Falta d'integració

Sovint se sent dir: «Parlen molt de la invasió d'immigrants africans, però no diuen res dels milers d'ucraïnesos residents a Espanya.» (A l'Estat espanyol resideixen més de 300.000 ucraïnesos, quasi 200.000 arribats després de la invasió russa al seu país.) Anem a les xifres. Amb dades de 2022, aquesta era la situació a Espanya. Hi residien 8.260.000 estrangers, el 17% d'una població total espanyola de 48.600.000 habitants (el 12,5%, si es descomptava la gent d'origen estranger que havia obtingut la nacionalitat espanyola). Un 45% d'estrangers procedien d'Hispanoamèrica, un 30%, de països europeus, un 18%, d'Àfrica, un 7%, d'altres llocs —Xina, Pakistan, Afganistan... Per tant, almenys el 75% dels immigrants comparteix algun tret ètnic o cultural —que inclou les arrels religioses, amb independència de si són creients o no —amb els espanyols. Colombians, ucraïnesos, veneçolans, argentins, alemanys o britànics son percebuts com persones semblants a nosaltres. Això ens tranquil·litza. Perquè la por a l'"altre" sol estar darrere de la xenofòbia. Entre el 20 i el 22% dels emigrants procedeixen, però, de llocs on l'islam és la religió predominant.

La nostra percepció d'aquestes persones és diferent; tenen ètnies, cultures i una tradició religiosa —no importa si són agnòstics o practicants— distintes a les nostres. És probable que no vagen a ser rebuts com els altres immigrants. I això ens porta al problema de la falta d'integració dels col·lectius magrebins, subsaharians, pakistanesos, afganesos... Estarien integrats si visqueren al mateix carrer que els ciutadans autòctons, a la mateixa escala, acudiren als mateixos restaurants i bars... Com manquen d'espais d’integració, la mesquita i el locutori esdevenen els únics punts de reunió. Això provoca que molts immigrants, no particularment religiosos, acaben caient en la xarxa fonamentalista impulsada des de les mesquites. El resultat és una comunitat musulmana que predica el nosaltres i ells, els fidels i els infidels. Això adoba el refús mutu entre part dels arribats i part dels ciutadans de la societat d'acollida. Un peix que es menja la cua. Naturalment, ni tots els immigrants ni tots els autòctons cauen en aquest cercle viciós, però es dibuixa un panorama propici per a l'augment de la islamofòbia i la xenofòbia que aprofita l'extrema dreta.

La integració es torna tan difícil que molta gent de bona voluntat apel·la a la multiculturalitat. El sociòleg alemany Ralp Dahrendorf parla d’una societat estructurada en vides separades en un espai públic comú que és igual per a tots. Aquesta expressió ens porta directament a parlar del multiculturalisme com un model que tendeix a mantenir distintes cultures separades i aïllades. Evidentment, l'assimilació de nouvinguts —el model francès basat en la màxima «A la terra on vas, fes el que veuràs»— no ha acabat de funcionar enlloc. Per als francesos, la integració dels magrebins passa perquè accepten les valeurs republicaines laics. Però no sembla que l'objectiu s'haja aconseguit. Els primers algerians o marroquins arribats a França no eren conflictius, però alguns néts engreixen les files de la gihad. La marginació i el desarrelament —no se senten francesos ni magrebins— els llança en braços de xarxes radicals que ofereixen identitat i sentit de pertinença. El model ha fracassat, no perquè falle la teoria, sinó perquè no s'han fet bé les coses en la pràctica. Els disturbis racials a les perifèries de París i altres ciutats ho demostren.

Encara que tots els ciutadans són iguals en teoria i tenen les mateixes oportunitats, els altíssims índexs de desocupació de la població d'origen immigrant o la creació de guetos als afores de les grans ciutats palesen la disfuncionalitat del model republicà. A casa nostra, hauríem de prendre nota. Quant al multiculturalisme —el model britànic—, duu a la segmentació en compartiments estancs i pot suscitar una enorme conflictivitat social, com vam veure dies passats. En crear-se comunitats separades, les minoritàries entren en conflicte amb l'autòctona, majoritària i que professa els valors dominants. La comunitat musulmana radicalitzada, posem per cas, exigeix, apel·lant a les llibertats democràtiques i els drets humans, que es respecten determinats valors culturals seus que xoquen frontalment amb els valors constitucionals. Alguns ciutadans estaran disposats a cedir. Altres, en canvi, no acceptaran que hi haja lleis a la carta per a cada comunitat ètnica o cultural. I la concepció de nació espanyola que vindica la dreta més reaccionària (unió perpètua indissoluble amb trets culturals i identitaris propis i eterns) no ajuda a la integració.

S'ha de rebutjar la islamofòbia indiscriminada contra qualsevol persona per professar l'islam. Cal tractar els musulmans com ciutadans sense més, amb els seus drets i els seus deures. També cal adonar-se que existeixen musulmans invisibles, és a dir, gents que no fan ostentació pública de les seues creences. Ara bé, el respecte a tothom no ha d'impedir la crítica a les idees —sovint intolerants i sectàries— que atempten contra la dignitat i els drets humans, ni el rebuig de qui les patrocine. («La crítica a idees, líders, símbols o pràctiques de l’islam no és islamòfoba per se, tret que vaja acompanyada d’odi cap als musulmans en general», afirma Ahmed Shaheed, relator especial de l'ONU en matèria de llibertat religiosa o creences.) No sé si encara estarem a temps de revisar la nostra percepció dels musulmans. Sembla que ens adrecem, amb passes de gegant, cap a una societat articulada al voltant del multiculturalisme, model que no ha funcionat al Regne Unit. L'aversió als immigrants —musulmans sobretot— està darrere del Brexit i els greus avalots de l'extrema dreta. Quan veges la barba del teu veí pelar, posa la teua a remullar.

¿Pintures murals descontrolades?

En algunes viles i ciutats del centre d'Europa existeix el costum de decorar les façanes de les cases tradicionals amb pintures murals. A partir del segle XVI, el Renaixement es va estendre des del centre d'Itàlia fins al nord, va travessar fronteres i exercí una enorme influència al Tirol meridional i Baviera. Els primers frescos van aparèixer a les façanes de moltes esglésies, palaus i castells. Però l'arquitectura popular adoptà també el muralisme. El costum s'ha conservat en contrades d'Alemanya, Suïssa, Àustria... Un dels indrets més emblemàtics és Oberammergau, vila de l'Alta Baviera pròxima a la frontera amb Àustria. La seua tradició de murals començà al segle XVII i s'allargà fins al XIX. Predominen, per tant, els estils barroc i rococó. Els murals no sols representen escenes religioses o de la vida quotidiana. També sovinteja el trompe-l’oeil que simula elements arquitectònics (frontons, volutes, columnes) al voltant de les obertures (portes, finestres, balcons). Es fa servir la tècnica del lüftl —paraula de la qual prové el nom lüftlmalerei que es dóna als frescos de les façanes—, consistent a pintar sobre guix tendre de pedra calcària.

