Els llocs idonis

El dia 12, vaig viatjar de nou a Sicília. Vuit dies d'estada meravellosa a l'illa més gran de la mar Mediterrània, on ressonen ecos de l'antiguitat grecoromana, dels musulmans i els normands, del Sacre Imperi Romanogermànic, de l'antiga Corona d'Aragó... He gaudit novament d'una barreja de visions, sons, sabors i emocions inoblidables, i m'he desintoxicat de la realitat local xativina. He recorregut només la part occidental de l'illa: Palerm, Monreale, Segesta, Selinunt, Marsala, Agrigent, Bagheria, Cefalù, Trapani, Erice... L'orient sicilià (Catània, Taormina, Siracusa, Vall de Noto...) el conec d'un viatge anterior. La Vall de Noto va servir d'escenari per al rodatge de la sèrie televisiva Comissari Montalbano, personatge de múltiples novel·les de l'enyorat escriptor sicilià Andrea Camilleri. Em vingué bé canviar d'aires, perquè la meua última columna no havia agradat gens ni mica a certes persones. (Altres, en canvi, em feren saber que compartien totes les meues opinions sobre l'assumpte que s'hi tractava: la proliferació de murals a les façanes del nucli històric xativí.) Ja se sap que mai no plou a gust de tots. Havia clavat la mà en un vesper.

Les reaccions en contra de l'article, i de servidor de vostès, no em van arribar «personalment en persona», com diria Catarella, altre personatge de la sèrie esmentada. Van aparèixer al mur de facebook d'una persona que no anomenaré. Jo no me n'hauria assabentat mai, però el meu germà i un amic m'advertiren que alguns m'estaven posant com un drap brut. Heus ací un recull de perles: «mala intenció», «dels que miren per damunt del muscle perquè pensen que els altres no estem a la seua altura», «petulant que es creu posseïdor de la veritat absoluta», «el seu escrit és vomitiu i irrisori»... Un comentari em féu gràcia, per la seua incongruència: «El que més em molesta d'aquest home és la seua pedanteria [...], i és una llàstima, perquè és una persona culta.» ¡Oxímoron de llibre! No és pot ser culte i pedant alhora; el pedant és un ignar que creu saber molt i no sap res. Jo no ho sé tot —què més voldria—, però tindré dret a opinar, ¿no? Quan u no està d'acord amb l'opinió d'altre té vàries alternatives. Contestar amb arguments n'és una. Els de la reacció furibunda optaren, però, per tot un clàssic: ficar-se amb la persona, ficar-se amb mi.

Això es diu fal·làcia ad hominem. Havia tractat d'escriure amb prou mesura. Titllava literalment Espinar de «magnífic pintor.» Però ell digué que la columna era un atac. Jo crec que l'artista no hauria de ser part i jutge al debat. Qüestió distinta és la reacció de la titular del compte que he citat; la seua responsabilitat en una associació que ha encarregat diversos murals per a un espai petit comprès entre plaça Joaquim Tudela, carrer Banys de la Moreria i carrer Sariers convida a pensar que no defensava l'artista, sinó a ella mateixa. ¿Però calia defensar-se atacant? Encara més: ¿calia defensar-se? ¿de què? No llegí tot el meu article. Jo deia clarament que em semblen bé els murals en blocs despersonalitzats, com els de Banys de la Moreria. També afirmava que no tinc res en contra de l'art urbà. Simplement expressava el meu temor pel perill d'alteració del nucli històric. Un amic meu diu: «A Xàtiva no li cal omplir els carrers amb obres murals com a reclam de res; la ciutat té per si mateixa prou recursos d'una bellesa única al País Valencià.»

Els barris antics de la nostra ciutat estan declarats Bé d'Interès Cultural a l'apartat de Conjunts Històrics i Artístics. Avui sé més coses que el passat dia 7. Sé, per exemple, que l'Ajuntament ha multat propietaris de cases o negocis que han encarregat murals per a les seues façanes sense demanar el permís preceptiu. Tothom pot opinar el que li semble, però la normativa de protecció d'un BIC s'ha d'acatar. Si cadascú fes el que li vingués en gana, no hi hauria protecció possible del nostre patrimoni. Naturalment, el compliment de la norma no és obstacle per a pintar murals en els llocs adequats. I acabe aquest text com l'he començat. En una mitgera de la vila en què va nàixer Franco Battiato, Riposto, que dista ben poc de Catània, l'artista Igor Scalisi Palminteri va pintar en 2021 un mural bellíssim, E ti vengo a cercare (com el títol d'una cançó del cantautor). Representa tres estacions de la vida de Battiato, infantesa, joventut i vellesa. I sí, també he estat a Muro i Xest. El bon art urbà ha de tenir cabuda a la ciutat. És qüestió de trobar els llocs idonis.

