Exposició de Gómez Aranda

Viatjant per terres normandes

A finals de juliol s'anunciava la publicació de Derrota Perpètua, obra de Guillem Llin, Carles Senso, Ximo Vidal i Salvador Català. El llibre recopila la biografia de quaranta-nou veïns de la Costera, la Vall d’Albaida i la Canal de Navarrés víctimes dels camps nazis d'extermini. Quasi tots eren republicans o simples reclutes forçats que marxaren a l'exili i foren reclosos en camps de refugiats. Per tal de fugir-ne, s'allistaren en les Companyies de Treballadors Estrangers. La seua peripècia fou ben trista; la capitulació de França provocà la captura i l'enviament a camps de concentració com Mauthausen o Gusen. La majoria no sobrevisqué. A finals d'agost, aquestes planes també evocaren la figura d'Amado Granell, tinent de la novena companyia, la Nueve, de la Segona Divisió Blindada del general Leclerc. La novena, formada bàsicament per republicans espanyols, aconseguí de prendre l'Ajuntament de París el 24 d'agost de 1944. La capital seria definitivament alliberada dels invasors alemanys. Granell, nascut a Borriana i mort a Sueca en 1972, fou el primer oficial de les Forces Franceses Lliures (FFL) que trepitjà els despatxos de l'alcaldia parisenca. Valencians en un episodi històric de màxima transcendència.

La casualitat volgué que jo estigués el passat dia 24 d'agost en Omaha Beach, Bloody Omaha, en què més de 4.000 soldats —uns 3.000 nord-americans i uns 1.200 alemanys— van perdre la vida el 6 de juny de 1944, durant el Desembarcament de Normandia. L'episodi, que ha estat recreat per pel·lícules com El dia més llarg o Salvar el soldat Ryan, fou l'inici del final de l'Alemanya nazi. Malgrat les destrosses patides a causa de les guerres, Normandia, terra de remots orígens víkings, conserva grans tresors històrics i artístics, molts declarats patrimoni mundial per la UNESCO. Destaquen sobretot els monuments religiosos: les grans catedrals de Coutances, Bayeux, Rouen —tantes vegades pintada per Claude Monet—; les antigues abadies de Mont-Saint-Michel, Jumièges, Caen, Rouen, Fécamp. Els viatgers poden contemplar nuclis urbans i pobles amb abundants mostres d'arquitectura tradicional: Rouen, Pont-l'Évêque, Pont-Audemer —vila plena de canals—, Honfleur... Els paisatges costaners i els pobles de pescadors són ben bonics.

Els penya-segats, les agulles i els arcs de la Costa d'Alabastre, que s'estenen a banda i banda de la petita vila d'Étretat, deixen en els viatgers una impressió inesborrable. La Porte d'Amont i la Porte d'Aval serviren d'inspiració a pintors (Gustave Courbet, Claude Monet, Eugène Boudin) i escriptors (Guy de Maupassant, Gustave Flaubert, Maurice Leblanc). Les platges de Trouville i Deauville remeten a Marcel Proust, la Belle Époque, els banys de mar, les curses de cavalls i els inicis del fenomen turístic. El port d'Honfleur, anomenat Vieux Bassin, està voltat de cases amb entramats de fusta en les façanes i una església també de fusta, Santa Caterina. És d'obligada visita el Centre Guillem el Conqueridor. Exposa el Tapís de Bayeux, peça brodada d'uns setanta metres de llargària que narra la batalla de Hastings i la conquesta d'Anglaterra per les hosts normandes l'any 1066. I açò em porta de nou als escenaris del Desembarcament de Normandia. En Sword Beach (nom xifrat), al nord de Caen, també arribaren unitats de les FFL.

El passat dia 24, vaig camejar per les platges que s'estenen entre Vierville-sur-Mer i Colleville-sur-Mer. Hi queden restes dels ports artificials que construïren els enginyers militars aliats. Al sector de Saint-Laurent-sur-Mer s'ha erigit un monument, Les Braves, en memòria dels soldats morts. La població compta amb el Museu Memorial d'Omaha Beach. Em vaig allargar fins a la Pointe du Hoc, per a veure les fortificacions alemanyes. Vaig visitar La Cambe, el cementiri on estan soterrats els alemanys morts en la batalla, i l'enorme cementiri nord-americà de Colleville-sur-Mer, on descansen uns 20.000 soldats, el fill del president Theodore Roosevelt entre ells. Ara, pensant en les víctimes dels camps nazis (veïns d'Ontinyent, Castelló de Rugat, Pobla del Duc, Aielo, Fontanars, Agullent, Ràfol de Salem, Xàtiva, Canals, Llanera, Moixent, Vallada, Quesa, Bolbaite, Chella, Enguera, Anna), em pregunte si hi hauria xativins o naturals de les nostres comarques entre els soldats de la França Lliure que desembarcaren a Normandia.

(publicat a Levante-EMV, el 15/09/2018)

La boda dels Prínceps de Squillace

Pel maig de 1494, se celebrà la boda de Jofré, fill d'Alexandre VI, amb Sança d'Aragó, filla del rei Alfons II de Nàpols i la seua amant Trogia Gazzela. Els joves foren nomenats Prínceps de Squillace. Sança era major que el marit i, pel que sembla, una dona de fortes passions. Segons els testimonis, el jove consumà la nit de noces de forma ben airosa, la qual cosa provocà la satisfacció del pontífex. També el jove duc de Gandia, Joan I, va donar bones notícies al papa: va nàixer el seu primer fill, el futur duc Joan II. Tanmateix, el primer duc, que s'avorria mortalment a Gandia, sol·licità permís de son pare per a tornar a Roma. En 1496, deixà la dona embarassada del segon fill i acudí de nou a Itàlia. Mentrestant, el seu germà Cèsar havia estat nomenat cardenal i arquebisbe de València.

La promoció del 69

Uns quants homes i unes poques dones estem embarcats en els preparatius d'una celebració, el cinquantenari de la promoció de batxillers del 69. Ja fa temps, l'impulsor i l'ànima de la idea, Emilio Sala, creà un blog que batejà amb l'expressió "Els del 69", en al·lusió a l'any en què vam acabar els nostres estudis d'ensenyança secundària. Aquesta pàgina d'Internet servia, al principi, per a penjar fotos antigues, donar notícia d'alguna efemèride i deixar constància de les activitats d'un grupet, una mena de comissió permanent, que es reunia de tant en tant per a jugar un partit de futbol i dinar. Amb el temps —les cames començaven a pesar—, va desaparèixer el futbol i van sobreviure els esmorzars i el dinars. Començà a quallar la idea de celebrar el cinquantenari com cal. A través d'una xarxa social, el grup promotor aconseguí d'aglutinar antics estudiants de procedència diversa (l'institut Josep de Ribera, el col·legi de les dominiques i el Claret). El punt d'unió d'uns quants d'aquells alumnes fou el Curs Preuniversitari, el Preu, que vam estudiar a les aules del Josep de Ribera durant el curs 1969-1970. Allí, uns i altres férem noves amistats.

També sortiren parelles de promesos. Jo mateix vaig conèixer la meua dona a l'institut. Per tant, aquest centre acadèmic és, en certa mesura, una mena d'alma mater de tots nosaltres. La nostra promoció és aclaparadorament masculina; a mitjan dècada dels seixanta eren poques les xiques que estudiaven ensenyaments secundaris. (Avui, la truita s'ha girat.) Hi havia ben poques aules mixtes. A l'institut, xics i xiques de batxillerat elemental seien en aules separades. En sisè, es reunien durant les hores de matèries específiques de ciències o lletres, però se separaven durant les classes de comunes. Sols era totalment mixt el grup d'anglès. Quant als col·legis religiosos, eren exclusivament masculins o femenins. Per tant, durant el Curs Preuniversitari, molts de nosaltres, xics i xiques, seguérem junts per primera vegada. Encara que, ben pensat, això és un dir. Recorde molt bé les classes d'assignatures comunes: deu xiques en primera fila, amb les seues faldilles prisades, i trenta-cinc xics darrere. Tots vestíem l'uniforme preceptiu. I tot açò es pot predicar també de les promocions immediatament anteriors i posteriors a la nostra.

La fornada del 69 nodrí tota mena d'oficis, ocupacions i professions. Ha proporcionat docents dels diferents nivells d'estudis —primaris, secundaris i universitaris—, algun assessor financer, metges de diverses especialitats, infermers i infermeres, farmacèutics, un general de brigada de l'exèrcit, escriptors, un marí, advocats, dentistes, empresaris, psicòlegs, periodistes, arquitectes, policies. Manolo Miralles, membre dels grups Al Tall i Musicants, també és part de la fornada, bé que estudià el batxillerat a València. Jo diria que els del 69 hem deixat el llistó ben alt. Altre tret que ens caracteritza és la pluralitat ideològica. En les eleccions municipals de 1983, les llistes que obtingueren representació a l'Ajuntament de Xàtiva —del PSOE, AP i UPV— foren encapçalades per Miquel Calabuig, que seria elegit alcalde, Eduardo Nicolau i jo, els tres pertanyents a la promoció. La llista d'alcaldes, regidors, diputats —provincials i autonòmics— i altres càrrecs polítics que compartiren aules en la nostra ciutat fins a 1969 és molt extensa.

Em venen al cap diversos noms: Joaquín Llácer, alcalde de Sellent, Juanma Sancarlos, regidor d'EUPV al consistori xativí, Fernando Giner —alcalde de Vallada, president de la Diputació entre 1999 i 2007, i diputat autonòmic—, Emilio Llopis, alcalde del Genovés, Rafa Vila, alcalde de Novetlè. Naturalment, la diversitat d'idees i la presumpta implicació d'alguns en afers tèrbols han estat a punt de suscitar friccions en el grup, però els del 69 solem solucionar el contrast amb molta elegància. Al cap i a la fi, vam ser companys de penalitats i d'alegries durant les nostres adolescència i joventut. Ens entresaludem amb cordialitat quan ens retrobem. En 1994, ja vam celebrar, amb presència de molts antics professors, el vint-i-cinc aniversari de la promoció. Llavors, encara estàvem en plena activitat. (Ara, quasi tots hem passat a la condició d'emèrits.) Totes les persones que vam completar els estudis de batxillerat i el preuniversitari els anys 69 i 70 —fins i tot aquelles que marxaren fora o no els acabaren— ens anem retrobant a poc a poc.

(publicat a Levante-EMV, el 01/09/2018)

Els valencians a Roma: parents, amics i jueus

Durant el pontificat d'Alexandre VI, Roma s'omplí novament de valencians. Acudiren, per exemple, els metges Gaspar Torrella i Pere Pintor, autors de sengles tractats sobre la pesta i el mal francés. Diversos familiars, com ara Joan LLopis, Joan de Castre-Pinós, Joan de Castellar, Jaume Serra, Bartomeu Martí i Francesc Lloris, foren nomenats cardenals. També foren elevats al cardenalat, els parents del cercle més íntim: Joan de Borja el Vell, Joan de Borja i Pere Lluís de Borja, fills de Joana de Montcada, i el cosí Francesc de Borja (probable fill de Calixt III). Dos nebots, Guillem Ramon i Roderic, foren nomenats capitans de la guàrdia pontifícia. Per últim, molts jueus i conversos (o "marrans" de conversió dubtosa) foren acollits a Roma. Açò desfermà les ires de Ferran d'Aragó, trameses per l'ambaixador Lope de Haro. Tanmateix, el papa es mostrà tan tolerant amb els jueus (s'ha de tenir present que eren una font d'ingressos substanciosos), que ell mateix fou titllat de marrà. El pontífex no feia massa cas d'aquestes enraonies.

Piazza della Pilotta i Via della Pilotta a Roma, llocs on es jugaven partides de pilota

Seixanta-sis fires

Seixanta-sis. Ni més ni menys. Aqueix és el número de fires que he viscut. Com és natural, no tinc memòria de tantes. Les primeres que recorde són de finals dels cinquanta, quan tenia ja ús de raó. Hi ha escenes difícils d'oblidar. Com aquella en què es veu arribar pel reial de la fira una xica tota vestida de blanc, una veritable reina als ulls d'un infant, acompanyada d'un home uniformat —amb jaqueta blanca plena d'insígnies, camisa blava i pantalons foscos— que, temps després, vaig saber qui era: l'alcalde Eugenio Blasco. Un cop a la tribuna, la primera autoritat xativina començava el seu discurs amb la inevitable cobla que tots i totes se sabien com el parenostre: ¡Setabenses de Játiva i forasteros que venís de fuera! El segon dia de fira era el més important per a mi. El 16 d'agost se celebrava la festivitat de Sant Joaquim. A la família hi havia tres Ximos: el meu iaio d'Algemesí, mon pare i jo. Per tant, festivàvem ritualment l'onomàstica. (En 1969, l'Església, sense consultar-nos, traslladaria el dia del nostre patró al 26 de juliol.) De bon matí, anàvem a l'estació. El tren en què venia el iaio arribava xiulant i esbufegant.