El lüftl permet que els pigments penetren més profundament en el morter. Així s'assegura millor la conservació i la durabilitat dels frescos, que han de suportar els agents meteorològics. A hores d'ara, els murals continuen pintant-se en estils més moderns. La tradició es conserva en diferents localitats de Suïssa (com Lucerna o Stein am Rhein, vila ben bonica situada a les vores del llac Constança) i d'Àustria (com Kufstein o Graz), però les seues petjades es veuen en moltes altres poblacions. El principal atractiu turístic de Stein am Rhein són les seues pintures murals. I ara ve la pregunta del milió: ¿ha existit alguna vegada a Xàtiva la tradició de pintar escenes a les façanes? ¡No! Però estem a punt d'inventar-la. I açò ens remet irremeiablement a Toni Espinar, el magnífic pintor d'Alzira que viu a casa nostra. Encara recorde la meua sorpresa quan, ja fa un bon grapat d'anys, vaig veure l'espectacular mural inspirat en la Vista de Xàtiva d'Anton van den Wyngaerde, que Espinar havia pintat en unes mitgeres de la part alta del carrer de les Ànimes.

Ha plogut des de llavors i comencen a sorgir problemes com la proliferació de murals al conjunt històric —de què també forma part el Raval— i l'abús de l'autoria única. Una xativina que viu i treballa a Barcelona fa aquesta reflexió assenyada: «M'agraden els murals de Toni Espinar, per la seua barreja de reivindicació, tradició i estètica presa del còmic. Però m'agrada veure'ls a zones "neutres" de Xàtiva, com el Raval, i no de manera descontrolada a la plaça del Mercat o llocs emblemàtics del centre històric.» La imatge inveterada de la plaça del Mercat i els espais adjacents s'altera; entre murals enllestits i projectes que encara no s'han materialitzat —¡i tant de bo no s'arriben a materialitzar mai!—, la fesomia del districte Ciutat canvia. Al nucli històric hauria de respectar-se la paleta de colors tradicionals. Crec recordar que els tècnics d'urbanisme i patrimoni la van establir fa temps. ¿Encara estarà vigent? En moltes poblacions valencianes, la gent solia pintar els fronts de les cases amb certs colors. Es conserva el costum al nucli històric de la Vila Joiosa i en Alzira, al seu barri de la Vila. La lògica diu que es faria el mateix a Xàtiva.

Cal plantejar-se algunes preguntes: ¿els propietaris han de demanar llicència quan volen exhibir murals a les façanes dels seus immobles? ¿existeix un reglament municipal sobre això? ¿què diu la Direcció General de Patrimoni Cultural? (Del Pla Especial de Protecció del Centre Històric, millor no parlar; deu dormir en algun calaix de conselleria.) Les façanes són de domini públic, però plana la sospita que els últims murals pintats a Xàtiva manquen de permís municipal. Jo no tinc res en contra de l'art urbà. N'he vist mostres superbes a Berlín, Leipzig o llocs més pròxims. Un edifici de l'avinguda Miguel de Cervantes de Múrcia, per exemple, exhibeix un enorme Dalí pintat per l'artista brasiler Eduardo Kobra. Les pintures de carrer —no els grafits o els gargots anònims— humanitzen els espais de les perifèries urbanes, poden embellir mitgeres i fronts de blocs d'habitatges d'estil arquitectònic indefinit, ruscos en què sol viure gent de classe obrera. Ara bé, ¡ja n'hi ha prou, d'invents en ple nucli històric! Una mica agrada, però massa embafa.

(publicat a Levante-EMV, el 07/09/2024)

Xàtiva a Estellés

Utopies i prioritats

Atès que els estudis existents sols han pogut valorar les conseqüències de l'obertura de fronteres en àmbits regionals limitats, no pot pronosticar-se què passaria si foren completament obertes per a tots els habitants del planeta. No pot descartar-se que, sense arribar als extrems apocalíptics que alguns han presagiat, l'obertura, almenys a curt termini, tingués costos importants per als estats receptors. Per tant, en contra de l'habitual tendència dels teòrics de la justícia global a ignorar aquest tipus d'escenari, sembla difícil negar que l'obertura de fronteres suscitaria un dels supòsits de col·lisió de les responsabilitats distributives globals i les lleialtats patriòtiques. Els partidaris de la concepció estatalista de la justícia global opinen que aquests conflictes han de resoldre's en favor del pol dels compatriotes. En fi, hi ha raons per a concloure que, si es reconegués un dret humà ple a la mobilitat internacional, molta gent optaria per migrar a altres països. Atès el volum de persones que aspirarien a entrar en determinats estats, és ben probable que als receptors dels fluxos migratoris els resultés impossible d'oferir acomodament a tothom.

Llavors, semblaria raonable donar prioritat a demandes d'entrada dels qui necessiten migrar per a satisfer les seues necessitats més bàsiques, davant dels qui desitgen fer-ho per a millorar el seu nivell de vida o, simplement, per a accedir a certes preferències no vitals que no poden satisfer en llurs països d'origen. Mentre que, per a uns, açò significa que la defensa d'una major obertura de fronteres deuria deixar de basar-se en la llibertat internacional de moviment per a centrar-se en la justícia distributiva global, per a altres suposa que sols els primers tindrien un autèntic dret humà a emigrar. Però alguns teòrics consideren que, ni tan sols concebuda com un dret de fuga, la immigració és un dret humà. No supera el test de compatibilitat, que obliga a determinar quina manera d'implementar els drets primaris a la subsistència o a un nivell de vida adequat afecta menys drets dels ciutadans del l'estat receptor amb els quals es tenen obligacions correlatives. En tot cas, encara que permetre la migració no siga la mesura més eficaç per a lluitar en conjunt contra la pobresa extrema, això no significa que no siga eficaç per als qui migren fugint d'ella.

Si adoptem una perspectiva humanitària, potser la forma més ràpida de satisfer les necessitats bàsiques i urgents dels qui pateixen pobresa extrema exigiria deixar-los travessar les fronteres i entrar a formar part del club per a beneficiar-se, com a ciutadans o residents, d'oportunitats reservades als qui ja estan dins. No pot demanar-se'ls als potencials migrants que esperen que llurs països es desenvolupen econòmicament, o que la redistribució de riquesa reduïsca las grans desigualtats globals i millore les seues condicions de vida, perquè no viurien per a veure-ho. La mesura més important per a baixar els costos d'alçar les restriccions a la migració és la creació d'oportunitats als països pobres. Si aquests duen a cap més reformes (fonamentalment, mesures efectives contra la corrupció) i els països rics afavoreixen la reducció del deute extern, fan una regulació més justa del comerç mundial o atorguen més i millor ajuda exterior, es reduiria la pressió migratòria i resultaria segur per als estats receptors alçar les restriccions. Però aquest horitzó sembla a hores d'ara absolutament utòpic. La massa de desfavorits no pot esperar eternament.

Si el contingut del dret de fuga inclou l'opció de travessar les fronteres de tots els estats, i no d'algun que permeta l'accés a una vida mínimament decent, llavors, en absència —com s'esdevé en l'actualitat— de mecanismes institucionals, tant regionals com mundials, que garantisquen una distribució equitativa d'aquests refugiats econòmics, no pot descartar-se que el dret en qüestió puga acabar imposant costos excessivament onerosos sobre els estats receptors. El punt de partida per a afirmar l'existència d'un dret humà ple —un dret moral universal— és alguna consideració axiològica, algun interès universal o algun vincle amb la dignitat humana. Però un dret no equival a les consideracions de valor que el fonamenten. Al contrari, la seua existència dependrà de si les consideracions relatives a la dignitat i l'interès són suficients per a imposar una obligació als altres. I una obligació, que és el contingut d'un dret, sols existirà si és factible, la qual cosa està condicionada al fet que siga possible complir-la sense una càrrega excessiva. En qualsevol cas, mentre es debaten qüestions morals i jurídiques, s'han d'atendre les prioritats.

Recital poètic

Beneficis i costos per als països emissors i receptors

Generalment, ningú no emigra del seu país per gust. La gent sol fugir de casa per necessitat. En realitat, el dret a romandre al seu país és, per a una immensa majoria de persones, més important que l'inexistent dret a migrar. Però les coses no són blanques o negres. Sovint, se'ns escapen matisos del fenomen migratori. Tenim, per exemple, el debat sobre els beneficis o els costos que provoca el fenomen en els països emissors i receptors dels migrants. Federico Arcos Ramírez explicava l'estat de la qüestió en un article publicat a Cuadernos de Filosofía del Derecho. Els països receptors solen guiar-se per una màxima: és prioritària la justícia igualitària domèstica davant un hipotètic dret a la mobilitat internacional per a satisfer interessos no vitals. No n'hi ha prou amb reconèixer la universalitat d'un interès; cal determinar les responsabilitats que comporta la seua satisfacció, ço és, el seu cost. Una explicació satisfactòria de l'existència d'un dret humà ha d'oferir també una explicació sobre l'origen dels recursos per a satisfer-lo i de les raons per les quals certes persones —evidentment els contribuents— han de proporcionar-los.

A diferència del dret democràtic a la mobilitat dins les fronteres estatals, un "dret" a traspassar-les no constitueix cap raó capaç d'imposar el tipus d'obligacions que permetrien considerar-lo un dret humà ple, ja que els deures positius que tenim amb els estrangers són menys exigents que els deures amb els compatriotes. El motiu pel qual no podem considerar la llibertat internacional de circulació equiparable a la lliure mobilitat per l'interior dels estats és que només la segona imposa deures positius de magnitud suficient per a considerar-la un dret ple. Els deures amb els estrangers no exigeixen anteposar alguns de llurs interessos a la satisfacció d'altres aspectes del bé públic o l'interes general. A més, són deures que sols entrarien en funcionament de manera subsidiària, quan els seus estats d'origen fracassaren en la protecció dels drets humans. No hi ha contradicció a defendre un dret ple a la lliure circulació i, alhora, rebutjar el d'immigració; inclús si els interessos subjacents en ambdós casos són simètrics, les obligacions recíproques entre els ciutadans de l'estat receptor i les degudes als no ciutadans són asimètriques en molts àmbits.

De l'anterior es conclou que fonament i contingut dels deures de la justícia global i la justícia domèstica són distints. Es pot produir una col·lisió particularment intensa a l'hora de determinar la política migratòria que cal adoptar. La col·lisió descansa en previsions ben discutibles sobre els costos que l'obertura de fronteres té per als estats receptors. La dreta augura una caiguda de salaris brusca a causa de la competitivitat a la baixa, desencadenada per l'arribada de nombrosos immigrants. Es posa en dubte la viabilitat de l'estat del benestar per la sobrecàrrega que patirien els serveis socials. L'augment de la desigualtat multiplicaria la conflictivitat i la pressió política en favor de la redistribució. Finalment, els sentiments de solidaritat i identificació mútua —és a dir, els sentiments identitaris— que permeten sostenir la justícia social podrien veure's soscavats per l'increment de la diversitat ètnica i cultural associada a la immigració. Açò és com el peix que es menja la cua. La dreta predica la catàstrofe i molta gent assegura la catàstrofe perquè l'ha sentida predicar a la dreta. Però hi ha dades que desmenteixen aquest panorama tan ombrívol.

Els immigrants fan poc ús dels serveis socials. Que col·lapsen la sanitat pública, per exemple, és un mite; llevat de casos d'extrema urgència, els immigrants no abandonen el seu lloc de treball. (Recordem que emigren per a guanyar-se la vida.) D'altra banda, pal·lien els efectes negatius de l'enorme davallada demogràfica d'estats receptors com el nostre. Llurs cotitzacions milloren la situació dels sistemes públics de pensions. Quant als llocs de treball que ocupen, solen ser els majoritàriament rebutjats pels nacionals dels estats receptors —cosa particularment perceptible al sector de cures. També es pot analitzar la qüestió des del costat dels estats emissors. Se sol dir que les divises enviades pels migrants constitueixen una de les mesures més eficaces per a incrementar els ingressos dels seus països d'origen i reduir la pobresa a nivell nacional, regional i mundial. Per tant, la migració facilita, alhora, la fugida de la misèria, d'aquelles persones que aconsegueixen entrar en un país ric, i la millora de la situació dels qui s'han quedat a casa. El problema és que això no és cert en una gran majoria dels casos. ¡Massa idíl·lic per a ser veritat!

Podria ser que les remeses beneficien únicament els més avantatjats de les societats d'origen (nombrosos migrants han de despendre enormes quantitats de diners per a poder iniciar el viatge d'emigració) i provoquen inflació en els preus de la terra i altres recursos escassos. En la pràctica, alçar les restriccions a l'entrada d'immigrants no sol traduir-se sols en l'arribada de treballadors poc qualificats; també entren molts professionals (enginyers, economistes, metges, infermers, professors...). La fugida de cervells perjudica els països pobres i beneficia, almenys teòricament, els rics. En realitat, la lluita contra la pobresa mundial exigeix a mitjan i llarg terminis més polítiques de desenvolupament en comptes de més migració. En qualsevol cas, l'assumpte és molt complex. Per això causa perplexitat la demagògia que es fa servir en els debats públics sobre les polítiques migratòries que haurien d'adoptar estats receptors com el nostre. La dreta populista parla contínuament de l'efecte crida, però no explica quines accions d'ajuda exterior i altres mesures dirigides al desenvolupament econòmic de països pobres prendria si governés.

L'humor de Coll

El dret d'escapar

El fenomen de les migracions és tan antic com la humanitat. Centrant-nos en els temps històrics, coneixem nombrosos moviments migratoris provocats per causes variades: canvis climàtics, fams, fugides de conflictes bèl·lics, persecució religiosa... Convé no confondre les migracions amb les conquestes militars, impulsades per l'afany imperialista de domini, o per altres motius econòmics, polítics o religiosos. El cas és que, entre migracions i conquestes, tots tenim al nostre ADN petjades d'ancestres llunyans que arribaren a casa nostra des de llocs remots. Els hispans han estat pobles d'emigrants i exiliats des de fa segles. Hi hagué emigració a Amèrica, després de la conquesta i fins a dates ben recents. (No debades els argentins anomenen gallecs els espanyols.) Uns fugien de la pobresa. Altres havien d'exiliar-se per a evitar la repressió política. En 1939, vora 500.000 republicans (soldats vençuts i col·lectius de població civil) hagueren de travessar els Pirineus, marxar al nord d'Àfrica o emigrar a Amèrica, com a conseqüència dels últims episodis de la Guerra Civil. I tothom haurà sentit parlar també dels xiquets de la guerra.

Però encara hi hauria una nova diàspora durant la dictadura. El pla d'estabilització econòmica de 1959 provocà la sortida massiva de treballadors cap a l'Europa industrialitzada, cap a Alemanya, Suïssa, França, el Regne Unit, Països Baixos, Bèlgica... Alguns emigrants optaren per països sud-americans com Veneçuela, Xile, Argentina... S'ha dit que la centúria passada fou "el segle dels absents". Quasi dos milions d'espanyols nodriren durant els seixanta la denominada emigració econòmica. No hauria de ser difícil d'entendre que els immigrants d'avui —inclosos xiquets no acompanyats— arriben a casa nostra impel·lits pels mateixos motius que obligaren els nostres pares i avis a marxar a l'estranger. Però tornem a les migracions antigues. El món ha canviat molt des del final del feudalisme. A poc a poc, les comunitats polítiques embrionàries es van constituir en estats moderns. Va sorgir el concepte de ciutadania. Es promulgà la Declaració Universal de Drets Humans. Per tant, caldria preguntar-se si existeix un dret a emigrar. D'acord amb l'establert per la Declaració Universal, pot semblar que sí, però la cosa no està tan clara.

Segons l'article 13 de la DUDH, «1. Tota persona té dret a circular lliurement i a elegir la seua residència en el territori d'un Estat. 2. Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, fins i tot del propi, i a tornar.» Com veiem, la Declaració Universal només reconeix els drets a sortir de qualsevol país i a tornar-hi, i els drets a circular lliurement i a fixar la residència en el territori d'un estat, però no en el de tots i cadascun dels existents. Fa l'efecte que els redactors de l'article pensaven en l'Antic Règim, en les deportacions forçoses de Stalin o en l'apartheid. Els estats democràtics reconeixen la llibertat ambulatòria a l'interior del seu territori. En la pràctica, però, la legislació internacional no reconeix el dret a migrar, és a dir, a entrar en un país procedent d'un altre. Té la seua lògica; l'existència d'un dret a migrar implicaria que els estats no tindrien autoritat per a controlar llurs fronteres, ni per a restringir l'entrada generalitzada de gent en llurs territoris, cosa que implicaria la pèrdua d'un dels elements fonamentals de la seua sobirania. Encara més: l'entrada de qualsevol en un país democràtic posaria en perill la seua democràcia.

En certa ocasió, Jorge Verstrynge va dir açò: La frontera abierta es la muerte de la democracia. Una frontera es aquello que nos permite decidir nuestro destino. Si no hay frontera, nuestro destino lo puede decidir cualquiera. (Convé advertir que controlar la frontera no vol dir tancar-la hermèticament, sinó vigilar qui la depassa.) Ara bé, encara que no existisca un dret a emigrar, hauria d'estar reconegut internacionalment el "dret de fuga". Cal admetre que la mobilitat entre fronteres mereix ser considerada en certs casos com un dret humà que protegeix altres drets —el de subsistència, per exemple. La mobilitat internacional motivada per la urgència de fugir de la pobresa extrema mereix protecció. Permetre que el "fugitiu" accedisca a països on puga satisfer les seues necessitats més bàsiques donaria un nou significat al "dret de fuga". L'expressió no remetria a la irreductible individualitat de l'emigrant, sinó a l'abandó d'unes condicions de vida constrenyedores, que dificulten la supervivència (pobresa, fam, desastres ambientals i persecucions polítiques, religioses o ètniques), i al dret d'escapar en cerca d'una qualitat de vida millor.

La fira de l'art

Durant els dos anteriors períodes municipals i els mesos transcorreguts del vigent, l'equip de govern local ha desplegat una programació cultural ben estimable en àmbits diversos: artístic, literari... Podem recordar les magnífiques exposicions antològiques dedicades a Artur Heras, Andreu Alfaro, Rafael Armengol i Manuel Boix, l'exhibició de la col·lecció d'art de Raimon i Annalisa, l'exposició de Joan Ramos, els actes del mil·lenari d'El collar de la coloma... Encara podem veure a la Casa de l'Ensenyança Museari Queer Art i i una selecció d'obres d'Armengol. D'altra banda, la Fira d'Agost sempre brinda l'ocasió de gaudir de l'art. Mentre escric aquestes línies, continuen exhibint-se a la Casa de Cultura les obres seleccionades per al Premi Nacional de Pintura Juan Francés, la Mostra de Pintors i Escultors de Xàtiva i el Saló Local de Fotografia Ciutat de Xàtiva. Com sol ser habitual, al Premi Nacional de Pintura hi ha hagut participació de moltes obres informalistes, bé que la pintura guanyadora, Las moscas también muerden, d'Álex Gambín, és figurativa. Treinta y un segundos, d'Estefanía Serrano, ha obtingut menció d'honor.

