Descobrir Amèrica per enèsima vegada

La majoria parlamentària reaccionària de les Corts ha introduït una "reforma" en la legislació educativa a través d'una esmena de Vox a la Llei d'Acompanyament dels Pressupostos. Pretén donar una nova funció a la inspecció educativa: vetllar per la neutralitat ideològica en les aules i actuar contra l'adoctrinament als centres educatius. ¿Noves funcions? Alguns es pensen que han descobert Amèrica per primera vegada, però el continent ja fou "trobat" fa temps pels europeus. Primerament no és cap novetat que la inspecció haja d'investigar denúncies aïllades d'actituds sectàries per part d'algun docent. Jo no he conegut cap episodi d'aquesta mena. En tot cas, però, no calia cap reforma legislativa per a una finalitat que ja contemplava la norma. L'obsessió de la dreta pel suposat adoctrinament que practiquen els mestres no és nova. El PP ja va declar la guerra a l'Educació per a la Ciutadania. L'eliminà tan aviat com va poder. Abans, l'havia boicotejat obligant a impartir-la en anglès. Com els docents de la matèria podien no ser competents en la llengua de Shakespeare, s'arribà a l'extrem d'ordenar que estigueren acompanyats per un professor d'anglès.

Tampoc no són noves la sospita generalitzada, ni la mania que tot el professorat de l'educació pública és d'esquerres i catalanista. Això no respon a la realitat. Hi ha ensenyants d'esquerres, de dretes i indiferents. Ja fa molts anys que em vaig jubilar, però encara recorde que vaig conviure amb docents de dretes en distintes destinacions. Es diu que el PP i Vox instauren una "policia de l'educació" per a promoure l'autocensura. ¡Cap novetat! No sé si la cosa haurà canviat, però en els meus temps d'activitat docent, la prudència excessiva campava en nombroses aules. No s'hi debatia cap tema social, ni s'hi parlava de política, no fos cas que... En l'assignatura d'Història, era freqüent que no s'arribés al final del temari. Per tant, molts alumnes no tenien ni idea de la II República, ni del cop militar del 18 de juliol, ni de la Guerra Civil, ni de la dictadura franquista. Els companys s'escudaven en la manca de temps suficient per a poder donar el temari complet. De vegades, però, alguns se sinceraven. No volien tenir problemes, cosa que venia molt bé, és clar, a les administracions peperes. Els "problemes" podien sorgir també en altres assignatures (Biologia, Valencià, Filosofia...).

La reforma legislativa que s'acaba d'aprovar no aclareix —¿es pot fer?— què s'ha d'entendre per adoctrinament i neutralitat ideològica, la qual cosa deixa un marge excessiu a la discrecionalitat. ¿És faltar a la neutralitat dir que el règim de Franco fou una dictadura? ¿Si una mestra ensenya que cal combatre la violència de gènere està adoctrinant? La neutralitat ideològica és un mandat constitucional per a l'escola pública. Està vedada als seus docents qualsevol forma d'adoctrinament ideològic sectari o de propaganda partidista. Però no s'ha de confondre neutralitat amb equidistància moral o silenci davant de valors democràtics. Els centres no han de ser aliens als valors constitucionals, ni renunciar a l'educació democràtica de l'alumnat. Els confessionals, que veritablement adoctrinen —amb suport del TC, que els permet tenir un ideari de centre— han de ser també respectuosos amb els valors constitucionals. La dreta sembra confusió —crec que deliberada— entre conceptes que no són equiparables: neutralitat i equidistància. L'ensenyança ha de fomentar l'esperit crític dels alumnes i no deu estar desvinculada de l'evidència científica.

La dreta reaccionària posa sota sospita tota activitat docent relacionada amb qüestions com la igualtat, la diversitat, el canvi climàtic, la reparació a les víctimes de la dictadura, l'ensenyament del valencià... Reivindica neutralitat, però pretén realment que l'escola deixe d'abordar temes que incomoden el poder. El PP i Vox obliden que la neutralitat ideològica té la contrapartida constitucional del respecte al pluralisme i a la llibertat de càtedra, derivats de les llibertats de consciència i d'expressió. Posar sota sospita el pluralisme qüestiona el principi de seguretat jurídica en l'àmbit educatiu. L'ambigüitat deliberada respon a una voluntat clara d'escampar la por. ¡Res de nou! L'educació pot servir per a formar persones lliures i d'esperit crític o per a produir clons ideològicament submisos i laboralment útils per al capital. Com en són sabedores, la dreta i l'Església rebutgen propostes que seguisquen el solc de Maria Montessori, Célestin Freinet o l'Escola de Summerhill. La dreta mai no abandonarà la batalla pel control absolut de l'educació. El seu ideal és una xarxa majoritària d'escola confessional i concertada, i una xarxa pública residual.

Tragèdia a Nepal

 

Il·lustració de Daniel Boris

La Fira d'Agost i el canvi climàtic

Enguany, la Fira d'Agost s'inaugurava divendres per la nit. Però dos dies abans, dimecres 12, es produïa un fenomen que milions de persones no gaudiran mai des de sa casa, perquè és visible molt de tard en tard des d'un lloc concret de la Terra. Em referisc a l'eclipsi solar. El succés es repeteix cada 300 o 400 anys en un mateix punt del planeta. Des de terres valencianes, l'anterior s'havia vist el 30 d'agost de 1905. ¡Fa cent vint-i-un anys! En canvi, la nostra fira és anual. El passat dia 12, de Xàtiva estant, la Lluna ens havia d'ocultar el 99,9% de l'esfera solar. Des de molts dies abans, s'havia desencadenat una cursa frenètica per aconseguir ulleres de protecció en òptiques i farmàcies. El dia 10 estaven exhaurides —en 1905 eren de vidres fumats, amb vés a saber quines seqüeles. Finalment, veïns i veïnes quedàrem decebuts. A mi, un amic que viu a l'Albereda m'havia convidat a pujar al terrat de la seua finca. Però un front nuvolós de ponent no deixà veure l'eclipsi. Des del terrat, jo albirava la multitud de gent que pul·lulava pel Bellveret i el Castell esperant l'inici del fenomen. Imagine que se'n durien el mateix desengany que jo.

No poguérem comprovar la desaparició del sol, ni l'emmudiment de les aus. Això sí, l'espectacle dels núvols de ponent era magnífic. La temperatura caigué uns graus i es produí una certa foscor prematura, ¿però hi hagué cap fractura de l'equilibri còsmic? Per a milers d'antics romans, que no entenien la mecànica celeste, un eclipsi era una esquerda en l'ordre de les coses, un missatge que enviaven els déus als humans, un presagi carregat de sentit. Així degué entendre-ho la dreta el dia 12, a jutjar per les ximpleries que s'escoltaren. A Sánchez le ha venido muy bien el eclipse para que no se hable de otros asuntos. En X, el PP penjà una foto de la Península Ibèrica, presa per satèl·lit, i altra de l'eclipsi, i aquest text: Primera vez en 100 años que España se queda sin luz. Y no es culpa del PSOE. A Roma, els àugurs havien de dictaminar si els presagis eren bons o dolents, si s'havia trencat o no la pax deorum (la pau dels déus). Jo no entenc d'aquestes coses, però l'eclipsi no degué ser un bon auspici; el primer dia de fira, diada de l'Assumpció, va caure sobre Xàtiva un esclafit tèrmic, fenomen meteorològic impredictible i de gran poder destructiu.

Es va formar en escassos minuts i provocà vents huracanats de 90 km per hora. A més, com era humit, s'acompanyà de pluges torrencials. Va durar poc, però provocà destrosses a l'Albereda, principal ubicació de la fira, i en altres punts de la ciutat. Arbres arrencats, branques caigudes... Es van veure afectades atraccions mecàniques i paradetes dels firers. Quan esclatà la tempesta, la ciutat estava plena a vessar de visitants i faltaven poques hores per al concert de La Fúmiga. S'havien venut 7.000 entrades, però calgué ajornar-lo; la instal·lació elèctrica de l'escenari de la Murta havia patit danys. La Fira d'Agost té molts criticaires. Se la compara amb la fira de Cocentaina. Es pregona la brutícia que deixen gents mancades de civilitat. S'insisteix a culpar l'Ajuntament de qualsevol incidència. Ignore si tota la caterva d'àugurs que anuncien el declivi de la festa ausculta bé els presagis. Alguns són molt clars. El termòmetre marcà la temperatura rècord de 36 graus la mitjanit del dia 19. I la mínima del dia 20, també rècord, fou de 31 graus.

L'enemic més perillós de la Fira d'Agost passa una mica inadvertit. És el canvi climàtic. Mentre escric aquestes línies, un esclafit humit amb vents de 150 km ha provocat una gran devastació en Alzira. Ha destruït la coberta de l'església arxiprestal de Santa Caterina. A Xàtiva, l'anterior esclafit succeí en agost de 2022. Avui mateix, últim dia de fira, per la vesprada, tempestes amb aparell elèctric han tornat a descarregar pluges torrencials sobre la ciutat. Ha calgut cancel·lar la cloenda de la fira, un espectacle amb música d'ABBA que havia de celebrar-se a la Murta. ¡Fira calorosa i passada per aigua! Tothom és ben lliure de criticar les autoritats, però sobren blasmes insubstancials i manquen reflexions profundes sobre quins canvis cal fer per a garantir el futur de moltes coses —de la Fira d'Agost, per exemple. Convindria assumir que alguns efectes del canvi climàtic són irreversibles. Els episodis desastrosos seran cada vegada més freqüents i no sempre serà possible tirar-li la culpa a l'alcalde. Ens convé calmar la ira de la deessa Natura.

(publicat a Levante-EMV, el 25/08/2026)

L'antiga Corona d'Aragó de nou als mapes

Dies enrere, Abel Soler publicava al seu compte d'una xarxa social una informació interessant que m'ha fet reflexionar. Segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE), s'ha produït un canvi significatiu en la demografia de la Pell de Brau. En 1996, el 97,31% dels seus habitants era nascut en territori espanyol. Enguany, el percentatge ha baixat al 79,33%. La informació anava acompanyada de dos mapes. El de 1996 és tot blau. Totes les comunitats autònomes superaven el 95% de nascuts a l'Estat espanyol. En canvi, el mapa de 2026 presenta dues escales de color: blau i roig. Hi ha dues Espanyes: una de tonalitats blaves i altra de tonalitats roges. Els extrems de les escales corresponen a Extremadura (amb un 93,1% de nascuts a l'Estat espanyol), blava absoluta, i les Illes Balears (amb un 70,3% de nascuts en territori espanyol), roges absolutes. Pràcticament, el 30% dels habitants de ses illes ha nascut a l'estranger. El gràfic d'enguany dibuixa nítidament el mapa d'allò que alguns blasmen: els Països Catalans. Tant Catalunya com el País Valencià tenen més d'un 25% d'habitants nascuts a l'estranger. (Madrid igualment està acolorida de taronja.)

 

Canàries, Aragó, Navarra i la Rioja també tenen color rosa. Lògicament, la primera reacció és adjudicar els percentatges al fenomen de la immigració. Però s'ha d'advertir que és impossible extraure'n conclusions clares sense altres informacions complementàries. Per exemple: ¿Quina repercussió tindrà el nombre de forans en el futur de la nostra llengua? Si ens referim al País Valencià, l'INE xifra en el 73,8% el percentatge de persones nascudes a Espanya. Però ignorem quantes d'aquestes persones són originàries d'altres territoris de l'Estat (d'Andalusia, Castella-la Manxa, Múrcia, Aragó...). Sabem per experiència que viuen entre nosaltres molts immigrants espanyols de primera, segona, tercera generació... I no tots s'han integrat als costums del país. I el mateix es pot dir de Catalunya i les Balears. De fet, el fenomen de la immigració interior és molt antic. Hi hagué fortes onades migratòries cap a Catalunya i el País Valencià, procedents de Múrcia, Extremadura o Andalusia, durant les dècades dels vint, els seixanta i els setanta del segle passat. Diversos historiadors han desmentit que les autoritats franquistes instigaren les dues últimes onades.

La dictadura intentà frenar-les; tenia por de perdre control polític sobre població potser desafecta al règim. Al final, però, no se li poden posar portes al camp. La gent fugia de la fam i marxava a llocs on hi havia demanda de mà d'obra poc qualificada. El mite de la "colonització" premeditada ha estat alimentat per frases dites en un rampell de sinceritat, com unes de Leopoldo Calvo Sotelo que va publicar la premsa en 1983: Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta. I pel que sembla, afegí: La jugada maestra para nuestros intereses fue llenar Cataluña y Valencia de españoles. En tot cas, ara tenim una onada d'immigrants estrangers que actuen com els espanyols dels seixanta; intenten establir-se en els territoris on hi haja més oferta de treball poc qualificat i sovint submergit en sectors com el camp, l'hostaleria, les cures a dependents, les labors de la llar... I en contra d'una creença molt generalitzada, els nouvinguts no són majoritàriament africans, magrebins o subsaharians. La immensa majoria arriba de països hispanoamericans o europeus.

I no tots els europeus que viuen a casa nostra han escapat de la persecució o la pobresa. Alguns hi resideixen perquè els agrada el país o per altres motius. Sortosament hi ha excepcions, però alguns d'aquests europeus —els anglesos, posem per cas— tenen mentalitat colonial; no senten necessitat d'aprendre l'idioma "indígena", ja siga el català o l'espanyol. Amb els immigrants de procedència hispanoamericans passa el mateix; són del parer que amb l'espanyol en tenen prou i de sobres. Són molt més receptius a aprendre el valencià alguns immigrants africans i de països d'Europa oriental. Ho sé per experiència. Total: les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya s'enduen la palma quant a acollida de persones estrangeres, moltes d'elles vingudes per motius econòmics. En canvi, Galícia, Castella Lleó o Extremadura en tenen poques. És ben cridaner el cas d'Andalusia. Podria semblar que compta amb un gran nombre d'immigrants. ¡No! Llevat de les excepcions evidents d'Almeria i Huelva, en què hi ha molts migrants treballant en hivernacles o recollint la maduixa, el conjunt d'Andalusia és de color blau. ¿Com afectarà la immigració als valencians?

