dimarts, 16 d’agost de 2022

Els lligams entre religió i violència

Sembla que Sòcrates va dir açò: «Només sé que no sé res.» Més endavant, Aristòtil diria que «el dubte és el principi de la saviesa». I per fi, Descartes posà el fonament a la racionalitat moderna amb el seu dubte metòdic. Ara bé, no s'han de confondre les dubitacions d'aquests filòsofs amb l'escepticisme. Sòcrates estava en contra dels sofistes, els quals titllava d'escèptics i relativistes morals. El dubte és el millor camí d'arribada a la veritat. L'objectiu de Sòcrates era adquirir el coneixement, equivalent a la virtut —pensava que només actuem mal per ignorància. Per la seua banda, l'objectiu de Descartes era trobar veritats absolutament certes, ço és, de què no es pogués dubtar, per a fonamentar així el coneixement. Sabedor dels greus problemes de Galileu amb la Inquisició, tardà molt a publicar El discurs del mètode, en què havia suprimit parts essencials de la seua física. Ni Sòcrates ni Descartes eren relativistes, però van establir la norma bàsica de funcionament de la societat democràtica: la convivència pacífica sols és possible si les nostres veritats són contínuament sotmeses al dubte, perquè les apreciacions humanes resulten sovint errònies.

Si ens fixem, l'Església blasma sovint el relativisme moral de la societat actual. Tal relativisme és en realitat el mecanisme de revisió constant de l'estat de les qüestions, ben útil per a servar la pau entre persones que pensen de maneres distintes. El pensament lliure impulsor del progrés sempre naix del dubte. Les religions —les tres grans religions del llibre, judaisme, cristianisme i islam— tenen un enorme problema: diuen que sols existeix una veritat, revelada. (Els clergues són els encarregats d'interpretar-la.) La religió no admet dubtes. Tard o d'hora, esdevé un corpus de dogmes que s'han de creure. El fervor dels qui creuen en veritats unívoques és molt perillós, perquè pot derivar en fanatisme. En coneixem les seqüeles. El seguidor de cada religió creu que la seua és l'autèntica. Els fidels de les altres romanen en l'error. Es pot arribar a l'extrem de justificar la guerra contra els infidels, per tal d'imposar el triomf del veritable regne de Déu. Durant tota la història, religió i violència han estan estretament lligades. La religió ha fet molt de mal. Caldria recordar unes paraules de Steven Pinker, professor de psicologia de la Universitat de Harvard.

«Qui creu que només acceptant la paraula o els plans de Déu se salvarà d’una eternitat a l’infern pot pensar que fa un favor a altres persones si les tortura perquè abracen la fe. Creu que els fa el major favor de la seua vida; millor unes poques hores de tortura ací que una tortura eterna a l’infern. Anar pertot arreu titllant la Bíblia, posem per cas, de mite o llegenda és com propagar una malaltia mortal. Allò més responsable des del punt de vista de la seguretat pública és silenciar el propagador del mal abans que puga infectar altres persones.» Nombrosos musulmans pensen igual. «Com va dir Voltaire, qui aconsegueix que cregues en l’absurd pot aconseguir també que faces veritables atrocitats. Hi ha creences que deriven de supersticions. Si eliminàrem la superstició, eliminaríem les arrels de la violència.» En 1989, l'aiatol·là Khomeini va promulgar una fàtua en què decretava la condemna a mort de l'escriptor Salman Rushdie. L'acusava de blasfèmia i apostasia pel contingut de la novel·la Els versos satànics. S'oferí una recompensa a qui executés la sentència. Fa pocs dies, després de tres dècades, aparegué un voluntari disposat a complir l'encomanda.

Moltes persones religioses s'esforcen a demostrar la tolerància de les religions i els seus textos fundacionals. Als països democràtics, la gent progressista sol ser partidària de respectar totes les creences. Ara bé, només el coneixement i la saviesa són dignes de respecte. La superstició, no. La màxima «Respecta les persones i combat pacífica però radicalment les seues creences, si són errònies» és perfectament democràtica. Però com més va, més es generalitza la penalització dels ultratges a la religió. Tanmateix, burlar-se de creences no hauria de ser delicte. Agnòstics i ateus hauríem de ser tan radicals en la defensa de tots els valors que sostenen la convivència lliure d'amenaces religioses com altres ho són defenent la fe. Si sembrem dubtes, si llevem legitimitat a les creences, si argumentem que no existeix infern o que potser no hi ha res després de la vida —no podem esperar altra cosa—, ja no estaria moralment justificat torturar algú per a obligar-lo a convertir-se, ni occir ningú per blasfem. La fal·libilitat és més humana que la veritat absoluta. Dubtar contribueix clarament a la convivència en pau i felicitat —aspiració liberal, no ho oblidem.

dissabte, 13 d’agost de 2022

Les eternes reflexions fireres

Quan arriba agost, la fira xativina és objecte de reflexions que no sé si interessen molta gent o només quatre gats. Les especulacions sobre el present i el futur de la festa solen descansar sobre el no-res, perquè rarament s'analitzen les qüestions prèvies. S'ha d'aclarir que la fira no té origen festiu, sinó comercial. De fet, la tradició firera, actualitzada, està àmpliament implantada pertot arreu. Amb el nom de fira o d'altres (saló, exposició) continuen celebrant-se de moltes classes: fires d'antiguitats, d'art (ARCO), de turisme, d'aliments, ramaderes, del llibre, salons de l'automòbil, del tèxtil i la moda, setmanes de la indústria, congressos de telefonia mòbil (Mobile World Congress), trobades filatèliques i numismàtiques... Fins i tot, les grans ciutats solen tenir recintes dedicats a albergar aquests esdeveniments. «Reunió periòdica, generalment anual, de mercaders i negociants protegits pel poder públic per dur a terme llurs intercanvis» és, segons el diccionari, una de les accepcions del mot "fira". Comercial era als seus orígens la fira de Xàtiva.

Idealment, la ciutat seu d'una fira rep beneficis indirectes; durant la seua celebració, nombroses persones (venedors, compradors, visitants) hauran d'utilitzar serveis hostalers, transport... (És possible que realitzen visites a museus o monuments.) Les grans fires creen molta ocupació temporal. Les instal·lacions firals permanents també creen llocs de treball estables. Però allò més interessant és que el país o la ciutat que celebre una fira obtinga un benefici directe: vendre béns o serveis que es generen al territori de l'amfitrió. Altrament, només prestarà l'escenari en què realitzen transaccions tercers. La ciutat amfitriona s'haurà de conformar sols amb els guanys indirectes i la imatge que proporcione l'esdeveniment. En qualsevol cas, la part no pot substituir el tot. Una institució firal no pot ser tota l'economia d'una ciutat gran. Ès justament el contrari; les ciutats amb enorme dinamisme econòmic solen comptar amb unes institucions firals potents. Quant a les localitats mitjanes o petites, avui és poc o gens factible participar a la xarxa de fires. Poquíssimes ho aconsegueixen. Al país, tenim un cas: la Fira de Tots Sants de Cocentaina.

L'ajuntament de la capital del Comtat és membre de l'AFE (Associació de Fires Espanyoles). La Fira de Tots Sants és peculiar. Té caràcter híbrid. La de Xàtiva també es peculiar. Qualsevol espectador atent comprovarà que té poc a veure, avui, amb objectius comercials estàndards. Per tant, ¿només dóna beneficis indirectes? La pregunta duu a la reflexió següent. Amb el temps, les fires més antigues —les d'origen medieval, per exemple— s'han transformat en festes amb trets etnològics. Per tant, no tenen els mateixos objectius i destinataris que una fira d'abans. «Conjunt d’instal·lacions recreatives i atraccions muntades a les poblacions amb motiu de determinades festes» és altra accepció del diccionari per a "fira". La festa es fa sobretot per entretenir el veïnat de la població que l'organitza. (Això no lleva que atraga gents d'altres localitats i contrades.) Si entreté o diverteix, la festivitat compleix plenament amb la seua funció. Proporciona un guany directe als destinataris, gaudi. El súmmum serà que proporcione també un benefici econòmic.

Algunes festes han resistit el pas del temps gràcies a l'etnologia o la religió: les falles i els moros i cristians en nombroses poblacions, la Magdalena de Castelló, les fogueres d'Alacant, el Misteri d'Elx... La nostra fira aguanta pel seu caràcter híbrid, molt decantat cap a la festa. Les vendes fireres, realitzades majoritàriament per forasters, tenen escassa repercussió a l'economia local. Només l'hostaleria en trau profit clar. Successives corporacions van lluitar contra els canvis que afectaven la fira. Recordem les exposicions de maquinària agrícola. Però l'activitat agrària entrà en declivi a l'Horta de Xàtiva. Els animals de peüngla ja no treballen als bancals. El sector de la joguina ha experimentat una transformació radical. El gran creixement de la distribució ja no fa necessari comprar certs béns —eines, parament de cuina i de taula—, ni a la fira ni a la nostra ciutat. En fi, com manca d'un element etnològic o religiós determinant, la fira ha anat dotant-se de trets folklòrics (artesania, nit d'albades, dansades, tir i arrossegament) i d'una programació de cultura i espectacles que, de moment, li subministren combustible. Però no sabem fins a quan.

(publicat a Levante-EMV, el 13/08/2022)

divendres, 12 d’agost de 2022

¿Qui mana en la dreta?

Des de la dècada passada, estem immersos en un procés de grans canvis polítics que ningú no sap quan acabarà. L'alta volatilitat electoral, la baixa participació en les urnes i la por al futur dibuixen un horitzó incert. ¿S'estabilitzarà el sistema democràtic? Els analistes remeten al llarg termini. En fi, la crisi política crea pertorbacions a tot l'espectre polític, però afecta especialment la dreta conservadora espanyola, arrossegada irremissiblement cap a unes posicions cada vegada més extremes. L´últim episodi es desenvolupa aquests dies. Alberto Núñez Feijóo havia arribat per a moderar el PP, però tota la moderació se n'ha anat a fer punyetes tan aviat com han estat promulgades les mesures del govern central per a estalviar energia. Fa pocs dies, Núñez Feijóo les havia reclamat, però ara ha reculat. Això planteja una incògnita: ¿en el seu partit, mana ell o Isabel Díaz Ayuso? Segons aquesta, les mesures del govern social comunista atempten contra la llibertat. Hom ha de ser lliure de posar l'aparell d'aire condicionat a la temperatura que li vinga en gana. La presidenta autonòmica diu que l'obligació d'apagar tots els llums dels aparadors de les botigues convertirà Madrid en una ciutat trista i fosca. Díaz Ayuso és l'exponent màxima de l'anarquia de dretes. Per a ella, els polítics d'esquerres no són adversaris, sinó "enemics" que cal aniquilar. Núñez Feijóo ha hagut de fer marxa enrere. ¿No mana en el PP? Alguns diuen que es tracta de pura estratègia; als seus militants i votants d'altres comunitats autònomes tant els fa, i li convé que la líder madrilenya estiga tranquil·la. Tota pedra fa paret i cal tenir content tothom per a guanyar les properes eleccions generals amb majoria suficient. Tant se val dir blanc avui com negre demà. Però jo no ho tinc tan clar. ¿Quina persona comanda veritablement el partit més gran de la dreta espanyola? Són preguntes molt difícils de respondre; la política actual s'ha desordenat, s'ha tornat imprevisible, caòtica i, en bona mesura, incomprensible.
 
Peridis en El País

dimecres, 10 d’agost de 2022

Votar per principis i en contra dels interessos

La gent normal solia tenir principis, és a dir, valors que determinaven les seues regles de conducta. Classe social i valors estaven íntimament relacionats. A poc a poc, però, les oligarquies han anat imposant els seus principis, l'individualisme i el patriotisme, que formen, en realitat, una proposta axiològica totalment buida. Podem dir, per tant, que hi ha molta gent sense valors. Per a les oligarquies, assegurar la integritat i la preeminència del sacrosant estat nació és el valor suprem. America first!, crida Trump. ¡España, lo primero!, afirma Abascal. Aconseguir que la classe treballadora abrace els principis patriòtics és prioritari per a la classe dominant; amb la vaselina del fervor patriòtic, els sacrificis que sovint s'exigeixen a les classes baixes s'empassen millor. La guerra n'és un paradigma; els membres de la classe treballadora sempre esdevenen carn de canó als conflictes armats. Així i tot, els sacrificis bèl·lics acaben sovint en revoltes socials. Recordem les reaccions contra les guerres de Marroc, a Espanya, o Vietnam, als EUA. En realitat caldria dir Americans first! o ¡Los españoles, lo primero!, perquè la vida i el benestar de les persones sempre han de ser prioritats de l'acció política. Però el discurs de la dreta ha pres altres rumbs. L'oligarquia ha introduït en l'agenda política temes que s'aparten del que interessa de debò a la classe treballadora, la viabilitat de l'estat del benestar. S'apel·la als grans principis vacus i molts treballadors són incapaços de detectar que la dreta apàtrida (el capitalisme mai no ha tingut pàtria) camufla (amb proclames de llibertat sui generis i patriotisme abrandat) retalls socials i privatització de serveis públics. En definitiva, molts assalariats voten per principis aliens i en contra d'interessos propis.

dijous, 4 d’agost de 2022

Santiago Grisolía

S'ha mort Santiago Grisolía i, com sempre que es produeix el traspàs d'un personatge il·lustre, s'ha desfermat una enorme allau de panegírics. Sí, Grisolía era un gran científic, deixeble (a la Universitat de Nova York) de Severo Ochoa, el metge i bioquímic asturià guardonat amb el Premi Nobel de Medicina en 1959 pels seus estudis sobre la síntesi dels àcids nucleics (ADN i ARN). El currículum acadèmic de Grisolía també impressionava. Fou investigador i professor de bioquímica i biologia a les universitats nord-americanes de Kansas, Chicago i Wisconsin. De retorn a València, on havia nascut en 1923, tingué protagonisme en diferents institucions i organismes: Fundació Valenciana d'Estudis Avançats (creadora amb la Generalitat de la Fundació Premis Rei Jaume I); Comitè de Coordinació Científica de la Unesco per al Projecte Genoma Humà; Patronat del Centre de Recerca Príncep Felip; Acadèmia Europea de Ciències i Arts... En fi, cal destacar sobretot que era assessor del president de la Generalitat Valenciana en assumptes de Ciència i Tecnologia, i president, ininterrompudament des de 1996, del Consell Valencià de Cultura.

També enlluerna el nombre i la categoria dels premis i les distincions que va rebre: Gran Creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica; Medalla d'Or al Mèrit en la Recerca i l'Educació Universitària pel Ministeri de Ciència i Innovació; Premi Príncep d'Astúries de Recerca Científica i Tècnica; doctorats honoris causa per les universitats de Salamanca, Barcelona, València, Madrid, Lleó, País Basc, Siena, Florència, Kansas, Las Palmas de Gran Canària, Lisboa, Castella-La Manxa, Politècnica de València i Nacional d'Educació a Distància. Però —sovint, els grans personatges tenen algun però— Grisolía no tenia molta estima per la nostra llengua (cosa curiosa; ja s'ha dit que era president del Consell Valencià de Cultura). En 2008, signà el Manifiesto por la lengua común, proclama nacionalista radical espanyola que propugnava retallar l’oficialitat i l’ús públic de les llengües diferents del castellà. L'havien promogut personatges com Mario Vargas Llosa, José Antonio Marina, Albert Boadella, Arcadi Espada, Carmen Iglesias, Álvaro Pombo, Félix de Azúa, Fernando Savater, Montserrat Caballé, Luis Alberto de Cuenca, Carlos Castilla del Pino, Fernando Sosa Wagner...

Els diaris El Mundo i ABC, UPD, C's, PP i la mateixa Generalitat Valenciana donaren suport al text. Grisolía era responsable d’una institució de la Generalitat. Havia de saber que proposar la restricció dels drets arreplegats a l’Estatut i la Llei d’ús i ensenyament i mantenir-se alhora en la presidència del CVC eren coses incompatibles. Calia dimitir abans de firmar el manifest; certes posicions només es poden defensar des de fora del càrrec institucional. Segons els articles 3 i 4 de la llei del consell que presidia, Grisolía havia de «vetlar per la defensa i la promoció dels valors lingüístics i culturals valencians». Tanmateix, el científic traspassat s'alineà amb els qui pensen que el valencià no ha de ser vehicle prioritari de l’ensenyament i la retolació pública, ni llengua d’ús a les administracions. I això no tingué conseqüències; el País Valencià era governat pel PP. Segons els signants del manifest, res no justifica decretar la lengua autonómica como vehículo exclusivo ni primordial de educación o de relaciones con la administración pública. Exigien que el català, el basc i el gallec no pogueren utilitzar-se oficialment si no anaven acompanyats de traducció.

Són coses que potser ningú no recordarà aquests dies. Tots els valencians li pagàvem el sou i el senyor president del CVC se'n fotia dels valencianoparlants, que també escotem els imposts. El PSOE i Compromís han permès que aquest home —magnífic científic, però persona afligida per aqueixa malaltia tan corrent que es diu autoodi— presidís fins ahir mateix la més alta institució consultiva valenciana en matèria cultural. La capella ardent s'instal·larà al Saló Daurat del Palau de la Generalitat. S'han decretat tres dies de dol oficial. Ximo Puig i la consellera d'Educació, Cultura i Esport pronunciaran sengles discursos enaltint la figura de l'ancià finat. Els mitjans de comunicació aniran plens de necrològiques, elogis fúnebres i esqueles. Jo desitge que la terra li siga lleu, però no puc estar-me d'incloure'l a la legió de gents il·lustres que, tot i haver destacat a camps diversos (ciència, tècnica, art), han flirtejat amb el supremacisme espanyol i han denigrat —no importa si molt o poc— la cultura dels valencians. I els retem honors d'herois. No acabem d'espolsar-nos la mentalitat de serfs, de criats, de gent subalterna obnubilada per l'oripell dels "senyors".

diumenge, 31 de juliol de 2022

Plaça de la Reina

La funció principal de l'oposició és —valga la redundància— fer oposició. Que critique sovint el govern de torn resulta, per tant, lògic. En teoria, hom espera que la crítica siga constructiva, però això només passa al món de les idees platòniques. En la realitat, les coses s'esdevenen d'altra manera. Qualsevol munició és bona per a erosionar l'adversari polític. I els ciutadans, que estan molt dividits, troben això la mar de natural. A València, les iniciatives urbanes dutes a cap pels governs municipals d'esquerres sempre han estat atacades de manera burlesca o feréstega per l'oposició de dretes: convertir Joan d'Àustria en zona per a vianants era arruïnar el comerç de la zona (1983); el Jardí del Túria era un ermàs sense cap ombra on amagar-se (1986); el Palau de la Música tenia una acústica horrible (1987); a les guinguetes de la Malva-rosa no aniria ningú (1991); l'anell ciclista de la ronda interior, ¡nefast! (2017); convertir la plaça de l'Ajuntament en espai per a vianants, un veritable caos (2020); llevar cotxes de davant la Llotja i el Mercat, la mort del seu comerç —altra vegada la mateixa cançó— (2022); remodelar la plaça de la Reina… I així amb tot.

¿Solen tenir trellat les crítiques de la dreta? No, si hem de jutjar pels beneficis de tota mena que finalment han donat les mesures enumerades i per la bona acollida majoritària del públic. Però la renovació de la plaça de la Reina ha tingut unes connotacions que no em resistisc a comentar. Fins a la darreria del segle XIX, aquesta plaça no existia; l'espai actual estava ocupat per vàries illes de cases entre els carrers Saragossa i Campaners. Hi hagué una primera plaça xicoteta i triangular en què desembocà el carrer la Pau completat després d'enderrocar l'antic convent de Santa Tecla. A la darreria dels cinquanta del segle XX, l'ajuntament franquista començà a enderrocar totes les illes de cases antigues i la plaça adquirí l'aspecte actual. Finalment, seria convertida en nus de transbordaments d'autobusos de l'EMT sobre un enorme aparcament subterrani. La Porta dels Ferros de la Seu està descentrada i en diagonal perquè donava al desaparegut carrer Saragossa. La política sempre implica elecció entre alternatives. I ja se sap que mai no plou a gust de tots. Quan el govern d'esquerres decidí remodelar la plaça, havia de sospesar diverses opcions.

¿Deixar a la vista les restes arqueològiques (romanes, visigòtiques, islàmiques i més modernes) o tapar-les? ¿Conservar l'aparcament o terraplenar-lo? ¿Omplir l'espai de vegetació per a convertir-lo en jardí o mantenir l'aspecte de plaça? S'ha de tenir present que algunes de les alternatives eren incompatibles. Al final s'optà per mantenir l'aspecte de plaça. Es podria haver pres altra solució; parlem d'una plaça que no existí fins a l'inici dels seixanta del segle XX. Quan es té un llenç en blanc, totes les possibilitats estan obertes. En la tradició mediterrània, les places solen tenir nul·la o escassa vegetació. Un jardí i una plaça són elements distints. Les places medievals i renaixentistes esdevenien sovint escenari d'espectacles públics o congregacions massives, incompatibles amb la vegetació. Podem pensar en nombrosíssims exemples: la rodalia de les seus de Barcelona i Sevilla, amb pocs arbres; la plaça de la catedral a Múrcia o Jaén; la Piazza del Campo de Siena; la Piazza della Signoria a Florència; la Plaça del Pilar a Saragossa; la Piazza del Plebiscito a Nàpols; places de Marsella, Arles, Roma, Montpeller, Venècia, Dubrovnik, Lecce, Catània, Milà, Tolosa del Llenguadoc...

En espais monumentals i emblemàtics, que conserven peces de gran valor històric i artístic, una vegetació massa atapeïda impediria les vistes. ¿Les tradicions arquitectòniques i paisatgístiques es poden trencar o renovar? ¡I tant! Al final, la majoria ciutadana sempre esdevé l'última instància d'arbitratge. No poden ser jutges exclusivament els entesos. En la plaça de la Reina, l'equip de govern ha optat per una solució híbrida que no resta protagonisme al conjunt catedralici (el Micalet gòtic, la porta barroca, les façanes gòtiques de l'església i l'aula capitular). L'espai ha estat dotat d'alguns elements vegetals, als quals caldrà donar temps perquè cresquen, i d'uns tendals desmuntables que proporcionen ombratge. També hi ha seients. S'han guanyat 10.000 m2 per al gaudi públic. En termes generals, el resultat és positiu, i l'oposició de dreta no tardarà a callar, perquè la resposta ciutadana està sent magnífica. ¡Llàstima que alguna gent d'esquerres s'haja sumat a la crítica sense solta! De tota manera, amb el canvi climàtic, les calors extremes i l'enyor de l'horta, ¡ha!, sempre planarà la temptació de convertir les places en forests.

dissabte, 30 de juliol de 2022

Insòlita campanya publicitària

Des de temps immemorials, a moltes persones de Xàtiva els encanta parlar mal del clima de la ciutat. La cosa no tindria major importància si els comentaris negatius es feren en petit comité, en converses privades o entre amics i familiars. Però no. L'anunci de la calor que regna a casa nostra es proclama de manera pública i als quatre vents. Resultaria que Xàtiva té, durant estiu, la temperatura més alta i més infernal de totes les Espanyes. Des que existeixen xarxes socials, la notícia arriba ben lluny. Les gracietes són nombrosíssimes. Foto d'una parella. «Amor, digues-me una cosa calenta», demana ella. «¡Xàtiva!», contesta ell. «Com ja estem socarrats, no podem socarrar-nos més.» Foto de dona davant una finestra que deixa entrar una gran flamarada i text que diu: «Quan t'oblides que vius a Xàtiva i obris la finestra perquè entre la frescoreta.» Fa pocs dies, fou viral la foto d'un plafó electrònic, situat a l'altura del número 33 del carrer Reina, que marcava 48,5 graus de temperatura. No cal dir que aqueixa lectura era absolutament incorrecta.

La calor intensa de la ciutat també apareix molt sovint als mitjans de comunicació generalistes —periòdics, ràdios, televisions—, que aporten llur nyic-nyic a la insòlita campanya publicitària. En "Comediants", programa d'À Punt, Rafa Forner pregunta: «¿On penseu que fa més calor, a l'infern o a Xàtiva en estiu?» En altre canal de televisió apareix l'amo d'un restaurant xativí: «Hui, Xàtiva ha registrat la temperatura més alta d'Europa.» Reportera d'À Punt fregint ous a la via pública xativina (en una trapa metàl·lica de la plaça de l'Estació, en el capó d'un cotxe...). Em sembla que convindria explicar algunes coses. És evident que la situació geogràfica de la nostra ciutat (la distància que la separa de la costa i l'encaixament als vessants de les serres del Castell i Vernissa) eleva prou les seues temperatures en estiu. València, Gandia, Dénia tenen temperatures mitjanes més suaus gràcies a l'acció de les brises mediterrànies, que temperen l'ardor de l'aire de juliol i agost. D'altra banda, els compressors d'aire condicionat col·locats a les façanes augmenten uns graus la temperatura dels carrers, i dels termòmetres electrònics pròxims. I també és cert que el canvi climàtic, amb la seua seqüela de l'escalfament global, afecta igualment tots els indrets, d'interior i de costa.

El futur climàtic es presenta molt fosc. Durant aquest juliol, calorós ja per si mateix, hem patit dues enormes onades de calor. A l'Àrtic i l'Antàrtida es registraren durant el passat mes de març unes temperatures rècord de 30 i 40 graus per damunt de la mitjana habitual. Per primera vegada des que hi ha registres, Londres ha experimentat una temperatura de 40 graus. Enormes incendis forestals assolen tot Europa. Mentre, els socarrats a la nostra, entestats a pregonar que Xàtiva és la ciutat més tòrrida del món mundial, cosa que damunt no és certa. (Les temperatures més altes de la Península Ibèrica se solen donar a la vall del Guadalquivir, especialment a la província de Còrdova, segons diuen les estadístiques.) La Fira d'Agost brinda una de les grans ocasions per a malparlar del clima xativí. Ja és un tòpic proclamar en veu ben alta que els visitants de la nostra festa hauran de suportar una calor terrible. Jo crec que hauríem de ser més prudents. En agost fa calor a quasi tota la pell de brau. ¿És que pretenem espantar els visitants? ¿No seria millor callar i deixar que siguen ells mateixos els qui jutgen si la caloreta de Xàtiva és suportable o no?

Hauríem d'oblidar cobles com aquella de «no se t'acudisca abaixar la finestra del cotxe si passes per Xàtiva». ¿Quina raó hi ha per a fer-ho? Si el vehicle compta amb sistema d'aire condicionat, només l'estalvi de combustible, caríssim, justificaria l'obertura de finestres. En fi, la ciutat no té precisament un nombre exageradament alt de turistes. Per sort, el clima no dissuadirà molta gent de seguir acudint a la nostra Fira d'Agost. Només un descens gradual en la varietat i la qualitat de l'oferta comercial i festera (o la competència d'altres destinacions) podria minvar l'assistència de forasters. En tot cas, no veig la utilitat d'anunciar a estranys els aspectes negatius, somiats o reals, de la nostra ciutat (mal estat de conservació del patrimoni històric i artístic, clima extrem, escassesa de serveis). En uns casos, els clams han d'anar dirigits exclusivament als responsables, particulars i autoritat. Els draps bruts es renten a casa. En altres casos, crec que faríem millor de callar; certes modalitats de propaganda no són gens aconsellables per a promoure un producte.

(publicat a Levante-EMV, el 30/07/2022)

dijous, 21 de juliol de 2022

Titulars

De vegades, el titular d'una notícia dóna una idea totalment esbiaixada dels fets. Els redactors no sempre escriuen amb matusseria o mala llet, sinó amb distracció o falta d'aprofundiment en la notícia. Aquesta setmana, per exemple, vaig llegir al periòdic: Roger Cerdá expulsa a Juan Giner de la Junta de Gobierno. Sincerament, crec que el titular correcte hauria d'haver estat aquest: Roger Cerdà realiza cambios en la Junta de Gobierno. ¿Per què? Perquè el publicat induïa a pensar que el fins ara regidor de C's havia estat expulsat d'una sessió per haver dit alguna cosa que havia molestat l'alcalde, cosa absolutament reprovable des del punt de vista democràtic. La realitat és altra. Giner ja no representa cap partit; ha estat expulsat de C's. Anteriorment, ja havia dimitit de les seues delegacions (policia municipal, mobilitat, protecció civil). Ara, el regidor està al grup dels no adscrits. ¿Quin sentit tenia que continués formant part de la junta de govern? ¡Cap! Per tant, seguint criteris de pura lògica, Roger Cerdà ha decidit de substituir-lo per altra persona. I vaja per endavant que l'alcalde no necessita ningú que justifique les seues decisions. Ja s'encarrega ell.

