¿De qui ha sigut la idea?

El meu post anterior acabava amb un interrogant: ¿De qui ha sigut la idea de nomenar un militar vicepresident per a la Reconstrucció Econòmica i Social dels territoris devastats per la dana? No tenim, de moment, una resposta clara. Es poden aventurar diferents hipòtesis. Una primera —i difícil de creure— és que estiga darrere del nomenament la Casa Reial. Segons aquesta hipòtesi, el rei, que va rebre llançaments de fang durant la seua visita a Paiporta, voldria tenir algú de la seua confiança, una mena de virrei, sobre el terreny damnificat. Desconec si hi ha algun tipus de relació personal entre Felip VI i el general Gan Pampols. Sí sabem que el militar simpatitza amb l'extrema dreta, a jutjar per les coses que posa al seu compte d'X. També sabem que el rei no és precisament d'esquerres. Però anem a la segona hipòtesi. ¿Pot ser que l'elecció del general Gan siga una imposició de Génova per a tenir controlat Mazón a distància i poder donar una imatge d'eficàcia "militar"? No trobe creïble que Núñez Feijóo —pallús que li preguntà en certa ocasió a un granger gallec per què totes les seues vaques tenien noms femenins— haja parit la idea.

En realitat, el que volia Génova és que Mazón dimitís, segons diu gent que coneix el pa que s'hi dóna. Després de la manifestació de cent-trenta mil persones per places i carrers de València, als membres del Comité Executiu Nacional del PP els entrà la por. Es van adonar que el malestar dels valencians és un corrent de fons transversal. Consideren Mazón un llast que esfondra llurs perspectives electorals futures. No els passa pel cap que Mazón torne a presentar-se com a cap de llista a les properes eleccions autonòmiques. Desitjarien eliminar-lo —metafòricament, clar. Però ja es veu que el polític empestat té intenció de seguir endavant. Deu estar pensant també en els seus més que probables problemes judicials. Fitxar Gan és un intent desesperat de guanyar temps. No està clar que ho aconseguisca. I ací entra l'última hipòtesi. El periodista Quico Arabí diu que el polític acorralat pretén amagar-se darrere del prestigi de l’exèrcit espanyol. Creu que així sobreviurà i no haurà d’assumir cap responsabilitat. Per tant, l'estranya idea d'oferir al tinent general Gan Pampols la direcció de l'operació "reconstrucció" se li ha acudit al mateix Mazón.

Considera que s'endurà el mèrit si el militar reïx, i tindrà un boc expiatori a qui tirar les culpes si les coses no surten bé. Pel que es veu, la notícia provocà estupefacció en Génova; la cúpula del PP ha perdut definitivament el control sobre Mazón, si és que en tingué alguna vegada. A més de reconstruir el país, Gan Pampols té la missió de maquillar el mort. Jo crec que el militar no sap on s'ha clavat. Al decret del seu nomenament no figura cap competència concreta, més enllà de la genèrica de coordinar la reconstrucció del país. Com que tot el món li fuig, el president moribund confia en un batalló de zaplanistes disposats a parar la mà davant la pluja de milions que s'acosta. De fet, el Consell ja ha adjudicat uns quants a empreses vinculades amb la trama Gürtel. Mentre, el tinent general va escampant a tort i dret declaracions que mostren voluntat tecnocràtica i tarannà autoritari. General, ¡que la mili desaparegué fa temps! En fi, ¿quina de les tres hipòtesis que s'acaben d'enumerar és més creïble? Jo crec que la tercera. Mazón pensa que el temps juga en favor seu, que el soldat Gan Pampols farà d'escut protector i de parallamps.

Mazón té l'aspiració d'arribar incòlume a les pròximes eleccions autonòmiques. Està convençut que el garbuix de mentides i relats alternatius sobre l'esdevingut el 29 d'octubre acabarà diluint la seua responsabilitat en la mort de 220 persones. Hi ha un article de Ximo Aguar, "Manual de resistencia de Mazón", ben aclaridor al respecte. Ara bé, jo trobe molt difícil que els valencians obliden la negligència del "Molt Honorable", cinc hores desaparegut mentre molta gent tenia l'aigua al coll i ja hi havia xifres de morts. Damunt, els detalls confirmats i els rum-rums sobre la desaparició, que corren de boca en boca, encara empipen més els ciutadans. La corrupció no sol passar factura, però 220 morts i milers de béns i vides destrossades... Jo crec que ni Gan Pampols, ni el general de brigada Venancio Aguado, ni el Setè de Cavalleria podran esborrar la memòria d'uns fets que ja són història del nostre país. Caldria apartar el focus dels militars i posar-lo en Mazón —que es resisteix a assumir la responsabilitat política dimitint— i la seua banda zaplanista. Davant les ajudes milionàries del govern central i Europa, existeix el perill que sucumbisquen a les males temptacions.

