Dies horribilis

Ahir, 14 d’abril, degué ser un dies horribilis per a la monarquia. I no per celebrar-se la data commemorativa de la II República, proclamada el 14 d’abril de 1931. El mal tràngol per què està passant la casa reial és producte d’un monumental seguit d’errors comesos pels seus membres, sense ajuda de ningú més.  Les males notícies començaren fa pocs dies, quan el nét del rei, Froilán, es va ferir un peu mentre manipulava una escopeta. Vaja per davant que no és la meua intenció vilipendiar el menor, protegit per la nostra legislació. En aquest sentit, em semblen de pèssim gust les brometes que aquests dies circulen per alguns mitjans de comunicació i la xarxa. (Temps hi haurà de ficar-s’hi quan siga major d’edat, si esdevé un poca-solta per haver rebut —com sembla— una mala educació.) A qui se li haurien de formular algunes preguntes és al pare, amb qui estava el menor en el moment de l’accident.

¿Té el senyor Marichalar llicència d’armes malgrat la descoordinació motriu que pateix per culpa d’una malaltia? Si jo tingués els mateixos símptomes, ¿superaria les proves per a obtenir-la? ¿Com va permetre Marichalar que el seu fill manipulés una arma de foc prohibida per a nens de la seua edat? ¿Tindran conseqüències penals aquestes possibles infraccions a la llei? Al marge, però, d’aquestes preguntes, ens tornem a trobar amb la política informativa totalment opaca de la casa reial espanyola. Des del primer moment va dir que l’accident no revestia massa gravetat. «Res d’importància. Amb els xiquets, ja se sap...», van dir la mare i l’àvia del ferit. És a dir, es féu creure a l’embafosa i emmordassada premsa dominant que el peu del xiquet havia rebut el simple impacte d’un perdigonet. Tanmateix, les ferides de l’infant deuen ser de major gravetat; ha estat precís practicar-li dues operacions (possiblement de reconstrucció de l’extremitat afectada) i un tractament sever d’antibiòtics.

Hom podria pensar que l’assumpte, per ser un tema estrictament privat, no és incumbència del gran públic. Depèn! Si s’ha comés, com sembla, una falta o un delicte per part del pare del menor, l’assumpte assoleix transcendència pública. En qualsevol cas —i ací anem al tema cabdal—, la més afectada per l’accident és la política informativa de la casa reial. ¿On estava el rei? ¿Com és que no acudia a visitar el seu nét preferit? De sobte, els ciutadans del país ens hem assabentat que Joan Carles havia protagonitzat altra de les seues famoses fugides per a caçar elefants —o “gaseles”, vés a saber. (Els mitjans de comunicació n’han parlat, piadosament, de viatge privat). No és la primera vegada que el rei marxa a l’estranger d’incògnit. És molt coneguda l'anècdota esdevinguda en temps de Felipe González, que filtrà l’absència del rei el dia en què havia de firmar la llei de creació de la Universitat de la Rioja.

En el BOE del 18 de juny de 1992, any de les Olimpíades, es publicava dita llei firmada pel monarca, però els nervis i certa indiscreció per part de l’antic secretari de la casa reial, Sabino Fernández Campo, deixaren al descobert que el rei havia estat a Suïssa del 15 al 23 de juny, acompanyat per una amiga. L’incident desvetllà les estranyes desaparicions del monarca, durant les quals ningú no sabia on era, i desfermà un problema institucional de primer orde (si el cap d'Estat marxa del país de manera extraoficial i clandestina, s’han de posar em marxa els mecanismes que preveu la Constitució). La fugida reial de la setmana passada mai no s’hauria arribat a conèixer. Però la fatalitat es confabulà en contra seua: dos accidents en una setmana. L’accident greu del monarca —trencar-se el maluc sempre és greu per a un septuagenari— podria haver creat una crisi institucional i suscita de nou moltes preguntes.

¿Estaven assabentats el president del govern i el cap de l’oposició de l’absència reial? ¿Què feia el rei en un país africà? ¿Li sembla bonic anar-se’n de safari en temps de crisi? ¿Què en pensaran els milions de ciutadans aturats? ¿És ètic i respectuós amb la natura i la protecció de la fauna matar elefants? ¿Té Juan Carlos les condicions físiques adients per a dedicar-se a certes activitats? En fi, el monarca sembla estar perdent reflexes a la carrera. ¿S’haurà de començar a dubtar seriosament de la seua capacitat per a exercir la més alta prefectura de l’Estat? Des de posicions republicanes, convindria recordar que la monarquia espanyola —que ningú no ha votat expressament— recolza en un pacte tàcit: en canvi de permetre que usufructuen una situació de privilegi, els membres de la casa reial han de mantenir un actitud pública i privada irreprotxable. I si no els agrada el pacte, ja saben...