L'amnistia

Concedir una amnistia a tots els encausats pel procés sobiranista català és una operació que té moltes cares. Primer està el debat sobre la seua constitucionalitat. Alguns diuen que és anticonstitucional en base a diverses raons. Addueixen, per exemple, la regla jurídica quae non sunt permissa prohibita intelliguntur (allò que no està permès s'entén prohibit). Aquesta regla recull el principi de vinculació positiva que regeix les relacions entre el poder públic i el dret. Però altres sostenen que l'amnistia és constitucional d'acord amb la més estricta lògica política i jurídica, ja que tot allò que no està expressament prohibit és factible sempre que no entre en contradicció insalvable amb principis i preceptes constitucionals. Una interpretació sistemàtica porta a la conclusió que l'amnistia ja està present al nostre dret positiu. Una iniciativa legislativa del govern o les Corts que propose la tramitació d'una llei d'amnistia és perfectament possible segons els articles 87.1 i 87.2 de la Constitució; només s'hi exclou qualsevol iniciativa popular relativa a la prerrogativa de gràcia. (No es refereix a l'indult, que no es tramita com una llei.)

L'article 102 de la Constitució no exclou, en tractar la responsabilitat criminal del president del govern i els ministres, la possibilitat de l'amnistia, sinó la de l'indult; estableix que no se'ls podrà aplicar la prerrogativa reial de gràcia, és a dir, l'indult. Es fa esment clar de l'amnistia a la Llei d'Enjudiciament Criminal (article 666.4ª). Per últim, la sentència 147/1986, del 25 de novembre, del Tribunal Constitucional també ve a reconèixer la possibilitat. Ara bé, si finalment es tramita i s'aprova una llei d'amnistia, és segur que PP i Vox la recorreran davant el TC. Per tant, aquest tindrà l'última paraula sobre l'assumpte. D'altra banda, aquesta mesura de gràcia té una cara d'oportunisme. Pedro Sánchez, que encara no n'ha parlat amb claredat (està esperant el resultat de l'intent d'investidura d'Alberto Núñez Feijóo), mai no hauria promogut l'amnistia per als independentistes. ¡Per força els pengen! L'anticatalanisme ha fet forat en sectors del PSOE. García-Page n'és l'exemple. Felipe González, Alfonso Guerra i altres històrics estan fent-li els cors al PP. No desapareix el perill de tamayazo. Els terminis per a formar govern es fan eterns.

Finalment, la mesura de gràcia té múltiples facetes polítiques: pacificació d'un conflicte, esmena d'una errada, reparació d'una injustícia, compliment dels deures davant d'Europa, desactivació del que els espanyols anomenen victimisme, obtenció de contrapartides... Alguns han dit que l'indolent Rajoy va cometre una errada en permetre la "judicialització" del conflicte català. En realitat és l'Estat profund qui tenia previst el paper dels jutges i els cossos de seguretat. En tot cas, l'amnistia pot retornar les coses a l'àmbit de la política. A més, repararia la gran injustícia de què han estat víctimes unes quatre mil persones, les quals veuen en perill la seua llibertat i el seu patrimoni, per haver defès pacíficament l'autodeterminació. Òbviament, PSOE i molts grups de Sumar demanaran com a contrapartida una renúncia expressa a la unilateralitat. Des de l'òptica centralista, els beneficiats ja no podran recórrer al victimisme. Si les previsions es compleixen, el nivell de conflictivitat hauria de baixar ostensiblement. I per si tot això fos poc, es pot evitar un hipotètic correctiu sever dels tribunals europeus. Espanya llavaria la seua imatge davant del món.

Objectivament, l'amnistia beneficia l'Estat i allunya la independència —bé que, com ja s'ha dit, soluciona situacions personals doloroses. Algun columnista ho ha sabut copsar. ¿Saben tot açò els dirigents del PP? Sí, llevat que siguen curts de gambals —que no ho són. Llavors, ¿per què s'oposen a l'amnistia d'una manera radical, grollera, antidemocràtica i extemporània? (Recordem que Sánchez encara no s'hi ha manifestat de manera rotunda.) La resposta és fàcil. Volen agitar les aigües socialistes. El degoteig de crítiques al secretari general des d'alguns sectors del PSOE no cessa. Ha calgut expulsar del partit Nicolás Redondo. Juan José Laborda, José Rodríguez de la Borbolla, Tomás Gómez, Francisco Vázquez, Virgilio Zapatero i altres "socialistes" han firmat un manifest de rebuig a l'ús de les llengües cooficials al Congrés, en línia amb la tesi del PP. Aquest, que ja dóna per perduda la investidura del seu cap, vol que fracasse la de Sánchez i s'hagen de repetir les eleccions. Tampoc no s'han de descartar les motivacions ideològiques i la catalanofòbia visceral. ¿Hi haurà finalment amnistia? Jo crec que sí, però vés a saber. Veurem.

A mis tías

 

Vinyeta d'Ortifus

Equinocci de la tardor

Casualment, aquesta columna es publica el 23 de setembre, data de l'equinocci de la tardor. A la Vall d'Albaida, la Canal de Navarrés i la part alta de la Vall de Montesa és època de verema. El triangle Fontanars - Moixent - la Font de la Figuera (Terra dels Alforins) produeix alguns dels millors vins del país. Ja fa temps, Robert Parker donà una nota de 93 punts al vi Maduresa, nau insígnia de Celler del Roure, empresa de Moixent. En aquells moments les anyades tenien aquesta composició: 30% de syrah, 20% de cabernet, 10% de monestrell, 10% de merlot, 10% de petit verdot i 20% de mandó, varietat local quasi extingida. Per a elaborar aquest vi, el celler treballa de manera artesana. La verema es fa manualment, en caixes de 15 Kg. El desrapat, la selecció dels grans i l’extracció als tancs també són manuals. Els trasbals se solen fer en lluna minvant. Finalment, el criança roman dotze mesos en barriques de roure francès. Com a resultat, una simfonia d’aromes de fruites i de sotabosc: pruna, maduixa i gerd amb flaire de violeta. En boca, tons de canella i roure torrat, sensació de mantega, gust de regalíssia i fons torrefacte.

