Més matrimonis dels Borja

El rei Ferran de Nàpols oferí a Jofré la promesa de matrimoni de la seua néta Sança (filla natural legitimada del futur rei Alfons II). D'altra banda, Joan de Borja embarcà cap a Barcelona, per a casar-se amb Maria Enríquez, cosina de Ferran el Catòlic, i fer-se càrrec del ducat de Gandia. Duia quatre galeres carregades de roba, joies i regals. La boda se celebrà a Barcelona davant dels Reis Catòlics. Durant un temps, el papa li enviava cartes d'amonestació perquè, segons les notícies arribades a Roma, no jeia amb la dona i malbaratava els diners que li eren tramesos regularment.

Miratge dissipat

Durant el passat període municipal, les relacions entre els regidors del PSOE i Xàtiva Unida van ser especialment complicades. ¿Per què? Perquè uns i altres havien d'actuar constrets per dues necessitats, la d'assegurar un govern local d'esquerres i la de lluitar per l'hegemonia a l'espai polític compartit. (Tampoc no s'han de descartar possibles friccions de tipus personal.) Mal assumpte. Tothom sap que dos pollastres no poden conviure en un mateix corral. ¿Quin grup va contravenir més vegades a la bona fe dels pactes? Difícil respondre; XU diu una cosa i el PSOE, la contrària. En qualsevol cas, compartisc la visió d'un amic meu. Els socialistes van gestionar les desavinences de manera més reservada. En canvi, XU solia fer-ho públicament, corrent el risc d'aparèixer davant de molts com el dolent de la pel·lícula, com el grup que ficava pals a les rodes del tripartit. Durant la recent campanya electoral, l'agressivitat de XU fou més evident que la del PSOE. Conclusió: amb el resultat electoral obtingut el dia 26, els socialistes no volen ni sentir parlar de reeditar el Pacte de Sant Domènec. Des del meu punt de vista, una mala notícia.

Per la seua banda, Xàtiva Unida no accepta res que no siga la firma d'un nou pacte. Formar part del govern socialista d'una sola veu, com proposa Roger Cerdà, no entra en els plans de Lorente i els seus. S'estimen més passar a l'oposició. L'alcalde ha oferit delegacions a tots els grups amb representació municipal. Els de XU han rebutjat l'oferta. ¡Altra mala notícia per als votants progressistes! I ningú no donarà el braç a tòrcer, perquè els ponts estan absolutament trencats. Les malvolences personals són insuperables. La profecia autocomplida, que C's siga l'únic grup que accepte l'oferiment de Cerdà, posa la guinda. Això sí, la franquícia local de Rivera demana contrapartides; vol delegacions rellevants i autonomia per a gestionar-les. Alguns suposen que l'entesa amb C's ja és cosa feta. Com que els socialistes no disposen de majoria absoluta —els ha faltat un sol escó per a obtenir-la—, han de buscar una fórmula que garantisca l'estabilitat de l'equip de govern i l'aprovació dels seus projectes. Juan Giner podria ser la solució, tant més que el grup municipal del PSOE no pareix tenir gent de sobra per a gestionar totes les àrees edilícies.

Les obligacions professionals, familiars i polítiques d'uns quants regidors i regidores socialistes —i la seua competència en algun cas— susciten dubtes. ¿Són capaços d'administrar tots sols els afers municipals o necessiten ajuda? El suport dels coreligionaris locals de Rivera i Cantó no està, però, exempt de riscos. Provoca el rebuig de molts votants d'esquerres —d'un sector de la militància socialista, per exemple—, que blasmen els tractes amb una formació partidària de privatitzar la sanitat, l'educació i les pensions, de baixar el salari mínim, de liquidar ajudes a la dependència, d'aplicar noves retallades de drets laborals, de baixar imposts als rics, de desactivar les polítiques d'igualtat, d'esmotxar les llibertats, de tancar la televisió autonòmica, de restringir l'ensenyament i l'ús del valencià, d'aplicar indefinidament en Catalunya l'article 155 de la Constitució, de no traure de la garjola els presos polítics. Els col·legues andalusos, madrilenys i murcians de Juan Giner han pactat sense problemes amb Vox, partit neofalangista.

