Bona nit de cap d'any a tothom

 

Que 2015 ens siga lleu

Encara que l’haja escrita abans, aquesta columna serà publicada el dia de Sant Joan Evangelista. Els estudiosos discuteixen la identitat d’aquest personatge enigmàtic. No saben de ciència certa si l’apòstol, l’evangelista i l’autor de l’Apocalipsi, desterrat a l’illa de Patmos, són la mateixa persona. En qualsevol cas, el Sant Joan que venera l’Església Catòlica sembla que va patir la política autocràtica de l’emperador Tit Flavi Domicià. Alguns historiadors suposen que l’Apocalipsi fou escrit durant el regnat de Domicià com una mena de crítica —velada per un seguit de símbols indesxifrables— al despotisme de l’emperador, que es feia anomenar Senyor i Déu. La prostituta de Babilònia asseguda sobre la bèstia de set caps, esmentada al llibre, podria ser una referència simbòlica a la Roma dels set turons. Ara bé, els símbols més coneguts de l’obra de Sant Joan són els Quatre Genets de l’Apocalipsi. El genet del cavall roig representa la guerra, el del cavall negre, la fam i la pobresa, dues xacres de rigorosa actualitat.

Aquests dies, algunes iniciatives solidàries ens ho han  recordat. Els voluntaris de Gent de la Consolació, posem per cas, van repartir a persones necessitades més de dues-centes bosses de menjar per a la Nit de Nadal —aquestes mateixes planes se’n feien ressò. Una setmana abans, la Creu Roja de Moixent havia llançat la seua campanya de recollida d’aliments amb idèntica finalitat. Des de fa mesos, els governants intenten fer creure que la crisi ha passat. Rajoy arribà a dir que aquest seria el Nadal de la recuperació. (Després, hagué de matisar les seues paraules i dir que la crisi desapareixerà quan totes les llars noten la milloria.) En realitat, el cavall negre ha vingut per a quedar-se. Rajoy té raó. Estem sortint de la crisi, que el diccionari defineix com «situació circumstancialment dolenta d'una persona, un col·lectiu o un país». Com que la situació de fam i pobresa durarà molt, no podem parlar de crisi en sentit estricte. No som davant d’un fenomen brusc i passatger. Sentirem el galop del cavall negre durant molt de temps.

Tenim al davant un llarg horitzó de penúria. La fase aguda d’aqueixa crisi que ja no ho és ens ha deixat seqüeles duradores. Els índexs d’atur seguiran sent elevats durant molt de temps. Les enquestes que anuncien la seua  disminució són enganyoses, perquè computen com a empleades persones que tenen un treball precari d’uns pocs dies, o unes poques hores. De fet, caminem cap a un mercat laboral en què l’ocupació precària tindrà unes dimensions estratosfèriques. A Xàtiva hi ha uns 3500 parats —un 36% dels quals són joves menors de 35 anys. Aquest panorama depriment es completa amb una baixada generalitzada de salaris. Han quedat enrere aquells temps en què ser mileurista era un oprobi; ara s’ha generalitzat una retribució mitjana de 600 euros. Amb aquest salari, s’entra en la categoria de pobre encara que es tinga treball, perquè no és possible, amb tan pocs diners, fer front al lloguer o la hipoteca de la llar, a les seues despeses habituals (llum, gas, aigua...), al vestit, el menjar, l’educació dels fills... Els representants de la patronal diuen, cínicament, que més val això que no res.

Es tracta d’una observació absurda. Segons això, també valdria més cobrar cent euros que no res. (I podríem seguir reduint la xifra.) L’afirmació és particularment injusta si mirem que els rics són cada vegada més rics, i que els beneficis de bancs i grans empreses no deixen de créixer. A casa nostra, aquesta situació d’indigència afecta molts veïns i es fa notar al consum. Cada vegada es veuen més negocis tancats. Els líders del PP, embarcats en un esforç desesperat per capgirar els pronòstics electorals —en 2015 haurem d’elegir alcaldes—, titllen de malastrucs  aquells que els fan abaixar del núvol. D’ací al més de maig, els xativins assistirem a una campanya frenètica de propaganda partidista finançada amb diners públics: contractes municipals de 400 euros per a parats —mesura ben criticada quan la va promoure Rodríguez Zapatero—, inauguració del nou museu de belles arts, arranjament de carrers, canal de televisió en valencià, subvenció per al museu faller, reducció simbòlica d’alguns arbitris municipals...

En fi, el partit polític que ens ha governat durant els últims vint anys farà sonar, triomfalista, les seues trompetes, com si no tingués cap responsabilitat en l'augment de la desigualtat. Altres, en canvi, volem que el genet del cavall negre deixe de cavalcar per la nostra contrada, i que el proper any siga lleu per a tots els ciutadans de Xàtiva.

 

(publicat a Levante-EMV, el 27/12/2014)

Més amics

Els amics ens recorden

 

 

Nadal 2014

El món en blanc i negre

Va haver un temps en què els bons aficionats a la fotografia adquiríem —d’acord amb les nostres possibilitats econòmiques— un equip fotogràfic de qualitat: una cambra, un joc d’òptiques i un laboratori de revelat. Jo arribí a tenir una Zenza Bronica de format mitjà, que encara conserve. Quant a les ampliadores, tinc al soterrani de casa una ampliadora Axomat de pas universal i una Durst de pas mitjà, ambdues a punt de rovellar-se per falta d'ús. Vaig ficar, en una i altra, òptiques Schneider. Bé que es podien fer incursions al color, quasi tots els aficionats treballàvem en blanc i negre. Encara no havia arribat l’època de generalització absoluta dels aparells fotogràfics. (Avui, gats i gossos tenen una càmera o un mòbil amb cambra fotogràfica.) Dissortadament, les generacions més joves es perden l’experiència meravellosa de tancar-se en una habitació fosca, revelar els carrets i assistir a l’espectacle màgic de veure com  apareixen a la cubeta, a poc a poc, les imatges positives il·luminades per una llum roja.

