Els defensors de la reforma educativa
anunciada pel PP tenen dificultats per a demostrar les bondats del projecte.
Per això, s’agarren a la paret llisa de les revàlides. Fa uns dies, sentia com
el periodista Alfonso Rojo argumentava el següent: «¿Hi ha cap problema si un
tribunal extern examina tots els alumnes, sense importar si són pobres o rics,
ni com van vestits? Quedarà clar qui ha estudiat i qui no. Jo, per exemple,
vaig aprovar sense problemes les dues revàlides de batxillerat.» El raonament implícit
de Rojo és el següent: disminuirà el fracàs escolar; l’examen extern obligarà a
esforçar-se més. ¿És cert, això? ¡No del tot! Qui defèn aquesta tesi demostra
tenir poca idea d’educació. Els experts en la matèria saben que l’alumnat de
centres marginals (integrat per immigrants estrangers, minories ètniques i
xiquets desfavorits o amb dificultats d’aprenentatge) necessitarà alguna cosa
més que esforç, per a superar una revàlida. Necessitarà un miracle de la Mare
de Déu. Però ja se sap: els miracles, a Lourdes, o als col·legis privats. Jo
vaig comprovar, durant els anys seixanta, com sovintejaven els miracles als
centres concertats.
En aquella època, tota la jet-set xativina
duia els fills a dominiques i claretians, que eren, segons parer general, més
bons que l’institut (tothom deia que rectors i monges proporcionaven una
educació excel·lent, un nivell de coneixements insuperable i, atenció, unes
notes altíssimes). Les proves externes deparaven, però, sorpreses: alguns brots
de la jet-set, que havien estudiat en col·legis religiosos, suspenien la
revàlida o treien qualificacions molt
baixes en la prova. «Com és possible que el meu fill, o la meua filla, que
tenia tan bones notes, haja suspès la revàlida?», es preguntaven sorpresos els
pares de les criatures. La resposta és simple: un control extern havia ficat
les coses al seu lloc: els rectors i les monges inflaven les notes. ¡Heus ací
el prodigi! (Tothom hauria de saber que unes notes altes no demostren res si no
van acompanyades d’un control extern que comprove el nivell de competències i coneixements
adquirits.) ¿S’ha d’estar a favor, per tant, de les revàlides que vol repescar el
ministre? ¡Depèn! Ja no som en 1965. Convindria recordar en quines
circumstàncies s’aplicaven les proves de què parlem.
¿Qui estudiava batxillerat en els anys
seixanta? Els joves de classe acomodada. Els alumnes d’origen humil que
superaven la barrera del batxillerat a base d’esforç, beques i sacrifici
familiar eren una minoria. El percentatge de xiques estudiants també era
baixíssim —encara recorde la meua classe de preu
a l’institut Josep de Ribera: quatre o cinc files de xics i una sola de xiques
assegudes davant. Resumint: les revàlides no donaven resultats esbiaixats
perquè s’aplicaven en una població acadèmica homogènia. Ara, les coses han
canviat. S’ha multiplicat exponencialment el nombre de gent que estudia. Xàtiva
té tres instituts. Cal recordar, a més, quins efectes tindrà la reforma
educativa de Wert. Crearà dues xarxes: la pública, emplaçada majoritàriament en
zones marginals, que acollirà la població escolar amb majors dificultats
d’aprenentatge, i la concertada, que tindrà un alumnat més afavorit provinent
de les classes acomodades. Si les revàlides s’apliquen en un alumnat tan
heterogeni, qualsevol pot endevinar quina “Amèrica” descobriran: simplement constataran
les desigualtats de base.
En fi, jo no estic totalment en contra dels controls.
Sense proves externes, alguns docents poden caure en la temptació de l’aprovat
general. Els controls esperonen el professorat i limiten les possibilitats de
frau. Ara bé, si la reforma educativa de Wert segrega l’alumnat, i diferencia
les ensenyances per sexe i classe social, les revàlides no serviran de res; no
contribuiran a disminuir el fracàs escolar, ni a frenar l’abandó acadèmic. El
ministre haurà posat el carro davant dels bous. Les revàlides requereixen un
sistema equilibrat d’adscripció als centres; altrament, els seus resultats són
absolutament previsibles. Ja ho he dit abans: els miracles, a Lourdes. Per cert,
caic en un detall: açò dels miracles sintonitza molt bé amb el nucli beat i
ultramuntà d’una dreta que no vol sostraure l’ensenyança a les influències
eclesiàstiques. ¿Per a què necessita les revàlides, el beateri? ¿Per a donar
aparença d’equitat i objectivitat a l’exclusió social? ¡Mare meua! Anem arrere,
com els carrancs. ¿Per què no tindrem una dreta laica i liberal hereva de la
Institució Lliure d’Ensenyança? Encara que... Ben pensat, açò seria altre
miracle.
(publicat a Levante-EMV, el 18/05/2013)
3 comentaris:
No he acabat d'enterar-me si ets a favor o en contra de les proves externes. Supoese que no, en funció d'una suposada discriminació en l'adscripció classista dels alumnes a la concertada (els RICS) i a la pública (els POBRES)Pero alguna cosa ha canviat també en aquesta distribució des dels anys seixanta. Als col·legis concertats (potser a Xàtiva n'és distint) van en massa els fills del proletaris que erre que erre continuen pensant allò que tu dius de una millor educació i notes més altes. Però no és cert que la relació classe/col·legi siga tan clara. Seria qüestió de tindre estadístiques a la mà però com no és el cas faré el mateix que fas tu: apel·lar a la meua experiència personal. Durant sis anys vaig ser director d'un IES a un poble de l'Horta Sud. Els alumnes es distribuien (supose que més o menys ara es fa el mateix) en funció de la primera, segona i tercera opció a tots els col·legis sostinguts amb fons públics (concertats i públics)a la comissió d'escolarització del Consell Escolar Municipal, un organime gens discriminador. Bé. Al poble que dic n'hi havia un dos col·legis concertats religiosos, dos col·legis concertats y un institut públic (parle només de secundària, és clar). Doncs bé, els col·legis concertats arreplegaven tot el que podien, sense mirar sexe, color, roba ni preferències musicals per tal d'omplir el concert. Supose que mutatis mutandis el matiex passa a tot arreu (a Xàtiva no sé). O siga que si el sistema continua sent el mateix (ara estic quasi apartat del món educatiu) difícilment aconseguiran els "dolents" arrimar els RICS als col·legis concertats i els POBRES als públics. I les proves externes, la veritat, són prou inatacables des d'una posició d'esquerres que no siga el blandiblú pseudopedagògic habitual.
volia dir dos col·legis concertats catòlics i dos de laics, òbviament :-)
Em semblava que quedava prou clar, al meu text, que no tinc res en contra de les proves externes. És més: si es repassa l’etiqueta ‘ensenyament’, es veurà que les he reivindicat molt sovint. Ara bé, l’existència d’aquestes proves demana uns requisits previs. Atès el precedent de les avaluacions externes que es fan a 2n d’ESO, dubte que les projectades revàlides vagen a complir cap requisit. Quant a la distribució homogènia dels alumnes, tens una part de raó. Ni tots els centres concertats són iguals, ni tots acullen exclusivament alumnes “rics”.
Sobre açò, també he reflexionat: unflar les notes ja no és patrimoni exclusiu dels centres privats, i a les ciutats mitjanes i petites no hi ha tanta discriminació com als grans nuclis de població. En termes generals, s’ha de dir, però, que els centres concertats tenen infinitament menys alumnes amb dificultats d’aprenentatge. S’han publicat dades al respecte. I, des del mateix ministeri, es va acceptar, en època socialista, que calia fer alguna cosa per a eliminar el greuge comparatiu.
Tanmateix, amb el districte únic i els plans del ministre Wert, és possible que la situació de desigualtat empitjore. En tal cas, les revàlides ja no tindran el sentit avaluador que cal (com dic al meu text, només constataran les desigualtats de base). I si les coses rutllen en la direcció que tothom sospita, la revàlida no servirà per a combatre el fracàs escolar. Només servirà per a derivar alumnes cap a una FP devaluada, i per a establir rànquings de centres bons i dolents. (No minorarà, per tant, el fracàs escolar ni l’abandó dels estudis.) D’altra banda, ¿quin sentit té fer una revàlida a alumnes de Primària?
Publica un comentari a l'entrada