Incongruències

Amb l’Església, un club peculiar de dimensions globals, s’esdevé un fenomen ben curiós: molta gent, malgrat no estar d’acord amb la doctrina catòlica, ni amb les normes eclesials, hi roman afiliada. Generalment, la cosa no sol tenir majors complicacions; molts catòlics es declaren fidels, però ignoren olímpicament el magisteri de l’Església en qüestions de moral i costums. Però hi ha casos —el dels professors de religió— que provoquen veritables maldecaps. Si aquests professors —en realitat catequistes— impartiren doctrina a les parròquies, la cosa no passaria de ser un assumpte intern dels catòlics. Ara bé, com aquests docents, proposats pels bisbes, estan contractats per les administracions educatives, sorgeixen periòdicament embolics que salten a les primeres planes dels informatius. Són freqüents, des de fa temps, els protagonitzats per professors o professores que han estat cessats en les seues funcions —o no han vist renovats els seus contractes­ per a donar classes de religió catòlica en centres públics—, perquè l’autoritat eclesiàstica, l’ordinari de cada diòcesi, els ha retirat la idoneïtat.

Per regla general, les causes dels comiats sempre són les mateixes: els docents cessats no donen testimoni de vida cristiana, perquè estan divorciats, conviuen amb una persona divorciada o mantenen una relació de fet amb altra persona sense haver contret matrimoni canònic. De vegades, els bisbes també recriminen altres comportaments dels professors: aconsellar l’ús del preservatiu en contra d’allò establert per la jerarquia eclesiàstica, manifestar-se públicament a favor del divorci o l’eutanàsia, o en contra del celibat sacerdotal... Són força curiosos —i contradictoris— els efectes d’aquests cessaments. D’una banda, els afectats solen reclamar en els tribunals la seua readmissió, al·legant comiat improcedent. També solen manifestar que han vist conculcats els seus drets i les seues llibertats constitucionals. El cas de la professora Resurrección Galera, que donava classes de religió en un col·legi públic d’Almeria, n’és paradigmàtic. Fou cessada pel bisbat en saber-se que s’havia casat civilment amb un ciutadà alemany divorciat. Tanmateix, el seu comiat fou considerat nul pel Tribunal Constitucional.

La senyora Galera feia, després de conèixer la resolució del TC, la següent declaració: «Aquesta sentència confirma que ni l’Església està per damunt dels drets constitucionals de les persones.» La sentència palesa, però, el munt d’incongruències que envolta aquests episodis: els professors cessats solen suscitar la solidaritat dels sindicats de classe i dels partits d’esquerra, que haurien d’exigir que les doctrines religioses s’ensenyaren fora de l’escola; les administracions públiques es veuen obligades a pagar amb diners dels contribuents —sense tenir part ni art en l’elecció d’aquest professorat— les nòmines, els salaris endarrerits o les indemnitzacions per comiat improcedent; per la seua banda, els bisbes han d’admetre que persones divorciades expliquen en classe els vincles  indissolubles i el caràcter sagramental del matrimoni —és un dir, perquè els bisbes no solen complir les sentències judicials. En conclusió, hi ha coses que no s’acaben d’entendre. Salta a la vista que aquesta història està plena de contradiccions.

¿Pot un professor de religió proclamar-se membre de la institució eclesial i rebutjar alhora parts rellevants del dogma catòlic i del magisteri dels bisbes? ¿És coherent mantenir aquesta posició sense voler renunciar, però, a la tasca catequètica? ¿Com s’encaixen les peces d’aquest puzle? En fi, només n’hi hauria una manera efectiva: denunciar el Concordat amb el Vaticà, clarament inconstitucional. El PSOE podria haver-lo denunciat i no ho féu. Esperar que ho faça el PP és somniar truites. L’embolic dels professors de religió se solucionaria si la doctrina catòlica fos impartida per pares o catequistes a la llar o la parròquia. Als centres acadèmics només haurien de cabre la ciència i les humanitats. Mentrestant, resulta estranya l’actitud de gent com la senyora Galera. Si no ens agraden les normes d’un club, sempre podem apuntar-nos en un altre. Llevat que vulguem canviar aqueixes normes des de dins, clar. Alguns catòlics, tot i estar en desacord amb el magisteri de l’Església, s’entesten a romandre en ella. Allà cadascú... Ara bé, ¿ha de pagar el contribuent les despeses, quan fracassa la tàctica del cavall de Troia?