La invenció dels aparells digitals ha ficat a l’abast de tothom la captació d’imatges fotogràfiques, però moltes d’elles són absolutament banals. Per a fer bones fotos sempre ha calgut sensibilitat. Sense una mirada diferent sobre la realitat que ens envolta, no és possible de captar res interessant. I la tecnologia no pot suplir la falta de talent i ull clínic. La foto en blanc i negre no ha passat de moda. Les actuals cambres digitals de gamma alta permeten d’aconseguir imatges molt bones des del punt de vista tècnic. El repte que em va llançar Mariló, del blog Racó viatger de Mariló, em féu recordar vells temps. Havia de publicar cinc fotos pròpies en blanc i negre durant cinc dies, una diària, i alhora invitar cinc viatgers a fer el mateix. He publicat cada dia una foto en Facebook i he invitat cinc persones a seguir el repte. Heus ací totes les fotos i les explicacions corresponents. He titulat la meua sèrie El món en blanc i negre. El món té colors, sí, però sovint focalitzem la vista en coses molt simples. Llavors, el color és sobrer.

Havana Vella

Aquesta imatge està presa en un carrer de l’Havana Vella. Aquests dies, Cuba ocupa les primeres planes dels mitjans de comunicació. Malgrat les estretors, la vida bull pels carrers del nucli històric de la seua capital. Hi vaig estar uns dies en 2010. Em van impressionar el país del Carib i les seues gents.

Mont-Saint-Michel

Mont-Saint-Michel, un dels conjunts monumentals francesos més fotografiats. Però aquesta imatge fuig deliberadament de la postal convencional, de l’escena impertorbable —per altra banda, impossible de captar, a causa de la invasió turística. L’ombra de la mola, mentre pujava la marea, em va impactar.

Gestoria a la intempèrie

Aquesta imatge està presa a Istambul, durant un trajecte des l’aqüeducte de Valente i la Sehzade Camii fins a la Yeniçeriler Caddesi, on tenia l’hotel. Vaig passar per davant del que semblava una dependència administrativa. A la vorera hi havia instal·lada tota una gestoria: fotocopiadora engegada a l’enllumenat públic i uns individus que es dedicaven a redactar documents als soferts ciutadans —a mà, amb una màquina d’escriure... ¡Imatge inoblidable!

Mirall

Sopron és una bonica ciutat d’Hongria pròxima a la frontera amb Àustria. Bé que conserva algun edifici gòtic, el seu nucli històric és predominantment barroc. El conjunt té aqueix aspecte que es pot trobar en altres viles i ciutats centreeuropees (alemanyes, txeques, austríaques). Durant la meua estada a Sopron, va ploure. En escampar, la Torre del Foc, que presideix tota la ciutat, es reflectia als bassals dels carrers empedrats.

Espectacle grandiós

Aquesta foto és ben recent. La vaig fer el passat 9 d’octubre a la platja de Zarautz. Aqueix dia, una fortíssima galerna batia les costes d’Euskal Herria. Els núvols plomissos, la grandària de les ones, la lluïssor de l’horitzó i els seus reflexos a la sorra humida eren màgics. Això devia pensar la dona asseguda a l’espatller del banc, que contemplava absorta l’espectacle grandiós de la natura. Vaig intentar captar l’instant i la gradació de grisos, del blanc al negre absoluts.

Aquesta iniciativa fotogràfica va nàixer, amb el títol de Viaje en Blanco y Negro, al Blog de Viajes de Pumuki. Fins ara, hem seguit el repte vuit persones. Si algú més s'anima...

¿Fer com fan no és pecat?

Diu la senyora Cospedal que la corrupció no és patrimoni exclusiu dels polítics. Les seues paraules exactes, pronunciades en un mitjà de comunicació, van ser aquestes: La corrupción no es patrimonio de nadie, es lamentablemente de todos. Y la misma corrupción que puede haber en un partido político, la hay en la sociedad en general. No dic que no tinga part de raó. Jo mateix afirmava, en una entrada anterior, que la corrupció és sistèmica i afecta molts sectors de la societat. Ara bé, una cosa és que això ho diga un ciutadà corrent com jo, i altra, ben distinta, que ho diga la secretària general del PP —presidenta, a més, d’una comunitat autònoma. No queda gens bé, no, que Cospedal s’adherisca a la famosa estratègia del «fer com fan no és pecat».

Els polítics haurien de fer pedagogia, haurien de propugnar un canvi radical de valors socials i una eradicació completa de les corrupteles. En comptes d’això, Rajoy, Cospedal i altres líders del PP neguen haver comès irregularitats i entrebanquen l’acció de la justícia, entorpint la investigació dels diversos casos  de corrupció que els afecten —Todo lo referido a mí y mis compañeros no es cierto, salvo alguna cosa, va dir Rajoy fa un temps. ¡Patètic! Totes les evidències menen al finançament irregular del PP, al cobrament de suborns abonats per empreses adjudicatàries de contractes públics, al frau fiscal, al delicte electoral... Els tresorers del PP haurien estat manejant diners negres, evadint capitals a l’estranger i lliurant sobres als alts responsables del partit.

Definitivament, Cospedal no va estar gens afortunada en les seues declaracions. Les persones honorables —encara en queden moltes— hauran recordat el refrany «creu el lladre que tots furten». La secretària general del PP desmoralitza els ciutadans honrats i contradiu el president del govern. Rajoy va proclamar, fa uns dies, en un debat parlamentari, que Espanya no és un país de corruptes. Cospedal, en canvi, afirma que la corrupció està generalitzada. En fi, si els dirigents polítics no condemnen la deshonestedat de manera contundent i creïble, molta gent acaba interpretant  que el més totxo fabrica rellotges, postulat evidentment equivocat. Els caps dels partits han d’entendre que la corrupció política sempre té un plus de gravetat, perquè els polítics han de donar exemple.

