dilluns, 21 de maig del 2007

Mentides Piadoses

La capacitat dels polítics per a mentir és inabastable, sobretot quan estan en campanya electoral. De vegades, però, les mentides són piadoses. Em ve a la memòria, per exemple, el discurs que pronuncià Camps durant la inauguració de Lux Mundi, l’edició de “La Llum de les Imatges” que se celebra aquests dies a Xàtiva. L’honorable digué, més o menys, que mentre visitava Las Edades del Hombre en una ciutat castellana, havia pensat: “Qué bonito! Hablaré con don Agustín. Esto tenemos que hacerlo en Valencia”. I afegí: “Como lo prometido es deuda, aquí estamos hoy, inaugurando los dos esta magnífica exposición”. Don Agustín (García-Gasco), el senyor arquebisbe, somreia al seu costat amb somriure de conill. “Quina és la mentida i per què és piadosa?” faran bé de preguntar els lectors. És piadosa perquè no tingué massa transcendència i fou dita a l’interior d’un recinte sagrat, la col·legiata de Santa Maria, en presència de l’arquebisbe i de múltiples representacions de la divinitat. La pietat, però, no lleva la falsia. Tothom sap com és de beat Paco Camps. Aquell dia va cometre, com a mínim, un pecat venial. Donà per descomptat que la idea d’organitzar a València aquesta mena d’esdeveniments era tota seua. Mentida podrida! Les dues primeres edicions de “La Llum de les Imatges” se celebraren a les seus de València i Sogorb quan encara presidia la Generalitat Valenciana l’honorable don Eduardo Zaplana Hernández-Soro, el Bronceado, de qui no es coneixen especials inclinacions beatífiques però sí d’altra mena.

diumenge, 13 de maig del 2007

De Bordeus a Tolosa

Passejant per terres de Gascunya,
país de refinaments literaris i gastronòmics


Els viatgers que recorren terres occitanes troben, a cada passa, múltiples referències històriques, artístiques i literàries: Goya i Bordeus, Julio Cortázar i Rocamadour, Ingres i Montalban... Seguint el curs dels rius occitans, Garonne, Dordogne, Tarn, Gers, hom evoca la batalla de Muret, els trobadors tolosans Bernart i Pere Raimon, la duquessa Elionor d’Aquitània, Edmond Rostand i Cyrano de Bergerac, Michel de Montaigne, Alexandre Dumas, que possiblement s’inspirà en un personatge real d’Auch per a crear el seu d’Artagnan... Els castells, les bastides, les esglésies i les grans catedrals medievals testimonien un passat esplendorós. La gastronomia occitana (ja sabem que literatura i gastronomia són, d’Horaci ençà, carn i ungla) reserva moments de gran delectació. Com que l’antiga Gascunya, avui dividida en dos ens administratius, Aquitaine i Midi-Pyrénées, forneix matèries primes excel·lents (vi del Médoc, ostres d’Arcachon, foie del Périgord...), sovintegen els santuaris gastronòmics (no s’ha de consultar, doncs, Le Guide Michelin, per a trobar restaurants de la Gironde, de la Dordogne o de l’Haute-Garonne que servisquen un confit d’ànec o un cassoulet sublims). Finalment, les dunes, els boscos i les muntanyes posen a l’abast del viatger uns tresors naturals inabastables.

Vinyes infinites

--
Viatjàrem al Priorat pregant que la meteorologia ens fos propícia. Només arribar, ens sobtà la visió de la Vilella Baixa, la petita Nova York de perfil imponent. Comprovàrem que, efectivament, les vinyes romanien en calma, escampades per costeres infinites de llicorella. Tastàrem l’escudella i el xai. Escrutàrem segles d’història a l’interior d’una copa, assaborint –entre fluids de color roig granat, reflexes violacis i aromes fruiters– regustos envellutats de canyella, taní dolç i cacau torrefacte. Les bótes de roure i el vi untuós ens portaren la memòria de la porpra cardenalícia i dels frares cartoixans, inventors de l’adossat. Vérem cellers modernistes i ruïnes venerables. Pujàrem, esquivant la tempesta, a Ciurana. Finalment, des d’aquell niu d’àguiles, comprenguérem que dos dies de viatge valen una eternitat.