Zapatero i el dret a la privacitat

Les paraules s'han d'utilitzar amb precisió. Durant la visita a una escola argentina, l'escriptor José Saramago ho va explicar: «Les paraules no són ni innocents ni impunes. Per això s'ha de tenir molt de compte amb elles. [...] Les paraules no són una cosa inerta que es pot usar com a u li semble. Cal dir-les i pensar-les de manera conscient. No s’ha de deixar que surten per la boca sense que abans pugen a la ment i es reconeguen.» Nelson Mandela va manifestar en un discurs: «No solc utilitzar paraules a la lleugera. El silenci i la solitud dels meus vint-i-set anys a la presó em van ensenyar fins a quin punt són precioses les paraules i fins a quin punt impacta el llenguatge en la forma en què viu i mor la gent.» L'experiència demostra sovint que es comença equivocant paraules i s’acaba errant conceptes. En 2025, Galaxia Gutenberg edità una antologia d'articles de Santos Juliá titulada Nunca son inocentes las palabras. L'asserció és particularment certa a l'àmbit de la política, entesa en sentit ampli; polític és el discurs del líder d'un partit i polítiques poden ser una informació i una opinió aparegudes en qualsevol mitjà de comunicació.

Notem de quines maneres tan distintes es va titular la notícia de les joies que la UDEF havia trobat al despatx de Rodríguez Zapatero. La policía se incautó en el despacho de Zapatero de decenas de joyas que escondía en una caja fuerte (El Mundo). La UDEF intervino un 'botín' de joyas, pulseras, pendientes, relojes y piedras preciosas en el despacho de Zapatero (canal de You Tube). La Policía encontró una caja fuerte con joyas en el despacho de Zapatero (RTVE). ¡I tant com les paraules mai no són innocents! Vegem el repertori lèxic: incautarse (requisar en valencià), intervenir un botí, encontrar (trobar en valencià). El diccionari de la RAE ho explica millor que el nostre. Incautar(se): apoderarse [una autoridad] de bienes relacionados con actividades consideradas delictivas. És evident que incautarse i encontrar són paraules amb significats diferents. Es veu clar en aquest exemple: Los agentes se incautaron de 41 kilos de cocaína. També crida l'atenció l'ús de l'expressió que escondía en una caja fuerte. Convé recordar que l'expresident Rodríguez Zapatero va vendre la casa en què vivia i està residint provisionalment en altre xalet de lloguer.

És lògic, per tant, que la caixa forta se l'endugués al seu despatx. ¿I quines coses sol guardar la gent en una caixa forta? ¡Coses de valor! (aquell que en té, però això és altra qüestió.) ¿Es deixa una caixa forta a la vista, al rebedor, damunt una consola o un moblet raconer? ¡És clar que no! Doncs bé, segons la UDEF i nombrosos mitjans de comunicació, Rodríguez Zapatero "amagava el botí". Tampoc aquesta darrera paraula no és gens innocent. Sembla donar-se per suposat que Zapatero ha furtat les joies. Gents amb més solvència que jo han analitzat les fotos de les joies, filtrades per no se sap qui, i han arribat a conclusions. Faig un incís. Alberto González Amador, parella de Díaz Ayuso, va dir durant el judici al fiscal general que aquest li havia destrossat la vida en filtrar el missatge del seu advocat en què es reconeixia la comissió d'un delicte fiscal. Supose que tothom tindrà clar el que ha suposat per a la imatge de Zapatero la filtració de les fotos dels adreços. Però tornem a les conclusions. Sembla clar que gran part de les joies guardades a la caixa forta són herència de les consogres de Zapatero i de la seua esposa Sonsoles Espinosa.

Hi ha, però, unes deu peces d'altíssim valor. Ja s'ha fet una taxació, però la defensa en demanarà probablement altra, perquè el taxador, segons ha transcendit, és un polític del PP, ex conseller, ex diputat regional i estatal, ex senador i expresident del PP madrileny. En tot cas, que part de les joies té gran valor no admet discussió. Podrien ser regals d'autoritats estrangeres fets a Zapatero durant l'època en què presidia el govern i realitzava viatges oficials. Sobre aquesta qüestió s'ha publicat un article de Miguel Sebastián. Sent ministre, hagué de viatjar a Aràbia Saudita; el rei Abdalà estava molt interessat en la presència de Sebastián en una reunió de ministres d'energia. Acabà la reunió. Quan Sebastián i els seus col·laboradors ja estaven a l'aeroport per a prendre el vol de tornada, un emissari reial lliurà un regal al ministre, un paquet embolicat amb seda. En obrir-lo, s'adonà que era una cartera de pell. Decidí oferir-la al seu equip de col·laboradors. Però hi hagué sorpresa; la cartera no estava buida. Contenia joies: unes arracades, una polsera, un anell (tot de maragdes i brillants) i un rellotge de brillants. Era un regal fabulós per al ministre.

No ho farem llarg. En aquella època, no era obligatori lliurar a patrimoni nacional regals com aquell. Les secretàries li digueren que tots els ministres se'ls quedaven. Però Sebastià decidí de dipositar les joies en una vitrina, a la sala d'espera del ministeri, on encara s'exhibeixen. Al final de l'article, Sebastián llança alguns interrogants d'interès: ¿de debò es pot considerar contraban acceptar un regal i emportar-te'l a ta casa? ¿Cal declarar un regal —que no és remuneració d'un treball; els ministres no poden cobrar per serveis— com a renda del treball? Però la pregunta més interessant és aquesta: Atès que el PP ha governat Espanya quinze anys, durant els quals s'han fet molts negocis per valor de milers de milions —el de l'Ave a la Meca, posem per cas—, ¿només Sebastián i Zapatero han rebut regals fabulosos de les monarquies àrabs? Ja es veu que només han enxampat l'expresident socialista. L'emèrit, Felipe González, Aznar, Rajoy i molts més estaran petant-se de riure. Si, com sembla, ZP és objecte d'una fishing expedition —anem a veure què pesquem—, és lògic que l'hagen arreplegat. I vés a saber si la pesca ja s'ha acabat!

Les expedicions judicials de pesca no estan permeses pel nostre ordenament, entre altres coses perquè provoquen indefensió de l'investigat. Se'l comença a investigar per un presumpte delicte concret i se l'acaba imputant qualsevol altre, de manera que l'imputat mai no sap exactament de què se l'acusa. D'altra banda, d'acord amb la Llei d'Enjudiciament Criminal, als registres d'un domicili s'han de complir certes condicions. La requisa ha de ser proporcional. L'article 552 de la LECrim diu: Al practicar los registros deberán evitarse las inspecciones inútiles, procurando no perjudicar ni importunar al interesado más de lo necesario, y se adoptarán todo género de precauciones para no comprometer su reputación, respetando sus secretos si no interesaren a la instrucción. Els agents policials estan obligats a requisar únicament els objectes que tinguen relació directa amb la investigació. La requisa indiscriminada o excessiva pot ser impugnada. Si l'investigat considera que l'escorcoll ha estat molt abusiu o que la policia s'ha apoderat de béns irrellevants, pot impugnar judicialment l'actuació i té dret a demanar la devolució del requisat.

Les joies de Zapatero no tenen res a veure amb el cas Plus Ultra, però el jutge, molt hàbilment, ha obert una peça separada per contraban i frau fiscal. ¡Fishing expedition! Al final, el sumari de la causa Plus Ultra podria ser declarat nul si està viciat d'origen per una "prova" presentada per la UDEF, el contingut del mòbil de Rodolfo Reyes, directiu de la companyia aèria, bolcat sense autorització judicial i aportat per una agència del DHS (Departament de Seguretat Nacional d'EUA). Les dades tretes del mòbil s'haurien obtingut, per tant, de manera irregular, la qual cosa afectaria tot l'actuat fins ara. No es podien utilitzar aqueixes dades per a practicar, a partir de les mateixes, diligències judicials que sanaren d'alguna manera la nul·litat inicial. D'altra banda, també seria possible que els presumptes delictes de contraban i frau fiscal pels quals és investigat Zapatero hagueren prescrit. ¡Tant és! Ja s'inventaran altra cosa. En qualsevol cas, l'objectiu polític ja està aconseguit; el prestigi de l'expresident socialista ja està destrossat. No s'ha pres cap precaució per a no comprometre la seua reputació, ni s'ha respectat la seua privacitat com mana la LECrim.

S'ajorna la mobilització docent

Mai no s'havia vist una protesta de docents públics com la d'aquest final de curs, amb una vaga indefinida que ha superat el mes de durada. S'han realitzat moltes assemblees, manifestacions i concentracions multitudinàries i altres mobilitzacions. També s'han celebrat vàries reunions dels representants sindicals del sector amb la Conselleria d'Educació, que ha posat múltiples traves al diàleg. L'enorme protesta era transversal. A l'inici del conflicte, van donar suport a la plataforma reivindicativa cinc sindicats: STEPV, UGT, CCOO, CSIF i ANPE. No es pot sostenir —com es fa des del PP— que l'esquerra haja manipulat la vaga; dos sindicats convocants, CSIF i ANPE, no són precisament sospitosos d'esquerranisme. S'afirma recurrentment que el professorat és majoritàriament d'esquerres. Mmm. Als distints centres en què vaig exercir la docència abans de jubilar-me hi havia gent de totes les ideologies. Col·legues meus manifestaven sense embuts les seues conviccions de dretes. La consellera Carmen Ortí ho sap i ha jugat a dividir el professorat.

Conselleria firmà un acord exclusivament salarial amb CSIF i ANPE, que van acceptar una puja salarial de 200 euros bruts a pagar en tres terminis fins a 2028. En el pecat està la penitència. Molts afiliats d'aquestes dues organitzacions se n'han donat de baixa, per considerar que els seus representants han acceptat engrunes. Els altres tres sindicats denunciaren la mala fe negociadora. S'ha de tenir present que el professorat valencià arrossega dècada i mitja de pèrdua de poder adquisitiu. Jo encara recorde la retallada que experimentà el meu sou a la darreria del govern de Rodríguez Zapatero. Des de llavors, el tram salarial autonòmic no s'ha actualitzat. La demanda inicial dels sindicats era una puja esglaonada, fins a 2029, de 400 euros mensuals i revisió anual del salari d'acord amb l'IPC. Però els docents no demanaven sols alça salarial. Reivindiquen un ensenyament públic més digne. Això passa per disminuir ràtios, augmentar plantilles (amb més docents i amb reforç d'especialistes en atenció a la diversitat dels alumnes), cobrir baixes, reduir burocràcia, millorar infraestructura i equipaments, defendre i promoure el valencià a l'escola...

El percentatge d'ensenyants en vaga a Xàtiva i la seua comarca ha estat molt elevat. Als instituts xativins, oscil·là entre el 60 i el 65% durant els primers dies i en moments puntuals —coincidint amb les grans manifestacions al Cap i Casal, per exemple. A Xàtiva també s'han fet assemblees, tancaments, concentracions i manifestacions. El punt local de referència per a aquestes accions ha estat l'IES Josep de Ribera. En primària hi ha hagut certa intermitència; en els dies àlgids, diferents escoles van funcionar amb serveis mínims, perquè la majoria dels mestres estava en vaga. Conforme anaven transcorrent les setmanes, el percentatge de seguiment minvà, però mai no baixà del 30%. Ja es pot dir que hem assistit a la major vaga d'ensenyants públics de què es té notícia. Ha suposat un gran sacrifici per als seus seguidors, malgrat la constitució d'una caixa de resistència per part dels sindicats. A causa del descompte salarial per jornada de vaga, alguns ensenyants han perdut un mes de sou i les parts proporcionals de les pagues extraordinàries i les vacances. ¡Una "pasta" que s'ha estalviat la Conselleria d'Educació! Veurem en què la despèn.

Altra circumstància que sorprèn és l'enorme suport que pares i alumnes, integrants també de la comunitat educativa, han donat a la vaga. En aquestes planes, Luis S. Villacañas explicava com les famílies s'adonen que els cal la institució escolar per a crear comunitat. Els ensenyants que mostraven en silenci llurs jupetins grocs al pas de María José Catalá presidint la processó del Corpus de València van rebre una allau d'aplaudiments. A Xàtiva, la Moma lluïa un cor verd de suport als docents en vaga. I és que els pares també demanen millores en l'escola pública. Però el curs està a punt d'acabar i ha calgut suspendre la vaga. Des de conselleria s'ha fet el possible per avortar el diàleg. El conflicte s'ha tancat en fals, perquè la majoria del professorat considera insuficient l'última oferta de l'administració. Per tant, a partir de setembre podrien tornar les mobilitzacions. Els docents difícilment faran marxa enrere en les seues reivindicacions; no han arribat tan lluny per a conformar-se amb unes molles. ¡L'eterna lluita per bons serveis públics!

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 13/06/2026)

¿Vaga política?

Durant les cinc setmanes de vaga dels docents del sector públic, hem sentit a dir vàries vegades, a diversos portaveus de la Generalitat, que la vaga és política. ¡Al·leluia! Les nostres autoritats peperes han tornat a descobrir Amèrica. També hauran recordat que els gats miolen o la llet és blanca. Anem a veure. Les vagues han estat polítiques des que tinc memòria, especialment les convocades per treballadors dels sectors públics. Aturar la seua activitat és la millor eina de què disposen els treballadors per a millorar les seues condicions laborals. Polítiques foren les vagues generals convocades contra Suárez, Felipe González, José María Aznar, Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy. Una vaga es pot convocar contra la patronal o contra els governs, responsables de les decisions públiques econòmiques i socials. La pressió contra un govern pretén que aquest modifique les seues polítiques, que afecten condicions laborals. Per tant està descomptat el caire polític. Més específicament, quan els treballadors d'un servei públic (ensenyament, sanitat) fan pressió a un govern —estatal o autonòmic—, estan incidint de ple en les polítiques d'aqueix govern.

Els docents i el personal de serveis de salut que fan vaga solen perseguir dos objectius, el segon clarament polític: millorar les condicions laborals i modificar els models educatiu i sanitari. Els professors valencians en vaga, per exemple, exigeixen augments salarials, però també diverses millores (més inversions en infraestructures i equipaments, disminució de ràtios, augment de plantilles, defensa del valencià...) que persegueixen la dignificació d'un servei públic essencial. Això explica que conselleria s'haja posat de cul a la paret; el model de gran part dels vaguistes xoca frontalment amb el del PP, que és partidari de la mal anomenada "llibertat educativa", és a dir, de donar prioritat a l'educació privada concertada. En canvi, la majoria sindical està a favor d'augmentar la inversió en l'educació pública, per a evitar que esdevinga un gueto, un segment marginal que només aculla alumnes d'origen social desfavorit. En realitat, l'enteniment entre les parts és difícil per cinc o sis raons. El PP considera que l'STEPV és un submarí de Compromís. Aquest sindicat representa vora el 50% dels docents sindicats. Un autèntic malson per a la dreta.

L'STEPV s'oposà frontalment a la Llei de Llibertat Educativa que impulsà José Antonio Rovira quan era conseller d'Educació. Des de llavors, no dissimula la seua aversió contra els dirigents del sindicat d'àmbit estrictament valencià. L'actual consellera, Carmen Ortí, no té cap marge de maniobra en matèria econòmica; els diners depenen de Rovira, que ara és conseller d'Hisenda. Invertir en millorar serveis públics exigeix ingressos fiscals suficients, però el PP és partidari de reduccions dràstiques d'impostos, sobretot als més rics, i ha rebutjat l'oferta de finançament autonòmic presentada pel govern central que implicaria 3669 milions d'euros addicionals per a la Generalitat. Com ja s'ha dit adés, el PP propugna el model neoliberal, la privatització de tots els serveis públics. I la cirereta del pastís és la llengua. La dreta i la ultradreta no en volen saber res. Desitjarien que el valencià esdevingués una relíquia merament folklòrica. PP i Vox són enemics aferrissats de la nostra llengua. Per tant, el xoc de trens estava garantit. Conselleria s'ha dedicat a dilatar en el temps la negociació amb els sindicats, per a provocar el cansament dels docents en vaga.

També ha fet servir l'estratègia de dividir i desprestigiar el professorat —amb escàs èxit, perquè la vaga ha comptat amb un enorme suport social. Arran de l'agressió d'un policia a una mestra jubilada que es manifestava pacíficament, el president Pérez Llorca declarà que estava en contra de totes les violències, donant a entendre que els vaguistes són violents. ¡Això sí és fer política de la dolenta! Caldria recordar-li al president coses elementals. Les manifestacions i les vagues, que compten amb empar constitucional, impliquen per definició alguna dosi de coerció: s'entrebanca el trànsit rodat, s'atura la producció o la prestació d'un servei... Però això no pot confondre's amb violència. Sense certa coerció, els drets a fer vaga o a manifestar-se no tindrien sentit. També les patronals o els governs coaccionen sovint els treballadors per a impedir-los d'exercir els seus drets. La vaga i les manifestacions del professorat valencià han estat absolutament pacífiques i han comptat amb enorme suport de les famílies afectades. ¿Que han tingut un caràcter polític, a més de laboral? I tant. L'exercici de drets —d'expressió, de manifestació— sempre és polític.

Forats en les diligències d'investigació a Zapatero

El magistrat de l'Audiència Nacional José Luis Calama, que duu el cas Plus Ultra, basa la seua decisió d'investigar l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero en dos informes elaborats per la UDEF. El jutge copià i enganxà directament al seu acte dos dels arguments policials en què es basa l'acusació. També utilitzà expressions molt semblants a les fetes servir per la UDEF almenys en altres dos paràgrafs. (És un costum habitual dels jutges de l'Audiència Nacional, com ja va explicar en el seu dia el fiscal general Eduardo Torres-Dulce.) ¡Diversos possibles indicis, però cap prova! Zapatero ha de declarar pels delictes de pertinença a organització criminal (se l'acusa de ser-ne el cap), tràfic d'influències, blanqueig de capitals i falsedat documental. Al sumari no apareixen intervencions directes de Zapatero, sinó converses entre tercers. Tampoc no hi ha cap prova de pressions a autoritats o funcionaris. Als informes policials hi ha molts errors part dels quals ja han estat denunciats pels afectats. La UDEF diu que la firma del sector aeronàutic Summerwind és una empresa pantalla sense treballadors que rebia pagaments i comissions de Plus Ultra.

Summerwind ha contestat que està constituïda des de 1999, que compta amb més de cinquanta empleats, que ha estat ella qui ha pagat a Plus Ultra i altres companyies del sector pel lloguer d'avions —ha presentat les factures— i que l'error de la UDEF causa un gran dany reputacional a l'empresa. Altra companyia citada als informes policials i l'acte judicial de Calama, bé que no està imputada, és Thinking Heads, constituïda en 2003. Es dedica a fer consultories i gestiona des de fa anys conferències de més de quaranta expresidents i ex primers ministres d'Espanya, Europa i Hispanoamèrica. Té relació amb José Luis Rodríguez Zapatero des de 2014. I sí, ha pagat honoraris a l'expresident per impartir conferències. (Cal recordar que Zapatero està donat d'alta com autònom i tributa anualment per l'IRPF, forma cridanera d'actuar del capo d'una banda criminal.) Óscar Puente també ha rebatut el suposat tracte de favor a l'empresa xinesa Huawei. El ministre diu que si la dada del contracte d'Adif es falsa, es pot dudar de la resta dels informes policials. Dudar de todo ya no es sólo legítimo, es una obligación, ha dit el ministre.

També és un error dir que l'empresa de les filles de Rodríguez Zapatero a penes tenia activitat. Ha treballat per a molts clients. De moment, l'acte del jutge Calama i el sumari de la causa tenen més forats que un formatge suís. El més gran és la falta de proves del tràfic d'influències. Quant a açò, cal distingir dues coses molt distintes. És delicte la pressió irresistible amb prevalença i ànim de lucre, però no la recomanació desinteressada d'un amic. Posem un exemple. No és cap delicte dir-li a l'alcalde, conegut meu, que tracte bé en tal perquè és amic meu. Algun malpensat dirà: «Sí, però com l'alcalde l'ha tractat bé, el teu amic t'ha fet un bon regal, o t'ha convidat a una paella.» D'acord amb els usos socials, això no seria corrupció, perquè no s'ha pactat cap preu o comissió per la mercè, i no hi ha ni prevalença ni pressió. Tots haurem sentit alguna vegada: «¡Em deus una!» Tampoc no s'han de confondre dret, ètica i estètica. És possible —però això encara s'ha de provar— que Zapatero haja realitzat alguna activitat poc estètica. Hom esperaria que no s'hagués dedicat a fer de lobbista per a forrar-se. Però això no és necessàriament delictiu.

 

 Il·lustració de Luis Grañena

En tot cas, com deia el professor José Luis Villacañas en l'article "Corrupciones y corruptelas", ...nadie puede estar en misa y repicando, en medio de negocios confusos y siendo el portavoz moral de la izquierda española. [...] Un político de izquierdas no tiene recursos para protegerse de sus enemigos sociales. Así que debería asumir de entrada que el ejercicio del poder no le puede ofrecer más que el apreciable estatuto de clase media, que no es poco. Comparado con los intereses en medio de los que va a actuar, siempre será pobre. La cosa es así. Respecto de los hijos, que se busquen la vida. La familia, en estos contextos de negocios, no es un valor de la izquierda. Des de l'inici de la investigació per un delicte de tràfic d'influències caldria haver explicat millor com actuà Zapatero, quina era la seua capacitat d'influència amb prevalença per a aconseguir que el govern resolgués atorgar el crèdit de 53 milions a Plus Ultra, sobre quina o quines persones amb potestat per a concedir-lo s'hauria exercit la influència. De moment, hi ha massa conclusions però cap prova. Fins ara, la instrucció de Calama sembla una fishing expedition.

Però les investigacions prospectives en cerca d'indicis i proves per a justificar una acusació ja predeterminada estan prohibides al nostre ordenament. Obrir diligències d'investigació a una persona per meres suposicions no sembla massa seriós, per molt que algun periodista haja dit que el jutge Calama és un professional molt seriós i escrupolós. Sorgeix de nou la sospita de lawfare. La Fiscalia Anticorrupció podria estar esperant que l'empresari Julio Martínez estire de la manta. No hi hauria prou amb paraules; caldria aportar proves sòlides. També podria ser que l'empresari hagués venut fum durant els seus diàlegs amb els propietaris i els executius de Plus Ultra, que atribuís a Zapatero un paper decisiu inexistent per tal d'assegurar-se el cobrament de la comissió de l'1% del crèdit de 530 milions d'euros atorgat a la companyia aèria. De moment, cal presumir la innocència de l'expresident socialista, però li serà difícil reeixir si som davant d'un veritable lawfare. En última instància, la figura de Zapatero com a far moral, siga culpable o innocent, ha esclatat per l'aire. Recompondre-la serà molt complicat, o impossible, ja veurem.

Juny de diades i commemoracions

L'ombra de la sospita

El lawfare pot resultar molt útil en l'intent d'enderrocar un govern sense fer ús de l'exèrcit. En aqueix cas, el lawfare també rep la denominació de cop tou. Els colpistes volen accedir al poder de connivència amb els jutges i amb el suport de les xarxes socials i els mitjans de comunicació afins, que s'han d'encarregar de desprestigiar el govern per a precipitar la seua caiguda. En un panorama dominat per casos judicials relacionats amb presumpta corrupció, molta gent sent la temptació de negar el lawfare, perquè hi ha causes judicials tant contra el PSOE com contra el PP. Els socialistes estan afectats ara mateix per cinc processos: a la dona i el germà de Sánchez, a Koldo, Ábalos i Cerdán, a José Luis Rodríguez Zapatero i a Leire Díez —i encara cueja el cas del fiscal general ja condemnat. Hom podria pensar que la gravetat de tots aquests casos no és comparable a la de casos del PP com l'operació Kitchen i la trama Montoro. L'operació per a emparar-se dels documents de Bárcenas és gravíssima; es feren servir cossos policials i fons reservats per a sostraure documents que podien comprometre el govern de Rajoy i fer-lo caure.

La denominada "policia patriòtica" actuava d'esquenes al jutge que instruïa el cas Gürtel. També s'ha descobert que el Ministeri de l'Interior espiava els partits de l'oposició. Comparat amb això, la trama presumptament organitzada per Santos Cerdán i Leire Díez sembla de Mortadelo i Filemón. El cas Montoro també és d'una gravetat extrema; el seu despatx va llogar a interessos privats les iniciatives legislatives del govern del PP. El reguitzell de casos peperos és molt llarg; encara estan pendents de resolució judicial definitiva la peça separada del cas Púnica que afecta Francisco Granados i altres quaranta persones (les granotes d'Esperanza Aguirre), el frau fiscal de la parella d'Isabel Díaz Ayuso, la condemna a Eduardo Zaplana, etc. ¿Com és possible que els procediments judicials afecten més l'esquerra que la dreta? És una pregunta estúpida. D'una banda, els electors solen donar per descomptada la corrupció de la dreta, però no perdonen la de l'esquerra, a la qual se li suposa sempre un projecte de moralització de la política. D'altra banda, la dreta compta amb amplificadors mediàtics que creen la sensació de caos i col·lapse de l'Estat.

Davant del pretés "caos", la dreta no presenta cap alternativa, només apel·la a una cobla eterna: «¡Eleccions anticipades!» En realitat, no té munició; llevat de l'accés a l'habitatge i el baix poder adquisitiu dels salaris, el govern d'esquerres té un balanç positiu, social i econòmic, i un prestigi internacional indiscutible. (A més a més, les competències en habitatge estan transferides a les comunitats autònomes, quasi totes governades pel PP, i la dreta s'oposa sistemàticament a l'alça del salari mínim.) Ara bé, com sap que el degoteig d'escàndols de corrupció, reals o inventats, posa el govern contra les cordes, l'establishment actua en conseqüència, amb l'ajuda inestimable d'alguns jutges —i potser també d'alguna potència estrangera. Un PSOE ingenu, tot s'ha de dir, subministra munició a la dreta. ¿Santos Cerdán va pensar que l'operació Mortadelo i Filemón de Leire Díez anava a sortir bé? ¿Algú més del partit coneixia l'operació? ¿De veritat pensaven que no els pillarien mai? ¡Quines ments més preclares! Jo al·lucine. L'operació Kitchen sí era cosa de "professionals". I en plena campanya contra el govern, encara poden aparèixer més històries.

La dreta es troba davant d'un dilema: ¿presenta o no una moció de censura? Hi ha dos elements de la moció contra Rajoy que no es donen ara: no hi ha cap sentència ferma que condemne els socialistes per finançament il·legal del PSOE; ni Junts ni EAJ-PNV semblen disposats a votar una moció que compte amb suport de Vox. D'altra banda, la investigació a José Luis Rodríguez Zapatero, tot i ser un assumpte d'enorme repercussió, té trets que convé destacar. ZP ja no té cap càrrec partidista ni institucional. Això complica l'atribució del delicte de tràfic d'influències de l'article 428 del Codi Penal. Prevalent-se de la seua posició —¿Quina posició? És un ciutadà particular—, hauria d'haver influït irresistiblement en una autoritat o un funcionari que ningú no coneix. En segon lloc, com han posat de relleu diversos juristes, l'acte del jutge Calama té més forats que un formatge suís. Atès que Zapatero encara no ha prestat declaració, podria donar-se el cas —molt improbable si som davant d'un veritable lawfare— que ZP surta exonerat de l'Audiència Nacional després de declarar. En tot cas, l'ombra de la sospita ja està aconseguida.

A voltes amb el lawfare

Se sol parlar del pla per a enderrocar el govern en termes massa simplistes: «Si tot es lawfare, res no és lawfare», diuen alguns tertulians. El degoteig d'investigacions judicials de presumptes cassos de corrupció que afecten el PSOE ha provocat la reacció d'una part del partit. El ministre Óscar Puente, per exemple, està convençut de l'existència del pla; ha denunciat l'ús de mètodes no democràtics per a tractar d'enderrocar el govern. Lo siento mucho, pero en las casualidades no creo. Y no me chupo el dedo como no se lo chupa la mayoría de los militantes socialistas y de las personas de izquierdas de este país que están ya al límite [...]. Es bastante claro lo que está sucediendo. Y denunciarlo es una obligación democrática. Ben aviat, alguns mitjans de comunicació han contestat; li recorden que la reacció de tots els partits sol ser sempre la mateixa i demanen al ministre que siga més concret, que explique qui participa en el pla per a enderrocar el govern. Això és demanar-li massa a un ministre. Deu tenir informació, però expressar-la de manera oberta i pública portaria a horitzons d'extrema gravetat una situació ja prou complicada.

El ciutadà corrent sí pot expressar-se més obertament —no del tot; acusar de prevaricació un jutge, posem per cas, pot tenir conseqüències. Cal fer molts rodeigs per a esmentar casos clars de prevaricació. Jo ja he reflexionat anteriorment sobre el lawfare. Les coses no són tan simples. La guerra bruta judicial és com els escacs; de vegades, convé sacrificar un alfil o una torre per a salvar la reina. El cop tou s'ha de contemplar en conjunt, sense perdre's en els detalls, que sovint són contradictoris. Que el PSOE tinga casos certs de corrupció al seu si no obsta perquè es puga afirmar contundentment l'existència del lawfare. Això sí, qui ho afirme serà atacat pels altaveus de la dreta. Zurdo defendiendo a sus corruptos serà la floreta més suau que rebrà. Segons dades del Consell General del Poder Judicial, l'Estat té un total de 5.416 jutges i magistrats en actiu. Cinc-cents ocupen les places importants als principals òrgans jurisdiccionals: Tribunal Suprem, Audiència Nacional, tribunals superiors de les comunitats autònomes i audiències provincials. ¡Cinc-cents de cinc mil! El 10% de tota la judicatura. Aquest 10% és bàsicament conservador.

I hi ha motius per a sospitar que aquesta minoria no és gens imparcial. Quant a la incoació de processos penals, cal recordar que la investigació policial i la instrucció no són la mateixa cosa. Eduardo Torres-Dulce, fiscal general en època de Mariano Rajoy, afirmava que els jutges no fan veritables instruccions en els casos complexos; es limiten a recollir els informes de la policia judicial i a firmar actes. La policia no hauria de fer la instrucció; només ha d'investigar sota la direcció de la fiscalia i el jutge. La policia tampoc no és qui per a seleccionar indicis. Li'ls ha de passar tots al jutge instructor. Ell ja decidirà quins són rellevants per a la causa i quins no. El jutge instructor ha de ser imparcial i crític, i no ha d'admetre sols aquells indicis que puguen incriminar l'investigat. També ha d'atendre aquells que l'exculpen, però els instructors actuen sovint només com acusadors. Haurien d'actuar com un jutge de garanties, una figura que no existeix al nostre ordenament. Quan una minoria de jutges, moguda per motivacions ideològiques, no segueix les pautes indicades, podem sospitar que la seua conducta és prevaricadora, ço és, practica lawfare.

I les forces i els cossos de seguretat, ¿són una veritable policia democràtica? Hi ha raons per a pensar que no. Queden moltes restes franquistes a la policia nacional i la guàrdia civil. ¿Podrien abonar-se a la defensa de la dreta i a la persecució de l'esquerra? Les declaracions de l'inspector Manuel Morocho durant la vista oral del cas Kitchen donen pistes. Seuen al banc dels acusats, durant la vista oral, l'ex comissari cap de la UDEF, José Luis Olivera, i l'ex inspector en cap de la UDEF de Madrid. Aquesta és la unitat que ha elaborat l'informe sobre Rodríguez Zapatero que ha servit de base per a incriminar-lo. També coneixem que Villarejo i Olivera encarregaren a un grup de policies l'elaboració d'informes —en què figuraven dades falses— per a empresaris (com Mauricio Casals) i caps del PP (María Dolores de Cospedal i Alicia Sánchez Camacho). Quan se sabé que Rodríguez Zapatero anava a ser investigat pel magistrat que instrueix el cas Plus Ultra, alguns periodistes especialitzats en tribunals van assegurar que aquest magistrat és un professional honest, seriós i escrupolós. ¿Elimina això les sospites de lawfare? ¡No, és clar!

Equipo Crónica

Dies enrere, en aquestes mateixes planes, Manuel Muñoz, president de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, es feia ressò de la deriva incomprensible de l'IVAM. Tot va començar amb Consuelo Císcar, en 2004. Anteriorment, el museu havia estat referent cultural no sols del cap i casal, sínó també del País Valencià en tot l'Estat. El punt més baix de la deriva arribà durant el pas del militant de Vox Vicente Barrera per la Conselleria de Cultura; el gerent de l'IVAM, el xativí Sergi Pérez Serrano, fou acomiadat, i la directora, Núria Enguita, presentà la dimissió, farta de la persecució de què era objecte per part de l'equip de la conselleria. El museu continua sent important, perquè atresora unes magnífiques col·leccions, però duu una línia expositiva erràtica. Per sort, han sorgit referents privats: la Fundació Bancaixa i el Centre d'Art Hortensia Herrero. A la Fundació Bancaixa es poden veure dues exposicions, "Tàpies. Última dècada (2002-2012)" i "Compromís amb l’art. De Miró a Barceló". Però el president de l'Acadèmia de Sant Carles dedicava el gruix de la seua reflexió a la gran exposició d'obres d'Anselm Kieffer al Centre d'Art Hortensia Herrero.

Tot aquest preàmbul ve a compte de Xàtiva. Sense disposar de museus comparables als acabats d'esmentar, la nostra ciutat també s'està convertint en referent artístic gràcies a la programació de grans exposicions exhibides en edificis històrics. Ara li ha tocat el torn a Equipo Crónica, un col·lectiu format pels artistes valencians Rafael Solbes, Manuel Valdés i Juan Antonio Toledo —bé que aquest sols romangué dos mesos al grup— que va treballar durant els últims anys del franquisme i els inicis de la Transició. Partint dels postulats de l'art pop nord-americà (Warhol, Liechtenstein...), Rafa Solbes i Manolo Valdés tractaren d'arribar a un públic ampli fent servir cites de la cultura popular contemporània (premsa, còmic, cinema), llenços de grans mestres del barroc espanyol i obres destacades de les avantguardes. Les creacions d'Equipo Crónica estaven impregnades d'una forta crítica a la situació política i social. Les seues obres esdevingueren un referent clau de la cultura de la transició a la democràcia. L'exposició ha estat possible gràcies a la col·laboració de vàries institucions públiques i privades, i de diversos col·leccionistes privats.

 

De fet, algunes de les obres exhibides mai no s'havien pogut veure en una exposició. I serà molt difícil que tornen a veure's, cosa que dóna idea de la gran importància de l'esdeveniment artístic. "Crònica d'un temps" és el títol de la mostra, que està repartida en dos edificis, Sant Domènec i Casa de l'Ensenyança. Sota l'epígraf de 'Laboratori d'idees', les obres de major format, pintures i escultures, s'exhibeixen a l'antic convent de Sant Domènec. A la Casa de l'Ensenyança, les obres estan dividida en apartats: 'Del barroc a l'art pop', 'Abstracció', 'Fotografia i cinema', 'Cubisme i costumisme' i 'Producció gràfica', aquest darrer dedicat a l'art seriat i al disseny de revistes com Gorg, Batik, D'Ars Agency, Nuestra Bandera i Cimal, i cobertes de discos del xativí Raimon i l'alcoià Ovidi Montllor. De la mostra s'ha editat un catàleg excel·lent amb textos de Michèle Dalmace, Marion Le Carré-Carrasco i Pablo Camarasa, comissari de l'exposició. La casualitat ha volgut que haja llegit aquests dies Todo por la patria, novel·la de l'argentí Martín Caparrós.

L'episodi inicial del relat es desenvolupa en un saló de billar. A la mostra d'Equipo Crónica està representada la sèrie 'El billar' amb tres obres: Boceto de El Profesional II, amb una figura que remet a Fernand Léger, Él i les portades de les revistes Batik i Cimal —preciosa aquesta. També s'exhibeix una serigrafia, El suplicio (El emir contempla el suplicio), inspirada en el Martiri de Sant Felip, de Josep de Ribera, i en els tebeos sobre la Reconquesta. És una llàstima que no s'haja pogut veure en l'exposició una obra de la sèrie 'Guernica', El intruso, en què apareix el Guerrer de l'Antifaç. Solbes i Valdés comparen irònicament la Reconquesta i la Guerra Civil. El quadre és propietat de la Diputació de València. En fi, "Equipo Crónica. Crònica d'un temps" és una exposició que cap lector no s'hauria de perdre. Romandrà oberta fins a la darreria del mes de juliol. El centralisme del cap i casal ho acapara tot, però a Xàtiva també es fan molt bones exposicions. El visitant podrà gaudir del diàleg entre història de l'art i cultura contemporània.

(publicat a Levante-EMV, el 30/05/2026)

Zapatero, peça del puzle

Les teories de la conspiració tenen molts seguidors. Algunes d'elles són prou estrambòtiques. A les xarxes socials, per exemple, alguna gent sosté que els chemtrails, els solcs blancs que es veuen sovint al cel, estan formats per substàncies químiques que deixen anar els avions i que provoquen diversos efectes perjudicials per a la salut o per a modificar el clima. Les teories més surrealistes són, però, les relacionades amb les vacunes. Hi ha qui diu que ens inoculen junt amb la vacuna un micro-xip per a tenir-nos ben controlats. Altres afirmen que la vacuna ens canvia l'ADN. Ara bé, que existisquen moltes falòrnies sobre preteses conspiracions no vol dir que no existisquen les conspiracions de veritat. Aquestes no són necessàriament secretes. Ara mateix, es desenvolupa una conjura dels poders globals per a eliminar la democràcia i substituir-la per un vell totalitarisme de nou encuny. L'epicentre està a Washington, però els tentacles s'estenen per tot el món. S'ha d'estar cec per a no adonar-se'n. Es pot pensar que accions desenvolupades per l'esquerra d'un país petit o mitjà passen desapercebudes per al "gran germà". ¡Cras error!

Amb independència dels seus possibles negocis poc edificants, José Luis Rodríguez Zapatero ha tocat sovint el nas als poders globals. En 2003, abans de ser president, no es posà dempeus al pas de la bandera dels EUA durant una desfilada militar, com a signe de protesta per la guerra d'Iraq. Només ser elegit president, prengué una primera decisió: retirar les tropes espanyoles d'aquella guerra, cosa que deteriorà les relacions d'Espanya amb els EUA. Un cop apartat de la primera línia política, ha exercit durant més d'una dècada tasques de mediació a Veneçuela entre els governs chavistes i la seua oposició. A parer de la dreta, s'ha dedicat en realitat a blanquejar una dictadura i a fer negocis amb les autoritats del país hispanoamericà. El gran germà ha anat prenent bona nota d'aquestes activitats. No sé si Rodríguez Zapatero n'haurà estat conscient. Ficar cullerada al pati del darrere dels EUA pot tenir conseqüències. ¿Ingenuïtat, inconsciència? D'altra banda, Pedro Sánchez també ha tocat els nassos a Trump. El president espanyol fou el primer a condemnar el genocidi en Gaza. També fou el primer a desvincular-se de l'atac a Iran.

Paral·lelament, Sánchez s'havia negat a seguir les directrius de Washington quant a augmentar al 5% del PIB les despeses militars. Trump ja ha amenaçat sovint amb l'expulsió d'Espanya de l'OTAN. El cap dels EUA, que vol debilitar la Unió Europea, desitjaria que l'extrema dreta conquerís tots els governs del nostre continent. Donald Trump detesta particularment el govern espanyol. A Washington, volen ajudar el PP i Vox. Tornem al principi. Si l'operació en marxa contra el govern no és una conjura, se li assembla molt. Enderrocar el govern continua sent una prioritat. Però el segon objectiu de la comjura és que l'esquerra no torne a aconseguir la majoria parlamentària a les pròximes eleccions generals. Hi ha dos fronts, l'intern i l'extern. A l'intern, tota munició és poca. Participen a la conspiració part —la més determinant— de la judicatura, els cossos de seguretat, els mitjans de comunicació de la dreta, xarxes, grups d'"esquadristes"... El lawfare s'ha de mirar en conjunt; episodis aïllats, com el d'Ábalos, poden dur a confusió. Per a precipitar la caiguda de Sánchez, han estat atacats la seua esposa, el germà, el fiscal general de l'Estat...

 

 

Il·lustració de Luis Grañena

 

I Rodríguez Zapatero és altra peça del puzle. Segons alguns analistes polítics, la participació de l'expresident en la campanya de les anteriors eleccions generals fou determinant per a impedir la majoria absoluta de PP i Vox. Per tant, cal desactivar ZP. I ací entra el front extern. Des del govern de Trump s'ha vist el moment oportú d'ajustar comptes amb Rodríguez Zapatero i Pedro Sánchez. El Departament de Seguretat Nacional d'EUA (DHS) col·labora en la caça de Rodríguez Zapatero. Una agència del DHS ha enviat documents a la Brigada Central d'Investigació de Blanqueig de Capitals i Anticorrupció de la Policia Nacional, especialitzada en delictes financers. Aquests documents s'han incorporat a la investigació que duu l'Audiència Nacional sobre el rescat de 53 milions d'euros concedit a Plus Ultra. Atès el precedent del fiscal general, no es pot descartar una futura sentència condemnatòria a ZP. En qualsevol cas, l'objectiu del poder està aconseguit; l'expresident ja no participarà en més campanyes electorals. I el desgast del govern és galopant. No crec que les vacunes canvien l'ADN, però que el lawfare canviarà el govern és ja quasi segur.

La tragèdia que no cessa

"Trencaclosques" i "Palestina", il·lustracions d'Olivier Ploux

El moment de la revenja contra ZP

L'expresident José Luis Rodríguez Zapatero està sent investigat per presumptes delictes de tràfic d'influències i blanqueig de capitals. La notícia ha produït un gran trasbals en tota l'esquerra. Moltes persones —jo entre elles— veníem considerant que José Luis era el millor expresident de la democràcia. Les reaccions no s'han fet esperar. La de la dreta era perfectament previsible. Ja ha decidit que Rodríguez Zapatero és culpable. ¡A fer punyetes la presumpció d'innocència! La reacció de l'esquerra és més plural; oscil·la entre la defensa tancada i posicions més tèbies, actituds expectants, perquè som a l'inici d'un procés judicial que va per a llarg. ¿I els mitjans de comunicació? Les reaccions també han estat previsibles. Crida l'atenció, però, la línia editorial que ha pres el grup Prisa. Sembla que El País i la Cadena SER no pensen defendre Rodríguez Zapatero. Dos detalls criden molt l'atenció. Miguel Ángel Campos, el periodista de tribunals de la Cadena SER, ha dit sobre el jutge que investiga el cas Plus Ultra: El juez Calama es serio, no es un Peinado de la vida. (Aquestes paraules evidencien que no troba gens seriós el jutge Peinado.)

També s'ha sabut —¡quina casualitat!— que Àngels Barceló deixarà el programa matinal líder d'audiència "Hoy por hoy" i la cadena. Ella mateixa ha explicat el perquè. A mi no me van a imponer una nueva línea editorial. Joseph Oughourlian, amo del fons Amber Capital (propietari d'un terç de les accions de Prisa), vol reorientar ideològicament l'emissora. Vol "moderar" el to i atraure tertulians i analistes que no agraden a Àngels Barceló. Cal tendir ponts institucionals i publicitaris amb administracions de color blau i verd, perquè pot haver-hi canvi de govern en les pròximes eleccions de 2027. Jo crec que resulta interessant analitzar amb deteniment aquests detalls. Tradicionalment, El País i altres mitjans del grup havien estat referència per a l'esquerra espanyola. El diari fundat per José Ortega Spottorno exercia una gran influència sobre Felipe González i el PSOE. La línia editorial i la majoria de les col·laboracions a la secció d'opinió donaven suport a la socialdemocràcia i propugnaven un model unitari d'Espanya inspirat en les idees krausistes —defenien tolerància, llibertat, racionalitat política i regeneració ètica de la societat espanyola.

Es va convertir, per tant, en el periòdic de la progresia. Però l'idil·li es trencà amb l'arribada de Rodríguez Zapatero al poder. No volia estar subjecte a les directrius de Prisa. La relació entre Zapatero i Juan Luis Cebrián era pèssima. El grup estava en números rojos i el llavors president del govern pensava que la culpa era de Juan Luis Cebrián, conseller delegat. Per la seua banda, aquest s'empipà molt amb Rodríguez Zapatero pels canvis audiovisuals. La llicència d'un nou canal de televisió en obert es va adjudicar al grup en què estava integrada Mediapro, de Jaume Roures, que havia creat La Sexta. El got va vessar quan el govern socialista va autoritzar la TDT de pagament. Cebrián va afirmar que Zapatero presidia un executiu de república bananera. El president contestà: Quien quiera gobernar que se presente a las elecciones. El País va acusar el govern d'afavorir els interessos d'un grup d'amics (al·lusió a Mediapro, que competia amb Prisa pels drets de retransmissió del futbol). Zapatero ho negà. Però els mitjans de Prisa, referència intel·lectual del centre esquerra i dels seus votants, inicià una campanya de crítiques al govern.

Els trencaments de relacions de parella solen ser molt borrascosos. L'empipament dels gestors del grup Prisa amb Zapatero esdevingué monumental. I per si tot açò no fos prou, ZP dirigia des de 2022 una operació per a comprar a Telefónica un 7% del capital de Prisa —sense conformitat del president i principal accionista del grup, l'esmentat Joseph Oughourlian, que controla quasi el 30%. Acompanyaven Zapatero Miguel Barroso, el seu antic secretari d'Estat de Comunicació, i Daniel Romero Abreu, president de Thinking Heads, l'empresa que gestiona les conferències de l'expresident socialista. També intervenia en l'operació la societat Global Alconaba, presidida per Andrés Varela Entrecanales, un dels fundadors de Globomedia junt amb Emilio Aragón, José Miguel Contreras i Jaume Roures (el creador de Mediapro). Es desencadenà una batalla al sector audiovisual i l'operació va fracassar. En fi, ja sabem que la venjança se serveix freda. I és possible que haja arribat el moment de la revenja de Prisa contra José Luis Rodríguez Zapatero. No pot esperar cap defensa de la SER ni d'El País; hi ha massa hostilitats i rancúnies covades.

La màgia de Florentino

És evident que qualsevol esportista o atleta aspira a ser el campió de la seua especialitat com més temps millor. Tanmateix, no ho serà eternament; el temps implacable anirà transcorrent i sorgirà algun adversari que destronarà el rei. Als esports d'equip es dóna una peculiaritat: hi ha darrere clubs, que també aspiren eternament a ser els millors. En esports molt professionalitzats, com el futbol o el bàsquet, la pretensió pot resultar factible. El relleu d'un atleta o d'un esportista individual sempre és un adversari. Nadal fou destronat per Djokovic i aquest per Alcaraz o Sinner. És llei de vida. Tanmateix, els clubs van renovant la plantilla de jugadors. Un equip que manege molts diners pot fitxar els millors jugadors. El Real Madrid de Florentino Pérez, posem per cas, obtingué una barbaritat de diners amb una requalificació urbanística de dubtosa legalitat permesa per l'Ajuntament de Madrid governat pel PP. El periodista esportiu José María García va contar: Es el mayor escándalo deportivo de la democracia. Así se lo dije al presidente Aznar. Sembla que Aznar contestà: Hay que ayudar al Madrid. ¡Amb un parell! Els altres clubs ja s'apanyaran.

Gràcies a la morterada, Florentino fitxà els quatre galàctics: Figo, Zidane, Ronaldo i Beckham. A més, rebentà el mercat pagant unes sumes astronòmiques que no estaven a l'abast dels altres clubs. Com comptava amb l'equip dels galàctics, el Real Madrid veia factible ser campió etern. L'únic club que podia fer-li ombra era el Barça. Tanmateix, tenir la millor plantilla no garanteix liderat perpetu; perquè l'equip funcione, algú ha de gestionar els egos, cosa gens fàcil quan hi ha moltes estrelles al vestidor. En tot cas, un club multimilionari sempre té una posició d'avantatge, cosa que adultera la competició. En la lliga nord-americana de bàsquet, per exemple, hi ha unes normes que garanteixen cert equilibri entre els clubs. Com a conseqüència, les opcions de ser campió estan molt obertes. Això no passa a la lliga espanyola de futbol. La pretensió de ser campió sempre, comprensible des del punt de vista de l'aficionat passional, és una bona metàfora del bipartidisme polític. La dreta es creu propietària del poder —de fet, ho és— i aspira a governar sempre. En tot cas, tolera que l'esquerra governe algunes vegades —poques— per a dissimular.

La pretensió de manar sempre xoca frontalment amb una premissa fonamental de la democràcia, l'alternança política. La perspectiva que manen eternament els mateixos condueix directament al totalitarisme, a la dictadura. En la roda de premsa de la setmana passada, Florentino digué que li havien robat set lligues. En altres paraules: el Real Madrid hauria de guanyar absolutament totes les lligues espanyoles, i les lligues de campions de la UEFA. Quan no les guanya, Florentino creu que li les han robat. ¿Sempre campió? En un escenari com aqueix, no tindria cap sentit competir; tot el peix estaria venut. Una competició ha de ser oberta, tothom ha de tenir opcions de guanyar. A la lliga, però, sols dos o tres clubs tenen possibilitats de ser campions. En realitat hi ha dues lligues, una que juguen només Real Madrid, Barça, Atlético de Madrid i poc més, i altra lliga en què juga la resta d'equips. Es donen situacions surrealistes. Que el Real Madrid (o el Barça) quede segon —i classificat per a la Champions— es considera un fracàs sideral. En canvi, per al Villareal, classificar-se tercer és un èxit astronòmic. La competició està viciada.

Com recorda el meu amic Pere Molina, «el valor més profund de l'esport no apareix quan algú guanya, sinó quan ningú no queda fora.» En realitat, tot s'ha de dir, el futbol professional no és un esport. Els clubs són negoci i bandera política, i el futbol és espectacle, vehicle emocional i àmbit on buidar frustracions individuals i col·lectives. Un club com el Real Madrid té idèntica pulsió que una gran empresa; intenta acaparar tot el mercat. El capitalisme tendeix al monopoli. Per això, la part alta de la lliga espanyola és un veritable oligopoli. Encara més: hi ha aficionats "culers" i "merengues" per tot arreu, no exclusivament a Madrid o Barcelona. Per altra banda, els clubs sempre han destil·lat ideologia. Es veu clarament en entitats com l'Athletic de Bilbao o el Rayo Vallecano. La rivalitat entre "periquitos" i "culers" també destil·la ideologia. (Això no obstant, també hi ha lloc, lògicament, per a l'afició pura i simple.) En fi, esport és fer bicicleta dissabte i diumenge, o anar tres dies a la setmana, com faig jo, al poliesportiu Les Pereres, per a practicar exercicis de força amb cames i braços. Aquestes coses no es fan amb ànim de ser campió de res.

En certes edats, l'exercici i l'esport són una qüestió de salut. Marc Tul·li Ciceró ho deia en el seu tractat sobre la vellesa, De senectute: «...s'ha de lluitar contra la vellesa. S'ha de tenir cura de la salut, cal fer exercici moderadament...» La cursa popular d'Aspromivise per a persones amb diversitat funcional, que se celebrarà el pròxim dia 28, també és esport. Però els futbolistes d'elit practiquen una professió. Antonio García Ferreras, periodista i soci del Madrid —no sé per quin ordre—, deia en una entrevista que Florentino Pérez havia fet màgia. ¡Ha! ¡Amb diners, torrons! Amb mils de milions i estatus preferent als cercles de poder, qualsevol podria fer màgia. Però la fantasia de ser el millor club del món —supose que per ingressos i resultats esportius, dubtosos alguns— no té res a veure amb el veritable esport. Quant al cas Negreira, que encara no sabem quin resultat judicial tindrà, les paraules de Florentino recorden la frase popular: «Li diu el mort al degollat —¿Qui t'ha fet eixe forat?» I no sé per què estic parlant del Real Madrid. Al final, sembla que tot l'univers comence i acabe a la capital de les Espanyes. La resta, ¡perifèries!

El palau de Benissuera

Benissuera, un poblet de la Vall d'Albaida, no sol ser notícia. Jo l'he esmentat alguna vegada en les meues columnes. En 2017 se celebrà el cinquè centenari de la reforma protestant; en octubre de 1517, Luter va clavar a la porta de l'església del castell de Wittenberg les seues noranta-cinc tesis contra la venda d'indulgències pel papa de Roma. En juny de l'esmentat 2017, va aparèixer en aquestes planes un article meu en què evocava aquella efemèride i l'origen de la presència d'evangèlics baptistes a les nostres comarques. No sé si encara en quedaran a Benissuera. L'obra reformadora arribà a Canals, Llanera, Benissuera, Sempere i Carlet a partir de 1923. Tanmateix, en 2015, ja havia dedicat tota una columna a Benissuera, antiga senyoria dels Bellvís, que van emparentar amb els Borja. El cardenal Lluís Joan del Milà i Borja, cosí del papa Alexandre VI, tingué un descendent, Eiximèn-Peris Milà d'Aragó, quart marquès d'Albaida, que es casaria amb una Bellvís. Per tant, el palau dels Bellvís de Benissuera pot ser considerat una fita borgiana.