Tragèdia a Ceuta i Melilla

A causa de la DANA de 2024 van morir 238 persones. El succés va causar un gran dol. El rei, com a cap de l'Estat, i autoritats de diferents nivells administratius van expressar el seu condol. S'han alçat monuments en record de les víctimes. S'han acordat indemnitzacions per a les seues famílies. El 30 de juliol, durant l'entrada massiva d'estrangers a Ceuta, podrien haver mort unes 145 persones als dos costats de la frontera entre Espanya i Marroc. No hi ha notícia que el rei de Marroc i el seu govern hagen expressat públicament condol per la tragèdia. Això crida l'atenció, perquè els morts són majoritàriament marroquins. Queda ben clar, per tant, que hi ha morts de primera i morts de segona. També queda clar, quan ha transcorregut un quart del segle XXI, que vivim en un món de bojos. S'ha de tenir cura amb les paraules. L'incident del dia 30 ha rebut diferents denominacions: entrada massiva d'immigrants, invasió, guerra híbrida... És molt difícil decidir-se per una o altra. L'episodi té aspectes que quadren amb totes tres denominacions. Van entrar a Ceuta unes 70.000 o 80.000 persones, que és el mateix nombre d'habitants de la ciutat.

El sendemà, la immensa majoria havia tornat a Marroc. (És possible que alguns dels "invasors" foren membres dels serveis d'intel·ligència marroquins.) Com més va, més clar queda que el rei alauita, el seu govern i els serveis secrets del país veí sabien el que s'amania i no feren res per impedir-ho. ¿Raons? Vàries: represàlia contra Sánchez pel seu apropament a Algèria; venjança perquè tretze mitjans de comunicació europeus i un israelià havien deixat al descobert, uns dies abans, les interioritats de la intel·ligència marroquina —l'ús de Pegasus per a espiar telèfons del govern espanyol, per exemple—; càstig induït per Israel i EUA a la política exterior espanyola; recordatori de l'aspiració de sobirania sobre Ceuta i Melilla... En tot cas, la represàlia se'ls anà de les mans. (Les xarxes feren tots els possibles.) Però potser fou un bon assaig general per a un futur atac de guerra híbrida —una marxa verda. ¿Hi havia entre la gent que travessà la frontera veritables immigrants que fugien de Marroc en cerca d'una vida millor? ¡Sens dubte! De 5.000 a 8.000 persones, dones i menors no acompanyats inclosos, podrien estar encara dins la ciutat.

I açò ens duu a una de les cares de l'episodi del dia 30: l'entrada massiva d'immigrants i gent que demana asil. Les causes d'aquest moviment migratori haurien d'avergonyir les autoritats del país veí. El seu creixement econòmic no es tradueix en disminució de la pobresa i la injustícia social, ni en una millor distribució de la riquesa. Hi ha una elevadíssima taxa d'atur juvenil. El clima polític i civil es caracteritza per una enorme manca de llibertat. Això explica que molts joves en vulguen fugir. Als marroquins que volen emigrar se suma la massa de subsaharians de pas per Marroc amb la mateixa pretensió. I el canvi climàtic augmentarà el nombre de desheretats que vulguen venir a Europa. Els milers de persones amagades a Ceuta que no volen tornar a Marroc susciten un problema polític, moral i de caràcter pràctic. Un estat democràtic ha de ser acollidor amb els immigrants que fugen de la pobresa i la persecució. Ha de garantir els drets humans dels nouvinguts, però també ha d'intentar protegir les seues fronteres —dic 'intentar' perquè les fronteres de Ceuta i Melilla són molt difícils de protegir. Conjugar ambdós objectius és difícil.

Respectar els drets humans implica atendre necessitats bàsiques (aigua, alimentació, sostre, roba, higiene, assistència sanitària...) i protecció a la gent més vulnerable. Plouen les crítiques al govern per manca de diligència. Primerament cal dir que molts dels immigrants, sobretot adults, s'amaguen perquè saben perfectament que han entrat irregularment a Ceuta. En ser localitzats per les autoritats, poden ser retornats al país d'origen. D'altra banda, és fàcil d'entendre que les administracions no tingueren prevista tota l'atenció que cal per a una allau de 80.000 persones arribades en un sol dia. Els metges, els psicòlegs i els treballadors socials no surten d'un barret de copa. A més, els serveis públics, molt millorables en altres zones de l'Estat, es financen amb els imposts dels ciutadans. Trobe que algunes crítiques són excessives. ¿Té culpa l'administració espanyola que xiques marroquines hagen estat violades potser per migrants de la seua mateixa nacionalitat? Molts ciutadans tenim predisposició positiva cap a la solució del problema creat, però no seria sobrer recordar la ignomínia del règim alauita, que sembla no ser culpable de res.

El futur de Ceuta i Melilla

La recent entrada massiva d'immigrants a la ciutat de Ceuta ha posat d'actualitat un assumpte de què es parla intermitentment: ¿Ceuta, Melilla i les diverses places de sobirania espanyola al nord d'Àfrica, a escassa distància de les costes marroquines, són territoris colonials i, per tant, haurien de ser tornats a Marroc? Segons les enquestes, entre el 70 i el 75% dels espanyols opina que Ceuta i Melilla són tan espanyoles com Sevilla o Sòria. (L'altre 25% opina el contrari, no sap o és indiferent.) Alguns analistes polítics, que citen fonts de la cúpula militar espanyola, diuen que Ceuta i Melilla serien indefensables davant un atac bèl·lic —a hores d'ara totalment hipotètic— de les forces armades marroquines. Però també afirmen, basant-se en les mateixes fonts, que cap de les dues ciutats no podria ser defensada d'una guerra híbrida en tota regla. És a dir, que no es podria fer res contra una nova edició de la "marxa verda". Naturalment es parteix d'una premissa: un estat democràtic no podria ordenar als seus militars que obriren foc contra una multitud civil desarmada. ¿I què opine jo respecte a l'espanyolitat de Ceuta i Melilla? ¡Uf!

Tinc ben clar que ambdues van pertànyer a Castella quan no existia l'Estat espanyol. Melilla fou conquerida el 1497, en temps dels Reis Catòlics, per un capità de la host del ducat de Medina Sidonia. La ciutat s'incorporà a la Corona de Castella. Ceuta havia estat conquerida per Portugal en 1415. El regne lusità s'integrà en l'Imperi Espanyol l'any 1580. Portugal recuperaria la seua independència, però Ceuta es mantingué fidel a Felip IV. En 1668, el Tractat de Lisboa firmat entre les monarquies hispànica i portuguesa reconegué la sobirania hispànica sobre Ceuta. En aquelles èpoques, el principal sentit de posseir les places africanes era la seua utilitat per a la lluita contra la pirateria berberisca i otomana. En tot cas, ja han passat més de cinc-cents anys d'història. Anteriorment, Ceuta havia estat en mans de cartaginesos, romans, vàndals, bizantins, visigots, idríssides... Havia estat possessió del califa Abd al-Raḥmān III i de la taifa de Màlaga. Esdevingué taifa independent. Cauria en poder dels almoràvits, dels almohades, de la taifa de Múrcia, dels benimerins. L'estret de Gibraltar era un camí d'anada i tornada. ¿Existia Marroc?