Els titulars són molt importants, perquè les persones no poden llegir exhaustivament el periòdic. Els ressaltats ajuden a seleccionar. Mirem les grans negretes i, quan topem amb titulars que ens interessen especialment, ens aturem a llegir notícies, reportatges o articles complets —les entradetes i els cossos. Molts lectors entendrien que l'alcalde havia expulsat Giner i no s'aturarien per tal d'aprofundir més. Es farien una idea equivocada. És més, alguna persona va caure en la temptació d'establir comparacions; repescà una notícia de 2014, any en què Rus encara era alcalde. Es debatien els comptes municipals en un plenari. Roger Cerdà va ser expulsat —aquella vegada sí— del saló de sessions. ¿Per què? Perquè havia acusat Rus de falsejar els números. On el primer edil veia superàvit hi havia realment dèficit. Els altres regidors socialistes es van solidaritzar amb el seu cap; tots abandonaren el saló. En un compte de twitter s'ajuntaren les dues notícies. ¿Estava ben feta la comparació? ¡No! A més, serví perquè els seguidors del compte deixaren comentaris que no feien al cas. Almas gemelas. ¿De aquellos polvos estos lodos? Efectes d'un titular errat.

dissabte, 16 de juliol de 2022

Mariners, Carmels i Carmes

A la seua novel·la Jonathan Strange i el senyor Norrell, Susanna Clarke conta com les coses eren canviades de lloc pel mag Strange, que acompanyava el duc de Wellington per terres de Portugal, Espanya i França durant la guerra contra les tropes napoleòniques. Strange mogué un olivar i un pinar a Navarra, alterà la situació geogràfica de Pamplona i intercanvià les posicions de dues esglésies a Sant Joan Lohitzune, ciutat de Lapurdi, al departament francès dels Pirineus Atlàntics. En definitiva, resultaria que els sortilegis provocaren la derrota de Napoleó. ¡Coses de la màgia anglesa! Boris Johnson també és mag; féu ¡puf! i el Regne Unit ja no estava a Europa. Els habitants de la pell de brau són diferents dels anglesos; estan més donats als miracles que a la màgia. Podem recordar episodis espectaculars. El 23 de maig de l'any 844, les hosts cristianes de Ramir I d'Astúries, capitanejades per Sancho Fernández de Tejada, derrotaren els musulmans a Clavijo. La intervenció de l'apòstol Jaume el Major, que aparegué al camp de batalla, muntat en un magnífic corser blanc i brandant una espasa, fou decisiva per a la gran victòria cristiana.

Astúries deixà de pagar a l'emir de Còrdova el tribut anual de les cent donzelles. Nasqué el mite de Sant Jaume Matamoros, avui políticament incorrecte es mire com es mire. S'establí el vot a Sant Jaume, que encara se celebra. És possible que Felip VI vaja el pròxim dia 25 a renovar-lo davant el sepulcre de l'apòstol, una peça prodigiosa. (En matèria màgica, Galícia i el Regne Unit s'assemblen molt.) Cal recordar que Sant Jaume és patró d'Espanya. El dels valencians és Sant Vicent Ferrer, que també practicà moltíssims miracles. Però m'estic desviant de l'assumpte que volia tractar. El 16 de juliol se celebra la diada de la Mare de Déu del Carme. Festa major a ma casa; tres dones, ma mare, la meua dona i una de les meues filles, es diuen Carme. (La meua sogra, que en glòria estiga, també era Carme.) En realitat, tant se val que siga setze com quatre. Qualsevol excusa és bona per a fer un bon àpat familiar. L'advocació que celebrem avui sorgí al mont Carmel, situat al nord de l'actual Israel. La Mare de Déu s'aparegué a un anglès, superior general de l'ordre dels carmelites, frares que s'escamparen per Europa i arribaren fins a Xàtiva.

El mont Carmel és un lloc molt escaient per a fenòmens prodigiosos; s'hi han trobat vestigis del profeta Elies i la cova de Magharat al-Skhul, amb diversos objectes del mosterià i esquelets d'home de Neandertal i Homo sapiens. En fi, tornem als carmelites. El seu convent xativí, situat a prop de l'actual barri del Carme, desaparegué durant la guerra de Successió. Com s'alçava extramurs, el general Joan Baptista Basset, tement que les tropes botifleres s'hi pogueren fer fortes, ordenà d'enderrocar-lo. Amb el pas del temps, solar i terres de l'antic convent serien ocupades per l'Hort del Carme, propietat d'Attilio Bruschetti i la seua dona, Carme Pérez. Jo passava sovint pel seu costat, en direcció al barri del Carme, on vaig viure de menut. Els processos urbanístics es van engolir l'hort. Avui, els noms del barri i la seua parròquia recorden la presència carmelita a Xàtiva. Bé que no és ciutat marinera —Rus no complí la seua promesa de construir un port—, la diada de la Mare de Déu del Carme també se celebrarà en nombroses llars de la nostra ciutat.

¡Ha! És possible que Wellington fos ajudat per la màgia a la batalla de Waterloo. Però l'almirall Pascual Cervera Topete no pogué rebre el 3 de juliol de 1898 cap socors miraculós en aigües de Santiago de Cuba; la flota espanyola fou derrotada per l'almirall nord-americà William Thomas Sampson. Tot té una explicació. La batalla naval s'havia esdevingut massa aviat; Fins a 1901, la regent Maria Cristina d'Habsburg i el duc de Veragua, ministre de Marina, no proclamarien la Mare de Déu del Carme patrona de l'Armada Espanyola. Per tant, Cervera encara no podia tenir ajuda celestial en 1898. La flota nord-americana no la necessitava. Amb independència que les seues naus eren millors que les espanyoles, el marins dels EUA no creuen en santes patrones; són protestants. I, ignore per quin motiu he divagat una mica —potser a causa de la calor—, va sent hora d'acabar l'article. Vull felicitar els mariners, els Carmels i les Carmes, que són moltes. Segons les estadístiques, Maria del Carme és el nom femení més freqüent a les nostres terres.