Durant el debat d'investidura en les Corts, Toni Cantó oferí suport a Ximo Puig si trencava amb el sanchismo, el nacionalismo y el populismo. ¿Farà escarafalls d'aquestes amistats perilloses, el socialisme xativí? En Cream, trio mític format per Eric Clapton, Jack Bruce i Ginger Baker, cada músic tocava el seu instrument. A C's, membre del "Trío de Colón", tant se li'n dóna tocar el baix o la bateria. En fi, el suport de Juan Giner i Maria Beltrán al PSOE toparia amb l'oposició ferotge de Xàtiva Unida i el Partit Popular, que aspiren a ser hegemònics en els respectius espais polítics. (Les aspiracions de Xàtiva Unida poden semblar il·lusòries, però ja sabem que el maximalisme surt barat quan s'està a l'oposició.) Les hostilitats no tardaran a desfermar-se. Des del PSOE es recordarà sovint a Miquel Lorente i els seus que no formen part del govern local perquè no han volgut. És possible que també es facen servir com a munició assumptes tèrbols. Contemplar picabaralles freqüents entre formacions polítiques que haurien de col·laborar serà un espectacle poc edificant. ¡La unió de les esquerres només era un miratge!

(publicat a Levante-EMV, el 22/06/2019)

Exposició commemorativa del 50 aniversari

Celebració del Corpus 2019

Giulia és raptada pels francesos

Adriana del Milà i Giulia Farnese havien acompanyat Lucrècia a Pesaro. Aprofitant una petita indisposició de Lucrècia, les dues joves marxaren a Capodimonte, feu dels Orsini. El germà de Giulia, el noble Àngelo Farnese, estava greument malat. Alexandre VI envià missatges a Pesaro i Capodimonte perquè tornaren a Roma. Però el marit de Giulia, que comandava tropes aliades del papa, fingint-se malalt, marxà al feu familiar, Bassanello i exigí des d'allí que Giulia tornés amb ell. El pontífex volia que anés a Roma. Finalment, Orso transigí a canvi de 2.000 ducats. De camí cap a Roma, Adriana i Giulia caigueren en mans d'uns francesos comandats per Yves d'Allègre. Les dones, tractades exquisidament, foren tornades a Roma a canvi de 3.000 ducats. El papa, vestit de vellut negre, amb daga i espasa daurades, sortí a rebre les dues amigues una nit de novembre de 1494. A partir d'aleshores, la relació de Giulia amb el papa Borja es gelaria. El marit, Orso Orsini, el pobre Monoculus Orsinus, morí en caure-li al damunt un trespol.

La dama e l'unicorno de Luca Longhi. Probable retrat de Giulia Farnese

Cendres de juny

Corpus 2019

Ens volien salvar i no ho sabíem

A principis de la setmana passada s'estenia el rumor d'una possible entesa entre XU, PP i C's. Es volia formar una majoria absoluta que desbanqués Roger Cerdà de l'alcaldia. Miquel Lorente desmentí el rumor. Però en la roda de premsa posterior a la seua entrevista amb Cerdà, el cap local de C's confirmà les converses a través d'un intermediari. Empipament monumental en les files de Xàtiva Unida. Afirmaren que Giner mentia. Li exigiren que retirés les seues paraules i que donés el nom de l'intermediari. No calgué; el dia 8, l'arquitecte Quique Argente twitteava açò: «Com a ciutadà i sense representar a cap partit vaig intentar propiciar encontres amb diferents opcions polítiques per a buscar consens. Lamente que algun dirigent no haja entès que la meua acció era independent i personal, cosa que ha pogut afectar la credibilitat de @XativaUnida.» Amb aquestes paraules, intentava deslliurar Xàtiva Unida de qualsevol responsabilitat. Aquesta confessió pública recordava una escena de teatre que ja s'ha representat altres vegades: per a salvaguardar el bé superior, o el cap suprem, un personatge assumeix totes les culpes d'una intriga o un complot.

¿Aconseguí el seu propòsit? ¡No! Analitzem el seu text. Diu que intentà contactes amb «diferents opcions polítiques». ¡Normal! No podia parlar només amb una; XU i C's no sumen majoria absoluta al consistori xativí. Calia parlar també amb el PP. Argente lamenta que «algun dirigent no haja entès». ¿Algun? O siga que altres si ho van entendre. Doncs jo sóc qui no entén res de res. No m'entra en el cap que el xic, per bé que estiga una mica enfaristolat, pogués fer ofertes —no ocupa cap càrrec institucional— sense el consentiment previ d'altra persona, el veritable oferent. És més: llevat que siguen curts de gambals, allò normal és que els representants dels partits no hagueren volgut parlar amb algú que anés per lliure. Qualsevol pot pensar que, en cas de desconfiança, haurien pogut fer una trucada telefònica per a saber si el personatge parlava per boca de ganso. En aquest cas, les coses no haurien anat a més. Per tant, la confessió de culpa de l'intermediari que nega ser-ho, lluny d'esvair dubtes, els augmenta. Confirma de manera inqüestionable, això si, que efectivament s'havien celebrat converses amb grups polítics per a buscar un consens.