Ja s'ha dit que Espanya encara no existia en el segle XV. A l'oest del Magrib es creà el sultanat wattàssida. Els seus predecessors, els benimerins, havien arribat a conquerir als cristians algunes places del sud d’Al-Andalus. El successor dels wattàssides fou el sultanat dels sadites, un llinatge que afirmava ser descendent del profeta, ço és, xerif. Creà l'Imperi Xerifià. Per al nacionalisme marroquí, aquest imperi és l'antecedent més directe de l'actual Marroc. El nacionalisme somnia amb un Gran Marroc que arribaria a Tombuctú i inclouria Mauritània, el Sàhara Occidental, una regió de Mali i una part d'Algèria. En realitat, els nacionalistes ambicionen els territoris africans que arribaren a controlar els almoràvits. Les aspiracions compten amb suport dels governs dels EUA i Israel. Seria com si l'espanyolisme ranci ambicionés recuperar les possessions europees de l'Imperi Espanyol durant els segles XV i XVI. ¡Impossible! Però la prudència aconsella no deixar caure en sac foradat els objectius nacionalistes marroquins, bé que ens puguen semblar utòpics. La reivindicació de Rabat sobre Ceuta i Melilla també es basa en l'argument geogràfic.

«Com estan al continent africà, i voltades de territori marroquí, les dues ciutats han de pertànyer a Marroc.» Igual argument utilitza qui diu que França acaba als Pirineus o EUA al Río Bravo, oblidant que aquest raonament serví per a amputar una part de Catalunya i un 55% del territori de Mèxic, per posar dos casos ben coneguts. Segons el raonament geogràfic, ¿Turquia hauria de tornar a Grècia Istanbul i l'antiga Tràcia? Les fronteres entre estats són producte dels incessants canvis provocats per mil·lennis d'història. I la realitat no és estàtica; canvia contínuament. Jo he conegut canvis al llarg de ma vida. I és ben segur que els meus néts coneixeran un mapa polític del món distint de l'actual. ¿On estaran Ceuta i Melilla? Vés a saber. Fa temps, vaig escriure una reflexió sobre Gibraltar. Preferia que continués sent britànic. Recordava que els habitants del penyal havien exercit l'autodeterminació. Crec que no s'han de produir canvis d'estatus a Ceuta i Melilla sense consultar a llurs habitants. Però tenint en compte el menyspreu alauita per la vida humana, sempre planarà l'amenaça d'impulsar una marxa verda, bé que coste centenars de vides.

Ceuta

 

Vinyetes de Franco Juri

Sefardites i katalanim

Dissabte, recordava l'èxode dels jues expulsats pels Reis Catòlics en agost de 1492. En realitat, ja hi havia hagut una primera diàspora en 1391, després dels assalts a nombrosos calls jueus. El primer atac es produí a la jueria de Sevilla. L'onada d'intransigència es contagià a la Corona d'Aragó. L'aljama de Xàtiva també fou assaltada. Els atacs van destruir molts calls i produïren una xifra elevada de morts. Molts jueus hagueren de convertir-se forçosament al cristianisme i altres, fidels a la seua fe, es dispersaren, però van romandre a terres ibèriques. Finalment, hi hagué els qui decidiren marxar de la península. Aquesta fou la primera gran diàspora. Després vindria la de 1492. Però em centraré en els desterrats de la Corona d'Aragó. Anteriorment, vaig contar com molts marxaren a Itàlia. S'establiren a Roma, Liorna, Ferrara... Posteriorment també arribarien a Roma jueus procedents de Sicília i Nàpols. (Alguns conversos, anomenats marrans de manera despectiva, també es van exiliar per a escapar de la Inquisició.) Ja vaig recordar com Alexandre VI n'acollí uns i altres. Per aquest motiu, el rei Ferran el Catòlic li deia marrà al papa.

Però altres expatriats, tant de la primera diàspora com de la segona, recalaren en terres distintes: França, països riberencs de la Mar del Nord, Imperi Otomà... Ciutats com Bruges, Amsterdam, Alger, Tunis, Salònica o Istanbul acolliren jueus procedents dels regnes de la Península Ibèrica —inclosos molts portuguesos. En Flandes, Països Baixos i Itàlia, alguns conversos van tornar a la fe dels seus pares. Paga la pena referir-se de nou a Ferrara. Arribà a tenir la segona comunitat sefardita més nombrosa d'Itàlia després de la romana. Dos antics conversos, finançats en part per Gracia Nasi —el seu nom de conversa era Beatriz de Luna—, imprimiren la primera Bíblia en castellà. A la portada de la Bíblia de Ferrara es diu que ha estat vista i examinada per l'ofici de la Inquisició. Fou una estratagema per a burlar la censura; el llibre no havia estat examinat pel Sant Ofici. Gestionaren l'edició Abraham Usque (Duarte Pinel) i Yom Tob Athias (Jerónimo Vargas). Els criptojueus ja no entenien l'hebreu, però parlaven el judeocastellà. Els calien textos sagrats en castellà, perquè en Aragó i Castella només es permetia imprimir la Bíblia en llatí.

 

   

De la Bíblia de Ferrara es féu una sola edició; Abraham Usque hagué de lliurar els tipus amb què havia imprès el text. A partir de llavors, sols tindria autorització per a imprimir textos hebreus. Però la primera Bíblia en castellà es tornaria a reimprimir vàries vegades en Amsterdam. I això ens recorda que en aquesta ciutat també hi havia una comunitat sefardita tan important como la de Ferrara. En la meua última columna per a Levante-EMV, vaig explicar que els jueus catalans, valencians i balears expulsats de la pell de brau en 1492 eren poquíssims. Parlaven el català medieval quan marxaren de casa. El judeocatalà de les comunitats katalanim es transmeté i es conservà durant un temps. Estan documentats alguns cognoms dels judeocatalans de Roma: Catalano, Valensi, Maiorca, Gerondi, Demestre, Bargeloni... Però diferents factors provocaren la pèrdua del judeocatalà a la darreria del segle XVI. En 1555, el papa Pau IV havia decretat la concentració de totes les jueries de Roma. En altres països s'imitaria la mesura. Els matrimonis amb els sefardites (el grup demogràficament dominant) acabaren definitivament amb el català.

El mateix s'esdevingué a Flandes i els Països Baixos a partir de la segona meitat del segle XVI. Les relacions i el mestissatge amb sefardites castellans, gallecs i bascos motivaren el ràpid procés de desaparició del judeocatalà. Les comunitats d'exiliats establertes principalment a Bruges, Gant, Anvers i Amsterdam van crear una koiné sobre la base de la llengua judeocastellana (el ladino), amb aportacions del català i el galaicoportuguès. Entre els personatges famosos que van arribar en aquestes terres cal destacar Joan Lluís Vives, l'humanista convers valencià que, fugint de la Inquisició, s'exilià a Bruges, i el filòsof jueu d'origen portuguès Baruch Spinoza. El judeocatalà també desapareixeria de la jueria de Salònica. En aquesta ciutat portuària, en mans de l'Imperi Otomà, els jueus estaven dividits en diverses comunitats, segons el seus orígens. Cadascuna habitava en un barri. Els katalanim s'establiren el 1492 en una comunitat catalana ja preexistent. Estan documentats cognoms habituals de la jueria: Albó, Almosnino, Català, Estruch, Girona, Miró o Vidal. Però el judeocatalà tampoc no aconseguí de sobreviure més enllà del segle XVI.

