¿Amenaça nuclear a l'horitzó?

A hores d'ara és difícil saber com acabarà la guerra desencadenada per Israel i EUA contra Iran. Sembla que les coses no van massa bé per als agressors imperialistes i sionistes. La resistència iraniana els ha sorprès. Les contradiccions de Donald Trump són constants, però plana la sospita que voldria escapolir-se de l'embolic que ell mateix ha provocat. ¡Difícil! Fer passar per honrosa una retirada és missió impossible. D'altra banda, Netanyahu està empipat davant la perspectiva que els EUA deixen sol Israel. Trump podria estar temptat de repetir, abans de marxar, la decisió nefasta de Nixon a la guerra de Vietnam, uns bombardejos terribles i indiscriminats, la qual cosa tampoc no suposaria cap alteració substancial del que ja s'ha fet fins ara. Els bombardejos diaris sobre territori iranià des que començà l'agressió han de ser titllats de crims de guerra. S'ataquen objectius que no tenen caràcter estrictament militar: escoles i liceus, universitats, centres de recerca científica, zones residencials, infraestructures civils (aeroports, ponts, dessaladores, dipòsits de combustible, centrals elèctriques...), hospitals, fàbriques de productes mèdics...

Deixar un país sense energia elèctrica, medicaments, centres mèdics, escoles i altres serveis de primera necessitat posa en perill la vida de milers de civils innocents i atempta contra el dret internacional humanitari. Donald Trump ha dit que vol retornar Iran a l'edat de pedra abans d'abandonar l'escenari bèl·lic, és a dir, ha confessat les seues intencions criminals. La incògnita és saber què farà Israel. ¿Continuarà les hostilitats contra Iran i el Líban en solitari? ¿Seguirà comptant amb subministraments militars dels EUA? ¿I Iran? ¿Cessarà d'enviar míssils i drons al territori israelià? Les autoritats de Tehrân podrien veure's temptades de martellejar Israel fins a l'hipotètic col·lapse de l'estat jueu. Dubte que ho aconseguiren, però aquesta hipòtesi mena a la darrera pregunta: ¿Estaran pensant les autoritats extremistes israelianes en la utilització del seu arsenal nuclear? Fins ara, la bomba atòmica ha tingut caràcter dissuasiu. Estava descartada la seua utilització. Ara bé, la temptació de fer-la servir si el posseïdor se sent acorralat no s'ha de menystenir. Està latent el perill de llançar una bomba bruta o, directament, una bomba atòmica.

D'altra banda, Israel tampoc no està lliure de l'amenaça nuclear. En 2007, el diplomàtic Ignacio García-Valdecasas publicava a la pàgina web del Real Instituto Elcano l'article titulat "El lobby israelí en Washington y su influencia en el Estado de Israel". En un dels seus paràgrafs, deia el següent: No puedo compartir la opinión de quienes minusvaloran los riesgos de la proliferación nuclear en Oriente Próximo. Oponerse a la proliferación tiene un valor en sí mismo, aunque se esté indirectamente beneficiando a Israel y aunque éste sea el principal causante y responsable de esta proliferación. Tampoco la comparto cuando señalan que es harto improbable que un Estado islámico con tecnología nuclear ponga su armamento a disposición de un grupo terrorista; dependerá de la solidez del régimen y del grado de fanatismo de sus dirigentes. A un grup islamista que decidís d'utilitzar l'arma nuclear no li caldria llançar-la al centre d'Israel; n'hi hauria prou amb llançar-la en qualsevol frontera per a provocar una devastació gegantina. I les repercussions a escala planetària serien inimaginables. La crisi és, per tant, d'extrema gravetat.

Hi ha molts odis creuats i concentrats en una extensió petita de territori. Ampliar les hostilitats a l'antic imperi persa no ha estat una bona idea. Els odis passaran de pares a rebesnéts i l'Estat d'Israel mai no es podrà sentir segur. Crec que el moviment sionista ha errat els càlculs adobant les polítiques agressives de l'estat jueu. La censura impedeix conèixer realment la magnitud dels danys que estan provocant els míssils i els drons iranians. Podrien ser més grans del que es diu. Atesos l'extremisme i el fanatisme religiós dels partits que formen la coalició de govern d'Israel, la temptació d'utilitzar armament nuclear deu ser molt forta. Les autoritats ni afirmen ni neguen la possessió d'arsenal nuclear, però no hi ha dubtes entre els analistes internacionals que Israel compta amb un nombre indeterminat d'ogives nuclears. Si els EUA es retiren de la guerra, si Iran continua martellejant Israel i aquest veu en perill la seua supervivència, qualsevol escenari és factible. En fi, la situació bèl·lica al pròxim orient és força preocupant i ningú no sap a hores d'ara quin final tindrà. El pitjor malson seria que Netanyahu decidís de prémer el botó nuclear.

La música, la vida i la política

Va nàixer a la primeria dels cinquanta. Passà tota l’edat primerenca escoltant històries familiars sobre atrocitats comeses pels “rojos” i programes de ràdio com Matilde, Perico y Periquín. La seua fou una infància de ràdio i cinema en blanc i negre. En arribar a l’adolescència, estava fart d’escoltar cançons de Juanito Valderrama i Dolores Abril, de José Guardiola o de Gloria Lasso —avorria especialment la cançó ¡Canastos!, que interpretaven a duo ella i Luis Mariano. Durant l’època d’institut, caigueren a les seues mans, per casualitat, els primers discos de Los Sírex, Los Mustangs i, oh sorpresa, The Beatles i The Rolling Stones. A partir de llavors, ja no volgué saber res de la cançó moderna, la tonadilla, la copla o el flamenc. Es va deixar els cabells llargs i, seguint la invitació de Los Sírex —que cantaven un tema titulat Si yo tuviera una escoba—, agranà la banda sonora que havia acompanyat fins aleshores la seua infància. Quan es féu jove, vingueren el pickup i els primers amors —durant el Preu, tingué dos romanços successius.

Per Pasqua, ell i els seus amics començaren a organitzar balls al xalet d’Esplugues, en Pino Grande. Les escenes eren entendridores: ells lluitaven per arrimar-se a les xiques; elles posaven els colzes al davant; tots i totes amb el cor en un puny, per por que arribaren de sobte els pares d’Esplugues i truncaren les passions juvenils. I mentre, les cançons de Matt Monro, The Mamas & The Papas i Otis Redding sonant al pickup. ¡Quins temps! A la Universitat, va descobrir els cantautors i va encendre molts llumins als concerts de Raimon, Lluís Llach, Ovidi Montllor... S’acabava el franquisme; eren temps de lluita per recuperar, com més aviat millor, la delejada llibertat. Ell sentia, tanmateix, una mena d’estranya esquizofrènia. ¿Com era possible que li agradaren alhora Lluís Llach i Emerson, Lake & Palmer? ¿Era lògic que els seus coneguts maulets s’emocionaren veient una dansà i ell s’avorrís? ¿Tenia sentit experimentar millors vibracions escoltant Made in Japan, de Deep Purple, o Brown Sugar, dels Rolling Stones, que Juan Salvador Gaviota, de Neil Diamond, o Campanades a morts, de Lluís Llach? ¡Ha! La vida i les seues contradiccions.

