Manolo Valdés, Rafael Solbes i Juan Antonio Toledo

 

Inauguració a l'Espai Cultural Sant Domènec, a les 19.30 hores.

Trump i Netanyahu combustible per a falla

Era inevitable que Donald Trump, un individu amb trastorn narcisista de la personalitat i dèficit d'aprenentatge, aparegués en alguna falla de Xàtiva. D'una banda, fer un ninot del personatge és molt fàcil; n'hi ha prou amb posar-li una gran cabellera taronja (o del color del flocall del panís), cara de pomes agres i una llarga corbata roja. Però resulta, a més, que les decisions frenètiques del president dels EUA, afecten gents de tot el món, també els xativins. (Quan la psiquiatria encara no havia evolucionat, els frenètics eren lligats perquè no feren mal.) Les conseqüències més greus de la guerra desencadenada il·legalment contra Iran per Israel i EUA són la pèrdua de vides humanes, els ferits, la ruïna (de ciutats, del patrimoni històric i artístic, del medi ambient), les multituds de desplaçats que ho han perdut tot... Però la guerra amenaça també de provocar una crisi econòmica global, per l'encariment del petroli, el gas natural i certes primeres matèries. Els xativins comencen a notar-ho en les seues butxaques quan porten els cotxes a la gasolinera.

Iran, el més afectat per l'agressió no provocada, és un estat successor de l'antiga Pèrsia. El segon Imperi Persa, el Sassànida, que esdevindria un dels més extensos d'Àsia a la primeria del segle VII, acabaria conquerit pels musulmans. En el segle XIII, quan Jaume I conquistava Xàtiva, a Orient tenien notícies de la nostra ciutat. El persa d'origen àrab, Abu-Yahya al-Qazwīnī, jurista, astrònom, viatger i geògraf nascut en Qazvin (Iran), va redactar Kitāb āṯār al-bilād wa ajbār al-ʿibād, obra amb un extens capítol dedicat al territori andalusí. (Potser ignorava que Madinat al-Xateba havia deixat de pertànyer a al-Andalus.) Va descriure més de trenta ciutats. Els dedicava adjectius perquè el lector en pogués imaginar el prestigi i en deduís la grandària. Per exemple, deia que València era antiga —una ciutat preislàmica d'antiga fundació. De Xàtiva deia que era antiga i gran (qadīma wa kabīra). Encara que l'actual Iran continue pertanyent al món islàmic, el 60% dels seus habitants són tan aris com els europeus. L'idioma oficial és el persa. La branca xiïta de l'islam és la religió majoritària des de 1501. De 1925 a 1979 hi va regnar la dinastia Pahlaví.

¿Des de quan tinc notícies d'Iran? De menut, jo sentia parlar a ma mare de Farah Diba, la tercera esposa de Mohammad Reza Pahlavi, l'últim xa d'Iran, enderrocat per la revolució islàmica de l'aiatol·là Khomeini. Jo calcule que les revistes del cor amb la foto de Farah devien estar a totes les perruqueries femenines de Xàtiva. El xa havia permès un cop d'estat, en 1953, contra el primer ministre Mohammad Mosaddeq, que volia nacionalitzar el petroli. El cop, orquestrat per Regne Unit i EUA, instaurà la dictadura. Des de llavors, l'animadversió de molts iranians vers britànics i estatunidencs és irreductible. En 1971, el "rei de reis" Reza Pahlavi va organitzar uns grans fastos a les ruïnes de Persèpolis, per a celebrar els 2.500 anys del naixement de l'Imperi Persa. La sumptuositat de les mil i una nits es televisà. En representació del comte de Barcelona i el govern de Franco, hi acudiren Joan Carles i Sofia. ¡Més xerrola a les perruqueries xativines! Ho contava la meua sogra. Clienta que arriba a fer-se la permanent: «Escolta, ¿parleu de Reza?»

En 1976, Farah Diba visità Espanya, invitada pels reis Joan Carles i Sofia. Franco ja havia mort. Avui, sabem que Joan Carles havia demanat al xa d'Iran un donatiu de deu milions de dòlars per a ajudar a consolidar la monarquia espanyola i evitar el triomf electoral del Partit Comunista. En la pràctica, aqueixos diners havien de finançar la campanya d'UCD, però Suárez va dir que ell no n'havia vist ni un cèntim. En 1978, durant un viatge per Àsia, Joan Carles i Sofia visitaren de nou Iran i foren rebuts per Reza Pahlavi i Farah Diba, que marxarien a l'exili l'any següent. La seua presència en les revistes del cor aniria minvant. Quant a mi, en 2015, vaig viatjar a Iran. Vaig conèixer Shiraz, Persèpolis, Pasargada, Yazd, Meybod, Isfahan, Kashan, Teheran... El país és meravellós i els seus habitants, hospitalaris. Els mitjans en donen una imatge molt negativa. I hi ha qui, sense haver-hi estat, es creu tot el que li conten. Pense en les morts i la destrucció que estan provocant Trump i Netanyahu i no puc evitar que m'envaïsquen la ràbia i la consternació.

