dimecres, 14 de novembre de 2018

Foc de palla

El lector dels meus articles haurà advertit que procure diversificar els temes que aborde. Evitar la reiteració és un principi bàsic. Els meus texts perdrien interès si tractaren d'un únic assumpte. «Sempre escriu el mateix», dirien molts lectors. De vegades, però, cal fer excepcions a la regla general. L'actualitat mana. Avui, per exemple, aborde novament el tema sanitari. Com ja sabran, l'alcalde de Xàtiva i la regidora de Sanitat es van entrevistar amb la consellera Barceló el passat 26 d'octubre. El descontent dels metges del Lluís Alcanyís era la causa immediata de la trobada. Dies abans, els caps de servei s'havien reunit i havien redactat un escrit de protesta per les males condicions en què es troba l'hospital comarcal. Van remetre còpies a l'alcaldia, a la gerència del departament i a conselleria. Davant la consellera, Sunyer fou contundent: «Açò porta camí de convertir-se en tema de campanya electoral.» En tornar a Xàtiva, alcalde i regidora afirmaren que Ana Barceló s'havia compromès a visitar la nostra ciutat en data indeterminada —«després del pont de Tots Sants», digué off the record una de les persones participants en l'entrevista.

El passat dia 7, de bon matí, la gerent del Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent —que també havia estat present en la reunió del dia 26— convocà els caps de servei del Lluís Alcanyís per a informar-los d'allò que s'havia tractat amb la consellera. Avisà que Ana Barceló no tenia previst de venir imminentment a Xàtiva. La indignació dels convocats no admetia dubtes. (Potser ja sabien que la responsable de la sanitat valenciana anava a visitar l'endemà l'hospital de Gandia.) Pel que es veu, els caps de servei van demanar a la gerent que gestionés una visita immediata de la consellera. Altrament, ells mateixos li demanarien una entrevista. Si no eren atesos, farien saber als mitjans de comunicació el seu descontent. Per altra banda, la gerent deixà entreveure que havia rebut una reprimenda de la seua superior per anunciar a so de bombo i platerets unes inversions en la sanitat comarcal que finalment no van a ser realitzades. En fi, tot aquest enorme embolic demostra que no hi ha massa sintonia entre l'equip directiu del departament i el personal facultatiu del Lluís Alcanyís. Però també qüestiona la paraula d'alguns polítics.

La vinguda de la consellera per a estudiar in situ els problemes de l'hospital i tot el departament, anunciada per alcalde i regidora, està enlaire. Per tant, hauran de donar explicacions a l'altre soci de govern. A mitjan octubre, Xàtiva Unida —marca local d'EUPV— comunicà que anava a presentar al ple del dia 27 una moció en què s'exigia a conselleria més recursos per a la sanitat local. PSOE i Compromís demanaren el text, per a estudiar si el subscrivien. Sense atendre la petició, Miquel Lorente envià la moció a diversos mitjans, que van conèixer el contingut abans que els socis de tripartit. En PSOE i Compromís es van prendre molt malament la mostra de deslleialtat. Es concertà, al marge de Xàtiva Unida, l'esmentada trobada de Cerdà i Sunyer amb Ana Barceló, que volia saber què passa a Xàtiva. Però els aclariments sobre l'entrevista donats pels edils difereixen d'allò dit per la gerent davant els caps de servei. ¿Qui diu veritat? No sé. Tornem, però, a la moció de Xàtiva Unida. Socialistes i nacionalistes van preparar una esmena.

S'hi deia que no calia exigir res a conselleria; la seua titular s'havia compromès a visitar la ciutat i a estudiar, després de comprovar la situació, un pla de millora en què s'inclouria més inversió per al Lluís Alcanyís. Dissabte 27, se celebrà el plenari municipal. Quan havia de debatre's la moció, PSOE i Compromís presentaren l'esmena que ja tenien redactada. Fou aprovada amb 16 vots a favor (de PSOE, PP, Compromís i C's) i 5 en contra (de Xàtiva Unida). La moció, amb l'esmena incorporada, s'aprovà amb 16 vots a favor i 5 abstencions. En realitat, ignorem quines quantitats destinades a la sanitat local es consignaran als pressuposts de 2019, que encara no estan ni aprovats. En tot cas, els 150.000 euros de què s'ha parlat, destinats al nou centre de salut, s'invertiran en la redacció del projecte. Per tant, el centre tardarà anys en ser una realitat. Res no s'ha dit de l'hospital de dia del Lluís Alcanyís. Hom podria sospitar que les promeses de conselleria són foc de palla. Conclusió: la renovació de l'hospital Lluís Alcanyís se'n va en fum.

(publicat a Levante-EMV, el 14/11/2018)

Blai Bellver

dissabte, 10 de novembre de 2018

¿Deriva cap al no-res?

A principis de juny, vaig publicar en aquestes planes una columna que es titulava "La senyora Montón se'n va". Jo pensava que només marxava a Madrid, però hagué d'anar-se'n a sa casa pels motius que tots vostès ja saben. No faré llenya de l'arbre caigut. Recordaré simplement el meu parer sobre l'exconsellera i l'equip que havia nomenat per a gestionar el Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent: no semblaven ser capaços d'aturar el declivi progressiu que pateix l'hospital Lluís Alcanyís. Esmentava, posem per cas, el retard que experimentava l'execució del projecte d'hospital de dia, que havia promès la mateixa Carmen Montón en gener de 2017. També me'n feia ressò de les denúncies sindicals per la manca de personal, sobretot mèdic i d'infermeria. La meua no era la primera veu crítica. Tanmateix, ni la gerent ni el seu gabinet de premsa havien contestat abans les censures. M'estranyà, per tant, la reacció a la meua columna. Durant algunes setmanes, la gerent concedí a diversos mitjans locals —periòdics, ràdios— vàries entrevistes. Feia l'efecte que intentava desmentir, una per una, totes les afirmacions del meu article.

¿Es tractava d'una campanya propagandística? Les entrevistes no posaven la senyora Llaudes en cap compromís. ¿Repreguntar? ¡Ha! Li col·locaven les qüestions igual que les boles de billar a Ferran VII. Les seues contestacions eren de manual: l'herència rebuda dels anteriors gestors, les dificultats inesperades que s'havia trobat (que alentien els canvis), la manca d'inversions per part de conselleria en recursos humans i materials... Això no obstant, anunciava unes inversions per a l'any 2018 —algunes ja fetes, segons ella— per valor de 4,5 milions d'euros, que s'havien de dedicar a noves adquisicions d'instrumental i aparells d'absoluta necessitat —i a la substitució dels obsolets—, a la millora d'instal·lacions i a la construcció de noves dependències. Afirmà en vàries ocasions que el projecte de nou hospital de dia al Lluís Alcanyís es licitaria en tres mesos, és a dir, després d'estiu. Doncs, ¡sembla que no! S'acabarà l'any i no s'haurà licitat. Hi ha, però, més males notícies. A finals d'octubre, ens assabentàrem que els hospitals d'Ontinyent i Xàtiva havien derivat en 2017 a la sanitat privada tres vegades més operacions que en 2016.

CCOO denuncià que les inversions al Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent estaven aturades per manca de personal. La responsable municipal de Sanitat, Cristina Sunyer, també estava preocupada per la possibilitat que el Lluís Alcanyís deixés de ser centre de referència del nostre departament. L'alcade i ella s'entrevistaren amb la consellera Ana Barceló el passat dia 26. Li van demanar un pla de millores i major dotació econòmica per al Lluís Alcanyís. Jo, per la meua part, com no he vist publicades les licitacions que s'havien promès, he fet números. Resulta que el departament perdrà gran part de les inversions anunciades. Deixarà de percebre tres milions d'euros. En definitiva, durant 2017 i 2018 s'hi hauran invertit "realment" dos milions, un per any. ¡Molt lluny de l'anunciat! La gerent tindrà molta feina per a contrarestar l'allau de crítiques, denúncies i reivindicacions. Les excuses de la directora de Gestió Econòmica (la nova llei de contractes, modificacions en el tractament informàtic de dades i falta de personal en el Servei de Contractació —que ja s'està pal·liant per la gerència—) no aclareixen els temors dels ciutadans.

Un amic meu diu que ens fan passar amb raons. ¿Voldrà la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública apostar totes les seues cartes per l'Hospital de la Ribera? No m'estranyaria gens. Si la por guia les autoritats (por que els serveis d'un hospital acabat de revertir a la xarxa pública siguen de pitjor qualitat que els dels privats), ho tenim clar. Com ja vaig escriure en l'anterior columna, el Lluís Alcanyís podria esdevenir un centre de malalts crònics i terminals on s'atenguen només afeccions degeneratives i geriàtriques. Altres tractaments i l'activitat quirúrgica anirien a la Vall d'Albaida o la Ribera. De fet, ja en aquests moments, els hospitals del nostre departament no es fan càrrec de pacients crítics necessitats de certes cures. Són enviats directament a l'Hospital de la Ribera on reben tant l'atenció del Servei de Radiodiagnosi —la realització dels TAC, per exemple— com la dels diferents especialistes de planta. ¿Encara som a temps d'evitar aquesta deriva? No sé.

(publicat a Levante-EMV, el 10/11/2018)

Concert a Montesa


dissabte, 27 d’octubre de 2018

Sis-cents aniversari amb escàs ressò

La Generalitat Valenciana compleix sis-cents anys. Pràcticament sols queden dos mesos perquè acabe 2018 i semblava que cap organisme oficial no recordava l'efemèride. Durant el segle XIV van nàixer les antecessores de la institució, les comissions de les Corts que havien de recaptar el donatiu, impost extraordinari sol·licitat pel rei i aprovat pels representants dels estaments del regne. Les comissions es dissolien quan finia la seua comesa. En les Corts Generals de la Corona d'Aragó de 1362, celebrades a Montsó, Pere IV demanà recursos per a finançar la guerra amb Castella. (Aquestes Corts només es reunien si les convocava el rei, normalment quan no tenia més remei, ço és, quan necessitava diners.) S'hi aprovà un impost denominat generalitat, perquè l'havia de pagar tothom. En tres territoris es creà una comissió encarregada d'administrar l'impost, la Diputació del General (Xàtiva tingué representació en la valenciana). Diumenge s'inaugurà al paranimf de la Universitat de València, amb assistència del president Ximo Puig, el congrés internacional 'La veu del regne', que millorarà el coneixement de totes aquelles institucions històriques.

Antoni Furió, que pronuncià la lliçó inaugural, explicà el pacte amb el monarca: «Pere IV hagué de fer concessions perquè li aprovaren les demandes econòmiques. Acceptà que l'impost votat fos recaptat i administrat per les corts mitjançant les seues diputacions. S’obrí així un important capítol en la història política de la Corona d'Aragó, que s'acostava a la via parlamentària pròpia d’Anglaterra, els Països Baixos i altres contrades europees. En 1418, la Generalitat Valenciana esdevingué diputació permanent de les Corts. A Catalunya i els regnes d'Aragó i València eren llurs diputacions i llurs hisendes respectives, convertides en actors polítics, les encarregades de recaptar i gestionar els impostos. (¡Igualet igualet que ara!) La Diputació del General constituïa un contrapès al poder del sobirà.» A partir de 1510, les reformes del sistema d'elecció dels seus representants provocaren l'afebliment de la Generalitat i el declivi del nostre regne. Finalment, en 1709, l'organisme fou eliminat com a conseqüència de la derrota valenciana a la Guerra de Successió i la subsegüent pèrdua dels Furs, derogats mitjançant els Decrets de Nova Planta.

En 1982 es constituí, gràcies a l'Estatut d'Autonomia, una Generalitat que no s'assembla gens a l'homònima d'època foral. Recuperàvem, però, un element de gran càrrega simbòlica. Enguany, el VI centenari de la seua creació s'hauria d'haver celebrat com cal. No és el cas. Finalment, sols les diverses universitats valencianes han pres la iniciativa —amb el patrocini, això sí, de la Generalitat. És indiscutible l'alt nivell acadèmic del congrés que es clausura demà. Han participat investigadors i docents provinents d'institucions dels governs autonòmics, centres de recerca, arxius, museus i universitats de tots els territoris de l'antiga Corona d'Aragó, de la resta de l'Estat i de diversos països estrangers. Les ponències i les comunicacions generaran unes actes de gran interès. (Cal suposar que seran publicades.) També fou magnífic el concert inaugural a càrrec del grup musical Capella de Ministrers. Però un congrés va dirigit sobretot al món acadèmic. Molts hem trobat a faltar iniciatives polítiques, esdeveniments culturals —una gran exposició, posem per cas— i celebracions festives que connectaren amb la sensibilitat popular.

S'ha perdut una magnífica ocasió de fer país. D'altra banda, Xàtiva, segona ciutat del regne en època foral, ha estat absent de la fita acadèmica. Morella ha acollit una sessió del congrés. En Alacant se celebrarà la cloenda. A la nostra ciutat, ¡res! El passat dia 21, l'alcalde de Xàtiva no estava present en la inauguració —el de València, tampoc. (Sospite que només hi acudírem dos xativins, la meua dona i jo.) I calgué esperar l'espectacle de Capella de Ministrers, amb guió i textos d'Alfons Llorenç, per a poder escoltar per fi el nom de la nostra ciutat. (El seu incendi per ordres de Felip V hi fou evocat.) La cantant del grup, Elia Casanova, interpretà una bellíssima versió de Jo vinc d'un silenci, composició de Raimon. Conclusió: el 600 aniversari a penes ha tingut ressò. Sovint sembla que els nostres governants hagen caigut de la figuera i no sàpien per quina mar naveguen. No hi haurà oportunitat de commemorar altre centenari de la Generalitat fins a 2118. Ara bé, encara que la Terra continue girant, jo no el podré celebrar. ¡Veges!

(publicat a Levante-EMV, el 27/10/2018)

dissabte, 13 d’octubre de 2018

Pagant els vidres trencats

A primeries de 2017, em vaig arribar fins a la Ciutat Comtal. M'havien convidat a pronunciar una xerrada a l'Ateneu Barcelonès. (Açò ja ho he contat en altra columna.) Durant el col·loqui posterior, els presents em preguntaren la meua opinió sobre la situació catalana. Mostrí la meua simpatia amb la convocatòria del referèndum, però vaig expressar el meu convenciment que l'Estat mai no permetria la independència de Catalunya. La Constitució de Cadis, fundadora de la nació espanyola, establí que Espanya és una unió indissoluble a perpetuïtat, com el matrimoni catòlic. Des d'aleshores, uns textos quasi sagrats, les diferents constitucions dels segles XIX i XX, han fixat els límits territorials de la nació espanyola i el subjecte de la sobirania nacional, el poble espanyol. Aquesta visió porta a la metàfora del cos i l'amputació. Una nació jurídica amb unió perpètua és concebuda com un cos format per cap, braços, cames... Permetre que part del cos, un braç, vote si desitja segregar-se del tot corpori és impensable. Ja hi hagué prou amb l'amputació de Cuba. (Espanya és, en realitat, un vell imperi al qual li han arrencat parts del seu territori a poc a poc.)

Més tard, en privat, la persona que m'havia convidat, partidària de la independència, em digué que jo tenia raó. Però tornem al col·loqui. Vaig manifestar els meus temors que els valencians pagàrem els vidres trencats d'una hipotètica secessió catalana. «¡Home, no!», em féu molta gent de l'auditori. Per a mi, les coses estan clares: el dèficit fiscal valencià es multiplicaria; perduda la font d'ingressos catalana, quedarien només dos grans finançadors de l'Espanya profunda, les Illes Balears i el País Valencià. Les conseqüències no serien únicament econòmiques, però. La nostra cultura i la nostra llengua, que ja són menystingudes per l'espanyolisme —l'autòcton i el forà— esdevindrien peces a batre. En açò, vaig resultar profètic; que no es repetisca al nostre país un procés com el català és la màxima obsessió dels partits centralistes. Està revifant la caça del "catalanista" que ja es desfermà en altres moments de la nostra història recent. El reviscolament del feixisme és altra seqüela del procés català. Amb l'arribada de la democràcia, molts franquistes, per vergonya, havien guardat la camisa blava al fons de l'armari. Ara s'ha perdut la timidesa.

Ho comprovàrem el 9 d'octubre de 2017. I ho tornàrem a constatar el passat dimarts. Damunt, alguns demòcrates, en comptes de plantar cara a la provocació, van desertar de la manifestació convocada per la Comissió 9 d'Octubre. Ni UGT ni PSPV hi participaren. Adduïren el conflicte català com a excusa. La delegació del govern central tampoc no va impedir que imputats en les agressions de l'any passat convocaren marxes per València amb el mateix recorregut que havia de seguir la tradicional manifestació de l'esquerra. ¿Qui ho entén? Alguns sabíem, en definitiva, que els valencians no anàvem a sortir indemnes de l'estremiment social i polític provocat pels nostres cosins al nord de la Sénia. S'ha proporcionat l'excusa perfecta als involucionistes. I s'alcen poques veus en contra de la violència física i moral. Afortunadament, a Xàtiva no es van produir aldarulls el dia 9. Però es fan paleses actituds i opinions que no conviden a l'optimisme. S'escampen el centralisme i el desig de càstig contra qui discrepe del pensament dominant.

Fa pocs dies, mentre esperava el meu nét a la porta del seu col·legi, vaig escoltar com un avi, que també devia esperar el seu o els seus néts, arengava un grupet de pares i iaios: «Jo sóc andalús, però visc molts anys ací. La meua dona és de Xàtiva i els meus fills també. El refrany diu que el bou no és d'allà on va néixer, sinó d'allà on pot péixer. Però no estic d'acord amb les autonomies. Cal tornar de nou a les cinquanta províncies. Que cadascuna aporte el que toque. I això de Catalunya... El pallasso que tenim de president (referint-se a Pedro Sánchez) no fa res. ¡Puigdemont i els altres a la presó! Si l'han feta, que la paguen. Catalunya forma part d'Espanya.» El trio que l'escoltava no badà boca. Ignore si algú dels tres estaria en desacord amb el garlaire, que no havia tret cap conclusió pràctica del refranyer. Pregunta: ¿D'on sou cavaller? Resposta: De la terra de ma muller, però la identitat d'aquesta terra, el finançament dels seus serveis i el dret dels valencians a l'autogovern m'importen un rave. Heus ací les repercussions del conflicte català.

(publicat a Levante-EMV, el 13/10/2018)

dimecres, 3 d’octubre de 2018

Girolamo Savonarola

El predicador dominicà Savonarola intentà reorganitzar la República de Florència sobre les bases d'un cristianisme radical. Organitzà la crema de nombroses obres d'art renaixentistes, de valuosíssims llibres antics —grecs i romans— o contemporanis —com ara les obres profanes dels grans escriptors Petrarca i Bocaccio—, d'objectes sumptuaris i de tot allò que considerava immoral, lasciu i ofensiu a Déu. Partidari de Carles VIII de França, provocà l'oposició dels seus enemics, els arrabbiati, sostinguts per Alexandre VI. Começà aleshores la crítica del papa, de la seua vida privada i la corrupció de Roma. De moment, Alexandre VI mirà de guanyar-lo amb magnanimitat i fins pensà de fer-lo cardenal. Savonarola obeí el papa Borja, que li prohibí de seguir predicant i dissolgué la congregació del dominicà, però aquest, en ser excomunicat, s'oposà obertament al pontífex. Declarà la invalidesa de l'excomunió (obtinguda subreptíciament pels arrbbiati, ensenyorits de Florència després de la mort de Carles VIII a Nàpols). Declarà nul·la l'elecció d'Alexandre VI i predicà la necessitat d'un concili. El papa perdé la paciència. El frare fou sotmés a dos processos per la senyoria de Florència, que li arrencà amb tortura declaracions de poc valor, i fou declarat heretge i cismàtic en un tercer procés davant dels comissaris apostòlics presidits pel lleidatà Francesc Remolins. Lliurat al braç secular, Savonarola fou penjat en la forca amb dos altres confrares. Les seues despulles, un cop cremades en una foguera, foren escampades pel riu Arno. Hom volgué evitar relíquies i una tomba que pogueren ser venerades pels seus partidaris.

dissabte, 29 de setembre de 2018

Santa Clara, bé de domini públic

Durant l'Antic Règim, gran quantitat de terres i béns romanien en poder de l'Església, el clergat secular i els ordes religiosos, que havien acumulat tanta riquesa per ser beneficiaris habituals de donacions, testaments i heretatges abintestats que no podien ser alienats —venuts, hipotecats o cedits. (L'Església sostenia que estaven destinats a Déu.) Les revolucions liberals decidiren d'expropiar forçosament i subhastar aquestes possessions per a posar-les al mercat, abaratir el preu de les terres lliures, augmentar la producció agrària, crear una classe burgesa i obtenir fons amb què amortitzar el deute públic. La Revolució Francesa marcà la pauta. En Espanya, se succeïren diferents intents desamortitzadors —durant la Il·lustració i les Corts de Cadis, posem per cas—, però les expropiacions definitives de béns eclesiàstics es van produir en 1835 i 1855 impulsades per Juan Álvarez Mendizábal i Pascual Madoz respectivament. Les amortitzacions espanyoles no van aconseguir pràcticament cap dels objectius que s'han enumerat més amunt. Això sí, molts convents i monestirs foren exclaustrats i passaren a mans públiques o privades.

A Xàtiva, tenim nombrosos exemples; els convents de la Trinitat, Sant Agustí, Sant Domènec, Sant Francesc o Montsant foren desamortitzats. Els temples, però, seguiren en mans eclesials. A més, les circumstàncies polítiques dels darrers cent cinquanta anys han permès que l'Església atresore un immens patrimoni moble i immoble: edificis, terrenys, obres d'art... Alguns dels seus immobles es destinen a usos aliens al culte: establiments hostalers, centres d'ensenyament, cases rectorals. Les parròquies continuen rebent donacions o herències. Altres organitzacions eclesials han realitzat vendes que proporcionen enormes beneficis —la del monestir xativí de Santa Clara, sense anar massa lluny. (Pel que es veu, les anomenades "mans mortes" ja no són béns inalienables, ni estan destinats al cel.) A França, les coses són distintes. Des de la promulgació de la llei de separació de les Esglésies i l'Estat, en 1905, els edificis religiosos són de domini públic, bé que poden ser utilitzats per l'Església. La llei estipula que l'Estat els podrà confiar gratuïtament a associacions religioses sempre que aquestes els facen servir per al culte.

Durant un viatge recent a Normandia, vaig constatar els efectes de la laïcitat francesa. A Caen, l'abbaye aux Hommes i l'abbaye aux Dames han esdevingut seus de l'ajuntament i el consell regional. Les antigues abadies de Fécamp (la Trinité) i Rouen (Saint-Ouen) alberguen totes les dependències dels respectius ajuntaments. (L'església de Saint-Ouen, dessacralitzada, permet usos diversos: exposicions, concerts...) L'abadia de Mont-Saint-Michel i les catedrals també són propietat estatal. En canvi, el nostre país veu com l'Església manté els privilegis. Està exempta de pagar l'IBI. Ha aprofitat la modificació de la Llei Hipotecària impulsada pel govern d'Aznar en 1998 per a immatricular-se tots els temples i milers de béns no registrats sense aportar cap títol de propietat. (Amb la nostra legislació tradicional, no calia registrar els llocs sagrats mentre continuaren oberts al culte.) Molts edificis que eren públics i podien seguir sent-ho —bé que cedits en ús a l'Església— han esdevingut privats. Això llasta la recuperació del nostre patrimoni històric.

