dijous, 31 d’octubre del 2019

Franquisme sociològic

En Espanya encara queda massa franquisme sociològic A curt o mitjà termini, la cosa no té cap solució. Els països europeus —Alemanya, Itàlia— amb règims totalitaris, nazis o feixistes, van ser derrotats en la segona Guerra Mundial. Altres dictadures —la portuguesa o la grega— foren enderrocades per moviments revolucionaris militars o populars. Els coronels grecs foren jutjats i condemnats. El dictador portuguès Marcelo Caetano i els seus ministres s'hagueren d'exiliar a Brasil. Quelcom semblant s'esdevingué a la República Argentina. L'última Junta Militar caigué com a conseqüència de la derrota de les Malvines. Els membres de les diverses juntes van ser jutjats. A Videla i Massera els caigué pena de reclusió perpètua. A Xile també han estat jutjats alguns militars. En Espanya, els fets han seguit un rumb diametralment oposat. Els militars que donaren el cop d'estat contra la República, el 18 de juliol de 1936, van guanyar la Guerra Civil. Quasi tots els presumptes autors dels delictes comesos abans del cop militar i durant la guerra, a la rereguarda republicana, tingueren un destí cruel: execució immediata o simulacres de judici.

En canvi, els autors d'assassinats a la rereguarda franquista, romandrien en l'absoluta impunitat. Després de la guerra, la repressió contra els vençuts fou terrible. Els jutjats per tribunals militars —per consells de guerra sumaríssims— no gaudiren de garanties processals tan bàsiques com la presumpció d'innocència o el dret de defensa. Molts foren executats. Cunetes i fosses comunes s'ompliren de cadàvers. Sovintejaren les violacions. Nombrosos infants foren arrabassats als seus pares i donats a famílies franquistes. Però els responsables d'aquests crims mai no han estat jutjats. Totes les víctimes franquistes reberen honors públics. Les republicanes foren silenciades durant dècades. (Encara avui hi ha nombrosos morts del bàndol vençut sense desenterrar.) Això fou possible per l'adveniment de la guerra freda. Al bloc liderat pels Estats Units li resultà útil la dictadura franquista. El dictador morí de vell sense que ningú no l'hagués enderrocat; quaranta anys de totalitarisme havien adobat un franquisme sociològic ben estès per tota la pell de brau. Un professor emèrit de batxillerat em contava una anècdota succeïda el 14 de desembre de 1966.

Aquell dia, dimecres, se sotmeté a referèndum de tots els espanyols l'aprovació de la franquista Ley Orgánica del Estado. La convocatòria deixava clar que los ciudadanos españoles mayores de 21 años, sin distinción de sexo, estado o profesión, tienen el derecho y la obligación de tomar parte en la votación del referéndum. En altres paraules: era obligatori votar. En l'institut de Castelló on treballava el professor s'havia constituït una taula. Els docents, funcionaris, no podien defugir l'obligació de votar. El falangista que impartia les classes de gimnàstica comentà l'endemà: Teníamos órdenes de hacer constar en las actas que el 96% de los votos emitidos era afirmativo, pero no ha hecho falta falsificarlas. El 97% ha votado sí. (Al conjunt de l'Estat, el percentatge de participació fou alt, un 88,79%, i el de sís, aclaparador, un 95,86%.) Potser, els lluitadors contra la dictadura no eren tan nombrosos com se'ns fa creure. Per això, el franquisme pogué oferir a una oposició en inferioritat de condicions aquell famós tracte de la Transició.

El tracte era taxatiu: democràcia a canvi d'oblit. L'esquerra acceptà. ¡Quin remei! Els feixistes i llurs fills es vestiren de demòcrates i amagaren les camises blaves al fons de l'armari. I ací som, a finals de 2019. ¿Ha desaparegut ja el franquisme sociològic? ¡No! S'ha de tenir present que diversos partits i corporacions (el PP, Vox, la judicatura, la policia) estan plens de descendents directes d'antics feixistes. Podem posar exemples. Jesús Posada, expresident del Congrés, és fill de Jesús Posada Cacho, un falangista que combaté durant la Guerra Civil al bàndol franquista, dins les milícies de FET i les JONS. Fou governador civil de València entre 1956 i 1962. El socialista José Bono és fill d'alcalde falangista. El jutge José Yusti Bastarreche, que impedia l'exhumació de Franco, és fill de l'almirall franquista gallec José Yusty Pita i nét de l'almirall Francisco Bastarreche, un dels responsables de la gran massacre de 1937 a la carretera Màlaga-Almeria, en què moriren unes 5000 persones que fugien de les tropes de Queipo de Llano.

En fi, Espanya és diferent en moltes coses. És una de les poques "democràcies" europees que no han ajustat comptes amb el seu passat recent. Jo em trobe tots els dies pel carrer amb franquistes i descendents de franquistes. Alguns militen a les files del PP. Es consideren gent de bé. Conec alguns personalment. Entre els meus parents més pròxims, hi ha qui encara utilitza l'expressió caudillo per a referir-se a Franco. Les el·lipsis i els silencis són la base en què recolza la nostra relació familiar. Bandejar certs temes de conversa, la norma. I açò em recorda el paper que juga l'Església Catòlica. Beneí el cop militar i el titllà de croada nacional contra l'ateisme. Durant la Transició semblava que alguns bisbes i sacerdots s'apartaven d'aquesta actitud. Recordem els casos d'Antonio Añoveros, bisbe de Bilbao entre 1972 i 1978, o del cardenal Vicente Enrique Tarancón, arquebisbe de Madrid entre 1971 i 1983. Tanmateix, tot fou un mirall. A hores d'ara, el conjunt de l'Església espanyola continua impregnat de franquisme sociològic. Les excepcions són poques. La monarquia, restaurada per Franco, també n'és peça essencial de l'engranatge.

