Solidaritat amb Ceuta i insults a Sánchez

Ceuta és un element cabdal del nacionalisme banal espanyol. Segons els sondeigs, més del 70% dels ciutadans de l'Estat consideren que Ceuta i Melilla són ciutats tan espanyoles com Granada o Sòria. Si es fes una enquesta a Xàtiva, el resultat seria possiblement el mateix. A més, aquest sentiment és transversal. Això vol dir que no el professen només els simpatitzants del PP, Vox i altres grups ultres. Molts militants i votants del PSOE —no debades es diu Partido Socialista Obrero "Español"— i d'altres formacions d'esquerres experimenten el mateix sentiment. Ara bé, la dreta instrumentalitza molt millor que l'esquerra els diferents símbols del nacionalisme banal. La dreta fa temps que s'apropià de la bandera rojigualda, per exemple. La Federació Espanyola de Municipis i Províncies convocà concentracions de solidaritat amb la població ceutí, sumida en un estat de gran angúnia a causa de l'entrada massiva d'immigrants en Ceuta el dia 30 de juliol. En una situació de normalitat, tots els partits estatals s'haurien sumat a la convocatòria.

Però som lluny de la normalitat. Els ciutadans de les Espanyes estan dividits i polaritzats en dos extrems. Una alcaldessa del PP presideix la FEMP. El seu partit no volia només solidaritzar-se amb els ceutís. També tenia intenció d'arremetre contra el govern de Pedro Sánchez. En altre ambient, tots els partits centralistes de l'arc parlamentari s'haurien reunit per a firmar un pacte d'estat i col·laborar ensems en la ràpida solució del problema, sobretot humanitari. Evidentment, el govern ha tardat a reaccionar, però jo també trobe evident que el PP està bloquejant la solució de la crisi. La llei diu que els menors no acompanyats entrats en Ceuta no poden ser tornats de manera automàtica al seu país. Haurien de ser repartits entre les diverses comunitats autònomes. Però llevat d'alguna excepció honrosa, les comunitats en què governa la dreta no volen acollir-los. El PP i Vox demanen la tornada immediata dels adults, cosa que la legalitat vigent tampoc no permet. El govern de Ceuta, presidit per Juan Jesús Vivas, és renitent a proporcionar espais d'acollida (pavellons poliesportius, per exemple) mentre es tramiten els expedients d'expulsió.

Presenciem un teatre de l'absurd; Núñez Feijóo viatja a Ceuta i, acompanyat del president ceutí, proclama que la ciutat està a la vora de la saturació per culpa del govern central que no fa res, però amaga que la saturació —l'olla a punt d'esclatar— perdria pressió si les autonomies que governa el PP, que també és el partit del president de Ceuta, foren solidàries. En altres casos d'emergència —riuades, incendis— no hi ha problema a proporcionar allotjament provisional en poliesportius i altres instal·lacions municipals, però la cosa canvia si cal donar aixopluc a uns immigrants pobres. Els ultres s'han dedicat fins i tot a cremar cabanes i tendes precàries en una platja i a impedir el repartiment d'aliments. Total: fa l'efecte que el PP no està interessat a baixar la tensió en Ceuta. Vol que la corda es tese, que la situació esclate. Així tindrà altra eina —creu que definitiva— per a enderrocar el govern. La dreta acusa Sánchez de traïció. Lògicament, la cúpula del PSOE demanà a tots els seus càrrecs que no secundaren la convocatòria de la FEMP.

Alguns alcaldes socialistes van acatar la directriu, però altres, per convicció o pel cost electoral que pot implicar deixar en mans exclusives de la dreta la causa de Ceuta, transcendental per al nacionalisme banal espanyol, ignoraren el consell de Ferraz. ¡Bromes, les justetes! En un ple de l'Ajuntament de Xàtiva, hi hagué trifulga; el PP i Vox havien presentat una moció perquè tot el consistori se sumés a la crida de la FEMP, però els grups del PSOE i Xàtiva Unida la rebutjaren. Finalment, dimecres se celebrà la concentració davant l'Ajuntament, únicament secundada per les dretes locals. S'hi van aplegar uns centenars de persones, algunes amb la rojigualda o la samarreta de la selecció espanyola de futbol. Com calia esperar, les consignes de solidaritat amb Ceuta s'entremesclaren amb crits ja rituals en qualsevol aplec de la dreta: ¡Pedro Sánchez, hijo de puta!, ¡Gobierno, dimisión! En diverses ciutats de l'Estat, el seguiment de les concentracions fou multitudinari. ¡Estava cantat! Era presumible també que els fatxes protagonitzaren incidents —atacs a periodistes, per exemple. La dreta sap instrumentalitzar molt bé l'espanyolisme banal.

(publicat a Levante-EMV, el 05/09/2026)

L'informe

Jo crec que pràcticament tothom ja sap a hores d'ara que Marroc, per acció o per omissió, tingué alguna cosa a veure amb l'entrada massiva d'immigrants en Ceuta, encara que el govern espanyol negue la responsabilitat del govern marroquí. En política, cal mesurar les paraules. Sánchez i alguns dels seus ministres les mesuren. Diuen insistentment que no hi ha proves sòlides de moment. I afegeixen que, si arriben a aparèixer, hi haurà conseqüències, s'actuarà amb contundència. Jo he reflexionat anteriorment sobre la possibilitat que ni el rei alauita ni el seu govern hagen tingut res a veure amb l'afer. Mohammed VI estava ocupat en els actes de celebració de la diada del tron. Seria un membre del Makhzen (la cort del rei) qui hauria impulsat o tolerat, sense una ordre expressa del monarca, l'entrada d'immigrants a Ceuta. Cal notar que no s'ha de confondre el govern marroquí (format per ministres presidits pel primer d'ells) amb el Makhzen. Si aquesta explicació resultés certa, Sánchez tindria raó quan nega responsabilitat al govern de Marroc, bé que això siga filar massa prim. Però ha sorgit una novetat, un informe que assenyala a Marroc.

Aquest informe, filtrat a El Español —sempre estem amunt i avall amb filtracions policials que no s'haurien de produir— fou redactat per policies del Centre Nacional d'Immigració i Fronteres (el CENIF) a petició de la jutge de l'Audiència Nacional María Tardón, que fa les indagacions preliminars per a veure si hi ha indicis de delicte en l'entrada massiva d'immigrants i admet a tràmit una denúncia del partit extraparlamentari d'extrema dreta Iustitia Europa. ¡Altre episodi de judicialització de la política! La magistrada suscita dubtes quant a la seua imparcialitat; fou regidora del PP a Madrid. ¿Introdueix alguna novetat l'informe? No. Cal dir que el CENIF no té agents sobre el terreny a Marroc. L'informe no és un avís del que anava a passar; s'ha redactat a posteriori. Els redactors del text s'han basat en vídeos que circulen per les xarxes i en informacions aparegudes als mitjans, però no aporten cap prova de la responsabilitat d'alguna autoritat marroquina, ni citen fonts fiables. Així i tot, trauen conclusions que ja havien tret molts polítics i periodistes. Recordem que les conclusions no són cosa de la policia judicial. Traure-les correspon només als jutges.

