Ombres

Els intersticis de la Mare Terra, les profunditats tel·lúriques, hipnotitzen molta gent. També hi ha —és clar— qui no suporta endinsar-se en una mina, un passadís o un avenc. (Em referisc a les persones que pateixen alguna forma de claustrofòbia.) Jo he experimentat sovint l’experiència de baixar al subsòl. Per l’estiu de 2005, vaig passejar per les coves eslovenes de Postojna. En 2011, durant un viatge per la República Txeca, vaig entrar en l’antiga mina de plata de la ciutat de Kutná Hora, capital de districte a la regió de Bohèmia. El passat mes de març, durant un periple per terres de Conca, em vaig despenjar a l’interior d’una mina romana de lapis specularis, situada al terme d’Osa de la Vega. Ara bé, res no és comparable a la sorpresa que em va provocar, en 2008, entrar a l’interior de la gran cisterna d’Istanbul, la Yerebatan Sarayı (el ‘Palau Submergit’), un enorme aljub construït l’any 532 al subsòl de l’antiga Constantinoble. Em van colpir les 336 columnes romanes d'estil corinti, procedents de temples pagans d'Anatòlia, que sostenien les voltes. La cisterna ocupa una superfície de 10.000 m²; té 8 metres d'alçada i una capacitat de 30 milions de litres d’aigua. El visitant recorre el recinte corprès per la il·luminació fantasmagòrica i els ecos de les músiques clàssiques. Doncs bé, el passat 27 d’abril, vaig rememorar la Yerebatan Sarayı, vaig experimentar novament la sensació d’estar en un temple misteriós. Aqueix dissabte, vaig descendir a l’aljub de Montsant, un recinte colossal ocult al subsòl de l'antic monestir xativí. Els seus murs i els seus arcs, gòtics i classicistes, tenen més de 10 metres d’alçada. És difícil aïllar-se en aquestes sales hipòstiles soterrades; la multitud de visitants, les veus i els llamps dels flaixos trenquen la quietud de l’espai penombrós. De tota manera, qui aconsegueix abstraure’s de tot allò que l’envolta camina per un reialme d’ombres. En fi, el darrer dissabte d’abril, jo recorria absort l’aljub  de Montsant. De sobte, s’apagaren els llums elèctrics i es féu el silenci. Tot seguit, s’escoltaren les notes d’una música antiga. Es percebia la tènue resplendor d’unes llànties. Les ombres dels altres visitants reverberaven. Efectivament, visitava el reialme de les ombres. La meua màquina fotogràfica en va alçar acta.

 

 

¿Educació comprensiva o selectiva?

L’educació mai no es asèptica, aliena a la confrontació ideològica. Efectivament, ni la mera instrucció —transmissió de continguts— ni l’educació pròpiament dita —transmissió de valors i pautes de comportament ètic— ni el currículum ocult són processos neutrals. Per això, cada govern pretén fer la seua reforma educativa. L’anterior ministre del ram, Ángel Gabilondo, oferí a l’oposició un gran acord; el PP, que ja olorava el seu triomf electoral, rebutjà el pacte —pensà que una majoria absoluta li permetria de fer la seua pròpia reforma sense comptar amb ningú. En fi, la victòria pepera intensificà el debat educatiu. Però més d’un es preguntarà, en sentir la fullaraca retòrica (relativa al fracàs escolar, l’autoritat del professorat, l’assignatura de religió), quines són realment les diferències entre el model vigent i el del PP. Per a respondre aquesta pregunta, ens hauríem de remetre als seus principis inspiradors: el sistema que instaurà el PSOE té caràcter “comprensiu”; el model del PP, “selectiu”. Com que aquesta paraula té mala premsa —sona a segregació, a injustícia— la dreta prefereix parlar de model d’excel·lència.

L’educació comprensiva és un model progressista, que aspira a ser inclusiu —a no excloure ningú. Intenta donar les mateixes oportunitats a tothom. Vol oferir els mateixos trajectes i una educació comuna a tot l’alumnat d’ensenyaments obligatoris. Naturalment, aquest model exigeix un finançament adequat, unes ràtios baixes, la formació idònia del professorat, un ensenyament personalitzat, ajudes als alumnes amb problemes d’aprenentatge, un sistema de matrícula just, personal de recolzament que atenga la diversitat... L’hàbitat natural de l’educació comprensiva és l’escola pública. L’opció dóna resultats magnífics en països com Finlàndia. Ara bé, si no es donen les condicions esmentades més amunt, el model acaba igualant tothom a la baixa —aquesta és la crítica més habitual que se’l sol fer. El model selectiu se situa, en canvi, a les antípodes. Parteix del determinisme social. Com que els alumnes tenen capacitats, aspiracions, necessitats i mèrits distints, cal establir trajectes diferents a l’últim tram dels ensenyaments obligatoris: un més exigent per a xiquets que vulguen continuar estudis acadèmics; altre més lax per a gent que busca una sortida professional ràpida. El model selectiu vindica l’autoritat del professorat i l’objectiu de l’excel·lència —que, per definició, només poden atènyer uns pocs.

Alguns professors prefereixen el model selectiu, la segregació de l'alumnat i la diferenciació de trajectes. Sempre és més fàcil donar classe en un grup del qual hagen desaparegut els alumnes endarrerits o indisciplinats. Però qui vindica això sembla oblidar que tots els docents no van a poder impartir classe als grups “bons”; els grups “dolents” també hauran de ser atesos. ¿Qui se’n farà càrrec? ¿L’últim que arribe? ¿Els interins? Els pares també prefereixen que els seus fills s’ajunten amb qui toca. El govern ja ha començat a traure’n profit propagandístic. Afirma que l’objectiu d’excel·lència potenciarà l’esforç, impulsarà cap amunt l’alumnat actualment desmotivat. Doncs bé, s’ha de tenir molta cura amb els controls selectius. Quan són molt baixos, els supera tothom; quan són molt elevats, desmotiven. L’alumnat ha de creure en les seues possibilitats de superació; si percep que el llistó està massa alt, llança la tovallola. En definitiva, el model selectiu també té problemes; pot crear una massa de fracassats i una elit de triomfadors. Conscients d’aquests efectes col·laterals, els redactors de l’exposició de motius de la LOMQUE parlen d’educació inclusiva, d’igualtat d’oportunitats, de passarel·les —perquè els alumnes puguen transitar d’uns trajectes a d’altres—, però no ens hem d’enganyar; les línies mestres del projecte van cap a un model selectiu, autoritari i excloent que difícilment millorarà els resultats educatius globals.

En els últims 30 anys, les dues lleis que han regulat l’educació (LOGSE i LOE, promulgades pel PSOE) han vindicat el seu caràcter comprensiu —bé que la LOE va introduir importants rectificacions. Els crítics diuen que aquestes lleis no han aconseguit frenar el fracàs i l’abandó prematur dels estudis. Aquesta crítica s’hauria de matisar molt. Les lleis orgàniques no són les culpables dels problemes. La principal causa de l’abandó escolar ha estat la facilitat amb què molts joves trobaven treball en la construcció i altres sectors connexos, durant la bombolla immobiliària. Quant al fracàs escolar, les lleis tampoc no en són les principals culpables. Les causes del fracàs caldria buscar-les més bé en el deficient desenvolupament reglamentari, el generalitzat desdeny pel coneixement de la societat espanyola i, sobretot, l’escassa formació del professorat. En realitat, el potencial de la LOE no s’ha arribat a desenvolupar. Tot i les crítiques virulentes, ningú no pot provar, per tant, la seua ineficàcia. Per a disminuir el fracàs i l’abandó, no cal una nova llei orgànica. Cal revisar, això sí, les condicions de la seua aplicació. ¿Per què s’entesta, doncs, el PP, a reformar la LOE en solitari? Perquè vol imposar un model selectiu. És clar, però, que aquest model no millorarà els nostres resultats als informes PISA. Aprofundirà, això sí, la desigualtat social i l’abisme entre pobres i rics.

Postal vaticana

Jornada a la Font de la Figuera

Concert de Joan Soler

Avaluacions externes poc rigoroses

Tornem a l’assumpte de les revàlides. A més de sospitar que no s’aplicaran sobre una població escolar distribuïda de manera homogènia, aquestes proves desperten altres sospites. ¿Qui redactarà el seu contingut? ¿Què s’avaluarà en matèries com Història i Geografia? ¿Quins autors de la nostra literatura hauran de conèixer els xiquets? ¿Vicent Andrés Estellés tindrà el beneplàcit dels redactors de les proves? ¿S’avaluarà també el nivell de competència en català? Són preguntes difícils de contestar, però les opinions del ministre Wert, les seues intencions d’espanyolitzar l’alumnat, inviten al pessimisme. Hi ha, per últim, un aspecte que influirà molt en els resultats: els passos seguits en la realització de les proves. Coneixent de quin peu es dolen els responsables educatius del PP, no seria estrany que el procediment de les revàlides es preste a tota classe de manipulacions. Tenim un precedent de rigorosa actualitat: les avaluacions diagnòstiques que es passen avui als alumnes de segon d’ESO.

Els exercicis d'una avaluació externa haurien d’estar custodiats en Conselleria fins al dia de celebració de les proves. La realització hauria d’estar vigilada per persones alienes al centre. (Aquestes mateixes persones, constituïdes en tribunal, haurien de ser les correctores.) Doncs bé, es fa just tot el contrari. Els materials impresos de la prova arriben als centres uns dies abans, cosa que trenca la hipotètica cadena de custòdia —res no impedeix que el professorat òbriga les caixes i conega amb antelació el seu contingut. Els mateixos docents de cada centre vigilen el seu alumnat durant la realització dels diferents exercicis —hi ha la possibilitat, per tant, de “xiular” les respostes als alumnes. Finalment, aquests professors són els encarregats de corregir-ho tot i d’anotar les puntuacions en una aplicació d’Internet (són jutge i part alhora). Cap la possibilitat, per tant, de falsificar tot el procés.

¿Per què actua així la Conselleria? Molt senzill: fer les coses com cal exigiria una despesa i una infraestructura de les quals no es disposa. La prova no garanteix, per tant, uns resultats ajustats a la realitat. Això tindria poca importància si no fos per un petit detall: la Conselleria ha començat a establir rànquings, i ha tret una normativa que obliga a informar els pares, en el moment de la matrícula, dels resultats obtinguts pels centres. Per tant, les famílies podran prendre decisions de matrícula influïdes pels resultats esbiaixats —puta paraula, com diu l’amic Jesús— d’un nivell certament difícil; el segon d’ESO (sobretot dels centres que acullen massa xiquets amb problemes d’aprenentatge) amuntona alumnes repetidors que volen cursar un Programa de Qualificació Professional Inicial (PQPI) el curs següent. Evidentment, aquests alumnes contesten els ítems de la prova externa amb absolut desinterès.

Heus ací un assaig general del que podria passar amb els controls externs projectats pel ministre Wert. Tenint en compte el nombre descomunal d’alumnes que haurien de passar les revàlides previstes a la LOMQUE, assalta un temor: ¿es reproduirà el procediment que es fa servir a les proves diagnòstiques? O encara pitjor: ¿el ministeri i les conselleries pensen encarregar a empreses privades el disseny, l’aplicació i la correcció de les revàlides? En fi, jo sóc partidari de proves externes serioses, no dels paperots que s’acaben de descriure més amunt. L’esquerra i els sindicats han sortit en tromba a desqualificar les revàlides. Els sindicats ja han blasmat els tribunals externs. Aquesta reacció ol a corporativisme. Crec, sincerament, que seria millor demanar explicacions sobre les condicions que envoltaran les proves externes. Combatre les revàlides en si és donar munició dialèctica a l’enemic: «Clar, no volen controls externs perquè tenen por de quedar en evidència», ha començat a dir ja la caverna mediàtica.

Els miracles, a Lourdes

Els defensors de la reforma educativa anunciada pel PP tenen dificultats per a demostrar les bondats del projecte. Per això, s’agarren a la paret llisa de les revàlides. Fa uns dies, sentia com el periodista Alfonso Rojo argumentava el següent: «¿Hi ha cap problema si un tribunal extern examina tots els alumnes, sense importar si són pobres o rics, ni com van vestits? Quedarà clar qui ha estudiat i qui no. Jo, per exemple, vaig aprovar sense problemes les dues revàlides de batxillerat.» El raonament implícit de Rojo és el següent: disminuirà el fracàs escolar; l’examen extern obligarà a esforçar-se més. ¿És cert, això? ¡No del tot! Qui defèn aquesta tesi demostra tenir poca idea d’educació. Els experts en la matèria saben que l’alumnat de centres marginals (integrat per immigrants estrangers, minories ètniques i xiquets desfavorits o amb dificultats d’aprenentatge) necessitarà alguna cosa més que esforç, per a superar una revàlida. Necessitarà un miracle de la Mare de Déu. Però ja se sap: els miracles, a Lourdes, o als col·legis privats. Jo vaig comprovar, durant els anys seixanta, com sovintejaven els miracles als centres concertats.

En aquella època, tota la jet-set xativina duia els fills a dominiques i claretians, que eren, segons parer general, més bons que l’institut (tothom deia que rectors i monges proporcionaven una educació excel·lent, un nivell de coneixements insuperable i, atenció, unes notes altíssimes). Les proves externes deparaven, però, sorpreses: alguns brots de la jet-set, que havien estudiat en col·legis religiosos, suspenien la revàlida o  treien qualificacions molt baixes en la prova. «Com és possible que el meu fill, o la meua filla, que tenia tan bones notes, haja suspès la revàlida?», es preguntaven sorpresos els pares de les criatures. La resposta és simple: un control extern havia ficat les coses al seu lloc: els rectors i les monges inflaven les notes. ¡Heus ací el prodigi! (Tothom hauria de saber que unes notes altes no demostren res si no van acompanyades d’un control extern que comprove el nivell de competències i coneixements adquirits.) ¿S’ha d’estar a favor, per tant, de les revàlides que vol repescar el ministre? ¡Depèn! Ja no som en 1965. Convindria recordar en quines circumstàncies s’aplicaven les proves de què parlem.

¿Qui estudiava batxillerat en els anys seixanta? Els joves de classe acomodada. Els alumnes d’origen humil que superaven la barrera del batxillerat a base d’esforç, beques i sacrifici familiar eren una minoria. El percentatge de xiques estudiants també era baixíssim —encara recorde la meua classe de preu a l’institut Josep de Ribera: quatre o cinc files de xics i una sola de xiques assegudes davant. Resumint: les revàlides no donaven resultats esbiaixats perquè s’aplicaven en una població acadèmica homogènia. Ara, les coses han canviat. S’ha multiplicat exponencialment el nombre de gent que estudia. Xàtiva té tres instituts. Cal recordar, a més, quins efectes tindrà la reforma educativa de Wert. Crearà dues xarxes: la pública, emplaçada majoritàriament en zones marginals, que acollirà la població escolar amb majors dificultats d’aprenentatge, i la concertada, que tindrà un alumnat més afavorit provinent de les classes acomodades. Si les revàlides s’apliquen en un alumnat tan heterogeni, qualsevol pot endevinar quina “Amèrica” descobriran: simplement constataran les desigualtats de base.

En fi, jo no estic totalment en contra dels controls. Sense proves externes, alguns docents poden caure en la temptació de l’aprovat general. Els controls esperonen el professorat i limiten les possibilitats de frau. Ara bé, si la reforma educativa de Wert segrega l’alumnat, i diferencia les ensenyances per sexe i classe social, les revàlides no serviran de res; no contribuiran a disminuir el fracàs escolar, ni a frenar l’abandó acadèmic. El ministre haurà posat el carro davant dels bous. Les revàlides requereixen un sistema equilibrat d’adscripció als centres; altrament, els seus resultats són absolutament previsibles. Ja ho he dit abans: els miracles, a Lourdes. Per cert, caic en un detall: açò dels miracles sintonitza molt bé amb el nucli beat i ultramuntà d’una dreta que no vol sostraure l’ensenyança a les influències eclesiàstiques. ¿Per a què necessita les revàlides, el beateri? ¿Per a donar aparença d’equitat i objectivitat a l’exclusió social? ¡Mare meua! Anem arrere, com els carrancs. ¿Per què no tindrem una dreta laica i liberal hereva de la Institució Lliure d’Ensenyança? Encara que... Ben pensat, açò seria altre miracle.

 

(publicat a Levante-EMV, el 18/05/2013)

La República a Xàtiva

Control ideològic de l’ensenyament

El govern del PP, que pretén modificar la Llei Orgànica d’Educació, té majoria parlamentària de sobres per a tirar endavant els seus plans. Però necessita convèncer, a més de vèncer; ara mateix, tots els partits de l’oposició i tota la comunitat educativa (pares, alumnes i professors) s’han manifestat en contra de la reforma anunciada. En aquest assumpte, la solitud del govern central és absoluta. El PP necessita guanyar l’opinió pública. En general, el primer requisit per a triomfar en un conflicte és guanyar la batalla de les paraules. Ara mateix, el partit conservador està embarcat en aquest combat del llenguatge. Intenta fer creure que la reforma és necessària per a eliminar el fracàs i l’abandó escolars. A base de repetir constantment la mateixa falca, ja hi ha gent que s’ho creu. «Alguna cosa s’haurà de fer, per tal d’acabar amb el fracàs», diuen els partidaris de la reforma. Si les afirmacions dels dirigents peperos foren certes, el seu projecte suscitaria l’adhesió universal —no és lògic que tothom rebutge una cosa bona.

¿Què s’hauria de fer per a millorar les competències bàsiques dels alumnes i evitar el fracàs escolar i l’abandó dels estudis? Si mirem els països que obtenen millors resultats educatius, traurem un munt d’idees: cal invertir més en educació; s’ha de millorar la formació del professorat; cal potenciar l’atenció a la diversitat; s’ha d’establir un sistema de matrícula que evite els guetos i la marginació; hem d’abaixar les ràtios. ¿Va en aquesta línia, la LOMQUE? ¡No! La promesa d’eliminar el fracàs és una mera cortina de fum. En realitat, el govern planeja una reforma ideològica que recolza en tres eixos fonamentals: adoctrinament (amb supressió de l’educació per a la ciutadania i establiment d’una alternativa avaluable a la religió), currículum ocult (amb la consagració del determinisme social, la selecció de l’alumnat i un evident retrocés democràtic en la gestió dels centres escolars) i centralització del sistema (amb pèrdua de les competències curriculars de les comunitats autònomes).

 

 

Deixant de banda altres factors exògens, ¿pensa algú que aquestes línies d’actuació milloraran la formació dels alumnes?  El govern se’n fot, de la millora educativa; només s’interessa pel control ideològic de l’ensenyament. Vol fer el mateix que criticava als seus adversaris. En fi, jo sempre faig servir la mateixa estratègia amb aquells que em solten la falca «alguna cosa s’haurà de fer, per tal d’acabar amb el fracàs escolar». Els plantege una pregunta ben simple: digues una sola mesura del projecte anunciat pel ministre Wert que vaja a millorar els resultats acadèmics i les competències bàsiques dels alumnes. Generalment, no són capaços d'esmentar-ne cap. Ja dic: l’anunciada reforma educativa garbella aigua. No aconseguirà millorar res. Aconseguirà, això sí, la segregació de l’alumnat, l’ensenyament diferenciat per sexe i classe social, i la progressiva eliminació de l’educació comprensiva.

Malbaratant la vinya del Senyor

Açò era el petit llogaret de Fermoy —Mainistir Fhear Maí en gaèlic—, localitat d’uns 6.000 habitants situada al nord-est del comtat de Cork, al sud d’Irlanda. El director de l’escola secundària voluntària d’aquell petit poble, Aogán Ó Bruadair, estava preocupat. Tres cursos enrere, el bisbe de Saint Finbarre’s, titular de la diòcesi de Cork, li havia enviat una oriünda de Portugal, Manoela Fontes, casada amb un irlandès de l’illa d’Oileán Chléire, per a donar classes de religió catòlica. Des de l’arribada de la dona, el nombre d’alumnes matriculats a religió havia minvat dràsticament; la professora era un autèntic desastre i els adolescents de 12 a 15 anys, que cursaven el Junior Cycle, li prenien la mida. La situació no era molt distinta entre els alumnes més majors de secundària lliure, que preparaven el Leaving Certificate. La gent de Fermoy en parlava; en un poble menut, les notícies s’escampen molt de pressa.

 

La senyora Fontes es quedà embarassada del sisè fill i aviat es va saber que era membre d’una secta ultramuntana d’origen espanyol, Neocatechumenal Way. Les seues opinions concitaven l’especial animadversió de les professores del departament de Biologia; mentre aquestes donaven consells sobre l’ús del preservatiu, per a evitar malalties infeccioses i embarassos no desitjats, la professora de religió afirmava que en cap cas no s’havia d’utilitzar el condom. (I es ficava ella mateixa com a exemple. «He tingut els xiquets que Déu ha volgut», deia amb total seriositat.) A causa de totes aquestes circumstàncies, la portuguesa anava perdent hores de docència. El director, persona de talant volterià, s’enfrontava a un dilema moral: d’una banda, estava ben satisfet amb la situació («Amb moltes professores com aquesta, s’havia acabat la superstició a l’escola», pensava amb un somrís); d’altra, li sabia greu que la dona perdés mig sou, perquè tenia el marit aturat i moltes criatures que alimentar.

