Dos decrets en comptes d'un

En una comunitat política, allò més natural és que els seus components tinguen idees distintes. Tots els ciutadans no pensen igual. Per això, la democràcia —la liberal, perquè cap altra ha reeixit fins ara— s'articula al voltant dels partits. La seua pluralitat permet que les diverses idees troben canals d'expressió i participació. Però dins dels partits es reprodueix el mateix fenomen de la diversitat —de fet, alguns permeten al seu si l'existència de corrents d'opinió. Cal atenir-se, doncs, a dos principis que garanteixen el funcionament de la democràcia, tant a l'interior dels grups polítics com al conjunt de la societat: cal formar majories per a poder governar i han de ser respectades les minories. Per tal d'aconseguir majories cal atenir-se també, molt sovint, a la regla del mínim comú denominador, és a dir, arribar a acords de mínims. Amb tanta pluralitat de maneres de pensar, seria impossible la formació de majories si tots s'encastellaren en les seues pretensions de màxims. Tot açò és pura teoria; en la pràctica, les situacions polítiques tenen de vegades tal grau de complexitat que resulta dificilíssim conciliar totes les posicions concurrents.

Tenim l'exemple actual de les mesures per a resoldre la greu crisi de l'habitatge. El desnonament d'una anciana de 87 anys que mai no havia deixat de pagar el lloguer del pis en què vivia ens ha menat a un punt d'inflexió. El govern anuncià un reial decret —anomenat Decreto Maricarmen, pel nom de l'anciana desnonada— per a frenar la pujada dels lloguers, aturar els desnonaments de persones en situació de vulnerabilitat i sense alternativa d'habitatge i posar ratlla als grans fons "voltors". El PSOE volia acollir-se a la regla del mínim comú denominador —en realitat, porta fent-ho des de l'any de la picor—, però els grups a la seua esquerra deien que ja n'hi havia prou. Sumar i, sobretot, Podemos s'han situat en una posició de màxims. El moviment social que encapçala el Sindicat d'Inquilines ha vist una finestra d'oportunitat per a redoblar la protesta i aconseguir avenços. Sumar, soci minoritari del govern, no vol restar al marge, perquè es juga la supervivència. Ha amenaçat amb mobilitzar-se contra el govern de què forma part. Però la consecució dels màxims és molt problemàtica; no acompanya gens l'aritmètica parlamentària.

A la banda dreta de la majoria d'investidura, ni Junts ni l'EAJ-PNV volen saber res dels màxims de l'esquerra i exigeixen, això sí, màxima protecció per als petits arrendataris. Molts d'ells deuen ser votants de les dues forces nacionalistes tant a Catalunya com a Euskadi. A més, Junts tem un possible sorpasso d'Aliança Catalana en les pròximes autonòmiques. Total: en comptes d'un, el Consell de Ministres ha aprovat dos Decretos Maricarmen. El primer estableix un mínim comú denominador, però no està assegurada la revalidació al Congrés; algun membre de la majoria d'investidura podria tombar-lo. El segon decret, que arreplega el màxim de l'esquerra alternativa i el Sindicat d'Inquilines —pròrroga indefinida dels lloguers— serà tombat amb tota seguretat. Podemos i els acampats a Puerta del Sol diuen que el govern ha fet trampa en trossejar el decret. ¿És que ignoren l'aritmètica parlamentària? No crec. Al sindicat tant se li'n dóna; creu que no es tornarà a presentar una finestra d'oportunitat tan favorable com l'actual en molt de temps. ¡O ara o mai! A més, deu tenir la percepció errònia de comptar amb més representació social de la real.

Quant a Podemos, les seues líders diuen que es retraten els partits que voten en contra. És a dir, no hi ha cap intenció de solucionar el problema. Hi ha càlcul polític. Creuen que la derrota del govern els permetria quedar com el partit d'esquerra més coherent i que això garantiria la seua supervivència. Però alguns capítols històrics mostren que omplir els carrers de clamor social no garanteix el triomf de l'esquerra en les següents cites amb les urnes. Maig del seixanta-vuit n'és un exemple. Protestes i vagues es generalitzaren en nombroses universitats i liceus de París. Es convocà una vaga general d'estudiants a la qual s'adheriren milions de treballadors. De Gaulle dissolgué el parlament i va convocar eleccions anticipades. La situació revolucionària va finir tan ràpid com havia començat. Els treballadors, després d'haver aconseguit importants millores salarials, tornaren a la feina a petició del Partit Comunista i la CGT, sindicat d'esquerres. Els gaullistes obtingueren a les eleccions un triomf aclaparador. I recordem el clamor popular del 15-M de 2011 a la pell de brau. Rajoy obtingué majoria absolta en les eleccions d'aquell any.

En fi, jo imagine que Podemos no col·laborarà a tombar el decret de mínims. N'hi ha prou que s'abstinga en la votació, si vol conservar la seua "puresa". Això de «com pitjor, millor» ja s'ha demostrat equivocat moltes vegades. L'escenari ideal seria una pròxima legislatura en què els diferents grups de l'esquerra sumen més vots parlamentaris que la dreta extrema i l'extrem dreta. En aqueix escenari, un govern al qual no li calgués el suport de grups de dreta com Junts podria enllestir una reforma ambiciosa de la legislació sobre habitatge. Però la possibilitat de reeditar un govern central d'esquerres sembla molt remota. Ho teníem tot (casos judicials, crisi a Ceuta...) i només faltava l'esclat del problema d'accés a l'habitatge que pateixen moltes persones, sobretot joves. Nombroses veus autoritzades han dit repetidament que aquest problema acabarà tombant les perspectives electorals de l'esquerra, si la majoria dels votants percep que l'actual govern no fa res per a solucionar-lo. La votació del pròxim divendres al Congrés és doncs molt important. ¿Algú creu que el PP i Vox van a resoldre el problema de l'habitatge? Convé no jugar amb foc.

Condol per la mort de Manuel Boix

Artur Heras en la memòria

El passat dia 10, ens deixà el grandíssim i admirat artista xativí Artur Heras. Bé que no fou una mort sobtada —els seus amics ja sabíem que patia una malaltia greu—, ¡impossible defugir la consternació! Lògicament s'ha escrit molt sobre la biografia artística d'Artur i sobre el sentit de la seua obra. Es corre, doncs, el risc de repetir-se. Jo mateix he escrit anteriorment molts textos en què, de manera directa o indirecta, he glossat la figura de l'amic traspassat. En març de 2025, va aparèixer en aquestes planes l'última columna que vaig dedicar a Artur amb motiu de la seua exposició "HALT! Imatges que pensen". Preferisc, per tant, evocar moments més personals, que són nombrosos. La meua coneixença de l'artista es produí a la fi dels setanta, però els contactes serien freqüents a partir de 1981. Aquell any, el grup nacionalista municipal de l'Ajuntament va editar una carpeta de gravats, El collar de la coloma, en què va col·laborar Artur. El seu gravat recordava les palmeres dels cartells de la Mostra de Cinema del Mediterrani dissenyats per ell.

En 1984, persones del mateix grup ens vam embarcar en un projecte nou; editàrem Homenatge Picasso, estoig amb vint gravats i vint-i-un poemes. Artur també hi participà. En aquesta ocasió, el seu gravat estava inspirat en el Monument a la Tercera Internacional, escultura de Vladimir Tatlin. Les nombroses consultes propiciaren una bona amistat. Artur em regalà una col·lecció de proves d'artista que documentava com havien anat evolucionant les planxes. Encara conserve aquell regal. Per aquella època, un amic comú, Toni Martínez, impulsà l'obertura d'una galeria d'art, Artrés, al carrer Sant Francesc. Artur ens visitava sovint. Hi hauria més ocasions, però, de trobar-se amb el creador xativí i de fer noves amistats. En 1985, per exemple, es publicà Ronda dels veïns de l'ermita, amb textos d'Alfons Roig i il·lustracions d'Heras. El llibre es presentaria a Xàtiva. En 1992, vaig estar per primera vegada en l'estudi d'Artur a Godella. M'acompanyà el fotògraf xativí Eduardo Francés, que volia fer una exposició de retrats d'artistes de Xàtiva. La mostra se celebraria l'any següent. Amics de la Costera patrocinà el catàleg titulat Ulls d'artista.

Vaig tornar a Godella en 2002. L'Associació d'Amics de la Costera —llavors presidida per mi—lliuraria a Raimon el títol de soci honorari i li obsequiaria un dibuix d'Artur que ell i jo havíem elegit en el seu estudi. Raimon i Artur tenien una estreta amistat. D'altra banda, els retrobaments amb l'artista serien continus els anys següents. Algun encontre fou certament cridaner. Il mondo è piccolino, diu el refrany italià. Un matí de març de 2009, em trobava a Fiumicino, aeroport de Roma. Passejava esperant l'hora per a prendre un vol cap a València. De sobte, vaig ataüllar una parella que caminava cap a mi. En estar més a prop, ens vam reconèixer. Eren Artur i la seua dona. «Ximo, ¿què fas per ací?», em va preguntar amb un somrís. Ens vam encaixar les mans. «Vinc de passar uns dies a Nàpols i torne a casa. ¿I tu?», li vaig preguntar al meu torn. «Hem estat veient com va una exposició a Roma.» Aquell mateix any 2009, vam coincidir de nou al paranimf del carrer de la Nau en l'acte de lliurament de la medalla d’or de la Universitat de València al nostre paisà Raimon. D'altra banda, Artur també venia a Xàtiva a presentar llibres.

Recorde bé la presentació en 2010, patrocinada per Amics de la Costera, de Madame Leonarda, a la Casa de Cultura. Jo vaig ser l'introductor de l'acte. També recorde una nit grata de març de 2019 a Pozuelo de Alarcón. Inelcom presentava les noves adquisicions per a la seua col·lecció d'art. Vicent Quilis m'havia convidat a assistir-hi. Vaig compartir vetllada amb amics de Xàtiva: Artur Heras, Patricia Bolinches, Xavi Sellés... Dies després, s'inaugurà l'antològica "Sura com el desig i el destí en la memòria". En juliol es presentaria a la Casa de Cultura Ribera i jo, un diari. I arribem a 2025. "HALT! Imatges que pensen" fou la darrera gran exposició del l'artista a casa nostra. Durant la inauguració, ja em va dir que no es trobava bé. L'11 de maig, dia de cloenda de la mostra, ens vam veure, xerràrem, ens abraçàrem i ens férem una foto junts. La presentació de Todas las tardes son una sola, carpeta d'obra gràfica d'Artur a partir de poemes de Hans Gebser, brindà l'última ocasió d'encaixar-nos les mans. Ja no ens tornaríem a veure més. Dolor i tristor.

(publicat a Levante-EMV, el 19/09/2026)

La veritable diana és Sánchez

Fins ara, assistíem atònits a la judialització de la política interna espanyola. Des del procés, una part minoritària de la judicatura marca l'agenda política. És només un 10% de tots els jutges, però està instal·lat als principals òrgans jurisdiccionals: Tribunal Suprem, Audiència Nacional, tribunals superiors de les comunitats autònomes i audiències provincials. A més, aquest 10% de jutges és bàsicament conservador o directament d'extrema dreta. A la majoria de la professió judicial li tocà el nas l'aprovació d'algunes lleis —especialment la d'amnistia—, però només els qui ocupen llocs clau poden fer alguna cosa al respecte. (Això no impedeix que també puguen haver-hi llops solitaris al conjunt de tots els jutges i els fiscals.) Essencialment, el seu objectiu és enderrocar el govern presidit per Pedro Sánchez. La part alta del sistema judicial delera que arribe un govern de dreta extrema i extrema dreta. Per tant, ha posat mà a l'obra. Això explica que la majoria dels membres del grup haja oblidat la missió d'impartir justícia imparcialment i es dedique a fer política, com demostren moltes decisions judicials preses en els últims temps.

La ingerència dels jutges en assumptes estrictament polítics dinamita la separació de poders pròpia de tota democràcia liberal; els jutges usurpen funcions que corresponen exclusivament al legislatiu i constrenyen l'acció de l'executiu. Portada a l'extrem, la situació pot desembocar en un veritable "govern dels jutges" —en una juristocràcia, segons expressió de Daniel Innerarity. Com s'ha dit al principi, la judicialització només afectava els assumptes interns. Però tenim una novetat; La magistrada de l'Audiència Nacional María Tardón —antiga tinent d'alcalde del PP a l'Ajuntament de Madrid— ha decidit d'intervenir en política exterior. Ha obert una instrucció per a investigar presumptes delictes relacionats amb l'entrada d'immigrants en Ceuta el passat 30 de juliol. La magistrada aprecia provisionalment un delicte contra la pau o la independència de l'Estat, un delicte contra els drets de ciutadans estrangers en connexió amb homicidis i lesions imprudents i un possible delicte d'organització criminal. En un post anterior, ja vaig reflexionar sobre la manera de prendre totes les decisions importants a Marroc, una monarquia autocràtica.

El rei Mohammed VI té poders plens. Com el control migratori afecta la sobirania i la seguretat nacionals, les grans decisions en la matèria solen dependre del Ministeri de l'Interior i, en última instància, del Palau Reial. En la camarilla del monarca, el Makhzen, hi ha tres personatges amb molt de poder: Fouad Ali el-Himma, cap del gabinet del rei, Yassine Mansouri, cap dels serveis d'intel·ligència i Abdellatif Hammouchi, cap de la policia nacional. La magistrada explica que l'organització criminal tenia cinc nivells. Identifica clarament els integrants dels tres primers: la gent que entrà en Ceuta, els dinamitzadors de les xarxes socials i els policies no uniformats i els gendarmes que canalitzaren el fluix de persones), però desconeix la identitat dels membres dels nivells quatre i cinc: els planificadors de l'incident i la persona que donà les ordres. Ignore com s'ho farà per a investigar sobre el terreny, a Marroc. Però anem a ficar-nos creatius. Imaginem que la instructora descobreix que Mohammed VI o algun dels seus homes de confiança —Fouad Ali el-Himma, posem per cas— és el cap de l'organització criminal. ¿Què pensarà fer Tardón?

¡Vaja paperot! ¿Dictarà un acte de presó per a poder sol·licitar-ne l'extradició? ¿Segons l'article 826.3 de la Llei d'Enjudiciament Criminal, només pot demanar-se l'extradició dels estrangers que debiendo ser juzgados en España se hubiesen refugiado en un país que no sea el suyo. ¡Ha! ¿Aprofitaria la magistrada una de les moltes estades de Mohammed VI en un palau seu a París? Impossible; els caps d'Estat en exercici gaudeixen d'immunitat. D'altra banda, un dels delictes que investiga la instructora (contra la pau o la independència de l'Estat) es presta a la polèmica. Un dels trets de la guerra híbrida —o conflicte a la Zona Grisa— és que se situa sota el llindar de la guerra convencional. No hi ha declaració de guerra, ni arriba a produir-se atac armat. Per tant, el presumpte delicte té difícil encaix a l'article 590 del Codi Penal. Damunt, la Constitució estableix que s'exclouen de l'extradició els delictes polítics. I per a embolicar encara més la troca, és presumible que la part acusada passe de tot. Jo no crec que la casa reial o el govern de Marroc pense designar advocats defensors. La jutge no podrà enviar cap notificació als acusats.

Si no fos pels morts i la crisi humanitària, el panorama semblaria de pel·lícula dels germans Marx. Les diligències prèvies haurien d'haver acabat en l'arxiu de la causa. Perquè, a més, el supòsit dels paràgrafs anteriors rebentaria les relacions diplomàtiques amb el país veí. Pedro Sánchez i el cercle més pròxim dels seus ministres deuen saber més del que diuen. Però Sánchez i Albares, responsables en última instància de la política exterior espanyola, han decidit per ara no inculpar cap autoritat marroquina. Hi ha bones raons per a mantenir aquesta estratègia. Si et baralles amb el teu país veí, ¿com vas a tornar-li després milers d'immigrants entrats en Ceuta de manera irregular? No convé trencar relacions diplomàtiques amb Marroc; l'entrada massiva del 30 de juliol es podria repetir corregida i augmentada. (Davant d'allaus d'immigrants, les fronteres de Ceuta i Melilla són pràcticament indefensables per mitjans convencionals, i les autoritats de Marroc ho saben.) Una hostilitat total amb Marroc dinamitaria tota cooperació econòmica i en matèria de seguretat —contra el terrorisme gihadista, per exemple. No ens convé estar a males amb el veí del sud.

Hi ha múltiples llaços comercials amb Marroc. Una ruptura de relacions posaria en perill moltes exportacions al país veí, milions d'euros invertits per empreses espanyoles i milers de llocs de treball a casa nostra. I no podem oblidar els marroquins que viuen a Espanya (1.200.000, quasi dos-cents mil dels quals tenen nacionalitat espanyola). Pagarien els plats trencats. Augmentaria el racisme de què ja són víctimes. Tardón li pot fer un bon forat a la política exterior espanyola. Potser, ¡li és igual! Fins ara, Núñez Feijóo havia tingut certa contenció. Però ja carrega contra les autoritats de Marroc sense embuts. Sembla ignorar completament els interessos d'Estat. Si no és que... Un xicotet fragment de l'acte de la magistrada podria ser la clau: ...habrán de investigarse todas las actuaciones que tienen lugar en territorio español relacionadas con tal entrada masiva [...], tales como la articulación de adecuados medios de respuesta en el territorio español, en relación con la información y alertas de su posible acaecimiento, y la incidencia que estas actuaciones hubieran podido tener en los efectos producidos por esta entrada masiva. Mmm.

¡La diana no és Marroc, sinó Sánchez! La instructora diu que la investigació de les conductes amb rellevància penal ha d'abastar tota participació susceptible d'integrar qualsevol tipus de responsabilitat criminal d'acord amb els criteris establerts als articles 10 a 12 i 27 a 29 del Codi Penal. En altres paraules: vol investigar si el govern espanyol féu el que tocava. Article 10: Son delitos las [...] omisiones dolosas o imprudentes penadas por la ley. Article 11: Los delitos que consistan en la producción de un resultado sólo se entenderán cometidos por omisión cuando la no evitación del mismo, al infringir un especial deber jurídico del autor, equivalga [...] a su causación. Les dretes estan entestades a asseure Sánchez en la banqueta dels acusats del Tribunal Suprem. Però també haurien de seure-hi els ministres de l'Interior i Defensa, responsables de la seguretat i defensa de fronteres. L'acusació equivaldria a dir que sabien el que anava a passar i no feren el que tocava per a impedir-ho. ¡El discurs D'Abascal i Núñez Feijóo! En una situació de normalitat democràtica, això seria somniar truites. Però amb alguns jutges, tot és possible.

El vessant estratègic de l'assumpte

En una entrada anterior recordava que, segons les enquestes, entre el 70 i el 75% dels espanyols opina que Ceuta i Melilla són tan espanyoles com Sevilla o Sòria. Margarita Robles, ministra de Defensa, diu que són españolísimas. El 25 o 30% opina que són colònies, no sap què contestar o és indiferent. Es pot suposar que molts nacionalistes gallecs, bascos, catalans o valencians seran indiferents o pensaran que aqueixes ciutats són colònies. Al cap i a la fi, els valencians —posem per cas— rebem del centralisme de matriu castellana un tracte de colònia (espoli fiscal, negació a la restitució del dret foral...). Que Ceuta i Melilla són españolas mucho españolas és un dels mites més consolidat del nacionalisme banal espanyol. En realitat, l'una ciutat i l'altra van ser possessions de la Corona de Castella. La Corona d'Aragó no hi pintava res. També és normal que el sentiment espanyol siga majoritari en els dos llocs; entre els seus residents d'ascendència hispànica hi ha funcionaris de distints àmbits i llurs famílies (membres de l'exèrcit i els cossos i forces de seguretat —en actiu o jubilats—, sanitaris, docents, personal de jutjats, de correus...).

Fins i tot hi ha gent d'ascendència magrebina que serveix a les files de l'exèrcit espanyol. Ceuta i Melilla gaudeixen de règim fiscal especial i els funcionaris destinats tenen un plus en els seus emoluments. Això les fa molt atractives des del punt de vista econòmic. Però s'ha d'incloure en el debat sobre l'espanyolitat o la marroquinitat de les dues places —especialment de Ceuta— el factor estratègic. Atès que l'OTAN passa per problemes —Donald Trump ha amenaçat amb una retirada de forces nord-americanes d'aquells països europeus que no es pleguen als interessos de Washington—, es parla sovint de la creació d'una defensa europea, per a evitar dependre dels EUA. El Regne Unit, que ja no pertany a la UE, controla una banda de l'estret de Gibraltar. Espanya controla l'altra des de Ceuta. Els EUA i Israel preferirien que el control de la banda sud passés a mans de Marroc, país amb què mantenen unes excel·lents relacions. El regne alauita ha subscrit els Acords d'Abraham, firmats entre Israel i diversos països àrabs, i Israel subministra material i tecnologia a les forces armades i la intel·ligència de Marroc. ¡Ha! ¡El famós Pegasus!

És evident que un imperi marroquí governat de manera autocràtica i que abaste tot el nord-oest d'Àfrica (que controle regions de Mali i Algèria, el Sàhara Occidental, tota Mauritània, Ceuta i Melilla) seria molt ben vist per Israel i els EUA, que controlarien indirectament tot el trànsit per la Mediterrània —de la flota russa, per exemple—, una enorme quantitat de matèries primeres i bona cosa de tot allò que es cou en una gran zona potencialment conflictiva del continent africà. De pas, vedarien l'accés de Xina a la regió i farien la guitza a Europa. ¿Ha pensat algú, a Brussel·les, en la importància de Ceuta per a un projecte europeu de defensa comuna? El següent objectiu de Marroc podrien ser les Illes Canàries. I ja que parlem de les illes, encara no està feta la partició d'aigües territorials entre Canàries i el Sàhara Occidental. Atès que, segons les Nacions Unides, aquest territori està pendent de descolonització, cap govern espanyol, del signe que siga, no hauria d'acordar la partió amb Marroc, ignorant els drets legítims de la població sahrauí. Per a Rabat, les Illes Canàries serien la cirereta del pastís, però això és, a hores d'ara, somniar truites.

Tanmateix, el raonament del règim alauita seria el mateix que fa servir per a reivindicar Ceuta i Melilla. «Com les illes estan en Àfrica i enfront de les costes del Sàhara Occidental, doncs han de pertànyer a Marroc.» En fi, Ceuta i Melilla tenen molt mala defensa davant atacs militars o entrades massives de civils. Només la pressió de la UE sobre Rabat i una defensa europea forta podrien ser dissuasives. Com Regne Unit se sol decantar tradicionalment a favor dels interessos de l'anglosfera, als vint-i-set socis europeus els hauria d'interessar el control del sud de l'estret de Gibraltar. Cal suposar que la diplomàcia espanyola tindrà entre els seus objectius convèncer Europa de la importància de Ceuta i Melilla. Però ja se sap que la UE manca de política exterior comuna i coherent. No aconsegueix mantenir una posició ferma davant Israel. I si els feixistes es fan amb el control de molts governs europeus... ¿Denunciar l'absència de drets i llibertats en Marroc? ¿Reconsiderar els acords de Brussel·les amb Rabat? No ho veig gens probable, perquè alguns estats —França, per exemple— hi tenen massa interessos econòmics. I Marroc ho sap.

