Zapatero, peça del puzle

Les teories de la conspiració tenen molts seguidors. Algunes d'elles són prou estrambòtiques. A les xarxes socials, per exemple, alguna gent sosté que els chemtrails, els solcs blancs que es veuen sovint al cel, estan formats per substàncies químiques que deixen anar els avions i que provoquen diversos efectes perjudicials per a la salut o per a modificar el clima. Les teories més surrealistes són, però, les relacionades amb les vacunes. Hi ha qui diu que ens inoculen junt amb la vacuna un micro-xip per a tenir-nos ben controlats. Altres afirmen que la vacuna ens canvia l'ADN. Ara bé, que existisquen moltes falòrnies sobre preteses conspiracions no vol dir que no existisquen les conspiracions de veritat. Aquestes no són necessàriament secretes. Ara mateix, es desenvolupa una conjura dels poders globals per a eliminar la democràcia i substituir-la per un vell totalitarisme de nou encuny. L'epicentre està a Washington, però els tentacles s'estenen per tot el món. S'ha d'estar cec per a no adonar-se'n. Es pot pensar que accions desenvolupades per l'esquerra d'un país petit o mitjà passen desapercebudes per al "gran germà". ¡Cras error!

Amb independència dels seus possibles negocis poc edificants, José Luis Rodríguez Zapatero ha tocat sovint el nas als poders globals. En 2003, abans de ser president, no es posà dempeus al pas de la bandera dels EUA durant una desfilada militar, com a signe de protesta per la guerra d'Iraq. Només ser elegit president, prengué una primera decisió: retirar les tropes espanyoles d'aquella guerra, cosa que deteriorà les relacions d'Espanya amb els EUA. Un cop apartat de la primera línia política, ha exercit durant més d'una dècada tasques de mediació a Veneçuela entre els governs chavistes i la seua oposició. A parer de la dreta, s'ha dedicat en realitat a blanquejar una dictadura i a fer negocis amb les autoritats del país hispanoamericà. El gran germà ha anat prenent bona nota d'aquestes activitats. No sé si Rodríguez Zapatero n'haurà estat conscient. Ficar cullerada al pati del darrere dels EUA pot tenir conseqüències. ¿Ingenuïtat, inconsciència? D'altra banda, Pedro Sánchez també ha tocat els nassos a Trump. El president espanyol fou el primer a condemnar el genocidi en Gaza. També fou el primer a desvincular-se de l'atac a Iran.

Paral·lelament, Sánchez s'havia negat a seguir les directrius de Washington quant a augmentar al 5% del PIB les despeses militars. Trump ja ha amenaçat sovint amb l'expulsió d'Espanya de l'OTAN. El cap dels EUA, que vol debilitar la Unió Europea, desitjaria que l'extrema dreta conquerís tots els governs del nostre continent. Donald Trump detesta particularment el govern espanyol. A Washington, volen ajudar el PP i Vox. Tornem al principi. Si l'operació en marxa contra el govern no és una conjura, se li assembla molt. Enderrocar el govern continua sent una prioritat. Però el segon objectiu de la comjura és que l'esquerra no torne a aconseguir la majoria parlamentària a les pròximes eleccions generals. Hi ha dos fronts, l'intern i l'extern. A l'intern, tota munició és poca. Participen a la conspiració part —la més determinant— de la judicatura, els cossos de seguretat, els mitjans de comunicació de la dreta, xarxes, grups d'"esquadristes"... El lawfare s'ha de mirar en conjunt; episodis aïllats, com el d'Ábalos, poden dur a confusió. Per a precipitar la caiguda de Sánchez, han estat atacats la seua esposa, el germà, el fiscal general de l'Estat...

