Quan els governants parlen en públic, les seues opinions tenen per a
molta gent un plus de credibilitat. Tanmateix, un polític es pot equivocar com
tothom. El responsable del departament d’Educació, per exemple, ha dit que les
mesures de retall que s’aplicaran a l’ensenyament, per tal d’estalviar tres mil
milions d’euros, no afectaran ni directa ni indirectament la qualitat
educativa. Una de dues: o el ministre no té ni puta idea —perdó per
l’exabrupte; generalment, no solc utilitzar aquest llenguatge— o menteix com un
bergant. Les mesures que volen prendre’s —augmentar les hores lectives del
professorat, augmentar la ràtio dels grups, congelar els mòduls de formació
professional, restringir les substitucions i oferir només una modalitat de
batxillerat a cada institut— afectaran, i molt, la qualitat de l’educació
pública. Els professors es veuran obligats a donar classe al camarot dels
germans Marx —les aules dels instituts de recent creació estan dissenyades per a ràtios
baixes; són, per tant, molt menudes. El problema s’agreuja en Batxillerat: en les
aules del meu institut, posem per cas, no caben físicament els quaranta-dos
alumnes de 16, 17 o 18 anys que pretén encabir el ministre; caldria tirar
parets i fer les aules més grans —disminuint-ne, per tant, el número total. Caldria
escometre, ja es veu, una despesa poc sensata en moments de crisi. Tot açò són,
però, problemes merament materials. Després estan els problemes didàctics,
pedagògics i organitzatius: impossibilitat de seguir les seqüències didàctiques
adients en certes matèries (ja he parlat en altre post dels problemes que es plantegen als professors de llengua),
disminució de l’atenció personalitzada, impossibilitat de tractar adequadament
la diversitat, menor atenció a tasques no estrictament lectives (guàrdies,
entrevistes amb els pares, preparació de classes, correcció d’activitats i exàmens...). Evidentment, els professors faran allò que els manen. Quin remei! Però que no
vinguen els polítics amb la cançó que això no afectarà la qualitat de
l’ensenyança. Clar que l’afectarà! I tant! ¿No seria més raonable dir la veritat? El
ministre Wert podria dir, per exemple, que es prenen mesures de
“racionalització” de la despesa perquè no hi ha altre remei, o perquè ho manen els mercats. I ja està! La gent
sol agrair la sinceritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada