dimecres, 30 d’octubre del 2024

La incompetència de Mazón

Els efectes de la gota freda, que els meteoròlegs anomenen DANA (depressió aïllada a nivells alts), han estat devastadors, tant a nivell personal com material. Mentre escric aquestes línies, el nombre de morts causats pel fenomen ja puja a 95 —92 dels quals al País València. Només en una residència inundada de Paiporta han mort 5 ancians. Fan feredat les xifres d'aquesta vila de l'Horta Sud; la meitat dels morts valencians hi vivia. I el nombre global de víctimes de la DANA pot augmentar. En tota catàstrofe natural hi ha elements imponderables, però vivim en el segle XXI. Les eines per a efectuar prediccions meteorològiques han arribat a un nivell elevat de sofisticació, cosa que permet fer pronòstics amb molta precisió. D'altra banda, les societats modernes solen estar dotades de serveis d'emergències. Tot plegat posa a l'abast dels governants instruments per a gestionar les crisis. A hores d'ara és possible de pal·liar al màxim els danys de les catàstrofes naturals. Només cal observar com aquestes no solen afectar de la mateixa manera els països pobres i els desenvolupats. Les conseqüències solen ser més negatives en els pobres.

Després del succeït aquest dimarts a casa nostra, és ben legítim preguntar-se si els nostres governants han gestionat adequadament la crisi patida, si el nostre país pertany al grup dels avançats o al dels subdesenvolupats. No sembla, almenys des del punt de vista de la governança, que estiga entre els països capdavanters. Ja han començat a proliferar les crítiques a la gestió de Mazón. ¿Estan justificades? Jo crec que de vegades no cal opinar. Amb l'exposició de les dades concises n'hi ha prou perquè cadascú traga les seues conclusions. Un element fonamental per a gestionar una amenaça són les alertes primerenques. Anem, doncs, amb la cronologia dels fets. Des del dijous 24, l'AEMET ja havia llançat les seues primeres alertes. Advertia del que podia passar al País Valencià. La Generalitat Valenciana no té agència meteorològica pròpia. (Altres comunitats autònomes, com Catalunya, amb METEOCAT, o Andalusia, amb ANDALMET, sí en tenen.) Per tant, la Generalitat ha d'atendre les indicacions de l'agència estatal. Aquesta, dimarts a les 07.31 h, elevà a nivell roig l'alerta per a la província de València. ¿Se n'assabentà el govern?

L'AEMET havia avisat que ningú no es desplacés en cotxe per algunes comarques llevat de necessitat extrema, perquè s'esperaven pluges superiors als 100 litres per m2. A les 12.00 h, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer avisà que l'aigua d'alguns barrancs estava vessant. A les 13.00 h, Mazón digué que tot estava sota control i que, a partir de les 18.00, ja no plouria (el vídeo amb les declaracions es penjà a les xarxes, però posteriorment seria esborrat). A les 15.00, la Generalitat decretà el nivell 2 per a les comarques de Requena, Utiel i la Plana. A les 18.00, el vessament dels barrancs arribà a les comarques de la Ribera, la Foia de Bunyol i la Safor. A les 19.17, la Generalitat decretà nivell 2 per a tota la província de València. Mentre, moltes poblacions ja estaven inundades. A les 19.30, saltaren les primeres notícies de morts. A les 20.30, el primer missatge d'alerta arribà als mòbils —no a tots, perquè ja hi havia zones sense cobertura telefònica. A les 20.36, es demanà la intervenció de la UME. (En prendre possessió de la presidència, Mazón suprimí la Unitat d'Emergències que havia creat el govern del Botànic.)

A les 23.00 h, es van col·lapsar les línies d'emergència. Algú ha denominat açò cronologia d'una incompetència. Però continuem. Dimecres, a les 00.40 h, va reaparèixer Mazón per a dir que hi havia morts sense confirmar i que les coses estaven mal. ¡Gran descobriment! A les 07.00, nou missatge d'alerta als mòbils demanant de no desplaçar-se en cotxe, quan ja eren alguns milers els vehicles inutilitzats o immobilitzats en diversos punts de la xarxa viària. No s'ordenaren evacuacions, ni es va prohibir circular, ni es demanà que es tancaren totes les activitats excepte les essencials. Alguns dels morts seran treballadors que acudiren als seus llocs de treball, perquè la Generalitat no havia suspès la jornada laboral. (També caldria parlar de la falta d'escrúpols de molts empresaris.) Els ciutadans esperem que els governs ens faciliten la vida, que solucionen problemes, que gestionen adequadament les crisis... Si no, ¿per a què necessitem governs? Hem patit una desgràcia, però també incompetència i negligència. El canvi climàtic i un món càlid provocaran gotes fredes més freqüents i pluges més torrencials. Però Mazón haurà dimitit, ¿no? ¡Ha!

dilluns, 28 d’octubre del 2024

¿Ningú no sabia res?