 

Aogán Ó Bruadair aconseguí que el supervisor escolar adjudiqués a Maoela Fontes un horari complet, en canvi de donar altres matèries del currículum. La cosa no fou fàcil; Aogán descobrí que la dona portuguesa no tenia cap grau universitari. Només tenia un títol de formació professional i els cursos de teologia organitzats per la seu de Saint Finbarre’s. Finalment, completà l’horari de la dona amb unes classes d’informàtica —en mala hora, perquè els alumnes del Junior Cycle quasi destrossen el hardware de les aules. El director havia d’amonestar-la sovint. «Ets una calamitat; hauries de controlar millor els alumnes o acabaràs per no tenir-ne cap», la reprenia. Això no obstant, Manoela acotava el cap i semblava estimar de debò el director de l’escola secundària. Aogán Ó Bruadair no acabava de comprendre que ell, ateu convençut i anticlerical de pedra picada, pogués despertar en ella, seguidora beatífica de la Neocatechumenal Way, tals sentiments de docilitat i devoció. «Déu escriu recte amb renglons torts; s’ha enamorat de tu», proclamava un col·lega burleta d’Aogán.

 

Arribà el final de curs i esclatà la crisi econòmica irlandesa. Dublín ordenà retallades paoroses al sector educatiu. Aogán hagué d’advertir a la professora de religió que ja no podria garantir-li un horari complet per al curs següent. «T’ho dic amb temps perquè pugues demanar el trasllat a Youghal, Cork o altra ciutat pròxima», informà a la dona. Estranyament, la professora Fontes tornà a Fermoy l’u de setembre amb un somrís d’orella a orella, malgrat tenir un horari reduït. El director sospitava alguna cosa. Les seues sospites es veieren confirmades a finals de febrer, en rebre una trucada de l’Oficina Provincial d’Educació.

—Treballa al seu centre la professora de religió Manoela Fontes?

—Sí! —contestà Aogán.

—Quantes hores de docència té assignades?

—Nou.

—Quina cara! Només treballa nou hores, però està cobrant el salari complet des de primers de setembre. Haurà de tornar les quantitats indegudament percebudes —féu a l’altra banda del fil telefònic la funcionària de l’Oficina Provincial.

—Això no és assumpte meu —s’alçà de muscles Aogán, abans de penjar el telèfon.

 

A final de curs, Manoela perseguia el director. «Conec casos de professors de religió que han aconseguit la jornada completa. Parla amb el supervisor. Confie plenament en tu», pregava en anglès (Manoela era incapaç de dir cap paraula en gaèlic). El senyor Ó Bruadair se la va llevar de damunt: «Ja he parlat amb ell i no hi ha res a fer. Apanya-te-les tu.» Manoela acudí a l’Oficina Provincial i va rebre una bona reprimenda del supervisor: «Pel que es veu, has estat cobrant per hores no treballades, tens classes amb només dos o tres alumnes i manques de capacitació per a donar altres matèries. Amb aquests precedents, ¿tens la cara de demanar-me jornada completa? ¡Amach as mo radharc!» (Açò darrer, Manoela ho va entendre, bé que era una expressió gaèlica.) De sobte, la dona sentí un odi irreprimible envers Aogán.

 

Pensant-se que li havien delmat la nòmina per culpa del director, la portuguesa començà a enviar-li notes anònimes: «Jo pensava que érem amics fins que m’has apunyalat per darrere. Vaig confiar en tu, però al final tot se sap i m’he assabentat per un tercer que m’has traït. Ara sé quina classe de persona ets.» Un dels anònims caigué en mans dels col·legues d’Ó Bruadair, que havia de patir tota classe de brometes: «A quina amant desdenyada li l’has clavada per darrere, Aogán?» El pobre home, sospitant de Manoela, sentia la temptació de trucar al bisbat de Cork, per a posar l’autoritat eclesiàstica al corrent de l’estropell que estava patint l’assignatura de religió a l’escola de Fermoy, però la compassió li ho impedia. Durant les vacances d'estiu, els anònims de Manoela no cessaven i la paciència del director s’anava exhaurint. Finalment, arribà a Irlanda el papa de Roma, per a presidir unes jornades mundials de la joventut. Manoela acudí enfervorida a Dublín. A St Stephens Green s’havien instal·lat centenars de confessionaris amb motiu del dia del perdó. Un confessor amonestà la dona amb severitat: «I quants alumnes dius que tens? ¿Només setanta, en una escola de cinc-cents? Oblida’t de les notetes anònimes al director de la teua escola. Les ofenses més grans són les infligides directament a Déu. Estàs malbaratant la seua vinya! On m’has dit que treballes? ¿A l’escola secundària de Fermoy, al comtat de Cork?»

