El quaranta aniversari d'Esquerra Unida del País Valencià

Té tot el sentit que s'organitzen a Xàtiva la celebració del quaranta aniversari d'Esquerra Unida del País Valencià i l'homenatge als seus antics dirigents. Dues circumstàncies, la imminència de les eleccions generals i l'excepció xativina a la pèssima situació de l'organització política hauran propiciat que la nostra estació d'autobusos siga un espai idoni per a festejar l'efemèride. EUPV és la federació d'Izquierda Unida al País Valencià. Nasqué, com la matriu espanyola, en 1986. Al principi, IU era una coalició de partits, però més tard esdevindria federació. Tanmateix, no és qüestió de perdre's en matisos, ni en qüestions onomàstiques. En el moment de la fundació, IU agrupà una constel·lació de partits i persones independents entorn del PCE; el 80% dels afiliats d'IU eren militants comunistes. La coalició ha esdevingut la carcassa que sosté el que queda del PCE, i del Partit Comunista del País Valencià en el cas de la federació autòctona, que no pogué utilitzar el seu nom actual fins a 1992, perquè ja existia una Esquerra Unida del País Valencià.

Cal recordar que aquella plataforma aglutinà distints grups i persones de l'esquerra nacionalista. L'embrió fou el Front d'Esquerra Nacionalista format principalment per tres grups d'àmbit local: Socialistes Independents de Xàtiva, Esquerra Independent de Castelló, de què formava part un dels líders, Vicent Pitarch, i Esquerra Unida de Gandia. Socialistes Independents es presentà en Xàtiva a les municipals de 1979. Jo, que figurava com a número 2 en la llista d'aquella agrupació, vaig tenir l'honor de ser regidor del primer ajuntament democràtic de Xàtiva després de la dictadura. Però tornem a l'actual Esquerra Unida. En les eleccions autonòmiques de 1995, amb Albert Taberner com a coordinador general, arribà al seu sostre electoral màxim, l'11,7% dels vots. En comicis posteriors, s'anà accentuant el declivi de la formació fins a quedar fora del parlament en 2023. Només ha tocat poder autonòmic en la desena legislatura. Va formar part del segon govern del Botànic; en 2019, s'havia presentat a les eleccions en coalició amb Podem.

Quatre dècades donen per a nombroses esdevinences polítiques. La primera s'escaigué en 1987. EUPV i Unitat del Poble Valencià, antecedent del Bloc Nacionalista, havien signat una aliança i van concórrer juntes a les autonòmiques. Però poc després es trencà el grup parlamentari i els dos diputats d'UPV, Pere Mayor i Aureli Ferrando, van passar al grup mixt. Jo era, des de 1983, regidor d'UPV a l'Ajuntament de Xàtiva. Mesos abans de les eleccions de 1987, havia renunciat l'acta; no era partidari de reeditar l'aliança amb EUPV a nivell local. Els fets em donarien la raó; la candidatura conjunta trauria menys vots que la llista d'UPV en 1983. Sovint, en política, dos i dos no sumen quatre. En 2007, nova coalició d'EUPV amb els nacionalistes sota la denominació Compromís pel País Valencià. Glòria Marcos va titllar de sicilians els electors, després que l'esquerra tragués un resultat molt decebedor. La baralla per una cadira al Consell d'Administració de RTVV fragmentaria el grup parlamentari i acceleraria una escissió en EUPV. Fou memorable l'escena de Glòria caient desmaiada al centre de l'hemicicle quan va perdre la condició de síndica del grup.

Els escindits, liderats per Mònica Oltra, Mireia Mollà i Joan Ribó, crearien Iniciativa del Poble Valencià, partit que s'alià amb el Bloc i els verds per a formar l'actual Compromís. En fi, com ja s'ha dit adés, en 2023, Unides Podem —aliança d'EUPV i Podem— sols obtingué el 3,44% dels vots i es quedà fora de les Corts. Mentre escric aquestes línies està negociant-se contra rellotge la unitat a l'esquerra del PSOE. Ignore com quedaran les coses al País Valencià; Compromís vol integrar en les seues llistes EUPV i Podem sense perdre identitat. El pacte és difícil; cal resoldre discòrdies internes, entre Iniciativa i Més, i oferir condicions satisfactòries a EUPV i Podem. Si s'aconsegueix la unitat, el votant valencià d'esquerres només haurà d'elegir entre la papereta del PSOE o la de Compromís. EUPV lluita per unes garrofes que —misteris insondables— semblen estar assegurades a Xàtiva. Segons el meu parer cal una tercera via entre la socialdemocràcia en baixa i el comunisme estèril. En els països del nostre entorn, el comunisme ha estat incapaç, durant vuitanta anys, d'obtenir algun objectiu remarcable. Però ara toca mirar el futur immediat.

(publicat a Levante-EMV, el 17/10/2026)

Lliurament dels premis

L'esquerra del pont aeri

¿Què és això de l'esquerra del PSOE? L'altre dia, vaig sentir una definició de Javier Aroca que em va fer gràcia. «L'esquerra alternativa al PSOE és el pont aeri: Sumar (en Madrid i voltants) i Comuns (a Barcelona i els seus entorns). Al pont aeri cal afegir el que queda d'Izquierda Unida i Podemos repartit per tota la península, és a dir, pràcticament res.» En realitat, aquesta definició no aporta cap novetat al que ja sabem. El moviment sorgit del 15-M, Podemos, era al principi un fenomen madrileny. Quatre dels sis líders de la famosa fotografia de Vistalegre (Juan Carlos Monedero, Luis Alegre, Íñigo Errejón i Pablo Iglesias) eren madrilenys. (Carolina Bescansa, nascuda a Galícia, ja treballava a la Universitat Complutense de Madrid.) Podemos es desintegrà. Sorgiren Más Madrid i Sumar. El grup madrileny, afectat pels personalismes i la burocratització, mals típics de molts partits, té unes perspectives electorals ben dolentes. Quant a Comuns, les expectatives no són massa diferents. Total: en comptes de front ampli, la unitat de l'esquerra podria dir-se pont aeri. Els personalismes es tradueixen en la intensa pugna per encapçalar la plataforma unitària.

A mi no em motiven algunes de les cares. Ada Colau, posem per cas, pactà amb Manuel Valls, de C's, per a no perdre l'alcaldia de Barcelona. Convé parar esment també en la burocratització. Els moviments ciutadans, quan esdevenen partits polítics, han de comptar amb seus, alliberats... Tot això costa molts diners. En formacions amb escàs horitzó electoral, les lluites per ocupar els primers llocs de les llistes tenen un component econòmic. En funció de les actes de diputat i el nombre de vots obtinguts, els partits i les coalicions reben unes subvencions públiques. Per tant, la batalla entre els grups d'esquerra és doble, per ocupar llocs de sortida i pel repartiment de les subvencions públiques. Tenim l'exemple d'Izquierda Unida. Ja fa temps que ha esdevingut un grup irrellevant. En les últimes autonòmiques valencianes, EU i Podem, que es van presentar juntament, només obtingueren un 3,44% dels vots i es quedaren fora de les Corts. Enguany, tant IU com Podemos també s'han quedat fora de les Corts de Castella i Lleó. I en altres comunitats autònomes, han obtingut percentatges de vot baixíssims. La seua incidència política és nul·la.