Altre vi interessant és el verdil d'Énguera, elaborat a partir d'una varietat autòctona de la Vall dels Alforins. El raïm es verema amb un 13% d'alcohol la primera setmana d'octubre. Roman en unes cambres de fred, a 10º sota zero, durant quinze dies, temps en què s'esdevenen diversos processos fisiològics. L'aigua que forma el most es congela i cristal·litza. L'acció dels cristalls trenca les cèl·lules de la pell alliberant aromes que no surten en una vinificació tradicional, cosa que aporta al verdil un sabor a canella i mel. És produït per Bodega d'Énguera. Ha obtingut diferents guardons i esments en guies especialitzades. El verdil té color groc palla, brillant i amb reflexos verdosos, i aromes a fruites verdes madures, com el meló o la pera d'aigua. En boca, destaca per l'equilibri entre dolçor i acidesa. Combina amb postres com les pomes o les peres. És ideal per a prendre amb flams i pastissos de milfulles amb nata, que reforcen el sabor del vi. El pròxim dia 29, festivitat de Sant Miquel, patró d'Énguera, és bona ocasió per a visitar la vila.

Però tornem a l'inici. Durant els equinoccis —n'hi ha dos, el de primavera i el de tardor—, la nit i el dia tenen la mateixa durada en tot el món, excepte als pols. A partir d'ara, els dies minven i les nits s'allarguen. Precisament per això, en temps ancestrals, els nostres avantpassats deien que setembre era l'últim mes de l'any. El sendemà de la data equinoccial començava un nou curs. Hi sovintejaven les pràctiques de sortilegis i les invocacions a forces secretes de la natura o a éssers sobrenaturals perquè foren propicis. El vi era un mitjà de comunicació entre els humans i les divinitats. (Encara avui, el vi acompleix un paper important a la litúrgia catòlica.) Alguna cosa de la màgia equinoccial ha arribat fins als nostres dies. La gent sempre s'ha sentit atreta pels fenòmens astronòmics. Em ve al cap Équinoxe, el quart àlbum d'estudi publicat en 1978 pel compositor i intèrpret francès de música electrònica Jean Michel Jarre. És un àlbum al·legòric. S'hi representa un jorn sencer, vint-i-quatre hores, de la vida d'una persona. El disc fou seguit d'un gran concert a la plaça de la Concòrdia de París que congregà més d'un milió de persones.

Entre els efectes de so presents als vuit temes d'Équinoxe s'evoquen imaginàriament els ritmes còsmics i s'imiten els sorolls del vent, les tempestes i les pluges que acompanyen sovint els dies immediatament anteriors i posteriors als equinoccis de primavera i tardor. Sense anar massa lluny, ho hem pogut comprovar a Xàtiva durant la primera quinzena del mes. Altres efectes dels períodes equinoccials són les interrupcions o les alteracions contínues de les comunicacions electròniques (sobretot d'aquelles que es fan a través de satèl·lits geoestacionaris). A causa de la posició del Sol i de les seues radiacions, fallen els televisors, per exemple. Els veïns de Bixquert no ho hauran notat; en diverses zones de la contrada falla la tele tot l'any. Un amic meu, Pepe, que hi viu, no pot veure cap telenotícies; no li arriba senyal. Es queixa i sembla que l'autoritat competent no li fa gens de cas. Però l'equinocci de la tardor —o de la primavera— no té la culpa d'aquestes coses. La data és, això sí, preludi de l'hivern i el Nadal imminents, i de ponts festius.

(publicat a Levante-EMV, el 23/09/2023)

La legislatura en mans d'un "fugitiu"

Només metafòricament es pot dir que Carles Puigdemont estiga fugat. El terme no existeix al Codi Penal espanyol, en què sols es contemplen les figures de quebrantamiento de condena i procesamiento en rebeldía. Ni l'una ni l'altra són de gran utilitat per a descriure la situació de Puigdemont. La primera perquè ni se l'ha jutjat ni se l'ha condemnat. La segona perquè es presta a l'equívoc. Si es diu que Puigdemont és un rebel, molta gent interpretarà que és autor d'un delicte de rebel·lió, però no és el cas; està processat per malversació agreujada i desobediència. Anteriorment, també se li havia imputat sedició, però aquest delicte ja no existeix al Codi Penal. Des del meu punt de vista, el qualificatiu que millor li escau és exiliat. Ara bé, els polítics i els mitjans espanyols han repetit tantes vegades l'expressió «fugat de la justícia» que l'al·ludit difícilment es podrà llevar de damunt el penjament. Doncs bé, el "fugitiu" té en les seues mans el futur de la legislatura. D'ell depèn que hi haja un govern o que calga convocar noves eleccions. ¡Bon merder! No serà fàcil sortir-ne. Els seus s'han afartat de criticar ERC per haver negociat amb Pedro Sánchez.

Tanmateix, l'expresident es disposa a negociar. I haurà de convèncer la gent de l’ANC, la del Consell de la República, els quadres i els militants del seu partit, una enorme munió de tuitaires e tutti quanti que pactar ja no és una traïció —abans del 23 de juliol ho era. Propiciar noves eleccions sembla descartat; podria guanyar-les la dreta i l'extrema dreta. En realitat, Junts per Catalunya és un partit conservador. Jordi Turull i Esteban González Pons —especialista, segons Francesc Viadel, en fare il diavolo e la versiera— es reuniren secretament a casa d'un empresari català. Si el PP negocia amb Puigdemont no passa res, però si ho fa el PSOE... En altres circumstàncies resultaria factible una entesa entre PP i Junts. Però dos factors l'entrebanquen: la criminalització dels independentistes desfermada per la dreta espanyolista i la necessitat de sumar els diputats de Vox a un hipotètic govern de dretes. Es pot suposar que una majoria PP-Vox no tindria pietat ni amb els exiliats ni amb les persones encausades pel procés. Encara que, qui sap... Conclusió: a Junts sembla quedar-li només l'opció de donar suport a un govern de PSOE i Sumar a canvi de contrapartides.

Puigdemont n'ha demanat dues: amnistia i referèndum. La primera ja ha suscitat problemes al si del PSOE i un enorme debat entre polítics, entre juristes i entre ciutadans corrents. Fins ara, els dirigents del PSOE no s'hi han pronunciat. Es discuteix si la mesura de gràcia és constitucional o no. Per tant, sembla inevitable que el Tribunal Constitucional acabe tenint l'última paraula. En tot cas és difícil que l'amnistia s'aprove abans d'una hipotètica investidura de Pedro Sánchez. Un govern en funcions no pot presentar projectes de llei. Sols les Corts poden tramitar proposicions de llei presentades pels grups parlamentaris. Si l'amnistia es tramita com una llei ordinària per via d'urgència, el Congrés dels Diputats podria aprovar-la en quatre o cinc setmanes. Després s'hauria d'enviar al Senat, on té majoria absoluta el PP. La cambra disposaria de vint dies per a aprovar, vetar o introduir esmenes en la llei. Si la mesa negués l'admissió a tràmit, el TC hauria de resoldre el conflicte. Junts vol que la llei d'amnistia estiga aprovada abans del 27 de novembre. (Si aquest dia no s'ha investit cap president, les cambres es dissoldran i hi haurà noves eleccions en gener.)

