Guerra cultural i electoral

Dies enrere, aquestes planes publicaren una magnífica reflexió de Vicent Soler sobre la negativa de la Generalitat a renovar el conveni per a la rehabilitació de l'antic convent de Santa Clara. La negativa és doble: no vol que aculla ni el Centre Raimon d'Activitats Culturals ni els jutjats. En el seu article, l'exconseller d'Hisenda s'interrogava sobre les raons per les quals la dreta no vol saber res de Raimon. Soler plantejava preguntes molt pertinents que cadascú s'ha de contestar. Però es poden aportar més elements per a la reflexió. Comencem pels jutjats. Tradicionalment, la dreta ha estat renitent a instal·lar serveis públics en el nucli històric. Molts recordaran el debat suscitat per la construcció del Gran Teatre. L'esquerra era més partidària d'emplaçar-lo al costat de l'antic convent de Sant Domènec. La discussió no era intranscendent; un centre històric sense dotacions públiques està condemnat a la mort lenta. Els nous jutjats susciten el mateix tipus de controvèrsia: el govern municipal d'esquerres advoca per Santa Clara, però la dreta prefereix el polígon industrial. (La dreta inclou bona part de l'àmbit judicial, majoritàriament conservador.)

Jutges, advocats i altres membres de l'estament exigeixen arribar en cotxe fins a la mateixa porta de la seu judicial. I la consellera del ram, oriünda d'Aiacor, compra la pretensió. L'Ajuntament ha ofert la possibilitat de reservar per als jutjats una planta de l'aparcament de la Glorieta. Però els del PP no cauen del ruc. Els importen un rave que el projecte estiga redactat, sense oposició de conselleria fins ara, i que ja s'haja concedit la llicència municipal. Tampoc hem de descartar altres motius. Un dels edificis de l'antiga immobiliària Llanera situats a la Ronda Séquia de la Vila és propietat de dos notaris ben relacionats amb l'estament judicial. Pot ser l'opció elegida per conselleria, però l'immoble no està en sòl dotacional institucional, i només l'Ajuntament té competència per a requalificar-lo. Quant al Centre Raimon d'Activitats Culturals, l'agrupació local del PP ja donava senyals del que anava a passar; no vol el CRAC a Santa Clara. Raimon és persona non grata per al PP, tant a nivell local com autonòmic. Sols cal repassar l'hemeroteca.

 

Durant el mandat de Rus es posaren traves a l'actuació del cantautor en Xàtiva. Ni l'Ajuntament, ni les diputacions, ni la Conselleria de Cultura, llavors en mans del PP, van enviar representació oficial a actes significatius en la biografia de Raimon, com el lliurament de la medalla d’or de la Universitat de València en 2009 i la concessió del doctorat honoris causa per la Universitat d’Alacant en 2011. El fill predilecte de Xàtiva representa allò que més odia la dreta: la unitat de la llengua. La gent del PP li té quimera fonamentalment per això. Raimon ha viscut bona part de la seua vida a Barcelona, però mai no ha perdut els trets fonètics, lèxics i gramaticals propis de la parla de la seua terra, perquè «qui perd els orígens perd identitat». Ha emplenat auditoris de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, ha musicat poetes valencians i catalans, però tots els públics l'han entès i l'han aplaudit. ¡Massa per als qui odien la llengua! ¡Damunt, és d'esquerres! ¿Com no han de mirar Raimon de mal ull? A Madrid s'esdevingué una cosa ben semblant amb l'escriptora Almudena Grandes. El PP és més de retre homenatges a gent com Mario Vaquerizo.

Cal recordar que la consellera d'Educació, Cultura i Universitats vol eliminar els autors catalans del currículum de batxillerat. Això és com si el ministeri d'educació mexicà volgués llevar del currículum de literatura espanyola autors com Miguel de Cervantes o Juan Ramón Jiménez. En fi, el lector pot pensar que l'endarreriment de la rehabilitació de Santa Clara només s'explica per la guerra cultural, l'animadversió a Raimon i els interessos corporatius d'una minoria. Però crec que tampoc no s'han de perdre de vista els càlculs electorals. El PP aspira a recuperar la plaça xativina en els pròxims comicis municipals. El preocupa la perspectiva d'un govern d'esquerres amb un balanç espectacular de realitzacions en vigílies d'eleccions (nou ambulatori, nou edifici per al centre d'educació especial, monestir de Santa Clara rehabilitat i amb el Centre Raimon d'Activitats Culturals i els nous jutjats ja inaugurats...). Es pot sospitar que la Generalitat planeja posar pals a les rodes de tots els projectes en què cal finançament autonòmic. S'admeten apostes.

(publicat a Levante-EMV, el 02/05/2026)

Espectacle judicial al Tribunal Suprem

¿Existeixen les casualitats? Sí, però se solen donar de tant en tant. Que en un sol àmbit apareguen moltes coincidències és massa casualitat i convida a pensar que hi ha gat amagat; certes coses rarament es repeteixen consecutivament en un lapse brevíssim. L'àmbit judicial està ben curull d'estranys atzars i coincidències. L'any té dotze mesos i tres-cents seixanta-cinc dies, però les vistes orals del cas Kitchen i el cas Koldo s'estan celebrant alhora, els mateixos dies del mateix mes del mateix any. En el primer cas es jutgen fets esdevinguts en 2013. En el segon, els presumptes delictes daten de 2020. De fet, la instrucció en el Tribunal Suprem de la peça de les màscares, en què estan imputats Aldama, Koldo i Ábalos, s'obrí l'any passat. Però la casualitat ha volgut que les dues vistes coincidisquen en el temps. Altra coincidència: les declaracions estrella de les dues causes, la de l'inspector Manuel Morocho com a testimoni en la Kitchen i la de Víctor de Aldama com un dels acusats en el cas Koldo, s'han produït paral·lelament durant els mateixos dies. Tornem al principi: massa casualitats conviden a pensar que hi ha gat amagat.

Naturalment, la declaració d'Aldama —el qual pot mentir i inventar-se falòrnies, perquè no està obligat a dir la veritat si l'incrimina— ha tapat totalment el testimoni esborronador de l'inspector Morocho. ¿Per què? L'altre dia escoltava com un tertulià de dretes ho explicava: A la gente le atrae más el asunto Koldo porque hay sobornos, dinero, queridas, prostitutas... No negaré que el morbo atrau molta gent, però cal recordar que l'opinió pública sol ser l'opinió publicada. Els mitjans de la dreta prefereixen posar en primera plana les acusacions sense proves llançades per Víctor de Aldama, perquè perjudiquen Pedro Sánchez, el seu govern i el PSOE. Ben aviat, PP i Vox han utilitzat les acusacions sense proves per a carregar contra Sánchez. Núñez Feijóo ha arribat a dir: Si no presenta una querella por calumnia es que las acusaciones son ciertas. Com és llicenciat en dret, hauria de conèixer l'article 805 de la Llei d'Enjudiciament Criminal. No pot presentar-se una querella contra l'acusat, per calumnies fetes en judici, sense permís del tribunal que, inclús si l'autoritza, vigilarà que no s'ataquen elements de l'estratègia de defensa de l'acusat.

