Depravació

Que totes les persones tenen fantasies sexuals és cosa ben sabuda. En principi, la possibilitat de materialitzar-les depèn del seu caràcter. Algunes no haurien de posar-se mai en pràctica, perquè topen frontalment amb la legalitat i amb consensos socials relatius a la protecció dels menors i a la persecució del maltracte en totes les seues formes —especialment l'infligit a les dones. N'hi ha, en canvi, que es poden practicar, deixant a part consideracions morals, entre persones adultes i amb consentiment. Generalment, les fantasies més depravades queden en meres fabulacions. De vegades, però, la manca de fre mena directament a la comissió de delictes d'extrema gravetat perpetrats bàsicament per mascles. El del francès Dominique Pélicot és el cas més recent i més punyent. Durant un dècada, Pélicot drogava la seu dona, Gisèle, per a poder-la violar, ell i vàries desenes d'homes, mentre ella estava inconscient. Però hi ha altres antecedents macabres. Temps enrere, havien aparegut als diaris, de tant en tant, noticies horripilants d'homes que havien tingut tancades en soterranis, durant anys, xiques sotmeses a tota classe de violacions i vexacions.

Hi ha altres concrecions de les fantasies sexuals menys nocives, quan les fabulacions passen a l'àmbit de la literatura i el cinema eròtics. El marquès de Sade és un dels autors més cèlebres de literatura eròtica. Pier Paolo Pasolini adaptà lliurement al cinema una obra de Sade, Els cent vint dies de Sodoma o l'escola del llibertinatge. Pasolini titulà el seu film Salò o le 120 giornate di Sodoma. Està ambientat a la República de Saló, l'últim reducte de Mussolini a la darreria de la Segona Guerra Mundial. Aquestes dues obres donen pistes sobre l'organització pedòfila, depravada i criminal de Jeffrey Epstein. La suma d'immensa fortuna, influència i poder posa a l'abast pràctiques vedades als altres mortals. En la pel·lícula de Pasolini, quatre homes poderosos, amb l'ajuda d'alguns col·laboradors feixistes, segresten divuit jovenets (nou xics i nou xiques) i els reclouen en un palau de l'Emília-Romanya, on seran explotats sexual i sàdicament. Epstein també feia servir per a les seues activitats criminals un palau en una illa privada. Hi ha alguns antecedents històrics. L'emperador Tiberi, pedòfil i sàdic, tenia el seu centre d'operacions a l'illa de Capri.

Els diners i el poder donen sensació d'impunitat. Efectivament, Jeffrey Epstein va gaudir durant dècades d'una impunitat total. La llista dels seus contactes i les seues amistats era extensíssima i incloïa polítics, membres de la reialesa de diversos països, multimilionaris, artistes... Entre ells hi havia cares ben conegudes. Pel que es veu, Epstein arribà a disposar almenys de mil nenes i xiquetes menors d'edat que van ser objecte de violacions i agressions sexuals repetides per part d'ell i els seus coneguts. Sembla provat que proporcionà carnassa fresca a molts dels seus amics —a Donald Trump, el príncep britànic Andrew i altres. Va instal·lar càmeres en totes les seues propietats immobiliàries. Tenia l'obsessió d'enregistrar-ho tot. Deia que era la seua assegurança. Guardava milions d'imatges, vídeos i documents. Com s'han fet públics molts d'ells, hem sabut que alguns espanyols —Aznar, per exemple— van tenir relació amb Epstein. En 2019, després de ser jutjat, va morir en presó mentre esperava la condemna. Segons els informes oficials, fou un suïcidi. Però molts pensen en un assassinat. Recordem que Trump exercia el seu primer mandat presidencial.

Atès que Epstein coneixia draps bruts de gent poderosa, no s'ha de descartar l'assassinat. També es creu que treballava per als serveis secrets israelians o russos. En tot cas, era un cràpula, un depravat sexual. Karl Marx, en la seua obra Les lluites de classes a França de 1848 a 1850, explica molt bé l'enviliment de la gent poderosa: «Mentre l'aristocràcia financera feia les lleis, regentava l'administració de l'Estat, disposava de tots els poders públics organitzats i dominava l'opinió pública amb la situació de fet i mitjançant la premsa, es repetien en totes les esferes [...] la mateixa prostitució, el mateix frau descarat, el mateix afany per enriquir-se, no per mitjà de la producció, sinó escamotejant la riquesa aliena ja creada. I assenyaladament es propagà en les cimeres de la societat burgesa el desenfrenament per la satisfacció dels apetits més malsans i desordenats, que xocaven a cada pas amb les mateixes lleis de la burgesia, desenfrenament en què, per llei natural, va a buscar la seua satisfacció la riquesa procedent del joc, desenfrenament pel qual el plaer esdevé cràpula i en què conflueixen els diners, el fang i la sang.» ¡Sense fre!

Sospites gens infundades

La península de las casas vacías em sembla una novel·la magnífica. La qualitat literària d'una obra no ha de tenir necessàriament res a veure amb la qualitat humana de l'autor. ¿Quina classe de persona és David Uclés? Ho ignore. Per tant, no en puc dir gran cosa. El vaig escoltar per primera vegada en un programa de la 2 de TVE, Página 2. Responia a les preguntes d''Oscar López, director i presentador del programa. Res en aquella conversa no em va semblar estrany o estrafolari. L'escriptor responia amb naturalitat a les preguntes sobre la seua novel·la d'èxit. Sí crida l'atenció el seu costum de dur sempre —fins i tot en espais tancats— gorra plana o boina. Però això són manies d'artista; Juan Aguirre, del duo Amaral, tampoc no es lleva la gorra mai. Avui, la imatge d'un escriptor o d'un músic és molt important. En realitat, ha tingut importància sempre. És sabut que molts artistes han conreat un aspecte bohemi, deslligat de les convencions socials. Possiblement, Uclés es posa les gorres que solien utilitzar els obrers i els camperols perquè vol palesar la seua identificació amb el món proletari. Però a mi només m'interessa el que escriu.