Música de cine

Recuperem un autor

Fa trenta anys, Victor Soler i Tomàs (Lloc Nou d'en Fenollet, 1946) tingué un reconeixement notable de crítica i públic per poemaris com Lilàs de ciutat, premi Vila d'Alaquàs, 1982, Cant de Morella, 1984, i pel dietari El cabdell del somni, 1985, que va guanyar el Premi Encobert de narrativa breu de l'Ajuntament de Xàtiva. Ara presenta, a la Casa de Cultura de Xàtiva, el proper dia 17 a les 20 hores, el llibre Plany per Tyris (Germania, 2014). Intervindran Rafa Tomàs, que ha prologat el llibre, Toni Martínez i l'autor, Victor Soler, que signarà exemplars en finalitzar l’acte.

Societat malalta

Durant les meues infància, adolescència i joventut existí a Xàtiva un personatge que patia una florida ideació delirant de tipus megalòman. No diré el nom, per no desplaure els seus familiars, que encara viuen, però molts lectors sabran a qui em referisc. El personatge en qüestió creia ser un agent secret. Es féu imprimir unes targes de visita en què apareixien les seues dades, nom i cognoms, i els càrrecs que estava convençut d’exercir. Jo guarde un record afectuós d’aquell home, que xerrava molt amb els meus avis materns. Els vespres d’estiu, sent jo un xiquet, el meus pares i els meus avis seien a la terrassa del Círculo Setabense. Sovint, el peculiar “agent” s’afegia al rogle familiar. Em semblava una persona corrent. No el trobava un home distint del pare o l’avi. ¿Quines eren les converses d’aquell personatge amb els meus ascendents? Les recorde boirosament. (Els meus germans i jo anàvem i veníem dels nostres jocs.) Em va pel cap, però, que el meu avi, burlaner, li preguntava com anaven les seues perquisicions detectivesques. L’interpel·lat s’esplaiava a gust, contava les seues gestes. Eren temps de la dictadura franquista.

El deliri empentà l’home a “proeses” que han quedat enregistrades en la memòria de molts xativins. Es va dissenyar, prenent models d’aquí i d’allà, un uniforme adequat al seu “estatus”. En les grans festivitats, s’abillava  amb un híbrid de jaqué d’ambaixador i vestimenta pròpia dels mestrats nobiliaris. S’havia agenciat fins i tot un sabre, que acabaria decomissat per l’autoritat policial. Un dia, es presentà, vestit d’aquella manera, en un acte que se celebrava a la Capitania General de València. En principi, ningú no va trobar res estrany; durant el període franquista, els uniformes estaven a l’orde del dia. Sense anar massa lluny, a Xàtiva, durant les processons i altres solemnitats, era freqüent veure falangistes vestits amb pantalons i casaca plena de condecoracions (de blanc immaculat en estiu, de blau marí en hivern). Cal suposar que els militars pensarien: «Un altre.» El cas és que, finalment, algun soldat decidí d’avisar l’oficial de guàrdia. L’home de la disfressa estrafolària fou apartat de la recepció. No portava invitació, però exhibí una de les seues targes de visita. Volia que el cos de guàrdia es quadrés davant d’ell.

Posats en contacte amb les autoritats xativines, els militars van confirmar les seues sospites: aquell pobre home era un llunàtic. Tot açò m’ha vingut al cap mentre llegia les notícies sobre el “petit Nicolás”, altra ànima que pateix deliris megalòmans. El xativí que es creia detectiu era un aprenent al costat de Nicolás. Aquest ha aconseguit que el tracten com un col·lega Jaime García-Legaz (Secretari d’Estat de Comerç), dos dirigents del PP a l’Ajuntament de Madrid, Arturo Fernández (president de la patronal madrilenya), Carlos García Revenga (secretari de les infantes), Elvira Rodríguez i Juan Munguira (presidenta i assessor de la CNMV), Lourdes Cavero (dona del president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, i directiva de la patronal madrilenya) i José Luis Balbás (antic dirigent del PSOE i promotor immobiliari). Nicolás ha mantingut converses amb Aznar, Ana Botella, el rei Joan Carles, Moratinos, Arias Cañete, les caps de gabinet de Vicepresidència del Govern i CNI... Ha encaixat la mà de Felip VI, durant una recepció. El xic delira, però no té un pèl de pallús. «Sóc aquí per boig, no per bajoc», diu el personatge d’un famós acudit.

Entre l’esbojarrat xativí amb deliris detectivescos i qui diu ser un “charlie” del CNI hi ha, per tant, diferències abismals: el primer no enganyava ningú, el segon ha aconseguit burlar gent de les altes esferes; l’un va viure en l’època del llapis i el paper, l’altre ha sabut treure un partit fantàstic als selfies i els correus electrònics; un era inofensiu, altre ha estafat empresaris crèduls i ha posat en ridícul la cúpula de l’Estat i els sistemes de seguretat. El pobre home que vaig conèixer durant la meua adolescència era objecte dels escarnis que solen rebre, a casa nostra, les persones desvalgudes. El “petit Nicolás”, en canvi, deu haver cobrat centenars de milers d’euros per acudir a redaccions i platós de mitjans sensacionalistes. La seua història retrata una societat malalta en què els empresaris troben normal aconseguir favors a canvi de sobres, un país on alguns polítics tenen xicots per als encàrrecs. Les gestes del jove proven com és d’efectiu, per a pujar esglaons en l’escala jeràrquica dels partits, donar palmellades a les esquenes dels caps. De fet, si no s’arriba a passar de la ratlla, Nicolás podria haver arribat a ministre. ¡País!

 

(publicat a Levante-EMV, el 13/12/2014)

Treva nadalenca

Liberalisme educatiu a Xàtiva

Tothom té les seues contradiccions

Fa poc, sentia en un programa de televisió aquestes paraules d’Ada Colau: «Els corromputs intenten diluir la seua responsabilitat fent creure que tothom és corrupte.» ¿Pensa l’activista que tots els indignats contra el sistema són éssers angelicals? Jo crec que els simpatitzants de Podemos o Guanyem són persones amb les seues contradiccions. La corrupció que naix de la laxitud moral es manifesta pertot arreu: dependents que prenen petites quantitats de gènere propietat de l’empresa; metges que recepten certs medicaments a canvi dels regals que els ofereixen les farmacèutiques; funcionaris que fan trucades privades des del telèfon de l'oficina; docents que accepten obsequis d’editorials o s’enduen a casa estris propietat dels centres acadèmics; gent que fa descàrregues il·legals o usa un servei sense pagar el tiquet; persones que practiquen furts de petita magnitud sense consciència d’actuar malament...