L'actualitat política corre a velocitat de vertigen. Unes notícies succeeixen a altres sense marge per a digerir res. En aquests moments, l'afer Íñigo Errejón ocupa les primeres planes. Abans d'entrar a opinar sobre la possible comissió d'assetjament o delictes sexuals convé fer alguns advertiments previs. El primer, i més important, és que sempre s'ha d'acompanyar el dolor o l'angúnia de les víctimes. És clar que Errejón ha tingut uns comportaments rebutjables, perquè ell mateix ho ha admès. Ens queda el dubte de saber si només és un assetjador o també un delinqüent sexual. Arribats en aquest punt, cal fer altre advertiment: en termes generals s'ha de donar credibilitat als relats de dones víctimes d'abús, perquè el nombre de denúncies falses fetes per una dona és ínfim. L'afer Errejón té un vessant polític innegable. En política regeix el principi de responsabilitat, que se sol substanciar amb la dimissió. L'exportaveu de Sumar ja ha assolit la seua responsabilitat política dimitint els seus càrrecs i renunciant l'acta de diputat. Ara caldrà dirimir si també ha incorregut en responsabilitat penal. ¿On, però, s'ha de decidir això?

¡A les xarxes, no! Per X (abans Twitter), per exemple, circula una enormitat de boles, comptes falsos, bots maliciosos, gent que s'amaga darrere de pseudònims per a dir veritables burrades... Com més va, més difícil resulta distingir entre veritats i mentides a les xarxes socials. El cas Errejón ha desencadenat bàsicament dos tipus de reaccions, extremes i polaritzades. Uns duen a cap un veritable linxament contra el polític caigut. Altres neguen tota credibilitat a l'actriu Elisa Mouliaá, en la denúncia de la qual troben incoherències. Però les xarxes no són l'àmbit idoni per a dirimir responsabilitats penals. Això s'ha de fer als jutjats, on regeix el principi de presumpció d'innocència mentre no hi haja sentència ferma. Serà un jutge qui haurà d'analitzar la denúncia, valorar l'existència d'indicis raonables de delicte i decidir l'admissió a tràmit o la desestimació. Si obre una causa contra Errejón, l'haurà de citar com a investigat. Aquest tindrà dret a defendre's. De moment, ha dit que no ha comès cap delicte, tot i acceptar el seu comportament indecorós. El jutge també haurà de citar l'actriu i altres possible testimonis. Així funciona l'estat de dret.

Als jutjats no cap l'anonimat, que té una presència aclaparant a les xarxes. La denúncia anònima es presta a la imputació falsa, a la manipulació per tercers —a la guerra bruta política en el cas d'Errejón—, a les revenges per motius aliens a la lluita contra la violència de gènere... En qualsevol cas, el procedir del fins ara portaveu de Sumar era d'una immensa hipocresia, i fa un mal enorme al conjunt de l'esquerra. Hipòcrites són també totes les persones (dones i homes) de Más Madrid i Sumar que coneixien el masclisme i la misogínia d'Errejón i van mirar cap a altre costat. El periodista Jesús Cintora es pregunta ¿por qué ahora? És una bona pregunta. Entre la corrupció que esguita el PSOE i l'escàndol que deixa "tocat" Sumar, el futur es presenta cada vegada més negre per al govern d'esquerres. És molt possible que Sumar i, de retop, Izquierda Unida ja no alcen el cap. I en aquest context, cal recordar que Compromís uní la seua sort a la del projecte de Yolanda Díaz, motejada com a Liquidadora pels nacionalistes gallecs. ¿S'han adonat ja, els valencianistes, que han perdut visibilitat al Congrés dels Diputats? ¡Vés a saber!

