Nou al·licient per a la ciutat

Des que fou enregistrada en vinil i publicada en 1963, Al vent és una d'aquelles cançons que es presta a les celebracions. Vam commemorar amb puntualitat les seues noces d’argent, els trenta i els quaranta anys i les noces d’or. Ara, Raimon ha volgut celebrar el seixantè aniversari a la ciutat on va nàixer. Quan va compondre Al vent, jo sols tenia vuit anys. Fins a més endavant, no copsaria, per tant, el sentit d'aquesta i altres peces del cantautor. A la darreria dels seixanta, les preferències musicals dels adolescents xativins no tenien res a veure amb la nova cançó —bé que el nom de Raimon sonava vagament des de 1963, perquè Se’n va anar, cantada per ell i Salomé, havia triomfat al Festival de la Cançó Mediterrània. Arribaven èxits de fora, sobretot de Gran Bretanya (Beatles, Rolling Stones) i dels EUA. També escoltàvem grups peninsulars (Los Mustang, Los Sírex, Los Brincos...), alguns dels quals feien versions de temes estrangers. En realitat, els fills de classe treballadora només podíem escoltar música a la màquina de discs del saló recreatiu de l'Albereda. Les xiques... No estava ben vist que entraren en uns recreatius.

Acabar els estudis a València permetria que molts ascendírem graons en l'escala social. A més, la vida estudiantil obrí els ulls d'alguns i algunes. Existia gent que lluitava contra la dictadura. També descobrírem Raimon i altres personatges de la nova cançó que intentaven dignificar la llengua. Tots aquests records em passaven pel cap quan em dirigia a casa després d'haver assistit a la inauguració multitudinària de 60 anys d'Al vent: la col·lecció d'art Raimon i Annalisa. A hores d'ara, gran part dels ciutadans sap que el cantautor i la seua esposa han llegat els seus béns a la ciutat. En octubre de 2021 és constituí la Fundació Raimon i Annalisa i el Centre Raimon d'Activitats Culturals (CRAC). Ambdues institucions tindran seu a Xàtiva, a l'antic monestir de Santa Clara. La fundació estarà dotada amb els drets de propietat intel·lectual sobre l'obra de Raimon, l'immens fons bibliogràfic, artístic i documental de la parella i el seu patrimoni moble i immoble. Enguany, han volgut celebrar els seixanta anys d'Al vent oferint-nos un avanç del fons artístic nodrit amb adquisicions i múltiples regals; Raimon ha tingut amistat amb molts artistes.

Fins al pròxim 19 de març es podrà admirar a la Casa de l'Ensenyança una selecció d'obres de la col·lecció de Raimon i Annalisa. S'ha de destacar la importància del llegat; les peces d'autors contemporanis amb què compta el Museu de Belles Arts són poques —i d'escàs interès algunes. Les persones que visiten l'exposició contemplaran creacions d'artistes molt significatius de les avantguardes anteriors i posteriors a la Guerra Civil: Andreu Alfaro, Eduardo Arroyo, Miquel Barceló, Chillida, Julio González, Josep Guinovart, Madola, Joan Miró, Monjalés, José Ortega, Antonio Saura, Tàpies, Joan-Pere Viladecans... Estan representats grups dels anys quaranta i cinquanta, com Dau al set i El Paso, als quals van pertànyer Tàpies i Saura. Aquests grups van renovar profundament la plàstica peninsular. Hi ha presència de diferents tendències artístiques (abstracció, pintura matèrica, nova figuració). Arroyo i els valencians Rafael Armengol, Manuel Boix i Artur Heras destaquen entre els seguidors de la nova figuració presents a la col·lecció.

 

 

Les peces exhibides són ben variades: dibuixos, escultures metàl·liques, ceràmica, olis i acrílics sobre suports diferents, collages, serigrafies, litografies; obres úniques i exemplars d'art seriat, molts dels quals tenen caràcter únic per les dedicatòries a Raimon o Annalisa de la mateixa mà dels autors; obres que es van reproduir en cobertes de discs; cartells, fotografies i documents... ¡Un veritable luxe per a la ciutat! Sis artistes —Andreu Alfaro, Joan Miró, Tàpies, Artur Heras, Viladecans i José Ortega—, admiradors i amics de Raimon, formen el gruix de l'exposició. Els creadors seleccionats a la mostra, i alguns més, convertiran el futur CRAC de Santa Clara en un dels millors museus valencians d'art contemporani. Fins ara, només es podien fer suposicions sobre el contingut de la col·lecció dels dos benefactors. Des del dia 16, qualsevol entendrà que s'ha llegat un veritable tresor artístic a Xàtiva. Òbviament, hem d'estar agraïts als donants. Les visites a la ciutat tindran un nou al·licient, contemplar obres de Miró, Andreu Alfaro, Tàpies...

(publicat a Levante-EMV, el 25/02/2023)

¿Qui crea riquesa?

Aquesta pregunta se'm va plantejar arran d'unes paraules de Juan Roig: Somos los empresarios quienes generamos riqueza y bienestar —paraules desvirtuades per molts mitjans, que van titular riqueza y trabajo. És evident que la frase pronunciada exactament per Roig està molt lluny de la veritat total. Primerament s'ha de dir que existeix un pacte social tàcit pel qual es permet que la gent es puga fer rica. Hom podrà discutir alguns detalls d'aqueix pacte. Durant un temps, es va creure que una persona es podia fer multimilionària, però no exageradament. També es pot discutir quina ha de ser la contribució dels molt adinerats al benestar col·lectiu. Precisament, aquest és el debat fonamental que explica l'existència d'ideologies i partits polítics diferents. En qualsevol cas, els principals creadors de riquesa són la democràcia i l'estat de dret —no importa en quin ordre. Només pot generar riquesa un sistema social, econòmic i polític que proporcione llibertat, seguretat, estabilitat i competitivitat. No pot faltar cap d'aquests quatre elements. Com diu el politòleg Luis Arroyo, un emprendedor no puede montar ni un puesto de castañas si no cuenta con una policía que le proteja de los ladrones. En dictadures infectes no es genera riquesa —o es genera només per als malfactors. Per altra banda, un empresari no és ningú si no compta amb persones disposades a treballar a canvi de la remuneració corresponent. Tothom sap que una empresa es compon de dos elements bàsics: capital i treball. Ambdós contribueixen a generar riquesa. Juan Roig oblidà aquest xicotet detall. I la riquesa també la generen els consumidors, que paguen pels béns i serveis que ofereixen les empreses. Aquestes no podrien realitzar la seua activitat sense l'existència de múltiples infraestructures: autovies, ferrocarrils, ports, aeroports... I calen funcionaris que presten serveis sense els quals els negocis tindrien dificultats per a desenvolupar-se plenament; aqueixos funcionaris atenen la salut, proporcionen formació, vetlen per la seguretat, dirimeixen controvèrsies jurídiques... També cal gent que es dedique a la recerca científica. Encara que tot açò també és objecte de nombrosos debats; algunes ideologies propugnen que els serveis públics —almenys alguns— siguen proporcionats per empreses privades. En tot cas calen imposts per a finançar moltes infraestructures i serveis imprescindibles per a la viabilitat dels negocis. Així i tot, hem d'escoltar a tothora el mantra conservador que els imposts són dolents. En resum: la riquesa la creem entre tots, bé que Roig i alguns amics seus pensen que només la creen ells. Això sí, cal reconèixer que els emprenedors són necessaris perquè funcione bé un país. Al final, tot es redueix a intercanvi i cooperació, dona-me'n que te'n donaré, entre tots ho farem tot.

Interpretació retorçada de la llei

L'article 3.1 del Codi Civil diu el següent: Las normas se interpretarán según el sentido propio de sus palabras, en relación con el contexto, los antecedentes históricos y legislativos, y la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquellas. Per tant, els jutges, a l'hora d'interpretar un text legal, han de tenir presents els següents criteris: el gramatical, l'històric, el lògic o sociològic, el sistemàtic i el teleològic. El criteri literal o gramatical és aquell que permet establir el sentit i l'abast de la norma atenent el tenor de les mateixes paraules del text, és a dir, el significat dels termes i les frases utilitzades pel legislador per a expressar la seua voluntat. Aquest mètode interpretatiu parteix d'una suposició: la intenció del legislador impregna la llei i, com aquesta està escrita, cap pensar que la millor manera de desxifrar aqueixa intenció és atendre el sentit literal de les paraules de què fa ús el legislador. Naturalment, açò no és possible sempre; de vegades, les paraules es presten a diverses interpretacions o són confuses. Llavors, caldrà fer servir els altres criteris.

L'històric consisteix a tenir en compte la història del text legal que es tracta d'interpretar i que es veu reflectida en cadascuna de les peripècies o les etapes del procés de formació de la norma. Cal atendre també els criteris lògic i sociològic. Els jutges han de considerar la realitat del temps en què han de ser aplicades les normes que s'interpreten. Quan una nascuda en un determinat context históric s'ha d'aplicar en un diferent, pot produir resultats indesitjables si els canvis de circumstàncies són rellevants. Per tant, cal detectar si les noves circumstàncies modifiquen o no el sentit original. No s'ha de d'oblidar la visió sistemàtica, que permet d'interpretar la llei atenent les connexions amb la totalitat de l'ordenament jurídic de què forma part, inclosos els principis generals del dret i la jurisprudència. Es tracta de no considerar cap norma com un enunciat aïllat, sinó com part d'un conjunt més ample que proporciona al cas concret sentit, fonament i coherència. En dret penal s'ha d'aplicar, per exemple, el principi del supòsit més favorable per al reu. I s'ha d'atendre el criteri teleològic (la finalitat i l'esperit de la norma que s'interpreta).

Aquest últim criteri obliga a considerar els objectius que persegueix el legislador quan estableix un precepte legal, per tal de copsar millor el seu sentit i el seu abast. El procés d'interpretació és unitari; tots els criteris esmentats han de ser considerats de manera concurrent, sense que hi haja un ordre de prioritats, bé que s'ha de posar l'èmfasi en el respecte a l'esperit i la finalitat de les normes a l'hora de determinar el seu sentit. ¿Ha fet açò el Tribunal Suprem quan ha revisat les penes dels condemnats del procés? ¡Tral·larà! I això que podia prescindir d'alguns criteris —el del context històric, posem per cas; les darreres modificacions del Codi Penal s'han fet "ara" per a ser aplicades "ara". El tribunal s'ha botat especialment el criteri teleològic, la voluntat expressa del legislador de distingir entre dos tipus de malversació. El TS s'ha guiat exclusivament per la seua pròpia jurisprudència. Des de fa temps, té establert un concepte jurídic "peculiar" de l'ànim de lucre; no és interpretat únicament com a propòsit d'enriquiment o guany patrimonial, sinó com a cerca de qualsevol profit o avantatge, és a dir, de tot allò que et va bé en qualsevol sentit.

Amb aquest enfocament, totes les malversacions tenen ànim de lucre. I és indiferent que el cabal públic s'haja fet servir en una activitat política que figurava al programa electoral i comptava amb suport parlamentari. Després de la recent modificació del Codi Penal tocava revisar la jurisprudència, però els membres de la sala segona del TS semblen actuar moguts per conviccions ideològiques i set de venjança: «Els independentistes han de rebre un càstig ben exemplar. ¿El govern els indulta? Això ho solucionem en un tres i no res.» ¿Equitat? ¿Imparcialitat? ¡No! ¡Lawfare! Guerra de l'estat profund contra la democràcia. La dreta repeteix a tort i a dret el seu mantra dels pactes de Sánchez amb els independentistes. Els suposats pactes no li han servit de res a ERC. Junqueras no es podrà presentar a cap elecció durant uns quants anys. Els socialistes devien saber que utilitzar diners públics per a organitzar un referèndum anava a ser considerat malversació amb ànim de lucre. La cosa no està tan clara, perquè la sentència del procés diu que hi hagué malversació en concurs medial amb sedició, però aquesta ha desaparegut del CP.

La ministra María Jesús Montero va dir açò: La revisión de la sentencia ha puesto de manifiesto que el PP mentía cuando decía que la reforma de la malversación iba a beneficiar a los protagonistas del procés. Mintieron a sabiendas de que mentían. La sentencia da la razón a lo que siempre ha dicho el Partido Socialista. [...] Siempre dijimos que no se despenalizarían las consecuencias de los graves incidentes protagonizados con motivo del procés. [...] Hemos sido siempre claros y cristalinos. Ha sido el PP el que desde el primer momento mentía respecto a que queríamos que quedaran impunes los graves delitos que se protagonizaron durante el procés. Aquestes paraules demostren que la taula de diàleg amb el govern català era un parany. A canvi del suport per a traure endavant els pressuposts generals de l'Estat, el PSOE no ha donat pràcticament res a ERC. Engany polític, credulitat i guerra bruta judicial. En tot cas, Marchena i companyia s'arrisquen a un correctiu sever; el paràgraf 100 de la sentència del TJUE dictada el passat 31 de gener estableix que el TS espanyol mancava de competència per al cas del procés.

«No pot considerar-se tribunal establert per la llei [...], un tribunal suprem nacional que resolga en primera i última instància sobre un assumpte penal sense disposar d'una base legal expressa que li conferisca competència per a jutjar la totalitat dels encausats [independentistes catalans].» Aquest paràgraf determina amb absoluta claredat que el Tribunal Suprem espanyol mai no ha estat, per als condemnats i els exiliats catalans, el jutge predeterminat per llei. Per això Llarena no reactiva l'euroordre contra l'exconseller Lluís Puig. Per altra part, el Tribunal Europeu de Drets Humans podria concloure en un futur que els condemnats pertanyen a «un grup objectivament identificable de persones» (una minoria nacional) i apreciar, per tant, l'existència de deficiències sistèmiques o generalitzades al funcionament del sistema judicial espanyol o deficiències que afecten la tutela judicial dels independentistes catalans condemnats i exiliats. ¡Tant li fa! La resolució del TEDH arribarà molt després de celebrades les pròximes eleccions generals. En definitiva, la interpretació retorçada de la llei i la guerra bruta judicial continua fent el seu camí.

60 aniversari

¿Per què puja el preu dels aliments?

El sector local de serveis ha experimentat una enorme transformació. No m'he parat a contar-les minuciosament, però les cadenes de supermercats deuen tenir unes dotze tendes a Xàtiva. En 2010, la ciutat acollia vora dues dotzenes d'oficines de caixes d'estalvis, a les quals calia afegir les sucursals bancàries. L'eix plaça de la Bassa, República Argentina (especialment el tram entre Baixada de l’Estació i Carlos Sarthou) semblava un veritable Wall Street. La ciutat havia arribat a tenir fins i tot sucursal del Banc d’Espanya. A l'Albereda de Jaume I tenien seu tots els bancs grans. Les fusions i la ventada de fallides a causa de la crisi de la rajola agranaren la proliferació d'entitats creditícies. Avui, però, s'ha produït a Xàtiva una metàstasi de cadenes de distribució. Aquests dies se'n parla molt. Unes paraules de la ministra Ione Belarra, pronunciades durant un míting, han desfermat una allau de raons sobre Juan Roig, amo de l'empresa Mercadona. ¿És un capitalista despietat? ¡És capitalista, sens dubte! ¡I loquaç! Recordem aquella famosa frase seua: Hay que trabajar como chinos para seguir viviendo como españoles. ¡Maleïda hemeroteca!

En tot cas, l'empresa de Roig proporciona abundants llocs de treball. A Xàtiva, sense anar massa lluny, Mercadona té dues tendes. Potser per això s'han criticat tant les paraules de la ministra, fins i tot des de l'esquerra. Ximo Puig, Joan Baldoví i Pepe Álvarez, el secretari general de la UGT, han defès l'empresari. Sembla que els sous dels seus treballadors estan per damunt de la mitjana del sector. Quant a les condicions laborals, són un misteri per a mi. Ara bé, això de trabajar como chinos fa pensar. Hi ha altre vessant de l'activitat de les cadenes de distribució que tinc més clar: el preu dels aliments no para de pujar. Segons alguns economistes i gabinets d'estudis, les xifres demostren que els supermercats han aprofitat la inflació per a elevar els preus i obtenir més beneficis. Dades oficials del Banc d'Espanya i l'Agència Tributària indiquen inequívocament que les empreses espanyoles en general —poden haver-hi excepcions— han pujat llurs marges de benefici; els preus han augmentat molt més que els costos. Mercadona no ha estat una excepció. Jo, que m'encarregue de la compra familiar, ho comprove setmanalment.

