Indults condicionats, parcials i reversibles

Els nou presos polítics han estat indultats. Des del bloc d'investidura, la mesura és titllada de molt positiva, perquè afavorirà la distensió. El president Pedro Sánchez la vol vendre com una iniciativa per a recuperar el diàleg i la cerca de solucions. Però convindria rebaixar aquestes aspiracions. La mesura de gràcia, que encara ha de superar possibles recursos davant el Tribunal Suprem, només afecta nou persones. Tanmateix, el nombre de gent encausada o ja jutjada i condemnada per fets relacionats amb el procés oscil·la entre la seixantena i els tres milers, depenent de quina font es consulte. Parlem d'alcaldes, parlamentaris, funcionaris de primer i segon nivell, militants d'organitzacions independentistes, ciutadania corrent... Totes aquestes persones no han estat indultades. Per altra banda, els indults aprovats al Consell de Ministres del dia 22 són condicionats, parcials i reversibles. Només es perdona la sedició, però no la malversació. Oriol Junqueras, per exemple, ha de comparèixer el dia 29 davant el Tribunal de Comptes; li reclamen quantitats de diners públics presumptament desviats per a l'organització del referèndum de l'1-O.

La venjança de l'Estat encara no cessa. Ja ho anuncià l'exvicepresidenta Sáenz de Santamaría: Lo pagarán caro ellos y sus familias. Els presos només han vist eliminada la pena de presó pendent de compliment, però continuen inhabilitats. A més, podrien tornar a la presó si realitzen qualsevol acte que els tribunals consideren il·legal. De moment, els exiliats tampoc no podran tornar a casa. En definitiva, Pedro Sánchez, coneixedor de la resolució que anava a prendre el Consell d'Europa (insta l'estat espanyol a deixar lliures els presos i a retirar les euroordres d'extradició), ha utilitzat l'instrument de l'indult amb diverses finalitats: dotar-se d'arguments contra la dreta; llevar-se pressió internacional; assegurar l'estabilitat del seu govern; guanyar temps al conflicte català; dividir els independentistes... Però aquests insisteixen, òbviament, en una amnistia que atenya totes les persones involucrades al procés i les accions derivades d'ell. Al cap i a la fi, els indults concedits no esborren els delictes, però polítics i ciutadans independentistes neguen haver-ne comès cap. Ja se sap que tota transacció implica guanyar unes coses i perdre altres.

A hores d'ara, el balanç dels indults sembla ser més favorable per a Pedro Sánchez. L'independentisme no obtindrà ni amnistia ni referèndum pactat. És més: el govern central no té res a oferir. ¿Un nou encaix de Catalunya en Espanya? ¿Això com es menja? Hi ha propostes, com l'estat federal, per exemple, que exigeixen canvis constitucionals d'envergadura, impossibles sense comptar amb una majoria parlamentària molt qualificada. ¿Modificacions en el sistema de finançament autonòmic? Això s'hauria de pactar amb totes les comunitats autònomes. A més, els catalans ja no es conformarien amb una oferta inferior als concerts basc i navarrès. ¿Sistema judicial català i plena llibertat per a dissenyar polítiques educatives i lingüístiques pròpies? El PSOE augura un clima de concòrdia, però pretén que li surta debades. Ni tan sols s'han demanat disculpes per tot allò que s'esdevingué l'1 d'octubre de 2017: operació inútil de càstig, violència estatal extrema contra les persones que anaren a votar, impunitat dels qui l'ordenaren i l'executaren... No està assegurat ni tan sols el clima de distensió; els òrgans de l'Estat controlats pel PP no descansen.

