Rinopitecs

Ja sabem —excepte alguns creacionistes recalcitrants— que els nostres parents més pròxims de l'escala animal són els primats. Potser per això compartim amb ells la propensió a les rivalitats, a la formació de coalicions masculines per a controlar el poder, a la guerra. És ben possible que l'herència genètica comuna ens faça tan semblants. Som capaços del millor i del pitjor. Fa pocs dies, veia un magnífic documental de vida salvatge en què apareixia el rinopitec ataronjat, dit també mona de les neus, que té el rostre blavós i és de costums arborícoles i vegetarians. Habita zones muntanyenques de fins a 3.000 metres d’altitud, al sud-oest de la Xina i el Tibet. Com viu en boscos on fa un fred que pela, el seu nas ha esdevingut molt curt i aplanat —un de normal se li congelaria. Cada clan es composa d'un mascle alfa i diverses femelles amb les seues cries. No es barallen pel menjar, que és ben escàs la major part de l'any, i s'estrenyen per donar-se calor els uns als altres. Tot molt tendre. Ara bé, quan s'acosta un altre clan, ¡la batalla ferotge està servida! El comportament dels humans no és molt distint del del rhinopithecus roxellana.

La humanitat fa la guerra des dels seus orígens. Atès que les persones tenim una intel·ligència molt superior a la dels simis, hauríem d'haver escarmentat de tants i tants conflictes bèl·lics les conseqüències dels quals són terribles: mort (de joves sobretot), fam, violacions, exili, malalties, destrucció, seqüeles traumàtiques, empobriment... També podríem haver après que la tirania és l'avantsala de la guerra. Entre 1922 i 1953, tot el món —especialment Europa— véu desfilar el feixisme, el nazisme, l'estalinisme, el conflicte civil espanyol, la Segona Guerra Mundial. Totes aquestes conteses ens haurien d'haver vacunat contra l'horror, però està clar que el feixisme i la guerra s'assemblen al virus de la grip, que cal combatre amb una vacuna periòdica. En diversos racons del món (Àsia, Àfrica, Amèrica del Sud) mai no van cessar les tiranies i les guerres. A l'Europa vencedora del feixisme, però, els protagonistes de l'horror havien quedat immunitzats. Ara bé, en passar algunes dècades, els seus fills, néts i besnéts, que semblaven no recordar res del que havien viscut els pares i els avis, tornaven a batallar feroçment, com els clans de rinopitecs.

No sortim de l'estadi simiesc. El setge de l'acereria Azovstal de Mariupol recorda molt la batalla de Stalingrad, durant la Segona Guerra Mundial, en què van morir uns dos milions de persones. Encara es desconeix el nombre final de víctimes a Mariupol —evidentment inferior—, però l'heroica defensa ucraïnesa del complex siderúrgic evoca la resistència dels soldats russos a la riba oest del Don en 1942. Putin encara no havia nascut —ho faria en 1952—, però coneix perfectament els episodis terribles de Stalingrad —Volgograd a hores d'ara— i de Sant Petersburg, la seua ciutat nadiua, sotmesa pels alemanys a un setge aterridor. Els seus pares el van patir. A la llar, sentiria les històries espantoses de la guerra. ¿Com s'explica que el fill de les antigues víctimes s'haja convertit ara en victimari? ¿Com és possible tanta desmemòria? L'absència de cap mena d'ètica deu ser clarament la raó principal, però tampoc no hauríem de descartar les pulsions de mascle alfa. En qualsevol cas, l'ambició desmesurada i la megalomania menen a l'autoritarisme, que no casa amb el pacifisme. L'enèsima lluita d'un primat, per tal de furtar territori d'altri, està servida.

Pegasus en el país de la democràcia plena

Aquests dies se sent parlar contínuament d'espionatge "legal" amb el programari Pegasus. Jo al·lucine. Està clar que els cosos i les forces de seguretat de l'Estat —convinguem que el CNI en forma part— poden espiar, sota control judicial, presumptes delinqüents. No totes les modalitats d'espionatge són, però, legals. Els jutges poden autoritzar la intervenció de les comunicacions o altre tipus de mesures encaminades a saber si es prepara la comissió d'un il·lícit i qui participa en la conxorxa. El control judicial és ben important perquè en aquests espiaments se solen veure afectats drets i llibertats fonamentals. Per tant, jutges o magistrats han de vetlar perquè allò que descobrisquen els agents policials o d'intel·ligència —a través d'escoltes telefòniques, posem per cas— i no tinga res a veure amb el motiu per què es demana l'espiament (converses íntimes i privades alienes als presumptes delictes investigats) siga apartat de la causa i destruït. Pegasus està fora, doncs, de les eines legítimes. És malware, ço és, programari maliciós i intrusiu, que maneja a distància personal d'una empresa privada, NSO, radicada en un país estranger, Israel.

Pel que es veu, tota la informació obtinguda amb l'spyware es emmagatzemada en un servidor de l'empresa, que subministra a l'estat client les dades sol·licitades. Atès el que s'acaba de dir, ¿és legal l'ús de Pegasus per a vigilar ciutadans amb DNI espanyol? Jo crec que no. El jutge autoritza la investigació, però després perd el control sobre la informació obtinguda. ¿Com ha pogut actuar així un magistrat del Tribunal Suprem? Si el mitjà utilitzat per a espiar és il·legal, l'actuació del magistrat que ho autoritza és irregular. (De tota manera, ja sabem que es pot esperar qualsevol cosa del TS quan veu assumptes en què intervenen activistes catalans, fins i tot decisions amb tota l'aparença de prevaricació.) Per altra banda, ¿és legal autoritzar que siguen interceptades les comunicacions dels advocats amb els seus clients? La llei garanteix el secret professional d'un lletrat quan exerceix les seues funcions de defensa. Caldria recordar que Baltasar Garzón fou condemnat per haver autoritzat escoltes de les converses en presó entre els caps de la trama Gürtel i llurs advocats. El TS va considerar que aquelles escoltes eren il·legals.

Garzón havia al·legat que aquest tipus d'intervenció de les comunicacions entre advocat i client era procedent en determinades circumstàncies, però la sala rebutjà l'al·legació; segons els seus components, les escoltes atemptaven contra el sagrat dret a la defensa. ¿Com és possible que un magistrat del TS haja permès l'espionatge a Andreu Van den Eynde i Gonzalo Boye, advocats de Junqueras i Puigdemont? Hi ha altre detall que no quadra: s'ha autoritzat, sense demanar cap suplicatori, l'espionatge a parlamentaris que gaudeixen d'immunitat. També sorprèn que tots els independentistes siguen considerats possibles delinqüents. Jo creia que les aspiracions sobiranistes pacífiques eren perfectament defensables en democràcia. Almenys això se li deia a ETA en els seus anys de plom. De fet, la convocatòria de referèndums no autoritzats pel govern central va ser despenalitzada en 2005. Aquest tipus de consultes ja no és cap figura delictiva al Codi Penal vigent. I una última consideració. Segons han afirmat els seus portaveus, el govern central ni sap ni pot saber si el president de la Generalitat, per exemple, ha estat espiat amb aval judicial.

¡Serà perquè ignora allò que es va tractar a la comissió de secrets oficials! Continue al·lucinant, perquè el CNI depèn de la ministra de Defensa i, en última instància, de Presidència del govern central. Sembla que els caps del servei d'intel·ligència informen periòdicament el president i la ministra, dels quals reben instruccions i directrius. No és gens creïble, per tant, que el CNI haja actuat per lliure i que el govern espanyol no sàpiga res. I encara pitjor, que ho sàpiga i mentisca. ¿Els qui manen al CNI han ordenat actuacions il·legals? Trobe difícil que es conega tota la veritat sobre l'assumpte. Però fatiga escoltar els diferents portaveus autoritzats de Moncloa repetint a tort i dret que l'espanyola és una democràcia plena, i que totes les actuacions de l'executiu i els seus òrgans subordinats són conformes a la legalitat. ¡Meu! Es pot sostenir l'opinió contrària. El govern espanyol ha permès una actuació il·lícita, usar una eina il·legal, el programari maliciós Pegasus, per a un espionatge massiu. I un magistrat del TS ha avalat part de l'actuació. Dos poders de l'Estat, l'executiu i el judicial, podrien haver actuat delictivament.

La directora del CNI diu que s'han espiat amb aval judicial només divuit persones, d'un total de seixanta-cinc. En quaranta-set casos almenys, la il·legalitat —el delicte, per tant— és flagrant. De cap manera es pot parlar d'actuacions dirigides a garantir la seguretat de l'Estat. Controlar massivament opositors i els seus entorns familiars i socials no té res a veure amb la seguretat. Estem davant d'un cas d'espionatge polític, bé que bona part dels ciutadans espanyols no trobarà un però als fets. Han espiado a los independentistas. ¿Y? ¡Más los tendrían que espiar!, digué en seu parlamentària una diputada de l'extrema dreta. Margarita Robles no es quedà curta: ¿Què tiene que hacer el Estado con los independentistas? ¡Espionatge polític! Blanc i en botella. La cobla segons la qual els poders de l'Estat respecten sempre la legalitat és per a trencar-s'hi. Però Robles, que damunt és magistrada, Bolaños, ministre de la Presidència, i Isabel Rodríguez, ministra portaveu, repeteixen la consigna amb posat seriós —encara que el llenguatge corporal sol fallar a la portaveu, que reprimeix el somrís cínic amb dificultat. ¿Democràcia plena? ¡Ha!

D'espies i farsants

Nombrosíssimes persones som espiades diàriament i a totes hores. Qui posseeix un mòbil dotat d'accés a Internet té una porta oberta de bat a bat als espies. Els cercadors, les xarxes socials i els diversos serveis "gratuïts" de missatgeria instantània són bàsicament eines d'espionatge per motius comercials. Les empreses propietàries saben tot de nosaltres. Acumulen una enorme quantitat de dades personals que després venen al millor postor. Una vegada, vaig comprar per Internet una càmera. Posteriorment, vaig rebre durant setmanes o mesos, a través de diferents mitjans (correus electrònics, missatges de Facebook...), un allau de publicitat de màquines fotogràfiques. L'espionatge és com una matrioixca que amaga al seu interior àmbits decreixents inserits l'un dins de l'altre. La capa més externa és l'espiament comercial que acabe d'esmentar adés. A continuació estan l'industrial i l'econòmic. Tot seguit, apareix la vigilància que practiquen tots els estats sobre els seus súbdits. El control pot ser lícit o il·lícit. Se'ns sotja de mil maneres: seguint-nos, punxant-nos el telèfon, fiscalitzant-nos el DNI digital o l'ús de les targetes de crèdit...

L'observació entre particulars (entre companyia asseguradora i defraudador hipotètic, entre dona enganyada i marit promiscu) proporciona molta feina a les agències de detectius. Els agents fan servir mètodes coneguts: seguiments, fotografies subreptícies, micròfons ocults... Em ve al cap una magnífica pel·lícula de 1974, La conversació, escrita, produïda i dirigida por Francis Ford Coppola. Sorprenien la diversitat i l'eficàcia de les eines utilitzades per l'espia protagonista, encarnat per Gene Hackman. Han passat quaranta-vuit anys des de l'estrena del film. Els mitjans d'espionatge han assolit un enorme nivell de sofisticació tecnològica. I això té conseqüències en els àmbits clàssics de l'espionatge polític i militar. Es dediquen a espiar partits, governs, serveis d'intel·ligència, poders incontrolats dels estats. L'eina usada amb més freqüència és l'spyware (software espia), programari hostil o intrusiu que entra en un mòbil, a través d'Internet, activa la càmera i el micròfon sense coneixement del propietari, enregistra converses, roba tota mena de documents i es desinstal·la quan l'espia ho decideix. El programari Pegasus n'és el paradigma.

No cal haver vist moltes pel·lícules per a saber que s'ha espiat tota la vida. Ara bé, quant a l'espiament polític i militar, els responsables no en parlen mai, emparant-se amb les lleis de secrets oficials. Només filtracions d'informants dels mateixos serveis d'intel·ligència —com ara les d'Edward Snowden o les publicades per WikiLeaks— permeten conèixer esporàdicament les dimensions de l'assumpte. Per això resulta sorprenent que el govern espanyol reconega que el CNI ha espiat polítics independentistes, llurs familiars, membres d'entitats cíviques catalanes, advocats d'uns i altres, periodistes... ¡Eh, tot molt legal! Sí, usar malware (programari maliciós) controlat per empreses estrangeres deu ser força legal. També deu ser lícit fotre's del secret professional d'un advocat en l'exercici de les seues funcions de defensa, o espiar periodistes. Serà perfectament legal envair l'esfera més íntima i privada de persones algunes de les quals són totalment alienes al món de l'independentisme. «¡Escolte, que també han sigut espiats el president i la ministra!»

A Xàtiva teníem un espia casolà, Marcos Benavent. ¿Espiava amb Pegasus? ¡Noo! Això només està a l'abast dels estats. Ell era més tradicional; ocultava sota la roba un aparell per a enregistrar converses amb Alfonso Rus i altres compares. Els enregistraments acabaren en mans de la seua ex. (Les dones despitades són un perill per als corruptes.) El sogre lliurà una memòria USB a la diputada Rosa Pérez. El jonqui dels diners col·laborà amb fiscalia. Saldrá mierda a punta pala, va dir. Ara, durant la vista oral d'una peça del cas Taula, el nostre espia favorit s'ha desdit. Però l'estratègia no li ha funcionat; la sala ha rebutjat la pretensió d'eliminar la prova i els testaferros han "cantat". ¿Açò té res a veure amb el cas Pegasus? Els detalls bufs són coincidents. ¿Quan s'ha vist un govern estatal anunciant que l'han espiat? ¿Falòrnia per a tapar el Catalangate? En tot cas, la ministra Robles hauria de dimitir per inepta o farsant. Si l'encarregada de protegir-nos no pot protegir-se ella, estem apanyats. En països més democràtics, l'escàndol seria majúscul.

(publicat a Levante-EMV, el 07/05/2022)

Música en temps d'Ibn Hazm

El Donbass

El conflicte al Donbass, que durava vuit anys, era per a molts ucraïnesos una guerra ajornada de la independència, declarada el 1991. Les tensions entre Kíiv i Moscou no havien sorgit el 2014. S'iniciaren, en desintegrar-se l'antiga URSS, amb el repartiment de la flota de la mar Negra. Des del principi, Ucraïna s'havia mostrat disposta a ser un país amb protagonisme propi, a allunyar-se del passat soviètic. En 1991, es va integrar, junt amb altres antigues repúbliques soviètiques, a la Confederació d’Estats Independents, liderada per Rússia, però Ucraïna mai no arribaria a ratificar els estatuts de la CEI. La mentalitat dels ciutadans d'Ucraïna i Rússia és diferent. En assolir la independència, Ucraïna, sense abandonar la neutralitat, havia pres la UE com referent alternatiu a la Rússia postsoviètica. Volia traure profit de la seua situació de pont entre dos pols geopolítics. El fràgil equilibri es trencà a les eleccions generals de 2002, sense validesa segons els observadors internacionals. És designà primer ministre Viktor Janukovyč, governador de la regió prorussa de Donec’k i home fort del Partit de les Regions, partidari de la descentralització.

Janukovyč es presentà candidat a les presidencials de 2004, enfrontant-se a l'opositor Viktor Juščenko. A causa de les irregularitats —inclòs l’intent d’enverinament de Juščenko, potser per ordres del Kremlin—, esclatà la "Revolució Taronja", que frustrà un frau electoral per a fer president Janukovyč, la candidatura del qual comptava amb el suport obert de Moscou. Calgué repetir eleccions. Guanyà Juščenko, que designà primera ministra Julija Tymošenko i reorientà la política exterior cap a la integració en la UE, la qual cosa deteriorà les relacions amb Rússia. En 2006, el subministrament de gas, sobre el preu del qual hi havia discrepàncies, fou suspès temporalment per Moscou. Es produí la "Guerra del Gas". I els escàndols de corrupció que involucraven membres del govern, Tymošenko entre ells, no cessaven. La UE oferí a Juščenko un Acord d'Associació en 2008, després de la guerra entre Rússia i Geòrgia. Les presidencials de 2010 foren guanyades, entre sospites de tupinada, pel prorús Janukovyč. La nova orientació política es plasmà en l’allargament a 25 anys de la concessió de la base de Sebastòpol a Rússia.

També es renuncià a ingressar en l’OTAN i es produí la condemna de Tymošenko a set anys de presó per abús de poder, empresonament criticat pels EUA, la UE i institucions internacionals. Però el nou govern no acabà amb la corrupció i va practicar el frau sistemàtic a les eleccions parlamentàries. En 2013, Janukovyč suspengué la firma de l'Acord d'Associació amb la UE, la quals cosa provocà una insurrecció popular, l'Euromaidan. Els tres mesos següents estigueren dominats pels enfrontaments violents, en els quals moriren més d’un centenar de manifestants. Els fets culminaren amb la fugida del mandatari a Rússia en 2014. El Kremlin acusà occident d'intervenir en la revolta. Arribà a dir que l'havia finançat. Allò ben cert és que s'hi infiltraren provocadors i membres del Batalló Azov, una milícia neonazi que havia crescut gràcies a molts voluntaris arribats d'altres grups ultres i vàndals d'equips de futbol. La caiguda de Janukovyč, en realitat un cop d'estat, i la por que els grups ultranacionalistes ascendiren al poder provocaren una reacció immediata a Crimea i l'est del país, zones poblades majoritàriament per russòfons.

Els prorussos prengueren el poder a Crimea. Poc després, amb el pretext de protegir la població, el govern rus desplegà forces sense distintius i aconseguí el control de la zona. El parlament de Crimea votà a favor de la secessió. I es va decidir la unió de Crimea a la Federació Russa en un referèndum unilateral, sense garanties i sols reconegut pel Kremlin. La consulta fou declarada il·legal per Kíiv i la comunitat internacional. Segons els convocants, el 96% dels votants havia donat suport a la incorporació de la península a Rússia, que va formalitzar tot seguit l'annexió de Crimea amb el port de Sebastòpol. El fet provocà la crisi més greu entre Rússia i els països occidentals des de la guerra freda. L'exemple de Crimea s'estengué a les regions orientals de Donec’k i Lugansk. En aquestes zones aparegué una milícia insurgent que rebé suport amb prou feines dissimulat de Moscou. Kíiv hi envià l’exèrcit per sufocar la rebel·lió. En juliol de 2014, un avió que feia la ruta Amsterdam Kuala Lumpur amb 298 passatgers fou abatut a la regió de Donec’k per milicians prorussos, fet que atià encara més la tensió entre occident i Rússia.

Les accions militars es perllongaren de manera acarnissada fins a febrer de 2015, any en què es firmaren els acords de Minsk, els quals mai no arribarien a complir-se, però ajudaren a rebaixar la freqüència i la intensitat dels xocs armats i a estabilitzar la línia del front. Segons Kíiv, els separatistes de les autoproclamades repúbliques populars de Donec’k i Lugansk tenien el suport in situ d'unitats regulars de l'exèrcit rus. Però Putin insistia que no hi havia soldats russos a l'est ucraïnès i que «el conflicte exclusivament intern» era provocat per Kíiv en no respectar les aspiracions de la població russòfona. Moscou explicà que els militars russos capturats per les forces ucraïneses s'hi trobaven de vacances. La llarga guerra del Donbass ha deixat més de 14.000 morts, 3.300 dels quals, civils, 7.000 ferits i 1.500.000 desplaçats, segons l'informe de la Missió de Monitoratge dels Drets Humans de l'ONU. En 2017, el govern d'Ucraïna ja xifrava en 50.000 milions de dòlars els danys causats per les accions militars a l'est del país. Quant a la Federació Russa, l'annexió de Crimea i el conflicte al Donbass també li van sortir molt cars.