A la orden de vuecencia mi general

El nomenament del tinent general Gan Pampols com a vicepresident del Consell i encarregat de la reconstrucció de l'arrasament produït per la dana no em sembla una bona idea, menys després d'escoltar alguna de les seues primeres declaracions: Esto no es nada que tenga que ver con la política, tiene que ver con un trabajo técnico. No voy a aceptar órdenes políticas ni partidistas. Tienen que verme como lo que soy, como un soldado. Jo veig que aquest nomenament trau del focus altres prioritats. La primera, i més important, és la dimissió de Mazón i tot el seu govern. L'encara president és el responsable de moltes morts per negligència i d'un desgavell de gestió de les terribles conseqüències de la dana. Mazón i altres dirigents del PP han dit vàries vegades que van a assumir la seua responsabilitat. ¡Paraules buides de contingut! ¡Hipocresia a manta! En política, només hi ha una manera d'assumir responsabilitats: dimitint. Si tot el que va succeir el 29 i dies immediatament posteriors no és motiu suficient per a dimitir, ¿quina cosa ho serà? Mazón no pot sortir al carrer sense que un reguitzell de gent l'insulte i li demane la dimissió.

El PP intenta donar versions alternatives dels fets ocorreguts que no colen. A la gent li és igual que li les expliquen per activa o per passiva. Els valencians tenim clar el que va passar realment. Mazón ha de dimitir. La reconstrucció serà una empresa titànica. Els municipis més afectats per la destrucció de la dana sumen quasi 850.000 habitants. Les zones devastades generaven un terç del PIB provincial (el 32,3% segons la Cambra de Comerç de València) i el 25% de l'ocupació a tota la província. La "zona cero" i altres llocs molt colpejats suposaven quasi el 20% del PIB provincial. Els seixanta-vuit municipis afectats aportaven més de 21.800 milions d'euros. La tasca de reconstrucció abastarà múltiples àmbits: economia, planificació i ordenació del territori, reallotjaments, ajuda a damnificats, reconstrucció d'infraestructures, mobilitat, creació d'un bon sistema d'emergències, plans per a pal·liar els efectes de futures inundacions i un llarg etcètera. Tenir un currículum militar excel·lent i haver creat en Afganistan un hospital, una carretera, una conducció d'aigua i diverses dotacions (un abocador, una pista esportiva, una biblioteca) està bé.

Però reconstruir la Plana d'Utiel, la Foia de Bunyol, la Ribera Alta i l'Horta Sud són paraules majors. El currículum de Gan Pampols no prova necessàriament que siga la persona idònia per a dirigir l'operació de reconstrucció. És l'hora de la política d'altura. Però el general diu que ell és un soldat, no un polític. I afegeix que no pensa tolerar ingerències polítiques de cap tipus. Algú li hauria d'explicar quatre coses. El càrrec que ha acceptat —veurem quin és el seu recorregut— és polític. Formarà part d'un òrgan polític que prendrà decisions solidàries de caire polític. El vicepresident haurà d'estar sotmès al corresponent control polític de les Corts Valencianes —i potser del Congrés dels Diputats, si la Generalitat ha de gestionar fons dels pressuposts generals de l'Estat. A més, el militar ja ha demostrat tenir opinió política; va firmar un manifest col·lectiu contra l'amnistia. Sabrà manar —cosa lògica en un general—, però la política democràtica és incompatible amb l'autoritarisme. En fi, per si no hi havia prou amb una autonomia de segona i un govern de reaccionaris negligents, ¡ara ordeno y mando! ¿Mazón estarà a les ordres del general?