 

 

Il·lustració de Luis Grañena

 

I Rodríguez Zapatero és altra peça del puzle. Segons alguns analistes polítics, la participació de l'expresident en la campanya de les anteriors eleccions generals fou determinant per a impedir la majoria absoluta de PP i Vox. Per tant, cal desactivar ZP. I ací entra el front extern. Des del govern de Trump s'ha vist el moment oportú d'ajustar comptes amb Rodríguez Zapatero i Pedro Sánchez. El Departament de Seguretat Nacional d'EUA (DHS) col·labora en la caça de Rodríguez Zapatero. Una agència del DHS ha enviat documents a la Brigada Central d'Investigació de Blanqueig de Capitals i Anticorrupció de la Policia Nacional, especialitzada en delictes financers. Aquests documents s'han incorporat a la investigació que duu l'Audiència Nacional sobre el rescat de 53 milions d'euros concedit a Plus Ultra. Atès el precedent del fiscal general, no es pot descartar una futura sentència condemnatòria a ZP. En qualsevol cas, l'objectiu del poder està aconseguit; l'expresident ja no participarà en més campanyes electorals. I el desgast del govern és galopant. No crec que les vacunes canvien l'ADN, però que el lawfare canviarà el govern és ja quasi segur.

Un nou món sense regles

Ja es pot dir sense embuts que el món dissenyat al final de la Segona Guerra Mundial acaba de passar a la història. Caminem cap a uns escenaris distints que no auguren res de bo. El president dels EUA, un personatge narcisista, egòlatra, megalòman i amb una set insaciable de poder i de riquesa, ja no es pren ni la molèstia de dissimular. Li sobren els organismes internacionals, que ha decidit d'abandonar. Passa olímpicament de l'Organització de les Nacions Unides. Creu que l'OTAN és una eina propietat exclusivament dels EUA que han de finançar, això sí, els altres socis. Els seus predecessors intentaven almenys salvar les aparences. George Bush, posem per cas, intentà que diversos països donaren suport a la invasió d'Iraq. Donald Trump menysprea els britànics i els socis de la Unió Europea. Encara més, percep la UE com una adversària que cal desactivar i controlar. ¿Com? Donant suport a l'extrema dreta feixista i sembrant-hi la desunió. I Europa no acaba de tenir una reacció contundent. Trump es burla dels dèbils. Només respecta aquells que li planten cara. Fins ara, però, els dirigents europeus no surten dels draps calents.

Després de l'agressió a Veneçuela, uns periodistes van preguntar a Trump pel dret internacional. «Només hi ha una limitació: la meua pròpia moral, la meua pròpia raó. Això és l'única cosa que pot aturar-me. No necessite el dret internacional», va contestar. Evidentment, el seu missatge és clar: «Faré el que em done la gana.» Cal perspectiva per a comprendre els fenòmens històrics en tota la seua complexitat. A mesura que passe el temps, s'aniran coneixent molts detalls de l'atac al país sud-americà. Però ja tenim algunes certituds. Els nord-americans havien intentat derrocar el règim bolivarià de moltes i diverses maneres ja des de l'època d'Obama. El principal instrument que s'havia fet servir és el bloqueig econòmic, el qual, junt amb la corrupció i la mala gestió del chavisme, ha sumit molts veneçolans en la pobresa. Però cap dels intents —inclosa l'operació per a col·locar com a president el també corrupte Juan Guaidó— no havia donat fruits. Trump ha acudit a l'acció directa. ¿El dret internacional? ¡I un be negre amb potes rosses! Ell és dels qui prenen una cosa quan la volen —com feia amb les xiquetes que li mostrava Jeffrey Epstein.

Està per veure's si aconseguirà el seu propòsit de carregar-se la ja dèbil democràcia dels EUA. En novembre hi ha eleccions de meitat de mandat. El Partit Republicà podria perdre la majoria absoluta en una o les dues cambres. De fet, ja hi ha alguns congressistes i senadors republicans nerviosos a causa dels deliris de Trump. Durant la crisi veneçolana, no se li ha sentit a dir la paraula democràcia. ¿Té cap interès a promoure les llibertats i la democràcia en Veneçuela? La democràcia es basa en l'imperi de la llei, però Trump, els seus col·laboradors més estrets i els oligarques tecnològics que els donen suport —Pheter Thiel, per exemple— perceben l'imperi de la llei con un destorb per als seus plans de poder absolut. Menyspreen la gent corrent. Thiel, multimilionari de Silicon Valley, és un nazi seguidor de la il·lustració fosca, ideologia d'extrema dreta que vol tornar a l'absolutisme monàrquic del segle XVIII. Per això, Trump no té cap interès a eliminar l'estructura de poder dels chavistes. Mentre li siguen útils, permetrà que continuen als seus llocs. Corina Machado i els seus seguidors s'han quedat amb un pam de nas.