Vídeos com el d'un grup de joves baixant d'un camió davant de l'aparent immutabilitat d'un gendarme, que s'han fet virals a les xarxes, ja han estat analitzats per plataformes de verificació i podrien significar el contrari del que aparenten. Potser el gendarme marroquí hauria detingut el camió abans d'arribar a Tetuan des de Tànger, encara molt lluny de la frontera —a onze hores a peu—, i hauria obligat els joves a baixar, impedint que arribaren a Ceuta. Damunt, el cap del CENIF és un antic assessor d'Eugenio Pino, cap de la "policia patriòtica" del PP durant el primer govern de Mariano Rajoy. Es tracta del comissari principal David Agorreta. Com que la magistrada ordenà al CENIF que no revelés als superiors del ministeri de l'Interior les dades de l'informe, s'ha suscitat una polèmica jurídica. ¿És aplicable el deure de reserva quan encara no ha començat la instrucció penal? ¿Preval la Llei d'Enjudiciament Criminal sobre la Llei 36/2015 de Seguretat Nacional? En tot cas, ¿per què el CENIF no li havia proporcionat al ministeri la informació de què disposava? El ministre Marlaska li ho preguntà per escrit al director general de la policia.

També ha preguntat a la presidenta del CGPJ si Tardón actua correctament. Preguntes ocioses; l'informe no descobreix cap cosa que no fos ja sabuda. I el ministre hauria d'haver suposat quina anava a ser la resposta d'Isabel Perelló. En definitiva, sembla que un jutjat d'instrucció de l'AN pot posar potes enlaire seguretat nacional i serveis d'intel·ligència —bé que per ara no s'haja arribat tan lluny. Però el ciutadà corrent també pot fer-se preguntes. ¿Com és que Marlaska, ministre de l'Interior des de fa temps, no controla els seus subordinats? Sabem que vàries coses juntes (denúncia de l'extrema dreta, magistrada afí al PP, comissari poc fiable, informe policial filtrat) s'entenen millor. ¿Assistim a un nou episodi de lawfare? El PP i Vox anuncien que volen seure Sánchez davant del Tribunal Suprem, acusat d'alta traïció. Es veia venir. Nombrosos analistes ho havien pronosticat: la dreta no tindria prou amb la dona i el germà. El següent de la llista anava a ser el mateix Sánchez. I pel que es veu, tant en la Policia Nacional com en la Guàrdia Civil, que depenen del ministre Marlaska, hi ha agents que es presten gustosament a "fabricar" material inculpatori.

A la dreta, l'informe policial li ve de perles. Si la cosa rutllés amb normalitat, les indagacions de Tardón haurien d'acabar en arxiu. Calen molta imaginació i molta mala llet per a voler aplicar a Sánchez l'article 102 de la Constitució. Una cosa és retreure-li manca de reflexos i flegma per a gestionar la crisi, i altra ben distinta, acusar-lo de traïció. Article 102, 2 de la CE: Si la acusación fuere por traición o por cualquier delito contra la seguridad del Estado [...], sólo podrá ser planteada por iniciativa de la cuarta parte de los miembros del Congreso, y con la aprobación de la mayoría absoluta del mismo. ¿Què s'entendria per traïció? Que Sánchez s'hagués corromput, que sabés que Marroc preparava un "atac" i hagués ordenat als ministres de l'Interior i Defensa que el permeteren, o que l'ordre fos conseqüència d'alguna mena de xantatge per part de Rabat. És a dir, caldria imputar també dos ministres. ¡Política ficció! Però vist com actuen certs jutges... ¡Mare meua, fins on hem arribat! Apartat 3 del nateix article: La prerrogativa real de gracia no será aplicable a ninguno de los supuestos del presente artículo. ¡Uf! Sánchez no podria ser indultat.

¿Qui està darrere?

¿Qui fou el responsable de l'entrada massiva d'estrangers a Ceuta el 30 de juliol? Fins ara, hem tingut dues versions del mateix fet. Una nega responsabilitat a Rabat. Altra dóna per fet que les autoritats de Marroc mogueren el fils. La part socialista del govern és la principal defensora de la primera versió, bé que també mantinga alguns dubtes. Els defensors de la segona són molts mitjans de comunicació i l'altre soci de govern. ¿Quina de les versions és més encertada? Com sol passar, la veritat pot estar repartida. En tot cas, consultar diferents mitjans és la millor manera de conèixer l'estat de la qüestió. Tots tindrien una part de raó. Enric Juliana, adjunt a la direcció de La Vanguardia, diu que encara no hi ha una resposta certa, inapel·lable i compartida per tothom. Després d'haver consultat fonts marroquines, Carlota Pérez, d'ABC, troba difícil de creure que el govern marroquí no sabés res. La seua capacitat de monitorar les xarxes socials és enorme. Està demostrat. Com el control migratori afecta la sobirania i la seguretat nacionals, les grans decisions en la matèria solen dependre del Ministeri de l'Interior i, en última instància, del Palau Reial.

Costa d'imaginar que les autoritats centrals desconegueren la relaxació del control fronterer en una zona tan sensible com Ceuta. Els ministres de Sumar també tenen sospites sobre l'actuació marroquina. La ministra de Joventut, Sira Rego, va dir després de l'entrada massiva del dia 30: «És incomprensible que setanta mil persones es moguen sense que Marroc sàpiga alguna cosa.» Segons Mónica García, ministra de Sanitat, és evident que Marroc té responsabilitat. Convindria explicar com es prenen les decisions importants a Marroc. El rei Mohammed VI té poders plens. Controla el poder executiu, el poder legislatiu i el poder judicial. Nomena ministres i no es pren cap decisió clau sense la seua vènia. El rei té una gran influència en l'impuls i la redacció de les lleis i nomena els jutges, controlant directament les altes instàncies judicials. Atès que passa moltíssimes temporades fora del seu país, especialment a París —els marroquins li diuen el rei absent—, ¿com és possible que faça tanta feina? És que no la fa. Té una camarilla, el Makhzen, formada per persones de la seua absoluta confiança que decideixen molts afers en nom del rei.

Destaquen tres persones: Fouad Ali el-Himma, conegut com el virrei, home d'enorme poder en palau (antic company d'escola del rei); Yassine Mansouri, cap dels serveis d'intel·ligència (també fou company d'escola del rei); Abdellatif Hammouchi, cap de la policia nacional. Al si del Makhzen hi ha veritables lluites de poder. Tots els membres de la camarilla volen comptar amb el màxim favor del monarca. En conflictes anteriors amb Espanya es va donar el cas que un membre del Makhzen hagués decidit pel seu compte desencadenar una acció (l'ocupació de l'illa de Perejil, l'entrada de deu mil immigrants en Ceuta i Melilla en 2021), perquè Mohammed VI havia fet algun comentari en veu alta mostrant el seu descontentament amb el govern espanyol. A bou passat, sembla que el rei mostrà el seu enuig amb la decisió presa pels seus subordinats en l'afer de Perejil. Enguany, es podrien haver repetit les mateixes circumstàncies. El rei hauria mostrat públicament el seu disgust pel viatge de Pedro Sánchez a Algèria i algun membre de la camarilla decidí de donar llum verda a l'entrada massiva d'immigrants en Ceuta el 30 de juliol.

Possiblement, el responsable de donar via lliure a l'incident coneixia que uns missatges cridant a travessar la frontera espanyola s'havien propagat vertiginosament en les xarxes socials i decidí deixar fer. Potser la crida havia sorgit de grups de la generació Z que ja protagonitzaren en 2025 protestes generalitzades contra el govern marroquí. Aquest va desencadenar una forta repressió. De fet, la policia espanyola està investigant uns dotze o catorze joves del moviment Z que han entrat en Ceuta, perquè sospita que han esdevingut líders dels immigrants que encara hi romanen. Al monarca alauita tampoc no li ha agradat gens l'episodi; donà una imatge pèssima de Marroc just el dia en què se celebrava la festa del tron. Mentre el rei pronunciava un discurs exalçant la gran modernització assolida per Marroc, unes vuitanta mil persones en volien fugir. D'altra banda, l'incident se n'anà de les mans. Els responsables de permetre l'entrada a Ceuta degueren pensar que el nombre de fugitius no seria tan elevat. Però tornem a l'inici. elDiario.es ha explicat els diversos arguments esgrimits pel govern espanyol per a negar la responsabilitat de Marroc.

Bolaños diu que no existeix cap prova que Marroc impulsés l'entrada massiva. Per al govern, alguns elements no quadren amb crisis anteriors. Quan Marroc ha utilitzat la frontera com arma diplomàtica, ho ha admès obertament. En l'entrada de 2021, quan el líder del Polisario Brahim Ghali estava hospitalitzat a Logronyo, en Rabat ni tan sols agafaven el telèfon. Quan ho van fer, fou per a explicar la raó del que havia passat. Tampoc no quadra la data; la crisi succeí mentre el rei feia un discurs en què parlava de la gran modernització de Marroc. El tema dels menors és especialment delicat. Son sus hijos. Lo que nos dicen es que quieren que vuelvan a Marruecos y están haciendo todo lo posible para que así sea, explica una font del govern a elDiario.es. Tant Albares com Marlaska remarquen dos factors que palesen la bona fe marroquina: d'una banda, les facilitats al retorn àgil i ordenat de la gran majoria dels qui havien entrat; d'altra, el fracàs de la següent crida a la immigració irregular anunciada en xarxes socials per al 15 d'agost, avortada gràcies a la cooperació marroquina. En fi, mentre no hi haja una versió única, cadascú sabrà.

Alguns policies fan por

En un país democràtic, una persona honrada no hauria de tenir por al passar pel costat d'un policia, perquè aquest té la funció de protegir els ciutadans. Si no és el cas, si hom sent la necessitat de travessar el carrer cap a la vorera d'enfront en veure un policia, alguna cosa falla en el funcionament democràtic. Imaginem que un jove camina amb una estelada o una ikurriña en direcció a l'estadi d'una ciutat valenciana qualsevol, per a veure un partit entre l'equip local i l'Athletic de Bilbao o el Barça. De sobte, ataülla uns policies antiavalots situats uns metres més endavant. ¿Què fa? ¿Continua el seu camí tranquil·lament, amaga la bandera, travessa el carrer o fa les últimes dues accions alhora? En un país veritablement democràtic, la pregunta seria ociosa; el jove continuaria el seu camí tranquil·lament i no passaria res. En Espanya, la pregunta és pertinent. La presència policial no tranquil·litzarà el xic, sinó que li suscitarà una sensació d'inseguretat. Als EUA passa el mateix quan les persones de color es topen amb la policia. Qualsevol mare afroamericana els aconsellarà als seus fill que s'esquitllen quan vegen la policia.

Encara més: moltes famílies afroamericanes saben per experiència que les coses poden acabar malament si truquen a la policia per a demanar ajuda davant d'algun incident. S'ha de tenir por sobretot a la policia antiavalots. En Espanya la funció de combatre els disturbis correspon a les UIP (Unitats d'Intervenció Policial). Ja tenim experiència de com actuen: guant de seda quan els avalots són protagonitzats per la ultradreta espanyola —tenim un exemple ben recent a Ceuta— i violència desproporcionada contra els nacionalistes o l'esquerra. També tenim alguns exemples recents: la mestra jubilada llançada a terra durant la vaga d'ensenyants o l'adolescent apallissat a Elx per exhibir una estelada. Això no passa sols en les Espanyes. En altres estats europeus, la policia ha agredit gent per exhibir la bandera palestina en protestes contra Israel. Ja és habitual que estats "democràtics" recórreguen als antiavalots per a dissoldre manifestacions i protestes pacífiques contra el mateix estat, o que aquest considere "inconvenients" perquè posen en solfa la ideologia dominant. També pot rebre algú aliè a les protestes per passar pel lloc equivocat.

Hi ha una dada cridanera. En Espanya, les UIP foren creades per José Luis Corcuera, el ministre de l'Interior del govern de Felipe González que va impulsar la llei de la patada en la puerta. Les UIP foren les encarregades de repartir llenya a destra i a sinistra en Catalunya l'1 d'octubre de 2017. Se'ls entrena amb aquest objectiu. Poden haver-hi excepcions, però hom sospita que els "armaris" que s'enrolen en aquestes unitats ho fan perquè els va la marxa. Haurien d'actuar amb moderació i proporcionalitat. Però això és només en teoria. En la pràctica, els excessos estan a l'ordre del dia. Recordem l'entrada salvatge de la UIP a l'IES Pau Claris per a prendre urnes i paperassa. El procedir forassenyat d'uns policies acostumats a exercir la violència, monopoli de l'Estat, depèn de dos factors: de la seua ideologia i del seny dels caps que comanden les unitats. Alguns signes indiquen que molts antiavalots són de dretes i nacionalistes espanyols acèrrims. No troben cap problema a trepitjar gent d'esquerra i catalans secessionistes. I entre els caps de les unitats deu haver-hi veritables extremistes. Per tant, és lògic que alguns policies facen por.

Descobrir Amèrica per enèsima vegada

La majoria parlamentària reaccionària de les Corts ha introduït una "reforma" en la legislació educativa a través d'una esmena de Vox a la Llei d'Acompanyament dels Pressupostos. Pretén donar una nova funció a la inspecció educativa: vetllar per la neutralitat ideològica en les aules i actuar contra l'adoctrinament als centres educatius. ¿Noves funcions? Alguns es pensen que han descobert Amèrica per primera vegada, però el continent ja fou "trobat" fa temps pels europeus. Primerament no és cap novetat que la inspecció haja d'investigar denúncies aïllades d'actituds sectàries per part d'algun docent. Jo no he conegut cap episodi d'aquesta mena. En tot cas, però, no calia cap reforma legislativa per a una finalitat que ja contemplava la norma. L'obsessió de la dreta pel suposat adoctrinament que practiquen els mestres no és nova. El PP ja va declarar la guerra a l'Educació per a la Ciutadania. L'eliminà tan aviat com va poder. Abans, l'havia boicotejat obligant a impartir-la en anglès. Com els docents de la matèria podien no ser competents en la llengua de Shakespeare, s'arribà a l'extrem d'ordenar que estigueren acompanyats per un professor d'anglès.

Tampoc no són noves la sospita generalitzada, ni la mania que tot el professorat de l'educació pública és d'esquerres i catalanista. Això no respon a la realitat. Hi ha ensenyants d'esquerres, de dretes i indiferents. Ja fa molts anys que em vaig jubilar, però encara recorde que vaig conviure amb docents de dretes en distintes destinacions. Es diu que el PP i Vox instauren una "policia de l'educació" per a promoure l'autocensura. ¡Cap novetat! No sé si la cosa haurà canviat, però en els meus temps d'activitat docent, la prudència excessiva campava en nombroses aules. No s'hi debatia cap tema candent, ni s'hi parlava de política, no fos cas que... En l'assignatura d'Història, era freqüent que no s'arribés al final del temari. Per tant, molts alumnes no tenien ni idea de la II República, ni del cop militar del 18 de juliol, ni de la Guerra Civil, ni de la dictadura franquista. Els companys s'escudaven en la manca de temps suficient per a poder donar el temari complet. De vegades, però, alguns se sinceraven. No volien tenir problemes, cosa que venia molt bé, és clar, a les administracions peperes. Els "problemes" podien sorgir també en altres assignatures (Biologia, Valencià, Filosofia...).

La reforma legislativa que s'acaba d'aprovar no aclareix —¿es pot fer?— què s'ha d'entendre per adoctrinament i neutralitat ideològica, la qual cosa deixa un marge excessiu a la discrecionalitat. ¿És faltar a la neutralitat dir que el règim de Franco fou una dictadura? ¿Si una mestra ensenya que cal combatre la violència de gènere està adoctrinant? La neutralitat ideològica és un mandat constitucional per a l'escola pública. Està vedada als seus docents qualsevol forma d'adoctrinament ideològic sectari o de propaganda partidista. Però no s'ha de confondre neutralitat amb equidistància moral o silenci davant de valors democràtics. Els centres no han de ser aliens als valors constitucionals, ni renunciar a l'educació democràtica de l'alumnat. Els confessionals, que veritablement adoctrinen —amb suport del TC, que els permet tenir un ideari de centre— han de ser també respectuosos amb els valors constitucionals. La dreta sembra confusió —crec que deliberada— entre conceptes que no són equiparables: neutralitat i equidistància. L'ensenyança ha de fomentar l'esperit crític dels alumnes i no deu estar desvinculada de l'evidència científica.

La dreta reaccionària posa sota sospita tota activitat docent relacionada amb qüestions com la igualtat, la diversitat, el canvi climàtic, la reparació a les víctimes de la dictadura, l'ensenyament del valencià... Reivindica neutralitat, però pretén realment que l'escola deixe d'abordar temes que incomoden el poder. El PP i Vox obliden que la neutralitat ideològica té la contrapartida constitucional del respecte al pluralisme i a la llibertat de càtedra, derivats de les llibertats de consciència i d'expressió. Posar sota sospita el pluralisme qüestiona el principi de seguretat jurídica en l'àmbit educatiu. L'ambigüitat deliberada respon a una voluntat clara d'escampar la por. ¡Res de nou! L'educació pot servir per a formar persones lliures i d'esperit crític o per a produir clons ideològicament submisos i laboralment útils per al capital. Com en són sabedores, la dreta i l'Església rebutgen propostes que seguisquen el solc de Maria Montessori, Célestin Freinet o l'Escola de Summerhill. La dreta mai no abandonarà la batalla pel control ideològic absolut de l'educació. El seu ideal és una xarxa majoritària d'escola confessional i concertada, i una xarxa pública residual.

Tragèdia a Nepal

 

Il·lustració de Daniel Boris

La Fira d'Agost i el canvi climàtic

Enguany, la Fira d'Agost s'inaugurava divendres per la nit. Però dos dies abans, dimecres 12, es produïa un fenomen que milions de persones no gaudiran mai des de sa casa, perquè és visible molt de tard en tard des d'un lloc concret de la Terra. Em referisc a l'eclipsi solar. El succés es repeteix cada 300 o 400 anys en un mateix punt del planeta. Des de terres valencianes, l'anterior s'havia vist el 30 d'agost de 1905. ¡Fa cent vint-i-un anys! En canvi, la nostra fira és anual. El passat dia 12, de Xàtiva estant, la Lluna ens havia d'ocultar el 99,9% de l'esfera solar. Des de molts dies abans, s'havia desencadenat una cursa frenètica per aconseguir ulleres de protecció en òptiques i farmàcies. El dia 10 estaven exhaurides —en 1905 eren de vidres fumats, amb vés a saber quines seqüeles. Finalment, veïns i veïnes quedàrem decebuts. A mi, un amic que viu a l'Albereda m'havia convidat a pujar al terrat de la seua finca. Però un front nuvolós de ponent no deixà veure l'eclipsi. Des del terrat, jo albirava la multitud de gent que pul·lulava pel Bellveret i el Castell esperant l'inici del fenomen. Imagine que se'n durien el mateix desengany que jo.

No poguérem comprovar la desaparició del sol, ni l'emmudiment de les aus. Això sí, l'espectacle dels núvols de ponent era magnífic. La temperatura caigué uns graus i es produí una certa foscor prematura, ¿però hi hagué cap fractura de l'equilibri còsmic? Per a milers d'antics romans, que no entenien la mecànica celeste, un eclipsi era una esquerda en l'ordre de les coses, un missatge que enviaven els déus als humans, un presagi carregat de sentit. Així degué entendre-ho la dreta el dia 12, a jutjar per les ximpleries que s'escoltaren. A Sánchez le ha venido muy bien el eclipse para que no se hable de otros asuntos. En X, el PP penjà una foto de la Península Ibèrica, presa per satèl·lit, i altra de l'eclipsi, i aquest text: Primera vez en 100 años que España se queda sin luz. Y no es culpa del PSOE. A Roma, els àugurs havien de dictaminar si els presagis eren bons o dolents, si s'havia trencat o no la pax deorum (la pau dels déus). Jo no entenc d'aquestes coses, però l'eclipsi no degué ser un bon auspici; el primer dia de fira, diada de l'Assumpció, va caure sobre Xàtiva un esclafit tèrmic, fenomen meteorològic impredictible i de gran poder destructiu.

Es va formar en escassos minuts i provocà vents huracanats de 90 km per hora. A més, com era humit, s'acompanyà de pluges torrencials. Va durar poc, però provocà destrosses a l'Albereda, principal ubicació de la fira, i en altres punts de la ciutat. Arbres arrencats, branques caigudes... Es van veure afectades atraccions mecàniques i paradetes dels firers. Quan esclatà la tempesta, la ciutat estava plena a vessar de visitants i faltaven poques hores per al concert de La Fúmiga. S'havien venut 7.000 entrades, però calgué ajornar-lo; la instal·lació elèctrica de l'escenari de la Murta havia patit danys. La Fira d'Agost té molts criticaires. Se la compara amb la fira de Cocentaina. Es pregona la brutícia que deixen gents mancades de civilitat. S'insisteix a culpar l'Ajuntament de qualsevol incidència. Ignore si tota la caterva d'àugurs que anuncien el declivi de la festa ausculta bé els presagis. Alguns són molt clars. El termòmetre marcà la temperatura rècord de 36 graus la mitjanit del dia 19. I la mínima del dia 20, també rècord, fou de 31 graus.

L'enemic més perillós de la Fira d'Agost passa una mica inadvertit. És el canvi climàtic. Mentre escric aquestes línies, un esclafit humit amb vents de 150 km ha provocat una gran devastació en Alzira. Ha destruït la coberta de l'església arxiprestal de Santa Caterina. A Xàtiva, l'anterior esclafit succeí en agost de 2022. Avui mateix, últim dia de fira, per la vesprada, tempestes amb aparell elèctric han tornat a descarregar pluges torrencials sobre la ciutat. Ha calgut cancel·lar la cloenda de la fira, un espectacle amb música d'ABBA que havia de celebrar-se a la Murta. ¡Fira calorosa i passada per aigua! Tothom és ben lliure de criticar les autoritats, però sobren blasmes insubstancials i manquen reflexions profundes sobre quins canvis cal fer per a garantir el futur de moltes coses —de la Fira d'Agost, per exemple. Convindria assumir que alguns efectes del canvi climàtic són irreversibles. Els episodis desastrosos seran cada vegada més freqüents i no sempre serà possible tirar-li la culpa a l'alcalde. Ens convé calmar la ira de la deessa Natura.

(publicat a Levante-EMV, el 25/08/2026)

L'antiga Corona d'Aragó de nou als mapes

Dies enrere, Abel Soler publicava al seu compte d'una xarxa social una informació interessant que m'ha fet reflexionar. Segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE), s'ha produït un canvi significatiu en la demografia de la Pell de Brau. En 1996, el 97,31% dels seus habitants era nascut en territori espanyol. Enguany, el percentatge ha baixat al 79,33%. La informació anava acompanyada de dos mapes. El de 1996 és tot blau. Totes les comunitats autònomes superaven el 95% de nascuts a l'Estat espanyol. En canvi, el mapa de 2026 presenta dues escales de color: blau i roig. Hi ha dues Espanyes: una de tonalitats blaves i altra de tonalitats roges. Els extrems de les escales corresponen a Extremadura (amb un 93,1% de nascuts a l'Estat espanyol), blava absoluta, i les Illes Balears (amb un 70,3% de nascuts en territori espanyol), roges absolutes. Pràcticament, el 30% dels habitants de ses illes ha nascut a l'estranger. El gràfic d'enguany dibuixa nítidament el mapa d'allò que alguns blasmen: els Països Catalans. Tant Catalunya com el País Valencià tenen més d'un 25% d'habitants nascuts a l'estranger. (Madrid igualment està acolorida de taronja.)

 

Canàries, Aragó, Navarra i la Rioja també tenen color rosa. Lògicament, la primera reacció és adjudicar els percentatges al fenomen de la immigració. Però s'ha d'advertir que és impossible extraure'n conclusions clares sense altres informacions complementàries. Per exemple: ¿Quina repercussió tindrà el nombre de forans en el futur de la nostra llengua? Si ens referim al País Valencià, l'INE xifra en el 73,8% el percentatge de persones nascudes a Espanya. Però ignorem quantes d'aquestes persones són originàries d'altres territoris de l'Estat (d'Andalusia, Castella-la Manxa, Múrcia, Aragó...). Sabem per experiència que viuen entre nosaltres molts immigrants espanyols de primera, segona, tercera generació... I no tots s'han integrat als costums del país. I el mateix es pot dir de Catalunya i les Balears. De fet, el fenomen de la immigració interior és molt antic. Hi hagué fortes onades migratòries cap a Catalunya i el País Valencià, procedents de Múrcia, Extremadura o Andalusia, durant les dècades dels vint, els seixanta i els setanta del segle passat. Diversos historiadors han desmentit que les autoritats franquistes instigaren les dues últimes onades.

La dictadura intentà frenar-les; tenia por de perdre control polític sobre població potser desafecta al règim. Al final, però, no se li poden posar portes al camp. La gent fugia de la fam i marxava a llocs on hi havia demanda de mà d'obra poc qualificada. El mite de la "colonització" premeditada ha estat alimentat per frases dites en un rampell de sinceritat, com unes de Leopoldo Calvo Sotelo que va publicar la premsa en 1983: Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta. I pel que sembla, afegí: La jugada maestra para nuestros intereses fue llenar Cataluña y Valencia de españoles. En tot cas, ara tenim una onada d'immigrants estrangers que actuen com els espanyols dels seixanta; intenten establir-se en els territoris on hi haja més oferta de treball poc qualificat i sovint submergit en sectors com el camp, l'hostaleria, les cures a dependents, les labors de la llar... I en contra d'una creença molt generalitzada, els nouvinguts no són majoritàriament africans, magrebins o subsaharians. La immensa majoria arriba de països hispanoamericans o europeus.

I no tots els europeus que viuen a casa nostra han escapat de la persecució o la pobresa. Alguns hi resideixen perquè els agrada el país o per altres motius. Sortosament hi ha excepcions, però alguns d'aquests europeus —els anglesos, posem per cas— tenen mentalitat colonial; no senten necessitat d'aprendre l'idioma "indígena", ja siga el català o l'espanyol. Amb els immigrants de procedència hispanoamericans passa el mateix; són del parer que amb l'espanyol en tenen prou i de sobres. Són molt més receptius a aprendre el valencià alguns immigrants africans i de països d'Europa oriental. Ho sé per experiència. Total: les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya s'enduen la palma quant a acollida de persones estrangeres, moltes d'elles vingudes per motius econòmics. En canvi, Galícia, Castella Lleó o Extremadura en tenen poques. És ben cridaner el cas d'Andalusia. Podria semblar que compta amb un gran nombre d'immigrants. ¡No! Llevat de les excepcions evidents d'Almeria i Huelva, en què hi ha molts migrants treballant en hivernacles o recollint la maduixa, el conjunt d'Andalusia és de color blau. ¿Com afectarà la immigració als valencians?

Tragèdia a Ceuta i Melilla

A causa de la DANA de 2024 van morir 238 persones. El succés va causar un gran dol. El rei, com a cap de l'Estat, i autoritats de diferents nivells administratius van expressar el seu condol. S'han alçat monuments en record de les víctimes. S'han acordat indemnitzacions per a les seues famílies. El 30 de juliol, durant l'entrada massiva d'estrangers a Ceuta, podrien haver mort unes 145 persones als dos costats de la frontera entre Espanya i Marroc. No hi ha notícia que el rei de Marroc i el seu govern hagen expressat públicament condol per la tragèdia. Això crida l'atenció, perquè els morts són majoritàriament marroquins. Queda ben clar, per tant, que hi ha morts de primera i morts de segona. També queda clar, quan ha transcorregut un quart del segle XXI, que vivim en un món de bojos. S'ha de tenir cura amb les paraules. L'incident del dia 30 ha rebut diferents denominacions: entrada massiva d'immigrants, invasió, guerra híbrida... És molt difícil decidir-se per una o altra. L'episodi té aspectes que quadren amb totes tres denominacions. Van entrar a Ceuta unes 70.000 o 80.000 persones, que és el mateix nombre d'habitants de la ciutat.

El sendemà, la immensa majoria havia tornat a Marroc. (És possible que alguns dels "invasors" foren membres dels serveis d'intel·ligència marroquins.) Com més va, més clar queda que el rei alauita, el seu govern i els serveis secrets del país veí sabien el que s'amania i no feren res per impedir-ho. ¿Raons? Vàries: represàlia contra Sánchez pel seu apropament a Algèria; venjança perquè tretze mitjans de comunicació europeus i un israelià havien deixat al descobert, uns dies abans, les interioritats de la intel·ligència marroquina —l'ús de Pegasus per a espiar telèfons del govern espanyol, per exemple—; càstig induït per Israel i EUA a la política exterior espanyola; recordatori de l'aspiració de sobirania sobre Ceuta i Melilla... En tot cas, la represàlia se'ls anà de les mans. (Les xarxes feren tots els possibles.) Però potser fou un bon assaig general per a un futur atac de guerra híbrida —una marxa verda. ¿Hi havia entre la gent que travessà la frontera veritables immigrants que fugien de Marroc en cerca d'una vida millor? ¡Sens dubte! De 5.000 a 8.000 persones, dones i menors no acompanyats inclosos, podrien estar encara dins la ciutat.

I açò ens duu a una de les cares de l'episodi del dia 30: l'entrada massiva d'immigrants i gent que demana asil. Les causes d'aquest moviment migratori haurien d'avergonyir les autoritats del país veí. El seu creixement econòmic no es tradueix en disminució de la pobresa i la injustícia social, ni en una millor distribució de la riquesa. Hi ha una elevadíssima taxa d'atur juvenil. El clima polític i civil es caracteritza per una enorme manca de llibertat. Això explica que molts joves en vulguen fugir. Als marroquins que volen emigrar se suma la massa de subsaharians de pas per Marroc amb la mateixa pretensió. I el canvi climàtic augmentarà el nombre de desheretats que vulguen venir a Europa. Els milers de persones amagades a Ceuta que no volen tornar a Marroc susciten un problema polític, moral i de caràcter pràctic. Un estat democràtic ha de ser acollidor amb els immigrants que fugen de la pobresa i la persecució. Ha de garantir els drets humans dels nouvinguts, però també ha d'intentar protegir les seues fronteres —dic 'intentar' perquè les fronteres de Ceuta i Melilla són molt difícils de protegir. Conjugar ambdós objectius és difícil.

Respectar els drets humans implica atendre necessitats bàsiques (aigua, alimentació, sostre, roba, higiene, assistència sanitària...) i protecció a la gent més vulnerable. Plouen les crítiques al govern per manca de diligència. Primerament cal dir que molts dels immigrants, sobretot adults, s'amaguen perquè saben perfectament que han entrat irregularment a Ceuta. En ser localitzats per les autoritats, poden ser retornats al país d'origen. D'altra banda, és fàcil d'entendre que les administracions no tingueren prevista tota l'atenció que cal per a una allau de 80.000 persones arribades en un sol dia. Els metges, els psicòlegs i els treballadors socials no surten d'un barret de copa. A més, els serveis públics, molt millorables en altres zones de l'Estat, es financen amb els imposts dels ciutadans. Trobe que algunes crítiques són excessives. ¿Té culpa l'administració espanyola que xiques marroquines hagen estat violades potser per migrants de la seua mateixa nacionalitat? Molts ciutadans tenim predisposició positiva cap a la solució del problema creat, però no seria sobrer recordar la ignomínia del règim alauita, que sembla no ser culpable de res.

El futur de Ceuta i Melilla

La recent entrada massiva d'immigrants a la ciutat de Ceuta ha posat d'actualitat un assumpte de què es parla intermitentment: ¿Ceuta, Melilla i les diverses places de sobirania espanyola al nord d'Àfrica, a escassa distància de les costes marroquines, són territoris colonials i, per tant, haurien de ser tornats a Marroc? Segons les enquestes, entre el 70 i el 75% dels espanyols opina que Ceuta i Melilla són tan espanyoles com Sevilla o Sòria. (L'altre 25% opina el contrari, no sap o és indiferent.) Alguns analistes polítics, que citen fonts de la cúpula militar espanyola, diuen que Ceuta i Melilla serien indefensables davant un atac bèl·lic —a hores d'ara totalment hipotètic— de les forces armades marroquines. Però també afirmen, basant-se en les mateixes fonts, que cap de les dues ciutats no podria ser defensada d'una guerra híbrida en tota regla. És a dir, que no es podria fer res contra una nova edició de la "marxa verda". Naturalment es parteix d'una premissa: un estat democràtic no podria ordenar als seus militars que obriren foc contra una multitud civil desarmada. ¿I què opine jo respecte a l'espanyolitat de Ceuta i Melilla? ¡Uf!

Tinc ben clar que ambdues van pertànyer a Castella quan no existia l'Estat espanyol. Melilla fou conquerida el 1497, en temps dels Reis Catòlics, per un capità de la host del ducat de Medina Sidonia. La ciutat s'incorporà a la Corona de Castella. Ceuta havia estat conquerida per Portugal en 1415. El regne lusità s'integrà en l'Imperi Espanyol l'any 1580. Portugal recuperaria la seua independència, però Ceuta es mantingué fidel a Felip IV. En 1668, el Tractat de Lisboa firmat entre les monarquies hispànica i portuguesa reconegué la sobirania hispànica sobre Ceuta. En aquelles èpoques, el principal sentit de posseir les places africanes era la seua utilitat per a la lluita contra la pirateria berberisca i otomana. En tot cas, ja han passat més de cinc-cents anys d'història. Anteriorment, Ceuta havia estat en mans de cartaginesos, romans, vàndals, bizantins, visigots, idríssides... Havia estat possessió del califa Abd al-Raḥmān III i de la taifa de Màlaga. Esdevingué taifa independent. Cauria en poder dels almoràvits, dels almohades, de la taifa de Múrcia, dels benimerins. L'estret de Gibraltar era un camí d'anada i tornada. ¿Existia Marroc?

Ja s'ha dit que Espanya encara no existia en el segle XV. A l'oest del Magrib es creà el sultanat wattàssida. Els seus predecessors, els benimerins, havien arribat a conquerir als cristians algunes places del sud d’Al-Andalus. El successor dels wattàssides fou el sultanat dels sadites, un llinatge que afirmava ser descendent del profeta, ço és, xerif. Creà l'Imperi Xerifià. Per al nacionalisme marroquí, aquest imperi és l'antecedent més directe de l'actual Marroc. El nacionalisme somnia amb un Gran Marroc que arribaria a Tombuctú i inclouria Mauritània, el Sàhara Occidental, una regió de Mali i una part d'Algèria. En realitat, els nacionalistes ambicionen els territoris africans que arribaren a controlar els almoràvits. Les aspiracions compten amb suport dels governs dels EUA i Israel. Seria com si l'espanyolisme ranci ambicionés recuperar les possessions europees de l'Imperi Espanyol durant els segles XV i XVI. ¡Impossible! Però la prudència aconsella no deixar caure en sac foradat els objectius nacionalistes marroquins, bé que ens puguen semblar utòpics. La reivindicació de Rabat sobre Ceuta i Melilla també es basa en l'argument geogràfic.

«Com estan al continent africà, i voltades de territori marroquí, les dues ciutats han de pertànyer a Marroc.» Igual argument utilitza qui diu que França acaba als Pirineus o EUA al Río Bravo, oblidant que aquest raonament serví per a amputar una part de Catalunya i un 55% del territori de Mèxic, per posar dos casos ben coneguts. Segons el raonament geogràfic, ¿Turquia hauria de tornar a Grècia Istanbul i l'antiga Tràcia? Les fronteres entre estats són producte dels incessants canvis provocats per mil·lennis d'història. I la realitat no és estàtica; canvia contínuament. Jo he conegut canvis al llarg de ma vida. I és ben segur que els meus néts coneixeran un mapa polític del món distint de l'actual. ¿On estaran Ceuta i Melilla? Vés a saber. Fa temps, vaig escriure una reflexió sobre Gibraltar. Preferia que continués sent britànic. Recordava que els habitants del penyal havien exercit l'autodeterminació. Crec que no s'han de produir canvis d'estatus a Ceuta i Melilla sense consultar a llurs habitants. Però tenint en compte el menyspreu alauita per la vida humana, sempre planarà l'amenaça d'impulsar una marxa verda, bé que coste centenars de vides.

Ceuta

 

Vinyetes de Franco Juri

Sefardites i katalanim

Dissabte, recordava l'èxode dels jues expulsats pels Reis Catòlics en agost de 1492. En realitat, ja hi havia hagut una primera diàspora en 1391, després dels assalts a nombrosos calls jueus. El primer atac es produí a la jueria de Sevilla. L'onada d'intransigència es contagià a la Corona d'Aragó. L'aljama de Xàtiva també fou assaltada. Els atacs van destruir molts calls i produïren una xifra elevada de morts. Molts jueus hagueren de convertir-se forçosament al cristianisme i altres, fidels a la seua fe, es dispersaren, però van romandre a terres ibèriques. Finalment, hi hagué els qui decidiren marxar de la península. Aquesta fou la primera gran diàspora. Després vindria la de 1492. Però em centraré en els desterrats de la Corona d'Aragó. Anteriorment, vaig contar com molts marxaren a Itàlia. S'establiren a Roma, Liorna, Ferrara... Posteriorment també arribarien a Roma jueus procedents de Sicília i Nàpols. (Alguns conversos, anomenats marrans de manera despectiva, també es van exiliar per a escapar de la Inquisició.) Ja vaig recordar com Alexandre VI n'acollí uns i altres. Per aquest motiu, el rei Ferran el Catòlic li deia marrà al papa.

Però altres expatriats, tant de la primera diàspora com de la segona, recalaren en terres distintes: França, països riberencs de la Mar del Nord, Imperi Otomà... Ciutats com Bruges, Amsterdam, Alger, Tunis, Salònica o Istanbul acolliren jueus procedents dels regnes de la Península Ibèrica —inclosos molts portuguesos. En Flandes, Països Baixos i Itàlia, alguns conversos van tornar a la fe dels seus pares. Paga la pena referir-se de nou a Ferrara. Arribà a tenir la segona comunitat sefardita més nombrosa d'Itàlia després de la romana. Dos antics conversos, finançats en part per Gracia Nasi —el seu nom de conversa era Beatriz de Luna—, imprimiren la primera Bíblia en castellà. A la portada de la Bíblia de Ferrara es diu que ha estat vista i examinada per l'ofici de la Inquisició. Fou una estratagema per a burlar la censura; el llibre no havia estat examinat pel Sant Ofici. Gestionaren l'edició Abraham Usque (Duarte Pinel) i Yom Tob Athias (Jerónimo Vargas). Els criptojueus ja no entenien l'hebreu, però parlaven el judeocastellà. Els calien textos sagrats en castellà, perquè en Aragó i Castella només es permetia imprimir la Bíblia en llatí.

 

   

De la Bíblia de Ferrara es féu una sola edició; Abraham Usque hagué de lliurar els tipus amb què havia imprès el text. A partir de llavors, sols tindria autorització per a imprimir textos hebreus. Però la primera Bíblia en castellà es tornaria a reimprimir vàries vegades en Amsterdam. I això ens recorda que en aquesta ciutat també hi havia una comunitat sefardita tan important como la de Ferrara. En la meua última columna per a Levante-EMV, vaig explicar que els jueus catalans, valencians i balears expulsats de la pell de brau en 1492 eren poquíssims. Parlaven el català medieval quan marxaren de casa. El judeocatalà de les comunitats katalanim es transmeté i es conservà durant un temps. Estan documentats alguns cognoms dels judeocatalans de Roma: Catalano, Valensi, Maiorca, Gerondi, Demestre, Bargeloni... Però diferents factors provocaren la pèrdua del judeocatalà a la darreria del segle XVI. En 1555, el papa Pau IV havia decretat la concentració de totes les jueries de Roma. En altres països s'imitaria la mesura. Els matrimonis amb els sefardites (el grup demogràficament dominant) acabaren definitivament amb el català.

El mateix s'esdevingué a Flandes i els Països Baixos a partir de la segona meitat del segle XVI. Les relacions i el mestissatge amb sefardites castellans, gallecs i bascos motivaren el ràpid procés de desaparició del judeocatalà. Les comunitats d'exiliats establertes principalment a Bruges, Gant, Anvers i Amsterdam van crear una koiné sobre la base de la llengua judeocastellana (el ladino), amb aportacions del català i el galaicoportuguès. Entre els personatges famosos que van arribar en aquestes terres cal destacar Joan Lluís Vives, l'humanista convers valencià que, fugint de la Inquisició, s'exilià a Bruges, i el filòsof jueu d'origen portuguès Baruch Spinoza. El judeocatalà també desapareixeria de la jueria de Salònica. En aquesta ciutat portuària, en mans de l'Imperi Otomà, els jueus estaven dividits en diverses comunitats, segons el seus orígens. Cadascuna habitava en un barri. Els katalanim s'establiren el 1492 en una comunitat catalana ja preexistent. Estan documentats cognoms habituals de la jueria: Albó, Almosnino, Català, Estruch, Girona, Miró o Vidal. Però el judeocatalà tampoc no aconseguí de sobreviure més enllà del segle XVI.

S'ha de tenir present que més de la meitat de la població de Salònica arribaria a ser jueva. Hi vivien jueus de moltes procedències. El mestissatge fou intens. Aquella vida jueva desaparegué a causa de l'holocaust perpetrat pels nazis. Però feia molt de temps que ja no quedava enlloc cap parlant de judeocatalà. Ens queden, això sí, vestigis, sobretot textos sagrats. Es conserven, per exemple, quatre hagadàs, reculls de passatges bíblics, himnes i càntics que componen el ritus litúrgic popular dels dos primers dies de la pasqua jueva. Les quatre van viatjar a l'exili. Ara estan en museus europeus (una es conserva al monestir de Poblet). En sinagogues katalanim de Salònica, Istanbul i Esmirna s'oficiava la litúrgia segons el Majzor le-núsaj Bartselona minhag Catalunya, del qual es van fer vàries reimpressions. Els rabins que dirigien els oficis eren d’origen català, valencià, mallorquí i aragonès inclús quan el judeocatalà ja no es parlava. També en Algèria es conserven petjades de ritus dels katalanim. En fi, es pot concloure amb un breu fragment de la Bíblia de Ferrara: …e andubieron tras de la nada i fueron a nadear y nadearon (Jeremies 2:5).

Tres-cents jueus xativins

En 1492, els Reis Catòlics decidiren d'expulsar els jueus que persistien en la seua fe. Un edicte, promulgat el 29 d'abril, els donava un termini, fins al 31 de juliol, per a resoldre els seus afers. Convertir-se al cristianisme evitava el desterrament. Molts es convertiren. Els altres començaren la diàspora l'1 d'agost. (Dissabte passat féu 534 anys d'aquell fet.) Jueus d'aljames aragoneses i valencianes van embarcar als ports de València i Sagunt. El 2 d'agost ja no quedaven jueus als estats de la Corona d'Aragó. Sorgeixen les preguntes: ¿eren molts? ¿on anaren? ¿quina llengua parlaven els jueus catalans, valencians i balears? Segons José Ramón Hinojosa, professor de la Universitat d'Alacant, al Regne de València hi havia hagut aljames ben importants a València, Xàtiva, Sagunt i Castelló de la Plana. Les de Morella, Onda, Sogorb, Llíria, Alzira, Gandia, Alcoi, Cocentaina, Alacant, Elx i Oriola eren menors. Però encara hi havia altres més petites en Uixó, Alpont, Albaida, Bocairent...). En el segle XIV començà el seu declivi per vàries causes.

A partir de 1348, la pesta negra, successives epidèmies, la guerra de la Unió a València i Aragó i la guerra dels dos Peres (Pere IV d'Aragó i Pere el Cruel de Castella) delmaren la població jueva. En 1391 es va accentuar el declivi. El call de València i els d'altres viles i ciutats foren assaltats. Nombrosos jueus van esdevenir conversos, ço és, abraçaren el cristianisme. Potser es convertí, posem per cas, el rabí Isaac ben Sheshet Perfet, que va adoptar el nom de Jaume de València i va ingressar a l'orde dominicà. Les conversions minvaren encara més la demografia jueva. Les prèdiques de Vicent Ferrer i la Disputa de Tortosa entre jueus i cristians es traduí en una nova onada de conversions. Yehosúa Halorquí, aragonès que havia pres el nom de Jerónimo de Santa Fe, fou el principal promotor de la disputa, que lògicament guanyaren els cristians. Amb Alfons el Magnànim millorà la situació; al Regne de València es va restablir gradualment la vida jueva en algunes localitats on havia desaparegut (Castelló, Oriola, Xàtiva...). Però fou un floriment molt efímer. L'aljama jueva de Barcelona va desaparèixer definitivament en 1401.

A València, el nombre de jueus era residual en 1430. L'1 d'agost de 1492 degueren marxar a la diàspora uns nou mil jueus aragonesos, uns tres mil catalans, uns mil valencians i encara menys balears. De Sagunt sortiren uns set-cents i de Xàtiva, tres-cents, quantitat insignificant per a una població total del regne de 223.000 persones vers el 1510. ¿La llengua d'aquells jueus? Uns cinc mil parlaven varietats dialectals del català (molts desterrats de Sagunt i Xàtiva, el valencià). ¿On s'establiren? Ací apareixen els Borja. Directa o indirectament, aquest llinatge apareix sovint en capítols històrics desconeguts pel gran públic. Un grup de desterrats es dirigí a Ferrara, en Itàlia. Altres foren acollits a Roma pel papa Alexandre VI, que ja havia vist jueus durant la infància xativina. La diàspora judeocatalana va crear comunitats distintes de les sefardites i reconegudes perfectament per llur identitat d’origen: els katalanim. A Roma, esdevingueren la comunitat més prestigiosa de la ciutat, amb una sinagoga i una escola pròpies (la Sinagoga dei Catalani).

Pere Pintor, xativí i convers, fou metge del papa. Els katalanim es distingien dels sefardites; no parlaven judeocastellà. Ara bé, com eren pocs, els katalanim acabarien desconnectats de la seua matriu lingüística. Al segle XVI, el judeocatalà desaparegué, també a Ferrara. Per això, avui dia ja només ens recordem dels sefardites i de la seua parla judeocastellana o ladina. El duc Ercole II de Ferrara era fill d'Alfonso I d'Este i Lucrècia Borja —nét per tant de Roderic de Borja. A Ferrara s'imprimí en 1553, sota el patrocini d'Ercole II, una Bíblia traduïda al castellà per a criptojueus i descendents de conversos que havien tornat a la fe dels seus pares. Ja no entenien l'hebreu, però parlaven el judeocastellà. La Bíblia de Ferrara fou traduïda per a ells palabra por palabra de la verdad hebrayca, com diu el títol. El resultat és cridaner. No s'hi féu servir el ladino col·loquial, ni el castellà literari de l'època, sinó una varietat nova que calcava la sintaxi hebrea. Heus ací el començament del Gènesi: En principio crió el Dio a los cielos y a la tierra. Y la tierra era vana y vazía, y escuridad sobre faces de abismo, y espírito del Dio se movía sobre faces de las aguas.

(publicat a Levante-EMV, el 08/08/2026)

Cultura i subcultura en l'Argentina

En un text anterior, reflexionava sobre diferents aspectes de la realitat argentina. La reflexió estava motivada pel desenllaç de la final del mundial de futbol i les reaccions posteriors. Paga la pena dedicar altre text a la cultura. Sense entrar en definicions, ni en disquisicions sobre quina cosa és la cultura, cal dir que la producció cultural del país austral és molt variada i rica en tots els seus àmbits (el del folklore, el de la cultura popular i el de l'alta cultura). A l'apartat musical, un dels elements més representatius és el tango, inicialment mostra del folklore urbà. Amb el temps, ha esdevingut part també de la cultura popular argentina. Però el rock —i altres corrents de la música pop— també tenen molta puixança al país. Recordem que dos membres del grup Tequila, Ariel Rot (guitarra) i Alejo Stivel (veu) són argentins. Durant la meua estada a Buenos Aires en 2020, vaig visitar la llibreria Ateneo, al barri de Recoleta. Aquest enorme establiment conserva tots els elements arquitectònics del que abans va ser el Teatro Splendid. Allí em vaig comprar alguns discs de Luis Alberto Spinetta, un dels músics fonamentals del rock argentí i hispanoamericà. Però també s'ha de destacar la importància de la música culta argentina.

Com no puc ser exhaustiu, esmentaré algunes fites. El pianista i director d'orquestra jueu Daniel Barenboim va nàixer a Buenos Aires. És del tot recomanable el disc Mi Buenos Aires Querido (Bareimboim, Mederos, Console). Julio Bocca és un dels grans ballarins de dansa clàssica a nivell internacional. El Teatro Colón de Buenos Aires és equiparable als grans teatres europeus de l'òpera. Al llarg de la seua història han actuat al Colón les principals figures internacionals de l'òpera, la música clàssica i el ballet. El cinema argentí donaria per a un text a part, però jo sent especial predilecció per la literatura argentina, sobretot pels autors de la generació de 1920 i posteriors: Jorge Luis Borges, Victoria Ocampo, Julio Cortázar, Adolfo Bioy Casares... Borges i Cortázar són els meus preferits. Tinc l'obra completa de Borges i diversos llibres de Cortázar (dos exemplars de Rayuela per exemple, perquè el primer es desenquadernà). Recentment, he llegit dues novel·les, Todo por la patria i Horror de Buenos Aires, d'un autor contemporani nascut a la capital argentina, Martín Caparrós, avui dia resident a Madrid. En resum: la cultura argentina sedueix les pedres.

Però tota cultura posseeix les seues subcultures. I en el país austral n'hi ha una que destaca, la futbolera. Pot tenir alguna especificitat, segur, però és en general molt semblant a la subcultura futbolera de molts altres països. El futbol esdevingut espectacle de masses és un dels principals mecanismes de propagació del nacionalisme banal, en Argentina, França, les Espanyes, Brasil i qualsevol altre estat. En aquest sentit, els argentins —no tots— es creuen únics i insuperables. Però el discurs, equiparant valors nacionals amb valors futbolers, no és gens original. El rotllo de Lo llevamos en los genes, tenemos furia, somos el mejor país del mundo, somos genuinos, somos apasionados y festejamos con un fervor que ellos ya perdieron val també per a fanàtics españoles, mucho españoles, i per a francesos, holandesos, croates o colombians. El futbol té un component identitari evident. Manuel Jiménez, doctor en Fisiologia Humana, ho explica així: «Quan guanya el seu equip, l'individu sent que ha guanyat el seu clan. Té la sensació que el triomf pertany a tota la comunitat: han guanyat els nostres i, per tant, he guanyat jo.» ¡Pertot arreu!

Després de la final del mundial, proliferaren les teories conspiranoiques per a explicar la derrota argentina. ¡Nos robaron la final!, es digué a les xarxes sense aportar-ne cap prova inapel·lable. Podria semblar que "tota" Argentina combregava amb aquestes teories. ¡Ni de bon tros! Alguns mitjans de comunicació, que cerquen ingressos ni que siga amb boles sensacionalistes, i els algoritmes han propagat aquestes històries. Tampoc no és cert que "tota" Espanya tinga esquira als argentins. La imatge que donen les xarxes no s'ajusta en absolut a la realitat, com l'escriptor Enrique García-Máiquez, que visità Argentina després del mundial, ha posat de relleu en una columna titulada "Argentino muerde perro", publicada al Diario de Cádiz. A mi no m'agrada el futbol argentí. Entenc que les magarrufes, la picardia i el contacte físic formen part del joc, però aquestes coses es tornen pura actitud antiesportiva quan se superen certes línies. Trampes i violència mai no tenen justificació. I l'esportivitat es demostra tant a la victòria com a la derrota. A més, s'ha de tenir ben present que molts xiquets i xiquetes prenen exemple dels seus ídols esportius.

El futbol és un substitut de les mancances que pateix una part important d'argentins. Però això passa a molts indrets. Els futbolers del país austral no en tenen la patent. Recordem els disturbis que es van produir a París quan la selecció francesa superà els vuitens de final. ¡I això que havia guanyat! Per sort, molts ciutadans, francesos, argentins o de casa nostra, pensem que el futbol és només futbol. A la final del mundial s'esdevingué una cosa molt simple: guanyà l'equip que jugà millor. El seleccionador argentí, Scaloni, ho va reconèixer elegantment: El adversario también juega. Y puede jugar mejor. Sembla que alguna gent d'extrema dreta —Arcadi Espada, per exemple— preferia que la selecció espanyola hagués perdut. ¡Ha! Per a poder tirar-li la culpa a Pedro Sánchez. En fi, subcultures a part, Argentina té una gran cultura. I si cal elegir entre Messi (magnífic jugador amb un tarannà personal molt millorable) o Cortázar, em quede amb el segon. Crec que els premis Nobel Luis Federico Leloir i Adolfo Pérez Esquivel, el papa Jorge Mario Bergoglio, Martín Caparrós o Madres de Plaza de Mayo representen millor l'Argentina que tant m'agrada.

Meloni obre la caixa

 Il·lustració d'Adao Conde