Sembla que Sòcrates va dir açò: «Només sé que no sé res.» Més endavant, Aristòtil diria que «el dubte és el principi de la saviesa». I per fi, Descartes posà el fonament a la racionalitat moderna amb el seu dubte metòdic. Ara bé, no s'han de confondre les dubitacions d'aquests filòsofs amb l'escepticisme. Sòcrates estava en contra dels sofistes, els quals titllava d'escèptics i relativistes morals. El dubte és el millor camí d'arribada a la veritat. L'objectiu de Sòcrates era adquirir el coneixement, equivalent a la virtut —pensava que només actuem mal per ignorància. Per la seua banda, l'objectiu de Descartes era trobar veritats absolutament certes, ço és, de què no es pogués dubtar, per a fonamentar així el coneixement. Sabedor dels greus problemes de Galileu amb la Inquisició, tardà molt a publicar El discurs del mètode, en què havia suprimit parts essencials de la seua física. Ni Sòcrates ni Descartes eren relativistes, però van establir la norma bàsica de funcionament de la societat democràtica: la convivència pacífica sols és possible si les nostres veritats són contínuament sotmeses al dubte, perquè les apreciacions humanes resulten sovint errònies.
Si ens fixem, l'Església blasma sovint el relativisme moral de la societat actual. Tal relativisme és en realitat el mecanisme de revisió constant de l'estat de les qüestions, ben útil per a servar la pau entre persones que pensen de maneres distintes. El pensament lliure impulsor del progrés sempre naix del dubte. Les religions —les tres grans religions del llibre, judaisme, cristianisme i islam— tenen un enorme problema: diuen que sols existeix una veritat, revelada. (Els clergues són els encarregats d'interpretar-la.) La religió no admet dubtes. Tard o d'hora, esdevé un corpus de dogmes que s'han de creure. El fervor dels qui creuen en veritats unívoques és molt perillós, perquè pot derivar en fanatisme. En coneixem les seqüeles. El seguidor de cada religió creu que la seua és l'autèntica. Els fidels de les altres romanen en l'error. Es pot arribar a l'extrem de justificar la guerra contra els infidels, per tal d'imposar el triomf del veritable regne de Déu. Durant tota la història, religió i violència han estan estretament lligades. La religió ha fet molt de mal. Caldria recordar unes paraules de Steven Pinker, professor de psicologia de la Universitat de Harvard.
«Qui creu que només acceptant la paraula o els plans de Déu se salvarà d’una eternitat a l’infern pot pensar que fa un favor a altres persones si les tortura perquè abracen la fe. Creu que els fa el major favor de la seua vida; millor unes poques hores de tortura ací que una tortura eterna a l’infern. Anar pertot arreu titllant la Bíblia, posem per cas, de mite o llegenda és com propagar una malaltia mortal. Allò més responsable des del punt de vista de la seguretat pública és silenciar el propagador del mal abans que puga infectar altres persones.» Nombrosos musulmans pensen igual. «Com va dir Voltaire, qui aconsegueix que cregues en l’absurd pot aconseguir també que faces veritables atrocitats. Hi ha creences que deriven de supersticions. Si eliminàrem la superstició, eliminaríem les arrels de la violència.» En 1989, l'aiatol·là Khomeini va promulgar una fàtua en què decretava la condemna a mort de l'escriptor Salman Rushdie. L'acusava de blasfèmia i apostasia pel contingut de la novel·la Els versos satànics. S'oferí una recompensa a qui executés la sentència. Fa pocs dies, després de tres dècades, aparegué un voluntari disposat a complir l'encomanda.
Moltes persones religioses s'esforcen a demostrar la tolerància de les religions i els seus textos fundacionals. Als països democràtics, la gent progressista sol ser partidària de respectar totes les creences. Ara bé, només el coneixement i la saviesa són dignes de respecte. La superstició, no. La màxima «Respecta les persones i combat pacífica però radicalment les seues creences, si són errònies» és perfectament democràtica. Però com més va, més es generalitza la penalització dels ultratges a la religió. Tanmateix, burlar-se de creences no hauria de ser delicte. Agnòstics i ateus hauríem de ser tan radicals en la defensa de tots els valors que sostenen la convivència lliure d'amenaces religioses com altres ho són defenent la fe. Si sembrem dubtes, si llevem legitimitat a les creences, si argumentem que no existeix infern o que potser no hi ha res després de la vida —no podem esperar altra cosa—, ja no estaria moralment justificat torturar algú per a obligar-lo a convertir-se, ni occir ningú per blasfem. La fal·libilitat és més humana que la veritat absoluta. Dubtar contribueix clarament a la convivència en pau i felicitat —aspiració liberal, no ho oblidem.
Si ens fixem, l'Església blasma sovint el relativisme moral de la societat actual. Tal relativisme és en realitat el mecanisme de revisió constant de l'estat de les qüestions, ben útil per a servar la pau entre persones que pensen de maneres distintes. El pensament lliure impulsor del progrés sempre naix del dubte. Les religions —les tres grans religions del llibre, judaisme, cristianisme i islam— tenen un enorme problema: diuen que sols existeix una veritat, revelada. (Els clergues són els encarregats d'interpretar-la.) La religió no admet dubtes. Tard o d'hora, esdevé un corpus de dogmes que s'han de creure. El fervor dels qui creuen en veritats unívoques és molt perillós, perquè pot derivar en fanatisme. En coneixem les seqüeles. El seguidor de cada religió creu que la seua és l'autèntica. Els fidels de les altres romanen en l'error. Es pot arribar a l'extrem de justificar la guerra contra els infidels, per tal d'imposar el triomf del veritable regne de Déu. Durant tota la història, religió i violència han estan estretament lligades. La religió ha fet molt de mal. Caldria recordar unes paraules de Steven Pinker, professor de psicologia de la Universitat de Harvard.
«Qui creu que només acceptant la paraula o els plans de Déu se salvarà d’una eternitat a l’infern pot pensar que fa un favor a altres persones si les tortura perquè abracen la fe. Creu que els fa el major favor de la seua vida; millor unes poques hores de tortura ací que una tortura eterna a l’infern. Anar pertot arreu titllant la Bíblia, posem per cas, de mite o llegenda és com propagar una malaltia mortal. Allò més responsable des del punt de vista de la seguretat pública és silenciar el propagador del mal abans que puga infectar altres persones.» Nombrosos musulmans pensen igual. «Com va dir Voltaire, qui aconsegueix que cregues en l’absurd pot aconseguir també que faces veritables atrocitats. Hi ha creences que deriven de supersticions. Si eliminàrem la superstició, eliminaríem les arrels de la violència.» En 1989, l'aiatol·là Khomeini va promulgar una fàtua en què decretava la condemna a mort de l'escriptor Salman Rushdie. L'acusava de blasfèmia i apostasia pel contingut de la novel·la Els versos satànics. S'oferí una recompensa a qui executés la sentència. Fa pocs dies, després de tres dècades, aparegué un voluntari disposat a complir l'encomanda.
Moltes persones religioses s'esforcen a demostrar la tolerància de les religions i els seus textos fundacionals. Als països democràtics, la gent progressista sol ser partidària de respectar totes les creences. Ara bé, només el coneixement i la saviesa són dignes de respecte. La superstició, no. La màxima «Respecta les persones i combat pacífica però radicalment les seues creences, si són errònies» és perfectament democràtica. Però com més va, més es generalitza la penalització dels ultratges a la religió. Tanmateix, burlar-se de creences no hauria de ser delicte. Agnòstics i ateus hauríem de ser tan radicals en la defensa de tots els valors que sostenen la convivència lliure d'amenaces religioses com altres ho són defenent la fe. Si sembrem dubtes, si llevem legitimitat a les creences, si argumentem que no existeix infern o que potser no hi ha res després de la vida —no podem esperar altra cosa—, ja no estaria moralment justificat torturar algú per a obligar-lo a convertir-se, ni occir ningú per blasfem. La fal·libilitat és més humana que la veritat absoluta. Dubtar contribueix clarament a la convivència en pau i felicitat —aspiració liberal, no ho oblidem.
