dilluns, 25 de maig de 2020

El País Valencià, un comodí en el joc polític

Com que no sóc metge, entenc sobre virus i epidèmies el justetet. Sobre política, intente estar més informat. Trobe que la desescalada de l'estat d'alarma, decretat en març per a frenar la pandèmia de covid-19, com més va menys té d'estratègia sanitària i més s'assembla a una tàctica purament política. Cada vegada em queda més clar que Pedro Sánchez no s'atreví a incomunicar Madrid, quan s'hi multiplicaven els contagis, per por —en realitat, una barreja de por i de l'etern centralisme dels partits d'àmbit estatal. ¿A què tenia por? A les reaccions de la dreta, la patronal, i les grans empreses de l'Ibex, a l'empipament d'un sector de la ciutadania madrilenya, a la desobediència i la subsegüent necessitat d'haver d'usar la força... Presoner en aquest laberint, el govern decidí que totes les comunitats autònomes havien de patir la mateixa sort. Així, Madrid n'era una més. S'aplicà a l'Espanya plurinacional la vella medicina de sempre. Vam tenir una nova versió del cafè per a tots. Però aquesta actitud centralista no podia durar; el govern manca de majoria parlamentària suficient per a poder fer allò que li vinga en gana. Hagué de recular.

Començà a parlar de desescalada asimètrica, de tractar cada territori de manera diferenciada atenent exclusivament criteris mèdics. Però faltava definir la unitat territorial de referència. Es decidí que seria la província. ¡Nova dosi de centralisme! Algunes comunitats autònomes —la valenciana, posem per cas— vindicaren que els departaments o les àrees de salut foren la unitat territorial de referència. Sánchez acceptà per a no posar en perill el possible suport d'ERC, que finalment ha perdut a pesar de tot. Això tenia l'inconvenient que els peperos havien suprimit feia temps la divisió per àrees de salut en la comunitat uniprovincial de Madrid. Ximo Puig donà per descomptat que tots els departaments de salut valencians passarien a la fase 1 el dia 11. Molts empresaris de l'hostaleria es fiaren de la seua paraula i es dedicaren a comprar gènere perible. Però les dades d'alguns departaments de salut —els de les tres capitals provincials i altres grans ciutats, per exemple— no adobaven l'optimisme de Puig. Finalment, només passaren a la fase 1 deu departaments. Les sospites sobre l'eterna discriminació del País Valencià eren inevitables.

Tot Euskadi, amb més incidència acumulada del virus en els 14 dies anteriors, passava a la fase 1. Per altra banda, dies abans, s'havia comunicat a la Generalitat que el País Valencià no podia rebre el 10% (que li pertoca per població) dels 16.000 milions d'euros posats a disposició de les comunitats autònomes pel govern central. S'al·legà que la nostra situació sanitària era millor que la de Catalunya, Madrid o Euskadi. La reacció del president Puig i la consellera Barceló fou inusitadament dura. Tots recordaran les paraules de Puig: Lealtad no es sumisión. No s'ha de descartar que valencians i valencianes fórem discriminats novament. Sánchez necessita els vots de partits com l'EAJ-PNV. El valencianisme no li és tan necessari, perquè té una representació mínima al Congrés dels Diputats. Això explica el menyspreu amb què seria tractat Joan Baldoví per la ministra María Jesús Montero, la qual afirmà que els valencians ens inventem problemes d'infrafinançament que no existeixen. Amb el pas dels dies, les autoritats de la Generalitat van rebaixar el to de la protesta; no seria estrany que hagueren rebut alguna trucada de Moncloa.

Però els ciutadans de peu podem sospitar que el País Valencià s'utilitza com a comodí en el joc polític. Bona part de Catalunya està en fase 1, però algun gran territori més, no governat pel PP, havia d'acompanyar Madrid, per a donar sensació de neutralitat. ¿Euskadi? ¡Home, no! El País Valencià. El mateix dia 8, jo vaig pronosticar que tornaríem a la província com a referència i unitat de destí en l'universal. Atès que els territoris han de romandre catorze dies en cada fase de desescalada, no era previsible que departaments de salut com els de Xàtiva-Ontinyent i Gandia passaren a fase 2 el dilluns 25. «Ens tocarà estar en fase 1 tres setmanes», vaig apostar. I ja es veu que no m´he equivocat. ¿Per motius sanitaris? ¡No! Per motius polítics; dissabte passat, el Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent tenia 0 ingressats per covid-19, 0 infectats confinats al seu domicili i 0 morts. Allò més cridaner de l'assumpte és que el mateix govern valencià ha decidit de retornar al "tancat" provincial. No ha demanat el passe de cap territori a una nova fase. De fet, és l'unica comunitat autònoma que ha adoptat aquesta decisió de motu proprio.

Potser han sortit efecte les trucades telefòniques. En qualsevol cas, la conclusió és clara: tots els territoris del País Valencià acompanyen la Comunitat de Madrid. Com a rerefons, la falta total d'autonomia política. La "cogovernança" és un mite. Durant la vigència de l'estat d'alarma, el govern central podria haver impedit la lliure circulació entre les diferents comunitats autònomes i haver deixat que cadascuna dissenyés la seua desescalada. La Generalitat podria haver decidit en quins territoris valencians podia alleujar les mesures d'aïllament i l'aturada d'activitats i en quins no. També hauria estat factible la circulació entre àrees de salut contigües que estigueren a la mateixa fase de desescalada. Els habitants de les comarques centrals, per exemple, hauríem pogut moure'ns per la Costera, la Safor, la Vall d'Albaida, el Comtat, l'Alcoià, la Marina... (Cal recordar que el projecte de Comarques Centrals estava pensat per a vertebrar el País Valencià.) Com que no existeix la possibilitat d'autogovern ple, la Generalitat ha optat per ser ella mateixa qui es castigue cara a la paret, sense esperar la decisió del mestre Sánchez. ¡Vergonyós!

dissabte, 23 de maig de 2020

Cent quaranta agüelets pagats per conselleria

A primeries de 2016, alguns xativins —Alfonso Rus entre ells— foren traslladats a les casernes de la guàrdia civil de Benimaclet i Patraix. L'antic patró passà dues nits a la garjola. Després de comparèixer davant del jutge, fou deixat en llibertat provisional amb una fiança de dos milions d'euros. ¿Per què? ¡Ha! Segons ell, per no res. Sempre nega les acusacions. L'any passat, abans d'una nova compareixença judicial, declarava a la premsa: «Estem acostumats. Açò ja ho conec com si fora ma casa. Jo estic imputat des que vaig prendre la comunió. Donarem la cara. No me n'he anat a l'Equador.» A molts semblarà que aquests episodis s'esdevingueren al Paleolític superior. La crisi desfermada per la pandèmia de covid-19 ha estès una enorme capa de silenci sobre molts assumptes. Però hi ha històries que es resisteixen a passar desapercebudes. Fa tres setmanes, s'alçà el secret de la peça separada de l'Operació Taula en què s'investigava el presumpte finançament il·lícit de l'Olímpic amb fons obtinguts de facturacions fictícies a Imelsa i suborns lliurats per empreses adjudicatàries d'obres i serveis per a diverses administracions públiques.

Un informe de la guàrdia civil narra les aventures d'Alfonso Rus, Marcos Benavent i diversos ajudants —entre els quals alguns funcionaris de l'Ajuntament de Xàtiva. Pel que es veu, Rus i Benavent es dedicaren a recaptar comissions i desviar diners d'Imelsa. La suma total obtinguda puja a 756.000 euros. Els investigadors creuen que una part dels diners anà a parar a les arques de l'Olímpic i l'altra, a les butxaques de pilot i copilot d'una veritable gimcana de factures falses, sobres, empreses pantalla receptores de diners, comptabilitats en B, notes manuscrites i estranys feixos d'entrades al camp de la Murta. Ha costat de desfer l'embolic. El jutge Joaquim Bosch va dir: «Perseguim en bicicleta corruptes que van en Mercedes.» I açò em recorda altra frase cèlebre dita per Ferruccio Lamborghini, fabricant italià d'automòbils esportius i rival acèrrim d'Enzo Ferrari: «Quan vols ser algú, condueixes un Ferrari. Quan ja ets algú, condueixes un Lamborghini.» De moment, l'anterior alcalde de Xàtiva no passà del Ferrari, però mai no se sap. Jo trobe molt interessants els diàlegs que enregistrava subreptíciament el jonqui dels diners.

El meu interès té molt a veure amb la passió pel cinema i la literatura. En una escena d'El Padrí, el mafiós Peter Clemenza anuncia: «El negociador és a casa meua jugant als naips amb els meus homes. Està content. El deixen guanyar.» El nostre padrí local li explicava a Marcos Benavent com havia d'actuar amb l'amo de Cleop, l'empresa constructora que es quedà la llar d'ancians de Xàtiva:

     —En la residència és on es guanyen els diners —instruïa Rus.
     —¿He de dir que li enviaran cent quaranta agüelets pagats tots per conselleria? —s'interrogava el jonqui—. ¡Me cagüen la puta, hòstia! Vint milions de pessetes és poquet.
     —Noo. Anem a vore, Marcos. Les coses cal fer-les bé...
     —Ja comprenc —interrompia Benavent—. Se li diu: ¿A tu t'interessa açò? Jo podria fer que fora per a tu.
     —Sí senyor —assentia Rus—. Però també li has de dir: Por hacer eso, a mí me tienes que dar algo. I sempre en negreta.

Ja veuen vostès el nivell. Parlaven d'adjudicar la construcció i l'explotació de la llar d'ancians Novaedat a canvi d'uns "untets". Això dóna una idea de com s'haurà adjudicat bona part de les residències per a la tercera edat escampades per tota la pell de brau, en què han mort moltíssimes persones majors per causa de la covid-19. (Afortunadament, a la residència xativina no hi ha hagut cap contagiat.)

Però la creativitat de la banda no coneixia límits. Quan l'Olímpic jugà contra el Real Madrid els setzens de la Copa del Rei, en 2013, era impossible comprar entrades per Internet, o amb tarja; s'havien de pagar en metàl·lic. A més, els talonaris no tenien matriu. Avui, molts socis encara sostenen que la recaptació per aquell partit s'esfumà. I a través de tota mena de martingales, que semblen estretes d'una novel·la de Ferran Torrent, l'antic alcalde reuní els diners adés esmentats. «¿Però què són 756.000 euros comparats amb l'amor d'una mare o la immensitat de l'oceà?», es preguntarà, murri, qualsevol bergant que haja aconseguit conduir un Lamborghini. L'interrogant té tot el sentit; la peça judicial de l'Olímpic és la punteta de l'iceberg Imelsa. I tothom sap que el volum que es mostra sobre el nivell de l'aigua és només un 10% del volum total d'un iceberg. En 2015, Rus explicava als periodistes que acceptava una comissió d'investigació perquè tenia la consciència tranquil·la. Jo em quede amb la sentència de Marcos Mundstock, el desaparegut membre del grup Les Luthiers: Tener la conciencia limpia es síntoma de mala memoria.

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 23/05/2020)

dimarts, 19 de maig de 2020

La gent de "casa bona" es revolta

La Constitució no permet suspendre els drets i les llibertats fonamentals durant la vigència d'un estat d'alarma. Només permet d'establir limitacions al seu exercici. El 14 de març, el govern instaurà l'estat d'alarma per a combatre la pandèmia de covid-19. En el marc d'aqueix estat, decretà el confinament obligatori de tota la població a les seues llars, amb algunes excepcions; estava permès de traslladar-se als ambulatoris, a les farmàcies, a comprar aliments... Algunes veus, sobretot de polítics de l'oposició, afirmen que les mesures dictades per a frenar la covid-19 suposen una suspensió de drets fonamentals. Es tracta d'una afirmació infundada. Cal distingir entre limitació i suspensió d'un dret. El nucli del dret o la llibertat no admet restriccions, es una cosa que es té o no es té, sense matisos possibles. Durant l'estat d'alarma, els drets fonamentals no desapareixen (només durant un estat de setge podrien deixar de tenir vigor provisionalment). El de manifestació és el dret a protestar col·lectivament en l'espai públic, bé que la Constitució permet prohibir manifestacions si existeix perill (per a la salut o la vida de les persones, per exemple).

Si el dret a manifestar-se estigués suspès, no se'n podrien convocar manifestacions de cap tipus. Ara bé, el dret continua en vigor. Com s'esdevé en una situació de total normalitat, qualsevol pot convocar una manifestació. Si l'autoritat creu que suposa perill per a la vida o la salut de les persones, podrà prohibir-la. Ara mateix, el perill de transmissió del patogen en aglomeracions de gent dóna peu a la prohibició de manifestacions. Però el dret no està suspès. Per tant, els convocants poden acudir a un jutge que controle si efectivament s'hi dóna el perill o no. En definitiva, durant l'estat d'alarma poden limitar-se amb proporcionalitat algunes manifestacions accessòries dels drets fonamentals, però no està eliminat el seu nucli. La teoria està clara, però passar a la pràctica és complicat. Les concentracions de protesta que es fan al barri madrileny de Salamanca —esteses a d'altres ciutats—, ¿són veritables manifestacions? Fer una reunió de més de vint persones a la via pública sense haver-ho comunicat prèviament, o sense haver obtingut autorització judicial després d'una denegació administrativa, és susceptible de sanció.

La celebració de concentracions o manifestacions sense prèvia comunicació podria suposar una infracció administrativa de què serien responsables, en principi, només els organitzadors o els promotors. El problema és que les concentracions a boqueta nit per a protestar contra el govern no tenen un organitzador concret. Hom pot sospitar que les promou per sota mà aquest o aquell partit polític, però es convoquen de manera molt difusa a través de les xarxes. Difícilment es pot sancionar ningú. Per altra banda, l'actuació de les autoritats davant d'una concentració no ajustada a dret ha de regir-se sempre pel principi de proporcionalitat. Si la concentració es pacífica, les forces de seguretat poden demanar als participants que dissolguen la mateixa. També poden obrir un expedient per possible infracció administrativa, si la concentració no ha estat notificada amb anterioritat, però un desallotjament violent de l'espai public fent servir una força desproporcionada no seria gens acceptable. Ja sé que alguns em recordaran l'actuació policial a Catalunya l'1 d'octubre de 2017. Sí, aquella actuació fou absolutament desproporcionada.

Es pot procedir igual que amb altres persones que no acaten les prescripcions de l'estat d'alarma. Aquest no anul·la, com ja s'ha dit, el dret a la protesta; pot exercir-se sempre que es respecten les mesures establertes per a protegir la salut col·lectiva: guardar les distàncies entre persones, eixir al carrer durant la franja horària adient, evitar les aglomeracions... Si la policia observa una reunió que congrega més gent de la permesa per la fase de desescalada i en què no es guarden les distàncies de seguretat, hauria d'identificar els infractors i incoar la corresponent proposta de sanció. Tot això ja s'ha fet en altres casos de manera potser massa exagerada. Ara, ningú no entendrà que es passe bou per bèstia grossa al barri de Salamanca o l'eixampla de València. No es tracta de penalitzar un dret, sinó d'assegurar que cap grup d'irresponsables no provoque un rebrot de la pandèmia i llance per la borda el sacrifici de la majoria. La norma ha de regir tant al barri obrer com al barri on habita gent de "casa bona". En fi, ja vaig entenent que el govern no volgués aïllar Madrid a l'inici de la pandèmia. ¿Li feia por la possible revolta dels fatxendetes?

dissabte, 16 de maig de 2020

Ciència i societat

La ciència és un conjunt de coneixements (i l’activitat que es desplega per tal d'aconseguir-los) amb dues característiques, una pràctica i altra formal. Pràcticament, els coneixements han de tenir la capacitat de fer previsions exactes sobre el comportament d'una part de la realitat. Formalment, un coneixement és un saber conscient i capaç d’ésser comunicat i discutit. Cal, per tant, que totes les persones preparades adequadament en comprenguen la formulació de la mateixa manera i siguen capaces d’efectuar les operacions que permeten d’establir si aqueixa formulació és vertadera o falsa, prenent com a criteri de validesa l’adequació amb la realitat. La ciència (del llatí scientia, ‘coneixement') és, per tant, un sistema ordenat de coneixements estructurats que estudia, investiga i interpreta els fenòmens naturals i socials. El motor del saber és sempre la tafaneria, que suscita preguntes i hipòtesis. Al saber científic s'arriba pel mètode científic, que té com a fonament l'observació sistemàtica i la recollida de dades.

Mitjançant aquestes i l'experimentació (bé que experimentar no sempre és factible) es verifiquen les hipotèsis i es responen els interrogants. El procés permet fer prediccions comprovables de què es deduïran o induïran els principis i les lleis amb què s'elaboraran models, teories i sistemes de sabers que puguen generar a la seua vegada nous coneixements, perquè expliquen el comportament d'un sistema i prediguen com actuarà aquest en determinades circumstàncies. Per tant, el principal criteri de validesa de la ciència, com ja s'ha dit abans, és l’adequació de les prediccions fetes per ella al comportament de la realitat. Lògicament, des de l'antiguitat, hom ha volgut organitzar i classificar els sabers segons diferents criteris teòrics o pràctics. En cada moment històric, la solució elegida ha estat distinta. També ha variat la consideració cap a les diverses branques de la ciència. Avui, comptem amb més d'una classificació possible: ciències formals, ciències naturals i ciències humanes; ciències formals, ciències naturals i ciències socials; ciències bàsiques i ciències aplicades; ciències i lletres; ciències i humanitats; ciències dures i blanes...

En principi, algunes opcions són fàcils d'entendre. Seria bàsica aquella ciència merament especulativa, que no té una finalitat pràctica. En canvi, les ciències aplicades (l'enginyeria i la medicina) són eminentment pràctiques, remeten al camp de la tecnologia. Més complicat és aclarir-se amb altres dicotomies, com ara la distinció entre ciències dures i blanes. Aquesta divisió, com la divisió entre ciències i lletres o ciències i humanitats, està molt relacionada amb el cientifisme. Els seus seguidors afirmen l'aplicabilitat universal del mètode científic, defensen la idea que la ciència empírica proporciona l'única cosmovisió vàlida, la més acreditada, el saber més valuós, amb exclusió d'altres punts de vista. Els cientifistes titllen les ciències socials i les humanitats (història, geografia, filosofia, filologia, lingüística, semiologia, literatura, crítica literària, dret, economia, ciència política, psicologia, antropologia, sociologia, estètica, teoria de l'art, crítica d'art, arts plàstiques i escèniques, música, musicologia, ciències de la comunicació) de ciències "blanes", una manera eufemística de negar-les qualsevol caràcter científic.

Només les ciències "dures" (les ciències naturals i físiques), caracteritzades com experimentals, empíriques i quantificables, que fan servir exclusivament dades objectives i investiguen seguint el mètode científic, serien veritables ciències, rigoroses, exactes i capaces de fer prediccions. En realitat, el criteri de cientificitat tampoc no és universalment acceptat. Avui, però, les ciències formals (les matemàtiques, la lògica) i sobretot les ciències naturals (física, astronomia, geologia, química, biologia) tenen molt més prestigi social que les ciències humanes o socials. Per cert, ¿a quin camp pertany la medicina? Hi ha qui la col·loca dins les ciències socials, junt amb sociologia, economia... Altres la consideren una ciència aplicada, ço és, una tecnologia. Finalment, sobta que es distingisca entre ciències humanes i ciències socials. En les primeres se solen incloure filosofia, filologia, hermenèutica, ciències de la religió, ciències de l'educació, ciències del dret, estètica i ciències de l'art, i en les segones, sociologia, demografia, ciència política, economia, semiologia i lingüística. ¿A quin dels dos camps pertanyen l'arqueologia, la història, la història de la cultura i les idees, la psicologia, l'antropologia i la geografia?

En fi, bé que les ciències socials no constitueixen un grup de disciplines separades, sinó una disciplina única que s’ocupa de la societat en desenvolupament, hom en pot distingir dos grups: les descriptives, com ara l’arqueologia, l’antropologia i la sociologia, que descriuen les formes passades i presents de les societats, llurs interaccions i llur desenvolupament i que poden ésser englobades en la història humana; i les analítiques, que intenten de descobrir les relacions subjacents que determinen els diferents aspectes del comportament de les societats i que inclouen l’economia, el dret, l’educació, i també la psicologia, la filosofia moral i l’estètica. En definitiva, sense discutir totes les tesis fornides per l’epistemologia, hom pot indicar dues conclusions bàsiques sobre la validesa del coneixement científic: tot resultat científic és establert amb pretensió de veritable, però qualsevol resultat científic és una barreja de veritat i falsedat. No és tracta de posar en qüestió la veracitat del saber científic, sinó de constatar les seues limitacions. Cal mantenir la distinció entre coneixement positiu i concepció del món.

S'ha de tenir present que si, per mitjà d’aquell, hom accepta una concepció determinada, aquesta no queda provada en sentit positiu. Inversament, una concepció del món no dóna cap raó de la validesa o falsedat d’un coneixement científic determinat. Per tant, hom pot afirmar que és la comunitat científica interessada qui dóna validesa a una teoria o, més en general, a una ciència. Aquesta és una obra col·lectiva i es pot definir com un conjunt de resultats que, prèviament criticats, són validats pels especialistes, els quals els admeten, i no sempre racionalment. La garantia final de les ciències és un consens d'ordre social. Una branca científica qualsevol és formada per un nombre determinat de teories poc o molt integrades entre elles. I cal advertir dels perills que suposaria confiar-nos al poder de la ciència i de la comunitat científica, si l'elit burgesa en té el control mentre el conjunt de la ciutadania roman alié al desenvolupament científic i tecnològic; estaríem exposats a una nova eina d'opressió. Si sols atén les necessitats del poder, la ciència no serveix para resoldre els problemes de la majoria social.

dimecres, 13 de maig de 2020

Els instal·lats

Vaig llegir un article del socióleg Emmanuel Rodriguez, publicat a ctxt, que em va deixar una mica perplex. Es titula "Sociología (breve) del estado de alarma". La seua tesi central és la següent: «En la societat espanyola hi ha un grup especial que imposa la por 'dominant', una por més legítima que les altres, la por dels 'instal·lats', un col·lectiu que ha gaudit d'una biografia molt 'pròspera'.» Òbviament m'he donat per al·ludit, perquè defineix el grup d'aquesta manera: «Els 'instal·lats' són un segment social d'edat imprecisa però ben reconeixible pertot arreu. Els membres d'aquest grup viuen millor que els seus pares i que els seus néts. Entraren al mercat laboral en plena expansió de l'ocupació professional i el treball públic, després de la primera gran ona 'democratitzadora' de l'educació superior. Ocuparen posicions de 'responsabilitat' molt d'hora. Van ser professors, metges, periodistes, advocats que, amb poc més de trenta anys, van assolir allò que avui s'obté (si s'obté) als cinquanta: ser alts funcionaris, directors de periòdics i, fins fa no res, polítics professionals. Es només un segment social, no una generació pròpiament dita. Es refereix només a les anomenades 'classes mitjanes', als veritablement posicionats.»

Estic prou d'acord amb aquesta caracterització. En tot cas, trobe a faltar la inclusió dels affluent workers, la capa més privilegiada dels assalariats. Efectivament, jo forme part d'aqueix segment social. Sóc professor emèrit, vaig ser director d'un centre acadèmic, em vaig dedicar a la política activa durant un temps i cobre una pensió més alta que el sou de les meues filles. Però no compartisc moltes de les conclusions que extrau l'autor de l'article. No podem ser el col·lectiu amb més poder en la societat, perquè la immensa majoria dels seus membres ja està jubilada. Sembla confondre's capa més alta de la classe treballadora —la denominada classe mitjana— amb classe dominant, quan s'afirma que el segment dels instal·lats manté importants posicions patrimonials. Però anem al moll de la hipòtesi plantejada: els instal·lats hem imposat la por dominant durant la pandèmia de covid-19. ¿D'on ix aquesta conclusió? ¿S'ha fet una enquesta o un estudi de camp durant els dies de confinament? Si es trau de la pura especulació o d'una mirada superficial a l'entorn immediat, no mereix massa crèdit. Cal recordar que l'únic criteri de validesa d'una formulació científica és la seua adequació al comportament de la realitat.

Jo també puc elucubrar a partir d'observacions superficials sobre el meu entorn. Gent molt més jove —no pertanyent, per tant, al segment dels instal·lats— ha sucumbit a la por, ha exercit com a policia de balcó, aplaudeix les mesures repressives... En canvi, prou persones —entre les quals m'incloc— del segment dels 'instal·lats', gent amb més de 65 anys, jubilats, antics funcionaris o professionals liberals, hem mostrat des del primer moment moltíssimes reticències envers l'estat d'alarma tal com s'ha aplicat. I hem rebutjat la possible pèrdua de llibertats i drets democràtics, la militarització del discurs contra el patogen, la presència de soldats al carrer, la sobreactuació de la policia, les mesures incomprensibles, els aspectes totalitaris en les decisions del govern... ¿Unanimitat? Crec que no ha existit, bé que el govern l'ha reclamada amb insistència. Hi ha hagut, això sí, una dosi ben alta d'obediència a l'autoritat competent. Però inferir sense proves convincents que l'acatament majoritari a les ordres ha estat impulsat pels vells jubilats i jubilades nascuts als anys cinquanta em sembla increïble. Cal recordar que nombroses persones d'aquest grup han participat en moviments reivindicatius molt variats: els iaioflautes, la plataforma per unes pensions dignes...

La tornada a l'estat protector —si s'esdevé— ja no beneficiarà el segment de què forme part. En tot cas —jo no hi confiaria massa—, beneficiarà els nostres fills i els nostres néts. Tampoc no entenc altra afirmació contradictòria: «La crisi ha estat salvada exclusivament per una multitud de treballadors dels sectors sanitari i de cures.» Si acceptem que el confinament ha estat acatat unànimement, alguna participació en el remei haurà tingut el conjunt de la societat; si s'hagués produït una revolta majoritària contra el confinament, el sistema sanitari hauria col·lapsat. I no s'ha d'oblidar que molts iaios vam participar en les marees que exigien una sanitat pública més digna. En fi, s'acaba un món, però no el nostre, que ja estava liquidat abans de la pandèmia. S'acaba el món de les generacions posteriors a la nostra, que porten ara mateix les regnes de la política i l'economia. La gent com jo, nascut en el 52, ja no portem les regnes de res.

dilluns, 11 de maig de 2020

Quan no hi ha manera d'aclarir-se

Des que començà la pandèmia de covid-19, cada vegada resulta més evident l'embolic de xifres que ens proporcionen les administracions públiques. Divendres passat, per exemple, fou un dia gloriós. Aquest jorn es donava a conèixer la llista de territoris que anaven a passar a la fase 1 del pla de desescalada asimètrica. Al País Valencià només han passat deu departaments de salut. Els altres catorze, els de les capitals provincials entre ells, continuen en la fase zero. L'empipament del president de la Generalitat i de la consellera de Sanitat Universal i Salut Pública va assolir dimensions descomunals. Ximo Puig escrivia açò al seu compte de twitter: No compartimos la decisión de @sanidadgob. Hemos justificado con criterios técnicos las condiciones por las que toda la C. Valenciana debía pasar a Fase 1 para proteger a la sociedad valenciana. Ana Barceló deia: «No ho entenem. Estem en moltíssimes millors condicions que altres comunitats autònomes. Un dels criteris exigits pel ministeri era que la incidència acumulada dels últims 14 dies per cada 100.000 habitants fos baixa. A la Comunitat Valenciana aquesta xifra se situa en el 13,59%. Hi ha comunitats autònomes que superen el 60% i han passat a la fase 1. A més, el nostre número reproductiu del coronavirus és del 0,66, xifra molt per sota de l’1, criteri màxim marcat pel Ministeri de Sanitat. En una reunió bilateral amb el ministeri se'ns va dir que la nostra proposta era de matrícula d’honor. No li estic posant la nota jo, trasllade el que va dir la gent del ministeri. Continuarem lluitant i demanarem que siguen justos en la seua decisió.»

Per la seua banda, el ministre Salvador Illa i el director del CCAES, doctor Fernando Simón, van afirmar que la decisió s'havia pres atenent els criteris acordats amb les comunitats autònomes i seguint els informes dels tècnics i els científics. ¿A qui hem de fer cas? Doncs, com el confinament proporciona molt de temps lliure, l'endemà dissabte, dia 9, vaig entrar a la pàgina web del Ministeri de Sanitat. Vaig buscar l'informe diari sobre l'evolució de la pandèmia de covid-19. En un primer quadre es resumien les dades d'infeccions en tots els territoris de l'Estat.


Doncs, tenia raó la consellera. Aragó, Cantàbria, Extremadura, Galícia, Navarra, Euskadi i la Rioja tenien taxes d'incidència acumulada superiors a la valenciana i han passat a la fase 1. (En tots els casos, l'increment d'infectats era inferior a 1.) El nombre de casos nous no té rellevància si no es relaciona amb el nombre d'habitants de cada comunitat autònoma. Posarem alguns exemples. Euskadi tenia 10 casos nous, però té uns 2.150.000 habitants. Pitjors eren les dades de Navarra, que només té 645.000. Per la seua banda, el País Valencià, amb 5.100.000 habitants, havia experimentat 42 nous casos i un increment del 0,40 per cada 100.000 habitants. Amb aquestes xifres, no s'entén que Euskadi i Navarra, amb 13.111 i 5.039 infectats respectivament i el 33,74 i el 62,98 d'incidència acumulada durant els 14 últims dies, passaren a la fase 1 i, en canvi, 14 departaments de salut del País Valencià continuen en fase 0.

Com és natural, aviat, els comentaris sobre l'eterna discriminació del País Valencià començaren a proliferar: Los números que cantan. La columna final es la incidència acumulada en 14 días. Algunos territorios nos doblan o triplican y han tenido el ok. A los vascos, que tienen 2,2 millones de habitantes, contra 5,1 millones nosotros, y que nos ganan en casos, les han dado la fase 1. Apoteósico. «No puc comprendre com se'ns deia la setmana passada que no podíem rebre el 10% (que ens pertoca per població) dels 16.000 milions d'euros posats a disposició de les comunitats autònomes pel govern central. Al·legaven que la nostra sanitat estava molt millor que la de Catalunya, Madrid o Euskadi. Ara, aquelles més necessitades de diners per la gravetat de la seua situació sanitària, com Euskadi, passen a la fase 1. No puc entendre les decisions.» Tanmateix, van aparèixer noves dades. El mateix dissabte, Levante-EMV publicava un article titulat Los datos que pueden explicar el 'suspenso' a la Comunidad. El text anava acompanyat de dues gràfiques, una sobre incidència acumulada i altra sobre nous casos en els últims 14 dies.


El redactor explicava que el ministeri només té en compte les dades de contagis confirmats mitjançant proves PCR quan analitza l'evolució de la pandèmia. En canvi, la Generalitat només ofereix dades desagregades (resultats de PCR i de tests ràpids) en les xifres totals del País Valencià, la qual cosa significa que les dades de cada departament de salut són la suma dels positius als dos tipus de proves. El diari havia utilitzat la informació per departaments per a elaborar les gràfiques. Reconec que sóc de lletres. És possible que se m'escape alguna cosa, però treta la mitjana, sumant la taxa de cada departament i dividint per 24, la incidència acumulada del País Valencià seria de 46, 05 per cada 100.000 habitants, molt superior a l'11,89 que apareix en el quadre del ministeri. En les gràfiques de Levante-EMV destaquen molt les dades francament negatives de les tres capitals provincials i Sagunt. Des d'aquesta segona perspectiva, és possible que el govern valencià anés molt sobrat quan anunciava massa d'hora que tot el país anava a passar a la fase 1. Potser, el president de la Generalitat s'havia precipitat; havia venut la pell de l'ós abans d'haver-lo caçat.

Però es poden traure altres conclusions d'aquest ball de números. Les distintes administracions públiques no donen dades homogènies. Ni tan sols es pot confiar plenament en la seua fiabilitat. Quant al subministrament de xifres, s'han produït al llarg d'aquestes setmanes episodis si més no cridaners. Algun funcionari hauria de donar fe pública de les informacions que surten de cada administració. Hom ja arriba a sospitar que són molt possibles les manipulacions d'informes. Crec que els ciutadans formats tenim dret a dades fiables i intel·ligibles. ¿Per què les diferents autoritats no ens envien les xifres de manera que puguen ser enteses per totes les persones, incloses les de lletres? No s'ha de descartar que les valencianes i els valencians hàgem estat discriminats novament. Pedro Sánchez necessita els vots de partits com l'EAJ-PNV, posem per cas. El valencianisme polític no li és tan necessari; té escassa representació parlamentària al Congrés dels Diputats. Però també convé saber, amb xifres en la mà, que s'han produït quasi 2.000 nous infectats de covid-19, durant els últims 14 dies, als departaments de salut valencians que romandran a la fase 0.

dissabte, 9 de maig de 2020

L'era postcoronavirus

De vegades, algunes persones hem mostrat preocupació pel futur de la nostra ciutat. Sense anar massa lluny, el passat 15 de febrer, l'edició impresa em publicà un text titulat "Manteniment i despeses ordinàries". No se'm podia passar pel cap, mentre escrivia la columna, que viuríem una crisi com la causada per la pandèmia de covid-19. De fet, aquella columna l'havia enviada a la redacció comarcal l'última setmana de gener, tres dies abans d'emprendre un viatge cap a la República Argentina. Encara estava a Buenos Aires quan es publicà. ¿Quina era la reflexió central de l'article? Que els governs municipals de Xàtiva solen fer polítiques conservadores. «¡Molta despesa ordinària i poca inversió!» Lamentava que la nostra ciutat continue ensopida i que els successius governs no tinguen pensat cap model o no l'expliciten suficientment. Doncs bé, aquella reflexió està totalment superada per la gran crisi que ha desfermat el SARS-CoV-2. Sovint, una situació dolenta és susceptible d'empitjorar per causa d'un esdeveniment inesperat.

Les mesures de seguretat —desinfecció d'espais, eines i mercaderies, cites prèvies, reducció de la capacitat dels locals, distàncies, pantalles de protecció, ús de guants i mascaretes— podrien suposar la mort d'un comerç local que ja estava en declivi. Amos de botigues, perruqueries, bars o restaurants tindran problemes per a mantenir la rendibilitat dels negocis. Els governs central, autonòmic i local han pres mesures fiscals, han aprovat nombrosos ERTO i estan destinant recursos —i seguiran destinant-los— a pal·liar els efectes desastrosos que causarà en xicotetes empreses, autònoms i treballadors assalariats el cessament d'activitat econòmica. Però la crisi no acabarà mentre no existisca cura o vacuna per a la covid-19. Hom preveu, per tant, que el final de la pandèmia no arribarà abans d'un any. Mentrestant, els propietaris de comerços hauran de decidir si alcen la persiana o la deixen definitivament abaixada. L'aspecte de les vies urbanes comercials podria canviar substancialment. ¡Un panorama depriment! Altres activitats del sector terciari —la venda de cotxes, posem per cas— potser també experimentaran una contracció. És possible que baixe igualment el preu dels habitatges. (Alguna bona notícia s'havia de donar.)

¿I el sector secundari? Jo veig poc probable que l'activitat industrial, que ja era escassa, repunte en l'era postcoronavirus. Quant al turisme, alguns hem demanat sovint a les autoritats xativines una política més eficaç. Ara mateix, això és somniar truites. Pensem, per exemple, que el PIB de les Illes Balears tindrà un descens del 31% (un 19,6% del qual provocat per la caiguda de la demanda turística). Els empresaris andalusos de l'hostaleria han calculat que desapareixerà el 25% dels hotels de la seua comunitat autònoma. La temporada turística 2020 està perduda. Amb tancament de fronteres, cancel·lacions de vols, restriccions de la lliure circulació, mesures de contenció del coronavirus i, sobretot, el pànic al contagi, ¿algú es creu que arribaran munions de visitants a casa nostra? A més, la viabilitat d'un model turístic massiu i global s'ha de posar en qüestió per raons socials, sanitàries i ambientals. En definitiva, les nostres expectatives de rebre turisme de qualitat van a experimentar una frenada en sec a curt termini. Més endavant, quan haja passat el perill, podríem idear un model de turisme cultural que atraga visites a la ciutat.

Però no ens hem d'enganyar. Aquest turisme serà òbviament minoritari —almenys en un primer moment— i difícilment podrà aportar un 10% al PIB local. La cultura, atractiu potencial per a forans, serà altra gran damnificada pel patogen. Els actes amb públic (concerts, obres de teatre, festes populars, conferències, exposicions) hauran de reduir la capacitat dels espais en què se celebren. Tots els professionals de les diverses arts ja noten les conseqüències de la pandèmia (cancel·lació de contractes, disminució d'ingressos). Atès que poquíssims sectors econòmics de la ciutat se salvaran, ¿la pèrdua de llocs de treball assolirà nivells insuportables? No sé. Però tot indica que gran part de la nostra societat eixirà ben malmesa de la crisi que estem patint. Amb una ocupació disponible escassa i precària, una baixa renda mitjana dels xativins i una demanda deprimida, no seria estrany que la ciutat entrés en un bucle de què siga difícil escapar. Si pensar un futur diferent i avançat per a Xàtiva ja era convenient abans de la pandèmia, a partir d'ara és peremptori. ¿Serem capaços tots, governants i governats, de canviar el xip i fugir de la llangor?

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 09/05/2020)

dilluns, 4 de maig de 2020

Els amos del corral i del carrer

La gent del PP no té remei. «La meua xiqueta és l'ama / del corral i del carrer, / de la fulla de la parra / i la flor del taronger», fa una cançó de bressol tradicional. La dreta ha cregut sempre que és l'ama del corral i del carrer. Els membres del seu partit més representatiu, el PP, fan coses que, mirades així a primer cop de vista, poden semblar molt estranyes. Però no ho són gens. Actuen —¡no caldria sinó!—, com el puto amo. Pablo Casado es dedica des de fa dies a visitar empreses, granges i altres llocs de treball com si fos el president del govern en persona. La cosa no tindria major importància si no fos per un xicotet detall: la immensa majoria de ciutadans ha estat confinada a sa casa seguint les instruccions de l'autoritat competent. Mentrestant, Casado, que només presideix un partit, ha estat deambulant per on li ha vingut en gana. Imagine que cap policia no l'haurà aturat per a indagar la raó dels seus desplaçaments. Més exemples de fatuïtat. El dia 30 es muntà un bon numeret en Ifema, un acte multitudinari amb motiu del tancament de l'hospital de campanya. Havia estat convocat per la presidenta de la Comunitat de Madrid.

Havia invitat l'alcalde de la capital, alts càrrecs del PP i C's i representants de les altres forces polítiques. ¿Per a què? Segons Díaz Ayuso, es volia agrair la tasca abnegada dels sanitaris. Tot indica, però, que es tractava d'un acte propagandístic que congregà uns quants centenars de persones (polítics, bombers, policies, sanitaris i periodistes) en un moment en què estaven prohibides les aglomeracions. No es van respectar les distàncies. Es van donar besos i abraços. Algunes persones no duien mascaretes. Es van repartir entrepans. Es va ballar. ¿Dol pels morts? ¡Ha! ¡Visca la xerinola! En diferents llocs de la geografia ibèrica, moltes persones han estat sancionades per molt menys. La presidenta madrilenya hagué de demanar disculpes amb la boca xicoteta. «Va ser una cosa espontània, sense mala intenció», digué amb posat innocent. L'acte fou molt aclaridor. Va palesar algunes coses que ja sabíem: la gent del PP es passa pel folre les instruccions que hem d'acatar els altres ciutadans; els sanitaris estan dividits. ¿Dividits? ¡Sí!

Uns ballaven i es feien selfies amb la presidenta. Altres sostenien una pancarta enorme en què es reivindicava sanitat pública i tests per a tots els professionals que atenen malalts de covid-19. Díaz Ayuso aplaudia les consignes. ¿Es feia la longuis en assumptes de la seua incumbència o se'n fotia? Vistes les imatges del sarau, jo he trobat explicació a l'actitud hipercrítica contra el govern central que venen mostrant alguns metges en diferents tertúlies televisives: són directius d'hospitals de la Comunitat de Madrid i hauran estat nomenats per la conselleria del govern autonòmic. (Al Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent passa el mateix; gerent i directors dels hospitals són nomenats pel conseller o la consellera de torn.) És difícil —impossible, no— que un directiu sanitari madrileny critique el PP. Ara, jo tinc un dubte: ¿a qui hem de dedicar els aplaudiments de les vesprades, als dels selfies o als de la pancarta? I encara quedava el colofó, l'acte del 2 de maig, dia de la Comunitat de Madrid. S'han suspès falles, processons de Setmana Santa, fira d'abril de Sevilla, Rocío, sanfermines... Potser se suspenguen també la fira de Xàtiva i els moros i cristians d'Ontinyent.

Però els líders del PP madrileny havien de celebrar la diada del 2 de maig. Isabel Díaz Ayuso i José Luis Martínez-Almeida van convidar el cap del seu partit. Pablo Casado actuà com si fos la més alta jerarquia estatal. Arribà a Puerta del Sol i passà revista, com fan els caps d'estat, a una formació de sanitaris, policies, bombers, voluntaris de protecció civil... Tots amb els seus uniformes. (Cal pensar que els homes i les dones de la bata blanca, metges i infermers, serien els dels selfies.) El cap del partit estava flanquejat per la presidenta i l'alcalde de Madrid. ¿Que què? ¿Són o no són els amos del corral i del carrer? Segons han dit, volien fer un homenatge a les persones que han lluitat en primera línia contra la pandèmia. Recordem que també han fet el seu particular homenatge als morts per covid-19. I no sembla importar-los que Sánchez haja anunciat l'organització d'una gran cerimònia d'estat, dedicada a "tots" els morts pel coronavirus i aquells que l'han combatut, quan s'acabe la pandèmia. En fi, arribats en aquest punt sorgeix la pregunta lògica: ¿els peperos no podrien esperar-se una miqueta? ¿Esperar-se els amos de les Espanyes? ¡Au, vinga!

dissabte, 2 de maig de 2020

El provincialisme ranci ha ressuscitat

La pandèmia del coronavirus dóna peu a moltes cobles. Se'ns diu contínuament que el SARS-CoV-2 no entén d'ideologies, fronteres o territoris. Ens repeteixen com una lletania que hem d'estar tots units, que som interdependents, que l'homogeneïtat ha beneficiat tothom fins ara. Altres cobles amb què ens amartellen el cervell són "Hi ha massa setciències que entenen de tot" o "Ja criticarem després; ara toca arrimar el muscle". En fi, primer s'ha de dir que el govern espanyol d'esquerres es troba en una situació absolutament atzarosa, entravessada. Els esculls que entrebanquen la seua singladura són innombrables: discrepàncies al si de la coalició; escàs suport parlamentari; el laberint català; resistència dels poders econòmics a reformes fiscals, laborals i socials; les escomeses ferotges de la dreta, que sol digerir molt malament la pèrdua de les eleccions... Només faltaven el coronavirus —amb les seues seqüeles d'infectats, col·lapse sanitari i gran quantitat de morts—, l'aturada de totes les activitats i la subsegüent crisi social i econòmica. ¡Pitjor, impossible! Amb tot açò, les probabilitats de naufragi són altíssimes.

Generalment se sol acceptar que tothom ha de donar suport a qui porta el timó durant una gran tempesta, amb vents fortíssims i ones de quinze metres. A qualsevol li semblarà raonable que les coses siguen així. Doncs, a la dreta espanyola, ¡no! El timó ha d'estar sí o sí en les seues mans. Per això, quan la nau és governada per un capità d'esquerres, el motí està assegurat. A l'oposició reaccionària tant se li'n dóna la tempesta. ¿Vent huracanat? ¿Ones de quinze metres? ¿Perill de naufragi? Tots recordaran la frase del ministre Montoro: Que caiga España. Ya la levantaremos nosotros. Per a carregar-se el pilot val tot: insults, injúries, calúmnies, mentides, acusacions infundades, conxorxes, conspiracions, crides al cop d'estat... A més, les campanyes contra els adversaris polítics compten avui amb eines tecnològiques poderosíssimes. Diferents líders populistes americans i europeus —Trump, Salvini, Bolsonaro— han demostrat com són d'eficaces per a guanyar vots les campanyes de mentides i odi difoses per les xarxes a velocitat de vertigen mitjançant Cheap Bots. La dreta i la ultradreta espanyoles han après el mètode.

En aquest context, la pandèmia passa a un segon pla. Ara mateix, el gran objectiu del PP i Vox és abatre el govern de Pedro Sánchez, que gestiona amb els seus encerts i els seus errors la lluita contra el coronavirus. I aqueix és el problema, que el govern comet molts errors. I els errors són criticables. Ara bé, amb l'allau d'insídies que reben el PSOE i UP, criticar algunes de les seues errades implica riscs: que t'acusen de fer-li el joc a la dreta, per exemple. És l'eterna cançó: A la guerra cal estar en un costat de la ratlla o en l'altre. Romandre enmig suposa rebre cops a tort i a dret. El govern ho sap. Per això impulsa una de les cobles més escoltades aquests dies: «Ja criticarem després; ara toca arrimar el muscle.» Jure que intente posar fre als meus impulsos desaprovatoris, però arriba un punt en què el cos demana dir les coses pel seu nom. Moltes veus adverteixen que algunes decisions —la de prendre la província com a patró de desescalada, posem per cas— tenen un claríssim biaix polític, centralitzador, personalista i autoritari. Jo tinc cada vegada més clar que s'intenta aprofitar la pandèmia per a fer la guitza a l'independentisme.