El vaig veure per primera vegada en 1994. Cinc fotògrafs xativins havíem rebut un encàrrec de l'Ajuntament de Xàtiva: fotografiar els monuments de les comarques centrals del país vinculats amb la família Borja. El nostre treball aparegué en la publicació Els Borja a la Sotsgovernació de Xàtiva. El palau dels Bellvís és del segle XVI, però aprofita elements d'època islàmica (una de les torres, per exemple). En 1994, l'edifici ja estava en un estat de deteriorament visible. Era propietat d'un nou llinatge, els Colomer, vescomtes de San Germán. Com que el monument fou declarat BIC (Bé d'Interès Cultural), els amos havien de tenir-ne cura. Però la ruïna no s'aturà, perquè els Colomer eren incapaços d'afrontar les despeses de manteniment. Van caure parts de les cobertes i els arrebossats de les façanes. L'edifici va passar a mans d'una immobiliària, que planejava un PAI amb hotel i camp de golf, i de la divisió immobiliària d'un banc. Finalment, fou adquirit per l'ajuntament. A partir de llavors es reberen algunes subvencions que només donaven per a fer pedaços: reparar els ràfecs, tapar amb planxes metàl·liques els forats de la teulada...

La degradació del palau continuava. Yolanda, l'actual alcaldessa de Benissuera, aconseguí una subvenció de la Generalitat (150.000 euros) per a rehabilitar els jardins. Però la restauració de l'edifici va experimentar un gran impuls a la darreria del passat mes d'abril. La vicepresidenta de la Diputació anunciava el Pla de Recuperació del Patrimoni Valencià que inclou ajudes per a diverses poblacions de la Costera, la Vall d'Albaida i la Canal de Navarrés. Destaquen el milió d'euros per a l'antic monestir de Santa Clara de Xàtiva i els 950.000 euros per al Palau dels Bellvís de Benissuera. La vila sortí de nou als diaris. En aquesta ocasió, les notícies eren bones. Lògicament, la subvenció concedida no permet la rehabilitació integral de l'edifici, però servirà almenys per a les actuacions urgents: reparació total de les cobertes, restauració de les façanes... Cal esperar que les ajudes de les administracions públiques continuen en pròxims exercicis. Els veïns de Benissuera volen salvar una peça magnífica del seu patrimoni local. Sabrina i els altres membres del col·lectiu que lluita fa molts anys per la salvació del palau estan d'enhorabona.

El consistori ja en projecta els usos. Una part albergarà l'ajuntament, però també s'hi instal·laran un espai de cultura i sales dedicades a exposicions, museu i punt d'interpretació del monument. Com ja vaig dir en la meua columna de 2015, cal preservar el llegat cultural dels avantpassats. D'altra banda, la Diputació també invertirà en Benissuera una partida de 705.646 euros del "Pla Obert". Es finançaran actuacions per a frenar el despoblament de la vila: la rehabilitació de la parada d'autobús i l'entrada del poble, l'obertura d'una tenda i un bar nou, l'habilitació de zones d'esbarjo per al més majors i els més menuts, l'adequació de camins... Però la cirereta del pastís ha de ser el palau dels Bellvís. Benissuera hauria de formar part d'una ruta cultural borgiana que pot atraure visitants i revitalitzar l'economia dels pobles de les comarques centrals valencianes. La història, l’arquitectura, l’art, la iconografia borgiana i una oferta gastronòmica i hostalera de qualitat poden potenciar el turisme d'interior i fixar població als nostres territoris.

(publicat a Levante-EMV, el 16/05/2026)

Trobada a Montesa

¡Que arriba l'hantavirus!

És impossible saber de tot. Jo, per exemple, no sabia res de l'hantavirus. (Ara, però, a còpia de sentir notícies i més notícies sobre vaixells amb passatgers infectats, me'n faig una idea.) Segons els científics, la possibilitat que un episodi d'humans infectats per aquest virus derive en epidèmia és molt baixa. Mmm. Si el risc és tan baix, trobe incomprensible que les televisions dediquen la meitat dels seus informatius del matí, el migdia i la nit a contar-nos amb pèls i senyals tots els detalls de l'operació de desembarcament dels passatgers del creuer neerlandès Hondius. L'afer té aspectes dignes de reflexió. Evidentment, quan una notícia causa moltíssima preocupació en els ciutadans, els mitjans tenen obligació de prestar-li atenció. Tanmateix, en el cas de l'hantavirus, les coses semblen funcionar a l'inrevés; un excés exagerat d'informació acaba creant una enorme preocupació. (O no tan enorme; jo, per exemple no estic gens preocupat.) ¿És precís donar un fart d'informació a gent llega de tot el territori estatal? Entendria que els habitants de Tenerife, que són els més directament concernits, foren exhaustivament informats. ¿Però cafè per a tots?

Altre aspecte interessant és la reacció dels polítics. Anem a pams. Els caps d'algunes comunitats autònomes semblen més independentistes que Puigdemont. Isabel Díaz Ayuso, per exemple, va exigir explicacions al govern central per traslladar els catorze viatgers espanyols de l'Hondius a l'Hospital Militar Gómez Ulla de Madrid. Que jo sàpiga, Madrid no és un estat independent i el govern d'Espanya té la titularitat del Gómez Ulla, que depèn del Ministeri de Defensa. A més a més, aquest hospital compta amb la millor unitat per a l'atenció de víctimes d'incidents produïts per agents nuclears, radiològics, biològics i químics, incloses les malalties infeccioses d'alt risc. Altre èmul de Puigdemont és el president de Canàries, Fernando Clavijo Batlle, que va prohibir el fondeig del vaixell neerlandès al port de Granadilla, el titular del qual és Ports de l'Estat, un organisme dependent del Ministeri de Transports. Juanfran Pérez Llorca s'empipà perquè un avió ambulància turc havia fet escala a l'aeroport de Manises, per a proveir-se de combustible, sense haver-ho comunicat a la Generalitat. En fi, ha sovintejat l'exigència d'explicacions al govern de Pedro Sánchez.

Naturalment, el govern central té obligació de ser transparent, però moltes pretensions dels caps autonòmics del PP resulten cridaneres. ¡Ha! Després, tots aquests estan en contra que Espanya siga un estat confederal. A nivell estatal, la reacció de la dreta també ha estat estrambòtica. Els líders del PP han demanat la dimissió de la ministra de Sanitat i han dit que no hi ha ningú al volant quan es produeix una emergència. (Deuen haver oblidat el paperot d'Ana Mato durant la crisi de l'èbola.) La reacció dels ultres ja és directament de sainet; Abascal diu que Sánchez ha creat el virus a posta i l'ha portat a Espanya per a tapar casos de corrupció que afecten el govern. Qualsevol crisi s'aprofita automàticament com un arma política. Les dretes amollen boles sense immutar-se. Ja sabem com està el rotgle, però hom troba a faltar més consens quan s'esdevenen emergències. La gent corrent tampoc no es lliura de l'ambient enrarit. La solidaritat brilla per la seua absència. Les persones a bord de l'MV Hondius eren vistes com empestades, ignorant que totes eren asimptomàtiques i que possiblement no estaven infectades. ¿I què diuen els sindicats?

El sindicat TPT (Treballadors de Ports de Tenerife) —imagine que no serà d'esquerres— arribà a barallar la possibilitat de boicotejar l'arribada de l'MV Hondius al port de Granadilla. Davant una operació avalada per l'OMS, ¡insolidaritat i corporativisme! Al creuer procedent d'Ushuaia també viatjaven espanyols. Cal recordar-ho, perquè a molts ultres se'ls omple la boca amb això de los españoles, primero. Per altra banda, les imatges dels evacuats de Països Baixos arribant a l'aeroport d'Eindhoven criden l'atenció; han baixat de l'avió sense EPI i el personal de l'aeroport i els policies no semblen estar preocupats. ¿S'ha fet d'una puça un elefant i el govern de Sánchez es veu obligat a sobreactuar perquè val més passar-se que quedar-se curt? ¡Quanta exageració i quant de cangueli injustificat! El president de Canàries tenia por que els inexistents ratolins de l'Hondius, infectats d'hantavirus, arribaren nedant al port de Granadilla. Els índexs d'audiència, la cerca d'ingressos per publicitat, l'atemoriment i els càlculs polítics es conjuminen i d'un pet en fan cent esquerdes. Si a les crisis sanitàries que vindran s'actua igualment, ho tenim clar.