Societat malalta

Durant les meues infància, adolescència i joventut existí a Xàtiva un personatge que patia una florida ideació delirant de tipus megalòman. No diré el nom, per no desplaure els seus familiars, que encara viuen, però molts lectors sabran a qui em referisc. El personatge en qüestió creia ser un agent secret. Es féu imprimir unes targes de visita en què apareixien les seues dades, nom i cognoms, i els càrrecs que estava convençut d’exercir. Jo guarde un record afectuós d’aquell home, que xerrava molt amb els meus avis materns. Els vespres d’estiu, sent jo un xiquet, el meus pares i els meus avis seien a la terrassa del Círculo Setabense. Sovint, el peculiar “agent” s’afegia al rogle familiar. Em semblava una persona corrent. No el trobava un home distint del pare o l’avi. ¿Quines eren les converses d’aquell personatge amb els meus ascendents? Les recorde boirosament. (Els meus germans i jo anàvem i veníem dels nostres jocs.) Em va pel cap, però, que el meu avi, burlaner, li preguntava com anaven les seues perquisicions detectivesques. L’interpel·lat s’esplaiava a gust, contava les seues gestes. Eren temps de la dictadura franquista.

El deliri empentà l’home a “proeses” que han quedat enregistrades en la memòria de molts xativins. Es va dissenyar, prenent models d’aquí i d’allà, un uniforme adequat al seu “estatus”. En les grans festivitats, s’abillava  amb un híbrid de jaqué d’ambaixador i vestimenta pròpia dels mestrats nobiliaris. S’havia agenciat fins i tot un sabre, que acabaria decomissat per l’autoritat policial. Un dia, es presentà, vestit d’aquella manera, en un acte que se celebrava a la Capitania General de València. En principi, ningú no va trobar res estrany; durant el període franquista, els uniformes estaven a l’orde del dia. Sense anar massa lluny, a Xàtiva, durant les processons i altres solemnitats, era freqüent veure falangistes vestits amb pantalons i casaca plena de condecoracions (de blanc immaculat en estiu, de blau marí en hivern). Cal suposar que els militars pensarien: «Un altre.» El cas és que, finalment, algun soldat decidí d’avisar l’oficial de guàrdia. L’home de la disfressa estrafolària fou apartat de la recepció. No portava invitació, però exhibí una de les seues targes de visita. Volia que el cos de guàrdia es quadrés davant d’ell.

Posats en contacte amb les autoritats xativines, els militars van confirmar les seues sospites: aquell pobre home era un llunàtic. Tot açò m’ha vingut al cap mentre llegia les notícies sobre el “petit Nicolás”, altra ànima que pateix deliris megalòmans. El xativí que es creia detectiu era un aprenent al costat de Nicolás. Aquest ha aconseguit que el tracten com un col·lega Jaime García-Legaz (Secretari d’Estat de Comerç), dos dirigents del PP a l’Ajuntament de Madrid, Arturo Fernández (president de la patronal madrilenya), Carlos García Revenga (secretari de les infantes), Elvira Rodríguez i Juan Munguira (presidenta i assessor de la CNMV), Lourdes Cavero (dona del president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, i directiva de la patronal madrilenya) i José Luis Balbás (antic dirigent del PSOE i promotor immobiliari). Nicolás ha mantingut converses amb Aznar, Ana Botella, el rei Joan Carles, Moratinos, Arias Cañete, les caps de gabinet de Vicepresidència del Govern i CNI... Ha encaixat la mà de Felip VI, durant una recepció. El xic delira, però no té un pèl de pallús. «Sóc aquí per boig, no per bajoc», diu el personatge d’un famós acudit.

Entre l’esbojarrat xativí amb deliris detectivescos i qui diu ser un “charlie” del CNI hi ha, per tant, diferències abismals: el primer no enganyava ningú, el segon ha aconseguit burlar gent de les altes esferes; l’un va viure en l’època del llapis i el paper, l’altre ha sabut treure un partit fantàstic als selfies i els correus electrònics; un era inofensiu, altre ha estafat empresaris crèduls i ha posat en ridícul la cúpula de l’Estat i els sistemes de seguretat. El pobre home que vaig conèixer durant la meua adolescència era objecte dels escarnis que solen rebre, a casa nostra, les persones desvalgudes. El “petit Nicolás”, en canvi, deu haver cobrat centenars de milers d’euros per acudir a redaccions i platós de mitjans sensacionalistes. La seua història retrata una societat malalta en què els empresaris troben normal aconseguir favors a canvi de sobres, un país on alguns polítics tenen xicots per als encàrrecs. Les gestes del jove proven com és d’efectiu, per a pujar esglaons en l’escala jeràrquica dels partits, donar palmellades a les esquenes dels caps. De fet, si no s’arriba a passar de la ratlla, Nicolás podria haver arribat a ministre. ¡País!

 

(publicat a Levante-EMV, el 13/12/2014)