Els portaveus dels indignats insinuen que “els de baix” són una massa de persones honrades, il·lustrades, agnòstiques i lliures de qualsevol forma d’alienació. La realitat desmenteix aquesta suposició; durant l’època de les vaques grosses, hi havia pocs indignats. Molts polítics imputats per delictes de corrupció obtenien majories absolutes en les eleccions locals i autonòmiques. Cal pensar, per tant, que una part considerable de la ciutadania els votava. «Si no, no m’ixen els comptes», riu Xavi Castillo. «Jo faria el mateix, si estigués al seu lloc», admeten molts, quan es destapa un nou cas de corrupció. Vivim a la terra de l’especulació, la picaresca, l’elusió i el clientelisme. En aquest país, hi ha molta gent que no defrauda perquè no pot. La xenofòbia i la superstició impregnen el teixit social —inclosa la legió dels descontents amb la casta dirigent. El votant tipus té poc a veure amb el “bon salvatge” de Rousseau.

L’elector no sempre és una persona il·lustrada o altruista (sovint, defensa interessos merament personals). ¿Hi ha persones honrades? ¡Naturalment! Però no tinc clar que siguen majoria aclaparadora. Malgrat la indignació amb les elits, la majoria social no està lliure de contradiccions. Pensar que variarà el rumb polític del país només amb canvis de lleis o equips governants és una creença infundada que mena a la frustració. No hauríem de creure en miracles. Si no va acompanyada d'un canvi cultural, d’un canvi de valors socials, la regeneració política no eliminarà la corrupció.

Sons d’Euskal Herria (III)

En un post anterior, contava com havia entrat a la Fnac Donostia buscant un disc del cantant d'operetes Luis Mariano. Per una d’aquelles casualitats, actuava en viu, al fòrum, el grup donostiarra Frank. La banda, formada per Sara Comerón, veu solista i guitarra, Christian Rodríguez, baix, Iñigo Bailador, guitarra, i Andoni Etxebeste, bateria, feia una música bonica amb evidents influències de folk rock americà. Sembla que és la banda de moda a l’ambient hipster de Donostia. Els de Frank presentaven el seu disc My Wild Kingdom. Em vaig aturar uns instants. Mentre escoltava les cançons del quartet, em vingué al cap que la veïna vila de Zarautz també és bressol d’una banda indie, Delorean. Els seus membres, Igor Escudero, Guillermo Astrain, Unai Lazcano i Ekhi Lopetegi, van actuar a Xàtiva durant la fira d’agost, ara farà dos o tres anys. Delorean publicà el seu primer disc, Silhouettes, en setembre de 2001. La seua presentació portà els xicots a girar dues vegades per la península. Donaren més de quaranta concerts. En 2004, llançaren el segon disc, que va aparèixer en totes les llistes del millor de l’any. En 2005, Delorean decidí aprofundir el vessant electrònic i ballable de la seua música. Es voltà d’alguns dels millors DJs del moment per a editar un disc, The Metropiltan Death, amb quatre temes nous i llurs corresponents remescles. En 2009, publicà l’EP Ayrton Senna, l’impacte del qual fou enorme, amb ressenyes excel·lents en diversos mitjans que afavoriren llur presentació a Nova York en quatre escenaris diferents. També actuà a París, Estocolm, Londres i Addis Abeba. La banda fou reclamada per a fer remescles d’altres grups indie, com Franz Ferdinand, The XX i John Talabot.

En abril de 2010 es publicà Subiza, àlbum que suposà la consagració definitiva. (Bé que era més conegut al mercat internacional que al local, el grup entrà per primera vegada en les llistes espanyoles dels discs més venuts.) Subiza fou portada de les revistes Mondosonoro, Go Mag, Rockdelux, Plástica... La repercussió global de l’edició mundial es va disparar. En un any, Delorean girà cinc vegades per EEUU. El grup actuà en Europa, Amèrica, Àsia i Oceania. Però la fama té els seus inconvenients. En octubre de 2013, els components de la banda foren víctimes d’un segrest virtual a Mèxic que els mantingué retinguts durant 48 hores. En fi, pensant en aquests xics de Zarautz, em vaig adreçar a la secció de discs de la Fnac. Tractava d’imaginar quina cara posaria el dependent en sentir la meua consulta: «¿Teniu discs de Luis Mariano i Delorean?» El jove va mirar l’ordinador amb rostre inexpressiu. «Acompanye’m», va dir. Vam anar cap a unes prestatgeries. El xic va buscar. Finalment, em va donar dos discs, un del rossinyol d’Irún i altre de Delorean, The Metropiltan Death. «Només ens queden aquests», es va disculpar. Li vaig donar les gràcies i em vaig adreçar a les caixes. En veure la meua adquisició, la caixera, aquesta sí, em va mirar estranyada. «¿Un cantant de l’època de la meua iaia i música electrònica de ball? Aquest home s’ha equivocat», devia pensar la xica. Almenys això semblava indicar la seua mirada entre incrèdula i burlanera. Vaig somriure, vaig pagar i vaig sortir al carrer.