¿És possible la reconciliació de les dues Espanyes en aquestes condicions? Em sembla que no. Els descendents familiars o ideològics del franquisme diuen que no s'ha de mirar enrere. ¡Lògic! Si dirigírem la vista al passat, comprovaríem que ni tots els republicans eren tan dolents com es pretén ni tots els franquistes tan boníssims com ells mateixos havien volgut fer creure. ¿Llei de la Memòria Històrica? ¡Ha! Quan governa la dreta, no en fa cas. Si governen els socialistes, la màquina sociològica es posa a treballar per tal de desactivar l'aplicació. Compta amb l'ajuda de la judicatura i altres organismes de l'Estat. La fletxa del temps corre al seu favor. El terror de la rereguarda franquista i els crims de la postguerra quedaran cada vegada més lluny. I el pas del temps és aliat de la impunitat. De fet, alguns polítics de l'extrema dreta no tenen cap interès en la reconciliació. Aquesta s'hauria de basar en la fraternitat i la bona fe. ¿Són possibles ambdues amb qui diu que les tretze roses torturaven, violaven i assassinaven? Crec, en definitiva, que la presència simbòlica del franquisme en espais públics (esglésies, places, carrers) va per a llarg.

dimarts, 29 d’octubre del 2019

Les víctimes i el pas del temps

Si unes cent mil persones (sindicalistes, intel·lectuals, mestres, polítics) foren assassinades per les seues conviccions republicanes o nacionalistes i si cinquanta mil andalusos moriren durant la cruel repressió desfermada per un general franquista les despulles del qual estan soterrades a la basílica sevillana de la Macarena, podríem seguir el raonament que feia José Luis Villacañas en un article titulat "Las víctimas y la política", publicat per Levante-EMV. Els familiars directes i tots aquells que arribaren a estimar els desapareguts han de ser qualificats de víctimes pures. Cal aclarir que els morts foren víctimes, però ja no ho són en sentit estricte; esdevingueren fa temps cossos inerts. Esposos i esposes, fills i filles, pares i mares, néts i nétes, amics i amigues íntims passen a ser les veritables víctimes de fets ocorreguts fa més de vuitanta anys. Per tant, la fletxa del temps corre en contra seua. Tota víctima reclama solidaritat —seguim de nou Villacañas. Són víctimes pures aquelles que foren violentades de tal manera que no pogueren contribuir a la sort que patiren. Tanmateix, els represaliats republicans no solen gaudir d'aqueixa presumpció.

En les víctimes pures, la desproporció entre la seua innocència i el mal que han patit és tan gran que només pot ser salvada suposant una maldat universalment censurada. Una víctima pura pot ser defesa per qualsevol. Resulta fàcil, doncs, lliurar-li un reconeixement universal. En canvi, el victimari rep un rebuig unànime. Aquestes regles generals fallen amb les víctimes republicanes. Encara avui escoltem aquesta frase: «Alguna cosa hauria fet, ¿no?» Coneixem els victimaris i entenem que van permetre o van instigar actes espantosos amb una fredor absoluta, monstruosa, per la seua incapacitat de percebre l'extrema gravetat de la violència que induïen. Doncs quasi la meitat dels habitants de la pell de brau no veuen les coses així, com ha posat de relleu la recent exhumació de les restes de Franco. ¿Era precís traure-les de la Vall dels Caiguts? Jo crec que sí. Cada vegada queden menys víctimes pures de la repressió franquista duta a cap durant la Guerra Civil i la immediata postguerra. No s'hagués arribat a temps de reparar cap memòria si s'hagueren produït més dilacions. I calia enviar un avís, per idèntica raó temporal, a victimaris i descendents seus.

A la llarga, lluitar contra el temps és una guerra perduda. Quan mor l'última de les considerades víctimes, directes o indirectes, d'un règim atroç —l'últim nét o besnet d'un republicà afusellat a Paterna, posem per cas—, ja no és possible de lliurar cap solidaritat a ningú. Igual passarà amb els símbols i els monuments del franquisme. Podran mantenir vigència durant un temps, com a signes identitaris o grupals. Pensem, per exemple, en la Navy Jack —o Dixie—, bandera rebel dels estats confederats nord-ameicans. Encara oneja en moltes contrades meridionals d'Estats Units. Però tots els materials simbòlics dels diferents sistemes polítics avancen gradualment cap a la conversió en arqueologia històrica. La presència d'elements que recorden la tirania només pertorba les víctimes, la gent que se solidaritza amb elles i altres afectats. Però quan tots ells hagen desaparegut... Puc visitar la tomba d'un rei inca o un faraó, probables tirans sanguinaris, sense experimentar més emoció que la suscitada per la contemplació de l'art. En canvi, preferiria que el complex de Cuelgamuros fos dinamitat. I la bandera monàrquica espanyola em neguiteja.

L'exhumació de Franco s'ha produït en un punt temporal crític; ja sovintegen les generacions joves que desconeixen la significació del lloc en què estava soterrat. L'esdeveniment suscita opinions i sentiments contraposats, i prou indiferència. El franquisme sociològic ha censurat la decisió. L'esquerra del PSOE creu que l'antic dictador ha tingut una cerimònia d'estat. Jo crec que no. Això volien els familiars: himne, bandera franquista, batalló militar, salves d'ordenança... No ho han aconseguit. Han hagut de ser néts i besnets els encarregats de traure a coll el taüt de l'avi en un escenari absolutament desert. (Tampoc no s'havien permès les concentracions de gent.) Alguns voldrien haver-lo colgat en qualsevol forat. Això només s'esdevé en moments revolucionaris, o quan el tirà és enderrocat violentament —recordem Mussolini o Ceaușescu. En democràcia, però, no s'actua així, no es pot llançar el cadàver d'un capitost a l'abocador. Si de cas, sobraven la presència d'una ministra, els tripulants de l'helicòpter militar quadrats davant dels familiars de Franco, el trasllat del cos a un mausoleu propietat de l'Estat, l'excessiva cobertura mediàtica...

Certs detalls tenien alternativa fàcil (la ministra podria haver estat substituïda per un funcionari i es podia haver llogat el transport aeri a qualsevol empresa privada). Altres circumstàncies, però, depenien de la màquina sociològica franquista (de l'Església Catòlica, els tribunals, els mitjans de comunicació en mans del sistema...). La presència d'un cosí del rei Felip VI, Lluís Alfons de Borbó, que encapçalava una fila de portadors del taüt del besavi, palesava la implicació de la monarquia borbònica en el franquisme sociològic. De tota manera, crec que s'ha fet, en termes generals, el que s'ha pogut. Ja s'ha dit que els anys corren a favor dels victimaris i en contra de les víctimes. Està bé, per tant, que aquestes hagen obtingut una xicoteta victòria en la guerra contra el temps. Els escarafalls dels familiars del dictador mostren clarament la seua rancúnia i la seua amargor. Volien que el iaio continués soterrat al mausoleu de Cuelgamuros. No se n'han sortit amb la seua. El trasllat de les despulles de Franco alimenta l'esperança que la victòria del temps siga justa amb tots, víctimes i victimaris. Fins ara, no ho era. I, potser, no ho serà mai.

dissabte, 26 d’octubre del 2019

Demostracions de dol

Les ciutats romanes de nova creació, de planta absolutament ortogonal, solien ser travessades per dues vies principals perpendiculars, el cardo i el decumanus. Les muralles comptaven amb quatre portes, una en cada extrem d'aquelles dues vies. La Xàtiva romana també degué tenir un llarguíssim decumanus, que aniria des de Montsant fins a la rodalia de la porta de l'Ametla. És complicat, però, especular amb la presència d'un cardo. En realitat, les vies urbanes de la ciutat estarien adaptades a les corbes de nivell del seu solar, la costa del castell. Els estudiosos han barallat la possibilitat d'almenys tres portes: una situada junt a l'actual aljub de Montsant, altra per la zona on avui s'alça l'ermita de Sant Josep i una tercera, des de la qual arrancaria la Via Augusta en direcció a ponent, que estaria situada davant l'actual porta de l'Ametla. A l'oest, fora de les muralles, un tram de la Via Augusta degué estar flanquejat per nombrosos monuments funeraris. (Els romans no permetien enterraments dins del recinte sagrat de les seues ciutats.)

No és gens estrany, per tant, que nombroses mostres de numismàtica i d'inscripcions funeràries sobre pedra calcària o marbre hagen aparegut precisament en aquesta zona de ponent on potser estava emplaçada la necròpoli. També s'han trobat altres restes romanes pels voltants de Sant Feliu, als llocs en què es van construir el fòrum i els edificis més reeixits de la ciutat (la cúria, la basílica, els temples). En la mateixa església de Sant Feliu i al Museu de l'Almodí es conserven peces d'època romana —làpides, pedestals, ares funeràries— que solen passar desapercebudes al visitant. Estan encastades a la construcció medieval o foren descobertes durant les campanyes d'excavació arqueològica —especialment a l'esmentat espai de la porta de l'Ametla. Amb elles s'ha pogut formar una important col·lecció d’inscripcions llatines. Algunes de les exhibides a l'Almodí visibilitzen les dones de Saetabis. Dis Manibus Clodia Patricia annorum XX hic sita est Clodia Primitiva mater («Als déus Manes. Clòdia Patrícia, de 20 anys, és soterrada ací. Clòdia Primitiva, sa mare»). La fredor de la fórmula no aconsegueix d'eclipsar l'edat de la xica.

Altres inscripcions d'època romana són igualment emotives: [...] Iunia Leda marito dulcissimo («A [...]. Júnia Leda al seu marit dolcíssim»); [...] matri dulcissimae Valerius Paternus filius paecunia sua («A [...], mare dolcíssima, Valeri Patern, el seu fill, [li ha fet aquest monument] a les seues expenses.»); Dis Manibus Acathení annorum XXVIII Hic sita est Fecit Mystes coniugi bene merenti («Als déus Manes. A Àgata, de 28 anys. Jau ací. Mistés féu [aquest monument] a la seua esposa que bé s'ho mereixia.»); Dis Manibus Campana annorum XVIIII mensium VII dierum V hic sita est Probus sorori piissimae («Als déus Manes. Campana, de 19 anys, 7 mesos i 5 dies, està soterrada ací. Probus, a la seua germana afectuosíssima»). Una làpida encastada en un mur de l'església de Sant Feliu també testimonia la presència femenina a Saetabis: Dis Manibus Lupus annorum XXXIIII mensium II hic situs est Velata uxsor marito dulcissimo Sit Lupo terra levis («Als déus Manes. Lupus, de 34 anys i 2 mesos, està soterrat ací. Velata, l'esposa, al seu marit dolcíssim. Que la terra siga lleu per a Lupus.»). Tot un extens repertori d'afectes destruïts per la Parca.

La darrera inscripció és particularment expressiva. Suscita certa melangia; podem imaginar el dolor d'una xica que havia perdut un marit jove, de trenta-quatre anys. (Bé que l'esperança de vida dels romans no era comparable a la nostra.) El dolor per la pèrdua de persones estimades sol quedar plasmat en monuments funeraris. El món romà proporciona, gràcies a l'epigrafia, múltiples testimonis de dol. El pròxim cap de setmana, molts xativins i xativines visitarem el cementiri. Seguirem el costum d'honorar familiars i amics traspassats. Repetirem rituals que s'observaven ja en èpoques anteriors al cristianisme. El culte pagà als avantpassats fou assimilat per l'Església. Establí al calendari litúrgic les festivitats de Tots Sants i els fidels difunts, que se celebren l'1 i el 2 de novembre. Durant dos dies, molta gent deslliura sentiments de tristor per l'absència d'éssers estimats. El cementiri serà ple de visitants. La necròpoli xativina de Via Augusta també n'estaria plena durant les Feralia, festes dels morts. Al segle I aC, per exemple.

(publicat a Levante-EMV, el 26/10/2019)

dilluns, 21 d’octubre del 2019

Açò no és una festa, és la revolució

A Lleida —o a Girona, no sé—, un grup de gent pacífica es va interposar entre els policies i uns joves disposats a enforntar-se amb les unitats antiavalots. Els mitjancers volien impedir escenes de violència. Els joves els van amollar: ¡Aneu-vos a casa. Açò no és una festa, és la revolució! Jo crec que aquesta frase defineix molt bé allò que està passant a Catalunya. El jovent ha perdut la paciència. Ha vist com el pacifisme no duu enlloc. Gent tan pacífica com Junqueras, Cuixart i Sánchez estan condemnats a molts anys de presó. La polícia nacional i la guàrdia civil exerciren una brutalitat desmesurada l'1 d'octubre de 2017. Aquell dia, van ferir, de diversa consideració, 1.066 persones, 23 d'elles majors de 79 anys i dues menors d'11. El passat dia 14, durant la gran manifestació que col·lapsà l'aeroport del Prat, es repetiren els episodis innecessaris de brutalitat policial. El jovent veu com els partits polítics independentistes no es posen d'acord. I els mossos d'esquadra ja actuen igual que les forces policials espanyoles. S'ha pogut constatar aquests dies.

Malgrat la possible presència d'infiltrats a les concentracions de protesta contra la sentència del procés (agents dels serveis secrets, policies vestits de paisà, elements de l'extrema dreta), no cap dubte que els joves independentistes protagonitzen els aldarulls nocturns; han decidit que ja no van a suportar passivament la repressió indiscriminada i violenta de l'Estat. ¡S'han revoltat! L'antropòleg Manuel Delgado fa aquestes reflexions: «Els disturbis són una expressió de ràbia col·lectiva, conseqüència d'una situació frustrant. Els participants no són fanàtics embogits que s'abandonen a la destrucció. S'expressen violentament perquè arriben a la conclusió que és l'única manera d'aconseguir que els facen cas. La diferència amb els fets del 20 de setembre de 2017 és la capacitat de control que hi hagué en aquella ocasió. Per la nit, després de tot un dia de concentració davant la Conselleria d'Economia, el president d'Òmnium, Jordi Cuixart, i el llavors president de l'ANC, Jordi Sànchez, van decidir desconvocar la protesta per tal d'evitar tensar la corda, motiu pel qual, paradoxalment, han estat condemnats a nou anys de presó.»

Els procediments revolucionaris no es justifiquen per l'objectiu perseguit —el fi no justifica els mitjans—, sinó per la utilitat. Totes les revoltes fan servir algun tipus de resistència a l'autoritat. Ara bé, ¿quina és més útil, la resistència activa o la passiva? Els protagonistes de la revolta a Catalunya pensen que la resistència passiva no ha servit de res. Fins ara, l'activa tampoc tenia massa utilitat. Maig del 68, posem per cas, acabà en una victòria electoral del general Charles de Gaulle. Però els joves catalans que s'oposen a les forces policials lluiten per un objectiu diferent, el de l'alliberament nacional. I se'n surten molt bé al món globalitzat. Saben que els manifestants d'Hong Kong o l'Equador han aconseguit algunes de les seues reivindicacions. Tenen molta destresa amb les noves tecnologies. El govern de Catalunya està entre l'espasa i la paret. Intenta no perdre el comandament dels mossos. Vol evitar més represàlies per part de l'Estat. Tem que s'aplique la Llei de Seguretat Nacional. A partir d'ara, però, difícilment hi haurà contenció.

Els protagonistes dels aldarulls ja no fan cas ni a la plataforma Tsunami Democràtic, que només propugna accions pacífiques. ¿Durarà molt la revolta? ¿Aconseguirà algun objectiu? És difícil saber-ho. Fins ara, la resposta de l'establishment espanyol —menyspreu, negativa al diàleg, apel·lació exclusiva a les mesures judicials i policials, desig de proscriure la diversitat, negació de les aspiracions nacionals catalanes— només ha aconseguit d'agreujar el problema. Ningú no sembla recapacitar sobre la ineficàcia de la recepta. Clar i ras, l'Estat busca una derrota absoluta del catalanisme. El vol agenollat. Per a acabar-ho d’adobar, faltava la campanya electoral. Tradicionalment, tots els partits centralistes aprofiten Catalunya per a traure vots en altres comunitats autònomes. És possible que Pedro Sánchez s'haja inclinat per una nova convocatòria electoral perquè pense que l'aplicació de mà dura en el conflicte català li donarà molts vots el pròxim dia 10. ¿I si s'equivoca? En qüestions de llei i ordre, la dreta sempre duu les de guanyar. En fi, una escalada de la repressió podria allargar indefinidament el conflicte i les revoltes.

diumenge, 20 d’octubre del 2019

El monopoli de la violència

Ho va dir Max Weber: «L'estat té el monopoli de la violència.» Ahir a migdia, ho va repetir el ministre Fernando Grande-Marlaska. En realitat, és una forma abreujada de referir-se al monopoli en l'ús legítim de la força física, que pertany exclusivament a l'estat. Aquest ha de tenir legitimat, ha d'actuar al servei del bé comú. Sense legitimació, no hi ha estat democràtic, exerceix la violència un estat despòtic. La finalitat de la força és fer complir les lleis. ¿Quins són els principis jurídics que legitimen l’estat democràtic? N’hi ha molts. Tenim, per exemple, el principi de la bona fe o el d’autodeterminació. En realitat, principis com aquests permeten parlar de dret just o d’ètica del dret. Juristes com Karl Lorenz o Rudolf Stammler han teoritzat sobre això. Segons Lorenz, «La pretensió de ser obeït, ço és, la pretensió de vigència normativa d’un determinat ordenament jurídic, sols està justificada objectivament —fundada internament— quan aqueix ordenament és just.» De la qual cosa es desprèn que el ciutadà no estaria obligat a obeir el dret injust. Hi ha altre principi general, el del respecte recíproc, en què es basa l'estat democràtic. De nou, Karl Lorenz fa la següent reflexió: «Com més clarament coneixem els atzars, els interessos o les situacions de poder que han jugat un paper rellevant en l’establiment d’una regulació jurídica, més peremptòria és fa una pregunta: ¿per què ha de ser obligatòria aquesta regulació?» A diferència de les associacions de dret privat, l’estat és una corporació a la qual, generalment, no pertany el particular per virtut d’un acte voluntari d’ingrés i, per tant, d’una decisió de la seua voluntat. S’hi pertany perquè una llei estatal lliga la ciutadania a determinada situació de fet: el llinatge, el lloc de naixement... Es tracta, per tant, d’una condició personal, de caràcter forçós, que entra en contradicció amb el citat principi d’autodeterminació. Damunt, l’estat intervé en la vida dels particulars molt més profundament del que pot fer-ho qualsevol corporació privada. L’estat s’arroga també el dret d’executar coactivament les seues ordes. El sotmetiment del ciutadà individual al poder de l’estat —especialment la condició forçosa de membre— no pot ser considerada, sense més, com “dret just”. Hi ha circumstàncies, per tant, en què està plenament justificada la desobediència a l'estat. Dic tot açò perquè he sentit aquests dies com alguns líders teòricament demòcrates i socialistes —fins i tot amb bona formació jurídica— afirmen que s'aplicarà la llei amb tot el rigor a persones que senten vulnerats els principis de bona fe, autodeterminació i respecte recíproc. El ministre Grande-Marlaska ha recordat fins i tot el monopoli estatal de la violència —podria haver modulat el llenguatge i haver parlat de força física. En vista d'aquestes declaracions, crec que la crisi catalana porta camí d'eternitzar-se, bé que des de l'Estat espanyol es pense que s'ha acabat.

divendres, 18 d’octubre del 2019

Buscant la violència desesperadament

Amb l'edat, u ha de conèixer millor el món en què viu. Per tant, no fer una lectura correcta de la realitat és mostra d'ignorància supina. La presència d'infiltrats en els actes convocats per a protestar contra el sistema (policies vestits de paisà, agents dels serveis secrets, elements de l'extrema dreta) és un clàssic més antic que la picor. A Barcelona, cada vegada hi ha més indicis d'aqueixa presència. És ben difícil que un infiltrat passe desapercebut; avui, tothom té un mòbil amb càmera de fotos i vídeo. S'han enregistrat múltiples imatges que delaten els infiltrats: grups d'individus amb passamuntanyes i el mateix braçalet distintiu presents en diferents escenaris de violència; manifestants que obliguen algun d'aquests personatges a destapar-se el rostre i marxar de les concentracions; elements que confraternitzen amb els policies antiavalots i després són vistos en enfrontaments... També s'han enregistrat converses entre policies. ¡No me pegues, que soy un compañero, joder! ¡Ten cuidado, que le vas a dar! ¡Cállate, no digas nada, que nos están grabando! S'ha vist com algun mosso d'esquadra atiava les fogueres enceses als carrers.

També s'ha pogut comprovar com alguns antiavalots departien amigablement amb grups de feixistes. Altre clàssic de la intoxicació és la crida a la condemna de la violència. Tan aviat com es van produir els primers aldarulls nocturns, Pedro Sánchez va exigir al president Torra que condemnés la violència. Clar que s'ha de condemnar, ¿però quina? ¿Es demanava al president de la Generalitat que criminalitzés els CDR? No es pot descartar que alguns dels seus membres s'hagen excedit en les manifestacions de protesta, però el conjunt del moviment independentista és clarament pacífic. Poques vegades hem vist que un alt càrrec socialista —ministre, president de govern— haja condemnat la violència d'Estat. Sense anar massa lluny, el ministre Grande-Marlaska nega que els policies s'hagen excedit. ¡Tot molt previsible! Tothom hauria de saber que usar les clavegueres de l'Estat no és exclusiva del PP; els socialistes també n'han fet ús quan els ha convingut. I els mitjans informatius en mans del sistema donen per bones aquestes operacions encobertes. Conclusió: sovint, les coses no són el que semblen a primera vista. Principi elemental.

En un post de juliol de 2017, "La prova del nou", plantejava unes preguntes: «Un escamot de la guàrdia civil acut a dependències de la Generalitat. ¿Hi haurà altre escamot de mossos d'esquadra disposat a traçar una ratlla al paviment i indicar als guàrdies civils que no la poden traspassar, amenaçant-los fins i tot amb l'ús de la força? ¿Els responsables policials de la Generalitat es negaran a identificar els mossos participants en l'operatiu? ¿Quines ordres obeiran aquests, les de la Generalitat o les del govern central? ¿Hi haurà jutges i fiscals que es neguen a secundar les mesures repressives? ¿Sortiran al carrer milions de catalans per a defendre les seues institucions, els seus representants i els seus treballadors públics? En fi, si es planta cara a l'Estat central, si es produeix un moviment colossal de desobediència, quedarà molt clar que la convocatòria del referèndum i les aspiracions d'independència van de debò. Altrament...» Jo crec que ja estem en disposició d'aïllar les incògnites. ¿Els mossos són una policia catalana?

¡Ha! El passat dia 16, Josep-Lluís Carod-Rovira afirmava en una article publicat a NacióDigital: «Avui, per desgràcia, tenim un cos [els mossos] ple d’agents, comandaments i infiltrats del CNI, contraris a la nostra causa, i procedents dels cossos estatals.» Aquestes paraules permeten d'entendre alguns comportaments. S'ha vist com furgons de la Brigada Mòbil atropellaven gent dels CDR i com agents antiavalots deixaven circular lliurement escamots ultres. ¿Objectiu de tot plegat? Rebentar les concentracions de protesta i provocar episodis violents. El sistema busca la violència desesperadament. La necessita per a justificar la resposta repressiva. I és que caldria recordar que l'estructura judicial (jutges, fiscals, tribunals) i tots els cossos policials formen part del sistema. Qui se'n surt no pot esperar cap empara d'un jutge o d'un policia. Per això sobten les contradiccions insuperables en què ha caigut el govern de Catalunya: d'una banda, el president Torra anima els catalans a manifestar-se pacíficament per a demanar la llibertat dels presos polítics; d'altra, el conseller Buch justifica les actuacions violentes dels mossos d'esquadra.

dissabte, 12 d’octubre del 2019

Massa driblatge curt

Sovint costa d'entendre què discuteixen els nostres representants polítics. Durant els últims dies, els temes de discussió han estat diversos: pèrdua de diners procedents del FEDER, que reparteix la Generalitat, destinats a pacificar el trànsit rodat pel carrer Corretgeria; creació d'una comissió especial per a negociar el pressupost municipal de 2020; supressió del Xàtiva decideix... Alguns d'aquests assumptes tenen molta importància, no cap dubte. Sembla, però, que no són els de més transcendència per al conjunt de xativins i xativines. ¿Hi ha intercanvi d'opinions sobre la millor manera d'aconseguir plena ocupació laboral a Xàtiva? No. ¿S'està debatent un model urbanístic nou, sostenible i respectuós amb les persones i el medi? No. ¿Es discuteix el disseny d'un nou horitzó econòmic que brinde un futur esperançador a la ciutadania? Tampoc. Està clar, per tant, que alguns polítics locals només es dediquen al driblatge curt, a ventilar qüestions puntuals. Damunt, les enganxades dialèctiques solen ser practicades pels grups d'esquerra.