dissabte, 19 d’octubre del 2024

Consciència neta

En 2013, Esteban González Pons afirmava, referint-se a la caixa B del PP, que veritat moral i veritat judicial són coses distintes i que el partit no havia comès cap delicte. Encara més: com que els delictes fiscals prescriuen als cinc anys, haver estat cobrant fins a 2008 diners negres només era una immoralitat. González Pons venia a dir que les immoralitats són assumpte de la consciència personal de cadascú. El gran Marcos Mundstock, membre desaparegut del grup Les Luthiers, en feia broma: Tener la conciencia limpia es síntoma de mala memoria. A les files del PP sempre han sovintejat la mala memòria i una moral laxa. Aquesta setmana s'ha conegut la sentència del cas Erial. Eduardo Zaplana ha estat condemnat a deu anys i cinc mesos de presó pels delictes de prevaricació, suborn, falsedat i blanqueig de capitals. A més, se li han imposat disset anys i deu mesos d'inhabilitació per a funció o càrrec públic, altres tres per a l'exercici de la seua professió i multes per un import superior als vint-i-cinc milions d'euros. El tribunal també ha decretat el decomís de béns i quantitats intervingudes durant la instrucció de la causa.

Zaplana també distingia clarament entre veritat moral i veritat judicial. La policia enregistrà la seua conversa amb un regidor de València que es dedicava a cobrar suborns: Pídele más dinero. Necesito cambiar el coche. Quiero comprarme un Astra de dieciséis válvulas. L'enregistrament fou invalidat pel tribunal. Com era l’única prova de càrrec, el bronzejat sortí del jutjat lliure i somrient. ¿Mala consciència? ¡Ha! En 2003, quan es va descobrir que, gràcies als favors de la CAM, havia adquirit per cinc cèntims un “petit” apartament al passeig de la Castellana, en cap moment se li va passar pel cap de presentar la dimissió; no tenia sentiment de culpa. Tampoc en té Isabel Díaz Ayuso, responsable de la mort de 7.291 ancians en residències madrilenyes. Si la justícia espanyola fos imparcial, Díaz Ayuso no ocuparia el seu càrrec i potser estaria a la presó, però viu en un dúplex de luxe que la seua parella, un defraudador fiscal confés, va adquirir amb els guanys obtinguts durant la pandèmia. D'altra banda, molts polítics tampoc no saben que la culpa penal i la responsabilitat política són coses distintes. A la pell de brau no s'estila dimitir.

Crida l'atenció com ha reaccionat Díaz Ayuso a la sentència condemnatòria de Zaplana: Es una persona a la que le vulneraron la presunción de inocencia. Su condena llega en un momento perfecto para que el gobierno de Sánchez intente despistar. D'aquesta dona es podria dir allò de «¡Mira qui parla!»; qualsevol entén que escampa tinta de calamar dia sí dia també per a tapar l'assumpte de les residències i el frau fiscal del seu promès. És evident que la sentència contra l'expresident valencià no arriba en un bon moment per al PP. ¡Pobre Zaplana! Sempre havia dit: No podrán probar nada. Fins ara, se n'havia sortit, però la seua estrella s'ha apagat. Al cas Erial es jutjava una trama creada per a cobrar comissions per les concessions de les ITV i el Pla Eòlic entre 1997 i 2003. Tots els diners obtinguts, més de vint milions d'euros, s'enviaren, abans de repatriar-los, a un entramat societari radicat a Luxemburg, Panamà i Andorra. Zaplana invertí la seua part en un habitatge de luxe al barri madrileny de Salamanca, en un iot, en rellotges d'or...

Aquests dies, he recordat que la cúpula pepera valenciana es reuní sovint, entre 1995 i 2002, en un hotel de Xàtiva, Montsant. Podem imaginar Zaplana, Rafael Blasco i Alfonso Rus, l'amfitrió, conversant distesament sobre les respectives conquestes eròtiques i planejant tramoies. Potser el ionqui dels diners, Marcos Benavent, i altres capitostos del partit també estaven presents en aquells aplecs. Si les parets de l'establiment hostaler xativí parlaren... Zaplana no ha perdut el seu estil oratori. Una persona honrada diria: «No he fet res dolent.» Però ell continua amb el seu llenguatge de sempre: No puedo sino expresar mi decepción por haber sido condenado por unas pruebas basadas en pactos y acuerdos opacos y sin ninguna evidencia objetiva sobre mi participación en los hechos que se me imputaban. Geni i figura, ¡fins a la sepultura! La seua condemna és recurrible davant del Tribunal Suprem. ¿Entrarà Eduardo Zaplana a la presó? No ho sé. De moment, però, la veritat fàctica i la veritat judicial semblen coincidir. ¡Ja era hora!