 

(publicat a Levante-EMV, el 21/09/2024)

Paquet complet

Des de la darreria dels setanta del segle passat, es lliura una guerra cultural. Margaret Thatcher i Ronald Reagan inauguraren una era política caracteritzada pel final del fair play entre adversaris ideològics. El procés ha culminat amb el trumpisme, del qual ja existien precedents des dels anys noranta. Recordem la figura de l'italià Silvio Berlusconi. (A la pell de brau destacà altre personatge ben desinibit, Jesús Gil.) La guerra cultural ho ha polititzat tot. La dreta més extrema rebutja totalment la correcció política i el que denomina "cultura progre". Múltiples assumptes anteriorment despolititzats —el benefici d'una dieta sana o la utilitat de les vacunes— formen part avui del debat polític. Fins ara, hom podia ser de dretes i partidari alhora dels serveis públics, posem per cas. Però la transversalitat té cada cop la vida més difícil. Com la societat està molt dividida i polaritzada ideològicament, és habitual que les persones facen un paquet complet de temes ben diversos, el qual esdevé un senyal clar d'identitat política. Es veu nítidament en molts electors de l'extrema dreta: negacionistes de la violència de gènere, el canvi climàtic i la utilitat de les vacunes, en contra de l'avortament, la immigració, l'eutanàsia, els sindicats, l'ecologisme, el moviment LGBTI, la dieta sana, les mesures d'estalvi energètic, la descentralització política i les prestacions socials, i a favor de les corregudes de bous, la caça, la unitat de l'estat nació, la privatització dels serveis públics, el model educatiu autoritari, la baixada d'imposts... També consideren que els himnes i les banderes oficials són de la seua exclusiva propietat. Com les posicions són, en l'altre extrem de l'espectre polític, simètricament antagòniques, queda poquíssim espai per a la transversalitat. Davant d'aquest panorama, moltes persones voten en contra dels seus interessos objectius i a favor del paquet que millor es ven, amb independència que aquest estiga buit de mesures concretes o beneficioses. Fa fortuna una anarquia de dretes que reivindica la llibertat absoluta de fer cadascú allò que li vinga en gana, idea que resulta totalment falsa a l'hora de la veritat. En tot cas, aqueixa llibertat delirant només estaria a l'abast de qui se la pogués permetre. (Qui no arriba a final de mes mai no en tindrà.) Damunt, se senten unes afirmacions incomprensibles, com ara ¡Vivimos en una dictadura socialcomunista! En pocs dies, tindrem ocasió de comprovar com funciona la teoria del "paquet complet" a Itàlia.

Els últims dies de Lucrècia Borja

Les seues fundacions religioses i una carta dirigida poc abans de morir al papa Lleó X mostren una evolució espiritual de Lucrècia cap a la vida devota. Entre els seus súbdits, ingué fama de dona pietosa i benefactora. Morí en 1519 per les complicacions del seu darrer part. Fou soterrada a Ferrara. Poc temps després, el seu marit jauria junt a ella en la mateixa tomba del monestir del Corpus Domini. El personatge femení més cèlebre del llinatge Borja mai no havia sortit d'Itàlia, però pogué conèixer de primera mà els nous corrents renaixentistes que influïen en tots els artistes del seu temps: poetes, pintors, escultors, músics, arquitectes... Es voltà d'humanistes, trepitjà algunes de les corts més esplendoroses del Renaixement italià durant la transició entre els segles XV i XVI. Es relacionà amb homes poderosos i notoris, i amb dones que rivalitzaren amb ella en l'interès per les novetats i el gust per l'art i l'elegància. Lucrècia deixà una fama imperible que ni la llegenda més negra ha aconseguit d'esborrar. Avui, els viatgers il·lustrats que camegen per terres de la Itàlia central, per ciutats com Roma, Spoleto, Perusa, Pesaro, Urbino, Bolonya, Màntua o Ferrara, poden evocar la vida de la filla del papa xativí Alexandre VI, una vida plena de les vicissituds que proporciona la fortuna.

