La culpa fue del chachachá

Recorde que algú, durant una discussió sobre les causes de la crisi, va fer aquesta observació: «Parlem tant de culpa que semblem rectors o comunistes.» Jo, en canvi, pense  que ja se’n parla poquíssim. És un assumpte que tots donen per descomptat. Ara només interessa convèncer la massa de damnificats que tots hem tingut la culpa del daltabaix, per viure per damunt de les nostres possibilitats. Sobre la culpa de la crisi econòmica hi ha diferents punts de vista. Tenim primer l’opinió dels qui l’han provocada: sostenen que parlar de culpables és una pèrdua de temps, s’ha de parlar de com solucionar les coses. De moment, s’estan sortint amb la seua; ja ningú no parla de l’origen del cataclisme. (En realitat, bancs i especuladors financers han aconseguit que la gent s’oblide ràpidament de demanar responsabilitats i pense en altres coses.) Tenim, per altra banda, l’opinió dels sectors més clarividents entre les víctimes de la terrible crisi, que coneixen perfectament els culpables i hagueren volgut veure’ls davant d’un tribunal. (Ara, després de comprovar com han quedat les coses en Islàndia, ja ni això.) Després estan els polítics, que es tiren la culpa els uns als altres. En realitat, tant el PSOE com el PP s’han plegat al dictat dels “putos amos”. En tot aquest maremàgnum de culpabilitats creuades, hi ha episodis cridaners. Els bancs diuen que molta gent, que ara exigeix la dació en pagament,  aprofitava els préstecs hipotecaris per a comprar-se el pis, canviar de cotxe i fer un viatge a Cuba. Els bancs s’obliden, però, d’esmentar que les taxacions estaven unflades, que la gent es veia obligada a endeutar-se a causa del baix nivell salarial i que les entitats financeres embotien els préstecs fins i tot per telèfon. Les organitzacions patronals deixen caure, de manera sibil·lina, que l’estat del benestar, el conjunt de prestacions i serveis públics que hem fruït fins ara, estava sobredimensionat, era ineficient i unflava els costos de les empreses, aconsellant d’aprimar-lo, però no diuen que, en realitat, busquen nous nínxols de negoci sense arriscar en innovació o competitivitat tecnològica. Finalment, tenim la tàctica combinada de l’establishment: oblidem ràpidament les causes del deteriorament econòmic i social, i busquem una sortida que paguen els de sempre.

Bon client

Los gays votan en Castellón al PP porque tienen puticlubs y nosotros somos sus mejores clientes.

Carlos Fabra, en una conversa amb Julio Ariza i Juan José Güemes

Actes del 25 d'abril

Dia del llibre

Tirant lo Blanc a Constantinoble

En aquell moment l’Emperador prengué la seua filla Carmesina de la mà i la tragué fora de la cambra. Llavors el Capità prengué l’Emperadriu del braç i entraren en una altra cambra molt ben ornamentada, decorada amb històries d’amor, com ara les de Floris i Blanxesflors, de Tisbe i de Píramus, d’Eneas i de Dido, de Tristany i d’Isolda, de la reina Ginebra i de Lançalot, i de molts altres. Aleshores Tirant digué a Ricard: —Mai no hauria cregut que en aquesta terra hi hagués coses tan admirables com veig. I ho deia sobretot per la gran bellesa de la Infanta, però aquell no ho entengué. Després d’açò, Tirant demanà llicència i se n’anà a la posada. Entrà en una cambra i posà el cap sobre el coixí als peus del llit. Quan anaren a dir-li si volia dinar, ell digué que no, que tenia mal de cap. Però en realitat estava ferit de passió. Diafebus, que veié que Tirant no eixia, hi entrà i li demanà: —Senyor Capità, us pregue que em digau quin és el vostre mal, perquè si puc donar-vos algun remei, ho faré de grat. —Cosí meu —contestà Tirant—, no necessiteu saber la causa del meu mal, perquè no en tinc altre que l’aire de la mar que m’ha afectat. —¡Oh Capità! ¿Us voleu guardar de mi que he estat arxiu de tots els mals i béns que heu tingut i ara, per tan poca cosa, m’amagueu els vostres secrets? ¡Digueu-m’ho! No m’amagueu res de vós. —No vulgau turmentar més la meua persona —respongué Tirant—, perquè mai no he sentit un mal tan greu com el que ara sent, dolor que em farà caure en una mort miserable o que, al contrari, em donarà reposada glòria si la fortuna no m’és adversa. Avergonyit, es girà a l’altra part per no mirar Diafebus a la cara i no li pogué eixir altra paraula de la boca més que: —Ame. Acabant de dir-ho, dels seus ulls caigueren vives llàgrimes mesclades amb sanglots i sospirs. Diafebus, veient el vergonyós comportament que feia Tirant, sabé quina era la raó, ja que ell sempre havia dit a tots aquells que parlaven d’amor: «Sou folls tots els que ameu. ¿No teniu vergonya de llevar-vos la llibertat i de posar-la en mans del vostre enemic, que abans us deixa morir que no us ajuda?» i de tots feia gran burla. Ara veig que Tirant ha caigut en el llaç que cap força humana no pot resistir. Pensant Diafebus en els remeis existents per a aquest mal, començà a parlar afablement: —Amar és natural en els humans, ja que diu Aristòtil que cada cosa vol el seu semblant. Encara que us parega dur i estrany caure subjugat en el jou de l’amor, podeu creure que ningú no s’hi pot resistir. Per això, Capità, com més savi és l’home, més discreció ha d’usar i no ha de manifestar la pena i el dolor que afligeixen el seu pensament. Alegreu-vos i deixeu aqueixos pensaments, que el vostre cor mostre alegria, ja que la bona sort ha fet que en lloc tan alt hajau posat el vostre pensament. Així, vós per una part i jo per l’altra, podrem donar remei al vostre nou dolor. Tirant restà molt aconsolat per les paraules de Diafebus, es llevà encara ple de vergonya i junts se n’anaren a dinar. Tirant, però, menjà molt poc i es begué les llàgrimes adonant-se que havia pujat un grau més alt del que li pertocava.

Joanot Martorell, Tirant lo Blanc

Lliçons de llengua

Que els polítics solen adulterar el llenguatge és cosa sabuda. Aquests dies, però, l’eclosió d’eufemismes i habilitacions lèxiques és especialment esplendorosa. Es podrien citar molts exemples. Comencem pel mot reformisme. Sempre s’havia entès que reformisme era aquella actitud política segons la qual la transformació d'un règim o un sistema socioeconòmic podia realitzar-se dins el marc de les institucions, sense recórrer a la revolució. A partir d’ara, reforma sembla ser sinònim de retall (retall de drets, de sous, de despeses públiques...). Existeix una variant més elaborada del terme: reforma estructural. En diverses intervencions públiques, Rajoy ha dit: «Nosaltres no fem retalls, fem reformes estructurals.» A base de repetir constantment la cobla (cal fer reformes, som un govern reformista, els mercats ens exigeixen reformes, les reformes ens permetran sortir de la crisi), acabarà consolidant-se el nou significat del mot. Altre vocable molt freqüent a la neollengua dels polítics és el verb flexibilitzar —segons el diccionari, fer flexible. (Flexible és allò que fàcilment pot doblar-se o corbar-se sense rompre’s. El terme s’aplica també a aquell que és procliu a cedir, a acomodar-se, a la influència dels altres, a les circumstàncies...) En neollengua, flexibilitzar és sinònim d’abaratir. Per això, en comptes de dir «cal abaratir el comiat», la patronal i el govern diuen «cal flexibilitzar el mercat laboral». La paraula comiat està proscrita del llenguatge polític. L’altre dia, el ministre Juan Ignacio Wert afirmava de manera insistent que no es pot parlar de comiats provocats per les reformes en Educació. «En tot cas, s’haurà de parlar de no renovació de contractes», afirmava. Aquest ministre és, ja es veu, una autèntica mina per als buscadors de noves paraules.

De vegades, els governants habiliten frases senceres. «Anem a demanar als ciutadans un esforç de solidaritat» equival a dir: «No els queda més remei que aguantar-se.» Però sens cap dubte, el rei de la neollengua és el mot copagament —copago en castellà. Aquesta paraula no existeix en el nostre diccionari. Com s'ha format pel procediment de derivació —afegint el prefix co- al mot pagament—, podem fer ús de l’analogia. Al diccionari, trobem paraules com cooperar, coeducar, coetani, coincidència, coexistir... Està clar que el prefix co- significa “juntament amb”, “alhora” (actuar juntament amb altres persones, educar-se junts xiquets i xiquetes, etc). Copagar hauria de significar, per tant, pagar una cosa entre vàries persones, a escot. Doncs, no. En neollengua, significa que la mateixa persona ha de pagar més d’una vegada per un mateix concepte. El copagament sanitari, posem per cas, és en realitat un repagament, o un recontrarepagament; els ciutadans abonen la despesa farmacèutica per tres vies distintes: imposts, cotitzacions a la Seguretat Social i desembors directe en el moment d’endur-se a casa l’antihistamínic o els antibiòtics. Però ja se sap que els mots començats per re- sonen molt mal: recàrrec —pagar la quantitat que es deu i, damunt, una multa—, refotut —fotut per partida doble—, recaure —caure dues vegades—, recollons... Els polítics prefereixen el terme copagament, que és una paraula més fina. Hi ha qui troba efectes beneficiosos al copagament: pot dissuadir d’adquirir medicaments sense trellat ni forrellat. És possible. Però no ens deixem embolicar. Anomenem les coses pel seu nom: repagament —repago, si parla vostè en castellà.

I acabarem parlant dels nostres vells. És possible que avui veja vostè pels carrers de Xàtiva una munió d’avis i àvies dependents. Són persones octogenàries o nonagenàries que caminen del bracet d’un ajudant o van en cadira de rodes. Unes estan acompanyades de familiars (un fill, una filla, el marit), altres d’una dona hispanoamericana o búlgara. Moltes d’aquestes persones majors són víctimes del recontrarepagament: després d’haver cotitzat tota la vida, han de pagar el sou i la seguretat social a l’acompanyant estranger —al País Valencià, la Llei de Dependència és paper mullat. A partir d’ara, hauran de pagar també el 10% dels productes farmacèutics. En alguns casos, els fills se’n fan càrrec, perquè la pensió dels pares és ínfima. Els dissabtes pel matí, l’Albereda de Xàtiva és punt de cita de molts avis. La Generalitat Valenciana els acaba de dir que «ara toca arrimar el muscle», altra expressió freqüent a la neollengua. Més o menys ve a significar açò: «Ara toca fotre’s.»

(publicat a Levante-EMV, el 21/04/2012)

Retalls en educació

Quan els governants parlen en públic, les seues opinions tenen per a molta gent un plus de credibilitat. Tanmateix, un polític es pot equivocar com tothom. El responsable del departament d’Educació, per exemple, ha dit que les mesures de retall que s’aplicaran a l’ensenyament, per tal d’estalviar tres mil milions d’euros, no afectaran ni directa ni indirectament la qualitat educativa. Una de dues: o el ministre no té ni puta idea —perdó per l’exabrupte; generalment, no solc utilitzar aquest llenguatge— o menteix com un bergant. Les mesures que volen prendre’s —augmentar les hores lectives del professorat, augmentar la ràtio dels grups, congelar els mòduls de formació professional, restringir les substitucions i oferir només una modalitat de batxillerat a cada institut— afectaran, i molt, la qualitat de l’educació pública. Els professors es veuran obligats a donar classe al camarot dels germans Marx —les aules dels instituts de recent creació estan dissenyades per a ràtios baixes; són, per tant, molt menudes. El problema s’agreuja en Batxillerat: en les aules del meu institut, posem per cas, no caben físicament els quaranta-dos alumnes de 16, 17 o 18 anys que pretén encabir el ministre; caldria tirar parets i fer les aules més grans —disminuint-ne, per tant, el número total. Caldria escometre, ja es veu, una despesa poc sensata en moments de crisi. Tot açò són, però, problemes merament materials. Després estan els problemes didàctics, pedagògics i organitzatius: impossibilitat de seguir les seqüències didàctiques adients en certes matèries (ja he parlat en altre post dels problemes que es plantegen als professors de llengua), disminució de l’atenció personalitzada, impossibilitat de tractar adequadament la diversitat, menor atenció a tasques no estrictament lectives (guàrdies, entrevistes amb els pares, preparació de classes, correcció d’activitats i exàmens...). Evidentment, els professors faran allò que els manen. Quin remei! Però que no vinguen els polítics amb la cançó que això no afectarà la qualitat de l’ensenyança. Clar que l’afectarà! I tant! ¿No seria més raonable dir la veritat? El ministre Wert podria dir, per exemple, que es prenen mesures de “racionalització” de la despesa perquè no hi ha altre remei, o perquè ho manen els mercats. I ja està! La gent sol agrair la sinceritat.

La Constitució de Cadis

Les sortides del ministre Wert

El ministre Wert, que sembla no saber quina cosa és donar classe a grups de trenta-cinc alumnes de segon o tercer d’Educació Secundària Obligatòria, ha dit que els xiquets se socialitzaran millor en classes abarrotades. S’agraeix el bon humor, però l’amuntegament d’alumnes tindrà, evidentment, conseqüències didàctiques i pedagògiques molt negatives. Posarem l’exemple de Llengua i Literatura. Tradicionalment, es ve abusant molt en aquesta assignatura de les activitats gramaticals centrades en el paradigma oracional. Els xiquets passen bona part de les seues etapes d'escolarització fent activitats d’anàlisi sintàctica, omplint graelles amb pronoms febles... En canvi, fan poques activitats de producció discursiva  i textual —poca conversa i poca redacció. Jo, això ho note molt en els alumnes de segon de Batxillerat: tenen dificultat per a escriure comentaris de text o altres modalitats textuals per falta d’hàbit; rarament, al llarg de la seua vida acadèmica, s’han vist obligats a escriure relats, articles d’opinió, resums, textos expositius... Tampoc no se’ls ha ensenyat a fer-ho. Quant als idiomes estrangers, es dedica poc de temps a la conversa. Aquests factors expliquen els baixos resultats que obtenen els nostres alumnes als informes PISA.

En vista d’aquest panorama, cal millorar la comprensió lectora i l’expressió oral i escrita. Som molts els professors que venim propugnant, des de fa temps, un canvi de paradigma: dedicar més temps a l’adquisició de les competències lingüístiques bàsiques. Aquest canvi de paradigma implica, però, una enorme càrrega de treball. S’han de planificar les activitats de producció (presentació i anàlisi de models, produccions intermèdies, correcció d’esborranys i produccions definitives). Aquesta seqüència didàctica esdevé un malson per al professor de llengua que vol fer les coses com cal; ha de corregir els esborranys i els treballs en net. Hi ha docents que diuen als xiquets: «Jo no tinc temps per a mirar-me tanta cosa. L’esborrany, corregiu-lo vosaltres mateixos. Jo ja corregiré els treballs en net.» Es tracta, evidentment, d’una pràctica equivocada. Un alumne no pot corregir-se tot sol un treball escrit. Si fos capaç de fer-ho, no necessitaria matricular-se a l’institut; podria anar directament a la universitat. Cal corregir, per tant, els esborranys. Alguns professors utilitzem certes estratègies per tal d’alleugerir la feina: obligar a llegir en veu alta les fases intermèdies (en cada classe, unes poques), projectar transparències d’alguns esborranys per a corregir-los col·lectivament, fer ús de les pissarres digitals...

Tots aquests procediments permeten que, a la llarga, es puguen corregir treballs en brut de tots els alumnes. També és freqüent que un alumne li pregunte al professor: «¿Repetisc el text i me’l tornes a corregir?» La resposta, ja ho haureu endevinat, ha de ser sí. Estem per a ensenyar, no per a suspendre. La vida del professor de llengua que actua com cal és molt dura. De vegades, he arribat a pensar que m’hauria de fer, en la pròxima reencarnació, professor de Matemàtiques. Faré uns càlculs senzills. Imaginem un professor o una professora que done classe en sis grups de trenta alumnes. Quan posa un treball escrit, ha d’emportar-se a casa cent vuitanta treballs (tres-cents seixanta, si corregeix també els esborranys). Amb un promig de dues pàgines per treball, el número total de pàgines mareja. Per això, alguns professors prefereixen les graelles i el solucionari. I per això, Ignatius J. Reilly, protagonista de La conxorxa dels necis, obra pòstuma de l’escriptor nord-americà John Kennedy Toole, no tornava mai als seus alumnes els treballs corregits. En fi, a partir del curs vinent, molts professors hauran de donar classe a set grups de trenta-cinc o quaranta alumnes. Tant se val! No tinc ganes d’agarrar de nou la calculadora. Això sí, el ministre Wert diu que les seues mesures no tindran efectes negatius sobre la qualitat de l’ensenyança.

Batalla del Raboser

Dies horribilis

Ahir, 14 d’abril, degué ser un dies horribilis per a la monarquia. I no per celebrar-se la data commemorativa de la II República, proclamada el 14 d’abril de 1931. El mal tràngol per què està passant la casa reial és producte d’un monumental seguit d’errors comesos pels seus membres, sense ajuda de ningú més.  Les males notícies començaren fa pocs dies, quan el nét del rei, Froilán, es va ferir un peu mentre manipulava una escopeta. Vaja per davant que no és la meua intenció vilipendiar el menor, protegit per la nostra legislació. En aquest sentit, em semblen de pèssim gust les brometes que aquests dies circulen per alguns mitjans de comunicació i la xarxa. (Temps hi haurà de ficar-s’hi quan siga major d’edat, si esdevé un poca-solta per haver rebut —com sembla— una mala educació.) A qui se li haurien de formular algunes preguntes és al pare, amb qui estava el menor en el moment de l’accident.

