La
divisió dialectal de la nostra llengua és el detonant de molts conflictes
polítics camuflats de lingüístics i forneix l’argumentari bàsic als defensors
del secessionisme. Pocs paren esment, però, en la divisió dialectal del
castellà. Els primers hispans que poblaren terres americanes eren majoritàriament
extremenys i andalusos. Entre ells abundaven les gents de Huelva i Sevilla. Des
de la conquista cristiana dels territoris musulmans del sud peninsular, el
contacte amb la població de parla àrab havia provocat l’aparició d’un nou
dialecte castellà caracteritzat pel seseo
—el ceceo en zones rurals. Des
d’Extremadura, Sevilla i Canàries, aquestes varietats travessaren l’Atlàntic.
Total: els parlants d’espanyol que distingeixen, al pronunciar, entre casa i caza, masa i maza, poso i pozo són una minoria
concentrada bàsicament al centre i el nord de la Península Ibèrica. Si convenim
que hi ha uns tres-cents setanta-cinc milions de castellanoparlants, només uns
vint-i-cinc distingeixen els sons de les esses
i les ces o zetes castellanes. Es podria dir, per tant, que els canaris, els
andalusos, alguns extremenys i quasi tots els hispanoamericans li fan a la RAE
el favor de no canviar les normes ortogràfiques. Podrien fer-ho si volgueren.
Són la immensa majoria dels parlants de l’idioma castellà. Davant d’aquest
panorama, sorgeix una pregunta inevitable: ¿Mai no ha tingut intents
secessionistes, la llengua de Cervantes? ¡I tant! L’obreta Breve
y más enjundiosa doctrina cristiana en lengua mexicana y castellana, impresa a Mèxic en el segle XVI, testimonia
els primers intents particularistes. Molts criolls mexicans creien parlar la
llengua mexicana. Mèxic és el país amb major nombre de parlants d’espanyol.
Altres països que arribaren a tenir intents secessionistes destacats, a partir
del segle XIX, foren Xile i República Argentina. (Els tres estats esmentats
sumen cent setanta milions d’habitants.) En fi, si hagueren triomfat els
particularismes hispanoamericans, el castellà s’hauria esmicolat en infinitat
d’idiomes. Li hauria passat el mateix que al llatí. Tanmateix, la llengua de
Cervantes reeixí a mantenir la seua unitat essencial. Els seus parlants poden
dir la paraula hispanitat sense cap problema. El català, en canvi, camina a
passos gegantins cap a la seua disgregació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada