Sistema judicial desastrós

Enrique López, magistrat en excedència, secretari de Justícia i Administracions Públiques del PP i conseller de Presidència, Justícia i Interior de la Comunitat de Madrid, ha dit açò: El PP tiene el apoyo de la mayoria de la carrera judicial. El magistrat, que hagué de dimitir del Tribunal Constitucional després de ser aturat per uns agents de la policia madrilenya perquè conduïa borratxo una moto, ha patit un atac sobtós de sinceritat. ¡Per la boca mor el peix! El PSOE ja ha anunciat que pensa traslladar als organismes de la Unió Europea les declaracions del magistrat en excedència. L'episodi planteja un bon dilema: ¿la justícia espanyola manca d'independència o d'imparcialitat? El debat està servit. Des del punt de vista teòric, el sistema judicial espanyol és independent, perquè cada jutge, individualment considerat, és lliure per a prendre les decisions que, conforme a dret, considere que ha de prendre. És més: els jutges són independents perquè tenen garantida la seua inamovibilitat —no se'ls pot remoure dels seus càrrecs. Per tant, res no impedeix que puguen actuar independentment. Així ho fan, cada dia, milers de jutges anònims.

En un article molt interessant, l'advocat Gonzalo Boye defèn que els jutges són independents, però manquen d'imparcialitat —sobretot en les altes instàncies jurisdiccionals. Segons l'advocat, jutges i magistrats tenen unes conviccions, uns interessos i una agenda política que els impedeix d'aproximar-se als assumptes amb la imparcialitat necessària. Jo matisaria l'afirmació. La dona del Cèsar no sols ha de ser honesta, ha de semblar-ho —dita que també caldria aplicar al mateix Cèsar. Els jutges no sols han de ser independents, han de tenir aparença de ser-ho. A la cúpula judicial sovintegen magistrats (membres del Suprem i del Constitucional, de tribunals superiors de comunitats autònomes, de l'Audiència Nacional, presidents de tribunals i sales...) que han ocupat les places, passant per damunt de col·legues amb més mèrit, gràcies al joc partidista. Fa l'efecte que moltes d'aquestes persones deuen favors als partits polítics. En aqueixes circumstàncies, la separació de poders, essencial en la democràcia, esdevé una ficció.

La majoria dels jutges i els magistrats és conservadora, amb independència de si dóna o no suport majoritari al PP —López diu que sí. El conservadorisme judicial també existeix en molts estats del nostre entorn democràtic i té explicació. Com altres funcionaris d'escales superiors (diplomàtics, notaris, registradors, advocats de l'Estat), formen part de l'establishment. A l'Estat espanyol, el vigent sistema d'accés a la funció judicial, en què únicament s'exigeix una memòria portentosa, perpetua la situació. En termes generals, sols les famílies benestants poden mantenir un fill o una filla durant el temps —tres, quatre o més anys— que ha de dedicar a l'estudi del temari de l'oposició. Sovint, paguen subreptíciament un jutge en exercici a qui l'opositor canta els temes. Si té bons contactes, el jutge fins i tot pot ser determinant perquè el seu educand guanye l'oposició. D'altra banda, la capacitat d'influir ha permès que, per jutjats i tribunals, pul·lulen encara alguns hereus de sagues de jutges i fiscals amb orígens en el sistema judicial franquista. I cal recordar la presència nombrosa de jutges pertanyents a sectes religioses —l'Opus Dei, posem per cas.

El periodista Antonio Maestre recorda unes paraules del magistrat emèrit Carlos López Keller: «La burgesia no compra els jutges, els fa.» No es pot impedir que els jutges tinguen ideologia, però no és de rebut que la manca d'imparcialitat i d'aparença d'independència campen a les amples pel sistema judicial, sobretot a les altes esferes. I des de l'adveniment de la democràcia, ningú no ha estat capaç de corregir la situació, d'evitar que la ideologia guie en certs nivells la interpretació i l'aplicació de la llei. ¿Quin paper han jugat els dos grans partits, PP i PSOE, en aquest desgavell? Distints. L'article 122 de la Constitució estableix el Consell General del Poder Judicial com a òrgan de govern dels jutges. Formen el CGPJ vint membres: dotze són elegits entre jutges i magistrats i vuit (quatre a proposta del Congrés i quatre a proposta del Senat) són elegits per una majoria de tres cinquens de diputats i senadors entre advocats i altres juristes de competència reconeguda. Quant al seu estatut, la Constitució remet a una llei orgànica posterior.

L'article 567 de la Llei Orgànica del Poder Judicial determina que tots els membres del CGPJ seran elegits pel Congrés i el Senat (també els dotze del torn judicial entre les candidatures presentades). Fins ara, PP i PSOE donaven per bo el sistema d'elecció del CGPJ. El PSOE creu que és el millor per tal d'assegurar certa pluralitat a l'òrgan. Al PP li serveix qualsevol sistema que assegure una majoria de la seua corda. Això s'ha traduït en una actitud de major lleialtat institucional del PSOE; quan ha passat a l'oposició, s'ha avingut a pactar amb el PP. En canvi, el PP boicoteja les renovacions sempre que perd les eleccions. Fica múltiples excuses. ¿L'última? Abans de pactar, vol que es modifique la LOPJ, perquè els vocals del torn judicial siguen elegits directament pels jutges. La coartada es comprèn molt bé després de les declaracions d'Enrique López. Una elecció directa per part de jutges i magistrats garantiria una majoria conservadora perpètua, al marge de la sensibilitat progressista d'almenys la meitat de la ciutadania de l'Estat.

En teoria, no passaria res; en altres estats democràtics, els jutges, molts dels quals també són conservadors, elegeixen llurs respectius òrgans de govern i això no és cap problema, perquè els membres de les judicatures són realment imparcials, a més d'independents. A l'Estat espanyol no existeix, però, imparcialitat ni seguretat d'independència. Aquí, el desastre judicial no se soluciona amb un mer canvi de mecanisme d'elecció del Consell General del Poder Judicial. Com diu Boye en el seu article, caldria una reforma democràtica radical, horitzontal i vertical, de tota la judicatura i la fiscalia. S'haurien de revisar els procediments d'accés a la carrera judicial, per tal d'aconseguir que els fills i les filles de la classe treballadora puguen accedir també a la funció d'impartir justícia. Cal que hi haja més igualtat de gènere a la cúpula judicial. És urgent un canvi de mentalitats, sovint ancorades encara a la dictadura. Però sent realista, no veig que hi haja la més mínima possibilitat de cap reforma profunda. Al contrari, el perill de regressió és ben real.

Lectures

A poc a poc s'acaba l'estiu, i comença un nou curs escolar. Tornen les obligacions quotidianes: portar els nets al col·legi pel matí i recollir-los-en a migdia, perquè pares i mares treballen. Ens trobem immersos en una vida ben pareguda, però distinta, a la ja viscuda quan les nostres filles eren menudes: desdejuni, viatges a l'escola, dinar, deures... S'acaba, per tant, el lleure absolut i la possibilitat de fer tot allò que abellisca. Durant agost i aquestes primeries de setembre, m'he pogut dedicar a la lectura sense nosa. En l'apartat d'autors estrangers, he devorat El triunfo de la injusticia. Cómo los ricos eluden impuestos y cómo hacerles pagar, d'Emmanuel Saez i Gabriel Zucman, economistes i professors de Berkeley. Però voldria parlar-los d'escriptors pròxims. He llegit, per exemple, El peón, de Paco Cerdà, obra pertanyent a un gènere, narrativa de no ficció, que depara sorpreses plaents. Un dels protagonistes del llibre és Arturo Pomar, infant prodigi dels escacs, instrumentalitzat i oblidat pel franquisme. El relat està organitzat en tants capítols, 77, com moviments tingué la mítica partida jugada per Pomar i Bobby Fischer en Estocolm, en 1962.

Els dos personatges foren peons, del franquisme i dels EUA de la guerra freda. Acabaren llurs vides de manera trista. En realitat, el fil narratiu és una excusa per a recordar peripècies d'altres "peons" espanyols i nord-americans dels seixanta: Julián Grimau, l'afroamericà Ronald Stokes, el miner asturià Amador Menéndez, l'universitari negre James Meredith, el poeta Marcos Ana, la pacifista Blanche Posner, Dionisio Ridruejo, Blas Piñar, Marilyn Monroe, Marisol, Joselito, Pablito Calvo, Diego Martínez Barrio... L'obra evoca fets poc coneguts, com l'intent d'assassinar Franco al Valle de los Caídos, amb un explosiu. Es rememora la figura del bisbe de Calahorra, Fidel García Martínez, que s'oposà a Franco durant els anys quaranta, en plena dictadura. Falange ordí una trama difamatòria contra el prelat. Alguns testimonis falsos el presentaren com un home lasciu que mantenia relacions luxurioses amb dones, en prostíbuls i cabarets. No va rebre suport dels companys d'episcopat i optà per l'exili interior, primer a Oña i després a Deusto, en una casa dels jesuïtes. L'obra de Paco Cerdà és una magnífica combinació de literatura i crònica periodística.

¡Dels escacs, metàfora de la vida, a la poesia! He llegit també Balada enmig del bosc, poemari del meu amic Elies Barberà. Segons diu ell mateix al pròleg del llibre, intent de recular fins a les arenes movedisses de l'adolescència. «Com el mamut de dotze tones / de records clavats dins la pell / que avança a trontolls per la vall / nevada i erma del present, / podries, de ràbia pura, / assolar un bosc de tells, / però ets incapaç de desfer-te / d'errors com fòssils dins del temps.» I no vull acabar la columna sense parlar de l'última novel·la d'altre bon amic i company de plana, Xavier Aliaga. A la primeria de setembre apareixia per les llibreries Ja estem morts, amor. S'hi narra la història d'una parella, Minerva i Tristany, i les seues filles, Anaïs i Chloe. Un relat que enganxa. A més dels quatre protagonistes, hi apareix una constel·lació d'actants que remeten, tot i ser ficticis, a la nostra realitat immediata i els seus diversos àmbits —sobretot el polític i el periodístic. Tot està ambientat al país actual, però podria estar-ho en qualsevol altre territori.

Eros i tànatos són els assumptes principals de la història, però pul·lulen pels seus capítols temes com les relacions familiars i de parella, els conflictes de l'adolescència, els avatars del desig, el sexe i l'amor no normatius, la infidelitat, el sentiment de culpa, la descreença religiosa). Resulta difícil dir més coses sense caure en qualsevol anticipació (l'spoiler anglès) que desvetlle l'argument de la novel·la, especialment el seu desenllaç. Podem dir, això sí, que la doble pirueta de Xavier en l'elecció de narrador —o narradora— és sorprenent. O no tant; ben mirat, l'autor fa l'ullet a pel·lícules que molts hem vist. Mentre llegia Ja estem morts, amor, em venia al cap una reflexió de Carl Sagan. Naixement i mort depenen de l'atzar. En la immensitat del temps i la vastitud de l'espai, es produeix el fenomen d'una vida. En fi, han volat unes vacances estranyes; per primera vegada en molt de temps, no he pogut viatjar a cap país avinent o distant. Però les lectures són també un mitjà magnífic per a traslladar-se, de casa estant, a escenaris ben diversos.

(publicat a Levante-EMV, l'11/09/2021)

El peix que es menja la cua

Circula per les xarxes aquesta reflexió sobre l'ingrés mínim vital: «¿Per què una paga gratis i no un treball bàsic de quatre hores cotitzades per a netejar carrers, lleres i muntanyes, o per a cuidar ancians?» Qui fa la pregunta i qui la difon no han sentit parlar mai del peix que es menja la cua. Cal suposar que el treball bàsic l'haurien de proporcionar algunes administracions públiques o empreses concessionàries de serveis públics. Per tant, es donarien hores a gent necessitada en detriment de les hores actualment treballades pel personal de serveis de neteja viària, d'ajuda a la dependència, de brigades forestals... Això implica que treballadors d'aquests serveis podrien perdre hores —veurien disminuïts jornada i salari— o el lloc de treball, i es convertirien en candidats a percebre la "paga" o el treball bàsic de quatre hores. ¡Un veritable cercle viciós! O un peix que es menja la cua. Si a les empreses concessionàries dels serveis enumerats més amunt els sortiren més barats aquests empleats a temps parcial, podem imaginar allò que passaria amb total seguretat. I encara podríem fer altres consideracions. Alguns dels beneficiaris de l'ingrés mínim vital són invàlids totals o jubilats. Per altra banda, aquell que haja llançat la idea del "treballet de quatre hores cotitzades" sembla donar per fet que no cal cap competència especial per a prestar serveis geriàtrics, o per a formar part d'una brigada forestal. Sovint, per a combatre una iniciativa social amb què no s'està gens d'acord es diu cada cosa...

El preu de l'electricitat

Coses que sap la majoria de la gent: en el sistema econòmic capitalista, les empreses són lliures de posar als béns i serveis que ofereixen els preus que vulguen, però el mercat les penalitzarà si no s'ajusten a la llei de l'oferta i la demanda; en alguns sectors —generalment essencials—, unes poques empreses poden crear un càrtel i actuar en règim d'oligopoli; els membres dels càrtels fixen preus molt per damunt dels costs —al marge de la llei de l'oferta i la demanda— en béns i serveis de primera necessitat, per tal d'obtenir beneficis estratosfèrics; calcular el preu de cost d'aqueixos béns o serveis —l'elèctric, posem per cas— sol ser fàcil; un govern —màximament si és d'esquerres— hauria d'impedir que el càrtel proveïdor d'un servei essencial, de primera necessitat, es passe les lleis del mercat per l'arc triomfal... L'autoritat té al seu abast diverses solucions: marcar un preu màxim del servei; crear una empresa pública que trenque el càrtel... Jo crec que aquestes qüestions tan elementals les pot entendre qualsevol persona. Doncs bé, l'actual govern espanyol d'esquerres sembla que no les entén. Bé, caldria concretar una mica més.

Un dels socis de coalició, UP, té clares quines coses s'haurien de fer, però està en minoria. (Així i tot crida l'atenció el silenci d'Alberto Garzón, titular del Ministeri de Consum i membre d'UP.) En canvi, el PSOE, soci majoritari de govern i responsable de la matèria, no reacciona. Teresa Ribera, vicepresidenta tercera i ministra per a la Transició Ecològica, rebutja intervenir en el sector i diu que el govern no adoptarà mesures contràries a les normes de la Unió Europea. Damunt, la senyora Ribera ha fet una afirmació que fa caure de cul: «Les elèctriques no tenen empatia social.» ¡Ha! ¡Vaja descobriment! Jo al·lucine amb la gent del PSOE. ¿Alguna vegada ha tingut empatia social una empresa capitalista? Els socialistes farien bé d'oblidar beneiteries i centrar-se en una qüestió de la màxima transcendència: ¿Cap la possibilitat que l'establishment estiga utilitzant la factura elèctrica com a munició contra el govern? La dreta ha utilitzat totes les eines al seu abast per a intentar enderrocar el govern de Sánchez. Fa servir fins i tot la cúpula del poder judicial. És molt evident el lawfare (guerra judicial) contra el govern d'esquerres.

De moment, les coses no li surten bé a la dreta: s'aprovaren els pressuposts; es consensuaren els ERTO; els indults als presos polítics catalans no van suscitar l'aclaparadora reacció en contra que esperaven alguns; arriben les ajudes europees; baixa l'atur i creix l'activitat econòmica; puja el salari mínim interprofessional; les pensions s'actualitzaran d'acord amb l'IPC; el 70% de la població adulta ja està vacunada contra la covid-19; disminueix la incidència de la pandèmia; el president dels EUA i els caps de la Unió Europea feliciten el govern per l'actuació espanyola en l'evacuació de refugiats afganesos... La gent del sistema deu estar mossegant-se les ungles. No seria estrany, per tant, que la pujada de la llum siga l'enèsima arma de combat contra l'esquerra. La pujada fa molt de mal. A més d'afectar negativament l'economia familiar —dels més pobres sobretot—, munta els costos dels negocis i les activitats públiques i privades (empreses grans, mitjanes i petites, autònoms, transport, comerç majorista i minorista), que es veuran obligats a pujar els preus. També creix la despesa dels ajuntaments —l'enllumenat públic, posem per cas.

La pujada de tarifes elèctriques ja està tenint altra conseqüència: l'augment de la inflació. Això engrossirà les despeses en serveis socials. (Recordem que les pensions s'han d'actualitzar d'acord amb l'IPC.) Es produirà la disminució de poder adquisitiu real dels salaris, si aquests no creixen al mateix ritme que els preus. ¡Quin desastre! Tot allò que no han aconseguit el trumpisme, ni els boicots, ni l'activitat de les clavegueres de l'Estat, ni les mentides dels mitjans en mans del poder ho podria arrencar una enorme pujada de la factura elèctrica. Les empreses de l'oligopoli ja no guarden ni les aparences. Buidatge il·legal d'embassaments, alça injustificada del preu de l'energia hidroelèctrica... Si s'ha de jutjar pels fets, sembla perseguir-se la còlera generalitzada de la població, a veure si la gent esclata ja d'una vegada contra el govern central. Per això estranyen tant la passivitat i les declaracions angelicals i pusil·lànimes de la ministra socialista. ¿Actitud poruga o càlcul interessat? I també crida l'atenció que no es desferme una gran revolta ciutadana contra la cobdícia insaciable del sector elèctric, que campa a pler davant la inoperància governamental.

Cort humanista de Lucrècia Borja

Durant els primers anys a Ferrara, Lucrècia s'havia envoltat d'un petit grup de familiars, d'un cercle d'humanistes locals (els germans Strozzi, Celio Calcagnini, Antonio Tebaldeo) i havia entrat en contacte amb Ariosto i Pietro Bembo, secretari papal i futur cardenal, que li dedicà la seua obra Gli Asolani. Aquest grup es reunia sovint en Ostellato, vil·la i torre ordenades construir pel duc Borso d'Este. El lloc havia esdevingut refugi d'humanistes. Lucrècia hi acudia molt sovint. La seua relació tant amb Pietro Bembo com amb el menor dels Strozzi, mort en circumstàncies tràgiques, encara alimentaria més la llegenda negra de Lucrècia. Això no obstant, en morir son pare, ella restà al marge de la campanya de descrèdit que es desfermà contra tota la seua família. Intercediria sense èxit pel seu germà Cèsar, empresonat a Itàlia i Castella. Les visites a les diferents possessions dels Este continuaren: Medelena, Rubiera, Comacchio —la petita Venècia al delta del Po—, Belfiore, Mòdena —amb una magnífica catedral romànica—, Reggio, Borgoforte. Estant a Reggio, naixeria un fillet, batejat amb el nom de l'avi papa, Alexandre, que només viuria vint-i-cinc dies.

 

Ritratto di Pietro Bembo, Raffaello Sanzio, oli sobre taula, 1504

(Museu de Belles Arts, Budapest)

Restaurar la font i el seny

A l'entrada d'agost, un cotxe xocà contra la font de la plaça de Sant Joan o "de la Bola" i trencà part de la seua tassa octogonal. L'incident serví per a recordar una de les peces més boniques del patrimoni històric i artístic de Xàtiva. S'ignora la data precisa de construcció de la font. Sempre s'ha cregut que data del segle XV o la primeria del XVI, però podria haver estat construïda més tard. La bola de dalt és un afegitó posterior. Al principi li deien la font "de l'Arbre", per la seua forma. Estilísticament, és una peça de transició entre tardogòtic i barroc. No és una font pública de les denominades reials, sinó veïnal, però està doblement protegida, ja que el Conjunt Històric Artístic de Xàtiva figura a l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià, en l'apartat de béns d'interès cultural. La protecció de tot el conjunt arriba també a les seues parts —encara que aquestes puguen tenir un tractament individualitzat com béns d'interès cultural o de rellevància local. A més, la font de la plaça de Sant Joan gaudeix de protecció integral en altre document, el Catàleg de Béns i Espais Protegits del Pla General d'Ordenació Urbana, vigent des de 2015.

Quan s'aprove el Pla Especial de Protecció del Centre Històric, la redacció provisional del qual ja ha passat per la fase d'informació pública i al·legacions, hi haurà, de conformitat amb la Llei del Patrimoni Cultural Valencià, un catàleg nou que substituirà l'actual. Serà un bon moment per a suprimir contradiccions; actualment, elements que haurien de ser BIC —la font de la plaça de la Trinitat, posem per cas— figuren a l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià com a béns de rellevància local. Tanmateix, que urgisquen modificacions de registre no significa que peces mal classejades del Conjunt Històric i Artístic de la nostra ciutat estiguen desprotegides. Tornem, però, a la font estavellada. Els desperfectes causats pel xoc estan reparats. ¿Es féu bé la restauració? Abans de contestar, cal aclarir uns conceptes previs. En estropells com aquest, són possibles dues solucions alternatives igualment vàlides: repristinar els fragments caiguts, unint-los, o fer servir pedres noves dels mateixos tipus (calcària), qualitat i textura que les trencades.

Aquesta segona solució implica termini d'execució més llarg, treball de picapedrer i possibilitat que es note, durant un temps, la diferència de pàtina entre pedra vella i pedra nova. El primer remei és més ràpid. En qualsevol cas, s'ha d'utilitzar morter de calç. Amb la font accidentada s'optà per la solució ràpida, que és, a més, absolutament reversible. Es van unir els fragments amb morter. El treball fou executat per uns obrers de la brigada municipal sota la supervisió dels tècnics de l'Ajuntament. El seu departament d'obres compta almenys amb un arquitecte i una aparelladora experts en la matèria; als seus currículums figuren sengles màsters en conservació del patrimoni expedits per la Universitat Politècnica de València. Com és natural, el procés de reparació finalitzà amb la preceptiva prova d'estanquitat del vas, quan el morter s'havia endurit. L'Ajuntament de Xàtiva, que ha actuat amb rapidesa per raons d'urgència, ha de comunicar tots els detalls a la Direcció General de Cultura i Patrimoni, que s'assabentà dels fets immediatament i ordenà a un tècnic seu la presta inspecció de l'obra i la redacció de l'informe corresponent.

Si la tassa no té fuites d'aigua, conselleria pot donar per tancat l'assumpte o, atès que l'actuació realitzada és reversible, acordar l'altre tipus de restauració (amb utilització de pedra nova). De totes maneres, no serien les primeres reparacions del monument. Al llarg del temps, ha estat objecte de diverses reformes. A l'Arxiu Històric de Xàtiva es conserven expedients del segle XVIII relatius a adjudicacions d'obra i reparacions escomeses per un paleta en 1731. L'arbre central (pilar i copa, sense la bola que corona el conjunt) és l'únic element originari. L'última restauració, més ben enllestida que altres anteriors —com es pot comprovar a simple vista—, ha suscitat crítiques poc raonables en Internet i mitjans de comunicació. Poden estar motivades, en part, per la situació política xativina. El govern local suporta una oposició duríssima per la dreta i per l'esquerra. Tot serveix de munició per a l'atac —una restauració opinable, per exemple. Però hi ha censures lògiques; acabada de reparar, la font de la plaça de Sant Joan tornava a estar voltada d'automòbils. Des de fa vàries dècades, es troba en perill continu de patir desperfectes.

  

 

 

Espatllament, reparació, detall d'una rehabilitació antiga en què potser es féu servir ciment

i la font novament voltada de vehicles després de restaurada

És molt freqüent que tota mena de vehicles aparque al costat de la seua tassa, encara que estiga prohibit. Evidentment, no és gens fàcil conciliar la protecció del patrimoni amb el proveïment de certes comoditats als residents del nucli històric, com la possibilitat de poder aparcar els seus cotxes a prop de casa. (Allò que afavoreix la vida quotidiana frena l'abandó dels barris antics.) A la plaça de Sant Joan hi ha concedits dos guals que permeten l'entrada d'automòbils a sengles baixos destinats a guardar-los. És desitjable mantenir les llicències d'ocupació de voreres, però l'Ajuntament hauria de plantejar-se voltar la font central amb una illa que impedisca la repetició d'incidents. I col·locar mobiliari urbà asseguraria més la protecció de l'element patrimonial. Per altra banda, l'estacionament inadequat de vehicles al costat dels monuments obstaculitza molt la seua contemplació. Les imatges d'autos —furgonetes i turismes— en els entorns d'almenys dues fonts reials, a les places d'Aldomar i Sant Francesc, resulten massa habituals. S'haurien d'evitar.

(publicat a Levante-EMV, el 28/08/2021)

Quan el reclam deixa de funcionar

La situació de les dones és dolenta en molts racons del món, però és especialment abominable en Afganistan. Tot això ja ho sabem perfectament. En 2001, la condició de la dona afgana fou utilitzada com enze. Els EUA, secundats per una coalició internacional, envaí el país asiàtic en 2001. Comptà amb la cobertura del Consell de Seguretat de l'ONU i de l'OTAN. Les raons per a desfermar una guerra eren múltiples i totes difícils d'empassar: controlar el gas natural de la mar Càspia i Afganistan, i transportar-lo fins a l'oceà Índic per mitjà d'un gasoducte que havia de transcórrer per territori afganès; fer la guitza a Iran, Rússia i Xina; venjar-se dels atemptats de l'11-S... Com que aquestes coses no es podien dir en veu alta, calgué buscar altres excuses que comptaren amb l'aprovació de l'opinió pública. George Bush digué que Bin Laden s'amagava en Afganistan (bé que mai no hi seria trobat). Per tant, calia enderrocar el règim dels talibans per a instaurar la democràcia. ¡Mentides, mentides i més mentides! Les guerrilles islàmiques havien estat entrenades i armades, segons confessió de Hillary Clinton, pels mateixos serveis secrets nord-americans.

De fet, els líders dels mujahidins afganesos arribaren a entrevistar-se a la Casa Blanca amb el president Ronald Reagan. Els fanàtics d'al-Qaida i el moviment talibà eren útils per a combatre l'exèrcit soviètic i obligar-lo a replegar-se de territori afganès. En unes declaracions ben recents, l'actual president, Joe Biden, ha manifestat que els EUA mai no han estat interessats a instaurar la democràcia en Afganistan. Segons Biden, l'únic interès sempre ha sigut eliminar amenaces terroristes per al seu país. De tota manera, per si la utilització dels diferents reclams no era prou, es va utilitzar un esquer infal·lible, que tota la gent de bona voluntat va picar aviat: la coalició internacional acudia a Afganistan per tal d'evitar que les dones d'aquell país foren objecte d'injustícia, discriminació, desigualtats, matrimonis forçats, vexacions, maltractes, violacions... ¿Qui havia d'estar en contra de la invasió? Occident acudia a salvar les dones. ¿Segur? Sota els successius governs titella imposats pels EUA, les dones afganeses només van experimentar unes lleugeríssimes millores a Kābul i rodalia —i potser en alguna altra ciutat, com ara Qandahār o Herāt.

A la immensa ruralia del país, però, les dones continuaren tan marginades i maltractades com d'habitud. Cal recordar que Afganistan és un país pobríssim, tribal, amb índexs d'analfabetisme brutals, masclista i majoritàriament practicant d'un islamisme rigorista. Les principals activitats econòmiques dels habitants són l'agricultura i la ramaderia de subsistència. Però els senyors de la guerra també són narcotraficants; trauen del conreu de l'opi uns enormes beneficis. Fins i tot en l'època de la República Democràtica d'Afganistan (1978-1992), durant la presidència del comunista Muhammad Najibullah, les imatges de dones vestides a l'estil occidental que acudien a la universitat o al treball eren miralls, escenes que s'esdevenien a la capital. Als seus afores, el burca era tan omnipresent com sempre. Convé recordar aquestes coses ara, quan el reclam ha deixat de funcionar i correm el risc de passar a l'altre extrem, el de la indiferència. La situació de les dones afganeses és anguniosa. ¿Quina cosa podem fer per tal d'ajudar-les? La guerra s'ha demostrat inútil mil vegades. Per altra part, quasi ningú no recorda altres xacres del país asiàtic.

Hi sovintegen els crims d'honor, els càstigs cruels als delinqüents comuns, el tràfic de xiquets amb fins sexuals, la tortura i la mort de dissidents... A més, la llista d'estats en què les dones són violentades és llarga: República Democràtica de Congo (potser el pitjor lloc per a nàixer dona), Aràbia Saudita, Índia, Mèxic (terra de narcotraficants i feminicidis), Iemen... Més de dos-cents milions de dones i nenes pateixen mutilació genital en trenta països d'Àfrica i Àsia (Somàlia, Etiòpia, Sudan, Oman, Indonèsia...). Esclataria la guerra global si s'enviés una expedició militar a tots i cadascun d'aquests llocs. Evidentment, imaginar el dolor i la desesperació de tantes gents commou les persones de bé. ¿S'ha de fer alguna cosa? Sí. Primer de tot, reconèixer actituds hipòcrites (el nostre nivell de vida es basa en l'explotació dels altres) i resoldre contradiccions pròpies abans de buscar-ne lluny. Després, caldria expressar solidaritat amb les víctimes de totes les maneres possibles: ajuda als exiliats, requeriment de condemna i sancions a governs que no respecten els drets humans i a estats còmplices, denúncia de la venda d'armes, protestes, mobilitzacions...

Madrid

Madrid, com qualsevol altra unitat administrativa o entitat política, és la suma de moltes coses: la seua demarcació territorial, la gent que l'habita, la seua història, la seua cultura (els costums, la llengua i les formes de pensar dels madrilenys), el seu patrimoni històric i artístic, el seu clima... Per això és tan difícil contestar segons quines preguntes. Darrerament s'ha encunyat el terme madrilenyofòbia i és freqüent escoltar aquest interrogant: «¿Et cau mal Madrid?» Mmm. ¡Impossible contestar amb un monosíl·lab! Madrid és una gran ciutat però també una comunitat autònoma uniprovincial. Per tant, Madrid inclou San Martín de Valdeiglesias, San Lorenzo del Escorial, Rascafría, Buitrago de Lozoya, Alcalá de Henares, Getafe, Chinchón, Aranjuez... En conjunt, la capital i tota la comunitat autònoma atresoren un patrimoni històric i artístic immens i magnífic. Alguns llocs estan inscrits per la UNESCO en la seua Llista del Patrimoni Mundial. Visitar la capital durant la tardor és una veritable delícia. Hom pot passejar per la Cuesta de Moyano i adquirir algun llibre vell en una de les casetes, o fer un tomb pel Madrid dels Àustria.

La ciutat alberga parcs, museus, palaus, esglésies i monestirs, com el de les Descalces Reials, que són esplendorosos. Igualment magnífiques són les altres poblacions madrilenyes que s'han esmentat més amunt. Però —sempre hi ha un però— l'acumulació de patrimoni històric i artístic al Paisaje de la Luz (l'eix Passeig del Prado, Recoletos i Parc del Retiro), que acaba de ser declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO, té una explicació molt simple: Madrid és la capital d'Espanya. Quasi tot l'art que alberga el Museu del Prado prové de les antigues col·leccions reials. Els reis ho eren de tots els dominis de la monarquia (les exaccions reials arribaven a tots els punts d'aqueixos dominis), però les seues col·leccions artístiques romanen a Madrid. Guarda també el MAN (Museu Arqueològic Nacional) obres que haurien d'estar al País Valencià, com ara la Dama d'Elx o Els dotze treballs d'Hèrcules, mosaic romà trobat a Llíria. Xàtiva, pàtria de Josep de Ribera, no té cap obra indiscutible de l'artista. En canvi, el Museu del Prado amaga als seus magatzems vint-i-un quadres de Ribera —procedents quasi tots de les col·leccions reials.

Per la seua condició de capital de les Espanyes, Madrid és una aspiradora que ho atrau tot. Atrau població, sobretot de l'Espanya buidada. Al principi del segle XX, la capital només tenia uns 500.000 habitants. Avui, en té uns 3.300.000. Quelcom semblant s'ha esdevingut en poblacions de l'àrea metropolitana. Getafe, per exemple, tenia 4.300 habitants en 1900. Avui en té 185.000. Parlar de població genuïnament madrilenya és pura entelèquia. Sí, hi ha una minoria d'homes i dones madrilenys de soca-rel, però gran part dels habitants són de procedència molt diversa: gents arribades de zones rurals de l'Estat (les dues Castelles, Extremadura, Andalusia...), immigrants estrangers. La imatge del madrileny castís, chulapo i graciós és un tòpic en procés accelerat de desaparició. Madrid i la seua àrea metropolitana també atrauen moltíssima activitat econòmica. Gran part de les empreses més importants de l'Estat i les delegacions de grans multinacionals hi tenen seu social. Madrid alberga tots els alts organismes estatals: la residència del rei, el govern central, els ministeris, el Congrés i el Senat, la cúpula judicial, els organismes reguladors...

¿Hi ha esquerra política i classe treballadora pura i dura a Madrid? Sí, clar. Però la combinació de classe alta de tota la vida, directius i quadres mitjans d'empreses de múltiples sectors (inclòs el financer), funcionaris de tots els nivells i dels diferents serveis i institucions, professionals de diversos camps i treballadors situats a les zones més altes de l'escala salarial han conformat una majoria social benestant, d'idees neoliberals, que menysprea els serveis públics i està totalment d'acord amb la privatització de la sanitat o l'educació. Dos elements propicien la consolidació d'aquesta majoria. D'una banda, el dumping fiscal (que realment beneficia només els més rics) proporciona sensació de nivell de vida privilegiat. (A comunitats autònomes que no gaudeixen dels avantatges de la capitalitat o del règim de concert els és impossible fer dumping.) D'altra part, la política urbanística iniciada en època d'Esperanza Aguirre, amb l'objectiu de crear noves zones de baixa densitat poblacional (tenen edificis de sols quatre altures), ocupades per classe mitjana benestant, provoca el mirall de la urbanització de luxe, camp adobat per al vot de dreta.

El mateix es pot dir de diverses poblacions de l'enorme àrea metropolitana de Madrid. Pozuelo de Alarcón, per exemple, és, segons els estudis de l'INE, la localitat amb major renda per capita de l'Estat, 28.326 euros en 2018. Naturalment, aquesta majoria social conservadora inflada pel nacionalisme banal espanyol, que dóna suport electoral a la dreta des de fa 26 anys, conviu amb quasi altra meitat de madrilenys no invitats al banquet. La mentalitat neoliberal, importada dels EUA, s'expandeix. ¿Un dels seus axiomes? «El pobre ho és per culpa seua. ¡Que espavile!» En fi, ¿deteste Madrid? M'és impossible contestar amb un sí o amb un no. Tampoc no puc utilitzar l'expressió «M'agrada Madrid, però avorrisc els madrilenys.» Em diuen Corts Pérez. El Pérez em ve del meu avi matern, nascut a Getafe. Em cauen mal el centralisme, la distribució injusta del poder, l'abús de les situacions d'avantatge, l'acaparament de recursos econòmics i culturals... Em rebenta que tots els mitjans de comunicació parlen només de Madrid. M'incomoda la meitat dels madrilenys. No suporte els aires de superioritat de molts quan vénen a les nostres platges.

Em fastiguegen les complicacions que suposa anar a Madrid, per a visitar un museu, posem per cas, o per a prendre un vol intercontinental en Barajas. Em toca alçar-me d'hora, prendre un tren de rodalia que em porte a l'Estació Nord de València. Després he de traslladar-me a l'estació Joaquim Sorolla, per a prendre l'AVE. Tanmateix, la probabilitat que anul·len la sortida del tren de rodalia és molt alta. Resulta més segur —i més car— anar al cap i casal en taxi. Cal fer tot açò, perquè no paren a Xàtiva trens de llarga distància amb destinació a la capital de l'Estat. No hi ha en les Espanyes una distribució equitativa de res. En altres estats tenen un repartiment de funcions més equilibrat entre distintes ciutats. Suïssa, país confederal, és un magnífic exemple: Berna, capital política; Zuric, capital financera; Ginebra, seu dels organismes internacionals; Basilea, ciutat industrial... A Itàlia, Alemanya o Països Baixos també hi ha una divisió funcional equitativa, potser herència d'un passat en què els actuals estats estaven fragmentats en múltiples principats, regnes i repúbliques. En Espanya, Madrid és un monstre que ho engoleix quasi tot.

Grans desitjos abstractes

El Llibre de la Fira d'enguany brindava l'ocasió de reflexionar sobre el futur de la nostra festa estiuenca. En general, l'avinentesa sols ha servit per a deixar anar la nostàlgia, expressar grans desitjos abstractes, sense donar alternatives concretes, i constatar com és de difícil endevinar un futur ple d'incerteses. La fira xativina va nàixer al segle XIII com un esdeveniment de caràcter netament comercial i, per tant, econòmic. Els tractants, autòctons i forans, haurien de pagar tributs sobre les compravendes, que omplirien les arques de la ciutat i la corona (els ramaders arribats a Xàtiva abonarien en les entrades els portatges corresponents). Però aquell món va desaparèixer fa temps. Les ciutats ja no tenen duanes. Això sí, fins a 2019, l'Ajuntament continuava cobrant llicències d'ocupació dels espais festers, i els hostalers feien l'agost. Llevat d'això, el negoci de fira no tenia massa repercussió en el comerç local, que solia tancar les portes durant la setmana de festa. Per tant, aconseguir que la futura fira siga part indestriable d'un hipotètic refloriment econòmic xativí exigeix alguna cosa més que bones intencions, idees dubtoses i grans paraules.

Sempre s'ha dit que la fira és molt transcendental per al futur electoral del partit que l'organitza. (Semblant importància s'atribueix al suport públic que reben falles, futbol i bandes de música.) No he fet cap sondeig, però em fa l'efecte que passejants del reial, abonats a l'Olímpic, fallers i músics es trobaran de tots els colors polítics. En fi, en 2022, l'actual govern local haurà disposat d'almenys dos anys sabàtics en allò referent a fira. Sempre li quedarà el recurs de no tocar res. L'experiència mostra que la gent té gustos tradicionals. Quan li donen allò que espera, es queda tan ampla. Per descomptat, trobe problemàtica, amb la superfície actual, una fira amb més llocs de venda, més terrasses, més espais de diversió i més zones de vianants. La política urbanística del PP durant l'època gloriosa del rajol reservà escàs sòl públic amb continuïtat, cosa que no permet disposar a curt termini d'un emplaçament firer distint i amb capacitat d'ampliar la festa. Les novetats només poden venir del carrer Juan Francés, és a dir, d'un nou afegitó a l'Albereda.

Per altra part, cal saber amb quines coses es voldria omplir un espai alternatiu més gran. ¿Amb més quantitat d'allò ja vist? ¿Tenim clar si n'hi hauria demanda? En qualsevol cas, caldria fugir dels errors comesos per altres activitats —la turística, per exemple. Una festa massificada, amb un soroll insuportable, generadora de molta brutícia i sense cap plus d'innovació no resulta gens atractiva per a nombrosos ciutadans, sobretot si estan directament afectats per les molèsties. ¿La fira que hem conegut pot dinamitzar el turisme i un nou model econòmic de ciutat? No crec. Pot atraure, a tot estirar, turisme puntual. De moment, ni això; només tempta excursionistes que no pernocten a la ciutat. Perduda bona part de l'autèntica funció comercial, la fira captiva persones, originàries majoritàriament de les comarques limítrofes, atretes per una combinació d'al·licients relacionats amb la tradició: pujar els fills als cavallets, comprar un gaiato, veure el concurs de tir i arrossegament, dinar al reial, sentir l'animació firera... ¿Aquest combustible durarà molt? I una pregunta més: ¿Xàtiva té assegurat el seu futur econòmic com ciutat eminentment comercial?

Avui, el consumidor de qualsevol capital de comarques centrals té al seu abast, durant tot l'any, una àmplia oferta de béns i serveis. Un veí d'Ontinyent, posem per cas, no necessita venir a les botigues de Xàtiva. Mal anem si només pensem en un pilar bàsic de l'economia local, el comerç. Haurà d'oferir un plus. I així i tot... Però podem imaginar un escenari d'oci i cultura que brinde noves oportunitats, bé que també serà difícil d'aconseguir que els visitants s'hi queden uns dies; estem a prop de València. Les bones comunicacions són alhora un avantatge i un problema: la gent pot arribar de matí a Xàtiva i tornar a la capital, o a Gandia, al capvespre —no en tren de rodalia, clar. Amb propostes concretes, potser la fira puga reeixir. Però tindrà competidors amb fites etnològiques potents: Sagunt (festivals i teatralitzacions del món romà), Elx (el Misteri), Morella (el Sexenni), Alcoi (Moros i Cristians)... ¡I les pròpies falles! Al cap i a la fi, la fira no deixava de ser un gran mercadet amb moltes atraccions. ¿I els polítics? ¿Tenen alguna idea?

(publicat a Levante-EMV, el 14/08/2021)

Fira d'Agost 2021

Fugides de Lucrècia Borja

Per a fugir de la sensació de tancament, Lucrècia recorreria sovint Ferrara i diversos llocs dels dominis estenses. Visitaria el Palazzo Schifanoia, llavors als afores de la ciutat. S'havia construït en 1385 com lloc de divertiment. El nom elegit (schifare la noia, que significa literalment 'esquivar l'avorriment') subratlla la seua funció. Al Salone dei Mesi, les pintures murals representen els mesos de l'any. L'Studiolo di Belfiore era un dels espais de la desapareguda Delizia di Belfiore, construïda a la fi del segle XIV al nord del nucli urbà, fora de les muralles. Era objecte d'admiració per als visitants. L'Studiolo fou encarregat el 1447 per Lionello d'Este, però gran part es completà en l'època de Borso, germà i successor de Lionello, vers el 1463. Fou el primer studiolo principesc italià. La seua decoració havia estat concebuda per Guarino Veronese, antic preceptor de Lionello, que pensà en un cicle pictòric dedicat a les nou Muses.

 

Affreschi del Salone dei Mesi (Palazzo Schifanoia)

Ustedes los españoles

Com més va, més freqüent és que alguns mandataris hispanoamericans recorden la rapinya que els espanyols van practicar durant la conquesta i posterior colonització d'Amèrica. Últimament, els autors de retrets cap a Espanya han sigut el president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, i de Perú, José Pedro Castillo Terrones. El primer, durant una roda de premsa, contestà a un periodista que preguntava sobre les relacions econòmiques amb Espanya: Hay una nueva realidad en México y ya no se permite robar. El nou president peruà va dir durant la seua presa de possessió: Los tres siglos en que este territorio perteneció a la corona española permitieron a esta explotar los minerales que sostuvieron el desarrollo de Europa, en gran parte con la mano de obra de los abuelos de muchos de nosotros. Los hombres de Castilla, con la ayuda de múltiples “felipillos” y aprovechando un momento de caos y desunión, lograron conquistar el estado que hasta ese momento dominaba gran parte de los Andes centrales. El rei Felip VI, present a l'acte, hagué de sentir aquestes paraules, que cap polític espanyol de cap partit ha gosat desmentir o matisar.

Es denominen felipillos els indis que col·laboraren amb els conqueridors castellans. L'apel·latiu ve de Felipillo, nom amb què Francisco Pizarro rebatejà el seu intèrpret indígena. Anteriorment, altres líders de països hispanoamericans havien recordat el passat colonial espanyol. La cosa ve d'antic. En una ocasió anterior, el president de Mèxic ja havia demanat que Espanya demanés perdó. Recorde un viatge meu a Cuba en 2010. Durant els dies d'estada a l'illa, ens traslladàvem en autobús d'uns llocs a altres. Vaig acabar tenint confiança amb el xofer, que m'explicà la seua ascendència espanyola. Els seus avis i el seu pare eren castellans, de Lleó. Sentir les seues imprecacions mentre conduïa em recordava altres espais geogràfics. ¡Mujer al volante, peligro constante! Un dia, durant un trajecte, mentre parlàvem de l'extinció dels indígenes a Cuba i dels orígens esclaus dels negres cubans, em va amollar aquesta frase gloriosa: Porque ustedes los españoles nos colonizaron y nos esclavizaron. Jo no vaig poder reprimir una gran rialla. Pero si me dijiste el otro día que tus abuelos eran de León. L'evident contradicció en què queia el personatge era ben jocosa.

I són molts els mandataris que cauen en contradiccions. En tot cas, només els indígenes, els negres i aquelles persones que conserven sang indígena o africana poden blasmar Espanya sense perdre la coherència. José Pedro Castillo és l'únic que ha parlat, per tant, amb prou crèdit, bé que s'haja passat per l'arc triomfal els usos diplomàtics. Els processos d'independència hispanoamericans foren protagonitzats per criolls, és a dir, per gent tan castellana com Cortés o Pizarro. El general San Martín era fill de palentins. Ingressà a l'exèrcit espanyol i assolí el grau de tinent coronel després de combatre en Àfrica i contra les tropes de Napoleó. Després, tornaria a Buenos Aires. Simón Bolívar tenia antecessors biscaïns. Que López Obrador i altres polítics descendents de criolls censuren Espanya té dosis d'hipocresia i desmemòria a cabassos. Les elits criolles, un cop aconseguida la seua independència, continuaren marginant la població indígena, exterminant-la en les noves repúbliques —Xile i Argentina, per exemple— i fent servir mà d'obra esclava. Les primeres onades colonitzadores foren, com recorda el president de Perú, únicament castellanes.

Amb el temps, valencians i, sobretot, catalans també acabarien fent negocis en Amèrica. D'altra banda, a l'hora d'ajustar comptes amb la història —poc més es pot fer segles després de comeses les injustícies—, cal distingir entre el paper d'elits i poble pla. És cert que alguns membres de la reialesa, l'aristocràcia i la burgesia s'enriquiren amb el comerç d'esclaus africans. La reina regent Maria Cristina de Borbó, vídua de Ferran VII i mare d'Isabel II, i Antonio López, marqués de Comillas, destacaren en aquesta activitat infame. El poble pla fou majoritàriament carn de canó a les últimes guerres colonials espanyoles en Amèrica i Àfrica. Després tenim els emigrants i els exiliats. Els emigrants que van tornar als seus llocs d'origen amb grans fortunes reberen el nom d'indians. El fenomen de l'emigració a Amèrica continuava ben viu a mitjan segle XX, solapant-se amb l'exili republicà. ¿Demanar perdó? ¿Qui i de quina cosa? Hi ha iniciatives més útils que demanar perdó pel passat. La solidaritat amb els oprimits d'Amèrica, Àfrica, Filipines i altres llocs del món n'és una. Els hereus de l'abús colonial haurien de ser els primers a practicar-la.

Hem de recordar el nostre passat migratori i acollir bé els immigrants. Quant a l'Estat espanyol, hauria de fomentar la cooperació internacional sense ínfules de superioritat. Això només ho pot fer una democràcia plena i desfeta de llasts incòmodes. Jo porte molt malament la monarquia borbònica. Em sembla intolerable que un Borbó ocupe la més alta prefectura de l'estat. Atesos els precedents del llinatge (absolutisme, furts, lucre amb el comerç d'esclaus) i fets més recents d'extrema gravetat (presumpte tràfec d'armes, corrupció, vincles amb règims feudals), crec que una república equipararia simbòlicament el nostre Estat amb les repúbliques hispanoamericanes i reconciliaria les Espanyes amb el seu passat, del que formen part els episodis ominosos del genocidi i l'esclavisme. Les classes dirigents d'origen crioll que continuen gaudint d'una situació de privilegi sobre pobles indígenes haurien de fer també alguna reflexió. Pensar que no tenen cap implicació en tot allò que ara denuncien és, si més no, pura hipocresia. Ja hem vist com les gasten les elits blanques i catòliques en països com Bolívia. I si parlem d'Amèrica Central...

¿Control o desconcert?

Biopoder i biopolítica són els neologismes amb què el filòsof francès Michel Foucault es referia a l'imperi i al conjunt de tècniques, múltiples i diverses, que fan servir els estats moderns per a subjugar els cossos. Foucault introduí aquests conceptes a La voluntat de saber. La biopolítica no seria una manera d'ordenar el món animal i els espais naturals, sinó la vida dels individus i de poblacions senceres. No n'hi ha prou amb la ideologia per a dominar la societat, cal també el control dels cossos de les persones. Aquest tipus d'imperi és denominat per Foucault biopoder. L'actual pandèmia de covid-19 ha brindat una ocasió única per a comprovar l'abast i els límits del biopoder i la biopolítica. Amb els estats d'alarma i les mesures de confinament, governs de molts països han fet un assaig general. ¿Què en pensaria Foucault si encara visqués? L'experiment ha mostrat les dificultats inesperades amb què topa la biopolítica. Les tecnologies actuals permeten monitorar tota la societat, sí, però també donen als individus unes eines molt potents per a organitzar la rebel·lió contra el poder. Recordem que totes les dictadures solen tallar l'accés a Internet.

En realitat, ens trobem en una situació confusa i contradictòria. El sistema capitalista no desitja restriccions indefinides a la lliure mobilitat; posen en perill l'economia. Els partits polítics que donen suport incondicional al sistema fan circular la idea de llibertat que millor s'adapta als seus interessos. Però sembla, per altra banda, que sense biopolítica no serà vençut el coronavirus. Els partits socialdemòcrates es troben, per tant, davant d'un enorme dilema: ¿salut o economia? Hi ha un rerefons de revolta; part de la població està farta de limitacions a la llibertat, entesa com llicència per a moure's, relacionar-se i divertir-se sense restriccions. Tendim a pensar que només els joves participen en barriles, botellots i reunions multitudinàries, però ni tots els contraris a la norma són joves, ni tota la joventut actua a la babalà. Seguint Foucault, podríem dir que la societat és una gran presó panòptica vigilada des de la garita central, però els reclusos amotinats han descobert que són molts i que l'estat desbordat compta amb pocs carcellers, i mal avinguts, per a restablir el control. Els mitjans de comunicació fan recompte diari del caos i dels contagis.

Amb aquest panorama, molts governs, de diversos nivells i distint signe ideològic, sucumbeixen gradualment a la temptació de deixar que les coses roden per inèrcia. Les institucions i el saber mèdics van perdent eficàcia com a eines de biopolítica. L'economia ha de reeixir. El darwinisme resoldrà els dilemes. Abans de prendre decisions sobre la Fira d'Agost 2021, el govern xativí deu haver valorat la situació i un factor afegit, les crítiques de Xàtiva Unida l'any passat, perquè Cerdà i els seus no havien organitzat una fira cultural. Finalment, els responsables municipals han dissenyat un programa firer atípic, amb acte inaugural, exposicions, concerts, esports, teatre per a grans i menuts, pirotècnia i cloenda, però sense casetes ni atraccions mecàniques. ¿Quin futur tindrà el programa? ¡Misteri! Les mesures anti-covid es revisaran abans del pròxim dia 16 i podrien endurir-se si la situació no ha millorat. ¿Adéu fira? Difícil; s'han venut molts tiquets. En tot cas, alguns dels actes programats van a patir limitacions estrictes si arriben a celebrar-se.

La capacitat dels espais musicals i teatrals estarà limitada, tothom haurà de seure, caldrà guardar les distàncies i usar màscares, quasi totes les actuacions hauran de començar a les 21.00 hores... Això no serà un gran problema per als iaios i els pares que vulguen veure Miguel Ríos, Amaral o Coque Malla. Ara bé, per als adolescents... Anar tan aviat al concert de Lola Índigo... ¿S'hi compliran les normes? ¿L'Ajuntament tindrà voluntat de fer-les complir? ¿Podrà impedir que els assistents es passen de la ratlla? ¡Ha! Un amic meu diu sorneguer: «Els joves voldran amuntegar-se davant l'escenari i ballar ben juntets. Si s'arriben a respectar les normes contra el coronavirus, el Tiktok Party i els concerts de Lola Índigo i Maluks semblaran espectacles de sarsuela per a iaios, tots asseguts a les seues cadires.» Ens espera, per tant, una fira plena d'incertesa. Siga quin siga l'escenari final, és ben possible que la combinació de bioplítica i llicència per a divertir-se no li estalvie crítiques al govern local. ¡Les eternes tensions entre el biopoder vigent i l'aspirant!

(publicat a Levante-EMV, el 31/07/2021)

Els següents

L'ordenament no preveu suspendre els drets i les llibertats fonamentals durant la vigència d'un estat d'alarma. Només permet d'establir limitacions al seu exercici. El govern central decretà el confinament obligatori de la població a les seues llars, però hi havia moltes excepcions a la norma; estava permès de traslladar-se als treballs essencials, als ambulatoris, a les farmàcies, a comprar aliments i productes de primera necessitat... Les mesures dictades per a frenar la covid-19 no suspenien, per tant, drets fonamentals. Aquests només deixen d'estar en vigor durant els estats d'excepció o setge. L'article vint de la LO 4/1981 diu, referint-se al d'excepció: Uno. Cuando la autorización del Congreso comprenda la "suspensión" del artículo diecinueve de la Constitución, la autoridad gubernativa podrá "prohibir" (les cometes són meues) la circulación de personas y vehículos en las horas y lugares que se determine, y exigir a quienes se desplacen de un lugar a otro que acrediten su identidad, señalándoles el itinerario a seguir. La majoria dels magistrats del Constitucional diu que el confinament decretat pel govern sí va suspendre llibertats i drets.

En conseqüència, ha sentenciat que s'hauria d'haver utilitzat l'estat d'excepció per a combatre la pandèmia, un instrument pensat per a situacions d'alteració greu de l'ordre públic. La decisió s'ha pres en un context peculiar. L'anterior ponent de la sentència, que era favorable a declarar l'estat d'alarma conforme a la Constitució, va dimitir. Si hagués estat present a les deliberacions, s'hauria produït un empat sis a sis. El president, favorable també a la constitucionalitat de les mesures preses pel govern, hauria desfet l'empat amb el seu vot de qualitat. Per altra banda, alguns dels magistrats del Constitucional tenen el seu mandat caducat. Per tant, la decisió final l'ha presa un alt tribunal disminuït, dividit, polititzat i amb alguns magistrats que tenen el seu mandat caducat. Sona la lletra i la música. Recordem la sentència contra l'Estatut de Catalunya. Diverses veus van advertir: «Ara, han vingut a per nosaltres, però els següents sereu vosaltres.» Als magistrats de la majoria els és igual que cap tribunal constitucional de cap país de la Unió Europea no haja tombat confinaments semblants a l'espanyol amb uns arguments extravagants.

Extravagant és confondre una enorme crisi pandèmica amb intent de subvertir l'ordre polític. El confinament fou una mesura aconsellada per la comunitat científica i els organismes sanitaris internacionals, per a evitar la propagació de la covid-19. L'estat d'alarma és compatible, almenys a casa nostra, amb l'exercici —amb certes limitacions, això sí— de drets i llibertats. Durant la seua vigència, es poden celebrar eleccions, per exemple. En canvi, l'estat d'excepció implica una supressió severa de les llibertats. Voler matar mosques a canonades s'allunya de la racionalitat. No és missió dels jutges dictaminar com s'han d'eliminar cuques o microbis; els tribunals no estan per a legislar. I en cas de dubte, han d'interpretar les lleis d'acord amb el principis generals del dret i amb la racionalitat que implica la funció jurisdiccional. Està clar que tot val contra el govern de coalició, fins i tot carregar-se la divisió de poders. ¿I el ciutadà què pensa? ¿Alarma o excepció? ¡Discussió bizantina sobre el sexe dels àngels! El problema el tindrem quan un futur govern, amb l'excusa de qualsevol alteració de la normalitat, ens encolome l'estat d'excepció.

¡Beu-te aquest ou!

Des del primer moment em quedà clar que el govern d'esquerres estava fent un ús excessiu de l'estat d'alarma decretat en març de 2020. Vaig reflexionar sobre això en alguns posts. Em semblaren exagerades les identificacions de gent que corria per platges solitàries allunyades de nuclis urbans o caminava per llocs desèrtics, de persones aïllades en boscs o reunides a terrasses d'edificis. (Els agents es dedicaven a fer volar drons per damunt de llocs poblats i despoblats.) Certes actuacions eren incomprensibles. Recordem que l'exèrcit arribà a desplegar-se per vàries ciutats —per Xàtiva, posem per cas. Sense ordre judicial, els policies no haurien d'haver accedit a espais privats, perquè l'estat d'alarma només establia limitacions per a circular per vies i espais d'ús públic. S'infligiren principis jurídics com el d'aplicació de la norma més favorable a l'autor d'una infracció, merament administrativa si contravenia a qualsevol mesura del decret d'estat d'alarma. Només se m'acut una justificació per a tals excessos: la falta d'experiència; cap govern no s'havia trobat mai amb una pandèmia tan agressiva com la provocada per la covid-19.

Possiblement es volia suscitar por, perquè els ciutadans respectaren les mesures establertes pel govern. També es ben possible que el seguiment generalitzat del confinament domiciliari salvés desenes de milers de vides i evités un major nombre d'infeccions. En aquest assumpte, el govern espanyol actuà com molts altres governs europeus. L'únic instrument jurídic al seu abast, per a prendre mesures que limitaren drets i llibertats dels articles 19 o 21 de la Constitució (dret a la lliure circulació i dret de reunió), era l'estat d'alarma, pensat específicament per a catàstrofes, crisis sanitàries greus i paralització de serveis públics essencials. Els altres dos instruments que preveu l'article 116 de la Constitució, els estats d'excepció i setge, estan prevists per a supòsits diferents: greus alteracions de l'ordre públic i cops d'estat. Per tant, excessos a banda, el govern actuà de l'única manera possible; decretà l'estat d'alarma. PP i Vox criticaren que no s'hagués decretat abans. És més: donaren suport a la primera pròrroga. Aviat, però, iniciaren els atacs a Sánchez, que titllaren de dictador. Vox presentà un recurs davant el Tribunal Constitucional.

Un any després, un tribunal dividit, desprestigiat i amb el mandat d'alguns dels seus membres caducat, ha sentenciat que la declaració de l'estat d'alarma —amb suport inicial de Vox— fou inconstitucional. ¡Beu-te aquest ou, que l'altre es cou! Allò més cridaner és l'argumentació. ¡El govern hauria d'haver decretat l'estat d'excepció! Ja posats podrien haver anat un pas més enllà i haver demanat l'estat de setge i que s'hagués posat al cap de la lluita contra el coronavirus un general de quatre estrelles. ¡Mare meua! Han votat a favor del bunyol jurídic cinc magistrats conservadors afins al PP i una magistrada, Encarna Roca Trías, escollida en 2012 a proposta de Convergència i Unió i el PSC. ¡Bon ull per al nomenament! Els cinc magistrats que han votat en contra (uns progressistes i altres conservadors) han emès vots particulars. ¿Fins a on arribarà el sistema judicial espanyol? Amb la seua clara voluntat de fer la guitza al govern d'esquerres, sis magistrats han creat un enorme problema institucional; quan es presente la pròxima pandèmia, el govern de torn no tindrà a l'abast un instrument legal idoni per a combatre-la eficaçment.

La sentència deixa fora de joc fins i tot la pretensió pepera de redactar una llei de pandèmies. Si l'estat d'alarma de la Llei Orgànica 4/1981 no serveix per a prendre mesures limitadores de drets i llibertats, imaginem la utilitat d'una llei de pandèmies. En allò referent a l'estat d'alarma, la LO 4/1981 d'1 de juny, dels estats d'alarma, excepció i setge, s'ha buidat de contingut. L'article onze diu: ...el decreto de declaración del estado de alarma, o los sucesivos que durante su vigencia se dicten, podrán acordar las medidas siguientes: a) "Limitar" (les cometes són meues) la circulación o permanencia de personas o vehículos en horas y lugares determinados, o condicionarlas al cumplimiento de ciertos requisitos. Sis magistrats del Constitucional (perquè no saben llegir, perquè volien ser creatius, perquè els excessos de l'executiu han donat mastegat l'argument o per tot plegat) han confós extralimitació amb suspensió —¿de manera deliberada?—, han decidit que el confinament de març i abril no limitava els drets, els suspenia, i han conclòs, per considerar alteració de l'ordre públic qualsevol crisi catastròfica, que calia l'estat d'excepció.