Sefardites i katalanim

Dissabte, recordava l'èxode dels jues expulsats pels Reis Catòlics en agost de 1492. En realitat, ja hi havia hagut una primera diàspora en 1391, després dels assalts a nombrosos calls jueus. El primer atac es produí a la jueria de Sevilla. L'onada d'intransigència es contagià a la Corona d'Aragó. L'aljama de Xàtiva també fou assaltada. Els atacs van destruir molts calls i produïren una xifra elevada de morts. Molts jueus hagueren de convertir-se forçosament al cristianisme i altres, fidels a la seua fe, es dispersaren, però van romandre a terres ibèriques. Finalment, hi hagué els qui decidiren marxar de la península. Aquesta fou la primera gran diàspora. Després vindria la de 1492. Però em centraré en els desterrats de la Corona d'Aragó. Anteriorment, vaig contar com molts marxaren a Itàlia. S'establiren a Roma, Liorna, Ferrara... Posteriorment també arribarien a Roma jueus procedents de Sicília i Nàpols. (Alguns conversos, anomenats marrans de manera despectiva, també es van exiliar per a escapar de la Inquisició.) Ja vaig recordar com Alexandre VI n'acollí uns i altres. Per aquest motiu, el rei Ferran el Catòlic li deia marrà al papa.

Però altres expatriats, tant de la primera diàspora com de la segona, recalaren en terres distintes: França, països riberencs de la Mar del Nord, Imperi Otomà... Ciutats com Bruges, Amsterdam, Alger, Tunis, Salònica o Istanbul acolliren jueus procedents dels regnes de la Península Ibèrica —inclosos molts portuguesos. En Flandes, Països Baixos i Itàlia, alguns conversos van tornar a la fe dels seus pares. Paga la pena referir-se de nou a Ferrara. Arribà a tenir la segona comunitat sefardita més nombrosa d'Itàlia després de la romana. Dos antics conversos, finançats en part per Gracia Nasi —el seu nom de conversa era Beatriz de Luna—, imprimiren la primera Bíblia en castellà. A la portada de la Bíblia de Ferrara es diu que ha estat vista i examinada per l'ofici de la Inquisició. Fou una estratagema per a burlar la censura; el llibre no havia estat examinat pel Sant Ofici. Gestionaren l'edició Abraham Usque (Duarte Pinel) i Yom Tob Athias (Jerónimo Vargas). Els criptojueus ja no entenien l'hebreu, però parlaven el judeocastellà. Els calien textos sagrats en castellà, perquè en Aragó i Castella només es permetia imprimir la Bíblia en llatí.

 

   

De la Bíblia de Ferrara es féu una sola edició; Abraham Usque hagué de lliurar els tipus amb què havia imprès el text. A partir de llavors, sols tindria autorització per a imprimir textos hebreus. Però la primera Bíblia en castellà es tornaria a reimprimir vàries vegades en Amsterdam. I això ens recorda que en aquesta ciutat també hi havia una comunitat sefardita tan important como la de Ferrara. En la meua última columna per a Levante-EMV, vaig explicar que els jueus catalans, valencians i balears expulsats de la pell de brau en 1492 eren poquíssims. Parlaven el català medieval quan marxaren de casa. El judeocatalà de les comunitats katalanim es transmeté i es conservà durant un temps. Estan documentats alguns cognoms dels judeocatalans de Roma: Catalano, Valensi, Maiorca, Gerondi, Demestre, Bargeloni... Però diferents factors provocaren la pèrdua del judeocatalà a la darreria del segle XVI. En 1555, el papa Pau IV havia decretat la concentració de totes les jueries de Roma. En altres països s'imitaria la mesura. Els matrimonis amb els sefardites (el grup demogràficament dominant) acabaren definitivament amb el català.

El mateix s'esdevingué a Flandes i els Països Baixos a partir de la segona meitat del segle XVI. Les relacions i el mestissatge amb sefardites castellans, gallecs i bascos motivaren el ràpid procés de desaparició del judeocatalà. Les comunitats d'exiliats establertes principalment a Bruges, Gant, Anvers i Amsterdam van crear una koiné sobre la base de la llengua judeocastellana (el ladino), amb aportacions del català i el galaicoportuguès. Entre els personatges famosos que van arribar en aquestes terres cal destacar Joan Lluís Vives, l'humanista convers valencià que, fugint de la Inquisició, s'exilià a Bruges, i el filòsof jueu d'origen portuguès Baruch Spinoza. El judeocatalà també desapareixeria de la jueria de Salònica. En aquesta ciutat portuària, en mans de l'Imperi Otomà, els jueus estaven dividits en diverses comunitats, segons el seus orígens. Cadascuna habitava en un barri. Els katalanim s'establiren el 1492 en una comunitat catalana ja preexistent. Estan documentats cognoms habituals de la jueria: Albó, Almosnino, Català, Estruch, Girona, Miró o Vidal. Però el judeocatalà tampoc no aconseguí de sobreviure més enllà del segle XVI.

S'ha de tenir present que més de la meitat de la població de Salònica arribaria a ser jueva. Hi vivien jueus de moltes procedències. El mestissatge fou intens. Aquella vida jueva desaparegué a causa de l'holocaust perpetrat pels nazis. Però feia molt de temps que ja no quedava enlloc cap parlant de judeocatalà. Ens queden, això sí, vestigis, sobretot textos sagrats. Es conserven, per exemple, quatre hagadàs, reculls de passatges bíblics, himnes i càntics que componen el ritus litúrgic popular dels dos primers dies de la pasqua jueva. Les quatre van viatjar a l'exili. Ara estan en museus europeus (una es conserva al monestir de Poblet). En sinagogues katalanim de Salònica, Istanbul i Esmirna s'oficiava la litúrgia segons el Majzor le-núsaj Bartselona minhag Catalunya, del qual es van fer vàries reimpressions. Els rabins que dirigien els oficis eren d’origen català, valencià, mallorquí i aragonès inclús quan el judeocatalà ja no es parlava. També en Algèria es conserven petjades de ritus dels katalanim. En fi, es pot concloure amb un breu fragment de la Bíblia de Ferrara: …e andubieron tras de la nada i fueron a nadear y nadearon (Jeremies 2:5).

Tres-cents jueus xativins

En 1492, els Reis Catòlics decidiren d'expulsar els jueus que persistien en la seua fe. Un edicte, promulgat el 29 d'abril, els donava un termini, fins al 31 de juliol, per a resoldre els seus afers. Convertir-se al cristianisme evitava el desterrament. Molts es convertiren. Els altres començaren la diàspora l'1 d'agost. (Dissabte passat féu 534 anys d'aquell fet.) Jueus d'aljames aragoneses i valencianes van embarcar als ports de València i Sagunt. El 2 d'agost ja no quedaven jueus als estats de la Corona d'Aragó. Sorgeixen les preguntes: ¿eren molts? ¿on anaren? ¿quina llengua parlaven els jueus catalans, valencians i balears? Segons José Ramón Hinojosa, professor de la Universitat d'Alacant, al Regne de València hi havia hagut aljames ben importants a València, Xàtiva, Sagunt i Castelló de la Plana. Les de Morella, Onda, Sogorb, Llíria, Alzira, Gandia, Alcoi, Cocentaina, Alacant, Elx i Oriola eren menors. Però encara hi havia altres més petites en Uixó, Alpont, Albaida, Bocairent...). En el segle XIV començà el seu declivi per vàries causes.

