Ara li toca el torn a Isabel-Clara Simó

De vegades, els creadors (els artistes, els escriptors) naveguen per una mar de contradiccions. Poden exhibir una personalitat egoista, malaltissa o poc presentable des del punt de vista moral i, tanmateix, produir obres meravelloses. El pintor Caravaggio, per exemple, tingué una vida ben turbulenta. Hagué de fugir de Roma per haver comès un homicidi. Cervantes fou tancat el 1597 a la Presó Reial de Sevilla per haver-se apropiat diners públics. (Fou descobert després de ser trobades diverses irregularitats en els comptes que portava com a recaptador d'imposts.) Com és natural, els escriptors tenen ideologia. Louis-Ferdinand Destouches, que firmava les obres amb el pseudònim de Céline, tenia posicions antisemites i d'ultradreta, i fou acusat d'haver estat un col·laboracionista durant l’ocupació nazi de França. Tanmateix, és autor d'una obra magnífica, Viatge al final de la nit. Llorenç Villalonga milità en Falange i col·laborà en l'eliminació de les entitats culturals catalanes després que els militars feixistes triomfaren a Mallorca el 19 de juliol de 1936. De fet, la novel·la Bearn o la sala de les nines es va publicar inicialment en castellà.

En altres ocasions, he parlat de Leon Tolstói, Antonio Machado, Picasso, Juan Ramón Jiménez, Neruda o Manuel de Falla, i del seu tracte a les dones. (Neruda fou un violador.) Si miràrem prim, noms d'aquests i de molts altres personatges haurien d'esborrar-se dels espais públics de les nostres poblacions. En molts casos, però, hem convingut de valorar l'obra per damunt de l'autor. A la dreta que governa en l'Alcúdia de Crespins li ha pegat, però, per mirar prim una dona, Isabel-Clara Simó. El PP vol llevar de l'institut alcudià el nom de l'escriptora i ha anat enredant la cosa amb un seguit d'excuses gens sòlides. «No té prou mèrits», va dir l'alcalde de l'Alcúdia. ¡Ha! No hauria consultat la Viquipèdia. Al llarg de la seua trajectòria, l'alcoiana rebé vint-i-un premis, entre ells el de la Crítica del País Valencià —en quatre ocasions—, el Sant Jordi, l'Andròmina dels Premis Octubre, el Porrot d'Honor de les Lletres Valencianes, el Ciutat d'Alzira de novel·la, el Joanot Martorell de narrativa de Gandia, el Ciutat d'Alcoi de teatre, la Medalla d'Honor de la Xarxa Vives i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. ¿I què podem dir sobre la seua obra?

Ens manca espai per a fer recompte dels seus treballs de narrativa, teatre, poesia i assaig, vora una seixantena d'obres. El PP alcudià hagué de buscar-se altra excusa. «No té cap relació amb la nostra població.» Aquesta es cau pel seu propi pes; Colom, Miguel de Cervantes o Teodor Llorente tampoc no tenen cap relació amb l'Alcúdia. Finalment, ha calgut dir la veritat: «¡Isabel-Clara Simó és catalanista!» Al final, tot s'explica. Som davant d'un episodi de la guerra cultural mampresa per la dreta contra la llengua i la cultura nostrades. Podem recordar altres accions. La Generalitat es va negar a celebrar oficialment el centenari de Vicent Andrés Estellés. El govern valencià tampoc no vol saber res del Centre Raimon d'Activitats Culturals previst al monestir de Santa Clara de Xàtiva. Recordem també que la Conselleria d'Educació pensa excloure els autors catalans i balears del currículum de batxillerat. Ara li toca el torn a Isabel-Clara Simó. Jo no vull encruelir-me amb Javier Sicluna, el qual conec personalment. Diuen que és un bon metge rural.

Potser altres hagen resolt per ell que cal jutjar l'escriptora per qüestions alienes a la seua qualitat literària i lingüística. La dreta blasma Isabel-Clara Simó per feminista, esquerrana i defensora de la unitat de la nostra llengua. Ara bé, algun dia pot girar-se la truita. Si el PP de l'Alcúdia de Crespins decidís que un carrer portés el nom del metge alcalde, altra majoria política podria considerar que les idees de l'alcalde ocultaven els mèrits del metge. «Era bon doctor, però no tenia bones idees.» I els nous edils sospesarien llevar del carrer el nom de Sicluna. Que les idees divideixen és una excusa d'anada i tornada. En fi, Isabel-Clara Simó tenia una gran relació amb la nostra comarca. Va sojornar a Xàtiva en 2000, durant la celebració de les Jornades Sobre Globalització i Identitat Nacional que organitzà l'Associació d'Amics de la Costera quan jo n'era president. El nostre record de l'escriptora és inesborrable. Ja m'agradaria que el PP recapacités. Però, en vista dels episodis esmentats més amunt, no crec que això passe. La dreta vol liquidar referents.

(publicat a Levante-EMV, el 25/07/2026)

¡Nos ganaron los zurdos, che!

 

Il·lustració de Joaquín Aldeguer

Clímax nacionalista

Les xifres són inapel·lables; dels vint-i-sis seleccionats per a disputar les fases finals del campionat mundial de futbol, tretze tenen vincles amb Catalunya (o hi han nascut o jugaven al Barça en el moment de la convocatòria o s'han format a la pedrera blaugrana). A la final jugaren nou futbolistes sortits de la Masia: un a l'equip d'Argentina (Messi) i vuit a l'equip espanyol (Lamine Yamal, Pau Cubarsí, Dani Olmo, Marc Cucurella, Eric García, Alejandro Grimaldo, Víctor Muñoz i Gavi). Entre els tretze jugadors cal incloure els valencians Grimaldo i Ferran Torres. De la Fuente també va convocar sis jugadors del País Basc i Navarra, quatre andalusos (Gavi un d'ells), un gallec i un extremeny. Només Rodri Hernández i Marcos Llorente són madrilenys. ¡Majoria aclaparadora de les Espanyes plurals i perifèriques! No hauria passat res si el seu triomf s'hagués celebrat a Barcelona, Bilbao o Sevilla. Però Madrid, ja se sap, és capital del regne. Fa temps, Díaz Ayuso, bona alumna de Rajoy, ho expressà així: Madrid es España dentro de España. ¿Qué es Madrid si no es España? Tratar a Madrid como al resto de comunidades es, a mi juicio, muy injusto.

Tot ha d'acabar confluint en una plaça de Madrid, Puerta del Sol o Cibeles, incloent la celebració d'una victòria esportiva amb contribució aclaparadora de la "perifèria". I com cabia esperar, el nacionalisme espanyol —habitualment banal, ço és, rutinari i endèmic— experimentà un dels seus moments de màxima eclosió. S'han multiplicat la fraternitat i la companyonia horitzontals de què parlava Benedict Anderson quan reflexionava sobre la «comunitat imaginada». Durant uns dies, hom veurà confirmada la creença en una comunitat amb relacions de fraternitat horitzontals, oblidant la desigualtat i les relacions verticals de dominació i subordinació. Ara bé, el nacionalisme banal no es reconeix com a tal. L'espanyolista nega ser nacionalista. Es defineix com a patriota. Aquests dies, nombrosos patriotes s'afartaran de cridar ¡Yo soy español, español, español! Les victòries esportives convertides en triomfs nacionals i espectacles de masses són un dels principals mecanismes de propagació del nacionalisme banal; multipliquen la sensació de consanguinitat i horitzontalitat entre connacionals. Ja passà en 2010 i torna a passar en 2026.

A causa de l'enorme passió que suscita el futbol, l'espanyolisme viu altre moment climàtic. Però hi ha una gran diferència amb el clímax de 2010. La victòria mundialista d'enguany arriba quan el nacionalisme d'extrema dreta està en ascens. La suma d'espanyolisme ultra i del procedent de la humanitat a mig coure —una expressió encunyada per l’escriptor de la Vilavella Manuel Vicent— pot desbordar el nacionalisme banal, més familiar i esprimatxat. Estan a mig coure els humans que es pugen a marquesines, faroles o semàfors, posant en perill la vida i la integritat física, els bandarres que escampen brutícia per les vies públiques i els energúmens que llancen llombardes als agents de policia. Els ultres també han estat molt visibles durant la celebració madrilenya; a més de la munió de rojigualdas, abundaven els draps amb la creu de Borgonya, penó austriacista apropiat pels feixistes. I ja que parlem de banderes, recorde una anècdota del mundial de 2010, esdevinguda en acabar la final, la nit del 10 de juliol, mentre els guanyadors de la selecció espanyola iniciaven la volta d’honor pel Soccer City Stadium de Johannesburg.

Manolo Lama i companyia exaltaven la cohesió del grup, l’absència de localismes, la normalitat amb que s’havien defès els colors “nacionals”. De sobte, Carles Puyol i Xavi Hernández es van cobrir els muscles amb la senyera quadribarrada. Els periodistes de Cuatro es van quedar muts. L’endemà, per a compensar, algú havia proporcionat una senyera blava a Albiol, una bandera d’Astúries a Villa... Enguany, al MetLife Stadium d'East Rutherford (Nova Jersey), Pau Cubarsí també s'encerclà la cintura amb la senyera quadribarrada, però hi va haver més previsió de cafè per a tots: diferents jugadors exhibiren la bandera d'Andalusia, la senyera blava (Ferran Torres), la bandera de Canàries, la de Galícia... Dani Olmo va posar la nota cridanera; lluí la bandera de Terrassa. ¡Serà per banderes! En fi, a la celebració de Cibeles, el capità Rodri va deixar el floró nacionalista: ¡Somos campeones del mundo. Viva la madre que me parió. Viva la madre que nos parió. Viva el rey y viva España! Rodri no és un ignorant; té estudis universitaris (es va graduar en ADE a la Universitat Jaume I de Castelló). Hauria de saber que hi ha conciutadans seus de conviccions republicanes.

Pare racista, fill de colors

Il·lustració de Hamit Gış

El poder evocador de les fotos antigues

Fa poc dies, he acabat de llegir Indignitat. Una vida recreada, de Lea Ypi, nascuda a Tirana en 1979, quan la República Popular Socialista d'Albània era dirigida amb mà de ferro pel dictador estalinista Enver Hoxha. Actualment, l'escriptora albanesa és professora de la London School of Economics. Va descobrir a les xarxes una foto en blanc i negre dels seus avis, que passaven la lluna de mel en 1941 a les Dolomites. Uns comentaris negatius la van empentar a escriure la biografia de la seua àvia Leman. Sovint, he escrit sobre el poder evocador de les fotos antigues. En març, Xavier, un conegut meu, m'envià una. La imatge en blanc i negre està presa a la Glorieta de José Espejo. S'hi veu una parella. Ell té un posat gens gojós. Només un ble de cabells esclarissats i pentinats cap endarrere intenta dissimular la calbesa a la part alta del seu crani. Les seues celles arrufades i la comissura dels llavis molt serrats i arquejats cap a baix potser denoten inquietud. Vesteix americana i pantalons clars una mica tronats, camisa blanca i corbata llarga a ratlles. Fica la mà dreta a la butxaca dels pantalons. Amb l'esquerra, agarra el braç de la dona, que cau fluix.

Ella sembla prenyada. Duu un conjunt obscur de jaqueta i faldilla creuada —ambdues peces a quadres—, brusa blanca amb el coll girat sobre la jaqueta i sabates negres de taló baix amb els dits a l'aire. No mira a càmera. Intenta somriure, però el gest li surt molt forçat. Té, això sí, un cert aire d'altivesa. ¿Qui són els personatges de la foto? Xavier diu que l'home va treballar com subaltern al Banc d'Espanya. Vaig trucar a ma tia. El meu avi matern fou cap de subalterns a l'antiga sucursal xativina del Banc d'Espanya. Tenia habitatge al segon pis de l'edifici avui Casa de la Ciutat. Jo em quedava molts dies a cals meus avis. Els meus germans i jo participàvem de les activitats que s'organitzaven tots els anys el 4 de novembre, diada de Sant Carles Borromeu, patró dels treballadors de banca. També recorde com tots els mesos arribava un camió protegit per la guàrdia civil i entrava al pati de darrere del banc. L'avi m'explicà que portava bitllets nous i s'enduia els esguerrats o malmesos; el Banc d'Espanya assortia de diners els bancs privats de la ciutat, que n'eren molts. Alguns (Español de Crédito, Hispano Americano) ja han desaparegut.

Però tornem a la foto de la parella. Fou presa en 1959. L'home es deia Felipe. Havia combatut al bàndol franquista durant la guerra i assolí el grau de sotsoficial. Sergents i brigades del cigró (o chusqueros en castellà) pescaren plaça en organismes oficials quan es llicenciaren —com molts guàrdies civils retirats. Sí, Felipe treballava al Banc d'Espanya. La seua dona devia estar al setè mes d'embaràs quan es van fer la foto a la Glorieta. Va parir setmanes després, però la felicitat duraria poc. Una nit d'agost d'aquell any, jo dormia a cals avis. Potser havien acabat els dies oficials de fira, bé que les parades s'estaven fins al final del mes. A les tantes de la matinada, se sentí un soroll fort, una mena d'espetec. Jo recorde vagament que hi hagué rebombori a casa i, l'endemà, a tot l'edifici. ¿Què havia passat? Felipe s'havia suïcidat mentre feia guàrdia nocturna. Es va disparar amb la seua arma reglamentària. (Tots els subalterns en tenien.) Havia caigut a la temptació de sostraure periòdicament quantitats de bitllets de les oficines del banc, pels matins.

Quan els empleats de caixa van detectar que els comptes no quadraven, s'obrí una investigació. Fins i tot arribaren perquisidors des de la central de Madrid. En veure's descobert, Felipe degué precipitar-se en una voràgine d'angúnia i malsons terribles. Imaginaria allò que l'esperava. En aquella època, els albanesos suportaven el règim estalinista d'Enver Hoxha. Nosaltres ja patíem, a la darreria dels anys cinquanta, dues dècades de dictadura feixista pura i dura. A més a més, Felipe, franquista sens cap dubte, devia haver furtat molts diners. Havia comès un delicte greu. ¿N'estaria assabentada l'esposa? Finalment, l'home optà per llevar-se la vida. La dona i la seua criatura marxaren de la ciutat. Ma tia ignora on anaren i si la vídua fou obligada a tornar tots o part dels diners furtats pel marit. En desembre de 1959, visità Espanya el president dels EUA, Dwight D. Eisenhower. El suïcidi de Felipe, una anècdota local, s'oblidà. La sucursal del Banc d'Espanya acabaria tancant. Però una lectura i el poder evocador d'una foto m'han fet recordar.

(publicat a Levante-EMV, l'11/07/2026)

Trump, Infantino i el mundial de futbol

Estic remitjant en una porra. Hi juguen cent trenta-vuit persones. Ara mateix, estic en dotzena posició, però he arribat a ser el primer. Que ningú no em pregunte com m'ho he fet, perquè no ho sé. Encara més: no tenia cap intenció de prendre part a la porra, però la insistència del meu nét major... ¡Els néts són la meua debilitat! En principi, jo no sabia com emplenar el full d'excel. El meu nét em digué: «No et preocupes, iaio. Després de dinar farem la porra. És molt fàcil.» En fi, posàrem mà a l'obra. Ell m'anava cantant partits de seleccions i jo anava dient els meus pronòstics. En acabar, em va dir: «Has ficat uns resultats molt estranys. Crec que no tens cap possibilitat de guanyar la porra.» ¡Ha! Quan em vaig situar en primera posició, el 24 de juny, durant la fase de grups, el meu gendre i els meus néts no s'ho podien creure. «Iaio, ¿com saps tant?» No cal anar a una universitat per a entendre l'essencial del futbol, un joc durant el qual onze jugadors donen puntades de peu a un baló i intenten introduir-lo en la porteria d'un equip contrari amb idèntica pretensió. Al final, aquell equip que marque més gols guanyarà el partit.

Per a clavar el baló en la porteria contrària i impedir que el contrincant el clave en la teua, calen habilitat, condició física, tècnica i estratègia. Òbviament, si volgués ser entrenador, hauria de fer un curs. Tanmateix, per a ser mer aficionat, només cal tenir idea de quins equips o seleccions tenen nillors entrenadors, millors jugadors i, per tant, més potencial. No es poden menysprear, per exemple, seleccions africanes amb futbolistes que ja juguen a les millors lligues europees. Tanmateix, quan ja havia enviat la porra i, per tant, ja no podia canviar cap pronòstic, vaig tenir la sensació d'haver-me equivocat apostant que la selecció espanyola serà campiona i Mikel Oyarzabal, el màxim golejador. ¿Per què? Perquè entenc el suficient de futbol per a saber que té poc d'esport i molt de política i negoci. El futbol és un vehicle d'expressions identitàries, és la guerra per altres mitjans. Sols cal parar esment en el vocabulari: ariet, atac, defensa, canonada, tret... Aquests dies es recorda el mundial de 1934 celebrat a Itàlia. Espanya i Itàlia s'enfrontaren en fase de quarts de final. La selecció espanyola patí el primer gran robatori de la seua història.

Hi hagué de tot: alineacions indegudes a l'equip italià, moltes agressions —al porter, Ricard Zamora, li van trencar dues costelles—, gols dubtosos italians, gols vàlids espanyols anul·lats... L'arbitratge fou nefast. Es va permetre tota classe de violència contra els espanyols. Mussolini volia que guanyés Itàlia tant sí com no. I és que el futbol està regulat per unes normes que han d'aplicar en primera instància els àrbitres. Però existeixen les trampes, les faltes sense càstig, els arbitratges gens imparcials, les decisions injustes, els "errors" arbitrals... Tot això també s'hauria de tenir present al fer una porra. Però llavors, un mer entreteniment requeriria més treball que una tesi doctoral. ¿Guanyarà Espanya el mundial? Primer li caldrà superar les fases de quarts i semifinals, cosa gens fàcil. La final es jugarà a Nova York. Imaginem que la selecció espanyola hi arribe, que li toque jugar contra Argentina. A la tribuna presidencial podrien estar Trump, Milei i Infantino. ¿Permetrien que guanye Espanya? Diferents indicis fan sospitar el pitjor. El primer de tots és l'animositat del president dels EUA contra Pedro Sánchez i, de retop, contra Espanya.

 

Il·lustracions de Jorge González i Hanif Bahari

No li agradaria gens haver de lliurar el trofeu de campiona del món a la selecció espanyola. Per tant, podria repetir-se un episodi com el de 1934 a la Itàlia de Mussolini. A l'Amèrica de Trump també passen coses: Omar Artan, col·legiat somali, fou expulsat d'EUA; una trucada de la Casa Blanca aconseguí que li fos retirada la targeta roja a Balogun, davanter nord-americà que havia comès falta greu; Gianni Infantino, cap de la FIFA, tenia mala cara quan Egipte anava guanyant Argentina per dos gols a zero... El detall és rellevant; el cúmul d'arbitrarietats que perpetrà l'equip col·legial contra Egipte, a partir del minut 78, fou immens. S'aconseguí que Argentina guanyés el partit. ¡Una martingala més gegant que la Gran Piràmide de Guiza! I un últim indici: tot l'equip arbitral que dirigirà el partit de França contra Marroc està format exclusivament per col·legiats argentins. Sembla clar que Infantino, per motius crematístics, vol que Messi puge als altars —jo pensava que ja hi era. I també està prou clar que el president de la FIFA és un llepaculs de Trump. ¿És possible que Espanya guanye el mundial? Ho trobe ben difícil, però vés a saber.

Dret a criticar

Segons el magistrat Marchena, està permès de criticar els jutges, però no s'haurien de fer servir expressions com 'fatxes amb toga' o 'màfia judicial'. Jo no solc utilitzar insults, dicteris o paraules grosses quan critique l'actuació d'una autoritat, però expressions com les al·ludides formen part del cabal lèxic referit als jutges. La STC 65/2015 recordava que las actuaciones y resoluciones judiciales pueden ser objeto de pública crítica por los ciudadanos [...]. Esta crítica no dejará, en general, de ser legítima por su eventual aspereza de tono o de lenguaje, pues la Constitución ampara como libertad de expresión, en según qué circunstancias, también las manifestaciones desabridas o que puedan molestar, herir, inquietar o disgustar. La sentència afegia que cap la crítica genérica, por acre que hubiera sido, al funcionamiento del Poder Judicial o comentarios o valoraciones sobre la orientación o tendencias de juicio, en general, de un miembro de aquel Poder [...] i la discrepancia, por enfática que su expresión fuera, con la actuación del juzgador, discrepancia que puede llegar a poner en duda o a negar incluso su competencia profesional.

Per tant, podem criticar el poder judicial no perquè ho diga Marchena, sinó perquè vivim en una democràcia —almenys de moment. Els ordenaments democràtics liberals suposen per definició la possibilitat de dissentir dels poders, la qual cosa implica un reconeixement del dret ciutadà a criticar actuacions de les autoritats. La discrepància i les crítiques aspres, molestes o feridores compten amb aval constitucional —sempre que la crítica siga genèrica. Cal recordar que poder criticar és un dret derivat de la llibertat d'expressió. Des de la Il·lustració es considera l'exercici de la crítica com a condició de tot ordenament sociopolític amb pretensió de legitimitat. Quant a les discrepàncies amb l'actuació d'un jutge concret... La mateixa sentència 65/2015 del Tribunal Constitucional confirmava, amb dos vots particulars en contra, la condemna a dos portaveus de la Plataforma Aguilar Natural que havien criticat una magistrada de la jurisdicció contenciosa administrativa a través de la secció de cartes al director del Diario de Teruel. Les diferents instàncies judicials van considerar que la crítica havia atemptat contra l'honor de la magistrada.

Crítiques genèriques sí, però individualitzades... Cal anar amb compte; pot caure una demanda per injúries i calúmnies. I açò mena a una qüestió d'absoluta actualitat, relacionada amb el debat de si existeix o no lawfare a la judicatura espanyola. ¿Hi ha tribunals i jutges que practiquen la guerra bruta judicial? Si practiquen lawfare, són prevaricadors. Els jutges són independents dels altres dos poders de l'Estat, però han d'estar totalment sotmesos a l'imperi de la llei emanada del parlament, que és el dipositari de la sobirania popular. Si retorcen lleis que contenen mandats evidents o les interpreten en sentit contrari al volgut pel legislador, els jutges es desvien del seu deure, manquen a l’obligació del càrrec que exerceixen. Amb aqueixa actitud, alguns ciutadans poden patir indefensió, veure afectat el seu dret a la tutela judicial efectiva i perdre el seu bé més preuat, la llibertat. Aquesta manera d'actuar dels jutges només té un nom: prevaricació. És lògica, per tant, la crítica al funcionament del Poder Judicial. Davant casos palmaris de lawfare, expressions com 'fatxes amb toga' o 'màfia judicial' fan curt, mal que molesten al jutge Marchena.

 

Atac a l'autonomia local

Evidentment, un edifici públic es pot alçar en qualsevol indret d'una ciutat, sempre que no ho impedisca la normativa urbanística. D'altra banda, les normes poden ser modificades seguint els canals reglamentaris. Faig aquesta reflexió perquè vaig llegir que el líder local del PP, Marcos Sanchis, retreia a l'alcalde que no volgués canviar la qualificació urbanística d'algun dels solars en què havia posat l'ull la Conselleria de Justícia, per a ubicar els nous jutjats. Marcos recordava que en altres casos —el del nou centre de salut, per exemple— s'han fet sense cap problema modificacions puntuals del planejament urbanístic. Vaja per endavant que ignore si es tracta de casos equiparables, però tinc molt clar que hi ha boníssimes raons per a no renunciar al projecte de nous jutjats a Santa Clara. Primerament està el respecte a la tradició. Des d'època antiga, els edificis institucionals solen alçar-se en espais cèntrics de les ciutats. En les romanes, el fòrum se situava a l'encreuament dels dos carrers principals, el cardo maximus i el decumanus maximus.

Al voltant del fòrum porticat, se situaven el mercat, les termes, la cúria (seu del senat local), els temples principals, la basílica (edifici d'usos diversos en què també s'impartia justícia)... Sols les construccions per a espectacles (els teatres, els amfiteatres i els circs) es construïen a la perifèria o fora dels murs. La Saetabis romana degué tenir aquesta configuració. Els temps han canviat, és clar, però encara avui són innombrables les ciutats que continuen emplaçant els edificis més representatius al centre urbà. Faré una analogia: una casa consistorial és l'equivalent de la cúria, i un palau de justícia, el successor de la basílica romana. A l'edil del PP li sembla bé, però, que els jutjats s'edifiquen a l'extraradi —al Pla de la Mesquita, posem per cas. ¡Ha! ¿I per què no al terme del Genovés? Donaríem una alegria als seus veïns. En fi, deixem les bromes. L'oposició té dret a expressar la seua opinió. Els ciutadans també. Jo trobe que l'actitud de conselleria ataca l'autonomia local. ¿Han de ser uns poders superiors els qui decidisquen en quin punt de la nostra ciutat s'ha d'alçar un edifici institucional? Això ens tocarà decidir-ho als veïns de Xàtiva, dic jo.

De moment, estem representats per l'actual equip municipal de govern, sortit d'unes eleccions. Els partits que el formen s'hi van presentar amb un programa que incloïa el projecte de nova seu judicial a Santa Clara. Per tant, la idea compta amb suport de l'electorat. Açò és de primer curs de teoria i praxi democràtiques. Encara més: en política ha d'haver-hi una cosa que es diu bona fe. El projecte ja estava licitat i redactat. La llicència, concedida. Ja s'havien esmerçat diners públics en l'assumpte sense oposició de conselleria fins ara. Fer marxa enrere quan falten dotze mesos per a les pròximes eleccions locals fa pensar mal. ¿Bona fe? Mmm. D'altra banda, tenim els arguments del PP per a justificar la pretensió d'enviar els jutjats a l'extraradi. Sanchis diu que la prioritat "absoluta" ha de ser assegurar instal·lacions modernes i accessibles per a ciutadans i professionals de la nostra comarca. El projecte de Santa Clara, dissenyat pels arquitectes Ramón Esteve i Carlos Campos, proposa una arquitectura moderna. I l'indret d'emplaçament, enfront de l'Agència Tributària, és perfectament accessible. Per tant, deuen haver altres raons que s'oculten.

La prioritat absoluta és fer tot allò que més convinga a la nostra ciutat. Segons el meu parer, li convenen vàries coses: revitalitzar el centre històric dotant-lo d'activitat, rehabilitar el patrimoni i donar-li ús, acostar els serveis públics a la ciutadania... Si s'actua en sentit contrari, per interès electoralista o corporativista, ciutat vella s'arrumbarà cap al naufragi. La ubicació dels jutjats a Santa Clara és perfecta per a molts xativins; la gran majoria podria arribar a peu a fer qualsevol gestió. En canvi, el trasllat a indrets com el Pla de la Mesquita obligaria prou gent a utilitzar vehicle privat —o transport públic. Els habitants d'altres poblacions igualment vindran en algun mitjà de transport. L'entrada de forasters al centre urbà també resulta beneficiosa per al comerç local. Això sí, cal garantir aparcament a distància raonable. En fi, la prioritat absoluta és impedir que una dotació pública com el palau de justícia s'envie als voltants del riu Albaida o al Polígon Industrial E. Jo no imagine la basílica de la Valentia romana a la vora del barranc del Carraixet.

(publicat a Levante-EMV, el 27/06/2026)

Gabriel Rufián

 Il·lustració de Rubén Jiménez "Rubencio"

 

Molta gent, sobretot d'esquerra, diu a tothora que Gabriel Rufián és el millor polític del Congrés dels Diputats. M'imagine que realment es vol dir que Rufián és el millor orador del Congrés. En realitat, ser el millor polític i ser el millor orador són coses distintes. Que és un bon parlamentari sembla fora de dubte. Jo també el vaig escoltar en directe fa un temps, a Sant Domènec. Havia estat convidat pel sector escindit de l'agrupació local de Compromís —Empar Penadés n'era el cap visible— a pronunciar un discurs durant un acte celebrat a l'antic convent xativí. Les seues paraules van estar molt bé. El seu discurs era clarament d'esquerra —no sé si sobiranista. Però una cosa és predicar i una altra, donar blat. Evidentment, els discursos parlamentaris de Rufián solen ser clarament d'esquerra, però mai no ha ocupat un càrrec polític executiu, ni de primera ni de segona fila. No ha estat president, ni ministre, ni conseller, ni membre de cap equip de govern municipal. En les darreres eleccions municipals, encapçalà la llista d'ERC al seu poble, Santa Coloma de Gramenet, però els republicans només obtingueren quatre escons i quedaren a l'oposició —hi governa el PSC amb una majoria absoluta de disset regidors. Rufián renuncià l'acta. Per tant, ¿és un bon polític? No ho sabem; no ha passat la prova del 9, que és tocar alguna parcel·la de poder executiu. I com tinc moltes canes, igual que MAR, ja he vist una pila de vegades la mateixa pel·lícula protagonitzada per un gran polític (o una gran política) que ve a unir i a salvar l'esquerra —i tot el progressisme de pas. La penúltima gran promesa de l'esquerra havia de ser Yolanda Díaz, la millor ministra de Treball de la democràcia. I ja sabem com ha quedat la cosa. Ara, l'últim salvador de l'esquerra —l'espanyolista, s'entén; l'esquerra d'Euskadi, per exemple, no necessita ningú que la salve— sembla ser Gabriel Rufián. ¿Aconseguirà el seu propòsit? ¡Uf! No ho sé. Encara que d'orígens familiars andalusos, ha reivindicat fins ara la seua militància independentista. Per experiències anteriors, sabem que res que vinga de Catalunya ha estat ben acollit a l'Espanya profunda —i no tan profunda. ¿Serà Rufián una excepció? Vés a saber. Jo tinc els meus dubtes. Amb els anys, m'he fet molt escèptic. Ara bé, compartisc la seua reflexió que s'haurà de fer alguna cosa per a remuntar les perspectives fatals que pronostiquen les enquestes, per a l'esquerra, en les pròximes eleccions generals. Si s'acompleixen, tindrem governs d'extrema dreta durant molts anys. Vist el que passa en altres llocs, ¡cos a terra!

Vint-i-quatre anys de presó per a Ábalos

Concepción Arenal popularitzà un aforisme, «Odia el delicte i compadeix el delinqüent», que no havia inventat ella; ja s'exhibia al frontispici de moltes presons —al de l'antic convent de Sant Agustí de València, per exemple— anys abans que Arenal fos visitadora de presons en 1864 i inspectora de cases de correcció de dones en 1868. Ja podem dir que Ábalos, Koldo i Aldama són delinqüents; una sentència del Tribunal Suprem, inapel·lable, els ha condemnat a penes de presó per delictes d'organització criminal, suborn, malversació i tràfic d'influències. Les penes de presó per a Ábalos i Koldo són altíssimes, més de vint-i-quatre i dinou anys respectivament. En canvi, Aldama no haurà d'entrar en presó. Un bon regal al corruptor i càstig molt sever per als corromputs. (S'ha de tenir present que la pena màxima per un homicidi és de quinze anys.) Jo tinc clar que l'única manera que un corrupte reflexione sobre la seua conducta és passar una temporada a l'"ombra". Però vint-i-quatre anys... Atesos el límit establert a l'article 76 del Codi Penal i possibles beneficis penitenciaris, Ábalos es pot menjar dotze anys efectius de presó. Com que té 66 anys d'edat...

Torne al principi. «Odia el delicte i compadeix el delinqüent.» Jo crec sincerament que és una pena excessiva. Podem comparar. En juliol de 1998, José Barrionuevo fou condemnat per la Sala Segona del Tribunal Suprem a deu anys de presó pel segrest de Segundo Marey, reivindicat per l'organització terrorista GAL, i pel delicte de malversació de cabals públics. ¿Barrionuevo deu anys per terrorisme i Ábalos vint-i-quatre per corrupció? Mmm. També es poden establir comparacions entre les quanties de diners percebudes pels corruptes. Luis Bárcenas, el tresorer del PP, arribà a tenir amagats a Suïssa 47 milions d'euros. ¡Res a veure amb Ábalos! Sumats els diners i els pagaments en espècie percebuts per l'exministre, la quantia de l'obtingut il·lícitament seria d'uns 90.000 euros, com estableix la mateixa sentència. El TS imposà a Bárcenas una pena de presó de vint-i-nou anys, però l'Audiència Nacional fixà un límit de dotze, dels quals només ha complert vuit. El cas d'Ábalos és diferent; l'ha jutjat el Suprem, per no haver volgut renunciar al fur parlamentari. Però pot aspirar a una reducció de pena per penediment i bona conducta.

Continue pensant que no hi ha proporcionalitat. ¿Mereixien càstig Ábalos i Koldo? ¡Sí! Però les quantitats de diners i favors emblats en aquest cas no són comparables als aconseguits per altres corruptes condemnats. I després tenim Víctor de Aldama, que n'ha sortit molt ben parat. Es pot dir que ha caigut de potes com els gats. És molt difícil d'explicar —tant que la sala del Suprem dedica bona part del text de la sentència a tractar de justificar-ho. A més de no entrar en presó, Aldama no haurà de pagar 3,7 milions d'euros per haver aconseguit, gràcies a informació privilegiada, els contractes d'adjudicació de les màscares durant la pandèmia. Era la multa que demanava el fiscal. El tribunal diu que Aldama ha col·laborat amb la justícia. Quasi tots els especialistes neguen aquest extrem. Més enllà de declarar-se culpable, les seues aportacions a la causa van ser irrellevants; la policia ja tenia proves suficients per a incriminar Ábalos i Koldo. Encara més. En casos precedents, els penedits no van tenir tanta sort. Cal recordar José Luis Peñas, exregidor del PP al municipi de Majadahonda. Fa disset anys, denuncià el cas Gürtel, i aportà uns enregistraments fonamentals per a iniciar la causa de corrupció del PP. Però això no l'eximí de condemna i d'entrar en presó.

I arribats en aquest punt es fa inevitable la pregunta: ¿Hi ha indicis de lawfare en el judici i la sentència a Ábalos? La immensa majoria dirà que no; l'exministre i el seu assistent Koldo fan tota la impressió de ser uns "xoriços" —no seré jo qui ho negue—, però la manca de proporcionalitat de les penes, el tracte a Aldama i certes línies de la sentència no dissipen la sospita de lawfare. Dir que Ábalos era ministro del Gobierno de España y, al tiempo, secretario de Organización del partido que sustenta al Gobierno no pinta res a la sentència. Jordi Nieva-Fenoll, catedràtic de Dret Processal, fa notar que les paraules contienen un juicio de valor evidente con respecto al «Gobierno» en su conjunto que sugiere una especie de responsabilidad moral solidaria que, justo por ello, se desliza de lleno en el terreno de la política. Al final, amb el tracte a Aldama, els magistrats envien de manera vetlada un avís als investigats en altres causes que posen el govern de Pedro Sánchez en un veritable destret: «Val més que es declareu culpables, acuseu un peix gros socialista i col·laboreu amb la justícia. Si no, us va a caure un bon paquet. Ja sabeu.»

Zapatero i el dret a la privacitat

Les paraules s'han d'utilitzar amb precisió. Durant la visita a una escola argentina, l'escriptor José Saramago ho va explicar: «Les paraules no són ni innocents ni impunes. Per això s'ha de tenir molt de compte amb elles. [...] Les paraules no són una cosa inerta que es pot usar com a u li semble. Cal dir-les i pensar-les de manera conscient. No s’ha de deixar que surten per la boca sense que abans pugen a la ment i es reconeguen.» Nelson Mandela va manifestar en un discurs: «No solc utilitzar paraules a la lleugera. El silenci i la solitud dels meus vint-i-set anys a la presó em van ensenyar fins a quin punt són precioses les paraules i fins a quin punt impacta el llenguatge en la forma en què viu i mor la gent.» L'experiència demostra sovint que es comença equivocant paraules i s’acaba errant conceptes. En 2025, Galaxia Gutenberg edità una antologia d'articles de Santos Juliá titulada Nunca son inocentes las palabras. L'asserció és particularment certa a l'àmbit de la política, entesa en sentit ampli; polític és el discurs del líder d'un partit i polítiques poden ser una informació i una opinió aparegudes en qualsevol mitjà de comunicació.

Notem de quines maneres tan distintes es va titular la notícia de les joies que la UDEF havia trobat al despatx de Rodríguez Zapatero. La policía se incautó en el despacho de Zapatero de decenas de joyas que escondía en una caja fuerte (El Mundo). La UDEF intervino un 'botín' de joyas, pulseras, pendientes, relojes y piedras preciosas en el despacho de Zapatero (canal de You Tube). La Policía encontró una caja fuerte con joyas en el despacho de Zapatero (RTVE). ¡I tant com les paraules mai no són innocents! Vegem el repertori lèxic: incautarse (requisar en valencià), intervenir un botí, encontrar (trobar en valencià). El diccionari de la RAE ho explica millor que el nostre. Incautar(se): apoderarse [una autoridad] de bienes relacionados con actividades consideradas delictivas. És evident que incautarse i encontrar són paraules amb significats diferents. Es veu clar en aquest exemple: Los agentes se incautaron de 41 kilos de cocaína. També crida l'atenció l'ús de l'expressió que escondía en una caja fuerte. Convé recordar que l'expresident Rodríguez Zapatero va vendre la casa en què vivia i està residint provisionalment en altre xalet de lloguer.

És lògic, per tant, que la caixa forta se l'endugués al seu despatx. ¿I quines coses sol guardar la gent en una caixa forta? ¡Coses de valor! Aquell que en té, però això és altra qüestió. ¿Es deixa una caixa forta a la vista, al rebedor, damunt una consola o un moblet raconer? ¡És clar que no! Doncs bé, segons la UDEF i nombrosos mitjans de comunicació, Rodríguez Zapatero "amagava el botí". Tampoc aquesta darrera paraula no és gens innocent. Sembla donar-se per suposat que Zapatero ha furtat les joies. Gents amb més solvència que jo han analitzat les fotos de les joies, filtrades per no se sap qui, i han arribat a conclusions. Faig un incís. Alberto González Amador, parella de Díaz Ayuso, va dir durant el judici al fiscal general que aquest li havia destrossat la vida en filtrar el missatge del seu advocat en què es reconeixia la comissió d'un delicte fiscal. Supose que tothom tindrà clar el que ha suposat per a la imatge de Zapatero la filtració de les fotos dels adreços. Però tornem a les conclusions. Sembla clar que gran part de les joies guardades a la caixa forta són herència de les consogres de Zapatero i de la seua esposa Sonsoles Espinosa.

Hi ha, però, unes deu peces d'altíssim valor. Ja s'ha fet una taxació, però la defensa en demanarà probablement altra, perquè el taxador, segons ha transcendit, és un polític del PP, ex conseller, ex diputat regional i estatal, ex senador i expresident del PP madrileny. En tot cas, que part de les joies té gran valor no admet discussió. Podrien ser regals d'autoritats estrangeres fets a Zapatero durant l'època en què presidia el govern i realitzava viatges oficials. Sobre aquesta qüestió s'ha publicat un article de Miguel Sebastián. Sent ministre, hagué de viatjar a Aràbia Saudita; el rei Abdalà estava molt interessat en la presència de Sebastián en una reunió de ministres d'energia. Acabà la reunió. Quan Sebastián i els seus col·laboradors ja estaven a l'aeroport per a prendre el vol de tornada, un emissari reial lliurà un regal al ministre, un paquet embolicat amb seda. En obrir-lo, s'adonà que era una cartera de pell. Decidí oferir-la al seu equip de col·laboradors. Però hi hagué sorpresa; la cartera no estava buida. Contenia joies: unes arracades, una polsera, un anell (tot de maragdes i brillants) i un rellotge de brillants. Era un regal fabulós per al ministre.

No ho farem llarg. En aquella època, no era obligatori lliurar a patrimoni nacional regals com aquell. Les secretàries li digueren que tots els ministres se'ls quedaven. Però Sebastià decidí de dipositar les joies en una vitrina, a la sala d'espera del ministeri, on encara s'exhibeixen. Al final de l'article, Sebastián llança alguns interrogants d'interès: ¿de debò es pot considerar contraban acceptar un regal i emportar-te'l a ta casa? ¿Cal declarar un regal —que no és remuneració d'un treball; els ministres no poden cobrar per serveis— com a renda del treball? Però la pregunta més interessant és aquesta: Atès que el PP ha governat Espanya quinze anys, durant els quals s'han fet molts negocis per valor de milers de milions —el de l'Ave a la Meca, posem per cas—, ¿només Sebastián i Zapatero han rebut regals fabulosos de les monarquies àrabs? Ja es veu que només han enxampat l'expresident socialista. L'emèrit, Felipe González, Aznar, Rajoy i molts més estaran petant-se de riure. Si, com sembla, ZP és objecte d'una fishing expedition —anem a veure què pesquem—, és lògic que l'hagen arreplegat. I vés a saber si la pesca ja s'ha acabat!

Les expedicions judicials de pesca no estan permeses pel nostre ordenament, entre altres coses perquè provoquen indefensió de l'investigat. Se'l comença a investigar per un presumpte delicte concret i se l'acaba imputant qualsevol altre, de manera que l'imputat mai no sap exactament de què se l'acusa. D'altra banda, d'acord amb la Llei d'Enjudiciament Criminal, als registres d'un domicili s'han de complir certes condicions. La requisa ha de ser proporcional. L'article 552 de la LECrim diu: Al practicar los registros deberán evitarse las inspecciones inútiles, procurando no perjudicar ni importunar al interesado más de lo necesario, y se adoptarán todo género de precauciones para no comprometer su reputación, respetando sus secretos si no interesaren a la instrucción. Els agents policials estan obligats a requisar únicament els objectes que tinguen relació directa amb la investigació. La requisa indiscriminada o excessiva pot ser impugnada. Si l'investigat considera que l'escorcoll ha estat molt abusiu o que la policia s'ha apoderat de béns irrellevants, pot impugnar judicialment l'actuació i té dret a demanar la devolució del requisat.

Les joies de Zapatero no tenen res a veure amb el cas Plus Ultra, però el jutge, molt hàbilment, ha obert una peça separada per contraban i frau fiscal. ¡Fishing expedition! Al final, el sumari de la causa Plus Ultra podria ser declarat nul si està viciat d'origen per una "prova" presentada per la UDEF, el contingut del mòbil de Rodolfo Reyes, directiu de la companyia aèria, bolcat sense autorització judicial i aportat per una agència del DHS (Departament de Seguretat Nacional d'EUA). Les dades tretes del mòbil s'haurien obtingut, per tant, de manera irregular, la qual cosa afectaria tot l'actuat fins ara. No es podien utilitzar aqueixes dades per a practicar, a partir de les mateixes, diligències judicials que sanaren d'alguna manera la nul·litat inicial. D'altra banda, també seria possible que els presumptes delictes de contraban i frau fiscal pels quals és investigat Zapatero hagueren prescrit. ¡Tant és! Ja s'inventaran altra cosa. En qualsevol cas, l'objectiu polític ja està aconseguit; el prestigi de l'expresident socialista ja està destrossat. No s'ha pres cap precaució per a no comprometre la seua reputació, ni s'ha respectat la seua privacitat com mana la LECrim.

S'ajorna la mobilització docent

Mai no s'havia vist una protesta de docents públics com la d'aquest final de curs, amb una vaga indefinida que ha superat el mes de durada. S'han realitzat moltes assemblees, manifestacions i concentracions multitudinàries i altres mobilitzacions. També s'han celebrat vàries reunions dels representants sindicals del sector amb la Conselleria d'Educació, que ha posat múltiples traves al diàleg. L'enorme protesta era transversal. A l'inici del conflicte, van donar suport a la plataforma reivindicativa cinc sindicats: STEPV, UGT, CCOO, CSIF i ANPE. No es pot sostenir —com es fa des del PP— que l'esquerra haja manipulat la vaga; dos sindicats convocants, CSIF i ANPE, no són precisament sospitosos d'esquerranisme. S'afirma recurrentment que el professorat és majoritàriament d'esquerres. Mmm. Als distints centres en què vaig exercir la docència abans de jubilar-me hi havia gent de totes les ideologies. Col·legues meus manifestaven sense embuts les seues conviccions de dretes. La consellera Carmen Ortí ho sap i ha jugat a dividir el professorat.

Conselleria firmà un acord exclusivament salarial amb CSIF i ANPE, que van acceptar una puja salarial de 200 euros bruts a pagar en tres terminis fins a 2028. En el pecat està la penitència. Molts afiliats d'aquestes dues organitzacions se n'han donat de baixa, per considerar que els seus representants han acceptat engrunes. Els altres tres sindicats denunciaren la mala fe negociadora. S'ha de tenir present que el professorat valencià arrossega dècada i mitja de pèrdua de poder adquisitiu. Jo encara recorde la retallada que experimentà el meu sou a la darreria del govern de Rodríguez Zapatero. Des de llavors, el tram salarial autonòmic no s'ha actualitzat. La demanda inicial dels sindicats era una puja esglaonada, fins a 2029, de 400 euros mensuals i revisió anual del salari d'acord amb l'IPC. Però els docents no demanaven sols alça salarial. Reivindiquen un ensenyament públic més digne. Això passa per disminuir ràtios, augmentar plantilles (amb més docents i amb reforç d'especialistes en atenció a la diversitat dels alumnes), cobrir baixes, reduir burocràcia, millorar infraestructura i equipaments, defendre i promoure el valencià a l'escola...

El percentatge d'ensenyants en vaga a Xàtiva i la seua comarca ha estat molt elevat. Als instituts xativins, oscil·là entre el 60 i el 65% durant els primers dies i en moments puntuals —coincidint amb les grans manifestacions al Cap i Casal, per exemple. A Xàtiva també s'han fet assemblees, tancaments, concentracions i manifestacions. El punt local de referència per a aquestes accions ha estat l'IES Josep de Ribera. En primària hi ha hagut certa intermitència; en els dies àlgids, diferents escoles van funcionar amb serveis mínims, perquè la majoria dels mestres estava en vaga. Conforme anaven transcorrent les setmanes, el percentatge de seguiment minvà, però mai no baixà del 30%. Ja es pot dir que hem assistit a la major vaga d'ensenyants públics de què es té notícia. Ha suposat un gran sacrifici per als seus seguidors, malgrat la constitució d'una caixa de resistència per part dels sindicats. A causa del descompte salarial per jornada de vaga, alguns ensenyants han perdut un mes de sou i les parts proporcionals de les pagues extraordinàries i les vacances. ¡Una "pasta" que s'ha estalviat la Conselleria d'Educació! Veurem en què la despèn.

Altra circumstància que sorprèn és l'enorme suport que pares i alumnes, integrants també de la comunitat educativa, han donat a la vaga. En aquestes planes, Luis S. Villacañas explicava com les famílies s'adonen que els cal la institució escolar per a crear comunitat. Els ensenyants que mostraven en silenci llurs jupetins grocs al pas de María José Catalá presidint la processó del Corpus de València van rebre una allau d'aplaudiments. A Xàtiva, la Moma lluïa un cor verd de suport als docents en vaga. I és que els pares també demanen millores en l'escola pública. Però el curs està a punt d'acabar i ha calgut suspendre la vaga. Des de conselleria s'ha fet el possible per avortar el diàleg. El conflicte s'ha tancat en fals, perquè la majoria del professorat considera insuficient l'última oferta de l'administració. Per tant, a partir de setembre podrien tornar les mobilitzacions. Els docents difícilment faran marxa enrere en les seues reivindicacions; no han arribat tan lluny per a conformar-se amb unes molles. ¡L'eterna lluita per bons serveis públics!

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 13/06/2026)

¿Vaga política?

Durant les cinc setmanes de vaga dels docents del sector públic, hem sentit a dir vàries vegades, a diversos portaveus de la Generalitat, que la vaga és política. ¡Al·leluia! Les nostres autoritats peperes han tornat a descobrir Amèrica. També hauran recordat que els gats miolen o la llet és blanca. Anem a veure. Les vagues han estat polítiques des que tinc memòria, especialment les convocades per treballadors dels sectors públics. Aturar la seua activitat és la millor eina de què disposen els treballadors per a millorar les seues condicions laborals. Polítiques foren les vagues generals convocades contra Suárez, Felipe González, José María Aznar, Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy. Una vaga es pot convocar contra la patronal o contra els governs, responsables de les decisions públiques econòmiques i socials. La pressió contra un govern pretén que aquest modifique les seues polítiques, que afecten condicions laborals. Per tant està descomptat el caire polític. Més específicament, quan els treballadors d'un servei públic (ensenyament, sanitat) fan pressió a un govern —estatal o autonòmic—, estan incidint de ple en les polítiques d'aqueix govern.

Els docents i el personal de serveis de salut que fan vaga solen perseguir dos objectius, el segon clarament polític: millorar les condicions laborals i modificar els models educatiu i sanitari. Els professors valencians en vaga, per exemple, exigeixen augments salarials, però també diverses millores (més inversions en infraestructures i equipaments, disminució de ràtios, augment de plantilles, defensa del valencià...) que persegueixen la dignificació d'un servei públic essencial. Això explica que conselleria s'haja posat de cul a la paret; el model de gran part dels vaguistes xoca frontalment amb el del PP, que és partidari de la mal anomenada "llibertat educativa", és a dir, de donar prioritat a l'educació privada concertada. En canvi, la majoria sindical està a favor d'augmentar la inversió en l'educació pública, per a evitar que esdevinga un gueto, un segment marginal que només aculla alumnes d'origen social desfavorit. En realitat, l'enteniment entre les parts és difícil per cinc o sis raons. El PP considera que l'STEPV és un submarí de Compromís. Aquest sindicat representa vora el 50% dels docents sindicats. Un autèntic malson per a la dreta.

L'STEPV s'oposà frontalment a la Llei de Llibertat Educativa que impulsà José Antonio Rovira quan era conseller d'Educació. Des de llavors, no dissimula la seua aversió contra els dirigents del sindicat d'àmbit estrictament valencià. L'actual consellera, Carmen Ortí, no té cap marge de maniobra en matèria econòmica; els diners depenen de Rovira, que ara és conseller d'Hisenda. Invertir en millorar serveis públics exigeix ingressos fiscals suficients, però el PP és partidari de reduccions dràstiques d'impostos, sobretot als més rics, i ha rebutjat l'oferta de finançament autonòmic presentada pel govern central que implicaria 3669 milions d'euros addicionals per a la Generalitat. Com ja s'ha dit adés, el PP propugna el model neoliberal, la privatització de tots els serveis públics. I la cirereta del pastís és la llengua. La dreta i la ultradreta no en volen saber res. Desitjarien que el valencià esdevingués una relíquia merament folklòrica. PP i Vox són enemics aferrissats de la nostra llengua. Per tant, el xoc de trens estava garantit. Conselleria s'ha dedicat a dilatar en el temps la negociació amb els sindicats, per a provocar el cansament dels docents en vaga.