El nostre protagonista va comprendre aviat una cosa evident: els concerts d'alguns cantautors no l’havien emocionat per les qualitats musicals dels intèrprets; l’havien copsat la contundència dels missatges i els ambients electritzats. A partir de llavors, blasmà els intents —característics de Diamond o Llach— de barrejar música popular i música culta, d’intentar convertir una cançó pop de cinc minuts en una simfonia inacabable de caires beethovenians. Ell preferia temes més simples de Dire Straits o Police, balades de Sade o experiments psicodèlics i progressius com els de Pink Floid i King Crimson. Van passar els anys i el nostre home esdevingué finalment un burgès provecte. A hores d'ara té —¡veges!— els cabells esclarissats, molt curts i blancs, s’ha reconciliat amb les músiques ètniques (posant Pep Gimeno “Botifarra” en un altar), li agrada la música antiga, la barroca (atresora la integral de Johann Sebastian Bach en CD), ha redescobert el flamenc (sobretot el de fusió) i és, per damunt de tot, un gran aficionat al Jazz, al Rhythm & Blues i al Blues. Sent debilitat pels saxofonistes, els trompetistes, els pianistes, els guitarristes...

Quant a cantants, li agraden Nat King Cole, Billie Holiday, Frank Sinatra, Sarah Vaughan, Ella Fitzgerald, Johnny Hartman, Eliane Elias, Ester Andújar, Andrea Motis... Col·lecciona discos de músiques cubana i brasilera. Conserva en perfecte estat de revista la seua ingent col·lecció de vinils i el seu antic equip reproductor de música (amplificador Luxman, platina de casset Teac, giradiscs Thorens, lector de CD Marantz, altaveus anglesos...). A Xàtiva, venien discs i tot allò relacionat amb ells (tocadiscs, càpsules, amplificadors, altaveus) en poquíssims llocs: Baldrés, Super-Son i, sobretot, Soni-Disc, botiga regentada per Joan Bacete. Un món desaparegut. Avui, tothom es descarrega la música als mòbils. La vida dóna molts tombs. I els gustos musicals, també. Qui ignora els del nostre home dóna per descomptat que només deu ser aficionat al cant d’albades. Com fou militant d'un partit valencianista... Ja fa quaranta anys d'això. I la política va cap a horitzons ignots. Ja no existeix Soni-Disc, però tampoc el grup municipal de Compromís.

(publicat a Levante-EMV, el 04/04/2026)

Impunitat

Jo tinc molt clara la diferència entre semita (terme despullat actualment de qualsevol connotació racial), jueu, sionista i israelià, però pot haver-hi molta gent que no sàpiga distingir unes coses d'altres. Tant semites són els àrabs com els hebreus, perquè comparteixen arrels lingüístiques comunes. Jueu és qui practica la religió jueva. Sionista és el seguidor d'una ideologia suprematista basada en mites. Israelià és el ciutadà de l'estat d'Israel. ¿Poden coincidir les quatre condicions? Sí. En Israel hi ha molta gent que és alhora sionista i jueva. Semita ja no ho tinc tan clar, perquè hi ha israelians de procedències molt diverses i l'hebreu modern parlat a Israel és en bona mesura una creació artificial, encara que ha acabat parlant-lo el 72% de la població. Els àrabs israelians i els jueus procedents de països àrabs de pròxim orient o nord d'Àfrica, el 20% de la població, parlen àrab. També hi ha més d'un milió d'immigrants de l'antiga URSS que parlen rus. Ara bé, la creació mateixa de l'estat d'Israel fou un projecte sionista. Sionistes foren els pares fundadors. El sionisme és transversal; segons les enquestes, la majoria de la població hebrea és sionista.

El sionisme impregna tant les files laboristes com les dels partits religiosos i de dretes. Això explica que la majoria dels israelians hebreus veja bé el genocidi perpetrat a Gaza, l'agressió a la República Islàmica d'Iran i la invasió de Líban. Fora d'Israel, el sionisme està escampat per tots els països anomenats "occidentals". A Espanya també té tentacles, especialment en els partits de dretes. El vicesecretari general del PP Elías Bendodo, posem per cas, és jueu d'arrels sefardites. Hi ha presència jueva en múltiples sectors: política, banca, finances, indústria, energia, noves tecnologies, cinema i espectacles, esports, casinos... Entre les persones més riques del món hi ha nombrosos jueus, com ara Larry Page, cofundador de Google, Larry Ellison, fundador d'Oracle, Mark Zuckerberg, CEO de Facebook, Michael Bloomberg, polític i financer, George Soros, financer... El ja desaparegut magnat del joc Sheldon Adelson, amb moltes propietats immobiliàries a Las Vegas, també era jueu. Altra família jueva famosa són els Rothschild, banquers. El lobby sionista és especialment actiu als EUA, però també en molts altres països (Regne Unit, França, Alemanya, Rússia...).

En EUA, el lobby no podria exercir tanta influència sense el suport dels cristians evangèlics —o sionistes cristians—, un conglomerat de luterans, metodistes, baptistes, adventistes, etc. Segons la creença adventista, la segona vinguda de Jesucrist està pròxima i s'ha de produir en un Gran Israel amb fronteres bíbliques i poblat només per jueus que hauran de convertir-se o perir. Tot el que s'acaba de dir explica molts successos al pròxim orient. Jo no sóc ni antisemita ni odie els jueus, però rebutge el sionisme radicalment. Tanmateix, l'antisemitisme, entès com odi racista vers els jueus, que havia desaparegut pràcticament després de conèixer-se la magnitud de les atrocitats comeses pels nazis, pot reviscolar. Moltíssima gent no entén que les antigues víctimes s'hagen convertit en botxins. Tampoc no s'entén que al govern israelià, format per ultradretans sionistes i fanàtics religiosos, se li tolere tot: desobediència a les resolucions de Nacions Unides, invasió i apropiació de territoris de països veïns, genocidi, colonialisme, apartheid, agressions no provocades a estats sobirans, crims de guerra, robatori de terres i llars de palestins, menyspreu al dret internacional...

¿L'última idea del govern sionista d'Israel? Instaurar la pena de mort amb forca per a presoners palestins acusats de terrorisme. Cal recordar que estan tancats a les presons israelianes xiquets acusats de terrorisme simplement per llançar pedres als soldats del Tzáhal (Forces de Defensa d'Israel). També sovintegen confessions arrancades sota tortura. En definitiva s'atempta contra la igualtat davant la llei. Un estat que es reclama democràtic no aplicarà idèntica pena en casos equiparables; colons que han assassinat palestins a Cisjordània surten indemnes dels tribunals. L'escena del ministre extremista Itamar Ben-Gvir i uns diputats, lluint a la solapa un pin amb la forca i brindant amb xampany després que la Knéset aprovara la pena discriminatòria i cruel, remet als episodis més foscos de la ignomínia humana i mereix figurar a la història universal de la infàmia. Moltes persones creiem que Israel hauria de ser expulsat de l'ONU, que cal trencar relacions diplomàtiques amb l'estat jueu, que els dirigents israelians sionistes han de ser jutjats pel Tribunal Penal Internacional. Però res d'això no succeirà; el sionisme gaudeix d'impunitat.

Botxins

Vinyeta de Maarten Wolterink

Atacs de falsa bandera

Sembla que en la guerra contra Iran s'estan produint episodis de falsa bandera. Es poden posar exemples: llançament de míssils pretesament iranians contra territoris d'Azerbaidjan i Turquia, per a provocar que els dos països se sumaren a l'agressió a Iran; el bombardeig d'instal·lacions de gas d'algun país del Golf Pèrsic; llançament de míssils de creuer també pretesament iranians contra una base de Regne Unit i EUA a l'illa Diego García... Israel podria estar darrere d'aquests atacs. Potser els dos míssils contra la base de Diego Garcia haurien sortit d'un submarí israelià submergit a l'Índic. L'objectiu seria fer creure que Iran té capacitat per a atacar urbs com Roma, Berlín, París... Es tractaria, en última instància, d'aconseguir que la Unió Europea done suport a l'agressió a Iran. ¿Són o no atacs de falsa bandera? ¡Qui sap! En qualsevol cas, la falsa bandera és una especialitat dels serveis secrets israelians. Estigué present a les protestes produïdes en Iran des del 28 de desembre de 2025 al gener passat. Els comerciants i els mercaders del Basar de Tehrân foren els primers a protestar, però les manifestacions es van propagar per tot el país.

Iran pateix una enorme sequera i una crisi econòmica brutal, amb inflació altíssima i depreciació de la moneda. La mala gestió del govern n'és una causa, però la situació s'agreujà quan Trump decidí d'intensificar les sancions i el bloqueig econòmic. A l'últim, els estudiants i l'oposició se sumaren a la protesta. Està clar que el govern iranià sol reprimir violentament les protestes, però diverses fonts asseguren que el Mossad, totalment infiltrat entre els manifestants, es va dedicar a provocar incidents de gran violència, per a desencadenar una terrible repressió contra la protesta. Així ho confirmen diferents fonts. L'exdirector de la CIA Mike Pompeo digué que el Mossad tenia agents infiltrats entre els manifestants. Netanyahu animava les protestes. El 10 de gener, la televisió israeliana Channel 14 afirmava que agents estrangers infiltrats entre els manifestants havien matat alguns membres de les forces de seguretat iranianes. Tehrân també va denunciar la presència d'agents estrangers que convertiren una protesta pacífica en una revolta violenta. La insurrecció pretesament generalitzada seria, almenys en part, més falsa que un duro de goma.

Juan Manuel de Prada, columnista d'ABC i gens sospitós d'inclinacions esquerranes, deia: ... la reciente insurrección «feminista» contra los ayatolás (en realidad una bandera más falsa que Judas urdida por la CIA i el Mossad). Finalment, els provocadors aconseguiren llurs objectius a mitges: es desencadenà una terrible repressió que va causar milers de morts —uns 7.000, segons la relatora de Nacions Unides—, però fracassà l'objectiu principal, la caiguda del règim. Ara bé, els morts per la repressió han estat d'utilitat per a Israel i els EUA, perquè han servit d'excusa per a desencadenar una agressió no provocada contra Iran i per a cometre diversos assassinats —el d'Ali Larijani, posem per cas. La precisió amb què són eliminats els líders iranians palesa l'enorme infiltració del Mossad. Israel i EUA acusaven Larjani de ser el responsable de reprimir violentament la protesta contra el govern dels aiatol·làs. «Li diu el mort al degollat.» Recordem que Netanyahu és l'últim responsable de més de 75.000 palestins assassinats a Gaza —xiquets, dones i ancians inclosos. El Tribunal Penal Internacional ha dictat una ordre de cerca contra ell per delicte de genocidi.

Però continuen les falses banderes israelianes. ¿L'última? La difusió d'un vídeo en què es veu algú col·locant en un míssil suposadament iranià un adhesiu amb la foto de Pedro Sánchez i una frase d'agraïment al president espanyol. De seguida, el govern israelià ha aprofitat la falsa bandera per a carregar immediatament contra Sánchez. Núñez Feijóo i els seus portaveus també han atacat Sánchez sense prendre's la molèstia de verificar la veracitat del contingut del vídeo. El PP està influenciat pels lobbys sionistes, ben presents en diverses comunitats autònomes i en tot l'Estat. ¿Falsa bandera contra Sánchez? Teories de la conspiració a part, el govern israelià té moltes raons per a desgastar la imatge del president espanyol; fou el primer líder europeu que va titllar d'il·legítima i contrària al dret internacional la guerra contra Iran. També fou el primer a condemnar-la amb rotunditat. «¡No a la guerra!», va proclamar. L'establishment sionista d'Israel i de tot el món està molt furiós contra Sánchez i els seus ministres. ¿Continuaran les accions de falsa bandera? És previsible que sí, mentre dure una guerra que no sabem com i quan acabarà.

La veritat, la primera víctima

Tothom sap que la veritat és la primera víctima de qualsevol guerra. Els conflictes a l'Orient Mitjà en són bona prova. La mentida pot ser una arma més poderosa que una bomba de 14.000 kg i té múltiples rostres, un d'ells la censura, l'ocultació de la veritat. EUA van aprendre molt de la guerra de Vietnam, retransmesa diàriament per tots els canals de televisió. Jo ho recorde molt bé. Veia als telenotícies unes imatges espantoses. L'exèrcit nord-americà va prendre bona nota. Des de llavors, quan ha desencadenat una de les seues múltiples agressions bèl·liques en un racó del món, ha restringit dràsticament l'activitat dels periodistes. Aquests, que es dediquen a cercar la veritat, només poden accedir als escenaris autoritzats per les autoritats militars. Així és impossible saber realment com es desenvolupa la guerra. Es pot constatar a Israel. Les autoritats no permeten fotografiar ni filmar els efectes dels míssils iranians que les defenses antiaèries no aconsegueixen interceptar. Els infractors de la prohibició s'arrisquen fins i tot a penes de presó. Però hi ha altra classe de censura: la imposada pels propietaris dels mitjans de comunicació.