A partir de 1348, la pesta negra, successives epidèmies, la guerra de la Unió a València i Aragó i la guerra dels dos Peres (Pere IV d'Aragó i Pere el Cruel de Castella) delmaren la població jueva. En 1391 es va accentuar el declivi. El call de València i els d'altres viles i ciutats foren assaltats. Nombrosos jueus van esdevenir conversos, ço és, abraçaren el cristianisme. Potser es convertí, posem per cas, el rabí Isaac ben Sheshet Perfet, que va adoptar el nom de Jaume de València i va ingressar a l'orde dominicà. Les conversions minvaren encara més la demografia jueva. Les prèdiques de Vicent Ferrer i la Disputa de Tortosa entre jueus i cristians es traduí en una nova onada de conversions. Yehosúa Halorquí, aragonès que havia pres el nom de Jerónimo de Santa Fe, fou el principal promotor de la disputa, que lògicament guanyaren els cristians. Amb Alfons el Magnànim millorà la situació; al Regne de València es va restablir gradualment la vida jueva en algunes localitats on havia desaparegut (Castelló, Oriola, Xàtiva...). Però fou un floriment molt efímer. L'aljama jueva de Barcelona va desaparèixer definitivament en 1401.

A València, el nombre de jueus era residual en 1430. L'1 d'agost de 1492 degueren marxar a la diàspora uns nou mil jueus aragonesos, uns tres mil catalans, uns mil valencians i encara menys balears. De Sagunt sortiren uns set-cents i de Xàtiva, tres-cents, quantitat insignificant per a una població total del regne de 223.000 persones vers el 1510. ¿La llengua d'aquells jueus? Uns cinc mil parlaven varietats dialectals del català (els desterrats de Sagunt i Xàtiva, el valencià). ¿On s'establiren? Ací apareixen els Borja. Directa o indirectament, aquest llinatge apareix sovint en capítols històrics desconeguts pel gran públic. Un grup de desterrats es dirigí a Ferrara, en Itàlia. Altres foren acollits a Roma pel papa Alexandre VI, que ja havia vist jueus durant la infància xativina. La diàspora judeocatalana va crear comunitats distintes de les sefardites i reconegudes perfectament per llur identitat d’origen: els katalanim. A Roma, esdevingueren la comunitat més prestigiosa de la ciutat, amb una sinagoga i una escola pròpies (la Sinagoga dei Catalani).

Pere Pintor, xativí i convers, fou metge del papa. Els katalanim es distingien dels sefardites; no parlaven judeocastellà. Ara bé, com eren pocs, els katalanim acabarien desconnectats de la seua matriu lingüística. Al segle XVI, el judeocatalà desaparegué, també a Ferrara. Per això, avui dia ja només ens recordem dels sefardites i de la seua parla judeocastellana o ladina. El duc Ercole II de Ferrara era fill d'Alfonso I d'Este i Lucrècia Borja —nét per tant de Roderic de Borja. A Ferrara s'imprimí en 1553, sota el patrocini d'Ercole II, una Bíblia traduïda al castellà per a criptojueus i descendents de conversos que havien tornat a la fe dels seus pares. Ja no entenien l'hebreu, però parlaven el judeocastellà. La Bíblia de Ferrara fou traduïda per a ells palabra por palabra de la verdad hebrayca, com diu el títol. El resultat és cridaner. No s'hi féu servir el ladino col·loquial, ni el castellà literari de l'època, sinó una varietat nova que calcava la sintaxi hebrea. Heus ací el començament del Gènesi: En principio crió el Dio a los cielos y a la tierra. Y la tierra era vana y vazía, y escuridad sobre faces de abismo, y espírito del Dio se movía sobre faces de las aguas.

(publicat a Levante-EMV, el 08/08/2026)

Cultura i subcultura en l'Argentina

En un text anterior, reflexionava sobre diferents aspectes de la realitat argentina. La reflexió estava motivada pel desenllaç de la final del mundial de futbol i les reaccions posteriors. Paga la pena dedicar altre text a la cultura. Sense entrar en definicions, ni en disquisicions sobre quina cosa és la cultura, cal dir que la producció cultural del país austral és molt variada i rica en tots els seus àmbits (el del folklore, el de la cultura popular i el de l'alta cultura). A l'apartat musical, un dels elements més representatius és el tango, inicialment mostra del folklore urbà. Amb el temps, ha esdevingut part també de la cultura popular argentina. Però el rock —i altres corrents de la música pop— també tenen molta puixança al país. Recordem que dos membres del grup Tequila, Ariel Rot (guitarra) i Alejo Stivel (veu) són argentins. Durant la meua estada a Buenos Aires en 2020, vaig visitar la llibreria Ateneo, al barri de Recoleta. Aquest enorme establiment conserva tots els elements arquitectònics del que abans va ser el Teatro Splendid. Allí em vaig comprar alguns discs de Luis Alberto Spinetta, un dels músics fonamentals del rock argentí i hispanoamericà. Però també s'ha de destacar la importància de la música culta argentina.

Com no puc ser exhaustiu, esmentaré algunes fites. El pianista i director d'orquestra jueu Daniel Barenboim va nàixer a Buenos Aires. És del tot recomanable el disc Mi Buenos Aires Querido (Bareimboim, Mederos, Console). Julio Bocca és un dels grans ballarins de dansa clàssica a nivell internacional. El Teatro Colón de Buenos Aires és equiparable als grans teatres europeus de l'òpera. Al llarg de la seua història han actuat al Colón les principals figures internacionals de l'òpera, la música clàssica i el ballet. El cinema argentí donaria per a un text a part, però jo sent especial predilecció per la literatura argentina, sobretot pels autors de la generació de 1920 i posteriors: Jorge Luis Borges, Victoria Ocampo, Julio Cortázar, Adolfo Bioy Casares... Borges i Cortázar són els meus preferits. Tinc l'obra completa de Borges i diversos llibres de Cortázar (dos exemplars de Rayuela per exemple, perquè el primer es desenquadernà). Recentment, he llegit dues novel·les, Todo por la patria i Horror de Buenos Aires, d'un autor contemporani nascut a la capital argentina, Martín Caparrós, avui dia resident a Madrid. En resum: la cultura argentina sedueix les pedres.

Però tota cultura posseeix les seues subcultures. I en el país austral n'hi ha una que destaca, la futbolera. Pot tenir alguna especificitat, segur, però és en general molt semblant a la subcultura futbolera de molts altres països. El futbol esdevingut espectacle de masses és un dels principals mecanismes de propagació del nacionalisme banal, en Argentina, França, les Espanyes, Brasil i qualsevol altre estat. En aquest sentit, els argentins —no tots— es creuen únics i insuperables. Però el discurs, equiparant valors nacionals amb valors futbolers, no és gens original. El rotllo de Lo llevamos en los genes, tenemos furia, somos el mejor país del mundo, somos genuinos, somos apasionados y festejamos con un fervor que ellos ya perdieron val també per a fanàtics españoles, mucho españoles, i per a francesos, holandesos, croates o colombians. El futbol té un component identitari evident. Manuel Jiménez, doctor en Fisiologia Humana, ho explica així: «Quan guanya el seu equip, l'individu sent que ha guanyat el seu clan. Té la sensació que el triomf pertany a tota la comunitat: han guanyat els nostres i, per tant, he guanyat jo.» ¡Pertot arreu!