 

 Medalla amb l’efígie de Lucrècia Borja, esposa d’Alfonso d’Este (1502-1519),

dissenyada a l’estil de Giancristoforo Romano

Lucrècia Borja, duquessa consort

En juny de 1505, morí el duc Ercole d'Este. El va succeir Alfonso I d'Este, el marit de Lucrècia Borja, que esdevingué duquessa consort de Ferrara. Fou testimoni de les disputes d'Alfons amb els seus germans a causa de l'herència familiar. Les pretensions de la República de Venècia i dels papes Juli II i Lleó X d'incorporar a llurs respectius estats els dominis dels Este obligaren el marit a embarcar-se en guerres contínues, durant les quals Lucrècia exercí la regència. La duquessa de Ferrara es va ocupar dels fills de Cèsar, Girolamo i Camilla, la qual, amb el nom de Lucrècia, professà i fou monja exemplar en un convent fundat per sa tia. Quan tornava de la guerra, Alfons passava les nits amb l'esposa. Li provocà onze embarassos, però només nasqueren set fills. Sobrevisqueren quatre: Ercole (futur duc Ercole II), Ippolito II d'Este (futur cardenal i fundador de la Vil·la d'Este, a Tívoli), Francesco i Eleonora.

 

 

Ritratto in armatura del duca Alfonso I d'Este, de Battista Dosi

(Galleria Estense)

Cort humanista de Lucrècia Borja

Durant els primers anys a Ferrara, Lucrècia s'havia envoltat d'un petit grup de familiars, d'un cercle d'humanistes locals (els germans Strozzi, Celio Calcagnini, Antonio Tebaldeo) i havia entrat en contacte amb Ariosto i Pietro Bembo, secretari papal i futur cardenal, que li dedicà la seua obra Gli Asolani. Aquest grup es reunia sovint en Ostellato, vil·la i torre ordenades construir pel duc Borso d'Este. El lloc havia esdevingut refugi d'humanistes. Lucrècia hi acudia molt sovint. La seua relació tant amb Pietro Bembo com amb el menor dels Strozzi, mort en circumstàncies tràgiques, encara alimentaria més la llegenda negra de Lucrècia. Això no obstant, en morir son pare, ella restà al marge de la campanya de descrèdit que es desfermà contra tota la seua família. Intercediria sense èxit pel seu germà Cèsar, empresonat a Itàlia i Castella. Les visites a les diferents possessions dels Este continuaren: Medelena, Rubiera, Comacchio —la petita Venècia al delta del Po—, Belfiore, Mòdena —amb una magnífica catedral romànica—, Reggio, Borgoforte. Estant a Reggio, naixeria un fillet, batejat amb el nom de l'avi papa, Alexandre, que només viuria vint-i-cinc dies.

 

Ritratto di Pietro Bembo, Raffaello Sanzio, oli sobre taula, 1504

(Museu de Belles Arts, Budapest)

Fugides de Lucrècia Borja

Per a fugir de la sensació de tancament, Lucrècia recorreria sovint Ferrara i diversos llocs dels dominis estenses. Visitaria el Palazzo Schifanoia, llavors als afores de la ciutat. S'havia construït en 1385 com lloc de divertiment. El nom elegit (schifare la noia, que significa literalment 'esquivar l'avorriment') subratlla la seua funció. Al Salone dei Mesi, les pintures murals representen els mesos de l'any. L'Studiolo di Belfiore era un dels espais de la desapareguda Delizia di Belfiore, construïda a la fi del segle XIV al nord del nucli urbà, fora de les muralles. Era objecte d'admiració per als visitants. L'Studiolo fou encarregat el 1447 per Lionello d'Este, però gran part es completà en l'època de Borso, germà i successor de Lionello, vers el 1463. Fou el primer studiolo principesc italià. La seua decoració havia estat concebuda per Guarino Veronese, antic preceptor de Lionello, que pensà en un cicle pictòric dedicat a les nou Muses.