¿Té el senyor Marichalar llicència d’armes malgrat la descoordinació motriu que pateix per culpa d’una malaltia? Si jo tingués els mateixos símptomes, ¿superaria les proves per a obtenir-la? ¿Com va permetre Marichalar que el seu fill manipulés una arma de foc prohibida per a nens de la seua edat? ¿Tindran conseqüències penals aquestes possibles infraccions a la llei? Al marge, però, d’aquestes preguntes, ens tornem a trobar amb la política informativa totalment opaca de la casa reial espanyola. Des del primer moment va dir que l’accident no revestia massa gravetat. «Res d’importància. Amb els xiquets, ja se sap...», van dir la mare i l’àvia del ferit. És a dir, es féu creure a l’embafosa i emmordassada premsa dominant que el peu del xiquet havia rebut el simple impacte d’un perdigonet. Tanmateix, les ferides de l’infant deuen ser de major gravetat; ha estat precís practicar-li dues operacions (possiblement de reconstrucció de l’extremitat afectada) i un tractament sever d’antibiòtics.

Hom podria pensar que l’assumpte, per ser un tema estrictament privat, no és incumbència del gran públic. Depèn! Si s’ha comés, com sembla, una falta o un delicte per part del pare del menor, l’assumpte assoleix transcendència pública. En qualsevol cas —i ací anem al tema cabdal—, la més afectada per l’accident és la política informativa de la casa reial. ¿On estava el rei? ¿Com és que no acudia a visitar el seu nét preferit? De sobte, els ciutadans del país ens hem assabentat que Joan Carles havia protagonitzat altra de les seues famoses fugides per a caçar elefants —o “gaseles”, vés a saber. (Els mitjans de comunicació n’han parlat, piadosament, de viatge privat). No és la primera vegada que el rei marxa a l’estranger d’incògnit. És molt coneguda l'anècdota esdevinguda en temps de Felipe González, que filtrà l’absència del rei el dia en què havia de firmar la llei de creació de la Universitat de la Rioja.

En el BOE del 18 de juny de 1992, any de les Olimpíades, es publicava dita llei firmada pel monarca, però els nervis i certa indiscreció per part de l’antic secretari de la casa reial, Sabino Fernández Campo, deixaren al descobert que el rei havia estat a Suïssa del 15 al 23 de juny, acompanyat per una amiga. L’incident desvetllà les estranyes desaparicions del monarca, durant les quals ningú no sabia on era, i desfermà un problema institucional de primer orde (si el cap d'Estat marxa del país de manera extraoficial i clandestina, s’han de posar em marxa els mecanismes que preveu la Constitució). La fugida reial de la setmana passada mai no s’hauria arribat a conèixer. Però la fatalitat es confabulà en contra seua: dos accidents en una setmana. L’accident greu del monarca —trencar-se el maluc sempre és greu per a un septuagenari— podria haver creat una crisi institucional i suscita de nou moltes preguntes.

¿Estaven assabentats el president del govern i el cap de l’oposició de l’absència reial? ¿Què feia el rei en un país africà? ¿Li sembla bonic anar-se’n de safari en temps de crisi? ¿Què en pensaran els milions de ciutadans aturats? ¿És ètic i respectuós amb la natura i la protecció de la fauna matar elefants? ¿Té Juan Carlos les condicions físiques adients per a dedicar-se a certes activitats? En fi, el monarca sembla estar perdent reflexes a la carrera. ¿S’haurà de començar a dubtar seriosament de la seua capacitat per a exercir la més alta prefectura de l’Estat? Des de posicions republicanes, convindria recordar que la monarquia espanyola —que ningú no ha votat expressament— recolza en un pacte tàcit: en canvi de permetre que usufructuen una situació de privilegi, els membres de la casa reial han de mantenir un actitud pública i privada irreprotxable. I si no els agrada el pacte, ja saben...

XVII Romeria al Puig

Un any més, la plataforma “Salvem el Puig” convoca la XVII Romeria a la mítica muntanya, per tal de reivindicar la definitiva restauració de l'ermita gòtica del segle XIV que la corona. Com sabeu, aquesta iniciativa és secundada per les entitats següents: Associació d’Amics de la Costera, Associació “la Sènia” de Lloc Nou d'en Fenollet, Centre Excursionista de Xàtiva, Parròquia de Sant Pere de Xàtiva, Associació Cultural “9 d'Octubre” del Genovés i “Gent de la Torre d’en Lloris”.

El camí seguit des de fa setze anys no ha estat estèril ja que s'ha aconseguit pressionar les autoritats, a través de la conscienciació ciutadana, per tal que impediren la desfeta d'aquest símbol del nostre patrimoni artístic. En aquests moments, l’edifici sembla consolidat en la seua major part. Ara cal demandar que els elements arquitectònics i artístics més específics del monument siguen recuperats, per a poder gaudir de la seua bellesa gòtica.

           

La Romeria 2012 se celebrarà diumenge 22 d’abril ( “3r diumenge de Pasqua” ).

Concentració per tal d'arribar a peu fins al turó: 9.00 h a la plaça de Bous de Xàtiva. (Qui es desplace en cotxe, ha d'arribar per la carretera de la Torre. L’ascensió començarà a les 9.30 h. Als peus del Puig, es trobaran les marxes que arribaran del Genovés, Lloc Nou i la Torre d’en Lloris. Es repartiran les tradicionals canyes per a facilitar la pujada i la baixada. Cal portar esmorzar.)

Es repartiran mistela i mona de Pasqua.

Com sempre, es llegirà el manifest oficial, que enguany estarà a càrrec de l'Associació “La Sènia”, de Lloc Nou d’en Fenollet.

La Romeria estarà acompanyada pels sons del tabalet i la dolçaina.

La pesta del càrrec de confiança

En un magnífic article, Francisco José Bastida, catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat d’Oviedo, posava de manifest com la crisi dels serveis públics i l’economia global són objecte d’una manipulació paral·lela: les víctimes són exhibides com a culpables i els autèntics culpables, valent-se del poder, desvien responsabilitats i carreguen contra aquells que inútilment proclamen la seua innocència. Els treballadors públics surten particularment perjudicats per aquesta manipulació; com que treballen per a l’administració pública, la resta de la societat els posa en el punt de mira com a part dels problemes que se’ns han vingut a sobre, i no com una part més dels qui els pateixen. La baixada salarial i l’increment de jornada dels funcionaris s’aplaudeixen sense pietat, amb la satisfacció indissimulada dels governants, que veuen ratificada la decisió d’imputar el cost dels ajusts a les esquenes dels servidors públics.

En definitiva, el governants estan atiant des del poder el descrèdit i el menyspreu envers el funcionariat. Els polítics estan tan acostumats a medrar en el partit, a base de lleialtats i submissions personals, que no es fien, quan arriben al poder, dels funcionaris que ocupen plaça als diferents nivells de l’administració. Molts polítics pensen que llurs resolucions no haurien de tenir límits, ja que són representants de la sobirania popular. Per tant, solen veure els funcionaris com un obstacle, com uns buròcrates que posen objeccions i controls legals a les seues ordes. En cas de conflicte, el sotmetiment del funcionariat a la llei i la seua independència són interpretats pel governant paranoic com una deslleialtat personal i, fins i tot, com una estratègia oculta al servei de l’oposició.

Per a evitar aquests esculls, es va inventar la figura del càrrec de confiança. Aquesta figura ha proliferat de manera exagerada a totes les administracions. Els càrrecs de confiança solen estar al marge dels requisits administratius ordinaris i de les taules salarials vigents a la funció pública. El professor Bastida ficava de relleu els efectes devastadors sobre l’administració del càrrec de confiança. Provoca que molts funcionaris de carrera s’alineen políticament —de manera sincera o fingida, això és altra qüestió—, per tal d’accedir a llocs rellevants, que després tindran com a premi la consolidació del complement salarial d’alt càrrec. Provoca, per tant, una hipertròfia de càrrecs de lliure designació. El desig de crear un funcionariat adepte ha conduït a la intromissió directa o indirecta dels governants en processos de selecció de funcionaris.

S’influeix en la convocatòria de places, la definició dels perfils laborals, els temaris i, sobretot, la composició dels tribunals. Aquest clientelisme, en si mateix una veritable corrupció, té molt a veure amb la proliferació de la corrupció econòmica i política, i amb els defectes dels controls per atallar-la. Com diu Bastida, molts governants —de tots els colors polítics, però sobretot quan se les donen de liberals—, després de la perversió causada per ells mateixos, arremeten contra els col·lectius funcionarials (sanitaris, docents o administratius). En realitat, allò més sagnant per al funcionari no són els retalls salarials, sinó les insídies i els atacs a la dignitat. Recordem allò de gilipolles, dit pel president de la Diputació de València en un míting electoral. En fi, certes al·lusions als horaris o la productivitat dels treballadors públics no resolen cap problema, però els assenyalen com a persones poc fiables i poc productives.

Algunes de les mesures que prenen els governs —augmentar la jornada laboral, per exemple— serveixen bàsicament per a minvar plantilles, però també per a crispar i desmotivar un personal que, a més de veure rebaixat el sou, ha de carregar amb l’estigma, propagat pels polítics, de ser un obstacle per a salvar la crisi. Pura demagògia destinada a dividir els treballadors. En canvi, els polítics que ocupen el poder no renuncien als assessors ni a cap dels generosos emoluments i prebendes que, en molts casos, mai no rebrien —ni en la funció pública ni en l’empresa privada— si només foren valorats el seu mèrit i la seua capacitat. I el més greu de tot és que no sembla haver propòsit d’esmena. No ens enganyem; la crisi no ha corregit els mals hàbits; com a molt, els ha frenat per falta de finançament, o simplement ha forçat a practicar-los de manera més discreta.

El bisbe Reig i Plató

El bisbe Reig no s'ho pot remeiar: li encanta sortir a les primeres planes. Altres prelats són més reservats, prefereixen passar desapercebuts. La discreció no va, però, amb Juan Antonio Reig Pla. L’actual titular de la càtedra d’Alcalá de Henares, nascut a Cocentaina el 1947, estudià al Seminari de València, la Universitat Pontifícia de Salamanca i la Lateranense de Roma, on obtingué el doctorat en Teologia. Va rebre l’ordenació sacerdotal a València el 1971. Excepte un breu parèntesi a Roma —com a becari de de Sant Jaume i Montserrat—, Juan Antonio Reig realitzà tot el seu ministeri sacerdotal a la diòcesi de València, com a coadjutor de la parròquia de Sant Joan Baptista de Manises, prefecte de Filosofia i rector al Seminari Major de Montcada, titular de la parròquia de Sant Maur i Sant Francesc d’Alcoi, vicari bisbal de la zona Alcoi-Ontinyent, canonge de la catedral de València, delegat bisbal de Pastoral Familiar... El 1996, Joan Pau II el nomenà bisbe de Sogorb-Castelló. Ben aviat es va fer habitual de les primeres planes. Tots recordaran el seu efímer pas pel Consell Valencià de Cultura, les seues posicions contràries a la unitat de la llengua, la seua oposició al missal valencià elaborat per l’AVL, les seues insistents exigències perquè fossen segregades de la diòcesi de Tortosa les parròquies del Maestrat i els Ports de Morella...

