dimarts, 2 de març de 2021

Les tombes de Cèsar

Les despulles del fill d'Alexandre VI romangueren poc de temps al sepulcre de Santa Maria de Viana; a mitjan segle XVI, un bisbe de la diòcesi de Calahorra, a la qual pertanyia la parròquia de Viana, considerà sacrílega la permanència del mort en lloc sagrat. Ordenà traure'l i enterrar-lo a la Rúa Mayor, para que en pago de sus culpas le pisoteen hombres y bestias. El mausoleu de Cèsar, emplaçat al cor de l'església, fou destruït. En 1884, les seues suposades restes foren localitzades al Carrer Major, als peus de l'escalinata de la portada principal de l'església. En 1934, Victoriano Juaristi realitzà un Sepulcre de Cèsar Borja que es va instal·lar a l'ajuntament. Va desaparèixer a conseqüència de la Guerra Civil. En 1945, les despulles foren exhumades de nou i s'analitzaren. En 1953, es traslladaren a la portada de l'església de Santa Maria —es dipositaren en l'atri exterior— sota una làpida de marbre blanc amb una inscripció: César Borgia generalísimo de los ejércitos de Navarra y pontificios muerto en campos de Viana el XI de marzo de MDVII. Amb motiu del 500 aniversari de la seua mort, hom sol·licità a l'arquebisbe de Pamplona, Fernando Sebastián, el trasllat de les restes a l'interior del temple, petició que fou denegada. Però les autoritats locals de Viana instal·laren una creu a la Barranca Salada per a recordar el lloc en què possiblement va morir Cèsar Borja el 12 de març de 1507.
 
Sepulcre de Cèsar Borja, obra de Victoriano Juaristi (1934)
i tomba actual a l'atri exterior de l'església de Santa Maria de Viana (Navarra)

dissabte, 27 de febrer de 2021

Quan teníem vint-i-tants anys

Afirmar que sóc un enamorat de la música no és gens original, perquè aquesta agrada a totes les persones. El meu cor està repartit entre les expressions més exquisides i les menys cultes (el pop i gèneres com el folklore o la música ètnica que els anglosaxons fiquen dins el sac de la world music). ¿On incloem el jazz? En principi, fou popular, però els teòrics arriben a considerar-lo la música clàssica del segle XX. En tot cas, el jazz influí en compositors com Claude Debussy, Maurice Ravel o Igor Stravinsky. En 2019, l'Associació d'Amics de la Costera organitzà una exposició titulada Disseny gràfic i música popular, del jazz al pop-rock, a la Casa de Cultura xativina. L'exposició mostrava vuitanta cobertes de disc, quadres de Joan Francés, llibres i altres objectes relacionats amb el grafisme i la música popular. Una part de les cobertes pertanyien a la meua col·lecció i també vaig ser coautor d'un dels textos introductoris del catàleg. Tot açò em ve a la memòria perquè fa ben poc ha mort el pianista Armando Anthony Corea, Chick Corea.
 

En l'exposició que acabe d'esmentar figuraven les carpetes de dos discs en què havia intervingut el músic desaparegut: An Evening Whit Herbie Hancock & Chick Corea In Concert i Light As A Feather, de Chick Corea amb la seua banda mítica, Return To Forever. Des que, sent jovenet, vaig començar a tenir alguns diners per a comprar discs, els de pop-rock i jazz anaren omplint prestatgeries en ma casa. A Xàtiva, venien discs en poquíssims llocs. Les tres botigues més emblemàtiques per a tot allò relacionat amb aparells reproductors (tocadiscs, càpsules, amplificadors, altaveus) i vinils eren Baldrés, Super-Son i, sobretot, Soni-Disc. Aquesta tercera estava regentada per Joan Bacete, un emprenedor nat. Totes tres tendes van tancar fa temps. El vinil no ha desaparegut mai. De fet, ara experimenta un reviscolament. A mitjan dècada dels vuitanta deixà, però, de ser el suport predominant per a la música. Fou substituït pel CD. Jo m'havia comprat a Soni-Disc desenes o centenars de vinils de dotze polzades de diàmetre i 33 1/3 revolucions per minut, els LP. (Encara conserve moltes fundes de plàstic transparent amb el logotip d'aquell establiment.)

Els discs del pianista i compositor traspassat figuren entre els meus predilectes. Ha desaparegut un veritable gegant del jazz que ha acompanyat el meu univers sonor al llarg dels anys. Return To Forever fou una de les bandes fundadores del jazz fusion. Durant la seua llarga trajectòria, Chick liderà múltiples grups i col·laborà amb grans músics i cantants: Mongo Santamaría, Blue Mitchell, Herbie Mann, Stan Getz, Sarah Vaughan, Miles Davis, Gary Burton, Paco de Lucía, John McLaughlin... Chick Corea era un enamorat de la música espanyola. Un dels seus darrers projectes fou The Spanish Heart Band, de què formaven part el saxofonista Jorge Pardo i el guitarrista Juan José Heredia "Niño Josele", deixeble de Paco de Lucía. Chick Corea és autor de composicions com Spain o La fiesta, que ja han esdevingut estàndards del jazz. També va enregistrar un disc titulat My Spanish Heart. Sempre deia que el seu amor pel flamenc li l'havia inspirat Paco de Lucía. El magnífic pianista i compositor va viatjar diverses vegades a València.

Recorde dues presències seues al Palau de la Música. En 2008, hi actuà amb una nova versió de Return To Forever (l'acompanyaven Al di Meola, guitarra, Stanley Clarke, baix elèctric, i Lenny White, bateria). En 2013, hi actuà amb un grup nou, The Vigil. Salvador Verger, l'enyorat Juan Francés i jo, que no ens solíem perdre cap edició del Festival de Jazz de València, anàrem a escoltar en directe Chick Corea. En fi, ens ha deixat un músic magnífic, un dels millors. Quan ja sabia que el seu final era pròxim, s'acomiadà dels qui mantenen viu el foc de la música i escriví aquestes paraules: «La meua missió ha estat portar alegria amb les meues creacions fins on he pogut. Haver-ho fet amb els artistes que admire m'ha enriquit la vida.» Sí, els sons de Chick, Al di Meola, Stanley Clarke i molts altres músics ens continuen alegrant la vida. A partir d'ara serà inevitable, però, experimentar també molta nostàlgia en escoltar novament els vinils de dotze polzades amb composicions del músic traspassat. Evocarem l'època en què encara teníem vint-i-tants anys, acudíem a Soni-Disc, ens posàvem els auriculars i deixàvem volar la imaginació.

(publicat a Levante-EMV, el 27/02/2021)

dijous, 25 de febrer de 2021

Democràcia plena

L'entrada a presó de Hasel ha desfermat un seguit de protestes, per tot l'Estat, algunes de les quals han acabat en incidents violents. Això sí, la majoria dels manifestants són gent pacífica. Com que hi ha moltes imatges dels aldarulls, qualsevol pot jutjar que l'actuació de la policia no ha estat sempre l'adequada. No s'hauria de carregar contra una concentració pacífica, encara que aquesta no s'haja comunicat a l'autoritat governativa. I la policia ha de procedir amb proporcionalitat. (En maig, durant l'inici de la desescalada de l'estat d'alarma, els manifestants de dreta eren tractats amb guant de seda.) La violència gratuïta és rebutjable tant si la practiquen grups minoritaris com els escamots antidisturbis. S'han vist imatges de la policia encerclant en una ratera manifestants que no suposaven cap amenaça, per a estovar-los de valent. Tampoc no s'ha de descartar l'activitat de provocadors i policies infiltrats. Els polítics al poder solen solidaritzar-se incondicionalment amb els cossos policials. I el corporativisme impedeix que cap de llurs membres faça autocrítica. Juguen amb avantatge; la mentalitat social majoritària està contaminada per la ideologia conservadora.

Moltes persones tendeixen a rebutjar qualsevol actuació ciutadana que altere seguretat i ordre públics. Faltaven les declaracions de Pedro Sánchez: En una democracia plena como España la violencia es inadmisible. No hay excepción, causa ni situación que pueda justificar el uso de la violencia. Caldria fer una mica de pedagogia. No serà justificable l'ús de la violència física per part de la ciutadania, perquè l'Estat —fins i tot el democràtic— la fa servir contínuament. De fet, té el monopoli de la força. En teoria, només l'hauria d'utilitzar per a obligar els ciutadans al compliment de les lleis i per a reprimir el delicte. En la pràctica, com els aparells estatals solen estar en mans de la classe dominant, és freqüent que es faça servir la força desproporcionadament i per a finalitats distintes. Però caldria exigir a l'Estat que sempre la utilitze proporcionalment. Després està la violència moral, sense la qual estaria absolutament inerme tota la ciutadania. Una manifestació multitudinària de protesta i una vaga, sectorial o general, exerceixen la violència moral contra els governants o els patrons, per tal que els uns i els altres prenguen o desistisquen de prendre qualsevol mesura.

Sense aquesta possibilitat de pressió moral contra el poder no existiria estat democràtic. Sánchez ha parlat també d'allò de la democràcia plena. Cap obra humana no és perfecta. Pot haver-hi, naturalment, major o menor proximitat al nivell màxim de perfecció, que sempre és teòric. Si els EUA, França, Regne Unit i Itàlia —per posar uns pocs exemples— no són democràcies absolutament plenes, ¿per quina regla de tres ho hauria de ser Espanya? A més, parlem de democràcia representativa o liberal, donant per descomptat que no pot existir altra alternativa. En tot cas, l'Estat espanyol encara arrossega múltiples xacres heretades del franquisme. El nostre Estat ja no és una dictadura pura i dura, però la seua distància fins al nivell que hom considera propi d'una democràcia estàndard encara és considerable. Tenim, en definitiva, una democràcia clarament millorable. Com hauria de saber un socialista, amb desigualtats enormes no hi ha democràcia plena, i la possibilitat de revolta social sempre estarà latent. Allò que ens ha salvat fins ara de caure en l'espiral de la rebel·lió és l'extensa xarxa familiar de suport. Però no convé temptar massa la sort. Cal justícia social.