 

Affreschi del Salone dei Mesi (Palazzo Schifanoia)

La vida de Lucrècia Borja a la cort dels Este

Ferrara era una bella ciutat amb fama d'una administració i una justícia ordenades, una Università degli Studi famosa i una cort educada en les arts —pintura, poesia, escultura, música, teatre i dansa. El llinatge dels Este era un dels més antics d'Itàlia. Governava la ciutat des del segle XII. El duc Ercole havia impulsat reformes urbanístiques a la ciutat. S'havien obert carrers amples i rectes (Addizione Erculea). El lloc més representatiu, síntesi del projecte urbanístic, fou el denominat Quadrivio degli Angeli, en el qual s'alçaven el Palazzo dei Diamanti, el Palazzo Prosperi-Sacrati i el Palazzo Turchi di Bagno. El convent preferit de Lucrècia Borja era el Corpus Domini, de monges clarisses. Sovint s'hi va retirar amb la seua cort femenina. Ferrara ja comptava amb nombrosos edificis religiosos, com ara la Cattedrale di San Giorgio, de façanes romàniques. Entre els edificis civils de Ferrara destacaven, a més dels esmentats més amunt, el Castello Estense i el Palazzo Schifanoia. Ercole acabaria traslladant la residència ducal al gran castell quadrat construït per Niccolò III, envoltat per una vall d'aigua verda. Abans, però, havia disposat que es prepararen per a la seua nora unes estances en la fortalesa. Al voltant d'una petita terrassa enjardinada, per a donar la il·lusió d'espai lliure, s'obrien tres habitacions: dormitori, sala d'estar i sala de rebre. En aquestes sales residiria Lucrècia un temps.

 

Castello Estense i Cattedrale di San Giorgio

Nepi recorda els Borja

Arribada a Ferrara

El 31 de gener de 1502, Lucrècia Borja havia arribat a Castello Bentivoglio, residència estiuenca ordenada construir per Giovanni II Bentivoglio, senyor de Bolonya entre 1463 i 1506. La comitiva nupcial féu el trajecte entre el castell i Ferrara navegant per canals. La filla d'Alexandre VI es trobà amb el sogre i la seua cunyada, Isabella d'Este, a Torre della Fossa, molt a prop de Ferrara. Possiblement, la comitiva pujà en el bucintoro ducal. Com el dux venecià, Ercole d'Este tenia una galera oficial molt sumptuosa. El mot bucintoro provenia del venecià buzino d'oro (barca d'or), terme que es va llatinitzar i esdevingué bucentaurus, nom d'una criatura mitològica semblant al centaure però amb cos de bou. L'última etapa del periple fou, per tant, magnífica. Al casal d'Alberto d'Este, Lucrècia passaria la darrera nit de viatge. L'endemà, 1 de febrer, es produí l'entrada principesca a Ferrara, muntada a cavall. Salves d'artilleria, trompetes, arcs triomfals, dames d'honor... La comitiva arribà a la plaça de la Seu. Les estàtues de bronze dels ducs Niccolò III i Borso flanquejaven l'entrada del pati del palau municipal, residència aleshores de la família ducal. La jove es dirigiria a l'escalinata de marbre. Aquella mateixa nit es consumà el matrimoni en una de les estances palatines. Seguiren dies de festa.

 

 

Ferrara, façana romànica de la catedral, Palazzo Comunale,

amb les estàtues de Niccolò III i Borso, i Piazza del Duomo

Inici del viatge cap a Ferrara

Lucrècia Borja i Alfons d'Este, fill del duc de Ferrara, s'havien casat per procura el 30 de desembre de 1501 al Vaticà, en presència del papa, cardenals, ambaixadors i nobles. Tot seguit s'havia organitzat el seguici que havia d'acompanyar la filla d'Alexandre VI fins a la ciutat de Ferrara. La comitiva nupcial va partir de Roma el 6 de gener de 1502, en ple hivern. Seguí el trajecte següent: Castelnuovo di Porto, Città Castellana (a la regió del Laci), Narni, Terni, Spoleto, Foligno, Nocera Umbra, Gualdo Tadino i Gubbio (a l'Úmbria), Cagli, Urbino i Pesaro (a les Marques), Rimini, uns trams de la Via Flamínia i la Via Emília, Cesena, Forlí, Faenza, Imola, Bolonya, Castello Bentivoglio i, finalment, Ferrara (a l'Emília Romanya). El viatge durà prop d'un mes i estigué ple d'aturades durant les quals visità diverses corts.

