dilluns, 30 d’agost del 2010

Rutes per les Comarques Centrals



Des de fa temps, Gandia, immersa als actes commemoratius del centenari del naixement de Francesc de Borja, ve desplegant un programa ambiciós d’activitats culturals. El CEIC Alfons el Vell ha posat el seu gra d’arena publicant els primers exemplars de la col·lecció Rutes, un projecte dissenyat en col·laboració amb diverses entitats de la XIEC. De moment, tenim a les mans La ruta dels clàssics, de Josep A. Gisbert, i Per terres dels Borja, de Santiago La Parra. Els volums seran ben acollits pels viatgers que cerquen una manera distinta de fer turisme, de camejar per les nostres comarques resseguint les petjades de la història i l’art.

Història i art, dos dels ingredients amb què s’han amanit aquestes publicacions. Els autors han intentat conjuminar a parts iguals —cosa ben difícil— erudició i divulgació, redacció literària i notícies de tipus pràctic. El resultat es decanta molt clarament —potser no podia ser d’altra manera— per l’erudició. Les guies proporcionen abundants dades històriques i algunes informacions complementàries sobre rutes, establiments hostalers, gastronomia i horaris de visita als monuments i llocs d’interès. En definitiva, el viatger d’esperit il·lustrat, autòcton o forà —les guies s’han editat també en anglès—, tindrà a l’abast unes eines útils per a explorar terres d’horta i secà (“un passeig des de la platja deserta fins al triomf dels olivars que modelen el paisatge”), antics palaus i monestirs, viles d’orígens medievals i castells encimbellats.

Per terres dels Borja, convida a passejar per Xàtiva, Canals, Albaida, Llombai, València i Gandia. L’autor narra la peripècia vital de diferents personatges emparentats o relacionats amb els papes Calixt III i Alexandre VI: el cardenal Joan Lluís del Milà i Borja, na Maria Enríquez —esposa del II duc de Gandia—, Paolo de San Leocadio, Francesc de Borja... Llurs biografies van resseguint les diferents fites monumentals de les nostres comarques: la Torrassa i l’oratori dels Borja a Canals, la ciutat de Xàtiva, que conserva un dels millors conjunts històrics del País Valencià (amb peces del màxim interès, com les esglésies de Sant Francesc i Sant Pere, la Col·legiata de Santa Maria, l’Almodí, el castell), el palau d’Albaida, que evoca la figura del cardenal Milà. La guia ens desvia cap a València, on edificis emblemàtics com la catedral, l’Estudi General o la seu de les Corts Valencianes també van estar vinculats a la família Borja. La ruta conclou al monestir de Santa Maria de la Valldigna i a Gandia, que conserva dos elements borgians de primera magnitud: la col·legiata i el palau ducal .

Quant a l’altre volum, La ruta dels clàssics, proposa un viatge de dos o tres dies per Gandia, Beniarjó, Dénia, Xaló, Penàguila i Cocentaina. Durant les diferents etapes del viatge, el lector podrà, consultant la guia, rememorar vida i milacres dels nostres clàssics (Ausiàs March, Joanot Martorell, Pere March, Bernat Fenollar, Joan Roís de Corella), i tastar una petita selecció de textos seus. El llibret ajudarà a descobrir, finalment, magnífiques peces del nostre patrimoni històric i artístic: el palau ducal de Gandia, el monestir de Sant Jeroni de Cotalba, el castell de Dénia, el conjunt urbà de Penàguila, el palau comtal de Cocentaina...