Nul·la credibilitat

Definitivament, la credibilitat dels canals generalistes de televisió i la premsa espanyola —els grans diaris de paper— és pràcticament nul·la. Ahir, l'Assemblea del Consell d'Europa aprovà per majoria aclaparadora una resolució, Should politicians be prosecuted for statements made in the excercise of their mandates?, que exigeix a Espanya i Turquia respecte per les llibertats de les minories dissidents. Concretament, demanà a Espanya que excarcere els condemnats pel procés català, que reforme el delicte de sedició i que retire totes les euroordres d’extradició dels polítics exiliats. Encara més: la resolució aprovada insta Espanya a aturar els processos judicials pendents. Aquest aspecte és de gran transcendència. A banda dels presos polítics i els exiliats, hi ha nombrosíssimes persones (polítics, funcionaris de primer i segon nivell, persones corrents) que també estan encausades o jutjades i condemnades pels mateixos fets. Pedro Sánchez s'ha afanyat a indultar parcialment nou persones, les més conegudes. ¿Però sabem quin serà el destí de totes les altres? En realitat, el TS va desfermar una causa general contra tots els independentistes.

Quant a les acusacions de malversació, el Consell d'Europa demana que es comprove de manera fefaent si els acusats han menyscabat "realment" l'erari públic. En 2019, ja vaig reflexionar sobre això. El tribunal Suprem va entendre que el govern català havia utilitzat diners públics en l'organització d'un referèndum il·legal. Abans de la reforma exprés de 2015, el Codi Penal establia que incorren en malversació las autoridades o funcionarios que, con ánimo de lucro, sustrajeran o consintieran que un tercero sustraiga los caudales o efectos públicos que tenga a su cargo por razón de sus funciones. Els condemnats no tenien, però, cap ànim de lucre; els diners hipotèticament malversats no van acabar a les seues butxaques. En tot cas, farien servir els cabals en l'organització del referèndum de l'1 d'octubre, però un informe del llavors ministre d'Hisenda Cristóbal Montoro deia que no s'havien utilitzat diners públics en la consulta. (Hem de recordar que la hisenda catalana estava pràcticament intervinguda.) Tanmateix, el TS i altres institucions de l'Estat volen deixar en la ruïna tots els líders del procés. Especialment sagnant és el cas d'Andreu Mas-Colell, exconseller d'Economia.

El País, dimarts 22 de juny de 2021

La casa, la pensió i els comptes bancaris de l'antic conseller d'Artur Mas podrien ser bloquejats; cobririen la sanció imposada pel Tribunal de Comptes, que ha calculat els diners destinats per la Generalitat a difondre el procés en l'exterior, uns 4,8 milions d'euros. En definitiva, podrien ser embargats tots els béns del prestigiós catedràtic i la seua dona. Això ha suscitat una onada de solidaritat entre els membres de la comunitat acadèmica. (Han mostrat el seu suport l'economista Alexander Tabarrok, Gerardo Esquivel, sotsgovernador del Banc de Mèxic, l'Institut de Recerca Econòmica de la Universitat de Georgetown...) Mas-Colell deixà el Govern en 2015. No tingué res a veure, per tant, amb l'organització del referèndum. (La pretensió de privar de tots els seus béns els independentistes és un aspecte de què se sol parlar poc, bé que afecta moltíssima gent.) En definitiva, el Consell d'Europa, que també recorda aquesta qüestió, demana l'eliminació de sancions desproporcionades per a transgressions no violentes. Aquest matí, només alguns digitals donaven la notícia. El telediari de TVE1, posem per cas, no deia ni piu sobre el Consell d'Europa.

Nits de juliol

Tresor distint i característic

Qui busque les primeres construccions valencianes d'estil gòtic trobarà a Xàtiva algunes velles esglésies que evoquen el segle XIII, època en què Jaume I conquistà la ciutat i tot Xarq Al-Andalus. Com el monarca volia implantar el cristianisme en tots els llocs acabats de prendre, una munió de picapedrers, manobres, pintors i fusters començà a construir temples d'estil gòtic primitiu. Allò que anomenem avui "arquitectura de conquesta" proliferà per les terres valencianes fins al final de la centúria. Les mostres més singulars del nou estil compartien influències del darrer romànic lleidatà i elements del gòtic incipient que naixia arreu d'Europa. S'hi allargava l'ombra del Cister, l'orde monàstic que marcava les pautes d'edificació. Com que hi havia la necessitat d'expandir la nova fe de forma rabent, la construcció dels edificis havia de ser molt fàcil i ràpida. Les esglésies de conquesta tenen bàsicament planta rectangular. Dos arcs diafragmàtics apuntats solen dividir la nau en tres trams. Manquen els capitells, costosos de tallar. La coberta és de fusta, amb dos vessants. Se sol accedir al temple per un arc de mig punt.