La informació que arriba al ciutadà és parcial i esbiaixada. El resultat de tot plegat és que resulta impossible saber de ciència certa si la devastació en terra israeliana és molta, poca o regular. En conflictes anteriors a la zona, l'exercit israelià ha optat per una mesura més bèstia: assassinar directament els periodistes, perquè no puguen informar de la veritat, una pretensió molt difícil d'aconseguir; al final, la veritat acaba filtrant-se per múltiples escletxes. Tanmateix, a l'actual guerra, l'hermetisme no permet, de moment, fer-se una idea exacta de la dimensió dels danys que està patint Israel. Després estan les campanyes deliberades d'intoxicació que circulen per Internet. ¡I faltava la intel·ligència artificial! És pràcticament impossible separar la veritat de la mentida en tot allò que es propaga per les xarxes. Podem sospitar que les coses no estan anant bé ni per als EUA ni per a Israel. Pensaven que Iran anava a caure en tres dies, però ja portem vint-i-set de conflicte i Iran és capaç de resistir i contraatacar. Quant als danys patits per aquest país, tampoc no ens arriba massa informació. No sabem si Mojtaba Khamenei està viu o mort.

Els serveis d'intel·ligència i la guerra híbrida també col·laboren a difondre mentides a tort i dret. Altra varietat d'ocultació de la veritat és prohibir filmar els fèretres de soldats morts coberts amb les barres i les estrelles o amb l'estrella de David. El motiu és evident: impedir que els ciutadans copsen la realitat de la guerra. A la d'Iraq, més de 4.600 soldats dels EUA moriren en combat, i milers més es van suïcidar després de tornar a casa. No convé que la gent veja les imatges dels taüts als telenotícies. Jo encara recorde com nombrosos joves estatunidencs es negaven a participar en la guerra de Vietnam. La protesta social precipità la negociació de pau amb els nord-vietnamites a París —en realitat una retirada nord-americana. És una veritable infàmia enviar joves a morir en una guerra llunyana contra un país en què no se li ha perdut res a l'estat agressor. Després del conflicte de Vietnam, les guerres ja no es televisen; la veritat no interessa a cap dels bàndols bel·ligerants. Per tant, l'actual guerra d'Orient Mitjà no proporcionarà imatges ni de fèretres embolicats amb banderes, ni de funerals d'estat en honor als caiguts en combat.

La cesura tampoc no permet saber si algun portaavions dels EUA ha estat atacat per Iran. Es diu que el Gerald Ford hauria patit un incendi a la bugaderia. ¡Vés a saber! Acceptar que el vaixell ha estat encertat per míssils iranians seria demolidor per al prestigi de la superpotència militar. Hi ha altra modalitat de mentida més antiga que la picor: l'atac de falsa bandera, que provoca una reacció de l'atacat beneficiosa per a l'atacant. I finalment està la farsa neta i pelada. Dilluns, Trump digué que estava negociant amb Tehrân. Com la cosa anava bé, Trump havia decidit cinc dies de treva abans d'atacar les centrals elèctriques d'Iran. ¡Una bola! Els iranians no tenen incentius per a negociar. Cal recordar que l'inici de l'agressió dels EUA i Israel es produí enmig d'unes converses prometedores, segons al-Busaidi, mitjancer i ministre d'afers exteriors d'Oman. Les autoritats iranianes se senten traïdes i no volen tornar a caure al parany. Han negat contactes directes amb EUA. Trump amollà la bola després que Tehrân amenacés amb la destrucció de centrals elèctriques i plantes dessalinitzadores d'estats del Golf. Trump menteix més que alena.

Manolo Valdés, Rafael Solbes i Juan Antonio Toledo

 

Inauguració a l'Espai Cultural Sant Domènec, a les 19.30 hores.

Trump i Netanyahu combustible per a falla

Era inevitable que Donald Trump, un individu amb trastorn narcisista de la personalitat i dèficit d'aprenentatge, aparegués en alguna falla de Xàtiva. D'una banda, fer un ninot del personatge és molt fàcil; n'hi ha prou amb posar-li una gran cabellera taronja (o del color del flocall del panís), cara de pomes agres i una llarga corbata roja. Però resulta, a més, que les decisions frenètiques del president dels EUA, afecten gents de tot el món, també els xativins. (Quan la psiquiatria encara no havia evolucionat, els frenètics eren lligats perquè no feren mal.) Les conseqüències més greus de la guerra desencadenada il·legalment contra Iran per Israel i EUA són la pèrdua de vides humanes, els ferits, la ruïna (de ciutats, del patrimoni històric i artístic, del medi ambient), les multituds de desplaçats que ho han perdut tot... Però la guerra amenaça també de provocar una crisi econòmica global, per l'encariment del petroli, el gas natural i certes primeres matèries. Els xativins comencen a notar-ho en les seues butxaques quan porten els cotxes a la gasolinera.

Iran, el més afectat per l'agressió no provocada, és un estat successor de l'antiga Pèrsia. El segon Imperi Persa, el Sassànida, que esdevindria un dels més extensos d'Àsia a la primeria del segle VII, acabaria conquerit pels musulmans. En el segle XIII, quan Jaume I conquistava Xàtiva, a Orient tenien notícies de la nostra ciutat. El persa d'origen àrab, Abu-Yahya al-Qazwīnī, jurista, astrònom, viatger i geògraf nascut en Qazvin (Iran), va redactar Kitāb āṯār al-bilād wa ajbār al-ʿibād, obra amb un extens capítol dedicat al territori andalusí. (Potser ignorava que Madinat al-Xateba havia deixat de pertànyer a al-Andalus.) Va descriure més de trenta ciutats. Els dedicava adjectius perquè el lector en pogués imaginar el prestigi i en deduís la grandària. Per exemple, deia que València era antiga —una ciutat preislàmica d'antiga fundació. De Xàtiva deia que era antiga i gran (qadīma wa kabīra). Encara que l'actual Iran continue pertanyent al món islàmic, el 60% dels seus habitants són tan aris com els europeus. L'idioma oficial és el persa. La branca xiïta de l'islam és la religió majoritària des de 1501. De 1925 a 1979 hi va regnar la dinastia Pahlaví.

¿Des de quan tinc notícies d'Iran? De menut, jo sentia parlar a ma mare de Farah Diba, la tercera esposa de Mohammad Reza Pahlavi, l'últim xa d'Iran, enderrocat per la revolució islàmica de l'aiatol·là Khomeini. Jo calcule que les revistes del cor amb la foto de Farah devien estar a totes les perruqueries femenines de Xàtiva. El xa havia permès un cop d'estat, en 1953, contra el primer ministre Mohammad Mosaddeq, que volia nacionalitzar el petroli. El cop, orquestrat per Regne Unit i EUA, instaurà la dictadura. Des de llavors, l'animadversió de molts iranians vers britànics i estatunidencs és irreductible. En 1971, el "rei de reis" Reza Pahlavi va organitzar uns grans fastos a les ruïnes de Persèpolis, per a celebrar els 2.500 anys del naixement de l'Imperi Persa. La sumptuositat de les mil i una nits es televisà. En representació del comte de Barcelona i el govern de Franco, hi acudiren Joan Carles i Sofia. ¡Més xerrola a les perruqueries xativines! Ho contava la meua sogra. Clienta que arriba a fer-se la permanent: «Escolta, ¿parleu de Reza?»

