Deixar-se endur

Toni, un amic meu, em féu arribar un vídeo de Rumer. Tot un descobriment! He esbrinat, a través d’Internet, la petita biografia de la cantant britànica. Rumer va nàixer a Pakistan, però ha rodat per mig món: Austràlia, Tasmània, Sud-àfrica, Regne Unit, Estats Units... Fou la més jove de set germans i es va criar a Islamabad. El seu germà major li regalà la seua primera guitarra, que encara conserva. Aprengué a tocar-la de manera autodidacta i amb ella ha compost tots els temes del seu primer disc Seasons of my soul. La xica té una veu portentosa, comparable, segons els crítics, a la de Karen Carpenter, de The Carpenters, per la claredat i la suavitat, i a la de Dusty Springfield, per la seua transparència. El look de Rumemr s’aparta deliberadament dels cànons establerts per altres estrelles de l’univers pop. Rumer només fa valdre la seua veu i les seues composicions. Quan, sent encara una adolescent, arribà a la Gran Bretanya, descobrí els musicals en tecnicolor i la figura de Judy Garland. Les pel·lícules antigues, la seua estètica i, sobretot, les seues bandes sonores esdevingueren la seua font d’inspiració. En cançons com Slow o Come to me high es poden detectar aquestes influències. La seua música també conjuga elements de la tradició folk i la seua inclinació cap a les melodies romàntiques. En morir els seus pares, Rumer es buscà la vida; treballà de perruquera, cambrera, venedora de llepolies... Per les nits, cantava i tocava la guitarra en directe en diferents locals. En un d’ells la va descobrir Steve Brown, compositor de musicals com It’s a wonderful life o Spend, spend, spend. El primer disc de Rumer cridà l’atenció d’altre compositor, Burt Bacharach, que quedà impressionat en escoltar els seus temes. Seasons of my soul és un disc tan magnífic que ja ha merescut les cinc estrelles atorgades per algunes revistes especialitzades. De la cançó Slow, destaquen la senzillesa i l’economia de mitjans. És bàsicament un tema acústic. La bellesa de la xica, la seua veu, la melodia i els diferents instruments acompanyants inviten a deixar-se endur.

Idees destarifades

Fa quinze dies, els follets de la impremta feren una de les seues: van convertir servidor en salvador; es va produir una mena de metempsicosi, de transmigració entre Salvador Català i jo. Els lectors avisats ho notarien, perquè el meu company de planes sol escriure magnífics articles sobre la nostra història recent. Jo, en canvi, proposava aquell dissabte una idea destarifada: la unitat de tota l’oposició local de cara a les imminents eleccions municipals de maig. Sí, ja sé que he dit en més d’una ocasió que en política dos i dos no sumen quatre. Però sempre m’havia referit a escenaris distints de l’actual; als anys vuitanta i noranta del segle passat, era freqüent que la dreta local presentés dues llistes —de vegades, tres— a les eleccions municipals. En 1983, van presentar candidatures el Partit Liberal, UCD i Alianza Popular; en 1987, el CDS i el PP; en 1991, AIX, la llista independent de Rus, i el Partit Popular.

En aquella època de majories del PSOE (dues absolutes i dues simples durant les quals el govern socialista necessità el recolzament d’UPV, EU i el PP), els electors nacionalistes, socialistes o comunistes no solien plantejar-se votar a una altra candidatura que no fos la seua. I és precisament en aquell escenari de divisió on es féu, en 1987, un assaig d’unitat entre Esquerra Unida i Unitat del Poble Valencià, el partit predecessor de l’actual Bloc Nacionalista. L’assaig fou un fracàs estrepitós. A les anteriors eleccions, UPV i EU havien fregat respectivament els mil i els vuit-cents vots. Els optimistes pensaven que junts obtindrien, a la següent cita electoral, més de dos mil vots i dos o tres regidors. Però la realitat és que obtingueren uns set-cents vots i es quedaren amb un sol regidor. L’explicació és senzilla. Tradicionalment, UPV pescava els seus vots entre els ensenyants, entre els professionals liberals, entre gent de centre esquerra que es va espantar, perquè molts militants comunistes de l’Esquerra Unida local pertanyien, en aquells moments, al denominat sector stalinista. Per la seua banda, els comunistes i quasi tots els treballadors afiliats a CCOO preferiren votar al PSOE. És a dir, hi hagué on elegir.