Com ha esdevingut famós —ha venut 300.000 exemplars de La península i ha guanyat el Nadal amb la seua última novel·la—, ha acaparat els titulars per haver-se donat de baixa d'unes jornades de debat titulades La guerra que todos perdimos, coordinades per altre escriptor famós, Arturo Pérez Reverte. Ha passat desapercebut que també s'han donat de baixa altres persones, com ara Paco Cerdà, recent Premi Nacional de Narrativa. Amb independència de l'encert o el desencert de la decisió d'Uclés —cadascú ja deu tenir presa la seua opinió— és evident que el títol de les jornades i el cartell anunciador eren impresentables. D'altra banda, a mi tampoc no m'abelliria debatre res amb José María Aznar o Iván Espinosa de los Monteros. El primer, falangista en la seua joventut, és un petulant que representa el pitjor de la dreta reaccionària espanyola. El segon fou un dels fundadors de Vox, partit neofeixista. Quan Federico Jiménez Losantos li va preguntar pel franquisme, Aznar contestà: No voy a condenar algo en lo que participó mi padre. El seu pare fou falangista i oficial del bàndol insurgent durant la guerra. És impossible imaginar que la perdés.

A Uclés li han plogut garrotades de tota mena: sectari, ignorant... Ha rebut fins i tot amenaces per X, cosa que l'ha obligat a tancar el seu compte a la xarxa social. Però allò més cridaner és el menyspreu a la seua obra literària per part d'alguns que la lloaven fins al passat dia 25. Inclús han arribat a dir que ningú no hauria de llegir La península de las casas vacías. En fi, crec que el debat estava mal plantejat; es pot sospitar que els organitzadors volien revisar la història, que cercaven equiparar colpistes fatxes i defensors de la legalitat republicana i que pretenien posar en situació d'igualtat repressors i víctimes de la repressió. Franco guanyà la guerra i va romandre en el poder fins a 1975. Les diverses famílies de la dreta ocuparen tots els espais de l'Estat; havien vençut. Els perdedors patiren repressió i exili. Ara, la dreta reaccionària es vol abonar, però, a la teoria de l'equidistància. La guerra la ganaron los mismos que la provocaron, y se lucraron de ella durante cuarenta años, afirma David Uclés amb raó. En tot cas, cal plantejar-se una pregunta: ¿la gent de tarannà progressista deu acudir o no a esdeveniments que intenten revisar la història?

La resposta és difícil. Jo trobe respectable que algunes persones opten per la participació. Debatre amb gent que pensa com tu no té sentit. S'ha de debatre amb qui pensa de manera distinta. Hi ha divisió d'opinions sobre si s'ha de participar o no en certs actes. Té raó qui diu que s'ha d'estar en tots els espais per a donar la batalla. I té raó qui diu que cal abandonar certs llocs per a no validar amb la participació tesis revisionistes. S'han de respectar les dues opinions; hi ha raons que adoben una i altra. Però cal establir unes línies roges. Sóc del parer d'Andreu Claret. «Es pot abordar allò que s'esdevingué pertot arreu, tant al front com a la rereguarda. Devem i podem comptar amb gent assenyada —n'hi ha— que tinga una història personal i una manera de pensar distintes de les meues. Amb Aznar, ¡no, gràcies!» La reacció irada de la dreta, per la decisió d'Uclés i altres persones que han decidit no participar a les jornades, mostra que les sospites al·ludides més amunt no són gens infundades. Als organitzadors els han fallat els càlculs i han reaccionat malament: ultraesquerra violenta, antifeixistes feixistes... Amb segons quina gent no s'ha de debatre res.

Cap al totalitarisme

 Dibuixos de Gary Taxali

Educació nacional-catòlica

El cinquantenari de la mort de Franco continua fent aflorar records de la infància transcorreguda en temps de dictadura. Encara mantinc vives imatges del meu pas per tres escoles. En la dècada dels cinquanta, l'edifici de la Ferroviària, a la plaça Espanyoleto, albergava unes aules de cagons en què em van matricular. Doña Conchita era una de les mestres. La meua iaia materna em duia i m'anava a buscar molts dies. Posteriorment, em matricularen en altra escola. Funcionaven a la plaça del Cid —actual plaça de la Trinitat— dues aules de xiquets amb dos mestres: don Adolfo i don Eugenio. Dir que aquest segon era mestre és dir massa. Era falangista. En acabar la guerra, com sabia de lletres i havia donat suport al bàndol franquista, fou recompensat amb una plaça de mestre nacional. Don Eugenio no tenia ni idea de pedagogia, ni de didàctica, ni de res, però feia d’home orquestra; sabia tocar el violí i escrivia cròniques per a Levante. Un incís: en aquella època, Levante no era ni mercantil, ni valencià, ni pertanyia a Editorial Prensa Valenciana SA; era propietat del partit únic, el Movimiento, una organització amb escassa fiabilitat periodística.

¿I què feia en classe don Eugenio? Escrivia amb una vella màquina Olivetti les seues cròniques periodístiques, anunciant que el governador civil i cap provincial del Movimiento havia visitat Xàtiva, s’afaitava davant d'un espill i orinava en una botella (dissimuladament, darrere la seua taula). Mentrestant, ¿què fèiem els alumnes? Contemplàvem al·lucinats l’espectacle i apreníem de memòria l’Enciclopedia Álvarez. Sovint, el "mestre" s'adormia. Quan es despertava, posava els alumnes en fila i, brandant una vara, ens preguntava la lliçó. Dilluns, tocava recitar els rius del vessant atlàntic: el Miño, el Duero, el Tajo, el Guadiana i el Guadalquivir. Dimarts, les taules de multiplicar. Dimecres, les festivitats del règim: u d'abril, Día de la Victoria, divuit de juliol, Día del Glorioso Alzamiento Nacional, u d'octubre, Día de la Exaltación a la Jefatura del Estado, dotze d'octubre, Día de la Hispanidad, vint de novembre, Día del Dolor (per la mort de José Antonio Primo de Rivera)... Quan acabàvem de dir la lliçó, els xiquets sèiem als pupitres, trèiem els nostres quaderns i havíem de copiar tots els dibuixos i els textos d'aquelles festivitats.