Roig controla el 27,4% del seu sector, lluny del següent competidor, Carrefour, que controla el 7,6%. Segons els economistes, major quota de mercat implica més poder per a fixar preus. I açò és fàcilment comprovable a l'àmbit de la distribució d'aliments. Quant a les dades concretes de Mercadona, un estudi de l'OCU revela que l'empresa de Roig i Carrefour han pujat preus per damunt de la resta de cadenes. Les dues empreses més grans han augmentat més els preus. I no es tracta d'una intuïció dels lectors o meua. És una evidència corroborada per les dades. L'augment en altres distribuïdores (Lidl, Consum, Alcampo, Caprabo, Condis...) no ha arribat al 10%. En canvi, les dues societats que controlen el 35% del sector han pujat els preus un 11,4 i un 12,1%. La distribució d'aliments està pressionada per alguns increments de costos en origen, però que dues empreses hagen encarit els productes més que les altres només té una explicació: han augmentat els marges de benefici. I ho fan perquè poden, perquè tenen una posició dominant al mercat.

 

En resum: pot ser que algú s'haja estat aprofitant de la crisi inflacionària per a elevar els preus més del compte i guanyar així més diners. Però tornem al principi. Sembla que el sector de la distribució alimentària resulta rendible. Altrament no s'explicaria la proliferació de sucursals de grans cadenes a casa nostra. Durant els últims temps s'han inaugurat també tendes que romanen obertes tots els dies, festius inclosos. (Aviat, altra marca obrirà tenda al carrer Sanchis Guarner.) Andy Warhol deia que el més bonic de Florència era el restaurant McDonald's. Diumenges, els súpers exprés de Xàtiva estan més concorreguts que la Seu. (Ja se sap que el menjar és l'últim de què es prescindeix en situació de penúria extrema.) La gent d'altra superba ciutat italiana, Pàdua, afirma que menja massa. «Primer dinem i després parlem del que hem tragat. És com dinar dues vegades.» A les Espanyes, uns omplen el pap bé, però altres s'han d'acontentar sovint amb parlar-ne només, perquè hi ha qui les passa magres a causa dels preus tan alts dels aliments.

(publicat a Levante-EMV, l'11/02/2023)

Bombardeig de 1939

Govern paral·lel

Les recents modificacions efectuades al Codi Penal, negociades amb ERC, podien haver tingut conseqüències semblants a les de "la llei del només sí és sí". La reforma consistí a eliminar el delicte de sedició, crear el tipus de desordres públics agreujats i tornar a separar en dos tipus distints la mala administració i la malversació de cabals públics, que la majoria parlamentària de Rajoy havia unit en un sol delicte, com a resposta a la consulta del 9N de 2014 impulsada per Artur Mas. Els dirigents d'ERC calculaven que els canvis beneficiarien els independentistes (uns ja condemnats i altres pendents de judici); veurien rebaixades les penes (ja imposades o que es puguen imposar). Jo, en un post publicat el passat 11 de desembre, opinava que l'última paraula sempre la tindrien els jutges. ¿Em vaig equivocar? Pablo Llarena, magistrat de la sala segona del TS i instructor de la causa contra Puigdemont i els consellers del seu govern redactà fa pocs dies la interlocutòria que hauria d'acompanyar una nova euroordre contra els polítics exiliats. Vol acusar Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig només de desobediència i malversació agreujada de cabals públics.

És possible, però, que la recent sentència del TJUE obligue a canviar de plans. També Fiscalia haurà de revisar la seua posició; va recórrer la decisió de no aplicar a Puigdemont i els altres exiliats el nou tipus delictiu que substitueix la sedició. Els fiscals Javier Zaragoza, Consuelo Madrigal, Fidel Cadena i Jaime Moreno demanaren al jutge que perseguisca Puigdemont també per desordres públics agreujats. En el seu escrit, sol·licitaven que s'inclogués en les ordres de detenció i ingrés en presó el nou delicte tipificat a l'article 557, 2 del Codi Penal. L'Advocacia General de l'Estat se sumà a la petició dels fiscals. Es passaren pel folre un principi bàsic del Dret, la irretroactivitat de la norma penal. Ningú no pot ser jutjat per actuacions que no eren constitutives de delicte quan es van realitzar. El delicte de desordres públics agreujats no existia en 2017. Després de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, no crec que Llarena pique aquest esquer. És absurd; resultava més fàcil —almenys abans de la decisió del tribunal europeu— aconseguir l'extradició dels exiliats si només se'ls acusava de malversació, que no és en principi un delicte polític.