Ara, però, l’escenari ha canviat: la dreta es presenta com un bloc monolític, enfront d’una oposició d’esquerres dividida. Dijous, escoltava a la ràdio les declaracions del número dos del Bloc. Joanjo Garcia Terol deia que el panorama polític es presenta molt obert de cara a les pròximes eleccions. Potser tinga raó. De fet, jo afirmava a la meua columna del passat dia 15 que els setze anys de govern popular podrien haver provocat ja les primeres víctimes per foc amic. Som —és evident— en un moment crucial. Cada vegada és més probable la imatge d’un president de la Generalitat assegut a la banqueta dels acusats. En unes eleccions, les locals, en què es vota més a les persones que als partits, és difícil saber com afectarà la trama Gürtel i la crisi econòmica a populars i socialistes. Hi ha, això sí, una dada incontestable: Rus, que va traure a les darreres eleccions locals i autonòmiques menys vots que Camps, ha disposat de quatre anys per a fer des de Diputació, amb diners de tots els contribuents, una tasca formidable de clientelisme. El panorama d’una oposició dividida no és, per tant, massa falaguer.

El nou decorat que dibuixaria una coalició PSOE - Compromís - Esquerra Unida no tindria res a veure, crec, amb l’escenari de 1987. Ara, al votant xativí se li presentarien només dues opcions: un cinquè mandat de Rus o el triomf de l’alternativa. No hi hauria més on elegir. Naturalment, aquesta estratègia no serviria de res sense una llista sòlida —amb una candidatura a l’alcaldia i una proposta d’equip de govern serioses i creïbles— i un bon programa electoral. Em referisc, ja s’ho hauran imaginat, a una solució transitòria guiada per la necessitat. Es tractaria de garantir l’alternança política, d’evitar fenòmens com el dels Alduy (Paul i Jean-Paul), personatges que governen Perpinyà des de la dècada dels cinquanta, o el del clan Fabra, a Castelló. S’hauria d’impedir, coste el que coste, la perpetuació indefinida de qualsevol mena de caciquisme (em ve al cap el cas de la CSU, que governa Baviera des de finals de la Segona Gerra Mundial). Però tot açò —ja ho deia fa quinze dies— són idees destarifades: somniar amb el Sol i la Lluna.

(publicat a Levante-EMV, el 29/01/2011)

Aguanta, que el treball arribarà!

Els últims dies, Itàlia ha estat notícia permanent a causa dels escàndols sexuals del seu cap de govern. Des de fa temps, el país de la bota és un paradigma del destí a què semblen dirigir-se moltes democràcies esdevingudes quelcom semblant a un reality show. La cosa té la seua lògica. Il Cavaliere controla indirecta o directament la pràctica totalitat dels canals televisius italians: el conglomerat de la RAI, per ser el president del consell de ministres; la resta, perquè n’és el propietari, a través del grup Mediaset. Aquest control li permet de convertir la vida italiana en un show permanent. I clar, un percentatge molt elevat de la joventut d’Itàlia, apàtic i despolititzat per manca d’expectatives, només aspira a participar en algun programa de televisió. Molts xics desitgen ser showmen; les xiques deleren esdevenir velines. No importa el paper que s’haja d’interpretar a l’espectacle (la màxima aspiració de moltes adolescents és simplement presentar l’espai dedicat a l’oratge); el cas és sortir a les pantalles i esdevenir famoses. La plaga de programes èmuls de Gran Germà ha envaït el país.

El pare musulmà de “Ruby Trencacors”, nom de guerra de la menor d’origen marroquí amb qui s’ho feia Berlusconi, ho ha explicat de manera molt entenedora: «La meua filla està malalta de televisió.» A casa nostra, aquest panorama ens és molt familiar; hi ha el cas de moltes dones, Belén Esteban per exemple, que s’han convertit en estrelles del talk show sense més mèrit que haver airejat en públic la seua vida privada. I la cosa pot anar a pitjor; Mediaset, el grup audiovisual de Berlusconi, que ja era accionista majoritari de Tele5, acaba d’aterrar a Canal Cuatro (propietat fins ara de PRISA, a qui Berlusconi ha comprat també un 22% de Digital Plus). El canvi de titularitat ja ha començat a notar-se; des de principis d’any, els telediaris de Cuatro semblen una versió audiovisual d’El Caso, i els talk show estan proliferant a la cadena com el verdet en un bassal. Tornant a Itàlia, l’amo del quiosquet, el papi —un personatge salaç a qui s’ha acusat de mantenir fosques relacions amb la màfia; un vell verd, un sàtir lasciu i un presumpte pederasta—, s’ha estat aprofitant de la situació a pler.