(publicat a Espai del Llibre nº 12, Publicacions de les Comarques Centrals Valencianes)

diumenge, 29 d’agost del 2010

El club dels elegits

Les vacances d’estiu són propícies per a completar la lectura d’aquells llibres encetats i oblidats a les prestatgeries durant l’hivern. Ara li ha tocat el torn a una obra, El club de los elegidos (cómo la élite del poder global gobierna el mundo), que havia abandonat pel primer capítol. L’autor, David Rothkopf, professor de la Universitat de Columbia, i membre d’un selecte grup d’institucions acadèmiques, empresarials i socials nord-americanes, explica com el poder global està concentrat en mans d’un nombre notablement reduït de persones de tot el món, especialment d’Estats Units, Europa i Japó. Rothkopf, autor d’altre títol molt conegut, Running the world, desvetlla la realitat d’un grup privilegiat que, cada vegada més, dirigeix els nostres destins. Sense alarmismes ni concessions, el professor Rothkopf deixa clar com l’enorme desigualtat a la distribució del poder actua en detriment del nostre benestar en termes polítics, econòmics i, per damunt de tot, morals.

La classe superior no és un grup permanent i estable; l’era del poder vitalici es va acabar fa temps. El poder d’influència de certes institucions i persones és transitori. Contínuament, surten persones i entren membres nous a l’élite global. La riquesa, la posició i, en menor mesura, la possibilitat d’usar la força —a més de la facilitat d’accés a les idees i a d’altres persones d’estatus semblant— caracteritzen els privilegiats que manegen els fils del món. Rothkopf no descobreix res de nou, però té la virtut de sistematitzar de manera rigorosa coses que tots sabíem o sospitàvem. Són sis mil (en un món de sis mil milions d’habitants) i pertanyen a tots els col·lectius internacionals rellevants: política, empresa, exèrcit, món de les idees... Dirigeixen governs, finances, corporacions internacionals, mitjans de comunicació, moviments religiosos... En realitat, allò que caracteritza en última instància els membres de l’élite global és la seua capacitat d’influir a les vides de milions de persones de múltiples nacions del planeta.

Qui són i com han arribat a tenir un poder tan desmesurat? Quin paper juguen a l’estabilitat de governs i economies? Existeix un vincle entre la desigual distribució de riquesa i la desigual distribució de poder? Quin lloc ocupa la democràcia en un món en què el poder dels governs nacionals és cada vegada més dèbil i limitat? David Rothkopf tracta de contestar totes aquestes preguntes. L’élite global està formada per alguns caps d’estat i ministres d’afers exteriors i economia, els executius i alguns accionistes de les 2.000 companyies més importants del món (els gegants de Wall Street i altres seus financeres), els aproximadament mil arximilionaris del planeta compromesos activament en llurs inversions en companyies privades o actius financers, els magnats del petroli, els directius de fons de cobertura, els empresaris tecnològics (els joves asos del puntcom), els capitalistes cowboys xinesos, els xeics àrabs, els propietaris de mitjans de comunicació, els líders d’algunes ONG o institucions filantròpiques com la IGC (Iniciativa Global Clinton), líders religiosos, caps militars, artistes, científics, acadèmics i escriptors influents, líders terroristes i caps d’organitzacions delictives que es mouen a les ombres...

Lluny d’enfocaments basats a la teoria de la conspiració, l'autor analitza la influència en les nostres vides d’aquesta élite global, les decisions de la qual creen o destrueixen llocs de treball, marquen la direcció del mercat, aixequen o fan caure governs... Segons Rothkopf, cal conèixer a fons la transcendència de l’energia a l’economia internacional o el paper d’Àsia en un futur pròxim, i trobar nous mecanismes de control de l’élite financera en un món global en què les nacions-estat ja no seran capaces, a partir d’ara, de garantir els drets humans tal com els hem conegut fins ara. Saber com actua i quins interessos mou aquesta élite és avui, més que mai, de suma importància per als ciutadans de països pretesament democràtics. El nostre futur en depèn.

divendres, 27 d’agost del 2010

Els Ridocci xativins a terres del Piemont

Molts habitants de la ciutat, amants dels viatges, en parlen. Hi ha una suposada llei del turista xativí consistent al següent: tots els socarrats que marxen a qualsevol indret del món han de trobar una persona coneguda de Xàtiva. Jo, que sóc un viatger empedreït, vinc comprovant, des de fa temps, que la llei se sol acomplir sovint. He trobat xativins a Copenhage, París, Istanbul... En aquesta ocasió, he sojornat deu dies a la regió dels grans llacs italians; he recorregut bona part del Piemont i dues províncies de la Llombardia: Pavia i Como. Totes aquestes contrades són meravelloses. El visitant pot gaudir d’un patrimoni històric i artístic extraordinari: la cartoixa de Pavia, la Piazza Ducale de Vigevano, la Sacra di San Michele, les places porticades i les magnífiques esglésies barroques de Torí, el Museo delle Antichità Egizie, la Molle Antonelliana, el Sacro Monte de Varallo, el duomo d’Asti, la ciutat de Saluzzo, els frescos del Castello della Manta o la capella de San Eldrado, a l’abadia de Novalesa...

Un viatge, però, no consisteix únicament a visitar pedres venerables. El Piemont és també la terra de l’Slow Food, dels vins barolo i barbaresco —elaborats a la comarca de les Langhe—, de l’asti spumante, de les tòfones d’Alba... Per últim, el viatger que recorre aquesta regió i la banda occidental de la Llombardia pot contemplar paisatges meravellosos: els turons plens de vinyes que s’estenen pels confins de les províncies d’Asti i Cuneo, els arrossars de Novara i Pavia, els grans llacs alpins —Orta, Major i Como— i els massissos muntanyencs dels Alps, amb cims com el Monviso (de 3.000 m d’alçada), visible des de tota la província de Cuneo, o el Gran Paradiso (de 4.000), els contraforts del qual penetren en terres piemonteses. A les aigües del llac Major, emergeixen les Illes Borromees —Mare, Bella i Superior, o Illa dels Pescadors. I fou precisament a l’Illa Bella on s’acomplí la llei del turista xativí. Fent un tomb per la contrada, creguí reconèixer en un dels molls la fesomia de don José Gutiérrez Ridocci.



Efectivament, l’advocat xativí —i antic regidor— em véu. «Ximo, tu per ací?», em va dir amb cara de sorpresa. «Xe, Pepe, quina casualitat!», vaig fer jo, encaixant-li la mà. Em va presentar els seus fills, un dels quals ja coneixia de vista. I no puc estar-me de contar-los quina circumstància havia portat el senyor Gutiérrez i la seua família al Piemont. Uns avantpassats seus, els Ridocci —i dues branques familiars col·laterals, els Giambonini i els Calpini—, eren oriünds de la província piemontesa de Verbano Cusio Ossola, concretament d’una petita població, Vanzone e San Carlo, situada a la vall d’Ossola, ben a prop del llac. (Altres Ridocci valencians podrien ser originaris de Brolo di Nonio, un llogaret a les vores del llac d’Orta.) Els Ridocci emigraren a partir del segle XVIII a diferents països d’Europa i Amèrica. Alguns recalaren a València; altres, a diverses províncies espanyoles: Madrid, Astúries, Lleó... Com que venien d’una zona minera, molts d’ells muntaren negocis relacionats amb la ferreteria.

Durant el segle XIX, encara seguien arribant a casa nostra onades d’immigrants piemontesos. Matilde Ridocci, per exemple, fou besnéta d’un Giuseppe Ridocci i una Caterina Giambonini nascuts a Vanzone. (La il·lustre pedagoga, poetessa i pintora xativina és tia besàvia del senyor Gutiérrez.) Doncs bé, la família del lletrat xativí ha conegut la terra dels seus ancestres. Un nombrós grup de persones que conserven el cognom Ridocci, provenints de diferents contrades, han visitat Brolo, Omegna i Vanzone, i han participat en una jornada d’estudi dedicada a l’emigració i les vicissituds protagonitzades pels Ridocci en terres ibèriques. Segons em va explicar el senyor Gutiérrez, l’acollida dispensada per les tres petites viles ha estat magnífica. En acomiadar-me’n, vaig pensar que els viatges —ja es veu— permeten de vegades descobrir fragments oblidats de la nostra història. En definitiva, el record del meu periple per terres piemonteses romandrà lligat a una trobada casual que sembla confirmar la famosa llei: sempre trobaràs un conegut de Xàtiva a qualsevol punt de la rosa dels vents.