(publicat a Levante-EMV, el 19/10/2024)

dijous, 17 d’octubre del 2024

Corrupció transversal

L'ambient absolutament enrarit de la política està darrere de declaracions i actuacions que no tenen cap sentit, ni cap coherència. Comencem pel principi. És evident que el PP fa bones les dites populars: «Li diu la paella al calder: —¡Fuig, que mascares!», «El mort li diu al degollat: —¿Qui t'ha fet eixe forat?» Hi ha hipocresia i fal·làcia a cabassos en les acusacions de corrupció que llancen els portaveus del PP contra els adversaris socialistes. Efectivament, el PP està corcat per la corrupció. I no cal anar a la inacabable col·lecció de casos dels governs d'Aznar, Rajoy, Esperanza Aguirre... El corrompiment pepero manté plena actualitat. Anticorrupció investiga vora 3.400 contractes trossejats firmats per Elías Bendodo, ex número dos de Juanma Moreno, durant la pandèmia. (L'expresidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, fou condemnada per fer això mateix, fragmentar adjudicacions.) Alberto Núñez Feijóo no pot desprendre's del seu passat tèrbol a Galícia: relacions amb un narcotraficant, adjudicacions de contractes als seus familiars, enriquiment personal... De fet, el PP és fins ara l'únic partit condemnat per finançament il·legal.

La responsable de la mort de 7.291 ancians en residències madrilenyes, Díaz Ayuso, tampoc no està per a donar lliçons a ningú. En un país amb una justícia de qualitat, ja no ocuparia el seu càrrec i estaria probablement a la presó, però viu en un dúplex de luxe que la seua parella, un defraudador fiscal confés, adquirí amb guanys obtinguts durant la pandèmia. La presidenta i el seu entorn polític i familiar se'n surten molt bé. En canvi, l'entorn de Pedro Sánchez és objecte d'una veritable cacera. El jutge Peinado, per exemple, no tracta igual els casos que afecten el PP que el de Begoña Gómez. En 2020, Peinado va anul·lar una citació judicial a l'alcalde Almeida, denunciat per prevaricació. El jutge considerà que s'ha de tenir precaució amb les citacions en el cas de persones públiques, perquè poden dur a una desconsideración de su imagen. Tanmateix, cridà Begoña Gómez a declarar com investigada sense més base indiciària que la querella gens fonamentada del grup Manos Limpias. Segons Enrique López, jutge en excedència i conseller de Díaz Ayuso, El PP tiene el apoyo de la mayoría de la carrera judicial. Mmm. Si ell ho diu...

Ara, el PP ha presentat una querella contra el PSOE acusant-lo de finançament il·legal, suborn i tràfec d'influències pel cas Koldo. Però l'informe de la UCO sobre aqueix cas no estableix cap relació entre les comissions de la trama i un hipotètic finançament il·legal del PSOE. El PP basa la seua querella en una nota publicada per un digital de dubtosa solvència. La nota se'n fa ressò de les suposades declaracions d'un empresari anònim que afirma haver portat bosses de diners a Ferraz a canvi de favors. ¡Tota l'aparença d'una bola, d'una història inversemblant, inventada! No s'hi donen els requisits jurisprudencials subjectius i objectius que adoben l'admissió a tràmit de la querella. Al PP en són conscients i diuen que la presenten per si de cas. És a dir, pretenen fer una batuda per a veure si surt alguna peça. Els socialistes han contestat amb el clàssic «¡I tu més!» La portaveu del PSOE ha fet servir l'humor: ¿Nos piden cuentas los Soprano? I per si tot açò fos poc, hem conegut la sentència del cas Erial: Zaplana condemnat a deu anys i cinc mesos de presó pels delictes de prevaricació, suborn, falsedat documental i blanqueig de capitals.