En 1976, Farah Diba visità Espanya, invitada pels reis Joan Carles i Sofia. Franco ja havia mort. Avui, sabem que Joan Carles havia demanat al xa d'Iran un donatiu de deu milions de dòlars per a ajudar a consolidar la monarquia espanyola i evitar el triomf electoral del Partit Comunista. En la pràctica, aqueixos diners havien de finançar la campanya d'UCD, però Suárez va dir que ell no n'havia vist ni un cèntim. En 1978, durant un viatge per Àsia, Joan Carles i Sofia visitaren de nou Iran i foren rebuts per Reza Pahlavi i Farah Diba, que marxarien a l'exili l'any següent. La seua presència en les revistes del cor aniria minvant. Quant a mi, en 2015, vaig viatjar a Iran. Vaig conèixer Shiraz, Persèpolis, Pasargada, Yazd, Meybod, Isfahan, Kashan, Teheran... El país és meravellós i els seus habitants, hospitalaris. Els mitjans en donen una imatge molt negativa. I hi ha qui, sense haver-hi estat, es creu tot el que li conten. Pense en les morts i la destrucció que estan provocant Trump i Netanyahu i no puc evitar que m'envaïsquen la ràbia i la consternació.

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 21/03/2026)

Senyories a l'antic territori de Xàtiva

 Presentació del número 21 de la revista Papers de la Costera, dedicat als palaus de Xàtiva i del seu antic territori

Normalitzar l'assassinat

L'agressió no provocada dels EUA i Israel contra la República Islàmica d'Iran s'està traduint en un cúmul de monstruositats que deixa bocabadat. La primera de totes és el fet mateix d'iniciar una guerra sense cap provocació prèvia, sense autorització de la comunitat internacional i, per tant, sense cap cobertura legal. Lògicament, qualsevol episodi derivat d'un primer fet il·legítim està viciat d'origen. Inclús si la guerra fos lícita, no trobe moralment acceptable el pla israelià i nord-americà d'anar assassinant gradualment els líders i els funcionaris iranians. Tractant-se de militars, encara es podria acceptar. Però assassinar premeditadament científics i líders religiosos o polítics... Cal recordar que Israel ha practicat aquests assassinats inclús quan no hi havia cap guerra declarada. ¿Què pensaríem si els iranians contestaren de la mateixa manera? És una mera suposició, perquè no crec que ho aconseguiren. El degoteig de crims no cessa. L'últim mort ha estat Ali Larijani, una barreja d'home dur i pragmàtic —potser per això l'han eliminat. Com més va, més clar queda que les autoritats israelianes no tenen cap interès a negociar un alto el foc.

Els mandataris d'Israel i EUA, i els mitjans de comunicació que donen suport a les seues tesis, deshumanitzen els dirigents d'Iran. Els tracten de dimonis i animals assedegats de sang. Deu ser perquè el dèspota Trump i el genocida Netanyahu són dos angelets del cel. Deshumanitzar i demonitzar l'altre són els passos previs per a justificar la seua eliminació. «¡Hem enviat Larijani a l'infern!», va dir Netanjahu amb un somrís sinistre. Donald Trump ha arribat a posar preu —deu milions de dòlars— al cap dels líders iranians. Previsiblement, molta gent corrent troba acceptables els crims. Anem banalitzant i normalitzant a poc a poc l'assassinat. Els polítics de qualsevol estat que hagen comès crims de lesa humanitat o violat el dret internacional —no importa si són estatunidencs, russos, israelians o iranians— haurien de ser jutjats pel Tribunal Penal Internacional. Cap estat no pot apropiar-se unilateralment els papers de jutge i executor de sentències sense judicis previs amb garanties. Israel i els EUA porten a cap, simple i planament, assassinats indiscriminats, per bé que vulguen emmascarar els crims com accions de guerra.

A més a més, els atacs dirigits a eliminar líders i funcionaris d'un país estranger —en aquest cas Iran— segueixen un procediment que provoca moltes víctimes col·laterals. L'assassinat d'Ali Khamenei suposà també la mort de la seua esposa, una filla, un gendre i una néta petita. A Gaza i Líban, les forces armades israelianes (l'exercit més moral del món, segons les autoritats d'Israel) "han perfeccionat" el mètode; quan volen eliminar alguna persona —un mul·là xiïta o el cap d'una milícia— que viu amb la seua família en un bloc de diverses plantes d'habitatges, bombardegen tot l'edifici sense cap avís previ, per a impedir que l'objectiu de l'atac puga fugir. Aquesta classe d'accions mata nombroses víctimes innocents i ha sembrat de ruïnes extensos territoris palestins i libanesos. Ara, tant l'exèrcit dels EUA com el d'Israel apliquen el mateix procediment en Iran. Junt amb Ali Larijani, van assassinar també el seu fill Morteza Larijani, funcionari, el cap de l'oficina del dirigent, Alireza Bayat, i alguns membres de la seua seguretat. ¿Que Larijani era responsable de reprimir violentament protestes contra el règim dels aiatol·làs? Probablement.

Però tornem al ja dit anteriorment. Netanyahu és un presumpte genocida, amb ordre de cerca dictada pel TPI. Encara més: tot el món està ple de mandataris presumptament assassins —el príncep hereu d'Aràbia Saudita Mohammed bin Salman, per exemple. «Qui estiga lliure de culpa, que llance la primera pedra», va dir Crist (Joan, 8, 1-11). Si cada estat es pren la justícia per la seua mà, ens dirigim directament al caos. En fi, el degoteig d'assassinats de líders religiosos, funcionaris i polítics iranians continua. I a còpia d'escoltar-ho milanta vegades als telenotícies, els ciutadans corrents acaben normalitzant l'activitat criminal. Molts creuen que les víctimes s'ho tenien ben merescut. «¡Eren autèntics dimonis que mereixen estar a l'infern!» Tanmateix, Ali Larijani fou el negociador que va atènyer un acord nuclear amb els EUA durant el segon mandat de Barack Obama. La mort de Larijani allunya Iran d'una sortida negociada a la guerra, cosa que amb tota probabilitat desitja Netanyahu. Cada líder iranià assassinat és substituït per altra persona més radical que el seu antecessor. No deguem habituar-nos a l'estratègia criminal dels agressors.

