Encara que l’haja escrita abans, aquesta columna
serà publicada el dia de Sant Joan Evangelista. Els estudiosos discuteixen la
identitat d’aquest personatge enigmàtic. No saben de ciència certa si
l’apòstol, l’evangelista i l’autor de l’Apocalipsi,
desterrat a l’illa de Patmos, són la mateixa persona. En qualsevol cas, el Sant
Joan que venera l’Església Catòlica sembla que va patir la política autocràtica
de l’emperador Tit Flavi Domicià. Alguns historiadors suposen que l’Apocalipsi fou escrit durant el regnat
de Domicià com una mena de crítica —velada per un seguit de símbols
indesxifrables— al despotisme de l’emperador, que es feia anomenar Senyor i
Déu. La prostituta de Babilònia asseguda sobre la bèstia de set caps, esmentada
al llibre, podria ser una referència simbòlica a la Roma dels set turons. Ara
bé, els símbols més coneguts de l’obra de Sant Joan són els Quatre Genets de
l’Apocalipsi. El genet del cavall roig representa la guerra, el del cavall
negre, la fam i la pobresa, dues xacres de rigorosa actualitat.
Aquests dies, algunes iniciatives solidàries
ens ho han recordat. Els voluntaris de
Gent de la Consolació, posem per cas, van repartir a persones necessitades més
de dues-centes bosses de menjar per a la Nit de Nadal —aquestes mateixes planes
se’n feien ressò. Una setmana abans, la Creu Roja de Moixent havia llançat la
seua campanya de recollida d’aliments amb idèntica finalitat. Des de fa mesos,
els governants intenten fer creure que la crisi ha passat. Rajoy arribà a dir
que aquest seria el Nadal de la recuperació. (Després, hagué de matisar les seues
paraules i dir que la crisi desapareixerà quan totes les llars noten la
milloria.) En realitat, el cavall negre ha vingut per a quedar-se. Rajoy té
raó. Estem sortint de la crisi, que el diccionari defineix com «situació
circumstancialment dolenta d'una persona, un col·lectiu o un país». Com que la
situació de fam i pobresa durarà molt, no podem parlar de crisi en sentit
estricte. No som davant d’un fenomen brusc i passatger. Sentirem el galop del cavall
negre durant molt de temps.
Tenim al davant un llarg horitzó de penúria.
La fase aguda d’aqueixa crisi que ja no ho és ens ha deixat seqüeles duradores.
Els índexs d’atur seguiran sent elevats durant molt de temps. Les enquestes que
anuncien la seua disminució són
enganyoses, perquè computen com a empleades persones que tenen un treball
precari d’uns pocs dies, o unes poques hores. De fet, caminem cap a un mercat laboral en què l’ocupació
precària tindrà unes dimensions estratosfèriques. A Xàtiva hi ha uns 3500
parats —un 36% dels quals són joves menors de 35 anys. Aquest panorama
depriment es completa amb una baixada generalitzada de salaris. Han quedat enrere
aquells temps en què ser mileurista
era un oprobi; ara s’ha generalitzat una retribució mitjana de 600 euros. Amb aquest
salari, s’entra en la categoria de pobre encara que es tinga treball, perquè no és possible, amb tan pocs
diners, fer front al lloguer o la hipoteca de la llar, a les seues despeses habituals (llum, gas,
aigua...), al vestit, el menjar, l’educació dels fills... Els representants de la
patronal diuen, cínicament, que més val això que no res.
Es
tracta d’una observació absurda. Segons això, també valdria més cobrar cent
euros que no res. (I podríem seguir reduint la xifra.) L’afirmació
és particularment injusta si mirem que els rics són cada vegada més rics, i que
els beneficis de bancs i grans empreses no deixen de créixer. A casa nostra,
aquesta situació d’indigència afecta molts veïns i es fa notar al consum. Cada
vegada es veuen més negocis tancats. Els líders del PP, embarcats en un esforç
desesperat per capgirar els pronòstics electorals —en 2015 haurem d’elegir
alcaldes—, titllen de malastrucs aquells
que els fan abaixar del núvol. D’ací al més de maig, els xativins assistirem a
una campanya frenètica de propaganda partidista finançada amb diners públics:
contractes municipals de 400 euros per a parats —mesura ben criticada quan la
va promoure Rodríguez Zapatero—, inauguració del nou museu de belles arts,
arranjament de carrers, canal de televisió en valencià, subvenció per al museu
faller, reducció simbòlica d’alguns arbitris municipals...
En fi, el partit polític que ens ha governat durant els
últims vint anys farà sonar, triomfalista, les seues trompetes, com si no tingués cap responsabilitat en l'augment de la desigualtat. Altres, en
canvi, volem que el genet del cavall negre deixe de cavalcar per la nostra
contrada, i que el proper any siga lleu per a tots els ciutadans de Xàtiva.
(publicat a Levante-EMV, el 27/12/2014)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada