Dia del llibre

Tirant lo Blanc a Constantinoble

En aquell moment l’Emperador prengué la seua filla Carmesina de la mà i la tragué fora de la cambra. Llavors el Capità prengué l’Emperadriu del braç i entraren en una altra cambra molt ben ornamentada, decorada amb històries d’amor, com ara les de Floris i Blanxesflors, de Tisbe i de Píramus, d’Eneas i de Dido, de Tristany i d’Isolda, de la reina Ginebra i de Lançalot, i de molts altres. Aleshores Tirant digué a Ricard: —Mai no hauria cregut que en aquesta terra hi hagués coses tan admirables com veig. I ho deia sobretot per la gran bellesa de la Infanta, però aquell no ho entengué. Després d’açò, Tirant demanà llicència i se n’anà a la posada. Entrà en una cambra i posà el cap sobre el coixí als peus del llit. Quan anaren a dir-li si volia dinar, ell digué que no, que tenia mal de cap. Però en realitat estava ferit de passió. Diafebus, que veié que Tirant no eixia, hi entrà i li demanà: —Senyor Capità, us pregue que em digau quin és el vostre mal, perquè si puc donar-vos algun remei, ho faré de grat. —Cosí meu —contestà Tirant—, no necessiteu saber la causa del meu mal, perquè no en tinc altre que l’aire de la mar que m’ha afectat. —¡Oh Capità! ¿Us voleu guardar de mi que he estat arxiu de tots els mals i béns que heu tingut i ara, per tan poca cosa, m’amagueu els vostres secrets? ¡Digueu-m’ho! No m’amagueu res de vós. —No vulgau turmentar més la meua persona —respongué Tirant—, perquè mai no he sentit un mal tan greu com el que ara sent, dolor que em farà caure en una mort miserable o que, al contrari, em donarà reposada glòria si la fortuna no m’és adversa. Avergonyit, es girà a l’altra part per no mirar Diafebus a la cara i no li pogué eixir altra paraula de la boca més que: —Ame. Acabant de dir-ho, dels seus ulls caigueren vives llàgrimes mesclades amb sanglots i sospirs. Diafebus, veient el vergonyós comportament que feia Tirant, sabé quina era la raó, ja que ell sempre havia dit a tots aquells que parlaven d’amor: «Sou folls tots els que ameu. ¿No teniu vergonya de llevar-vos la llibertat i de posar-la en mans del vostre enemic, que abans us deixa morir que no us ajuda?» i de tots feia gran burla. Ara veig que Tirant ha caigut en el llaç que cap força humana no pot resistir. Pensant Diafebus en els remeis existents per a aquest mal, començà a parlar afablement: —Amar és natural en els humans, ja que diu Aristòtil que cada cosa vol el seu semblant. Encara que us parega dur i estrany caure subjugat en el jou de l’amor, podeu creure que ningú no s’hi pot resistir. Per això, Capità, com més savi és l’home, més discreció ha d’usar i no ha de manifestar la pena i el dolor que afligeixen el seu pensament. Alegreu-vos i deixeu aqueixos pensaments, que el vostre cor mostre alegria, ja que la bona sort ha fet que en lloc tan alt hajau posat el vostre pensament. Així, vós per una part i jo per l’altra, podrem donar remei al vostre nou dolor. Tirant restà molt aconsolat per les paraules de Diafebus, es llevà encara ple de vergonya i junts se n’anaren a dinar. Tirant, però, menjà molt poc i es begué les llàgrimes adonant-se que havia pujat un grau més alt del que li pertocava.

Joanot Martorell, Tirant lo Blanc