600 anys de la mort del Papa Luna

Homenatge a Estellés

Entre 1989 i 1994, el Llibre de la Fira s’oferia als lectors amb el suplement Quaderns de Xàtiva. El d’agost de 1993 —el número cinc, per tant— estava dedicat a Vicent Andrés Estellés, que havia traspassat en març d’aquell mateix any. Ara, en 2024, tocava commemorar el centenari del naixement de Vicent. Els promotors d’aquell Quaderns de Xàtiva n. 5, actualment difícil de trobar, vam decidir de reeditar-lo en un altre format amb el suport de l’Associació d’Amics de la Costera. Pagava la pena posar-lo a l’abast de nous lectors. S'han volgut respectar els textos originals (obligatòriament, en el cas del desaparegut docent i escriptor Vicent Escrivà). Potser algú trobe en alguns paràgrafs certa lleugeríssima flaire d’anacronia. ¡Lògic! Els textos foren escrits en 1993. Però conserven, com es podrà comprovar, plena vigència.

Qui no vulga pols...

Les declaracions del conseller José Antonio Rovira després de l'accident mortal d'un treballador en un centre educatiu de Massanassa susciten múltiples consideracions. És evident que no hi va voler anar perquè sabia la rebuda que l'esperava. Aquesta és la lectura més elemental del seu missatge. Tanmateix, les expressions triades —No hacíamos nada allí— mereixen una anàlisi més detinguda. En moltes comunitats de veïns, posem per cas, assumir la presidència rotatòria és obligatori, perquè ningú no en vol saber res. L'obligatorietat garanteix que sempre hi haurà un president o una presidenta per torn rigorós. Però presentar-se a unes eleccions o acceptar un càrrec polític no és obligatori. «Qui no vulga pols que no vaja a l’era», resa un refrany valencià. És ben sabut que rebre crítiques entra en el sou dels polítics. «Qui no vulga calor que no entre en la cuina», diuen els anglosaxons. La gent accedeix a la política voluntàriament. Els motius poden ser diversos. No cometré la ingenuïtat d'afirmar que la vocació de servei siga el principal.

En sovintegen altres, com ara la defensa dels interessos de classe, el fanatisme ideològic, l'afany de poder, la pretensió d'obtindre'n algun benefici... Tampoc no s'ha de descartar el "comboiet". Qui accedeix a un càrrec polític per comboi no sol parar-se a pensar que poden venir mal dades. El 29 d'octubre, vingueren mal dades. Quan cal gestionar una crisi dramàtica, el governant ha de tenir plena disponibilitat. I això implica vetllar, o no poder tornar a casa durant uns quants dies. Està clar que Rovira no ho té gens clar. Estamos, le puedo asegurar, el máximo de horas, pero también nosotros tenemos nuestra familia en Alicante. Y también creo que tenemos derecho a estar una horas con la familia, féu el conseller. No és obligatori aferrar-se a la cadira. Qui ja no podrà gaudir de la seua família és el treballador mort. En política, ser de casa bona i d'ideologia reaccionària sol donar com a resultat ínfules, aires de superioritat, menyspreu per les persones considerades de classe inferior... Nuria Montes pecava d'això, i Rovira també. No saben utilitzar un llenguatge empàtic en situacions que el requereixen. A més d'inútils, ¡estufats com els titots!

El governant hauria de compartir el dolor de la gent en moments difícils. Acudir als llocs de la tragèdia per a expressar condol i abraçar els afectats és quasi obligatori en certes circumstàncies. Als enterraments només estarien el mort i l'enterrador, si aplicàrem el yo no hago nada allí. I una última consideració. Si el governant defuig l'escenari d'una catàstrofe perquè sap de ciència certa que els damnificats no el rebran bé, ha de traure conclusions. Potser no ha fet el que toca, no ha gestionat la crisi adientment. Els retrets i els insults dels afectats són la prova del nou que la seua gestió ha estat pèssima. (No s'han de confondre les víctimes amb certs elements aliens a la tragèdia que s'infiltren en zones arrasades disposats a tot, inclús a l'agressió, per tal de traure profit de la ruïna.) Qui creu haver actuat com cal no té por de visitar els damnificats. Sempre hi haurà blasmes; la víctima no perd la seua ideologia i se sent maltractada per l'univers món quan està en xoc. Però Mazón i Rovira tenen por. No volen escoltar un reguitzell de retrets, insults i peticions de dimissió. El missatge del carrer és fàcil d'entendre. Assenyala la porta de sortida.

Ara no és el moment

Els dies immediatament posteriors a la dana se sentia contínuament aquesta frase: «Ara no és moment de crítiques. Ara toca ajudar les víctimes. Ja hi haurà temps d'exigir responsabilitats.» La frase era bonica, però probablement equivocada. Les primeres quaranta-vuit o setanta-dues hores, Mazón estava en estat catatònic. El dia 31 d'octubre, Pedro Sánchez visitava València i Mazón deia açò: Quiero agradecer la presencia del presidente. Querido presidente, gracias por venir tan pronto y por el contacto desde el principio, contigo a través de WhatsApp y con la vicepresidenta, y con el comité donde estaban los ministros de Defensa e Interior. Y desde el primer momento estaba aquí la delegada del gobierno. Gracias por tu cercanía y tu presencia tan rápida y adecuada. Potser, l'ambient de fraternitat convidava a evitar les crítiques. Però ara sabem que es donà massa temps al PP i a Mazón per a sortir de l'estat de perplexitat. Tan aviat com es van recuperar, iniciaren la campanya contra Sánchez i el seu govern. Des de Génova, van proliferar acusacions de falta d'informació sobre la magnitud del fenomen meteorològic.

Com encara no era moment, segons el PSOE, d'exigir responsabilitats, el PP disposà d'un marge de temps extraordinari per a construir uns relats alternatius d'allò que havia succeït realment. Feijóo digué, posem per cas, que Mazón havia donat la cara des del principi, cosa que no havia fet Sánchez. ¿Des del principi de quan, Alberto? També afirmà: Los errores humanos se pueden perdonar. La indolencia, nunca. Ai Alberto, si comptàrem tota la història d'indolències del PP... Cinc dies després de la tragèdia, Mazón creava cinc comissions de treball i exigia que hi foren presents set ministres —entre els quals no esmentava, per cert, la vicepresidenta Teresa Ribera. I continuava sense ser el moment d'exigir responsabilitats al Govern de la Generalitat. «¡Ja n'hi haurà temps!» I es produí la gran manifestació de cent-trenta mil persones per carrers i places de València. En Génova s'encengueren les alarmes; perillaven les perspectives futures de revalidar el govern autonòmic valencià i, pitjor encara, s'allunyaven les possibilitats d'obtenir el govern d'Espanya en unes pròximes generals. A més, Vox podria traure profit d'un ensorrament pepero.

Calia, per tant, canviar aviat d'estratègia. No era difícil. Ja s'havien llançat falses acusacions de mal funcionament de l'Aemet i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. ¿I qui era la ministra responsable d'aquests dos organismes? ¡Exacte! ¡Teresa Ribera! A més, la ministra anava a ser nomenada vicepresidenta executiva primera de la Comissió Europea, cosa que no suporta el PP. ¡Campanya contra Teresa Ribera! I per fi, el govern central s'adonà que ja començava a ser hora de demanar el cap de Mazón, per la seua nefasta actuació del dia 29. Però s'arribava una mica tard. És possible que el zombi hagués tingut temps d'eliminar proves de la seua negligència. No apareix, per exemple, l'enregistrament de la sessió del CECOPI de la tarda del dia 29. Recordem que les pantalles d'aquella sessió, en la qual participaven telemàticament la CHJ i la delegada del govern central, romangué en negre més d'una hora. Així i tot, el dia 23, el president de la Diputació de València deia: «No és moment de llançar-nos fang, sinó de llevar-lo.» És a dir, que encara és massa aviat per a demanar responsabilitats. ¡Ha! Si depèn del PP, sempre serà aviat.

Potser li cal temps perquè la gent oblide les contradiccions. És contradictori demanar al govern central que li lleve el comandament únic a Mazón i, alhora, donar suport al client d'El Ventorro. I arribats aquí, ens podríem fer una pregunta: ¿li convé al PP la caiguda de Mazón? Jo crec que voldrien fulminar-lo, però no els convé en aquests moments; seria tant com acceptar que va actuar negligentment, quan la tesi pública del partit és culpar el govern de Sánchez. Als peperos els hauria encantat, això sí, que el PSOE hagués fet la feina bruta. S'han afartat de demanar a Sánchez que el govern central declarés l'estat d'emergència nacional, la qual cosa implicava intervenir el Govern de la Generalitat. Contradiccions i més contradiccions. Podríem pensar que el temps corre i seguirà corrent en favor dels relats alternatius, per molts oxímorons, antítesis, incongruències i lapsus que continga el fil narratiu. Però ni una bona reconstrucció del territori devastat assegura l'oblit dels ciutadans, perquè totes les faules tenen el mateix desenllaç: 222 morts i diversos desapareguts. ¿És o no és el moment d'exigir responsabilitats? Arribem tard.

Continua el centenari d'Estellés

¿De qui ha sigut la idea?

El meu post anterior acabava amb un interrogant: ¿De qui ha sigut la idea de nomenar un militar vicepresident per a la Reconstrucció Econòmica i Social dels territoris devastats per la dana? No tenim, de moment, una resposta clara. Es poden aventurar diferents hipòtesis. Una primera —i difícil de creure— és que estiga darrere del nomenament la Casa Reial. Segons aquesta hipòtesi, el rei, que va rebre llançaments de fang durant la seua visita a Paiporta, voldria tenir algú de la seua confiança, una mena de virrei, sobre el terreny damnificat. Desconec si hi ha algun tipus de relació personal entre Felip VI i el general Gan Pampols. Sí sabem que el militar simpatitza amb l'extrema dreta, a jutjar per les coses que posa al seu compte d'X. També sabem que el rei no és precisament d'esquerres. Però anem a la segona hipòtesi. ¿Pot ser que l'elecció del general Gan siga una imposició de Génova per a tenir controlat Mazón a distància i poder donar una imatge d'eficàcia "militar"? No trobe creïble que Núñez Feijóo —pallús que li preguntà en certa ocasió a un granger gallec per què totes les seues vaques tenien noms femenins— haja parit la idea.

En realitat, el que volia Génova és que Mazón dimitís, segons diu gent que coneix el pa que s'hi dóna. Després de la manifestació de cent-trenta mil persones per places i carrers de València, als membres del Comité Executiu Nacional del PP els entrà la por. Es van adonar que el malestar dels valencians és un corrent de fons transversal. Consideren Mazón un llast que esfondra llurs perspectives electorals futures. No els passa pel cap que Mazón torne a presentar-se com a cap de llista a les properes eleccions autonòmiques. Desitjarien eliminar-lo —metafòricament, clar. Però ja es veu que el polític empestat té intenció de seguir endavant. Deu estar pensant també en els seus més que probables problemes judicials. Fitxar Gan és un intent desesperat de guanyar temps. No està clar que ho aconseguisca. I ací entra l'última hipòtesi. El periodista Quico Arabí diu que el polític acorralat pretén amagar-se darrere del prestigi de l’exèrcit espanyol. Creu que així sobreviurà i no haurà d’assumir cap responsabilitat. Per tant, l'estranya idea d'oferir al tinent general Gan Pampols la direcció de l'operació "reconstrucció" se li ha acudit al mateix Mazón.

Considera que s'endurà el mèrit si el militar reïx, i tindrà un boc expiatori a qui tirar les culpes si les coses no surten bé. Pel que es veu, la notícia provocà estupefacció en Génova; la cúpula del PP ha perdut definitivament el control sobre Mazón, si és que en tingué alguna vegada. A més de reconstruir el país, Gan Pampols té la missió de maquillar el mort. Jo crec que el militar no sap on s'ha clavat. Al decret del seu nomenament no figura cap competència concreta, més enllà de la genèrica de coordinar la reconstrucció del país. Com que tot el món li fuig, el president moribund confia en un batalló de zaplanistes disposats a parar la mà davant la pluja de milions que s'acosta. De fet, el Consell ja ha adjudicat uns quants a empreses vinculades amb la trama Gürtel. Mentre, el tinent general va escampant a tort i dret declaracions que mostren voluntat tecnocràtica i tarannà autoritari. General, ¡que la mili desaparegué fa temps! En fi, ¿quina de les tres hipòtesis que s'acaben d'enumerar és més creïble? Jo crec que la tercera. Mazón pensa que el temps juga en favor seu, que el soldat Gan Pampols farà d'escut protector i de parallamps.

Mazón té l'aspiració d'arribar incòlume a les pròximes eleccions autonòmiques. Està convençut que el garbuix de mentides i relats alternatius sobre l'esdevingut el 29 d'octubre acabarà diluint la seua responsabilitat en la mort de 220 persones. Hi ha un article de Ximo Aguar, "Manual de resistencia de Mazón", ben aclaridor al respecte. Ara bé, jo trobe molt difícil que els valencians obliden la negligència del "Molt Honorable", cinc hores desaparegut mentre molta gent tenia l'aigua al coll i ja hi havia xifres de morts. Damunt, els detalls confirmats i els rum-rums sobre la desaparició, que corren de boca en boca, encara empipen més els ciutadans. La corrupció no sol passar factura, però 220 morts i milers de béns i vides destrossades... Jo crec que ni Gan Pampols, ni el general de brigada Venancio Aguado, ni el Setè de Cavalleria podran esborrar la memòria d'uns fets que ja són història del nostre país. Caldria apartar el focus dels militars i posar-lo en Mazón —que es resisteix a assumir la responsabilitat política dimitint— i la seua banda zaplanista. Davant les ajudes milionàries del govern central i Europa, existeix el perill que sucumbisquen a les males temptacions.

A la orden de vuecencia mi general

El nomenament del tinent general Gan Pampols com a vicepresident del Consell i encarregat de la reconstrucció de l'arrasament produït per la dana no em sembla una bona idea, menys després d'escoltar alguna de les seues primeres declaracions: Esto no es nada que tenga que ver con la política, tiene que ver con un trabajo técnico. No voy a aceptar órdenes políticas ni partidistas. Tienen que verme como lo que soy, como un soldado. Jo veig que aquest nomenament trau del focus altres prioritats. La primera, i més important, és la dimissió de Mazón i tot el seu govern. L'encara president és el responsable de moltes morts per negligència i d'un desgavell de gestió de les terribles conseqüències de la dana. Mazón i altres dirigents del PP han dit vàries vegades que van a assumir la seua responsabilitat. ¡Paraules buides de contingut! ¡Hipocresia a manta! En política, només hi ha una manera d'assumir responsabilitats: dimitint. Si tot el que va succeir el 29 i dies immediatament posteriors no és motiu suficient per a dimitir, ¿quina cosa ho serà? Mazón no pot sortir al carrer sense que un reguitzell de gent l'insulte i li demane la dimissió.

El PP intenta donar versions alternatives dels fets ocorreguts que no colen. A la gent li és igual que li les expliquen per activa o per passiva. Els valencians tenim clar el que va passar realment. Mazón ha de dimitir. La reconstrucció serà una empresa titànica. Els municipis més afectats per la destrucció de la dana sumen quasi 850.000 habitants. Les zones devastades generaven un terç del PIB provincial (el 32,3% segons la Cambra de Comerç de València) i el 25% de l'ocupació a tota la província. La "zona cero" i altres llocs molt colpejats suposaven quasi el 20% del PIB provincial. Els seixanta-vuit municipis afectats aportaven més de 21.800 milions d'euros. La tasca de reconstrucció abastarà múltiples àmbits: economia, planificació i ordenació del territori, reallotjaments, ajuda a damnificats, reconstrucció d'infraestructures, mobilitat, creació d'un bon sistema d'emergències, plans per a pal·liar els efectes de futures inundacions i un llarg etcètera. Tenir un currículum militar excel·lent i haver creat en Afganistan un hospital, una carretera, una conducció d'aigua i diverses dotacions (un abocador, una pista esportiva, una biblioteca) està bé.

Però reconstruir la Plana d'Utiel, la Foia de Bunyol, la Ribera Alta i l'Horta Sud són paraules majors. El currículum de Gan Pampols no prova necessàriament que siga la persona idònia per a dirigir l'operació de reconstrucció. És l'hora de la política d'altura. Però el general diu que ell és un soldat, no un polític. I afegeix que no pensa tolerar ingerències polítiques de cap tipus. Algú li hauria d'explicar quatre coses. El càrrec que ha acceptat —veurem quin és el seu recorregut— és polític. Formarà part d'un òrgan polític que prendrà decisions solidàries de caire polític. El vicepresident haurà d'estar sotmès al corresponent control polític de les Corts Valencianes —i potser del Congrés dels Diputats, si la Generalitat ha de gestionar fons dels pressuposts generals de l'Estat. A més, el militar ja ha demostrat tenir opinió política; va firmar un manifest col·lectiu contra l'amnistia. Sabrà manar —cosa lògica en un general—, però la política democràtica és incompatible amb l'autoritarisme. En fi, per si no hi havia prou amb una autonomia de segona i un govern de reaccionaris negligents, ¡ara ordeno y mando! ¿Mazón estarà a les ordres del general?

Els partidaris de l'antipolítica no cabran a la pell. Núñez Feijóo, per exemple, diu que el general no viene a hacer política, sino a reconstruir. ¿Com? ¿És que la tasca de reconstruir les zones devastades no és política? La principal finalitat de la política és donar solució als problemes dels ciutadans. Molts valencians —jo si més no— volem més política democràtica i menys polítics negligents i funestos com Mazón. Això només se soluciona amb un canvi de govern. Atesa la gravetat de la situació, si el nostre fos un veritable país democràtic es ficaria en marxa algun dels mecanismes que preveu la llei: dimissió del president i elecció d'un altre, o convocatòria d'eleccions en un breu termini, per tal que l'electorat valencià puga dir la seua. (La moció de censura manca de suport suficient.) No ens cal que Núñez Feijóo opine per nosaltres. I tampoc no seria sobrer que algú ens aclarís de qui ha sigut la idea de nomenar un militar vicepresident per a la Recuperació Econòmica i Social —en realitat, el govern en tindrà dos, perquè el general de brigada Venancio Aguado ocuparà la Secretaria Autonòmica del gabinet del vicepresident.

Soy inocente, señoría

La propensió dels polítics a mentir és més vella que la pana, però s'ha disparat exponencialment des del 29 d'octubre. Les falsedats sobre la gestió de l'emergència i les contradiccions de Núñez Feijóo i Carlos Mazón són inacabables i sols busquen embolicar la troca. Sovint, quan acudisc a l'establiment en què em guarden el periòdic tots els dies, trobe Mario, gallec que viu a Xàtiva. Solem fer petar la claca una estona. «Tenia altre concepte de Núñez Feijóo. Pensava que era una persona més intel·ligent, veraç i moderada. Però veig que és un toix, un extremista i un sac de mentides. Estic sorprès», vaig dir a Mario durant una de les nostres xarrades. ¡Toma! Porque no lo conocías. Como no vives en Galícia..., em contestà amb un somrís murri. Manteníem aquest intercanvi de paraules poc després del debat televisiu celebrat abans de les eleccions de juliol de l'any passat. Núñez Feijóo havia utilitzat l'estratègia del Gish Gallop, soltar mentides com una metralladora, durant el debat amb Pedro Sánchez. Doncs sembla, efectivament, que el cap del PP era un gran desconegut fora de Galícia, però els gallecs ja el tenien calat des de fa temps.

Suso de Toro ens ho ha recordat la setmana passada: Por lo visto no sabían que Feijóo carecía de cualquier escrúpulo moral. Ahora lo saben. Pero aún así hay quien cree que puede ser un buen gestor. Si le dan la oportunidad, comprobarán que es un perfecto inútil. En lo único que es bueno es en practicar un cinismo sin límites. Aquesta caracterització del cap pepero s'ha vist confirmada per l'enfilall de boles que està engegant a compte de la catàstrofe patida per milers de valencians. Menteix cínicament i sense moure un múscul de la cara. Els bons mestres solen tenir bons deixebles. Divendres, a les Corts Valencianes, Mazón amollà mentides durant dues hores i vint-i-tres minuts. Tan llarga intervenció es pot resumir en una frase de Bart Simpson: «Jo no he sigut.» Mazón digué que anava a assumir responsabilitats, però no n'assumí cap. El nombre elevat de víctimes mortals de la dana era culpa d'altres (de l'Aemet, de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, de la UME, del govern central...). No demanà disculpes. No explicà la seua desaparició del dia 29 durant les cinc hores més crítiques de l'emergència. ¡Intenta sortir-se'n!

Com va dir Joan Baldoví, el discurs de Mazón semblava escrit pels seus advocats pensant en la possible responsabilitat penal per una negligència que ha costat 218 morts. (Ja se sap la cobla de tots els delinqüents davant el jutge: Soy inocente, señoría.) ¡Zero responsabilitat política! ¡Zero empatia! S'havia anunciat la possible destitució de la consellera Salomé Pradas que, amb rostre rígid i ombrívol, mirava el president des de la primera fila d'escons. Hi ha mirades que maten. ¿Aprovació de les paraules del president? Jo crec que no. El llenguatge corporal delatava l'estat d'ànim de la consellera. ¡Empipament superb! «¿Penses destituir-me i deixar-me als peus dels cavalls, malparit? ¿Creus que vaig a menjar-me jo sola el marró judicial? ¡Ho tens clar! Si arriba el cas, li contaré al jutge quatre coses», semblaven dir els ulls de la consellera. Inclús podríem pensar que Mazón ja està avisat. Per això, no s'ha atrevit fins ara a cessar-la. (En la pel·lícula El Padrí, de Francis Ford Coppola, un personatge, Calo, li diu a Michael Corleone, quan aquest veu Apollonia per primera vegada: «A Sicília, les dones són més perilloses que les escopetes.»

Però tornem a Alberto "Homer" Núñez Feijóo, capo di tutti capi del PP. El líder teòric —potser altra persona mana més que ell— continua mentint quan diu que la ministra Ribera, a qui acusa de falta d'humanitat, té la culpa de tot. Sempre que s'esdevenen tragèdies durant el mandat del PP, un boc emissari (el pilot, el maquinista...) acaba pagant els plats trencats. Ara es vol tirar la culpa a l'Aemet i la confederació hidrogràfica. I com aquests organismes pertanyen al departament de Ribera, els peperos han trobat la víctima expiatòria perfecta; no suporten que la ministra es convertisca en vicepresidenta primera de la Comissió Europea. ¿Quina responsabilitat té Teresa Ribera en les morts del dia 29? ¡Cap! Encara més, els organismes al·ludits funcionaren com cal i Ribera trucà vàries vegades sense èxit a un Mazón fora de cobertura. Per a tapar la desídia de Carlos "Bart" Mazón, Feijóo és capaç d'injuriar la ministra i crear una crisi en la UE. ¡Amb un parell! Però aconseguir que la majoria dels valencians s'empasse la bola serà difícil. I dissipar sospites sobre què féu "realment" Mazón el dia 29 entre les 13.45 i les 19.00, missió impossible.

Aus

 Reinterpretació d'una il·lustració de Guy Billout

Un desastre

Amb el títol, no em referisc a l'enorme catàstrofe provocada per la dana del passat dia 29, sinó a l'autogovern valencià. L'autonomia del País Valencià és un desastre. Altres territoris de l'Estat, com ara Euskadi o Nafarroa, són veritables autonomies. Disposen d'hisenda i policia pròpies, d'agències meteorològiques (Euskalmet, Meteo Navarra), de sistemes d'atenció d'emergències... Comunitats com Catalunya o Andalusia, amb menor nivell d'autonomia que Euskadi o Nafarroa, també tenen llurs agències meteorològiques (Meteocat, Andalmet) i altres serveis essencials. Catalunya té la seua policia (els mossos) i cos autonòmic propi de bombers. L'autonomia dels valencians, infrafinançada, no té pràcticament res del que s'acaba d'enumerar. Som una mena de colònia que depèn, per a tot, de la metròpoli —depenem de Madrid Districte Federal, segons expressió del periodista Enric Juliana. Damunt, els valencians estem governats per un tall d'ineptes que tenen idees peculiars sobre la cosa pública; voldrien reduir dràsticament o eliminar els imposts, i privatitzar o externalitzar tots els serveis públics. Porque son chiringuitos, diuen.

No s'ha posat prou de manifest que la culpa de tenir governants incompetents és de l'electorat. Jo no diria mai que tots els valencians en som culpables; moltíssims no votem a partits fatxes o bons per al drapaire. Però els qui trauen més vots i són capaços de sumar majoria parlamentària acaben formant govern. La ineptitud està associada sovint amb el fanatisme i les ànsies de poder i enriquiment. Incompetents pot haver-hi en tots els governs, tan centrals com autonòmics. Certs partits col·leccionen fallides en la gestió de les crisis (la catàstrofe del Prestige, els accidents del Iak-42, de l'Alvia i del metro de València, la mort de 7.291 ancians a les residències de Madrid). També són especialistes en tirar la culpa a algun boc expiatori (el capità, el pilot, el maquinista, els adversaris polítics...). Es diu sovint que el sistema democràtic recolza sobre la base que els electors no s'equivoquen. ¡Es poden equivocar i molt! En realitat, el fonament de la democràcia és que les desavinences es resolen d'una forma pacífica, votant. Qui guanya la votació —estiga encertat o errat— s'encarrega de governar. El derrotat haurà d'esperar les següents eleccions.

En democràcia, el governant no serà desallotjat del poder per mitjans violents. (Dic açò perquè aquests dies s'han vist pancartes amb representacions de forques i polítics penjats.) Sols estan permeses les protestes pacífiques. Però tornem al desastre d'autonomia, que ha tingut molta culpa de les conseqüències de la dana. Com tenim pocs recursos de proximitat, hem de demanar al govern central allò que necessitem. L'escassesa de mitjans propis és altra prova del nostre dèficit d'autogovern. Quan has de demanar ajuda a gent que està molt lluny —tant física com mentalment—, la tardança en la reacció, la descoordinació entre nivells administratius i les rivalitats entre partits t'aboquen al desori després d'una catàstrofe natural. Damunt, els debats sobre l'eficàcia de la gestió i les responsabilitats polítiques es desenvolupen a Madrid, seu dels principals mitjans de comunicació, perquè els valencians també manquem d'un sistema mediàtic propi digne de tal nom. (La quota de pantalla d'À punt és insignificant.) En definitiva, gran part de les decisions, les informacions, les intoxicacions i les boles ens arriba manufacturada de fora.

¿Som o no som un desastre de país? La dreta ha parlat sovint de recentralitzar l'Estat. En canvi, jo crec que hauríem de tenir més autonomia, un estatus semblant al d'Euskadi o, encara millor, al de les divisions administratives d'estats confederals com Suïssa. M'agradaria un àmbit en què les polítiques que ens afecten no siguen dictades fora. Al país li calen autonomia financera i un seguit d'institucions i serveis públics estables i atesos per funcionaris amb solvència tècnica, uns serveis que gaudisquen de certa autonomia i romanguen a recer dels canvis polítics. La dana del dia 29 d'octubre ha demostrat què pot passar quan vinga la pròxima catàstrofe natural. Això no lleva, naturalment, que es puguen demanar serveis de titularitat estatal que són, al cap i a la fi, propietat de tots els ciutadans de l'Estat. Però ha quedat clar que no podem confiar-ho tot a la metròpoli que ens tracta com una colònia. ¿Amb més autonomia està tot solucionat? No. Toca afinar el dia de les eleccions. Hem de ser capaços de detectar tota aquella gent de casa bona que es presenta a les eleccions per comboi, o per a repartir-s'ho, sense pensar que poden venir mal dades.

Falta altura de mires

Mazón, que és un inútil, sembla desautoritzat per Núñez Feijóo, altre inútil. Aquest ha oferit el seu suport a Sánchez si decreta l'estat d'emergència. Seria més fàcil que Mazón l'elevés a nivell 3, però sembla que no pensa fer-ho, perquè això implicaria que el ministre de l'Interior passaria a ser el comandament únic. Si la crisi manté el nivell 2, Mazón conserva la direcció de l'operatiu i pot demanar al govern central tota mena d'ajudes. El president valencià està sobrepassat pels esdeveniments, però no vol perdre l'autoritat. I això ens duu a l'actitud del govern central. Ja vaig dir en un post anterior, que Pedro Sánchez no semblava tenir rapidesa de reflexos. Ara, es pot afinar una mica més. ¿Per què no es declara l'estat d'emergència? Dues raons poden explicar el refús a prendre el control. Potser Sánchez tinga por d'assumir un assumpte molt complicat. L'estratègia del PP sembla clara: si Sánchez no pren el control, serà acusat de deixament; si el pren i les coses no van bé, serà acusat d'incompetent. Falta altura de mires en assumptes d'Estat i una tragèdia com la patida pel País Valencià demana aqueixa altura. ¿Què opina la militància?

Entre coneguts d'esquerra hi ha divisió d'opinions: «Caldria haver declarat l'estat d'emergència des del primer minut», «¿El problema no és competència de Mazón? ¡Que el solucione ell!», «Sánchez li està donant tot el que demana»... En el post citat, jo al·ludia a l'estat d'alarma, però l'emergència d'interès nacional és una cosa distinta. Està regulada per la Llei de Protecció Civil i el decret que la desenvolupa. La pot declarar el ministre de l'Interior, per iniciativa pròpia (bé que informant a la comunitat autònoma) o a petició de la comunitat autònoma afectada o de la Delegació del Govern en la zona. En fi, la segona raó —i menys confessable— per a no voler declarar l'estat d'emergència estatal seria el càlcul d'oportunitat política. El PSOE voldria deixar que Mazón es coga en la seua pròpia salsa. Dissortadament, ni en les circumstàncies més tràgiques es deixen de banda els interessos polítics. El president de la Generalitat, sumit en la impotència i la ineptitud, va decidir disparar alt; li va demanar al govern central set ministres i el JEMAD (el Cap de l'Estat Major de la Defensa). ¡Per demanar, que no quede! Resulta patètic.

Mazón vol fer-li un 155 al govern central. Si les coses surten malament, sempre es podran tirar les culpes als ministres. Sánchez ha accedit a la peticions de Mazón d'una manera ambigua; no vol que el PP tinga excusa per a protestar. Tanmateix, per solidaritat amb les víctimes, hauríem de rebutjar els càlculs polítics. A més, la situació es pot girar en contra de l'esquerra; quan la gent es troba en una situació crítica, no distingeix entre partits, ni entre nivells administratius. L'empipament a les zones afectades augmenta. Es poden traure vàries conclusions de tot açò. El PP dóna per amortitzat Mazón, però aquest es resisteix a assumir cap responsabilitat en l'enorme successió d'errors comesos des del passat dia 29. Hauria de dimitir, però potser està tenallat per la por a les conseqüències judicials de la seua actuació negligent. Mentre, el malestar ciutadà pot esclatar en qualsevol moment. La ultradreta ho sap. Les víctimes no han de suportar caos de coordinació, ni conflictes polítics entre administracions. Si bé el govern central no tingué culpa dels errors garrafals del dia 29, la dreta intenta convèncer que tot és culpa de Sánchez. Ell sabrà.

Tirar la culpa als altres

A hores d'ara, jo crec que ja està clar. La gestió de la crisi provocada per la DANA ha estat desastrosa. Les conseqüències, en danys materials i vides humanes, seran terribles. Al final, no sabem si els morts es comptaran per centenars o per milers. Sense xifra oficial de desapareguts, algun mitjà de comunicació ha dit que podrien ser 1900. En tot cas, assistim a la major tragèdia patida pel nostre país en la història recent. Els danys materials eren probablement inevitables; la mala planificació del territori feta durant dècades, la construcció massiva en zones inundables, l'absència d'obres de canalització, desviament i defensa davant les crescudes de rius i rambles, la insuficiència dels plans d'alerta i l'innegable canvi climàtic feien molt difícil —impossible, més bé— evitar la destrucció provocada per un fenomen meteorològic que es repetirà cada vegada amb més freqüència i més intensitat. Però es podrien haver evitat tantes morts si les autoritats responsables hagueren actual amb la celeritat i el rigor que s'esperen. No ho han fet. I ara estan en ple procés de construir un relat que exonere de culpabilitat. ¿Aconseguiran de fer-lo passar?

D'acord amb la Llei del Sistema Nacional de Protecció Civil, l'Agència Estatal de Meteorologia ha d'avisar dels temporals, però declarar les alertes i planificar les actuacions davant catàstrofes que es produïsquen dins el territori d'una comunitat autònoma és competència exclusiva del govern d'aqueixa autonomia. Per tant, la gestió de la crisi que ha afectat diverses comarques del País Valencià correspon a la Generalitat que havia d'enviar l'alerta als ajuntaments i activar els plans d'emergència autonòmics després de rebre l'avís de l'AEMET. Per la seua banda, els ajuntaments havien d'activar els plans municipals i valorar mesures com desallotjar zones inundables, tancar parcs, prohibir els desplaçaments no essencials, suprimir l'activitat laboral... ¿Què cal fer quan ja s'ha produït el desastre? Si els ajuntaments estan superats per la situació, ha d'actuar el govern autonòmic, que també ha d'atendre les trucades del 112. Tot açò té la seua lògica; en teoria, qui millor coneix el territori és l'autoritat autonòmica. Però en el cas valencià, la gestió realitzada per la Generalitat és nefasta. Inclús ho han reconegut alguns militants del PP i periodistes afins.

Només cal repassar la cronologia: l'AEMET va donar l'avís roig el dia 29 a les 07.31, però la Generalitat no envià als mòbils el missatge Es-alert fins a les 20.30, dotze hores després, quan ja havia mort gent. ¿Quins són els motius de la tardança? Poden ser diversos: negacionisme (l'any passat, dirigents del PP van dir que AEMET era molt alarmista), ineptitud, interès a no molestar els empresaris, passotisme... Jo m'incline per una combinació de tot plegat; dimarts 29 de matí, mentre s'acostava la tragèdia, Mazón assistia a tres actes intranscendents. El secretari autonòmic d'emergències (antic quadre de C's) estava reunit amb gent del món taurí. L'endemà, tardà molt a presentar-se en el dispositiu d'emergència. En hores i dies posteriors al 29, les vacil·lacions, les contradiccions i els errors del president han estat continus. Evidentment, la tasca prioritària ara mateix és ajudar els damnificats i buscar entre els enderrocs per a mirar de trobar víctimes supervivents o mortes. Però no està de més reflexionar sobre la responsabilitat política, atès que el PP ja està plenament dedicat a la tasca de diluir-la. ¿És només del president de la Generalitat?

Primerament s'ha de dir que són molts els implicats en el desori. Crec que es pot parlar amb tota propietat d'una banda d'inútils i passotes formada per molta gent. Mazón és qui té la màxima responsabilitat, però cal pensar que no actua en solitari; se suposa que consulta amb nombroses persones (cap de gabinet, assessors, consellers, càrrecs del segon esglaó polític i funcionaris de confiança situats en la cúspide de l'administració pública a canvi de fer la pilota al cap de torn). Demanar que el president entenga de tot és demanar massa. Deuen haver-hi molts responsables del caos —la consellera Salomé Pradas, posem per cas. Alguns creuran que, un cop constituït el Centre de Coordinació Operativa Integrada (Cecopi), Mazón, que assumí el comandament únic que corresponia a la consellera de Justícia i Interior, està ben assessorat. Doncs sembla que les faves es couen en altre lloc. Dissabte, Mazón féu esperar hores els membres del Cecopi, que estaven convocats a una reunió. (Alguns optaren per tornar als llocs en què estaven realitzant les missions assignades.) Ara, el cap de la banda d'ineptes s'ha embrancat a tirar la culpa als altres.

Ximpleries

 

Vinyeta de Peridis

¿Estat d'alarma?

Pedro Sánchez no sembla tenir rapidesa de reflexos. ¿A què espera per a prendre el control de la situació creada per la gota freda, en vista de la incompetència de la Generalitat Valenciana? Cal recordar que el govern central, en ús de les facultats que li atorga l'article 116.2 de la Constitució, pot declarar l'estat d'alarma en tot o part del territori de l'Estat, quan es produeix una alteració greu de la normalitat (catàstrofes naturals, crisis sanitàries...). A mesura que passen les hores, el caos s'empara de les poblacions més afectades de l'Horta Sud, que no disposen d'aigua potable, ni d'electricitat, ni d'aliments... Si no s'actua amb molta celeritat, es pot produir una crisi sanitària. Sembla que en molts indrets encara hi ha cadàvers sense alçar. Ambulàncies i serveis forenses i funeraris no poden accedir a certes zones; els vehicles amuntegats uns damunt dels altres i el tall de carreteres i autovies barren el pas. Tampoc no hi poden arribar transports amb queviures. Les vies de rodalies i del metro estan destrossades o obstruïdes per tota classe d'elements (vehicles travessats, terra i pedres, catenàries caigudes...). Hi ha persones que s'han quedat sense casa.

Com escasseja la vigilància, ja comencen a produir-se actes de pillatge. En algunes poblacions s'han constituït grups de veïns que es dediquen a vigilar les llars i els negocis. Es troba a faltar la presència de l'Estat a la Plana d'Utiel, la Foia de Bunyol, l'Horta Sud... Les víctimes de l'enorme catàstrofe no entenen de colors polítics, ni de competències administratives, ni de problemes logístics... Exigeixen a les autoritats una ajuda urgent. En moments de tragèdia, ¡vés i explica-li a un afectat que la gestió de l'emergència és competència de l'autoritat autonòmica o estatal! (En realitat, la Generalitat també és Estat.) Molts canals de televisió, per als quals les tragèdies són manà caigut del cel, han arribat al punt zero de la crisi abans que els serveis d'emergència. La gent es desfoga davant dels micros i les càmeres. Que si tomba, que si gira, els importa un rave. Aquest tipus de missatge, «¡No ens arriba cap ajuda!», repetit molts dies com una matraca en tots els telenotícies, pot resultar molt corrosiu per al govern d'esquerres. De fet, Pedro Sánchez fou rebut en alguns llocs de la zona devastada amb crits i xiulets. Mmm. ¡Avís per a navegants!

El PP ja ha iniciat l'estratègia de la culpa es de Pedro Sánchez. La gestió d'emergències competeix a les comunitats autònomes. Però dijous es tornaren a repetir a Castelló les mostres d'incapacitat del govern de Mazón; s'activà l'alerta amb tres hores de retard, quan ja molts carrers estaven inundats. Compromís hauria d'exigir a Sánchez que declare l'estat d'alarma a les comarques afectades i que controle la situació. Que l'Estat vinga al País Valencià amb tot (exèrcit inclòs), per a ajudar els damnificats, accelerar la reparació de les infraestructures i garantir la seguretat. L'exèrcit de l'aire i determinats cossos del de terra —el d'enginyers, posem per cas— disposen de material pesant i d'elements com els helicòpters de molta utilitat per a retirar obstacles, obrir vies d'accés i distribuir aigua, aliments i medicines a les víctimes. A més, algunes infraestructures són competència exclusiva de l'Estat. La línia C2 de rodalies de Renfe tardarà setmanes a estar operativa. És clar que els valencians no podem confiar en el govern de Mazón. Està format per un tall d'inútils (el conseller d'Educació, José Antonio Rovira, entre ells). Que se'n vagen a casa.

Gota freda

Vinyeta d'El Gat Invisible