Recorde la locomotora de vapor i els vagons de dos pisos. (Alguns lectors també recordaran que el nivell superior rebia el nom d'imperial.) Tan aviat com baixava del tren, el iaio ens portava a l'Albereda per a firar-nos —una pistola com les dels protagonistes de pel·lícules de l'Oest, una rèplica a escala del Renault Quatre-Quatre, que calia friccionar contra el terra, una escopeta. Ell es comprava un gaiato. Ens allargàvem fins a la fira del bestiar; el meu iaio Ximo era llaurador. Hi havia molts gitanos. Després, tota la família marxava a casa, al barri del Carme, per a dinar i, sobretot, jugar. Transcorrien els dies de fira. Alguna nit, perquè els pares pogueren anar a les vetllades del Casino Setabense, els meus germans i jo dormíem a cals avis materns, en el Banc d'Espanya —actual Ajuntament. (L'avi, que era ordenança del banc, hi tenia habitatge.) Durant els anys seixanta i setanta, la fira oficial s'expandia per davant i per darrere. En realitat durava quasi un mes. A primeries d'agost, ja s'instal·laven, al primer tram de l'Avinguda de Selgas, les guinguetes municipals, en què venien torró, ametlles garapinyades o ensucrades, fruits secs...

A final de mes encara quedaven barracons de palmitos i parades en què es podien adquirir estris per a la llar: vaixelles, cassoles, coberts, paelles, càntirs... Els melons, d'Alger i tot l'any, el cotó de sucre, l'orxata i les atraccions per a menuts i joves —cavallets, cotxes de xoc, rodes— també eren clàssics d'agost que tardaven a desaparèixer de l'Albereda. En fi, van arribar els últims anys del franquisme i va desaparèixer el meu interès per certs aspectes de la fira. En canvi, van nàixer altres afanys. Ara, era jo qui volia entrar als balls del Setabense, però Batiste, el porter, m'ho impedia. «¿Tens carnet de soci?», em preguntava desdenyós. No, no en tenia. Vaig fer divuit fires i coses que abans m'havien passat desapercebudes començaren a desvetllar la meua curiositat: els salons de pintura i fotografia, el teatre... Durant la Transició van prendre volada el Festival de la Cançó i la protesta pels saraus tancats que organitzaven els últims edils franquistes. La confusió del moment era gran; aquests mateixos edils permetien cartells amb la senyera quadribarrada. Avui, això seria motiu d'un enorme altercat polític. Sovint, pense que hem anat arrere.

A partir de 1979, les meues col·laboracions en el llibre de la fira van ser freqüents. La primera provocà la distribució d'un pamflet elaborat per un grup d'esquerra que havien deixat fora del consistori les eleccions locals de març, les primeres democràtiques celebrades després de la dictadura. Alguna vegada, durant la meua etapa com a regidor, vaig formar part de la Comissió de Fira. L'any 1984, em van encomanar l'organització dels diversos concursos d'arts plàstiques. Se m'acudí una idea ben bonica, el muntatge d'una mostra d'escultura al pati de l'Almodí. Quant al teatre, en aquelles enyorades fires dels vuitanta es programaven bones obres. Em ve al cap la representació d'Antaviana pel grup Dagoll Dagom. (El govern d'esquerres no oblidava, però, espectacles amb molta acceptació popular, com ara la sarsuela.) Vaig viure de ben a prop les protestes que suscità la inclusió d'experiments en les cloendes. I s'anaren succeint fires fins a completar les seixanta-sis que hem complit alguns lectors i jo. ¡I pensem veure moltes més!

(publicat a Levante-EMV, el 18/08/2018)