(publicat a Levante-EMV, el 27/08/2010)

dimecres, 25 d’agost del 2010

Els grans llacs alpins del nord d’Itàlia (II)

Altre estany alpí del nord d’Itàlia és el llac d’Orta, situat a la província piemontesa de Novara, molt a prop del llac Major, del qual el separa el mont Mottarone. Abans del segle XVI, el llac d’Orta havia estat conegut com Llac de San Giulio. És el més occidental dels llacs alpins, creat per un glacial. Té 13 km de longitud i 1,5 d’amplada. L’Isola di San Giulio està situada a 400 metres de la vora. Hi ha un servei regular de vaixells que l’enllacen. L’illa té 275 m de llargària, de nord a sud, i 140 d’amplària, d’est a oest. És una pintoresca roca coberta de velles cases medievals, situades a les vores, i coronada pels edificis del seminari que substituí el castell dels antics ducs. Al cim de l’illa, es troba la magnífica basílica construïda a finals del segle XVI, en què es poden admirar la càtedra tallada i el sarcòfag d’un duc llombard.



Sembla que a finals del segle IV, dos germans grecs, Giulio i Giuliano, originaris de l’illa d’Egina, arribaren a les vores del llac i es dedicaren, amb el beneplàcit de l’emperador Teodosi I, a l’enderroc dels llocs de culte pagans i a la construcció d’esglésies. La llegenda diu que Giuliano havia deixat l’encàrrec, al seu germà Giulio, d’edificar a Gozzano la noranta-novena església, i buscar el lloc on bastir la centena. Descobert el lloc adient a la petita illa, no trobà ningú disposat a transportar-lo. Llavors, Giulio estengué el seu mantell sobre les aigües i navegà cap a l’illa. Allí, derrotà els dracs i les serps que la poblaven, símbols de la superstició pagana, eliminant-los i excavant els fonaments de l’església al mateix punt en què avui s’alça la basílica de San Giulio. La llegenda d’aquests prodigis s’estengué pertot arreu. Les dues poblacions més importants, a les ribes del llac, són Omegna i Orta (Orta San Giulio, petita ciutat medieval), meta de molts artistes i escriptors, com ara Nietzsche, que s’hi trobà amb Lou Andreas Salomè. També hi proliferen les vil·les d’esbargiment. Orta té 1100 habitants i està situada sobre una península al centre de la riba oriental del llac, a uns quaranta quilòmetres de la capital, Novara. El centre històric, totalment restringit al trànsit de vehicles, està caracteritzat pels carrerons estrets i pintorescos. La via principal corre paral·lela a la vora del llac. Hi desemboquen costeres escarpades que s’allunyen en direcció al Sacro Monte (Patrimoni Mundial de la Unesco) o cap a l’àmplia zona de parcs. També hi destaca l’església parroquial de l’Assumpció. Als afores de la localitat hi ha la Vil·la Crespi, un luxós hotel d’estil mudèjar. El seu restaurant exhibeix dues estrelles Michelin.