Els partidaris de l'antipolítica no cabran a la pell. Núñez Feijóo, per exemple, diu que el general no viene a hacer política, sino a reconstruir. ¿Com? ¿És que la tasca de reconstruir les zones devastades no és política? La principal finalitat de la política és donar solució als problemes dels ciutadans. Molts valencians —jo si més no— volem més política democràtica i menys polítics negligents i funestos com Mazón. Això només se soluciona amb un canvi de govern. Atesa la gravetat de la situació, si el nostre fos un veritable país democràtic es ficaria en marxa algun dels mecanismes que preveu la llei: dimissió del president i elecció d'un altre, o convocatòria d'eleccions en un breu termini, per tal que l'electorat valencià puga dir la seua. (La moció de censura manca de suport suficient.) No ens cal que Núñez Feijóo opine per nosaltres. I tampoc no seria sobrer que algú ens aclarís de qui ha sigut la idea de nomenar un militar vicepresident per a la Recuperació Econòmica i Social —en realitat, el govern en tindrà dos, perquè el general de brigada Venancio Aguado ocuparà la Secretaria Autonòmica del gabinet del vicepresident.

El 23-F

Després de llegir molt sobre l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981, hom pot arribar a unes conclusions provisionals sense cap pretensió d'originalitat. L'intent va fracassar per la incompetència sideral dels seus impulsors. Probablement, un conglomerat de polítics, empresaris i militars pretenien substituir el govern d'Adolfo Suárez per un altre de concentració nacional. El general Alfonso Armada, pròxim al rei Joan Carles, ja havia sondejat polítics de tots els partits —PSOE i PCE inclosos. Es postulava com a president del nou govern. ¿Amb quina finalitat? Enfortir la figura del monarca —que els comunistes de l'època anomenaven Juanito el Breve—, frenar el procés autonòmic, decretar una política de mà dura contra el terrorisme, controlar els sindicats... Els plans eren plenament constitucionals. La carta magna no diu que el president del govern central haja de ser diputat. Només li cal ser espanyol, major d'edat i estar en plenitud de drets polítics. Una facció de la UCD estava disposada a presentar una moció de censura que tindria el suport del PSOE. És possible que el monarca estigués informat minuciosament i amb antelació d'aquests plans. Però Suárez els desbaratà en dimitir i propiciar la investidura de Calvo Sotelo. Armada canvià de plans. Va permetre que un tinent coronel de la guàrdia civil feixista i pirat envaís el Congrés. El colpista tenia previst un enorme bany de sang com els perpetrats a Xile i l'Argentina. Armada pensava que podria reconduir Tejero, cosa que permetria al general presentar-se davant els diputats com el salvador de la situació. La va cagar. No coneixia bé el guàrdia civil. Tejero al·lucinava quan Armada li digué que Felipe González, Jordi Solé Tura i altres polítics d'esquerres anaven a ser ministres d'un nou govern de salvació nacional. ¿I quin va ser el paper del rei en tot açò? Quan l'Elefant Blanc s'assabentà del que passava, decidí d'estar-se vàries hores mirant com acabava la cosa. Un militar, el comandant Cortina, havia ficat al rei un nom en clau. L'Elefante Blanco era un local de cites eròtiques —un bar de putes—, situat als baixos del cinema Coliseum, a la Gran Via Madrilenya, que Joan Carles freqüentava abans de ser rei, acompanyat pel mateix Cortina. Tots esperaven l'Elefant Blanc. Quan comprovà que Armada no aconseguia que el guàrdia civil es fes a un costat, el rei decidí aparèixer en televisió i ordenar a tots els generalots que tornaren a les casernes. El van ajudar alguns lleials. Els colpistes que havien donat un pas endavant, com Milans del Bosch, havien cregut allò que els havia contat Armada. Tots es van haver de menjar el marró. Ja dic, incompetència supina. Tanmateix, el 23-F no fracassà del tot; algunes de les coses que volien els implicats —frenar el procés autonòmic, consolidar la figura de Joan Carles, el gran salvador de la democràcia, i tranquil·litzar els poders econòmics hereus del franquisme— es van aconseguir plenament en una reunió posterior dels partits amb l'Elefant Blanc, un nom que ni pintat. I així fins avui. Però l'episodi podria haver tingut altre final terrible.