Corrupció sistèmica

En alguns països estrangers, la gent pren els diaris d’uns carrets col·locats a la via pública. Hom diposita les monedes en un caixetí i agarra un exemplar de la pila. Un amic meu diu: «A casa nostra, això no funcionaria; la gent s’enduria el periòdic sense pagar.» ¿És sistèmica, la corrupció, a les nostres latituds? Transparència Internacional diu que no, que la corrupció sols afecta l’esfera política —a tot estirar, hauria esdevingut sistèmica només a les administracions públiques. Però Manuel Sanchis Marco, professor d’Economia Aplicada de la Universitat de València, afirma, en un article titulat La corrupción de las élites, que l’activitat empresarial espanyola s’articula al voltant de les prebendes. La lluita pels favors del poder crea el brou de cultiu en què pul·lulen polítics i empresaris corruptes, gent que viu a costa de l’erari públic. Segons això, la corrupció també arriba a les empreses. Ara bé, ¿afecta altres àmbits de la societat? Cadascú diu la seua. Des dels partits majoritaris s’afirma que els polítics corruptes són ben pocs, que els càrrecs institucionals són majoritàriament honrats. Dijous passat, Rajoy va dir al Congrés dels Diputats que Espanya no és un país de corruptes. Jo, en canvi, sospite que la corrupció és sistèmica i afecta moltes capes socials. Dies enrere es va desenvolupar l’operació Enredadera, dirigida per la jutge Alaya. Van ser detinguts, en dotze províncies, trenta-dos funcionaris que cobraven comissions a canvi d’afavorir adjudicacions a les empreses que pagaven els suborns. Aquesta operació suposa un salt quantitatiu. Fins ara, pensàvem que els cossos de funcionaris només estaven afectats pel càncer de les petites corrupteles. Però les detencions ordenades per la magistrada sevillana podrien indicar que el mal s’escampa. En el fons, la nostra societat sembla patir una laxitud moral generalitzada, possible seqüela del caràcter mediterrani i catòlic de la nostra cultura. Com Déu perdona tots els pecats...

Sons d’Euskal Herria (II)

Algunes efemèrides proporcionen l’excusa per a escoltar certes músiques durant els viatges. Enguany, per exemple, se celebra el centenari del naixement de Mariano Eusebio González García, conegut artísticament com Luis Mariano, una coincidència que vaig voler aprofitar durant el meu recent viatge a Donostia. El personatge, que va nàixer el 1914 a Irún, assoliria gran notorietat com a tenor i cantant d’operetes i pel·lícules musicals durant els anys cinquanta i seixanta, sobretot a França, que el considerà ciutadà seu. El pare del cantant s’hi havia exiliat amb la família en començar la Guerra Civil. Van marxar a Baiona i Bordeus. El jove Mariano es presentà a l'examen d'ingrés del Conservatori de Bordeus, que aprovà. Volia ser cantant d’òpera. Més tard, es traslladà a París. El cantant debutà al Palais de Chaillot. En 1943, va ser contractat per a fer el paper d’Ernesto a Don Pasquale. Posteriorment, s’entrevistà amb el compositor Raymond Vincy i el lletrista d’origen basc Francis López. Els programes de varietats i les gales s’anaren succeint. Luis Mariano esdevingué un dels artistes més cotitzats de l’opereta francesa.

El 24 de desembre de 1945, tingué el seu primer gran èxit al teatre del Casino Montparnasse de París amb La belle de Cadix. La fama li permeté d’intervenir en Andalousie i Le chanteur de Mexico, que després duria al cine. El seu treball, en pel·lícules, obres teatrals, gales, discos i aparicions en TV, era incessant. Fou intèrpret de cançons inoblidables, com ara Adio, Adio, Lisbonne, Depuis qu'on est deux, Bye, mon amour, Perdón por nuestro amor, Quince primaveras. A més de les ja esmentades, protagonitzà operetes com Chevalier du ciel, Le secret de Marco Polo, Visa pour l'amour, Le prince de Madrid, La caravelle d'or, La canción del amor mío (única en castellà, estrenada a Madrid)... També actuà en més de vint pel·lícules: Andalucía, Violetas imperiales, El aventurero de Sevilla, La bella de Cádiz, El Tsarevitch, Cuatro días en París, El cantor de México, En Jamaica, Serenata en Texas, Cándida... La seua carrera arribà a l'apogeu durant el bienni 1951-1952, amb l’èxit al teatre de Le chanteur de Mexico (1951) i la pel·lícula interpretada amb Carmen Sevilla Violetas imperiales (1952), que es convertí en un gran èxit.

 

Hom diu que Luis Mariano demanà a l’actriu que es casés amb ell i que ella va rebutjar la pretensió. (Tothom murmurava, a la península, que el cantant era homosexual.) Entre 1946 i 1958, Luis Mariano realitzà diverses gires pels EUA, Mèxic, Argentina, Romania. A finals dels setanta, els nous corrents de la música popular —el rock, el pop— arraconaren l’opereta, que es refugià en teatres especialitzats. Així i tot, el cantant basc encara continuà sol·licitat per les televisions. Morí en París en 1970. Fou soterrat en Arrangoitze, petita vila situada ben a prop de la frontera hispanofrancesa. Encara és dipositen flors a la seua tomba. El seu origen basc es reflectí sovint en la seua obra: en les cançons basques editades en discs (poc abans de morir, havia gravat un disc en euskera)  i en films com El Cantor de México o Fandango. A Irún, l’antic carrer de la Duana on va nàixer porta el nom de l’artista des de finals dels setanta.

Camejant un vespre per la capital guipuscoana vaig passar per davant la Fnac. Com que no havia trobat cap disc de Luis Mariano abans de sortir cap a Euskadi, vaig entrar a la tenda. Tenien un disc del cantant. El dia de retorn a València, vaig posar Violetas imperiales a l’equip d’àudio de l’autobús. ¡Goig generalitzat! Als més majors, la cançó els sonava molt, els recordava la seua infantesa. Per als més joves, els refilets del tenor sonaven a xinès. Jo, que pertanc al primer grup, vaig recordar la meua iaia paterna, que estava entusiasmada amb les cançons de Luis Mariano. Vaig recordar fins i tot haver anat un dia a veure una pel·lícula del cantant, que projectaven en un cinema d’estiu d’Algemesí. (La meua família paterna és algemesinenca.) Durant tota la projecció, vaig estar assegut a les cuixes de la meua iaia. ¡Qui ho havia de dir! Sessió de nostàlgia circulant per l’E-5 durant el camí de tornada a casa.