¿Consens sobre què? ¿S'ha produït un resultat electoral ajustadíssim o una situació d'emergència local que justifique l'aparició d'un salvador de la pàtria xativina? ¿I el PSOE guanyador de les eleccions per voluntat popular —s'ha quedat a uns 250 vots d'obtenir la majoria absoluta— no comptava per al consens? ¿O també s'havia contactat amb alguns regidors del grup socialista? En les xarxes, alguna persona ja ha titllat Argente de valent, però caldria considerar-lo més bé un irresponsable. Deu pensar que la seua explicació a través de Twitter és suficient, però molts la trobem prou incompleta; hauria d'especificar clarament —els ciutadans interessats en la marxa dels afers públics mereixen algunes precisions— en què consistia el consens que buscava, amb quants grups polítics s'havia reunit, si els contactes havien començat abans del dia 26 (en base a meres suposicions sobre la futura configuració del consistori), si s'havien tancat acords provisionals (amb alguna de les «diferents opcions polítiques») i a canvi de quines contrapartides, a qui anava informant de les gestions... També seria interessant conèixer l'adscripció ideològica del nostre salvador frustrat.

És difícil aclarir-se amb ell. ¿Prové d'UPYD però simpatitza amb EU i milita en Compromís? Si milita en el grup nacionalista, els seus companys haurien d'explicar-li que una cosa és blasmar el PSOE —perquè dóna una de calç i una d'arena— i altra molt distinta, embarcar-se en transaccions estranyes amb les franquícies locals de Casado i Rivera. Per a gent progressista, això queda lleig. Que els possibles mandants del negoci i el mandatari foren d'esquerres seria per a partir-se de riure. ¿Esquerra transformadora? ¡Ha! S'ha servit en safa la coartada perfecta per a un pacte entre PSOE i C's. A no ser que fos això exactament el que es buscava. De fet, ja se sent la cobla: «Tot és un muntatge de Cerdà i Giner.» Ni que els xativins i les xativines fórem beneits o badocs. Sembla mentida que la fatuïtat, el desig de figurar i unes enormes malvolences personals (possiblement adobades pel sectarisme, els diners o l'ambició desmesurada i poc realista d'ocupar el despatx d'alcaldia) ens proporcionen aquests numerets. ¡Quanta immaduresa!

Panorama postelectoral

Les eleccions del passat dia 26 han variat el panorama polític local. El valencianisme ja no té representació al consistori; ni Compromís ni Plataforma per Xàtiva han superat el llistó del 5% dels vots vàlids emesos. La suma dels percentatges obtinguts per cada formació, 3,96% i 2,54%, el sobrepuja, però mai no sabrem si una llista única encapçalada per Minguet hauria aconseguit almenys un escó. En tot cas, la divisió en vespres electorals ha provocat un resultat previsible. S'imposa, per tant, l'autocrítica. Ambdós grups tindran temps per a la reflexió mentre travessen un llarg desert d'almenys quatre anys. Han de recompondre aviat l'espai unitari del nacionalisme xativí. Sorprèn que el daltabaix de Compromís no haja estat aprofitat per Xàtiva Unida; ha tret menys vots que en les anteriors eleccions municipals. Tot fa pensar que els vots perduts pels valencianistes han anat a parar al PSOE. Xàtiva Unida també haurà de fer autocrítica. Durant els últims quatre anys, els seus regidors han actuat sovint com si foren oposició. Les desavinences amb els socis de govern, els intents de col·lusió i la crítica pública als socialistes eren constants.

Durant la campanya electoral, la guerra permanent contra el PSOE va arribar al seu punt àlgid. Costa d'entendre tanta agressivitat contra els possibles futurs socis de govern. Des de fa mesos, Xàtiva Unida feia servir insistentment un leitmotiv, el sorpasso als socialistes, aposta difícil de guanyar. El PSOE ha fregat la majoria absoluta. No està interessat, per tant, a revalidar el pacte de Sant Domènec amb uns socis poc fiables. ¡Llàstima! Vist el desastre patit en altres llocs, l'EU local se n'ha sortit prou bé; conserva els cinc regidors que tenia. Però Miquel Lorente i els seus han perdut rellevància. Roger Cerdà, que algunes bases d'EU anomenen despectivament Rogelio —Rus també el nomenava així—, tornarà a ser alcalde sense necessitat de pactes. En realitat, no li fan menester per a la sessió d'investidura. D'acord amb la llei electoral, si ningú no obté la majoria absoluta en votació única, el cap de la llista més votada és automàticament elegit batlle. Sembla que Xàtiva Unida, PP i C's no han pactat cap alternativa. ¿Algú temptà, però, l'empresa? Fa mesos, ja es xiuxiuejaren conxorxes amagades. La política fa estranys companys de llit.

Lorente hagué de tallar el rum-rum que s'anava estenent pels cercles polítics la setmana passada. ¿Sondejava les possibilitats de suplantar Cerdà? El cap d'EU titllà de «barbaritat» el flirteig amb la dreta i negà que negociar amb PP i C's fos «una possibilitat creïble». ¿Roma locuta, causa finita? ¡Ha! Juan Giner assegura haver rebut proposicions de Xàtiva Unida. En fi, més enllà de traïcions i d'ineficiències, l'anterior no era un mal govern local; en teoria, reunia el bo i millor de cada formació del tripartit. (Se suposa que la gent més competent ocupa els primers llocs de les llistes.) La gestió de les diverses àrees municipals estava repartida entre tres grups polítics. Ara, el PSOE es troba davant d'un dilema: oferir alguna ponència a l'oposició, a canvi d'estabilitat, o governar en solitari amb pactes puntuals. Si tria la primera opció, només comptarà amb C's, cosa que es prendran malament part de la militància socialista i gent que ha prestat el seu vot. Si s'opta per governar en solitari, ¿es disposa d'equip idoni per a enllestir les tasques ajornades?

El seu catàleg és extens: disseny d'un nou model de ciutat, ús intensiu de les noves tecnologies en la prestació de serveis públics de qualitat, impuls de l'economia basada en el coneixement i la innovació, represa de l'activitat industrial, comercial i agrícola, promoció del turisme cultural, lluita contra l'atur, la pobresa i la marginació, millora de l'assistència sanitària i els serveis socials, manteniment i ampliació dels plans d'igualtat, consecució d'una universitat pública, execució del pla de mobilitat, foment de la cultura, conservació del patrimoni històric i artístic, millores urbanístiques, pla de museus, regularització de la plantilla municipal... ¿Recaurà tota la gestió municipal sobre un grup reduït de persones? Cerdà no serà diputat provincial, però Xelo Angulo podria tenir càrrec a València. L'ajuntament nou es constituirà el pròxim dia 15. Encara no s'ha estrenat, per tant, l'onzè període municipal. Haurem de donar un marge de confiança als socialistes i desitjar-los sort. Es veuran negres per a governar la ciutat. ¡Temps al temps!

(publicat a Levante-EMV, el 08/06/2019)

Celebracions de la promoció del 69

El pròxim dia 29 de juny, els batxillers del 69, un grup d'antics alumnes de procedència diversa (vam seure als pupitres de l'institut Josep de Ribera, el col·legi de les dominiques i el Claret) anem a celebrar el cinquantenari de la nostra promoció. El punt d'unió d'uns quants d'aquells alumnes fou el Curs Preuniversitari, el Preu, que vam estudiar a les aules del Josep de Ribera durant el curs 1969-1970. Els actes commemoratius comptaran amb la presència de quasi tots els homes i les dones, condeixebles i professors supervivents, que vam compartir aules. Des de fa temps, venim realitzat diverses trobades preparatòries. Però tenim previst de realitzar, uns dies abans de l'efemèride, una activitat ben bonica, una exposició en què es mostraran alguns records (fotos antigues, objectes relacionats amb el nostre pas per les aules...) i la producció intel·lectual i creativa de diferents membres de la promoció (plàstica, literària, investigadora...). Esperem la vostra assistència a l'acte d'inauguració.

¿Quina edat té vostè?