En una entrevista a un diari català, Yolanda Díaz afirma que l'amnistia s'ha de tramitar per mitjà d'una llei orgànica, i afegeix que la concessió implicarà una renúncia expressa a la unilateralitat. Aquesta afirmació fa pensar que la condició s'inclourà al text legal, de manera que quede sense efecte la mesura de gràcia si els independentistes tornen a la DUI. Sorgeix la pregunta: ¿pensa renunciar a la unilateralitat, Puigdemont? En tot cas, si l'amnistia aconsegueix sortir endavant, la dreta podria presentar recurs d'inconstitucionalitat i la suspensió cautelar de l'aplicació de la llei. Si no hi ha amnistia abans del debat d'investidura, ¿què farà Puigdemont? ¿Propiciar el bloqueig i la convocatòria de noves eleccions o conformar-se amb un compromís per escrit del PSOE? Aquesta alternativa pot ser un tràngol molt difícil de digerir per a Junts; acabaria fent el mateix que ERC. També podria passar que Pedro Sánchez, atabalat per les exigències de Junts i el malestar d'alguns sectors socialistes, aposte per noves eleccions. El líder socialista ja ha dit que no aposta per això. Per tant, continua en mans d'un "fugitiu" la viabilitat de la legislatura.

Sense unanimitat...

Un cop elegida presidenta del Congrés, Francina Armengol anuncià l'ús del gallec, l'eusquera i el català als debats parlamentaris. Era una de les demandes d'ERC i Junts per a donar suport a la presidència socialista de la cambra. Al País Valencià sorgí de seguida la proposta de modificar el nom del català. Ximo Puig assumí la idea en un tres i no res. Al final, però, sembla que anomenar 'català-valencià' la nostra llengua quedarà en no res. Pel que es veu, la intenció de la mesa del Congrés és optar per la denominació genèrica 'llengües cooficials'. S'intenta evitar així que hi haja polèmiques. Serà difícil evitar-les. En tot cas, el PP està en contra de l'ús de les llengües cooficials al parlament i ha dit que pensa recórrer la iniciativa si s'aprova. Pel que fa a la Unió Europea, tres membres, Eslovàquia, Hongria i Suècia, ja han expressat oposició o dubtes a la proposta espanyola d'incloure el gallec, l'eusquera i el català —o el català-valencià— entre les llengües oficials de la Unió. Els governs dels tres estats al·leguen que això seria un cacau. Si s'accepta l'oficialitat de les llengües autonòmiques espanyoles, també caldria acceptar, diuen, l'oficialitat de les cèltiques que es parlen a Escòcia, Gal·les i la Bretanya francesa (curiosament, el gaèlic d'Irlanda sí és oficial), del flamenc, del sami i d'altres 55 idiomes europeus. Jo trobe l'excusa prou inconsistent. L'article 1 del Reglament nº 1, que fixa el règim lingüístic de la Comunitat Econòmica Europea (encara vigent bé que haja experimentat diverses modificacions), estableix els 24 idiomes oficials i de treball de la UE. Però segons Davyth Hicks, secretari de l'European Language Equality Network i defensor de la igualtat de totes les llengües, a la UE existeixen 84. Per tant, descomptades les 24 oficials, en queden 60 —el català entre elles— sense cap estatus d'oficialitat. Jo trobe en tot açò una gran confusió, perquè s'estan barrejant llengües i dialectes. El flamenc, per exemple, ja gaudeix d'oficialitat; és una variant dialectal del neerlandès. En qualsevol cas, cal unanimitat de tots els estats membres de la UE per a modificar els reglaments. Podem endevinar que el següent estat que s'oposarà a la petició espanyola serà França. El català no esdevindrà llengua oficial europea. El nacionalisme espanyol, ¡encantat! Les llengües de països sense estat ho tenen molt cru.

Setembre de commemoracions

En setembre de 1973, encara no s'havia mort Franco. Vivíem, per tant, els últims espeternecs de la dictadura. Jo només tenia 21 anys. Avui, he refet mentalment la cronologia del primer lustre d'aquella dècada. Tres cursos abans, en juny de 1970, havia acabat el Preu. En setembre, vaig marxar a València a estudiar Magisteri. Fins aleshores, no tenia una consciència política massa definida, bé que era plenament sabedor del règim feixista que patíem. A les aules de la Normal, però, coneixeria gent compromesa amb la lluita antifranquista —Manolo Lledó, per exemple, que més tard seria fundador del grup Al Tall. En juny del 73, amb les pràctiques i la carrera acabada, em disposava a passar un període en blanc, per la meua incorporació al servei militar, que es produiria en març de l'any següent, en una caserna de Cartagena. Havia començat a comprar-me els números ordinaris i extraordinaris —encara els conserve— de la revista Cuadernos para el Diálogo i algun exemplar de Triunfo. La notícia del sagnant cop militar a Xile i la mort del president socialista Salvador Allende, l'11 de setembre de 1973, ens colpí a molts amics meus i a mi.

Bé que encara no hi havia llibertat de premsa a casa nostra, anàrem coneixent els successius episodis terribles: els detinguts a l'Estadi Nacional de Santiago; les tortures; les execucions; les caravanes de la mort... (Particularment aterridor fou l'assassinat del cantautor Víctor Jara.) El militar colpista, Augusto Pinochet, es declarava admirador de Franco. Dos anys després, en 1975, els serveis d'intel·ligència dels règims dictatorials d'Argentina, Bolívia, Xile, Paraguai i Uruguai, amb el suport dels EUA, iniciarien l'anomenada Operació Còndor, un pla sistemàtic i premeditat de repressió que incloïa el terrorisme d'estat i l'assassinat de múltiples opositors polítics en quasi tots els països d'Amèrica del Sud. Avui es commemora el cinquanta aniversari de la mort del president de Xile elegit democràticament i l'inici de la dictadura de Pinochet. I la casualitat vol que altres episodis trists s'hagen esdevingut el mateix dia de setembre. En 2001 es produí l'atac d'Al-Qaida a les Torres Bessones de Nova York. L'acte terrorista causà tres mil morts i vint-i-cinc mil ferits, i desfermà la guerra d'Afganistan i la minva de les llibertats democràtiques amb l'excusa de la seguretat.