Curiositats

Aquests dies, es parla molt de militars. Se suposa que l'Exèrcit de l'Aire i l'Armada, les branques més tecnificades de les forces armades espanyoles, han d'estar al servei de tota la ciutadania de l'Estat. Conjuntament amb l'Exèrcit de Terra tenen assignada per l'article 8 de la Constitució de 1978 la missió de garantir la sobirania i la independència d'Espanya, defensar la seua integritat territorial i l'ordenament constitucional. Curiosament, la Carta Magna no diu res de garantir la seguretat dels ciutadans i les ciutadanes. (Serà perquè aquesta missió correspondrà en exclusiva als cossos policials i la guàrdia civil.) Però hi ha coses encara més estranyes. L'Exèrcit de l'Aire té pràcticament totes les seues bases importants en territoris de l'antiga Corona de Castella: a Madrid, tres; a Valladolid, Salamanca, Badajoz, Sevilla, Albacete i Gran Canària, una; i a Múrcia, dues). La base aèria de Saragossa és l'única excepció a la regla general. L'aviació militar no té cap base a Catalunya ni al País Valencià. Quelcom semblant s'esdevé amb les bases més estratègiques de l'Armada (Cartagena, Rota, Ferrol i Las Palmas). Només a Portopí i Maó (en les illes de Mallorca i Menorca respectivament) hi ha instal·lacions de l'Armada en què no té base permanent cap nau important de la marina de guerra espanyola. A Catalunya i el País Valencià, res de res. Ara bé, tenim ocupat l'antic convent de Sant Domènec, a València, pel Quarter General de la Força Terrestre d'Alta Disponibilitat. ¿Que què? Jo crec que aquestes coses, més enllà d'estratègia i una forta càrrega simbòlica, tenen molta utilitat pràctica. Em ve al cap com els elements, personals i materials, més decisius de l'exèrcit federal de l'antiga Iugoslàvia eren bàsicament serbis. Quan esclatà la darrera guerra dels Balcans, alemanys i nord-americans hagueren de formar i dotar a correcuita l'exèrcit de Croàcia. Ja sé que no és gens probable que es produïsca una situació semblant a casa nostra, però l'asimetria del desplegament militar espanyol salta a la vista. No sé si cal alegrar-se, empipar-se o restar indiferent.

¿Quantes guerres han guanyat els exèrcits espanyols?

Sempre que hi ha soroll de sabres, ix a relluir el passat gloriós i heroic de l'exèrcit espanyol. En realitat, aquests dies no hi ha sabres; els militars que es dediquen a escriure missatges feixistes en whatsapp i cartes al rei ja estan retirats. (Això no lleva que puguen haver-hi militars en actiu que seguisquen la línia de pensament dels retirats, la qual cosa ha de preocupar els demòcrates.) Alguns mitjans es desfan en elogis a les forces armades. En realitat, ¿és tan gloriós el passat de l'exèrcit espanyol? La resposta ha de ser llarga per força. Caldria remuntar-se al període 1500 - 1600 per a trobar gestes militars dignes de menció. Les victòries començaren amb la conquesta del regne de Nàpols per les tropes que comandava Gonzalo Fernández de Córdoba. (Allò fou un assumpte de família; Ferran II volgué prendre un reialme que era en mans dels hereus bastards d'Alfons el Magnànim.) L'actual exèrcit espanyol reivindica aquell grup expedicionari del Gran Capità com el precedent més antic dels terços i l'actual infanteria de marina. Cal recordar, però, que encara no existia en 1500 un estat anomenat Espanya. I Ferran era rei de la Corona d'Aragó.

Les gestes glorioses continuaren durant els regnats de Carles I i Felip II. L'emperador derrotà França i els protestants alemanys. Les tropes imperials, formades per soldats de molt diferents nacionalitats, protagonitzaren el Sacco di Roma. Hernán Cortés, Francisco Pizarro i altres conqueridors castellans s'empararen de bona part d'Amèrica. (Als súbdits de la Corona d'Aragó no se'ls permeté participar a l'aventura americana.) Hi hagué també episodis menys decorosos, com la Guerra de les Germanies, o la dels Comuners. Durant el regnat de Felip II augmentà la colonització americana i foren descobertes les illes Filipines. Els soldats del rei infligiren càstigs als aragonesos i als moriscos de l'Alpujarra, i derrotaren els francesos i els habitants dels Països Baixos. Participaren a la coalició internacional que vencé els turcs otomans a Lepant. (Les naus de Felip patiren, això sí, una gran desfeta a les costes d'Anglaterra i d'Irlanda.) Fent un balanç global, el saldo de victòries bèl·liques fou netament favorable per als dos reis. En aquells temps, la guerra era patrimonial. Es desfermava per tal d'augmentar el patrimoni del rei i la noblesa.