 

Quant als materials constructius, n'hi ha molta varietat: des d'elements d'edificis anteriors fins a peces elaborades expressament (fustam, maons, maçoneria, carreus), tot caracteritzat per la senzillesa, l'economia i la disponibilitat. Avui, els murs interiors estan nus. Tanmateix, en època medieval estaven coberts d'iconografia. Exhibien pintures al fresc —sense firma, perquè no existia consciència d'autoria. La producció pictòrica tenia caràcter merament utilitari: ensenyar als fidels els diversos passatges de les sagrades escriptures. A Sant Pere i Sant Feliu de Xàtiva queden restes de policromia. El gòtic coincidí amb el ressorgiment de les ciutats, el naixement de la burgesia, la creació d'universitats i l'aparició de nous ordes religiosos, com els mendicants. Els franciscans i els dominicans arribaren aviat a Xàtiva. Els frares dominicans s’hi establiren el 1291, substituint l’orde de la Penitència. L’església de Sant Domènec mostra trets del gòtic de conquesta. Durant el treball de restauració es descobriren restes de l'antic teginat policromat.

Del convent franciscà, es conserva l'església, del segle XIII, restaurada en 2007. També pertany al gòtic primitiu. Fou un temps església funerària dels Borja. Albergà les despulles de Caterina de Borja (germana d'Alfons), de Roderic de Borja i Sibil·la Escrivà, avis d'Alexandre VI, i de Jofré, pare del pontífex. Altre edifici gòtic és Sant Pere, l'església on fou batejat Roderic de Borja en 1432. Fou construïda en el segle XIV, imitant l'estil de conquesta. Té coberta de fusta policromada d'inspiració mudèjar. L'interior conserva pintures al fresc del segle XIV —un calvari i un Sant Cristòfol al mur septentrional—, el meravellós retaule de l'altar major, dedicat a Sant Pere i Sant Pau, que barreja elements dels segles XV i XVI pertanyents al darrer gòtic i el primer renaixement, i dos retaules medievals. Al subsòl de l'església, les criptes també són visitables. Finalment, el viatger ha de pujar a l'església de Sant Feliu, construïda el 1269 al lloc on possiblement s'havia alçat una basílica episcopal de l'antiga Saetabis, als peus del castell.

De Sant Feliu, cal destacar l'atri, sostingut per columnes romanes de marbre rosa de Buixcarró. L'edifici té planta rectangular, testeres planes i arcs diafragmàtics. Conserva l'aspecte originari, cosa que n'accentua l'interès. Dins destaca el retaule major, dedicat a Sant Feliu de Girona, patró de Xàtiva. L'obra, amb danys causats per les humitats, s’atribuí al Mestre de Perea. Avui se sap que intervingueren tres artistes d'un mateix taller, Mestre de Xàtiva, Mestre de Borbotó i Mestre d’Artés, membres de la família Cabanes. El retaule fou encarregat pels jurats, com demostren les armes reials i l’escut de la ciutat. El recinte conserva frescos i una pica en què es representa l'adoració dels Reis. Altra peculiaritat del temple és la portada nord. Uns brancals coronats per capitells amb motius vegetals sostenen l'arc de mig punt. L'arquivolta està decorada amb llaços i puntes de diamant. En sortir de Sant Feliu haurà conclòs el periple pel gòtic primitiu xativí. Bé mereixeria pertànyer al Patrimoni Mundial de la UNESCO. Però l'Església, possessora principal d'un tresor autòcton distint i característic, no en té massa zel. ¡Ja se n'ocuparà el contribuent!