A finals del mes passat, tinguérem una jornada de reflexió electoral. Avui, en tenim altra. La meua columna del dia 27 blasmava la prohibició de publicar enquestes d'intenció de vot des de cinc dies abans dels comicis. Avui, no ho puc remeiar, vaig a reflexionar sobre un tema connex: les enquestes i els jubilats. Circula per les xarxes socials una ponència del TEDxMadrid 2017 pronunciada per Paloma Navas, especialista en medicina preventiva i salut pública. La senyora Navas, que ha treballat en països com Alemanya, Senegal, Puerto Rico, Tanzània o Mèxic, es va doctorar a la Universitat Johns Hopkins, gràcies a una beca Fulbright. És una apassionada dels estudis sobre la salut de les persones majors. Segons la doctora, envellir no és un problema, és un privilegi i un fet biològic. Jubilar-se no és necessàriament un problema, ni una regressió, és entrar en una nova etapa de la vida, bé que moltes persones joves creguen que la jubilació és el preàmbul d'una tornada a la infantesa. En un futur molt pròxim, l'Estat espanyol serà una de les contrades més envellides del món; un de cada tres espanyols tindrà més de seixanta anys.

Sovint, els majors són tractats com xiquets. (Imaginem un professor emèrit de setanta-cinc anys, Rafael, que es troba en perfecte estat cognitiu.) «Refelet, ¿com estem hui? ¡Que li he portat la pastilleta de la tensió! ¡Se l'ha de prendre!», cantusseja la cuidadora de la residència com si parlés a un infant. ¿Els instituts demoscòpics tracten igual els majors? Les meues experiències personals em fan dubtar. Fins al passat dilluns, es van publicar nombroses enquestes que mostraven les inclinacions dels ciutadans, la valoració dels polítics, la intenció de vot... Els sondejos, fets sobre mostres representatives, s’han d’interpretar. Les empreses demoscòpiques “cuinen” les dades recollides —sovint, a conveniència dels partits polítics o els mitjans que encarreguen els estudis. ¿Quin valor tenen els pronòstics? No sabria dir. A finals de 2015, em va telefonar una empresa de sondejos. L’enquestadora em preguntà l’edat. «Seixanta-dos anys», vaig contestar. Llavors, ella va dir: Gracias, señor. Perdone las molestias. I penjà el telèfon. Recentment, a primeries de mes, es repetiren els intents fallits d'enquestar-me.

Una vesprada trucaren a la porta de casa. En obrir, una dona que semblava testimoni de Jehovà em digué: «Hola. Faig una enquesta. ¿Viu algú més en sa casa?» Va aparèixer la meua esposa. «Vivim els dos», vam contestar. «¿No resideix amb vostès cap persona menor de seixanta anys?», inquirí. «No», vam fer a l'uníson. «En tal cas, perdonen les molèsties.» I l'enquestadora marxà. Dos dies després sonà el telèfon del meu estudi. Buenos días. Soy Eva. Realizamos un sondeo electoral. ¿Puedo hacerle unas preguntas? Será cosa de dos minutos. Sense dissimular cert to de burla, la vaig tallar: Por no perder tiempo, ¿quiere que le diga mi edad? Ella: ¿Qué edat tiene? Jo: sesenta y siete años. La xica, creativa: Ay, perdone. Si no vive en Valencia... Es que ya tengo el muestreo de Játiva. Sólo necesito gente de la capital. Muchas gracias. Pel que es veu, l'opinió dels sexagenaris no interessa molt als instituts demoscòpics. ¿Suposaran que tots els jubilats són de dretes? ¿Podria ser que moltes enquestes no encertaren la intenció de vot perquè bandegen l'opinió d'una franja de l'electorat cada vegada més decisiva? Qui sap.

Hi ha moltes classes de jubilats: ignorants i cultes; pobres i acomodats; de zona rural i de ciutat; d'esquerres i de dretes; malalts i sans. A Xàtiva, posem per cas, ja van escassejant els iaios i les iaies que seuen al sol en un banquet de l'Albereda. Sovintegen en canvi els funcionaris emèrits —docents, sanitaris, tècnics de les diverses escales de l'administració pública—, vells polítics o sindicalistes, antics professionals liberals, jubilats amb formació universitària, treballadors qualificats. Molts tenen una vida activa; viatgen, exerceixen el voluntariat cultural o social, es dediquen a la creació artística o literària, participen en plataformes reivindicatives. Les persones nascudes a principis dels anys cinquanta del segle passat, poc abans del baby boom, vam rebre millor formació que els nostres pares. D'aquí a poc temps, els vots de la gent major seran decisius en totes les conteses electorals. Vull creure que les meues experiències amb la demoscòpia són pura casualitat. Altrament, els experts en sondejos haurien d'espavilar. No s'entendria que ignoraren la diversitat sociològica del país.