Quant a la vila d’Omegna, és la pàtria de Gianni Rodari, les obres del qual esmenten sovint el Llac d’Orta: C'era due volte il Barone Lamberto (ambientat a l’illa di San Giulio), Il ragioniere-pesce del Cusio... L’ajuntament d’Omegna ha dedicat un parc a l’escriptor, amb unes vistes magnífiques sobre el llac. Gianni Rodari va nàixer el 1920. Son pare, forner anticlerical, morí quan el nen tenia 10 anys. Gianni i el seu germà, Cesare, es traslladaren amb la mare a Gavirate. La progenitora el féu entrar al seminari de Seveso, però prompte va comprendre que allò no era la vocació del seu fill i l’inscriví als estudis de Magisteri de la mateixa ciutat. Després d'estudiar tres anys, Gianni va rebre el diploma de mestre, a l'edat de disset anys, i començà a treballar en un col·legi d'ensenyament primari. S’interessà per la música (féu tres anys de violí) i la literatura (descobrí les obres de Nietzsche, Schopenhauer, Lenin i Trotski, que l’ajudaren a desenvolupar el seu sentit crític). En 1939, estudià, durant un breu període, a la Universitat de Milà. Durant la Segona Guerra Mundial, quedà exempt del servei militar per raons de salut. S’afilià al partit feixista durant un temps, per tal de trobar feina. Traumatitzat per la pèrdua de dos amics, i per l'empresonament del seu germà Cesare en un camp de concentració nazi, Rodari ingressà al Partit Comunista i participà al moviment de resistència. Sent periodista del diari comunista L'Unità, començà a escriure literatura infantil. En 1951, publicà els primers llibres: Il libro delle filastrocche i Il romanzo di Cipollino. En plena guerra freda, en aparèixer la seua primera obra pedagògica, Il manuale del pioniere, fou excomunicat pel Vaticà, que el definí com un exseminarista esdevingut diabòlic. Les parròquies cremaven el Pioniere i els seus altres llibres. En 1952, es casà amb Maria Teresa Feretti, de la qual va tenir una filla, Paola. En 1957, Gianni Rodari esdevingué periodista professional. De 1966 a 1969, va participar activament en projectes adreçats a infants. En 1970, li va ser atorgada la Medalla Hans Christian Andersen de literatura infantil, distinció que li donà força reputació internacional.


Les seues obres han estat traduïdes a moltes llengües. En 1979, després d'un viatge a la URSS, la seua salut començà a declinar i hagué d'abandonar bona part de la seua activitat. Va morir a Roma, en 1980, durant una operació quirúrgica. Entre les seues obres, destaquen Cipollino e le bolle di sapone, Favole al telefono (traduïda al català am el títol de Contes per telèfon), Il libro degli errori, Tante storie per giocare (Contes per a jugar), Grammatica della fantasia (obra fonamental per a molts mestres interessats a la renovació pedagògica), Novelle fatte a macchina (Contes escrits a màquina)...



Mentre evocàvem la figura de Gianni Rodari, un amic i jo vam decidir seure a la terrassa d’un restaurant d’Orta, el Venus, situat a la vora mateixa del llac, enfront de l’Isola di San Giulio. Vam sopar contemplant el bellíssim crepuscle. Vam xerrar sobre els viatges passats, presents i futurs. I brindàrem amb una copa de vi negre Barbera d’Alba, quan ja s’havien encès tots els llums de l’illa. En resum: un pomeriggio, un tramonto i una notte per a recordar.

dilluns, 23 d’agost del 2010

Els grans llacs alpins del nord d’Itàlia (I)



Ja he tornat del meu periple estiuenc. Enguany, durant la primera quinzena del més d’agost, he recorregut la regió dels grans llacs italians. La primera fita fou Stresa, vila d’uns cinc mil habitants pertanyent a la província de Verbano Cusio Ossola i situada a la vora del Llac Major. El seu nom deriva d’Strixia, mot longobard que significa “franja de terra”. El terme comunal d’Stresa està dividit en tres zones: una costanera, estreta, on s’assenta el nucli històric, una de turons i muntanyes, i una insular, que comprèn tres de les quatre Illes Borromees (Mare, Bella i Superior, o dels Pescadors). Stresa és famosa per les seues Setmanes Musicals, que se celebren des de 1961, per iniciativa d’Italo Trentinaglia, noble advocat venecià el pare del qual havia estat director general del Teatro alla Scala de Milà, superintendent de La Fenice i compositor. La família Trentinaglia posseïa una vil·la a Stresa, on reunia nombrosos músics i autors atrets per les belleses naturals del llac, entre els quals Arturo Toscanini.