 

Pintures al fresc en els murs del castell de Spoleto

La caiguda dels Borja

En agost de 1503, Alexandre VI i Cèsar rebien una invitació del cardenal Adriano da Corneto per a sopar en la seua vinya. Quan s'acabà el sopar, pare i fill es trobaven malalts. En pocs dies, el papa morí. Una certa llegenda afirma que Alexandre i Cèsar foren víctimes d'un verí que, en principi, anava destinat al cardenal Adriano. Tanmateix, la malària feia estralls aquells dies per Roma. S'escampà la veu que els dimonis envoltaven el túmul del pontífex. Com que el cos es podria molt ràpidament, va rebre unes exèquies sumàries i fou enterrat de manera quasi clandestina. Es produí una fugida general. Michelotto Corella amenaçà amb una daga el cardenal del tresor perquè li lliuràs les claus. Els ornaments pontificis, que el lloctinent de Cèsar oblidà, foren robats pels cambrers i personal de la cúria. Cèsar, que a causa de la malatia no podia actuar amb la necessària celeritat, aconseguí que el conclau nomenara papa un amic de la famíla, Pius III Piccolomini, vell i malalt. El seu mandat durà només vint-i-un dies. En el següent conclau, Cèsar cometè el major error de la seua vida: recolzà l'elecció de Giuliano della Rovere, enemic declarat dels Borja.

 

Sepulcre d'Alexandre VI i Calixt III

a l'església romana de Santa Maria in Monserrato

Maradona i les seues contradiccions

El Pelusa, mort el passat dia 25, era un home amb llums i moltíssimes ombres. Sempre he pensat que era reflex d'un país tan contradictori com la República Argentina, que vaig visitar a principis d'any. Hi vaig poder comprovar com és de complicat entendre el peronisme. En principi, aquest moviment polític fou imatge una mica devaluada del feixisme europeu. De fet, Perón acollí molts fugitius nazis quan finalitzà la Segona Gerra Mundial. També va simpatitzar amb el règim de Franco. La visita d'Eva Duarte de Perón a l'Espanya franquista fou apoteòsica. Des de llavors, pobles i ciutats de la pell de brau es van omplir de carrers i places dedicades al país austral. A Xàtiva tenim la nostra avinguda República Argentina. Amb el pas del temps, el peronisme esdevingué una ideologia transversal i difusa en què cabia tot; es podia ser peronista d'esquerres i de dretes. Tot açò és dificilíssim d'entendre per a un europeu. Montoneros, posem per cas, fou una guerrilla peronista i revolucionària que lluità des dels setanta contra les successives dictadures militars argentines. Molts dels guerrillers montoneros patirien segrest, tortura, mort i desaparició.

També era peronista Carlos Menem. Argentina manté el culte a Eva Perón. Dos enormes retrats seus decoren dues façanes de l'edifici del Ministeri de Desenvolupament Social, gratacel situat a l'extrem sud d'avinguda 9 de Juliol de Buenos Aires. Per la nit, els retrats d'Eva s'il·luminen. El mausoleu del cementiri de la Recoleta en què descansen les seues despulles, després de vàries peripècies, rep nombroses visites. Altre exemple del galimaties argentí és la seu de l'Asociación Madres de Plaza de Mayo, en que són visibles les mostres de simpatia pels presidents peronistes Néstor i Cristina Kirchner, el Che Guevara i, atenció, Maradona. És sabut que la "Mà de Déu" també sentí simpatia per la Cuba comunista de Fidel Castro i la Veneçuela bolivariana d'Hugo Chávez. I ja que esmentem Déu, resulta sorprenent la barreja de futbol, religió i política en un país on el catolicisme està molt desprestigiat pel paper que jugaren els bisbes argentins durant la dictadura. De fet, les diverses esglésies protestants han experimentat un avanç extraordinari.

 

 

¡Tant se val! La cultura popular és una turmix. Diego és Déu. ¡Dios i el papa són argentinos!, ¿Qué más se puede pedir?, proclama la gent de les classes populars. S'arribà a fundar l'Església Maradoniana. Diego també és Déu a Nàpols. Un gran mural al llenç d'un bloc d'habitatges, en un barri de la ciutat italiana, exhibeix el retrat del futbolista amb la inscripció Dios Umano, veritable oxímoron. En 2009, durant un viatge a Nàpols, vaig veure en un carrer del seu nucli antic una fornícula amb la imatge de Diego Armando i uns ciris encesos. Tant en Argentina com en Nàpols, la mort de l'astre esportiu ha desfermat una bogeria col·lectiva que ha derivat fins i tot en incidents. La "Mà de Déu" fou un esportista enlluernador, i també trampós, tot s'ha de dir; el sobrenom li venia d'un gol marcat intencionalment amb la mà durant el partit de quarts de final entre Argentina i Anglaterra en la Copa Mundial de Futbol de 1986. En qualsevol cas, els ardits també formen part de l'esport professional. Diego deixà un record inesborrable en tots els llocs on jugà. Tanmateix, la seua vida al marge de l'esport ha estat sempre plena d'ombres.