Vegem la primera. XU ha criticat que l'equip de govern no aplique al carrer Corretgeria allò que disposa el Pla de Mobilitat Urbana Sostenible: illes per a vianants i reductors de velocitat. El govern socialista respon que els veïns no hi estan d'acord i proposen dues solucions alternatives: canviar el sentit de circulació o prohibir el trànsit rodat. Següent polèmica. El principal grup opositor demanà la creació d'una comissió especial per a negociar el pressupost de 2020. ¿Com? Ja existeix una Comissió d'Hisenda en què es podia debatre l'assumpte. És possible que el grup proponent volgués discutir bilateralment amb els socialistes. Doncs res no impedia reunir-se en un despatx, en una seu de partit o en el reservat d'un restaurant. Però l'àmbit institucional no és el més adequat per a trobades bilaterals. ¿Per quina regla de tres s'hauria de vetar la participació d'altres grups del consistori en una comissió municipal? Quant a la tercera enganxada, a compte del Xàtiva decideix, he de reconèixer que m'ha costat de seguir allò que uns i altres discutien. La proposta de pressupost per a l'any vinent incloïa una partida destinada al procés participatiu.

Xàtiva Unida va demanar de suprimir-la i destinar la seua dotació a d'altres finalitats. Tot seguit, acusà el PSOE de voler carregar-se els pressuposts participatius. ¡Quin embolic! Des de les files socialistes es contestà a XU que ella havia proposat la supressió. En realitat, ni uns ni altres han dit la veritat completa. La partida consignada havia d'invertir-se en un assumpte pendent des de 2018, la construcció d'un pavelló al CEIP Attilio Bruschetti. Aquest projecte, idea de XU, és de difícil culminació. Roman aturat. En resum: uns no podien culminar una idea i altres no estaven interessats a revalidar el procés participatiu. En honor a la veritat cal dir que la participació era escassa. En realitat, els distints grups polítics mobilitzaven llurs seguidors per tal d'assegurar-se l'elecció dels respectius projectes. ¡Feien el paperot! Faltava l'entrada de C's a l'equip de govern. El nou regidor de Mobilitat ha suspès les restriccions al trànsit davant el CEIP Martínez Bellver, durant les entrades i les eixides dels xiquets. Diu que estudia amb la comunitat escolar altra solució.

¿Estudia que s'entre al recinte escolar pel carrer Germans Blasco Acevo? ¡Ha! ¡Bonica solució! Però mentre, ¿caldria respectar les mesures vigents, no? Pacificar el trànsit per Ventura Pascual costà 70.000 euros. En fi, totes aquestes polèmiques venen a demostrar que la política local és de vol rasant. Tant més que un portaveu del PSOE ha declarat que les variacions al pressupost de l'any vinent suggerides per Xàtiva Unida li semblen «molt raonables, perquè no alteren gens la quantia d'ingressos i despeses consignats». És més, segons el portaveu socialista, «permetran millorar la xarxa d'abastiment d'aigua i la retirada de barreres arquitectòniques». En aqueix cas, no s'entén tanta batussa per no res. El període municipal acaba de començar, però la proximitat d'eleccions no ajudarà a temperar els ànims; les campanyes electorals sempre són propícies per a la gresca. Haurem de veure, per tant, com s'etziben un reguitzell d’invectives, els uns als altres, els heralds del PSOE, Compromís (esdevingut franquícia valenciana de Más País) i UP. ¡Socis en uns àmbits i adversaris acèrrims en altres! Massa regateig curt i poca passada llarga.

(publicat a Levante-EMV, el 12/10/2019)

divendres, 4 d’octubre del 2019

Les carreteres de Geòrgia, ¡un espectacle!

Circular en cotxe per les vies urbanes i les carreteres de Geòrgia és tota una experiència. En el país només hi ha uns 100 km d'autovia, els quals uneixen Tbilisi i Khashuri, en la ruta cap a l'oest (a Kutaisi i Batumi). El conjunt de vies interurbanes està format, per tant, per carreteres convencionals, sense cap mitjana que separe els dos sentits de circulació. Algunes presenten bon estat de conservació, però altres es troben en pèssimes condicions. Una de les més transitades és l'anomenada Carretera Militar, que enllaça Tbilisi amb Vladikavkaz (Rússia). Abans d'arribar a la frontera, aquesta via passa per Stepantsminda, localitat als peus del mont Kazbeg (5047 m), la segona cota més alta de Geòrgia. La carretera ressegueix la ruta tradicional utilitzada per tots els invasors i els comerciants al llarg dels segles. Durant l'època soviètica, el traçat tenia la funció d'afavorir el trasllat ràpid de tropes terrestres russes, a través del Caucas, cap als territoris situats al sud de la serralada. En general, moltes carreteres georgianes travessen paratges muntanyosos (a penes hi ha túnels). Això obliga a tancar molts trams durant les nombroses nevades hivernals.