(publicat a Levante-EMV, el 25/05/2019)

Buit difícil d'omplir

Dissabte de matinada traspassava Antoni Montejano a causa d'una malaltia rara. Havia nascut el 10 de desembre de 1942 en Alberic. Residí gran part de la seua vida a Xàtiva. ¡Un oriünd de la Ribera trasplantat a la Costera! En la cerimònia de comiat, celebrada diumenge, érem presents, doncs, molts amics d'ambdues comarques. Assistí, posem per cas, el secretari del Consell Valencià de Cultura, Jesús Huguet. La personalitat del finat era polièdrica: fill, marit, pare de dos fills (Júlia i Toni), iaio de quatre néts, mestre, escriptor, pintor, militant socialista, viatger...

Bona part de la seua vida girà al voltant de la docència; fou mestre dels CEIP Taquígraf Martí i Jacint Castañeda ("La Bola"), i de l'IES Lluís Simarro. Persones que escriuen en aquestes mateixes planes —Tino Garzó, Xavi Aliaga— foren deixebles de l'amic desaparegut; reberen les seues classes de castellà o francès. La meua relació amb Toni també tenia facetes múltiples. Fórem col·legues al Jacint Castañeda, on jo vaig ser mestre del seu fill. Els dos companys de feina coincidírem, a finals dels setanta, en els cursos de valencià i la seua didàctica, organitzats per l'ICE, que impartia Huguet. Junts participàrem al Pla Experimental de la futura ESO.

Conreàrem la nostra amistat en altres àmbits: viatges compartits, sopars de Nadal amb les dones respectives i altres matrimonis docents, excursions de jubilats... Toni Montejano era un gran viatger. Em venen a la memòria els periples que hem realitzat —sovint acompanyats per Finuca i Carme. En 1993, per exemple, vam recórrer la Itàlia dels Borja. En 2016, Toni i jo rodàrem per terres de Segòvia, Àvila i Valladolid, per a descobrir castells i monestirs antics, i completàrem vàries etapes de la Ruta de la Seda al seu pas per territori uzbek (el desert de Kizylkum i les ciutats de Khiva, Bukhara, Samarcanda, Shahrisabz i Taixkent). En 2017, viatjàrem junts per última vegada, a Màlaga. Visitàrem tots els museus de la capital andalusa i riberejàrem pel "Caminito del Rey". Aquell any, Toni peregrinà també a Tolosa del Llenguadoc i la República Islàmica d'Iran. Aquesta activitat viatgera fou la darrera llampada del seu esperit explorador; l'any següent, ja no es trobava bé. De seguida li seria detectada la malatia que ha acabat amb ell. Les sorprenents anècdotes viscudes durant els itineraris i les relacions d'amistat establertes donarien per a escriure molts toms. L'escriptura fou precisament altra de les seues aficions.

Recorde haver llegit, fa temps, l'esborrany d'un primer relat seu, inèdit; Toni volia saber la meua opinió. La història girava al voltant de Maribel Verdú, de la qual era admirador confés. (Arribà a mantenir correspondència amb l'actriu, que li envià una foto amb dedicatòria.) Finalment, Toni començaria a publicar. Debutà en 2002 amb Diari d'un jove en cap de setmana, novel·la eròtica. Entre 2005 i 2016, publicà una trilogia de narrativa negra i l'obra Dues novel·les d'amor, dos relats extensos que s'incloïen al mateix volum. Toni guardava altres textos inèdits, alguns relats eròtics i una mena de biografia —unes falses memòries o memòries de ficció.

En fi, el traspàs de l'ésser estimat deixa un buit difícil d'omplir. Les persones que el coneguérem l'enyorarem. Era una persona jovial, sorneguera, capaç de riure's del mort i de qui el vetlla. ¡Impossible mantenir-se seriós molt de temps al seu costat! Dissabte, Toni emprengué la darrera expedició, el viatge sense retorn. Estic ben segur que el nostre dolor d'ara esdevindrà somriure quan recordem la seua faç burleta i melancòlica. Adéu, amic estimat. ¡Bon viatge!

(publicat a Levante-EMV, el 22/05/2019)

Cinquè centenari de la mort de Lucrècia

Vísperas de sangre

El proper divendres dia 17, a les vuit de la vesprada, es presentarà a la Llibreria la Costera la magnífica obra Vísperas de sangre y otros relatos sombríos. El seu autor, David Casado Rabanal, va nàixer a Madrid l'any 1954. Estudià a la Universitat Complutense de la capital espanyola. És llicenciat en Ciències de la Informació (1977) i en Ciències Polítiques i Sociologia (1980). Periodista de professió, treballà durant anys a la premsa escrita, ocupant-se de la informació cultural, política i econòmica. Ha tingut, a més, una tasca continuada en diversos gabinets de premsa, tant d'institucions píbliques (Museu d'Amèrica) com d'entitats privades.