dimecres, 24 de febrer de 2021

El 23-F

Després de llegir molt sobre l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981, hom pot arribar a unes conclusions provisionals sense cap pretensió d'originalitat. L'intent va fracassar per la incompetència sideral dels seus impulsors. Probablement, un conglomerat de polítics, empresaris i militars pretenien substituir el govern d'Adolfo Suárez per un altre de concentració nacional. El general Alfonso Armada, pròxim al rei Joan Carles, ja havia sondejat polítics de tots els partits —PSOE i PCE inclosos. Es postulava com a president del nou govern. ¿Amb quina finalitat? Enfortir la figura del monarca —que els comunistes de l'època anomenaven Juanito el Breve—, frenar el procés autonòmic, decretar una política de mà dura contra el terrorisme, controlar els sindicats... Els plans eren plenament constitucionals. La carta magna no diu que el president del govern central haja de ser diputat. Només li cal ser espanyol, major d'edat i estar en plenitud de drets polítics. Una facció de la UCD estava disposada a presentar una moció de censura que tindria el suport del PSOE. És possible que el monarca estigués informat minuciosament i amb antelació d'aquests plans. Però Suárez els desbaratà en dimitir i propiciar la investidura de Calvo Sotelo. Armada canvià de plans. Va permetre que un tinent coronel de la guàrdia civil feixista i pirat envaís el Congrés. El colpista tenia previst un enorme bany de sang com els perpetrats a Xile i l'Argentina. Armada pensava que podria reconduir Tejero, cosa que permetria al general presentar-se davant els diputats com el salvador de la situació. La va cagar. No coneixia bé el guàrdia civil. Tejero al·lucinava quan Armada li digué que Felipe González, Jordi Solé Tura i altres polítics d'esquerres anaven a ser ministres d'un nou govern de salvació nacional. ¿I quin va ser el paper del rei en tot açò? Quan l'Elefant Blanc s'assabentà del que passava, decidí d'estar-se vàries hores mirant com acabava la cosa. Un militar, el comandant Cortina, havia ficat al rei un nom en clau. L'Elefante Blanco era un local de cites eròtiques —un bar de putes—, situat als baixos del cinema Coliseum, a la Gran Via Madrilenya, que Joan Carles freqüentava abans de ser rei, acompanyat pel mateix Cortina. Tots esperaven l'Elefant Blanc. Quan comprovà que Armada no aconseguia que el guàrdia civil es fes a un costat, el rei decidí aparèixer en televisió i ordenar a tots els generalots que tornaren a les casernes. El van ajudar alguns lleials. Els colpistes que havien donat un pas endavant, com Milans del Bosch, havien cregut allò que els havia contat Armada. Tots es van haver de menjar el marró. Ja dic, incompetència supina. Tanmateix, el 23-F no fracassà del tot; algunes de les coses que volien els implicats —frenar el procés autonòmic, consolidar la figura de Joan Carles, el gran salvador de la democràcia, i tranquil·litzar els poders econòmics hereus del franquisme— es van aconseguir plenament en una reunió posterior dels partits amb l'Elefant Blanc, un nom que ni pintat. I així fins avui. Però l'episodi podria haver tingut altre final terrible.

dilluns, 22 de febrer de 2021

Pablo Hasel com a símptoma

Des que Pablo Hasel va entrar a presó, estem assistint a un crescendo d'informació sobre ell, subministrat pels mitjans subvencionats, que tracten de convèncer-nos de la justícia de l'empresonament del raper. Hem vist, per exemple, unes imatges proporcionades per la policia en què apareixen Hasel i Valtònyc elucubrant sobre la lluita armada. És evident que les idees dels dos personatges em semblen destarifades. Com ja tinc una edat, he pogut constatar en què han acabat molts somnis revolucionaris, marxistes leninistes, maoistes e tutti quanti. Certament, triomfaren la revolució bolxevic, la de Mao i alguna més. Però quasi totes han acabat malament i, encara pitjor, han creat anticossos en el sistema capitalista. Avui, plantejaments de lluita armada sonen a combat entre una formiga i un elefant. A més, les teories de danys col·laterals i socialització del dolor són rebutjables. Una persona amb quatre dits de front no pot acceptar que es justifique la mort o el patiment d'innocents. Les falòrnies de Hasel i Valtòny només s'expliquen per la joventut. Amb l'edat, la lluita pren altres formes. Rebel·lia radical contra l'estatu quo i joventut solen anar aparellades.

¿És això motiu suficient per a tancar els dos joves a la presó? No, si no han passat a l'acció, ni han induït altres a fer-ho. Les lletres de llurs cançons seran de pèssim gust i les seues opinions, errònies o absurdes, però el Tribunal Europeu de Drets Humans té dit que la llibertat d'expressió també protegeix les opinions desagradables. La blasfèmia, el mal gust i la poca educació han d'estar al marge del Codi Penal. A més, els jutges han d'utilitzar el mateix bastó per a arrasar. I no solen fer-ho. Tenim alguns casos que ho demostren. Un antic militar disparà, en una galeria de tir, contra fotos de polítics d'esquerra. Després, penjà les imatges a les xarxes socials. En un xat de policies locals era insultada la llavors alcaldessa de Madrid Manuela Carmena. Els jutges arxivaren els casos. Altres idees insanes són la del general franquista, que desitjaria afusellar vint-i-sis milions de persones, i la de la jove falangista que, si pogués, es carregaria els jueus. Ja es veu que som davant d'una ideologia que hauria d'estar proscrita, el feixisme, i de possibles delictes d'odi, tipificats al Codi Penal. Però no passarà res. A la dreta i l'extrema dreta mai no els sol passar res de res.

El quart president del EUA, James Madison, que no devia ser un comunista perillós, va pronunciar aquesta frase a la darreria del segle XVIII : «El nostre gran objectiu hauria de ser combatre el mal establint una igualtat política entre tots i denegant a uns pocs les oportunitats innecessàries d'incrementar la desigualtat en la propietat amb una immoderada i especialment immerescuda acumulació de riquesa.» Qui crega que només els defensors de la llibertat d'expressió participen a les nombroses protestes d'aquestes darreres nits està una mica despistat. Pablo Hasel és un de tants símptomes d'una malaltia molt més profunda: una taxa d'atur juvenil del 44%, la més alta d'Europa; augment de la desocupació en diferents sectors (hostaleria, turisme, comerç) propiciat per la pandèmia; ajudes públiques insuficients; pèrdua de treball submergit; precarietat laboral; desnonaments i problemes d'accés a un habitatge digne; pujada del llindar de la pobresa; manca de perspectives vitals; afartament amb les mesures per a frenar el coronavirus; conflicte català sense resoldre; abús de les forces policials; disputes polítiques estèrils... ¡Un còctel explosiu!

dijous, 18 de febrer de 2021

Impost de successions

Per les xarxes circula aquesta proclama: «¡No a l'impost de successions! L'herència és teua, no de l'Estat. Els teus avis i els teus pares ja pagaren.» Hom la penja al seu mur o l'envia als xats amb el prec que tothom la rebote. Fins i tot gent d'esquerres reenvia la consigna sense pensar-s'ho abans una mica. Sovint se'ns oblida que l'herència és un dels pilars de la transmissió del capitalisme. Una cosa és demanar trams en l'impost, de tal manera que qui hereta poc pague poc o no res, i una altra demanar la supressió total de l'impost sense més. Els propietaris de fortunes immenses, ¡ben contents! Molta gent afirma que l'impost de successions grava dues vegades el mateix patrimoni. No. Es graven patrimonis distints. L'afirmació denota confusió sobre el fet imposable. Causant i perceptor de l'herència són persones distintes. L'impost no grava diners o béns sinó el fet d'obtindre'ls. Determinats imposts directes graven l'obtenció de beneficis d'activitats empresarials, rendes (del treball i del capital mobiliari i immobiliari) i patrimoni. Per tant, cadascú ha de tributar pel seu augment de béns. No van tributar en el seu dia la casa o els diners dels iaios i els pares, sinó ells per tenir rendes i patrimoni. I ara tributen els hereus per veure incrementat els seus diners i el seu patrimoni. Per això hi ha especialistes que suggereixen canviar el tractament d'herències i donacions. Podrien considerar-se percepcions de renda i ser gravades a la taxa marginal corresponent. Alguns titllen de rapinyaire l'administració pública, per cobrar l'impost de successions. S'al·lega que l'herència és de l'hereu, no de l'Estat. Sí, però cal tenir present que no tributa l'herència sinó l'hereu per rebre-la. Quant a l'Estat, necessita ingressos per a poder proporcionar serveis públics i fer tasca de compensació de desigualtats (per a redistribuir la riquesa). Per això s'han de pagar imposts. Cal exigir, això sí, que siguen progressius, és a dir, que pague més qui tinga més. Demanar la supressió lineal d'imposts no és gens progressista; no pagarien els propietaris de les grans fortunes. Recordem que això ja passa en els paradisos fiscals i en alguns llocs miserables del tercer món. Al final, la classe mitjana i els sectors socials més desfavorits són beneficiaris nets de l'impost de successions. És més, l'existència d'imposts progressius és un signe de civilització.

dissabte, 13 de febrer de 2021

Posar a la picota

La vacuna contra la covid-19 és un bé escàs. Per tant, l'autoritat sanitària ha establit un protocol que marca l'ordre en què s'han d'immunitzar els grups de població. Fou molt fàcil acordar quins serien els primers: residents i personal de geriàtrics; personal sanitari i sociosanitari de primera línia, grans dependents no ingressats en institucions i gent major de vuitanta anys. El problema comença a l'hora de decidir quins seran els següents. Molts col·lectius esgrimeixen el seu dret: sanitaris de segona línia —¿n'hi ha, de segona línia?—, bombers, policies, docents, empleats de la llar, taxistes, dependents d'establiments d'alimentació, treballadors de l'hostaleria, auxiliars d'ajudes a domicili... Fins i tot s'ha parlat de vacunar ja tots els membres dels governs central i autonòmics, alcaldes de poblacions importants —bé que caldria aclarir això de la importància. ¡Mare meua! (Jo tinc ben clar que no rebré el vaccí fins a la darreria d'any, si les farmacèutiques no augmenten la producció.) A finals de la setmana passada encara no s'havien pogut vacunar tots els sanitaris de primera línia al Lluís Alcanyís —els residents i el personal de Novaedat, sí.