Aquest matí, sentia a la ràdio les declaracions d’unes quantes jovenetes —deu, dotze, quinze— que havien participat a les orgies del premier italià. Pel que es veu, anaven entrant a la seua habitació d’una a una —o a parells. Quan sortien, Berlusconi cridava el següent torn: Avanti! Què en pensaran els ciutadans i les ciutadanes italians, sobretot les ciutadanes, de tot açò? Fins ara han donat un suport important a Berlusconi; el papi ha guanyat diverses eleccions gràcies al vot d’una part considerable de l’electorat —i gràcies també, tot s’ha de dir, a un sistema electoral fet a la mesura. Les majories parlamentàries li han permès també de modificar les lleis penals i processals per a impedir que l’acció de la justícia caigués sobre ell. És sorprenent, però, la reacció dels pares i les mares de les velines. «Quant t’ha pagat? Quatre mil euros? Aguanta, que el treball arribarà», sembla que li ha dit la mare a una xiqueta que es queixava del “paperot”. «Tingues paciència. Això no té importància. En aquests casos, tots els homes fem igual», li ha dit un pare a la seua filla. Total: que si u es passeja, aquests dies, per la blogsfera italiana, comprovarà que Berlusconi és una mina, una font inesgotable d’inspiració per als dibuixants de vinyetes i els humoristes.

El gran germà

Somniar amb el Sol i la Lluna

Aquest article ha estat publicat el 15/01/2011 a Levante-EMV,
adjudicant-se l’autoria erròniament a altre columnista

Com tots vostès sabran, acabem d’inaugurar any electoral. El pròxim mes de maig se celebraran eleccions municipals i autonòmiques. El panorama no pinta massa bé per a l’esquerra. Algunes enquestes auguren unes Corts Valencianes bipolars. El PP, malgrat els múltiples casos de presumpta corrupció en què està incurs, podria augmentar el nombre d’escons, és a dir, ampliar la majoria absoluta; el PSOE, en canvi, continuaria sense alçar el cap. Els socialistes pagarien així les conseqüències d’una crisi que, tot i no haver provocat ells, han gestionat de manera desastrosa. També és possible que Compromís i Esquerra Unida desapareguen de l’hemicicle. Certament, ací, al País Valencià, tota la culpa d’aquest previsible resultat no la té, ni de bon tros, la crisi econòmica. Els socialistes valencians vénen demostrant, a les últimes cites electorals, llur incapacitat per a oferir una alternativa creïble, un projecte que encoratge els votants.

I ja que parlem d’enquestes, anem a referir-nos a les serps (recorde que, no fa massa temps, se solien denominar així les boles infundades, les remors que algú feia circular inconscientment o de manera interessada). Durant les últimes setmanes, ha recorregut les converses i les tertúlies polítiques una d’aquestes serps: la possible existència d’una enquesta encarregada pels populars locals que els auguraria uns mals resultats electorals. Mentida? Globus sonda? Dijous, en una tertúlia radiofònica, el regidor Parra va desmentir l’existència de tal enquesta. Segur que no hi ha sondeig? Qui sap! Vistes les famoses revelacions de Wikileaks, jo no descartaria que el rèptil estiga ben viu i cuejant. De fet —com va posar de relleu Ricard Gallego—, el regidor semblava estar enviant un missatge subliminar: «D’ací a les eleccions, hem de suar molt, si volem renovar la majoria absoluta.» Atenció! Les notícies sobre l’existència de l’hipotètic sondeig —resultats negatius inclosos— ha sortit de les pròpies files populars (ja se sap: quan un assumpte està en boca de molts, mantenir la reserva acaba sent missió impossible).

«Com s’explica això, si el clientelisme polític del PP ha tingut tants beneficiaris?», preguntarà més d’un. Sí, però també ha tingut nombroses víctimes. En podríem nomenar algunes. Dies enrere s’ha sabut, per exemple, que l’Ajuntament deu als proveïdors més de 7 milions d’euros. Uns 90.000 estan amortitzats (són d’impossible execució, bé perquè les empreses creditores han desaparegut, bé perquè les factures han prescrit), però bona part dels 7 milions correspon als anys 2008, 2009 i 2010, és a dir, als darrers exercicis. Parlem de factures que l’alcalde tenia amagades al calaix. Les empreses i treballadors autònoms que no cobren s’estaran pujant per les parets. Tampoc no estaran molt contents els comerciants —enguany, la campanya de rebaixes no està funcionant molt bé—, ni els familiars de persones dependents, ni els aturats que estiguen inclosos en alguna llista negra... Conclusió: els populars xativins podrien tenir motius per a la preocupació. De fet, la seua llista ja va experimentar una davallada a les darreres eleccions municipals. De seguir la tendència, podrien perdre la majoria absoluta.

