Cap gest d'humanitat

Al llarg de tota la història, darrere de les guerres sempre hi ha hagut el mateix mòbil: el robatori de riqueses alienes (territoris, recursos naturals, tresors, patrimoni artístic...). Els grans museus de França, Alemanya, Regne Unit —per posar només tres exemples— estan plens de patrimoni artístic eepoliat a altres nacions sotmeses. Naturalment, darrere de l'agressió contra Iran també està el robatori —de petroli, en aquest cas. En definitiva, el precapitalisme i el capitalisme són sempre els inductors de les conflagracions bèl·liques. Com explica l'historiador i sociòleg Emmanuel Rodríguez, en el seu llibre El fin de nuestro mundo. La lenta irrupción de la catástrofe, la crisi del capitalisme empenta a la cerca de nous mercats, noves matèries primes i nou coneixement, per tal d'augmentar la rendibilitat de les seues inversions. Però l'explotació dels recursos mostra símptomes d'un esgotament creixent. Hi ha cada cop menys terres, menys món que explotar, i l'existent està canviant molt ràpidament —i sembla que no en una direcció de més abundància i diversitat. (La crisi ecològica és només una dimensió de la crisi capitalista.)

Fins a 2008, la sobreabundància de capital en cerca de rendibilitat es dirigia cap a l'especulació dels mercats financers. Però aquesta crossa va entrar en crisi. Per tant, la competència creixent per acaparar els nínxols de rendibilitat disponibles es materialitza en guerres pel petroli i altres recursos, monopolis tecnològics molt tancats i la resurrecció de polítiques proteccionistes que semblaven periclitades. A més del pillatge, poden haver-hi altres motius per a iniciar guerres. La religió i la ideologia també influeixen en el desencadenament de molts conflictes. Encara més: la personalitat, totalitària i/o desequilibrada, del líder d'una potència imperial, és altra espoleta. A l'actual guerra en el pròxim orient es donen pràcticament tots els ingredients per a la tempesta perfecta. D'una banda tenim el capitalisme dels EUA —concentrat especialment en els sectors tecnològic, de l'energia i armamentista, però també en altres— que no vol perdre l'hegemonia mundial. La d'Iran és una guerra pel control del petroli i la seua distribució des del golf Pèrsic, per a fer la guitza a Rússia i, sobretot, a la gran potència emergent, Xina. Quasi tots els règims de la zona que no combregaven amb els plans dels EUA han estat escapçats. Només falta Iran.

Si sumem els interessos de les petrolieres nord-americanes, l'enorme bossa de gas natural davant la costes de Gaza que els israelians pretenen rapinyar, la fantasia sionista d'un Gran Israel que arribe fins al riu Eufrates —engolint-se Líban, Síria i part de Jordània—, el mite religiós de la terra promesa, els problemes legals de Netanyahu per corrupció, les idees reaccionàries de la il·lustració fosca i un individu amb trastorn narcisista de la personalitat i dèficit d'aprenentatge que ha esdevingut màxim mandatari de la potència militar més gran del món —i que a més està esguitat per l'escàndol Epstein—, tindrem com a resultat una explicació exacta del perquè de la guerra de Trump i Netanyahu. Per a completar la feina, els cal aniquilar els aiatol·làs d'Iran i col·locar-hi un règim titella. ¿Acabar amb la fabricació d'armes nuclears? ¿Alliberar les dones iranianes? ¿Instaurar la veritable democràcia al país? ¡Ha! Precisament, han assassinat Ali Jamenei, el líder religiós iranià que frenava la fabricació de l'arma nuclear. No tenen ni idea de quin país és Iran. Trump no va fer cas dels advertiments del cap de l'estat major del seu exèrcit. S'ha deixat dur per "intuïcions" seues i pels consells del seu gendre, d'un promotor immobiliari i d'un presentador de televisió.

Després de la destrucció d'un país sempre arriben les immobiliàries. Trump ha entrat en un laberint la sortida del qual no troba. La guerra, un dels Genets de l'Apocalipsi, té efectes devastadors; provoca morts, ferits, fam, destrucció (de ciutats, del patrimoni històric i artístic, del medi ambient) i munions de desplaçats que ho han perdut tot. Aquestes calamitats són constatables a Gaza, Líban i Iran. La doctrina militar d'Israel és clara: quan vol eliminar una persona —un mul·là xiïta, posem per cas— que habita amb la seua família en un bloc de vàries plantes d'habitatges, bombardegen tot l'edifici sense avisar, per a impedir que l'objectiu de l'atac fuja. El nombre de víctimes innocents —xiquets, dones i ancians inclosos— és enorme. El bombardeig d'una escola d'Iran matà cent setanta xiquetes. Un dels atacs més terribles a Tehrân fou el bombardeig d'unes instal·lacions petrolieres. L'incendi dels dipòsits provocà que el combustible ardent es propagués per diverses vies urbanes i es filtrés en el subsol. Per les aixetes d'algunes llars eixia petroli. La "pluja negra" i un núvol gegantí de contaminació tòxica es van estendre durant uns dies sobre tota la ciutat.

L'impacte per a la salut i el medi ambient és brutal. Les pluges negra i àcida que van caure sobre Tehrân després de l'atac són un perill real per a la població civil iraniana. El lloc bombardejat no semblava ser d'ús militar exclusiu. L'atac als dipòsits tindrà efectes a llarg termini; els elements tòxics hauran afectat la salut respiratòria de nombroses persones i hauran contaminat les aigües. L'alliberament massiu d'hidrocarburs, òxids de sofre i composts de nitrogen en l'aire seran duradors. Els impactes sobre víctimes civils poden ser qualificats de crims de guerra, perquè Israel i els EUA no compleixen les obligacions de proporcionalitat i precaució que estableix el dret internacional humanitari. Tota guerra és terrible, però la contemporània més; les potències militars s'ho juguen tot a la tecnologia. Amb avions i míssils poden arrasar tot un país, deixant un paisatge ple de runes, però eviten posar tropes en terra. I l'artilleria guiada per intel·ligència artificial no dóna peu a cap gest d'humanitat. Trump pot ordenar que un B-2 llance una bomba antibúnquer GBU-57 de quasi 14.000 kg guiada amb precisió i anar-se'n a jugar una partida de golf.

¿Una capa de silenci?

Des que es commemoraren els cinquanta anys de la mort de Franco, ja porte escrits diversos articles i columnes en què he recordat diferents detalls de la dictadura. També he escrit sobre la Transició. Totes les columnes s'han publicat en Levante-EMV, tant a l'edició en paper con a la digital. Fa pocs dies també he lliurat un article prou extens titulat "Records de la Transició" que apareixerà en una publicació xativina que s'està preparant. Com indica el seu títol, m'he dedicat a refrescar la memòria per a rescatar de l'oblit episodis molts dels quals vaig viure en primera persona. Supose que no tardarà a presentar-se i distribuir-se. Alguns del articles que he escrit han anat dirigits exclusivament al meu blog. (En realitat, quasi tot acaba podent-se llegir en ell.) He comprovat que la postguerra i el franquisme encara alcen molta polèmica. Des de ja fa temps, ningú no penjava comentaris en el meu diari digital. Ves per on, alguns dels textos sobre la dictadura han tingut la virtut de repescar aquell antic costum d'enviar opinions. (Evidentment, algunes estan emparades en l'anonimat i em fiquen a caure d'un burro.) Fins ara, no n'he esborrat cap.

Sóc del parer que, mentre no superen cap línia roja, s'ha de brindar als lectors l'oportunitat de llegir-les. Generalment, no entre en debats amb anònims. Però els seus comentaris em donen peu a escriure noves reflexions. Una de les crítiques més recurrents, quan rememore les accions ominoses protagonitzades per persones que militaren a favor de la dictadura franquista, és que em fique amb gent que ja no pot defendre's, perquè ha mort. Aquesta crítica ve acompanyada d'altra: que no dic res, en canvi, dels excessos que van cometre els "rojos". ¡Uf! Anem per parts. Sí he escrit sobre els crims i els excessos que es van cometre a la rereguarda republicana. Sense anar massa lluny, vaig recordar fa poc el lamentable assassinat del canonge Gonzalo Viñes. Ara bé, trobe certa incoherència quan es reclama tirar un vel sobre feixistes morts, perquè no poden defendre's, i reclamar barra lliure quan es tracta de republicans. Jo crec que la norma, igual per a tots, ha de ser només una: hem de poder ficar l'ull crític sobre tots els esdeveniments de la història recent i els seus protagonistes, sense excepcions —tant és que estiguen vius o morts.

És l'única manera d'arribar a la memòria, la veritat i la justícia. Els nazis alemanys foren jutjats i condemnats, però els franquistes espanyols no. En ciutats com Xàtiva, no massa grans, furgar en la història recent és molt complicat; viuen familiars directes dels protagonistes (germans, fills, néts...) que ens trobem sovint pel carrer, en celebracions... No tots aquests descendents tenen la mateixa ideologia que els seus avantpassats. Però hi ha alguns fills i néts que no troben motius per a renegar els avis i voldrien que s'estenga una capa de silenci sobre el passat. «És que estan morts i no es poden defendre», repeteixen contínuament. Damunt tenen una basa al seu favor: els avis feixistes no foren sotmesos a cap judici de Nuremberg. Naturalment, la pretensió no té ni caps ni peus. ¿No es pot parlar de Queipo de Llano perquè està mort? ¿No es pot parlar d'un delator per culpa del qual afusellaren un innocent a Paterna? Vivim en democràcia —almenys de moment— i es pot parlar de tot. Un comentarista d'una de les meues columnes deia: «Em dona que pensar que sigues feliç inventant-te dades i insultant a gent que no es pot defendre.»

Porte molts anys escrivint articles d'opinió i he aprés una cosa molt bàsica: les dades sobre les quals opine han d'estar ben contrastades. Em puc equivocar, és clar. I quan u s'equivoca, ha de rectificar. Però em crida l'atenció la referència a la felicitat. Escriure articles d'opinió per a la premsa obeeix a emocions molt diverses. Tot depèn del tema o assumpte tractat. De vegades s'escriu des de la ràbia. En abril de 2025, vaig publicar una columna, "Iniquitat a la terra de Crist", que estava dictada per la fúria. Altres vegades és el dolor qui empenta a escriure textos com "La mort definitiva és l'oblit". Sí, també la felicitat pot inspirar una columna. Recorde, per exemple, aquesta: "Els viatges d'Ibn Ferro i ibn Jubair". Les meues reflexions sobre la dictadura naixen del compromís cívic, no de l'ànim de revenja personal. Vaig nàixer anys després d’acabada la Guerra Civil. La meua família més pròxima no hi va estar directament implicada o afectada. Mai no he militat en cap partit dels que van formar part del Front Popular. Deduir que sóc feliç recordant arbitrarietats, algunes de les quals vaig patir, és certament esbarrar molt.

Sóc feliç quan recorde algun viatge plaent, una bona exposició, un magnífic sopar amb amics en Casa la Abuela... Com que vaig patir la falta absoluta de llibertat —igual que altres companys de generació—, reivindique poder parlar lliurement del que m'abellisca, sense més límit que el respecte a la realitat fàctica —partint de la base que no sempre és fàcil d'esbrinar-la. Al final, els lectors són els jutges inapel·lables. Si el diari en què col·labore no tragués trellat de les meues columnes d'opinió, m'acomiadaria en un tres i no res. En qualsevol cas, la pretensió d'estendre una capa de silenci sobre les atrocitats, les injustícies, les arbitrarietats i la manca absoluta de llibertat imperants durant la dictadura, amb l'excusa que els responsables estan morts i no poden defendre's, no ha de ser obstacle per a recordar i denunciar, perquè vivim un temps en què molta gent, jove sobretot, ignora quina cosa fou el feixisme, que retorna pertot arreu. ¿Que no s'han de remoure certes històries? Pensem en el dolor i la ràbia dels familiars de víctimes de la repressió; sovint no poden ni dur flors a les tombes de llurs parents. Mereixen justícia i conèixer la veritat.

Dia de la Dona

Al començament del segle XX, el Dia de la Dona era celebrat només per obreres. Però ha acabat concernint totes les dones sense distinció. S'atribueix l'origen de la commemoració a l'incendi esdevingut el 1908 en una fàbrica tèxtil de Nova York. Moriren unes cent obreres que s'havien declarat en vaga i s'hi havien tancat. En realitat hi hagué tres incendis a la ciutat: un en 1857, durant una vaga de treballadores del tèxtil; l’esmentat de 1908 a la fàbrica Cotton; i un tercer a la Triangle Shirtwaist Company, el 25 de març de 1911. En aquest van morir 142 obreres —la majoria immigrants— que l'any anterior havien fet una vaga per a demanar millores laborals. El primer Dia de la Dona fou celebrat per les socialistes nord-americanes en 1908. A Europa, el 1910, durant la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin proposà una celebració internacional, per a promoure el sufragi femení, encara inexistent. A partir de 1911, doncs, les europees celebrarien el Dia Internacional de la Dona Treballadora, el dia 19 de març.

Però des de la sortida al carrer, en protesta per la manca d'aliments, de nombroses dones russes, el 8 de març de 1917, la diada passaria a celebrar-se el 8 de març. Amb independència dels seus antecedents històrics, la diada és avui molt transversal; la desigualtat afecta totes les classes. Les dades són inapel·lables. Segons l'informe Women in Business 2026, el percentatge de dones CEO ha baixat al 18,5 % en el conjunt de l'Estat —un descens de deu punts en tres anys. El percentatge de presidentes d'empres també retrocedeix quasi un punt, del 4,4 al 3,5 %. El de sòcies ha experimentat l'últim any un gran descens, del 10,3 al 4,4 %. De fet, el govern mundial a l'ombra, format pels caps dels gegants tecnològics (Microsoft, Apple, Google, Meta, Nvidia, Tesla, Amazon), no compta amb cap dona. Les grans potències imperialistes (EUA i Rússia) també estan governades per mascles. Si las mujeres mandasen / en vez de mandar los hombres / serían balsas de aceite / los pueblos y las naciones, fa la lletra d'una de les jotes de Gigantes y Cabezudos, sarsuela amb música de Manuel Fernández Caballero i lletra de Miguel Echegaray.

La casualitat ha volgut que la diada de la dona coincidisca enguany amb l'agressió que porten a cap els EUA i Israel —també governat per un mascle— contra Iran, estat teocràtic i patriarcal. Algú pensarà que el país i el seu règim són agredits per reprimir les dones —molt més lliures en Iran que en les monarquies feudals del Golf—, o per massacrar l’oposició i conculcar els drets humans. Qui pense tot això somnia truites. Iran és un punt estratègic pel qual circulen els corredors energètics i comercials est-oest i nord-sud. El país dels aiatol·làs manté molt bones relacions amb Rússia i Xina, enemic aferrissat dels mandarins de Washington, temerosos de perdre l'hegemonia mundial. Volen col·lapsar la nova Ruta de la Seda i emparar-se del petroli iranià. L'enemic últim és Xina. L'alliberament de la dona iraniana els importa un rave a Trump i Netanyahu. La bola de l'arma nuclear és la nova versió de les "armes de destrucció massiva". En 2002, el general Wesley Clark va dir: «Ens desfarem de set règims en cinc anys, començant pel d'Iraq. Després, prendrem Síria, Líban, Líbia, Somàlia i Sudan. I acabarem la feina amb Iran.»

¿Quatre milions de morts i quaranta milions de desplaçats? Danys col·laterals. En fi, vull acabar aquesta columna amb una nota amable. Diumenge, Dia Internacional de la Dona Treballadora, podrem escoltar el concert que l'organista Montserrat Torrent oferirà a Montesa. Es tracta d'un esdeveniment molt especial. Montserrat va nàixer a Barcelona el 17 d'abril de 1926. Per tant, ¡està a punt de complir els 100 anys! Així i tot, estarà a Montesa per a interpretar un programa amb obres d'autors dels segles XVI, XVII i XVIII (Antonio de Cabezón, Francisco Correa de Arauxo, Joan Baptista Cabanilles, Alessandro Scarlatti...). L'organista té un currículum artístic i professional que impressiona. És una prova vivent d'allò que es pot aconseguir amb voluntat i treball. Deixe, per a concloure la columna, una reflexió de Montserrat: «Viure és creure, actuar segons la convicció pròpia, barrada a la vanitat, oberta a la persistència i la tenacitat. És assolir objectius, lluitar per un ideal, ser honrats. Deixem-nos bressolar pels braços de la il·lusió.»

(publicat a Levante-EMV, el 07/03/2026)

Dia de la dona amb música

 

 

Cent anys de Montserrat Torrent i de la declaració del castell de Montesa com monument nacional

No a la guerra

Quan els governs han de prendre decisions sobre assumptes de màxima gravetat, l'opinió de la gent del carrer compta poc o gens. D'altra banda, com sempre s'ha dit, l'opinió pública sol ser l'opinió publicada. En altres paraules: moltíssima gent està intoxicada per allò que publiquen els mitjans de comunicació. ¡Per a mostra, un botó! Dilluns, alguns diaris portaven en primera plana aquests titulars: Irán dispara el terror en el Golfo (El Mundo); Irán arrastra a una guerra a Oriente Medio tras caer su líder (Levante-EMV). El segon és, a més, incoherent; cal conèixer el context per a entendre'l. Potser una formulació més coherent seria aquesta: Tras caer su líder, Irán arrastra Oriente Medio a la guerra. En qualsevol cas, tots dos titulars intoxiquen l'opinió pública. Els qui han arrossegat a la guerra són els EUA i Israel; han desencadenat una agressió no provocada. I Iran tindrà dret a defendre's, ¿no? Ja havia advertit que si era agredit atacaria les bases militars dels EUA instal·lades en diversos països del Golf Pèrsic, cosa absolutament lògica; des d'aqueixes bases es podia atacar territori iranià, que es troba a molt poca distància.

Tanmateix, els mitjans —de propaganda, més que d'informació— intenten fer-nos creure que l'agredit és l'agressor. ¡El món del revés! També crida l'atenció el tractament donat a la notícia de l'esclat de drons a les bases britàniques de Xipre. Se'ns ha enviat el missatge que Iran ataca territori de la Unió Europea. Ja n'hi ha dos estats membres (França i Alemanya) que han anunciat la seua participació en l'agressió a Iran. Ignore què en pensaran els francesos i els alemanys corrents d'aquesta decisió dels seus governs. Potser els semblarà bé, si s'han engolit la bola. Les bases britàniques a Xipre no són territori de la Unió Europea. Els britànics tenen plena sobirania sobre dues bases militars a l'illa, Akrotiri i Dekélia, que suposen un 3 % del territori de Xipre. En resum: els atacs —realitzats per la milícia d'Hizbul·là, no per Iran— han anat dirigits contra territori britànic. I que jo sàpiga, el Regne Unit no forma part de la Unió Europea des del Brexit. La majoria dels electors britànics no vol saber res de l'Europa continental. ¿Per quina regla de tres s'ha de sentir concernida la Unió Europea per un atac a una base britànica?

Segons el meu parer, el govern espanyol ha pres la decisió correcta. Ha prohibit que els avions cisterna de la força aèria dels EUA utilitzen la base de Morón per a qualsevol operació relacionada amb l'agressió a Iran. I el govern encara ha tallat curt; hauria d'haver fet extensiva la prohibició a la base naval de Rota. No s'ha de donar suport a una guerra unilateral i il·legítima per contrària al dret internacional. Ni ha estat provocada, ni compta amb autorització de Nacions Unides. Obeeix a interessos espuris de Trump i Netanyahu. Per a iniciar-la, israelians i nord-americans han apel·lat de nou al subterfugi de les "armes de destrucció massiva" en la seua nova versió de «tindran una bomba nuclear en poques setmanes» —cobla que es repeteix des dels anys noranta del segle passat. Els habitants de la pell de brau ja tinguérem prou amb les guerres d'Iraq i d'Afganistan, bé que alguns semblen haver perdut la memòria. Si els britànics volen donar suport a una agressió que ja ha començat a provocar víctimes innocents, ja s'arreglaran. Netanyahu es fa la víctima i tracta de convèncer l'opinió pública internacional que Israel es defensa d'una agressió iraniana. Iran mai no havia agredit cap veí. I segons el dret internacional, una guerra preventiva és il·lícita.

Res (ni la cortina de fum per a tapar la implicació de Trump en el cas Epstein, ni el robatori del petroli i altres matèries primes d'Iran, ni el mite del Gran Israel, ni els interessos geoestratègics dels EUA) no justifica que ens involucrem en una guerra que podria prendre una deriva letal per a tot el planeta. Els estats membres de la Unió Europea haurien de recuperar el seny i negar-se a col·laborar amb plans imperialistes. Ningú no sap com acabarà la guerra. Als trets reaccionaris dels mandarins de Washington s'ha d'afegir una ignorància supina. No coneixen amb qui s'han ficat. Iran té una història més que mil·lenària, de la qual se senten orgullosos els iranians, molt amants de llur independència. Els nord-americans tampoc no deuen tenir idea de quins són els trets del xiisme, religió majoritària a Iran. Assassinar Khamenei és com si s'hagués assassinat el papa de Roma. Han eliminat el líder d'una religió amb milions de fidels. L'han convertit en un màrtir. Era un autòcrata cruel, però cap base jurídica no autoritza que Trump actue com a jutge global. A més, ni ell ni Netanyahu estan per a donar lliçons. I els pot sortir el tret per la culata.

Cortina de fum

Aposte que ningú no parla ara d'Epstein, ¿veritat?

Cap novetat transcendent

És massa d'hora per a saber si la desclassificació dels 153 documents relatius al 23-F aportarà alguna novetat transcendent, però jo crec que no. Ja estan disponibles a la pàgina web oficial de la Moncloa. També es poden descarregar de les pàgines de diferents mitjans de comunicació. En els noticiaris s'han difòs alguns d'aqueixos documents. L'assumpte suscita diverses reflexions. Cal dir, primerament, que el nombre, 153 —o 167, segons altres càlculs—, semblen ben pocs. De fet, el govern afirma que ha desclassificat «tots els documents que ha trobat», la qual cosa fa sospitar. Hom pot pensar, per exemple, que se n'han destruït moltíssims al llarg dels quaranta-cinc anys transcorreguts des de l'intent de cop d'estat. De fet, Alberto Saiz, antic cap del CNI, diu que ha desaparegut la documentació que acredita la participació del CESID en el 23-F. Però també es pot sospitar que el govern haja decidit desvetllar uns i eliminar altres. Encara més: molts dels desvetllats —alguns manuscrits— els pot haver escrit qualsevol. En aquest cas, la fiabilitat és escassa o nul·la; les notes apòcrifes no serveixen per a res, poden induir a error.

Documents que no se sap d'on han sortit no tenen cap utilitat per als historiadors. Tampoc no en tenen els descontextualitzats. No descobrirem res de nou. Els escrits relatius al paper jugat pel rei Joan Carles han estat redactats per la mateixa Zarzuela. ¿Quin valor tenen? ¡Cap! En termes generals, la desclassificació sembla una operació de llavat d'imatge del rei emèrit. ¡Una presa de pèl monumental! Trobe que tots els aspectes de l'intent de cop d'estat del 23-F (els preparatius, els implicats, l'assalt de Tejero al Congrés dels Diputats, el paper del rei, les conseqüències) ja són perfectament coneguts. Nombrosos historiadors i periodistes han reconstruït el puzle. Vindria molt bé disposar de documents que corroboraren el relat dels fets. Però la documentació més comprometedora per al monarca i els altres participants ha estat destruïda. (No s'ha de descartar que hi haja més material ocult.) Molts dels protagonistes han mort i s'han dut llurs secrets a la tomba. Per tant, Sánchez no ha tingut cap problema per a desclassificar els 153 papers. A Núñez Feijóo no li semblava bé. Ja sabem el motiu. Fraga apareix involucrat en alguna conspiració.

A Pedro Sánchez li ve bé la publicació dels documents del 23-F. Queda com una persona que s'estima la transparència. Envia un missatge a Felipe González: «Deixa ja de tocar els nassos.» Ara bé, per damunt de tot, els papers desvetllats són —ja s'ha dit adés— un intent de convèncer els ciutadans que el rei Joan Carles no tingué res a veure amb el cop. (Només cal comprovar el tractament que estan donant-li a l'assumpte Antonio García Ferreras i laSexta.) Podem suposar el nihil obstat de Felip VI a la desclassificació. Inclús el PP ja demana que l'emèrit torne d'Abu Dhabi. Tanmateix, serà difícil que cole l'estratagema; molts recordaran els àudios enregistrats per Bárbara Rey: Palabra de honor, me río, cariño, de Alfonso Armada. Éste ha pasado siete años en prisión, se ha ido a su pazo de Galicia y el tío nunca ha dicho ni una palabra. ¡Nunca! En cambio, ese otro [Sabino Fernández Campo, cap de la Casa del Rei des de 1990 fins a 1993] está "largando". ¿Quines coses callava el general Armada? En fi, tinguérem sort el 23 de febrer de 1981; glaça la sang imaginar què hauria passat si la idea de Tejero, crear una junta militar com l'argentina, hagués arribat a port.