Total: amb l'espectacle d'Aldama davant del Tribunal Suprem està passant desapercebut el cas Kitchen, molt més greu que l'assumpte de les mascaretes. A l'Audiència Nacional es jutja una operació il·legal organitzada pel govern de Rajoy. Bàrcenas, ex tresorer del PP, fou espiat per la policia sense cap autorització judicial. La cúpula del Ministeri de l'Interior dirigit per Jorge Fernández Díaz està acusada d'utilitzar de manera il·legal la policia i els fons reservats de l'Estat per a fer desaparèixer proves del finançament il·legal del PP i del cobrament de suborns per part dels seus dirigents. Inclús s'arribaren a utilitzar els serveis de mercenaris. És possible que Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal, Secretària General del PP, estigueren al tant de l'operació. Ja existien uns àudios del comissari Villarejo que provaven tot açò. Però les declaracions de Manuel Morocho, obligat a dir veritat per ser testimoni a la causa, reblen el clau. Encara més: ha quedat ben clar que els superiors de l'inspector es dedicaren a torpedinar la seua investigació. Fins i tot volgueren llevar-se'l de damunt. L'escàndol hauria de ser majúscul.

Incomprensiblement, durant la instrucció, el jutge Manuel García-Castellón va deixar fora de la causa Mariano Rajoy, Dolores de Cospedal i altres possibles còmplices de la Kitchen. I aquesta setmana, durant la vista oral, la presidenta de la sala, Teresa Palacios, s'ha dedicat a impedir que advocats i testimonis de l'acusació puguen contar tot el que saben. En canvi, Víctor de Aldama ha pogut esplaiar-se al Suprem sense que el president de la sala el cridés a l'ordre —si bé és cert que Aldama no és testimoni, sinó acusat. El cas de les màscares revesteix menor gravetat que la Kitchen. Ábalos i Koldo haurien cobrat suborns, en metàl·lic i en espècie, per la concessió de contractes públics. ¡Un clàssic de la corrupció! Ara bé, més enllà del lloguer de pisos per a les amants i la seua col·locació en llocs de treball ficticis en organismes públics, no apareix res, ni comissions, ni metàl·lic, ni augments patrimonials significatius... ¿Quaranta milions en Suïssa, com Bárcenas? ¡No! Jo done per descomptat que Ábalos i Koldo rebran alguna pena, ¿però com s'explica que una "casualitat" haja tapat el testimoni horripilant de l'inspector Morocho?

Poesia del canonge Gonçal Viñes

Llibres prohibits

El passat dijous 23, festivitat de Sant Jordi, celebràrem el dia del llibre. Amb independència del tradicional debat sobre l'oportunitat d'una celebració com aqueixa, és molt evident que corren mals temps per als llibres. Pel que es veu, torna l'índex de llibres prohibits; el govern autonòmic valencià, en mans de les dretes (la conservadora i la neofeixista), vol eradicar del currículum de batxillerat els autors catalans. Ignorem si Francesc Eiximenis, que va redactar per als jurats de València l'obra Regiment de la Cosa Pública, figurarà a la llista dels prohibits. Havia nascut a Girona, però escriví gran part de la seua obra a València, on visqué vint-i-sis anys. Sembla que anem enrere, com els crancs. De 1559 a 1966, l'Index Librorum Prohibitorum et Expurgatorum fou la llista oficial de publicacions que l'Església Catòlica considerava herètiques, immorals o perilloses per a la fe. El seu objectiu era frenar la difusió d'idees crítiques, sobretot després de la Reforma de Luter, que es propagava ràpidament gràcies a l'invent de la impremta. El Concili de Trento i la Inquisició intentaren evitar que l'heretgia protestant s'escampés fora d'Alemanya.

Es publicaren successives edicions de l'Index Librorum Prohibitorum. La primera va aparèixer a Roma en 1559 sota el pontificat de Pius V. A Espanya, el primer índex s'havia publicat en 1551. Era una reimpressió del publicat a la Universitat de Lovaina en 1546, per ordre de Carles V, amb un apèndix dedicat als llibres espanyols. Els índexs incloïen una enorme quantitat de llibres de tota mena, però prestaven especial atenció a les obres de temàtica religiosa i, particularment, a les traduccions vernacles de la Bíblia. També examinaven llibres científics i obres de ficció. La seua última edició incloïa més de 4.000 títols i autors com Descartes, Voltaire, Kant, Victor Hugo i Darwin. La primera llista oficial fou promulgada en 1559, amb l'edició més influent en 1564 després el Concili de Trento. S'actualitzà més de quaranta vegades fins a la seua abolició definitiva en 1966, sota el pontificat de Pau VI. L'Índex era l'instrument per a prohibir la lectura, la possessió o la venda de llibres "perniciosos". Incomplir la prohibició implicava l'excomunió i altres diverses penes imposades per la Inquisició —que sovint va organitzar cremes de llibres.

Obres molt notables figuraren a l'Índex: Crítica de la raó pura, de Kant, Madame Bovary, de Flaubert, Els miserables, de Victor Hugo, tractats de científics com Copernico i Galileo... En cada diòcesi, el bisbe nomenava un censor librorum encarregat del control dels llibres. Podia atorgar l'imprimatur o prohibir-ne la publicació quan els considerava herètics o incitadors a la desviació. La Inquisició espanyola publicà els seus propis índexs entre 1551 i 1819, sovint més estrictes que el romà —incloïen obres en gallec o català. En fi, malgrat les prohibicions, molts llibres inclosos a l'Índex esdevingueren clàssics de la literatura universal, palesant el fracàs de la censura per a impedir la circulació d'idees. Les interdiccions deixaren de sortir efectes a partir de determinat moment històric, però el nihil obstat quominus imprimatur del bisbe respectiu encara ha de figurar en els llibres oficials de l'Església (traduccions oficials de la Bíblia, llibres litúrgics, catecismes i llibres de text de religió). En tot cas, qui es pense que els índexs de llibres prohibits han desaparegut s'equivoca. Les confessions protestants també practiquen la censura.

En el curs escolar 2023-24, la censura de llibres als EUA assolí nivells de rècord, amb més de 10.000 casos reportats. La censura està impulsada principalment per grups conservadors i noves lleis estatals en zones com Florida i Texas. Es dirigeix majoritàriament a obres que aborden el racisme, la diversitat sexual i la identitat de gènere. Els districtes escolars reben pressions locals, estatals i federals perquè es veden llibres. En 2024-2025, PEN Amèrica va comptabilitzar 6.870 casos en vint-i-tres estats i vuitanta-set districtes escolars a nivell federal. Encara que el nombre experimentava una reducció respecte al curs anterior, mai abans no s'havien aprovat tantes lleis o regulacions per a restringir les lectures de joves i xiquets. Florida lidera les prohibicions amb 2.304 casos, per pressions de grups locals i funcionaris electes, per amenaces de llevar les llicències professionals als educadors que no s'emmotllen i per un marc legal cada vegada més coercitiu. Darrere de Florida vénen Texas i Tennessee. Estats com Utah i Carolina del Sud també s'abonen a la censura amb la creació de llistes estatals de lectures prohibides a les seues biblioteques.

El retorn de Trump a la Casa Blanca va augmentar la pressió als districtes escolars. Las ordres executives, que decreten la prohibició del suposat adoctrinament radical en l'educació primària i secundària, protegir les dones de la ideologia de gènere i acabar amb les polítiques d'inclusió i diversitat, són utilitzades com justificació per a la retirada de llibres de biblioteques escolars o públiques. Així mateix, el desmantellament del Departament d'Educació va donar carta blanca als Estats per a imposar un control ideològic en l'educació pública. Uns 2.050 llibres van estar retirats de les prestatgeries per la pressió que imposa l'existència o l'amenaça de promulgar lleis estatals. Però la majoria de casos derivava de l'autocensura. «No està el forn per a rosques», diu el refrany. La inclusió de llibres de temàtica LGBTQ+ en les biblioteques d'aules i escoles està descartada. Grups de pares musulmans i cristians volen impedir als seus fills la lectura de llibres il·lustrats sobre el tema. En 2025, l'Associació Americana de Biblioteques estimava que més de cent projectes de llei estatals volien ampliar la definició del que es considera nociu per als nens.

També es vol limitar la capacitat dels bibliotecaris per a determinar quins llibres poden tenir en les seues col·leccions. Campanyes impulsades per individus i grups amb opinions supremacistes blanques, homòfobes i nacionalistes cristianes estaven darrere de moltes d'aquestes iniciatives legislatives. Un passatge que aborde identitats homosexuals i trans es confon amb contingut explícitament “sexual” i s'ha prohibit una gran quantitat de literatura per jutjar-la inapropiada i obscena. L'autor més vetat és Stephen King. Les seues obres han patit 206 censures en 2025. Entre els títols llatinoamericans vetats es troben En el tiempo de las mariposas de Julia Álvarez, El amor en los tiempos del cólera i Cien años de soledad de Gabriel García Márquez i La casa de los espíritus i Zorro d'Isabel Allende. ¡Ha! La Conselleria d'Educació n'ha pres nota i vol censurar Ramon Llull, Àngel Guimerà o Mercè Rodoreda. En altres temps, els llibres prohibits per l'Església es conservaven en un dipòsit o armari tancat, anomenat infern, només accessible amb permís especial. Els instituts valencians de secundària també hauran de tenir un "infern".

Commemoració de la Batalla d'Almansa

Colpistes i espies a Xàtiva

El passat 25 de febrer es van desclassificar els papers del 23-F i moria Tejero, l'ex tinent coronel de la guàrdia civil que va irrompre en el Congrés dels Diputats, a trets, el 23 de febrer de 1981. La televisió va transmetre el seu crit: ¡Quieto todo el mundo! Mentre molts diputats s'amagaven darrere les bancades, Gutiérrez Mellado i Adolfo Suárez s'encararen amb els guàrdies. Llavors, el del bigoti llançà el crit que passà a la història: ¡Se sienten, coño! Va morir en Alzira, on vivia amb una filla. Però el vetlatori i la incineració del seu cos es feren en dos tanatoris de Xàtiva, per conveniència de la família i d'acord amb les disposicions de la pòlissa de decessos que tenia subscrita el finat. Total: Xàtiva va estar a les primeres planes de tots els mitjans de comunicació tant estatals com autonòmics. Però no era la primera vegada que els diaris relacionaven el nom de la nostra ciutat amb el d'algun militar conspirador o colpista. Ens hem de remuntar a 1977.

El 9 d'abril d'aquell any fou legalitzat el Partit Comunista d'Espanya. La dreta reaccionària s'ho va prendre malament. L'almirall Gabriel Pita da Veiga, ministre de Marina, presentà la dimissió en senyal de protesta. Manuel Fraga afegí llenya al foc. Va dir públicament que la legalització del PCE havia estat una farsa legal i va encapçalar les protestes contra la decisió de Suárez. Els dies 11 i 12 d' abril, el general Milans del Bosch es reuní amb Fraga i li preguntà: ¿Ahora nos tenemos que mover? Fraga li contestà que tingués calma. Un incís: al PP no li semblava bé la desclassificació dels documents del 23-F; hi apareix Fraga involucrat en alguna conspiració, bé que a penes se'n parla. Però tornem al ministre dimitit. José Luis de Vilallonga publicà en 1991 un llibre titulat El Rey. Conversaciones con D. Juan Carlos I. En les seues pàgines s'esmenta una reunió celebrada a Xàtiva en 1977, en la qual s'havia conspirat contra el futur ordre constitucional i fins i tot contra la mateixa institució monàrquica. L'almirall redactà una carta en què desmentia la seua participació en la reunió. Ja traspassat, la seua família enviaria la carta a Joan Carles.

Segons un periodista de La Vanguardia, la situació política durant la Transició s'avaluava sovint en trobades d'ambaixadors. En maig de 1977, el diplomàtic francès advertí als col·legues que la facció militar més franquista estava a l'Armada. En setembre, l'agregat militar dels EUA fèu als ambaixadors unes confidències que s'havien de mantenir en secret a tot preu. Els parlà d'una reunió a Xàtiva en què havien coincidit Pita da Veiga i Milans del Bosch. Els reunits havien decidit d'enviar una carta al rei mostrant llur disgust pel desgobierno y la situación económica. Avisaven Joan Carles que reemplacés Suárez, Gutiérrez Mellado i otros más. La reunió secreta s'havia celebrat aquell mateix setembre. Havia assistit la flor i nata del generalat. A més de tres exministres (Pita da Veiga, Álvarez-Arenas i Fernando de Santiago), també hi eren Milans, Coloma Gallegos, Cabeza Calahorra, González del Yerro, el general de divisió falangista Iniesta Cano i altres generals en actiu, molts d'ells amb comandament en capitanies generals (Elícegui Prieto, Merry Gordon, Campano, Prada Canillas, Fernández Posse, Manuel de la Torre, etc.).

Tenien la consigna d'anar vestits de paisà. Debateren un canvi de rumb. La majoria volia llevar el rei, titllat de traïdor. Potser algú parlà d'afusellar-lo i proclamar una república presidencialista militar. Milans, de família monàrquica, defensà una solució primorriverista: govern militar amb vistiplau del rei. ¿En quin lloc concret de Xàtiva es reuniren? Segons un guàrdia civil destinat a la comandància local, ja jubilat, hi hagué dues cites: una preparatòria al castell i altra en la finca dels Oriol y Urquijo al Pinar dels Frares, enclavament del terme xativí en la Ribera. ¿Al castell? En 1977, encara era propietat dels fills de Gregorio Molina. L'Hotel Murta també pogué ser punt de cita; un matí, la policia desallotjà el camp de futbol, la piscina i les places d'aparcament del carrer Ángel Lacalle. ¡Massa rebombori per a un conclau secret! Altres parlen de l'Hotel Vernisa, però els amos ja no conserven els registres de clients de l'època. Paul Preston dóna a entendre, en El triunfo de la democracia en España, que Tejero havia començat a ordir l'Operació Galàxia a Xàtiva en 1977, un any abans de reunir-se a Madrid amb Sáenz de Ynestrillas i altres tres oficials. ¿El del tricorni conspirant a casa nostra? Vés a saber. En fi, el seu vetlatori em va refrescar la memòria, però encara hi ha molts enigmes sense aclarir.

(publicat a Levante-EMV, el 18/04/2026)

31a edició

¿Trump està boig?

Cap malaltia no existeix fins que no és percebuda, anomenada i definida. Una tuberculosi, per exemple, compleix aquests tres requisits. ¿I la bogeria? Segons l'Encyclopaedia Herder, bogeria és, d'acord amb l'ús general actual, el terme psicològic per a referir-se a una disfunció mental que implique la pèrdua del juí o de la raó, és a dir, la pèrdua del seny. Per tant, la bogeria suposa un procés d'estranyament, escissió o alienació i, en aquest aspecte, el boig és aquell que no té control de si mateix. Entesa així, la bogeria és una afecció de la ment, i el boig, un dement (aquell que actua de forma incomprensible). Per això, històricament, ser boig ha comportat un estigma social. La noció de bogeria entesa com malaltia mental és tan ambigua que la pràctica psicoterapèutica i les teories psicopatològiques han deixat d'utilitzar-la. Ara, els especialistes es refereixen en concret a cada variant del trastorn mental: esquizofrènia, neurosi, psicosi, etc. En l'esquizofrènia i la psicosi es poden experimentar episodis d'al·lucinació i deliri. Són trastorns greus caracteritzats sovint per conductes socials anòmales i una percepció alterada de la realitat.

L'esquizofrènia altera alguns aspectes del funcionament psíquic, principalment la consciència de la realitat, i causa una desorganització neuropsicològica —sovint complexa— de les funcions executives, dificultats per a la conducta motivada i teleològica, i disfunció social significativa. Els símptomes més freqüents són les creences delirants, el pensament confús, les al·lucinacions auditives, la reducció de les activitats socials i l'aïllament. En definitiva, l'esquizofrènia és una pertorbació total o parcial de les facultats mentals. Al dret espanyol, una malaltia mental greu podia implicar la incapacitació judicial i el nomenament d'un tutor. Però des de l'aprovació de la llei 8/2021, la incapacitació ja no és factible. Tanmateix, és possible garantir la protecció dels malalts mentals; la llei preveu mesures de suport i la curatela, figura que substitueix la del tutor i té limitades les seues funcions en favor del malalt. L'adopció de mesures cautelars urgents i la menor o major limitació de la curatela depèn de la gravetat de la discapacitat psíquica. El malalt tindrà dret, en tot cas, a representació i defensa legal. I tot açò ens mena a la figura de Trump.

 

Moltes persones es pregunten si Donald Trump, més enllà de patir un trastorn narcisista de la personalitat, està veritablement boig. Ignore què estableix el dret civil dels EUA per al cas, però la pregunta està mal feta. La qüestió és saber si pateix una malaltia mental greu (esquizofrènia, neurosi o psicosi) que implique la pèrdua de la raó. ¿Trump està afectat per una discapacitat psíquica greu? Tractant-se del cap d'un estat, l'assumpte, a banda de les seues implicacions mèdiques, s'ha d'abordar des del dret. ¿Està tan "boig" que hauria de ser incapacitat tal com preveia —fent una analogia— el nostre dret civil anterior a la llei 8/2021? (En tot cas, abans de la seua hipotètica incapacitació, caldria sotmetre'l a l'impeachment, el procediment que preveu la Constitució dels EUA per a destituir un president.) En definitiva, i fent servir la parla popular, ¿Trump està boig rematat? Hi ha parers per a tots els gustos. Inclús alguns semblen dir una cosa i la contrària. José Luis Villacañas, per exemple, ho nega a Sergi Pitarch en una entrevista per al digital elDiario.es: Trump no es un loco, hay un plan, una estrategia y un objetivo detrás.

En canvi, en un article titulat "Resistir al delirio", publicat en Levante-EMV l'11 d'abril, sosté que sí, que el president dels EUA està boig. Té una doble vida, cosa que remet a l'esquizofrènia o la psicosi, malalties greus com ja s'ha dit. Villacañas al·ludeix també a la paranoia. ...el mundo asiste a los acontecimientos de un psiquismo dualista cuyo resultado es que la omnipotencia se manifiesta como furia y destrucción, y la negociación como provisionalidad, hasta un nuevo episodio de omnipotencia, opina el columnista. Imagine que la bogeria de què parla Villacañas és metafòrica. Bé que, com diu la saviesa popular, li falte un regó, jo crec que Donald Trump no és un boig rematat. És senyor dels seus actes. A més, les seues accions compten amb el suport de l'establishment nord-americà, que ha optat per la via "dura" per a intentar frenar el declivi de la seua hegemonia mundial. Si Trump patís una demència molt greu seria inimputable —per crims de guerra, posem per cas—, almenys segons el nostre ordenament jurídic. Un esquizofrènic greu, o un psicòtic, podria no ser responsable de les seues accions. Trump és megalòman i dèspota, però no està boig.

Noranta-cinquè aniversari

Vincles entre la dreta i el sionisme

Després de la mort de Franco, la presència en política de personatges d'ascendència jueva —o directament jueus— ha estat freqüent. La influència sionista s'ha fet sentir en molts partits, tant d'esquerra com de dreta, però ha estat especialment intensa en la dreta. Podem recordar la figura d'Enrique Múgica Herzog, diputat socialista i ministre de Felipe González. Múgica, jueu per part de mare, fou defensor ferm d'establir llaços d'amistat entre Israel i Espanya. Jugà un paper destacat en l'establiment de relacions diplomàtiques amb Israel en 1986. En 2004, va defensar la tanca de separació entre palestins i israelians; argüí que el terrorisme la legitimava, opinió que suscità una gran controvèrsia —Múgica l'expressà ocupant el càrrec de defensor del poble. Tanmateix, l'esquerra no sol donar un suport clar a Israel. El lobby jueu sempre ha tingut millors relacions amb PP i Vox. Aznar va ser l'iniciador d'aquestes relacions. En 2015 i 2016, Sheldon Adelson, multimilionari jueu nord-americà, donà dos milions de dòlars a la fundació Friends of Israel Initiative, creada en 2010 a Miami. José María Aznar i Rafael Bardají n'eren membres.

En España s'havia registrat una fundació homònima constituïda per Carlos Bustelo, Enrique Gonzalo Navarro, Pablo Casado i l'esmentat Rafael Bardají. Des de Friends of Israel Initiative dels EUA, que rebia donacions d'Adelson i altres jueus nord-americans, es feren transferències a la fundació espanyola per més de 700.000 dòlars. Per tant, PP i Vox van tenir un paper decisiu en la creació del lobby jueu espanyol. Aznar, Casado i Gonzalo són o eren membres destacats del PP. Bardají, que també hi militava, passà a Vox. Quant a Bustelo, és assessor de la Fundació Disenso, presidida per Abascal. En 2016, Alberto Ruiz-Gallardón i David Hatchwell, jueu, van crear la Fundación Hispano-Judía (FHJ). Ruiz-Gallardón féu més intensa la connexió del PP amb el sionisme. Cal dir que, malgrat el cognom, l'empresari Hatchwel és espanyol i peça clau a l'entramat del lobby sionista. És propietari, entre altres empreses, d'Excem Technologies, una companyia puntera en els camps de la intel·ligència artificial, les telecomunicacions, la defensa i la seguretat gràcies a la seua estreta col·laboració amb la indústria armamentística israeliana.

Els vincles de Hatchwell amb el PP de Madrid —amb Isabel Díaz Ayuso i José Luis Martínez-Almeida— també són estrets. Altre jueu sefardita, Elías Bendodo Benasayag, és membre de la cúpula pepera. La influència sionista en la dreta és molt evident. Entre els membres del patronat de la FHJ, destaquen Juan Ignacio Entrecanales (vicepresident d'Acciona), Juan Luis Cebrián (exdirector d'El País) o Alicia Koplowitz. (Inditex és una de les empreses benefactores de la Fundación Hispano-Judía.) Altre instrument del sionisme hispà, molt agressiu, és l'associació Acción y Comunicación sobre Oriente Medio (ACOM). Hatchwell en fou promotor. ACOM és una mena de braç propagandístic de la FHJ que actua sobretot a les xarxes difonent boles. En 2019, OkDiario firmà un contracte amb ACOM. El diari rebia diners per publicar contingut proporcionat per una associació que es dedica a escampar odi, a acusar d'antisemitisme a qui condemna el genocidi perpetrat en Gaza i a posar demandes judicials (a Ione Belarra, a gent que protestà durant la Volta Ciclista a Espanya, a universitats que tallen relacions amb campus israelians).

Hatchwell presideix altra organització, Zakut, que va rebre un milió d'euros en subvencions de l'Institut de Foment de la Regió de Múrcia, xifra que suposava el 98% del pressupost de l'ens subvencionat. En realitat, des de juny de 2022 a desembre de 2024, l'organització va rebre més de 3.200.000 euros en subvencions públiques procedents de tres comunitats autònomes governades pel PP: Andalusia, Regió de Múrcia i Comunitat de Madrid. També l'Estat concedí en 2024 una subvenció a la Fundación Hispano-Judía de vora 400.000 euros. Per altra banda, des de gener de 2024 fins a setembre de 2025, l'Estat adjudicà a Excem contractes públics per valor de més de 154 milions d'euros. Finalment, l'eurodiputat de Vox Juan Carlos Girauta confessà que havia cobrat d'ACOM. Per a completar el panorama de les estretes relacions entre la dreta i el lobby jueu, podem esmentar dos personatges: Maxo Benalal Bendrihem i Martín Varsavsky. Benalal és secretari general de la Federació de Comunitats de Jueus Espanyols. Era diputat de C's al parlament balear, fou expulsat de la formació taronja i s'afilià a Vox. De nou, el partit d'Abascal.

Malgrat militar en Vox, seguí sent secretari de la FCJE, principal òrgan de representació estatal dels jueus en Espanya. Això sí, deixà de ser vicepresident de LICRA-Catalunya (delegació de la Lliga Internacional Contra el Racisme i l’Antisemitisme), quan la central a París s'assabentà que el polític jueu espanyol s'havia afiliat a la formació ultra. Potser a causa de la seua islamofòbia, Vox pateix certa esquizofrènia; Abascal ha visitat Israel i ha mostrat públicament el seu suport a Netanyahu. En canvi, altres veus de Vox són obertament nazis i antisemites. L'altre membre del lobby sionista a Espanya és Martín Varsavsky Waisman, un empresari de telecomunicacions, noves tecnologies i clíniques de fertilitat assistida. Nascut a Buenos Aires, està nacionalitzat espanyol. En 1998, fundà Jazztel, i el 2016, Prelude Fertility, dedicada a tractaments de fertilitat i fecundació in vitro. Junt amb un associat, adquirí Reproductive Biology Associates, clínica de fecundació in vitro en Atlanta, i My Egg Bank, el major banc d'òvuls dels EUA. En 2017, va crear Overture Life, una companyia enfocada a l'automatització dels laboratoris d'embriologia.

Varsavsky ha protagonitzat algunes polèmiques. Està a la llista de contactes d'Epstein. En 2025, després de les protestes per la participació d'un equip israelià a la Volta Ciclista d'Espanya, Varsavsky prestà sa casa en Madrid per a un sopar i una festa en honor a l'equip. L'empresari fou membre de la Fundación OneVoice, dedicada a promoure la pau al Pròxim Orient, però l'abandonà argüint el suport que l'esquerra nord-americana, espanyola i de la resta d'Europa dóna a Hamàs. Varsavsky simpatitza amb les propostes d'Elon Musk i Milei sobre el tancament de serveis públics i té unes idees sobre la reproducció humana pròximes a les dels nazis. Potser també s'endevina darrere d'ell l'ombra del multimilionari nord-americà Peter Thiel, que propugna un món dirigit per una mena de superhomes. Però no tots els jueus espanyols —entre 20.000 y 40.000— són sionistes. Jonás Benarroch, posem per cas, cineasta jueu del sector publicitari, que va nàixer a Tànger, no simpatitza amb la deriva ultradretana de la FCJE. Altra jueva, Daniela Rosenfield, rebutja l'atac de Hamàs, però no comprèn l'aterridora resposta del govern d'Israel.

Benarroch és el portaveu de la delegació catalana de JCALL, una associació internacional jueva creada a París que invoca la necessitat d'acabar amb l'ocupació dels territoris palestins i defèn la creació de dos estats d'acord amb les fronteres anteriors a 1967. (La secció catalana de JCALL fou fundada en 2018.) Tanmateix, la gran majoria dels jueus autòctons està a favor del sionisme instal·lat a Israel. A la Catalunya independentista, el sionisme desperta prou simpaties, sobretot en la dreta, potser pels vincles empresarials i acadèmics amb Israel i pels evidents paral·lelismes entre sionisme i nacionalisme. La majoria de partits i organitzacions nacionalistes han tingut al llarg dels anys simpatia per l’Estat d’Israel. El cas més evident és el de Junts per Catalunya. Bé que han sorgit veus discrepants —la de l'eurodiputat Antoni Comín, per exemple—, Junts solia donar suport al "legítim dret de defensa d'Israel", és a dir, a l'argument central del sionisme. El vincle entre dreta independentista i sionisme ve de lluny. Des de Pujol, passant per Artur Mas i Puigdemont, tots els presidents de l’òrbita convergent han mostrat la seua simpatia per Israel.

Jordi Pujol mai no ha ocultat la seua fascinació per David Ben-Gurion, l’arquitecte indiscutible de l’Estat jueu. Un punt àlgid del suport a l'estat hebreu foren els intents d'obrir una Delegació de la Generalitat a Israel, operació aturada quan es va trencar el govern d'ERC i Junts. En ERC sempre hi ha hagut contradiccions. L'antiga militant i diputada Pilar Rahola és avui la portaveu més abrandada del sionisme català. En fi, atesos els vincles de la dreta i el món empresarial amb el lobby jueu, no pot estranyar a ningú que PP i Vox tinguen moltes dificultats per a condemnar les actuacions genocides de l'Estat d'Israel. Sovint, s'arriba al ridícul. Sobre la retenció il·legal i violenta per part de l'exèrcit israelià d'un soldat espanyol de la força d'interposició de l'ONU al sud de Líban, Ester Muñoz, portaveu del PP, declarà açò: Sabemos que estuvo retenido durante una hora. Yo he estado en controles de tráfico que me han tenido bastante más tiempo retenida. No podem esperar que Aznar, Núñez Feijóo i Abascal condemnen amb rotunditat el genocidi a Gaza, l'agressió no provocada a Iran, els assassinats a Cisjordània i la terrible invasió del Líban.

Setge medieval a Cuba

L'existència del dret internacional —una existència relativa, perquè les contravencions han estat freqüents— permetia certa estabilitat en les relacions entre estats. Sembla, però, que ens dirigim cap a un món en què imperarà la llei de la selva. Una de les transgressions més significativa i duradora de la legalitat és el bloqueig a Cuba. Els EUA el titllen d'embarg. Addueixen que Cuba nacionalitzà de manera il·lícita béns de ciutadans nord-americans. Les coses s'han d'explicar bé. Les nacionalitzacions en Cuba es realitzaren conforme a les disposicions del dret internacional; la Resolució 1803 (XVII) de l'Assemblea General de l'ONU, “Sobirania permanent sobre els recursos naturals”, diu al seu punt 4: «La nacionalització, l'expropiació o la requisició hauran de fundar-se en raons o motius d'utilitat pública, de seguretat o d'interès nacional, els quals es reconeixen com superiors al mer interès particular o privat, tant nacional com estranger. [...] es pagarà a l'amo la indemnització corresponent, d'acord amb les normes en vigor a l'Estat que adopte les mesures en exercici de la seua sobirania i de conformitat amb el dret internacional.»

L'excusa d'EUA és que Cuba no volgué pagar les indemnitzacions. Això no és cert. Segons altra resolució de Nacions Unides, les indemnitzacions s'han de pagar dins dels límits que resulten apropiats, cosa que s'oposava a les demandes nord-americanes de compensació ràpida, adequada i efectiva. Dit d'altra manera: Cuba oferia establir unes quotes, pagar a terminis. Els EUA volien pagament immediat al comptat. I en base a aquesta pretensió, inassumible per Cuba, s'imposà el bloqueig ja fa vàries dècades. Les conseqüències han estat terribles per als cubans; les autoritats dels EUA no sols tallaren els intercanvis comercials (importacions i exportacions) amb Cuba. També van establir sancions per a països tercers que no secundaren el bloqueig. (Algunes empreses espanyoles han patit les conseqüències.) Però tot açò és embolicar la troca. En realitat, l'establishment dels EUA no suporta que l'illa —el seu pati de darrere— siga autònoma i tinga un govern comunista. Si el bloqueig ja era molt dolent per als cubans, l'accés de Donald Trump a la presidència dels EUA ha agreujat la situació fins a límits insuportables. ¡Setge medieval!

Des de l'antiguitat, l'estratègia més comuna per a emparar-se d'un oppidum, d'una fortificació (un castell o una ciutadella) o d'una ciutat era sotmetre a setge la plaça que es volia conquerir. El setge impedia l'arribada d'aigua, queviures i altres subministraments a la població encerclada. Diferents episodis històrics mostren que les conseqüències eren patides tant per les guarnicions militars com per altres pobladors (dones, ancians, xiquets). Trump ja no dissimula; vol emparar-se de Cuba. I ha decidit que no hi entre una gota de combustible. Fins ara, l'illa rebia petroli de Veneçuela. Això ja s'ha acabat. Mèxic, que seguia enviant ajuda, ha estat amenaçat per Trump. Sense petroli no poden funcionar el transport públic, ni els serveis d'emergència, ni la recollida de fem, ni les centrals elèctriques... L'electricitat és imprescindible per a hospitals, frigorífics, nombrosos processos productius... La conservació del menjar, el funcionament d'incubadores, de quiròfans i d'aparells radiològics i la il·luminació depenen de l'energia elèctrica. El malparit de Trump sotmet Cuba a un setge medieval. ¿Per a enderrocar el govern comunista de l'illa?

 

 Vinyeta de Petar Pismestrovic

Pot agradar o desagradar el govern d'un país —a mi no m'agraden els governs comunistes—, però cap estat no està legitimat per a ingerir-se als afers interns d'altre, i menys mitjançant un bloqueig que atempta al dret internacional i que s'ha de titllar de criminal per les conseqüències sobre població civil indefensa. En realitat, Trump no està gens preocupat pels drets humans a Cuba. Només aspira a emparar-se'n. Comença a ser un costum del mandatari narcisista cometre tota classe de crims —els de guerra inclosos— i d'atacs al dret internacional humanitari. En pura lògica, Trump hauria d'estar processat pel TPI. Ja sé que això és somniar truites; anem cap a un món governat per la llei de la jungla. Tanmateix, em subleva que cap estat dels autoproclamats democràtics no reaccione davant la injustícia que es comet amb Cuba. ¿Ningú no gosa trencar el bloqueig i subministrar ajuda solidària als cubans? ¿Això de prohibir les exportacions de petroli a un estat no mereix cap reacció de l'ONU? Cada país hauria de ser lliure de mantenir relacions comercials amb qui vulga. Definitivament, estem assistint a un setge medieval en ple segle XXI.

¿Amenaça nuclear a l'horitzó?

A hores d'ara és difícil saber com acabarà la guerra desencadenada per Israel i EUA contra Iran. Sembla que les coses no van massa bé per als agressors imperialistes i sionistes. La resistència iraniana els ha sorprès. Les contradiccions de Donald Trump són constants, però plana la sospita que voldria escapolir-se de l'embolic que ell mateix ha provocat. ¡Difícil! Fer passar per honrosa una retirada és missió impossible. D'altra banda, Netanyahu està empipat davant la perspectiva que els EUA deixen sol Israel. Trump podria estar temptat de repetir, abans de marxar, la decisió nefasta de Nixon a la guerra de Vietnam, uns bombardejos terribles i indiscriminats, la qual cosa tampoc no suposaria cap alteració substancial del que ja s'ha fet fins ara. Els bombardejos diaris sobre territori iranià des que començà l'agressió han de ser titllats de crims de guerra. S'ataquen objectius que no tenen caràcter estrictament militar: escoles i liceus, universitats, centres de recerca científica, zones residencials, infraestructures civils (aeroports, ponts, dessaladores, dipòsits de combustible, centrals elèctriques...), hospitals, fàbriques de productes mèdics...

Deixar un país sense energia elèctrica, medicaments, centres mèdics, escoles i altres serveis de primera necessitat posa en perill la vida de milers de civils innocents i atempta contra el dret internacional humanitari. Donald Trump ha dit que vol retornar Iran a l'edat de pedra abans d'abandonar l'escenari bèl·lic, és a dir, ha confessat les seues intencions criminals. La incògnita és saber què farà Israel. ¿Continuarà les hostilitats contra Iran i el Líban en solitari? ¿Seguirà comptant amb subministraments militars dels EUA? ¿I Iran? ¿Cessarà d'enviar míssils i drons al territori israelià? Les autoritats de Tehrân podrien veure's temptades de martellejar Israel fins a l'hipotètic col·lapse de l'estat jueu. Dubte que ho aconseguiren, però aquesta hipòtesi mena a la darrera pregunta: ¿Estaran pensant les autoritats extremistes israelianes en la utilització del seu arsenal nuclear? Fins ara, la bomba atòmica ha tingut caràcter dissuasiu. Estava descartada la seua utilització. Ara bé, la temptació de fer-la servir si el posseïdor se sent acorralat no s'ha de menystenir. Està latent el perill de llançar una bomba bruta o, directament, una bomba atòmica.

D'altra banda, Israel tampoc no està lliure de l'amenaça nuclear. En 2007, el diplomàtic Ignacio García-Valdecasas publicava a la pàgina web del Real Instituto Elcano l'article titulat "El lobby israelí en Washington y su influencia en el Estado de Israel". En un dels seus paràgrafs, deia el següent: No puedo compartir la opinión de quienes minusvaloran los riesgos de la proliferación nuclear en Oriente Próximo. Oponerse a la proliferación tiene un valor en sí mismo, aunque se esté indirectamente beneficiando a Israel y aunque éste sea el principal causante y responsable de esta proliferación. Tampoco la comparto cuando señalan que es harto improbable que un Estado islámico con tecnología nuclear ponga su armamento a disposición de un grupo terrorista; dependerá de la solidez del régimen y del grado de fanatismo de sus dirigentes. A un grup islamista que decidís d'utilitzar l'arma nuclear no li caldria llançar-la al centre d'Israel; n'hi hauria prou amb llançar-la en qualsevol frontera per a provocar una devastació gegantina. I les repercussions a escala planetària serien inimaginables. La crisi és, per tant, d'extrema gravetat.

Hi ha molts odis creuats i concentrats en una extensió petita de territori. Ampliar les hostilitats a l'antic imperi persa no ha estat una bona idea. Els odis passaran de pares a rebesnéts i l'Estat d'Israel mai no es podrà sentir segur. Crec que el moviment sionista ha errat els càlculs adobant les polítiques agressives de l'estat jueu. La censura impedeix conèixer realment la magnitud dels danys que estan provocant els míssils i els drons iranians. Podrien ser més grans del que es diu. Atesos l'extremisme i el fanatisme religiós dels partits que formen la coalició de govern d'Israel, la temptació d'utilitzar armament nuclear deu ser molt forta. Les autoritats ni afirmen ni neguen la possessió d'arsenal nuclear, però no hi ha dubtes entre els analistes internacionals que Israel compta amb un nombre indeterminat d'ogives nuclears. Si els EUA es retiren de la guerra, si Iran continua martellejant Israel i aquest veu en perill la seua supervivència, qualsevol escenari és factible. En fi, la situació bèl·lica al pròxim orient és força preocupant i ningú no sap a hores d'ara quin final tindrà. El pitjor malson seria que Netanyahu decidís de prémer el botó nuclear.

La música, la vida i la política

Va nàixer a la primeria dels cinquanta. Passà tota l’edat primerenca escoltant històries familiars sobre atrocitats comeses pels “rojos” i programes de ràdio com Matilde, Perico y Periquín. La seua fou una infància de ràdio i cinema en blanc i negre. En arribar a l’adolescència, estava fart d’escoltar cançons de Juanito Valderrama i Dolores Abril, de José Guardiola o de Gloria Lasso —avorria especialment la cançó ¡Canastos!, que interpretaven a duo ella i Luis Mariano. Durant l’època d’institut, caigueren a les seues mans, per casualitat, els primers discos de Los Sírex, Los Mustangs i, oh sorpresa, The Beatles i The Rolling Stones. A partir de llavors, ja no volgué saber res de la cançó moderna, la tonadilla, la copla o el flamenc. Es va deixar els cabells llargs i, seguint la invitació de Los Sírex —que cantaven un tema titulat Si yo tuviera una escoba—, agranà la banda sonora que havia acompanyat fins aleshores la seua infància. Quan es féu jove, vingueren el pickup i els primers amors —durant el Preu, tingué dos romanços successius.

Per Pasqua, ell i els seus amics començaren a organitzar balls al xalet d’Esplugues, en Pino Grande. Les escenes eren entendridores: ells lluitaven per arrimar-se a les xiques; elles posaven els colzes al davant; tots i totes amb el cor en un puny, per por que arribaren de sobte els pares d’Esplugues i truncaren les passions juvenils. I mentre, les cançons de Matt Monro, The Mamas & The Papas i Otis Redding sonant al pickup. ¡Quins temps! A la Universitat, va descobrir els cantautors i va encendre molts llumins als concerts de Raimon, Lluís Llach, Ovidi Montllor... S’acabava el franquisme; eren temps de lluita per recuperar, com més aviat millor, la delejada llibertat. Ell sentia, tanmateix, una mena d’estranya esquizofrènia. ¿Com era possible que li agradaren alhora Lluís Llach i Emerson, Lake & Palmer? ¿Era lògic que els seus coneguts maulets s’emocionaren veient una dansà i ell s’avorrís? ¿Tenia sentit experimentar millors vibracions escoltant Made in Japan, de Deep Purple, o Brown Sugar, dels Rolling Stones, que Juan Salvador Gaviota, de Neil Diamond, o Campanades a morts, de Lluís Llach? ¡Ha! La vida i les seues contradiccions.