La condemna porta aparellades inhabilitació de disset anys per a exercir funció o càrrec públic i de tres anys per a l'exercici de la seua professió i multa superior als vint-i-cinc milions d'euros. Els casos de corrupció pepera al País Valencià mereixerien un capítol a part. Eduardo Zaplana esdevé el primer president de la Generalitat condemnat a presó per corrupte, bé que la sentència és recurrible. L'Audiència Provincial ha trencat l'hàbit dels tribunals valencians, que solen ser molt benèvols amb els polítics de dretes. I ara anem al capítol d'incoherències. Els portaveus de Podemos diuen que el bipartidisme té tota la culpa de la corrupció. ¡No! Aquesta és inherent al poder, ja sia estatal, autonòmic o local. Com que l'esquerra alternativa n'ocupa poc, no sol tenir molts casos, però Izquierda Unida, per exemple, s'ha vist esguitada en més d'una ocasió. Podemos abans i Sumar ara no han tocat massa poder; les seues carteres (Treball, Igualtat, Drets Socials, Cultura...) no es presten a la corrupció, que sol donar-se sobretot en ministeris que adjudiquen grans contractes. Alguns partits nacionalistes també han tingut els seus episodis de corrupció.

Altra incoherència és pretendre que l'oposició, per molt que haja estat corrompuda durant el pas pel poder, no exercisca el seu paper de control al govern. Es podrà discutir si allò que exerceix el PP és oposició o filibusterisme destructiu, però un govern sense oposició tindria mans lliures per a fer allò que li vingués en gana. Es pot opinar que el PP practica una oposició destructiva i mancada d'idees, per a enderrocar el govern al preu que siga —fent servir fins i tot, de manera malintencionada, l'ascendent sobre bona part de la judicatura i els mitjans de comunicació. Les persones d'esquerres tenim motius de sobres per a estar empipats per l'esbiaix de molts jutges, però el cas Koldo demostra que tots els governs, amb independència del seu color, han de ser controlats. El PSOE faria bé d'oblidar l'«¡I tu més!» i dedicar-se a governar, millorar el sistema judicial, solucionar el problema de l'habitatge, acabar amb l'exigüitat de molts salaris i aturar la degradació d'alguns serveis públics. Si no fa la seua feina, acabarà reeixint l'extrema dreta i el país s'encaminarà cap al totalitarisme. Llavors, sabrem quina cosa és un govern sense oposició.

dilluns, 7 d’octubre del 2024

Falten paraules per a definir el Borbó

Des de fa uns dies, alguns àudios i fotos confirmen tot allò que ja sabíem: que el rei "emèrit" és un home capaç de fer-ne de totes. En el seu llibre Hasta la coronilla; autopsia de los Borbones (2008), que jo vaig llegir poc temps després d'editar-se, el periodista Iñaki Errazkin enumerava minuciosament les dones —Bárbara Rey inclosa— que el Borbó s'havia tirat fins aleshores. Alberto Saiz, antic director del CNI també va contar algunes coses en un conegut programa de televisió. En definitiva, ¡res de nou! També s'ha dit que alguna amant de Joan Carles tingué un final tràgic o dissortat. Potser per això, Bárbara Rey volgué assegurar-se que la seua vida no correria perill. En tot cas, el paper d'aquesta dona en un dels capítols sexuals més divulgats de l'anterior monarca és controvertit; diverses persones —una portaveu de Podemos entre elles—afirmen que s'està donant un tracte masclista a l'antiga vedet. Paga la pena dedicar unes línies, ni que siguen poques, a aquesta afirmació. S'ha dit que Joan Carles demanava, si s'encapritxava amb una dona, que li la portaren, però supose que la requerida podia rebutjar aitals pretensions.

¿Les va rebutjar Bàrbara Rey? Ja es veu que no. No seré jo qui reprove les relacions consentides entre dues persones adultes. Ara bé, certs aspectes de la conducta de la dona fan pensar. Segons s'ha dit, patia algun tipus de ludopatia. Havia perdut tots els seus estalvis en un casino. Per tant, podria haver acceptat el requeriment reial per mer càlcul econòmic. No lo he sido nunca, pero si tengo que serlo, como puta, voy a ser la más cara del mundo, sembla que va dir. Res a objectar. Tanmateix, caldria posar peròs als mitjans utilitzats per a extorquir el monarca, si és cert que va encomanar al fill menor d'edat enregistrar els encontres sexuals d'ella amb el monarca. ¡Possible corrupció de menors, encara que els fets ja han prescrit, i manca d'escrúpols monumental! D'altra banda, el tipus de preguntes que feia a Joan Carles demostra intel·ligència i designi d'acumular material com més sensible millor, per a garantir-se una futura seguretat personal i una bona font d'ingressos. I com havia confirmat Alberto Saiz, Bárbara Rey aconseguí el que volia. Percebé quantitats substancioses de diners i treballs en televisions públiques —a Canal 9, per exemple.

