Contestador de l’hospital psiquiàtric

Gràcies per telefonar a l'Institut de Salut Mental, l’organització més sana per als seus moments de bogeria. Si vostè és obsessiu compulsiu, prema repetidament el número 1. Si és dependent, demane a algú que prema el número 2. Si té múltiples personalitats, prema el 3, el 4, el 5 i el 6. Si vostè és paranoic, com que nosaltres ja sabem qui és, sabem què fa i què vol, espere en línia mentre localitzem la seua telefonada. Si pateix al·lucinacions, prema el número 7 en el telèfon gegant de colors que vostè —i només vostè— veu a la seua dreta. Si és esquizofrènic, pare atentament l'orella; una veueta interior li indicarà quin número ha de prémer. Si és vostè depressiu, no importa quin número marque; res no aconseguirà traure'l de la seua situació lamentable. Si pateix d'indecisió, deixe el seu missatge després d'escoltar el to, o abans del to, o després del to, o durant el to... En tot cas, espere el to. Si té vostè l'autoestima baixa, penge, per favor. Tots els nostres operadors estan atenent persones amb problemes més importants que el de vostè. Ara bé, si la causa de la seua crisi és que votà Mariano Rajoy, ¡es fot i penja! Ací atenem bojos, no badocs!

L’infern

Es troben Rajoy, Merkel i la reina d’Anglaterra a l’infern. Merkel demana permís al diable per a fer una trucada a Alemanya, perquè vol saber com està el país després de la seua partida. El diable li concedeix el permís i Merkel parla durant dos minuts. Al penjar, el dimoni informa que el cost de la trucada són tres milions d’euros. Merkel els paga. Llavors, la reina d’Anglaterra també vol fer una trucada. Després de parlar cinc minuts, el diable li passa un compte de deu milions de lliures. En fi, Rajoy no va a ser menys. Demana permís per a trucar. Vol saber com està la pell de brau. Parla durant tres hores. Quan penja, Lucífer li diu que la trucada ha costat vint-i-cinc cèntims. Mariano es queda bocabadat. Com que el cost de les trucades de les dues dones havia estat tan elevat, pregunta per què és tan barat cridar a Espanya. El diable li contesta: «Mira, barbut, atesos els retalls als hospitals públics, la quantitat de parats, els problemes educatius, la Gürtel, l’emigració del jovent, la falta de justícia, la impunitat i la corrupció dels polítics, la llei mordassa, el desgovern, les manipulacions, el cas Bárcenas, les mentides, el rescat de Bankia, els acudits d’Esperanza Aguirre, els desnonaments, Soraya, Cospedal, Aznar, FAES, les aventures del rei emèrit, la llibertat sense fiança de Rato i Urdangarín... Espanya és un infern. I d’infern a infern, la trucada és local. ¡Només cobrem l’establiment de trucada!»

Una antiga promesa

La meua dona i jo estàvem asseguts a taula en un restaurant. Jo em fixava en una xica borratxa que seia sola en una taula pròxima i que balancejava la seua copa. La meua dona preguntà:

—¿La coneixes?

—Sí —vaig dir jo—. És una antiga promesa meua... Sé que començà a beure després de separar-nos, ja fa bastants anys. Pel que sé, mai més no ha tornat a estar sòbria.

—¡Déu meu! —exclamà la meua dona—. Mai no m’havia parat a pensar que algú pogués celebrar una cosa durant tant de temps.

Qüestió de prioritat

Una senyora força entrada en anys, que mira la mar des de la coberta d’un vaixell, agafa fermament les ales del seu barret amb les dues mans, per tal d’evitar que el vent se l’emporte. Un home s’aproxima i diu:

—Perdone senyora. S’ha adonat que el vent està alçant-li la faldilla?

—Sí, però necessito les dues mans per a sostenir la meua pamela.

—Li ho dic perquè pràcticament està ensenyant... En fi, ¡les natges! —fa l’home, una mica apurat.

La velleta alça la vista a les ales de la pamela i després dirigeix la mirada als seus baixos.

—Cavaller, qualsevol cosa que veja de cintura cap avall ja té una antiguitat de vuitanta-cinc anys, però el barret me’l vaig comprar ahir! —afirma amb indiferència.

Qui no escolta consell no arriba a vell

¿Sabies que prendre aigua a l’hora correcta maximitza els efectes beneficiosos del líquid element en el cos humà? Dos gots d’aigua després de llevar-nos ajuden a activar els nostres òrgans interns. Prendre un got d’aigua trenta minuts abans de menjar millorarà la nostra digestió. Un got d’aigua abans de banyar-nos ajuda a baixar la pressió sanguínia. Prendre un got d’aigua abans d’anar a dormir evita apoplexies o atacs al cor. Un got d’aigua abans de practicar sexe afavoreix la relaxació de l’òrgan femení. Dos gots d’aigua abans d’ingerir begudes alcohòliques protegeixen el fetge. Un got abans d’emprenyar-se ajuda a prendre les coses amb calma. Dotze gots de cervesa ben freda ajuden a oblidar totes aquestes bajanades. Tanta aigua, tanta aigua...

Saberuda i tanoca

Un pacient truca a la clínica mental i pregunta a la dona que l’atén:

—Senyoreta, ¿està el psiquiatra?

—No, senyor —fa ella. No està. I he de posar en el seu coneixement que no es diu “psiquiatra”, sinó “siquiatra”, perquè la “p” no es pronuncia. ¿Vol deixar algun missatge per al doctor?

—Sí. Diga-li que ha trucat aco eris. Sí, un acient que té roblemes amb les utes erquè no se li osa dura la polla, erdó, l’olla. Moltes gràcies.

Conversació entre funcionaris:

—T’has assabentat que ha mort el cap de servei?

—Sí, però no sé quin company s'ha mort amb ell.

—Què dius? S'ha mort també un company?

—Sí, home! No has llegit l'esquela que ha encarregat la Conselleria? «Amb ell se'n va un gran treballador», han posat junt amb els condols.

Ubiqüitats

Una dona està al llit amb el seu amant. De sobte, sona el telèfon. Ella despenja.

—¿Sí? Val. Està bé. No et preocupes. D’acord. Adéu.

Ell, intrigat, pregunta qui ha trucat.

—Era el meu marit. Diu que arribarà tard perquè està sopant amb tu —somriu ella.

¿Públic o privat?

El marit li pregunta a la seua dona:

—¿Juguem als metges?

—¿De la Seguretat Social o de la privada? —inquireix ella.

El marit posa cara de no entendre.

—¿Quina és la diferència? —interroga.

—Si he de ser metgessa de la Seguretat Social et donaré cita per a l’any vinent. Però si sóc de la privada... ¡Són cent euros! —fa ella amb posat de desgana.

 

Flegma britànica

Una musulmana fa senyals a un taxi londinenc per tal que s’ature. Un cop dins de l'auto, la dona assenyala l'adreça a què vol anar i demana al conductor que lleve la música d'ambient, perquè ella no pot oir melodies occidentals. La seua religió li ho impedeix. «En l’època del profeta no hi havia música com aquesta. I ràdios o equips d'àudio, encara menys», explica mentre se subjecta el vel. «La música occidental és cosa d'infidels. Per tant, jo no puc escoltar-la.» En fi, el taxista apaga l'aparell i es queda pensatiu. Al cap d’una estona, atura el black cab en un cantó d’Oxford Street, surt del vehicle i obre amb amabilitat la porta de darrere. La dona se sorprèn i pregunta una mica enutjada: «¿Què passa? Encara no hem arribat al meu destí.» Hi ha uns segons de silenci. «Mire, senyora, en l’època del profeta no hi havia taxis. Així que, per favor, isca de l’auto i busque un camell que la transporte al seu destí.»

Política de privacitat

—Ring, ring. 

—Bona nit. Pizzeria Google. Diga’m.

—¿Pizzeria què?

—Pizzeria Google, senyor. ¿Quina és la seua comanda?

—Però... ¿Això no és la pizzeria ‘La Mamma’?

—Era, senyor, era. Google ha comprat la pizzeria i ara el servei és més complet.

—Fantàstic. ¿Pren nota de la meua comanda, per favor?

—Naturalment. ¿El senyor desitja allò de sempre?

—¿Allò de sempre? ¿És que em coneix?

—Tenim un identificador de trucades. Veig que ens ha trucat cinquanta-tres vegades demanant mitja pizza de quatre formatges i mitja calabresa amb una cervesa ben freda.

—Vaja, no me n’havia adonat… Bé, doncs vull el mateix.

—Senyor, ¿puc fer-li un suggeriment?

—I tant. ¿Teniu una pizza nova al menú?

—No cal, senyor. El nostre menú és molt complet. Ara bé, m’agradaria suggerir-li una pizza de ricotta i ruca amb una botelleta d’aigua de mineralització baixa.

—¿Ricotta? ¿Ruca? ¿Mineralització baixa? ¿Què dius? No suporte cap de les tres coses.

—Però senyor, són bones per a la seua salut. Tinga en compte que el seu colesterol està pels núvols.

—¿I tu com ho saps?

—Senyor, la nostra empresa compta amb la major base de dades del planeta. He trobat tots els camps on apareixen el seu nom i els seus cognoms. Tinc a la vista la informació del laboratori en què li fan les anàlisis.

—¡Fotre amb la base de dades! No vull pizza de formatge suau, ni amanida, ni cobles. Ja m’estic medicant contra el colesterol. Puc menjar, per tant, allò que em done la gana. ¿Entesos?

—Ho sent, senyor, però sembla que vostè no ha pres últimament la seua medicina.

—¿Ah no? ¿I com collons ho saps? ¿No m’estaràs vigilant les vint-i-quatre hores del dia?

—¡No, no! És que també tenim a la base de dades l’activitat de les farmàcies de la ciutat. Vostè comprà per última vegada el seu medicament contra el colesterol fa tres mesos. I una caixa d’aqueix medicament només conté trenta comprimits.

—¡La mare que...! És cert. ¿I com és que també saps això?

—Per la seua targeta de crèdit, senyor.

—¿Com?

—Sí. Vostè sempre compra les medicines amb la targeta del banc Bang-Bang, que reintegra als usuaris el 5% de les despeses abonades amb ella. Tenim a la base de dades la llista de pagaments efectuats a través de Bang-Bang. Fa tres mesos que no ha comprat res en una farmàcia. En canvi, ha utilitzat la targeta en altres establiments, la qual cosa indica que no l’ha extraviada.

—¿I no puc haver pagat en efectiu, eh, saberut? Vinga, ¿què em dius ara?

—No es probable, senyor. Vostè només paga en efectiu dos-cents euros setmanals a la seua empleada domèstica. Totes les altres despeses les paga sempre amb targeta de crèdit.

—¡Recollons! ¿I com punyetes sabeu que  tinc assistenta i quant guanya?

—Bé. Sembla que li paga la cotització a la Seguretat Social ¿no?

—¡Vés-te’n a la merda!

—Com vostè mane.

—¿Et paguen per vendre pizzes o per esbrinar-ho tot sobre la vida dels clients?

—Ho sent. Totes les seues dades apareixen en la pantalla. Tinc el deure d’ajudar-lo. Crec que vostè hauria de tornar a concertar una cita amb el metge. A l’última, no acudí. Hauria de portar els resultats de l’analítica que es féu el mes passat. El doctor hauria de ajustar-li la medicació.

—Mira bonic, estic fins als ous de tu, dels ordinadors, de les bases de dades, d’Internet, de Google, de Facebook, de Twitter, de la falta de privacitat i d’aquest punyeter país...

—Però senyor... No s’excite. No li convé...

—¡Calla’t d’una vegada, cabró! Demà mateix em vaig ben lluny d’aquest puto país. A les illes Fiji, o a qualsevol altre lloc on no hi haja Internet, ni ordinadors, ni telèfon, ni gent vigilant-me tot el dia...

—Entenc, senyor...

—Usaré la meua targeta de crèdit per última vegada. Compraré un bitllet d’avió i me n’aniré als confins del planeta.

—Perfecte, senyor.

—Oblida’t de la meua comanda. Ja no vull res.

—D’acord, senyor. Ja està cancel·lada. Però si em permet una última cosa...

—¿¡I ara què punyetes vols?

—Només avisar-lo que té el passaport caducat.