S'ha de tenir present que més de la meitat de la població de Salònica arribaria a ser jueva. Hi vivien jueus de moltes procedències. El mestissatge fou intens. Aquella vida jueva desaparegué a causa de l'holocaust perpetrat pels nazis. Però feia molt de temps que ja no quedava enlloc cap parlant de judeocatalà. Ens queden, això sí, vestigis, sobretot textos sagrats. Es conserven, per exemple, quatre hagadàs, reculls de passatges bíblics, himnes i càntics que componen el ritus litúrgic popular dels dos primers dies de la pasqua jueva. Les quatre van viatjar a l'exili. Ara estan en museus europeus (una es conserva al monestir de Poblet). En sinagogues katalanim de Salònica, Istanbul i Esmirna s'oficiava la litúrgia segons el Majzor le-núsaj Bartselona minhag Catalunya, del qual es van fer vàries reimpressions. Els rabins que dirigien els oficis eren d’origen català, valencià, mallorquí i aragonès inclús quan el judeocatalà ja no es parlava. També en Algèria es conserven petjades de ritus dels katalanim. En fi, es pot concloure amb un breu fragment de la Bíblia de Ferrara: …e andubieron tras de la nada i fueron a nadear y nadearon (Jeremies 2:5).

Tres-cents jueus xativins

En 1492, els Reis Catòlics decidiren d'expulsar els jueus que persistien en la seua fe. Un edicte, promulgat el 29 d'abril, els donava un termini, fins al 31 de juliol, per a resoldre els seus afers. Convertir-se al cristianisme evitava el desterrament. Molts es convertiren. Els altres començaren la diàspora l'1 d'agost. (Dissabte passat féu 534 anys d'aquell fet.) Jueus d'aljames aragoneses i valencianes van embarcar als ports de València i Sagunt. El 2 d'agost ja no quedaven jueus als estats de la Corona d'Aragó. Sorgeixen les preguntes: ¿eren molts? ¿on anaren? ¿quina llengua parlaven els jueus catalans, valencians i balears? Segons José Ramón Hinojosa, professor de la Universitat d'Alacant, al Regne de València hi havia hagut aljames ben importants a València, Xàtiva, Sagunt i Castelló de la Plana. Les de Morella, Onda, Sogorb, Llíria, Alzira, Gandia, Alcoi, Cocentaina, Alacant, Elx i Oriola eren menors. Però encara hi havia altres més petites en Uixó, Alpont, Albaida, Bocairent...). En el segle XIV començà el seu declivi per vàries causes.

A partir de 1348, la pesta negra, successives epidèmies, la guerra de la Unió a València i Aragó i la guerra dels dos Peres (Pere IV d'Aragó i Pere el Cruel de Castella) delmaren la població jueva. En 1391 es va accentuar el declivi. El call de València i els d'altres viles i ciutats foren assaltats. Nombrosos jueus van esdevenir conversos, ço és, abraçaren el cristianisme. Potser es convertí, posem per cas, el rabí Isaac ben Sheshet Perfet, que va adoptar el nom de Jaume de València i va ingressar a l'orde dominicà. Les conversions minvaren encara més la demografia jueva. Les prèdiques de Vicent Ferrer i la Disputa de Tortosa entre jueus i cristians es traduí en una nova onada de conversions. Yehosúa Halorquí, aragonès que havia pres el nom de Jerónimo de Santa Fe, fou el principal promotor de la disputa, que lògicament guanyaren els cristians. Amb Alfons el Magnànim millorà la situació; al Regne de València es va restablir gradualment la vida jueva en algunes localitats on havia desaparegut (Castelló, Oriola, Xàtiva...). Però fou un floriment molt efímer. L'aljama jueva de Barcelona va desaparèixer definitivament en 1401.

A València, el nombre de jueus era residual en 1430. L'1 d'agost de 1492 degueren marxar a la diàspora uns nou mil jueus aragonesos, uns tres mil catalans, uns mil valencians i encara menys balears. De Sagunt sortiren uns set-cents i de Xàtiva, tres-cents, quantitat insignificant per a una població total del regne de 223.000 persones vers el 1510. ¿La llengua d'aquells jueus? Uns cinc mil parlaven varietats dialectals del català (molts desterrats de Sagunt i Xàtiva, el valencià). ¿On s'establiren? Ací apareixen els Borja. Directa o indirectament, aquest llinatge apareix sovint en capítols històrics desconeguts pel gran públic. Un grup de desterrats es dirigí a Ferrara, en Itàlia. Altres foren acollits a Roma pel papa Alexandre VI, que ja havia vist jueus durant la infància xativina. La diàspora judeocatalana va crear comunitats distintes de les sefardites i reconegudes perfectament per llur identitat d’origen: els katalanim. A Roma, esdevingueren la comunitat més prestigiosa de la ciutat, amb una sinagoga i una escola pròpies (la Sinagoga dei Catalani).

Pere Pintor, xativí i convers, fou metge del papa. Els katalanim es distingien dels sefardites; no parlaven judeocastellà. Ara bé, com eren pocs, els katalanim acabarien desconnectats de la seua matriu lingüística. Al segle XVI, el judeocatalà desaparegué, també a Ferrara. Per això, avui dia ja només ens recordem dels sefardites i de la seua parla judeocastellana o ladina. El duc Ercole II de Ferrara era fill d'Alfonso I d'Este i Lucrècia Borja —nét per tant de Roderic de Borja. A Ferrara s'imprimí en 1553, sota el patrocini d'Ercole II, una Bíblia traduïda al castellà per a criptojueus i descendents de conversos que havien tornat a la fe dels seus pares. Ja no entenien l'hebreu, però parlaven el judeocastellà. La Bíblia de Ferrara fou traduïda per a ells palabra por palabra de la verdad hebrayca, com diu el títol. El resultat és cridaner. No s'hi féu servir el ladino col·loquial, ni el castellà literari de l'època, sinó una varietat nova que calcava la sintaxi hebrea. Heus ací el començament del Gènesi: En principio crió el Dio a los cielos y a la tierra. Y la tierra era vana y vazía, y escuridad sobre faces de abismo, y espírito del Dio se movía sobre faces de las aguas.

(publicat a Levante-EMV, el 08/08/2026)

Cultura i subcultura en l'Argentina

En un text anterior, reflexionava sobre diferents aspectes de la realitat argentina. La reflexió estava motivada pel desenllaç de la final del mundial de futbol i les reaccions posteriors. Paga la pena dedicar altre text a la cultura. Sense entrar en definicions, ni en disquisicions sobre quina cosa és la cultura, cal dir que la producció cultural del país austral és molt variada i rica en tots els seus àmbits (el del folklore, el de la cultura popular i el de l'alta cultura). A l'apartat musical, un dels elements més representatius és el tango, inicialment mostra del folklore urbà. Amb el temps, ha esdevingut part també de la cultura popular argentina. Però el rock —i altres corrents de la música pop— també tenen molta puixança al país. Recordem que dos membres del grup Tequila, Ariel Rot (guitarra) i Alejo Stivel (veu) són argentins. Durant la meua estada a Buenos Aires en 2020, vaig visitar la llibreria Ateneo, al barri de Recoleta. Aquest enorme establiment conserva tots els elements arquitectònics del que abans va ser el Teatro Splendid. Allí em vaig comprar alguns discs de Luis Alberto Spinetta, un dels músics fonamentals del rock argentí i hispanoamericà. Però també s'ha de destacar la importància de la música culta argentina.