Els EUA, la UE i altres països van imposar a Rússia sancions que van impactar seriosament en la seua economia. Segons una investigació de l'organització independent russa Grup d'Experts Econòmics, Rússia perdé per les sancions, entre 2014 i 2017, vora 170.000 milions de dòlars. Vuit anys després de la firma dels acords de Minsk, el conflicte seguia en punt mort. Ucraïna insistia que havien de complir-se certes mesures de seguretat: la recuperació del control ucraïnès del sector fronterer amb Rússia a la zona de conflicte i la retirada de totes les milícies armades il·legals. Per als separatistes, que exigien primer converses directes amb el govern de Kíiv, això suposava prescindir dels subministraments que rebia de Rússia. Des de 2014, la guerra, la crisi econòmica, la corrupció generalitzada i l'aparició d’extremismes havien enterbolit a poc a poc l’escena política ucraïnesa. El 2016 hi hagué una certa millora de l’economia del país. L’any següent entrà en vigor l'acord d’associació amb la Unió Europea signat en 2011. El conflicte al Donbass no experimentava canvis significatius. En 2018 ressorgiren les tensions amb Rússia.

Les relacions es deterioraren a causa de diversos fets: la inauguració, en maig, d’un pont entre Crimea i Rússia qualificat d’il·legal per Ucraïna; la creació d’una Església ucraïnesa (aprovada en octubre pel patriarcat ortodox de Constantinoble) independent de l’Església russa; incident naval a la mar Negra que provocà la declaració de l’estat d’emergència... «La clau de la pau està al Kremlin», afirmava una i altra vegada Porošenko. Tanmateix, des de Moscou s'afirmava que no hi hauria solució mentre hi hagués «polítics russòfobs» als passadissos del poder en Kíiv. L'elecció del còmic Volodymyr Zelens’kyj com a nou president d'Ucraïna, en 2019, despertà l'esperança de trobar una sortida per al conflicte. Durant la campanya electoral, el nou mandatari havia promès que la prioritat del seu govern seria acabar amb la guerra. De fet, viatjà a la zona de l'est per a comprovar directament la situació. En desembre, amb la mediació d'Alemanya i França, signà un acord amb Rússia per a la desmilitarització de l'àrea en conflicte, la celebració d’eleccions supervisades per l’OSCE i l’establiment d’un autogovern al Donbass. Tot debades.

Romeria 2022

¿Qui guanya amb la guerra d'Ucraïna?

A l'establishment dels EUA no li faltaven motius per a la venjança; a Washington encara couen episodis com la intervenció de Rússia en Síria, l'annexió russa de Crimea i, sobretot, la guerra bruta electrònica i encoberta amb què Putin interferí en les eleccions presidencials que va perdre Hillary Clinton i guanyà Donald Trump. Jo crec que els nord-americans desitjaven —bé que no ho reconeguen públicament— que el líder rus ordenés la invasió d'Ucraïna. Al final, la guerra serà, amb independència del seu resultat, un triomf aclaparador per als EUA i una derrota per a la Federació Russa de què tardarà a recuperar-se. I açò em porta a concloure que a Washington es fregaran les mans veient la inutilitat russa. S'ha dit de Putin que és persona intel·ligent, forta, molt decidida i capaç d'aprofitar la debilitat de l'adversari. Tanmateix, fa l'efecte que no ha sabut entendre que se li posava un parany. Fins ara, les intervencions russes en Geòrgia (a Ossètia del Sud i Abkhàzia) i en Ucraïna (a Crimea i el Donbass) només havien tingut reacció occidental en forma de sancions econòmiques. Aquesta vegada, però, la resposta ha sigut molt distinta.

A més d'elevar el nombre i l'abast de les sancions econòmiques, l'OTAN, els EUA i la UE han decidit ajudar Ucraïna, enviant-hi armes, defensives i ofensives, i assessors militars. Potser, el Kremlin no s'ho esperava. Fins ara, aquesta ajuda militar està sent decisiva per a frenar l'avanç de les tropes russes. Es parla molt dels factors geoestratègics, de les identitats i les ètnies, però poc dels interessos econòmics. El Donbass era la zona més industrialitzada d'Ucraïna. En 2013, proporcionava un 20% del PIB estatal. Hi sovintegen els minerals (hulla, liti, terres rares...). La riquesa de la regió és un incentiu per a la invasió russa. Tanmateix, els guanyadors seran els EUA. Amb la guerra, s'ha cancel·lat l'obertura del gasoducte Nord Stream 2, Europa ha cessat la importació de carbó rus i estudia la prohibició de comprar petroli i gas a Rússia. Conclusió: ha pujat el preu de l'energia i ha reviscolat una pràctica nord-americana per a obtenir combustibles fòssils, el fracking, que no era rendible. Europa haurà de comprar gas en EUA. Arribarà liquat en vaixells metaners. ¡Negoci redó per a les empreses petrolieres de l'altra banda de l'Atlàntic!

El conglomerat armamentístic també està fent el seu agost. Les armes emmagatzemades tenen una vida útil molt curta. A més, la producció no es pot aturar. Per tant, cal buidar els arsenals per a omplir-los amb armes d'última generació. (La innovació tecnològica mana.) ¿I com es buiden els arsenals? ¡Propiciant l'esclat d'una guerra! La pròxima generació de míssils Stinger serà millor, però l'actual ja haurà fet el seu paper. Per altra banda, quan acabe la guerra, caldrà reconstruir Ucraïna. Haurà arribat l'hora de les immobiliàries, les grans constructores i els grups financers. Tot són avantatges: l'OTAN surt enfortida (ja n'hi ha cua d'estats que volen ingressar-hi); els EUA recuperen el lideratge polític i econòmic; Europa augmenta la despesa en defensa (s'hi torna a parlar de la creació d'un exèrcit europeu). En definitiva, Putin ha aconseguit unir els ucraïnesos i llimar les asprors entre bona part dels socis europeus —no al cent per cent, tot s'ha de dir. ¿Què trau de tot açò Rússia? La pèrdua de moltes vides, la destrucció d'un percentatge significatiu del seu arsenal convencional i molta pobresa. ¡Un error de càlcul monumental!

La Federació Russa tenia un PIB equivalent al d'Itàlia o Espanya. Amb el bloqueig econòmic occidental, però, la pobresa hi havia augmentat molt. Rússia dedicava a defensa un percentatge molt significatiu del PIB. Per tant, finançar els sistemes sanitari i educatiu, ambdós de pèssima qualitat, i pagar unes pensions decents ja era un problema. Ara, la situació empitjorarà. Se sol oblidar, a més, que Rússia es veu obligada a finançar Txetxènia, Crimea, Abkhàzia i Ossètia del Sud, la qual cosa suposa una despesa desmesurada. Una economia autònoma a Crimea, posem per cas, és inviable. Totes les repúbliques separatistes enumerades subsisteixen gràcies a l'ajuda de Rússia. La moneda d'aquests territoris és el ruble. La Federació Russa ho paga tot: els serveis públics, les pensions... Ja s'albiren a l'horitzó els successius impagaments del deute públic rus. Mentrestant, els dirigents de Xina a penes dissimulen que els ullets els fan espurnes. Els somnis imperialistes de Putin, que vol comandar una gran potència, tenen els peus de fang. Fins i tot si obté alguna cosa —conquerir el Donbass, per exemple— la seua haurà sigut una victòria pírrica.