Ens ha deixat Artur Heras

El traspàs d'un lluitador per la sanitat pública

Dissabte i diumenge proppassats, ens vam acomiadar del benvolgut amic Paco Martínez, xativí, metge jubilat i militant socialista. En desembre, hauria fet setanta-cinc anys. Tenia un gran amor a la seua ciutat. Al tanatori, un company embolcallà el cos amb la bandera xativina i hi diposità una rosa, com s'acostuma a fer quan mor una persona que ha tingut acta de regidor socialista a l'Ajuntament de Xàtiva. Molts ho ignoraran, però Francesc Martínez Grau arribà a ser mestre. Acabà els estudis de Magisteri en 1971 amb accés directe al cos de mestres de primària, gràcies a un expedient brillat. Després d'exercir la docència provisionalment a Massanassa i Tavernes Blanques, obtindria destinació definitiva en una escola de la Vall de Gallinera. Intentà fer una permuta, perquè s'havia matriculat en el tercer curs de la carrera de Medicina. Volia ser metge. Finalment, la docència duraria poc. Els pares li aconsellaren que demanés l'excedència en el cos de mestres i es dediqués plenament als estudis en la facultat. Va obtenir el títol de llicenciat en Medicina i Cirurgia en 1977. Havia fet pràctiques a l'especialitat d'anestèsia. Encara no existia el MIR.

 

Durant un temps, prestà els seus serveis d'anestesista a alguns metges de Xàtiva (Joaquín Vila, Antonio Saiz...). En febrer de 1979, aprovà les oposicions de metge inspector i fou destinat a les illes Canàries, on també exercí interinament un càrrec directiu a la delegació en Gran Canària de l'INP. Molts amics valencians l'encoratjaven perquè demanés trasllat a casa nostra. Finalment, el destinarien a Gandia on va ser director de l'hospital Sant Francesc de Borja. En 1982, el director general de l'Insalud nomenà Paco director de l'ambulatori i els centres hospitalaris de Xàtiva. El nou hospital no tenia nom ni equipament. Paco s'encarregà bàsicament de gestionar la dotació d'una infraestructura sanitària que ja havia costat dos mil milions de pessetes. Amb l'ajuda d'un administrador, hagué de gestionar mil milions més per a l'equipament. Abans de la inauguració, Paco Martínez tornaria a Gandia. És interessant recordar la figura del doctor Joaquín Colomer, catedràtic de Pediatria a la Universitat de València, de la qual va ser rector entre 1979 i 1984.

Colomer també seria deu anys Conseller de Sanitat de la Generalitat Valenciana, durant les tres últimes legislatures del socialista Joan Lerma. Amb Colomer es produí la transferència de les competències sanitàries a la Generalitat i es van consolidar les bases de l'actual sistema de salut valencià. S'impulsà el nou model d'atenció primària i es modernitzà la xarxa assistencial amb la construcció d'uns cent-cinquanta centres de salut i la reforma d'alguns dels principals hospitals —el Clínic de València, per exemple. En aquest context s'inaugurà el Lluís Alcanyís en 1984, amb un acte presidit per Ernest Lluch. Més endavant, s'obriria el nou centre d'atenció primària d'Ausiàs March. Paco seria nomenat director general d'Assistència Hospitalària i Especialitats Mèdiques. Després, director del Clínic i director del Doctor Peset entre 1988 i 1993. (Ja s'havia afiliat al PSPV-PSOE en aquell temps.) Tancà la seua carrera professional com a cap d'inspecció de serveis sanitaris a Gandia, on romangué fins a la jubilació. Però l'amic finat també participà a la política local. Va ser regidor de l'Ajuntament de Xàtiva durant dos períodes municipals, de 1991 a 1998.

En el primer, sent alcalde Miquel Calabuig, Paco va ser membre de la comissió de sanitat. En el segon, ja a l'oposició, exercí funcions de portaveu del grup socialista. En definitiva, el nostre benvolgut amic fou un treballador incansable en pro de la ciutat i de la sanitat pública. Després de la jubilació, vindria l'etapa de dedicació a la família i als amics. De vegades, me'l trobava per Baixada de l'Estació i em deia: «Me'n vaig a València, que he de tenir compte dels meus néts.» També el veia passejant amb la germana, a la qual li calia companyia perquè es refeia d'una malaltia. Paco era un dels assidus als esmorzars de dissabte d'un grup d'amics en què m'incloc. Jo tenia una relació especial amb ell. Sovint, quan he dedicat les meues columnes quinzenals als problemes de la sanitat local —vostès n'hauran llegit alguna—, Paco era una de les millors fonts d'informació. En fi, ha marxat massa d'hora i ha deixat família (dona, fills, néts, germans i altres parents) i amics pròxims sumits al desconsol. Mai no oblidarem la bonhomia de Paco Martínez.

(publicat a Levante-EMV, el 10/09/2026)

De més grosses se n'han vistes

Hi ha aspectes cridaners en l'arribada massiva de marroquins a Ceuta el dia 30 de juliol. Alguns indicis mostraren que, entre la multitud, podia haver-hi agents de la intel·ligència marroquina. Potser volien obtenir informació sobre la seguretat a la part fronterera ceutí i testar la resposta de les autoritats espanyoles. En tot cas, l'arribada simultània de desenes de milers de persones molt difícilment podria haver-se produït sense un important desplegament logístic. Sembla que camioners i taxistes —no les màfies— feren el seu agost. Si tota l'operació fou orquestrada per l'entorn —el Makhzen— del rei Mohammed VI, ¿quin n'era l'objectiu? Un d'ells seria actualitzar les reivindicacions sobre Ceuta i Melilla, on el 50% de la població amb nacionalitat espanyola té ascendència hispànica. (A Melilla, però, els antropònims musulmans ja superen els cristians.) Marroc somnia que els seus plans d'annexar-se les ciutats arribaran a bon port si la immensa majoria de residents té orígens marroquins. Però res no convida a pensar que els nacionals espanyols d'ascendència magrebina preferisquen viure sota la monarquia autocràtica alauita.

En 1967, els habitants de Gibraltar havien de decidir, mitjançant un referèndum, si preferien estar sota la sobirania del Regne Unit o d'Espanya, és a dir, si preferien democràcia o dictadura. Ja se sap quina fou la resposta. D'altra banda, per bé que es reclame anticolonialista, Marroc es una potència colonial que envaí, ocupà, annexà i colonitzà il·legalment —a partir de la darreria de 1975— gran part del territori de la República Àrab Sahrauí Democràtica, estat membre de la Unió Africana. Aquesta vasta zona d'Àfrica està reconeguda per Nacions Unides com territori no autònom. El govern de Marroc construí un mur que aïlla la franja controlada pel Polisario. Fins ara, només EUA i Israel havien reconegut oficialment el Sàhara Occidental com part dels territoris de sobirania marroquina. Si algun dia, les autoritats del règim alauita aconseguiren d'annexar-se Ceuta i Melilla per mitjà d'una acció semblant a la Marxa Verda de 1975, podrien repetir-se episodis ja viscuts al Sàhara; Marroc forçaria la migració massiva des d'altres zones del país per a alterar el cens i impedir la més mínima vel·leïtat autonomista de les dues ciutats.

Cal suposar que molts residents, tant d'ascendència hispànica com magrebina, ja haurien marxat gradualment. (En previsió d'aital escenari, el govern espanyol de torn ja hauria d'haver negociat prèviament compensacions econòmiques per a totes les persones que hagueren perdut les seues possessions.) Semblen escenaris de política ficció, però de més grosses se n'han vistes. Potser només la reacció de la Unió Europea frena les intencions marroquines. A hores d'ara, la UE és el principal soci comercial de Marroc, i aquest i Algèria, els majors socis comercials de la UE al nord d'Àfrica. La UE és també el major inversor estranger a Marroc. Espanya ocupa un lloc destacat en aquestes relacions. Molts dels productes marroquins que vénen a Europa passen per territori espanyol. Però tot açò canviarà. Marroc diversifica la seua economia i millora les seues infraestructures. Ja està exportant als EUA quasi tot el fosfat obtingut il·legalment del Sàhara Occidental. En cas d'un conflicte entre Espanya i Marroc no es podria confiar massa en el suport d'algun soci europeu —de França, per exemple, que té molts interessos econòmics en Marroc.

Com que la Unió Europea ha subcontractat a Marroc de manera infame —com ja ho va fer amb Turquia— el control de les seues fronteres, Marroc té la paella pel mànec. Aquests dies, polítics i tertulians debaten quina cosa fer. Uns creuen que el govern hauria d'haver-se mostrat més dur. Podria haver pres diverses mesures: protestar per l'incident; reconsiderar el suport a la proposta de Marroc sobre el Sàhara Occidental... Hi ha qui va més lluny; exigeix demanar a la FIFA que el país veí no siga seu del pròxim mundial de futbol. Altres, en canvi, pensen que Sánchez i els seus ministres fan bé de mossegar-se la llengua; si es tesa massa, la corda es pot trencar. De fet, el PP i Vox tampoc no carreguen directament contra Mohammed VI; esperen governar aviat i no volen tenir problemes. ¡Bonic dilema! Certament, contemporitzar no ha servit de res fins ara. Rabat juga la basa de la paciència infinita. Creu que les figues cauran quan siguen madures. Sánchez degué pensar que comprava tranquil·litat donant suport a un pla marroquí gens creïble sobre el Sàhara Occidental presentat en 2007: sobirania sobre el territori i un estatus autonòmic.

España considera la propuesta de autonomía de Marruecos respecto al Sáhara Occidental como la base más seria, creíble y realista para la resolución de la disputa, deia la carta enviada per Sánchez a Mohammed VI. El govern d'esquerres deixà tirats els sahrauís, que fins a 1975 havien tingut DNI espanyol. El Sàhara Occidental era una província espanyola. Els historiadors han explicat que el llavors príncep Juan Carlos —Franco agonitzava— va negociar amb Henry Kissinger. EUA donarien suport a la monarquia espanyola si es lliurava el Sáhara Occidental a Marroc. Després vindria la Marxa Verda, en què es veieren algunes banderes nord-americanes, i la cessió de la província sense atendre les aspiracions d'independència dels sahrauís. ¿Ha tingut utilitat la submissió dels governs espanyols al Marroc? No. Per això, hi ha partidaris de la línia dura. «Perdut per perdut, la manta al coll», diuen. Crec que s'hi arriba tard. A més, prendre cap mesura contra Rabat sense suport de la Unió Europea potser no portaria enlloc. Això sí, alguns ministres feien el bleda en comptes de tancar la boca. Dir que Marroc és un soci fiable... ¡Ha!

El paper del Tribunal Suprem

Hi ha un aspecte de la crisi de Ceuta de què pràcticament no es parla: el paper jugat pel Tribunal Suprem. Milers de joves —alguns d'ells possiblement pertanyents al moviment Generació Z— intentaren entrar en Ceuta quan es van tornar virals missatges de comptes ubicats en Facebook i TikTok. Els comptes s'activaren després que la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem hagués sentenciat que no es podien fer "devolucions en calent" en Ceuta, (en llenguatge jurídic, rebutjos en frontera), per no existir en la mar estructures físiques de contenció, com ara un mur o una tanca. Per tant no podien ser rebutjades les persones que entraren en Ceuta nadant. En el seu moment, la sentència passà quasi desapercebuda a Espanya. En Marroc, però, molta gent se n'assabentà aviat. El missatge «¡Es pot arribar nadant a Ceuta sense risc d'expulsió!» començà a circular per Facebook i TikTok i va arribar als trenta milions de visualitzacions. (Les xarxes no informaven, però, del risc de perdre la vida en l'intent.) Segons el ministre Albares, el 30 de juliol es produí una activitat explosiva en plataformes digitals amb el resultat ja conegut.

Crida l'atenció el nombre tan alt de xiques arribades irregularment a Ceuta en aquesta ocasió. Potser això es dega a dos factors: a la seua vinculació al moviment Generació Z i a l'aparença de seguretat jurídica que oferia l'entrada en territori espanyol. (Per descomptat, moltes també fugen del maltracte, de matrimonis forçats i d'altres diverses circumstàncies que les empenyen a cercar una vida millor.) ¿Qui presidia la sala del Tribunal Suprem que va sentenciar la prohibició de rebutjar els nadadors? ¡Ha! Estava presidida pel magistrat Carlos Lesmes, destacat exponent del sector més conservador de la judicatura i president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial mentre era president del Govern Mariano Rajoy. Anteriorment, Lesmes havia estat director general de Justícia amb José Maria Aznar. El ponent de la resolució sobre rebutjos en frontera, publicada el 8 de juliol, fou Fernando Román, altre conservador, ex secretari d'estat de Justícia amb el ministre Alberto Ruiz-Gallardón, igualment en el govern de Rajoy. Total: una sentència garantista dictada per jutges conservadors ha posat el govern d'esquerres en un destret.

Fonts governamentals es queixen que la resolució és irresponsable. El Suprem va col·laborar a amplificar l'efecte crida de les xarxes. La sentencia es irresponsable. No pueden aplicar a Ceuta el mismo criterio que a la comisaría de extranjería de Barajas. La prueba está en la solución que se ha dado, lo de poner una cuerda con unas boyas, que nos la transmitió el propio Supremo de forma extraoficial, van dir les mateixes fonts. Si l'afirmació és certa, resultaria que el mateix tribunal s'adonà que la seua sentència havia tingut un desenllaç inesperat. Altrament, podríem pensar que la decisió dels magistrats fou un element més per a ficar contra les cordes el govern de Sánchez. Això implicaria que els membres de la sala sí sabien l'efecte que s'anava a produir. Alguns consideraran poc probable aquesta hipòtesi. En tot cas, volent o sense voler, la cúpula judicial ha tornat a fer la guitza a Sánchez. «Fugir del foc i caure a les brases», fa la dita. El 30 de juliol, el president i alguns dels seus ministres quedaren en estat de catatonia i sortir-ne els ha costat Déu i ajuda. En honor a la veritat cal dir que les batzegades no donen treva al govern.

La covid, el volcà de la Palma, els efectes de les guerres d'Ucraïna i d'Iran, la dana a casa nostra, l'apagada elèctrica, els casos de corrupció i lawfare... ¡Només faltava aquesta! ¡Nn'hi ha per a tirar el barret al foc! Damunt, Sánchez s'equivocà en creure que la crisi de Ceuta remetria aviat, perquè Marroc havia acceptat el retorn immediat de les persones que havien travessat la frontera irregularment. S'han quedat a la ciutat cinc mil immigrants, molts d'ells menors. S'amunteguen el col·lapse humanitari, conflictes entre els nouvinguts, els primers brots de violència feixista, la sensació d'inseguretat i setge entre els habitants de Ceuta... Si l'entrada massiva fou impulsada per Marroc —Sánchez ho nega— com a represàlia per alguna acció del govern espanyol o per a desestabilitzar l'statu quo de Ceuta i Melilla, l'objectiu està assolit. Com més va, més debilitat està Sánchez. La tardor ja es presentava prou negra, amb diverses causes judicials que, tot i no afectar-lo encara directament, podrien acabar tocant el govern. Ceuta se suma al panorama. Les perspectives electorals de l'esquerra són pèssimes. I com a teló de fons, ¡sempre els jutges!

Solidaritat amb Ceuta i insults a Sánchez

Ceuta és un element cabdal del nacionalisme banal espanyol. Segons els sondeigs, més del 70% dels ciutadans de l'Estat consideren que Ceuta i Melilla són ciutats tan espanyoles com Granada o Sòria. Si es fes una enquesta a Xàtiva, el resultat seria possiblement el mateix. A més, aquest sentiment és transversal. Això vol dir que no el professen només els simpatitzants del PP, Vox i altres grups ultres. Molts militants i votants del PSOE —no debades es diu Partido Socialista Obrero "Español"— i d'altres formacions d'esquerres experimenten el mateix sentiment. Ara bé, la dreta instrumentalitza molt millor que l'esquerra els diferents símbols del nacionalisme banal. La dreta fa temps que s'apropià de la bandera rojigualda, per exemple. La Federació Espanyola de Municipis i Províncies convocà concentracions de solidaritat amb la població ceutí, sumida en un estat de gran angúnia a causa de l'entrada massiva d'immigrants en Ceuta el dia 30 de juliol. En una situació de normalitat, tots els partits estatals s'haurien sumat a la convocatòria.

Però som lluny de la normalitat. Els ciutadans de les Espanyes estan dividits i polaritzats en dos extrems. Una alcaldessa del PP presideix la FEMP. El seu partit no volia només solidaritzar-se amb els ceutís. També tenia intenció d'arremetre contra el govern de Pedro Sánchez. En altre ambient, tots els partits centralistes de l'arc parlamentari s'haurien reunit per a firmar un pacte d'estat i col·laborar ensems en la ràpida solució del problema, sobretot humanitari. Evidentment, el govern ha tardat a reaccionar, però jo també trobe evident que el PP està bloquejant la solució de la crisi. La llei diu que els menors no acompanyats entrats en Ceuta no poden ser tornats de manera automàtica al seu país. Haurien de ser repartits entre les diverses comunitats autònomes. Però llevat d'alguna excepció honrosa, les comunitats en què governa la dreta no volen acollir-los. El PP i Vox demanen la tornada immediata dels adults, cosa que la legalitat vigent tampoc no permet. El govern de Ceuta, presidit per Juan Jesús Vivas, és renitent a proporcionar espais d'acollida (pavellons poliesportius, per exemple) mentre es tramiten els expedients d'expulsió.

Presenciem un teatre de l'absurd; Núñez Feijóo viatja a Ceuta i, acompanyat del president ceutí, proclama que la ciutat està a la vora de la saturació per culpa del govern central que no fa res, però amaga que la saturació —l'olla a punt d'esclatar— perdria pressió si les autonomies que governa el PP, que també és el partit del president de Ceuta, foren solidàries. En altres casos d'emergència —riuades, incendis— no hi ha problema a proporcionar allotjament provisional en poliesportius i altres instal·lacions municipals, però la cosa canvia si cal donar aixopluc a uns immigrants pobres. Els ultres s'han dedicat fins i tot a cremar cabanes i tendes precàries en una platja i a impedir el repartiment d'aliments. Total: fa l'efecte que el PP no està interessat a baixar la tensió en Ceuta. Vol que la corda es tese, que la situació esclate. Així tindrà altra eina —creu que definitiva— per a enderrocar el govern. La dreta acusa Sánchez de traïció. Lògicament, la cúpula del PSOE demanà a tots els seus càrrecs que no secundaren la convocatòria de la FEMP.

Alguns alcaldes socialistes van acatar la directriu, però altres, per convicció o pel cost electoral que pot implicar deixar en mans exclusives de la dreta la causa de Ceuta, transcendental per al nacionalisme banal espanyol, ignoraren el consell de Ferraz. ¡Bromes, les justetes! En un ple de l'Ajuntament de Xàtiva, hi hagué trifulga; el PP i Vox havien presentat una moció perquè tot el consistori se sumés a la crida de la FEMP, però els grups del PSOE i Xàtiva Unida la rebutjaren. Finalment, dimecres se celebrà la concentració davant l'Ajuntament, únicament secundada per les dretes locals. S'hi van aplegar uns centenars de persones, algunes amb la rojigualda o la samarreta de la selecció espanyola de futbol. Com calia esperar, les consignes de solidaritat amb Ceuta s'entremesclaren amb crits ja rituals en qualsevol aplec de la dreta: ¡Pedro Sánchez, hijo de puta!, ¡Gobierno, dimisión! En diverses ciutats de l'Estat, el seguiment de les concentracions fou multitudinari. ¡Estava cantat! Era presumible també que els fatxes protagonitzaren incidents —atacs a periodistes, per exemple. La dreta sap instrumentalitzar molt bé l'espanyolisme banal.

(publicat a Levante-EMV, el 05/09/2026)

L'informe

Jo crec que pràcticament tothom ja sap a hores d'ara que Marroc, per acció o per omissió, tingué alguna cosa a veure amb l'entrada massiva d'immigrants en Ceuta, encara que el govern espanyol negue la responsabilitat del govern marroquí. En política, cal mesurar les paraules. Sánchez i alguns dels seus ministres les mesuren. Diuen insistentment que no hi ha proves sòlides de moment. I afegeixen que, si arriben a aparèixer, hi haurà conseqüències, s'actuarà amb contundència. Jo he reflexionat anteriorment sobre la possibilitat que ni el rei alauita ni el seu govern hagen tingut res a veure amb l'afer. Mohammed VI estava ocupat en els actes de celebració de la diada del tron. Seria un membre del Makhzen (la cort del rei) qui hauria impulsat o tolerat, sense una ordre expressa del monarca, l'entrada d'immigrants a Ceuta. Cal notar que no s'ha de confondre el govern marroquí (format per ministres presidits pel primer d'ells) amb el Makhzen. Si aquesta explicació resultés certa, Sánchez tindria raó quan nega responsabilitat al govern de Marroc, bé que això siga filar massa prim. Però ha sorgit una novetat, un informe que assenyala a Marroc.

Aquest informe, filtrat a El Español —sempre estem amunt i avall amb filtracions policials que no s'haurien de produir— fou redactat per policies del Centre Nacional d'Immigració i Fronteres (el CENIF) a petició de la jutge de l'Audiència Nacional María Tardón, que fa les indagacions preliminars per a veure si hi ha indicis de delicte en l'entrada massiva d'immigrants i admet a tràmit una denúncia del partit extraparlamentari d'extrema dreta Iustitia Europa. ¡Altre episodi de judicialització de la política! La magistrada suscita dubtes quant a la seua imparcialitat; fou regidora del PP a Madrid. ¿Introdueix alguna novetat l'informe? No. Cal dir que el CENIF no té agents sobre el terreny a Marroc. L'informe no és un avís del que anava a passar; s'ha redactat a posteriori. Els redactors del text s'han basat en vídeos que circulen per les xarxes i en informacions aparegudes als mitjans, però no aporten cap prova de la responsabilitat d'alguna autoritat marroquina, ni citen fonts fiables. Així i tot, trauen conclusions que ja havien tret molts polítics i periodistes. Recordem que les conclusions no són cosa de la policia judicial. Traure-les correspon només als jutges.

Vídeos com el d'un grup de joves baixant d'un camió davant de l'aparent immutabilitat d'un gendarme, que s'han fet virals a les xarxes, ja han estat analitzats per plataformes de verificació i podrien significar el contrari del que aparenten. Potser el gendarme marroquí hauria detingut el camió abans d'arribar a Tetuan des de Tànger, encara molt lluny de la frontera —a onze hores a peu—, i hauria obligat els joves a baixar, impedint que arribaren a Ceuta. Damunt, el cap del CENIF és un antic assessor d'Eugenio Pino, cap de la "policia patriòtica" del PP durant el primer govern de Mariano Rajoy. Es tracta del comissari principal David Agorreta. Com que la magistrada ordenà al CENIF que no revelés als superiors del ministeri de l'Interior les dades de l'informe, s'ha suscitat una polèmica jurídica. ¿És aplicable el deure de reserva quan encara no ha començat la instrucció penal? ¿Preval la Llei d'Enjudiciament Criminal sobre la Llei 36/2015 de Seguretat Nacional? En tot cas, ¿per què el CENIF no li havia proporcionat al ministeri la informació de què disposava? El ministre Marlaska li ho preguntà per escrit al director general de la policia.

També ha preguntat a la presidenta del CGPJ si Tardón actua correctament. Preguntes ocioses; l'informe no descobreix cap cosa que no fos ja sabuda. I el ministre hauria d'haver suposat quina anava a ser la resposta d'Isabel Perelló. En definitiva, sembla que un jutjat d'instrucció de l'AN pot posar potes enlaire seguretat nacional i serveis d'intel·ligència —bé que per ara no s'haja arribat tan lluny. Però el ciutadà corrent també pot fer-se preguntes. ¿Com és que Marlaska, ministre de l'Interior des de fa temps, no controla els seus subordinats? Sabem que vàries coses juntes (denúncia de l'extrema dreta, magistrada afí al PP, comissari poc fiable, informe policial filtrat) s'entenen millor. ¿Assistim a un nou episodi de lawfare? El PP i Vox anuncien que volen seure Sánchez davant del Tribunal Suprem, acusat d'alta traïció. Es veia venir. Nombrosos analistes ho havien pronosticat: la dreta no tindria prou amb la dona i el germà. El següent de la llista anava a ser el mateix Sánchez. I pel que es veu, tant en la Policia Nacional com en la Guàrdia Civil, que depenen del ministre Marlaska, hi ha agents que es presten gustosament a "fabricar" material inculpatori.

A la dreta, l'informe policial li ve de perles. Si la cosa rutllés amb normalitat, les indagacions de Tardón haurien d'acabar en arxiu. Calen molta imaginació i molta mala llet per a voler aplicar a Sánchez l'article 102 de la Constitució. Una cosa és retreure-li manca de reflexos i flegma per a gestionar la crisi, i altra ben distinta, acusar-lo de traïció. Article 102, 2 de la CE: Si la acusación fuere por traición o por cualquier delito contra la seguridad del Estado [...], sólo podrá ser planteada por iniciativa de la cuarta parte de los miembros del Congreso, y con la aprobación de la mayoría absoluta del mismo. ¿Què s'entendria per traïció? Que Sánchez s'hagués corromput, que sabés que Marroc preparava un "atac" i hagués ordenat als ministres de l'Interior i Defensa que el permeteren, o que l'ordre fos conseqüència d'alguna mena de xantatge per part de Rabat. És a dir, caldria imputar també dos ministres. ¡Política ficció! Però vist com actuen certs jutges... ¡Mare meua, fins on hem arribat! Apartat 3 del nateix article: La prerrogativa real de gracia no será aplicable a ninguno de los supuestos del presente artículo. ¡Uf! Sánchez no podria ser indultat.

¿Qui està darrere?

¿Qui fou el responsable de l'entrada massiva d'estrangers a Ceuta el 30 de juliol? Fins ara, hem tingut dues versions del mateix fet. Una nega responsabilitat a Rabat. Altra dóna per fet que les autoritats de Marroc mogueren el fils. La part socialista del govern és la principal defensora de la primera versió, bé que també mantinga alguns dubtes. Els defensors de la segona són molts mitjans de comunicació i l'altre soci de govern. ¿Quina de les versions és més encertada? Com sol passar, la veritat pot estar repartida. En tot cas, consultar diferents mitjans és la millor manera de conèixer l'estat de la qüestió. Tots tindrien una part de raó. Enric Juliana, adjunt a la direcció de La Vanguardia, diu que encara no hi ha una resposta certa, inapel·lable i compartida per tothom. Després d'haver consultat fonts marroquines, Carlota Pérez, d'ABC, troba difícil de creure que el govern marroquí no sabés res. La seua capacitat de monitorar les xarxes socials és enorme. Està demostrat. Com el control migratori afecta la sobirania i la seguretat nacionals, les grans decisions en la matèria solen dependre del Ministeri de l'Interior i, en última instància, del Palau Reial.

Costa d'imaginar que les autoritats centrals desconegueren la relaxació del control fronterer en una zona tan sensible com Ceuta. Els ministres de Sumar també tenen sospites sobre l'actuació marroquina. La ministra de Joventut, Sira Rego, va dir després de l'entrada massiva del dia 30: «És incomprensible que setanta mil persones es moguen sense que Marroc sàpiga alguna cosa.» Segons Mónica García, ministra de Sanitat, és evident que Marroc té responsabilitat. Convindria explicar com es prenen les decisions importants a Marroc. El rei Mohammed VI té poders plens. Controla el poder executiu, el poder legislatiu i el poder judicial. Nomena ministres i no es pren cap decisió clau sense la seua vènia. El rei té una gran influència en l'impuls i la redacció de les lleis i nomena els jutges, controlant directament les altes instàncies judicials. Atès que passa moltíssimes temporades fora del seu país, especialment a París —els marroquins li diuen el rei absent—, ¿com és possible que faça tanta feina? És que no la fa. Té una camarilla, el Makhzen, formada per persones de la seua absoluta confiança que decideixen molts afers en nom del rei.

Destaquen tres persones: Fouad Ali el-Himma, conegut com el virrei, home d'enorme poder en palau (antic company d'escola del rei); Yassine Mansouri, cap dels serveis d'intel·ligència (també fou company d'escola del rei); Abdellatif Hammouchi, cap de la policia nacional. Al si del Makhzen hi ha veritables lluites de poder. Tots els membres de la camarilla volen comptar amb el màxim favor del monarca. En conflictes anteriors amb Espanya es va donar el cas que un membre del Makhzen hagués decidit pel seu compte desencadenar una acció (l'ocupació de l'illa de Perejil, l'entrada de deu mil immigrants en Ceuta i Melilla en 2021), perquè Mohammed VI havia fet algun comentari en veu alta mostrant el seu descontentament amb el govern espanyol. A bou passat, sembla que el rei mostrà el seu enuig amb la decisió presa pels seus subordinats en l'afer de Perejil. Enguany, es podrien haver repetit les mateixes circumstàncies. El rei hauria mostrat públicament el seu disgust pel viatge de Pedro Sánchez a Algèria i algun membre de la camarilla decidí de donar llum verda a l'entrada massiva d'immigrants en Ceuta el 30 de juliol.

Possiblement, el responsable de donar via lliure a l'incident coneixia que uns missatges cridant a travessar la frontera espanyola s'havien propagat vertiginosament en les xarxes socials i decidí deixar fer. Potser la crida havia sorgit de grups de la generació Z que ja protagonitzaren en 2025 protestes generalitzades contra el govern marroquí. Aquest va desencadenar una forta repressió. De fet, la policia espanyola està investigant uns dotze o catorze joves del moviment Z que han entrat en Ceuta, perquè sospita que han esdevingut líders dels immigrants que encara hi romanen. Al monarca alauita tampoc no li ha agradat gens l'episodi; donà una imatge pèssima de Marroc just el dia en què se celebrava la festa del tron. Mentre el rei pronunciava un discurs exalçant la gran modernització assolida per Marroc, unes vuitanta mil persones en volien fugir. D'altra banda, l'incident se n'anà de les mans. Els responsables de permetre l'entrada a Ceuta degueren pensar que el nombre de fugitius no seria tan elevat. Però tornem a l'inici. elDiario.es ha explicat els diversos arguments esgrimits pel govern espanyol per a negar la responsabilitat de Marroc.

Bolaños diu que no existeix cap prova que Marroc impulsés l'entrada massiva. Per al govern, alguns elements no quadren amb crisis anteriors. Quan Marroc ha utilitzat la frontera com arma diplomàtica, ho ha admès obertament. En l'entrada de 2021, quan el líder del Polisario Brahim Ghali estava hospitalitzat a Logronyo, en Rabat ni tan sols agafaven el telèfon. Quan ho van fer, fou per a explicar la raó del que havia passat. Tampoc no quadra la data; la crisi succeí mentre el rei feia un discurs en què parlava de la gran modernització de Marroc. El tema dels menors és especialment delicat. Son sus hijos. Lo que nos dicen es que quieren que vuelvan a Marruecos y están haciendo todo lo posible para que así sea, explica una font del govern a elDiario.es. Tant Albares com Marlaska remarquen dos factors que palesen la bona fe marroquina: d'una banda, les facilitats al retorn àgil i ordenat de la gran majoria dels qui havien entrat; d'altra, el fracàs de la següent crida a la immigració irregular anunciada en xarxes socials per al 15 d'agost, avortada gràcies a la cooperació marroquina. En fi, mentre no hi haja una versió única, cadascú sabrà.

Alguns policies fan por

En un país democràtic, una persona honrada no hauria de tenir por al passar pel costat d'un policia, perquè aquest té la funció de protegir els ciutadans. Si no és el cas, si hom sent la necessitat de travessar el carrer cap a la vorera d'enfront en veure un policia, alguna cosa falla en el funcionament democràtic. Imaginem que un jove camina amb una estelada o una ikurriña en direcció a l'estadi d'una ciutat valenciana qualsevol, per a veure un partit entre l'equip local i l'Athletic de Bilbao o el Barça. De sobte, ataülla uns policies antiavalots situats uns metres més endavant. ¿Què fa? ¿Continua el seu camí tranquil·lament, amaga la bandera, travessa el carrer o fa les últimes dues accions alhora? En un país veritablement democràtic, la pregunta seria ociosa; el jove continuaria el seu camí tranquil·lament i no passaria res. En Espanya, la pregunta és pertinent. La presència policial no tranquil·litzarà el xic, sinó que li suscitarà una sensació d'inseguretat. Als EUA passa el mateix quan les persones de color es topen amb la policia. Qualsevol mare afroamericana els aconsellarà als seus fill que s'esquitllen quan vegen la policia.

Encara més: moltes famílies afroamericanes saben per experiència que les coses poden acabar malament si truquen a la policia per a demanar ajuda davant d'algun incident. S'ha de tenir por sobretot a la policia antiavalots. En Espanya la funció de combatre els disturbis correspon a les UIP (Unitats d'Intervenció Policial). Ja tenim experiència de com actuen: guant de seda quan els avalots són protagonitzats per la ultradreta espanyola —tenim un exemple ben recent a Ceuta— i violència desproporcionada contra els nacionalistes o l'esquerra. També tenim alguns exemples recents: la mestra jubilada llançada a terra durant la vaga d'ensenyants o l'adolescent apallissat a Elx per exhibir una estelada. Això no passa sols en les Espanyes. En altres estats europeus, la policia ha agredit gent per exhibir la bandera palestina en protestes contra Israel. Ja és habitual que estats "democràtics" recórreguen als antiavalots per a dissoldre manifestacions i protestes pacífiques contra el mateix estat, o que aquest considere "inconvenients" perquè posen en solfa la ideologia dominant. També pot rebre algú aliè a les protestes per passar pel lloc equivocat.

Hi ha una dada cridanera. En Espanya, les UIP foren creades per José Luis Corcuera, el ministre de l'Interior del govern de Felipe González que va impulsar la llei de la patada en la puerta. Les UIP foren les encarregades de repartir llenya a destra i a sinistra en Catalunya l'1 d'octubre de 2017. Se'ls entrena amb aquest objectiu. Poden haver-hi excepcions, però hom sospita que els "armaris" que s'enrolen en aquestes unitats ho fan perquè els va la marxa. Haurien d'actuar amb moderació i proporcionalitat. Però això és només en teoria. En la pràctica, els excessos estan a l'ordre del dia. Recordem l'entrada salvatge de la UIP a l'IES Pau Claris per a prendre urnes i paperassa. El procedir forassenyat d'uns policies acostumats a exercir la violència, monopoli de l'Estat, depèn de dos factors: de la seua ideologia i del seny dels caps que comanden les unitats. Alguns signes indiquen que molts antiavalots són de dretes i nacionalistes espanyols acèrrims. No troben cap problema a trepitjar gent d'esquerra i catalans secessionistes. I entre els caps de les unitats deu haver-hi veritables extremistes. Per tant, és lògic que alguns policies facen por.

Descobrir Amèrica per enèsima vegada

La majoria parlamentària reaccionària de les Corts ha introduït una "reforma" en la legislació educativa a través d'una esmena de Vox a la Llei d'Acompanyament dels Pressupostos. Pretén donar una nova funció a la inspecció educativa: vetllar per la neutralitat ideològica en les aules i actuar contra l'adoctrinament als centres educatius. ¿Noves funcions? Alguns es pensen que han descobert Amèrica per primera vegada, però el continent ja fou "trobat" fa temps pels europeus. Primerament no és cap novetat que la inspecció haja d'investigar denúncies aïllades d'actituds sectàries per part d'algun docent. Jo no he conegut cap episodi d'aquesta mena. En tot cas, però, no calia cap reforma legislativa per a una finalitat que ja contemplava la norma. L'obsessió de la dreta pel suposat adoctrinament que practiquen els mestres no és nova. El PP ja va declarar la guerra a l'Educació per a la Ciutadania. L'eliminà tan aviat com va poder. Abans, l'havia boicotejat obligant a impartir-la en anglès. Com els docents de la matèria podien no ser competents en la llengua de Shakespeare, s'arribà a l'extrem d'ordenar que estigueren acompanyats per un professor d'anglès.

Tampoc no són noves la sospita generalitzada, ni la mania que tot el professorat de l'educació pública és d'esquerres i catalanista. Això no respon a la realitat. Hi ha ensenyants d'esquerres, de dretes i indiferents. Ja fa molts anys que em vaig jubilar, però encara recorde que vaig conviure amb docents de dretes en distintes destinacions. Es diu que el PP i Vox instauren una "policia de l'educació" per a promoure l'autocensura. ¡Cap novetat! No sé si la cosa haurà canviat, però en els meus temps d'activitat docent, la prudència excessiva campava en nombroses aules. No s'hi debatia cap tema candent, ni s'hi parlava de política, no fos cas que... En l'assignatura d'Història, era freqüent que no s'arribés al final del temari. Per tant, molts alumnes no tenien ni idea de la II República, ni del cop militar del 18 de juliol, ni de la Guerra Civil, ni de la dictadura franquista. Els companys s'escudaven en la manca de temps suficient per a poder donar el temari complet. De vegades, però, alguns se sinceraven. No volien tenir problemes, cosa que venia molt bé, és clar, a les administracions peperes. Els "problemes" podien sorgir també en altres assignatures (Biologia, Valencià, Filosofia...).

La reforma legislativa que s'acaba d'aprovar no aclareix —¿es pot fer?— què s'ha d'entendre per adoctrinament i neutralitat ideològica, la qual cosa deixa un marge excessiu a la discrecionalitat. ¿És faltar a la neutralitat dir que el règim de Franco fou una dictadura? ¿Si una mestra ensenya que cal combatre la violència de gènere està adoctrinant? La neutralitat ideològica és un mandat constitucional per a l'escola pública. Està vedada als seus docents qualsevol forma d'adoctrinament ideològic sectari o de propaganda partidista. Però no s'ha de confondre neutralitat amb equidistància moral o silenci davant de valors democràtics. Els centres no han de ser aliens als valors constitucionals, ni renunciar a l'educació democràtica de l'alumnat. Els confessionals, que veritablement adoctrinen —amb suport del TC, que els permet tenir un ideari de centre— han de ser també respectuosos amb els valors constitucionals. La dreta sembra confusió —crec que deliberada— entre conceptes que no són equiparables: neutralitat i equidistància. L'ensenyança ha de fomentar l'esperit crític dels alumnes i no deu estar desvinculada de l'evidència científica.

La dreta reaccionària posa sota sospita tota activitat docent relacionada amb qüestions com la igualtat, la diversitat, el canvi climàtic, la reparació a les víctimes de la dictadura, l'ensenyament del valencià... Reivindica neutralitat, però pretén realment que l'escola deixe d'abordar temes que incomoden el poder. El PP i Vox obliden que la neutralitat ideològica té la contrapartida constitucional del respecte al pluralisme i a la llibertat de càtedra, derivats de les llibertats de consciència i d'expressió. Posar sota sospita el pluralisme qüestiona el principi de seguretat jurídica en l'àmbit educatiu. L'ambigüitat deliberada respon a una voluntat clara d'escampar la por. ¡Res de nou! L'educació pot servir per a formar persones lliures i d'esperit crític o per a produir clons ideològicament submisos i laboralment útils per al capital. Com en són sabedores, la dreta i l'Església rebutgen propostes que seguisquen el solc de Maria Montessori, Célestin Freinet o l'Escola de Summerhill. La dreta mai no abandonarà la batalla pel control ideològic absolut de l'educació. El seu ideal és una xarxa majoritària d'escola confessional i concertada, i una xarxa pública residual.

Tragèdia a Nepal

 

Il·lustració de Daniel Boris