Era una roda inacabable; exhaurides les diades del santoral franquista, havíem de tornar a copiar textos i dibuixos una vegada i altra. Llavors ja existia l'assetjament escolar. Fasanar, un animal, em pegava al carrer. Jo vaig fer amistat amb dos condeixebles, Díaz i Guerri, fill del director de l'Institut Josep de Ribera. A l'hora del pati, estretíssim, formàvem una fila i ens repartien la llet en pols de l'ajuda nord-americana. És clar que no hi apreníem gran cosa. (Realment, jo ja sabia llegir i escriure abans d'anar a aquella escoleta situada als baixos de l'anterior Casino Republicà; m'havia ensenyat mon pare a casa.) Amb el sistema docent de don Eugenio, els coneixements dels alumnes eren —ja us ho podeu imaginar— d’una vastitud indescriptible. Jo volia perdre de vista cau i mestre, considerat per molts xativins un veritable geni. (Cinc dècades després, la sala de columnes de la Casa de Cultura exposaria obres d’un pintor local. Un dels quadres es titulava Violinista. Era un retrat de don Eugenio.) En fi, vaig pregar als papàs que em canviaren d'escola.

Els meus progenitors van decidir de portar-me als "Pares" —al col·legi dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria. Com ja he explicat en altra ocasió, l’estada dels claretians en Xàtiva fins a 1973 no estigué lliure de contradiccions. D’una banda, van educar generacions de xiquets que altrament no haurien rebut un ensenyament —primari sobretot— mínimament reglat. (Els alumnes d’origen més humil tingueren així certes possibilitats de promoció social.) Ara bé, els claretians també col·laboraren a sostenir el nacionalcatolicisme a la nostra ciutat. El primer dia que els papàs em portaren al nou col·legi, ens va rebre el pare Sanz, que havia de decidir quin grau em correspondria. Em va fer la famosa pregunta: A ver, chiquito, ¿qué pesa más, un kilo de paja o un kilo de plomo? I jo, com un beneït: ¡El kilo de plomo! El claretià: Ale, a cuarto de primaria. I començà el meu periple per les aules claretianes fins al final del batxillerat. Després cursaria el "Preu" a l'institut. Vaig rebre una educació nacional-catòlica, però vaig sobreviure.

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 24/01/2026)

Un nou món sense regles

Ja es pot dir sense embuts que el món dissenyat al final de la Segona Guerra Mundial acaba de passar a la història. Caminem cap a uns escenaris distints que no auguren res de bo. El president dels EUA, un personatge narcisista, egòlatra, megalòman i amb una set insaciable de poder i de riquesa, ja no es pren ni la molèstia de dissimular. Li sobren els organismes internacionals, que ha decidit d'abandonar. Passa olímpicament de l'Organització de les Nacions Unides. Creu que l'OTAN és una eina propietat exclusivament dels EUA que han de finançar, això sí, els altres socis. Els seus predecessors intentaven almenys salvar les aparences. George Bush, posem per cas, intentà que diversos països donaren suport a la invasió d'Iraq. Donald Trump menysprea els britànics i els socis de la Unió Europea. Encara més, percep la UE com una adversària que cal desactivar i controlar. ¿Com? Donant suport a l'extrema dreta feixista i sembrant-hi la desunió. I Europa no acaba de tenir una reacció contundent. Trump es burla dels dèbils. Només respecta aquells que li planten cara. Fins ara, però, els dirigents europeus no surten dels draps calents.

Després de l'agressió a Veneçuela, uns periodistes van preguntar a Trump pel dret internacional. «Només hi ha una limitació: la meua pròpia moral, la meua pròpia raó. Això és l'única cosa que pot aturar-me. No necessite el dret internacional», va contestar. Evidentment, el seu missatge és clar: «Faré el que em done la gana.» Cal perspectiva per a comprendre els fenòmens històrics en tota la seua complexitat. A mesura que passe el temps, s'aniran coneixent molts detalls de l'atac al país sud-americà. Però ja tenim algunes certituds. Els nord-americans havien intentat derrocar el règim bolivarià de moltes i diverses maneres ja des de l'època d'Obama. El principal instrument que s'havia fet servir és el bloqueig econòmic, el qual, junt amb la corrupció i la mala gestió del chavisme, ha sumit molts veneçolans en la pobresa. Però cap dels intents —inclosa l'operació per a col·locar com a president el també corrupte Juan Guaidó— no havia donat fruits. Trump ha acudit a l'acció directa. ¿El dret internacional? ¡I un be negre amb potes rosses! Ell és dels qui prenen una cosa quan la volen —com feia amb les xiquetes que li mostrava Jeffrey Epstein.

Està per veure's si aconseguirà el seu propòsit de carregar-se la ja dèbil democràcia dels EUA. En novembre hi ha eleccions de meitat de mandat. El Partit Republicà podria perdre la majoria absoluta en una o les dues cambres. De fet, ja hi ha alguns congressistes i senadors republicans nerviosos a causa dels deliris de Trump. Durant la crisi veneçolana, no se li ha sentit a dir la paraula democràcia. ¿Té cap interès a promoure les llibertats i la democràcia en Veneçuela? La democràcia es basa en l'imperi de la llei, però Trump, els seus col·laboradors més estrets i els oligarques tecnològics que els donen suport —Pheter Thiel, per exemple— perceben l'imperi de la llei con un destorb per als seus plans de poder absolut. Menyspreen la gent corrent. Thiel, multimilionari de Silicon Valley, és un nazi seguidor de la il·lustració fosca, ideologia d'extrema dreta que vol tornar a l'absolutisme monàrquic del segle XVIII. Per això, Trump no té cap interès a eliminar l'estructura de poder dels chavistes. Mentre li siguen útils, permetrà que continuen als seus llocs. Corina Machado i els seus seguidors s'han quedat amb un pam de nas.

Els serveis secrets nord-americans van traure Corina de Veneçuela en saber-se que li havien concedit el Premi Nobel de la Pau. Pot semblar que l'operació perseguia l'objectiu que la líder opositora estigués present a Oslo durant la cerimònia de lliurament —de tota manera, hi arribà tard. Avui, cap sospitar que calia allunyar-la del seu país, perquè no interferís als plans prevists per Trump i Marco Rubio. Ara, l'amenaça plana sobre Europa. Alguns portaveus de l'esquerra diuen que caldria sortir de l'OTAN i dir als nord-americans que se'n vagen de les bases militars que tenen en Espanya. La idea és bonica, però topa amb dues dificultats. Una és d'índole política; no crec que el PSOE vulga prendre la decisió. (Del PP i Vox, no cal ni parlar-ne.) L'altra dificultat és major. Espanya ha esdevingut un virregnat dels EUA. Només a la base de Rota, tenen més poder destructiu que totes les forces armades espanyoles juntes. Si el govern de Washington es negués a abandonar Rota i Morón, ¿qui seria el valent que els obligués a marxar? D'altra banda, sense defensa europea solidària, ¿com se'n sortiria Espanya en els nous escenaris internacionals?

Acudits que no perden actualitat

 

 

Vinyeta del Perich

Ecos del Carib a Xàtiva

Corrien els anys 50, temps de dictadura. L'apotecari i ella festejaven. Com la carn és dèbil, ell es deixà argollar per altra que s'havia ficat pel mig, filla d'un metge. La núvia traïda restà amb un pam de nas. La nova amant estava prenyada. Calia casar-se. Les noces s'anaven a celebrar a la Seu. L'enganyada i els seus germans s'hi van presentar per a demanar explicacions al traïdor. El metge, amb bons contactes en el règim franquista, avisà la guàrdia civil. ¡Bonic desori es muntà a la col·legiata! Finalment, se celebrà la boda. La despagada aviat trobà altre nuvi. Es casaren i tingueren una filla. Van decidir de marxar a Veneçuela. La xiqueta es quedà a cura de l'àvia. Els emigrants van obrir una botiga al país hispanoamericà i van prosperar; el negoci rutllava la mar de bé. Tingueren més fills. Tornarien a Xàtiva per a fer-se càrrec de la filla major i marxarien al Carib definitivament. I és que hi hagué molta emigració a Europa durant la dictadura franquista, però es parla ben poc dels emigrants a Amèrica. Nieves també fou emigrant. Travessà l'Atlàntic.

Jo, quan tenia una dispèpsia ("parà" en col·loquial xativí), anava a ca la sinyo Nieves, que tenia gràcia per a llevar-la. Vivia al carrer Bosch. Em mesurava mentre recitava en silenci una oració que s'ha d'aprendre Dijous Sant o Divendres Sant de dotze a una del migdia. El ritual era així: jo subjectava l'extrem d'una cinta contra la boca del meu estómac. Ella prenia la cinta per l'altre extrem. La distància entre un punt i l'altre havia de ser el triple de la mesura del seu avantbraç des del colze fins a la punta del dit mitger. Se senyava i estenia l'avantbraç, pinçant la cinta dues vegades en tandes successives, fins al meu pit, fent-hi cada vegada el senyal de la creu. Que el dit mitger a penes em fregués era símptoma que la parà havia baixat. Sent joveneta, Nieves i el seu marit havien emigrat a Veneçuela. Ell havia trobat una feina molt bona. Era representant en tota Hispanoamèrica d'una marca de pneumàtics. Un dia, pel carrer, un home intentà furtar-li la filleta a Nieves, sense que cap dels clients d'una terrassa pròxima mostrés ànim d'ajudar-la. En arribar a casa, digué al marit: «Vull tornar a València. Preferisc ser pobre a Xàtiva que rica ací.»

A Veneçuela, els robatoris, els homicidis i la violència són antics. Això, la nostàlgia i que molts emigrants no aconseguien en terres veneçolanes la prosperitat somniada van obligar alguns a tornar. Tres germans, Sigfrido i Vicente, bessons —el primer ja traspassat, malauradament—, i Marcos van nàixer a Barquisimeto, capital d'un dels vint-i-tres estats de Veneçuela i la quarta ciutat més poblada del país. Sent encara xiquets, van tornar a Xàtiva amb la seua família. Jo tenia amistat amb els bessons. (Sigfrido regentava a la nostra ciutat una coneguda autoescola.) Els sentí parlar sovint del seu país natal. I encara hi ha més gent lligada a terra caribenya. Mari Carmen, cosina dels tres germans esmentats i muller del meu amic Eduard Francés, fotògraf magnífic, també va nàixer a Veneçuela. D'altra banda, conec veneçolans arribats a casa nostra a conseqüència de la diàspora provocada per una dècada de bloqueigs econòmics al règim bolivarià. En la residència Novaedat de Xàtiva —avui Solimar— hi havia una metge veneçolana. I jo he rebut en alguna ocasió assistència mèdica d'una veneçolana, la doctora Martorelli, metge d'atenció primària.

Tot açò m'ha vingut al cap aquests dies en què Veneçuela és notícia, trista; l'imperialisme ianqui ha tornat a posar la bota en un país d'Amèrica Llatina. Cada vez que el imperialismo se pone a exaltar sus propias virtudes, conviene, sin embargo, revisarse los bolsillos, va dir el periodista i escriptor uruguaià Eduardo Galeano. No existeix base jurídica perquè un estat actue com a jutge i policia global. Això és retrocedir a la llei del més fort. En Hispanoamèrica sol imperar aquesta llei. Però tornem als veneçolans que viuen a Xàtiva. Alguns matins, compre el pa en un súper de Baixada de l'Estació. Quan entre, una empleada em fa des del taulell: ¡Buen día, señor Chimo! ¿Cómo le va? Sé el seu nom, Delia, des del primer dia que la vaig veure. «¿D'on ets?», li vaig preguntar. ¡De Vene/s/uela!, contestà. Li vaig dir que coneixia alguns països hispanoamericans (Brasil, Argentina, Cuba), però que no havia viatjat mai al seu. Tiene que ir, pero no ahora. No es un buen momento. En fi, hi ha llaços poc coneguts entre la nostra ciutat i el país de l'Orinoco.