Els serveis secrets nord-americans van traure Corina de Veneçuela en saber-se que li havien concedit el Premi Nobel de la Pau. Pot semblar que l'operació perseguia l'objectiu que la líder opositora estigués present a Oslo durant la cerimònia de lliurament —de tota manera, hi arribà tard. Avui, cap sospitar que calia allunyar-la del seu país, perquè no interferís als plans prevists per Trump i Marco Rubio. Ara, l'amenaça plana sobre Europa. Alguns portaveus de l'esquerra diuen que caldria sortir de l'OTAN i dir als nord-americans que se'n vagen de les bases militars que tenen en Espanya. La idea és bonica, però topa amb dues dificultats. Una és d'índole política; no crec que el PSOE vulga prendre la decisió. (Del PP i Vox, no cal ni parlar-ne.) L'altra dificultat és major. Espanya ha esdevingut un virregnat dels EUA. Només a la base de Rota, tenen més poder destructiu que totes les forces armades espanyoles juntes. Si el govern de Washington es negués a abandonar Rota i Morón, ¿qui seria el valent que els obligués a marxar? D'altra banda, sense defensa europea solidària, ¿com se'n sortiria Espanya en els nous escenaris internacionals?

Ecos del Carib a Xàtiva

Corrien els anys 50, temps de dictadura. L'apotecari i ella festejaven. Com la carn és dèbil, ell es deixà argollar per altra que s'havia ficat pel mig, filla d'un metge. La núvia traïda restà amb un pam de nas. La nova amant estava prenyada. Calia casar-se. Les noces s'anaven a celebrar a la Seu. L'enganyada i els seus germans s'hi van presentar per a demanar explicacions al traïdor. El metge, amb bons contactes en el règim franquista, avisà la guàrdia civil. ¡Bonic desori es muntà a la col·legiata! Finalment, se celebrà la boda. La despagada aviat trobà altre nuvi. Es casaren i tingueren una filla. Van decidir de marxar a Veneçuela. La xiqueta es quedà a cura de l'àvia. Els emigrants van obrir una botiga al país hispanoamericà i van prosperar; el negoci rutllava la mar de bé. Tingueren més fills. Tornarien a Xàtiva per a fer-se càrrec de la filla major i marxarien al Carib definitivament. I és que hi hagué molta emigració a Europa durant la dictadura franquista, però es parla ben poc dels emigrants a Amèrica. Nieves també fou emigrant. Travessà l'Atlàntic.

Jo, quan tenia una dispèpsia ("parà" en col·loquial xativí), anava a ca la sinyo Nieves, que tenia gràcia per a llevar-la. Vivia al carrer Bosch. Em mesurava mentre recitava en silenci una oració que s'ha d'aprendre Dijous Sant o Divendres Sant de dotze a una del migdia. El ritual era així: jo subjectava l'extrem d'una cinta contra la boca del meu estómac. Ella prenia la cinta per l'altre extrem. La distància entre un punt i l'altre havia de ser el triple de la mesura del seu avantbraç des del colze fins a la punta del dit mitger. Se senyava i estenia l'avantbraç, pinçant la cinta dues vegades en tandes successives, fins al meu pit, fent-hi cada vegada el senyal de la creu. Que el dit mitger a penes em fregués era símptoma que la parà havia baixat. Sent joveneta, Nieves i el seu marit havien emigrat a Veneçuela. Ell havia trobat una feina molt bona. Era representant en tota Hispanoamèrica d'una marca de pneumàtics. Un dia, pel carrer, un home intentà furtar-li la filleta a Nieves, sense que cap dels clients d'una terrassa pròxima mostrés ànim d'ajudar-la. En arribar a casa, digué al marit: «Vull tornar a València. Preferisc ser pobre a Xàtiva que rica ací.»

A Veneçuela, els robatoris, els homicidis i la violència són antics. Això, la nostàlgia i que molts emigrants no aconseguien en terres veneçolanes la prosperitat somniada van obligar alguns a tornar. Tres germans, Sigfrido i Vicente, bessons —el primer ja traspassat, malauradament—, i Marcos van nàixer a Barquisimeto, capital d'un dels vint-i-tres estats de Veneçuela i la quarta ciutat més poblada del país. Sent encara xiquets, van tornar a Xàtiva amb la seua família. Jo tenia amistat amb els bessons. (Sigfrido regentava a la nostra ciutat una coneguda autoescola.) Els sentí parlar sovint del seu país natal. I encara hi ha més gent lligada a terra caribenya. Mari Carmen, cosina dels tres germans esmentats i muller del meu amic Eduard Francés, fotògraf magnífic, també va nàixer a Veneçuela. D'altra banda, conec veneçolans arribats a casa nostra a conseqüència de la diàspora provocada per una dècada de bloqueigs econòmics al règim bolivarià. En la residència Novaedat de Xàtiva —avui Solimar— hi havia una metge veneçolana. I jo he rebut en alguna ocasió assistència mèdica d'una veneçolana, la doctora Martorelli, metge d'atenció primària.

Tot açò m'ha vingut al cap aquests dies en què Veneçuela és notícia, trista; l'imperialisme ianqui ha tornat a posar la bota en un país d'Amèrica Llatina. Cada vez que el imperialismo se pone a exaltar sus propias virtudes, conviene, sin embargo, revisarse los bolsillos, va dir el periodista i escriptor uruguaià Eduardo Galeano. No existeix base jurídica perquè un estat actue com a jutge i policia global. Això és retrocedir a la llei del més fort. En Hispanoamèrica sol imperar aquesta llei. Però tornem als veneçolans que viuen a Xàtiva. Alguns matins, compre el pa en un súper de Baixada de l'Estació. Quan entre, una empleada em fa des del taulell: ¡Buen día, señor Chimo! ¿Cómo le va? Sé el seu nom, Delia, des del primer dia que la vaig veure. «¿D'on ets?», li vaig preguntar. ¡De Vene/s/uela!, contestà. Li vaig dir que coneixia alguns països hispanoamericans (Brasil, Argentina, Cuba), però que no havia viatjat mai al seu. Tiene que ir, pero no ahora. No es un buen momento. En fi, hi ha llaços poc coneguts entre la nostra ciutat i el país de l'Orinoco.

(publicat a Levante-EMV, el 10/01/2026)

L'imperialisme mai no havia desaparegut

¿És la Veneçuela chavista un règim dictatorial? Podria ser. Ara bé, sería en tot cas una dictadura peculiar; hi ha pluralitat de partits i s'hi celebren eleccions legislatives i presidencials. ¿Hi hagué tupinada a les últimes eleccions? És ben possible. Si hem de fer cas al pensament dominant, que emana dels mitjans de comunicació occidentals —la immensa majoria dels quals estan en mans d'empreses capitalistes—, Maduro no va guanyar les últimes eleccions. Jo desconfie per sistema dels mitjans quan donen notícies sobre països que pretenen escapolir-se dels poders globals capitalistes. Tanmateix, tres presidents progressistes o d'esquerres (Gabriel Boric, de Xile, Luiz Inácio Lula, de Brasil, i Gustavo Petro, de Colòmbia) van demanar a Maduro que publiqués les actes electorals, com també sol·licità el govern espanyol. Però Maduro es negà. ¿Hi ha presos polítics a Veneçuela? Sí —bé que convindria distingir entre opositors demòcrates i pistolers d'extrema dreta amb les mans tacades de sang tancats en presons. ¿Hi ha hagut morts d'opositors al règim xavista? Sí, s'han produït morts durant les manifestacions de protesta de l'oposició.