Aquestes perspectives de canvi polític no serien —ja es veu— mèrit de l’oposició; serien més bé producte del desgast lògic que implica l’exercici continuat del poder. Ara bé, què pensa fer l’oposició davant d’aquestes remors? Pel que es veu, el mateix de sempre! No sé vostès, però jo note a faltar unitat a les files de l’esquerra. La dreta és presenta unida a les eleccions. I el seu electorat és molt disciplinat a l’hora de votar. Entre les forces més progressistes, en canvi, són freqüents les desercions, l’abstencionisme i, sobretot, la desunió. ¿Algú ha pensat en la possibilitat —ni que siga remota— de presentar una llista única de progrés, una coalició de PSOE, Compromís i Esquerra Unida? Ja sé que això és somniar amb el Sol i la Lluna, però conec molta gent que estaria encantada de votar una coalició com aquesta. Un amic meu ha pensat fins i tot en el nom: Progressistes per Xàtiva. Si prengués carta de natura aquesta opció unitària, desapareixeria la sensació que tot el peix està venut. I és possible que l’alternança política, essència de la democràcia, tornés a ser viable. Ja dic: somniar truites!

35 anys d'Al Tall

Premis literaris

El castell i el conjunt monumental de Xàtiva (i III)

De camí al castell, es poden visitar els convents de Sant Agustí i Sant Domènec, l’ermita de Sant Josep, del segle XVIII, i l’església de Sant Feliu, bastida al segle XIII, que conserva la portada romànica i un magnífic retaule realitzat entre finals del segle XV i principis del XVI. Des d’ací, els visitants ascendiran a l’alcàsser xativí, escenari de nombrosos fets en èpoques ibèrica, islàmica i foral. Jaume I va dir a la seua crònica: Com veem encara lo castell, tan noble e tan bell. Bernat Desclot i Ramon Muntaner coincideixen a lloar el caràcter singular de la fortalesa. El nucli ibèric, a la zona del castell menor, fou ampliat en temps de la Saetabis romana, cosa que augmentà la seua fama d’inexpugnabilitat. Els musulmans també ampliaren i adaptaren les defenses i el recinte. D'època islàmica és, per exemple, la Torre del Sol. El conjunt, que va patir una primera destrucció a les Germanies, ha resistit les escomeses de la guerra de Successió, la guerra del Francés i les carlinades. El terratrèmol de 1748 va alterar, però, l’aspecte anterior, que coneixem gràcies a un dibuix d’Antoon van den Wijngaerde.

Entre els segles XIII i XVI, el castell esdevingué presó d'estat i albergà “hostes” tan il·lustres com els infants de la Cerda, Jaume IV de Mallorca, el dissortat Jaume d'Urgell i Ferran d'Aragó, duc de Calàbria. Entre tots aquests personatges, sempre ha destacat la figura de Jaume, darrer comte d'Urgell, les despulles del qual reposen en un sepulcre del 1950, guardat a la capella del castell. El sepulcre, adornat amb les quatre barres, l’escut d'Urgell i la figura d’un cavaller, mostra aquesta llegenda: Hic Yacet el molt alt Senyor en Jaume d'Aragó, disortát darrér Compte d'Urgéll, fracasát hereu de la Corona del Reyalme aragonés; fallit en la presó d'Estát d'aquést Castéll de Xátiva, 1 de juny del any MCCCCXXXIII. Aquesta inscripció, plena d'errades ortogràfiques, evoca la mort del rei Martí, el Compromís de Casp, l'entronització de l’infant Ferran d’Antequera, la revolta contra el nou monarca i el trist final del comte d'Urgell.

Durant els segles XIX i XX, s’han fet, a l’alcàsser xativí (que encara conserva les muralles de llevant i ponent, amb diverses torrasses i la porta de l’Ametlla) recreacions de gust dubtós —segons els criteris vigents actualment— i restauracions molt més coherents. El recinte noble és la saloquia, la part més elevada, des de la qual es poden contemplar unes vistes magnífiques. S’hi accedeix per la porta de Santa Maria, annexa a la capella homònima, bastida per ordes de la reina Maria, esposa d’Alfons V el Magnànim. El visitant, després d’atalaiar la contrada des de l’altitud, com el falcó, escodrinyant tots els racons de la ciutat, la seua horta, la Vall de Montesa, la Ribera del Xúquer, la serra Grossa, la serra de Mariola, el Benicadell, podrà acomiadar-se de la ciutat. «Arriben a la fi els dies que hem viscut a Xàtiva, tu i jo. / Arriben a la fi. Molt els recordarem / i molt enyorarem, amb un fons de guitarres humides, aquestes hores clares, / aquest cel de coloms, / aquest no-res, / açò», deixà escrit Vicent Andrés Estellés.

