Commemorant el mil·lenari

La consciència perduda

Per a combatre les rentades de cervell que intentaven els amos, uns dels antídots més efectius amb què comptaven els treballadors en temps de la meua joventut eren la cultura i la consciència de classe. La cultura de la classe treballadora descansava sobre valors —la solidaritat, per exemple— que van permetre la conquesta de múltiples millores socials. Moltes persones sentien orgull de pertànyer a la classe treballadora. Jo encara el sent, bé que el sistema sempre haja tractat de sembrar la divisió entre treballadors de coll blau i coll blanc. «Divideix per a vèncer, fa la dita.» L'oligarquia descobrí que podia triomfar en la lluita de classes amb una estratègia incruenta, la guerra cultural. Calia desposseir els treballadors de la seua cultura i imbuir-los la doctrina de l'amo. És a dir, calia alienar-los. En bona mesura, la dreta política, expressió dels interessos oligàrquics, va guanyant batalles. Avui, la consciència de pertànyer a la classe treballadora es va perdent a poc a poc. La solidaritat es transforma gradualment en individualisme. I nombrosos treballadors són incapaços de reconèixer els enemics de classe. Això explica l'augment del vot a l'extrema dreta.

El triomf dels amos no seria possible sense el concurs de part de l'esquerra —la socialdemòcrata, principalment—, que col·labora a difondre els valors de l'oligarquia, com ara la moderació. El veritable valor dels treballadors és la radicalitat. Sense radicalitat mai no s'ha aconseguit res. Tenim el cas andalús. El candidat del PP ha guanyat les eleccions perquè es presentava com persona moderada —i gràcies també a l'abstenció de molta gent d'esquerres, tot s'ha de dir. Els nombrosos assalariats que han votat al candidat pepero no han sabut identificar el representant de l'oligarquia, que continuarà retallant i privatitzant tots els serveis públics (sanitat, ensenyament, assistència). Ho farà còmodament —governarà amb majoria absoluta. Sovint se sent dir que els milions de treballadors que voten als partits que representen l'oligarquia semblen tòtils, però aquestes afirmacions són sobreres i no canviaran la situació. La pressió propagandística a què està sotmesa la gent corrent és enorme. Resulta fàcil caure als paranys ideològics del sistema. D'altra banda, bé que faça de mal dir —sona a classisme—, el nivell instructiu general és prou deficient.

Els estrats socials més marginats i molta gent de classe treballadora —de coll blau i coll blanc— són presa fàcil de l'alienació, perquè manquen de defenses contra els virus ideològics que inocula l'oligarquia. ¿Resultat? ¡Rentada de cervell! L'establishment convenç molts assalariats que no són classe treballadora. Quasi tots volen pertànyer a la classe mitjana. ¿Quins són els valors d'aquesta classe? Els mateixos que diu professar l'oligarquia: esforç individual, mèrit, moderació, seny... ¿Són importants? ¡I tant! Però hi ha altres factors més influents en l'èxit personal. El discurs de la meritocràcia vol persuadir que només treball i mereixements decideixen les possibilitats d'ascens social. Això és un mite, com la igualtat d'oportunitats, que mai no ha existit. Les dades indiquen que el talent, estudiar una carrera i obtenir un títol tampoc no garanteixen la prosperitat. Els factors que més influeixen en el futur d'una persona són geografia, família i herència. A la pell de brau, sortides laborals, contactes professionals i viabilitat de projectes depenen en gran mesura de l'existència de privilegis. De fet, la immensa majoria dels multimilionaris ho són per herència.

Però s'estén la idea que qui no prospera en la vida és exclusivament per culpa seua. S'escampa el darwinisme social. Desapareix l'orgull de pertànyer a la classe treballadora. La fal·làcia del mèrit cala tota la societat. L'oligarquia intenta dissimular —amb èxit, com es veu— que les persones naixen en entorns distints i amb capacitats i trets (intel·lectuals, biològics i psicològics) diversos. Nega fins i tot l'existència de classes —sols cal escoltar les declaracions de Díaz Ayuso. I molts assalariats compren aquests arguments. A causa de l'alienació, es perd un valor tradicional de la classe obrera, la solidaritat, bàsica per a combatre la injustícia. Amb egoisme, impera la llei del més fort. Propostes de beneficis fiscals regressius (a l'impost sobre la renda, al de societats, al de successions) són ben rebudes pels assalariats. Han oblidat que l'herència —posem per cas— és el mecanisme més eficaç per a perpetuar l'oligarquia. Mentre, l'esquerra mainstream, que hauria de representar els treballadors, abraça la moderació i rebutja la radicalitat. Propicia l'abstenció i el vot a la dreta per part de molts desfavorits, que ja no són capaços de detectar l'enemic de classe.

Final del cicle

Decisió amarga però encertada

Mónica Oltra ha dimitit. No estic gens convençut que siga culpable dels càrrecs que se li imputen. De fet, el mateix informe de la fiscalia admet que no disposa de proves directes que sustenten les imputacions. L'acusació contra Oltra i altres tretze funcionaris és molt greu. Se'ls inculpa d'haver-se conxorxat per a encobrir els abusos a una menor tutelada realitzats per l'exmarit de Mónica Oltra. Si fos cert, l'encobriment implicaria prevaricació, omissió del deure de perseguir delictes i abandonament de menors. Al nostre ordenament jurídic, la càrrega de la prova durant el procés penal recau íntegrament sobre la part acusadora, que ha de demostrar els fets si no vol veure desestimades les seues pretensions. La fiscal afirma que Oltra ordenà verbalment als seus subordinats que taparen els abusos sexuals a la menor. L'instructor i la fiscal veuen indicis de la concertació dels investigats en la coincidència dels seus informes i els seus testimonis. Un indici no és, però, cap prova. I Mónica Oltra nega haver donat cap ordre verbal. Ni instructor ni fiscal tenen alguna prova —l'ordre enregistrada, posem per cas— que demostre les seues acusacions.