Per les Setmanes Musicals han passat personatges ben reeixits: Michele Campanella, Garrick Ohlsson, Christoph Eschenbach, Murray Perrahia, Jeffrey Swann, Andrea Lucchesini, Nikolaj Znaider... Al principi, les audicions se celebraven al Palau dels Congressos, a l'Illa Bella, als jardins de l'Illa Mare... Però s’anaren ampliant progressivament els espais, portant concerts a altres seus: el Castello Visconteo de Vogogna, la Rocca Borromeo d’Angera, la Basílica de San Giulio d’Orta... Des de 1999, tots els anys, com a pròleg del festival, s’interpreten a l’ermita de Santa Caterina del Sasso, a la província de Varese, les suites per a violoncel de Bach. Mentre passejava per la vila i per les vores del llac, vaig veure abundants cartells amb la programació del festival de 2010. També vaig navegar cap a l’Illa dels Pescadors i l’illa Bella.



El llac Major o Verbano (dit també Lago di Locarno o Lach Magiur, en llombard occidental) és un llac prealpí d’origen glacial, el segon d’Itàlia per superfície. Les seues vores són compartides per Suïssa i diverses províncies de les regions italianes del Piemont i la Llombardia (Varese, Verbano Cusio Ossola i Novara). Ocupa una allargada cubeta prealpina que s'estén des del vessant meridional dels Alps Lepontins fins a la plana del Po. Les seues riberes tenen una llarga tradició turística (sobretot a Locarno i Luino). La seua superfície és de 212,2 km², dels quals vora el 80% està situat a territori italià i el 20% restant a territori suís. Té un perímetre de 170 km i una llargària de 54 (la major entre els llacs italians). La màxima profunditat és de vora 372 m. A les seues aigües, hi ha moltes illes, grans, petites i minúscules: vuit pertanyen al Piemont; dues, a Suïssa; una, a la Llombardia.



A la part occidental del llac, en un braç anomenat golf Borromeo, entre Stresa i les poblacions de Pallanza i Verbania, es troben les illes Borromees. El conjunt es compon de tres illes i alguns illots i esculls. En el segle XIV, els Borromeo, poderosos senyors feudals de la zona, originaris de Florència, esdevingueren propietaris de les illes. Encara avui, la família posseeix l'Illa Bella i l'Illa Mare, i dos esculls coneguts com els castells de Cannero, amb ruïnes de dues fortificacions medievals. L’Illa dels Pescadors és l’única habitada per una petita comunitat, mentre les dues illes germanes són visitades per turistes que admiren els dos esplèndids palaus i els jardins, famosos a tot Europa per la bellesa del paisatge i per la diversitat de les arquitectures vegetals, que acullen més de 2000 varietats diferents. A l’Illa Mare, hi ha un nombrosa col·lecció d’aus orientals, com titots blancs, faisans daurats i papagais, lliures als esplèndids jardins. A l’escull del Melgonaro, creix una solitària però tenaç planta que fascinà poetes i artistes. L’illot de San Giovanni és famós perquè fou molts anys residència del compositor Arturo Toscanini, que vivia al Palazzo Borromeo, edifici del segle XVII. El paisatge del conjunt és esplendorós.



El microclima del llac ha permès la proliferació de plantes típicament mediterrànies; creixen llimeres, olivars i llorers, i prosperen les camèlies, les azalees, els rododendres, les magnòlies que es poden admirar als nombrosos i esplèndids jardins que proliferen a la costa piemontesa. La navegació de línia pel llac té orígens molt antics: en 1825, s’hi constituí la primera empresa. En 1826, el primer piroscaf, el Verbano, solcà les aigües. De 1876 a 1909, durant la belle époque, altra empresa de Milà posà en servei vuit grans vaixells saló. Actualment, la flota de passatgers, la més gran dels llacs italians, compta amb més de trenta unitats. Sobreviuen encara cinc vaixells històrics. A les rodalies del llac hi ha nombroses vil·les i castells.

diumenge, 8 d’agost del 2010

Tancat per vacances


Durant uns dies, el blog estarà inactiu. Anem a recórrer món, per a perdre de vista el panorama local, ni que siga un parell de setmanetes. Aprofitarem l'avinentesa per a practicar les aficions predilectes: fer fotos, visitar museus, caminar pel camp o la muntanya, respirar aire pur, llegir alguna novel·leta, escoltar música, fer noves amistats, conèixer altres contrades, altres gents, altres costums (inclosos els gastronòmics)... Gràcies, amics i amigues que us passeu per ací i, de vegades, deixeu els vostres comentaris. És possible que, en tornar, tinga coses interessants a contar-vos. A reveure!