(publicat a Meravelles Valencianes, llibre primer, Denes Editorial)

Veges tu!

Veges quines coses passen quan la gent s’assabenta d’un secret. Ho dic per tot açò de Wikileaks i la transparència en les relacions humanes. Veges! El secret i la diplomàcia són imprescindibles per a la convivència. Xica, si anàrem sempre amb la veritat per davant, el món seria un infern. Per exemple, ¿li he de dir jo a Saniver, el meu marit, quines coses faig quan ell es tira fora de casa dies, setmanes o mesos? «Viatges de negocis», em diu el malparit. Veges tu! Com si jo em xuplés el dit. Però el món és un mocador! Fa nou mesos —o sis, no recorde bé—, una coneguda meua em va dir —per mortificar-me, naturalment— que ella i el seu marit havien vist el meu home per Barcelona, agarrat del bracet d’una rossa amb pinta de meuca. Si sabré jo. Veges! Ah, però ell ho nega tot. Diu que era una bona clienta. «I s’agarrava del teu bracet?», li vaig preguntar jo. «Dona, no sigues tan malpensada! Plovia i Montserrat s’agarrava per a no esvarar», em va dir amb cara d’innocent. Montserrat! Veges tu! Total, que jo tampoc no li conte el que faig quan ell està fora de casa. Veges! Fins aquí podríem arribar! I a les meues veïnes? Ni pensar-ho! Mai de la vida! Veges! Se n’assabentaria tot el barri! Jo no conte la meua vida privada ni a les meues amigues més íntimes. Com? ¿Que què hi ha de les reunions que s’organitzen a ca l’Elisenda, per a veure les joguines eròtiques que ens ensenya una venedora a domicili? Res! No hi ha perill; cap assistent està interessada a fer pregó, per por que arribe a oïts del marit. Veges! Total, que el secret és una cosa essencial per a la pau i la bona harmonia. I qui diga el contari menteix! Veges tu!

El secret de l’eterna joventut

Em vaig començar a preocupar pel pas del temps a partir dels quaranta o —no recorde bé— dels quaranta-cinc anys. O siga, quan vaig complir allò que diuen l’edat madura. Em refot aquesta paraula: ma-du-ra. És a dir, que m’imagine una taronja o un plàtan passats i m’entra repèl. Bé, com deia abans, em començà a preocupar el secret de l’eterna joventut a partir de la quarantena. La paraula ja ho diu: quarantena. O siga, que a partir d’una certa edat és com si entrares en quarantena. I des d’aqueix moment, em cridaven l’atenció coses a les quals abans no havia prestat tanta atenció —vaja, que m’havien passat desapercebudes. Per exemple, aquesta notícia: «Disposa que hivernen el seu cos, per tal de reanimar-lo quan els avenços de la ciència ho permeten». O aquesta altra: «Els científics barallen la possibilitat d’allargar l’esperança de vida fins als cent vint-i-dos anys». Quan vaig entrar a la quarantena, també comencí a mirar d’altra manera les xiques, vull dir, el gènere femení. Mirava les joves amb més insistència. Era veure una xica jove i bonica, i els meus ulls —és a dir, els meus ulls i el meu cervell, segons diu la neurobiòloga Louann Brizendine— sortien de polleguera ipso facto, com atrets per un iman. «Els homes teniu el cervell al piu», em deia Eiximona. I clar, m’assaltava un terrible pensament: «Ostres, Rocabuix! T’estaràs tornant un vell verd?». Vaig llegir En braços de la dona madura, de Stephen Vizinczey, per veure de canviar el xip. Des de llavors, em criden més l'atenció les dones madures, a condició, és clar, que tinguen els pits grossos i tibants, la cintura esvelta, el cul empindongat i les cames ben tornejades. O siga, que semblen jovenetes. He arribat a la conclusió, per tant, que el secret de l’eterna joventut rau a la mirada i a la imaginació. O siga, que el secret és, en realitat, un miratge.