En tot cas, el mal ja estava fet. Acusacions particular i popular —en mans de José Luis Roberto, advocat de l'abusada i cap del grup falangista España 2000, Gobierna-te i Vox— aconseguiren que Mónica Oltra estigués a la diana. Gobierna-te, associació ultra presidida per Cristina Seguí, cofundadora de Vox, està representada en la causa per un advocat que té vincles amb Francisco Camps Ortiz i Alberto de Rosa, gerent de Ribera Salut i germà del magistrat Fernando de Rosa (conseller en època de Camps, vicepresident del CGPJ a proposta del PP i actual president de l'Audiència Provincial de València). José Luis Roberto, el cap d'España 2000, féu el següent comentari aclaridor: Me voy a follar a Oltra sin tocarle un pelo. Quant al Partit Popular, no participa de manera directa a la causa judicial, però el cas li ha subministrat abundant munició parlamentària i mediàtica. Els dirigents peperos encara no han oblidat les samarretes i els discursos de Mónica Oltra quan aquesta encara estava a l'oposició. En públic, molts dirigents del PP demanaven que Oltra dimitís o fos destituïda. En privat, resaven perquè continués sent vicepresidenta i diana de la cacera.

En realitat, la peça de caça major era Compromís, que arribà a ser el grup polític més votat a València ciutat. Si altres feien la feina bruta, el PP no necessita enviscar-s'hi directament. I si s'aconseguia escapçar Compromís, ¡alegria! Cal reconèixer que el dilema que se li presentava a Mónica Oltra era ben complicat; presentar la dimissió podia ser percebut com acceptació de culpa. Ara bé, en política cal remenar totes les cartes. Bé que fos lògic, en vista del sumari, l'arxivament del cas, es pot esperar qualsevol cosa dels tribunals espanyols. Oltra ja no és aforada. Té més possibilitats de sortir exonerada dels jutjats. Una exoneració ocupant els seus càrrecs institucionals suposava un gran reforçament polític de la líder de Compromís que l'establishment no podia pair. Per tant, la causa hauria continuat —i continuarà, si hi ha desfermada una veritable cacera contra ella, una operació de lawfare— i els temps judicials s'haurien solapat amb la precampanya electoral. Queden onze mesos per a les pròximes eleccions autonòmiques. Allò més assenyat era dimitir, per tal que Compromís tinga temps suficient de preparar una candidatura alternativa.

Les pressions de Ximo Puig —el seu neguit és explicable, sobretot després del batzac andalús— no havien de ser el motiu principal per a prendre una decisió; els socialistes saben perfectament que Compromís és imprescindible per a la continuïtat del govern d'esquerres. Tampoc l'avís d'UP no havia d'imposar. Com més va, més augmenta el declivi de la coalició morada. Yolanda Díaz no recull molts vots malgrat la seua bona imatge. No els recollí a la seua terra, Galícia. I tampoc no ha sumat a les eleccions andaluses. De moment, la plataforma Sumar no suma. Al PCE li passà el mateix en abril de 1977. Inicià la campanya per a les imminents eleccions. Els mítings omplien de gom a gom places, estadis... Tanmateix, el 15 de juny d'aquell any, els comunistes només van obtenir dinou diputats. A l'hora de decidir sobre el seu futur, Oltra havia de pensar sobretot en els interessos de Compromís i els seus electors, amb independència dels problemes que tinguen els socis. La formació política nacionalista no deu posar en perill la reedició del govern valencià d'esquerres. Sembla que Mónica Oltra ha pres una decisió amarga però encertada.

Pluja de promeses

Si el govern central no resol d'avançar-les, les pròximes eleccions municipals i autonòmiques s'hauran de celebrar a molt estirar el 28 de maig de 2023, bé que el president Ximo Puig podria decidir un avançament de les autonòmiques valencianes. En qualsevol cas, queda menys d'un any per als comicis locals. La imminència electoral sol produir el fenomen de la pluja de milions —reals, desitjats o imaginats, vés a saber. Pel que fa a Xàtiva i la seua rodalia, les xifres conegudes són enormes. Les desconegudes —la inversió al parc empresarial de Vallada, posem per cas— provocarien vertigen. Es vol que Valpark passe d'àrea logística a zona industrial, amb una estació intermodal que connecte amb el corredor mediterrani i el port de Gandia. L'operació es finançaria amb diners provinents dels fons europeus Next Generation. ¿Bones notícies o castells en l'aire? L'alcaldessa de Vallada vol transmetre realisme i optimisme alhora, sensacions que no casen del tot. Si els plans quallen, és evident que la dinamització econòmica de la nostra comarca serà molt important. ¿Bones notícies per a Xàtiva? Això són figues d'un altre paner.

Sembla que la capital de la Costera deixaria de ser el centre de gravetat comarcal, si propera el projecte Valpark, i si les autoritats xativines es queden de braços plegats, sumides en l'atonia. De tota manera, diferents factors menen a l'escepticisme sobre la viabilitat del parc de Vallada. L'horitzó econòmic no és propici per a molta inversió per part de les administracions. El preu de l'energia i les primeres matèries, el deute públic, la prima de risc i la inflació estan disparats. L'infrafinançament de la nostra autonomia continua sent el de sempre. D'altra banda, dubte que l'autoritat portuària, amb voluntat manifesta d'ampliar el port de València, convertisca el de Gandia en competidor directe. També crida l'atenció que es proteste contra la instal·lació de grans infraestructures d'energies renovables i s'advoque alhora per urbanitzar 1.300.000 metres quadrats al cor de la Vall de Montesa. Però la gran pluja de diners irrigarà també altres poblacions. ¡Xàtiva, sense anar massa lluny! S'anuncien cent cinquanta milions d'euros per a la línia fèrria Xàtiva Alcoi. Si es llegeix detingudament la nota informativa d'Adif, no queda clar, però, quina cosa s'hi pensa fer.

¿S'electrificarà el trajecte? (En temps de transició ecològica i lluita contra el canvi climàtic, una línia renovada per la qual circulen trens dièsel és un oxímoron, un absurd.) D'altra banda, els terminis, de licitació i execució dels treballs, remeten a la pròxima legislatura. Serà millor que tornen a guanyar les eleccions els actuals partits de govern. Altres distints, partidaris de retallar i privatitzar serveis, podrien tombar un projecte més vell que anar a peu. A la mateixa categoria d'obres iniciades o enllestides a Xàtiva durant el pròxim període municipal pertanyen la rehabilitació de l'antic monestir de Santa Clara —que albergarà el Centre Raimon d'Activitats Culturals i els nous jutjats—, l'ampliació del pavelló Francesc Ballester o la construcció del nou ambulatori i el nou centre d'educació especial Pla de la Mesquita. També es torna a prometre la construcció d'un nou edifici per a l'IES Francesc Gil de Canals, idea nascuda quan Judes era fadrí i sa mare festejava. Però vénen eleccions. Cal conquerir el vot. ¡Que rode la roda dels bons propòsits!

És l'hora de traure projectes que romanien al fons de l'armari i d'anunciar pluja de milions. Una línia Xàtiva Alcoi electrificada, un nou institut i —posats a somiar— una estació de l'AVE a la capital de la Costera serien aconseguiments increïbles. Part almenys dels plans i els somnis es concretarà, però creixen els dubtes. A còpia de desatendre demandes ciutadanes, els governants multipliquen el nombre d'escèptics. De fet, quan sent parlar de reducció dels temps de durada dels trajectes ferroviaris, d'intermodalitat i d'estacions d'AVE, m'entren ganes —segons el meu estat d'ànim— de riure o de plorar, perquè pense en l'enorme caos de la línia C-2 de rodalies, que enllaça València amb Moixent. Retards, cancel·lacions i utilització d'autobusos, per a suplir el servei ferroviari en trams de la línia, estan a l'ordre del dia. ¡Visquen l'escalfament global i els combustibles fòssils! S'han creat diverses plataformes —Mocadors al vent, per exemple— que protagonitzen campanyes de protesta contra Renfe. Als atipats els rellisca la pluja de promeses.

(publicat a Levante-EMV, el 18/06/2022)

Actes del Corpus 2022

Tenir un dia dolent

«Primer que descentralitzen els diners i després que ens porten un quadre del Reina Sofia», va dir Mónica Oltra, referint-se a la idea de traure de Madrid organismes estatals, llançada per Ximo Puig. L'observació d'Oltra és disculpable; qualsevol persona pot tenir un dia dolent. El president de la Generalitat no havia parlat de portar a València un quadre del Reina Sofia. En realitat, denunciava l'aspiradora madrilenya, l'abús de quedar-se les seus de tots els organismes estatals. Proposava redissenyar una Espanya polifònica i desconcentrada, un estat amb forma de malla. Això no és incompatible amb la millora del finançament autonòmic i de les inversions de l'Estat al nostre territori. Amb voluntat política, es podrien fer totes les coses alhora. Imagine que la contestació de la vicepresidenta estava mediatitzada per la seua situació personal. Deu tenir ficat el cap al calvari judicial que l'espera. Com ja s'ha dit altres vegades, des del 15-M, el vell ordre espanyol creu que la seua situació de privilegi trontolla. Per això té desplegada una guerra contra tots els grups que suposen un perill per a la perpetuació de l'statu quo tradicional.

Les hostilitats se centren sobretot en UP i els partits nacionalistes perifèrics. Totes les armes són bones: les mentides, el lawfare (la guerra judicial)... La injustícia comesa amb Alberto Rodríguez fou l'últim episodi d'aquesta guerra. El judici contra el polític canari desposseït de la seua acta de diputat fou una farsa; no hi havia proves del delicte de què era acusat (més bé n'hi havia que demostraven la seua innocència). Ara és possible que haja arribat el torn de Mónica Oltra. La dreta valenciana li té unes ganes especials; les seues samarretes i els discursos que pronunciava des dels escons de l'oposició encara couen al PP. Per tant, no es pot descartar que vagen a per ella. Deu estar nerviosa. Però les manifestacions de la vicepresidenta també amaguen prejudicis: «Ja tenim prou museus a València. L'alta cultura és cosa de quatre gats i s'ha de parlar de coses serioses, perquè vénen eleccions.» Les paraules d'Oltra remeten al centralisme del cap i casal o a la desconeixença del valor econòmic del patrimoni cultural. En qualsevol cas, no diuen res de bo de la dirigent de Compromís. Una vicepresidenta de la Generalitat ha d'estar ben informada.

