La culpa fue del chachachá

Recorde que algú, durant una discussió sobre les causes de la crisi, va fer aquesta observació: «Parlem tant de culpa que semblem rectors o comunistes.» Jo, en canvi, pense  que ja se’n parla poquíssim. És un assumpte que tots donen per descomptat. Ara només interessa convèncer la massa de damnificats que tots hem tingut la culpa del daltabaix, per viure per damunt de les nostres possibilitats. Sobre la culpa de la crisi econòmica hi ha diferents punts de vista. Tenim primer l’opinió dels qui l’han provocada: sostenen que parlar de culpables és una pèrdua de temps, s’ha de parlar de com solucionar les coses. De moment, s’estan sortint amb la seua; ja ningú no parla de l’origen del cataclisme. (En realitat, bancs i especuladors financers han aconseguit que la gent s’oblide ràpidament de demanar responsabilitats i pense en altres coses.) Tenim, per altra banda, l’opinió dels sectors més clarividents entre les víctimes de la terrible crisi, que coneixen perfectament els culpables i hagueren volgut veure’ls davant d’un tribunal. (Ara, després de comprovar com han quedat les coses en Islàndia, ja ni això.) Després estan els polítics, que es tiren la culpa els uns als altres. En realitat, tant el PSOE com el PP s’han plegat al dictat dels “putos amos”. En tot aquest maremàgnum de culpabilitats creuades, hi ha episodis cridaners. Els bancs diuen que molta gent, que ara exigeix la dació en pagament,  aprofitava els préstecs hipotecaris per a comprar-se el pis, canviar de cotxe i fer un viatge a Cuba. Els bancs s’obliden, però, d’esmentar que les taxacions estaven unflades, que la gent es veia obligada a endeutar-se a causa del baix nivell salarial i que les entitats financeres embotien els préstecs fins i tot per telèfon. Les organitzacions patronals deixen caure, de manera sibil·lina, que l’estat del benestar, el conjunt de prestacions i serveis públics que hem fruït fins ara, estava sobredimensionat, era ineficient i unflava els costos de les empreses, aconsellant d’aprimar-lo, però no diuen que, en realitat, busquen nous nínxols de negoci sense arriscar en innovació o competitivitat tecnològica. Finalment, tenim la tàctica combinada de l’establishment: oblidem ràpidament les causes del deteriorament econòmic i social, i busquem una sortida que paguen els de sempre.