Suposicions

En ser assassinat Ali Khamenei, la cúpula del règim iranià designà un triumvirat que havia d'assumir provisionalment les funcions de lideratge de l'aiatol·là desaparegut fins al nomenament del nou líder suprem de la República Islàmica. El triumvirat estava format pel president moderat Masud Pezeshkián, el cap ultraconservador del poder judicial Gholamhossein Mohseni Ejei i el clergue Alireza Arifi. Però cal pensar que hi havia un quart home fort, Ali Larijani, secretari del Consell Suprem de Seguretat Nacional —que ja podria estar mort. Durant uns dies governà una tetrarquia. Finalment, fou elegit successor de l'aiatol·là assassinat el seu fill Mojtaba Khamenei, la qual cosa empipà Trump i Netanyahu. Es fan moltes suposicions sobre Mojtaba. S'ha dit que no apareix en públic perquè ha mort. També corre el rumor que està hospitalitzat a Moscou, perquè fou ferit greument durant l'atac que matà son pare. Però podria haver-hi una explicació més simple: no apareix en públic per a evitar que el detecten. Els EUA han posat preu al seu cap —deu milions de dòlars— i Netanyahu diu que Israel eliminarà Mojtaba com va eliminar son pare.

En qualsevol cas, ja posats a fer suposicions, imaginem que Mojtaba Khamenei està realment mort. El seu nomenament com a líder suprem hauria estat una jugada mestra per dos o tres bones raons: Tehrân hauria enganyat tothom amb una maniobra de distracció; seguiria manant a l'ombra un grup, dividit entre moderats i radicals, cosa que explicaria algunes declaracions contradictòries dels seus membres; la designació de Mojtaba —en realitat una bonica enza per a enganyar— cercaria tocar els nassos a Trump, que aspirava a col·locar un titella com en Veneçuela. Inclús si Mojtaba estigués greument ferit, la cúpula del règim iranià, més complexa del que se sol dir, demostraria que manté el control de la situació, que descarta la rendició, que aposta per una llarga guerra de desgast i que intentarà tocar la moral dels països aliats dels EUA a la zona, provocant de pas una crisi econòmica global. Gent més radical que Ali Khamenei portaria ara el timó. Una de les primeres decisions de la tetrarquia podria haver estat la de completar el procés de fabricació de l'arma nuclear que Iran no tenia fins ara. ¡Males notícies per a Trump i per a Netanyahu!

 

 Vinyeta de Hanif Bahari

També es demostraria que el sistema de govern de la República Islàmica no és una dictadura unipersonal com repeteixen contínuament els polítics i els mitjans de comunicació occidentals. Però tornem al principi. Potser el nou líder suprem d'Iran simplement s'amaga per precaució, bé que exerceix plenament el seu lideratge polític i religiós i les seues funcions. Llavors, Trump i Netanyahu tindrien enfront un home més ultra que el seu antecessor i que ha vist com els EUA i Israel han assassinat el seu pare, la seua mare, la seua esposa, la seua germana, el seu cunyat i una neboda molt petita. ¿Algú esperarà esperit conciliador d'una persona així? Ja es veu que es poden fer múltiples suposicions. Ara bé, siga quina siga la més plausible —tant si Mojtaba està mort com si està viu i en funcions—, el règim dels aiatol·làs no mostra símptomes de col·lapse. No s'ha ensorrat com esperaven EUA i Israel. Al final, l'agressió a Iran només haurà aconseguit que l'establishment del país es replegue sobre si mateix i es torne més fonamentalista. La guerra il·legal allunya les perspectives democràtiques. Les dones continuaran pagant els plats trencats.

Cap gest d'humanitat

Al llarg de tota la història, darrere de les guerres sempre hi ha hagut el mateix mòbil: el robatori de riqueses alienes (territoris, recursos naturals, tresors, patrimoni artístic...). Els grans museus de França, Alemanya, Regne Unit —per posar només tres exemples— estan plens de patrimoni artístic eepoliat a altres nacions sotmeses. Naturalment, darrere de l'agressió contra Iran també està el robatori —de petroli, en aquest cas. En definitiva, el precapitalisme i el capitalisme són sempre els inductors de les conflagracions bèl·liques. Com explica l'historiador i sociòleg Emmanuel Rodríguez, en el seu llibre El fin de nuestro mundo. La lenta irrupción de la catástrofe, la crisi del capitalisme empenta a la cerca de nous mercats, noves matèries primes i nou coneixement, per tal d'augmentar la rendibilitat de les seues inversions. Però l'explotació dels recursos mostra símptomes d'un esgotament creixent. Hi ha cada cop menys terres, menys món que explotar, i l'existent està canviant molt ràpidament —i sembla que no en una direcció de més abundància i diversitat. (La crisi ecològica és només una dimensió de la crisi capitalista.)

Fins a 2008, la sobreabundància de capital en cerca de rendibilitat es dirigia cap a l'especulació dels mercats financers. Però aquesta crossa va entrar en crisi. Per tant, la competència creixent per acaparar els nínxols de rendibilitat disponibles es materialitza en guerres pel petroli i altres recursos, monopolis tecnològics molt tancats i la resurrecció de polítiques proteccionistes que semblaven periclitades. A més del pillatge, poden haver-hi altres motius per a iniciar guerres. La religió i la ideologia també influeixen en el desencadenament de molts conflictes. Encara més: la personalitat, totalitària i/o desequilibrada, del líder d'una potència imperial, és altra espoleta. A l'actual guerra en el pròxim orient es donen pràcticament tots els ingredients per a la tempesta perfecta. D'una banda tenim el capitalisme dels EUA —concentrat especialment en els sectors tecnològic, de l'energia i armamentista, però també en altres— que no vol perdre l'hegemonia mundial. La d'Iran és una guerra pel control del petroli i la seua distribució des del golf Pèrsic, per a fer la guitza a Rússia i, sobretot, a la gran potència emergent, Xina. Quasi tots els règims de la zona que no combregaven amb els plans dels EUA han estat escapçats. Només falta Iran.

Si sumem els interessos de les petrolieres nord-americanes, l'enorme bossa de gas natural davant la costes de Gaza que els israelians pretenen rapinyar, la fantasia sionista d'un Gran Israel que arribe fins al riu Eufrates —engolint-se Líban, Síria i part de Jordània—, el mite religiós de la terra promesa, els problemes legals de Netanyahu per corrupció, les idees reaccionàries de la il·lustració fosca i un individu amb trastorn narcisista de la personalitat i dèficit d'aprenentatge que ha esdevingut màxim mandatari de la potència militar més gran del món —i que a més està esguitat per l'escàndol Epstein—, tindrem com a resultat una explicació exacta del perquè de la guerra de Trump i Netanyahu. Per a completar la feina, els cal aniquilar els aiatol·làs d'Iran i col·locar-hi un règim titella. ¿Acabar amb la fabricació d'armes nuclears? ¿Alliberar les dones iranianes? ¿Instaurar la veritable democràcia al país? ¡Ha! Precisament, han assassinat Ali Jamenei, el líder religiós iranià que frenava la fabricació de l'arma nuclear. No tenen ni idea de quin país és Iran. Trump no va fer cas dels advertiments del cap de l'estat major del seu exèrcit. S'ha deixat dur per "intuïcions" seues i pels consells del seu gendre, d'un promotor immobiliari i d'un presentador de televisió.