Ximo Puig no ha proposat crear a València una seu del Prado, o del Reina Sofia. ¡Ves a saber el perquè! Al País Valencià hi ha moltes poblacions a més de la capital. Si un museu esdevé nucli irradiador i atrau nombrosos visitants, proporciona retorn econòmic al seu entorn geogràfic. Els museus madrilenys, per exemple, creen molta ocupació directa i indirecta; donen treball a càrrecs directius, conservadors, bibliotecaris, administratius, restauradors, zeladors, vigilants, personal de seguretat i neteja. El Prado, el Reina Sofia i altres museus obtenen beneficis amb la venda dels tiquets i els objectes que ofereixen a les botigues: llibres, catàlegs, postals, records... També obtenen beneficis per la concessió d'espais per a cafeteries i restaurants, i per la cessió de drets i altres activitats. Com l'enorme oferta museística obliga els visitants a sojornar més d'un dia a Madrid, l'hostaleria i la restauració també fan negoci i creen, per tant, llocs de treball. En realitat, moltes empreses del sector serveis (comerç, oci, espectacles) acaben beneficiant-se de l'afluència de visitants. Igual passa a Barcelona, Bilbao, Florència, Màlaga, París, Londres, Berlín...

A una ciutat mitjana com Xàtiva li vindria molt bé una mínima part d'aquesta activitat. Per tant, aqueixa imatge que donà Oltra, de tenir-ne de sobra en matèria cultural, estava de sobra. Els museus, amb la condició que estiguen ben gestionats i oferisquen continguts atractius, poden dinamitzar l'economia dels llocs que els acullen. Demanar un quadre del Reina Sofia i exigir millor finançament autonòmic no són coses incompatibles. És més: els fons dels museus públics madrilenys són propietat de tots els ciutadans de l'Estat. No és just que se'n beneficien només els habitants de Madrid. A més, cal recordar que la pintura barroca i d'èpoques anteriors —les obres de Josep de Ribera o Velázquez, per exemple—, que alberga el Museu del Prado, prové de les antigues col·leccions reials dels Àustries. Els monarques d'aquest llinatge eren reis de la Corona d'Aragó. No es tracta, evidentment, de desmantellar el Prado, però els seus magatzems amaguen moltes obres que no estan a la vista del públic. No passa res si Compromís, que es proclama nacionalista, vindica la vinguda de part d'un patrimoni que també és dels valencians.

Xàtiva afònica

El president de la Generalitat assumia en començar la setmana l'informe d'Espanya polifònica i desconcentrada: un país amb forma de malla, seminari impulsat per la càtedra Prospect 2030 de la Universitat de València. Ximo Puig llançava la idea de traure de Madrid organismes estatals. Va proposar que la seu de Ports de l'Estat siga traslladada a València. La desconcentració que demana Puig suscitarà debat. En principi, sembla una idea de recorregut curt. De fet, l'endemà mateix, la ministra portaveu refredava prou les expectatives; informava que només es contempla l'emplaçament fora de Madrid dels organismes de nova creació. Quedava molt clar, per enèsima vegada, que els valencians tenim escàs poder d'influència en els diferents governs centrals. Mai no ens prenen seriosament. El pla de Puig té sentit; en països democràtics com Alemanya, Itàlia o Suïssa, tot funciona de manera reticular, no radial. Tanmateix, els socis de govern i l'oposició desdenyen la proposta, titllada de brindis al sol. Diuen —i no els falta raó— que és més urgent millorar el finançament autonòmic i les inversions de l'Estat al nostre territori. ¡Xe, facilíssim!

A mi em crida l'atenció un aspecte concret del pla descentralitzador, la creació d'un museu en xarxa Prado Reina Sofia amb subseus a Cantàbria, Múrcia i Andalusia. Clar i net: Puig proposa repartir els fons de dos dels millors museus de l'Estat només per terres de l'antiga Corona de Castella. No sabria com qualificar que la mateixa Generalitat renuncie a compartir un patrimoni comú. I és que hi ha centralisme pertot arreu. També existeix el de València ciutat. És evident que el cap i casal està molt ben assortit de museus. El de Belles Arts alberga una de les millors col·leccions estatals d'art medieval i renaixentista. Però el País Valencià no s'acaba a l'Horta. He reflexionat en altres ocasions sobre la idea de convertir Xàtiva en una ciutat de museus, per tal d'atraure visitants que pernocten més d'un dia a casa nostra. Una subseu del Prado esdevindria el potent nucli irradiador que necessitem. Josep de Ribera, lo Spagnoletto, seria la icona d'una gran pinacoteca xativina. La Casa de l'Ensenyança no compta amb obres indiscutiblement atribuïbles a Ribera, però el Prado en té moltes que no estan a la vista del públic. I ens les podria cedir.

Cal recordar que els magatzems del museu madrileny oculten vint-i-un olis —molts procedents de les antigues col·leccions reials—, deu dibuixos (sanguines, plomes, aiguades) i un gravat tots obra innegable de l'Spagnoletto. El president de la Generalitat, que proposa un Estat polifònic, sembla oblidar que el País Valencià també té moltes veus. Xàtiva sol estar afònica. Quan vostès llegesquen aquestes línies hauran passat cinc dies des que es va conèixer la proposta de Ximo Puig, però és possible que les nostres autoritats locals encara no hagen dit ni piu. En realitat, la Casa de l'Ensenyança tampoc no sortiria airosa d'una visita d'inspectors del Prado. La l'actual configuració del nostre museu de belles arts s'inaugurà a les darreries del mandat d'Afonso Rus, cosa que tingué conseqüències: la plaça de director, vacant, no fou ocupada per un tècnic expert; no s'establiren criteris museològic i museogràfic adients; es decidí d'enviar a l'edifici reformat peces arqueològiques que haurien d'haver romàs a l'Almodí i obres adotzenades que desentonen.

El disseny dels espais expositius és manifestament millorable. Els objectes artístics no haurien d'exhibir-se al costat d'extintors d'incendis, ni en corredors estrets. Les restes de l'antiga Capella Borja de la Seu estan mal exposades en un passadís amb sortida d’emergència. (L’altura de les claus de volta escapa a qualsevol escala raonable.) En fi, certs assumptes s’han d’encomanar a especialistes en la matèria. Em semblà, en 2015, que els errors eren esmenables per un equip municipal nou i amb sensibilitat per l'art i la cultura; afortunadament, cap de les espifiades no era irreversible. Però ja han passat set anys i les coses continuen igual. Hom troba a faltar un projecte museístic de primera magnitud i atractiu. Per tant, és quasi millor que els responsables municipals hagen estat muts. D'altra banda, atès el context polític actual, podem imaginar quin futur tindrà la proposta d'estat polifònic i desconcentrat. Però això no atenua l'enorme decepció que ens provoca la irrellevància de la ciutat, habitual amb successius governs de distints colors.

(publicat a Levante-EMV, el 04/06/2022)

Corpus 2022

 