No crec que explicar bé les coses puga ser titllat de masclisme. Però anem a Joan Carles. Ell es procurava el solaç sexual i els ciutadans li'l pagàvem. Pel que es veu, la infraestructura per a la folgança eròtica amb les seues amants (llocs dels encontres, serveis d'escorta, trasllats) solia anar a càrrec de l'erari públic. També es pagaren amb diners dels contribuents les quantitats que rebé Bárbara Rey. Ell es divertia i nosaltres costejàvem el sarau. Com més va, més clar queda que era un miserable i un grandíssim irresponsable. (I no estic referint-me a la irresponsabilitat jurídica que estableix la Constitució.) Els enregistraments deixen clar que no es tallava un pèl durant les converses amb la vedet. No sols parlava d'assumptes "privats", sinó també d'afers sobre els quals hauria d'haver tingut màxima discreció, atesa la seua condició de cap d'estat. Els serveis d'intel·ligència tampoc no surten airosos, perquè foren incapaços de detectar que s'estava enregistrant tot el que feien i deien els amants. El material podria haver caigut en mans dels serveis secrets d'un país estranger. ¡Mare meua! Després està la infidelitat amb la reina Sofia.

Un monarca no disposa de vida privada, o la té molt restringida. Quan Joan Carles amollava a l'amiga com anaven les relacions entre ell i la reina, també tocava un tema sensible. Les conductes d'un monarca constitucional han de ser irreprotxables, tant als seus exigus afers privats com a l'àmbit de les funcions i els papers assignats constitucionalment. Però el Borbó incomplí —ja no hi ha cap dubte— totes les obligacions, tant les legalment establertes com les implícites inherents al càrrec. Tinguérem un rei salaç i llicenciós, amb una vida privada clandestina que no s'adeia gens amb allò que s'espera d'un monarca honorable i exemplar. Encara més. Els àudios fan sospitar que el 23F fou cosa seua i que el general Armada callà tot el que sabia, és a dir, que el Borbó no fou qui aturà el cop del 23F, sinó qui el va promocionar. Els enregistraments que s'han conegut —alguns almenys— van estar en mans de Ricardo Martí Fluxá, Secretari d'Estat de Seguretat en el govern d'Aznar. Degué sospitar que n'hi havia còpies. Per això ningú no s'atreví a fer-li res a l'actriu. Una dona previnguda, la vedet. Però no hi ha paraules suficients per a definir el Borbó.
 
 
Vinyeta de Ferreres

dissabte, 5 d’octubre del 2024

Lo Spagnoletto

La casualitat ha volgut que Josep de Ribera haja estat d'actualitat els últims dies. D'una banda, hem pogut contemplar, a la Casa de l'Ensenyança, la Magdalena penitent. La cessió temporal de l'obra és part d'una iniciativa del Museo del Prado, "El arte que conecta", que escollí Xàtiva, al País Valencià, per al projecte d'aproximar algunes obres d'artistes espanyols i europeus a través de diferents museus de tot l'Estat. ¿Què podríem dir? Que la iniciativa sap a poc per tres motius: el Prado té moltíssimes obres de Ribera (noranta-quatre entre pintures indubtablement seues, atribuïdes, de taller, còpies, dibuixos i gravats); la pinacoteca ens podria cedir en dipòsit algunes que guarda als magatzems; la despesa de trasllat d'una obra com la Magdalena penitent, molt elevada (correu, embalatge, transport especial, assegurança), anava a ser la mateixa si el quadre romania a Xàtiva sis mesos. ¿Tant d'esmerç per a només trenta dies? En fi, encara podem gaudir fins al dimecres d'una de les millors obres del nostre compatriota Ribera lo Spagnoletto.

La Magdalena penitent crida l'atenció, perquè nega l'estereotip tenebrista i truculent de l'artista xativí. Sempre s'ha dit que només pintava martiris. Certament, el pintor fou influït durant la seua joventut pel naturalisme i els clarobscurs de Caravaggio, però pintaria durant la seua maduresa obres més lluminoses inspirat per Van Dyck, l'escola veneciana i alguns mestres bolonyesos. Al quadre exposat en la Casa de l'Ensenyança destaquen la composició en aspa (molt freqüent a la producció de Ribera i les obres barroques en general), la serenitat i la bellesa del rostre femení (tan allunyades del dramatisme de les escenes martirials), la lluminositat de figura i paisatge, els llambrejos del vestit blau i el mantell porpra... I és que l'artista pintà l'obra el 1641, en plena època de maduresa artística, a l'etapa final de la seua vida. Aquell any, pintà també el Sant Joan Baptista al desert propietat del Prado i no exposat al públic. Ambdues obres demostren que Josep de Ribera fou un artista més polifacètic del que crèiem. A seu taller, que degué ser gran, es realitzaven moltes còpies d'obres originals. Això planteja múltiples problemes d'atribució.