Llocs perillosos

És possible que vostès tinguen un familiar sanitari, o sàpiguen d’algú que coneix un metge o està casat amb una farmacèutica. Potser li hagen arribat comentaris d’aquestes persones. «¿Aquest hospital? ¡Sols en cas d’urgència extrema!», li ha dit el familiar. «Jo sempre vaig a un de València; el d’ací té fama d’albergar molts gèrmens», admet el metge. «No és recomanable per a gent major», afirma la farmacèutica. En definitiva, corren molts rumors sobre la falta de seguretat dels hospitals. Qualsevol professional sanitari ens dirà que són llocs perillosos. No hi ha equilibri als ecosistemes hospitalaris. Els microorganismes hi prosperen amb facilitat, perquè habiten en uns ambients immunodeprimits. Si no és precís, millor no acostar-s’hi. Posaré un exemple. Una dona ingressa en l’hospital per a donar a llum una nena. En principi, tot va bé. Però poc després d’haver nascut, la xiqueta contrau una meningitis. Aviat, la nounada traspassa. ¿Com és que la criatura ha entrat en contacte amb un meningococ? Un estudi descarta que l’haja contagiat la família. Per tant, atès que la xiqueta no ha arribat a sortir de l’hospital, només queda una alternativa: el bacteri devia pul·lular per la sala de parts o la planta de nounats.

Recorde haver meditat ja sobre els  descuits higiènics en agost de 2011 (en aquells moments, els meus pares patien una infecció): «Suposem que vostè té uns ascendents octogenaris, els pares, amb unes nafres infectades per un bacteri aeròbic, oportunista, altament contagiós i resistent a la major part d’antibiòtics convencionals. Un dia arriba a ca els pares una xica interina que els atén correctament: es posa uns guants estèrils per atendre la mare; tot seguit, se’ls canvia per atendre el pare. El sendemà, es presenta un infermer que no s’ha llegit l’historial mèdic i no porta res (ni tisores, ni apòsits, ni sèrum...). El tercer dia, altra sanitària incompetent cura la nafra de la mare sense guants; després, sense rentar-se o desinfectar-se les mans, atén la ferida del pare. I clar, la pseudomona aeruginosa —o la pyocyanea, no sé— es mou a les seues amples, botant d’una cama a l’altra dels seus ascendents a través dels dits de la presumpta infermera.» Un infermer rebatí les meues afirmacions en aquestes mateixes planes. Venia a dir que jo estava equivocat, que tots els sanitaris són professionals extraordinaris. La seua reacció pecava de corporativisme.

La incompetència ha de ser denunciada sempre. En totes les professions —en la meua també—, podem trobar alguna minoria de persones incompetents o descuidades. Als àmbits en què es presten serveis públics —sanitat, ensenyament—, els descuits rutinaris van en detriment de la professionalitat. Als hospitals, els mals hàbits impliquen risc; desactiven l’atenció i baixen els nivells de prevenció. El personal sanitari pot oblidar protocols que no s’haurien d’ometre mai, com el de netejar-se i desinfectar-se les mans després d’atendre els pacients —especialment els afectats per infeccions. També cal canviar-se de guants sovint. Tots els centres hospitalaris donen al seu personal xerrades periòdiques sobre el rentat de mans. Les del Lluís Alcanyís estan a càrrec d’un metge de medicina preventiva, el doctor Mayordomo. Fins a la crisi de l’ebola, les seues dissertacions solien tenir una audiència minsa; hi acudia poquíssima gent. Les xerrades posteriors al brot infecciós van atraure, però, una assistència multitudinària. Sembla que el doctor, en veure tanta gent, va dir amb sorna: «Com es nota que estem acollonits, ¿eh?»

Els sanitaris no haurien d’esperar que una crisi els recorde allò que han de fer. Jo sospite que mon pare, ja traspassat, entrà en contacte amb la pseudomona durant un ingrés a l’hospital. Dic açò perquè ma mare no ha contret de nou la infecció bacteriana des que es cura les nafres ella mateixa, a casa seua. Diré més: ja he sentit vàries històries de persones majors ingressades a l’hospital que han mort per causa distinta d’aquella que havia motivat el seu ingrés; havien contret una infecció hospitalària. Definitivament, els hospitals són llocs perillosos per als ancians. ¿Llegendes urbanes? La millor manera d’acabar amb elles és extremar la qualitat dels serveis i la higiene (de les persones, l’instrumental, les instal·lacions). En algunes parts del Lluís Alcanyís hi ha greixum, paneroles i desperfectes. Llàstima, perquè només la sanitat pública és capaç d’afrontar les situacions d’emergència. Recordem que la “meravellosa sanitat privada” no s’ha fet càrrec, fins ara, de cap cas d’ebola. No vol marrons. Ja se’ls menjarà la pública.

 

(publicata a Levante-EMV, el 29/11/2014)

Sons d’Euskal Herria (I)

Quan el passat octubre vaig partir cap a Donstia, anava proveït de diverses músiques per a escoltar durant el viatge. Hom sol associar els itineraris per Euskalerria amb la música d’arrels. Tamateix, la música culta, els diferents corrents del pop rock i altres sons contemporanis també estan molt ben representats al País Basc. Al camp de la música culta destaquen diverses figures. N’hi ha una mítica, la de Juan Crisóstomo de Arriaga (1806-1826). La seua obra és ben escassa; va morir molt jovenet, als 19 anys, de tuberculosi (el gran teatre de Bilbao porta el seu nom). La sarsuela té el seu exponent en el donostiarra Pablo Sorozábal. El compositor actual més solvent és, però, Luis de Pablo, autor d’un impressionant catàleg d’obres. Ha rebut prestigiosos guardons. Conrea la música contemporània, l’òpera i la música per a pel·lícules. En aquest apartat, el de les bandes sonores, destaquen també Ángel Illarramendi i, sobretot, Alberto Iglesias, nominat diverses vegades als Oscars de Hollywood. La tradició del cant coral també està molt arrelada al País Basc. L’Orfeó Donostiarra, posem per cas, té fama internacional.

