diumenge, 28 de novembre de 2021

Contra la llengua

El Tribunal Suprem no ha admès el recurs de cassació presentat per la Generalitat contra una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) en què s'ordenava garantir que el castellà siga llengua vehicular al 25%, com a mínim, de l'horari lectiu de tots els centres educatius catalans. Per tant, la sentència passa a ser ferma i executable. Es tracta d'un torpede contra la línia de flotació dels programes d'immersió lingüística. Abans de reflexionar sobre aquest enèsim atac al català, convé destacar una qüestió prèvia: ni el conjunt dels poders de l'Estat, ni els partits polítics d'àmbit estatal (incloses les formacions d'esquerra), ni altres institucions oficials accepten que Espanya siga plural i diversa. La  incomprensió de la diversitat i el supremacisme espanyol estan darrere les actituds de partits polítics, tribunals i govern central. Aquest tingué oportunitat d'evitar la decisió del TSJC; durant l'any passat, quan encara no hi havia sentència (es va dictar el 17 de desembre de 2020), Pedro Sánchez podria haver ordenat a l'Advocacia de l'Estat que retirés el recurs presentat en època de Rajoy contra la normativa educativa catalana.

S'hauria pogut retirar, com preveu l’article 74 de la llei reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa: El recurrente podrá desistir del recurso en cualquier momento anterior a la sentencia. Però el govern de coalició no desistí. Resulta ben cridaner que ERC votés a favor de la llei Celaá mentre l’advocat de l’Estat mantenia viva l'acció contra la Generalitat de Catalunya. Ara, ja no es pot fer res. Quasi paral·lelament, hem conegut altra sentència que es carrega l’Oficina de Drets Lingüístics del País Valencià. La denominada Asociación para la Defensa del Castellano en la Comunidad Valenciana havia presentat al TSJCV un recurs contra el decret del Consell de novembre de 2017 que regulava la creació i el funcionament de l'oficina. L'entitat recurrent argumentava, entre altres coses, que l’oficina naixia amb la pretensió de defensar únicament els drets dels valencians que parlen en valencià i no los derechos de los castellanohablantes a expresarse en castellano, quedando éstos desamparados. El TSJCV anul·là diversos articles del decret. La Generalitat Valenciana presentà un recurs de cassació, però el Tribunal Suprem l'ha refusat.

¡El món a l'inrevés! En tots els casos s'argumenta perill per al castellà i desempar per als seus parlants. O siga, el castellà, una llengua que parlen a tot el món, segons l'Institut Cervantes, 580 milions de persones, corre perill. Per tant, cal defensar-lo. Qui afirma això ¿fa broma o parla seriosament? El castellà, la llengua dominant a totes les administracions, als periòdics d'àmbit estatal —tant digitals com de paper—, a gran part de la premsa regional i local, a les cadenes de ràdio, als canals generalistes de televisió, a les grans plataformes de continguts audiovisuals, al cinema, ¿necessita que el defensen? En canvi, les altres llengües cooficials de l'Estat, que es troben sovint en retrocés i en perill de desaparició a mitjà o llarg termini, ¿no necessiten cap defensa? Ja dic, el món a l'inrevés. És com si un enorme elefant pugnés amb una petita formiga i el primer necessités ajuda, perquè la formiga és a punt d'anorrear-lo. En realitat, segons diverses fonts solvents, la immersió lingüística ja tenia molts problemes a Catalunya sense sentència del Suprem. La consciència lingüística dels catalans ha minvat. I el Procés ha empitjorat la situació.

En els seus inicis, la immersió lingüística en català no tenia cap oposició. Des de l'espanyolisme s'ha denunciat sovint el clima irrespirable a Catalunya. Jo, que hi vaig treballar un temps, puc dir que la denúncia és absolutament infundada. Durant els anys vuitanta i noranta, molts immigrants volien que els fills aprengueren català. Des de 2005, només vuitanta famílies han reclamat l'escolarització en castellà. (El sistema educatiu català acull cada curs vora 1,5 milions d'alumnes.) No existeix un conflicte social. Hi ha, però, una pèrdua gradual de consciència. Els docents ja no es prenen tan seriosament com abans la seua formació lingüística. Com més va, més freqüent és que no es parle català en les aules —especialment en les de secundària. Es fan les activitats en català, però els xiquets parlen castellà dins i fora de l'aula. La situació és ben preocupant a la Catalunya més poblada, on hi ha molta presència d'immigrants. La llei catalana d'educació no es compleix, bé que la immersió lingüística és factor d'integració i compta amb un consens ample al Parlament i l'àmbit educatiu. Fundacions i sindicats educatius han expressat llur rebuig a la decisió judicial.

Des de la Generalitat s'ha anunciat l'incompliment de la sentència. El risc no és, però, l'aplicació de l'article 155 de la Constitució que ja ha reclamat el PP. Els qui han d'aplicar la sentència són els equips directius dels centres. Una desobediència podria implicar persecució judicial. I, atesos els precedents immediats, no sé si hi haurà voluntaris per al martiri. La situació política actual no és la dels anys vuitanta i noranta. Els jutges coneixen la realitat. La sentència del Suprem torna a mostrar com són tractades a l'Estat espanyol les minories nacionals. La repressió adopta la forma d'un acte judicial conforme a la legalitat. La conformitat és, però, pura il·lusió; moltes decisions judicials ignoren el dret europeu, que també forma part del dret intern espanyol. Els tractats de la Unió Europea estableixen que aquesta es basa en els valors del respecte a la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la plena igualtat, l’estat de dret i els drets humans, inclosos els de les persones pertanyents a minories. «La Unió respecta la riquesa de la seua diversitat cultural i lingüística i vetlla per la conservació i el desenvolupament del patrimoni cultural europeu.»

Però, com es deia més amunt, al nucli dur de l'Estat li la bufen la diversitat i la pluralitat de la pell de brau. No combrega amb l'esperit dels tractats de la UE. De fet, Espanya ja ha rebut advertències. Incompleix els compromisos europeus per a preservar la riquesa lingüística del continent. En 2019, el Consell d'Europa advertí del greu retrocés del gallec. L'organisme qüestionava l'educació a Galícia i el País Valencià, i denunciava que les traves a tots els idiomes cooficials persisteixen en sanitat i justícia. El quint diagnòstic oficial sobre el grau de compliment en Espanya de la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, un tractat de 1992 al qual s'adherí l'Estat espanyol en 2001, era ben dur. El Consell d'Europa criticava la falta d'avenços i reiterava la necessitat de reformar l'article 231 de la Llei Orgànica del Poder Judicial. L'informe del Consell d'Europa també criticava la normativa escolar al País Valencià per impedir l'existència de programes d'immersió lingüística en valencià. «Si els tribunals no permeten la immersió completa, no es pot fer res», responia Rubén Trenzano, director general de Política Lingüística. Jo ja firmaria per una immersió parcial.

divendres, 26 de novembre de 2021

El fill secret de la reina

En 1409, a Martí l’Humà se li va morir el darrer fill viu. El rei es casà d’urgència amb una joveníssima noble, Margarida de Prades, 30 anys més jove que ell, per a intentar tenir descendència, però no ho aconseguiren i ell morí l’any següent. Margarida mantingué la condició de reina vídua, integrada dins la família reial, vivint al Palau Reial Menor de Barcelona i amb certes rendes reials, però en 1419 es va enamorar d’un noble valencià, Joan de Vilaragut, i es va casar amb ell, d’amagat, per tal de no perdre la condició reial i les rendes corresponents. I més encara, tingueren un fill, Joan-Jeroni de Vilaragut, que també van amagar, primer donant-lo a una família de Barcelona i després ingressant-lo en el monestir de Santes Creus, on va ser ordenat monjo sense saber que son pare era un noble i sa mare tota una reina.

dimecres, 24 de novembre de 2021

Allò que s'esdevindrà algun dia

Encara que no inspiren massa confiança, moltes enquestes donen més intenció de vot a la dreta (PP i Vox) que a l'esquerra (PSOE i UP). Naturalment, si cap dels dos blocs polítics no sumés majoria absoluta, en unes eleccions generals, altres grups, com ara els partits nacionalistes o Más país, inclinarien la balança cap a un costat. De moment, la permanència de l'actual govern d'esquerres no sembla córrer perill. Falta prou, per tant, per a les pròximes eleccions. Però hi ha cada vegada més veus que alerten de la imminència d'un govern de dreta. Si la suma de vots obtinguts per PP i Vox donés majoria suficient (les enquestes anuncien la desaparició de C's), tindríem govern d'ultradreta. ¿Encerten els sondeigs? Per a mi, el misteri no és el triomf de la dreta, sinó quan es produirà. És incontestable que guanyarà algun dia. Si la democràcia funciona amb plena normalitat, un dels seus trets essencials és l'alternança. A tots els partits polítics els agradaria governar sempre. Però tal aspiració rarament s'esdevé en les democràcies liberals.

Hi ha alguna excepció cridanera; la Unió Social Cristiana (CSU) de Baviera —posem per cas— governa el land alemany ininterrompudament des de 1947, és a dir, des del final de la Segona Guerra Mundial. Allò normal és, però, que els partits vagen rellevant-se en el govern dels països democràtics. El període d'estada al poder pot ser molt dilatat, però sempre acaben produint-se canvis. Ho diu el refrany: «Cap bé ni cap mal dura cent anys.» (Mal que el govern de la CSU porte camí d'assolir-los; ja dura tres quarts de segle.) La dreta hispana guanyarà. L'obligació de l'esquerra és aconseguir que aital cosa tarde moltíssim a ocórrer. Però no sé jo si l'actual govern estatal de coalició i els seus aliats estan fent una tasca preventiva, enredats com estan en les seues divergències. ¿No perceben el perill? El neofeixisme espanyol té un tret que el diferencia d'altres feixismes europeus: és beat, almenys de cara a la galeria. La nostra ultradreta s'ha aliat sempre amb l'Església. En canvi, els fatxes d'altres països europeus són laics. Els d'aquí sempre volen regular els assumptes de moral i costums d'acord amb els postulats de l'Església Catòlica.

Per tant, tots (ateus, agnòstics, indiferents, creients de diferents confessions, descreguts, fidels, infidels) haurem de sotmetre'ns als dictats de la Santa Mare quan guanyen PP i Vox. Ja podem anar fent-nos a la idea. L'única esperança és que Vox decline i el PP dispose de prou temps per a temperar-se. Però trobe que això seria miraculós. Ara mateix, qui pense que la dreta espanyola serà algun dia perfectament homologable a l'europea moderada somnia truites. A més, en una gran part d'Europa tampoc no bufen vents de moderació. En fi, mentre esperem l'arribada —és un dir— de l'extrema dreta, la cúpula judicial i el Tribunal Constitucional van fent feina, per tal que ens acostumem gradualment al que ha de venir inexorablement. Amb l'actual composició del màxim intèrpret de la Constitució, tots els recursos de PP i Vox, contra lleis que garanteixen nous drets, poden prosperar. Per tant, serien declarades inconstitucionals coses com els terminis per a l'avortament voluntari, l'eutanàsia, etc. I això és només l'aperitiu. El plat fort arribarà quan els poders legislatiu, judicial i executiu estiguen, tots tres, en mans de la dreta reaccionària.

Llavors vindran els retalls dràstics de serveis públics que són essencials per a l'estat del benestar (sanitat, educació, ingrés mínim vital, ajudes a la dependència, salari mínim interprofessional, pensions), la minva de drets laborals, la derogació de la llei de memòria històrica, la negació de la violència de gènere, la recentralització de l'Estat, la reforma de la llei de partits... Perillaran les llibertats d'expressió i reunió, i el respecte a la igualtat de drets de totes les persones. No és qüestió de fer por; Vox es meneja als escenaris de la por com un peix a l'aigua. Als territoris de l'atemoriment sempre guanyarà la ultradreta. L'esquerra ha d'aprofitar les ajudes europees per a transformar l'economia i impulsar polítiques positives a favor de desfavorits, classe obrera i gent de les denominades classes mitjanes. Només així pot assegurar-se suficient suport electoral. Es tracta d'aconseguir que el triomf de la dreta tarde molt a venir. Estaria bé gaudir d'un cicle llarg de governs d'esquerra transformadora que consolidés conquestes socials i drets, per tal que un futur ascens de la dreta no pogués desmuntar-los fàcilment. Reconec que no sóc molt optimista.

dilluns, 22 de novembre de 2021

Els últims dies de Lucrècia Borja

Les seues fundacions religioses i una carta dirigida poc abans de morir al papa Lleó X mostren una evolució espiritual de Lucrècia cap a la vida devota. Entre els seus súbdits, ingué fama de dona pietosa i benefactora. Morí en 1519 per les complicacions del seu darrer part. Fou soterrada a Ferrara. Poc temps després, el seu marit jauria junt a ella en la mateixa tomba del monestir del Corpus Domini. El personatge femení més cèlebre del llinatge Borja mai no havia sortit d'Itàlia, però pogué conèixer de primera mà els nous corrents renaixentistes que influïen en tots els artistes del seu temps: poetes, pintors, escultors, músics, arquitectes... Es voltà d'humanistes, trepitjà algunes de les corts més esplendoroses del Renaixement italià durant la transició entre els segles XV i XVI. Es relacionà amb homes poderosos i notoris, i amb dones que rivalitzaren amb ella en l'interès per les novetats i el gust per l'art i l'elegància. Lucrècia deixà una fama imperible que ni la llegenda més negra ha aconseguit d'esborrar. Avui, els viatgers il·lustrats que camegen per terres de la Itàlia central, per ciutats com Roma, Spoleto, Perusa, Pesaro, Urbino, Bolonya, Màntua o Ferrara, poden evocar la vida de la filla del papa xativí Alexandre VI, una vida plena de les vicissituds que proporciona la fortuna.
 

 Medalla amb l’efígie de Lucrècia Borja, esposa d’Alfonso d’Este (1502-1519),
dissenyada a l’estil de Giancristoforo Romano

dissabte, 20 de novembre de 2021

La fira Borja

Comencem pel nom. Segons el diccionari, fira és una reunió periòdica, generalment anual, de mercaders i negociants, per a realitzar intercanvis comercials sota els auspicis de l'autoritat. Una segona accepció defineix fira com un conjunt d’instal·lacions recreatives i atraccions (cavallets, rodes, cotxes de xoc...) que es munta a les poblacions durant determinades festes. ¿Era adequat el nom elegit per al conjunt d'activitats borgianes celebrades des del 25 d'octubre fins a l'1 de novembre? En tot cas, induïa a confusió; algunes persones pensàrem que es preparava una nova "fira medieval" com la perpetrada per Alfonso Rus fa uns anys. Ho contàrem. En 2010, L'anterior alcalde organitzà unes representacions teatrals de carrer. Als festeigs, uns 120 espectacles que pretenien recrear l’època d’esplendor de la cèlebre nissaga xativina, hi hagué el cartró pedra, els penons, les parades d’artesania i el vestuari tronat típics de les fires medievals. Per sort, en maig de 2016 se celebrà un congrés titulat 'Els Borja en l'art' i un programa cultural extens amb exposicions, concerts i recitals distribuïts al llarg de tot el mes. Un conjunt d'actes com aquest té nom, festival.

Així es denominen pertot els grans esdeveniments culturals (Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià, Festival de Bayreuth, Festival de les Arts de València...). Un festival és un conjunt d'exhibicions, funcions, actuacions artístiques, i actes culturals diversos. Se m'acuden diverses denominacions per al de Xàtiva: Festival borgià, Gran festa renaixentista i borgiana, Xàtiva i els Borja, Jornades borgianes... Organitzar una gran celebració requereix competència, creativitat i recursos. Però el nostre Ajuntament és renitent a despendre diners en cultura. Els comissaris de grans esdeveniments celebrats a la ciutat els últims anys han treballat gratis et amore. Per tant, les autoritats municipals estan mal acostumades. Les persones que realitzen alguna activitat artística han de cobrar els seus honoraris. Els productes culturals de qualitat costen diners, però s'ha creat un mal precedent. També calen molta implicació ciutadana i rigor històric en el disseny d'un festival borgià amb pretensió d'assolir continuïtat i ressò més enllà dels estrets límits del terme municipal. Hi ha festes amb gran participació popular en indrets de casa nostra i d'altres països.

Al Calendimaggio o la Giostra della Quintana, que se celebren en Assís i Foligno, dues ciutats italianes de l'Úmbria, el gran desplegament de vestuari d'època, desfilades, música i cavallers és espectacular. La festa de Foligno és un palio en què competeixen diferents barris de la localitat. Les celebracions estan ambientades en èpoques medieval i barroca. Ontinyent i Alcoi celebren les festes de moros i cristians, equiparables, per participació i presència de música, desfilades i vestuari, a les umbres. La Fira Modernista de Carcaixent també pren volada. Són esdeveniments organitzats per i per als veïns que atrauen una multitud de visitants. Les mostres d'indumentària i gastronomia del passat festival xativí eren bona idea, però no s'ajustaven als costums d'època dels Borja. És fàcil de comprovar. En Lucrècia Borgia (1480-1519). Bajo una nueva luz, d'Isabel Barceló, es descriuen minuciosament els vestuaris de Lucrècia i altres personatges coetanis.

Al seu article del número 18 de la revista Papers de la Costera, "El poder dels Borja: les festes del casament de Lucrècia Borja amb Alfons d'Aragó, el 1498", Vicent Josep Escartí, escriptor, columnista i professor de la Universitat de València, explica quines viandes se servien en les taules aristocràtiques de la darreria del segle XV. I no, no vull dir que els restaurants xativins hagueren de reproduir mil·limètricament tots els menús antics. Però aquests detalls duen a una conclusió: segons el parer de persones vinculades al món cultural, es trobava a faltar pàtina acadèmica en la "fira". L'Ajuntament no demanà col·laboració d'especialistes o estudiosos i mantingué gran secretisme sobre l'esdeveniment fins a pocs dies abans d'inaugurar-lo. Les mancances i la falta de rigor històric menaren potser a un resultat massa esquifit. Si no alça el vol, el Festival Borja —això de fira em continua grinyolant— mai no seduirà molta gent de fora. Atraure turistes era un dels objectius explícits del muntatge. Però fa l'efecte que l'afluència de forans no fou l'esperada ni de bon tros. En fi, el prestigi cultural s'assoleix a base de qualitat, recursos i participació ciutadana.

(publicat a Levante-EMV, el 20/11/2021)

dilluns, 15 de novembre de 2021

Cent anys

El PCE (Partit Comunista d'Espanya) ha complit cent anys. ¿Continua sent necessari avui? Allò que continua sent necessari és lluitar contra els enormes excessos del capitalisme salvatge, és a dir, contra totes les injustícies socials que es deriven de l'explotació dels treballadors, l'atur, la precarietat, la manca d'habitatge digne i accessible per a la gent desfavorida... S'ha de lluitar també contra les desigualtats que provoca la globalització. Les persones com cal no poden tolerar la guerra, l'empobriment de molts i l'enriquiment descomunal d'uns pocs. Això s'ha de combatre. Cal un repartiment més equitatiu de la riquesa. Ara bé, no sé si el partit comunista és útil per a la tasca. S'ha de reconèixer que l’existència del bloc comunista posà fre, en l’Europa occidental de postguerra, a les pitjors pulsions del neoliberalisme econòmic. Ho comprovem ara, quan ja no existeix comunisme europeu. També està clar que el fracàs del “socialisme realment existent”, allà on s’ha assajat, és inseparable de l’intervencionisme de l’occident imperialista i capitalista. A hores d'ara, però, calen vies noves compatibles amb la democràcia i les llibertats individuals.

És fa ben difícil contrapesar les atrocitats del “terror roig” estalinista amb els intents esparsos d’instaurar un socialisme en llibertat que, en realitat, no ha arribat a quallar enlloc. La llosa de Iósif Stalin, Nicolae Ceauşescu, Mao Zedong o Pol Pot —protagonistes d’alguns dels episodis més terribles de la història universal de la infàmia— pesa, per tant, moltíssim. El sacrifici de molts comunistes que lluitaren contra el feixisme (durant la Guerra Civil) i contra la dictadura franquista s'ha de destacar. Hi ha, però, a la història del comunisme espanyol, altres pàgines ominoses que és millor oblidar: l’eliminació sistemàtica dels adversaris trotskistes, posem per cas, o la creació de les txeques... Els comunistes espanyols, italians o francesos, atès que mai no han arribat a governar (només han tingut participacions minoritàries en governs de coalició com l'actual espanyol), poden mostrar un rostre diguem-ne humà (semblant al d’aquells comunistes que s’oposaren als tancs soviètics durant la Primavera de Praga). I clar, saber com se les haurien gastat en cas d’arribar al poder absolut és un misteri irresoluble. A la pell de brau, ciència ficció.

Hi ha una cosa del PCE que em desplau molt: sempre troba plausibles les seues decisions. Va col·laborar —posem per cas— en la “transacció” que fou la transició: oblit en canvi de legalitat; acceptació de la monarquia en canvi d’un plat de lentilles... Quan els socialistes protagonitzen aquestes transaccions, solen ser titllats de traïdors a la classe obrera. En canvi, els comunistes fan «política», signen «compromisos històrics». Però tornem a l'assumpte de la utilitat. El PCE es proclama d'esquerres, leninista, revolucionari, internacionalista, republicà, solidari, feminista i laic. Segons el seu actual secretari general, Enrique Santiago, el Partido Comunista siempre ha sido el principal constructor de la democracia y de las libertades en España. Aquesta afirmació és molt discutible. Durant gran part de la II República, el PCE fou irrellevant. Dir que la unió de totes les forces d'esquerra durant la Guerra Civil fou iniciativa exclusiva dels comunistes no és cert. En tot cas, després de la dictadura franquista, el comunisme espanyol entrà en declivi. Fins ara, no ha servit per a res; ha estat incapaç, durant quaranta-cinc anys, d'aconseguir algun objectiu remarcable.

Després de la seua legalització, en abril de 1977, el PCE inicià la campanya per a les imminents eleccions. Els mítings omplien de gom a gom places, estadis... Tot invitava a l'optimisme. Però el 15 de juny d'aquell any, els comunistes només van obtenir 19 diputats. Més tard, fundarien Esquerra Unida que, sota la direcció de Julio Anguita, assoliria a les eleccions generals de 1996 les màximes cotes, un 10% dels vots i 21 diputats. Als comicis autonòmics de 2015, EUPV quedà fora del parlament valencià. Semblava que Podemos podia encarnar una tercera via entre comunisme i socialisme. En realitat, la formació que liderava Pablo Iglesias mostrà aviat l'empremta leninista que amagava al seu si, malgrat els esforços per fer creure que l'esquema esquerra-dreta havia perdut vigència i no tenia utilitat. Pablo Iglesias es un sabio adaptador de Lenin a las circunstancias actuales, va dir Julio Anguita. Durant un temps, Podemos es negà a convergir amb IU. Quan, finalment, es produí l'acord, Unidas Podemos inicià un descens electoral que no ha cessat. Ara, altra comunista, Yolanda Díaz, lidera l'enèsim intent de formar un front ample d'esquerres.

¿Reeixirà? La vicepresidenta té molta popularitat, és potser la millor ministra de Treball des de l'adveniment de la democràcia. Però la seua participació a la campanya de les darreres eleccions gallegues no donà als seus coreligionaris els fruits esperats. Recordem: en 1977, el PCE omplia camps de futbol a pobles i ciutats de l'Estat, però només obtingué 19 diputats. De moment, la iniciativa Otras Políticas ja comença mal; una de les seues promotores ha votat jutges corruptes amb el nas tapat i ha deixat tirat el seu company Alberto Rodríguez —ja sabeu, «nosaltres fem política». Per altra banda, Yolanda Díaz i companyia només s'expressen en castellà. Com diu Marius Serra, «en l'any setanta-vuit, l'eslògan multicolor exhibit al Teatre Olympia de València hauria estat tetralingüe (Bon dia, Bos dias, Buenos días, Egun on), però aquestes "otristes" consideren ara que ja no cal lluir diversitat lingüística. A cada burrada perdem un llençol.» En efecte, les "altres polítiques" semblen oblidar que el respecte a la plurinacionalitat de l'Estat espanyol i el dret d'autodeterminació també són anhelats per molts ciutadans i ciutadanes de la pell de brau.

Un amic meu diu: «¿Altres polítiques? No, la mateixa de sempre, que mira cap a ponent, per a ofrenar noves glòries a Espanya.» Hem de recordar que ni Mónica Oltra (formada políticament al PCE i EUPV) es reclama nacionalista, ni Ada Colau és independentista o especialment catalanista. L'operació de Yolanda Díaz no té assegurat l'èxit. Això sí, provocarà turbulències en diverses formacions: Unidas Podemos, Más país... A casa nostra, ja ha creat friccions entre Iniciativa i el Bloc, socis de Compromís. En realitat, tot sembla un nou intent dels comunistes, que amaguen les seues sigles des de fa temps dins coalicions o plataformes complexes (les velles teories sobre el paper de l’avantguarda i els seus companys de viatge petitburgesos), per a obtenir una mica de protagonisme en la política espanyola. Si qualla el projecte, els valencians pagarem els plats trencats, com sempre. En fi, cal una esquerra transformadora que allibere el planeta i els seus habitants dels danys terribles que provoca el neoliberalisme, però no estic gens convençut que Lenin i Gramsci, ideòlegs del comunisme que hem conegut fins ara, siguen útils per a la tasca.

dissabte, 13 de novembre de 2021

Tempesta perfecta

Alguns economistes van advertir que s'aproximava una gegantina crisi d'oferta. El capitalisme i la globalització anaven a passar una mala temporada. ¿Causes? Variades. Ja fa temps, els polítics i els empresaris europeus pensaren que la prosperitat econòmica del continent havia de venir del sector terciari, especialment dels serveis financers. Van decidir derivar moltes manufactures a països —sobretot asiàtics— en què es pagaven salaris més baixos. És el famós fenomen de la deslocalització. Es traslladà la producció de coses molt diverses, des d'elements que requerien gran inversió tecnològica —vehicles, circuits integrats i altres components electrònics— fins a certs objectes —les màscares i els EPI sanitaris en són bons exemples— que resulten fàcils de fabricar. Abaratir el cost de mà d'obra era la màxima prioritat. Això provocà un exorbitant trànsit internacional de mercaderies transportades en contenidors, per via marítima, o en grans avions de càrrega. Però arribà la pandèmia de covid-19. Els països europeus comprovaren quines conseqüències tenia haver deslocalitzat la producció d'elements essencials durant una colossal crisi sanitària.

La pandèmia també aturà els intercanvis de béns. Quan s'ha recuperat l'activitat comercial, el rebot de demanda ha creat un gran coll de botella que ha encarit de manera estratosfèrica el cost del transport de contenidors. Els fabricants asiàtics tampoc no abasten a atendre tots els clients europeus. A més, Xina, principal proveïdora de mercaderies, comença a tenir una enorme classe mitjana que també demanda productes de consum. Lògicament, el país prefereix atendre primer la demanda interna. ¿Resultat de tot plegat? ¡Augment de preus! Es compleix la vella llei de l'oferta i la demanda: amb escassesa d'oferta, pujada de preus. I per acabar-ho d'adobar, ens ha arribat altra crisi, l'energètica. Assistim a la desmesurada pujada del preu del petroli, el gas natural i l'electricitat. L'especulació i la geopolítica en són els culpables. Cal recordar que les principals zones subministradores de gas són el Magrib i Rússia. Marroc i Algèria tenen un conflicte etern a causa de les discrepàncies sobre l'antic Sàhara espanyol. Marroc ha tallat el gasoducte que travessa el seu territori i transportava gas algerià a Espanya. Naturalment, el gas s'ha encarit.

Quant a Rússia, el preu del seu gas sempre ha estat supeditat als interessos propis i de tercers (Ucraïna, Bielorússia), que poden canviar d'un dia a l'altre si es produeix una variació del context polític. Com la font més cara (les centrals de cicle combinat que funcionen amb gas) preval al sistema de subhasta del mercat majorista elèctric, el preu de l'electricitat també s'ha disparat. L'escassesa de subministraments, el preu de l'energia (gasolina i electricitat sobretot) i el cost dels transports ja tenen conseqüències. Algunes empreses han anunciat tancaments temporals. La Ford —posem per cas— ha decidit disminuir un 50% la producció de vehicles. La inflació ha pujat fins al 5'5%. ¡Pèrdua de poder adquisitiu dels salaris! Les autoritats europees han hagut de rectificar a la baixa les perspectives de creixement de l'economia espanyola. ¡La tempesta perfecta! Pel que fa al País Valencià, els tancaments d'empreses i la disminució de producció podrien implicar a mig termini atur i pobresa. Molts economistes preveuen que la crisi del transport global minvarà. De fet, els nòlits ja estan baixant. Se suposa que el coll de botella del trànsit marítim desapareixerà.

Però la geopolítica, les contradiccions d'un capitalisme contaminant i depredador que incita al consum exagerat no auguren res de bo. Podríem entrar en una època de turbulències periòdiques que afecten el nostre mode de vida. Quan la generalització de l'automòbil elèctric ni tan sols ha donat els primers passos, ja assistim a un augment monumental del preu de l'electricitat que va a impactar negativament en les persones més desfavorides. D'altra banda, la demanda d'elements químics —liti, terres rares—, necessaris en xips, bateries i altres components amb què es fabrica tota classe d'aparells i vehicles, xoca amb l'escassesa i el control per part d'uns pocs països. Per tant, la crisi d'oferta encara no es pot donar per liquidada. L'alça generalitzada de preus pot durar molt. Proliferen les protestes de ramaders, agricultors, transportistes... En moments com aquests cal més política progressista, perquè el feixisme i el neoliberalisme, que malda per mantenir-se flotant, no ens trauran de la situació crítica. Malauradament, l'actual govern d'esquerres, amb els seus encerts i els seus errors, no ha gaudit, des que es constituí, ni d'un sol dia de tranquil·litat.