Potser per aquestes actituds seues, el papa Benet XVI el nomenà bisbe de Cartagena en 2005 (més tard, en 2009, l’enviaria a ocupar la seu d’Alcalá de Henares, on encara roman). Com se sol dir, els valencians pegarem una bona descansà, en perdre’l de vista. En la Conferencia Episcopal Española, el bisbe Reig està alineat amb els sectors més ultramuntans. Presideix la Subcomissió per a la Família i la Defensa de la Vida, i és el vicepresident de la Comissió d’Apostolat Seglar. A més, és membre de la Comissió per a la Doctrina de la Fe. Des que està en Alcalá, les seues sortides s’han fet famoses: en 2009, celebrà una missa en record dels caiguts de Paracuellos davant d’una bandera franquista; temps després, publicà una guia amb consells per a curar l’homosexualitat;  ha carregat sovint contra el divorci; ha pintat els fills dels divorciats «com ninots de drap sense columna vertebral, que no poden mantenir-se dempeus perquè els falta l’estructura de persona i el conreu d’allò que és més decisiu»; ha vinculat la separació de la parella amb una pretesa decadència de la societat; assegura que Espanya és una societat postrada, malalta per les lacres del divorci, pels distints models de família i per la llei d’avortament aprovada pel govern de Zapatero (divendres passat, afirmà que «si una dona avorta, ja no podrà dormir mai per les nits»); ha arribat a vincular l’existència de les parelles de fet amb la proliferació de la violència masclista...

L’homosexualitat, per tant, sempre ha estat un dels seus blancs preferits. Durant la seua homilia de Divendres Sant, retransmesa en directe per TVE2, va ficar el llistó ben alt: «Voldria dir una paraula a aquelles persones portades per tanta ideologia que acaben per no orientar bé el que és la sexualitat humana. Pensen ja des de nens que tenen atracció cap a les persones del seu mateix sexe i, de vegades, per comprovar-ho es corrompen i es prostitueixen o van a clubs nocturns d'homes. Us assegure que troben l'infern.» Aquestes reflexions, fetes davant d’uns feligresos majoritàriament entrats en anys, em feren recordar el coronel d’American Beauty, que no deixa de blasmar els homosexuals de males maneres, durant bona part del film, abans de descobrir que ell mateix és homosexual. ¿No tenia, monsenyor Reig, altres temes de què parlar un Divendres Sant? ¿D’on li vénen a un home cèlibe coneixements tan pregons de les relacions conjugals, del sexe, de l’homosexualitat i de la psicologia femenina? ¿Com sap les coses que passen —sap que els clients hi troben l'infern— a l’interior dels bars d’ambient? Caben dues suposicions: o no té ni idea del que diu o amaga algun secret. De tota manera, si vol tenir una opinió més optimista de l’homosexualitat, Reig podria llegir aquest fragment d’El banquet de Plató:

«Així doncs, tots estan d’acord que l’Amor és el més antic de tots els déus. De tots ells, és també qui fa més bé als homes; no conec major avantatge per a un jove que tenir un amant virtuós, ni major avantatge per a un amant que estimar un objecte virtuós. Naixement, honors, riquesa, res com l’Amor no pot inspirar a l’home allò que necessita per a viure honradament. Em referisc a la vergonya del mal i a l’emulació del bé; sense aquestes dues coses, els particulars o els Estats mai no poden fer res bell o gran. M’atreviria a dir que si un home que estima hagués comès una mala acció o hagués patit un ultratge sense rebutjar-lo, li causaria més vergonya presentar-se davant de qui estima que davant de son pare, el seu parent o qualsevol altre. Veiem que el mateix s’esdevé amb aquell que és estimat, perquè mai no es presenta tan confós com quan el seu amant el pilla en alguna falta. De manera que, si un Estat o un exèrcit pogués estar format per amants i amats, a causa de qualsevol encanteri, no hi hauria poble que portés més lluny l’horror al vici i l’emulació de la virtut. Homes units d’aquesta manera, encara que poc nombrosos, podrien en certa manera vèncer el món sencer. Perquè si hi ha algú pel qual no voldria ser vist un amant en l’acte de desertar de les files o apartar les armes és la persona que estima. I preferiria morir mil vegades abans que abandonar la persona estimada sense prestar-li socors, veient-la en perill; no hi ha home tan covard a qui l’Amor no inspire el major valor i no el faça semblant a un heroi. Allò que diu Homer, que els déus inspiren audàcia a certs guerrers, pot dir-se amb més raó de l’Amor que de cap dels altres déus. Només els amants saben morir l’un per l’altre. [...] ¡Tan cert és que un Amor noble i generós es fa estimar dels mateixos déus!»

L’alcalde s’ho passa bé

El passat dia 30, mentre tornava del treball, escoltava per la ràdio una arenga de l’alcalde. Rus començà desautoritzant l’actuació de l’oposició en un plenari municipal que acabava de celebrar-se. Tot seguit, després d’unes explicacions prou confuses, va concloure que el de Xàtiva és l’ajuntament menys endeutat del món. Jo escoltava i tractava d’assimilar la prèdica. Ja sabran vostès que l’alcalde ha canviat sovint de versió quan ha parlat del deute municipal: a principis d’any, parlava en el seu informe de morositat de 7.280.000 euros; més recentment, quan ha calgut traure totes les factures amagades als caixons, per a poder demanar les ajudes del govern central, hem descobert que el deute era més elevat del que s’havia dit, uns onze milions (bé que finalment només s’han reconegut 10.400.000 euros; la diferència se saldarà mitjançant compensacions als proveïdors). Però el dia 30, l’endemà de la vaga general, l’alcalde tragué la calculadora i restà les quantitats que deuen a l’ajuntament la Generalitat (vuit milions) i els ciutadans de peu (vora deu milions en rebuts endarrerits de l’IBI, les taxes de l’aigua i el fem...).

Segons la primera autoritat, el nostre consistori només deu 5.800.000 euros (uns mil milions de pessetes). Conclusió: l’edil em va deixar més marejat que un allioli. ¿D’on surten els vora sis milions que, segons ell, deu “realment” el municipi? Sóc de lletres, però conec les quatre regles: si restem divuit milions a deu, el resultat és negatiu. A veure si encara tindrem superàvit. Doncs, no. L’alcalde amagava una carta a la bocamànega; no parlava dels catorze milions d’euros que es deuen als bancs, per préstecs a mitjà i llarg termini. Tampoc no parlava dels interessos que s’hauran de pagar cada any fins a 2024. (Al pressupost d’enguany, sense anar massa lluny, hi ha consignats 1.200.000 euros per a pagar interessos de préstecs antics i del nou crèdit sol·licitat al govern, que satisfarà el deute contret per l’ajuntament amb els seus proveïdors.) Total: el deute “real” del consistori s’aproximaria als trenta milions (molts menys si la hisenda local aconseguís cobrar els arbitris municipals pendents i les quantitats que deu la Generalitat).

Perquè l’alcalde, en una nova versió del conte de la lletera, comptabilitza com ja percebudes unes quantitats que ha estat incapaç de cobrar fins ara. És més: ell mateix assumeix que va a ser molt difícil de cobrar-les. «En els temps que corren, no podem agarrar la pistola, ni matar a ningú», emfatitzà durant l’entrevista. Ho direm, per tant, en antigues pessetes: el deute de l’ajuntament oscil·laria entre els cinc mil i els dos mil milions. (Gastar diners que no es tenen és un tripijoc que Rajoy ha criticat sovint quan era practicat pels socialistes.) Rus ha col·laborat, en definitiva, a l’enorme dèficit fiscal que devora l’Estat espanyol. Això sí, el passat divendres de dolors, per tal que l’oient de lletres no tingués temps de fer càlculs mentals, l’alcalde canvià de terç a tota velocitat i començà a enumerar diverses meravelles enllestides durant el seu mandat  —oblidant, ves per on, la plaça de bous. També recordà la ruïna que ens ha dut Zapatero. I sense deixar alenar l’audiència, passà a glossar la manifestació celebrada a Xàtiva el dia anterior.

Carregà contra els funcionaris que havien participat: «La gent que està en el paro no els pot pagar, ni mantindre l’estat del benestar. Sin embargo, sobre estar treballant i cobrant a final de mes, ells anaven allí alçant la bandera del “volem més diners”. M’estic fent moderat, però en estes coses no puc. I ja està. I no m’altere, però m’ho passe bé», va dir l’alcalde. Sempre s’agraeix un bon monòleg, la veritat. Jo haguí de fer esforços per a contenir les llàgrimes. Hi ha carters o mestres de primària, presents en aquella manifestació, que no cobren més de vint mil euros nets anuals. (Ignore si s’alteren o s’ho passen bé, però reivindiquen que no minve més un salari ja massa esquifit.) En canvi, si sumem tots els càrrecs que ostenta el nostre monologuista —alcalde, president de diputació, president provincial del PP, diputat autonòmic, president de vàries empreses mixtes—, els seus emoluments, entre sou, dietes, despeses de representació i assistències, costen d’imaginar. ¿Dos-cents mil, tres-cents mil, nou-cents mil euros anuals descomptats de l’estat del benestar? No sé. En fi, sempre parla qui més hauria de callar...

(publicat a Levante-EMV, el 07/04/2012)

Déu habita en el cervell

Diumenge passat, rellegia un article en què Javier Sampedro recordava el lema “Probablement, Déu no existeix”, enganxat fa tres anys als autobusos de Londres. Aquell lema fou promogut, entre d’altres, pel biòleg Richard Dawkins (professor de la Universitat d’Òxford). Dawkins és, possiblement, l’autor de divulgació més popular dels darrers temps, però el seu gran èxit editorial no fou un llibre de ciència sinó un de religió, El miratge de Déu, publicat en 2006 i traduït a trenta-un idiomes. En els anys vuitanta, Dawkins havia aplicat les idees de la selecció natural darwiniana a la propagació dels models culturals. Segons el biòleg, les idees serien mems (en comptes de gens) que es replicarien de boca en boca i competirien entre si per l’èxit reproductiu. Les idees religioses, que per definició no han de demostrar-se, serien mems d’alta propagació.

«Pensament i comportament religiosos poden considerar-se atributs naturals humans, com la música, els sistemes polítics, les relacions familiars o les coalicions ètniques», diu Pascal Boyer, autor de dos treballs de referència sobre l’evolució cognitiva de la religió, publicats en Nature i Annual Review of Anthropology. El filòsof Daniel Dennett sosté, per la seua banda, que els cervells animals han evolucionat en tres fases: el comportament de les criatures darwinianes està determinat genèticament; les criatures skinnerianes (pel psicòleg conductista B. F. Skinner) disposen d’una gama ampla de comportaments, però despleguen un o altre a l’atzar; finalment, els humans esdevenen criatures popperianes (pel filòsof de la ciència Karl Popper), que fan les mateixes coses que les skinnerianes, però dins del seu cap, com sèries de simulacions mentals.

John Holland, professor de la Universitat de Michigan, assegura, partint d’algoritmes genètics, que «la vertadera essència d’un avantatge competitiu (ara als escacs, ara a l’activitat econòmica) és el descobriment i l’execució de jugades en un escenari fictici». Entre les principals jugades que hem de simular els humans, des de l’edat més tendra, tenim les situacions socials fictícies. «Tots els xiquets i xiquetes entaulen relacions socials importants i duradores amb personatges de ficció, amics imaginaris, familiars desapareguts, herois invisibles, promesos figurats... », diu Boyer. De fet, la pràctica constant amb aqueix tipus d’actants no físics explica en part l’extraordinària destresa social de la nostra espècie, molt superior a la dels altres primats. I des d’aquesta evidència, el científic sols veu un petit pas cap a altres agents no físics, com ara esperits, deus i dimonis, “intangibles però implicats socialment”.

Pràcticament totes les cerimònies religioses, que semblen variar molt d'unes cultures a altres, pertanyen a una classe de “comportaments rituals” constants en l’espècie humana. Els ritus es basen sempre en alguna seqüència d’actes arbitrària, obligatòria, executada en un orde rígid, deslligada d’un objectiu pràctic obvi i repetida moltes vegades. Aquests dies, tenim l’exemple de les nombroses processons de Setmana Santa. Els ritus també impliquen sovint l’ús de números, colors cridaners i símbols de puresa, orde o simetria. Novament, aquests comportaments rituals són freqüents en el desenvolupament infantil: un nen, posem per cas, s’imposa de caminar per la vorera trepitjant les baladoses roges, o pujar el primer esglaó del portal de sa casa abans que es tanque la porta. Els xiquets solen associar aquests rituals a unes vagues nocions de purificació i protecció del perill. Quan aquests ritus es passen de voltes, esdevenen trastorns obsessius compulsius.