Demà, vaga

Incongruències

Amb l’Església, un club peculiar de dimensions globals, s’esdevé un fenomen ben curiós: molta gent, malgrat no estar d’acord amb la doctrina catòlica, ni amb les normes eclesials, hi roman afiliada. Generalment, la cosa no sol tenir majors complicacions; molts catòlics es declaren fidels, però ignoren olímpicament el magisteri de l’Església en qüestions de moral i costums. Però hi ha casos —el dels professors de religió— que provoquen veritables maldecaps. Si aquests professors —en realitat catequistes— impartiren doctrina a les parròquies, la cosa no passaria de ser un assumpte intern dels catòlics. Ara bé, com aquests docents, proposats pels bisbes, estan contractats per les administracions educatives, sorgeixen periòdicament embolics que salten a les primeres planes dels informatius. Són freqüents, des de fa temps, els protagonitzats per professors o professores que han estat cessats en les seues funcions —o no han vist renovats els seus contractes­ per a donar classes de religió catòlica en centres públics—, perquè l’autoritat eclesiàstica, l’ordinari de cada diòcesi, els ha retirat la idoneïtat.

Per regla general, les causes dels comiats sempre són les mateixes: els docents cessats no donen testimoni de vida cristiana, perquè estan divorciats, conviuen amb una persona divorciada o mantenen una relació de fet amb altra persona sense haver contret matrimoni canònic. De vegades, els bisbes també recriminen altres comportaments dels professors: aconsellar l’ús del preservatiu en contra d’allò establert per la jerarquia eclesiàstica, manifestar-se públicament a favor del divorci o l’eutanàsia, o en contra del celibat sacerdotal... Són força curiosos —i contradictoris— els efectes d’aquests cessaments. D’una banda, els afectats solen reclamar en els tribunals la seua readmissió, al·legant comiat improcedent. També solen manifestar que han vist conculcats els seus drets i les seues llibertats constitucionals. El cas de la professora Resurrección Galera, que donava classes de religió en un col·legi públic d’Almeria, n’és paradigmàtic. Fou cessada pel bisbat en saber-se que s’havia casat civilment amb un ciutadà alemany divorciat. Tanmateix, el seu comiat fou considerat nul pel Tribunal Constitucional.

La senyora Galera feia, després de conèixer la resolució del TC, la següent declaració: «Aquesta sentència confirma que ni l’Església està per damunt dels drets constitucionals de les persones.» La sentència palesa, però, el munt d’incongruències que envolta aquests episodis: els professors cessats solen suscitar la solidaritat dels sindicats de classe i dels partits d’esquerra, que haurien d’exigir que les doctrines religioses s’ensenyaren fora de l’escola; les administracions públiques es veuen obligades a pagar amb diners dels contribuents —sense tenir part ni art en l’elecció d’aquest professorat— les nòmines, els salaris endarrerits o les indemnitzacions per comiat improcedent; per la seua banda, els bisbes han d’admetre que persones divorciades expliquen en classe els vincles  indissolubles i el caràcter sagramental del matrimoni —és un dir, perquè els bisbes no solen complir les sentències judicials. En conclusió, hi ha coses que no s’acaben d’entendre. Salta a la vista que aquesta història està plena de contradiccions.

¿Pot un professor de religió proclamar-se membre de la institució eclesial i rebutjar alhora parts rellevants del dogma catòlic i del magisteri dels bisbes? ¿És coherent mantenir aquesta posició sense voler renunciar, però, a la tasca catequètica? ¿Com s’encaixen les peces d’aquest puzle? En fi, només n’hi hauria una manera efectiva: denunciar el Concordat amb el Vaticà, clarament inconstitucional. El PSOE podria haver-lo denunciat i no ho féu. Esperar que ho faça el PP és somniar truites. L’embolic dels professors de religió se solucionaria si la doctrina catòlica fos impartida per pares o catequistes a la llar o la parròquia. Als centres acadèmics només haurien de cabre la ciència i les humanitats. Mentrestant, resulta estranya l’actitud de gent com la senyora Galera. Si no ens agraden les normes d’un club, sempre podem apuntar-nos en un altre. Llevat que vulguem canviar aqueixes normes des de dins, clar. Alguns catòlics, tot i estar en desacord amb el magisteri de l’Església, s’entesten a romandre en ella. Allà cadascú... Ara bé, ¿ha de pagar el contribuent les despeses, quan fracassa la tàctica del cavall de Troia?

Antiguitat i modernitat

Dissabte passat, es van inaugurar unes jornades de portes obertes per a mostrar l’entorn històric de l’hotel restaurant Montsant. L’esdeveniment em féu rememorar la presència del Cister a la nostra ciutat. Els cistercencs, també dits monjos blancs, colonitzaren a partir del segle XIII les terres valencianes conquerides als sarraïns pels reis del casal de Barcelona. El monjos blancs s’havien constituït el 1098 a Cîteaux, França, com una reforma de l’orde benedictí. Un privilegi del papa Pasqual II permetia que les cases del Cister es desenvoluparen sense intervencions senyorials o bisbals. La Carta de Caritat, escrita per l'abat Esteve Harding, consagrava l'autonomia de cada cenobi. Com que Sant Bernat de Claravall fou l'abat més reeixit del Cister, els monjos del nou orde també foren coneguts com bernats. (Els cavallers templers eren el seu braç armat.) Els cistercencs tingueren vàries cases a l’antic Regne de València: Santa Maria de Benifassà, Sant Bernat de Rascanya (on s’alça l’actual Sant Miquel dels Reis), Sant Vicent de la Roqueta, la Saïdia, Santa Maria de la Valldigna i el monestir xativí (Santa Maria Magdalena de l’Algema, més conegut com Montsant). Tot açò és història del nostre país i la nostra ciutat.