El president afirma coses que s'haurien de verificar. No està clar que l'homogeneïtat haja tingut com a objectiu beneficiar tots els territoris estatals. Més bé sembla un pretext per a no passar el tràngol d'haver d'imposar o tolerar mesures específiques i distintes en algun territori. Es decidí que tots els habitants de la pell de brau compassàrem les nostres vides al ritme que marca l'evolució de la pandèmia a la Comunitat de Madrid. Sánchez repeteix contínuament que tots els espanyols som interdependents. ¿Som o ens fan interdependents a la força? Crec que sempre plana l'ombra de Catalunya. Quim Torra proposà que s'establiren franges horàries per a l'eixida dels xiquets. El govern rebutjà la idea amb el subsegüent desori del dia 24. ¿Quin problema hi havia si una comunitat autònoma decidia establir franges horàries? Al final, l'autoritat competent —quina expressió— les ha acabat acceptant; des d'avui hi ha horaris. I així tot. Sánchez també s'ha afartat de dir que el SARS-CoV-2 no entén de fronteres ni territoris. Però la fal·làcia ha quedat al descobert; la desescalada de l'estat d'alarma es farà per territoris. ¿Per comunitats autònomes?

¡No! ¡Per províncies! ¿Per què? Per a no deixar en mans d'autoritats autonòmiques l'execució de les mesures d'alleujament de l'estat d'alarma. De nou l'ombra de Catalunya i Madrid. Es podrà adduir que algunes autonomies no són de fiar. Excuses paternalistes, o autoritàries. Dirigents ineptes hi ha en tots els nivells administratius. Tan inepta pot ser la màxima autoritat d'un estat —Trump, per exemple— com la d'una regió, una autonomia o un estat federat. Una majoria d'electors de Madrid ha volgut que la senyora Díaz Ayuso siga la seua presidenta. L'Estat té mecanismes per a intervenir una autonomia si les circumstàncies ho exigeixen. Però sembla que això només serveix per a Catalunya. L'espectacle deparat pel tancament de l'hospital d'Ifema fou vergonyós. Però l'executiu central ha preferit solucionar els embolics amb "interdependència" i "homogeneïtat". ¡Donar a tothom el mateix tracte! Els valencians hem rebut, per tant, una ració de centralisme. Tanmateix, el nostre tripartit ha gestionat raonablement bé la crisi.

Jo no trobe cap raó objectiva que desaconselle dissenyar la nostra pròpia desescalada. Podríem decidir si la fem per comarques, per departaments de salut, per poblacions. El discurs de Pedro Sánchez, ple de metàfores bèl·liques i de contínues apel·lacions al patriotisme i la disciplina, ha acabat per semblar-se moltíssim al de la dreta. Ha dit i ha fet coses que titllaríem de feixistes si les hagués dit o les hagués fet la dreta. Sé perfectament que les autoritats s'han de comunicar en temps de crisi fent servir el llenguatge que toca: compadir-se per les víctimes, agrair l'esforç de tots els ciutadans, cridar a la responsabilitat, exalçar la solidaritat... Ara bé, tot aquest llenguatge políticament correcte no aconsegueix d'amagar altres formulacions que preocupen molt. Com ja he dit abans, costa de fer retrets a un govern teòricament progressista que compta amb el suport parlamentari de grups com ERC, BNG o Compromís. Però mai no hagués pensat que el líder del PSOE gosaria ressuscitar el provincialisme vell i ranci per a, ¿frenar un virus? ¡Centralisme a la callada! M'entren ganes de repetir la frase cèlebre: «¡Cos a terra, que venen els nostres!»

dijous, 30 d’abril de 2020

Ciència i política

Durant aquests dies de confinament, hem sentit moltíssimes vegades aquesta frase: «El govern pren totes les decisions seguint els criteris dels científics.» La repetició pot ser un recurs retòric o un intent de donar aspecte de versemblança a allò que és inversemblant. En realitat, ¿quin és el paper dels científics en la gestió de la crisi? ¿És convenient que els experts marquen la pauta al govern? Els cientifistes diran que sí; afirmen l'aplicabilitat universal del mètode científic, la idea que la ciència empírica proporciona l'única cosmovisió vàlida, la més acreditada, el saber més valuós, amb exclusió d'altres punts de vista. Els cientifistes titllen les ciències socials i les humanitats de "blanes", una manera eufemística de negar-les caràcter científic. Sols les ciències "dures" (naturals i físiques), caracteritzades com experimentals, empíriques i quantificables, que fan servir únicament dades objectives i investiguen seguint el mètode científic, són veritables ciències, rigoroses, exactes i capaces de fer prediccions. Segons açò, el saber tou és poc útil.

Naturalment, el cientifisme considera dures les ciències aplicades —l'enginyeria i la medicina, posem per cas—, perquè són eminentment pràctiques, remeten al camp tecnològic. I bé que el criteri de cientificitat no és acceptat universalment, les ciències formals (les matemàtiques, la lògica) i sobretot les ciències naturals (física, astronomia, geologia, química, biologia) tenen més prestigi que les ciències humanes o socials. Per tant, molta gent creu que la crisi del SARS-CoV-2 hauria d'estar gestionada per científics. ¿Quins? L'interrogant suscita noves preguntes. ¿A quin camp pertany la medicina? Hi ha qui la col·loca al camp de les ciències socials, junt amb la sociologia o l'economia. En canvi, altres la consideren una ciència aplicada, una tecnologia. Provisionalment, podem acceptar que els metges són majoritàriament tècnics, encara que alguns fan també recerca científica. Des del govern central s'afirma que totes les decisions sobre la pandèmia es prenen d'acord amb el parer dels experts del Comitè Científic del COVID-19.

¿Quina és la composició del grup assessor? En formen part set experts de prestigi nacional i internacional: quatre metges, un biòleg, una farmacèutica i una infermera que també té un doctorat en epidemiologia i salut pública. ¿Algun sociòleg? ¿I filòsofs, politòlegs, juristes o economistes? ¡En el comitè assessor, cap! Però diversos membres del govern provenen del camp de les ciències socials. ¿Estem per tant en bones mans? ¡Uf! No sabria dir. Comencem per sotmetre a crítica els sabers dels científics. (L'estat d'alarma no ha eliminat el dret de poder criticar.) No és tracta de posar en qüestió la veracitat del saber científic, sinó de constatar les seues limitacions. L’epistemologia ha mostrat que el científic no és conscient dels factors (socials, polítics, culturals, ideològics) implicats en la seua activitat. La concepció del món dels científics inclou idees i postulats metafísics, religiosos i ideològics no sempre explícits. El científic no és un ésser absolutament racional i conscient. Ni els seus propòsits són sempre objectius, ni els seus punts de partida són coneguts i explícits, ni el seu mètode és transparent i està protegit de tota influència estranya.

El desenvolupament de la ciència recolza en la producció, és a dir, en l’activitat pràctica de la societat, la qual subordina a les seues relacions econòmiques la direcció, el ritme, l’ús social dels coneixements i fins i tot el desplaçament del centre d’activitat econòmica. També és cert que la subordinació no és unilateral; hom pot emprar el coneixement científic per a conèixer millor les relacions econòmiques i transformar-les. Atès que els ciutadans confien molt en els experts, ¿hauríem de proposar que els científics i els metges ens governen? Plató proposava en La República que una aristocràcia del saber prengués les regnes del govern. La idea ha ressorgit cíclicament, al llarg dels segles, i ha servit per a justificar governs totalitaris. Però no hi ha cap evidència que els científics siguen bons governants. Els integrants de la comunitat científica esdevenen en alguns casos una nova classe, una elit dependent del poder. Molts estudiosos han advertit dels perills de confiar indiscriminadament en experts, atès que sovint estan controlats pel sistema. D'altra banda, el conjunt de la ciutadania és alié al desenvolupament científic.