El nostre protagonista va comprendre aviat una cosa evident: els concerts d'alguns cantautors no l’havien emocionat per les qualitats musicals dels intèrprets; l’havien copsat la contundència dels missatges i els ambients electritzats. A partir de llavors, blasmà els intents —característics de Diamond o Llach— de barrejar música popular i música culta, d’intentar convertir una cançó pop de cinc minuts en una simfonia inacabable de caires beethovenians. Ell preferia temes més simples de Dire Straits o Police, balades de Sade o experiments psicodèlics i progressius com els de Pink Floid i King Crimson. Van passar els anys i el nostre home esdevingué finalment un burgès provecte. A hores d'ara té —¡veges!— els cabells esclarissats, molt curts i blancs, s’ha reconciliat amb les músiques ètniques (posant Pep Gimeno “Botifarra” en un altar), li agrada la música antiga, la barroca (atresora la integral de Johann Sebastian Bach en CD), ha redescobert el flamenc (sobretot el de fusió) i és, per damunt de tot, un gran aficionat al Jazz, al Rhythm & Blues i al Blues. Sent debilitat pels saxofonistes, els trompetistes, els pianistes, els guitarristes...

Quant a cantants, li agraden Nat King Cole, Billie Holiday, Frank Sinatra, Sarah Vaughan, Ella Fitzgerald, Johnny Hartman, Eliane Elias, Ester Andújar, Andrea Motis... Col·lecciona discos de músiques cubana i brasilera. Conserva en perfecte estat de revista la seua ingent col·lecció de vinils i el seu antic equip reproductor de música (amplificador Luxman, platina de casset Teac, giradiscs Thorens, lector de CD Marantz, altaveus anglesos...). A Xàtiva, venien discs i tot allò relacionat amb ells (tocadiscs, càpsules, amplificadors, altaveus) en poquíssims llocs: Baldrés, Super-Son i, sobretot, Soni-Disc, botiga regentada per Joan Bacete. Un món desaparegut. Avui, tothom es descarrega la música als mòbils. La vida dóna molts tombs. I els gustos musicals, també. Qui ignora els del nostre home dóna per descomptat que només deu ser aficionat al cant d’albades. Com fou militant d'un partit valencianista... Ja fa quaranta anys d'això. I la política va cap a horitzons ignots. Ja no existeix Soni-Disc, però tampoc el grup municipal de Compromís.

(publicat a Levante-EMV, el 04/04/2026)

Impunitat

Jo tinc molt clara la diferència entre semita (terme despullat actualment de qualsevol connotació racial), jueu, sionista i israelià, però pot haver-hi molta gent que no sàpiga distingir unes coses d'altres. Tan semites són els àrabs com els hebreus, perquè comparteixen arrels lingüístiques comunes. Jueu és qui practica la religió jueva. Sionista és el seguidor d'una ideologia suprematista basada en mites. Israelià és el ciutadà de l'estat d'Israel. ¿Poden coincidir les quatre condicions? Sí. En Israel hi ha molta gent que és alhora sionista i jueva. Semita ja no ho tinc tan clar, perquè hi ha israelians de procedències molt diverses i l'hebreu modern parlat a Israel és en bona mesura una creació artificial, encara que ha acabat parlant-lo el 72% de la població. Els àrabs israelians i els jueus procedents de països àrabs de pròxim orient o nord d'Àfrica, el 20% de la població, parlen àrab. També hi ha més d'un milió d'immigrants de l'antiga URSS que parlen rus. Ara bé, la creació mateixa de l'estat d'Israel fou un projecte sionista. Sionistes foren els pares fundadors. El sionisme és transversal; segons les enquestes, la majoria de la població hebrea és sionista.

El sionisme impregna tant les files laboristes com les dels partits religiosos i de dretes. Això explica que la majoria dels israelians hebreus veja bé el genocidi perpetrat a Gaza, l'agressió a la República Islàmica d'Iran i la invasió de Líban. Fora d'Israel, el sionisme està escampat per tots els països anomenats "occidentals". A Espanya també té tentacles, especialment en els partits de dretes. El vicesecretari general del PP Elías Bendodo, posem per cas, és jueu d'arrels sefardites. Hi ha presència jueva en múltiples sectors: política, banca, finances, indústria, energia, noves tecnologies, cinema i espectacles, esports, casinos... Entre les persones més riques del món hi ha nombrosos jueus, com ara Larry Page, cofundador de Google, Larry Ellison, fundador d'Oracle, Mark Zuckerberg, CEO de Facebook, Michael Bloomberg, polític i financer, George Soros, financer... El ja desaparegut magnat del joc Sheldon Adelson, amb moltes propietats immobiliàries a Las Vegas, també era jueu. Altra família jueva famosa són els Rothschild, banquers. El lobby sionista és especialment actiu als EUA, però també en molts altres països (Regne Unit, França, Alemanya, Rússia...).

En EUA, el lobby no podria exercir tanta influència sense el suport dels cristians evangèlics —o sionistes cristians—, un conglomerat de luterans, metodistes, baptistes, adventistes, etc. Segons la creença adventista, la segona vinguda de Jesucrist està pròxima i s'ha de produir en un Gran Israel amb fronteres bíbliques i poblat només per jueus que hauran de convertir-se o perir. Tot el que s'acaba de dir explica molts successos al pròxim orient. Jo no sóc ni antisemita ni odie els jueus, però rebutge el sionisme radicalment. Tanmateix, l'antisemitisme, entès com odi racista vers els jueus, que havia desaparegut pràcticament després de conèixer-se la magnitud de les atrocitats comeses pels nazis, pot reviscolar. Moltíssima gent no entén que les antigues víctimes s'hagen convertit en botxins. Tampoc no s'entén que al govern israelià, format per ultradretans sionistes i fanàtics religiosos, se li tolere tot: desobediència a les resolucions de Nacions Unides, invasió i apropiació de territoris de països veïns, genocidi, colonialisme, apartheid, agressions no provocades a estats sobirans, crims de guerra, robatori de terres i llars de palestins, menyspreu al dret internacional...

¿L'última idea del govern sionista d'Israel? Instaurar la pena de mort amb forca per a presoners palestins acusats de terrorisme. Cal recordar que estan tancats a les presons israelianes xiquets acusats de terrorisme simplement per llançar pedres als soldats del Tzáhal (Forces de Defensa d'Israel). També sovintegen confessions arrancades sota tortura. En definitiva s'atempta contra la igualtat davant la llei. Un estat que es reclama democràtic no aplicarà idèntica pena en casos equiparables; colons que han assassinat palestins a Cisjordània surten indemnes dels tribunals. L'escena del ministre extremista Itamar Ben-Gvir i uns diputats, lluint a la solapa un pin amb la forca i brindant amb xampany després que la Knéset aprovara la pena discriminatòria i cruel, remet als episodis més foscos de la ignomínia humana i mereix figurar a la història universal de la infàmia. Moltes persones creiem que Israel hauria de ser expulsat de l'ONU, que cal trencar relacions diplomàtiques amb l'estat jueu, que els dirigents israelians sionistes han de ser jutjats pel Tribunal Penal Internacional. Però res d'això no succeirà; el sionisme gaudeix d'impunitat.

Botxins

Vinyeta de Maarten Wolterink