(publicat a Levante-EMV, el 10/01/2026)

L'imperialisme mai no havia desaparegut

¿És la Veneçuela chavista un règim dictatorial? Podria ser. Ara bé, sería en tot cas una dictadura peculiar; hi ha pluralitat de partits i s'hi celebren eleccions legislatives i presidencials. ¿Hi hagué tupinada a les últimes eleccions? És ben possible. Si hem de fer cas al pensament dominant, que emana dels mitjans de comunicació occidentals —la immensa majoria dels quals estan en mans d'empreses capitalistes—, Maduro no va guanyar les últimes eleccions. Jo desconfie per sistema dels mitjans quan donen notícies sobre països que pretenen escapolir-se dels poders globals capitalistes. Tanmateix, tres presidents progressistes o d'esquerres (Gabriel Boric, de Xile, Luiz Inácio Lula, de Brasil, i Gustavo Petro, de Colòmbia) van demanar a Maduro que publiqués les actes electorals, com també sol·licità el govern espanyol. Però Maduro es negà. ¿Hi ha presos polítics a Veneçuela? Sí —bé que convindria distingir entre opositors demòcrates i pistolers d'extrema dreta amb les mans tacades de sang tancats en presons. ¿Hi ha hagut morts d'opositors al règim xavista? Sí, s'han produït morts durant les manifestacions de protesta de l'oposició.

Les causes de les morts són l'ús d'una violència excessiva per part de la policia i l'acció de grups armats afins al govern. Però també diversos grups opositors d'extrema dreta han provocat morts. Finalment, cal dir que molts detinguts han patit maltractes i tortures a les comissaries. Però el repàs als aspectes que solen caracteritzar un règim dictatorial no estaria complet sense respostes a moltes altres qüestions, perquè existeixen més estats sospitosos al món. N'hi ha que, malgrat celebrar eleccions i permetre pluralitat de partits, susciten molts dubtes sobre el seu caràcter democràtic. ¿És l'Hongria de Viktor Orbán un país democràtic? ¿Hi ha democràcia a Rússia? ¿Són netes les seues eleccions? ¿Quina sort corren els opositors a Vladímir Putin? Caldria recordar quants han estat assassinats o han mort —sovint de manera misteriosa. Els autoritarismes pul·lulen pel sud-est asiàtic. Dictadures comunistes a Vietnam i Laos, govern monàrquic militar a Tailàndia, dictadura militar a Myanmar, monarquia absoluta a Brunei, règim de partit únic disfressat de falsa democràcia a Singapur, règim polític molt semblant al chavista veneçolà a Cambodja...

¿I a Turquia, hi ha democràcia? ¿I quina és la qualitat democràtica d'estats com Israel, Egipte o el Marroc? (Les monarquies feudals com l'Aràbia Saudita són un punt i a part.) I la pregunta del milió: ¿els EUA són, a hores d'ara, una veritable democràcia o caminen cap al totalitarisme? En fi, en aquest context s'han produït l'agressió militar a un país teòricament sobirà, Veneçuela, i el segrest del seu president. Trump ha violat la Carta de les Nacions Unides, que prohibeix envair un país membre, i ha actuat d'esquena al Congrès dels EUA, al qual no ha demanat autorització. Ha violat unilateralment la sobirania d'un país. ¿Amb quina excusa? ¿Per a volar una dictadura i implantar la democràcia? ¡Noo! Més dictadura hi ha a Myanmar o Aràbia Saudita. Ha segrestat Maduro amb l'excusa del tràfic de drogues i d'armes —excusa ben cridanera en un país, EUA, amb la major quantitat d'armes del planeta. En realitat, Trump ha agredit Veneçuela i s'ha passat per l'entrecuix el dret internacional públic perquè li ha rotat. Ho ha fet perquè vol emparar-se del petroli i totes les riqueses minerals de Veneçuela. No es talla un pèl a l'hora d'explicar-ho.

¿Només? ¡No! Encara hi ha moltes més raons. Trump vol aturar la influència de Xina i Rússia en Amèrica Llatina. Vol ressuscitar la Doctrina Monroe i deixar ben clar qui mana a la zona. ¿Imperialisme pur i dur! Després de Veneçuela, també podria agredir Cuba, Nicaragua, Mèxic, Colòmbia... Els nord-americans volen tenir el domini ple sobre allò que consideren el pati de darrere de sa casa. I després vindrà el pati de davant; Trump ja ha amenaçat amb l'annexió de Groenlàndia i Canadà. Són coses que han passat al llarg de tota la història. L'imperi Romà es va emparar d'una extensió territorial fabulosa. Però abans havien fet el mateix altres imperis —el persa aquemènida, posem per cas. ¿El dret internacional? Em ve al cap una anècdota curiosa. Quan estudiava la carrera de Dret, acudia a la seu d'Alzira del centre associat “Francisco Tomás y Valiente” de la UNED, per a rebre classes presencials. La professora de la matèria inicià així la seua primera classe: «El dret internacional no existeix.» (Però calia aprovar l'assignatura.) Tant si hi ha dictadura com si no, els demòcrates hem de condemnar qualsevol agressió imperialista.

 

 Vinyeta de Ricardo

No sé si serà d'alguna utilitat. Des que tinc ús de raó, ja he perdut el compte de les intervencions imperialistes —dels EUA i d'altres potències— en els afers interns d'altres països. La hipocresia és sideral; no s'actua igual en situacions semblants. El multilateralisme i la convivència pacífica entre els estats sobirans estaran en perill si un qualsevol, amb força suficient, es veu autoritzat a derrocar governs i segrestar governants d'esquena a la comunitat internacional. Segons el dret internacional públic, la captura d'un cap d'estat en exercici per altre Estat és il·legal i contrària als principis fonamentals de l'ONU. El sistema internacional es basa en la sobirania dels estats i la igualtat jurídica entre ells. Arrestar el cap d'estat d'altre país sense el seu consentiment és una violació greu dels principis de l'ONU. Des del punt de vista jurídic, Maduro, cap d'estat en exercici, gaudeix d'immunitat personal absoluta front a la jurisdicció penal estrangera. El dret internacional no distingeix entre presidents legítims o il·legítims, segons valoracions polítiques. Però a Trump tant se li'n dóna. Els EUA ni tan sols reconeixen la Cort Internacional de Justícia.