(publicat a Levante-EMV, el 19/06/2021)

Evocant les cendres de juny

Obscenitats

Sempre que es produeix un fet tràgic, un drama d'aquells que commouen totes les persones de bé, els mitjans de comunicació transformen la trista notícia en un espectacle. Ho fan moguts per la cerca d'audiència —i d'ingressos publicitaris, per tant. L'assassinat d'Olívia i Anna, les xiquetes de Tenerife, ha proporcionat munició per a un nou show. Aquesta vegada, però, ha aparegut un ingredient inesperat: la intervenció d'un rector, Fernando Báez Santana, àlies Padre Fernando. A primera vista, el seu aspecte (cabells llargs, boina i vestimenta de color groc) fa pensar en un capellà modern i trencador. ¡No! En realitat és un histrió, un personatge amb moltes ànsies de protagonisme. Ha assegurat que el "presumpte" assassí de les nenes també és una víctima, de la infidelitat: Anna y Olivia estarían vivas si su madre no hubiera roto el matrimonio. La mujer recoge lo que sembró, porque buscarse una nueva pareja y llevarse a las niñas es robar hijos. Si ese matrimonio hubiera sido fiel, si no se hubiera roto, las niñas estarían vivas. Todo por no seguir los caminos antiguos. Antes, los hombres aguantaban a las mujeres aunque se volvieran locas, y las mujeres aguantaban a los maridos aunque fueran borrachos y sucios. Ahora no. De ahí estas consecuencias. Tú me jodes a mí y yo te mato a tus hijos, que es lo que más quieres. Pero es que damos motivos para que esto suceda. Aquestes expressions han provocat una enorme perplexitat. Resultaria que la mare és culpable de la mort de les filles per trencar el vincle matrimonial. Efectivament, les declaracions del rector són obscenes. ¿Però ho són realment per a la jerarquia eclesiàstica? Ho dubte. El bisbe de la diòcesi canària ha condemnat les paraules del seu capellà bocamoll.

 

Tanmateix, podríem sospitar que només s'estan condemnant la seua inoportunitat i l'intent surrealista d'exonerar l'assassí material, el pare de les xiquetes. Al cap i a la fi, Báez, amb aspecte de rector modern, ha recordat una doctrina de l'Església més vella que la pana: les persones humanes venim al món a patir. Revoltar-se contra el patiment és oposar-se als designis de Déu. Aquesta regla serveix per a tota circumstància personal: per a la dona que es rebel·la contra el maltractador, per al malalt desnonat i consumit pel dolor que demana l'eutanàsia, per a la xica violada que vol avortar... ¡Ni divorci, ni eutanàsia, ni avortament! Hem de patir. Ja gaudirem al paradís —si és que existeix, ¡ha! Des del punt de vista eclesiàstic, l'infern —en aquesta o l'altra vida— és sempre el castic a la infracció dels manaments divins. És possible, per tant, que se li n'haja anat l'olla a mossèn Báez; la diplomàcia eclesial ha de ser, ja se sap, molt fina. Però els ultramuntans estaran convençuts que el rector canari no ha dit res de l'altre món. Ha recordat el manual de l'esposa perfecta segons la Falange. Quina ocasió perduda per a mantenir la boca tancada o exercir la compassió cristiana...

Corpus 2021

Tuf a negoci

Des d'èpoques remotes, la comarca de la Costera ha constituït la via de comunicació natural que enllaça País Valencià amb sud-est de Castella, Múrcia i Andalusia. El pas obligat de nombrosos grups humans —soldats, mercaders, viatgers— empentà la creació de múltiples infraestructures, sobretot de comunicació. En època romana, el traçat de la Via Heracliana —o Hercúlia— transcorria per la comarca. La via rebé diferents noms al llarg de la seua existència: Camí d'Anníbal, Via Exterior, Camí de Sant Vicent Màrtir, Ruta de l'Espart. La denominació més coneguda, Via Augusta, s'imposà arran d'unes reparacions fetes durant el mandat de l'emperador August, entre els anys 8 i 2 aC. Esdevingué el camí principal per a comunicar les províncies, les ciutats i els ports romans riberencs de la Mediterrània. La Via Augusta marcà profundament el territori de la nostra comarca. En etapes històriques successives, els seus habitants han vist passar el Camí Reial de Madrid, el ferrocarril, una carretera estatal i una autovia (N-340 i A-7), un gasoducte...