Després de la final del mundial, proliferaren les teories conspiranoiques per a explicar la derrota argentina. ¡Nos robaron la final!, es digué a les xarxes sense aportar-ne cap prova inapel·lable. Podria semblar que "tota" Argentina combregava amb aquestes teories. ¡Ni de bon tros! Alguns mitjans de comunicació, que cerquen ingressos ni que siga amb boles sensacionalistes, i els algoritmes han propagat aquestes històries. Tampoc no és cert que "tota" Espanya tinga esquira als argentins. La imatge que donen les xarxes no s'ajusta en absolut a la realitat, com l'escriptor Enrique García-Máiquez, que visità Argentina després del mundial, ha posat de relleu en una columna titulada "Argentino muerde perro", publicada al Diario de Cádiz. A mi no m'agrada el futbol argentí. Entenc que les magarrufes, la picardia i el contacte físic formen part del joc, però aquestes coses es tornen pura actitud antiesportiva quan se superen certes línies. Trampes i violència mai no tenen justificació. I l'esportivitat es demostra tant a la victòria com a la derrota. A més, s'ha de tenir ben present que molts xiquets i xiquetes prenen exemple dels seus ídols esportius.

El futbol és un substitut de les mancances que pateix una part important d'argentins. Però això passa a molts indrets. Els futbolers del país austral no en tenen la patent. Recordem els disturbis que es van produir a París quan la selecció francesa superà els vuitens de final. ¡I això que havia guanyat! Per sort, molts ciutadans, francesos, argentins o de casa nostra, pensem que el futbol és només futbol. A la final del mundial s'esdevingué una cosa molt simple: guanyà l'equip que jugà millor. El seleccionador argentí, Scaloni, ho va reconèixer elegantment: El adversario también juega. Y puede jugar mejor. Sembla que alguna gent d'extrema dreta —Arcadi Espada, per exemple— preferia que la selecció espanyola hagués perdut. ¡Ha! Per a poder tirar-li la culpa a Pedro Sánchez. En fi, subcultures a part, Argentina té una gran cultura. I si cal elegir entre Messi (magnífic jugador amb un tarannà personal molt millorable) o Cortázar, em quede amb el segon. Crec que els premis Nobel Luis Federico Leloir i Adolfo Pérez Esquivel, el papa Jorge Mario Bergoglio, Martín Caparrós o Madres de Plaza de Mayo representen millor l'Argentina que tant m'agrada.

Meloni obre la caixa

 Il·lustració d'Adao Conde

Cal posar el focus en Mohammed VI

¿Que s'ha de ser acollidor amb els immigrants que arriben a casa nostra fugint de la pobresa i la persecució? ¡I tant! ¿Que un estat ha de controlar les seues fronteres? També. Però conjugar les dues coses no sempre és fàcil. Jorge Verstrynge va dir en certa ocasió: La frontera abierta es la muerte de la democracia. Una frontera es aquello que nos permite decidir nuestro destino. Si no hay frontera, nuestro destino lo puede decidir cualquiera. (Convé advertir que controlar la frontera no vol dir tancar-la hermèticament, sinó vigilar qui la depassa.) En realitat, la frontera sud espanyola és el límit de la Unió Europea. El punt més dèbil de la ratlla es troba a la platja del Tarajal de Ceuta. Un espigó i una tanca metàl·lica amb filferro de punxes marca la partió entre Espanya i Marroc. Amb marea baixa es pot sortejar a peu. En qualsevol cas, es pot entrar en territori espanyol nadant. Amb governs de diferent color, s'ha barallat la possibilitat d'ampliar l'espigó. El projecte d'una enginyera militar va proposar ampliar-lo 400 metres mar endins. Però cap govern no ha fet res. Les autoritats de Marroc coneixen perfectament aquesta debilitat.

El govern espanyol i la Unió Europea han preferit firmar acords i donar un munt de diners a la monarquia autoritària marroquina perquè controle el seu costat de la ratlla. Mohammed VI i els seus ministres saben que poden aprofitar-se de la situació. La frontera els serveix per a fer un xantatge permanent al govern espanyol. Ho van fer en 2021, quan es va permetre que un líder malalt del Polisario rebés assistència mèdica en un hospital de Logronyo. Llavors, la policia de Marroc permeté que uns 10.000 migrants entraren en Ceuta i Melilla. Molts eren subsaharians. L'esdevingut aquests últims dies és ben distint quantitativa i qualitativament; han entrat a Ceuta, que té 83.000 habitants, unes 50.000 persones, majoritàriament joves i xiquets marroquins. Els governs espanyol i marroquí tiren tota la culpa a les màfies. Es pot suposar que Pedro Sánchez no vulga incomodar Mohammed VI. També es diu que l'entrada ha estat propiciada pel Tribunal Suprem. Ha sentenciat que el rebuig en frontera (devolució en calent) no pot aplicar-se automàticament a qui intenta entrar nadant i no ha superat elements físics de contenció fronterera como una tanca o un mur.

En tot cas, és impossible creure que el govern marroquí no tinga res a veure amb una crisi d'una magnitud tan gran. Resulta difícil no pensar que haja encoratjat l'operació i haja ordenat a la seua policia que mirés cap a altre costat. Les màfies de Marroc, que es dediquen a altres "negocis", no poden fer res sense el vistiplau de casa reial. La dreta ja acusa Sánchez de no haver evitat la invasió. ¿Què es pot fer per a evitar una entrada massiva? Si fórem un estat genocida com Israel, l'exèrcit espanyol hauria obert foc contra els immigrants. La policia i l'exèrcit no podien fer altra cosa que ajudar els exhausts i intentar mantenir un control mínim de la situació. Voler que els habitants de Ceuta ajudaren (amb llar, roba, higiene, menjar, aigua) 50.000 persones arribades de cop és somniar truites. De fet, a hores d'ara, uns 48.000 immigrants ja han tornat per voluntat pròpia a territori marroquí. L'episodi deixa interrogants. ¿Quin és l'objectiu de l'última extorsió de Marroc? ¿Recordar la reivindicació de sobirania sobre Ceuta i Melilla? ¿Llegir-li la cartilla a Sánchez pel seu recent viatge a Algèria? ¿Acatar ordres arribades des de Washington i Tel-Aviv?

 

Cal recordar que Trump i Netanyahu mantenen magnífiques relacions amb el rei Mohammed VI i donen suport a les reivindicacions marroquines de sobirania sobre Ceuta, Melilla i Sàhara. Que el PP i Vox no diguen ni piu sobre açò resulta difícil d'explicar. Si són tan patriotes, haurien de rebutjar radicalment les tesis nord-americanes i israelianes. D'altra banda, els capitosts d'EUA i Israel han paït molt malament la posició espanyola sobre el genocidi a Gaza i la guerra contra Iran. De fet, Trump ja ha deixat caure que podria traslladar les bases de Morón i Rota a territori marroquí. Podem estar davant d'altre episodi de la campanya per a fer caure el govern de Pedro Sánchez. A Trump li agradaria que governés en Espanya la dreta i l'extrema dreta. Núñez Feijóo i Abascal, encantats. Deu haver-hi l'enèsima operació per a subministrar arguments a la reacció. Santiago Abascal: ¡Pedro Sánchez, con su regularización, ha provocado una invasión de nuestra frontera! Trump: «Espanya té unes lleis molt dèbils, unes normes massa liberals.» Entre els diversos partits polítics de la ultradreta europea han proliferat declaracions de caire racista.