 

Semblava que aquests esdeveniments acabarien relegant a un segon pla la diada de Catalunya. L'11 de setembre de 1714, l'exèrcit borbònic de Felip V assaltà Barcelona. Era el final de la Guerra de Successió. La data es convertí en diada nacional a la darreria del segle XIX. Des de llavors, amb el parèntesi de la dictadura, se celebra anualment. Els episodis dels segles XX i XXI que s'acaben de rememorar no aconseguiren restar importància a la diada. A partir de 2012, les seues manifestacions començaren a massificar-se, amb participació —les xifres varien depenent de la font que les aporte— d'entre 600.000 i 1.500.000 persones. En la manifestació de 2014, ja en ple procés, van participar un milió i mig de persones. En 2017, després del referèndum de l'1-O, la manifestació de la diada aconseguí de congregar, segons la guàrdia urbana de Barcelona, un milió de persones. Des de llavors, els efectes de la repressió policial i judicial i la divisió entre els partits independentistes s'han fet sentir. Enguany, la guàrdia urbana diu que només s'han manifestat 120.000 persones. L'organització parla de 300.000. En fi, avui és 11 de setembre.

¿Què passa amb alguns socialistes històrics?

Eliminar referents dels espais públics

Els espais públics (carrers, passatges, places, bulevards, avingudes), de viles i ciutats han de ser localitzables per motius pràctics. Quan hom vol arribar a una casa o un edifici en què es trobe la residència d'una persona, una família o un negoci, o desitja enviar-hi un paquet, ha de conèixer les dades del domicili (nom de la via o plaça, número del portal). Aquestes dades constitueixen la informació que subministrem a una empresa de missatgeria, o a un taxista, perquè ens duga a un lloc determinat. Tothom sap que algunes ciutats actuen de manera simple: assignen un número a cada via. És el cas de Manhattan, a Nova York. Però allò més freqüent és dedicar cada espai públic a un personatge, una activitat, un esdeveniment, una institució política... Sovint, la denominació evoca un topònim anterior o un tret del paisatge urbà. A casa nostra, les vies solen tenir un nom. Els ajuntaments són els responsables de decidir el nomenclàtor viari. Descomptats els topònims històrics o tradicionals, les autoritats locals tenen un marge ben ample per a elegir.

Aquest marge és utilitzat sovint per a imposar les preferències ideològiques de torn. A Xàtiva, com en altres poblacions, el franquisme eliminà tot allò que recordés la República i introduí els seus referents al llistat de carrers i places: plaza del Caudillo, avenida del Ejército Liberador... Rebatejà fins i tot espais que tenien denominació tradicional o popular: avenida de José Antonio (Albereda), avenida Coronel Losas (baixada del Carme), calle Calvo Sotelo (carrer Botigues)... Amb l'adveniment de la democràcia, es corregí la situació; se suprimiren els noms relacionats amb la dictadura —no tots; encara queda algun— i, com la ciutat continuava creixent, s'elegiren topònims que no alçaren polèmica. (Així i tot, no es pogué evitar alguna disputa —a compte del carrer País Valencià, per exemple.) La Transició es va vendre com una reconciliació, però els espais públics de múltiples poblacions —a l'Espanya profunda sobretot— revelaven en 2022 que molts "germans" seguien sense voler fer les paus. Encara existien places i carrers dedicats a la Liberación o la División Azul. Calgué promulgar la Llei de Memòria Democràtica, amb l'oposició de la dreta.

La veritable reconciliació exigiria consensuar la retolació dels espais públics. Però dos guerres entrebanquen l'acord: la civil, que guanyaren els franquistes, i la cultural, desfermada després de la caiguda del Mur de Berlín. La dreta i la ultradreta opinen que només pot haver-hi vencedors i vençuts, en una guerra. I actuen en conseqüència. Es neguen a eliminar rètols feixistes amb tota classe d'excuses. I troben el suport d'algun jutge. A Madrid, per exemple, pledejaren per la placa dedicada a Millán-Astray. En canvi, desdenyen referents de la cultura i l'educació com el poeta Miguel Hernández, la pedagoga Justa Freire, la novel·lista Almudena Grandes... ¿Motiu? Eren simpatitzants de l'esquerra. L'últim xoc s'ha esdevingut després de les eleccions del passat 28 de maig. L'ajuntament de Torrent, governat pel PP i Vox, va decidir de llevar a l'auditori municipal el nom de Vicent Torrent, fill il·lustre de la vila, gran intèrpret de música tradicional, musicòleg, assagista i membre del Consell Valencià de Cultura. ¡Un intent d'humiliació en vida de l'afectat!

El músic (que va fundar el grup Al Tall junt amb Miquel Gil, Manolo Lledó i el xativí Manolo Miralles, traspassat recentment) és autor de les lletres d'himnes com "Tio Canya" i "Quan el mal ve d'Almansa" i atresora molts mèrits en la defensa de la cultura, les tradicions i la llengua de la nostra terra. La dreta reaccionària menysprea tot allò que representa Vicent, el qual és, però, referent per a una part significativa dels valencians. En situació de normalitat democràtica, els partits que guanyen les eleccions haurien de respectar totes les preferències culturals, haurien de governar per a tots. A la dreta, tant se li'n dóna. Vol llevar del carrer els referents de l'adversari. L'esquerra s'ho pensa massa quan governa, se l'agafa amb paper de fumar. «Home, no. Nosaltres som demòcrates.» En canvi, la dreta no tarda ni vint-i-quatre hores a fulminar els símbols progressistes. ¡Zas! ¡Fora! Caldria copiar la tàctica; l'enfrontament no té l'aire d'acabar-se mai. Atenent el context global, inclús podria recruar. Però no oblidem que la dreta vol camuflar amb batalles culturals altres plans, com ara suprimir l'impost de patrimoni a totes les grans fortunes.

(publicat a Levante-EMV, el 09/09/2023)

¿Amfibologia?

A primera vista, els enunciats en què apareix el mot 'islamofòbia' poden semblar amfibològics, és a dir, poden prestar-se a interpretacions distintes. ¿Per què? Perquè el mot té dues accepcions: aversió a la religió islàmica i aversió a les persones que la professen. Segons Ahmed Shaheed, relator especial de l'ONU en matèria de llibertat de religió o creences, «la crítica a idees, líders, símbols o pràctiques de l’islam no és islamòfoba per se, tret que vaja acompanyada d’odi cap als musulmans en general». Però no hi ha, al final, tanta amfibologia. El cristianisme, l'islam i qualsevol altra religió són doctrines o ideologies. Només quan són adoptades per persones o grups (religiosos, filosòfics o polítics) assoleixen "corporeïtat". Abans, no deixen de ser meres elaboracions teòriques (conjunts de dogmes, opinions i ensenyances, o de conceptes, creences i ideals). Els seguidors d'una ideologia o els fidels d'una doctrina poden pretendre que llurs idees tinguen abast factual i normatiu. Molt sovint, sorgeix el fanatisme. Paga la pena de llegir Los orígenes del fundamentalismo en el judaísmo, el cristianismo y el islam, de Karen Armstrong.