Cartell de Patricia Bolinches

Turisme reinventat

Puteoli. Pouets. ¿Què faig jo a Puteoli? No ho sé. Estava còmodament repapat al sofà de ma casa i em trobe de sobte a Puteoli. El terra i el trespol de l'habitació tremolen. Arriba el patró de l'alberg. ¿Quin dia és?, pregunte. 24 d'octubre de l'any 79. Hora tèrcia —no sé què s'haurà fet del meu rellotge, però deuen ser les set del matí passades. Des de fa alguns dies, tenim petits terratrèmols, diu. Hi estem acostumats. El de l'any 69 fou d'una intensitat enorme. Va destruir cases, vil·les i temples a Stabia i Pompeia. La basílica i el temple de la Fortuna Augusta de Pompeia patiren desperfectes seriosos. Açò d'ara és un no res. ¿Tens algun negoci al port?, em pregunta tafaner. Fins a la tarda no atraca als molls la nau onerària carregada amb àmfores de Creta, continua el patró. Si no tens res a fer aquest matí, pots anar a l'amfiteatre o al lupanar. Hi ha llobes gregues, síries, anatòliques. Has de preguntar per Ecloga, Arxigènia, Eutròpia o Actea. Qualsevol d'elles et deixarà ben satisfet per un sesterci. No se m'ha perdut res al port, pense. Quant a les meuques, no en tinc cap necessitat. Em fique la jaqueta —millor dit, la lacerna— i em dispose a sortir de l'alberg per a fer una passejada. Camine sense rumb. Malgrat ser d'hora, hi ha molts rotlles. Totes les persones semblen mirar en la mateixa direcció. ¡Mireu el Vesuvi!, fan. Cap al sud s'alça la gran muntanya cònica. Del seu cim escapa una enorme fumarada. Els terratrèmols són freqüents. Pense que hauria de ficar-me en contacte amb Travels to Past perquè m'envie de tornada a casa. Però no sé pas com fer-ho. Casualment, passe per davant del lupanar, un petit edifici de dues plantes situat en la cruïlla de dos carrers secundaris. Als brancals de la porta pengen uns penis de terrissa. Un home —per l'aspecte, deu ser un esclau— m'invita a entrar. Sembles persona acomodada, em diu. Puja a la planta de dalt. El patró ha comprat unes joves síries que et faran una feina exquisida. Em pot la curiositat. Entre al vestíbul, presidit per una enorme pintura mural del deu Príap subjectant-se el llarguíssim fal·lus erecte amb la mà dreta. Veig cinc o sis cubicles oberts. Tenen llits tronats. Les parets estan decorades amb frescos que representen distintes posicions eròtiques. Comence a sospitar que l'agència xativina de Travels to Past no m'explicà bé els detalls del full de ruta. Faig acció de pegar mitja volta. Però l'empleat del bordell no està disposat a perdre un client. M'agafa pel braç. No t'has de preocupar de res. Les habitacions de dalt estan molt netes. Tens una safa i una tovallola ben gran de cànem. Per un quinari i tres asos, ¡servei complet! I s'inclou el profilàctic. ¡Puja, puja! I m'espenta cap amunt per una escala lateral. En arribar al pis de dalt, apareix una xica de rostre melangiós. ¡Ave! Em diuen Arxigènia. ¿I tu, com et dius? Vincentius, li conteste. ¿Quin prenom és aquest? ¿D'on véns? Vinc de Saetabis Augusta, un municipi de la Hispània Citerior, li dic. Entrem en una cambra. La xica es queda nua. Té uns pits preciosos. M'ajuda a llevar-me la lacerna, la túnica —o els pantalons, no sé— i el subligaculum. Em fa gitar sobre el matalàs. De sobte, la trepidació d'un sisme fa vibrar la cambra. Em vestisc i abandone precipitadament el bordell, avergonyit per haver estat a punt de col·laborar amb el sistema esclavista. Ja és l'hora sisena. Després de deambular per diverses vies de Puteoli, entre en una taverna. En acabar el dinar, coques redones i planes de blat, fruita, formatge i un got de vi amb mel, camege de nou pels carrers. A l'hora nona, qualsevol diria que és de nit. Plou cendra. Veig en un mur un grafit electoral: «Us pregue que feu edil Helvius Receptus, digne de dirigir la cosa pública, home bo.» ¡Polítics! Gire la vista cap al sud. Una colossal fumarada negra amb llamps s'eleva des de l'horitzó i s'escampa pertot. Des de Neàpolis fins a Misenum, tot el cel està negre. He sentit dir que la columna de fum té una altura superior a viginti milia passuum —podríem estar parlant de 25 quilòmetres. Per la rodalia del mercat sent com un home diu que Gaii Plini Secundi naves ad Stabias navigant. Sí, em ve al cap haver llegit alguna vegada que Plini el Vell, prefecte de la flota de Misenum, havia partit amb les seues naus cap a Stabia, la posterior Castellammare di Stabia, als peus del Vesuvi, per a veure de prop la gran erupció volcànica i ajudar uns amics. Hi va trobar la mort a causa dels gasos tòxics. Recorde haver llegit també que, en esclatar la seua cúspide, el Vesuvi havia passat de con perfecte a con truncat. Un monumental núvol ardent —un flux piroclàstic—, que baixà del volcà a una velocitat de set-cents quilòmetres per hora i amb unes temperatures que oscil·laven entre set-cents i dos-cents graus, sepultà aviat les ciutats de Pompeia i Herculà. La capa dels diversos materials dipositats tenia una altura de vint metres. Un posterior vessament de lava i nombroses cendres arribaren també fins a Puteoli i Misenum. Tanmateix, tot això ho vaig llegir en 2002, molts anys abans d'acceptar els serveis de Travels to Past. !Mare meua, quin embolic cronològic! Mentre camine cap a l'alberg, comprove que l'agitació i la por s'han emparat dels habitants de Puteoli. Potser pensaran que el món s'acaba. ¿Tindrà clients Arxigènia?, cavil·le. Qui sap. Com més va, més preocupat estic. Abans d'arribar a la fonda, m'entra el pànic. Rumie que Puteoli sempre em sonarà a putada. Demà, he de buscar transport per a fugir d'aquí, resolc. Em gite aviat, però no puc agafar el son. Sent esclafits llunyans i un fragor enorme. Les portes del proper Avern deuen estar obertes de bat a bat. Els tremolors al sostre, al terra i als murs del cubicle on jac no cessen. ¿Paquet d'iniciació? ¿Oferta gratuïta? Quan torne a casa, hauré de tenir unes paraules amb el personal de l'agència de viatges, em dic. Per fi, la meua cambra es fon en negre. L'endemà, a primera hora del matí, estic davant la porta de la sucursal xativina de Travels to Past, amb la cara, les mans i la roba ennegrides. És dilluns 8 de novembre de 2021. No he tingut temps de dutxar-me. ¿Vas estar allí?, pregunta sorneguer l'empleat que em féu l'oferta de gran viatge al passat. Sí, vaig estar allí, però quasi m'hi deixe la pell, cabró, conteste. El dicteri no sembla immutar-lo gens ni mica. ¿Què més vols? Has tingut turisme d'aventura, reinventat i gratuït, diu alçant els muscles. Jo estic a punt de traure foc pels queixals. A més, ¿et va agradar Arxigènia o no?, afegeix amb gest murri i una rialla burleta.

 

© 2022 Ximo Corts

Actualitat

La història pot repetir-se

La democràcia liberal, amb totes les seues imperfeccions —al cap i a la fi és el sistema polític que millor s'adiu amb els interessos de la burgesia capitalista—, ha proporcionat en algunes parts del món èpoques de calma i benestar relatius, bé que mai no haja arribat a eliminar del tot la injustícia i la pobresa. Després de la Segona Guerra Mundial, el capitalisme tolerà l'ascens socialdemòcrata al poder, cosa que va afavorir la pau social i el consens cultural. Sobretot des del maig francès de 1968, s'iniciaren moltes transformacions socials: la joventut esdevingué nou subjecte històric; esclatà la revolució sexual; sorgiren legislacions que liberalitzaven el divorci i l'avortament; els valors del patriarcat entraren en crisi; es generalitzà el rebuig a l'autoritarisme... Durant un temps, la dreta no posà en qüestió l'assoliment de millores relatives a llibertats i drets. Valors com la igualtat, posem per cas, eren acceptats per tothom. Però la treva va durar ben poc. Actualment, la dreta i l'extrema dreta parlen sense complexos de carregar-se la cultura "progre". Retornen les idees reaccionàries. Jo veig el futur de les democràcies liberals molt complicat.