Evocant la figura de Francesc Bosch i Morata

Homenatge als maulets

Xàtiva tenia 19.000 habitants als inicis del segle XVI. Era cap de sots-governació i tenia sota la seua jurisdicció ciutats com Gandia, Dénia, Ontinyent i Alcoi. Comptava amb un terme general extensíssim. A principis del segle XVIII, en ser proclamat nou monarca Felip d’Anjou, la ciutat es dividí en dos bàndols: els membres de la noblesa i de l’alta jerarquia eclesiàstica, interessats a defendre llurs interessos, foren botiflers, partidaris de la nova dinastia; pel contrari, les classes populars (jornalers i camperols), l’estament burgès, el baix clergat i els professionals liberals foren austriacistes, perquè els seus líders, Joan Baptista Basset entre ells, prometeren als sectors populars, als maulets, que serien alliberats de les càrregues senyorials. Aquesta divisió tenia un component de classe evident. I les perdedores serien les de sempre, les classes subalternes. La derrota d'Almansa tingué unes conseqüències calamitoses per a Xàtiva. Després de la batalla, tots els efectius austriacistes supervivents es feren forts a l'interior del recinte emmurallat xativí i es prepararen per a defendre la ciutat. Els assetjats hagueren d’oposar una resistència heroica. El 24 de maig de 1707, els assaltants enderrocaren el Portal dels Banys i penetraren en la ciutat. Les represàlies convertiren Xàtiva en una ciutat màrtir. Felip V, instigat pel duc de Berwick, ordenà incendiar-la. El Borbó volia escarmentar i alhora dissuadir altres viles austriacistes.

D’Asfeld executà les ordres a partir del 17 de juny. Els incendis selectius se succeïren durant mesos. Només se salvaren del foc béns de la noblesa botiflera i edificis religiosos. Els partidaris del bàndol francès desfermaren una campanya de confiscacions que desposseí dels seus béns els fidels a la causa austriacista. Els arxius municipals foren destruïts (i amb ells, molts títols de propietat). Rei i nobles botiflers s’empararen dels béns confiscats. La devastació fou esfereïdora, no tant per la cremadissa com pel pillatge dels invasors i les anomenades compañías para cavar, creades als pobles de la rodalia. Aquestes companyies arribaven a la ciutat i s’emportaven tota mena de materials útils per a la construcció. En 1720, només quedava una tercera o quarta part dels habitatges existents en 1707. L’arrasament esborrà l’esplendor medieval de Xàtiva. Els edificis enderrocats donaren pas a places, solars, corrals, horts o dipòsits de runes (en realitat, pedreres on els veïns de la rodalia s’assortien de carreus, fusta i altres materials aprofitables).

Traïcions, delacions i rivalitats pel poder s’empararen de la contrada. Es produí una enorme crisi demogràfica. Els vora 10.000 habitants amb què comptava la ciutat abans de la guerra quedaren reduïts a 3.000. La població masculina en edat militar fou delmada per les execucions. Moltes persones (sobretot dones, xiquets i ancians) hagueren de marxar a l’exili. Els clergues sospitosos de deslleialtat foren sotmesos a processos de depuració i expulsats de la ciutat (les monges foren traslladades a distints convents de València). Encara que Xàtiva, fins llavors segona ciutat del regne, tindria més endavant cert renaixement, ja no recuperaria mai la seua magnificència. En definitiva, els xativins de 1707 —besavis dels nostres besavis—, majoritàriament partidaris de l'arxiduc Carles, foren objecte d'un terrible escarment; patiren l'assaltament de la seua ciutat, la crema de les llars i els obradors, violacions, múltiples assassinats polítics, despossessió de béns i expatriació. El Felip V penjat boca per avall serveix de recordatori d'aquests fets.

 

 Pilef, oli de Rafael Armengol

 
La victòria botiflera alterà molt greument la vida social, sotragà l’economia, esborrà el nom de Xàtiva, que fou substituït pel de Colonia Nueva de San Felipe, i determinà la desaparició de totes les institucions polítiques i administratives forals. El decret de Nova Planta, a més de prohibir l’ús del valencià, suprimí els furs, que el Regne de València, a diferència d’altres reialmes de la Corona d’Aragó, ja no recuperaria mai. Les aspiracions d’aconseguir la seu bisbal s’hagueren d’oblidar momentàniament. L’arquebisbat, que continuava oposant-s’hi, elevà al monarca un informe negatiu en què s’al·ludia al caràcter austriacista de Xàtiva. Pel que fa a la nostra llengua, l’Església encara continuaria utilitzant-la litúrgicament durant tres dècades. Fou l’arquebisbe Andrés Mayoral, fundador de la Casa de l’Ensenyança, qui substituí definitivament el valencià pel castellà.

Xàtiva esdevingué una ciutat d’hisendats, regida per una oligarquia terratinent que vivia de les rendes. L'activitat principal era bàsicament l’agricultura. Pel contrari, altres zones veïnes, com ara la Vall d’Albaida, experimentaren una primera industrialització. Xàtiva no comptaria fins a la darreria del segle XIX amb activitats industrials centrades, principalment, al sector alimentari (destil·leries, molins). L’absència de manufactures alentí la recuperació demogràfica. En 1783, la ciutat arribà als 12.500 habitants. Però cal destacar el gran augment demogràfic d’Ontinyent (10.000 habitants). Durant les Corts de Cadis i el Trienni Liberal, Xàtiva, tot i recuperar el seu nom, véu com els intents d’aconseguir la seu bisbal i la capitalitat de província no quallaven (si s’hagueren materialitzat ambdós objectius, la ciutat no seria avui la mateixa). A partir de 1850, un nou retrocés demogràfic.

 

La manca de bisbat, l’absència d’industrialització i l’escàs pes demogràfic es conjuminaren i provocaren la pèrdua de centralitat de Xàtiva, que esdevingué una ciutat secundària. A mitjan segle XX, era una població de rendistes que prestaven diners a un interès elevat, de llauradors que rebutjaven les temptatives industrialitzadores (moltes fàbriques marxaren a pobles de la rodalia) i de burgesos acomodats i pagats del seu passat gloriós.

Redactar aquest manifest ha sigut difícil. El 25 d'abril és commemorat pel valencianisme, l'esquerra i bona part del món cultural de Xàtiva. Això implica que hi ha varietat de sensibilitats i que el text ha d'encabir-les totes, per a no alçar susceptibilitats de ningú. D'altra banda, tampoc no és fàcil fugir de la banalització i els camins trillats, evitar repetir sempre el mateix o caure a la temptació de folkloritzar la diada. La millor manera de sortejar aquests esculls és ancorar-se a la realitat immediata. Fa pocs dies es coneixia el resultat d'una enquesta. El 19% dels valencians vol menys autonomia i el 24%, cap. Aquestes dades es poden comparar amb l'actualitat política. La ultradreta, cada vegada més crescuda, voldria eliminar les autonomies. I, sovint, hem sentit com persones rellevants de la dreta conservadora deien que s'havien de tornar a l'estat central les competències en sanitat o educació —bé que ara fan marxa enrere.

Està clar que un 43% de l'electorat, sociològicament de dretes, haurà sentit aquestes cobles. No ens poden estranyar, per tant, les xifres del sondeig. Els descendents dels botiflers continuen a la seua. Per això no participen als actes d'avui. No perceben com una pèrdua transcendent res del que ens fou furtat en 1707. Mai no podran entendre els motius que ens congreguen ací. Hi ha qui només accepta la narració folkloritzada dels fets històrics. Els partidaris de la desmemòria apel·len sempre al mateix argument: «Nosaltres no mirem el passat, mirem el futur.» Però els ací presents sabem que hi ha motius de sobres per a continuar commemorant el 25 d'abril. Vam perdre molt i encara no ho hem recuperat tot. No podem usar la llengua pròpia amb absoluta normalitat, ni als àmbits privats, ni als institucionals. Et poden clavar una bona esbroncada per parlar valencià en un restaurant. Pots acabar en comissaria per dirigir-te en valencià a un policia.

Ens llevaren el dret foral i no ens l'han restituït. El passat 12 d'abril es va celebrar a la Casa de l'Ensenyança una jornada en què diversos especialistes reflexionaren sobre la recuperació foral. Els valencians tenien un regne amb àmplies llibertats. Disposaven de les seues pròpies Corts, d'un govern, una hisenda i un sistema judicial propis, i es regien per normes autòctones. Els Furs valencians foren un conjunt de lleis en què hi havia de tot: lleis penals, processals, de caràcter mercantil o administratiu... Però, sobretot, els Furs eren un conjunt de lleis civils, algunes de les quals de gran modernitat. Els Furs valencians eren l’expressió culminant del dret civil dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Enric Solà i Palerm, traspassat fa poc, creia que la recuperació foral era més important fins i tot que la recuperació de la llengua. Hem de recordar que el nostre parlament autonòmic rescatà algunes figures jurídiques, el règim matrimonial foral de separació de béns, posem per cas, que van ser anul·lades pel Tribunal Constitucional.

D'altra banda, el País Valencià té una autonomia de segona i mal finançada. Els governs centrals mai no veuen el moment oportú per a revisar el sistema de finançament autonòmic, no importa quin partit mane. No tenim hisenda pròpia, com sí la tenen els bascos o els navarresos. En fi, si no hem recuperat les institucions forals i continuem patint discriminació lingüística, marginació política i espoli fiscal, està plenament justificat que continuem commemorant el 25 d'abril. En definitiva, l'homenatge anual als amulets és una mena de ritual destinat a encoratjar tots els valencians i les valencianes d'avui que volen recuperar les llibertats perdudes ahir, per a projectar-les cap al futur. El gran assagista valencià del segle XX, Joan Fuster (el centenari del naixement del qual celebrem enguany), ens deixà dit açò: «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.» Hem de mirar cap al futur. Ens cal un país modern, igualitari, lliure, respectuós, puixant i just. De vegades fa l'efecte que les nostres llibertats no són una prioritat per als diversos grups parlamentaris o municipals més progressistes de l'espectre polític valencià.

 

A tot estirar, comparteixen la voluntat d'aconseguir millor finançament per a la nostra comunitat autònoma, d'evitar el declivi de la llengua i de millorar la vida dels valencians. Però haurien de ser més ambiciosos. És molt lloable demanar més igualtat, més drets socials, més transparència, una actuació més decidida contra els corruptes, però tot això ho demanen també els veïns i les veïnes d'altres comunitats autònomes. La commemoració de la desfeta d'Almansa i la crema de Xàtiva hauria de tenir unes connotacions més decididament nostrades. Altrament, correm el risc de banalitzar la diada. Els hereus dels maulets que defensaren la ciutat hem de saber el perquè d'estar avui ací. Cal venir al pedró ritual per a reclamar la devolució de tot allò que se li va llevar al nostre país fa tres-cents anys. ¡Ni més ni menys!

Quant a Xàtiva, algunes coses ja no tenen solució. Ja no tornarà a ser la segona ciutat del país. ¡Tant li fa! No ens cal de participar en cap concurs per a veure si quedem primers, segons o tercers. Es tracta de millorar en molts aspectes, de dissenyar una ciutat innovadora i competitiva on tinguen cabuda el talent i la creativitat. Hem de desprendre'ns del passat botifler. Cal desterrar l’hegemonia política de les idees sucursalistes. Hem d'aspirar a una Xàtiva més pròspera social, econòmica i culturalment. Hem de conservar amb estima el seu patrimoni material i espiritual, cosa que massa vegades oblidem. Cal imaginar un futur distint i més innovador per a la nostra ciutat. I caldrà demanar comptes als polítics que ens governen, els actuals i els altres que vindran, si no donen passos en aquesta direcció.

¡Visca el País Valencià!

¡Amunt xativins i xativines!

(manifest que vaig llegir a la plaça de Sant Francesc de Xàtiva, el passat 23 d'abril)

¡Deixem de ser un país de segona!

Proper dilluns cau en 25 d'abril. El nacionalisme, l'esquerra i bona part del món cultural de Xàtiva commemoren la diada. Això significa que els actes de record també compten amb suport municipal quan governa l'esquerra (no, en canvi, amb governs locals de la dreta en alguna de les seues variants). El 25 d’abril de 1707, Felip V guanyà la batalla d’Almansa. Dies més tard, les tropes borbòniques assetjaren Xàtiva. Finalment, el 24 del maig següent hi van penetrar a mata-degolla. El Borbó ordenà d’incendiar-la. Tots els lectors duen conèixer de memòria la història. Enguany, ha calgut avançar els actes commemoratius a dissabte 23. I, mentre escric aquestes línies, ja sé que se m'ha concedit l'honor de llegir el manifest davant el monument als maulets de la plaça Porta de Sant Francesc, que va inaugurar Josep Lluís Albinyana, primer president del Consell Preautonòmic, el 18 de juny de 1978, dia en què es commemorava el 271 aniversari de l'incendi de la ciutat. I com unes coses menen a altres, evoque les personalitats, polítiques i culturals, que han vingut a Xàtiva, des de la Transició, per a participar en diferents efemèrides.

La llista, extensa, no és exhaustiva: Vicent Andrés Estellés, Ernest Lluch, Vicent Ventura, Lluís Aguiló, Francesc de Paula Burguera, Vicent Soler, Manuel Broseta, Miquel Batllori, Sanchis Guarner, Alfons Cucó, Joan Fuster, Alfons Roig, José María Maravall, Renau, Andreu Alfaro, Pedro Ruiz, Maria del Mar Bonet, Joan Francesc Mira... També caldria esmentar els xativins de la diàspora que retornaven i retornen a casa: Artur Heras, Emili Balaguer, Raimon... Xàtiva era un imant per a tothom, però un dels personatges que més a gust se sentia a casa nostra era, sens cap dubte, el poeta Vicent Andrés Estellés. Jo recorde almenys sis estades seues a la nostra ciutat: en un recital poètic al Comerç (1976); al Festival de la Cançó (1978); a l'Aplec d'instituts de 1979 i a casa de Joan Juan i Dolors durant uns dies de sojorn; en un concert d'Ovidi Montllor a Sant Feliu (on el cantant d'Alcoi interpretà per primer cop M'aclame a tu) i a la presentació del llibre de poemes Xàtiva, encarregat al poeta per l'Associació d'Amics de la Costera (1980); en la celebració del 25 d'Abril i la presentació de la carpeta de gravats El collar de la coloma (1981).

Altre homenot que ens visità sovint fou Joan Fuster (el centenari del naixement del qual estem celebrant enguany), persona non grata per al sector més reaccionari de la societat valenciana. Vingué al Festival de la Cançó de 1978 i a les presentacions del llibre Xàtiva (1980) i el número 2 de Papers de la Costera (1982). El millor assagista valencià del segle XX havia publicat tres obres de gran repercussió, Qüestió de noms (Edicions d'Aportació Catalana, 1962), Nosaltres, els valencians (Edicions 62, 1962) i El País Valenciano (Destino, 1962). Aquesta tercera obra, en realitat una guia de viatge per les nostres terres, tenia escàs contingut polític, però alçà les ires de Las Provincias, potser perquè Destino no l'havia encarregat a José Ombuena, director del diari. Es desfermà una campanya virulenta contra l'escriptor de Sueca que tingué conseqüències: en 1963 fou cremat un ninot amb el seu rostre durant la cavalcada del ninot de València; en setembre de 1981, dues bombes van esclatar a la façana de sa casa, a Sueca, de què sortí il·lès.

Nosaltres, el valencians marcà un abans i un després per a la cultura i la consciència nacional de molts valencians. Fuster proposava un programa modernitzador. Perquè el nostre continua sent, en molts aspectes, un país subaltern. No hem aconseguit de recuperar tot allò que vam perdre en 1707. No podem usar la llengua pròpia amb total normalitat. Ens llevaren el dret foral i no ens l'han restituït (els catalans, posem per cas, sí gaudeixen del dret civil propi). El País Valencià té autonomia mal finançada i de segona. I moltes de les persones enumerades més amunt —fixeu-vos en la raquítica presència femenina— ficaren el dit a la nafra. Cal un país modern, amb més igualtat, més emancipat, amb més riquesa. Però aconseguir-ho està pelut. La setmana passada es publicava el resultat d'una enquesta. El 19% dels valencians vol menys autonomia i el 24%, cap. Alguns tenen prou amb una narració folkloritzada dels fets històrics que evoquem. (Al cap i a la fi, el Felip V guardat al Museu de Belles Arts es va penjar boca per avall en època franquista.)

(publicat a Levante-EMV, el 23/04/2022)

Homenatge 2022

Grups neonazis a la guerra d'Ucraïna

Immediatament després de la independència ucraïnesa, el Partit Comunista d'Ucraïna tingué un suport electoral important, però anà perdent-lo de forma gradual fins a esdevenir una formació residual. En 2014, els seus membres foren acusats de «separatistes i traïdors per ajudar el terrorisme». Finalment, el PCU fou prohibit per haver donat suport a les milícies prorusses del Donbass i a l'annexió de Crimea per Rússia. Els comunistes ucraïnesos van recórrer la decisió judicial davant el Tribunal Europeu de Drets Humans. De vegades s'oblida que el principal eix polític als antics països de l'òrbita soviètica ja no sol ser el clàssic esquerra-dreta; molts dels seus habitants guarden un pèssim record de l'etapa comunista. A Ucraïna, els actuals eixos són: centralista-descentralitzador; proeuropeu-prorús; eficient-inepte; honest-corrupte... La qual cosa no lleva que quasi tots els grups polítics del país defensen el capitalisme i puguen ser titllats, per tant, de conservadors, liberals o partits d'arreplega, com el de Volodymyr Zelens’kyj. Ara bé, el perill d'involució vers l'extrema dreta és real, com demostra la deriva política en molts llocs.

A Polònia, Hongria o la mateixa Rússia governa l'extrema dreta. Com vaig recordar en un post anterior, a la protesta de l'Euromaidan ucraïnès s'infiltraren provocadors i membres del Batalló Azov, una milícia neonazi que havia crescut gràcies a molts voluntaris procedents d'altres grups ultres i vàndals d'equips de futbol. Potser per a controlar-los millor, el membres del batalló (uns mil), foren convertits en regiment militar pel govern ucraïnès i integrats a la Guàrdia Nacional, sota les ordres del Ministeri de l'Interior. Aquest fet ha propiciat una acusació genèrica per part de l'esquerra europea: Ucraïna està governada per la ultradreta. Però els resultats de les últimes legislatives semblen desmentir l'acusació; la ultradreta sols obtingué vora l'1% dels vots i restà fora del parlament. Cal recordar que Zelens’kyj és jueu. La ultradreta no té suport social. D'altra banda, el Batalló Azov nasqué a l'est d'Ucraïna i molts dels seus afiliats eren russòfons. Avui, al Regiment Azov podrien haver-hi també gents d'idees anarquistes i simples nacionalistes. Part de les armes que han enviat a Ucraïna diversos països occidentals s'han lliurat a aquest grup.

L'exèrcit ucraïnès el necessita; els soldats del Regiment Azov foren capaços d'aturar a Mariupol l'avanç de les milícies insurgents prorusses. I ara estan defensant heroicament la ciutat a costa de la seua vida. A l'exèrcit regular d'Ucraïna també hi ha soldats, sotsoficials, oficials, caps i generals d'idees ultres. Això passa a tots els exèrcits —a l'espanyol, sense anar massa lluny. Com és lògic, molts ciutadans i moltes forces polítiques dels països occidentals han mostrat els seus dubtes sobre l'enviament d'armes a Ucraïna. La preocupació principal és el destí d'aquestes armes quan acabe la guerra. Malgrat aquests dubtes i altres consideracions sobre l'enriquiment de les empreses armamentistes, jo crec que la decisió d'ajudar els ucraïnesos a defendre's d'una agressió il·legal, arbitrària i de caràcter imperialista és moral i políticament correcta; hem vist el capteniment absolutament execrable del govern i l'exèrcit russos. Cal recordar que la Federació Russa fa servir unitats militars formades per combatents fanàtics i sanguinaris (per exemple les enviades pel president de Txetxènia, famoses per la brutalitat i el sadisme extrems en combat).

Tampoc no podem oblidar els mercenaris de l'empresa militar privada Wagner, propietat d'un neonazi rus, Dmitri Utkin, antic tinent coronel de les forces especials russes i amic de Vladímir Putin. Wagner es va estrenar precisament a la guerra del Donbass. Després actuà allà on Rússia volia intervenir de manera encoberta: Síria, Líbia, països del centre d'Àfrica... Els escamots mercenaris d'Utkin han estat acusats sovint de cometre crims de guerra. Ara mateix, tornen a ser presents a Ucraïna. ¡Neonazis hi ha pertot arreu! I recordem que l'extrema dreta també avança a França, Espanya, Itàlia, Països Baixos... Es diu que Ucraïna limita l'ensenyança de les llengües minoritzades i posa traves al seu ús, que veda els canals de televisió que fan servir aqueixes llengües, que practica el genocidi cultural contra les minories. Em sonen la música i la lletra. El democràtic govern d'Espanya també posa traves a les llengües minoritzades. En fi, ara mateix, allò més prioritari és ajudar a frenar la carnisseria que perpetra Rússia. Després, Europa hauria d'ajudar a consolidar un règim veritablement democràtic a Ucraïna. I vigilar casa, no siga que...

Recreació històrica

Fosses comunes a Ucraïna

La guerra desfà molts tòpics. No hi solen ser freqüents ni l'heroïcitat ni el combat cavalleresc. Hi sovintegen, en canvi, la devastació —d'infraestructures civils, de poblacions, d'elements del patrimoni històric—, els desplaçaments forçosos i, sobretot, els morts, els ferits i les seqüeles que patiran per sempre els familiars i els amics de les víctimes. Hi abunden també les tortures, les violacions, les execucions sumàries, la ruïna econòmica i les catàstrofes humanitàries. Als combatents d'una guerra els solen aflorar els pitjors instints de la seua condició humana. Els conflictes armats són especialment funestos per a les dones. ¿Què hi ha de tot açò a Ucraïna? Sense posar un peu a l'escenari bèl·lic és impossible fer-se una idea exacta del que està succeint. Amb la informació i els continguts de les xarxes, ens en podem fer càrrec, però s'ha d'anar amb cura, perquè la veritat és la primera víctima de la guerra. Aquestes reflexions meues tenen molt, per tant, de conjectures. Jo supose en els soldats ucraïnesos majors valor, disciplina, esperit de sacrifici i moral de victòria; lluiten per la seua pàtria, es defenen d'una agressió estrangera.

Em fa l'efecte que el major nombre d'atrocitats ha estat comès per l'exèrcit de la Federació Russa. Conflictes anteriors ja havien posat de manifest que allò més difícil és col·locar soldats a terra. Per això, les potències imperialistes —els EUA, posem per cas— s'inclinen per l'aviació, els drons i els míssils, per aplanar el territori que pretenen envair amb bombardejos terribles i intensius que no deixen pedra sobre pedra. Posar la infanteria i les unitats mecanitzades sobre el terreny és l'últim recurs. Rússia pensava que la seua entrada en Ucraïna anava a ser un passeig. No trobe raonable aqueixa suposició. Les seues tropes s'anaven a enfrontar amb un exèrcit més menut, però competent i amb la moral alta. S'ha de tenir present que molts caps ucraïnesos d'alta graduació és van formar a l'època soviètica i eren camarades dels russos fins a 1991. De fet, una part dels arsenals soviètics van romandre en territori ucraïnès després de la seua independència. Hi ha coses que cal recordar: la major part del personal, l'armament i les diverses instal·lacions costaneres de l'antiga Flota Soviètica de la Mar Negra van caure sota jurisdicció d'Ucraïna.

Això fou motiu de freqüents incidents i disputes entre russos i ucraïnesos, sobretot a partir del moment en què el govern ucraïnès decidí crear la seua pròpia armada amb una part de la Flota Soviètica. Finalment, Rússia i Ucraïna signaren en 1997 el Tractat de Partició, que establia dues flotes nacionals independents i dividia armaments i bases entre ambdós països. Ucraïna arrendà a la Federació Russa la base de Sebastòpol. Això no obstant, les tensions no desaparegueren. En 2009, el president ucraïnès Juščenko declarà la seua intenció de no renovar el contracte. Quant a l'armament nuclear instal·lat a Ucraïna, la discussió també fou contínua. En el Memoràndum de Budapest de 1994, firmat per la Federació Russa, Ucraïna rebé garanties sobre la seua sobirania si cedia el seu arsenal nuclear. En 1997, al Tractat d'Amistat i Cooperació firmat pels dos estats, Rússia va reconèixer la independència i la integritat territorial d'Ucraïna, inclosa Crimea. En fi, el passat 24 de febrer, Rússia havia d'haver sabut contra qui anava a lluitar. Les tropes russes es trobaren amb una resistència fèrria i inesperada. I han hagut de replegar-se cap al Donbass.

Segons algunes fonts, fins a 15.000 militars russos —inclosos coronels i generals— podrien haver mort. Els ferits serien 16.000. Rússia ha perdut també molt de material: vehicles, tancs, llançamíssils, vaixells, avions, helicòpters, drons... El portal Oryx Blog ha verificat fefaentment un total de 2.055 vehicles militars destruïts, abandonats o capturats per l'exèrcit ucraïnès, entre els quals 331 tancs, 235 vehicles blindats de combat, 313 vehicles de combat d'infanteria i 40 sistemes de míssils terra-aire. Però les pèrdues russes no comprovades podrien ser sensiblement superiors. En un exèrcit que es retira proliferen la por, la indisciplina i la desmoralització, camp adobat per a la comissió de crims de guerra. Això no significa que el bàndol ucraïnès no haja comès excessos. S'ha vist com exhibia presoners de guerra obligats a parlar davant les càmeres, cosa taxativament prohibida per les lleis de la guerra. També hem vist escenes esgarrifoses de presoners desarmats i emmanillats als quals se'ls disparava als genolls, o persones despullades i lligades a faroles o arbres que eren marcades i assotades per haver realitzat un suposat delicte.

La barbàrie no té bàndols. Una cosa està clara: amb independència de quin siga el resultat final de la guerra, l'exèrcit rus, un dels més grans del planeta, s'ha retratat davant de tot el món com una força ineficaç, mal comandada, dotada de material obsolet i incapaç d'assolir objectius —no importa quins— recorrent exclusivament als mitjans convencionals. ¡La gran potència mundial, posseïdora del major nombre d'armes nuclears, s'ha fet un selfie! La qual cosa no ha de ser cap consol. Una fera acorralada és molt perillosa. Ja vaig dir en altre post que Putin, necessitat imperiosament d'un as a la màniga, pot sentir la temptació d'abandonar la guerra convencional i utilitzar els mitjans gens honorables que féu servir a Txetxènia i Síria (bombes termo-bàriques, prohibides per les convencions internacionals, armes químiques o bacteriològiques, bombes brutes). En honor a la veritat s'ha de dir que aquest mètode de l'aplanament l'ha fet servir tothom —els EUA també— en països de la denominada "perifèria". Però mai no s'havia utilitzat a terres europees des de la Segona Guerra Mundial. I fa temps que no es parlava tant d'una tercera.

Mil·lenari d'El collar de la Coloma