Però aquelles gestes no foren realment espanyoles. A tot estirar, ¡castellanes! A partir de 1598, el declivi, amb poquíssims respirs, fou inacabable: expulsió dels moriscos, múltiples derrotes en Anglaterra, Irlanda, Països Baixos... Un fet demostra que no existien ni Espanya ni l'exèrcit espanyol. En 1640, regnant Felip IV, el comte-duc d'Olivares va voler imposar a catalans, aragonesos i valencians la Unió d'Armes. Castella, que ja no guanyava cap guerra, es queixava que els territoris de la Corona d'Aragó no aportaven homes ni diners a les empreses de la monarquia hispànica. Els catalans es revoltaren i les conseqüències foren la invasió castellana del Principat, la pèrdua de Portugal, la intervenció de França, la derrota del monarca hispànic i la firma del Tractat dels Pirineus, que suposà la renúncia al Rosselló i part de la Cerdanya. Més endavant vindria la Guerra de Successió, un conflicte entre les corones de Castella i Aragó (amb intervenció de diversos països estrangers) que acabaria amb derrota de catalans, aragonesos i valencians, pèrdua dels furs i prohibició de l'ús del català. El tractat d'Utrecht posà fi a la guerra.

El nou monarca, Felip V, hagué de cedir Gibraltar als britànics. Els Borbó foren els primers a crear una armada i un exèrcit pròpiament espanyols. Però les derrotes no tindrien aturador. En època de Ferran VI es van perdre algunes reduccions guaranís dels jesuïtes situades a Paraguai, que passaren a Portugal. El rei Carles III va perdre l'Havana i Manila. Per a recuperar-les, hagué de lliurar la Florida i el golf de Mèxic. Durant el regnat de Carles IV s'esdevingué la desfeta de Trafalgar. Més tard, els generals de Napoleó agranaren l'exèrcit espanyol en un tres i no res. Els francesos serien expulsats gràcies a l'acció combinada de grups guerrillers, les restes de l'exèrcit regular i tropes britàniques. La lluita contra el francès i la Constitució de 1812 redactada a Cadis infantaren l'estat nació espanyol tal com el coneixem avui. Sols a partir de llavors es pot parlar amb propietat d'Espanya. Les seues armes seguirien col·leccionat derrotes. El retorn de Ferran VII, el rei Felón, propiciaria la gradual independència de quasi totes les colònies americanes, sense que l'armada i l'exèrcit espanyols pogueren fer res per impedir-ho. Continuava el declivi.

Les guerres carlines, enfrontaments entre espanyols, van ser el teló de fons d'una bona part del regnat d'Isabel II. Durant el del seu nét Alfons XIII, el vell imperi perdé les colònies que encara li restaven: Cuba (la Perla de les Antilles), Puerto Rico, Filipines i Guam. La guerra del Marroc també proporcionà a l'exèrcit espanyol vergonyes tan llegendàries com el Desastre d'Annual. Per fi vindria la Guerra Civil, la dictadura franquista i l'adéu oprobiós al Sàhara, Ifni i Guinea Equatorial. Per tant, els militars que desitgen evocar velles glòries es remeten al segle XVI o a èpoques anteriors, quan no existien encara ni Espanya ni l'exèrcit espanyol, per a trobar alguna proesa digna de menció —si és que n'existeix cap; adjudicar-se les victòries de Roger de Llúria o els almogàvers és posar-hi molta imaginació. Per altra banda, a la guerra hi ha poca poesia. Hi sovintegen les atrocitats: barbàrie, mort, destrucció, genocidi, tortura, violació... Les seqüeles són terribles: ferides, invalidesa, trauma mental, ruïna, desaparició d'éssers estimats... Jo trobe particularment injustes les guerres imperialistes i colonialistes, com les dels Àustria i els Borbó.

