Nul·la credibilitat

Definitivament, la credibilitat dels canals generalistes de televisió i la premsa espanyola —els grans diaris de paper— és pràcticament nul·la. Ahir, l'Assemblea del Consell d'Europa aprovà per majoria aclaparadora una resolució, Should politicians be prosecuted for statements made in the excercise of their mandates?, que exigeix a Espanya i Turquia respecte per les llibertats de les minories dissidents. Concretament, demanà a Espanya que excarcere els condemnats pel procés català, que reforme el delicte de sedició i que retire totes les euroordres d’extradició dels polítics exiliats. Encara més: la resolució aprovada insta Espanya a aturar els processos judicials pendents. Aquest aspecte és de gran transcendència. A banda dels presos polítics i els exiliats, hi ha nombrosíssimes persones (polítics, funcionaris de primer i segon nivell, persones corrents) que també estan encausades o jutjades i condemnades pels mateixos fets. Pedro Sánchez s'ha afanyat a indultar parcialment nou persones, les més conegudes. ¿Però sabem quin serà el destí de totes les altres? En realitat, el TS va desfermar una causa general contra tots els independentistes.

Quant a les acusacions de malversació, el Consell d'Europa demana que es comprove de manera fefaent si els acusats han menyscabat "realment" l'erari públic. En 2019, ja vaig reflexionar sobre això. El tribunal Suprem va entendre que el govern català havia utilitzat diners públics en l'organització d'un referèndum il·legal. El Codi Penal estableix que incorren en malversació las autoridades o funcionarios que, con ánimo de lucro, sustrajeran o consintieran que un tercero sustraiga los caudales o efectos públicos que tenga a su cargo por razón de sus funciones. Els condemnats no tenien, però, cap ànim de lucre; els diners hipotèticament malversats no van acabar a les seues butxaques. En tot cas, farien servir els cabals en l'organització del referèndum de l'1 d'octubre, però un informe del llavors ministre d'Hisenda Cristóbal Montoro deia que no s'havien utilitzat diners públics en la consulta. (Hem de recordar que la hisenda catalana estava pràcticament intervinguda.) Tanmateix, el TS i altres institucions de l'Estat volen deixar en la ruïna tots els líders del procés. Especialment sagnant és el cas d'Andreu Mas-Colell, exconseller d'Economia.

La casa, la pensió i els comptes bancaris de l'antic conseller d'Artur Mas podrien ser bloquejats; cobririen la sanció imposada pel Tribunal de Comptes, que ha calculat els diners destinats per la Generalitat a difondre el procés en l'exterior, uns 4,8 milions d'euros. En definitiva, podrien ser embargats tots els béns del prestigiós catedràtic i la seua dona. Això ha suscitat una onada de solidaritat entre els membres de la comunitat acadèmica. (Han mostrat el seu suport l'economista Alexander Tabarrok, Gerardo Esquivel, sotsgovernador del Banc de Mèxic, l'Institut de Recerca Econòmica de la Universitat de Georgetown...) Mas-Colell deixà el Govern en 2015. No tingué res a veure, per tant, amb l'organització del referèndum. (La pretensió de privar de tots els seus béns els independentistes és un aspecte de què se sol parlar poc, bé que afecta moltíssima gent.) En definitiva, el Consell d'Europa, que també recorda aquesta qüestió, demana l'eliminació de sancions desproporcionades per a transgressions no violentes. Aquest matí, només alguns digitals donaven la notícia. El telediari de TVE1, posem per cas, no deia ni piu sobre el Consell d'Europa.

Nits de juliol

Tresor distint i característic

Qui busque les primeres construccions valencianes d'estil gòtic trobarà a Xàtiva algunes velles esglésies que evoquen el segle XIII, època en què Jaume I conquistà la ciutat i tot Xarq Al-Andalus. Com el monarca volia implantar el cristianisme en tots els llocs acabats de prendre, una munió de picapedrers, manobres, pintors i fusters començà a construir temples d'estil gòtic primitiu. Allò que anomenem avui "arquitectura de conquesta" proliferà per les terres valencianes fins al final de la centúria. Les mostres més singulars del nou estil compartien influències del darrer romànic lleidatà i elements del gòtic incipient que naixia arreu d'Europa. S'hi allargava l'ombra del Cister, l'orde monàstic que marcava les pautes d'edificació. Com que hi havia la necessitat d'expandir la nova fe de forma rabent, la construcció dels edificis havia de ser molt fàcil i ràpida. Les esglésies de conquesta tenen bàsicament planta rectangular. Dos arcs diafragmàtics apuntats solen dividir la nau en tres trams. Manquen els capitells, costosos de tallar. La coberta és de fusta, amb dos vessants. Se sol accedir al temple per un arc de mig punt.

 

Quant als materials constructius, n'hi ha molta varietat: des d'elements d'edificis anteriors fins a peces elaborades expressament (fustam, maons, maçoneria, carreus), tot caracteritzat per la senzillesa, l'economia i la disponibilitat. Avui, els murs interiors estan nus. Tanmateix, en època medieval estaven coberts d'iconografia. Exhibien pintures al fresc —sense firma, perquè no existia consciència d'autoria. La producció pictòrica tenia caràcter merament utilitari: ensenyar als fidels els diversos passatges de les sagrades escriptures. A Sant Pere i Sant Feliu de Xàtiva queden restes de policromia. El gòtic coincidí amb el ressorgiment de les ciutats, el naixement de la burgesia, la creació d'universitats i l'aparició de nous ordes religiosos, com els mendicants. Els franciscans i els dominicans arribaren aviat a Xàtiva. Els frares dominicans s’hi establiren el 1291, substituint l’orde de la Penitència. L’església de Sant Domènec mostra trets del gòtic de conquesta. Durant el treball de restauració es descobriren restes de l'antic teginat policromat.

Del convent franciscà, es conserva l'església, del segle XIII, restaurada en 2007. També pertany al gòtic primitiu. Fou un temps església funerària dels Borja. Albergà les despulles de Caterina de Borja (germana d'Alfons), de Roderic de Borja i Sibil·la Escrivà, avis d'Alexandre VI, i de Jofré, pare del pontífex. Altre edifici gòtic és Sant Pere, l'església on fou batejat Roderic de Borja en 1432. Fou construïda en el segle XIV, imitant l'estil de conquesta. Té coberta de fusta policromada d'inspiració mudèjar. L'interior conserva pintures al fresc del segle XIV —un calvari i un Sant Cristòfol al mur septentrional—, el meravellós retaule de l'altar major, dedicat a Sant Pere i Sant Pau, que barreja elements dels segles XV i XVI pertanyents al darrer gòtic i el primer renaixement, i dos retaules medievals. Al subsòl de l'església, les criptes també són visitables. Finalment, el viatger ha de pujar a l'església de Sant Feliu, construïda el 1269 al lloc on possiblement s'havia alçat una basílica episcopal de l'antiga Saetabis, als peus del castell.

De Sant Feliu, cal destacar l'atri, sostingut per columnes romanes de marbre rosa de Buixcarró. L'edifici té planta rectangular, testeres planes i arcs diafragmàtics. Conserva l'aspecte originari, cosa que n'accentua l'interès. Dins destaca el retaule major, dedicat a Sant Feliu de Girona, patró de Xàtiva. L'obra, amb danys causats per les humitats, s’atribuí al Mestre de Perea. Avui se sap que intervingueren tres artistes d'un mateix taller, Mestre de Xàtiva, Mestre de Borbotó i Mestre d’Artés, membres de la família Cabanes. El retaule fou encarregat pels jurats, com demostren les armes reials i l’escut de la ciutat. El recinte conserva frescos i una pica en què es representa l'adoració dels Reis. Altra peculiaritat del temple és la portada nord. Uns brancals coronats per capitells amb motius vegetals sostenen l'arc de mig punt. L'arquivolta està decorada amb llaços i puntes de diamant. En sortir de Sant Feliu haurà conclòs el periple pel gòtic primitiu xativí. Bé mereixeria pertànyer al Patrimoni Mundial de la UNESCO. Però l'Església, possessora principal d'un tresor autòcton distint i característic, no en té massa zel. ¡Ja se n'ocuparà el contribuent!

(publicat a Levante-EMV, el 19/06/2021)

Evocant les cendres de juny

Obscenitats

Sempre que es produeix un fet tràgic, un drama d'aquells que commouen totes les persones de bé, els mitjans de comunicació transformen la trista notícia en un espectacle. Ho fan moguts per la cerca d'audiència —i d'ingressos publicitaris, per tant. L'assassinat d'Olívia i Anna, les xiquetes de Tenerife, ha proporcionat munició per a un nou show. Aquesta vegada, però, ha aparegut un ingredient inesperat: la intervenció d'un rector, Fernando Báez Santana, àlies Padre Fernando. A primera vista, el seu aspecte (cabells llargs, boina i vestimenta de color groc) fa pensar en un capellà modern i trencador. ¡No! En realitat és un histrió, un personatge amb moltes ànsies de protagonisme. Ha assegurat que el "presumpte" assassí de les nenes també és una víctima, de la infidelitat: Anna y Olivia estarían vivas si su madre no hubiera roto el matrimonio. La mujer recoge lo que sembró, porque buscarse una nueva pareja y llevarse a las niñas es robar hijos. Si ese matrimonio hubiera sido fiel, si no se hubiera roto, las niñas estarían vivas. Todo por no seguir los caminos antiguos. Antes, los hombres aguantaban a las mujeres aunque se volvieran locas, y las mujeres aguantaban a los maridos aunque fueran borrachos y sucios. Ahora no. De ahí estas consecuencias. Tú me jodes a mí y yo te mato a tus hijos, que es lo que más quieres. Pero es que damos motivos para que esto suceda. Aquestes expressions han provocat una enorme perplexitat. Resultaria que la mare és culpable de la mort de les filles per trencar el vincle matrimonial. Efectivament, les declaracions del rector són obscenes. ¿Però ho són realment per a la jerarquia eclesiàstica? Ho dubte. El bisbe de la diòcesi canària ha condemnat les paraules del seu capellà bocamoll.

 

Tanmateix, podríem sospitar que només s'estan condemnant la seua inoportunitat i l'intent surrealista d'exonerar l'assassí material, el pare de les xiquetes. Al cap i a la fi, Báez, amb aspecte de rector modern, ha recordat una doctrina de l'Església més vella que la pana: les persones humanes venim al món a patir. Revoltar-se contra el patiment és oposar-se als designis de Déu. Aquesta regla serveix per a tota circumstància personal: per a la dona que es rebel·la contra el maltractador, per al malalt desnonat i consumit pel dolor que demana l'eutanàsia, per a la xica violada que vol avortar... ¡Ni divorci, ni eutanàsia, ni avortament! Hem de patir. Ja gaudirem al paradís —si és que existeix, ¡ha! Des del punt de vista eclesiàstic, l'infern —en aquesta o l'altra vida— és sempre el castic a la infracció dels manaments divins. És possible, per tant, que se li n'haja anat l'olla a mossèn Báez; la diplomàcia eclesial ha de ser, ja se sap, molt fina. Però els ultramuntans estaran convençuts que el rector canari no ha dit res de l'altre món. Ha recordat el manual de l'esposa perfecta segons la Falange. Quina ocasió perduda per a mantenir la boca tancada o exercir la compassió cristiana...

Corpus 2021

Tuf a negoci

Des d'èpoques remotes, la comarca de la Costera ha constituït la via de comunicació natural que enllaça País Valencià amb sud-est de Castella, Múrcia i Andalusia. El pas obligat de nombrosos grups humans —soldats, mercaders, viatgers— empentà la creació de múltiples infraestructures, sobretot de comunicació. En època romana, el traçat de la Via Heracliana —o Hercúlia— transcorria per la comarca. La via rebé diferents noms al llarg de la seua existència: Camí d'Anníbal, Via Exterior, Camí de Sant Vicent Màrtir, Ruta de l'Espart. La denominació més coneguda, Via Augusta, s'imposà arran d'unes reparacions fetes durant el mandat de l'emperador August, entre els anys 8 i 2 aC. Esdevingué el camí principal per a comunicar les províncies, les ciutats i els ports romans riberencs de la Mediterrània. La Via Augusta marcà profundament el territori de la nostra comarca. En etapes històriques successives, els seus habitants han vist passar el Camí Reial de Madrid, el ferrocarril, una carretera estatal i una autovia (N-340 i A-7), un gasoducte...

De fet, la mitjana divideix cada viaducte de l'A-7, al seu pas per la Vall de Montesa, en dues parts ben diferenciades, una moderna i altra del segle XVIII, que és en realitat un pont de l'antic Camí Reial. (Dispersos per les masies del terme de Moixent en queden alguns mollons.) La proliferació de vies de comunicació tingué el seu colofó amb l'electrificació; diverses línies elèctriques —amb els seus components, cables i torres metàl·liques— recorren de cap a cap la Costera. Tot açò ha tingut beneficis evidents, és clar, però també ha proporcionat moltíssims inconvenients. El patrimoni històric i artístic, abundant, i els espais naturals de la comarca han de coexistir amb infraestructures que alteren el paisatge, obstaculitzen les vistes de monuments i entorpeixen la mobilitat de la fauna autòctona. En realitat, la Costera és com el llobarro que un peixater talla longitudinalment en dues parts. La conjunció d'autovia i ferrocarrils, no el Cànyoles, actua de ganivet. (No sé a quina banda queda l'espina dorsal, ha.) Elements com el castell de Montesa o les antigues ventes del Camí Reial que encara queden a Montesa, Vallada i Moixent pateixen aquesta realitat.

El projectat parc logístic de Vallada, que vol reviscolar, podria ser altra ferida infligida al nostre territori. Tanmateix, quan hom creia que la situació no anava a empitjorar més, sorgí la notícia: es tramitava un megaprojecte solar, finançat amb fons europeus, que afectava les poblacions de la Vall de Montesa. En realitat, la macroplanta fotovoltaica estarà emplaçada en Almansa, però planeja menar l'energia cap a la subestació de l'AVE construïda a Montesa, la qual cosa implica efectes perversos sobre la nostra comarca: invasió de moltes parcel·les agrícoles i —en menor mesura— industrials, algunes de les quals caldria expropiar per a instal·lar un centenar de grans torres metal·liques; construcció d'enormes parcs solars darrere del castell de Montesa; impacte negatiu sobre el medi ambient i el patrimoni històric. Ajuntaments concernits ja han mostrat la seua oposició al projecte, que també ha rebut vora tres mil al·legacions de particulars. Qualsevol podria pensar que els habitants de la contrada estan en contra del progrés, de les energies netes. ¡No! La gent vol que les energies renovables siguen compatibles amb la conservació del medi.

Com ja ha acabat el període d'al·legacions, la pilota està en la teulada del Ministeri de Transició Ecològica. La gent de la Vall de Montesa troba a faltar la veu de la Generalitat, responsable de l'ordenació del territori; sols Francesc Colomer, secretari autonòmic de Turisme, ha mostrat una inequívoca preocupació per l'assumpte. No coneixem, però, posicionaments clars de Mireia Mollà (consellera de Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica) o d'Arcadi España (conseller, entre altres matèries, de Política Territorial). Una multinacional està darrere el projecte solar (molt sobredimensionat, segons parer dels entesos), però empreses més menudes, algunes de creació recent, s'han pujat al tren. En fi, les universitats, les agrupacions comarcals dels partits i diverses entitats han rebutjat la nova agressió al territori. ¿Energia neta? El projecte emet un tuf a negoci que tira de tos. Alguns busquen fer-se amb els fons europeus destinats a la reactivació econòmica. ¿Nova modalitat especulativa distinta de la urbanística?

(publicat a Levante-EMV, el 05/06/2021)

Congrés de música antiga

Terra atroç

Rosa Díez vol manifestar-se el pròxim dia 13 de juny, a la plaça madrilenya de Colón, contra els indults als presos polítics catalans. Vox s'ha adherit immediatament a la iniciativa. PP i C's també acudiran a la crida. Pablo Casado ha fet un doble anunci: el PP iniciarà una campanya de recollida de firmes contra els indults i els recorrerà al Tribunal Suprem si arriben a produir-se. Mentrestant, algun president autonòmic socialista i els membres de la vella guàrdia del PSOE —com Felipe González i Alfonso Guerra— també s'han manifestat en contra dels indults. Atès que una meitat almenys de la militància socialista està en contra del perdó als presos polítics, resultaria que les dues terceres parts de la pell de brau rebutgen la mesura de gràcia. És realment atroç que més de mitja Espanya vulga que es podrisquen a la presó persones que ni han matat, ni han violat, ni han assaltat cap establiment a mà armada. Evidentment, jo no m'incloc en aqueixa Espanya estantissa i cruel. De fet, el furor nacionalista impedeix de veure una cosa molt clara: els presos no han demanat l'indult; prefereixen l'amnistia. La cúpula de l'EAJ-PNB ha emès un comunicat en què recorda les conseqüències que va tenir la campanya de recollida de firmes contra l'Estatut de Catalunya impulsada per Rajoy. D'altra banda, la jugada de Sánchez és evident; vol dividir els independentistes i deixar fora de joc Puigdemont i els altres exiliats. Ni tot açò és capaç de veure el nacionalisme espanyol, cec, eixelebrat i transversal. Alguns dels retrògrads que nodreixen la nova moguda reaccionària —els magistrats del Tribunal Suprem entre ells— estarien disposats a acceptar el perdó als presos si aquests mostren penediment, que és tant com exigir-los que reneguen dels seus ideals i accepten que van cometre un delicte. Dimecres passat, Roberto Cantos firmava en Levante-EMV un article titulat "El nacionalismo es siempre de derechas". Heus ací el motiu pel qual rebutge el qualificatiu 'nacionalista'. Ajuntem nacionalisme i socialisme i la conclusió és automàtica: nacionalsocialisme, nazisme. M'agrada més el terme 'independentista'. La tesi de Cantos és que el nacionalisme només té un argument, ‘ser diferent’, oposat al concepte jurídic d'igualtat. En canvi, segons el meu parer, i anècdotes puntuals a banda, independentista és qui, ben fart de veure conculcats els seus drets i les seues llibertats, desitja deslliurar-se de l'opressor. Per això lluitaren països colonitzats avui lliures. L'independentista vol un poble igual que els altres pobles del món, exigència equiparable a les aspiracions progressistes, perquè no demana cap privilegi. El catalanisme d'esquerres actual és transversal i ja no posa l'accent en la identitat ètnica. Reclama igualtat i que tinguen vigència dos principis generals: el de respecte recíproc i el d'autodeterminació. Com han ficat de relleu alguns juristes prestigiosos —Rudolf Stammler o Karl Lorenz, per exemple—, aquests principis fonamenten l'estat democràtic i un dret intern just amb pretensions de ser obeït. Per tant, l'article de Cantos retrata perfectament gent com Emiliano García-Page o Felipe González, que tenen de socialistes el mateix que jo de bomber. Que gran part de la socialdemocràcia espanyola vulga que els presos independentistes complisquen íntegrament tretze anys de reclusió és descoratjador. Consterna que cap intel·lectual espanyol siga capaç de detectar la injustícia i denunciar-la. ¿Sumar-se tranquil·lament a les tesis més reaccionàries de l'extrema dreta? Ja dic, vivim en una terra atroç.

Nepi recorda els Borja

Frenar la degradació

Per fi, el Pla Especial de Protecció del Centre Històric es troba en fase d'exposició pública i al·legacions. Les persones preocupades per la conservació del patrimoni esperàvem des de 2000 aquesta eina per a la protecció i la planificació urbanística de ciutat vella. De fet, el consistori presidit per Rus, que mai no encarregà la redacció del pla, romania en flagrant contravenció a la Llei del Patrimoni Cultural Valencià. La nova corporació d'esquerres anuncià la seua intenció d'abordar la tasca, però ha calgut esperar el seu segon mandat. Des de l'aprovació del vigent Pla General d'Ordenació Urbana, s'ha demanat el pla especial per activa i per passiva. L'Associació d'Amics de la Costera, posem per cas, s'ha dirigit sovint a l'Ajuntament reivindicant la protecció del nostre patrimoni històric i artístic. En 2003, hi hagué un primer escrit després de llegir les declaracions del llavors regidor d’Obres i Urbanisme, Vicent Parra, el qual manifestava que fins a mitjan 2005 no anàvem a disposar de la norma con la cual estará todo definido y cualquier persona que plantee una actuación al casco antiguo sabrá enseguida qué puede hacer y qué no.

En 2005, atès que les intencions municipals havien quedat en res, l'entitat es dirigia novament a l'alcalde. Sol·licitava que es prengueren mesures per tal d’assegurar, mentre es realitzaven els treballs de redacció del pla, més protecció del conjunt històric, en compliment estricte del que disposa la Llei del Patrimoni Valencià. En aquell moment se suggerien diverses iniciatives: promoure una campanya informativa que, a més d’explicar la vàlua del nucli històric a veïns, promotors i constructors, determinés clarament quines actuacions s’hi podien fer i quines no; prevenir les infraccions, reforçant els serveis d’assessorament i d’inspecció d’obres (per tal d’acabar amb la pràctica freqüent de computar la possible sanció econòmica, per infracció urbanística, a la partida de costos); difondre els valors del patrimoni històric de Xàtiva a través de premsa, ràdio, televisió, tanques publicitàries... I és que la progressiva degradació en moltes zones (Ànimes, Sant Agustí, Enríquez...) no cessava. L'Ajuntament no en va fer cas. En 2006, Amics de la Costera es manifestava en contra d'actuacions municipals en matèria de patrimoni.

Rus demostrava nul·la sensibilitat pels béns patrimonials pertanyents al segle XIX o la primeria del XX. Desapareixien molts. La destrucció i el deteriorament d'immobles afectava els diferents conjunts xativins d’arqueologia industrial: el molí Serrampedra (antiga fàbrica de midó La Galia SA); l'almàssera del carrer Argenteria; la paperera San Jorge; la plaça de bous construïda seguint les traces de l'arquitecte modernista Demetrio Ribes. En 2007, l'Institut d'Estudis Comarcals tornava a la càrrega. A través dels mitjans, feia públic un manifest que alertava sobre les agressions al patrimoni cultural. Es posava el focus en la degradació del centre històric, les muralles de llevant, la paperera San Jorge i el monestir de Santa Clara. Es denunciaven falta de rigor i pressió especulativa. En 2015, l'entitat cultural enviava una carta al nou alcalde, Roger Cerdà. Li sol·licitava una entrevista per a repassar les tasques pendents en matèria patrimonial i li oferia col·laboració, que es concretà en l'organització d'unes jornades sobre model de ciutat.

Jo mateix he escrit en aquestes planes nombroses columnes reclamant més atenció a ciutat vella. Doncs bé, fins a 2021 —sis anys després— no ha arribat la redacció preliminar del Pla Especial de Protecció del Nucli Històric. ¡Dos decennis d'espera! ¿Quina repercussió tindrà el document provisional? Seria terrible que, per desconeixença, dificultat d'accés a la documentació tècnica o falta de difusió, consultes i formulació d'al·legacions foren escasses. En qualsevol cas, encara no som al final del trajecte. El Pla Especial serà aprovat per la Generalitat quan s'hagen estudiat i resolt les al·legacions. I s'ha de tenir en compte que la norma, valuosa, no serà la panacea per a tots els mals de la ciutat. Salvar el centre històric de Xàtiva també exigeix polítiques coherents i decidides de l'autoritat municipal, ajudes públiques als veïns que vulguen rehabilitar immobles antics i especificacions que no siguen massa oneroses o impedisquen les comoditats que ha de tenir una llar del segle XXI. Sense tot això, ciutat vella seguirà despoblant-se i degradant-se.

(publicat a Levante-EMV, el 22/05/2021)

Arribada a Ferrara

El 31 de gener de 1502, Lucrècia Borja havia arribat a Castello Bentivoglio, residència estiuenca ordenada construir per Giovanni II Bentivoglio, senyor de Bolonya entre 1463 i 1506. La comitiva nupcial féu el trajecte entre el castell i Ferrara navegant per canals. La filla d'Alexandre VI es trobà amb el sogre i la seua cunyada, Isabella d'Este, a Torre della Fossa, molt a prop de Ferrara. Possiblement, la comitiva pujà en el bucintoro ducal. Com el dux venecià, Ercole d'Este tenia una galera oficial molt sumptuosa. El mot bucintoro provenia del venecià buzino d'oro (barca d'or), terme que es va llatinitzar i esdevingué bucentaurus, nom d'una criatura mitològica semblant al centaure però amb cos de bou. L'última etapa del periple fou, per tant, magnífica. Al casal d'Alberto d'Este, Lucrècia passaria la darrera nit de viatge. L'endemà, 1 de febrer, es produí l'entrada principesca a Ferrara, muntada a cavall. Salves d'artilleria, trompetes, arcs triomfals, dames d'honor... La comitiva arribà a la plaça de la Seu. Les estàtues de bronze dels ducs Niccolò III i Borso flanquejaven l'entrada del pati del palau municipal, residència aleshores de la família ducal. La jove es dirigiria a l'escalinata de marbre. Aquella mateixa nit es consumà el matrimoni en una de les estances palatines. Seguiren dies de festa.

 

 

Ferrara, façana romànica de la catedral, Palazzo Comunale,

amb les estàtues de Niccolò III i Borso, i Piazza del Duomo

Papers de la Costera dedicat a Lucrècia Borja

El 24 de juny de 1519, moria a Ferrara Lucrècia Borja. Sols tenia 39 anys. Era filla de Roderic de Borja i Vannozza Cattanei. Lucrècia havia nascut en 1480 a Subiaco, un llogaret pròxim a Roma. En 1465, Roderic de Borja havia conegut Vannozza Cattanei, que seria la seua amant durant quinze anys, amb una relació quasi conjugal. Al castell de Subiaco van nàixer tres fills de Vannozza i el futur papa: Joan, Cèsar i Lucrècia.

Roma i Ferrara foren els principals escenaris en què es desenvolupà la vida de Lucrècia. També petjà Pesaro o Spoleto. De Pesaro fou el seu primer marit, Giovanni Sforza. Aquest primer matrimoni s'anul·laria. La jove es tornaria a casar amb el gran amor de sa vida, Alfons d'Aragó, duc de Bisceglie. L'estada d'Alfons a la cort papal no fou fàcil. El duc fugí de Roma. Per tal d'alleugerir el desconsol de la seua filla, el papa la nomenà governadora de Spoleto. Lucrècia marxà a la vila umbra per a prendre possessió del seu càrrec. El marit hi acudí. Posteriorment, tornaren a Roma. Però el duc de Bisceglie acabaria assassinat. Aviat, el papa projectà d'unir la seua filla amb l'hereu del duc Hèrcules de Ferrara. Lucrècia es casà amb Alfons d’Este per procura, al Vaticà. Després, deixà Roma definitivament.

A Ferrara, Lucrècia s'envoltà d'un petit cercle de familiars i d'humanistes. Parí set fills —dels quals només sobrevisqueren quatre. Les rivalitats amb altres estats italians obligaren Alfons d'Este a embarcar-se en guerres contínues, durant les quals Lucrècia exercí la regència. Portà una vida pietosa i adquirí fama de benefactora. Morí en 1519 per les complicacions del seu darrer part. Fou soterrada al monestir del Corpus Domini, regentat per clarisses.

Lucrècia ha protagonitzat múltiples creacions literàries i artístiques: drames (Lucrèce Borgia, de Victor Hugo), òperes (Lucrezia Borgia, de Donizetti), novel·les (Lucrècia Borja, la filla del papa, de Dario Fo, Lucrecia Borgia, la mujer que sobrevivió a la infamia, de John Faunce). La seua figura ha estat objecte de molt diverses interpretacions. Un origen no italià —estranger— del llinatge, les ambicionAmics de la Costeras excessives i els nombrosos enemics guanyats durant dècades d'intrigues, poder i guerres a Itàlia han inspirat una literatura plena a vessar d'immoralitats i crims atribuïts al papa i la seua família, però la filla d'Alexandre VI se'n duu la palma quant a imputacions. Bona part de la nombrosa bibliografia dedicada a narrar des de fa cinc segles les peripècies dels Borja posa el focus sobre Lucrècia. Moltes obres, narratives, teatrals o assagístiques, han donat aparença de veracitat als mites sobre la filla del papa.

No hi ha, però, cap estudi seriós que corrobore les falòrnies que s'han dit sobre Lucrècia. Només alguns autors —Maria Bellonci, Joan Francesc Mira— defugen estereotips i s'aproximen a la veritat històrica de manera assenyada. Ni l'origen familiar de Lucrècia ni el seu comportament foren especialment escandalosos. Lucrècia, per la seua condició de dona, serví de penyora a la trama d'aliances i tripijocs polítics que ordí la seua família. Fou, en definitiva, una moneda de canvi. L'Associació d'Amics de la Costera volgué commemorar en 2019 el cinquè centenari del traspàs de la jove amb un cicle de conferències. Foren convidats a participar-hi especialistes i persones interessades en la història de la família xativina més universal de tots els temps. El professor emèrit Vicent Torregrosa Barberà s'encarregà de coordinar el cicle.

 

En un número extraordinari de Papers de la Costera s'han recollit tots els textos d'aquelles conferències. Es deixa constància, així, d'una commemoració que va rebre el suport dels socis d'Amics de la Costera i d'un nombrós públic.  La revista ha estat il·lustrada en aquesta ocasió amb obres de l'artista Manuel Boix. En fi, és possible que, després de llegir-lo, els lectors guarden aquest número de la revista com un xicotet tresor.

Papers de la Costera nº 18

Un món perdut

De vegades, alguns companys de plana i jo mateix hem reivindicat un nucli històric més pulcre que atraga visitants. Sé que les ruïnes romàntiques tenen també els seus admiradors apassionats. Però les viles i les ciutats han de ser sobretot territoris per a viure. Quan el deteriorament supera els límits d'allò tolerable, molts residents abandonen ciutat vella, o s'hi desfermen processos de gentrificació. Des de fa temps, els barris antics de Xàtiva perden habitants. Aquesta setmana, Juan Ignacio Barbieri, il·lustrador argentí establert a casa nostra, es declarava captivat per les façanes de Xàtiva, enamorat del seu centre històric. Es muy decadente. Se ve que ha tenido un esplendor muy notorio, pero da un poco de pena ahora, porque está muy vacío. Lástima que no se ponga en valor. Jo vaig nàixer en el carrer Bellver. Per una d'aquelles casualitats de la vida, Juan Bellver, Juanito el Practicant, tenia clínica en la via perpendicular al carrer Botigues. Hi vaig viure un temps. Després, la meua família es traslladà al Carme. L'actual carrer Botigues ja no és el de la meua infantesa. Als seixanta, estava ple de vida tots els dies de la setmana.

Sovint, abans d'arribar als "Pares", ma mare comprava un panellet al forn de Sanchis. Després, entràvem en Casa Sorell perquè em ficaren tonyineta i olives. ¡Esmorzar a la cartera! Farmàcia Casesnoves, Casa Baldrés, Bar Lorente, Cupons Claramonte, Juanita la Platanera, Ca Rosendo, que venia gelats en estiu i joguines en Nadal, Dolços Giner, la drogueria El Barco, El Siglo, El Barato Setabense, La Pastora, Cucó, El 95, on venien tot a noranta-cinc cèntims de pesseta, San José, La Mona... L'amo de la pastisseria, pare del pintor Vicent Giner, tenia altre xic amb discapacitat psíquica, Ramon, que suscitava afecte. El Siglo fou el primer establiment de Xàtiva en què venien pantalons Levi's. ¡Quin microcosmos! Trobat era la frontera desconeguda. Richart, el de la joieria, esdevingué promotor pioner de colles de ball tradicional, amb patrocini de Coros y Danzas de Sección Fememnina. Ja casat, jo tornava sovint al barri. Acompanyava la meua dona a la botiga d'Alfredo, antic jugador de futbol. Venia de tot: peces d'aixovar, pantalons, camises, roba interior, pijames, estovalles... «Hola, Ximo», em deia mirant-me per damunt de les ulleres.

Ernesto Garcia, amo de La Pastora i pare de l'artista homònim, esdevindria consogre meu. En El Siglo treballava de caixera Ernestina, tia de la meua dona. L'administració de loteria era atesa per les germanes Aure i Nati. Damunt de Calçats Chari, hi havia un perruquer, Serafín. Volia que li digueren Fino. Ramon, un dels germans propietaris de la drogueria, el caixer, estava sord per culpa d'un tractament amb excés d'antibiòtics. Enfront de La Pastora estava Papereria Vidal. Al cantó amb carrer del Pes, la tia de Bruno Lomas venia roba per a nadons. En altres llocs del barri —plaça del Mercat, carrer del Pi, Trobat, Font d'Alós— hi havia més activitat. Casa dels Fideus, les tendes dels germans Rus —un, pare de l'exalcalde—, Sombrerería Matoses, Simó, Perfumería Vernia, Rosendo Alonso, Ultramarins Sisternes, Sifre, les parades de Blanco, que venia roba, i Antonio, el dels ous, Bordera el dels pollastres rostits, Casa Floro, Casa Reig, la carnisseria dels protestants, Posada la Soledad, el fotògraf Figueroa, Casa del Margallonero...

El meu avi era funcionari del Banc d'Espanya, al carrer Corretgeria. Enfront, apanyava sabates el Cordobés, en un petit taller amb parets plenes de fotos de xiques lleugeres de roba. Alguns negocis, com La Regadera, es van traslladar a l'eixampla. Molts altres van tancar. En fi, el barri del Mercat, zona de botigues i botiguers durant la meua infantesa, ha esdevingut un parc temàtic de bars de copes i restaurants. Ja no sembla un espai per a ser viscut. Algunes parts es degraden ràpidament. Fa temps s'ensorrà una casa cantonera dels carrers Caldereria i Vallés. Ha caigut el Margallonero. Qualsevol dia caurà la Posada del Peix. ¿Desídia municipal o dels propietaris? Els pocs veïns que encara resisteixen al barri han de patir tota mena de comportaments incívics: escomeses als seus béns, emissió de sorolls i brutícia, intimidacions, insults, intents d'agressió... L'Ajuntament deu conèixer perfectament la situació. Segons uns amics meus, revifar un món perdut és un exercici estèril de nostàlgia, però la deixadesa institucional tampoc no duu enlloc.

(publicat a Levante-EMV, el 08/05/2021)