Ha format part del gabinet de premsa del Ministeri de Cultura. Ha sigut cap de premsa de la Diputació Provincial de Jaén. S'ocupà de l'oficina de premsa del Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia i de la coordinació de la seua revista RS dedicada a divulgar les seues activitats junt amb l'actualitat nacional i internacional del món de les arts plàstiques. Ha sigut director del periòdic Nuevo Diario del Júcar (de Conca), editat pel grup Diario 16, cap de redacció i adjunt a la direcció del setmanari El Punto de las Artes i editor i redactor de la publicació digital de l'Asociació Nacional d'Assessors Financcers (ANAF). És membre de l'Associació de la Premsa de Madrid, la Societat Geogràfica Espanyola, l'Assemblea Amistosa Literària i el Col·lectiu de Divulgadors de la Història.

És narrador, assagista, historiador i conferenciant. Com a escriptor, el seu interés se centra en la narrativa i la divulgació històrica, tasques que l'apassionen. Ha publicat nombrosos relats i obres com La marina ilustrada, Resistencias numantinas o Vísperas de sangre. Destaca sobretot La marina ilustrada. Sueño y ambición de la España del siglo XVIII, publicada en 2009 per Ediciones Antígona i el Ministeri de Defensa (Secretaria General Tècnica). Finalista en 2008 del "VI Premio Algaba de Biografía, Autobiografía, Memorias e Investigaciones Históricas", l'obra fou valorada com un assaig clar i lúcid, firmat per un periodista que sap donar vida i emoció al passat. El llibre relata la història del segle XVIII espanyol prenent com a fil conductor la Reial Armada, a partir de la qual aborda l'evolució política, social, econòmica i militar que va viure l'Imperi Espanyol al llarg del Segle de les Llums. Casado explica l'esforç que portaren a cap els il·lustrats per a modernitzar Espanya i restaurar el seu prestigi.

Resistencias numantinas fou editada en 2016 per Editorial Caligrama. A l'abordar la història espanyola és precís quasi sempre despullar-la dels nombrosos mites, quimeres i llegendes que la cobreixen o l'adornen, incloent les llegendes negres. Resistencias numantinas explica amb rigor i claredat les conteses d'alguns dels pobles que habitaren la península ibèrica molt abans de ser mitificades pel nacionalisme espanyol.

Vísperas de sangre y otros relatos sombríos, publicat enguany per Edicions Locals (Augusto Beltrá Editor), és una denúncia del silenci i l'oblit que, durant massa temps, han amagat la veritat sobre la Segona República, la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i el genocidi contra allò que els franquistes denominaren despectivament l'anti-España. El llibre pretén que els lectors es reconcilien amb el passat i comprenguen, de manera ajustada a la veritat, les causes, les circumstàncies i les conseqüències d'aquella guerra fratricida.

L'obra consta d'un pròleg, a càrrec de León Arsenal, i dotze capítols: De la caída de la Monarquía de Alfonso XIII, «Con la iglesia hemos dado, Sancho», Mola y Sanjurjo, artífices de la conspiración, Vísperas de sangre: los asesinatos del 12 y el 13 de julio de 1936, Franco y Mussolini, ambiciones cruzadas, Sigfrido y los acordes de la guerra, París y Londres, con el rabo entre las piernas, Stalin o el abrazo del oso, Madrid, en armas, ¡No pasarán!, ¡Ay, Carmela! Rumba, la rumba... De Teruel al Ebro, A modo de epílogo: "In Memoriam". Aquest conjunt de capítols porten el títol generic de Doce relatos sombríos sobre la Guerra Civil (1936-1939). Quan ja sembla estar tot dit sobre la contesa, David Casado encara ens descobreix anècdotes, episodis, que mostren la barbàrie del feixisme.