Les coses empitjoraren des de la caiguda del Mur de Berlín; Rússia i diversos països que havien girat en l'òrbita soviètica passaren del comunisme a l'autoritarisme d'extrema dreta, després d'un trànsit per períodes de capitalisme salvatge; el comunisme xinès esdevingué capitalisme de partit únic. En estats amb democràcia liberal, el sistema capitalista ja no tingué fre. Per tant, la tirania —o la seua modalitat contemporània, l'autoritarisme neofeixista— i versions atenuades del despotisme s'escampen veloçment. Un fill del dictador Ferdinand Marcos, per exemple, ha guanyat les eleccions presidencials filipines. En realitat, ens dirigim vers un futur polític en què van a proliferar les denominades democràcies il·liberals. Ja en tenim exemples en Europa: Hongria, Polònia, Rússia... En aquests estats governen partits autoritaris —Llei i Justícia dels bessons polonesos Jarosław i Lech Kaczyński, Fidesz-Unió Cívica Hongaresa de Viktor Orbán, Rússia Unida de Vladímir Putin— que celebren eleccions periòdiques, sovint falsejades, però no respecten les minories, ni els drets de les dones, ni la separació de poders, ni l'oposició política, ni la llibertat de premsa...

Alguns teòrics neguen el concepte d'il·liberalisme i parlen directament d'autoritarisme d'extrema dreta, nacionalista, xenòfob i masclista. Estaríem davant de propostes polítiques que li donen una aparença nova, modernitzada, als vells feixismes d'entreguerres. Acaben sent, però, noves formes de tirania. I aquesta desemboca freqüentment en la guerra. Diferents conflictes bèl·lics a l'antiga Iugoslàvia, el Caucas, l'Orient Mitjà i Ucraïna ens ho recorden. A l'Europa occidental, diferents partits, com l'espanyol Vox o el Reagrupament Nacional francès, s'emmirallen en Fidesz-Unió Cívica Hongaresa i Rússia Unida. Jo, que vaig viure la infància, l'adolescència i part de la joventut en temps franquistes, em faig creus de veure com anem enrere. Se sol dir que la història es repeteix. En realitat, la història mai no es repeteix de la mateixa manera. Això pot despistar qui estiga als llimbs. Els senyals del que pot arribar a succeir són múltiples: Macarena Olona, amb el braç alçat, cità José Antonio Primo de Rivera, dimecres passat, al Congrés dels Diputats: Ya hemos alzado la bandera. Ahora toca defenderla con alegría. ¡Viva España! Sí, la història pot repetir-se.

La farmacèutica Ana Artigues

La nau que mai no va flotar

La lenta dilució de C's, com un terròs de sucre en un got d'aigua, s'esdevé en tots els nivells institucionals (estatal, autonòmic i local). Assistim al procés d'esvaniment al ralentí d'un partit que ens volgué fer creure, ja fa temps, que era socialdemòcrata, primer, i liberal, després. Arribà la famosa foto de la plaça de Colom, en què Albert Rivera apareix retratat amb els caps del PP i Vox, i ja quedà clar per a tothom que el liberalisme de C's brillava per la seua absència. El liberalisme és, abans que res, una filosofia defensora de la llibertat i la tolerància. Nasqué com a reacció contra la manca de llibertat ideològica imperant a l'Antic Règim. Per tant, una persona liberal ha de ser tolerant amb totes les maneres de pensar i actuar que no atempten contra els drets humans. Qualsevol entén perfectament que un liberal no tolere el racisme, posem per cas, però resulta inconcebible que siguen estigmatitzats en nom del liberalisme grups o persones que defensen idees polítiques o religioses refusades per l'establishment. Qui pretenga imposar les seues conviccions als altres (creences, pautes morals o propostes polítiques) no és un liberal.

A la pell de brau sovintegen els "liberals" que només ho són en matèria estrictament econòmica. En realitat, no professen el liberalisme clàssic, sinó una cosa distinta, el neoliberalisme. Quant a les idees, són uns reaccionaris dels grossos. Ser liberal només de boca ha sigut el pecat de C's. Els seus líders i la majoria dels militants són espanyolistes —és a dir, nacionalistes espanyols— fins al moll de l'os. No suporten l'existència de llengües distintes del castellà. Suprimirien de bona gana moltes competències de les comunitats autònomes. De fet, en les últimes eleccions autonòmiques de Castella i Lleó, bona part de l'anterior vot de C's anà a parar a Vox. Per tant, que el d'Inés Arrimadas siga clarament percebut com un partit de dreta no pot estranyar a ningú. Els seus militants i els seus electors acabaran reintegrant-se a l'enorme riu de la dreta espanyola, conservadora o extrema, partidària de les teories neoliberals. Pel que es veu, aqueixa dreta ha oblidat el parer d'Adam Smith: «De cap manera ha d'imposar-se el dret a la propietat davant de les necessitats extremes de la societat.» En fi, ¡ni liberalisme polític, ni econòmic, ni moral!

Jo no conec liberals. No els veig ni a l'àmbit econòmic; molts que aparenten ser-ho reclamen poc estat quan el negoci va bé i la intervenció estatal quan hi ha perill de fallida. En matèria de moral i costums, el liberalisme dels polítics de la dreta carpetovetònica no resulta convincent. Defendre la llibertat, la igualtat davant la llei, la propietat privada i el mercat lliure no basta; cal també reivindicar els valors republicans en sentit ample, la laïcitat de l'Estat, ampliació de drets, respecte a les diferències, tolerància... Durant els últims quaranta-cinc anys, a l'Estat espanyol no hi ha hagut cap partit veritablement liberal. Tampoc no tinc clar que puga existir; la divisió de la nostra societat en extrems oposats i polaritzats no convida a la tolerància. A Xàtiva, des de la darreria de 2021, comprovem en directe la degradació d'allò que havia ideat en 2014 Josep Oliu, president del Banc de Sabadell. («Hauríem de crear una mena de Podemos de dretes», va dir.) María Beltrán demanà la baixa al partit taronja sense renunciar a la seua acta de regidora.

Continua participant al govern municipal com no adscrita, assegurant al PSOE majoria absoluta. (Aquesta dona devia pertànyer a la minoria centrista de C's.) I mentre escric aquestes línies, Juan Giner, l'altre regidor taronja, ha dimitit de les seues delegacions municipals. També deixa el partit sense renunciar a la seua acta, després d'haver criticat l'antiga companya, que va titllar de trànsfuga. Açò tampoc no importa massa, ja que els següents de la llista ja van abandonar fa temps la nau que s'afona. ¡Un panorama ben negre! La molt probable desaparició de C's en les pròximes eleccions municipals mena a un futur incert. Veurem el resultat del test més imminent, les eleccions autonòmiques andaluses. Els sondeigs no auguren res de bo per a l'esquerra. Si es repeteix allò succeït a Castella i Lleó, si el vot taronja emigra cap a Vox, algú haurà de tocar a sometent. La presència d'ultres al saló de plenaris ens permetria conèixer una combinació letal de neoliberalisme econòmic, il·liberalisme polític brutal i espanyolisme visceral. El temps dirà.

(publicat a Levante-EMV, el 21/05/2022)

Rinopitecs

Ja sabem —excepte alguns creacionistes recalcitrants— que els nostres parents més pròxims de l'escala animal són els primats. Potser per això compartim amb ells la propensió a les rivalitats, a la formació de coalicions masculines per a controlar el poder, a la guerra. És ben possible que l'herència genètica comuna ens faça tan semblants. Som capaços del millor i del pitjor. Fa pocs dies, veia un magnífic documental de vida salvatge en què apareixia el rinopitec ataronjat, dit també mona de les neus, que té el rostre blavós i és de costums arborícoles i vegetarians. Habita zones muntanyenques de fins a 3.000 metres d’altitud, al sud-oest de la Xina i el Tibet. Com viu en boscos on fa un fred que pela, el seu nas ha esdevingut molt curt i aplanat —un de normal se li congelaria. Cada clan es composa d'un mascle alfa i diverses femelles amb les seues cries. No es barallen pel menjar, que és ben escàs la major part de l'any, i s'estrenyen per donar-se calor els uns als altres. Tot molt tendre. Ara bé, quan s'acosta un altre clan, ¡la batalla ferotge està servida! El comportament dels humans no és molt distint del del rhinopithecus roxellana.

La humanitat fa la guerra des dels seus orígens. Atès que les persones tenim una intel·ligència molt superior a la dels simis, hauríem d'haver escarmentat de tants i tants conflictes bèl·lics les conseqüències dels quals són terribles: mort (de joves sobretot), fam, violacions, exili, malalties, destrucció, seqüeles traumàtiques, empobriment... També podríem haver après que la tirania és l'avantsala de la guerra. Entre 1922 i 1953, tot el món —especialment Europa— véu desfilar el feixisme, el nazisme, l'estalinisme, el conflicte civil espanyol, la Segona Guerra Mundial. Totes aquestes conteses ens haurien d'haver vacunat contra l'horror, però està clar que el feixisme i la guerra s'assemblen al virus de la grip, que cal combatre amb una vacuna periòdica. En diversos racons del món (Àsia, Àfrica, Amèrica del Sud) mai no van cessar les tiranies i les guerres. A l'Europa vencedora del feixisme, però, els protagonistes de l'horror havien quedat immunitzats. Ara bé, en passar algunes dècades, els seus fills, néts i besnéts, que semblaven no recordar res del que havien viscut els pares i els avis, tornaven a batallar feroçment, com els clans de rinopitecs.

No sortim de l'estadi simiesc. El setge de l'acereria Azovstal de Mariupol recorda molt la batalla de Stalingrad, durant la Segona Guerra Mundial, en què van morir uns dos milions de persones. Encara es desconeix el nombre final de víctimes a Mariupol —evidentment inferior—, però l'heroica defensa ucraïnesa del complex siderúrgic evoca la resistència dels soldats russos a la riba oest del Don en 1942. Putin encara no havia nascut —ho faria en 1952—, però coneix perfectament els episodis terribles de Stalingrad —Volgograd a hores d'ara— i de Sant Petersburg, la seua ciutat nadiua, sotmesa pels alemanys a un setge aterridor. Els seus pares el van patir. A la llar, sentiria les històries espantoses de la guerra. ¿Com s'explica que el fill de les antigues víctimes s'haja convertit ara en victimari? ¿Com és possible tanta desmemòria? L'absència de cap mena d'ètica deu ser clarament la raó principal, però tampoc no hauríem de descartar les pulsions de mascle alfa. En qualsevol cas, l'ambició desmesurada i la megalomania menen a l'autoritarisme, que no casa amb el pacifisme. L'enèsima lluita d'un primat, per tal de furtar territori d'altri, està servida.