Jo crec que no es posa suficientment el focus sobre el monarca Mohammed VI, immensament ric. Ha utilitzat desenes de milers de joves i xiquets com a carn de canó en un episodi de guerra híbrida. Tingué un bon mestre; son pare Hassan II organitzà la Marxa Verda mentre agonitzava Franco, per a obligar Espanya a lliurar el Sàhara. (Aquella extorsió comptà amb l'aquiescència dels EUA.) La vida de les persones que han entrat aquests últims dies en Ceuta no deu tenir massa valor per al monarca marroquí; hi ha hagut més de vuitanta morts al costat espanyol de la frontera. I encara poden aparèixer més cadàvers. Es desconeix el nombre de morts al costat de Marroc, perquè les seues autoritats no proporcionen informació. Que tants marroquins cerquen una vida millor fora de sa casa hauria d'enviar algun senyal. D'altra banda, el rei deixa als peus dels cavalls milions de marroquins i llurs descendents que viuen en Europa en temps d'auge del feixisme, però l'extorsió reial no serà l'última si el govern espanyol no mostra més fermesa i el CNI no resulta més efectiu. En fi, ¿per què creu Mohammed VI que traurà més del PP i Vox?

Una mirada a l'Argentina

Un cop acabat el mundial de futbol, les xarxes socials i alguns mitjans han ficat Argentina en la diana. Abans de començar aquesta reflexió, imaginava que algú —la moderadora de la tertúlia matinal de la televisió comarcal, per exemple— em deia: «Intenta ser molt breu. ¿Què opines d'Argentina?» ¡Uf! Impossible contestar amb poques paraules. Hem de començar pel principi. ¿Què és un país, Argentina en aquest cas? És la suma d'elements diversos: territori, flora, fauna, habitants, una determinada estratificació social, una manera d'organitzar-se políticament, una cultura i les seues produccions... Òbviament, alguns d'aquests components em poden agradar més que altres. En 2020, abans de l'estat d'alarma per la pandèmia de covid, vaig viatjar al país austral. En guarde un record magnífic. És evident que tres setmanes no són prou per a conèixer un país en profunditat. Però hi ha formes alternatives —a més del viatge— per a fer-se'n una bona idea. Els territoris són espectaculars. Vaig conèixer les cascades d'Iguaçú, zones de la Patagònia (la península Valdés, el parc nacional Los Glaciares, Tierra de Fuego...), el Riu de la Plata...

Quant a paisatge, Argentina impressiona. Aquell viatge figura entre els millors que jo he fet per a gaudir de la natura. ¿I què podem dir de les gents del país? Doncs el mateix que es pot dir dels habitants de Rússia, les Espanyes o els EUA. A tot arreu hi ha gent bona, regular i dolenta. Sé per experiència que països demonitzats pels occidentals —Iran, posem per cas— estan habitats per gent amable i hospitalària. El nacionalisme de l'estat nació està generalitzat en l'Argentina, però també en molts altres estats: Turquia, Espanya, Rússia, EUA, França... Avui, l'extrema dreta campa pertot arreu. Açò no és motiu per a senyalar els argentins. L'estratificació social del país austral és injusta; els ingressos d'un 75% de les llars estan per sota dels 2.500.000 pesos al mes (1.500 euros). El 50% no arriba al 1.800.000. La classe mitjana està en caiguda lliure. En moltes llars els diners no arriben per a totes les despeses (lloguer, equipament, salut, educació). Tenir treball no elimina el risc de pobresa. El nombre de gent sense sostre ha augmentat molt. En 2020, ja vaig quedar esgarrifat a Buenos Aires quan vaig veure la dimensió del problema.

Vora el 50% del treball és informal i està remunerat amb salaris —750.000 pesos o menys— que no permeten eixir de la penúria. La precarietat és brutal. Durant dècades, ni el peronisme, una cosa ben estranya i difícil d'entendre, ni la socialdemocràcia, ni la dreta han estat capaços de solucionar els problemes. (Molts encara recordaran l'episodi del corralito.) ¿Que els argentins han tingut dictadures? Nosaltres també. De fet, ells van jutjar i condemnar els militars dictadors. Nosaltres, no. En fi, si exceptuem la peculiaritat del peronisme —que pot ser tant de dretes com d'esquerres—, la manera de votar dels argentins no és molt distinta de la nostra. Ara li toca el torn a l'extrema dreta. El passat d'Argentina té llums i ombres. Aquests dies s'ha dit que els argentins són racistes, perquè la selecció nacional de futbol no té cap jugador negre. ¿Què n'hi ha de cert? L'assumpte és complicat. Segons els censos oficials, només el 2'9% de la població és descendent, en tot o en part, dels pobles originaris indígenes. Quant als negres, són el 0'66% de la població total argentina. La majoria és, per tant, blanca, però amb alguns matisos importants.

Certament, molts descendents d'africans van morir a causa de malalties o com "carn de canó" en les guerres d'independència. Però també és cert que tant ells com els indígenes foren sotmesos a un procés d'emblanquinament i absorció. Avui, argentins que passen per blancs ignoren que part de la seua herència genètica és ameríndia o africana. El dialecte del castellà parlat en Argentina conserva paraules africanes: quilombo, candombe, milonga, marimba, tango, mucama... I sí, hi ha racisme a l'Argentina, segons afirmen les seues víctimes, però també n'hi ha a les Espanyes. La història del país austral compta amb un episodi de genocidi. Al final del segle XIX, els governs de Xile i Argentina van fer concessions d'extenses hisendes —estancias— en la Terra del Foc. Hi arribaren ramaders espanyols, xilens, alemanys, argentins, britànics... També hi arribaren missioners catòlics i anglicans, cercadors d'or —com el romanès Julius Popper, un criminal—, i caçadors d'indígenes com Alexander McLennan, Alexander A. Cameron, Samuel Hyslop, John McRae... S'oferien diners per cada indígena assassinat (calia ensenyar els genitals, una orella...).

Els qui es van recloure a les missions van morir a causa de malalties contra les quals no tenien defenses. Ètnies com els ona o els yamana van ser pràcticament exterminades. A hores d'ara s'intenta recuperar la seua memòria. L'enorme quantitat d'immigrants —principalment italians i espanyols, però també d'altres països europeus, i jueus i àrabs— arribats a l'Argentina entre la darreria del segle XIX i el començament del XX se sumà a la població autòctona criolla d'origen espanyol. Conclusió: quan hom visita l'Argentina té la impressió d'estar en un país "europeu". Passejar pel centre de Buenos Aires és com camejar per les eixamples de València o Barcelona. Hi sovintegen els edificis eclèctics, art-decó, historicistes, modernistes... Jo estava allotjat en un hotel del carrer Corrientes, ben a prop de l'Obelisc. En una passejada cap a Plaza de Mayo em vaig trobar amb una concorreguda manifestació de jubilats que protestaven per les pensions de misèria. Vaig traure el mòbil per a fer unes fotos. Uns manifestants, que no degueren notar que jo era turista, em mormolaren: ¡Compañero, unite a la manifestación! Sensació d'estar a casa.

Ara li toca el torn a Isabel-Clara Simó

De vegades, els creadors (els artistes, els escriptors) naveguen per una mar de contradiccions. Poden exhibir una personalitat egoista, malaltissa o poc presentable des del punt de vista moral i, tanmateix, produir obres meravelloses. El pintor Caravaggio, per exemple, tingué una vida ben turbulenta. Hagué de fugir de Roma per haver comès un homicidi. Cervantes fou tancat el 1597 a la Presó Reial de Sevilla per haver-se apropiat diners públics. (Fou descobert després de ser trobades diverses irregularitats en els comptes que portava com a recaptador d'imposts.) Com és natural, els escriptors tenen ideologia. Louis-Ferdinand Destouches, que firmava les obres amb el pseudònim de Céline, tenia posicions antisemites i d'ultradreta, i fou acusat d'haver estat un col·laboracionista durant l’ocupació nazi de França. Tanmateix, és autor d'una obra magnífica, Viatge al final de la nit. Llorenç Villalonga milità en Falange i col·laborà en l'eliminació de les entitats culturals catalanes després que els militars feixistes triomfaren a Mallorca el 19 de juliol de 1936. De fet, la novel·la Bearn o la sala de les nines es va publicar inicialment en castellà.

En altres ocasions, he parlat de Leon Tolstói, Antonio Machado, Picasso, Juan Ramón Jiménez, Neruda o Manuel de Falla, i del seu tracte a les dones. (Neruda fou un violador.) Si miràrem prim, noms d'aquests i de molts altres personatges haurien d'esborrar-se dels espais públics de les nostres poblacions. En molts casos, però, hem convingut de valorar l'obra per damunt de l'autor. A la dreta que governa en l'Alcúdia de Crespins li ha pegat, però, per mirar prim una dona, Isabel-Clara Simó. El PP vol llevar de l'institut alcudià el nom de l'escriptora i ha anat enredant la cosa amb un seguit d'excuses gens sòlides. «No té prou mèrits», va dir l'alcalde de l'Alcúdia. ¡Ha! No hauria consultat la Viquipèdia. Al llarg de la seua trajectòria, l'alcoiana rebé vint-i-un premis, entre ells el de la Crítica del País Valencià —en quatre ocasions—, el Sant Jordi, l'Andròmina dels Premis Octubre, el Porrot d'Honor de les Lletres Valencianes, el Ciutat d'Alzira de novel·la, el Joanot Martorell de narrativa de Gandia, el Ciutat d'Alcoi de teatre, la Medalla d'Honor de la Xarxa Vives i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. ¿I què podem dir sobre la seua obra?

Ens manca espai per a fer recompte dels seus treballs de narrativa, teatre, poesia i assaig, vora una seixantena d'obres. El PP alcudià hagué de buscar-se altra excusa. «No té cap relació amb la nostra població.» Aquesta es cau pel seu propi pes; Colom, Miguel de Cervantes o Teodor Llorente tampoc no tenen cap relació amb l'Alcúdia. Finalment, ha calgut dir la veritat: «¡Isabel-Clara Simó és catalanista!» Al final, tot s'explica. Som davant d'un episodi de la guerra cultural mampresa per la dreta contra la llengua i la cultura nostrades. Podem recordar altres accions. La Generalitat es va negar a celebrar oficialment el centenari de Vicent Andrés Estellés. El govern valencià tampoc no vol saber res del Centre Raimon d'Activitats Culturals previst al monestir de Santa Clara de Xàtiva. Recordem també que la Conselleria d'Educació pensa excloure els autors catalans i balears del currículum de batxillerat. Ara li toca el torn a Isabel-Clara Simó. Jo no vull encruelir-me amb Javier Sicluna, el qual conec personalment. Diuen que és un bon metge rural.

Potser altres hagen resolt per ell que cal jutjar l'escriptora per qüestions alienes a la seua qualitat literària i lingüística. La dreta blasma Isabel-Clara Simó per feminista, esquerrana i defensora de la unitat de la nostra llengua. Ara bé, algun dia pot girar-se la truita. Si el PP de l'Alcúdia de Crespins decidís que un carrer portés el nom del metge alcalde, altra majoria política podria considerar que les idees de l'alcalde ocultaven els mèrits del metge. «Era bon doctor, però no tenia bones idees.» I els nous edils sospesarien llevar del carrer el nom de Sicluna. Que les idees divideixen és una excusa d'anada i tornada. En fi, Isabel-Clara Simó tenia una gran relació amb la nostra comarca. Va sojornar a Xàtiva en 2000, durant la celebració de les Jornades Sobre Globalització i Identitat Nacional que organitzà l'Associació d'Amics de la Costera quan jo n'era president. El nostre record de l'escriptora és inesborrable. Ja m'agradaria que el PP recapacités. Però, en vista dels episodis esmentats més amunt, no crec que això passe. La dreta vol liquidar referents.

(publicat a Levante-EMV, el 25/07/2026)

¡Nos ganaron los zurdos, che!

 

Il·lustració de Joaquín Aldeguer

Clímax nacionalista

Les xifres són inapel·lables; dels vint-i-sis seleccionats per a disputar les fases finals del campionat mundial de futbol, tretze tenen vincles amb Catalunya (o hi han nascut o jugaven al Barça en el moment de la convocatòria o s'han format a la pedrera blaugrana). A la final jugaren nou futbolistes sortits de la Masia: un a l'equip d'Argentina (Messi) i vuit a l'equip espanyol (Lamine Yamal, Pau Cubarsí, Dani Olmo, Marc Cucurella, Eric García, Alejandro Grimaldo, Víctor Muñoz i Gavi). Entre els tretze jugadors cal incloure els valencians Grimaldo i Ferran Torres. De la Fuente també va convocar sis jugadors del País Basc i Navarra, quatre andalusos (Gavi un d'ells), un gallec i un extremeny. Només Rodri Hernández i Marcos Llorente són madrilenys. ¡Majoria aclaparadora de les Espanyes plurals i perifèriques! No hauria passat res si el seu triomf s'hagués celebrat a Barcelona, Bilbao o Sevilla. Però Madrid, ja se sap, és capital del regne. Fa temps, Díaz Ayuso, bona alumna de Rajoy, ho expressà així: Madrid es España dentro de España. ¿Qué es Madrid si no es España? Tratar a Madrid como al resto de comunidades es, a mi juicio, muy injusto.

Tot ha d'acabar confluint en una plaça de Madrid, Puerta del Sol o Cibeles, incloent la celebració d'una victòria esportiva amb contribució aclaparadora de la "perifèria". I com cabia esperar, el nacionalisme espanyol —habitualment banal, ço és, rutinari i endèmic— experimentà un dels seus moments de màxima eclosió. S'han multiplicat la fraternitat i la companyonia horitzontals de què parlava Benedict Anderson quan reflexionava sobre la «comunitat imaginada». Durant uns dies, hom veurà confirmada la creença en una comunitat amb relacions de fraternitat horitzontals, oblidant la desigualtat i les relacions verticals de dominació i subordinació. Ara bé, el nacionalisme banal no es reconeix com a tal. L'espanyolista nega ser nacionalista. Es defineix com a patriota. Aquests dies, nombrosos patriotes s'afartaran de cridar ¡Yo soy español, español, español! Les victòries esportives convertides en triomfs nacionals i espectacles de masses són un dels principals mecanismes de propagació del nacionalisme banal; multipliquen la sensació de consanguinitat i horitzontalitat entre connacionals. Ja passà en 2010 i torna a passar en 2026.

A causa de l'enorme passió que suscita el futbol, l'espanyolisme viu altre moment climàtic. Però hi ha una gran diferència amb el clímax de 2010. La victòria mundialista d'enguany arriba quan el nacionalisme d'extrema dreta està en ascens. La suma d'espanyolisme ultra i del procedent de la humanitat a mig coure —una expressió encunyada per l’escriptor de la Vilavella Manuel Vicent— pot desbordar el nacionalisme banal, més familiar i esprimatxat. Estan a mig coure els humans que es pugen a marquesines, faroles o semàfors, posant en perill la vida i la integritat física, els bandarres que escampen brutícia per les vies públiques i els energúmens que llancen llombardes als agents de policia. Els ultres també han estat molt visibles durant la celebració madrilenya; a més de la munió de rojigualdas, abundaven els draps amb la creu de Borgonya, penó austriacista apropiat pels feixistes. I ja que parlem de banderes, recorde una anècdota del mundial de 2010, esdevinguda en acabar la final, la nit del 10 de juliol, mentre els guanyadors de la selecció espanyola iniciaven la volta d’honor pel Soccer City Stadium de Johannesburg.

Manolo Lama i companyia exaltaven la cohesió del grup, l’absència de localismes, la normalitat amb que s’havien defès els colors “nacionals”. De sobte, Carles Puyol i Xavi Hernández es van cobrir els muscles amb la senyera quadribarrada. Els periodistes de Cuatro es van quedar muts. L’endemà, per a compensar, algú havia proporcionat una senyera blava a Albiol, una bandera d’Astúries a Villa... Enguany, al MetLife Stadium d'East Rutherford (Nova Jersey), Pau Cubarsí també s'encerclà la cintura amb la senyera quadribarrada, però hi va haver més previsió de cafè per a tots: diferents jugadors exhibiren la bandera d'Andalusia, la senyera blava (Ferran Torres), la bandera de Canàries, la de Galícia... Dani Olmo va posar la nota cridanera; lluí la bandera de Terrassa. ¡Serà per banderes! En fi, a la celebració de Cibeles, el capità Rodri va deixar el floró nacionalista: ¡Somos campeones del mundo. Viva la madre que me parió. Viva la madre que nos parió. Viva el rey y viva España! Rodri no és un ignorant; té estudis universitaris (es va graduar en ADE a la Universitat Jaume I de Castelló). Hauria de saber que hi ha conciutadans seus de conviccions republicanes.

Pare racista, fill de colors

Il·lustració de Hamit Gış

El poder evocador de les fotos antigues

Fa poc dies, he acabat de llegir Indignitat. Una vida recreada, de Lea Ypi, nascuda a Tirana en 1979, quan la República Popular Socialista d'Albània era dirigida amb mà de ferro pel dictador estalinista Enver Hoxha. Actualment, l'escriptora albanesa és professora de la London School of Economics. Va descobrir a les xarxes una foto en blanc i negre dels seus avis, que passaven la lluna de mel en 1941 a les Dolomites. Uns comentaris negatius la van empentar a escriure la biografia de la seua àvia Leman. Sovint, he escrit sobre el poder evocador de les fotos antigues. En març, Xavier, un conegut meu, m'envià una. La imatge en blanc i negre està presa a la Glorieta de José Espejo. S'hi veu una parella. Ell té un posat gens gojós. Només un ble de cabells esclarissats i pentinats cap endarrere intenta dissimular la calbesa a la part alta del seu crani. Les seues celles arrufades i la comissura dels llavis molt serrats i arquejats cap a baix potser denoten inquietud. Vesteix americana i pantalons clars una mica tronats, camisa blanca i corbata llarga a ratlles. Fica la mà dreta a la butxaca dels pantalons. Amb l'esquerra, agarra el braç de la dona, que cau fluix.

Ella sembla prenyada. Duu un conjunt obscur de jaqueta i faldilla creuada —ambdues peces a quadres—, brusa blanca amb el coll girat sobre la jaqueta i sabates negres de taló baix amb els dits a l'aire. No mira a càmera. Intenta somriure, però el gest li surt molt forçat. Té, això sí, un cert aire d'altivesa. ¿Qui són els personatges de la foto? Xavier diu que l'home va treballar com subaltern al Banc d'Espanya. Vaig trucar a ma tia. El meu avi matern fou cap de subalterns a l'antiga sucursal xativina del Banc d'Espanya. Tenia habitatge al segon pis de l'edifici avui Casa de la Ciutat. Jo em quedava molts dies a cals meus avis. Els meus germans i jo participàvem de les activitats que s'organitzaven tots els anys el 4 de novembre, diada de Sant Carles Borromeu, patró dels treballadors de banca. També recorde com tots els mesos arribava un camió protegit per la guàrdia civil i entrava al pati de darrere del banc. L'avi m'explicà que portava bitllets nous i s'enduia els esguerrats o malmesos; el Banc d'Espanya assortia de diners els bancs privats de la ciutat, que n'eren molts. Alguns (Español de Crédito, Hispano Americano) ja han desaparegut.

Però tornem a la foto de la parella. Fou presa en 1959. L'home es deia Felipe. Havia combatut al bàndol franquista durant la guerra i assolí el grau de sotsoficial. Sergents i brigades del cigró (o chusqueros en castellà) pescaren plaça en organismes oficials quan es llicenciaren —com molts guàrdies civils retirats. Sí, Felipe treballava al Banc d'Espanya. La seua dona devia estar al setè mes d'embaràs quan es van fer la foto a la Glorieta. Va parir setmanes després, però la felicitat duraria poc. Una nit d'agost d'aquell any, jo dormia a cals avis. Potser havien acabat els dies oficials de fira, bé que les parades s'estaven fins al final del mes. A les tantes de la matinada, se sentí un soroll fort, una mena d'espetec. Jo recorde vagament que hi hagué rebombori a casa i, l'endemà, a tot l'edifici. ¿Què havia passat? Felipe s'havia suïcidat mentre feia guàrdia nocturna. Es va disparar amb la seua arma reglamentària. (Tots els subalterns en tenien.) Havia caigut a la temptació de sostraure periòdicament quantitats de bitllets de les oficines del banc, pels matins.

Quan els empleats de caixa van detectar que els comptes no quadraven, s'obrí una investigació. Fins i tot arribaren perquisidors des de la central de Madrid. En veure's descobert, Felipe degué precipitar-se en una voràgine d'angúnia i malsons terribles. Imaginaria allò que l'esperava. En aquella època, els albanesos suportaven el règim estalinista d'Enver Hoxha. Nosaltres ja patíem, a la darreria dels anys cinquanta, dues dècades de dictadura feixista pura i dura. A més a més, Felipe, franquista sens cap dubte, devia haver furtat molts diners. Havia comès un delicte greu. ¿N'estaria assabentada l'esposa? Finalment, l'home optà per llevar-se la vida. La dona i la seua criatura marxaren de la ciutat. Ma tia ignora on anaren i si la vídua fou obligada a tornar tots o part dels diners furtats pel marit. En desembre de 1959, visità Espanya el president dels EUA, Dwight D. Eisenhower. El suïcidi de Felipe, una anècdota local, s'oblidà. La sucursal del Banc d'Espanya acabaria tancant. Però una lectura i el poder evocador d'una foto m'han fet recordar.

(publicat a Levante-EMV, l'11/07/2026)

Trump, Infantino i el mundial de futbol

Estic remitjant en una porra. Hi juguen cent trenta-vuit persones. Ara mateix, estic en dotzena posició, però he arribat a ser el primer. Que ningú no em pregunte com m'ho he fet, perquè no ho sé. Encara més: no tenia cap intenció de prendre part a la porra, però la insistència del meu nét major... ¡Els néts són la meua debilitat! En principi, jo no sabia com emplenar el full d'excel. El meu nét em digué: «No et preocupes, iaio. Després de dinar farem la porra. És molt fàcil.» En fi, posàrem mà a l'obra. Ell m'anava cantant partits de seleccions i jo anava dient els meus pronòstics. En acabar, em va dir: «Has ficat uns resultats molt estranys. Crec que no tens cap possibilitat de guanyar la porra.» ¡Ha! Quan em vaig situar en primera posició, el 24 de juny, durant la fase de grups, el meu gendre i els meus néts no s'ho podien creure. «Iaio, ¿com saps tant?» No cal anar a una universitat per a entendre l'essencial del futbol, un joc durant el qual onze jugadors donen puntades de peu a un baló i intenten introduir-lo en la porteria d'un equip contrari amb idèntica pretensió. Al final, aquell equip que marque més gols guanyarà el partit.

Per a clavar el baló en la porteria contrària i impedir que el contrincant el clave en la teua, calen habilitat, condició física, tècnica i estratègia. Òbviament, si volgués ser entrenador, hauria de fer un curs. Tanmateix, per a ser mer aficionat, només cal tenir idea de quins equips o seleccions tenen nillors entrenadors, millors jugadors i, per tant, més potencial. No es poden menysprear, per exemple, seleccions africanes amb futbolistes que ja juguen a les millors lligues europees. Tanmateix, quan ja havia enviat la porra i, per tant, ja no podia canviar cap pronòstic, vaig tenir la sensació d'haver-me equivocat apostant que la selecció espanyola serà campiona i Mikel Oyarzabal, el màxim golejador. ¿Per què? Perquè entenc el suficient de futbol per a saber que té poc d'esport i molt de política i negoci. El futbol és un vehicle d'expressions identitàries, és la guerra per altres mitjans. Sols cal parar esment en el vocabulari: ariet, atac, defensa, canonada, tret... Aquests dies es recorda el mundial de 1934 celebrat a Itàlia. Espanya i Itàlia s'enfrontaren en fase de quarts de final. La selecció espanyola patí el primer gran robatori de la seua història.

Hi hagué de tot: alineacions indegudes a l'equip italià, moltes agressions —al porter, Ricard Zamora, li van trencar dues costelles—, gols dubtosos italians, gols vàlids espanyols anul·lats... L'arbitratge fou nefast. Es va permetre tota classe de violència contra els espanyols. Mussolini volia que guanyés Itàlia tant sí com no. I és que el futbol està regulat per unes normes que han d'aplicar en primera instància els àrbitres. Però existeixen les trampes, les faltes sense càstig, els arbitratges gens imparcials, les decisions injustes, els "errors" arbitrals... Tot això també s'hauria de tenir present al fer una porra. Però llavors, un mer entreteniment requeriria més treball que una tesi doctoral. ¿Guanyarà Espanya el mundial? Primer li caldrà superar les fases de quarts i semifinals, cosa gens fàcil. La final es jugarà a Nova York. Imaginem que la selecció espanyola hi arribe, que li toque jugar contra Argentina. A la tribuna presidencial podrien estar Trump, Milei i Infantino. ¿Permetrien que guanye Espanya? Diferents indicis fan sospitar el pitjor. El primer de tots és l'animositat del president dels EUA contra Pedro Sánchez i, de retop, contra Espanya.

 

Il·lustracions de Jorge González i Hanif Bahari

No li agradaria gens haver de lliurar el trofeu de campiona del món a la selecció espanyola. Per tant, podria repetir-se un episodi com el de 1934 a la Itàlia de Mussolini. A l'Amèrica de Trump també passen coses: Omar Artan, col·legiat somali, fou expulsat d'EUA; una trucada de la Casa Blanca aconseguí que li fos retirada la targeta roja a Balogun, davanter nord-americà que havia comès falta greu; Gianni Infantino, cap de la FIFA, tenia mala cara quan Egipte anava guanyant Argentina per dos gols a zero... El detall és rellevant; el cúmul d'arbitrarietats que perpetrà l'equip col·legial contra Egipte, a partir del minut 78, fou immens. S'aconseguí que Argentina guanyés el partit. ¡Una martingala més gegant que la Gran Piràmide de Guiza! I un últim indici: tot l'equip arbitral que dirigirà el partit de França contra Marroc està format exclusivament per col·legiats argentins. Sembla clar que Infantino, per motius crematístics, vol que Messi puge als altars —jo pensava que ja hi era. I també està prou clar que el president de la FIFA és un llepaculs de Trump. ¿És possible que Espanya guanye el mundial? Ho trobe ben difícil, però vés a saber.

Dret a criticar

Segons el magistrat Marchena, està permès de criticar els jutges, però no s'haurien de fer servir expressions com 'fatxes amb toga' o 'màfia judicial'. Jo no solc utilitzar insults, dicteris o paraules grosses quan critique l'actuació d'una autoritat, però expressions com les al·ludides formen part del cabal lèxic referit als jutges. La STC 65/2015 recordava que las actuaciones y resoluciones judiciales pueden ser objeto de pública crítica por los ciudadanos [...]. Esta crítica no dejará, en general, de ser legítima por su eventual aspereza de tono o de lenguaje, pues la Constitución ampara como libertad de expresión, en según qué circunstancias, también las manifestaciones desabridas o que puedan molestar, herir, inquietar o disgustar. La sentència afegia que cap la crítica genérica, por acre que hubiera sido, al funcionamiento del Poder Judicial o comentarios o valoraciones sobre la orientación o tendencias de juicio, en general, de un miembro de aquel Poder [...] i la discrepancia, por enfática que su expresión fuera, con la actuación del juzgador, discrepancia que puede llegar a poner en duda o a negar incluso su competencia profesional.

Per tant, podem criticar el poder judicial no perquè ho diga Marchena, sinó perquè vivim en una democràcia —almenys de moment. Els ordenaments democràtics liberals suposen per definició la possibilitat de dissentir dels poders, la qual cosa implica un reconeixement del dret ciutadà a criticar actuacions de les autoritats. La discrepància i les crítiques aspres, molestes o feridores compten amb aval constitucional —sempre que la crítica siga genèrica. Cal recordar que poder criticar és un dret derivat de la llibertat d'expressió. Des de la Il·lustració es considera l'exercici de la crítica com a condició de tot ordenament sociopolític amb pretensió de legitimitat. Quant a les discrepàncies amb l'actuació d'un jutge concret... La mateixa sentència 65/2015 del Tribunal Constitucional confirmava, amb dos vots particulars en contra, la condemna a dos portaveus de la Plataforma Aguilar Natural que havien criticat una magistrada de la jurisdicció contenciosa administrativa a través de la secció de cartes al director del Diario de Teruel. Les diferents instàncies judicials van considerar que la crítica havia atemptat contra l'honor de la magistrada.

Crítiques genèriques sí, però individualitzades... Cal anar amb compte; pot caure una demanda per injúries i calúmnies. I açò mena a una qüestió d'absoluta actualitat, relacionada amb el debat de si existeix o no lawfare a la judicatura espanyola. ¿Hi ha tribunals i jutges que practiquen la guerra bruta judicial? Si practiquen lawfare, són prevaricadors. Els jutges són independents dels altres dos poders de l'Estat, però han d'estar totalment sotmesos a l'imperi de la llei emanada del parlament, que és el dipositari de la sobirania popular. Si retorcen lleis que contenen mandats evidents o les interpreten en sentit contrari al volgut pel legislador, els jutges es desvien del seu deure, manquen a l’obligació del càrrec que exerceixen. Amb aqueixa actitud, alguns ciutadans poden patir indefensió, veure afectat el seu dret a la tutela judicial efectiva i perdre el seu bé més preuat, la llibertat. Aquesta manera d'actuar dels jutges només té un nom: prevaricació. És lògica, per tant, la crítica al funcionament del Poder Judicial. Davant casos palmaris de lawfare, expressions com 'fatxes amb toga' o 'màfia judicial' fan curt, mal que molesten al jutge Marchena.

 

Atac a l'autonomia local

Evidentment, un edifici públic es pot alçar en qualsevol indret d'una ciutat, sempre que no ho impedisca la normativa urbanística. D'altra banda, les normes poden ser modificades seguint els canals reglamentaris. Faig aquesta reflexió perquè vaig llegir que el líder local del PP, Marcos Sanchis, retreia a l'alcalde que no volgués canviar la qualificació urbanística d'algun dels solars en què havia posat l'ull la Conselleria de Justícia, per a ubicar els nous jutjats. Marcos recordava que en altres casos —el del nou centre de salut, per exemple— s'han fet sense cap problema modificacions puntuals del planejament urbanístic. Vaja per endavant que ignore si es tracta de casos equiparables, però tinc molt clar que hi ha boníssimes raons per a no renunciar al projecte de nous jutjats a Santa Clara. Primerament està el respecte a la tradició. Des d'època antiga, els edificis institucionals solen alçar-se en espais cèntrics de les ciutats. En les romanes, el fòrum se situava a l'encreuament dels dos carrers principals, el cardo maximus i el decumanus maximus.

Al voltant del fòrum porticat, se situaven el mercat, les termes, la cúria (seu del senat local), els temples principals, la basílica (edifici d'usos diversos en què també s'impartia justícia)... Sols les construccions per a espectacles (els teatres, els amfiteatres i els circs) es construïen a la perifèria o fora dels murs. La Saetabis romana degué tenir aquesta configuració. Els temps han canviat, és clar, però encara avui són innombrables les ciutats que continuen emplaçant els edificis més representatius al centre urbà. Faré una analogia: una casa consistorial és l'equivalent de la cúria, i un palau de justícia, el successor de la basílica romana. A l'edil del PP li sembla bé, però, que els jutjats s'edifiquen a l'extraradi —al Pla de la Mesquita, posem per cas. ¡Ha! ¿I per què no al terme del Genovés? Donaríem una alegria als seus veïns. En fi, deixem les bromes. L'oposició té dret a expressar la seua opinió. Els ciutadans també. Jo trobe que l'actitud de conselleria ataca l'autonomia local. ¿Han de ser uns poders superiors els qui decidisquen en quin punt de la nostra ciutat s'ha d'alçar un edifici institucional? Això ens tocarà decidir-ho als veïns de Xàtiva, dic jo.

De moment, estem representats per l'actual equip municipal de govern, sortit d'unes eleccions. Els partits que el formen s'hi van presentar amb un programa que incloïa el projecte de nova seu judicial a Santa Clara. Per tant, la idea compta amb suport de l'electorat. Açò és de primer curs de teoria i praxi democràtiques. Encara més: en política ha d'haver-hi una cosa que es diu bona fe. El projecte ja estava licitat i redactat. La llicència, concedida. Ja s'havien esmerçat diners públics en l'assumpte sense oposició de conselleria fins ara. Fer marxa enrere quan falten dotze mesos per a les pròximes eleccions locals fa pensar mal. ¿Bona fe? Mmm. D'altra banda, tenim els arguments del PP per a justificar la pretensió d'enviar els jutjats a l'extraradi. Sanchis diu que la prioritat "absoluta" ha de ser assegurar instal·lacions modernes i accessibles per a ciutadans i professionals de la nostra comarca. El projecte de Santa Clara, dissenyat pels arquitectes Ramón Esteve i Carlos Campos, proposa una arquitectura moderna. I l'indret d'emplaçament, enfront de l'Agència Tributària, és perfectament accessible. Per tant, deuen haver altres raons que s'oculten.

La prioritat absoluta és fer tot allò que més convinga a la nostra ciutat. Segons el meu parer, li convenen vàries coses: revitalitzar el centre històric dotant-lo d'activitat, rehabilitar el patrimoni i donar-li ús, acostar els serveis públics a la ciutadania... Si s'actua en sentit contrari, per interès electoralista o corporativista, ciutat vella s'arrumbarà cap al naufragi. La ubicació dels jutjats a Santa Clara és perfecta per a molts xativins; la gran majoria podria arribar a peu a fer qualsevol gestió. En canvi, el trasllat a indrets com el Pla de la Mesquita obligaria prou gent a utilitzar vehicle privat —o transport públic. Els habitants d'altres poblacions igualment vindran en algun mitjà de transport. L'entrada de forasters al centre urbà també resulta beneficiosa per al comerç local. Això sí, cal garantir aparcament a distància raonable. En fi, la prioritat absoluta és impedir que una dotació pública com el palau de justícia s'envie als voltants del riu Albaida o al Polígon Industrial E. Jo no imagine la basílica de la Valentia romana a la vora del barranc del Carraixet.

(publicat a Levante-EMV, el 27/06/2026)

Gabriel Rufián

 Il·lustració de Rubén Jiménez "Rubencio"

 

Molta gent, sobretot d'esquerra, diu a tothora que Gabriel Rufián és el millor polític del Congrés dels Diputats. M'imagine que realment es vol dir que Rufián és el millor orador del Congrés. En realitat, ser el millor polític i ser el millor orador són coses distintes. Que és un bon parlamentari sembla fora de dubte. Jo també el vaig escoltar en directe fa un temps, a Sant Domènec. Havia estat convidat pel sector escindit de l'agrupació local de Compromís —Empar Penadés n'era el cap visible— a pronunciar un discurs durant un acte celebrat a l'antic convent xativí. Les seues paraules van estar molt bé. El seu discurs era clarament d'esquerra —no sé si sobiranista. Però una cosa és predicar i una altra, donar blat. Evidentment, els discursos parlamentaris de Rufián solen ser clarament d'esquerra, però mai no ha ocupat un càrrec polític executiu, ni de primera ni de segona fila. No ha estat president, ni ministre, ni conseller, ni membre de cap equip de govern municipal. En les darreres eleccions municipals, encapçalà la llista d'ERC al seu poble, Santa Coloma de Gramenet, però els republicans només obtingueren quatre escons i quedaren a l'oposició —hi governa el PSC amb una majoria absoluta de disset regidors. Rufián renuncià l'acta. Per tant, ¿és un bon polític? No ho sabem; no ha passat la prova del 9, que és tocar alguna parcel·la de poder executiu. I com tinc moltes canes, igual que MAR, ja he vist una pila de vegades la mateixa pel·lícula protagonitzada per un gran polític (o una gran política) que ve a unir i a salvar l'esquerra —i tot el progressisme de pas. La penúltima gran promesa de l'esquerra havia de ser Yolanda Díaz, la millor ministra de Treball de la democràcia. I ja sabem com ha quedat la cosa. Ara, l'últim salvador de l'esquerra —l'espanyolista, s'entén; l'esquerra d'Euskadi, per exemple, no necessita ningú que la salve— sembla ser Gabriel Rufián. ¿Aconseguirà el seu propòsit? ¡Uf! No ho sé. Encara que d'orígens familiars andalusos, ha reivindicat fins ara la seua militància independentista. Per experiències anteriors, sabem que res que vinga de Catalunya ha estat ben acollit a l'Espanya profunda —i no tan profunda. ¿Serà Rufián una excepció? Vés a saber. Jo tinc els meus dubtes. Amb els anys, m'he fet molt escèptic. Ara bé, compartisc la seua reflexió que s'haurà de fer alguna cosa per a remuntar les perspectives fatals que pronostiquen les enquestes, per a l'esquerra, en les pròximes eleccions generals. Si s'acompleixen, tindrem governs d'extrema dreta durant molts anys. Vist el que passa en altres llocs, ¡cos a terra!