Començà una carrera a la recerca de padrins, per a colar-se. Els costums picarescos de segles no desapareixen de la nit al dia. Polítics de distint rang, militars d'alta graduació, bisbes i sacerdots, directors d'hospitals, gerents d'àrees de salut, metges jubilats, sindicalistes i altres tramposos ja han rebut la primera dosi sense tenir prioritat. És vergonyós que faça la patota qui precisament ha de donar exemple de joc net. Les trampes d'alcaldes, bisbes, consellers i l'excap de les forces armades són ben reprovables. Sanitaris militars, contingents que marxen en missió a l'estranger i membres de la UME havien de vacunar-se abans. Per tant, el general de l'aire a qui tots els dies de guerra li semblen dilluns ha tingut un comportament comparable al del capità que abandona primer la nau. Ara bé, no sóc partidari de fer llenya de l'arbre caigut; ja ha presentat la renúncia al seu càrrec. Crida l'atenció, això sí, el procedir d'un bisbe; a més de botar-se el torn, ha mentit dient que viu a la residència sacerdotal on s'ha vacunat. Ja ho deia un amic meu molt bromista: «Qui no tinga una excusa, ¡que el maten!» I tots en tenen alguna —la del culet, per exemple.

Es veu que alguns monsenyors no comparteixen les teories del cardenal Cañizares, el qual arribà a dir que s'utilitzaven embrions d'avortament en la fabricació dels vaccins. Al final hi haurà un aspecte positiu en aquest assumpte; malgrat el negacionisme, l'interès d'autoritats per vacunar-se abans que ningú dissipa els temors de la gent de peu. Però les trampes han reviscolat tendències atàviques dels habitants de la pell de brau. Una d'elles és l'atracció per l'espectacle de la picota, una columna que assenyalava el lloc de viles i ciutats en què es practicaven execucions. El fust servia també per a lligar els criminals exposant-los a la vergonya pública. Posar gent a la picota torna a ser moda. Em sembla molt just que es difonguen nom i càrrec dels qui s'han colat davant de gent més necessitada de vacuna, ¿però cal que ens els repetisquen tots els dies, a totes hores, en tots els periòdics, en tots els telediaris i en totes les tertúlies? ¡Uf! A més, la picota podria haver tingut un efecte secundari: la infracció de les normes sobre protecció de dades personals.

Els tramposos s'han vacunat davant de testimonis —davant almenys de qui els ha injectat la dosi. És difícil evitar, per tant, que els seus noms acaben coneixent-se. Però no es pot descartar que funcionaris amb accés a registres sanitaris hagen filtrat les dades de penques que, altrament, haurien passat desapercebuts. I per a rematar-ho, algunes autoritats, com ara el molt honorable Ximo Puig, neguen segona dosi als infractors del protocol de vacunació. Els renuents a dimitir mereixen reprovació, però tot açò em recorda l'edat mitjana. Al final, igualment caldrà vacunar-los i s'hauran balafiat dosis. ¿És precís més càstig als qui hagen assolit responsabilitats? ¿No n'hi ha prou amb l'exposició en la picota? ¿Volem també que es moren, o que li costen un dineral al contribuent si arriben a ingressar en una UCI? Ah, oblidava l'excusa del culet. «¿A l'Àrea de Salut Xàtiva-Ontinyent hi haurà caps que, per no tirar culets de vials...?», m'etziba una persona molt llarga. Mmm. ¡Quina pregunta! No m'agrada l'espectacle de l'argolla i la picota.

(publicat a Levante-EMV, el 13/02/2021)

dimarts, 9 de febrer de 2021

Quan s'està acostumat a manar

Dins de les seues diòcesis respectives, molts bisbes estan acostumats a tenir l'última paraula en assumptes diversos: interpretació del dogma, pastoral, organització i administració eclesiàstica, nomenament de càrrecs... Dit d'altra manera: manen sobre el ramat de què són pastors, pràctica derivada de l'organització jeràrquica i piramidal de l'Església. De fet, les cúries bisbals se solen creure un poder paral·lel desvinculat del poder civil. El bisbe d'Oriola-Alacant, per exemple, que s'ha ficat la primera dosi de la vacuna contra la covid-19, quan encara no li tocava, ha tingut una reacció de manual. Primerament, ha afirmat que no ha comès cap irregularitat. És a dir, no té consciència d'haver obrat malament. Anem a veure, monsenyor. El protocol de Salut Pública està clar. Si vostè no és resident o treballador d'un geriàtric, ni personal sanitari o sociosanitari de primera línia, ni gran dependent ingressat en una institució, ni major de vuitanta anys, no li tocava vacunar-se encara. Ha comès, per tant, una irregularitat. En qualsevol cas, el bisbe ha anunciat que renuncia a la segona dosi, en vista de la repercussió mediàtica que ha tingut el seu cas. És a dir, no renuncia perquè estiga penedit d'allò que ha fet. Els seus portaveus afirmen en un comunicat oficial que monsenyor no buscava ningún trato de favor i seguia la dinámica de las demás campañas de vacunación, debido a su vinculación sanitaria. ¿Vinculació sanitària? ¿De què parlen? ¿Altres campanyes de vacunació? ¡Aquesta és una campanya distinta! Ho sap fins i tot el meu nét de vuit anys. A més, la renuncia arriba tard. El president de la Generalitat ja va dir que no rebrien segona dosi els tramposos. (Encara que podria rectificar finalment aquesta decisió.) El bisbe també explica que renuncia pel bé espiritual de tots els fidels de la diòcesi. ¡Ha! Quan una persona que està acostumada a manar intenta fer gestos d'humilitat les coses no acaben de funcionar. ¡Humilitat forçada! I falsa, per tant. El bisbe deu tenir por que la seua conducta suscite, en part dels seus feligresos, dubtes sobre l'ajuda de Déu. I algunes ovelles del ramat podrien recordar les paraules de Crist (Mateu, 20, 1-16): «Els últims seran els primers i els primers, els últims.» Com a colofó, el prelat anuncia que s'ha posat en mans de la Sanitat Pública per a completar la seua vacunació quan, on i com determine l'autoritat sanitària. ¡Ens ha fotut! Com fa la immensa majoria de gent. I com hauria d'haver fet ell des del principi. En fi, un signe d'humilitat i penediment vertaders seria acceptar sense excuses el seu mal procedir i posar el seu càrrec a disposició del papa. La resta, ¡galindaines! I a tot açò, la Conferència Episcopal callada.

diumenge, 7 de febrer de 2021

¿Llibertat d'elecció?

Els hereus del franquisme, que mai no han volgut condemnar la dictadura, es manifestaven a favor de la llibertat. Ja sabem que la llibertat, la capacitat de poder fer allò que ens abellisca, no és absoluta. «La meua llibertat acaba on comença la de l'altre», diu la màxima, que no explica què s'ha de fer en cas de col·lisió entre dos desitjos antagònics. Deixats al seu lliure albir —en estat de natura, com diria el filòsof Thomas Hobbes—, prevaldrà el del més fort. Hi ha altra fórmula: «La meua llibertat acaba on comença el bé comú o l'interès general.» ¿Però qui defineix quina cosa és el bé comú? ¿Qui ha de ser? Pablo Casado. ¡Uei! Tornem al moll de la qüestió. El partit de Casado i altres companys de viatge —els bisbes, sense anar massa lluny— tenen un currículum esplendorós en tot allò tocant a la defensa de la llibertat: no al divorci, no a l'avortament, no al matrimoni de persones homosexuals, no a l'eutanàsia... Si deixem el camp de l'ètica i marxem al de la política, els seus nos també són recurrents: no a la reforma de l'Estatut de Catalunya, no a l'ús normalitzat de llengües cooficials. També tenen algun sí en el seu haver, el sí a la llei mordassa, per exemple. «És curiós veure com les llibertats pràctiques disminueixen a mesura que les teòriques augmenten», digué Ludwig van Beethoven quan li canvià el títol de Bonaparte a la seua Simfonia Heroica, que en principi havia dedicat a l'"alliberador" d'Europa. Cada vegada que els "salvadors" d'Espanya exalcen alguna llibertat —la d'expressió, posem per cas—, la seua possibilitat de concreció pràctica disminueix. ¿Sí? ¡I tant! Per fer un acudit sobre el rei, pots acabar a la garjola. Dies enrere, les dretes i l'Església Catòlica es manifestaven a favor de la llibertat. ¿De quina? S'han fet un embolic amb la teoria i la pràctica. Millor dit: sembla que volen augmentar el nombre de llibertats teòriques. És pura teoria reivindicar el dret universal d'elecció de centre escolar —que per altra banda no figura a la Constitució—; en la pràctica, no el podrien exercir totes les famílies amb fills en edat escolar. Les de pobles com ara Cofrents, la Font de la Figuera o Llutxent mancarien d'aqueixa llibertat. Per això, la llei de lleis reconeix la llibertat de creació de centres docents, però no la hipotètica llibertat d'elecció, sotmesa a moltes limitacions. En realitat, elegir sols està a l'abast teòric dels urbanites. I no sempre, si implica capacitat d'elecció entre centres de la mateixa o de distinta titularitat. A l'interior de la ciutat, sol haver-hi diferències entre uns barris i altres; tots no estan igualment dotats. A Xàtiva tenim un exemple: el barri nord-oest, el més poblat de la ciutat, no compta amb col·legi públic d'infantil i primària. I els xativins de confessió evangèlica, ¿poden triar un centre de primària que s'adapte totalment a les seues preferències? Ja es veu que la llibertat teòrica d'elecció de centre escolar troba molts obstacles per a la seua materialització plena; a tot estirar, només conflueixen les premisses per a la diversitat d'opcions en espais urbans habitats per classe mitjana i gent de casa bona. Els estats democràtics del nostre entorn han optat per assegurar una plaça pública a tots els alumnes d'ensenyances obligatòries. Lògicament, permeten crear centres docents privats, però són de pagament. A casa nostra, com que no està assegurada la plaça pública per a tothom —¡ja seria hora!—, s'ha de transigir amb la subvenció pública d'alguns centres privats. Però no s'ha de confondre això amb la llibertat d'elecció; un dret que no arriba a totes i a tots és privilegi. Per definició, injustícia és que uns gaudisquen de certes llibertats i altres no. L'administració pública s'ha d'assegurar, per tant, que els centres privats subvencionats no discriminen a l'hora d'admetre alumnes. I ha d'estar garantida en ells la llibertat d'ensenyança que consagra la Constitució. ¡Si la justícia "independent" ho permet! Els jutges semblen consellers d'educació, pedagogs i especialistes en disseny curricular.

dijous, 4 de febrer de 2021

Jill Biden

Molta gent està contenta amb el nou president dels EUA, Joe Biden. Sí, és una sort que Trump no haja guanyat les eleccions. Però cal anar amb compte. La benvinguda encomiàstica a Biden podria acabar en decepció. Ja va passar amb Obama, de qui Biden fou vicepresident. Les seues polítiques econòmica i exterior van defraudar molt. Recordem que Guantánamo no es va tancar, malgrat la promesa electoral. Durant els mandats de Clinton i Obama, els EUA s'embarcaren en vàries guerres imperialistes. Fins ara, els gestos de Joe Biden són positius. Tornarà a l'OMS i als acords sobre canvi climàtic. El seu gabinet té representants de les comunitats indígena, llatina i afroamericana, i compta amb moltes dones i un homosexual. Però —sempre hi ha un però— el nou secretari de Defensa és el general afroamericà Lloyd Austin, que dirigí les tropes a la guerra d'Iraq i ha treballat en empreses d'armament. (El millor que es pot dir de Donald Trump és que, durant el seu mandat, els EUA no han iniciat cap nova guerra.) Quant als càrrecs econòmics del nou govern, hi ha de tot, coloms i falcons —entre ells, anteriors assessors de Clinton i Obama.

Brian Deese, nou director del NEC (Consell Econòmic Nacional), i Wally Adeyemo, un dels seus membres, han treballat en BlackRock, una de les empreses de gestió d'inversions més grans del món (en 2016, gestionava actius valorats en més de 5,1 bilions de dòlars) i un veritable grup de pressió. És accionista principal de Santander i BBVA, i té participació en CaixaBank, Banc de Sabadell, Telefónica, Repsol, ACS (el grup de Florentino Pérez) i altres empreses de l'Ibex. ¡Capitalisme pur i dur! Per tant, en matèria econòmica, no hauríem d'esperar grans sorpreses de Joe Biden. Respecte de les guerres imperialistes, ja veurem. Jo preferisc parlar de l'esposa del nou president. Jill Biden, de 69 anys, ha dedicat tota la seua vida a l'ensenyament. Té un doctorat i dos màsters i s'ha mantingut al marge de la carrera política del seu marit per a bolcar-se en la seua pròpia. Va exercir la docència tretze anys en diferents centres públics d'ensenyança secundària. (Durant cinc anys de la dècada dels vuitanta, fou també professora en un programa destinat a alumnes amb necessitats educatives especials, adolescents interns en un hospital psiquiàtric.)

En 1987, va rebre el seu segon títol de postgrau, un màster en anglès. De 1993 a 2008, fou professora d'anglès al Delaware Technical & Community College. Després de la seua etapa en centres públics de secundària, preferí allunyar-se d'universitats famoses, de què havia rebut ofertes, i dedicar altres setze anys als col·legis comunitaris —centres educatius de formació professional superior i una alternativa per als joves dels EUA que no poden pagar-se quatre anys d'educació universitària. En 2007, als 56 anys d'edat, s'havia doctorat amb la tesi Student Retention at the Community College: Meeting Students' Needs, estudi de com disminuir l'abandonament escolar i retenir els estudiants als centres acadèmics. Des de 2009, és professora d'anglès al Northern Virginia Community College (dedicat a estudis tècnics no universitaris). Durant el període en què el seu marit fou vicepresident, ella no volgué deixar l'ensenyament. I ara que ha esdevingut primera dama dels EUA, ja ha dit que pensa continuar donant classes d'anglès al col·legi de Virgínia. En definitiva, Jill Biden està a les antípodes de l'anterior primera dama, una mera figura decorativa.

dimarts, 2 de febrer de 2021

La mort de Cèsar Borja

Lluitant a Viana contra el comte de Lerín, de la facció dels Beaumont, Cèsar caigué en una emboscada el 12 de març de 1507. Mentre perseguia tot sol uns genets del comte, partidari de Ferran el Catòlic, tres homes mataren el Borja en un paratge conegut com la Barranca Salada. S'empararen del seu cavall, les seues armes i els seus vestits i deixaren abandonat el cos, que es va dessagnar. La guàrdia personal del finat no hi féu acte de presència fins a hores després de l'incident. (Aquestes circumstàncies fan pensar a molts historiadors en una traïció o un suïcidi.) Juanicot, patge de Cèsar, va reconèixer el seu senyor. El cadàver fou traslladat a Viana i sepultat a l'església de Santa Maria. El Valentinès deixava una filla de Carlota d'Albret, Lluïsa, i alguns fills il·legítims, dels quals va tenir cura la seua germana Lucrècia.
  