Recordem que el Tribunal Superior de Schleswig-Holstein acceptà el lliurament de Puigdemont per malversació, però no per sedició. Jo veia l'ombra de Pedro Sánchez darrere les peticions al jutge. Si aquest piqués, l'extradició dels exiliats —ja per si mateix improbable— resultaria quasi impossible, però Sánchez, que prometé portar Puigdemont a Espanya, sempre podria argüir que s'ha fet tot el que s'ha pogut. ¿Colaria aquesta idea? Per a gent llega, les incidències processals són difícilment intel·ligibles. Fiscalia, que depén del govern, fa valdre el nou delicte, no siga cas que els catalanòfobs comencen a fer-se preguntes. Quant a Sánchez, vénen eleccions i necessita convèncer l'electorat amb catalanofòbia que el Govern fa tot allò que està a les seues mans per a posar els exiliats catalans davant dels tribunals espanyols. Alhora, el lider socialista no pot empipar la població catalana, si vol guanyar les pròximes eleccions. ¡La quadratura del cercle! D'embrolles més complicades se n'ha sortit. En tot cas, ell no controla ni la interpretació de la llei ni els temps processals; les dues coses depenen de les instàncies judicials estatals i europees.

Pablo Llarena, que havia plantejat unes prejudicials, ha congelat les actuacions mentre estudia la resposta del TJUE. Sánchez ho té prou mal. Ha de pregar perquè les fites judicials no se solapen amb les electorals. La sala segona del TS ha de revisar les condemnes de Junqueras i els altres presos indultats. La probable assumpció dels criteris de Llarena sobre la malversació impediria que Junqueras pogués veure rebaixada la seua pena d'inhabilitació. ¡No es podria presentar ni a les eleccions autonòmiques ni a les generals! L'efecte que això tindria sobre l'electorat català és ben difícil de predir. Les actuacions de la cúpula judicial podrien afectar molt negativament les probabilitats que l'esquerra guanye les eleccions. Com es veu, tenim dos governs: un legítim, sorgit de les urnes, i un paral·lel, format per magistrats. Aquest segon es passa pel folre —de les togues, ¡ha!— la divisió de poders i el sotmetiment a les lleis emanades del poder legislatiu, que representa la sobirania popular. En definitiva, un grapat de jutges rebenta la desjudicialització dels conflictes polítics, el català i molts altres. ¡Mare meua! Des d'octubre de 2017 es veia venir.

Paperot per al Tribunal Suprem

El magistrat del TS Pablo Llarena ja té la resposta als seus dubtes sobre els motius de Bèlgica per a denegar l'euroordre contra l'exconseller Lluís Puig; dimarts, el jutge va conèixer la resolució sobre les qüestions prejudicials que havia plantejat al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. La sentència, que també afecta el futur de Puigdemont, és desfavorable per al magistrat, que ara es debat en un dilema: reactivar o no reactivar les euroordres de detenció dels exiliats. Per altra banda, ha d'esperar altra resolució del Tribunal General de la Unió Europea que decidisca si Puigdemont, Comín i Ponsatí mantenen o no la seua immunitat com a europarlamentaris. Si la sentència els és adversa, encara podran recórrer al TJUE en segona instància. L'assumpte, per tant, va per a llarg. El titulars d'alguns diaris, «Puigdemont més a prop de ser lliurat a Espanya», pecaven d'un enorme optimisme. El tribunal europeu afirma que els jutges d'execució no poden qüestionar sense més la competència del jutge emissor d'una ordre europea de detenció. És ben lògic; el TJUE no vol posar en qüestió la cooperació judicial europea. Però diu que hi ha excepcions.

Tals excepcions van desgranant-se en les respostes a les set preguntes de Llarena. La sentència és, per tant, molt desfavorable per a la cúpula judicial espanyola. «Si les circumstàncies no han canviat, una autoritat judicial emissora no pot emetre una nova euroordre contra una persona quan una autoritat judicial d’execució haja denegat una anterior dictada contra la mateixa persona», és una de les coses que diu el TJUE. El TS analitza si han canviat les circumstàncies (a causa de la modificació del Codi Penal espanyol), però el tribunal europeu adverteix que no es pot abusar del sistema de l’euroordre (si els canvis de circumstàncies no modifiquen els fets). Diu a Bèlgica que va actuar d’acord amb el dret de la Unió quan va rebutjar l’euroordre contra Lluís Puig, és a dir, que la denegació d'extradició no era contrària a dret. El colp més dur per al magistrat Llarena fa referència al Grup de Treball de Detencions Arbitràries de Nacions Unides. El tribunal europeu deixa clar que un dictamen del GTDA forma part de tots els elements que pot considerar l'autoritat d'execució d'una euroordre. Es contesta així un dels dubtes de Llarena.