Els desnivells i el seguit de corbes allarguen la durada dels itineraris fins a límits molt tediosos. (Posaré un exemple. El trajecte d'uns 250 km entre Vardzia i Tskaltubo, localitat pròxima a Kutaisi, ens va costar de fer cinc hores.) Damunt, et pots trobar amb combois militars de carros blindats i vehicles pesats que fan maniobres. Això provoca embussos enormes, que s'agreugen pel costum local d'avançar per la dreta, envaint els vorals. El trànsit pel país caucàsic depara altres curiositats. Els georgians condueixen d'una manera molt temerària, quasi suïcida. Ningú no respecta la ratlla contínua. Em vaig afartar de veure com era ultrapassada per múltiples vehicles que obligaven a apartar-se els cotxes que venien en sentit contrari. En vàries ocasions, l'autobús en què viatjava el nostre grup estigué a mil·límetres de la col·lisió. Contemplar els avançaments en plena corba, sense respectar la ratlla contínua i a tota velocitat, provocava calfreds. De fet, ens vam topar amb algun accident greu. Quant al parc mòbil, es pot trobar de tot, cotxes molt luxosos —a Geòrgia també hi ha rics, com a tot arreu—, vehicles modestos i moltes relíquies de l'època soviètica
 

Durant els dies d'estada al país, vaig veure camions KRAZ de fabricació ucraïnesa, furgonetes UAZ 452, Bukhanka, o tot terrenys UAZ 469, Bobik, un Volga GAZ-24-10 i, sobretot, molts exemplars de les Lada Classic Series (els VAZ 2101, 2104, 2105, 2107). Aquests turismes, basats en el Fiat 124, van ser fruit de l'acord signat per la marca italiana Fiat i la russa VAZ. Se n'han produït milions d'unitats i encara continuen circulant per les vies públiques de nombrosos països satèl·lits o repúbliques de l'antiga URSS (Rússia, Bulgària, Geòrgia, Armènia, Cuba, Uzbekistan...). També circulen pel país caucàsic moltíssims vehicles de diverses classes i marques importats del mercat japonès de segona mà. Porten, per tant, el volant a la dreta. Els indicadors de carretera són escassos. Això sí, és omnipresent un senyal que indica la direcció i la distància a Sukhumi, capital d'Abkhàzia, territori controlat pels russos que ha establert un estat independent de facto. Els georgians el consideren part inalienable del seu país. (La Carretera Militar discorre a prop d'altre territori amputat, Ossètia del Sud.) Col·locar a totes les carreteres els senyals de direcció a Sukhumi és la forma simbòlica de reivindicar constantment la sobirania sobre una part perduda de Geòrgia que potser no recuperaran mai.


Finalment, sobta la presència d'animals solts (vaques, porcs, gallines, cavalls) a les vies urbanes i les carreteres. Les vaques són les autèntiques reines del país. Ocupen les calçades de totes les carreteres, a la muntanya o al pla, i de llurs travessies per les poblacions. En estiu, senten una predilecció especial pels ponts, perquè busquen la circulació d'aire fresc. Jo pensava que això només passava a l'Índia. Les vaig veure durant múltiples trajectes: entre Mtskheta i Akhaltsikhe; en Abasha, poble nadiu de Konstantín Gamsakhúrdia —escriptor i pare del primer president de la Geòrgia independent—, viatjant des de Kutaisi a Mestia; a les regions de Samegrelo, Svaneti, Kakheti... Els conductors estan acostumats a les vaques i elles, als conductors. Aquests toquen el clàxon i aquelles —o aquells; també hi ha vedells i bous— s'aparten. Es veuen cavalls solts als aparcaments. Geòrgia és un país pobre. Per tant, les vores de moltes carreteres estan plenes de gent que es guanya la vida venent hamaques, dolços típics, con ara la churchkhela, pa, fruita, sobretot síndries i raïm, teixits, records... ¡Tot plegat (trànsit, vaques, parades), un espectacle!

dimecres, 2 d’octubre del 2019

Alexandre VI, un papa renaixentista

Alexandre VI fou un papa renaixentista. Protegí l'Acadèmia Romana, dirigida per Pomponio Leto, un niu de neopagans que celebraven més els déus grecoromans que les festivitats cristianes, i reorganitzà la Sapienza, la Universitat de Roma, dotant-la d'edifici. Promulgà les butles que elevaven l'Estudi General de València a la categoria de veritable universitat. El papa també promogué la construcció de nombrosos edificis i la realització d'obres urbanístiques: la cancelleria vella, l'ampliació del Vaticà (la torre, el cortile i els apartaments Borja), el castell de Cività Castellana, la Via Alexandrina (per a celebrar el jubileu del 1500), el tempietto de Bramant... Potser, Miquel Àngel va realitzar la Pietà sota els auspicis d'Alexandre VI (alguns han cregut veure el rostre de Vanozza en la Mare de Déu i el duc de Gandia mort en la figura de Crist). L'obra més emblemàtica, però, fou la remodelació de la Mole Adriana, avui castell Sant'Angelo. La fortalesa deu el seu nom al papa Sant Gregori Magne, que a finals del segle VI, en haver-se declarat la pesta, organitzà una processó de pregària. En passar per davant la mola, el sant veié un àngel que embeinava l'espasa. De seguida s'acabà l'epidèmia. El papa féu col·locar un àngel en la part més alta de l'antic mausoleu d'Adrià.

Retrat d'Alexandre VI pintat per Bernardino di Betto, il Pinturicchio,
als apartaments Borja del Vaticà