Església de Santa Maria i "Rúa Mayor" de Viana, Navarra

dissabte, 30 de gener de 2021

Xàtiva es queda sense SPE

Aquests dies m'ha vingut a la memòria l'època en què vaig ser mestre de primària. Els col·legis públics solen fer una tasca extraordinària, però alberguen sovint —almenys ho feien durant les dècades dels vuitanta i els noranta— certes dèries docents que jo no he compartit mai. De fet, aquestes dèries i la voluntat de prosperar professionalment m'estimularen a preparar i aprovar en 1994 les oposicions a secundària. La idea fixa més freqüent entre el professorat, que compartien també els sindicats, era aquesta: tots els docents són iguals. Evidentment, això és una fal·làcia; hi ha mestres feiners i ganduls, excel·lents i roïns (com hi ha metges —o jutges, o manobres— bons i dolents). Podríem reescriure la divisa d'Orwell. Tots som iguals, però alguns són "menys" iguals que altres. Cada vegada que es parlava d’establir incentius (per als docents que s’involucraren voluntàriament en tasques de coordinació, en iniciatives de renovació pedagògica o en alguna activitat complementària), hom topava amb l'oposició institucional i sindical.

No era precís l'esperó econòmic; es podia incentivar amb lliurança de càrrega lectiva. Sempre es responia que no. Per tant, el sistema premiava els mandrosos; el manta sabia que tots, feiners i ganduls, anaven a quedar igual. Aquests records m'han vingut al cap arran d'assabentar-me que la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport preparava un decret de reorganització de l'orientació educativa i professional que implica la desaparició dels Serveis Psicopedagògics Escolars (SPE) —el de Xàtiva, per exemple. Aquests serveis compten amb equips multidisciplinaris, formats per psicòlegs, fisioterapeutes, mestres d'audició i llenguatge i altres especialistes en educació per a la inclusió, que realitzen moltes funcions: atendre alumnat amb necessitats educatives especials, diagnosticar, coordinar la transició d'aquest alumnat des de primària a secundària, generar documentació (informes, diagnòstics, protocols d'actuació...). L'SPE de Xàtiva té uns trenta anys de vida. Doncs, està a punt de desaparèixer. Estic una mica perplex amb la notícia.

La setmana passada, aquestes mateixes planes informaven que els col·legis d'infantil, primària i educació especial estan encantats; donen un suport rotund als plans de conselleria. ¿Nova edició de «tots i totes som iguals i hem de fer el mateix»? Els equips directius se les prometen molt felices; pensen que els seus centres van a estar ben servits. Jo ho dubte. Potser, la nova atenció a la diversitat perda nivell d'especialització, cosa negativa per als alumnes. Certament, els centres podran demanar recursos dels plans d'actuació per a la millora. Però això minvarà la qualitat de l'atenció; el personal que s'envia a través d'aquests plans sol ser interí. No està garantit, per tant, el seguiment estable dels casos. D'altra banda, no desapareix la itinerància. Uns col·legis tindran orientador amb horari complet, però altres no. És possible que tres centres de Xàtiva (Taquígraf Martí, Teresa Coloma i Gozalbes Vera) i un dels voltants s'hagen de repartir recurs amicalment. Quant als altres centres públics i concertats, ¿seguiran compartint dos orientadors municipals? Potser sí. (Convé aclarir que el Gabinet Psicopedagògic Municipal de Xàtiva no es tanca.)

Els nombrosos col·legis menuts de la Costera i la Canal de Navarrés no tindran tampoc el recurs en exclusiva. També l'hauran de compartir. Per últim, i sense ànim de ser massa exhaustiu, cal esmentar altre aspecte: la pèrdua d'imparcialitat. Els centres de primària tenen tendència —molt humana— a espolsar-se les mosques quan cal bregar amb casos complicats. Ho vaig patir durant la meua etapa de director d'IES. Ens remetien a l'institut xiquets sense diagnosticar i que haurien d'haver romàs més temps a l'escola. Altres vegades, els mestres estan en contra de les altes que firmen els orientadors de l'SPE. Però els pares i les mares de xiquets amb necessitats educatives especials han de saber que els diagnòstics i els informes dels funcionaris de l'SPE són objectius. Estan fets col·legiadament per un equip multidisciplinari. En fi, s'elimina una estructura eficient sense comptar amb els seus treballadors, d'amagatotis i durant la pandèmia. ¿Són incompatibles l'existència dels SPE i més dotació de recursos als centres? L'assumpte donaria per a molta lletra, però haurem d'anar acabant ja. Sols una pregunta: ¿Cal tocar les coses que funcionen?

(publicat a Levante-EMV, el 30/01/2021)