El GTDA havia dit que la justícia espanyola havia vulnerat alguns drets fonamentals dels presos —el dret al jutge ordinari predeterminat per la llei, per exemple— i n’exigia l’alliberament immediat. El tribunal europeu li diu a l'autoritat belga que podia comprovar si el Tribunal Suprem espanyol era el competent per a jutjar Lluís Puig. (De fet, el text de la sentència qüestiona vàries vegades la competència del TS per a jutjar el cas dels independentistes.) El dictamen del grup de l'ONU només és vàlid per a acreditar vulneració de drets si es refereix a un cas concret, però pot tenir-se en compte, entre altres elements, a l'efecte d'apreciar si existeixen deficiències sistèmiques o generalitzades en el funcionament del sistema judicial [espanyol, en aquest cas] o deficiències que afecten la tutela judicial d'«un grup objectivament identificable de persones» al qual pertanga la persona contra qui s'emet l'euroordre. El tribunal europeu utilitza l'eufemisme «grup objectivament identificable de persones» per a referir-se a una minoria —nacional, en aquest cas. ¿S'entén ja que el magistrat Llarena s'ha de pensar molt bé això d'emetre noves euroordres?

De fet, té redactada la interlocutòria que anava a acompanyar una nova ordre de detenció contra els polítics exiliats —fugats, segons ell. El text, que provoca estupefacció, no té cap ni peus. Arremet contra el govern de Sánchez, critica la supressió del delicte de sedició, desqualifica la iniciativa legislativa aprovada en seu parlamentària, posant en qüestió tant la part dispositiva com l'exposició de motius... Un jutge manté intacte el seu dret d'expressió, però no pot posar per escrit les seues opinions ideològiques en una resolució; segons la Llei Orgànica del Poder Judicial, comet una falta disciplinària greu. Però anem a la part dispositiva del text, que acusa Puigdemont de desobediència i malversació agreujada i demana les penes màximes, que poden arribar a dotze anys de presó i vint d'inhabilitació. Deixa en paper mullat la reforma del delicte de malversació. Considera lucre —benefici particular— destinar partides pressupostàries a iniciatives amb suport parlamentari, com el referèndum de l'1-O. Si aquest criteri prosperés, els articles 432 bis i 433 del Codi Penal quedarien buits de contingut; tota malversació tindria ànim de lucre.

Llarena actua de manera desproporcionada per motivacions merament ideològiques, que mai no deuen influir en un jutge quan exerceix la funció jurisdiccional. La sentència del TJUE sembla haver-li desmuntat, però, la parada. En un primer moment, tots els mitjans de la dreta estaven exultants. Amb el pas dels dies, però, s'ha fet un gran silenci. La sentència estableix que sols pot considerar-se competent un tribunal preestablert per llei. La competència atribuïda per costum o presumpció ja no és acceptable en el sistema judicial d'un estat membre de la Unió Europea. Per tant, el TS no era competent en el cas dels polítics independentistes. La sentència del TJUE influirà potser en la futura decisió del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que ha de revisar les condemnes dictades contra els presos polítics. A la sala segona del TS espanyol se li planteja un paperot; el recent canvi del Codi Penal també l'obliga a revisar les condemnes. ¿Es declararà en rebel·lia contra la sentència europea? En qualsevol cas, a Junqueras i els altres afectats ja ningú no els podrà llevar els anys de presó que s'han xuplat injustament. Caldria, però, una reparació.