Quant al bel canto, la soprano Ainhoa Arteta, originària de Tolosa, és ara mateix la gran diva del País Basc. Té un currículum impressionant. La seua carrera s’ha desenvolupat en el Metropolitan Opera House de Nova York, el Covent Garden de Londres, la Bayerische Staatsoper de Munich, l’Òpera d’Amsterdam, l’Òpera de Bonn, el Teatro Bellas Artes de México, el San Carlo de Nàpols, l’Arena di Verona i un llarg etcètera. Marcaren dues fites en la seua carrera l’actuació junt a Michael Tilson Thomas i la New World Symphony, i el seu debut al Carnegie Hall de Nova York, junt a Dolora Zajick i Plácido Domingo. També adquirí notorietat el seu recital a la Casa Blanca (quan Bill Clinton era president d’Estats Units). Durant un dels trajectes per terres guipuscoanes vaig posar a l’equip d’àudio de l’autobús les versions de temes pop que interpreta Ainhoa al disc Don't give up, publicat en 2010.

El pop rock compta amb abundants figures basques: el grup Duncan Dhu, format per Diego Vasallo i Mikel Erentxun, que practicava un rock acústic amb tocs de rockabilly; Adolfo Cabrales Mato “Fito”, líder de Fito & Fitipaldis; La Oreja de Van Gogh... Mereix un capítol a part, però, el rock radical basc. El cantant, instrumentista i productor musical Fermín Muguruza, nascut a Irún, és la figura més emblemàtica d’aquest corrent. Començà la seua carrera musical fundant, junt al seu germà Iñigo, el grup musical Kortatu, pioner en la introducció de l’ska i el dub (sobre una base punk) al panorama musical basc. Fermin tocava la guitarra i era la veu principal. Inicialment, les lletres de les seues cançons estaven escrites indistintament en castellà i euskera. Però finalment, Kortatu acabà adoptant exclusivament l’euskera. Els membres del grup mai no ocultaren la seua simpatia per l’esquerra abertzale. La cançó Sarri, Sarri, posem per cas, fou dedicada a la fuga de l’escriptor i pres d’ETA Joseba Sarrionandia, que es va amagar als altaveus utilitzats en un concert d’Imanol Larzabal celebrat a la presó de Martutene.

Dissolt Kortatu, els germans Muguruza fundaren, en 1990, Negu Gorriak (Hiverns Crus). El grup influí molt en el desenvolupament del rock tant a Euskalerria com a Espanya i França. Fou qualificada com una de les bandes més importants dels anys noranta. Practicava una fusió de diferents estils (rock, rap i reggae, sobretot) adobats amb aportacions de la música tradicional basca. Els membres estaven compromesos amb el nacionalisme basc; només feien servir l’euskera en les seues cançons i llurs lletres estaven molt polititzades. Funcionaven de manera autogestionària i crearen el seu propi segell, Esan Ozenki. Feren el primer concert enfront de la presó d’Herrera de la Mancha. Van realitzar gires per molts països d’Europa i Amèrica. (En feren una per El Salvador, per a recolzar l’FMLN.) El seu tercer àlbum, el doble LP Borreroak Baditu Milaka Aurpegi (1993) és considerat la seua obra mestra; ha estat qualificat com un dels millors CD dels noranta editats en qualsevol llengua o país.

El tinent coronel de la Guàrdia Civil Enrique Rodríguez Galindo es querellà contra ells per la lletra d’Ustelkeria, tema que arreplegava les acusacions de narcotraficant que li havien llançat diferents mitjans. Negu Gorriak guanyà la batalla legal en 2000. Per a festejar-ho, celebrà tres concerts de comiat en 2001 (bé que ja s’havia dissolt oficialment en 1996). Hi acudiren més de 30.000 persones. Després de la dissolució de Negu Gorriak, Fermín començà la seua carrera en solitari. El seu estil fusiona ritmes llatins, rock, hip hop, funk, soul i drum and bass. El principal aglutinant és, però, el reggae. Ha col·laborat amb molts artistes: Manu Chao, Obrint Pas, Amparanoia, Albert Pla, Desorden Público, Reincidentes, Peret o Mad Professor. Jo he ficat sovint, a l’equip àudio del meu vehicle, discs de Kortatu i Negu Gorriak. El rock radical basc no és, però, una música per a escoltar en un autobús ple de gent de mitjana edat.

Viatjant amb música

Quan viatge a qualsevol país —d'Europa o d'altres continents— m’agrada escoltar les músiques de les contrades que visite. Com que sóc molt viatger, he anat formant, al llarg dels anys, una voluminosa discoteca que guarda sons de tots els països o territoris en què he sojornat. La rutina sempre és la mateixa: durant els preparatius de qualsevol expedició —no importa si és privada o col·lectiva, és a dir, amb un grup que he de guiar—, dedique un temps a seleccionar les músiques que escoltarem durant els trajectes en cotxe o autobús. Com que porte ja molts anys fent escapades, he viscut l’evolució dels suports, des de les cintes de casset fins a dispositius com l’mp4 o les tauletes digitals. Dissortadament, no tots els autobusos van equipats amb les últimes tecnologies d’àudio. Això implica  haver de portar més pes a la maleta; sempre he de clavar carpetes amb discs compactes.

Sovint, trobe a ma casa tot allò que necessite. Altres vegades, he d’anar a València a buscar determinades músiques. Hi ha destins que no presenten, des del punt de vista musical, cap problema; és molt fàcil trobar, als distints establiments especialitzats de la capital, discs de compositors, grups, orquestres, intèrprets o cantants anglesos, nord-americans, francesos, italians, portuguesos, brasilers, cubans... Les coses es compliquen una mica quan s’ha d’anar a segons quins indrets. És molt difícil trobar músiques, posem per cas, de Letònia, Polònia, els Balcans, Turquia, Grècia o països centreeuropeus com Hongria, Àustria, Alemanya o Txèquia. (Em referisc a folk o músiques populars; les cultes són més accessibles.) Si la destinació és qualsevol contrada d’Àfrica o Àsia, la dificultat esdevé impossibilitat. Amb la crisi del CD, les seccions de world music pràcticament han desaparegut.