Començament d'any amb males notícies

Els EUA han agredit militarment un país i han segrestat el seu president en exercici. L'article 2, paràgraf 4, de la Carta de les Nacions Unides prohibeix expressament l'ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol estat. Des del punt de vista jurídic, l'operació de captura d'un president —en realitat un segrest— feta sense consentiment de l'estat afectat és una agressió a la independència política i forma part, per tant, de la prohibició —això amb independència de la simpatia o antipatia que inspire el segrestat, el president Maduro en aquest cas. L'acció nord-americana és il·legal, perquè vulnera tres principis centrals de l'ordre jurídic internacional consagrat per Nacions Unides: el principi de sobirania estatal, recollit a l'article 2, paràgraf 1, de la Carta de l'ONU; la prohibició de l'ús de la força, establerta a l'article 2, paràgraf 4; el principi de no intervenció en els afers interns dels estats, desenvolupat per la Resolució 2625 de l'Assemblea General, coneguda com Declaració sobre els Principis de Dret Internacional relatius a les Relacions d'Amistat entre els Estats. Per tant, ¡una triple il·legalitat!

Parlant col·loquialment, Donald Trump ha actuat com el cap d'un estat terrorista. Ja fa molt de temps que la justícia dels EUA, sobretot la seua fiscalia, intenta eixamplar l'abast extraterritorial del seu dret, passant-se pel folre el mecanisme de l'extradició. L'aplicació extraterritorial de les seues lleis afectava al principi només a suposades infraccions econòmiques —no respectar, per exemple, el bloqueig decretat unilateralment a països com Cuba—, però ha anat ampliant-se a altres tipus delictius, com els assassinats o el tràfic de drogues realitzats per no nord-americans en tercers països, quan, a criteri de fiscalia, els delictes afecten la seguretat o els interessos nord-americans. Gradualment, legislatiu i corts penals han acceptat aquest enfocament. La pretensió és clara: si és llei en EUA, és llei en tot el món. Inclús s'ha arribat a l'extrem de legalitzar les operacions encobertes a l'estranger. ¿Els EUA poden actuar unilateralment? No de manera legal. L'únic òrgan de l'ONU que pot autoritzar l'ús de la força és el Consell de Seguretat. Al marge d'aquest marc, qualsevol acció coercitiva es il·lícita. Però l'ONU li la bufa a Donald Trump.

No existeix cap base jurídica perquè un estat actue com a jutge i policia global. Això seria un retrocés a la llei del més fort. En fi, la història dóna passos endavant i passos endarrere. Ara sembla que estem retrocedint a la llei de la jungla. És evident que l'actuació dels EUA hauria de tenir conseqüències jurídiques. Aquestes poden incloure responsabilitat internacional de l'estat infractor, reclamacions davant la Cort Internacional de Justícia, condemnes en òrgans polítics de l'ONU, ruptura de relacions diplomàtiques... Des del punt de vista del dret internacional públic, la resposta del món hauria de ser inequívoca. Capturar el president d'altre país sense autorització internacional pot ser qualificat jurídicament com un segrest. Però el debat, aquest dies, no serà jurídic, sinó polític. I políticament, poc es pot fer; els EUA es creuen amos del món —ho són en bona mesura— i actuen conseqüentment. ¿Responsabilitats? ¡Ha! La invasió de Veneçuela és una pèssima notícia en aquest inici de 2026. Altres poders emergents poden prendre exemple, amb risc d'escalades regionals o de crisi internacional. ¿Bon any? Per als pàries de la Terra, no.

¡Bon any 2026!

La bona i la mala fe

El principi de la bona fe és un pilar fonamental del dret. Exigeix que les persones actuen amb honestedat, lleialtat, sinceritat i rectitud en les seues relacions i actuacions legals, ara exercint drets,  ara complint obligacions. D'acord amb el principi de bona fe, estan prohibits l'engany, el frau i l'abús de dret. La bona fe fomenta la confiança mútua i l'equitat, imprescindibles per al bon funcionament del sistema jurídic. L'honradesa i la sinceritat consisteixen a declarar els fets veraçment i sense omissions malicioses. La lleialtat implica complir els pactes i no aprofitar-se de la vulnerabilitat aliena. Hi ha confiança en la relació jurídica quan cada part espera que l'altra actue de bona fe, és a dir, una i altra creuen que ambdues actuaran amb la mateixa rectitud. El principi de la bona fe també obliga l'Estat. Els ciutadans han de confiar que l'Estat complirà les seues pròpies normes, farà prevaler el bé públic sobre el privat i tractarà totes les persones respectuosament. La bona fe és, en definitiva, l'estàndard de conducta ètica que deu presidir l'exercici dels drets subjectius i tots els procediments i les pràctiques tant administratives com processals.

Per tant, el principi té aplicacions en diferents àmbits del dret (civil, processal, tributari...). Té efectes, posem per cas, en els terminis de prescripció adquisitiva, més curts per als posseïdors de bona fe i més llargs per als de mala fe. En el dret processal, la bona fe exigeix que les parts actuen amb probitat, amb convenciment sincer de tenir raó. (Hi ha mala fe quan s'actua de manera dilatòria, per tal d'allargar el procés.) La bona fe és el contrari de l'abús del dret. L'article 7 del Codi Civil ho deixa clar: 1. Los derechos deberán ejercitarse conforme a las exigencias de la buena fe. 2. La Ley no ampara el abuso del derecho o el ejercicio antisocial del mismo. Todo acto u omisión que por la intención de su autor, por su objeto o por las circunstancias en que se realice sobrepase manifiestamente los límites normales del ejercicio de un derecho, con daño para tercero, dará lugar a la correspondiente indemnización y a la adopción de las medidas judiciales o administrativas que impidan la persistencia en el abuso. En les assegurances, l'assegurat que firma una pòlissa ha d'informar veraçment dels riscos i dels sinistres que es puguen produir.