A més de l'addicció a les drogues —o potser per causa d'ella—, el Pelusa també havia adquirit altres hàbits rebutjables. Era violent i fatxenda. Havia maltractat la seua dona i les seues filles. No tots els argentins han aprovat, per tant, la vetlla teatral i global organitzada al voltant del cadàver. Els polítics no han perdut ocasió de traure'n profit. Cristina Kirchner diposità un rosari sobre el taüt exposat a la Casa Rosada. Però altres argentins i argentines han sigut molt crítics. Una mostra: Tantas cosas pasando en el país y la gente llorando por Maradona. Así estamos. Que haya boludos en la radio, porque no tienen otro calificativo, diciendo que hay que aprender a vivir en un mundo sin Maradona. Flaco, en mi mundo, Maradona ni existe ni existió nunca. Déjenme de joder con Maradona. Un misógino, borracho, falopero... Las tuvo todas. Se cagó en sus hijas. Se cagó en su ex mujer y encima hay que celebrar tres días de duelo nacional por la muerte de este tipo. Déjenme, joder. Es que yo no me lo puedo creer. Me indigna, me indigna ver lo que está pasando. Medio país prendido fuego y estos tarados llorando por Maradona.

Efectivament, la primera reacció de molta gent il·lustrada i progressista és el blasme contra totes les exagerades manifestacions de dolor per un personatge tan incorrecte com Maradona. Jo sóc dels dubtosos. Cal recordar que ens trobem en plena batalla cultural entre dreta i esquerra, amb el trumpisme i altres fenòmens semblants, socials i polítics, com a teló de fons. Per tant, no convé fer ostentació de menyspreu a la cultura i les icones populars, perquè hi ha molt a perdre i res a guanyar. Diego Armando Maradona és tot un paradigma d'icona popular que no passa cap dels filtres de la correcció política. Però arrossegava masses. Cadascuna de les seues diverses facetes (els orígens humils, l'enorme triomf esportiu, les idees polítiques erràtiques, la fatxenderia) atreia uns grups humans alhora que espantava uns altres. L'atracció i el rebuig eren transversals, com també ho és la batalla cultural. Diego fou una síntesi de les contradiccions de la societat argentina. Ja està soterrat i acabarà corrent la sort de molts finats, l'oblit inevitable.

Il bellissimo inganno

A finals de 1502, Cèsar Borja descobreix que els seus condottieri han preparat una conjura a Magione. Els conjurats, Guidobaldo da Montefeltro (duc d'Urbino), els Baglioni de Perusa, els Petrucci de Siena, els Bentivoglio de Bolonya, Vitellozzo Vitelli i Oliverotto da Fermo, Paolo Orsini i Francesco Orsini (duc de Gravina i antic pretendent de Lucrècia Borja), tement per la seua sort, decideixen de fer front al duc de la Romanya. Tanmateix, no aconsegueixen posar-se d'acord; cadascú per separat ofereix pactes a Cèsar. De forma astuta, el Valentinés els fa anar a Sinigaglia (l'actual Senigallia, població a la vora de l'Adriàtica) i allí ordena que els maten. Aquest episodi és conegut com il bellissimo inganno. A Roma, el papa Alexandre VI fa empresonar a Sant'Angelo el cardenal Giambattista Orsini, cap de la conspiració, que moriria sense haver-se lliurat del captiveri. Es confisquen tots els béns dels Orsini. Al seu torn, el "Gran Capità" derrota els francesos a Cerignola. Cèsar, perdut el suport francès, marxa a Roma. Les tropes hispàniques de Gonzalo Fernández de Córdoba s'apoderen de Nàpols i fan sentir la seua influència per tot Itàlia.