Com no puc ser exhaustiu, esmentaré algunes fites. El pianista i director d'orquestra jueu Daniel Barenboim va nàixer a Buenos Aires. És del tot recomanable el disc Mi Buenos Aires Querido (Bareimboim, Mederos, Console). Julio Bocca és un dels grans ballarins de dansa clàssica a nivell internacional. El Teatro Colón de Buenos Aires és equiparable als grans teatres europeus de l'òpera. Al llarg de la seua història han actuat al Colón les principals figures internacionals de l'òpera, la música clàssica i el ballet. El cinema argentí donaria per a un text a part, però jo sent especial predilecció per la literatura argentina, sobretot pels autors de la generació de 1920 i posteriors: Jorge Luis Borges, Victoria Ocampo, Julio Cortázar, Adolfo Bioy Casares... Borges i Cortázar són els meus preferits. Tinc l'obra completa de Borges i diversos llibres de Cortázar (dos exemplars de Rayuela per exemple, perquè el primer es desenquadernà). Recentment, he llegit dues novel·les, Todo por la patria i Horror de Buenos Aires, d'un autor contemporani nascut a la capital argentina, Martín Caparrós, avui dia resident a Madrid. En resum: la cultura argentina sedueix les pedres.

Però tota cultura posseeix les seues subcultures. I en el país austral n'hi ha una que destaca, la futbolera. Pot tenir alguna especificitat, segur, però és en general molt semblant a la subcultura futbolera de molts altres països. El futbol esdevingut espectacle de masses és un dels principals mecanismes de propagació del nacionalisme banal, en Argentina, França, les Espanyes, Brasil i qualsevol altre estat. En aquest sentit, els argentins —no tots— es creuen únics i insuperables. Però el discurs, equiparant valors nacionals amb valors futbolers, no és gens original. El rotllo de Lo llevamos en los genes, tenemos furia, somos el mejor país del mundo, somos genuinos, somos apasionados y festejamos con un fervor que ellos ya perdieron val també per a fanàtics españoles, mucho españoles, i per a francesos, holandesos, croates o colombians. El futbol té un component identitari evident. Manuel Jiménez, doctor en Fisiologia Humana, ho explica així: «Quan guanya el seu equip, l'individu sent que ha guanyat el seu clan. Té la sensació que el triomf pertany a tota la comunitat: han guanyat els nostres i, per tant, he guanyat jo.» ¡Pertot arreu!

Després de la final del mundial, proliferaren les teories conspiranoiques per a explicar la derrota argentina. ¡Nos robaron la final!, es digué a les xarxes sense aportar-ne cap prova inapel·lable. Podria semblar que "tota" Argentina combregava amb aquestes teories. ¡Ni de bon tros! Alguns mitjans de comunicació, que cerquen ingressos ni que siga amb boles sensacionalistes, i els algoritmes han propagat aquestes històries. Tampoc no és cert que "tota" Espanya tinga esquira als argentins. La imatge que donen les xarxes no s'ajusta en absolut a la realitat, com l'escriptor Enrique García-Máiquez, que visità Argentina després del mundial, ha posat de relleu en una columna titulada "Argentino muerde perro", publicada al Diario de Cádiz. A mi no m'agrada el futbol argentí. Entenc que les magarrufes, la picardia i el contacte físic formen part del joc, però aquestes coses es tornen pura actitud antiesportiva quan se superen certes línies. Trampes i violència mai no tenen justificació. I l'esportivitat es demostra tant a la victòria com a la derrota. A més, s'ha de tenir ben present que molts xiquets i xiquetes prenen exemple dels seus ídols esportius.

El futbol és un substitut de les mancances que pateix una part important d'argentins. Però això passa a molts indrets. Els futbolers del país austral no en tenen la patent. Recordem els disturbis que es van produir a París quan la selecció francesa superà els vuitens de final. ¡I això que havia guanyat! Per sort, molts ciutadans, francesos, argentins o de casa nostra, pensem que el futbol és només futbol. A la final del mundial s'esdevingué una cosa molt simple: guanyà l'equip que jugà millor. El seleccionador argentí, Scaloni, ho va reconèixer elegantment: El adversario también juega. Y puede jugar mejor. Sembla que alguna gent d'extrema dreta —Arcadi Espada, per exemple— preferia que la selecció espanyola hagués perdut. ¡Ha! Per a poder tirar-li la culpa a Pedro Sánchez. En fi, subcultures a part, Argentina té una gran cultura. I si cal elegir entre Messi (magnífic jugador amb un tarannà personal molt millorable) o Cortázar, em quede amb el segon. Crec que els premis Nobel Luis Federico Leloir i Adolfo Pérez Esquivel, el papa Jorge Mario Bergoglio, Martín Caparrós o Madres de Plaza de Mayo representen millor l'Argentina que tant m'agrada.

Meloni obre la caixa

 Il·lustració d'Adao Conde

Cal posar el focus en Mohammed VI

¿Que s'ha de ser acollidor amb els immigrants que arriben a casa nostra fugint de la pobresa i la persecució? ¡I tant! ¿Que un estat ha de controlar les seues fronteres? També. Però conjugar les dues coses no sempre és fàcil. Jorge Verstrynge va dir en certa ocasió: La frontera abierta es la muerte de la democracia. Una frontera es aquello que nos permite decidir nuestro destino. Si no hay frontera, nuestro destino lo puede decidir cualquiera. (Convé advertir que controlar la frontera no vol dir tancar-la hermèticament, sinó vigilar qui la depassa.) En realitat, la frontera sud espanyola és el límit de la Unió Europea. El punt més dèbil de la ratlla es troba a la platja del Tarajal de Ceuta. Un espigó i una tanca metàl·lica amb filferro de punxes marca la partió entre Espanya i Marroc. Amb marea baixa es pot sortejar a peu. En qualsevol cas, es pot entrar en territori espanyol nadant. Amb governs de diferent color, s'ha barallat la possibilitat d'ampliar l'espigó. El projecte d'una enginyera militar va proposar ampliar-lo 400 metres mar endins. Però cap govern no ha fet res. Les autoritats de Marroc coneixen perfectament aquesta debilitat.

El govern espanyol i la Unió Europea han preferit firmar acords i donar un munt de diners a la monarquia autoritària marroquina perquè controle el seu costat de la ratlla. Mohammed VI i els seus ministres saben que poden aprofitar-se de la situació. La frontera els serveix per a fer un xantatge permanent al govern espanyol. Ho van fer en 2021, quan es va permetre que un líder malalt del Polisario rebés assistència mèdica en un hospital de Logronyo. Llavors, la policia de Marroc permeté que uns 10.000 migrants entraren en Ceuta i Melilla. Molts eren subsaharians. L'esdevingut aquests últims dies és ben distint quantitativa i qualitativament; han entrat a Ceuta, que té 83.000 habitants, unes 50.000 persones, majoritàriament joves i xiquets marroquins. Els governs espanyol i marroquí tiren tota la culpa a les màfies. Es pot suposar que Pedro Sánchez no vulga incomodar Mohammed VI. També es diu que l'entrada ha estat propiciada pel Tribunal Suprem. Ha sentenciat que el rebuig en frontera (devolució en calent) no pot aplicar-se automàticament a qui intenta entrar nadant i no ha superat elements físics de contenció fronterera como una tanca o un mur.