També l'article 11 de la Llei Orgànica del Poder Judicial apel·la a la bona fe: 1. En todo tipo de procedimiento se respetarán las reglas de la buena fe. No surtirán efecto las pruebas obtenidas, directa o indirectamente, violentando los derechos o libertades fundamentales. 2. Los jueces y juezas, así como los Tribunales rechazarán fundadamente las peticiones, incidentes y excepciones que se formulen con manifiesto abuso de derecho o entrañen fraude de ley o procesal. En essència, la bona fe pretén que les relacions jurídiques es desenvolupen amb ètica i transparència, assegurant un funcionament just de la societat i el dret. L'aplicació del principi és, però, molt difícil. La mala fe és el nostre pa de cada dia. Les tàctiques dilatòries als judicis són ben freqüents. Inclús alguns jutges i magistrats actuen de mala fe. Si la lleialtat i la probitat no estan totalment garantides a l'àmbit judicial, ¿que podem dir de l'àmbit polític? Que la bona fe hi sol brillar per la seua absència. És evident que ètica, dret i política són àmbits distints. Però hom esperaria que la probitat també regís en política. Tanmateix, la realitat mostra tot el contrari.

La cara oposada de la bona fe és la falsia. Bé que s'utilitze com instrument polític —això no és cap novetat—, la mentida no és legítima. A l'hora de mentir, hi ha graus. Ja he explicat en altra ocasió que no és la mateixa cosa l'incompliment d'una promesa que la bola premeditada. La dreta menteix amb desimboltura. Escampa les boles sense cap problema. Però l'esquerra no menteix de manera grollera. Un personatge que està resultant ser el campió de la mala fe és Núñez Feijóo. Mentia quan deia que no coneixia un narcotraficant. Utilitzà l'estratègia del Gish Gallop, soltar mentides com una metralladora, durant un debat electoral amb Pedro Sánchez. Intentà repetir la jugada amb la periodista Silvia Intxaurrondo, però li sortí mal. I per no fer-ho molt llarg, Núñez Feijóo mentí el 31 d'octubre de 2024 en dir que Mazón l'havia informat en temps real des del dia 28 sobre l'emergència de la dana. Ara sabem que la primera comunicació la van tenir passades les 20.00 hores del dia 29. Mentí i obligà Mazón a mentir. Aquest li digué a Núñez Feijóo que havia estat en contacte amb el govern central i la delegada del govern, i que estava rebent tota l'ajuda que calia.

El mateix dia 31, Mazón li havia dit a Sánchez: Quiero agradecer la presencia del presidente. Querido presidente, gracias por venir tan pronto y por el contacto desde el principio, contigo a través de WhatsApp y con la vicepresidenta, y con el comité donde estaban los ministros de Defensa e Interior. Y desde el primer momento estaba aquí la delegada del gobierno. Gracias por tu cercanía y tu presencia tan rápida y adecuada. Després arribà Núñez Feijóo i va obligar Mazón a canviar la versió. Este marrón no se lo va a comer el partido. Se lo tiene que comer Pedro Sánchez, degué ordenar el cap estatal del PP. La resta ja és història. ¿I les víctimes? Està clar que els importen un rave als dirigents peperos. Mentides i més mentides. ¡I molta mala fe! L'home vingut de Galícia amb imatge de serietat i rectitud ha resultat ser un mentider habitual i maldestre. (Cal tenir traça perquè no t'atrapen en la mentida.) Un amic gallec diu: Porque no lo conocíais. En fi, el sac de mentides aspira a presidir el govern d'Espanya. Tot podria ser; a la dreta se li perdona tot, també la mentida. ¿S'atrevirà el falsari a mentir davant la magistrada de Catarroja?

Els amics ens feliciten

Costums que van canviant

La setmana vinent acabarà l'any amb dotze campanades i començarà un de nou. Gràcies al gran folklorista i etòleg Joan Amades, sabem que la commemoració popular de la diada de Cap d’any o Ninou (nom derivat del llatí annum novum) té orígens druídics i romans. Pel que es veu, Ròmul regalà a Traci un branquilló del bosc de la deessa Strenia desitjant-li sort per a l’any que naixia. El poble romà va conservar el costum de l’ofrena durant segles; els amics i els parents rebien en aquesta diada el branquilló de Strenia. L’arbust sagrat dels romans fou substituït pel bolet de les cerimònies druídiques, vegetal sagrat que els sacerdots tallaven al bosc amb un falçó d’or i que consideraven protector contra els esperits malèfics. Aitals pràctiques continuen ben presents al costum de col·locar a la llar, durant les festes nadalenques, grèvol o branquetes de pi. No sempre, però, s’ha celebrat Ninou l’u de gener; els romans el celebraven per març, al començ de la primavera. El costum de fer regals la diada de Cap d’any és també molt antic.

Els pobles pagans posaven una taula ben parada a la porta de casa perquè els vianants menjaren de franc; aquells pobles recordaven els sacrificis oferts als genis en temps més remots. Bé que l’àpat extraordinari de Cap d’any podria ser una reminiscència de les taules parades, el pas del temps féu evolucionar la pràctica fins als regals i les estrenes actuals. En els segles XIII i XIV, s’estengué el costum de fer estrenes als familiars i als amics. L’hàbit esdevingué tan abusiu que es dictaren disposicions reguladores i prohibicions. Fins i tot s’arribà a condemnar els infractors a presó o penyora. Fou manat que ningú no gosés donar, per festes de Nadal, Ninou i Reis —des d’un mes abans fins a un mes després—, ni diners ni nous ni ametlles a cap mena de persona, gran o petita, fadrina o casada (s’exceptuaven de la prohibició les estrenes als infants o a la esposa dins de casa). Els infractors havien de pagar una multa considerable o —si els mancaven els diners— anar a presó. Cal imaginar que en aquesta prohibició de les estrenes s’amagaven la persecució de les donacions dissimulades i la pèrdua d’exaccions per a les arques reials.

L’Església, contrariada per l’origen pagà de l’ús, també combaté les estrenes. La diada de Cap d’any encara servava elements pagans; se celebrava el dia de l’Encarnació, és a dir, el 25 de març, tot just iniciada la primavera. En 1350, Pere el Cerimoniós, per tal d’honorar la Nativitat de Crist, ordenà que els seus dominis celebraren Ninou el dia de Nadal. Per tant, des de llavors fins al regnat de Felip II, al reialme d’Aragó, Nadal i Cap d’any van coincidir en un sol dia. Un paràgraf de la Pragmàtica dictada pel rei Pere a Perpinyà, el 16 de desembre de 1350, demostra la pervivència de costums pagans en època medieval: «E per ço que pus sovint la dita Nativitat de Nostre Senyor en memòria sia aguda e encara foragitats idus, nones e chalendas». La presència de l’arbre de Nadal també té arrels a la nostra tradició, malgrat la creença que es tracta d'un costum arribat del nord d'Europa. Fou costum estès en molts pobles celebrar consell després dels sants oficis de Ninou. El rector l’anunciava des de l’altar en acabar la missa. Tenia lloc a la plaça o sota l’atri de l’església. S’hi deliberava sobre afers comunals. Després es feia un ball d’origen cerimonial.