Sortosament, Internet i les descàrregues solucionen molts problemes. També he comprat discs, més d’una vegada, al mateix país de destí. Els grans magatzems només tenen, en les prestatgeries dedicades a discs francesos o italians, música rància (Charles Aznavour, Edith Piaf, Domenico Modugno, Gianni Morandi). Si volem coses més actuals, hem de tenir les referències i buscar alfabèticament en altres seccions. Sempre seleccione un repertori variat: música antiga (medieval, renaixentista, barroca, classicista o romàntica) per a les visites a indrets en què predominen les petjades —urbanisme o monuments— d’èpoques passades; pop autòcton i sense massa estridències per a les etapes llargues; folk o música d’arrels del país que s’ha de visitar. Fins i tot faig servir la música new age quan el trajecte discorre per espais naturals d’especial bellesa (boscs, fiords, muntanyes...).

Disc editat en 2003 pel club de viatges Fil-Per-Randa,

per a celebrar el desè aniversari 

Sovint, la casualitat ha deparat veritables sorpreses: durant una visita a l’abadia de Fontfreda, pròxima a Narbona, veiérem un assaig del Choeur Grégorien de Paris; a Mirepoix (Mirapeis en occità), un grup, que recordava el famós Quintette du Hot Club de France, interpretava jazz quan passàvem per les halles; a la Thomaskirche de Leipzig, un cor cantava peces de Johann Sebastian Bach. Altres vegades, s’han programat activitats musicals o hem acudit expressament a un concert. He vist, per exemple, el Nabucco de Verdi a les Arenes de Verona. He sentit bossa nova en un club de Rio de Janeiro. He escoltat un grup de cambra a la Casa Municipal de Praga (el magnífic edifici modernista que alberga la Sala Smetana). Veure monuments no és l’únic al·licient d’un viatge. Viatgem per a conèixer gents i cultures distintes. I la música és una de les expressions culturals més emblemàtiques de cada poble.

Esdeveniments

Tornar a Donostia

En 2005, a principis de desembre, vaig viatjar a Euskal Herria. Vaig camejar per les tres capitals basques. I clar, abans d’arribar a Donostia, em vaig aturar a Hernani, per a visitar el Chillida Leku. La tardor, a punt de finir, era esplendorosa al parc de Zabalaga. En aquella ocasió, ja vaig deixar escrit que volia tornar al Chillida Leku altra tardor. Doncs el passat pont del 9 al 12 d’octubre, vaig viatjar novament a Donostia. Vaig camejar per la ciutat, que prepara la seua capitalitat europea per a 2016, però també vaig visitar Zarautz, Hondarribia i, naturalment, el Chillida Leku. Actualment, el museu del gran escultor donostiarra està tancat. La seua família es veié obligada a prendre la dolorosa decisió de plegar, a causa de les pèrdues econòmiques i la falta d’acord amb el govern basc. Tanmateix, a través d’un telèfon que figura a la pàgina web del museu es poden concertar visites a canvi d’una aportació per a la Fundació Eduardo Chillida - Pilar Belzunce. Per tant, vaig vagar novament entre les escultures del genial artista.

 

L’obra de distints escultors bascos és omnipresent a Donostia; al Passeig Nou, que encercla el front cantàbric de l’Urgull, hi ha una escultura monumental d’Oteiza. (A la façana meridional de Sant Vicent, l’església medieval més antiga de la ciutat, també hi ha una Pietat del mateix autor.) Ara bé, molts dels meus itineraris per terres guipuscoanes giraren al voltant de l’obra de Chillida. A l’església donostiarra de Santa Maria hi ha una crucifixió signada per l’artista, i a la façana principal de la catedral, altra. Em vaig allargar, com és lògic, fins a l’extrem de la platja d’Ondarreta, per a contemplar El peine del viento. Sempre m’han impressionat la bellesa del lloc, la força de les ones i l’harmonia de les escultures amb l’entorn. Abans d’abandonar el paratge, és recomanable pujar en funicular al cim del mont Igeldo. Hom queda embadalit amb la panoràmica que es veu des del mirador. El viatger pot contemplar l’illa de Santa Klara, el mont Urgull, les platges d’Ondarreta i La Concha, el balneari, el Palau de Miramar...

 

Vaig recórrer molts indrets de la ciutat: el Passeig de la Concha —amb la barana i el balneari característics—, la Parte Vieja, el Bulevard, l’Eixampla, les vores del riu Urumea... A la Parte Vieja, situada entre l’Urgull i el Bulevard, el carrer Fermín Calbetón alberga la major concentració de bars de pintxos de la ciutat. (El pintxo és, ja se sap, gastronomia d’alta qualitat en miniatura.) Qui pense que el dinar li sortirà barat, en aquesta zona, està equivocat; quan la demanda és gran, el preu puja. Després d’haver emplenat la panxa, haver pres uns gots de txakolin i haver alleugerit bona cosa la butxaca, vaig seure en una terrassa de la plaça de la Constitució. A prop, estan les esglésies de Santa Maria i Sant Vicent, i el Museu San Telmo. Vaig recórrer també la zona romàntica. L’Avinguda de França conserva uns esplèndids xalets d’estil francès. Al carrer Prim destaquen els magnífics edificis historicistes, modernistes i eclèctics. La plaça de Guipúscoa està presidida per la Diputació Foral, imponent edifici d’estil neobarroc.



Als dos extrems del Bulevard, s’alcen els millors testimonis de la belle époque donostiarra: l’Ajuntament —casino anteriorment— i el conjunt format pel Gran Hotel Maria Cristina i el Teatre Victòria Eugènia... Entre el barri de Gros i la platja de Zurriola, s’alcen els blocs translúcids del Palau de Congressos Kursaal, magnífic conjunt de l’arquitecte Rafael Moneo. En el seu dia, el projecte alçà polèmica; tot i respectar les altures dels altres edificis de l’Avinguda de Zurriola, el Kursaal impedeix la visió de la platja als veïns dels immobles amb què enfronta. A pesar de tot, el conjunt ha esdevingut un dels elements més característics de Donostia. Alberga els principals esdeveniments culturals de la ciutat: el Donostiako Zinemaldia (Festival Internacional de Cinema), el Jazzaldia (Festival de Jazz), la Quinzena Musical... Les últimes fites de les meues passejades per Donostia foren el Mercat de la Bretxa i el Quiosc, al Bulevard. La barreja de romanticisme i modernitat de Donostia resulta encisadora per a qualsevol visitant.