Es planteja, per tant, el problema de com aplicar el principi democràtic: «Respecta les persones i combat les seues idees si et semblen errònies o pernicioses.» Shaheed dóna pistes quan diu que criticar les idees, els líders, els símbols o les pràctiques d'una religió és perfectament lícit. I jo afegiria més: també ha de ser lícit perseguir certs grups de fidels i les seues pràctiques. ¿Com? De l'única manera possible en un estat de dret: mitjançant la llei. M'explicaré. Les religions, que jo considere pernicioses en general, alberguen al seu si sectes extremistes. Es pot pensar, amb una altíssima probabilitat d'encert, que un sacerdot jove amb sotana i alçacoll pertany a alguna secta catòlica ultramuntana —als kikos, posem per cas. Les sectes extremistes cristianes són un perill per a la convivència. Recordem que diverses sectes protestants nord-americanes, com ara els evangèlics, donen suport a Trump i l'ala més reaccionària del Partit Republicà. Bolsonaro va instigar un intent de cop d'estat a Brasil amb el suport gens indissimulat de sectes evangèliques.

Si hom veu un home amb camisa blanca, tern i barret negres, tirabuixons i filactèries, potser està en presència d'un jueu ortodox. A Israel, certes sectes ultraortodoxes són un perill, un estat dins l'estat. Seguint ideals religiosos sionistes, advoquen per l'eliminació de l'estat modern d'Israel. Volen reemplaçar-lo per un "Regne d'Israel" guiat per les lleis de la Torà. I arribem finalment a l'islam, que també té les seues sectes. El wahhabisme és la secta hegemònica a l'islam sunnita. Els adeptes al salafisme —en realitat, la mateixa cosa que el wahhabisme— són molt rigoristes; preconitzen l'aplicació integral de la xaria en qüestions com la separació estricta dels sexes. Els homes salafistes imiten sovint el profeta Muhàmmad en aparença i manera de vestir; es deixen barba llarga, sense bigot, es cobreixen el cap i duen una túnica o gel·laba fins a mitja cama. Les dones es tapen amb el nicab. El jihadisme és un fill esgarriat del salafisme de predicació, bé que aquest rebutge la guerra santa. En fi, no poden ser marginats tots els fidels de les religions jueva cristiana i islàmica. ¡És evident! A més, la discriminació xoca frontalment amb la Constitució.

D'altra banda, la persecució de què han estat objecte els jueus i els musulmans a terres ibèriques, des de l'Edat Mitjana almenys, implica el perill de ser acusat d'islamòfob, o de coses pitjors, si u critica aspectes gens respectables de l'islam. Però no hauríem de deixar que el feixisme s'apropie d'algunes banderes. Combatre pacíficament els grans perills que suposen per a la democràcia moltes creences —cristianes incloses— i defendre els principis democràtics són accions compatibles. Cal rebutjar la islamofòbia indiscriminada contra qualsevol persona per ser musulmana. No hem de barrejar islamofòbia, xenofòbia i racisme. Amb freqüència, la gent de països majoritàriament musulmans professa altres religions: bahaisme, iazidisme, sikhisme, cristianisme (armeni, copte, maronita, melquita o sirià)... ¡No a l'odi! Però el respecte a tothom no ha d'impedir la crítica a les idees —sovint intolerants i sectàries— que atempten contra la dignitat i els drets humans, ni el rebuig de qui les patrocine. En la defensa de la democràcia i la igualtat no cap l'amfibologia.

Adéu a M. Carme Junyent

S'ha mort la lingüista i professora universitària M. Carme Junyent. Les seues recerques i la seua obra abasten molts camps: des de l’estudi de les llengües africanes fins a l’interès pels processos d’extinció i substitució de les llengües. Els darrers anys, havia fet reflexions ben valuoses sobre la situació fràgil del català al Principat, i les accions necessàries per a capgirar aqueixa situació. Com estava preocupada per les llengües amenaçades en general, per la mort de les llengües, era lògic que es dediqués a estudiar especialment el cas de la nostra. Havia advertit que presentava símptomes d’alarma i que calia actuar. Havia assenyalat el camí que calia seguir per a millorar les coses. Opinava que el bilingüisme és un perill enorme per al català. Deixava clar que després del bilingüisme sempre ve la substitució. «Les llengües que desapareixen ho fan perquè tota la comunitat ha après una altra llengua. Quan bilingüitzes una comunitat, hi ha una llengua que o fa nosa o no serveix. I se substitueix. Quan hi ha interferències que només tenen una font, que tots coneixem, la gent ja no les percep ni com a interferències.» Deia que la solució és el multilingüisme.

Carme Junyent també va dedicar atenció al llenguatge inclusiu. «El gran problema de la llengua inclusiva és que, en realitat, discrimina», havia dit. «Quan parlem de ciutadanes i ciutadans, les ciutadanes queden excloses del conjunt de ciutadans. És un canvi que em sembla perniciós i per això el denuncio.» Jo vaig llegir en 2021 Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou, un llibre col·lectiu coordinat per ella i en què va participar una setantena de dones (periodistes, docents, traductores, correctores, administratives). Carme Junyent no era partidària dels excessos del desdoblament lingüístic. Afirmava que el gènere gramatical és residual i que el masclisme, en canvi, és universal. «La idea que si canviem la llengua canviarà el món és una fal·làcia. Si algú troba un sol exemple que això hagi passat, estic disposada a revisar el que penso.» Segons el seu parer, molts debats de les elits acadèmiques o feministes no recullen el batec del carrer. Arran de la seua mort s'ha sabut un detall que m'ha colpit. Havia escrit un article, "Morir-se en català", i l'havia enviat a un diari digital amb el prec que fos publicat després del seu traspàs.

 

Amb molta freqüència es reivindica el dret de poder viure en català, o en valencià. Sovintegen els incidents protagonitzats per persones que reben un tracte discriminatori i humiliant per voler utilitzar la llengua en adreçar-se a un cambrer, un policia, un metge... El Botànic acabà el seu mandat sense haver aprovat el requisit lingüístic per als funcionaris. La llei que l'incloïa estava aprovada, però calia especificar reglamentàriament els nivells necessaris de coneixement de la llengua. Com no arribà a aprovar-se el reglament, el PP no ha hagut de derogar el requisit, com sí ha fet el nou govern balear de dretes. No està garantida, per tant, l'atenció als pacients en català, ni en els centres de primària ni en els hospitals. Tampoc no està garantida a la sanitat pública de Catalunya. M. Carme Junyent conta episodis viscuts durant les últimes setmanes de vida tant a l'hospital com a casa, quan l'atenia el PADES (programa d’atenció domiciliària i equips de suport). Uns sanitaris parlaven en català, altres no. Diu sobre una infermera: «Jo m’hi vaig adreçar en català i ella m'escridassà dient-me que li parlés en espanyol.» ¡Instant esfereïdor!

¿Quina llengua s’ha d’emprar preferentment, la del pacient o la del sanitari? En fi, nosaltres els paguem i ells —alguns— no volen ensenyar-se la llengua del país on treballen. La professora diu: «Vaig reviure totes les humiliacions que he viscut pel fet de parlar en català. És això el que s’hauria d’evitar [...] en un moment tan delicat de la vida.» M. Carme Junyent acaba el seu article amb aquestes paraules: «Conec casos de persones molt significades en el món de la llengua a casa nostra que no han pogut morir en català. A ells i a tots els altres els devem aquest compromís per no deixar-los desemparats en els moments decisius i que puguin viure la seva experiència final de la mateixa manera que van viure la primera.» S'està dient que la lingüista i professora finada era una dona sàvia i valenta. ¡I tant! S'ha de tenir valor per a, sabent que s'acosta el final de la vida, fer una narració de moments terribles, evocar episodis viscuts per altres i reivindicar el dret a viure i a morir en la llengua pròpia. És el súmmum del sotmetiment d'un país que els seus habitants no puguen utilitzar la seua llengua en els moments més crucials de l'existència.

¿Racisme o islamofòbia?

S'hauria de distingir clarament entre racisme, fòbia i discriminació, perquè no són coses iguals, per bé que les unes puguen ser conseqüència de les altres i es resumisquen generalment en una sola, racisme. Ara torna a estar d'actualitat la vestimenta islàmica; el ministre d'Educació del govern francès, Gabriel Attal, ha anunciat que es prohibirà l'ús de l'abaia en les escoles públiques de França. L'abaia és una túnica ampla i llarga que arriba fins als turmells. El ministre considera necessària i justa la decisió. Diu que s'ha pres en nom de la laïcitat. La notícia ha servit perquè el govern de Macron siga titllat de racista i islamòfob. També se l'acusa de fer discriminacions en un país on hi ha llibertat, en permetre unes vestimentes i prohibir-ne altres que no atempten contra la moral pública. ¡Ja tenim, per tant, el trio racisme, fòbia i discriminació! Hi haurà nombroses protestes contra la mesura governamental.

A la pell de brau, tothom nega ser racista, malgrat les proclames si més no xenòfobes dels polítics d'extrema dreta i algunes actituds als estadis de futbol. Jo m'he preguntat més d'una vegada si sóc racista. Arran del cas Vinicius, escrivia açò: «Però plantejaré un parell de preguntes que es pot fer cada lector: si una filla meua m'anunciés que vol casar-se amb un senegalès, un marroquí o un gitano, ¿com m'ho prendria, bé o malament?, ¿llogaria un pis a un senegalès, un marroquí o un gitano? La resposta als interrogants pot donar pistes sobre el tarannà de cadascú, perquè el racisme travessa esquerdes l'existència de les quals passen inadvertides. Contra el racisme, o el masclisme, o l'homofòbia, mai no es té la guerra guanyada. Jo sospite sistemàticament de qui em diu que no és racista.»

Determinades actituds denoten clarament racisme. ¿N'hi ha molt o poc? Tornem al principi. Racisme és creure que unes races humanes són superiors a les altres. El racista troba plenament justificat que certes persones —segons ell, pertanyents a races inferiors— siguen sotmeses a explotació econòmica, a segregació social i fins i tot a eliminació física. Al llarg del passat segle XX hi hagué a Europa terribles episodis racistes. En aquest sentit, jo no em considere racista; crec en la igualtat radical de tots els éssers humans. Ara bé, malgrat les enormes atrocitats comeses pel racisme, aquest continua existint. També són molt freqüents les fòbies a determinats col·lectius, no necessàriament per motius racistes. Es tracta de l'aversió que hom sent contra persones pobres, d'altra religió, d'altra cultura, d'altra orientació sexual —i sí, també d'altra raça, perquè la fòbia pot ser conseqüència del racisme. Quan hom pregunta a la gent si sent fòbia envers algun col·lectiu humà, la majoria contesta que no.

Jo preferisc que es parle amb sinceritat. Potser u tinga alguna fòbia; la repulsió envers el diferent és més habitual del que es pensa, un sentiment contra el qual s'ha de lluitar, perquè les fòbies acaben sovint en discriminacions i marginació. Jo no sóc xenòfob, ni homòfob, ni aporòfob. Però la prohibició de l'abaia masculina o femenina a l'escola francesa planteja una pregunta inevitable: ¿i islamòfob? Aquesta pregunta enllaça amb una anterior: «¿Com em prendria que una filla meua volgués casar-se amb un musulmà?» No ho sé. Arribats ací, convindria aprofundir en l'assumpte. Jo, que no sóc una persona religiosa, tinc gran prevenció contra el paper que juga l'Església Catòlica en les nostres vides, a nivell social i personal. Gran part de la jerarquia eclesiàstica voldria implantar una teocràcia. La religió catòlica vol mediatitzar-ho tot: l'ensenyament, el dret, la moral cívica... Sempre he pensat que no som veritablement lliures, perquè no ens llevem de damunt l'altar, la corona i l'espasa.

Si aquesta és la meua actitud amb el catolicisme, ¿per quins set sous hauria de ser distinta amb l'islam? Està clar que hi ha molta xenofòbia contra els magrebins, que reben el nom despectiu de moros. Molts racistes intenten deshumanitzar els negres. Però un aspecte del debat sobre la islamofòbia em molesta particularment: mai no es diu que cal respectar els turcs, els tunisians, els egipcis, els algerians, els saudites o els sudanesos, sinó que cal respectar l'islam, la religió musulmana. ¿Per què cal respectar l'islam? Anem a veure. Jo no tinc res en contra dels països majoritàriament musulmans. He viatjat per alguns d'ells. No sent cap aversió pels seus habitants. Conec, per exemple, la República Islàmica d'Iran, on vaig estar en 2015. Els iranians de peu em semblaren molt afables i hospitalaris. Però moltes dones iranianes —i prou homes— estan en oberta rebel·lió contra els aiatol·làs. ¿L'espoleta? ¡El vel islàmic! L'escrpitora catalana Najat el Hachmi, d'origen marroquí, ha explicat què significa l'hijab. ¿Sóc islamòfob? Mmm. Potser.