Exposició etnològica

La "llei del només sí és sí"

Des del minut u, a l'actual govern d'Espanya se li acumularen els problemes. Ara, en té un i de ben gros: la "llei del només sí és sí". Com que l'economia va prou bé, l'oposició, que necessita desgastar l'execitiu com siga, per a intentar derrotar-lo en les pròximes eleccions, va a utilitzar com a munició les dues reformes del Codi Penal. La llei de garantia de la llibertat sexual —dita col·loquialment del "només sí és sí"— és una bona llei. Uneix en un sol tipus penal dos que abans eren distints, l'abús sexual i l'agressió sexual, i col·loca al centre del delicte la manca de consentiment de la víctima, que ara ja no haurà de demostrar que es resssistí heroicament, com Maria Goretti. Això és un gran avanç. Lògicament, ha calgut reformular el ventall de penes. Però el govern no ha sabut explicar bé açò últim. En termes generals, hi ha dos enfocaments sobre el càstig dels delictes: el progessista, que rebutja el populisme punitiu, i és partidari de la proporcionalitat, i el reaccionari, sempre a favor de posar penes com més elevades millor, és a dir, a favor del dret molt punitiu. Que una llei penal siga molt dura no significa que siga millor.

Cal recordar que l'anterior delicte de violació estava castigat igual que l'homicidi. Això no té cap sentit. Tanmateix, demanar penes altíssimes, sobretot en calent i per part dels pròxims a la víctima, després d'haver-se comès el delicte, és inherent a la natura humana. Recordem que venim d'èpoques històriques en què el talió i el linxament eren acceptats. El progrés del Dret implica moltes coses: jutge imparcial, proporcionalitat de la pena, intent de rehabilitació del delinqüent... «Odia el delicte i compadeix-te del delinqüent», deia Concepción Arenal. El nou ventall de penes per a l'agressió sexual ha mantingut les màximes i ha rebaixat les mínimes. La dreta repeteix que Irene Montero fou advertida del que podia passar. No és cert. El projecte de llei passà pel Ministeri de Justícia, el Consell d'Estat, el Consell Fiscal... No és just culpar sols la ministra d'un possible error. Ningú no digué res —tampoc els 205 diputats que aprovaren la llei. Un informe del CGPJ advertí de possibles disminucions de penes si es reduïen els límits màxims, però no digué res dels mínims. A més, aquell informe es referia a un text anterior al projecte de llei.

En aquell text es proposava la rebaixa d'algunes penes màximes. Por exemple, es reduïa la pena màxima per violació: de 12 a 10 anys de presó (art.179). El Codi Penal vigent en aquell moment penava la violació amb un ventall de 6 a 12 anys. Aquell esborrany de l'avantprojecte, d'octubre de 2020, proposava deixar la pena en un ventall de 4 a 10 anys. Després de rebre l'alerta del CGPJ, Igualtat decidí no rebaixar-la al projecte de llei definitiu. Per tant, les penes ja imposades que entren dins el nou ventall de la "llei del només sí és sí" no haurien de rebaixar-se. També s'ha parlat de l'error de no introduir una transitòria que aclarís la qüestió, com s'ha fet sempre. Tanmateix, en la reforma del Codi Penal actual, el cos central del qual s'aprovà en 1995 i derogà l'anterior, de 1973, sí s'introduí una transitòria cinquena, no derogada, que diu açò: ...En las penas privativas de libertad no se considerará más favorable esta ley cuando la duración de la pena anterior impuesta al hecho con sus circunstancias sea también imponible con arreglo a esta reforma del Código. ¿Caldria aplicar-la? Jutges i juristes estan dividits sobre la qüestió.

La jurisprudència generada por aquella transitòria podria evitar les rebaixes de penes que estem veient. Però, atès el biaix de molts jutges, no es pot descartar que la llei s'estiga utilitzant com a eina de lawfare (guerra bruta judicial) en un moment especialment sensible; les eleccions estan a tocar. Dissortadament, el Tribunal Suprem de la sentència als independentistes tindrà l'última paraula. ¡Cos a terra! Està clar que el govern no va explicar bé que la llei no volia fer populisme punitiu. De fet, la norma està funcionant, com demostren els casos Dani Alves i Premios Feroz. En fi, ara s'anuncia una rectificació. ¿Quina? ¿Endurir les penes? ¡L'esquerra caurà per enèsima vegada al parany de la dreta! A més, la rectificació només servirà per al futur; les sentències anteriors podran continuar revisant-se en aplicació dels principis d'irretroactivitat de la llei penal i d'aplicació de la norma més favorable per al reu. ¡Un desastre! I no serà l'últim. El TS podria fer una interpretació sui generis de la substitució del delicte de sedició pel de desordres públics agreujats i de la reforma de la malversació de cabals públics. Les Corts legislen i els jutges...