En fi, en 2006, les filles de Santa Clara, la companya del Poverello d'Assisi (el Pobret d'Assís), vengueren el seu convent xativí per 2.400.000 euros. Ara, l'Ajuntament, que ja invertí diners públics en l'adquisició de Sant Domènec, haurà de pagar dos milions al Banc de Santander, per tal que el Reial Monestir de l'Assumpció, o de Santa Clara, passe a domini públic. Una bona notícia, malgrat la despesa, amb moltes incògnites. El Pla Especial de Protecció del BIC encara no està aprovat. Sabem que les parts més degradades del conjunt monàstic albergaran uns jutjats de nova construcció, però ignorem quina destinació es pensa donar a les dependències millor conservades. Tampoc no sabem com s'harmonitzaran aquests usos diferenciats, quants metres quadrats ocuparan els jutjats, ni quin tipus d'arquitectura es dissenyarà per a la nova seu judicial. En qualsevol cas, hem de felicitar-nos per una mesura que ha suscitat l'acord de tots els partits amb representació municipal. ¡Fins al PP li ha paregut bé! Veure-ho per a creure-ho.

(publicat a Levante-EMV, el 29/09/2018)

dimecres, 26 de setembre de 2018

Darrera novel·la de Carles Cortés

La segona planta de la Casa de Cultura de Xàtiva acull el proper dia 27, dijous, a les 20:00 hores, la presentació del llibre La vida dins dels ulls, de Carles Cortés. Aquesta novel·la narra dues històries paral·leles marcades per la persecució del poble jueu i el descobriment dels orígens. El president de l'Associació d'Amics de la Costera (Institut d'Estudis Comarcals), Ximo Corts, i el mateix autor presentaran l'obra.



L'escriptor Carles Cortés Orts és doctor en Llengua i Literatura Catalanes des de 1999 i professor titular de Literatura Catalana Contemporània a la Universitat d'Alacant (UA). Actualment, és vicerector de Cultura, Política Lingüística i Esports de la UA. També és membre de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i vocal al País Valencià de la Junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

A nivell internacional, forma part des del 2002 de l'Équipe Internationale de Recherche sur les Interférences des Codes (TRAVERSES) de la Université Paris VIII-Saint Denis; i des del 2009, del Centre de Recherches Interdisciplinaires sur les Mondes Ibériques et Contemporains (CRIMIC) de la Universitat Paris IV-Sorbonne.

Ha estudiat amb deteniment l'obra de Mercè Rodoreda, Carme Riera, Isabel Clara-Simó i Mª Antonia Oliver, entre altres. Com a escriptor de novel·les, ha publicat Veu de Dona (Columna, 2001), guanyadora del Premi 25 d’abril Vila de Benissa en la modalitat de Narrativa Curta; Marta dibuixa ponts (Broquil, 2003), Premi Ciutat de Sagunt; Els silencis de Maria (Brosquil, 2008); Sara la dona sense atributs (Bromera, 2010), Premi de Narrativa Eròtica Vall d’Albaida, i La clau que obria tots els panys (Bromera, 2015). Totes les seues obres han estat traduïdes al castellà. Com a dramaturg, ha escrit les obres Fests de rei i La joia, Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi en 2010, i l'adaptació teatral d'alguna de les seues novel·les. Cal destacar que és també autor de la biografía d'Antoni Miro Vull ser pintor.

Carles Cortés ha participat sovint en actes organitzats per l'Associació d'Amics de la Costera. Participà, posem per cas, en les jornades dedicades a l'estudi de la Transició a Xàtiva i la seua comarca, celebrades en 2014. També presentà, en març d'enguany, el darrer exemplar de la revista Papers de la Costera.