Les causes de les morts són l'ús d'una violència excessiva per part de la policia i l'acció de grups armats afins al govern. Però també diversos grups opositors d'extrema dreta han provocat morts. Finalment, cal dir que molts detinguts han patit maltractes i tortures a les comissaries. Però el repàs als aspectes que solen caracteritzar un règim dictatorial no estaria complet sense respostes a moltes altres qüestions, perquè existeixen més estats sospitosos al món. N'hi ha que, malgrat celebrar eleccions i permetre pluralitat de partits, susciten molts dubtes sobre el seu caràcter democràtic. ¿És l'Hongria de Viktor Orbán un país democràtic? ¿Hi ha democràcia a Rússia? ¿Són netes les seues eleccions? ¿Quina sort corren els opositors a Vladímir Putin? Caldria recordar quants han estat assassinats o han mort —sovint de manera misteriosa. Els autoritarismes pul·lulen pel sud-est asiàtic. Dictadures comunistes a Vietnam i Laos, govern monàrquic militar a Tailàndia, dictadura militar a Myanmar, monarquia absoluta a Brunei, règim de partit únic disfressat de falsa democràcia a Singapur, règim polític molt semblant al chavista veneçolà a Cambodja...

¿I a Turquia, hi ha democràcia? ¿I quina és la qualitat democràtica d'estats com Israel, Egipte o el Marroc? (Les monarquies feudals com l'Aràbia Saudita són un punt i a part.) I la pregunta del milió: ¿els EUA són, a hores d'ara, una veritable democràcia o caminen cap al totalitarisme? En fi, en aquest context s'han produït l'agressió militar a un país teòricament sobirà, Veneçuela, i el segrest del seu president. Trump ha violat la Carta de les Nacions Unides, que prohibeix envair un país membre, i ha actuat d'esquena al Congrès dels EUA, al qual no ha demanat autorització. Ha violat unilateralment la sobirania d'un país. ¿Amb quina excusa? ¿Per a volar una dictadura i implantar la democràcia? ¡Noo! Més dictadura hi ha a Myanmar o Aràbia Saudita. Ha segrestat Maduro amb l'excusa del tràfic de drogues i d'armes —excusa ben cridanera en un país, EUA, amb la major quantitat d'armes del planeta. En realitat, Trump ha agredit Veneçuela i s'ha passat per l'entrecuix el dret internacional públic perquè li ha rotat. Ho ha fet perquè vol emparar-se del petroli i totes les riqueses minerals de Veneçuela. No es talla un pèl a l'hora d'explicar-ho.

¿Només? ¡No! Encara hi ha moltes més raons. Trump vol aturar la influència de Xina i Rússia en Amèrica Llatina. Vol ressuscitar la Doctrina Monroe i deixar ben clar qui mana a la zona. ¿Imperialisme pur i dur! Després de Veneçuela, també podria agredir Cuba, Nicaragua, Mèxic, Colòmbia... Els nord-americans volen tenir el domini ple sobre allò que consideren el pati de darrere de sa casa. I després vindrà el pati de davant; Trump ja ha amenaçat amb l'annexió de Groenlàndia i Canadà. Són coses que han passat al llarg de tota la història. L'imperi Romà es va emparar d'una extensió territorial fabulosa. Però abans havien fet el mateix altres imperis —el persa aquemènida, posem per cas. ¿El dret internacional? Em ve al cap una anècdota curiosa. Quan estudiava la carrera de Dret, acudia a la seu d'Alzira del centre associat “Francisco Tomás y Valiente” de la UNED, per a rebre classes presencials. La professora de la matèria inicià així la seua primera classe: «El dret internacional no existeix.» (Però calia aprovar l'assignatura.) Tant si hi ha dictadura com si no, els demòcrates hem de condemnar qualsevol agressió imperialista.

 

 Vinyeta de Ricardo

No sé si serà d'alguna utilitat. Des que tinc ús de raó, ja he perdut el compte de les intervencions imperialistes —dels EUA i d'altres potències— en els afers interns d'altres països. La hipocresia és sideral; no s'actua igual en situacions semblants. El multilateralisme i la convivència pacífica entre els estats sobirans estaran en perill si un qualsevol, amb força suficient, es veu autoritzat a derrocar governs i segrestar governants d'esquena a la comunitat internacional. Segons el dret internacional públic, la captura d'un cap d'estat en exercici per altre Estat és il·legal i contrària als principis fonamentals de l'ONU. El sistema internacional es basa en la sobirania dels estats i la igualtat jurídica entre ells. Arrestar el cap d'estat d'altre país sense el seu consentiment és una violació greu dels principis de l'ONU. Des del punt de vista jurídic, Maduro, cap d'estat en exercici, gaudeix d'immunitat personal absoluta front a la jurisdicció penal estrangera. El dret internacional no distingeix entre presidents legítims o il·legítims, segons valoracions polítiques. Però a Trump tant se li'n dóna. Els EUA ni tan sols reconeixen la Cort Internacional de Justícia.