(publicat a Levante-EMV, el 16/07/2022)

dimecres, 6 de juliol de 2022

Cap idea constructiva

El pas del temps és un enemic aferrissat de la memòria. Cal exercitar-la, per tant, si no volem perdre coneixements i sensacions experimentats en èpoques llunyanes. Jo, per exemple, volia en març de 1986 que la pell de brau sortís de l'OTAN. Leopoldo Calvo Sotelo, membre d'UCD, i successor d'Adolfo Suárez en la presidència del govern central, havia firmat l'adhesió d'Espanya a Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord el 30 de maig de 1982, ara fa 40 anys. Abans de la firma, tota l'esquerra s'hi havia oposat. Els socialistes havien impulsat la seua campanya OTAN de entrada no. (El lema tenia una ambigüitat calculada.) També exigien un referèndum en què els espanyols pogueren manifestar el seu parer sobre la qüestió. En realitat, tota l'esquerra —el PSOE, el PCE— era profundament antimilitarista. Les quatre dècades de dictadura militar no es podien oblidar fàcilment. El moviment pacifista i contrari a l'OTAN comptava amb un enorme suport social i convocava manifestacions massives de protesta per l'entrada al tractat militar. Però el PSOE obtingué la majoria absoluta en les eleccions d'octubre de 1982 i les coses canviaren.

La cúpula dirigent socialista, amb Felipe González al front, féu un gir de 180 graus. Finalment es va convocar el referèndum de 1986. El PSOE va promoure la campanya Vota sí en interés de España. Un 52,54% de ciutadans votaren a favor de la permanència, un 39,85% en contra i un 6,54% en blanc, però hi hagué un 40,58% d'abstenció. Molta gent no entenia absolutament res. Jo recorde molt bé els motius pels quals vaig votar en contra. I crec que no han perdut vigència. Primer, em semblava —i em sembla— que l'OTAN no era una societat de monges caritatives, sinó una organització militar que, a més dels seus fins dissuasius, havia d'impedir a qualsevol preu l'accés comunista als governs dels països occidentals. Jo no simpatitzava gens amb el comunisme, però em repugnava la idea que l'OTAN tingués fins i tot mans lliures per a practicar operacions incompatibles amb la democràcia. Ja se sap que una organització militar compta necessàriament amb espies i escamots encoberts especialitzats en operacions de sabotatge i altres missions tèrboles —com manipular processos electorals i sostenir dictadures. La CIA també formava part de l'OTAN.

Per si això fos poc, es va crear una xarxa clandestina, destinada a operacions stay-behind, que reclutà principalment els seus membres en àmbits feixistes i d'extrema dreta. Va rebre el nom de Gladio. Aquesta xarxa se li'n va anar de les mans a l'OTAN. Gladio estigué darrere d'alguns dels esdeveniments més sagnants de les dècades de 1970 i 1980. Itàlia fou l'escenari predilecte de les operacions clandestines —alguna potser de falsa bandera—, perquè el Partit Comunista Italià tenia moltes possibilitats de guanyar unes eleccions. De fet, quan s'estava negociant un "acord històric" entre la Democràcia Cristiana i el PCI, dirigit per Enrico Berlinguer, el cap de la DC, Aldo Moro, fou segrestat i assassinat. L'episodi més terrible es produí a l'estació de Bolonya, en 1980. Una bomba provocà 85 morts i 200 ferits. Tot valia per a frenar els comunistes. Ara, en 2022, molts han vist els caps de govern de tots els estats membres de l'OTAN retratats al Museo del Prado, davant Las meninas de Velázquez, i hauran pensat: «¡Oi! Que bonic. Una reunió de pacífics amants de l'art contemplant obres mestres.» Però convé refrescar una mica la memòria.

També em cridà l'atenció la fotografia de les primeres dames —i algun primer damo— davant el Guernica de Picasso. Per a una campanya publicitària d'Espanya —i Madrid sobretot—, les fotos no tenen preu. Tanmateix, recordem que el Guernica fou pintat per encàrrec del director general de Belles Arts, Josep Renau, a petició del govern de la República, per a ser exposat en 1937 al pavelló espanyol de l'Exposició Internacional de París. !La reina Letizia posant davant d'una obra encarregada per la República! Però tornem a l'OTAN. ¿El segon motiu per a votar en 1986 contra la permanència d'Espanya al Tractat de l'Atlàntic Nord? No tocar els nassos als caps del Kremlin i intentar un estatus de neutralitat semblant al d'altres països europeus (Suïssa, Àustria, Suècia, Finlàndia). Per desgràcia, ara mateix, això és somiar truites. Tot i l'ensorrament de la URSS, l'imperialisme dels EUA no va deixar d'expandir-se. L'OTAN hauria d'haver-se dissolt tan aviat com va desaparèixer el perill comunista. Tanmateix, repúbliques independitzades de l'antiga Unió Soviètica ingressaren a poc a poc en l'OTAN, que ja toca les fronteres de Rússia.

La idea d'una franja territorial a l'est d'Europa, que s'estengués de nord a sud, totalment neutral i lliure d'armament estratègic (ni míssils, ni bombarders, ni ogives nuclears) s'allunya ràpidament de la realitat. Suècia i Finlàndia estan a punt d'ingressar en l'OTAN —a canvi de trair els kurds, que van a ser víctimes de la geopolítica per enèsima vegada. Ara mateix, hi ha llista d'espera per a entrar en l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord. Abans de la guerra existien motius sobrats per a criticar l'organització atlantista. Però Putin l'ha reviscolada amb l'agressió il·legal i atroç als ucraïnesos. (No trau massa trellat debatre si el líder rus ha comès un error de càlcul o ha caigut en un parany, que tot podria ser.) Tanmateix, una OTAN sense data de caducitat sembla un malson. De la reunió de Madrid han sortit notícies gens reconfortants. Els líders atlantistes han dissenyat de nou un món bipolar: Nord-Amèrica i Europa contra Rússia i Xina, Occident contra Orient. Amb independència que altres països (d'Hispanoamèrica, Àsia i Àfrica) diran la seua, el repartiment planetari acordat en la cimera pot abocar a conflictes de resultats aterridors.