També ha fet servir l'estratègia de dividir i desprestigiar el professorat —amb escàs èxit, perquè la vaga ha comptat amb un enorme suport social. Arran de l'agressió d'un policia a una mestra jubilada que es manifestava pacíficament, el president Pérez Llorca declarà que estava en contra de totes les violències, donant a entendre que els vaguistes són violents. ¡Això sí és fer política de la dolenta! Caldria recordar-li al president coses elementals. Les manifestacions i les vagues, que compten amb empar constitucional, impliquen per definició alguna dosi de coerció: s'entrebanca el trànsit rodat, s'atura la producció o la prestació d'un servei... Però això no pot confondre's amb violència. Sense certa coerció, els drets a fer vaga o a manifestar-se no tindrien sentit. També les patronals o els governs coaccionen sovint els treballadors per a impedir-los d'exercir els seus drets. La vaga i les manifestacions del professorat valencià han estat absolutament pacífiques i han comptat amb enorme suport de les famílies afectades. ¿Que han tingut un caràcter polític, a més de laboral? I tant. L'exercici de drets —d'expressió, de manifestació— sempre és polític.

Forats en les diligències d'investigació a Zapatero

El magistrat de l'Audiència Nacional José Luis Calama, que duu el cas Plus Ultra, basa la seua decisió d'investigar l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero en dos informes elaborats per la UDEF. El jutge copià i enganxà directament al seu acte dos dels arguments policials en què es basa l'acusació. També utilitzà expressions molt semblants a les fetes servir per la UDEF almenys en altres dos paràgrafs. (És un costum habitual dels jutges de l'Audiència Nacional, com ja va explicar en el seu dia el fiscal general Eduardo Torres-Dulce.) ¡Diversos possibles indicis, però cap prova! Zapatero ha de declarar pels delictes de pertinença a organització criminal (se l'acusa de ser-ne el cap), tràfic d'influències, blanqueig de capitals i falsedat documental. Al sumari no apareixen intervencions directes de Zapatero, sinó converses entre tercers. Tampoc no hi ha cap prova de pressions a autoritats o funcionaris. Als informes policials hi ha molts errors part dels quals ja han estat denunciats pels afectats. La UDEF diu que la firma del sector aeronàutic Summerwind és una empresa pantalla sense treballadors que rebia pagaments i comissions de Plus Ultra.

Summerwind ha contestat que està constituïda des de 1999, que compta amb més de cinquanta empleats, que ha estat ella qui ha pagat a Plus Ultra i altres companyies del sector pel lloguer d'avions —ha presentat les factures— i que l'error de la UDEF causa un gran dany reputacional a l'empresa. Altra companyia citada als informes policials i l'acte judicial de Calama, bé que no està imputada, és Thinking Heads, constituïda en 2003. Es dedica a fer consultories i gestiona des de fa anys conferències de més de quaranta expresidents i ex primers ministres d'Espanya, Europa i Hispanoamèrica. Té relació amb José Luis Rodríguez Zapatero des de 2014. I sí, ha pagat honoraris a l'expresident per impartir conferències. (Cal recordar que Zapatero està donat d'alta com autònom i tributa anualment per l'IRPF, forma cridanera d'actuar del capo d'una banda criminal.) Óscar Puente també ha rebatut el suposat tracte de favor a l'empresa xinesa Huawei. El ministre diu que si la dada del contracte d'Adif es falsa, es pot dudar de la resta dels informes policials. Dudar de todo ya no es sólo legítimo, es una obligación, ha dit el ministre.

També és un error dir que l'empresa de les filles de Rodríguez Zapatero a penes tenia activitat. Ha treballat per a molts clients. De moment, l'acte del jutge Calama i el sumari de la causa tenen més forats que un formatge suís. El més gran és la falta de proves del tràfic d'influències. Quant a açò, cal distingir dues coses molt distintes. És delicte la pressió irresistible amb prevalença i ànim de lucre, però no la recomanació desinteressada d'un amic. Posem un exemple. No és cap delicte dir-li a l'alcalde, conegut meu, que tracte bé en tal perquè és amic meu. Algun malpensat dirà: «Sí, però com l'alcalde l'ha tractat bé, el teu amic t'ha fet un bon regal, o t'ha convidat a una paella.» D'acord amb els usos socials, això no seria corrupció, perquè no s'ha pactat cap preu o comissió per la mercè, i no hi ha ni prevalença ni pressió. Tots haurem sentit alguna vegada: «¡Em deus una!» Tampoc no s'han de confondre dret, ètica i estètica. És possible —però això encara s'ha de provar— que Zapatero haja realitzat alguna activitat poc estètica. Hom esperaria que no s'hagués dedicat a fer de lobbista per a forrar-se. Però això no és necessàriament delictiu.

 

 Il·lustració de Luis Grañena

En tot cas, com deia el professor José Luis Villacañas en l'article "Corrupciones y corruptelas", ...nadie puede estar en misa y repicando, en medio de negocios confusos y siendo el portavoz moral de la izquierda española. [...] Un político de izquierdas no tiene recursos para protegerse de sus enemigos sociales. Así que debería asumir de entrada que el ejercicio del poder no le puede ofrecer más que el apreciable estatuto de clase media, que no es poco. Comparado con los intereses en medio de los que va a actuar, siempre será pobre. La cosa es así. Respecto de los hijos, que se busquen la vida. La familia, en estos contextos de negocios, no es un valor de la izquierda. Des de l'inici de la investigació per un delicte de tràfic d'influències caldria haver explicat millor com actuà Zapatero, quina era la seua capacitat d'influència amb prevalença per a aconseguir que el govern resolgués atorgar el crèdit de 53 milions a Plus Ultra, sobre quina o quines persones amb potestat per a concedir-lo s'hauria exercit la influència. De moment, hi ha massa conclusions però cap prova. Fins ara, la instrucció de Calama sembla una fishing expedition.

Però les investigacions prospectives en cerca d'indicis i proves per a justificar una acusació ja predeterminada estan prohibides al nostre ordenament. Obrir diligències d'investigació a una persona per meres suposicions no sembla massa seriós, per molt que algun periodista haja dit que el jutge Calama és un professional molt seriós i escrupolós. Sorgeix de nou la sospita de lawfare. La Fiscalia Anticorrupció podria estar esperant que l'empresari Julio Martínez estire de la manta. No hi hauria prou amb paraules; caldria aportar proves sòlides. També podria ser que l'empresari hagués venut fum durant els seus diàlegs amb els propietaris i els executius de Plus Ultra, que atribuís a Zapatero un paper decisiu inexistent per tal d'assegurar-se el cobrament de la comissió de l'1% del crèdit de 530 milions d'euros atorgat a la companyia aèria. De moment, cal presumir la innocència de l'expresident socialista, però li serà difícil reeixir si som davant d'un veritable lawfare. En última instància, la figura de Zapatero com a far moral, siga culpable o innocent, ha esclatat per l'aire. Recompondre-la serà molt complicat, o impossible, ja veurem.

Juny de diades i commemoracions