De fet, la mitjana divideix cada viaducte de l'A-7, al seu pas per la Vall de Montesa, en dues parts ben diferenciades, una moderna i altra del segle XVIII, que és en realitat un pont de l'antic Camí Reial. (Dispersos per les masies del terme de Moixent en queden alguns mollons.) La proliferació de vies de comunicació tingué el seu colofó amb l'electrificació; diverses línies elèctriques —amb els seus components, cables i torres metàl·liques— recorren de cap a cap la Costera. Tot açò ha tingut beneficis evidents, és clar, però també ha proporcionat moltíssims inconvenients. El patrimoni històric i artístic, abundant, i els espais naturals de la comarca han de coexistir amb infraestructures que alteren el paisatge, obstaculitzen les vistes de monuments i entorpeixen la mobilitat de la fauna autòctona. En realitat, la Costera és com el llobarro que un peixater talla longitudinalment en dues parts. La conjunció d'autovia i ferrocarrils, no el Cànyoles, actua de ganivet. (No sé a quina banda queda l'espina dorsal, ha.) Elements com el castell de Montesa o les antigues ventes del Camí Reial que encara queden a Montesa, Vallada i Moixent pateixen aquesta realitat.

El projectat parc logístic de Vallada, que vol reviscolar, podria ser altra ferida infligida al nostre territori. Tanmateix, quan hom creia que la situació no anava a empitjorar més, sorgí la notícia: es tramitava un megaprojecte solar, finançat amb fons europeus, que afectava les poblacions de la Vall de Montesa. En realitat, la macroplanta fotovoltaica estarà emplaçada en Almansa, però planeja menar l'energia cap a la subestació de l'AVE construïda a Montesa, la qual cosa implica efectes perversos sobre la nostra comarca: invasió de moltes parcel·les agrícoles i —en menor mesura— industrials, algunes de les quals caldria expropiar per a instal·lar un centenar de grans torres metal·liques; construcció d'enormes parcs solars darrere del castell de Montesa; impacte negatiu sobre el medi ambient i el patrimoni històric. Ajuntaments concernits ja han mostrat la seua oposició al projecte, que també ha rebut vora tres mil al·legacions de particulars. Qualsevol podria pensar que els habitants de la contrada estan en contra del progrés, de les energies netes. ¡No! La gent vol que les energies renovables siguen compatibles amb la conservació del medi.

Com ja ha acabat el període d'al·legacions, la pilota està en la teulada del Ministeri de Transició Ecològica. La gent de la Vall de Montesa troba a faltar la veu de la Generalitat, responsable de l'ordenació del territori; sols Francesc Colomer, secretari autonòmic de Turisme, ha mostrat una inequívoca preocupació per l'assumpte. No coneixem, però, posicionaments clars de Mireia Mollà (consellera de Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica) o d'Arcadi España (conseller, entre altres matèries, de Política Territorial). Una multinacional està darrere el projecte solar (molt sobredimensionat, segons parer dels entesos), però empreses més menudes, algunes de creació recent, s'han pujat al tren. En fi, les universitats, les agrupacions comarcals dels partits i diverses entitats han rebutjat la nova agressió al territori. ¿Energia neta? El projecte emet un tuf a negoci que tira de tos. Alguns busquen fer-se amb els fons europeus destinats a la reactivació econòmica. ¿Nova modalitat especulativa distinta de la urbanística?

(publicat a Levante-EMV, el 05/06/2021)