Només es podria considerar justa la guerra de defensa contra l'atac immotivat d'alguna potència estrangera. Però no es recorda que l'armada i els exèrcits espanyols hagen guanyat una veritable guerra de defensa des que existeixen. Faccions militars han donat, això sí, múltiples cops d'estat. I també han guanyat algunes guerres civils. No hi ha motius per a enorgullir-se'n. Les guerres civils son especialment infamants, sobretot quan l'exèrcit massacra una part de la població que hauria de protegir. Aquests dies, uns quants militars retirats han mostrat el seu enyor pel cop militar del 18 de juliol de 1936 i per la dictadura franquista. Alguns fins i tot han deixat clar que massacrarien milions de persones sense cap problema de consciència. Naturalment, assalta un dubte. ¿Hi haurà generals i oficials en actiu que compartisquen l'actitud ignominiosa dels seus antecessors emèrits? L'assumpte no s'ha de banalitzar. Al PP li ha costat molt condemnar les expressions deshonorants dels militars retirats. El govern hauria d'investigar els fets de manera exhaustiva, prendre les mesures disciplinàries adients i instar les accions judicials que calga.

Els aviadors que desitjaven un holocaust

En la pel·lícula Doctor Strangelove, de Stanley Kubrick, que s'estrenà a la pell de brau en 1964 amb el títol ¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú, l'inoblidable actor Peter Sellers interpreta fins a tres papers, un d'ells el de l'oficial Lionel Mandrake que intenta impedir, debades, que el general Jack D Ripper (el nom sona com Jack the Ripper, Jack l'Esbudellador) dispare amb una metralladora contra soldats compatriotes que ha pres per russos. Ves per on, s'ha descobert que la paranoia també afecta un general de divisió de l'Exèrcit de l'Aire espanyol. Està en la reserva, però cal pensar que contrauria la psicosi quan encara estava en actiu. Ell i altres antics oficials, tan guillats com el general, compartien el grup de whatsapp La XIX del Aire (en referència a la XIX promoció de l'Acadèmia de l'Aire de San Javier). Guillats i fatxes. Durant els xats, no es tallaven un pèl. Yo lo he leído [Mitos de la Guerra Civil, de Pío Moa], como buen facha, y si es verdad lo que dice (para mí sí lo es) no queda más remedio que empezar a fusilar a 26 millones de hijos de puta, amollava l'èmul de Jack D Ripper. «Home, això són coses que es diuen en un xat», pensaran alguns. Sí, però resulta que aquests personatges també havien escrit al rei una carta en què manifestaven la seua preocupació per la situació d'Espanya. A més, la transcripció dels xats ha destapat detalls molt cridaners: els participants enyoren la dictadura franquista, parlaven de la possibilitat d'un cop d'estat, d'enviar un caça a bombardejar la seu de l'Assemblea Nacional Catalana, eren saludats per Abascal... La ministra de Defensa ha dit que la cosa no té major transcendència; són quatre sonats que ja no estan en actiu. A mi em susciten curiositat aspectes col·laterals. ¿Com s'ha accedit al contingut dels xats d'aquesta quadrilla? Sabem que la seguretat de les comunicacions per Internet té més forats que un formatge emmental. ¿Ignoraven això el general de divisió i els seus camarades? ¿Hi havia unitats militars a les ordres de persones que no se saben traure la pasta dels dits? Curiosament, tenen coneixements d'estadística; segons els estudis demoscòpics, un poc més de la meitat dels ciutadans de l'Estat es declara d'esquerra o de centre esquerra. Els habitants de la pell de brau som quaranta-set milions i mig. ¡Per això cal afusellar vint-i-sis milions! ¡Xiquets i iaios inclosos! Jo seria home mort. Tornem a la primera incògnita. No era precís que aquests cavallers foren investigats pel servei secret, arran de la seua carta al rei, ni calia que el CNI filtrés les converses "patriòtiques" del general i companyia al mitjà digital que les ha fetes públiques. En realitat, alguns dels membres de La XIX del Aire, astorats per les burrades que deien els seus companys aviadors, poden haver informat a la premsa. Vés a saber. Però la meua curiositat principal és altra. ¿Quants generals, oficials i caps policials franquistes hi ha en actiu als exèrcits, l'Armada i les forces de seguretat de l'Estat? Si n'hi ha molts, ¡problema! Un tinent coronel de la XIX de San Javier afirma que el 50% de la seua promoció és franquista. I afegeix que el percentatge és semblant en altres promocions de totes les forces armades. Els fatxes senten un odi mortal per l'Espanya progressista i somnien una pàtria en la qual només caben ells. Feixistes que estiguen paranoics i tinguen galons i estrelles són, per tant, un perill. Tant de bo no estiga en actiu a les forces armades cap general Jack the Ripper com el de la pel·lícula de Stanley Kubrick.