dissabte, 7 d’agost del 2010

El túnel del temps

Això era i no era, tres cagant en una era, que es formaven enormes cues en un carrer llarg i estret de ciutat. Moltes gents, homes de camp, dones de casa, oficinistes, xics i xiques, avis i àvies, comerciants i ociosos, formaven llargues i llargues cues davant d’un portal del carrer de l’Àngel. Alguns i algunes arribaven a la mitjanit, o a les quatre de la matinada, amb catrets, hamaques, coixins, matalassos inflables i estores, disposats a passar la nit a la fresca. En arribar les vuit del matí, s’obria el portal. Pel que es veu, encara no funcionaven aqueixos dispensadors moderns que subministren els números de tanda. Dic açò perquè sortia de l’antre un uixer, amb espatlleres, galons, escuts i barret de gorra, repartint, en nom de la superior autoritat, uns paperets mostosos amb el número de torn.

En repartia, exactament, trenta, els mateixos trenta numerets que ja havia repartit el jorn anterior (i l’anterior i l’anterior...) i que després arreplegaria, conforme les persones els anaren lliurant al travessar el llòbrec portal que donava accés a les dependències acabades d’obrir. Així, l’uixer els podia tornar a repartir l’endemà (i altre dia i altre...). Les gents s’afanaven a recollir les paperetes llardoses i, clar, es produïen empentes, intents de passar davant sense respectar el torn, conats de baralla, insults... Quan l’agent de l’autoritat havia acabat de repartir els greixosos tiquets, els somriures de felicitat només il·luminaven l’esguard de les exigües persones tocades per la mà de la deessa fortuna —i premiades per la seua perseverança, tot s’ha de dir, perquè havien vetllat una o dues nits mentre feien cua al carrer.

La contrarietat era ben palesa, en canvi, al rostre de les desenes o centenes de soferts mortals que haurien de tornar a passar, ineludiblement, altra nit a la fresca, esperant que el dia següent els fos més propici. L’escena es repetia tots els dies, totes les setmanes. Entre els afectats, hi havia gent de ciutat, de les viles de la rodalia, de la Costera, de la Vall d’Albaida, de la Ribera... Quin era l’objecte dels seus patiments? Què buscaven amb tant d’afany en les dependències que s’amagaven darrere d’aquell portal? És possible que algun lector amic meu, com Emili Navalón, un jubilat de banca que ronda la setantena, pense: «Fotre! Açò sembla un relat ambientat en l’època de les cartilles de racionament.» Doncs, no. Açò no és el túnel del temps, ni un relat de ficció. Aquesta història de pobres gents que fan cua es va repetir, sense anar massa lluny, ahir a les vuit del matí, davant la comissaria local de policia. I es tornarà a repetir, si ningú no ho remeia, el proper dilluns (i el dimarts, el dimecres, el dijous...).

Qualsevol pensaria que estic exagerant. Som a l’època d’Internet, a l’època en què hom pot fer tota mena de tràmits a través de la xarxa: la declaració de la renda, el pagament de les multes, la matrícula de la Universitat... A la comissaria de Xàtiva, ja es veu, sembla que encara no se n’han assabentat. I continuen donant tanda, un dia i un altre, amb unes paperetes ben mostoses, a la gent que vol renovar-se el document nacional d’identitat —o fer-se el passaport. (Per estalviar!) Aquestes pàgines s’han fet eco dels fets. I els he vist narrats —com, potser, els hauran vist vostès i el meu amic Emili— a les notícies de Televisió Espanyola: En Xàtiva, un pueblo de la provincia de Valencia, la gente duerme en la calle mientras hace cola para sacarse el documento nacional de identidad. Per a una vegada que sortim al telediari... Això sí, en aquesta ocasió, la culpa no és de l’alcalde. En fi, que passen vostès un bon estiu.
(publicat a Levante-EMV, el 07/08/2010)