Mascles alfa

 Vinyeta d'Idígoras i Pachi

La pregunta del milió

El valencià és la cortina de fum més utilitzada per la dreta per a ocultar els trets antisocials dels seus plans. La burgesia liberal sol considerar que una sola llengua dominant és imprescindible per a la construcció d'un estat nació centralitzat. Aquest assumpte de la llengua, especialment referit al País Valencià, mereix una reflexió profunda. Com explica Eric Hobsbawm a l'obra La invenció de la tradició, la varietat estàndard de qualsevol llengua, inclosa la castellana, és en gran mesura una invenció. Hobsbawm conta com el neerlandès ensenyat a la Bèlgica actual no és la llengua que mares i àvies de Flandes parlaven als seus fills. «Sols metafòricament, però no literalment, es pot considerar llengua materna.» Tampoc el castellà i el català —o valencià— que parlaven les nostres besàvies no eren els estàndards actuals de les respectives llengües. A cada lloc es parlava i es parla de manera distinta. Els estats nacions deuen molt a l'escola (i al servei militar obligatori). Quan jo cursava primària i batxillerat als claretians i al Ribera, l'alumnat havia de cantar als patis, totes les setmanes, l'Oriamendi o el Cara al sol, mentre s'hissava i s'arriava la bandera franquista.

L'escolarització universal i els mitjans de comunicació van difondre el castellà normatiu. A casa nostra, la dreta usa tres tàctiques per a eliminar el valencià: arrencar-lo de la seua soca, suprimir el seu registre estàndard (cosa que obligaria a usar les llengües col·loquial i vulgar en contextos formals) i entrebancar-ne l'ús en àmbits com l'ensenyança, l'administració pública i els mitjans de comunicació. Amb el castellà, no s'actua igualment; ni s'impedeix que tinga estàndard, ni s'intenta dividir l'idioma —en castellà, andalús i canari, posem per cas. No sempre ha estat així. El castellà experimentà intents secessionistes al segle XIX. Juan Ramón Lodares ho explica en el llibre Gente de Cervantes. Historia humana del idioma español. A partir de la independència de les colònies americanes hi hagué alguns assajos de creació d'idiomes nacionals propis separats de l'espanyol, sobretot a Xile i Argentina. S'arribà a dir que el castellà d'Amèrica acabaria com el llatí, fragmentat, i que donaria pas a quatre idiomes nous: caribeny, mexicà, platense i pacífic.

Sovintejà el convenciment que s'és distint lingüísticament del veí, encara que molt semblant a ell. (Em sona la música i la lletra.) Domingo Faustino Sarmiento, que seria president de la República Argentina entre 1868 i 1874, va proposar una reforma ortogràfica dràstica. Recomanava eliminar la c i la z de l'alfabet americà. Atès que la majoria dels americans cultes les pronuncia /s/, s'havia d'escriure sapato, senisa... L'argentí marxà a Xile en 1843 i exposà les seues idees a la Facultat de Filosofia i Humanitats de la Universitat de Santiago, que decidí de fer la seua pròpia reforma. La seguiren professors, editors de llibres i periòdics... El cisma fou total, i el desgavell també. En 1911, es presentà un problema greu: com no es podia exigir als alumnes una ortografia comuna als exàmens, els examinadors hagueren d'acceptar com a bons tots els escrits i cap escolar no fou suspès per faltes d'ortografia. En 1913 s'acabà l'experiment. En Argentina, però, el desgavell encara existia als anys quaranta. S'hi assajava una gramàtica que acollís el lunfardo i el cocoliche.

Inclús ràdios i periòdics, en què hauria d'haver imperat l'estàndard, feien servir col·loquialismes i vulgarismes: jifero, pastenaca, chantapufi, tratativa, piringundín... Algun locutor de ràdio, posem per cas, parlava així: utensillo, sientensén, dejenmelón (en comptes de déjenmelo), cumpelaño... Finalment no quallà cap dels intents de secessió. Avui, tothom accepta la unitat del castellà. No existeixen una llengua xilena, una argentina i una mexicana, sinó els corresponents dialectes de la llengua comuna espanyola. I ara ve la pregunta del milió. ¿Per què el nacionalisme espanyol no accepta per a la nostra llengua coses que té clares per a la seua? Perquè vol extingir el valencià; és l'element primordial d'un sentiment identitari diferenciat del comú estatal construït. I la burgesia local està d'acord. Fins ara, hi havia certa contenció —no massa—, però l'arribada de Vox a la Generalitat ha eliminat la dissimulació. Les declaracions dels consellers d'Educació i de Cultura són clares. Hi alena l'obsessió per la mítica conxorxa pancatalanista, però també està la maniobra de distracció; mentre parlem de la llengua, aparquem assumptes com la privatització de la sanitat.

(publicat a Levante-EMV, el 26/08/2023)

Un assumpte molt suat

Al PP, com en tots els partits, també hi ha persones intel·ligents. Faig aquesta broma, perquè hom sentiria la temptació de creure que, ateses les actuals divisió i polarització polítiques, sols existeix ignorància i fanatisme a l'interior dels partits. No. També hi ha vida intel·ligent. Les llengües tenen dialectes. En el PP saben perfectament que el valencià és una variant geogràfica del català, com també saben que es parla la mateixa llengua, el castellà, a Xile, Argentina i Andalusia. I també saben que és un únic idioma, l'anglés, allò que es parla als EUA, el Regne Unit i Nova Zelanda. Els valencians solen dir-li valencià a la seua llengua pròpia, però molts saben, perquè han anat a escola, que és part del català que es parla en altres territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Els dirigents del PP disposen de mitjans per a saber-ho. Alguns tenen estudis universitaris. A més, han de conèixer el dictamen de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua: «...la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i les Illes Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó... Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una llengua.» La RAE també sosté la mateixa doctrina, que avalen moltes sentències de diversos tribunals de l'Estat. És més: circula per les xarxes un vídeo de 2019 en el qual apareix Esteban González Pons dirigint-se als catalans en un perfecte català amb accent valencià. ¡Quina millor prova de la unitat de la nostra llengua! Bé que és un personatge prou cínic, no té un pèl de ximple. ¿Com no va a saber que la llengua dels valencians i els catalans és la mateixa? Si parla al Congrés amb el mateix accent de 2019, no crec que Francina Armengol li pose cap problema, ni li retire l'ús de la paraula. Tampoc no crec que la declaració d'intencions de la presidenta, sobre la utilització de les llengües cooficials a la cambra baixa, pretengués marginar els valencians deliberadament. Fora de la nostra terra no s'acaba d'entendre un embolic de consum intern. I alguns valencians veuen fantasmes pertot arreu. De fet, l'assumpte provocarà una situació si més no paradoxal; tindrem, d'una banda, la cúpula del PP estatal exigint que es parle al Congrés dels Diputats només castellà i, d'altra, els peperos autòctons reivindicant que s'hi puga utilitzar el valencià —diferent del català, eh. Més paradoxes: mai no parlen valencià al parlament autonòmic, però exigeixen que es puga parlar al Congrés. ¡De pel·lícula de Berlanga! El problema és que la immensa majoria dels dirigents del PP valencià no parla valencià. Els pocs que ho han intentat en algun acte públic han fet riure o han estat sonorament esbroncats. ¡Tot pel valencià, però sense el valencià! De fet, només accedir al govern de la Generalitat, van anunciar les seues intencions de restringir l'ensenyament i l'ús del valencià, i de tancar l'Oficina de Drets Lingüístics. Llavors, ¿per què estan sempre amb la mateixa matraca —valencià versus català— els caps del PP? Per pur interès polític. Primer, els agradaria que la llengua esdevingués un vestigi etnològic, una relíquia merament folklòrica. En segon lloc, les polèmiques lingüístiques els vénen molt bé per a tapar altres assumptes, com ara els retalls i les privatitzacions dels serveis públics. Els pactes del PSOE i Sumar amb els independentistes catalans serveixen en safa una bona oportunitat d'embolicar la troca. Atès que la gent del PP sap molt bé —i nosaltres també— com es generen climes d'opinió agressius i quins són els canals a través dels quals s'han de propagar, anem a assistir durant vàries setmanes a una gatzara enorme sobre un assumpte molt suat.