Una rèplica autògrafa o de taller és la còpia fidel d'una obra, feta pel mateix autor o autoritzada per ell. A hores d'ara, circulen al mercat de l'art escassos originals de l'Spagnoletto, però algunes cases de subhastes poc rigoroses no n'informen adientment. Vora el 80% de les obres de Ribera que se subhasten són rèpliques autògrafes o tenen problemes d'atribució. I el preu d'un original autèntic pot oscil·lar entre els 300.000 i el milió d'euros, depenent de les dimensions i l'estat de conservació. Explique tot açò perquè la casa Setdart va vendre dimarts passat un Martiri de Sant Sebastià procedent de la Col·lecció Granados per 75.000 euros més comissions —90.750 euros en total. Les fotos penjades a la pàgina web de la casa de subhastes no permeten fer afirmacions taxatives, però fa l'efecte que l'obra, atribuïda a Ribera, és una còpia de poca qualitat. Potser el preu d'adjudicació és la clau. El Museu de Belles Arts de València exposa un quadre semblant que també suscita dubtes. S'ha de dir, als qui opinen que l'Ajuntament de Xàtiva havia d'haver licitat per l'obra, que el nostre museu ja té vàries obres del taller de Ribera. ¿Calia una més?

No, no ens calen més obres de taller o còpies de mala qualitat. Qüestió distinta seria adquirir un Ribera "autèntic". Si l'Ajuntament volgués, tindria a l'abast canals d'informació sobre subhastes i preus de sortida. Alguns pensaran que és una animalada despendre 700.000 euros de les arques públiques en la compra d'un Ribera. No sé. Sovint, molts ajuntaments —el de Xàtiva també— gasten sumes elevades de diners en activitats —com ara l'actuació d'una estrella pop en festes— de les quals no queda res tangible un cop celebrades. En canvi, l'obra adquirida d'un pintor antic esdevindria un bé patrimonial inventariable que augmentaria de valor amb el pas del temps i atrauria visites a la ciutat. ¿Estic advocant per l'adquisició d'un quadre de l'Spagnoletto? No vull pecar d'il·lús, però la meua reflexió ve al cas. Aquest diari informà, fa poc, que l'Ajuntament de Xàtiva tenia superàvit, cosa incomprensible; el nostre consistori no és una societat anònima que haja de repartir dividend. Si sobren molts diners, alguns es podrien invertir en cultura, ¿no?

(publicat a Levante-EMV, el 05/10/2024)

dimecres, 2 d’octubre del 2024

Migració, cultura i religió

En textos anteriors s'ha reflexionat sobre l'existència o no d'un dret humà a emigrar i sobre altres qüestions connexes (justícia global, el dret de poder escapar, l'ètica, la política). Tanmateix, dos factors importants a tenir presents, en abordar el fenomen migratori, són el cultural i el religiós. Sovint, algunes persones es veuen impel·lides a emigrar per uns motius que no tenen res a veure amb la satisfacció de necessitats bàsiques. Al llarg de la història s'han produït trasllats de gents que marxaven a terres llunyanes a fer proselitisme. Recents estudis afirmen que els jueus el van practicar. Van convertir al judaisme romans, cartaginesos, amazics, gents eslaves i túrquiques... També els musulmans s'han dedicat sempre a fer prosèlits, seguint la crida de l'Alcorà que mana donar a conèixer la llei de Déu. L'erudit musulmà d'origen andalusí Ibn Khaldun (1332-1406) va deixar escrit açò: «Per a la comunitat musulmana, la gihad és un deure religiós, conseqüència de la universalitat de la missió de convertir tothom a l'Islam ja sia per persuasió o per força.» Cal tenir en compte que molts salafistes que vénen a terres europees comparteixen aquesta opinió.