En tot cas, és impossible creure que el govern marroquí no tinga res a veure amb una crisi d'una magnitud tan gran. Resulta difícil no pensar que haja encoratjat l'operació i haja ordenat a la seua policia que mirés cap a altre costat. Les màfies de Marroc, que es dediquen a altres "negocis", no poden fer res sense el vistiplau de casa reial. La dreta ja acusa Sánchez de no haver evitat la invasió. ¿Què es pot fer per a evitar una entrada massiva? Si fórem un estat genocida com Israel, l'exèrcit espanyol hauria obert foc contra els immigrants. La policia i l'exèrcit no podien fer altra cosa que ajudar els exhausts i intentar mantenir un control mínim de la situació. Voler que els habitants de Ceuta ajudaren (amb llar, roba, higiene, menjar, aigua) 50.000 persones arribades de cop és somniar truites. De fet, a hores d'ara, uns 48.000 immigrants ja han tornat per voluntat pròpia a territori marroquí. L'episodi deixa interrogants. ¿Quin és l'objectiu de l'última extorsió de Marroc? ¿Recordar la reivindicació de sobirania sobre Ceuta i Melilla? ¿Llegir-li la cartilla a Sánchez pel seu recent viatge a Algèria? ¿Acatar ordres arribades des de Washington i Tel-Aviv?

 

Cal recordar que Trump i Netanyahu mantenen magnífiques relacions amb el rei Mohammed VI i donen suport a les reivindicacions marroquines de sobirania sobre Ceuta, Melilla i Sàhara. Que el PP i Vox no diguen ni piu sobre açò resulta difícil d'explicar. Si són tan patriotes, haurien de rebutjar radicalment les tesis nord-americanes i israelianes. D'altra banda, els capitosts d'EUA i Israel han paït molt malament la posició espanyola sobre el genocidi a Gaza i la guerra contra Iran. De fet, Trump ja ha deixat caure que podria traslladar les bases de Morón i Rota a territori marroquí. Podem estar davant d'altre episodi de la campanya per a fer caure el govern de Pedro Sánchez. A Trump li agradaria que governés en Espanya la dreta i l'extrema dreta. Núñez Feijóo i Abascal, encantats. Deu haver-hi l'enèsima operació per a subministrar arguments a la reacció. Santiago Abascal: ¡Pedro Sánchez, con su regularización, ha provocado una invasión de nuestra frontera! Trump: «Espanya té unes lleis molt dèbils, unes normes massa liberals.» Entre els diversos partits polítics de la ultradreta europea han proliferat declaracions de caire racista.

Jo crec que no es posa suficientment el focus sobre el monarca Mohammed VI, immensament ric. Ha utilitzat desenes de milers de joves i xiquets com a carn de canó en un episodi de guerra híbrida. Tingué un bon mestre; son pare Hassan II organitzà la Marxa Verda mentre agonitzava Franco, per a obligar Espanya a lliurar el Sàhara. (Aquella extorsió comptà amb l'aquiescència dels EUA.) La vida de les persones que han entrat aquests últims dies en Ceuta no deu tenir massa valor per al monarca marroquí; hi ha hagut més de vuitanta morts al costat espanyol de la frontera. I encara poden aparèixer més cadàvers. Es desconeix el nombre de morts al costat de Marroc, perquè les seues autoritats no proporcionen informació. Que tants marroquins cerquen una vida millor fora de sa casa hauria d'enviar algun senyal. D'altra banda, el rei deixa als peus dels cavalls milions de marroquins i llurs descendents que viuen en Europa en temps d'auge del feixisme, però l'extorsió reial no serà l'última si el govern espanyol no mostra més fermesa i el CNI no resulta més efectiu. En fi, ¿per què creu Mohammed VI que traurà més del PP i Vox?

Una mirada a l'Argentina

Un cop acabat el mundial de futbol, les xarxes socials i alguns mitjans han ficat Argentina en la diana. Abans de començar aquesta reflexió, imaginava que algú —la moderadora de la tertúlia matinal de la televisió comarcal, per exemple— em deia: «Intenta ser molt breu. ¿Què opines d'Argentina?» ¡Uf! Impossible contestar amb poques paraules. Hem de començar pel principi. ¿Què és un país, Argentina en aquest cas? És la suma d'elements diversos: territori, flora, fauna, habitants, una determinada estratificació social, una manera d'organitzar-se políticament, una cultura i les seues produccions... Òbviament, alguns d'aquests components em poden agradar més que altres. En 2020, abans de l'estat d'alarma per la pandèmia de covid, vaig viatjar al país austral. En guarde un record magnífic. És evident que tres setmanes no són prou per a conèixer un país en profunditat. Però hi ha formes alternatives —a més del viatge— per a fer-se'n una bona idea. Els territoris són espectaculars. Vaig conèixer les cascades d'Iguaçú, zones de la Patagònia (la península Valdés, el parc nacional Los Glaciares, Tierra de Fuego...), el Riu de la Plata...

Quant a paisatge, Argentina impressiona. Aquell viatge figura entre els millors que jo he fet per a gaudir de la natura. ¿I què podem dir de les gents del país? Doncs el mateix que es pot dir dels habitants de Rússia, les Espanyes o els EUA. A tot arreu hi ha gent bona, regular i dolenta. Sé per experiència que països demonitzats pels occidentals —Iran, posem per cas— estan habitats per gent amable i hospitalària. El nacionalisme de l'estat nació està generalitzat en l'Argentina, però també en molts altres estats: Turquia, Espanya, Rússia, EUA, França... Avui, l'extrema dreta campa pertot arreu. Açò no és motiu per a senyalar els argentins. L'estratificació social del país austral és injusta; els ingressos d'un 75% de les llars estan per sota dels 2.500.000 pesos al mes (1.500 euros). El 50% no arriba al 1.800.000. La classe mitjana està en caiguda lliure. En moltes llars els diners no arriben per a totes les despeses (lloguer, equipament, salut, educació). Tenir treball no elimina el risc de pobresa. El nombre de gent sense sostre ha augmentat molt. En 2020, ja vaig quedar esgarrifat a Buenos Aires quan vaig veure la dimensió del problema.

Vora el 50% del treball és informal i està remunerat amb salaris —750.000 pesos o menys— que no permeten eixir de la penúria. La precarietat és brutal. Durant dècades, ni el peronisme, una cosa ben estranya i difícil d'entendre, ni la socialdemocràcia, ni la dreta han estat capaços de solucionar els problemes. (Molts encara recordaran l'episodi del corralito.) ¿Que els argentins han tingut dictadures? Nosaltres també. De fet, ells van jutjar i condemnar els militars dictadors. Nosaltres, no. En fi, si exceptuem la peculiaritat del peronisme —que pot ser tant de dretes com d'esquerres—, la manera de votar dels argentins no és molt distinta de la nostra. Ara li toca el torn a l'extrema dreta. El passat d'Argentina té llums i ombres. Aquests dies s'ha dit que els argentins són racistes, perquè la selecció nacional de futbol no té cap jugador negre. ¿Què n'hi ha de cert? L'assumpte és complicat. Segons els censos oficials, només el 2'9% de la població és descendent, en tot o en part, dels pobles originaris indígenes. Quant als negres, són el 0'66% de la població total argentina. La majoria és, per tant, blanca, però amb alguns matisos importants.