Nou embull lingüístic

Les eleccions generals del 23 de juliol han tingut una conseqüència que es veia venir: els partits independentistes, sobretot els catalans, han esdevingut imprescindibles per a la formació del nou govern de l'Estat. La clau de la governabilitat la té especialment el partit de Puigdemont, Junts per Catalunya. Ha permès, de moment, una primera victòria de l'esquerra, que tindrà majoria a la mesa del Congrés dels Diputats, presidit per la socialista Francina Armengol. Lògicament, els de Junts han demanat unes contrapartides. Ja en coneixem la primera: als debats parlamentaris podran utilitzar-se, a més del castellà, les altres llengües de l'Estat (gallec, eusquera i català). Per força els pengen. Fins ara, quan havia tingut majoria suficient, el PSOE no havia permès allò que ara saluda com una cosa normal en una Espanya diversa lingüísticament. Doncs això: que si ara és normal, també podria haver-ho estat fa quaranta-cinc anys, sobretot per a un partit que es proclama federal. La dreta posarà totes les traves possibles, però no perdem de vista l'esquerra; en certs sectors del PSOE, més espanyols que Manolo el del Bombo, l'assumpte no agrada gens.

El ministre d'Afers Exteriors ja ha anunciat la presentació d'una sol·licitud perquè el català, el gallec i l'eusquera siguen també idiomes oficials a la Unió Europea. Sembla que la notícia hauria d'alegrar-nos, però ja s'albiren núvols negres a l'horitzó. «¿Català, gallec i eusquera? ¿I on està el valencià?», s'han apressat a dir alguns valencians de soca-rel. ¡Nou embull lingüístic a la vista! Un sector de Compromís, avançant-se a la tempesta, ha proposat canviar-li el nom a la llengua, que hauria de passar a dir-se catalanovalencià —o valencianocatalà. I han posat l'exemple del serbocroat. ¡Bon exemple! Els croats i els serbis, que parlen efectivament la mateixa llengua, es van enfrontar durant la primera meitat dels noranta en una guerra ferotge i cruenta. Per cert, els croates, catòlics, escriuen la llengua amb caràcters romans i els serbis, ortodoxos, amb caràcters ciríl·lics. Però tornem al catalanovalencià. A primera vista, pot semblar una idea magnífica, però presenta problemes. És possible que els catalans no accepten el canvi de nom, però és segur que els valencians secessionistes —afirmen que català i valencià són idiomes distints— s'hi oposaran.

La denominació de català està assentada al món acadèmic, és acceptada per tots els romanistes. Però l'article 6.1 de l'Estatut d'Autonomia diu: «La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià.» Un dictamen de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua afirma la unitat de la llengua: «D’acord amb les aportacions més solvents de la romanística acumulades des del segle XIX fins a l’actualitat (estudis de gramàtica històrica, de dialectologia, de sintaxi, de lexicografia…), la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i les Illes Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals). Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una llengua.» Però cal recordar que la dreta volgué que l'AVL rectifiqués el dictamen. Per tant, podríem arribar a un bon desgavell: que finalment es consagre a les institucions l'existència de quatre llengües: gallec, eusquera, català i valencià.

Costarà molt d'explicar als filòlegs els motius, merament polítics, que aconsellen la divisió del català en dos idiomes distints. És com si es volgués distingir entre anglès i nord-americà, entre castellà i andalús o entre neerlandès i flamenc. Però les circumstàncies que envolten la decisió de permetre l'ús del català al Congrés aboquen a la tempesta perfecta. Si hi ha novament govern central d'esquerres, les hostilitats contra ell començaran des del minut zero. D'altra banda, la Generalitat Valenciana està governada per PP i Vox, que no han tardat ni un minut a utilitzar la llengua com a munició contra els partits que previsiblement formaran l'executiu central. Aquest tindrà necessitat de negociar tots els seus projectes legislatius amb els independentistes catalans. Ens espera una legislatura d'infart. I la llengua dels valencians tornarà a estar al centre de moltes embrolles. Hi ha qui creu que dir-li català/valencià o catalanovalencià a la nostra llengua ens donaria visibilitat. Jo no ho tinc tan clar. El país no deuria entrar al lloc on es remenen les cireres per la porta falsa. Les nostres invisibilitat i intranscendència no tenen res a veure amb la llengua. Les causes són altres.

Jo en trobe principalment dues. D'una banda, ens manquen des de temps immemorial líders carismàtics que es creguen realment el seu país i el facen valdre en totes les instàncies. ¿Algú recorda un president de govern valencià? Jo crec que comptar amb grups parlamentaris propis al Congrés i el Senat ens donaria infinitament més visibilitat que la possibilitat "teòrica" de poder parlar una llengua que és percebuda a Castella, Andalusia i altres territoris d'Espanya com idèntica al català. Però Compromís no tindrà grup parlamentari propi en aquesta legislatura. Àgueda Micó parlarà quan la deixen. I no crec que comence les intervencions amb cap avís. «¡Ep!, que conste que no estic parlant català, que parle valencià.» En fi, altra causa de la invisibilitat de la nostra terra és la manca de sentiment valencianista de molts dels seus habitants. Hi ha valencians més espanyols que la Plaça Major de Chinchón. Accepten de grat ofrenar noves glòries a Espanya i voten per costum a partits centralistes que desdenyen —com és ben sabut— els interessos del nostre país. Des de l'òptica madrilenya, som bons xics que no creem problemes. Per això som invisibles.