En casos extraordinaris, que afectaven vàries poblacions o tota la comarca, es feia junta d’arbre, consell celebrat al bosc, sota l’ombra d’un arbre secular que abrigava els concurrents. Pels volts de 1870, es va establir el costum d’enviar targes de visita felicitant els parents, amics i coneguts (al principi, hom combaté aquest costum d’origen francès). En la diada de Cap d'any era obligat que els néts anaren a visitar els avis, per a rebre llur felicitació. Hom anava a veure també els amics més íntims. La diada de Cap d’any era l’escollida per a esborrar diferències i recomençar amistats trencades o refredades. Els servents, dependents i gent humil visitaven llurs ascendents per tal de desitjar-los un any pròsper i feliç. De les persones felicitades, n’hi havia que donaven estrenes als seus subordinats. Però molts d’aquests costums van canviar inexorablement, a causa de la modernitat. Ara, l'arbre que es planta a la plaça del Mercat de Xàtiva és artificial i ple de leds. I es balla al ritme de cançons de Taylor Swift o Rosalía. En fi, bon any a lectors i lectores.

(publicat a Levante-EMV, el 27/12/2025)

Bon Nadal 2025

La salut universal trontolla

Els cinquanta anys de la mort de Franco s'han endut totes les primeres planes dels mitjans de comunicació, però altre aniversari ha passat quasi desapercebut. Enguany ha fet vint-i-cinc anys de l'assassinat d'Ernest Lluch. El mataren el 21 de novembre de 2000 al garatge del seu domicili barcelonès. El crim fou reivindicat pel denominat Comando Barcelona d'ETA, format per tres membres. Els nostàlgics del franquisme exalcen l'"obra" del dictador. Diuen, per exemple, que Franco va crear el sistema universal de salut. ¡No! Sent ministre del primer govern socialista, Ernest Lluch va posar les bases legals per a la universalització de l'atenció sanitària amb la Llei General de Sanitat de 1986. El principi de salut universal garanteix que totes les persones han de tenir accés als serveis sanitaris de prevenció, tractament de malalties i rehabilitació sense patir discriminacions per motius econòmics o socials. Lluch aspirava a uns serveis sanitaris públics de qualitat per a tothom. Diferents organismes internacionals, com ara l'OMS, vindiquen que el de la salut ha de ser un dret humà fonamental i un dels objectius de desenvolupament sostenible.

En altres ocasions ja he parlat de les vinculacions de Lluch amb Xàtiva. Durant la Transició, va visitar la nostra ciutat almenys dues vegades. En 1976, participà en unes xerrades celebrades al Comerç per a commemorar la mort de Jaume I. Vaig compartir estrada amb ell. També participà en una taula redona sobre l'autonomia. En octubre de 1984, sent ministre de Sanitat i Consum, Ernest vingué a inaugurar l'hospital Lluís Alcanyís, com recorda una placa situada a l'entrada. Han passat quaranta anys i la instal·lació hospitalària ha envellit per manca de manteniment i d'inversions importants. Ernest no viu per a veure la deriva presa per la sanitat pública que ell impulsà. Les autonomies governades pel PP aposten per externalitzar i concertar els serveis públics de salut amb empreses privades. Però l'estratègia neoliberal provoca unes llistes d'espera interminables per a consultes i intervencions mèdiques, i víctimes específiques (7291 morts en residències de Madrid durant la pandèmia, fallades en la prevenció del càncer de mama...).

Es retallen inversions en serveis públics per tal que no funcionen i la gent es veja empentada cap al sector privat. Però les suposicions sobre pràctiques rebutjables realitzades per empreses s'han vist confirmades per l'escàndol de l'hospital de Torrejón. Algú pensarà que certes coses només passen a terres llunyanes, però també sovintegen a casa. El conseller de Sanitat admeté un retard d'entre dos i tres anys en la realització de mamografies a 150.000 dones. Amigues i familiars meues, molt pròximes, han estat afectades; se'ls havia d'haver realitzat la mamografia en 2024 i van rebre l'avís enguany. Al centre d'atenció primària d'Ausiàs March, les esperes per a cites telefòniques o presencials són llarguíssimes. Els metges de família deuen tenir ordres de derivar el mínim de pacients als especialistes. (Algunes persones perden la paciència i acaben acudint a consultes privades.) L'ambulatori pateix manca crònica de pediatres. Per tant, cal habilitar metges de família. Al Lluís Alcanyís i l'hospital d'Ontinyent també hi ha múltiples dificultats.

Aquestes planes informaren l'octubre passat del dèficit, a tota l'àrea Xàtiva-Ontinyent, de tècnics per al diagnòstic amb imatge. I escassegen especialistes. De moment, el problema és apressant a Ontinyent, però la conselleria ha reconegut que acabarà declarant tot el departament àrea de difícil cobertura. La falta de plantilla té una possible explicació. Molts metges que viuen fora de les nostres comarques aspiren a treballar al Cap i Casal. Abans de demanar destinació al nostre departament, estudien les comunicacions. Xàtiva està ben connectada amb València per tren i autovia, cosa que permet l'anada i la tornada en un dia entre casa i el treball. La connexió amb Ontinyent és més limitada. La probabilitat que el futur hospital de referència a la Vall d'Albaida tinga prou dificultats per a cobrir les places, de medicina i d'infermeria, és molt alta. Per tant, calen incentius. I s'hauria d'ampliar el Lluís Alcanyís. La saturació provocada per la grip és una nova advertència. Aturar el declivi dels serveis públics concerneix tota la ciutadania. Al cap i a la fi, la privatització es produeix perquè compta amb l'aval d'un nombre significatiu de votants.

(publicat a Levante-EMV, el 13/12/2025)