Després de la destrucció d'un país sempre arriben les immobiliàries. Trump ha entrat en un laberint la sortida del qual no troba. La guerra, un dels Genets de l'Apocalipsi, té efectes devastadors; provoca morts, ferits, fam, destrucció (de ciutats, del patrimoni històric i artístic, del medi ambient) i munions de desplaçats que ho han perdut tot. Aquestes calamitats són constatables a Gaza, Líban i Iran. La doctrina militar d'Israel és clara: quan vol eliminar una persona —un mul·là xiïta, posem per cas— que habita amb la seua família en un bloc de vàries plantes d'habitatges, bombardegen tot l'edifici sense avisar, per a impedir que l'objectiu de l'atac fuja. El nombre de víctimes innocents —xiquets, dones i ancians inclosos— és enorme. El bombardeig d'una escola d'Iran matà cent setanta xiquetes. Un dels atacs més terribles a Tehrân fou el bombardeig d'unes instal·lacions petrolieres. L'incendi dels dipòsits provocà que el combustible ardent es propagués per diverses vies urbanes i es filtrés en el subsol. Per les aixetes d'algunes llars eixia petroli. La "pluja negra" i un núvol gegantí de contaminació tòxica es van estendre durant uns dies sobre tota la ciutat.

L'impacte per a la salut i el medi ambient és brutal. Les pluges negra i àcida que van caure sobre Tehrân després de l'atac són un perill real per a la població civil iraniana. El lloc bombardejat no semblava ser d'ús militar exclusiu. L'atac als dipòsits tindrà efectes a llarg termini; els elements tòxics hauran afectat la salut respiratòria de nombroses persones i hauran contaminat les aigües. L'alliberament massiu d'hidrocarburs, òxids de sofre i composts de nitrogen en l'aire seran duradors. Els impactes sobre víctimes civils poden ser qualificats de crims de guerra, perquè Israel i els EUA no compleixen les obligacions de proporcionalitat i precaució que estableix el dret internacional humanitari. Tota guerra és terrible, però la contemporània més; les potències militars s'ho juguen tot a la tecnologia. Amb avions i míssils poden arrasar tot un país, deixant un paisatge ple de runes, però eviten posar tropes en terra. I l'artilleria guiada per intel·ligència artificial no dóna peu a cap gest d'humanitat. Trump pot ordenar que un B-2 llance una bomba antibúnquer GBU-57 de quasi 14.000 kg guiada amb precisió i anar-se'n a jugar una partida de golf.

¿Una capa de silenci?

Des que es commemoraren els cinquanta anys de la mort de Franco, ja porte escrits diversos articles i columnes en què he recordat diferents detalls de la dictadura. També he escrit sobre la Transició. Totes les columnes s'han publicat en Levante-EMV, tant a l'edició en paper con a la digital. Fa pocs dies també he lliurat un article prou extens titulat "Records de la Transició" que apareixerà en una publicació xativina que s'està preparant. Com indica el seu títol, m'he dedicat a refrescar la memòria per a rescatar de l'oblit episodis molts dels quals vaig viure en primera persona. Supose que no tardarà a presentar-se i distribuir-se. Alguns del articles que he escrit han anat dirigits exclusivament al meu blog. (En realitat, quasi tot acaba podent-se llegir en ell.) He comprovat que la postguerra i el franquisme encara alcen molta polèmica. Des de ja fa temps, ningú no penjava comentaris en el meu diari digital. Ves per on, alguns dels textos sobre la dictadura han tingut la virtut de repescar aquell antic costum d'enviar opinions. (Evidentment, algunes estan emparades en l'anonimat i em fiquen a caure d'un burro.) Fins ara, no n'he esborrat cap.

Sóc del parer que, mentre no superen cap línia roja, s'ha de brindar als lectors l'oportunitat de llegir-les. Generalment, no entre en debats amb anònims. Però els seus comentaris em donen peu a escriure noves reflexions. Una de les crítiques més recurrents, quan rememore les accions ominoses protagonitzades per persones que militaren a favor de la dictadura franquista, és que em fique amb gent que ja no pot defendre's, perquè ha mort. Aquesta crítica ve acompanyada d'altra: que no dic res, en canvi, dels excessos que van cometre els "rojos". ¡Uf! Anem per parts. Sí he escrit sobre els crims i els excessos que es van cometre a la rereguarda republicana. Sense anar massa lluny, vaig recordar fa poc el lamentable assassinat del canonge Gonzalo Viñes. Ara bé, trobe certa incoherència quan es reclama tirar un vel sobre feixistes morts, perquè no poden defendre's, i reclamar barra lliure quan es tracta de republicans. Jo crec que la norma, igual per a tots, ha de ser només una: hem de poder ficar l'ull crític sobre tots els esdeveniments de la història recent i els seus protagonistes, sense excepcions —tant és que estiguen vius o morts.

És l'única manera d'arribar a la memòria, la veritat i la justícia. Els nazis alemanys foren jutjats i condemnats, però els franquistes espanyols no. En ciutats com Xàtiva, no massa grans, furgar en la història recent és molt complicat; viuen familiars directes dels protagonistes (germans, fills, néts...) que ens trobem sovint pel carrer, en celebracions... No tots aquests descendents tenen la mateixa ideologia que els seus avantpassats. Però hi ha alguns fills i néts que no troben motius per a renegar els avis i voldrien que s'estenga una capa de silenci sobre el passat. «És que estan morts i no es poden defendre», repeteixen contínuament. Damunt tenen una basa al seu favor: els avis feixistes no foren sotmesos a cap judici de Nuremberg. Naturalment, la pretensió no té ni caps ni peus. ¿No es pot parlar de Queipo de Llano perquè està mort? ¿No es pot parlar d'un delator per culpa del qual afusellaren un innocent a Paterna? Vivim en democràcia —almenys de moment— i es pot parlar de tot. Un comentarista d'una de les meues columnes deia: «Em dona que pensar que sigues feliç inventant-te dades i insultant a gent que no es pot defendre.»