En fi, és ben conegut el missionerisme dels cristians. Els jesuïtes, posem per cas, van arribar a Amèrica en el segle XVI i van fundar nombroses colònies missioneres, anomenades reduccions. També són coneguts els viatges de Francesc Xavier a Moçambic, Socotra (a la mar Aràbiga), Goa (a l'Índia), illes Moluques (actualment d'Indonèsia), Malaca, Japó, illa Shangchuan (Xina)... En 1549, el jesuïta havia partit cap al Japó. Al principi, tots els conversos foren respectats pel shōgun. A partir de 1587 va començar, però, la persecució dels cristians. A la primeria del segle XVII, el shōgun Tokugawa Ieyasu expulsà de Japó tots els missioners i prohibí totalment el cristianisme. Resulta evident que els missioners que s'escamparen pertot no eren migrants econòmics. Aquest vessant religiós —i cultural si és vol— és molt important a l'hora d'analitzar els moviments migratoris. La hipocresia impedeix de reconèixer-ho, però l'agra polèmica que mantenen els partits polítics, sobre quines polítiques migratòries cal adoptar, se sol refererir exclusivament als migrants provinents d'Àfrica. ¿Està justificada la prevenció contra els musulmans? Sí i no.

Abans de continuar, vull esmentar Hanan Serroukh, mediadora sociocultural entre la comunitat marroquina i l'espanyola i autora del llibre El precio de la libertat. En una entrevista per a La Vanguardia, contava la seua peripècia vital. Sent encara una nena, va arribar a Catalunya amb els seus pares, analfabets i no especialment religiosos. Venien en cerca d'una vida millor. La mare era una dona normal; no duia vel, vestia texans, es posava el banyador per a anar a la platja... Però el pare va morir. La comunitat musulmana pressionà la vídua perquè es tornés a casar. Li van parlar d'un home "culte" que ensenyava l'Alcorà. En realitat era un salafista de la secta dels Germans Musulmans que volia fugir d'Egipte i entrar legalment en Europa. El mètode més senzill per als salafistes és casar-se amb una dona musulmana que ja tinga la residència europea regularitzada. El nou pare obligà la mare i la filla a adoptar una vestimenta islàmica ben rigorosa: hijab, nicab o túnica llarga... També obligà la mare a deixar la feina. A més, va traure la xiqueta d'escola i li concertà un matrimoni forçat amb altre salafista que li duplicava l'edat.

Hanan, ja adolescent, va fugir de casa. Des de llavors, la comunitat musulmana la considera una meuca. La mare va repudiar la filla per infidel. En el seu llibre, Hanan explica com l'islamisme expandeix les seues organitzacions i com els líders han aconseguit penetrar en les estructures de la societat. Segons l'escriptora, el hijab no és sols un signe religiós, és una eina de l'activisme islàmic que la correcció política impedeix calibrar en tota la seua dimensió. «Faça un tomb per Reus, fixe's com van vestides les nenes quan surten de les madrasses i sabrà de què li parle», deia Hanan a l'entrevistador. En fi, ¿a què vénen alguns musulmans a Espanya? Algú dirà: «Si una persona adulta vol convertir-se a una religió o vestir de determinada manera, no es pot fer res; vivim en un país democràtic.» Sí, però no està de més advertir del perill per a la democràcia que suposen les creences extremes. Es podrà argüir que la Convenció sobre Protecció de Drets de tots els Treballadors Migratoris i els seus Familiars (CDTF) prohibeix les discriminacions per motius de sexe, raça, color, idioma, religió o convicció, opinió política o d'altra índole, etc.

Ara bé, atès que no existeix un dret humà ple i universal a emigrar, les autoritats han de vigilar qui travessa les fronteres —en el nostre cas, les exteriors de la UE, perquè no n'hi ha interiors a l'espai Schengen. Convé tenir clar que tots els migrants de països predominantment islàmics no són salafistes i que un nombre indeterminat de musulmans tampoc no són creients practicants. Però no està de més indagar, en alguns casos, els motius de voler entrar en territori europeu; els imams o mul·làs no són treballadors. Poden al·legar reunificació familiar o sol·licitar asil. Però caldria fer comprovacions abans de donar-los acollida. Cal advertir-los de la possible expulsió si esdevenen un perill per a la seguretat o la convivència dels ciutadans. En fi, els fidels de cap religió no poden ser marginats. ¡És evident! A més, tota discriminació xoca frontalment amb la Constitució. Però no hem de deixar que el feixisme s'apropie d'algunes banderes. Combatre pacíficament els perills que suposen per a la democràcia moltes creences —cristianes incloses— i defendre els principis democràtics són accions compatibles. I l'esquerra ho hauria de tenir clar.