Per causa del model globalitzat de capitalisme especulatiu i financer, la ciència ha perdut part de les seues arrels humanistes. Es conrea preferentment el coneixement especialitzat, fragmentat, competitiu, excloent i al marge de l'ètica. Els científics fan servir un llenguatge tan formalitzat que resulta esotèric per a bona part de la gent. Sovint, la recerca científica i el desenvolupament tecnològic responen a lògiques economicistes, perquè la ciència no és aliena a una societat en què impera el capitalisme neoliberal. Només sol interessar el coneixement que beneficia el negoci i l'establishment. En certes circumstàncies, per a emmascarar les seues decisions, el poder a'amaga darrere del científic, que presenta com un expert objectiu que treballa amb un mètode sòlid, cosa que li dóna autoritat moral. ¿Objectivitat i solidesa? No sempre. En 1975, el filòsof Ivan Illich publicà Nèmesi mèdica en què qüestionava la medicina contemporània occidental. Afirmava que la medicalització de moltes vicissituds de la nostra existència (el naixement, per exemple) causen sovint més dany que benefici; converteixen molta gent en pacients de per vida.

Illich portà a cap estudis estadístics per a demostrar l'enorme quantitat d'efectes secundaris i de malalties induïdes pels medicaments en les societats industrials avançades. Fou dels primers a divulgar la noció de iatrogènia. La iatrogènesi consisteix a crear un dany que el malalt no tenia anteriorment i que ha adquirit per causa de l'actuació del metge o, en sentit més ampli, a causa de les terapèutiques emprades. La iatrogènia fa referència, per tant, als efectes tòxics o nocius que pateix un malalt com a conseqüència del seu contacte amb el sistema sanitari. Marçal Girbau també ho explica en un article, "Preguntes incòmodes de confinament (2)", publicat al setmanari El Temps. Està clar que calen els consells dels científics i els epidemiòlegs durant una pandèmia, però la idea d'un govern tecnocràtic d'experts em sembla massa propera a les tesis de l'extrema dreta. I no es tracta de caure en l'anticiència, en l'actitud crítica contra la ciència i el mètode científic, sinó de posar les coses en el seu lloc. La política l'han de fer els polítics.

Els metges són tècnics que ens ajuden en determinades circumstàncies, però no estan lliures dels interessos corporatius que afecten qualsevol col·lectiu, ni de les pressions del context econòmic, ideològic i religiós. Ara mateix, el personal sanitari de peu fa una tasca encomiable en unes condicions força complicades. Però la ciència encara no coneix bé el SARS-CoV-2. Els assessors del govern, tots sanitaris, poden sentir la temptació d'aconsellar el 'més val passar-se'n que tallar curt', per a guardar-se les esquenes. Des del punt de vista polítc, això també és una bona opció. Però tornem a l'inici. ¿Quin paper estan jugant els científics i els experts en la lluita contra la pandèmia? Si s'ha de jutjar per les aparences, la situació s'està gestionant d'una manera fonamentalment política. Algunes decisions de Pedro Sánchez —com ara aquesta de prendre la província com unitat de destí en l'universal— tenen un claríssim biaix polític, centralitzador, personalista i autoritari. I si no en vegem de més grosses és perquè no ho permet la minsa base parlamentària del govern. S'està lluitant contra el virus i altres coses més. Veurem fins on arriba Sánchez.

dissabte, 25 d’abril de 2020

Doblegant la corba del desfici

A partir de demà, els xiquets podran eixir al carrer. Com sembla que l'aïllament per a protegir-nos del SARS-CoV-2 encara va per llarg, les autoritats han decidit d'afluixar una miqueta la mà. Els primers beneficiats d'aquesta magnanimitat (del govern, dels científics o de no sé qui) seran els menors de 14 anys. ¡Uau! Que es puga eixir al carrer sona a recuperació de la llibertat perduda. Però no, les criatures no van a ser rescatades de la presó domèstica. Encara no podrem veure jocs infantils multitudinaris a plaça de l'Espanyoleto, avinguda de les Corts Valencianes, Glorieta, Albereda o Jardí de la Pau. ¡No! Anem a pams. De moment sols hi haurà breus estones de llibertat vigilada. L'afluixada de xiquets i xiquetes s'assemblarà molt al trasllat dels animals salvatges des del vell zoològic de Vivers al Bioparc; continuen tancats, però tenen més espai. També podem tirar mà d'altre símil, el del reclús en règim d'aïllament que només pot eixir al pati una estona diària. En fi, ja s'imaginaran que faig broma. Les autoritats competents permeten que una persona adulta puga traure al carrer, una hora cada dia, un màxim de tres xiquets.

Els nanos no podran ajuntar-se amb altres menors, ni allunyar-se més d'un quilòmetre del seu domicili. Tots, grans i menuts, estaran adequadament protegits. Els més xicotets hauran d'anar asseguts en els seus carrets. «Les mascaretes no seran obligatòries, però sí recomanables», ha dit l'autoritat, que oblida un detall, les instruccions de com col·locarles a monyicots de dos anys de manera que no puguen arrencar-se-les. (Els xinesos han dissenyat una disfressa que sembla un vestit d'astronauta.) Però continuem amb l'alleugeriment de les mesures de contenció del virus. Els polítics de moltes comunitats autònomes s'estan posant nerviosos; creien que ja començava la desescalada de l'estat d'alarma. Dimarts, el ministre Illa els tragué de l'error. Encara estem doblegant la corba. ¡Uf, quines paraules! ('Doblegar la corba', 'desescalada asimètrica'.) Podrien utilitzar altres expressions, com 'suavitzar gradualment l'estat d'incomunicació' o 'retirar a poc a poc les mesures d'aïllament'. Però els neologismes i les metàfores agraden moltíssim als polítics i els periodistes. ¿I quan serem desescalades les persones incloses en altres franges d'edat?

No se sap. No es donen tampoc xifres de la Costera desglossades per poblacions. Generalitat continua proporcionant dades globals. Quant a nombre d'infectats i morts per coronavirus, el Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent ocupa la posició 19 en la llista dels 24 departaments del País Valencià. Això vol dir que tenim unes xifres molt baixes quan escric aquesta columna, 248 infectats i 33 morts (un 0,017% de mortalitat, perquè el departament atén 194.513 persones). Però no coneixem les xifres concretes de Xàtiva, Canals, Alcúdia, Ontinyent, Albaida... ¡Ben estranya, la política comunicativa de conselleria! Els xativins ignorem, per tant, quina és la incidència real de la pandèmia en la nostra ciutat, ni quan ens tocarà la desescalada asimètrica de què tothom parla. Per altra banda, s'havia anunciat moltes vegades la realització d'un estudi de seroprevalència del coronavirus en la població espanyola. El govern central vol conèixer el grau d'expansió del patogen. Finalment, sembla que l'estudi s'ha començat a fer. ¡Ja era hora!

El ministre de Sanitat anuncià que serà testada una cohort de 62.400 persones, per a determinar el percentatge de població que pateix o ha patit la malaltia. Durant tres setmanes, els equips de l'Institut de Salut Carles III visitaran més de 30.000 llars en dues onades successives, per tal d'aconseguir una mostra representativa de tot l'Estat i conèixer la dimensió real del coronavirus. Les llars han estat seleccionades aleatòriament amb ajuda de l'Institut Nacional d'Estadística. La recerca comptarà amb la col·laboració de totes les comunitats autònomes. ¿Totes? El president de Galícia havia decidit que la seua comunitat faria el seu estudi propi. Pedro Sánchez va dir: Respeto la decisión, però no estoy de acuerdo con ella. El estudio debe hacerlo el Ministerio de Sanidad. Hasta ahora, la homogeneidad ha sido beneficiosa para todos los españoles. Ignore si hauran parat els peus a Núñez Feijóo. En fi, els resultats de l'estudi no se sabran fins a juny. Mmm. ¿Això allargarà molt la desescalada? Enyore els esmorzars dels dissabtes amb els amics.

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 25/04/2020)

Evocant els maulets

Miquelets


25 d'abril i confinats


dimecres, 22 d’abril de 2020

Marcos Mundstock


Avui ha mort Marcos Mundstock, membre de Les Luthiers, un gran geni de les paraules. Ha traspassat a Buenos Aires,
a l'edat de 77 anys, per causa d'una malaltia que se li havia diagnosticat l'any passat.