«Sabem que el cervell humà compta amb xarxes de seguretat o precaució dedicades a prevenir perills com la predació», diu Boyer. «Les assercions religioses sobre la puresa, la brutícia i el perill ocult de dimonis a l’aguait estimulen aqueixes mateixes xarxes, i fan intuïtivament atractives les precaucions rituals.» La crítica científica de la religió s’ha centrat fins ara en arguments racionals. L’astrofísic Carl Sagan va escriure: «¿Com és que gairebé cap religió no mira la ciència i conclou: “¡Açò és millor! L’univers és molt més gran del que van dir els profetes, més subtil i elegant?”» Steven Weinberg, físic teòric i premi Nobel, afirma: «Hi ha qui té un concepte tan vast de Déu que no hi ha manera d’evitar que l’acabe trobant en qualsevol part. Si dius que Déu és energia, el podràs trobar en una pila de carbó.» Dawkins també desenvolupa en El miratge de Déu una refutació racional de la teologia natural.

Aquest corrent teològic, que seduí durant les respectives joventuts Darwin i el mateix Dawkins, dedueix l’existència de Déu a partir de la complexitat de les seues criatures, i continua sent el gran argument a favor de l’existència d’un dissenyador intel·ligent, defensada pel creacionisme nord-americà. Com un dissenyador intel·ligent, rebat Dawkins, ha de ser encara més complex que les criatures a les quals pretén donar explicació, no els en dóna cap. Es tracta, ja es veu, d’un argument més aviat abstracte. L’escola evolucionista a la qual pertany Pascal Boyer ha presentat, en canvi, evidències que el pensament religiós és la “línia de menor resistència” del nostre sistema cognitiu. «La incredulitat sol ser resultat d’un esforç racional deliberat contra les nostres predisposicions naturals —conclou Pascal en Nature—, ideologia que no és precisament fàcil de propagar.» Per a constatar questa darrera afirmació, només cal fer un tomb pels carrers de Xàtiva, plens d’encaputxats i escenes sadomasoquistes des de diumenge passat.

Un panorama depriment

El passat divendres, els portantveus governamentals van despatxar la vaga i les mobilitzacions massives del dia anterior amb declaracions de quinze segons. El seguimiento minoritario de la huelga demuestra que una mayoría de ciudadanos está conforme con las reformas del gobierno; vamos a seguir, por tanto, con nuestros planes, declarà la senyora Paula Sánchez de León. En realitat, el PP ja tenia descomptada i amortitzada la vaga del dijous. Caldria recordar unes declaracions de María Dolores de Cospedal fetes abans de les darreres eleccions generals: Tras la victoria del PP, habrá protestas en las calles. O altres de Rajoy en Europa: La reforma laboral me costará una huelga general. Com algú deia en altre blog, «el quilo de manifestació [i de vaga, podríem afegir] s’ha abaratit molt. Per això, ni les manifestacions en què participen milions de persones semblen alterar el pols del govern de torn».

L’endemà del dia 29, la ministra de treball va dir allò que ja sabíem que diria: «La vaga ha tingut un seguiment molt escàs. Els manifestants han estat quatre gats enfront d’uns quants milions de persones que han optat per romandre a casa [el partit del sofà]. Aquest govern només pensa en els cinc milions d’aturats. Les vagues no creen llocs de treball. Estem oberts a la negociació. El nucli de la reforma és intocable...» Ni la patronal ni el govern s’escaroten massa quan hi ha vaga general; es queden tan tranquils. El ministre Luis de Guindos ha arribat a dir que la vaga ja no té sentit en el segle XXI. En realitat, els governs conservadors se saben de memòria les lliçons de Margaret Thatcher. Des que la primera ministra britànica derrotà els sindicats a la dècada dels vuitanta, les vagues han perdut molta efectivitat. Sota el mandat de la Dama de Ferro, quasi totes les vagues acabaren en fracàs. Thatcher destruí la influència dels sindicats en les polítiques laborals i econòmiques del seu país.

En 1984, el Sindicat Nacional de Miners (NUM en les seues sigles angleses) havia declarat una vaga de rebuig al tancament de nombroses explotacions i el comiat de milers de treballadors. Thatcher refusà de reunir-se a negociar amb el NUM. En unes declaracions cèlebres es va referir a la vaga en aquests termes: «Haguérem de lluitar contra l’enemic exterior en les Malvines, però sempre hem de posar-nos a cobert de l’enemic interior, molt més perillós, difícil de batre i nociu per a la llibertat.» Després d’un any de vaga, el Sindicat Nacional de Miners alçà la protesta sense haver aconseguit cap acord amb el govern. Aquest tancà vint-i-cinc pous. En 1992, ja eren un total de noranta-set les explotacions tancades. La resta foren privatitzades en 1994. Les polítiques de Margaret Thatcher tingueren moltes conseqüències en l’estructura industrial del Regne Unit. Provocaren una gran pèrdua de llocs de treball.

La primera ministra també destruí el sector naval, en privatitzar el monopoli estatal de les drassanes. Des d’aquells fets, tots els governs britànics, tant laboristes com conservadors, han seguit —amb diferències només de matís— el solc marcat pel thatcherisme. La caiguda del mur de Berlín, la victòria de Thatcher sobre el moviment sindical i les polítiques econòmiques de Ronald Reagan conformaren el panorama polític i econòmic que coneixem ara. I des de llavors, l’esquerra democràtica ha estat incapaç d’elaborar una alternativa viable. El capitalisme no té, a hores d’ara, enemics de consideració. Correm el risc, per tant, de retrocedir al segle XIX.