A la Mostra de Pintors i Escultors, la presència d'obra figurativa és major. Hi destaquen algunes peces interessants d'autors locals coneguts. Em vénen al cap els noms de José Ramón Blesa, Toni Espinar, Javier Soro, Josué Perales, Pepe Mallea —traspassat fa ben poc—, Miguel Soro, Pepe Castells, Rafaela Prats, Lola Torres, Fina Caldes, Miquel Mollà, Inma Abarca... El visitant de la Casa de Cultura també pot contemplar les obres seleccionades, en diferents apartats (color, blanc i negre, fira...), del Saló Local de Fotografia. Han estat premiats Eduard Francés Sanchis, Vicent Marchirant, Eduard Francés Fuster, Quique Climent, Josep Ricard Soler... Altre element relacionat amb la creació plàstica és el cartell de la fira. Existeix una tradició —poques vegades interrompuda— d'encarregar-ne la creació a artistes de renom (pintors, dibuixants, il·lustradors, dissenyadors gràfics...). Gràcies a això, l'Ajuntament atresora una bona col·leció de cartells de Renau, Vernia, Heras, Boix, Antoni Miró, Adrià Pina, Michavila, Genovés, Armengol, Xavi Sellés, Luis Matèu, Vicent Tormo, Patricia Albiol, Paco Roca, Malota, Patricia Bolinches...

En març de 1995, els responsables municipals es posaren en contacte amb Andreu Alfaro, per a oferir-li el disseny del cartell. Alfaro acceptà l’encàrrec. Vingueren, però, eleccions municipals, les guanyà el PP i el pòster acabà firmat per Vicente Lorenzo, un cartellista vinculat al món faller. Va córrer la veu que el nou equip de govern havia vetat l'escultor. La realitat era més simple. Alfaro no volia col·laborar amb un ajuntament del PP i havia regalat l’esbós, que ja tenia fet, al seu amic Joan Juan Barberà. I açò ens remet a l'estrany Llibre de la Fira d'enguany. L'article firmat per Vicent Molins conté dues inexactituds. Diu que «En 1995 l'escultor Andreu Alfaro era el triat per a fer el cartell de la Fira. Una decisió política ho va evitar». ¡No! Sabem que ho va evitar el mateix Andreu Alfaro. Tampoc no és correcta la reproducció de l'esbós que il·lustra el text de Molins. Quan es presentà el cartell en Sant Domènec, el passat mes de juny, es podien veure junts l'esbós i la reinterpretació feta per Andrés Alfaro Hofmann, fill de l'artista.

No millora gens el dibuix del pare; el rostre central, que evocava les antigues màscares gregues, ha esdevingut un gargot mancat de gràcia. Llevat de la llegenda «fira d'agost 1995», escrita a mà, el pare no tenia decidida la tipografia completa. Potser pensava utilitzar alguna font sans serif per als altres textos (futura, helvètica, òptima), és a dir, combinar tipografia d'impremta amb text autògraf. Però tornem al llibre. Causa estranyesa l'antítesi que amaga: un bon contingut dins un continent banal. El contingut prescindeix de l'habitual historiografia local i se centra en els vessants artístics de la Fira: la música, el teatre, el concurs de pintura, el disseny gràfic dels cartells —tipografia, fonts, estils... (Inclús Pablo Camarasa aborda al seu text la influència de la Bauhaus en algunes propostes cartellístiques.) Tanmateix, el llibre físic, imprès a Lleó, té una maquetació manifestament millorable i manca de disseny. Conté, això sí, bons articles amb algunes firmes molt conegudes i altres inèdites. ¡Volum sense art per a reflexionar sobre l'art!

(publicat a Levante-EMV, el 24/08/2024)

L'embolic del finançament singular

Anem a tenir durant molt de temps un debat crispat sobre el finançament singular de Catalunya —que han acordat ERC i el PSC, la marca catalana del PSOE. Tot allò que afecta Catalunya és immediatament instrumentalitzat com arma política per tots els partits espanyols sense excepció. Des de temps immemorials, l'Espanya profunda considera els antics reialmes de la Corona d'Aragó terra conquerida. Se'ls dóna, per tant, un tracte colonial o que se li assembla molt. Catalunya, País Valencià i Illes Balears arrosseguen des de fa dècades un dèficit fiscal que permet finançar el funcionament de territoris com Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Extremadura, Andalusia... L'Estat espanyol mai no estarà disposat a renunciar al 30% del PIB i els beneficis fiscals que se'n deriven. Sense entrar en els detalls del pacte PSC-ERC, que encara no es coneixen, ja estan servits els principals elements de l'enorme trifulga política. Primerament, tenim la polèmica sobre la denominació del sistema pactat. El PSOE afirma que no serà un concert econòmic amb la quota corresponent (semblant al cupo basc). ERC ja ha sortit a dir que serà un concert o es trencarà la baralla.

Lògicament se'ns planteja una pregunta: legalitat en mà, ¿es possible concedir el règim de concert a Catalunya? Sí. En contra del que molta gent opina, el concert basc no figura amb totes les lletres en cap article o disposició de la Constitució de 1978. L'addicional 1ª reconeix i empara els drets històrics —un dels quals és el concert— dels territoris forals, però no nomena expressament el règim fiscal. En realitat, el règim basc de concert econòmic, aprovat per una llei ordinària (Llei 12/1981, de 13 de maig), fou establert per l'article 41 de l'Estatut d'Autonomia del País Basc (Llei Orgànica 3/1979, de 18 de desembre). Per tant, res no impedeix que una reforma del vigent Estatut de Catalunya incloga el concert i que aquest entre en vigor mitjançant una llei ordinària aprovada a les Corts Generals. ¿Res no ho impedeix? Mmm. Això és dir massa. Vistes les reaccions que ha suscitat el tema entre les mateixes files del PSOE, és possible que no hi haja majoria parlamentària suficient per a tirar endavant el finançament singular, ni —molt menys— el concert. El PSOE podria haver promès a ERC allò que és impossible de complir.

Ho ha fet per a guanyar temps i assegurar la investidura d'Illa com a president de la Generalitat. Però també cap la possibilitat que Sánchez mai no haja tingut previst complir la promesa; costa de creure que les elits madrilenyes del PSOE hagen experimentat una sobtada conversió a la fe confederal i hagen decidit tractar Catalunya com cal, renunciant a polítiques extractives de caire colonial. Si s'ha fet una promesa falsa, ¿què es pot esperar de l'acordat? Els escenaris són diversos. De moment, el PSOE ja està prometent un clàssic, el cafè per a tots, ço és, «anem a donar a tots el mateix que donem a Catalunya». Però això significa que el finançament català ja no seria singular i planteja una pregunta: ¿d'on es pensen traure els ingressos fiscals que deixen de percebre's d'un sistema generalitzat de "singularitats"? ¡Uf! La cosa no cola. Ni els mateixos socialistes es posen d'acord. María Jesús Montero, ministra d'Hisenda, afirma que no s'ha pactat un concert econòmic. Borrell diu que és un concert, cosa que li sembla injusta —català capgirat.

L'economista Gonzalo Bernardos descarta un concert com el basc. Diu que Euskadi transfereix el cupo com a contribució a les càrregues de l'Estat no assumides per la comunitat autònoma, però no aporta cap quota de solidaritat. El parer de l'economista —altre català peculiar— és que Catalunya sí hauria d'aportar quota de solidaritat, és a dir, Euskadi no la paga, però les altres comunitats l'han de pagar. ¿Per quina regla de tres? En fi, l'escenari més probable és que el govern central concrete una proposta que no satisfaça ni ERC ni Junts. Si només Junts vota en contra, quan la "singularitat" s'haja d'aprovar al Congrés, el PSOE tindrà l'excusa perfecta; les coses no han arribat a bon port per culpa de Puigdemont. Però ERC també podria votar en contra d'una cosa distinta del concert, o votar en contra dels pressupostos generals de l'Estat, o llevar-li el suport a Illa, o tot alhora. ¿I què farà Pedro Sánchez? ¿Prorrogar els pressupostos de nou? ¿Dissoldre les Corts i convocar eleccions anticipades? ¿Plantejar una qüestió de confiança?

¡Mare meua, quin embolic! Veig més probable que el president parle discretament amb la gent d'ERC i Junts i els pregunte: «¿Realment us van bé unes eleccions anticipades?» En qualsevol cas, jo aposte a la singularitat catalana aigualida, o a cap reforma de la fiscalitat catalana, que tot podria ser. I mentrestant, la dreta va augmentant el seu arsenal contra el govern. Borja Sémper, ciutadà d'una autonomia que no paga cap quota de solidaritat, critica que Sánchez vulga, segons Sémper, carregar-se la solidaritat. ¡Desimboltura, hipocresia i contradiccions a dojo! L'assumpte del finançament singular dóna ales a la catalanofòbia transversal; tots els partits espanyols la fan servir amb finalitat electoral, inclús moltes sucursals del PSOE. A la dreta li val tot: l'amnistia, la causa judicial contra Begoña Gómez, els immigrants, Catalunya, Puigdemont... A casa nostra, tenim peculiaritats. El PP sempre tira mà dels perillosos Països Catalans. ¿I què diu Compromís de la millora del finançament autonòmic? Que els valencians no volem el sistema de concert. A mi no m'ho han preguntat. Cal recordar que el País Valencià arrossega un dèficit fiscal crònic.

Evocant Hergé

 

 

Reinterpretació de Puigdemont en el país de Hergé, de Tomás Serrano

Set de venjança

Si el jutge Llarena activa l'ordre de detenció europea, costa de creure que les autoritats judicials belgues concedisquen l'extradició de Puigdemont; coneixen bé el cas i saben que el legislatiu espanyol ha aprovat una llei d'amnistia. A més, descobriran que el Tribunal Suprem espanyol ha deixat en paper mullat la reforma del delicte de malversació en afirmar que sempre té ànim de lucre (ha deixat buits de contingut els articles 432 bis i 433 del Codi Penal.) En tot cas, si els tribunals belgues concediren finalment l'extradició, lliurarien Puigdemont amb la condició que només puga ser jutjat per la malversació. En canvi, si l'expresident s'hagués lliurat a Llarena, aquest podria haver ampliat l'acusació a nous delictes, inventant càrrecs que puguen escapar de la llei d'amnistia. Per tant, l'opció de tornar a Waterloo no tenia massa alternatives. D'altra banda, el perseguit per la justícia no té cap obligació de lliurar-se a la policia, encara que s'arrisca a les conseqüències penals de fugir —lleus si el presumpte delicte de què se l'acusa no exigeix unes mesures extremes. Mentre no siga jutjat i condemnat, el reu encara no ha comès cap delicte.

Per tant, els qui han ajudat Puigdemont a marxar a Bèlgica no poden ser acusats d'encobriment. (En el cas del seu advocat, això no admet discussió.) Tampoc no està gens clar que policies fora de servei puguen ser acusats d'obstrucció a la justícia o encobriment. El delicte d’obstrucció a la justícia, recollit a partir de l’article 463 del Codi Penal, és atribuït a aquell «citat formalment que deixe voluntàriament de comparèixer sense causa justa davant d'un jutjat o d'un tribunal, en un procés amb reu en presó provisional, provocant la suspensió del judici oral». També és castigat qui coaccione un testimoni o un denunciant. Els penalistes sostenen que el paper d’acompanyants de Puigdemont durant el retorn d'aquest a Catalunya, fet per Turull i altres persones, no encaixa en el tipus penal. Quant al delicte d’encobriment recollit a l’article 451 del CP castiga amb pena de fins a tres anys de presó aquelles persones que ajuden el presumpte responsable d'un delicte a eludir la recerca de l'autoritat o els seus agents, o a sostreure's a la seua cerca i captura.

Però hi han de concórrer certs requisits, com ara que «el fet encobert siga constitutiu de traïció, homicidi del rei o la reina, de qualsevol dels seus ascendents o descendents, de la reina consort o del consort de la reina, del regent o d'algun membre de la Regència, o del príncep o la princesa d'Astúries, genocidi, delicte de lesa humanitat, delicte contra les persones i béns protegits en cas de conflicte armat, rebel·lió, terrorisme, homicidi, pirateria, tràfic d'éssers humans o tràfic il·legal d'òrgans». L'expresident Puigdemont només és perseguit pels delictes de malversació i desobediència. Per tant, el seu cas no encaixa en cap dels supòsits exigits per l'article 451. Finalment, l'acusat d'un presumpte delicte com la malversació agreujada, pendent de resolucions del Tribunal Constitucional i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que podrien declarar la inexistència del delicte o la seua possibilitat d'amnistia, no hauria de ser sotmès a presó cautelar incondicional, com sembla que pretenia el magistrat Pablo Llarena.

Si finalment l'expresident català se'n sortís davant els tribunals esmentats, el dany d'una mesura cautelar extrema seria irreparable. Com a màxim, se li podrien aplicar mesures lleus: retirada del passaport, obligació de presentar-se periòdicament en un jutjat... Però alguns membres de la cúpula judicial espanyola estan en oberta rebel·lia contra l'ordenament jurídic i li tenen moltes ganes a l'expresident Carles Puigdemont. Consideren que s'ha burlat i tenen set de venjança. Com ja s'ha dit a l'inici, l'opció de tornar a Waterloo no tenia massa alternatives. És possible que l'objectiu dels jutges en desacatament siga múltiple: castigar l'independentisme català, enviar un avís a navegants, per si encara hi ha gent disposada a intentar de nou el procés secessionista, i fer-li la guitza al govern de Sánchez —a qui també emprenya el jutge Peinado, que instrueix la causa inventada contra la dona del president. A final d'octubre, veurem quines perspectives de supervivència té la legislatura. Sense el suport de Junts, PSOE i Sumar no podran legislar. Amb un panorama polític tan enrevessat, la guerra bruta d'una colla de jutges no presagia res de bo.

Només podem fer suposicions

Durant uns dies no se n'ha parlat d'altra cosa: Puigdemont s'ha tornat a escapolir. Si hem de fer cas del que diu la gran majoria dels mitjans de comunicació, l'expresident català no ha pogut caure més baix. Se l'acusa d'indignitat, de covardia, d'haver faltat a la seua paraula, de ser una mena de Houdini, d'haver muntat un híbrid d'esperpent i mascarada, de no tenir responsabilitat... També n'hi ha hagut per als cossos policials espanyols i català: ridícul espantós, desprestigi per a Espanya, operació dirigida per Moncloa per a no posar en perill la legislatura de Sánchez... A l'hora de fer anàlisis més fines, molts opinants coincideixen a dir que Puigdemont ha perdut crèdit, que l'independentisme ja no reeixirà... ¡Uf! ¿Hi ha opinions de signe contrari? ¡Alguna, sobretot a Catalunya! Crida l'atenció que el corrent majoritari d'opinió no fique el focus en la cúpula judicial, que està en rebel·lia oberta contra l'ordenament. Tenim jutges que es neguen a aplicar lleis emanades del legislatiu, magistrats (d'òrgans judicials de Barcelona, de l'Audiència Nacional o de la Sala Segona del Tribunal Suprem) que retorcen la llei amb finalitat política.

Amb diferents subterfugis —alguns surrealistes—, han inaplicat la modificació del Codi Penal referent a la malversació sense ànim de lucre i tampoc no volen aplicar la Llei d'Amnistia als polítics que lideraren el procés independentista. No persegueixen la justícia, sinó la venjança. Algun mitjà estranger, La BBC per exemple, se sorprèn: «Aproven una llei d'amnistia, però no la concedeixen.» La revista nord-americana Newsweek parla d'una extralimitació judicial que desafia directament la sobirania legislativa. De manera que molt del ridícul, i del subsegüent desprestigi espanyol a l'estranger, el provoca l'actitud d'uns jutges en desacatament. Però d'això parlen pocs columnistes. En realitat, Puigdemont deu ser execrat per la majoria dels espanyols. Les campanyes d'intoxicació han fet el seu efecte. Encara és massa d'hora per a extraure dels fets de dijous passat unes conclusions amb validesa general. Es plantegen dilemes que no porten enlloc; cadascú defensarà el seu parer sense massa possibilitats d'arribar a punts d'acord. Però podem assajar de fer un primer intent de relat basat en fonts habitualment ben informades.

Pel que es veu, l'expresident Puigdemont es trobava a Barcelona des de dos dies abans de la sessió d'investidura d'Illa. La seua intenció era intervenir al debat. Ell i el seu equip de seguretat van sospesar totes les opcions per a intentar l'entrada al parc de la Ciutadella. El dispositiu dels Mossos, d'unes dimensions que semblaven pensades per a una amenaça terrorista, féu descartar qualsevol possibilitat d'accedir per sorpresa al parlament. ERC i PSOE tenien bones raons per a organitzar aquest dispositiu: els republicans no acaben de pair que Junqueras, Forcadell i altres s'hagen xuplat anys de presó, mentre Puigdemont estava lliure per Europa, ni que Junts recupere l'hegemonia a l'espai polític independentista; al PSOE li podia venir bé un ostatge. Però tornem al relat. Si Puigdemont no podia entrar a l'hemicicle, no hi havia raons polítiques per a anar més enllà de la presència al míting davant els simpatitzants que li havien de donar la benvinguda. Sols quedaven dues opcions: lliurar-se a les forces de seguretat per a ser detingut o desaparèixer amb molta rapidesa i, enmig del gran caos regnant, tractar d'emprendre viatge de tornada a Waterloo.

El pla era difícil, però sortí bé. Puigdemont arribà a Bèlgica, després de travessar la Jonquera. El departament d'Interior i els Mossos han explicat que no esperaven un comportament indigne de l'expresident, que s'havia compromès a participar al debat d'investidura. ¡Ha! I ací sorgeixen els dilemes. ¿Quina cosa malmet la dignitat d'un expresident de la Generalitat de Catalunya, lliurar-se a jutges arbitraris com Llarena o escapolir-se'n per a mantenir encesa la flama de les aspiracions d'independència? ¿Què convé més, ser un màrtir o un fugitiu? ¿Quina cosa és millor, quedar desactivat en Extremera o Soto del Real, o continuar agitant les aigües en llibertat? ¿Què és preferible, deixar-se engabiar o traure els colors a l'Estat? Tothom s'ha afanyat a donar respostes a les preguntes, però serà l'electorat català qui responga els interrogants. Ara, només podem fer suposicions. No cal compartir les idees de Puigdemont. Jo no el votaria; encapçala un partit de dretes. Però la meua tendència natural m'inclina a simpatitzar amb qui és injustament perseguit. I l'allau d'improperis vessats des de la dreta contra l'expresident reafirmen la meua inclinació.

Cent d'Estellés

 

Va transcorrent 2024, any dels "Cent d'Estellés". (El proper 4 de setembre farà cent anys del naixement de Vicent Andrés Estellés.) Abans dels comicis locals i autonòmics, les institucions valencianes —la Generalitat entre elles— enllestien tots els preparatius per a la commemoració. Dissortadament, el resultat del comicis permeté l'entrada de Vox al govern de la Generalitat. El Consell, per pressions dels ultres —ara "barallats" amb el PP—, es desvinculà de l'efemèride estellesiana. El PP no necessitava molta empenta, però li vingué bé la coartada de Vox. Estellés era un home d'esquerres, sí, però mai no va tenir una militància concreta. A més, es veu obligat a dissimular la seua tirada durant el franquisme. En 1943, amb només dinou anys i sense el necessari batxillerat, havia entrat en l'Escola de Periodisme gràcies a les gestions del director de Jornada davant les autoritats franquistes. Este joven promete como periodista, es va argumentar des del periòdic, però no ha podido estudiar per falta de medios económicos. El jove faria les pràctiques a Levante i més endavant, en 1949, ingressaria en la plantilla de Las Provincias.

Tot açò ho contà Miquel Alberola en un article publicat al suplement del Llibre de la Fira de 1993. Estellés, que arribaria a ser cap de redacció, tindria com a directors Martí Domínguez i José Ombuena, i com a subdirectora María Consuelo Reyna, membre de la família propietària del diari, els Doménech, i qui manava realment. Ombuena i Reyna foren els promotors del viratge de Las Provincias cap a la catalanofòbia. Qualsevol pot imaginar com seria la convivència d'Estellés amb aquests personatges. En 1978 es produeixen dos fets concatenats: Vicent acut a Barcelona a rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i és acomiadat del diari. L'article d'Alberola adés esmentat es titulava "—Estellés se la ha jugado —va dir ella". A María Consuelo no li havien agradat les declaracions d'Estellés a Barcelona. L'escriptor es quedà sense feina. En realitat, les dissensions no eren noves. Des de l'inici de la Transició, Vicent Andrés Estellés havia estat temptat per polítics de tots els signes, inclús per Manuel Broseta, que acabaria militant en UCD.

Veien en Estellés el poeta del poble. Però ell es decantà per l'esquerra i el valencianisme, influït per gent com Joan Fuster. I la dreta mai no li ho ha perdonat. Des de la seua eixida forçosa de Las Provincias, Vicent es dedicà íntegrament a la creació literària. I a partir de llavors, les seues vingudes a Xàtiva es feren freqüents. He dedicat més d'una columna a recordar la seua figura, tan vinculada a la nostra ciutat. Hom podia veure’l al festival de la cançó, en diferents aplecs, en presentacions de llibres, concerts... El moment àlgid d'aquesta presència es produí en 1979. Va rebre l’encàrrec d’escriure un llibre per a l’Associació d’Amics de la Costera, que era presidida en aquell moment pel desaparegut Joan Juan Barberà. El poeta i la seua dona sojornaren uns dies a casa nostra. Estellés escriví posteriorment els poemes que acabarien completant el llibre Xàtiva. Aquesta obra preciosa, dedicada a la nostra ciutat, va a reeditar-se. Fa tres dècades que ens va deixar l'enyorat Vicent Andrés Estellés. Durant aqueix temps, Xàtiva mai no ha cessat de recordar-lo. En 1993, any del seu traspàs, el suplement del Llibre de la Fira ja inicià el seguit d'homenatges.

Tanmateix, la dreta sempre ha tingut col·locat el poeta al panteó dels rebutjats en vida i després de morts. Això explica que les màximes institucions del país (la Generalitat, dues diputacions i ajuntaments importants en mans del PP i Vox) no hagen volgut celebrar oficialment el centenari del poeta valencià més gran des d'Ausiàs March. Però Xàtiva, fidel a la tradició, està recordant la figura d'Estellés. Amics de la Costera ha programat rutes literàries, reedicions i presentacions de llibres, recitals i exposicions per a celebrar els “Cent d’Estellés”. Jo tinc la satisfacció d'estar col·laborant en un projecte atractiu, la reedició en altre format d'aquell suplement de què ja s'ha parlat, el Quaderns de Xàtiva nº 5 (1993), avui difícil de trobar, per a posar-lo a l’abast de nous lectors. Recull firmes de diversos autors (Jesús Huguet, Joan Francesc Mira, Marc Granell, Toni Martínez, Jaume Pérez Montaner...) que glossen la vida i l'obra del poeta des de diferents punts de vista. En fi, tindrem tardor plena d'homenatges a Estellés. Continuem evocant la seua figura.

(publicat a Levante-EMV, el 10/08/2024)

Por a un contagi inexistent

Al seu compte d'X (antic Twitter), el PP escrivia el següent: ¿De dónde va a sacar el Gobierno el dinero para pagar los servicios públicos cuando Cataluña deje de aportar a la financiación común? ¿Nos van a subir los impuestos? A l'autor del missatge el traïa l'inconscient. Venia a dir que bona part dels serveis públics dels espanyols els paga Catalunya, és a dir, donava la raó a les aspiracions independentistes. En realitat, el pacte PSC-ERC fa referència explícita a l'actual fiscalitat catalana. Ambdues parts es comprometen a no promoure propostes de deflactació de l'IRPF i a mantenir els imposts de successions i patrimoni als tipus actuals. Per tant, el PP, que governa comunitats autònomes —com ara la madrilenya o la valenciana— on es fa justament el contrari, ataca l'autonomia que manté els imposts sobre la riquesa i pensa mantenir-los. (De fet, a la patronal catalana no li ha agradat massa l'acord; hagués preferit un pacte amb Junts.) Encara més: Catalunya continuarà fent aportacions al finançament comú; està estipulat a l'acord PSC-ERC. Des de la dreta es propaga la bola que l'esquerra catalanista no vol ser solidària, però s'amaga que l'Espanya profunda i els diversos poders que la controlen volen postergar Catalunya sense desmantellar-la, sense posar en perill la seua aportació fiscal —almenys fins que Madrid s’ho haja engolit tot. Retenir el PIB català (quasi un 20% de l'estatal), i els ingressos fiscals que se'n deriven, i voler alhora —com pretén el deep state— afeblir econòmicament Catalunya en benefici de Madrid són aspiracions difícilment compatibles. El nacionalisme espanyol creu que es pot aconseguir una cosa i l'altra paralitzant tant com es puga el desenvolupament econòmic, cultural i polític de Catalunya. Aquesta estratègia —que combina repressió, exacció fiscal, subordinació política, assimilació cultural i economia dependent— s'ha assajat amb èxit rotund al País Valencià i les Illes Balears, dos de les comunitats autònomes amb majors índexs de pobresa de l'Estat espanyol. En resum: l'establishment vol desactivar zones potenciament pròsperes, però no al preu de perdre un bon pessic de tot el pastís global. (Catalunya, País Valencià i les Illes Balears aporten més del 30% al PIB estatal.) Tot açò explica perfectament la dèria del PP valencià per un projecte de Països Catalans que no existeix, i contra el qual volen lluitar Carlos Mazón i José Antonio Rovira. ¡Molins de vent! ¡Por a un contagi també inexistent!