Porte molts anys escrivint articles d'opinió i he aprés una cosa molt bàsica: les dades sobre les quals opine han d'estar ben contrastades. Em puc equivocar, és clar. I quan u s'equivoca, ha de rectificar. Però em crida l'atenció la referència a la felicitat. Escriure articles d'opinió per a la premsa obeeix a emocions molt diverses. Tot depèn del tema o assumpte tractat. De vegades s'escriu des de la ràbia. En abril de 2025, vaig publicar una columna, "Iniquitat a la terra de Crist", que estava dictada per la fúria. Altres vegades és el dolor qui empenta a escriure textos com "La mort definitiva és l'oblit". Sí, també la felicitat pot inspirar una columna. Recorde, per exemple, aquesta: "Els viatges d'Ibn Ferro i ibn Jubair". Les meues reflexions sobre la dictadura naixen del compromís cívic, no de l'ànim de revenja personal. Vaig nàixer anys després d’acabada la Guerra Civil. La meua família més pròxima no hi va estar directament implicada o afectada. Mai no he militat en cap partit dels que van formar part del Front Popular. Deduir que sóc feliç recordant arbitrarietats, algunes de les quals vaig patir, és certament esbarrar molt.

Sóc feliç quan recorde algun viatge plaent, una bona exposició, un magnífic sopar amb amics en Casa la Abuela... Com que vaig patir la falta absoluta de llibertat —igual que altres companys de generació—, reivindique poder parlar lliurement del que m'abellisca, sense més límit que el respecte a la realitat fàctica —partint de la base que no sempre és fàcil d'esbrinar-la. Al final, els lectors són els jutges inapel·lables. Si el diari en què col·labore no tragués trellat de les meues columnes d'opinió, m'acomiadaria en un tres i no res. En qualsevol cas, la pretensió d'estendre una capa de silenci sobre les atrocitats, les injustícies, les arbitrarietats i la manca absoluta de llibertat imperants durant la dictadura, amb l'excusa que els responsables estan morts i no poden defendre's, no ha de ser obstacle per a recordar i denunciar, perquè vivim un temps en què molta gent, jove sobretot, ignora quina cosa fou el feixisme, que retorna pertot arreu. ¿Que no s'han de remoure certes històries? Pensem en el dolor i la ràbia dels familiars de víctimes de la repressió; sovint no poden ni dur flors a les tombes de llurs parents. Mereixen justícia i conèixer la veritat.

Dia de la Dona

Al començament del segle XX, el Dia de la Dona era celebrat només per obreres. Però ha acabat concernint totes les dones sense distinció. S'atribueix l'origen de la commemoració a l'incendi esdevingut el 1908 en una fàbrica tèxtil de Nova York. Moriren unes cent obreres que s'havien declarat en vaga i s'hi havien tancat. En realitat hi hagué tres incendis a la ciutat: un en 1857, durant una vaga de treballadores del tèxtil; l’esmentat de 1908 a la fàbrica Cotton; i un tercer a la Triangle Shirtwaist Company, el 25 de març de 1911. En aquest van morir 142 obreres —la majoria immigrants— que l'any anterior havien fet una vaga per a demanar millores laborals. El primer Dia de la Dona fou celebrat per les socialistes nord-americanes en 1908. A Europa, el 1910, durant la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin proposà una celebració internacional, per a promoure el sufragi femení, encara inexistent. A partir de 1911, doncs, les europees celebrarien el Dia Internacional de la Dona Treballadora, el dia 19 de març.

Però des de la sortida al carrer, en protesta per la manca d'aliments, de nombroses dones russes, el 8 de març de 1917, la diada passaria a celebrar-se el 8 de març. Amb independència dels seus antecedents històrics, la diada és avui molt transversal; la desigualtat afecta totes les classes. Les dades són inapel·lables. Segons l'informe Women in Business 2026, el percentatge de dones CEO ha baixat al 18,5 % en el conjunt de l'Estat —un descens de deu punts en tres anys. El percentatge de presidentes d'empres també retrocedeix quasi un punt, del 4,4 al 3,5 %. El de sòcies ha experimentat l'últim any un gran descens, del 10,3 al 4,4 %. De fet, el govern mundial a l'ombra, format pels caps dels gegants tecnològics (Microsoft, Apple, Google, Meta, Nvidia, Tesla, Amazon), no compta amb cap dona. Les grans potències imperialistes (EUA i Rússia) també estan governades per mascles. Si las mujeres mandasen / en vez de mandar los hombres / serían balsas de aceite / los pueblos y las naciones, fa la lletra d'una de les jotes de Gigantes y Cabezudos, sarsuela amb música de Manuel Fernández Caballero i lletra de Miguel Echegaray.

La casualitat ha volgut que la diada de la dona coincidisca enguany amb l'agressió que porten a cap els EUA i Israel —també governat per un mascle— contra Iran, estat teocràtic i patriarcal. Algú pensarà que el país i el seu règim són agredits per reprimir les dones —molt més lliures en Iran que en les monarquies feudals del Golf—, o per massacrar l’oposició i conculcar els drets humans. Qui pense tot això somnia truites. Iran és un punt estratègic pel qual circulen els corredors energètics i comercials est-oest i nord-sud. El país dels aiatol·làs manté molt bones relacions amb Rússia i Xina, enemic aferrissat dels mandarins de Washington, temerosos de perdre l'hegemonia mundial. Volen col·lapsar la nova Ruta de la Seda i emparar-se del petroli iranià. L'enemic últim és Xina. L'alliberament de la dona iraniana els importa un rave a Trump i Netanyahu. La bola de l'arma nuclear és la nova versió de les "armes de destrucció massiva". En 2002, el general Wesley Clark va dir: «Ens desfarem de set règims en cinc anys, començant pel d'Iraq. Després, prendrem Síria, Líban, Líbia, Somàlia i Sudan. I acabarem la feina amb Iran.»

¿Quatre milions de morts i quaranta milions de desplaçats? Danys col·laterals. En fi, vull acabar aquesta columna amb una nota amable. Diumenge, Dia Internacional de la Dona Treballadora, podrem escoltar el concert que l'organista Montserrat Torrent oferirà a Montesa. Es tracta d'un esdeveniment molt especial. Montserrat va nàixer a Barcelona el 17 d'abril de 1926. Per tant, ¡està a punt de complir els 100 anys! Així i tot, estarà a Montesa per a interpretar un programa amb obres d'autors dels segles XVI, XVII i XVIII (Antonio de Cabezón, Francisco Correa de Arauxo, Joan Baptista Cabanilles, Alessandro Scarlatti...). L'organista té un currículum artístic i professional que impressiona. És una prova vivent d'allò que es pot aconseguir amb voluntat i treball. Deixe, per a concloure la columna, una reflexió de Montserrat: «Viure és creure, actuar segons la convicció pròpia, barrada a la vanitat, oberta a la persistència i la tenacitat. És assolir objectius, lluitar per un ideal, ser honrats. Deixem-nos bressolar pels braços de la il·lusió.»

(publicat a Levante-EMV, el 07/03/2026)

Dia de la dona amb música

 

 

Cent anys de Montserrat Torrent i de la declaració del castell de Montesa com monument nacional