Exposició admirable

Artur Heras és l'artista xativí contemporani de major projecció internacional. Estudià a l’Escola de Belles Arts de València. El Tríptic monoteista, amb peces d'Heras, Armengol i Boix, exposat al VI Saló Internacional de Març de València, marcà l’inici del moviment de renovació de la figuració a primeries dels anys seixanta. Artur va pertànyer a la generació de joves que, partint dels postulats de la nova figuració, s’enquadrà al denominat nou realisme. Fou company, per tant, dels citats Armengol i Boix, i dels membres del Grup d’Elx, Castejón, Sixto... Tots ells van rebre les influències de l’hiperrealisme i el pop nord-americà. Llurs obres conjugaven aquestes influències amb elements de crítica política i social. L'artista xativí és el més pop de tots els seus companys de generació. L'obra d'Heras, impregnada de sàtira social i denúncia sovint directa, utilitza els recursos de l’estètica pop com a instrument de protesta. És també un creador multidisciplinar. Ha conreat la pintura, l’escultura, l’art seriat... Treballa des de fa quaranta anys al món gràfic (cartells, llibres). És autor, per exemple, de dos cartells de la fira d'agost xativina.

Començà fent pòsters per a les seues exposicions. Tot seguit, il·lustrà llibres de vàries editorials europees. En 1976, publicà el primer dels volums il·lustrats per a Insel-Verlag (Frankfurt), als quals seguirien els editats per Casterman (Paris), Lumen (Barcelona) i Lóguez (Salamanca). En 1985, el Ministeri de Cultura i Educació li atorgà el premi al millor disseny de llibre. Fou seleccionat per a participar en nombroses exposicions, com ara Els llibres més bells del món (Leipzig, 1989) o Biennal Internacional del Cartell (Helsinki, 2003). Des dels setanta proliferen els seus treballs de disseny gràfic i organització d’exposicions plàstiques. Ha comissariat també mostres documentals sobre escriptors i temes històrics. Excel·leixen les dedicades a Juan Gil-Albert en el Cercle de Belles Arts de Madrid (1985) i el Teatre Nacional de L'Havana (1990), a Vicente Blasco Ibañez en el Port de València (1985) i el Palau Medici Riccardi de Florència (1988), i la titulada Imatge i paraula als segles XIV-XV en la Llotja de València (1985).

Quant al cartellisme, destaquen les sèries realitzades per a la Mostra de Cinema del Mediterrani (entre 1980 i 1985) o el cartell del Congrés Internacional d’Intel·lectuals i Artistes presidit per Octavio Paz en 1987. Una selecció dels seus millors treballs gràfics foren reunits a l’exposició 100 Carteles (1994), celebrada a Mèxic DF. En 1993, rebé el Premi Alfons Roig per la seua aportació a l’art contemporani. En 1997, el Ministeri de Cultura francès el nomenà Chevalier des Arts et des Lettres. De 1980 a 1995, dirigí la Sala Parpalló de la Diputació de València. Durant cinc dècades, Artur ha fet exposicions a l'Estat espanyol, USA, Mèxic, Alemanya, Xina, Romania, França. Hi ha obra seua a les col·leccions d’art contemporani del Museu de la Ciutat, a València, la Diputació de València, el Museu d'Art Contemporani de Sevilla, el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia, l’IVAM, el Museu de la Solidaritat Salvador Allende de Santiago de Xile, el Museu d’Art Modern de Wroclaw (Polònia), la Kunsthalle Lund (Suècia), el Centre Cultural Bancaixa de València, el Centre d'Art Àcentmètresducentredumonde de Perpinyà, la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma de Mallorca...

La col·laboració d’Artur amb Xàtiva ve de lluny. Als setanta, dissenyà el cartell de la I Setmana Cultural de l’Associació d'Amics de la Costera. Una de les primeres exposicions organitzada per aquesta entitat, a principis dels vuitanta, fou Bandera Bandera, sèrie de pintures, escultures, dibuixos i objectes realitzats per l'artista. Al catàleg col·laboraren personalitats com Trini Simó, Alfons Roig, Francesc Mira, Raimon, Josep Vicent Marqués, Vicent Andrés Estellés, Andreu Alfaro, Joan Fuster. Heras també és autor del disseny i les il·lustracions d'algunes publicacions d’Amics de la Costera —de les edicions de bibliòfil i butxaca del Xàtiva d'Andrés Estellés, posem per cas. Fins al dia 29 encara hi ha temps de visitar els edificis que alberguen la mostra Sura com el desig i el destí en la memòria, antològica d'Heras que suscita l'admiració de profans i especialistes. Trigarem a veure en Xàtiva altra exposició comparable. Potser alguns xativins ho ignoren, però Sura com el desig és assimilable als grans esdeveniments culturals internacionals.

(publicat a Levante-EMV, el 11/05/2019)