 

 

 

Retrat de Guidobaldo da Montefeltro (detall), obra de Rafael

Lucrècia, duquessa de Ferrara

Tan aviat com morí Alfons d'Aragó, el papa Alexandre VI projectà casar la seua filla amb Alfons d'Este, hereu del duc Ercole de Ferrara. En principi, el vell duc no volgué sentir-ne parlar. Rebutjà casar el seu fill amb la «filla bastarda d'un clergue». Els francesos, que començaven a mirar-se amb desconfiança el poder acumulat pels Borja, aconsellaren al duc Ercole que allargués el compromís tant com li fos possible. Finalment, els Este acabaren cedint a les pressions papals, però a canvi demanaren un dot fabulós: cent-mil ducats, joies, beneficis eclesiàstics, possessions territorials, els castells de Cento i Pieve (que calia separats de Bolonya contra dret), joies i objectes sumptuaris per valor de 75.000 ducats, els regals que pogués rebre la parella, beneficis eclesiàstics, reducció del cens feudal (de 4.000 ducats a 100), investidura del ducat als descendents de Lucrècia i Alfons, i l'arxiprestat de Sant Pere per a Ippolito d'Este, germà del futur marit. Poc abans de marxar cap a Ferrara, el papa i Lucrècia assistiren a dos fets, el ball de les castanyes i la còpula d'un cavall amb vàries egües, que han atiat encara més el mite d'una família dominada per la luxúria.

 

 

Retrat d'Alfons d'Este, obra de Tiziano

Assassinat del marit de Lucrècia Borja

El duc de Bisceglie, Alfons d'Aragó, marit de Lucrècia Borja, va fugir de Roma. Davant la desesperació de la jove, el papa la nomenà regent de Spoleto i governadora de Nepi i Foligno. Lucrècia marxà a Spoleto a prendre possessió del seu càrrec i allí acudí el marit. Fou un temps de felicitat. Posterioment, tornaren a Roma. Una nit de 1500, quan el jove sortia del Vaticà en companyia del capità Tommaso Albanese, fou atacat per una partida d'homes emmascarats. En sentir els crits de socors, la guàrdia papal trobà el duc greument ferit. Gràcies a les cures de Lucrècia i la seua cunyada Sança, que no el deixaven sol, el jove millorà ràpidament. Les cunyades preparaven tots els aliments per a evitar l'enverinament del duc. Fins i tot acudiren dos metges napolitans. Un dia, s'hi presentà Michelotto Corella, lloctinent de Cèsar, amb ordres de detenir el duc i tot el seu seguici. Les cunyades acudiren al papa, que es recuperava d'un greu accident (li havia caigut al damunt un trespol a causa d'una tempesta, salvant-se miraculosament). Quan les joves tornaren al llit d'Alfons, aquest havia mort. No van poder veure el cadàver, que fou ràpidament soterrat a la capella de la Verge de les Febres. Al cap d'un temps, el cos de Joan Cervelló també aparegué en el Tíber. Lucrècia marxà a Nepi.

 

 

Assassinat d'Alfons d'Aragó a mans de Michelotto Corella

(il·lustració d'Edoardo Perino, 1890)

Cèsar Borja, duc de la Romanya

En ser confiscats els castells i possessions dels Caetani, l'Infans Romanus i Roderic d'Aragó van rebre respectivament els ducats de Nepi i Sermoneta. El papa Alexandre VI albergava dos somnis: assegurar el futur del seu llinatge i crear un nou estat per al Valentinés, suprimint el poder dels petits tirans locals. D'acord amb aquests plans, entre 1499 i 1500, Cèsar desenvolupà una intensa campanya militar. Després de conquistar Imola i Forlì, a la Romanya, entrà triomfalment a Roma. Fou nomenat capità general i gonfanoner. Més endavant, realitzaria noves conquestes: Pesaro, Rimini i Faenza (el jove senyor de Faenza, el bell Astorre Manfredi, aparegué mort en el Tíber, amb una bala de canó nugada al coll). El papa establí nous sistemes per a recaptar diners: nomenava nous cardenals que havien de pagar molts ducats pel capel; quan morien, els seus bén revertien a l'Església (això provocà freqüents sospites d'enverinaments per ordres del papa, que potser volia fer-se amb els diners dels porprats). Cèsar aconseguí noves conquestes: ocupà el ducat d'Urbino i s'emparà de tota la costa central de l'Adriàtica i de gairebé tota la Romanya. Establí una sòlida i justa administració civil en els territoris conquerits. Fixà la capital a Cesena i acollí nombrosos humanistes (Leonardo dissenyà els canals i les fortificacions de Cesena). El poble l'aclamava. Niccolò Machiavelli, que fou testimoni de tots aquests fets, s'inspirà en la figura de Cèsar per a escriure la seua obra El Príncep.