Certament, molts descendents d'africans van morir a causa de malalties o com "carn de canó" en les guerres d'independència. Però també és cert que tant ells com els indígenes foren sotmesos a un procés d'emblanquinament i absorció. Avui, argentins que passen per blancs ignoren que part de la seua herència genètica és ameríndia o africana. El dialecte del castellà parlat en Argentina conserva paraules africanes: quilombo, candombe, milonga, marimba, tango, mucama... I sí, hi ha racisme a l'Argentina, segons afirmen les seues víctimes, però també n'hi ha a les Espanyes. La història del país austral compta amb un episodi de genocidi. Al final del segle XIX, els governs de Xile i Argentina van fer concessions d'extenses hisendes —estancias— en la Terra del Foc. Hi arribaren ramaders espanyols, xilens, alemanys, argentins, britànics... També hi arribaren missioners catòlics i anglicans, cercadors d'or —com el romanès Julius Popper, un criminal—, i caçadors d'indígenes com Alexander McLennan, Alexander A. Cameron, Samuel Hyslop, John McRae... S'oferien diners per cada indígena assassinat (calia ensenyar els genitals, una orella...).

Els qui es van recloure a les missions van morir a causa de malalties contra les quals no tenien defenses. Ètnies com els ona o els yamana van ser pràcticament exterminades. A hores d'ara s'intenta recuperar la seua memòria. L'enorme quantitat d'immigrants —principalment italians i espanyols, però també d'altres països europeus, i jueus i àrabs— arribats a l'Argentina entre la darreria del segle XIX i el començament del XX se sumà a la població autòctona criolla d'origen espanyol. Conclusió: quan hom visita l'Argentina té la impressió d'estar en un país "europeu". Passejar pel centre de Buenos Aires és com camejar per les eixamples de València o Barcelona. Hi sovintegen els edificis eclèctics, art-decó, historicistes, modernistes... Jo estava allotjat en un hotel del carrer Corrientes, ben a prop de l'Obelisc. En una passejada cap a Plaza de Mayo em vaig trobar amb una concorreguda manifestació de jubilats que protestaven per les pensions de misèria. Vaig traure el mòbil per a fer unes fotos. Uns manifestants, que no degueren notar que jo era turista, em mormolaren: ¡Compañero, unite a la manifestación! Sensació d'estar a casa.

Ara li toca el torn a Isabel-Clara Simó

De vegades, els creadors (els artistes, els escriptors) naveguen per una mar de contradiccions. Poden exhibir una personalitat egoista, malaltissa o poc presentable des del punt de vista moral i, tanmateix, produir obres meravelloses. El pintor Caravaggio, per exemple, tingué una vida ben turbulenta. Hagué de fugir de Roma per haver comès un homicidi. Cervantes fou tancat el 1597 a la Presó Reial de Sevilla per haver-se apropiat diners públics. (Fou descobert després de ser trobades diverses irregularitats en els comptes que portava com a recaptador d'imposts.) Com és natural, els escriptors tenen ideologia. Louis-Ferdinand Destouches, que firmava les obres amb el pseudònim de Céline, tenia posicions antisemites i d'ultradreta, i fou acusat d'haver estat un col·laboracionista durant l’ocupació nazi de França. Tanmateix, és autor d'una obra magnífica, Viatge al final de la nit. Llorenç Villalonga milità en Falange i col·laborà en l'eliminació de les entitats culturals catalanes després que els militars feixistes triomfaren a Mallorca el 19 de juliol de 1936. De fet, la novel·la Bearn o la sala de les nines es va publicar inicialment en castellà.

En altres ocasions, he parlat de Leon Tolstói, Antonio Machado, Picasso, Juan Ramón Jiménez, Neruda o Manuel de Falla, i del seu tracte a les dones. (Neruda fou un violador.) Si miràrem prim, noms d'aquests i de molts altres personatges haurien d'esborrar-se dels espais públics de les nostres poblacions. En molts casos, però, hem convingut de valorar l'obra per damunt de l'autor. A la dreta que governa en l'Alcúdia de Crespins li ha pegat, però, per mirar prim una dona, Isabel-Clara Simó. El PP vol llevar de l'institut alcudià el nom de l'escriptora i ha anat enredant la cosa amb un seguit d'excuses gens sòlides. «No té prou mèrits», va dir l'alcalde de l'Alcúdia. ¡Ha! No hauria consultat la Viquipèdia. Al llarg de la seua trajectòria, l'alcoiana rebé vint-i-un premis, entre ells el de la Crítica del País Valencià —en quatre ocasions—, el Sant Jordi, l'Andròmina dels Premis Octubre, el Porrot d'Honor de les Lletres Valencianes, el Ciutat d'Alzira de novel·la, el Joanot Martorell de narrativa de Gandia, el Ciutat d'Alcoi de teatre, la Medalla d'Honor de la Xarxa Vives i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. ¿I què podem dir sobre la seua obra?

Ens manca espai per a fer recompte dels seus treballs de narrativa, teatre, poesia i assaig, vora una seixantena d'obres. El PP alcudià hagué de buscar-se altra excusa. «No té cap relació amb la nostra població.» Aquesta es cau pel seu propi pes; Colom, Miguel de Cervantes o Teodor Llorente tampoc no tenen cap relació amb l'Alcúdia. Finalment, ha calgut dir la veritat: «¡Isabel-Clara Simó és catalanista!» Al final, tot s'explica. Som davant d'un episodi de la guerra cultural mampresa per la dreta contra la llengua i la cultura nostrades. Podem recordar altres accions. La Generalitat es va negar a celebrar oficialment el centenari de Vicent Andrés Estellés. El govern valencià tampoc no vol saber res del Centre Raimon d'Activitats Culturals previst al monestir de Santa Clara de Xàtiva. Recordem també que la Conselleria d'Educació pensa excloure els autors catalans i balears del currículum de batxillerat. Ara li toca el torn a Isabel-Clara Simó. Jo no vull encruelir-me amb Javier Sicluna, el qual conec personalment. Diuen que és un bon metge rural.

Potser altres hagen resolt per ell que cal jutjar l'escriptora per qüestions alienes a la seua qualitat literària i lingüística. La dreta blasma Isabel-Clara Simó per feminista, esquerrana i defensora de la unitat de la nostra llengua. Ara bé, algun dia pot girar-se la truita. Si el PP de l'Alcúdia de Crespins decidís que un carrer portés el nom del metge alcalde, altra majoria política podria considerar que les idees de l'alcalde ocultaven els mèrits del metge. «Era bon doctor, però no tenia bones idees.» I els nous edils sospesarien llevar del carrer el nom de Sicluna. Que les idees divideixen és una excusa d'anada i tornada. En fi, Isabel-Clara Simó tenia una gran relació amb la nostra comarca. Va sojornar a Xàtiva en 2000, durant la celebració de les Jornades Sobre Globalització i Identitat Nacional que organitzà l'Associació d'Amics de la Costera quan jo n'era president. El nostre record de l'escriptora és inesborrable. Ja m'agradaria que el PP recapacités. Però, en vista dels episodis esmentats més amunt, no crec que això passe. La dreta vol liquidar referents.

(publicat a Levante-EMV, el 25/07/2026)

¡Nos ganaron los zurdos, che!

 

Il·lustració de Joaquín Aldeguer