Montsant, fundat per privilegi de Jaume II, fou una casa femenina. Les seues monges eren filles de famílies nobiliàries locals. Amb el temps, aquesta extracció aristocràtica provocà la relaxació en l’observança de la Regla de Sant Benet i la Carta de Caritat. A primeries del segle XVI, les cistercenques xativines vestien i calçaven amb un luxe impropi dels seus vots. Finalment, l’abat de la Valldigna decidí de traslladar-les a la Saïdia. Llavors, Montsant esdevingué un priorat masculí dependent de Simat. L’exclaustració definitiva de Santa Maria Magdalena s’esdevindria amb la desamortització de Mendizábal. Doncs bé, l’actual empresa propietària de l’antic cenobi ha decidit de posar en valor les seues restes arqueològiques. S’ha netejat l’imponent aljub, s’ha tret a la llum el seu riquíssim conjunt de grafits i s’han anunciat futures excavacions per a recuperar altres elements de l’antic priorat: l’església, el claustre, l’aula capitular... L’empresa ha brindat aquest patrimoni a la ciutat. ¿N’haurà pres nota l’equip de govern municipal, que té mig aturades les obres de restauració del convent de Sant Domènec i l’ermita del Puig?



I encara hi ha més. A l’acte de dissabte passat era present tot el grup municipal popular —millor dit: quasi tot; mancava Vicent Parra. Els seus membres escoltarien —com vaig escoltar jo— que el president d’Inelcom vol traslladar a Xàtiva una col·lecció d’art contemporani que l’empresa d’electrònica alberga en el seu Centre de Recerca i Desenvolupament, emplaçat a Pozuelo de Alarcón. Aquesta col·lecció, formada sota la direcció artística d’ABV Arte, està assessorada  actualment per Vicent Todolí, antic director de la Tate Modern de Londres. La selecció d’obres (dibuix, pintura, escultura, vídeo, fotografia, instal·lacions) se centra en les últimes tendències i aposta per valors joves. Vicent Quilis —li ho he sentit dir personalment— és un enamorat de Xàtiva. En fi, aquestes inquietuds culturals de l’empresari, aparentment contradictòries (se sent atret simultàniament per l’antiguitat i la modernitat), ja han deixat petjades a la ciutat. La planta xativina d’Inelcom (projecte dels arquitectes Carmel Gradolí i Arturo Sanz) és un estimable edifici modern que obtingué el Premi del COACV a la millor obra del bienni 1994-95.

Arturo Sanz, nou director de Montsant, ha projectat les obres de rehabilitació i reforma de l’antic monestir. Impressiona el currículum del tàndem Gradolí-Sanz, responsable, posem per cas, de les restauracions de l’Alt Forn nº 2 de Sagunt i la Torre dels Coloms de Moixent, o d’un estudi per a la reintegració del sistema defensiu islàmic (torres i muralles) que es conserva al Barri del Carme de València. A Xàtiva, els dos arquitectes són també autors d’un edifici del carrer Hort de l’Almunia i una casa de Bixquert. En fi, aquesta barreja —edificis antics i moderns, recuperació del patrimoni històric i construcció d’arquitectura d’avantguarda— és molt suggeridora. ¿Ja hauran fet alguna gestió, els responsables municipals, per tal d’aconseguir que la Col·lecció Inelcom d’Art Contemporani vinga a Xàtiva? L’antic convent de Santa Clara seria un emplaçament magnífic. ¡Antiguitat i modernitat en perfecta harmonia! Ja que no recuperem el patrimoni moble de les clarisses, imaginem almenys un pla alternatiu.

 

(publicat a Levante-EMV, el 04/05/2013)

Imatges de la II República

 

Demà dilluns, 6 de maig, a les 19.30 hores

Casa de Cultura de Xàtiva

Queixes que donen fàstic

Generalment, els pobres tenen la mania de tirar la culpa de la seua desgracia als encara més pobres. En època de crisi, els més desfavorits autòctons solen carregar contra els immigrants procedents dels països del tercer món, o d’antigues repúbliques comunistes com Romania o Bulgària, els membres més pelats de la Unió Europea. Aquests immigrants són acusats de llevar treball a la gent d’ací. Està clar que la solidaritat de classe no funciona. L’altre dia, una amiga em va enviar aquest mail, titulat 84: Ayer, estuve a punto de comprar pimientos de Padrón y vi que eran ¡made in Marruecos! Hoy mismo, en mi súper, las únicas mandarinas que tienen son israelíes y valen 3 euros el kilo. Y hace poco me traje para casa una lechuga iceberg que venía de una ex república soviética. Es el colmo que comamos lechugas que han crecido a 1000 km de aquí, con el peligro de poder consumir productos provenientes de zonas contaminadas (de Chernóbil, por ejemplo). Contra la crisis, consume productos españoles (que tengan el código de España, el 84). ¡Visca l’autarquia! He d’aclarir que la remitent d'aquest text és una persona progressista que es deixa influir fàcilment —ja es veu— per campanyes d’Internet de dubtosa procedència.