 

Retrat de Cèsar pintat per Dosso Dossi

(durant molt de temps, l'obra s'atribuí a Correggio)

Renúncia a la porpra cardenalícia

En agost de 1498, en una cerimònia sense precedents, el consistori va acceptar la renúncia de Cèsar Borja a la porpra cardenalícia. Tornava a l'estat secular. Era la condició per a posar en marxa els pactes i els projectes prèviament elaborats. Cèsar buscà l'aliança amb els francesos. Fou nomenat Duc de Valença del Delfinat. A partir d'aleshores, fou conegut com Duca Valentino, Duc del Valentinés o Valentinois. Va sol·licitar en matrimoni Carlota d'Aragó, filla de Frederic III de Nàpols, oncle de Sança i Alfons, marit de Lucrècia. Carlota es negà (no volia ser coneguda com la "senyora cardenala". Aleshores, va concertar amb el rei de França el matrimoni amb Carlota d'Albret, germana del rei de Navarra. En contrapartida, Alexandre VI havia de dissoldre el matrimoni de Lluís XII amb Joana, perquè el monarca pogués casar-se amb la duquessa de Bretanya. Hi hagué més pactes: el papa Borja recolzaria les pretensions franceses en Nàpols i, a canvi, Cèsar comptaria amb suport francés per a iniciar les accions militars a la Romanya i les Marques.

Nou matrimoni de Lucrècia

A l'esquerra, Lucrècia amb el petit Roderic, i a la dreta, Alfons d'Aragó (Bernardino di Betto il Pinturicchio, Palazzo dei Priori, Perugia)

El 21 de juliol de 1498, es va celebrar el segon matrimoni de Lucrècia Borja, aquesta vegada amb el príncep Alfons d'Aragó, duc de Bisceglie, germà de la seua cunyada Sança. Sembla que els esposos es van estimar de debò. L'any següent naixia Roderic, el fill dels ducs de Bisceglie. El batejaren a la Capella Sixtina del Vaticà. En fou padrí Joan Cervelló, amic del pare i capità de la guàrdia vaticana. La vida d'Alfons a la cort papal no va ser fàcil. Alexandre VI i Cèsar Borja preparaven una aliança amb els francesos, enemics seculars dels Aragó de Nàpols.

Cèsar Borja

Cèsar mai no s'havia comportat d'acord amb la seua dignitat cardenalícia. Tingué dos fills: Jeroni i Camil·la. La mare de les criatures roman a l'anonimat. S'han apuntat dues possibilitats: Fiametta, una cortesana romana que Cèsar omplí de favors i riqueses, o Dorotea. Aquesta dona, bellíssima, estava promesa amb Caracciolo, un adversari del Borja. El condottiere, en saber que s'aproximaven les hosts de Cèsar, fugí a Venècia. Quedà d'acord amb Dorotea per a veure's més endavant. El fill del papa, coneixedor dels plans de la parella, manà raptar-la. Segons unes versions, la dona fou violentada contra la seua voluntat. Altres afirmen que, lluny de ser ultratjada, s'enamorà perdudament de Cèsar donant-li dos fills, Jeroni i Camil·la. Mentrestant, Caracciolo demanà inútilment ajuda per a venjar-se i recuperar la dona. El cas es féu cèlebre a tot Itàlia i augmentà la fama de Cèsar Borja que havia contret el mal francès durant la primera invasió francesa. Més endavant, el fill d'Alexandre VI seria conegut com el Valentinés.

L'Infans Romanus

Pel febrer de 1498 es descobrí un afer amorós de Lucrècia Borja. Un cambrer del papa, un cubiculari, anomenat Pere Caldes o Calderón, dit Perotto, n'era l'encarregat de trametre notícies entre el papa i Lucrècia, tancada al monestir de San Sisto. Perotto era jove i eixerit; Lucrècia només tenia 17 anys. Sembla que van tenir relacions amb l'ajuda d'una donzella, Pantasilea. A conseqüència d'aquesta relació, nasqué un fill. El papa va reconéixer el nascut, Joan, dit Infans Romanus, més que res per donar-li al xiquet uns cognoms i uns drets a l'herència familiar, i preservar Lucrècia per a futurs matrimonis. Els cadàvers de Perotto i Pantasilea van aparèixer en el Tíber.