La vivenda protegida durant el franquisme

Fa poc esclatà l'escàndol en què està immers l'ajuntament d'Alacant. L'exregidora d'Urbanisme i el seu sogre, dos fills i un nebot d'una alta funcionària, l'arquitecte municipal, policies locals, la dona del director de gabinet de la Conselleria de Turisme, gent vinculada a càrrecs autonòmics, els fills del notari que escripturà la constitució de la cooperativa promotora i la compra del solar municipal en el qual s'alcen els blocs de pisos protegits, el representant de la gestora de la cooperativa, treballadors sanitaris, dues filles d'una farmacèutica, tres sagues familiars i un llarg etcètera van adquirir i tenen escripturats a nom seu en el Registre de la Propietat, pisos que hi consten com a vivenda de protecció pública (VPP) de nova construcció. L'afer crida l'atenció per vàries raons. Adquirents vinculats al PP poden haver tingut informació privilegiada o tracte de favor. A més, resulten cridaneres les característiques de la urbanització Les Naus: dotada de piscina, pista de pàdel, zona poliesportiva i club social; situada ben a prop de la platja de Sant Joan; amb habitatges de tres o quatre dormitoris (amb possibilitat de traster i plaça de garatge).

Els preus oscil·laven entre els 200.000 i els 230.000 euros, la meitat del que costen altres pisos a la mateixa zona. Les irregularitats s'amunteguen; webs immobiliàries anunciaven la venda o el lloguer d'habitatges de Les Naus. Gent que no hi pogué accedir en primera instància diu que els venedors demanaven 400.000 euros, 200.000 en negre. Recordem que les vivendes de protecció pública han de ser utilitzades com a primera residència i no poden ser subarrendades o venudes. Haurien d'anar destinades a persones amb dificultats d'accés a l'habitatge. ¡Ha! No sé jo si molta gent necessitada haurà accedit a Les Naus. Algú pensarà que tot açò no passava amb Franco. S'equivoca. Cal remetre's a dos personatges: Francisco Planas de Tovar i Diego Salas Pombo. El primer, coronel de l'exèrcit i governador civil de València entre 1939 i 1943, es féu famós per la seua activitat repressora. El segon, camisa vieja de Falange, va ser governador de València entre 1950 i 1956. Ambdós donaren nom a sengles grups de vivendes de protecció oficial a Xàtiva.

El de Salas Pombo es construí junt al barri del Carme. Les cases de Planas de Tovar s'edificaren després de les conegudes popularment com "Cases Barates", bé que totes acabarien anomenant-se igual. Hi hagué molta adjudicació cridanera. Un funcionari del Banc d'Espanya familiar meu aconseguí un pis al Carme. El subarrendà i acabaria venent-lo. Foren adjudicataris de les "Cases Barates" gent amb carnet de Falange —com el comissari polític local del partit únic i regidor pel terç sindical—, militars de diversa graduació, un comissari i un inspector de la "Secreta", algun guàrdia civil retirat... (El professorat del Josep de Ribera hi estava representat.) Coses semblants passaven en altres indrets. Als denominats "Pisos dels Pares", situats entre baixada del Carme, República Argentina i Pare Claret, una militant de la Secció Femenina de Falange i regidora de l'Ajuntament hi tenia dos pisos. L'amo d'un cèntric estanc també n'aconseguí dos. (S'havia de ser afecte al Glorioso Movimiento Nacional per tal de conservar o aconseguir la concessió d'una expenedoria de tabac, segells i timbres.) Però anem a un últim exemple de vivendes protegides.

 

Un falangista responsable de seguretat a la gestora municipal constituïda en acabar la guerra —i encarregat de depurar funcionaris locals— esdevindria alcalde el 1954. Es dedicà a l'activitat immobiliària. Entre 1951 i 1956, inicià els tràmits per a la construcció de sa casa en avinguda Ejército Liberador (hui Baixada de l'Estació) i un edifici amb baixos comercials i quatre plantes d'habitatges a la cantonada amb l'actual avinguda Gregorio Molina. L'arquitecte Joaquín Rieta Síster firmà els projectes. Se sap perquè va donar tota la documentació del seu despatx a la Universitat Politècnica de València. Al seu repositori institucional, Riunet, estan els plànols, les memòries i els imports de les subvencions dels projectes. Els habitatges de l'edifici cantoner (amb saló, sala d'estar, quatre dormitoris —un per a l'assistenta—, bany i lavabo) eren bonificables o de renda limitada, subvencionats per l'Instituto Nacional de la Vivienda. ¿Aquests habitatges protegits anaven destinats a gent necessitada? ¡Ha! Eren per als familiars del promotor. (Ja traspassat l'antic alcalde, els seus fills vendrien alguns pisos.) No hi hagué, però, cap escàndol. Veges.

(publicat a Levante-EMV, el 21/02/2026)

Música de Chopin

Alguna cosa s'haurà de fer

Des de fa uns dies es parla molt de dues propostes d'unitat de l'esquerra de cara a les pròximes eleccions generals. Sentir les declaracions dels portaveus remet al déjà vu —o al déjà entendu. Yolanda Díaz rebutja centrar la refundació de l'esquerra sols en persones o marques: Esto va de ganar el país, de movilizar a la gente. No va de hablar de nosotros mismos. Boniques paraules. Però Díaz ja no enganya a ningú; està molt calada. Si allò que diu fos cert, no hi hauria cap problema; la unitat de l'esquerra s'aconseguiria en un tres i no res. Efectivament, cal mobilitzar la gent. ¿Però qui sol fer això? ¡Exacte! ¡Els partits polítics i els seus líders! En altres paraules: les marques i les persones que les representen. I ja coneixem les ganivetades que s'assesten uns grups als altres —les de Sumar a Podemos, per exemple. Els partits i els seus dirigents actuen moguts per la necessitat, els interessos partidistes i —no cal descartar-ho— els personalismes. Izquierda Unida, posem per cas, té la necessitat imperiosa d'ocupar llocs de sortida a les llistes electorals, per tal d'assegurar-se les subvencions públiques amb què costeja la seua organització.

Referint-se a l'ascens de la dreta i l'extrema dreta, Gabriel Rufián diu: «El que ve no s'atura amb sigles, s'atura amb pobles. Creure que el feixisme va a parar-se en la frontera de la teua seu o de la teua nació perquè vota distint és màgia negligent. ¿No paga la pena intentar fer quelcom diferent per a frenar-lo? ¿De què serveix arribar al Congrés amb dos, tres o quatre diputats més si el ministre d'Interior és Abascal? Cal més cap i menys puresa.» Les seues paraules semblen dirigides sobretot als partits nacionalistes. Les intencions són bones, però costarà molt concretar-les. Sent realistes, el gran desori de l'esquerra se centra bàsicament a Madrid. En les nacionalitats històriques de l'Estat hi ha consolidades forces autòctones que ja ocupen la pràctica totalitat dels espais electorals a l'esquerra del PSOE. (Només a Catalunya, ERC ha de compartir espai amb una força no nacionalista, Comuns.) Encara més: a les autonomies de matriu castellana —llevat potser d'Andalusia—, les esquerres alternatives són residuals. Per tant, hi ha una qüestió prèvia a la proposta de Rufián: que l'embolic d'IU, Más País, Movimiento Sumar i Podemos s'aclarisca.

Si es produís aquest miracle, encara hi hauria entrebancs enormes. Algunes persones han dit que la proposta de Rufián s'hauria de concretar en una coalició plurinacional. Tanmateix, atès el que estableixen els reglaments del Congrés dels Diputats i el Senat, cap força política de la coalició no podria disposar de grup parlamentari propi, cosa que equival a no disposar tampoc de portaveus diferenciats. Resulta difícil imaginar que EH Bildu o ERC, per posar dos exemples, renuncien a la visibilitat que proporcionen els portaveus. De fet, l'enorme popularitat de Rufián es deu al seu treball com a portaveu d'ERC. Molts analistes consideren que les seues intervencions durant els debats parlamentaris són molt brillants. També s'ha de dir —ens ho recordava Najat el Hachmi en una columna— que estem acostumats al sorgiment d'estrelles rutilants que s'extingeixen en poc de temps consumides per la resplendor del seu narcisisme. Ha passat amb Yolanda Díaz. Però hi ha més problemes. ¿S'avindrà l'esquerra espanyola alternativa a no competir en espais electorals que ja ocupen forces nacionalistes, a Euskadi, Galícia o el País Valencià? Ho dubte.

Hi ha alguns espectacles vergonyosos que no haurien de repetir-se. En 2023, Compromís, que havia unit la seua sort al projecte de Yolanda Díaz, hagué d'engolir-se que el paracaigudista madrileny Chema Guijarro encapçalés la llista per Alacant; Sumar volia assegurar-li l'escó al Congrés dels Diputats. (¡Ha! Esto no va de hablar de nosotros mismos, diu la vicepresidenta Díaz.) Al País Basc, ningú no gosa fer certes coses, però els valencians les hem vistes de tots els colors amb tots els partits, tant d'esquerra com de dreta. En fi, tornem al principi. Es promouen models d'unitat de l'esquerra que topen amb problemes de difícil solució. De fet, alguns grups nacionalistes (EH Bildu, ERC, Bloque Nacionalista Galego, Compromís...) ja han anunciat que no hi participaran. És a dir, que Rufián no compta ni amb el suport del seu propi partit. Hi ha qui afirma que la dreta s'uneix més fàcilment que l'esquerra. Oblida una evidència: la gran majoria de formacions nacionalistes o sobiranistes és d'esquerra. A França, per exemple, la confluència és més fàcil; a penes hi ha nacionalismes "perifèrics" i l'esquerra és tan centralista com la dreta.

En qualsevol cas, sense unitat de l'esquerra va a ser impossible evitar que Abascal siga ministre d'Interior, o vicepresident. Potser caldrà oblidar alguns dels obstacles amunt esmentats i acceptar que els problemes extraordinaris requereixen solucions extraordinàries. Si un front d'esquerres obtingués suport electoral suficient per a formar govern de coalició amb el PSOE i capacitat de pressió sobre els socialistes, remeiar els problemes d'invisibilitat seria ben factible. Es podrien modificar els reglaments de les Corts, per tal que cada membre de la gran coalició plurinacional tingués grup parlamentari. Altra solució seria designar un o una portaveu i diversos portaveus adjunts, i negociar un sistema rotatori d'intervencions als debats, perquè tots els grups siguen visibles. Calen altura de mires, voluntat de cessió i consens; la deriva de personatges com Trump mostra allò que pot passar amb un govern d'ultradreta. Ens dirigirem veloçment cap al feixisme. I això són paraules majors. El feixisme no respecta ni la vida, ni la dignitat humana, ni els drets conquerits després de segles de lluita, ni les conquestes socials, ni la igualtat, ni res.

Recordant les víctimes

¿Front Popular?

Acabar amb la divisió de l'esquerra no seria una mala idea. Possiblement, la reedició d'un front popular siga l'única manera de frenar l'ascens de l'extrema dreta. Dic «possiblement» perquè la creació d'una plataforma unitària de cara a les pròximes eleccions generals haurà de superar múltiples entrebancs. En política, les coses no solen ser fàcils. Quan es parla de la desunió de les esquerres, se sol posar l'èmfasi en els partits. Semblaria a molts que la manca d'unitat és culpa exclusiva dels grups polítics. Tanmateix, els electors també tenen part de responsabilitat en el desgavell. Sovint, haurem sentit a dir que dos i dos no sumen quatre en política. No diré jo que siga un principi immutable, però l'experiència mostra que s'acompleix moltes vegades. Es poden posar alguns exemples. En les municipals de 1987, un sector del col·lectiu xativí d'Unitat del Poble Valencià s'entestà a presentar una llista conjunta UPV-EUPV. Els partidaris d'aquesta opció feien un càlcul optimista: «Si sumem el nombre de vots que tragueren per separat els dos grups als anteriors comicis de 1983, obtindrem quatre o cinc actes de regidor a l'Ajuntament.»

Doncs no. Es van aconseguir només uns 750 vots i un únic regidor. Si els polítics havien fet la seua part, ¿quina cosa va fallar? ¡La voluntat dels electors! Els d'EUPV (plataforma en què havien convergit grups com el PCML, per exemple) degueren pensar: «Jo no pense votar una llista amb gent petitburgesa aliena als interessos de la classe treballadora.» Per la seua banda, els votants nacionalistes pensarien: «¿Votar a comunistes leninistes? ¡Ni borratxo!.» Efectivament, UPV i EUPV representaven sectors distints de l'electorat, com es podia comprovar analitzant els resultats per col·legis electorals. EU arreplegava vot obrer. En canvi, UPV era votada per gent del món de la cultura i l'ensenyament, i per electors de classe mitjana d'idees valencianistes. La unió dels dos grups no va funcionar. A més, s'ha de tenir en compte que els retrets recíprocs llançats per uns i altres, abans de l'aliança electoral, havien traçat una ratlla. I això no se soluciona en un dia. Cal molta pedagogia per a canviar les coses. El resultat de Compromís en les últimes eleccions generals, aliat amb Sumar, és altre bon exemple que dos i dos no solen sumar quatre en política.

És evident que el sistema electoral premia la unitat i castiga la desunió, però cal tenir present el principi del dos més dos. D'altra banda, quan parlem de l'enorme desunió de l'esquerra, hauríem de recordar que afecta bàsicament l'espanyola —i espanyolista. Al País Valencià, l'espai de l'esquerra alternativa espanyola, en què proliferen l'aldarull i les ganivetades, es va volatilitzant gradualment. La marca de la vicepresidenta Yolanda Díaz no agrana massa vots a casa nostra, on no té pràcticament seguidors. En canvi, Compromís resisteix. Algunes enquestes auguren que podria obtenir més vots que el PSOE. Quant a EUPV i Podem, van ser escombrats el 28 de maig de 2023. El problema d'Izquierda Unida és ben recurrent; en dècades de democràcia no ha estat capaç de reeixir. Des de fa temps, li cal parapetar-se en plataformes diverses per tal de no desaparèixer. I és que —heus ací altre problema per a la formació d'un front popular— molts grups tenen la necessitat imperiosa d'ocupar llocs capdavanters a les llistes electorals; estan en joc els diners i la feina. IU, per exemple, ha de pagar el sou dels seus alliberats i el lloguer de les seues seus.

La dreta no sol tenir problemes de finançament. L'esquerra, en canvi, depèn en gran mesura de les ajudes públiques que rep en funció del resultats electorals. L'operació que impulsa Gabriel Rufián ha de tenir en compte els factors enumerats. Hi ha, però, un detall fonamental: si reïx finalment un front unitari de l'esquerra alternativa espanyola, hauria de ser respectuós amb els grups (ERC, Bildu, Bloque Nacionalista Galego, Compromís) que ja ocupen l'àmbit alternatiu al PSOE en llurs respectius espais electorals (Catalunya, Euskadi, Galícia, País Valencià). No tenir present açò pot menar al desacord i al desastre. Els valencianistes, per exemple, arrisquen molt si sumen la seua sort a la de l'esquerra alternativa espanyola diluint-s'hi. En anteriors conteses electorals, la maror que agita aqueixa esquerra pot haver afectat un Compromís que no tenia cap necessitat d'embolicar-s'hi. En realitat, al País Valencià, Compromís ja és la referència per a l'electorat situat a l'esquerra del PSOE. No paga la pena suscitar la reacció negativa d'un sector de l'electorat valencianista renitent a votar a un Compromís amb adherències estranyes.

Dreta i extrema dreta

Cop d'estat i buit de poder

Sempre penge en aquest blog les columnes que em publica Levante-EMV. La de dissabte passat va rebre comentaris anònims. No vaig contestar, perquè no solc entrar en debats amb anònims. Tanmateix, un dels comentaris, prou metzinós, tocava temes que mereixen alguna reflexió. En principi, una república (i no em referisc a les soviètiques, ni a les islàmiques) no és beatífica ni pecadora, no és angelical ni demoníaca, no és bona ni mala. És la forma política d'un estat, en contraposició a la forma d'estat monàrquica. Repúbliques són estats del nostre entorn que tenen democràcia liberal: Portugal, França, Alemanya, Itàlia, Suïssa... Per tant, quan parlem de responsabilitats durant la II República cal referir-se a les dels seus governants. Convé utilitzar el llenguatge amb precisió. Els governs de la República, amb els seus encerts i els seus errors —això és altra qüestió—, eren legítims; sorgiren d'eleccions democràtiques. S'alternaren governs d'esquerres i de dretes. Que els governs republicans d'esquerres no dissenyaren una estratègia expressa per a eliminar persones de dretes no ho dic jo, ho diuen nombrosos historiadors.

Roque Moreno Fonseret, catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat d'Alacant: En la zona republicana hubo violencia, asesinatos y persecuciones, especialmente en los primeros meses de la guerra. Nadie serio lo discute. Pero esa violencia fue, en gran medida, incontrolada, consecuencia del hundimiento del Estado, del caos inicial y de la pérdida de control de las propias autoridades republicanas. Entre els historiadors no hi ha debat; els fets són cristal·lins. Després del cop d'estat, la República es quedà sense exèrcit i es produí un buit de poder (el govern a males penes podia garantir la seguretat i l'ordre públic). Es va desencadenar la violència a la rereguarda republicana. Manuel Azaña, por exemple, va fer crides constants a la pau i la convivència. En canvi, la violència feixista fou perfectament planificada pels colpistes i s'allargà, ja derrotada la República, durant bona part de la dictadura. També hi ha consens dels historiadors sobre això. Julián Casanova, especialista en la Guerra Civil i el franquisme, és un dels ponents que no s'han negat a participar en les jornades de Sevilla organitzades per Arturo Pérez-Reverte i Jesús Vigorra.

Hay cosas que son incuestionables e innegables y no porque alguien un día se levantó y lo dijo, sino porque la historiografía las ha indagado. Negar la represión de Franco es negar el trabajo de algunos de los mejores historiadores del mundo. Tras ellos hay solidez, rigurosidad y años de investigación, diu Casanova. L'historiador de la Complutense Gutmaro Gómez Bravo explica que els consells de guerra en tota Espanya arribaren a superar el milió, xifra brutal. Nos acusan de no abordar lo que no nos interesa, pero al igual que he escrito sobre Franco, he escrito sobre el anarquismo y el anticlericalismo que se vuelve violento a partir del 18 de julio, diu Gómez Bravo. Julián Casanova redunda en la mateixa idea: Si alguien me señala por no haber escrito de Paracuellos, es que no me ha leído. En definitiva, la violència a la rereguarda republicana i la violència franquista van ser molt diferents en escala i duració. A Xàtiva, l'ajuntament republicà legalment constituït (presidit per Vicent Parra Servet, exiliat després de la guerra) fou substituït després del cop per un comitè revolucionari i un consell municipal no sorgits de les urnes.

Foren sobretot anarquistes (de vegades també comunistes) els autors d'assassinats execrables com el del canonge Gonzalo Viñes. (També s'ha de dir, en honor a la veritat, que les milícies populars, amb tots llurs excessos rebutjables, van ser l'únic sosteniment militar de la República fins a la constitució de les brigades mixtes.) L'Associació d'Amics de la Costera (sóc membre de la seua junta directiva) col·laborà fa poc en l'organització d'un cicle de conferències dedicat a la memòria de Gonzalo Viñes. I l'entitat va a publicar un poemari del canonge. De cap part de la meua columna es podia extraure la conclusió que jo no reconega la injustícia dels crims contra persones pel fet de ser religioses. Viñes va conrear la literatura, fundà un periòdic, El Obrero Setabense, impulsà el sindicalisme catòlic (d'acord amb els postulats de Lleó XIII) i fou un gran arqueòleg. Va fer troballes importants a la Cova Negra i era membre del Servei d'Investigació Prehistòrica de la Diputació de València. Els anarquistes anaren a Vallés, on s'havia amagat el sacerdot, i l'assassinaren. (Per cert, Salvador Mollá, que esmentava a la meua columna, també tenia conviccions religioses.)

Cadascú és lliure de pensar com vulga, fins i tot de manera esgarriada, però recordaré —ja ho he dit en altres ocasions— que mai no he simpatitzat amb el comunisme. De fet, tinc aversió a les seues variants més cruels i ominoses (Stalin, Pol Pot, Ceaușescu i altres personatges han protagonitzat alguns dels capítols més terribles de la història universal de la infàmia). No tinc reblanit el cervell per cap secta ideològica. No milite en cap partit polític. Però observe amb preocupació els intents de blanquejar un règim, el franquista, que arribà a confraternitzar amb els nazis de Hitler i els feixistes de Mussolini. Un dels mestres que van delatar el dissortat Salvador Mollá mostrava ufanós a les seues amistats un retrat de Hitler i una pistola. Al final, hi ha gent que pretén revisar la nostra història recent. Es tracta de fer creure que la guerra la van perdre tots els espanyols, que la brutal i sanguinària repressió del franquisme, fins i tot quan ja havia acabat la guerra, tampoc no va ser per a tant. Molts joves, que no van viure la dictadura, sí tenen llavat el cervell per idees extremistes. Però ja sabem que la saviesa la solen donar els anys.

Els morts no es poden defendre

Des de la darreria de gener, unes jornades impulsades per Arturo Pérez-Reverte i Jesús Vigorra han estat notícia de primera plana a causa de l'enorme enrenou que va suscitar la renúncia de David Uclés i altres persones (Paco Cerdà, per exemple) a participar-hi. Sorprèn la dimensió de la polèmica. S'ha dit que els renunciants han volgut fer el buit a les jornades, però ningú no ha boicotejat res. Uclés s'ha limitat a donar-se de baixa i a explicar-ne els motius. No vol compartir cartell amb Aznar i Iván Espinosa de los Monteros. I no vol que el seu nom figure sota el títol de les jornades, La guerra que todos perdimos, perquè sembla que el subscriu. Hi ha unanimitat sobre la improcedència de l'enunciat. Els organitzadors de l'esdeveniment ho han reconegut des del moment que han decidit modificar-lo. Les jornades podrien haver-se celebrat igualment en les dates previstes sense les persones que han marxat. La controvèrsia amaga en realitat l'intent de banalitzar el cop d'estat del 18 de juliol de 1936 i totes les conseqüències que se'n derivaren.

El cop provocà la Guerra Civil i un genocidi. Es calcula que els colpistes assassinaren 150.000 adversaris polítics a la seua rereguarda bèl·lica i durant la postguerra. També engrosseixen les xifres de la infàmia els morts per fam, els empresonats, els desposseïts de llurs béns, els exiliats, els apartats de les seues professions, els nens robats... Els crims a la rereguarda republicana no van obeir a cap estratègia dissenyada pel govern de la República. Foren perpetrats per elements incontrolats. En canvi, els dels insurgents estaven perfectament planificats. ¿Criminals i delators franquistes són intocables? Sembla que sí. En 2012, vaig publicar en aquestes mateixes planes un text titulat "La desmemòria històrica". A partir de La Causa General (Ramo separado de Játiva), enumerava els noms de mitja dotzena de delators, de gent que va denunciar persones desafectes al règim franquista. Espais públics de Xàtiva estan retolats amb noms d'acusetes. El meu article va tenir algunes reaccions virulentes. Se m'acusà, entre altres coses, d'haver-me ficat amb gent que ja no podia defendre's, perquè havia mort. De res no va servir la meua contenció.

Vaig evitar l'esment de delators els descendents dels quals (fills, néts) són veïns i ens els podem trobar pel carrer. Un cas colpidor, el de Salvador Mollá García, exemplifica el que vull dir. Va nàixer a Xàtiva i ocupà plaça de mestre de xiquets a Novetlè. Seria afusellat a Paterna. Sa mare patí presó. Els dos eren catòlics practicants. ¿Quin delicte havien comès? ¡Cap! Ell havia estat afiliat a la FUE (Federació Universitària Escolar), milità en Izquierda Republicana, era membre del Socors Roig Internacional (SRI) i s'allistà a l'exèrcit de la República. Fou tinent d'infanteria i lluità al front de Terol. En acabar la Guerra Civil, va ser denunciat per un metge, tres mestres i el director de l'Institut Simarro. Gràcies a la recerca del professor Vicent Torregrosa, coneixem els seus noms. Jo he arribat a tractar personalment amb els mestres. He tingut amistat amb fills i nores de dos d'ells. També conec les filles del metge falangista i delator. En base a les denúncies dels cinc acusetes, Salvador fou sotmès a consell de guerra sumaríssim i condemnat a mort per rebel·lió. Però segons cert corrent d'opinió, no s'ha de parlar de gent que no es pot defendre.

Qui no va poder defendre's fou el dissortat Salvador Mollá. Jo puc comprendre l'actitud d'alguns fills d'autors de fets ominosos; no deu ser plat de gust assumir certes herències. Comprendre no significa, però, compartir. No trobe admissible la llei del silenci que alguns propugnen amb un argument d'escassa consistència: que els autors d'episodis abominables estan morts i no poden defendre's. Segons això, mai no es podria posar l'ull crític sobre la història. En fi, hi ha actituds raonables, com la de la meua amiga Rosa, que vol saber si el seu avi, Antonio Villena Martínez, responsable de policia urbana en la gestora municipal franquista constituïda a Xàtiva només acabar la Guerra Civil (també va ser alcalde president accidental en juny de 1940), era un delator. Degué ser falangista, ¿però acuseta? No ho sé. En tot cas, cal rebutjar equidistàncies o intents de banalitzar i revisar la història recent. A la pell de brau passen coses ben cridaneres. Jo no imagine simpatitzants de Hitler invitats per institucions alemanyes a participar en col·loquis.

(publicat a Levante-EMV, el 07/02/2026)