En fi, aquest és el panorama general, amb alguna excepció esparsa i honrosa. Izquierda Unida és realment una carcassa que aguanta el que queda del vell PCE. ¿Per què no es dissol? Tornem a l'economia. Caldria tancar totes les seus. Molta gent (els càrrecs institucionals, els treballadors de les seus...) es quedarien sense feina. IU lluita per sobreviure des de fa quasi dues dècades. Per això, s'ha anat integrant en les noves plataformes (Podemos, Sumar, Comuns). Tanmateix, això no ha suposat un augment de vots. Sovint, en política, dos i dos no sumen quatre. (També és cert que Podemos fou objecte d'una furibunda cacera per terra, mar i aire orquestrada per la dreta i l'estat profund.) ¿I qué passa amb les altres forces d'esquerra repartides per la resta de l'Estat? Distintes forces nacionalistes o regionalistes (Chunta Aragonesista, Adelante Andalucía, BNG, EH Bildu, ERC, Compromís...) solen ser hegemòniques —sovint de manera inapel·lable— en l'espai a l'esquerra del PSOE. Encara més, algun d'aquests grups ja ha fet el sorpasso al PSOE. Escoltant els mitjans de comunicació generalistes, qualsevol diria que la perifèria no existeix.

A les Espanyes perifèriques, la unitat de l'esquerra seria molt fàcil si els grups irrellevants que s'han esmentat adés negociaren alguna forma d'integració en els partits i les coalicions hegemòniques en cada territori i es deixaren de gaites —i això inclou Comuns. En definitiva, l'esquerra de Madrid i voltants s'ha de solucionar els seus problemes. No pot pretendre que li'ls solucionen els altres. Quan es parla d'unitat de l'esquerra per a frenar l'arribada de la ultradreta, caldria tenir present que el problema de divisió afecta principalment l'esquerra espanyola, més concretament la madrilenya. I ja cansa aqueixa pretensió que totes les nacions perifèriques de l'estat hagen de solucionar sempre els problemes del pont aeri. Els valencians tenim alguna experiència negativa al respecte; en les autonòmiques de 2023, l'aliança amb Sumar féu perdre a Compromís quasi cent mil vots i dos diputats. Ara, pensant que ens fa un favor als "perifèrics", el pont aeri vol decidir i encolomar-nos el líder suprem, Emilio Delgado —o la lideressa, Ada Colau. ¡Ja s'ho faran! Però és molt urgent que l'esquerreta espanyola es pose d'acord. I ha d'anar contra rellotge.

El numeret a què assistim aquests dies no convida a l'optimisme. Proliferen la falta d'acord, les postulacions personalistes, l'exposició pública de diferències... ¡Un circ que ha de cessar aviat! Serà difícil encoratjar els votants progressistes amb aquests espectacles. Els polítics d'esquerra han de connectar amb places i carrers. En realitat, la unitat de l'esquerra s'ha de construir, partint d'un acord genèric, circumscripció a circumscripció. El que es bo en una pot ser dolent en altra. Sovint, la pluralitat d'opcions permet aprofitar millor les distintes preferències de l'electorat. Però cal unir-se allà on la pluralitat de grupets afavorisca el PP i Vox. Cal arribar també a acords amb el PSOE. És una bona idea confeccionar llistes unitàries al Senat en què participe el PSOE. Tots els esforços seran pocs per a superar els vaticinis. La decisió de Pedro Sánchez de convocar eleccions anticipades respon a la lògica. Les perspectives de l'esquerra no anaven a millorar a curt termini. Però el desnonament i la mort d'una anciana, els decrets tombats per la dreta i la reacció del carrer han obert una finestra d'oportunitat. ¿Sabrà aprofitar-la el pont aeri?

9 d'Octubre més que mai

Junts, el partit dels propietaris

En política no solen fer-se moltes amistats. No em referisc només a les personals. Tampoc entre partits polítics no solen haver-hi vincles amicals. De vegades, se sent a dir que hi ha relacions fraternals entre aquesta i aquella formació. No dic que no, però serà un cas excepcional. En política manen la convinença, l'interès de classe, la ideologia, el càlcul electoral, l'aspiració de poder... En un moment determinat, la coincidència en algun d'aquests elements pot apropar els partits, però els apropaments solen ser conjunturals. Tan aviat com desapareix l'interès comú o la convinença del moment, es trenquen les relacions. L'amic d'ahir esdevé l'enemic d'avui. Hom podria pensar que Junts hauria d'estar molt agraït al PSOE; els socialistes s'han enemistat amb l'establishment per indultar els líders del procés i donar suport a la Llei d'Amnistia. Gràcies a aquesta, Puigdemont està a punt de tornar a Catalunya. L'expresident català dirà que el PSOE no hauria governat sense el suport de Junts, i que aquest suport havia de tenir contrapartides. Allò ben cert és que Junts ja va retirar fa temps el seu suport a les iniciatives legislatives del govern central.

Però molts (el PSOE, els periodistes, els tertulians) donaven per fet que el primer dels dos reials decrets per a frenar la pujada dels lloguers, aturar els desnonaments de les persones en situació de vulnerabilitat i posar ratlla als grans fons "voltors" anava a ser convalidat. Des del govern i el PSOE s'assegurava que s'havia pactat amb tots els grups del bloc d'investidura. Periodistes ben informats ho corroboraven. Portaveus de Sumar i Podemos remarcaven que s'havien fet massa concessions als de Puigdemont. Fins i tot Míriam Nogueras donava a entendre en un principi que el seu grup parlamentari votaria favorablement el primer decret. Dijous per la nit, Junts va soltar la bomba: anava a votar en contra dels dos reials decrets. Els socialistes han percebut açò com una traïció. Tornem al principi. Violar la fidelitat deguda o trair la confiança d'algú són coses que només poden passar entre amants, o entre amics íntims. I ja s'ha dit adés que no hi ha amics en política. Al cap i a la fi, els sobiranistes catalans també poden acusar Sánchez d'haver-los traït moltes vegades. En realitat, allò més interessant és saber els motius del canvi d'opinió de Junts.

¿Ha rebut ordres d'algú? Es pot contestar amb més preguntes: ¿Junts té algun deute? ¿Qui paga el lloguer del palauet de Puigdemont a Waterloo? ¿Qui va finançar el procés? Una teoria afirma que CaixaBank està darrere de la decisió de dijous. Altra teoria molt interessant apunta diverses SOCIMI controlades per capital israelià amb interessos immobiliaris a Catalunya. La hipòtesi és interessant perquè fica novament Israel al punt de mira. Que Netanyahu detesta Sánchez és cosa ben sabuda. El govern israelià no amaga les seues relacions amb les autoritats de Marroc, que el 30 de juliol van impulsar un episodi de guerra hibrida contra Espanya, i que anteriorment havien espiat Sánchez i alguns dels seus ministres amb Pegasus, software israelià. ¡Quines casualitats! Algú dirà que tot això són teories de la conspiració, però hi ha alternatives més simples. Dimarts passat, se celebrà al Palau Sant Jordi de Barcelona el sopar anual de la patronal Pimec. Hi eren presents molts empresaris i representants de la majoria d'institucions i partits catalans. Nogueras fou centre d'atenció. Neus Tomàs, periodista d'elDiario.es, contà el desenvolupament de l'acte.

Les crítiques contra els reials decrets van ser generalitzades. Pimec, la patronal més moderada, va reclamar que es garantiren la seguretat jurídica, la viabilitat econòmica i l'augment efectiu de l'oferta. Les crítiques més dures arribaren des de les Cambres de la Propietat de Catalunya, el Col·legi d'Administradors de Finques Barcelona-Lleida i la patronal Foment. El seu president, Josep Sánchez Llibre, digué que els decrets pretenien "socialitzar" la propietat privada: «És la propietat de milers de persones físiques que durant molts anys han estat estalviant per a tenir un complement de la seua pensió a través d'un habitatge de lloguer.» Quan li tocà el torn a Míriam Nogueras, la portaveu de Junts ja s'ho estava repensant. Havia negociat el primer decret, però va constatar que els sectors que representen els anomenats petits propietaris, ço és, els qui li tenen més afinitat electoral al partit de Puigdemont, refusaven ambdós decrets. L'argumentari amb què Nogueras justificà divendres següent, des de la tribuna del Congrés, el vot en contra als decrets va sortir dels rotlles del Palau Sant Jordi. I és que cal recordar que Junts és un partit de dretes.

També els alcaldes de la formació feren arribar el seu refús als decrets. Fins a dijous de matí, el govern de Madrid estava convençut que Junts respectaria allò pactat. ¿Per quin motiu es van tòrcer les coses? ¡Per interès, convinença i càlcul electoral! Junts havia de sumar i restar. Segons l'últim sondeig del Centre d'Estudis d'Opinió, per a molts electors catalans (el 62% de la CUP, el 53% dels Comuns, el 38% del PSC, el 34% d'ERC i el 20% de Junts) l'accés a la vivenda és el seu problema principal. (Entre els d'Aliança Catalana, que pot fer-li un sorpasso a Junts, la preocupació màxima és la immigració.) Conclusió: al 80% dels electors de Junts no li preocupa l'accés a l'habitatge, sinó les rendes. ¡Ni fidelitat, ni romanços! El partit dels propietaris ha pres la decisió que més li convenia. No volia que Sílvia Orriols l'acusés d'estar venut al PSOE. Els caps de Junts creuen que, tot i perdre algun vot a Barcelona en les generals, retindran molts a zones rurals si Aliança confirma que no va a presentar-s'hi. Tothom diu que el vot en contra dels decrets pot significar la desaparició de Junts, però els seus líders pensen que conservaran grup parlamentari a Madrid.

Històries d'una cruïlla

L'existència de gents sense sostre deriva també de la impossibilitat d'accés a l'habitatge digne, que angunia nombroses persones, especialment joves. Pot semblar que el fenomen no prolifera a Xàtiva, però sempre s'han vist a casa nostra molts casos —alguns ben cridaners— de captaires que se situen en determinats punts de la ciutat. Un dels més estratègics és la rodalia de la cruïlla de Baixada de l'Estació amb Gregorio Molina i Vicent Boix. El lloc dóna per a moltes xicotetes històries. En un dels cantons s'alça un bloc d'habitatges construït durant la dècada dels cinquanta segons disseny i plànols de l'arquitecte Joaquín Rieta Síster. Vaig escriure sobre aquest bloc en una columna anterior. Enfront, la finca que té una òptica als baixos s'edificà sobre el solar d'un antic molí. Al carrer Vicent Boix també hi havia un molí, el de Mompó. I prop, en Baixada de l'Estació, existí una fàbrica de gel i gasoses, La Moderna. En agost, quan era menut, passava per davant camí de l'estació. Els meus pares, els meus germans i jo anàvem a esperar el meu iaio.

Venia d'Algemesí en un d'aquells trens amb màquina de vapor i vagons de dos pisos. El de dalt era la imperial, amb baranes i sense finestres. (Qui hi viatjava s'omplia de sutge.) Quan pujàvem cap a l'Albereda, passàvem per davant del reixat de La Moderna. Donava a un pati enjardinat. Els ferros recolzaven en un mur baixet. Sempre hi havia asseguda una velleta pidolaire vestida de negre. Per la nit, quan tornàvem a l'estació per a prendre comiat del iaio, la vella seguia en el mateix lloc. Sempre hi era. En morir, se sabé que, malgrat dedicar-se a la mendicitat, amagava en el seu casinyot un dineral. Recorde vagament el comentari de mon pare. La doneta guardava vora un milió de pessetes, una fortuna en aquella època. Altre cas cridaner fou el de Roger Yate, anglès de Bristol. En 1996, va aparèixer per Xàtiva amb un saxo tenor. Interpretava meravellosament peces de jazz, bossa nova... Tocava al cantó d'Albereda Jaume I amb Carlos Sarthou, a Sant Francesc... Algunes nits, dormia en el seu cotxe, però no era exactament un sense sostre. Al seu país, havia treballat de mecànic i de pallasso músic en un circ. S'havia divorciat i li agradava molt viatjar.

El xativí Pau Ortolà, pianista, acabà fent amistat amb el saxofonista errant. Van formar un duo i arribaren a actuar en les nits de Montsant. L'enyorat Ramon Ortolà també organitzà un concert del duo al pati de sa casa, en plaça de l'Almàssera, al qual acudírem nombrosos amics. Al cap d'uns mesos, el bohemi desaparegué de la ciutat. Però donem un bot en el temps. A hores d'ara, pels voltants de la cruïlla que ja he citat continua la presència de gent sense sostre i captaires. Durant una bona temporada, a la façana d'un conegut supermercat de Vicent Boix demanava almoina un jove amb una bici i un gatet blanc i negre. (De vegades, hom podia veure també la parella de xic i moix al costat d'un establiment de quinieles i loteria de l'Albereda.) En realitat, el súper de Vicent Boix és un imant per als pidolaires. Sempre hi ha algun mendicant, home o dona. Al cantó d'Ausiàs March amb baixada de l'Estació, un home major barbut sol estar davant d'un bar molt concorregut. Seu a prendre alguna cosa. Porta tots els seus efectes en un carret.

Altre sense sostre acampa en Baixada de l'Estació, just davant l'edifici que ocupa el solar de la desapareguda fàbrica La Moderna. És polonès i sempre està acompanyat per un gossarro. Corre la veu que abandonà el seu país fugint d'un passat problemàtic amb la llei. Porta els seus efectes (estoreta o matalàs, sac de dormir, alguna manta, motxilla, etc.) en una carreta aparcada al costat d'una farola. Ivan —aquest és el seu nom— i la seua mascota solien seure en un banc del carrer. Això no agradava gens a alguns veïns, que arribaren a queixar-se a la policia local. Ara, Ivan i el gos seuen a terra davant la façana d'un supermercat que obre tots els dies de la setmana. El banc ja no està; la brigada el llevà per a donar espai a la terrassa d'una pastisseria. L'home, que és client del súper —amb el producte de les almoines hi compra aigua i menja— demana petits favors als empleats —que el deixen entrar al lavabo o que li fiquen una botella al frigorífic. Els empleats actuen com cal, amb humanitat, però uns pocs veïns segueixen sense estar contents. Veges. L'escriptura tendeix a poetitzar la realitat, però la vida d'algunes persones és molt dura.

(publicat a Levante-EMV, el 03/10/2026)

Acampada

 

 

Il·lustració de J R Mora

Dos decrets en comptes d'un

En una comunitat política, allò més natural és que els seus components tinguen idees distintes. Tots els ciutadans no pensen igual. Per això, la democràcia —la liberal, perquè cap altra ha reeixit fins ara— s'articula al voltant dels partits. La seua pluralitat permet que les diverses idees troben canals d'expressió i participació. Però dins dels partits es reprodueix el mateix fenomen de la diversitat —de fet, alguns permeten al seu si l'existència de corrents d'opinió. Cal atenir-se, doncs, a dos principis que garanteixen el funcionament de la democràcia, tant a l'interior dels grups polítics com al conjunt de la societat: cal formar majories per a poder governar i han de ser respectades les minories. Per tal d'aconseguir majories cal atenir-se també, molt sovint, a la regla del mínim comú denominador, és a dir, arribar a acords de mínims. Amb tanta pluralitat de maneres de pensar, seria impossible la formació de majories si tots s'encastellaren en les seues pretensions de màxims. Tot açò és pura teoria; en la pràctica, les situacions polítiques tenen de vegades tal grau de complexitat que resulta dificilíssim conciliar totes les posicions concurrents.

Tenim l'exemple actual de les mesures per a resoldre la greu crisi de l'habitatge. El desnonament d'una anciana de 87 anys que mai no havia deixat de pagar el lloguer del pis en què vivia ens ha menat a un punt d'inflexió. El govern anuncià un reial decret —anomenat Decreto Maricarmen, pel nom de l'anciana desnonada— per a frenar la pujada dels lloguers, aturar els desnonaments de persones en situació de vulnerabilitat i sense alternativa d'habitatge i posar ratlla als grans fons "voltors". El PSOE volia acollir-se a la regla del mínim comú denominador —en realitat, porta fent-ho des de l'any de la picor—, però els grups a la seua esquerra deien que ja n'hi havia prou. Sumar i, sobretot, Podemos s'han situat en una posició de màxims. El moviment social que encapçala el Sindicat d'Inquilines ha vist una finestra d'oportunitat per a redoblar la protesta i aconseguir avenços. Sumar, soci minoritari del govern, no vol restar al marge, perquè es juga la supervivència. Ha amenaçat amb mobilitzar-se contra el govern de què forma part. Però la consecució dels màxims és molt problemàtica; no acompanya gens l'aritmètica parlamentària.

A la banda dreta de la majoria d'investidura, ni Junts ni l'EAJ-PNV volen saber res dels màxims de l'esquerra i exigeixen, això sí, màxima protecció per als petits arrendataris. Molts d'ells deuen ser votants de les dues forces nacionalistes tant a Catalunya com a Euskadi. A més, Junts tem un possible sorpasso d'Aliança Catalana en les pròximes autonòmiques. Total: en comptes d'un, el Consell de Ministres ha aprovat dos Decretos Maricarmen. El primer estableix un mínim comú denominador, però no està assegurada la revalidació al Congrés; algun membre de la majoria d'investidura podria tombar-lo. El segon decret, que arreplega el màxim de l'esquerra alternativa i el Sindicat d'Inquilines —pròrroga indefinida dels lloguers— serà tombat amb tota seguretat. Podemos i els acampats a Puerta del Sol diuen que el govern ha fet trampa en trossejar el decret. ¿És que ignoren l'aritmètica parlamentària? No crec. Al sindicat tant se li'n dóna; creu que no es tornarà a presentar una finestra d'oportunitat tan favorable com l'actual en molt de temps. ¡O ara o mai! A més, deu tenir la percepció errònia de comptar amb més representació social de la real.

Quant a Podemos, les seues líders volen que els partits que voten en contra es retraten. És a dir, no hi ha cap intenció de solucionar el problema. Hi ha càlcul polític. Creuen que la derrota del govern els permetria quedar com el partit d'esquerra més coherent i que això garantiria la seua supervivència. Però alguns capítols històrics mostren que omplir els carrers de clamor social no garanteix el triomf de l'esquerra en les següents cites amb les urnes. Maig del seixanta-vuit n'és un exemple. Protestes i vagues es generalitzaren en nombroses universitats i liceus de París. Es convocà una vaga general d'estudiants a la qual s'adheriren milions de treballadors. De Gaulle dissolgué el parlament i va convocar eleccions anticipades. La situació revolucionària va finir tan ràpid com havia començat. Els treballadors, després d'haver aconseguit importants millores salarials, tornaren a la feina a petició del Partit Comunista i la CGT, sindicat d'esquerres. Els gaullistes obtingueren a les eleccions un triomf aclaparador. I recordem el clamor popular del 15-M de 2011 a la pell de brau. Rajoy obtingué majoria absoluta en les eleccions d'aquell any.

En fi, jo imagine que Podemos no col·laborarà a tombar el decret de mínims. N'hi ha prou que s'abstinga en la votació, si vol conservar la seua "puresa". Això de «com pitjor, millor» ja s'ha demostrat equivocat moltes vegades. L'escenari ideal seria una pròxima legislatura en què els diferents grups de l'esquerra sumen més vots parlamentaris que la dreta extrema i l'extrem dreta. En aqueix escenari, un govern al qual no li calgués el suport de grups de dreta com Junts podria enllestir una reforma ambiciosa de la legislació sobre habitatge. Però la possibilitat de reeditar un govern central d'esquerres sembla molt remota. Ho teníem tot (casos judicials, crisi a Ceuta...) i només faltava l'esclat del problema d'accés a l'habitatge que pateixen moltes persones, sobretot joves. Nombroses veus autoritzades han dit repetidament que aquest problema acabarà tombant les perspectives electorals de l'esquerra, si la majoria dels votants percep que l'actual govern no fa res per a solucionar-lo. La votació del pròxim divendres al Congrés és doncs molt important. ¿Algú creu que el PP i Vox van a resoldre el problema de l'habitatge? Convé no jugar amb foc.

Condol per la mort de Manuel Boix

Artur Heras en la memòria

El passat dia 10, ens deixà el grandíssim i admirat artista xativí Artur Heras. Bé que no fou una mort sobtada —els seus amics ja sabíem que patia una malaltia greu—, ¡impossible defugir la consternació! Lògicament s'ha escrit molt sobre la biografia artística d'Artur i sobre el sentit de la seua obra. Es corre, doncs, el risc de repetir-se. Jo mateix he escrit anteriorment molts textos en què, de manera directa o indirecta, he glossat la figura de l'amic traspassat. En març de 2025, va aparèixer en aquestes planes l'última columna que vaig dedicar a Artur amb motiu de la seua exposició "HALT! Imatges que pensen". Preferisc, per tant, evocar moments més personals, que són nombrosos. La meua coneixença de l'artista es produí a la fi dels setanta, però els contactes serien freqüents a partir de 1981. Aquell any, el grup nacionalista municipal de l'Ajuntament va editar una carpeta de gravats, El collar de la coloma, en què va col·laborar Artur. El seu gravat recordava les palmeres dels cartells de la Mostra de Cinema del Mediterrani dissenyats per ell.

En 1984, persones del mateix grup ens vam embarcar en un projecte nou; editàrem Homenatge Picasso, estoig amb vint gravats i vint-i-un poemes. Artur també hi participà. En aquesta ocasió, el seu gravat estava inspirat en el Monument a la Tercera Internacional, escultura de Vladimir Tatlin. Les nombroses consultes propiciaren una bona amistat. Artur em regalà una col·lecció de proves d'artista que documentava com havien anat evolucionant les planxes. Encara conserve aquell regal. Per aquella època, un amic comú, Toni Martínez, impulsà l'obertura d'una galeria d'art, Artrés, al carrer Sant Francesc. Artur ens visitava sovint. Hi hauria més ocasions, però, de trobar-se amb el creador xativí i de fer noves amistats. En 1985, per exemple, es publicà Ronda dels veïns de l'ermita, amb textos d'Alfons Roig i il·lustracions d'Heras. El llibre es presentaria a Xàtiva. En 1992, vaig estar per primera vegada en l'estudi d'Artur a Godella. M'acompanyà el fotògraf xativí Eduardo Francés, que volia fer una exposició de retrats d'artistes de Xàtiva. La mostra se celebraria l'any següent. Amics de la Costera patrocinà el catàleg titulat Ulls d'artista.

Vaig tornar a Godella en 2002. L'Associació d'Amics de la Costera —llavors presidida per mi—lliuraria a Raimon el títol de soci honorari i li obsequiaria un dibuix d'Artur que ell i jo havíem elegit en el seu estudi. Raimon i Artur tenien una estreta amistat. D'altra banda, els retrobaments amb l'artista serien continus els anys següents. Algun encontre fou certament cridaner. Il mondo è piccolino, diu el refrany italià. Un matí de març de 2009, em trobava a Fiumicino, aeroport de Roma. Passejava esperant l'hora per a prendre un vol cap a València. De sobte, vaig ataüllar una parella que caminava cap a mi. En estar més a prop, ens vam reconèixer. Eren Artur i la seua dona. «Ximo, ¿què fas per ací?», em va preguntar amb un somrís. Ens vam encaixar les mans. «Vinc de passar uns dies a Nàpols i torne a casa. ¿I tu?», li vaig preguntar al meu torn. «Hem estat veient com va una exposició a Roma.» Aquell mateix any 2009, vam coincidir de nou al paranimf del carrer de la Nau en l'acte de lliurament de la medalla d’or de la Universitat de València al nostre paisà Raimon. D'altra banda, Artur també venia a Xàtiva a presentar llibres.

Recorde bé la presentació en 2010, patrocinada per Amics de la Costera, de Madame Leonarda, a la Casa de Cultura. Jo vaig ser l'introductor de l'acte. També recorde una nit grata de març de 2019 a Pozuelo de Alarcón. Inelcom presentava les noves adquisicions per a la seua col·lecció d'art. Vicent Quilis m'havia convidat a assistir-hi. Vaig compartir vetllada amb amics de Xàtiva: Artur Heras, Patricia Bolinches, Xavi Sellés... Dies després, s'inaugurà l'antològica "Sura com el desig i el destí en la memòria". En juliol es presentaria a la Casa de Cultura Ribera i jo, un diari. I arribem a 2025. "HALT! Imatges que pensen" fou la darrera gran exposició del l'artista a casa nostra. Durant la inauguració, ja em va dir que no es trobava bé. L'11 de maig, dia de cloenda de la mostra, ens vam veure, xerràrem, ens abraçàrem i ens férem una foto junts. La presentació de Todas las tardes son una sola, carpeta d'obra gràfica d'Artur a partir de poemes de Hans Gebser, brindà l'última ocasió d'encaixar-nos les mans. Ja no ens tornaríem a veure més. Dolor i tristor.

(publicat a Levante-EMV, el 19/09/2026)

La veritable diana és Sánchez

Fins ara, assistíem atònits a la judialització de la política interna espanyola. Des del procés, una part minoritària de la judicatura marca l'agenda política. És només un 10% de tots els jutges, però està instal·lat als principals òrgans jurisdiccionals: Tribunal Suprem, Audiència Nacional, tribunals superiors de les comunitats autònomes i audiències provincials. A més, aquest 10% de jutges és bàsicament conservador o directament d'extrema dreta. A la majoria de la professió judicial li tocà el nas l'aprovació d'algunes lleis —especialment la d'amnistia—, però només els qui ocupen llocs clau poden fer alguna cosa al respecte. (Això no impedeix que també puguen haver-hi llops solitaris al conjunt de tots els jutges i els fiscals.) Essencialment, el seu objectiu és enderrocar el govern presidit per Pedro Sánchez. La part alta del sistema judicial delera que arribe un govern de dreta extrema i extrema dreta. Per tant, ha posat mà a l'obra. Això explica que la majoria dels membres del grup haja oblidat la missió d'impartir justícia imparcialment i es dedique a fer política, com demostren moltes decisions judicials preses en els últims temps.

La ingerència dels jutges en assumptes estrictament polítics dinamita la separació de poders pròpia de tota democràcia liberal; els jutges usurpen funcions que corresponen exclusivament al legislatiu i constrenyen l'acció de l'executiu. Portada a l'extrem, la situació pot desembocar en un veritable "govern dels jutges" —en una juristocràcia, segons expressió de Daniel Innerarity. Com s'ha dit al principi, la judicialització només afectava els assumptes interns. Però tenim una novetat; La magistrada de l'Audiència Nacional María Tardón —antiga tinent d'alcalde del PP a l'Ajuntament de Madrid— ha decidit d'intervenir en política exterior. Ha obert una instrucció per a investigar presumptes delictes relacionats amb l'entrada d'immigrants en Ceuta el passat 30 de juliol. La magistrada aprecia provisionalment un delicte contra la pau o la independència de l'Estat, un delicte contra els drets de ciutadans estrangers en connexió amb homicidis i lesions imprudents i un possible delicte d'organització criminal. En un post anterior, ja vaig reflexionar sobre la manera de prendre totes les decisions importants a Marroc, una monarquia autocràtica.

El rei Mohammed VI té poders plens. Com el control migratori afecta la sobirania i la seguretat nacionals, les grans decisions en la matèria solen dependre del Ministeri de l'Interior i, en última instància, del Palau Reial. En la camarilla del monarca, el Makhzen, hi ha tres personatges amb molt de poder: Fouad Ali el-Himma, cap del gabinet del rei, Yassine Mansouri, cap dels serveis d'intel·ligència i Abdellatif Hammouchi, cap de la policia nacional. La magistrada explica que l'organització criminal tenia cinc nivells. Identifica clarament els integrants dels tres primers: la gent que entrà en Ceuta, els dinamitzadors de les xarxes socials i els policies no uniformats i els gendarmes que canalitzaren el fluix de persones), però desconeix la identitat dels membres dels nivells quatre i cinc: els planificadors de l'incident i la persona que donà les ordres. Ignore com s'ho farà per a investigar sobre el terreny, a Marroc. Però anem a ficar-nos creatius. Imaginem que la instructora descobreix que Mohammed VI o algun dels seus homes de confiança —Fouad Ali el-Himma, posem per cas— és el cap de l'organització criminal. ¿Què pensarà fer Tardón?

¡Vaja paperot! ¿Dictarà un acte de presó per a poder sol·licitar-ne l'extradició? ¿Segons l'article 826.3 de la Llei d'Enjudiciament Criminal, només pot demanar-se l'extradició dels estrangers que debiendo ser juzgados en España se hubiesen refugiado en un país que no sea el suyo. ¡Ha! ¿Aprofitaria la magistrada una de les moltes estades de Mohammed VI en un palau seu a París? Impossible; els caps d'Estat en exercici gaudeixen d'immunitat. D'altra banda, un dels delictes que investiga la instructora (contra la pau o la independència de l'Estat) es presta a la polèmica. Un dels trets de la guerra híbrida —o conflicte a la Zona Grisa— és que se situa sota el llindar de la guerra convencional. No hi ha declaració de guerra, ni arriba a produir-se atac armat. Per tant, el presumpte delicte té difícil encaix a l'article 590 del Codi Penal. Damunt, la Constitució estableix que s'exclouen de l'extradició els delictes polítics. I per a embolicar encara més la troca, és presumible que la part acusada passe de tot. Jo no crec que la casa reial o el govern de Marroc pense designar advocats defensors. La jutge no podrà enviar cap notificació als acusats.

Si no fos pels morts i la crisi humanitària, el panorama semblaria de pel·lícula dels germans Marx. Les diligències prèvies haurien d'haver acabat en l'arxiu de la causa. Perquè, a més, el supòsit dels paràgrafs anteriors rebentaria les relacions diplomàtiques amb el país veí. Pedro Sánchez i el cercle més pròxim dels seus ministres deuen saber més del que diuen. Però Sánchez i Albares, responsables en última instància de la política exterior espanyola, han decidit per ara no inculpar cap autoritat marroquina. Hi ha bones raons per a mantenir aquesta estratègia. Si et baralles amb el teu país veí, ¿com vas a tornar-li després milers d'immigrants entrats en Ceuta de manera irregular? No convé trencar relacions diplomàtiques amb Marroc; l'entrada massiva del 30 de juliol es podria repetir corregida i augmentada. (Davant d'allaus d'immigrants, les fronteres de Ceuta i Melilla són pràcticament indefensables per mitjans convencionals, i les autoritats de Marroc ho saben.) Una hostilitat total amb Marroc dinamitaria tota cooperació econòmica i en matèria de seguretat —contra el terrorisme gihadista, per exemple. No ens convé estar a males amb el veí del sud.

Hi ha múltiples llaços comercials amb Marroc. Una ruptura de relacions posaria en perill moltes exportacions al país veí, milions d'euros invertits per empreses espanyoles i milers de llocs de treball a casa nostra. I no podem oblidar els marroquins que viuen a Espanya (1.200.000, quasi dos-cents mil dels quals tenen nacionalitat espanyola). Pagarien els plats trencats. Augmentaria el racisme de què ja són víctimes. Tardón li pot fer un bon forat a la política exterior espanyola. Potser, ¡li és igual! Fins ara, Núñez Feijóo havia tingut certa contenció. Però ja carrega contra les autoritats de Marroc sense embuts. Sembla ignorar completament els interessos d'Estat. Si no és que... Un xicotet fragment de l'acte de la magistrada podria ser la clau: ...habrán de investigarse todas las actuaciones que tienen lugar en territorio español relacionadas con tal entrada masiva [...], tales como la articulación de adecuados medios de respuesta en el territorio español, en relación con la información y alertas de su posible acaecimiento, y la incidencia que estas actuaciones hubieran podido tener en los efectos producidos por esta entrada masiva. Mmm.

¡La diana no és Marroc, sinó Sánchez! La instructora diu que la investigació de les conductes amb rellevància penal ha d'abastar tota participació susceptible d'integrar qualsevol tipus de responsabilitat criminal d'acord amb els criteris establerts als articles 10 a 12 i 27 a 29 del Codi Penal. En altres paraules: vol investigar si el govern espanyol féu el que tocava. Article 10: Son delitos las [...] omisiones dolosas o imprudentes penadas por la ley. Article 11: Los delitos que consistan en la producción de un resultado sólo se entenderán cometidos por omisión cuando la no evitación del mismo, al infringir un especial deber jurídico del autor, equivalga [...] a su causación. Les dretes estan entestades a asseure Sánchez en la banqueta dels acusats del Tribunal Suprem. Però també haurien de seure-hi els ministres de l'Interior i Defensa, responsables de la seguretat i defensa de fronteres. L'acusació equivaldria a dir que sabien el que anava a passar i no feren el que tocava per a impedir-ho. ¡El discurs D'Abascal i Núñez Feijóo! En una situació de normalitat democràtica, això seria somniar truites. Però amb alguns jutges, tot és possible.

El vessant estratègic de l'assumpte

En una entrada anterior recordava que, segons les enquestes, entre el 70 i el 75% dels espanyols opina que Ceuta i Melilla són tan espanyoles com Sevilla o Sòria. Margarita Robles, ministra de Defensa, diu que són españolísimas. El 25 o 30% opina que són colònies, no sap què contestar o és indiferent. Es pot suposar que molts nacionalistes gallecs, bascos, catalans o valencians seran indiferents o pensaran que aqueixes ciutats són colònies. Al cap i a la fi, els valencians —posem per cas— rebem del centralisme de matriu castellana un tracte de colònia (espoli fiscal, negació a la restitució del dret foral...). Que Ceuta i Melilla són españolas mucho españolas és un dels mites més consolidat del nacionalisme banal espanyol. En realitat, l'una ciutat i l'altra van ser possessions de la Corona de Castella. La Corona d'Aragó no hi pintava res. També és normal que el sentiment espanyol siga majoritari en els dos llocs; entre els seus residents d'ascendència hispànica hi ha funcionaris de distints àmbits i llurs famílies (membres de l'exèrcit i els cossos i forces de seguretat —en actiu o jubilats—, sanitaris, docents, personal de jutjats, de correus...).

Fins i tot hi ha gent d'ascendència magrebina que serveix a les files de l'exèrcit espanyol. Ceuta i Melilla gaudeixen de règim fiscal especial i els funcionaris destinats tenen un plus en els seus emoluments. Això les fa molt atractives des del punt de vista econòmic. Però s'ha d'incloure en el debat sobre l'espanyolitat o la marroquinitat de les dues places —especialment de Ceuta— el factor estratègic. Atès que l'OTAN passa per problemes —Donald Trump ha amenaçat amb una retirada de forces nord-americanes d'aquells països europeus que no es pleguen als interessos de Washington—, es parla sovint de la creació d'una defensa europea, per a evitar dependre dels EUA. El Regne Unit, que ja no pertany a la UE, controla una banda de l'estret de Gibraltar. Espanya controla l'altra des de Ceuta. Els EUA i Israel preferirien que el control de la banda sud passés a mans de Marroc, país amb què mantenen unes excel·lents relacions. El regne alauita ha subscrit els Acords d'Abraham, firmats entre Israel i diversos països àrabs, i Israel subministra material i tecnologia a les forces armades i la intel·ligència de Marroc. ¡Ha! ¡El famós Pegasus!

És evident que un imperi marroquí governat de manera autocràtica i que abaste tot el nord-oest d'Àfrica (que controle regions de Mali i Algèria, el Sàhara Occidental, tota Mauritània, Ceuta i Melilla) seria molt ben vist per Israel i els EUA, que controlarien indirectament tot el trànsit per la Mediterrània —de la flota russa, per exemple—, una enorme quantitat de matèries primeres i bona cosa de tot allò que es cou en una gran zona potencialment conflictiva del continent africà. De pas, vedarien l'accés de Xina a la regió i farien la guitza a Europa. ¿Ha pensat algú, a Brussel·les, en la importància de Ceuta per a un projecte europeu de defensa comuna? El següent objectiu de Marroc podrien ser les Illes Canàries. I ja que parlem de les illes, encara no està feta la partició d'aigües territorials entre Canàries i el Sàhara Occidental. Atès que, segons les Nacions Unides, aquest territori està pendent de descolonització, cap govern espanyol, del signe que siga, no hauria d'acordar la partió amb Marroc, ignorant els drets legítims de la població sahrauí. Per a Rabat, les Illes Canàries serien la cirereta del pastís, però això és, a hores d'ara, somniar truites.

Tanmateix, el raonament del règim alauita seria el mateix que fa servir per a reivindicar Ceuta i Melilla. «Com les illes estan en Àfrica i enfront de les costes del Sàhara Occidental, doncs han de pertànyer a Marroc.» En fi, Ceuta i Melilla tenen molt mala defensa davant atacs militars o entrades massives de civils. Només la pressió de la UE sobre Rabat i una defensa europea forta podrien ser dissuasives. Com Regne Unit se sol decantar tradicionalment a favor dels interessos de l'anglosfera, als vint-i-set socis europeus els hauria d'interessar el control del sud de l'estret de Gibraltar. Cal suposar que la diplomàcia espanyola tindrà entre els seus objectius convèncer Europa de la importància de Ceuta i Melilla. Però ja se sap que la UE manca de política exterior comuna i coherent. No aconsegueix mantenir una posició ferma davant Israel. I si els feixistes es fan amb el control de molts governs europeus... ¿Denunciar l'absència de drets i llibertats en Marroc? ¿Reconsiderar els acords de Brussel·les amb Rabat? No ho veig gens probable, perquè alguns estats —França, per exemple— hi tenen massa interessos econòmics. I Marroc ho sap.

Ens ha deixat Artur Heras

El traspàs d'un lluitador per la sanitat pública

Dissabte i diumenge proppassats, ens vam acomiadar del benvolgut amic Paco Martínez, xativí, metge jubilat i militant socialista. En desembre, hauria fet setanta-cinc anys. Tenia un gran amor a la seua ciutat. Al tanatori, un company embolcallà el cos amb la bandera xativina i hi diposità una rosa, com s'acostuma a fer quan mor una persona que ha tingut acta de regidor socialista a l'Ajuntament de Xàtiva. Molts ho ignoraran, però Francesc Martínez Grau arribà a ser mestre. Acabà els estudis de Magisteri en 1971 amb accés directe al cos de mestres de primària, gràcies a un expedient brillat. Després d'exercir la docència provisionalment a Massanassa i Tavernes Blanques, obtindria destinació definitiva en una escola de la Vall de Gallinera. Intentà fer una permuta, perquè s'havia matriculat en el tercer curs de la carrera de Medicina. Volia ser metge. Finalment, la docència duraria poc. Els pares li aconsellaren que demanés l'excedència en el cos de mestres i es dediqués plenament als estudis en la facultat. Va obtenir el títol de llicenciat en Medicina i Cirurgia en 1977. Havia fet pràctiques a l'especialitat d'anestèsia. Encara no existia el MIR.

 

Durant un temps, prestà els seus serveis d'anestesista a alguns metges de Xàtiva (Joaquín Vila, Antonio Saiz...). En febrer de 1979, aprovà les oposicions de metge inspector i fou destinat a les illes Canàries, on també exercí interinament un càrrec directiu a la delegació en Gran Canària de l'INP. Molts amics valencians l'encoratjaven perquè demanés trasllat a casa nostra. Finalment, el destinarien a Gandia on va ser director de l'hospital Sant Francesc de Borja. En 1982, el director general de l'Insalud nomenà Paco director de l'ambulatori i els centres hospitalaris de Xàtiva. El nou hospital no tenia nom ni equipament. Paco s'encarregà bàsicament de gestionar la dotació d'una infraestructura sanitària que ja havia costat dos mil milions de pessetes. Amb l'ajuda d'un administrador, hagué de gestionar mil milions més per a l'equipament. Abans de la inauguració, Paco Martínez tornaria a Gandia. És interessant recordar la figura del doctor Joaquín Colomer, catedràtic de Pediatria a la Universitat de València, de la qual va ser rector entre 1979 i 1984.

Colomer també seria deu anys Conseller de Sanitat de la Generalitat Valenciana, durant les tres últimes legislatures del socialista Joan Lerma. Amb Colomer es produí la transferència de les competències sanitàries a la Generalitat i es van consolidar les bases de l'actual sistema de salut valencià. S'impulsà el nou model d'atenció primària i es modernitzà la xarxa assistencial amb la construcció d'uns cent-cinquanta centres de salut i la reforma d'alguns dels principals hospitals —el Clínic de València, per exemple. En aquest context s'inaugurà el Lluís Alcanyís en 1984, amb un acte presidit per Ernest Lluch. Més endavant, s'obriria el nou centre d'atenció primària d'Ausiàs March. Paco seria nomenat director general d'Assistència Hospitalària i Especialitats Mèdiques. Després, director del Clínic i director del Doctor Peset entre 1988 i 1993. (Ja s'havia afiliat al PSPV-PSOE en aquell temps.) Tancà la seua carrera professional com a cap d'inspecció de serveis sanitaris a Gandia, on romangué fins a la jubilació. Però l'amic finat també participà a la política local. Va ser regidor de l'Ajuntament de Xàtiva durant dos períodes municipals, de 1991 a 1998.

En el primer, sent alcalde Miquel Calabuig, Paco va ser membre de la comissió de sanitat. En el segon, ja a l'oposició, exercí funcions de portaveu del grup socialista. En definitiva, el nostre benvolgut amic fou un treballador incansable en pro de la ciutat i de la sanitat pública. Després de la jubilació, vindria l'etapa de dedicació a la família i als amics. De vegades, me'l trobava per Baixada de l'Estació i em deia: «Me'n vaig a València, que he de tenir compte dels meus néts.» També el veia passejant amb la germana, a la qual li calia companyia perquè es refeia d'una malaltia. Paco era un dels assidus als esmorzars de dissabte d'un grup d'amics en què m'incloc. Jo tenia una relació especial amb ell. Sovint, quan he dedicat les meues columnes quinzenals als problemes de la sanitat local —vostès n'hauran llegit alguna—, Paco era una de les millors fonts d'informació. En fi, ha marxat massa d'hora i ha deixat família (dona, fills, néts, germans i altres parents) i amics pròxims sumits al desconsol. Mai no oblidarem la bonhomia de Paco Martínez.

(publicat a Levante-EMV, el 10/09/2026)

De més grosses se n'han vistes

Hi ha aspectes cridaners en l'arribada massiva de marroquins a Ceuta el dia 30 de juliol. Alguns indicis mostraren que, entre la multitud, podia haver-hi agents de la intel·ligència marroquina. Potser volien obtenir informació sobre la seguretat a la part fronterera ceutí i testar la resposta de les autoritats espanyoles. En tot cas, l'arribada simultània de desenes de milers de persones molt difícilment podria haver-se produït sense un important desplegament logístic. Sembla que camioners i taxistes —no les màfies— feren el seu agost. Si tota l'operació fou orquestrada per l'entorn —el Makhzen— del rei Mohammed VI, ¿quin n'era l'objectiu? Un d'ells seria actualitzar les reivindicacions sobre Ceuta i Melilla, on el 50% de la població amb nacionalitat espanyola té ascendència hispànica. (A Melilla, però, els antropònims musulmans ja superen els cristians.) Marroc somnia que els seus plans d'annexar-se les ciutats arribaran a bon port si la immensa majoria de residents té orígens marroquins. Però res no convida a pensar que els nacionals espanyols d'ascendència magrebina preferisquen viure sota la monarquia autocràtica alauita.

En 1967, els habitants de Gibraltar havien de decidir, mitjançant un referèndum, si preferien estar sota la sobirania del Regne Unit o d'Espanya, és a dir, si preferien democràcia o dictadura. Ja se sap quina fou la resposta. D'altra banda, per bé que es reclame anticolonialista, Marroc es una potència colonial que envaí, ocupà, annexà i colonitzà il·legalment —a partir de la darreria de 1975— gran part del territori de la República Àrab Sahrauí Democràtica, estat membre de la Unió Africana. Aquesta vasta zona d'Àfrica està reconeguda per Nacions Unides com territori no autònom. El govern de Marroc construí un mur que aïlla la franja controlada pel Polisario. Fins ara, només EUA i Israel havien reconegut oficialment el Sàhara Occidental com part dels territoris de sobirania marroquina. Si algun dia, les autoritats del règim alauita aconseguiren d'annexar-se Ceuta i Melilla per mitjà d'una acció semblant a la Marxa Verda de 1975, podrien repetir-se episodis ja viscuts al Sàhara; Marroc forçaria la migració massiva des d'altres zones del país per a alterar el cens i impedir la més mínima vel·leïtat autonomista de les dues ciutats.

Cal suposar que molts residents, tant d'ascendència hispànica com magrebina, ja haurien marxat gradualment. (En previsió d'aital escenari, el govern espanyol de torn ja hauria d'haver negociat prèviament compensacions econòmiques per a totes les persones que hagueren perdut les seues possessions.) Semblen escenaris de política ficció, però de més grosses se n'han vistes. Potser només la reacció de la Unió Europea frena les intencions marroquines. A hores d'ara, la UE és el principal soci comercial de Marroc, i aquest i Algèria, els majors socis comercials de la UE al nord d'Àfrica. La UE és també el major inversor estranger a Marroc. Espanya ocupa un lloc destacat en aquestes relacions. Molts dels productes marroquins que vénen a Europa passen per territori espanyol. Però tot açò canviarà. Marroc diversifica la seua economia i millora les seues infraestructures. Ja està exportant als EUA quasi tot el fosfat obtingut il·legalment del Sàhara Occidental. En cas d'un conflicte entre Espanya i Marroc no es podria confiar massa en el suport d'algun soci europeu —de França, per exemple, que té molts interessos econòmics en Marroc.

Com que la Unió Europea ha subcontractat a Marroc de manera infame —com ja ho va fer amb Turquia— el control de les seues fronteres, Marroc té la paella pel mànec. Aquests dies, polítics i tertulians debaten quina cosa fer. Uns creuen que el govern hauria d'haver-se mostrat més dur. Podria haver pres diverses mesures: protestar per l'incident; reconsiderar el suport a la proposta de Marroc sobre el Sàhara Occidental... Hi ha qui va més lluny; exigeix demanar a la FIFA que el país veí no siga seu del pròxim mundial de futbol. Altres, en canvi, pensen que Sánchez i els seus ministres fan bé de mossegar-se la llengua; si es tesa massa, la corda es pot trencar. De fet, el PP i Vox tampoc no carreguen directament contra Mohammed VI; esperen governar aviat i no volen tenir problemes. ¡Bonic dilema! Certament, contemporitzar no ha servit de res fins ara. Rabat juga la basa de la paciència infinita. Creu que les figues cauran quan siguen madures. Sánchez degué pensar que comprava tranquil·litat donant suport a un pla marroquí gens creïble sobre el Sàhara Occidental presentat en 2007: sobirania sobre el territori i un estatus autonòmic.

España considera la propuesta de autonomía de Marruecos respecto al Sáhara Occidental como la base más seria, creíble y realista para la resolución de la disputa, deia la carta enviada per Sánchez a Mohammed VI. El govern d'esquerres deixà tirats els sahrauís, que fins a 1975 havien tingut DNI espanyol. El Sàhara Occidental era una província espanyola. Els historiadors han explicat que el llavors príncep Juan Carlos —Franco agonitzava— va negociar amb Henry Kissinger. EUA donarien suport a la monarquia espanyola si es lliurava el Sáhara Occidental a Marroc. Després vindria la Marxa Verda, en què es veieren algunes banderes nord-americanes, i la cessió de la província sense atendre les aspiracions d'independència dels sahrauís. ¿Ha tingut utilitat la submissió dels governs espanyols al Marroc? No. Per això, hi ha partidaris de la línia dura. «Perdut per perdut, la manta al coll», diuen. Crec que s'hi arriba tard. A més, prendre cap mesura contra Rabat sense suport de la Unió Europea potser no portaria enlloc. Això sí, alguns ministres feien el bleda en comptes de tancar la boca. Dir que Marroc és un soci fiable... ¡Ha!