Començament d'any amb males notícies

Els EUA han agredit militarment un país i han segrestat el seu president en exercici. L'article 2, paràgraf 4, de la Carta de les Nacions Unides prohibeix expressament l'ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol estat. Des del punt de vista jurídic, l'operació de captura d'un president —en realitat un segrest— feta sense consentiment de l'estat afectat és una agressió a la independència política i forma part, per tant, de la prohibició —això amb independència de la simpatia o antipatia que inspire el segrestat, el president Maduro en aquest cas. L'acció nord-americana és il·legal, perquè vulnera tres principis centrals de l'ordre jurídic internacional consagrat per Nacions Unides: el principi de sobirania estatal, recollit a l'article 2, paràgraf 1, de la Carta de l'ONU; la prohibició de l'ús de la força, establerta a l'article 2, paràgraf 4; el principi de no intervenció en els afers interns dels estats, desenvolupat per la Resolució 2625 de l'Assemblea General, coneguda com Declaració sobre els Principis de Dret Internacional relatius a les Relacions d'Amistat entre els Estats. Per tant, ¡una triple il·legalitat!

Parlant col·loquialment, Donald Trump ha actuat com el cap d'un estat terrorista. Ja fa molt de temps que la justícia dels EUA, sobretot la seua fiscalia, intenta eixamplar l'abast extraterritorial del seu dret, passant-se pel folre el mecanisme de l'extradició. L'aplicació extraterritorial de les seues lleis afectava al principi només a suposades infraccions econòmiques —no respectar, per exemple, el bloqueig decretat unilateralment a països com Cuba—, però ha anat ampliant-se a altres tipus delictius, com els assassinats o el tràfic de drogues realitzats per no nord-americans en tercers països, quan, a criteri de fiscalia, els delictes afecten la seguretat o els interessos nord-americans. Gradualment, legislatiu i corts penals han acceptat aquest enfocament. La pretensió és clara: si és llei en EUA, és llei en tot el món. Inclús s'ha arribat a l'extrem de legalitzar les operacions encobertes a l'estranger. ¿Els EUA poden actuar unilateralment? No de manera legal. L'únic òrgan de l'ONU que pot autoritzar l'ús de la força és el Consell de Seguretat. Al marge d'aquest marc, qualsevol acció coercitiva es il·lícita. Però l'ONU li la bufa a Donald Trump.

No existeix cap base jurídica perquè un estat actue com a jutge i policia global. Això seria un retrocés a la llei del més fort. En fi, la història dóna passos endavant i passos endarrere. Ara sembla que estem retrocedint a la llei de la jungla. És evident que l'actuació dels EUA hauria de tenir conseqüències jurídiques. Aquestes poden incloure responsabilitat internacional de l'estat infractor, reclamacions davant la Cort Internacional de Justícia, condemnes en òrgans polítics de l'ONU, ruptura de relacions diplomàtiques... Des del punt de vista del dret internacional públic, la resposta del món hauria de ser inequívoca. Capturar el president d'altre país sense autorització internacional pot ser qualificat jurídicament com un segrest. Però el debat, aquest dies, no serà jurídic, sinó polític. I políticament, poc es pot fer; els EUA es creuen amos del món —ho són en bona mesura— i actuen conseqüentment. ¿Responsabilitats? ¡Ha! La invasió de Veneçuela és una pèssima notícia en aquest inici de 2026. Altres poders emergents poden prendre exemple, amb risc d'escalades regionals o de crisi internacional. ¿Bon any? Per als pàries de la Terra, no.