dissabte, 6 de novembre de 2021

La ciència a Xàtiva

La nostra ciutat sempre té presents els fills que han destacat en camps com l'art, la literatura o la política. També la religió ha proporcionat a Xàtiva personatges molt famosos. Josep de Ribera, els dos papes Borja i Raimon són sens cap dubte els xativins més universals. Se sol passar de puntetes, però, per la ciència. Tanmateix, la ciutat ha estat bressol de nombrosos científics. Ja durant època islàmica excel·liren el geògraf Ibn Jubayr i els Ibn Zuhr, una estirp originària de Xàtiva que donà metges il·lustres. Ben reeixits foren Abū Marwan 'Abd al-Malik i Abū Marwan ibn Zuhr. Abd al-Malik exerciria la medicina a Dénia. Mostrà la seua disconformitat amb les doctrines terapèutiques tradicionals. Ibn Zuhr, conegut també com Avenzoar, va propugnar la separació de medicina, cirurgia i farmàcia. És autor de l'obra Llibre que facilita la terapèutica i la dieta, el tractat de medicina pràctica més important escrit per un àrab al segle XII. Hi diu que prefereix les dades de l'observació directa a l'opinió dels antics. En temps de la Corona d'Aragó continuaren proliferant els científics a casa nostra. En un primer moment, n'hi havia molts jueus.

Després de diversos ajornaments, per causa de la pandèmia, l’Associació d’Amics de la Costera ha iniciat un cicle de conferències amb què recorda uns quants xativins que van fer aportacions del màxim interès als camps de la medicina i altres ciències. Tindrem l'oportunitat de conèixer la seua obra, el seu itinerari vital i la influència que van exercir. En època medieval, tres metges destacats, Ferrer Torrella, Pere Pintor i Lluís Alcanyís, havien nascut a Xàtiva. Els dos últims eren d'orígens jueus. Pere Pintor i Gaspar Torrella, fill de Ferrer, foren metges personals del papa Alexandre VI. En 2006, es commemorà el cinquè centenari del traspàs de Lluís Alcanyís, mort precoçment a la foguera després d’un judici de la Inquisició, que l’acusà de practicar el judaisme clandestinament. Fill de notari, havia estudiat medicina en la Universitat de Lleida (o potser en la de Montpeller). Gràcies a la seua capacitat intel·lectual, esdevingué aviat el metge més reeixit a la València del segle XV. La seua gran reputació professional li proporcionà, entre d’altres, els càrrecs d'examinador de metges i primer catedràtic de medicina de la universitat valenciana.

A partir del segle XVI sorgiren més xativins, uns més coneguts que altres, que sobresortiren en diferents camps de la ciència. Molts lectors hauran sentit parlar de Diego Ramírez de Arellano, cosmògraf (que descobrí Terra de Xàtiva, avui anomenada Illa Gran de Terra del Foc), de Lluís Simarro, metge, del conseller Francesc Bosch i Morata, metge també, de la farmacèutica Ana Artigues... Però altres científics romanen a l'oblit, bé que reeixiren en llurs activitats (Francisco Franco, metge, José Chaix Isniel, matemàtic i astrònom, Juan Morcillo Olalla, veterinari i xativí d'adopció...). Moltes d'aquestes persones tenen dedicats carrers o edificis públics a la ciutat. Per ressò i proximitat temporal, cal recordar també el professor Emili Balaguer Perigüell, traspassat en 2014. Llicenciat a València el 1968, amplià estudis a Heidelberg, Zuric i Londres. Fou doctor en medicina, professor a les universitats de Saragossa, València, Alacant i Elx. Va presidir la Societat Espanyola d'Història de la Medicina i ocupà escó a la Reial Acadèmia de Medicina.

Sempre hi ha oblits, que caldrà reparar. Pense, per exemple, en Salvador Terol Alonso, xativí de vida novel·lesca, membre del Consell Superior d'Investigacions Científiques i una autoritat en òptica i luminescència. En 1936, després d'haver estudiat els dos primers cursos de sengles carreres, Medicina i Químiques, a la Universitat de València, ingressà en l'exèrcit republicà. Assoliria el grau de tinent d'artilleria. Posteriorment, seria pilot d'avions russos Katiuska. En acabar la Guerra Civil, no fou afusellat d'un pèl. Estigué tancat en diferents penals. Ja lliure, va finalitzar els estudis de química a la Universitat de Barcelona. Es doctorà en Ciències Físiques i Químiques. En fi, podem constatar que les aportacions xativines a la ciència són ben nombroses. Els professors Vicent Torregrosa, coordinador, i Rosa Ballester, assessora científica, han reunit un grup d'excel·lents conferenciants, tots professors universitaris —emèrits uns, actius altres—, coneixedors de la història de la ciència. Pagarà la pena d'anar a escoltar-los a la Casa de Cultura.

(publicat a Levante-EMV, el 06/11/2021)