Molta gent benintencionada sembla oblidar que l’agricultura europea està subvencionada des de fa molts anys, cosa que arruïna els camperols del tercer món  que no reben cap subsidi i han de competir amb les agricultures europea i nord-americana en inferioritat de condicions. Això sí, les autoritats occidentals s’omplen la boca de grans proclames a favor del lliure comerç. ¿Lliure comerç? Els països pobres, que han d’adquirir llavors i fertilitzants a les grans multinacionals del sector, només poden competir al mercat global pagant salaris misèrrims als seus jornalers. Sovint, la mateixa terra d’aquests països és propietat de les multinacionals. La situació provoca la fam a 2.000 milions de boques, perquè les mateixes persones que produeixen cafè o sucre a preus de misèria han d’adquirir després dacsa, fesols o arròs a preus marcats per la Chicago Board of Trade, el centre mundial d’especulació amb el preu dels aliments. Crida l’atenció, en definitiva, que fem campanya contra Marroc o les antigues repúbliques soviètiques i no diguem ni piu de França, el principal exportador de la llet que consumim a casa nostra.

El mail de la meua coneguda continuava així: No imagináis el cambio económico que sería para España que realmente consumiéramos principalmente alimentos y artículos de aquí, de la gente que trabaja aquí y ve como se importan productos extranjeros a bajo coste para que muchas de las personas de aquí se arruinen. Mira la etiqueta: España se escribe con un 84 al principio. Consumir productos españoles es la mejor forma de mantener la pequeña y mediana empresa de nuestro país, la que soporta más del 80% del empleo. Recuerda: 84. Algo tan sencillo como mirar las etiquetas, comprar un coche fabricado en España o no salir al extranjero durante los dos próximos años a lo mejor mantiene tu empleo, el de tus hijos, familiares, amigos... El de todos. 84. Reenvíalo a cuantos más mejor. En fi, comprar productes autòctons —tèxtils, posem per cas— no garanteix que estiguen fabricats a la pell de brau; poden venir de Bangla Desh. D'altra banda, si altres països europeus que també tenen dificultats aconsellaren als seus conciutadans que no adquirisquen productes valencians o que no vinguen a les nostres platges, estaríem apanyats.

Perquè, atenció, la campanya a favor de comprar productes amb el codi 84 aconsella fins i tot no sortir d’Espanya. En realitat, qui no hauria de sortir d’Espanya és el capital dels grans evasors. Esitc convençut que les empreses no superaran la crisi amb autarquia. La superaran amb I+D+I, amb imaginació, amb creació de valor afegit... També sortirem més ràpidament de la crisi si fem una campanya massiva encaminada a desallotjar del poder la panda d’ineptes i corruptes que ens governa. I trobe de mal gust defendre la nostra agricultura apel·lant sempre a la fal·làcia que la competència deslleial dels camperols africans, sud-americans o asiàtics és culpable de les desgràcies del nostre camp. Torne al principi: sempre busquem gent pobre a qui tirar les culpes de tot. Aquesta queixa ja dóna fàstic. Ah, i un acudit final: si catalans, valencians i balears, deficientment finançats, poguérem fugir d’Espanya, potser milloraríem la nostra situació i les nostres perspectives de futur. Pitjor no ens aniria, segur.

Les divisions particularistes

La divisió dialectal de la nostra llengua és el detonant de molts conflictes polítics camuflats de lingüístics i forneix l’argumentari bàsic als defensors del secessionisme. Pocs paren esment, però, en la divisió dialectal del castellà. Els primers hispans que poblaren terres americanes eren majoritàriament extremenys i andalusos. Entre ells abundaven les gents de Huelva i Sevilla. Des de la conquista cristiana dels territoris musulmans del sud peninsular, el contacte amb la població de parla àrab havia provocat l’aparició d’un nou dialecte castellà caracteritzat pel seseo —el ceceo en zones rurals. Des d’Extremadura, Sevilla i Canàries, aquestes varietats travessaren l’Atlàntic. Total: els parlants d’espanyol que distingeixen, al pronunciar, entre casa i caza, masa i maza, poso i pozo són una minoria concentrada bàsicament al centre i el nord de la Península Ibèrica. Si convenim que hi ha uns tres-cents setanta-cinc milions de castellanoparlants, només uns vint-i-cinc distingeixen els sons de les esses i les ces o zetes castellanes. Es podria dir, per tant, que els canaris, els andalusos, alguns extremenys i quasi tots els hispanoamericans li fan a la RAE el favor de no canviar les normes ortogràfiques. Podrien fer-ho si volgueren. Són la immensa majoria dels parlants de l’idioma castellà. Davant d’aquest panorama, sorgeix una pregunta inevitable: ¿Mai no ha tingut intents secessionistes, la llengua de Cervantes? ¡I tant! L’obreta Breve y más enjundiosa doctrina cristiana en lengua mexicana y castellana, impresa a Mèxic en el segle XVI, testimonia els primers intents particularistes. Molts criolls mexicans creien parlar la llengua mexicana. Mèxic és el país amb major nombre de parlants d’espanyol. Altres països que arribaren a tenir intents secessionistes destacats, a partir del segle XIX, foren Xile i República Argentina. (Els tres estats esmentats sumen cent setanta milions d’habitants.) En fi, si hagueren triomfat els particularismes hispanoamericans, el castellà s’hauria esmicolat en infinitat d’idiomes. Li hauria passat el mateix que al llatí. Tanmateix, la llengua de Cervantes reeixí a mantenir la seua unitat essencial. Els seus parlants poden dir la paraula hispanitat sense cap problema. El català, en canvi, camina a passos gegantins cap a la seua disgregació.