És descoratjador imaginar un futur món més just i més democràtic del qual estiguen exclosos sine die els russos. A més, la divisió en dos hemisferis ja no obeeix a motius estrictament ideològics, perquè hi ha capitalisme neoliberal, imperialisme i tendències totalitàries en un costat i l'altre. Assistim a una lluita oligàrquica i descarnada per aconseguir l'hegemonia capitalista. Els EUA continuen sent una gran potència científica, tecnològica i militar, i Europa encara té un enorme pes econòmic. Però els tradicionals emporis capitalistes nord-americans i europeus perden l'hegemonia a poc a poc. La Rússia de Putin voldria tenir una posició capdavantera en tots els àmbits, i conservar el seu imperi i la seua capacitat de controlar una part substancial dels mercats de matèries primes i energia (gas i petroli). En Àsia, noves potències emergents (Xina, Índia) estalonen occident. A curt o mitjà termini, altres estats (Iran, Indonèsia, països d'Africa) enfortiran el pol oriental. La cimera de l'OTAN s'ha limitat a donar per bona la tendència bipolar i ha decretat el rearmament occidental, però no ha aportat cap idea constructiva per a un futur de pau i harmonia universal.

dissabte, 2 de juliol de 2022

40 anys fent cultura

Ahir, l'Estatut d'Autonomia complí 40 anys. Fou aprovat l'1 de juliol de 1982. He tingut moltes ocasions d'explicar com nasqué. La UCD d'Adolfo Suárez estroncà el nostre procés autonòmic; va permetre una flagrant il·legalitat: que el País Valencià no accedís a l’autonomia per la via de l’article 151 de la Constitució. El president del Consell Preautonòmic, Josep Lluís Albinyana, havia posat en marxa el mecanisme establert a l’article 143.2 de la Carta Magna. Va recórrer el país de nord a sud i va obtenir el pronunciament favorable de suficients municipis. Això hauria d’haver permès transitar la via de l’article 151.1: «No serà precís deixar transcórrer el termini de cinc anys, quan la iniciativa del procés autonòmic siga acordada dins del termini de l’article 143.2 per les tres quartes parts dels municipis de cadascuna de les províncies afectades que representen, almenys, la majoria del cens electoral de cadascuna d’elles i dita iniciativa siga ratificada mitjançant referèndum pel vot afirmatiu de la majoria absoluta dels electors de cada província.» Però els valencians mai no poguérem celebrar cap referèndum. Els andalusos, ¡sí!

No sé per quin motiu, ens ha vingut fa temps la dèria de celebrar els quaranta aniversaris; abans només se solien celebrar els 25, els 50, els 75 anys... En realitat, la commemoració resultarà més bé pobra —potser com correspon a una autonomia de segona com la nostra. Primerament, cal destacar les desavinences. PP i C's no han volgut sumar-se a la celebració —Vox és un cas a part—, perquè el lema, '40 anys fent país', els recorda l'expressió País Valencià. La dreta afirma que la frase divideix els ciutadans i fa referència als Països Catalans. ¡Ha! Potser quedaria més fi, i més emotiu, '40 anys fent comunitat'. Algú que vingués d'altre planeta podria pensar que les institucions valencianes hauran dissenyat un programa de fasts espectaculars. ¡Res més lluny de la realitat! El perfil dels actes programats per conselleries, universitats i altres institucions és acadèmic. També hi ha l'exposició itinerant, formada per plafons, que recorrerà molts centres escolars del país. L'acte emblemàtic serà el concert d'aquesta nit a la plaça de bous de València.

Xàtiva hi tindrà triple representació: Pep Gimeno "Botifarra", el Ball de la Moma i Al Tall —un dels seus membres, Manolo Miralles, és xativí. Tanmateix, ignorem si el nostre consistori, que es pronuncià en 1979 a favor d'accedir a l'autonomia per la via de l'article 151 de la Constitució, celebrarà cap acte rellevant. ¿Ha organitzat la Generalitat alguna magna exposició al Centre del Carme, al Museu de Belles Arts o a l'IVAM? ¡No! Escolta, ho haurà fet el MuVIM. ¡Tampoc! ¿I la música culta? ¿Com és que cap de les orquestres simfòniques valencianes no ha projectat cap cicle de concerts extraordinaris per a commemorar els 40 anys d'Estatut d'Autonomia? ¿S'ha fet algun encàrrec especial a Capella de Ministrers, el magnífic grup valencià de música antiga? ¡Doncs, tampoc! Hi ha detalls que criden l'atenció. Al concert de la nit, a més dels ja esmentats, actuaran El Diluvi, la Muixeranga d'Algemesí, Los Chikos del Maíz, Alba Reche, els Gegants i Cabets d'Ontinyent, la Maria, Capella del Misteri d'Elx, Miquel Gil, els Tornejants d'Algemesí i Julio Bustamante. En resum: cants, músiques i danses exclusivament populars o folklòriques.

Són, evidentment, expressions artístiques digníssimes. ¿Però té el govern valencià alguna cosa en contra de l'alta cultura? La negociació del Botànic va concloure amb l'adjudicació al PSOE de les conselleries més importants, llevat d'una, Educació i Cultura, que fou per a Compromís. Com que s'havia acordat el "mestissatge" dels departaments, Carmen Amoraga, que aspirava a consellera, hagué de conformar-se amb la Direcció General de Cultura i Patrimoni, un càrrec menor. Potser a causa de la decepció, aqueixa direcció general funciona a mig gas. I fa l'efecte que Compromís només s'interessa per la cultura popular i les manifestacions etnològiques. Està clar que promoure les tradicions ha de ser un dels objectius de la Generalitat. Però es fan servir en excés els pressuposts baixos, el pop i el folklore. Xàtiva també sol abusar de l'oferta popular i casolana. En fi, els polítics obliden que el nostre mai no serà un país modern si dóna l'esquena a l'alta cultura. Promovent només la platja i la paella, estem condemnats a ser un país subaltern.

(publicat a Levante-EMV, el 02/07/2022)