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 21/03/2026)

Senyories a l'antic territori de Xàtiva

 Presentació del número 21 de la revista Papers de la Costera, dedicat als palaus de Xàtiva i del seu antic territori

Normalitzar l'assassinat

L'agressió no provocada dels EUA i Israel contra la República Islàmica d'Iran s'està traduint en un cúmul de monstruositats que deixa bocabadat. La primera de totes és el fet mateix d'iniciar una guerra sense cap provocació prèvia, sense autorització de la comunitat internacional i, per tant, sense cap cobertura legal. Lògicament, qualsevol episodi derivat d'un primer fet il·legítim està viciat d'origen. Inclús si la guerra fos lícita, no trobe moralment acceptable el pla israelià i nord-americà d'anar assassinant gradualment els líders i els funcionaris iranians. Tractant-se de militars, encara es podria acceptar. Però assassinar premeditadament científics i líders religiosos o polítics... Cal recordar que Israel ha practicat aquests assassinats inclús quan no hi havia cap guerra declarada. ¿Què pensaríem si els iranians contestaren de la mateixa manera? És una mera suposició, perquè no crec que ho aconseguiren. El degoteig de crims no cessa. L'últim mort ha estat Ali Larijani, una barreja d'home dur i pragmàtic —potser per això l'han eliminat. Com més va, més clar queda que les autoritats israelianes no tenen cap interès a negociar un alto el foc.

Els mandataris d'Israel i EUA, i els mitjans de comunicació que donen suport a les seues tesis, deshumanitzen els dirigents d'Iran. Els tracten de dimonis i animals assedegats de sang. Deu ser perquè el dèspota Trump i el genocida Netanyahu són dos angelets del cel. Deshumanitzar i demonitzar l'altre són els passos previs per a justificar la seua eliminació. «¡Hem enviat Larijani a l'infern!», va dir Netanjahu amb un somrís sinistre. Donald Trump ha arribat a posar preu —deu milions de dòlars— al cap dels líders iranians. Previsiblement, molta gent corrent troba acceptables els crims. Anem banalitzant i normalitzant a poc a poc l'assassinat. Els polítics de qualsevol estat que hagen comès crims de lesa humanitat o violat el dret internacional —no importa si són estatunidencs, russos, israelians o iranians— haurien de ser jutjats pel Tribunal Penal Internacional. Cap estat no pot apropiar-se unilateralment els papers de jutge i executor de sentències sense judicis previs amb garanties. Israel i els EUA porten a cap, simple i planament, assassinats indiscriminats, per bé que vulguen emmascarar els crims com accions de guerra.

A més a més, els atacs dirigits a eliminar líders i funcionaris d'un país estranger —en aquest cas Iran— segueixen un procediment que provoca moltes víctimes col·laterals. L'assassinat d'Ali Khamenei suposà també la mort de la seua esposa, una filla, un gendre i una néta petita. A Gaza i Líban, les forces armades israelianes (l'exercit més moral del món, segons les autoritats d'Israel) "han perfeccionat" el mètode; quan volen eliminar alguna persona —un mul·là xiïta o el cap d'una milícia— que viu amb la seua família en un bloc de diverses plantes d'habitatges, bombardegen tot l'edifici sense cap avís previ, per a impedir que l'objectiu de l'atac puga fugir. Aquesta classe d'accions mata nombroses víctimes innocents i ha sembrat de ruïnes extensos territoris palestins i libanesos. Ara, tant l'exèrcit dels EUA com el d'Israel apliquen el mateix procediment en Iran. Junt amb Ali Larijani, van assassinar també el seu fill Morteza Larijani, funcionari, el cap de l'oficina del dirigent, Alireza Bayat, i alguns membres de la seua seguretat. ¿Que Larijani era responsable de reprimir violentament protestes contra el règim dels aiatol·làs? Probablement.

Però tornem al ja dit anteriorment. Netanyahu és un presumpte genocida, amb ordre de cerca dictada pel TPI. Encara més: tot el món està ple de mandataris presumptament assassins —el príncep hereu d'Aràbia Saudita Mohammed bin Salman, per exemple. «Qui estiga lliure de culpa, que llance la primera pedra», va dir Crist (Joan, 8, 1-11). Si cada estat es pren la justícia per la seua mà, ens dirigim directament al caos. En fi, el degoteig d'assassinats de líders religiosos, funcionaris i polítics iranians continua. I a còpia d'escoltar-ho milanta vegades als telenotícies, els ciutadans corrents acaben normalitzant l'activitat criminal. Molts creuen que les víctimes s'ho tenien ben merescut. «¡Eren autèntics dimonis que mereixen estar a l'infern!» Tanmateix, Ali Larijani fou el negociador que va atènyer un acord nuclear amb els EUA durant el segon mandat de Barack Obama. La mort de Larijani allunya Iran d'una sortida negociada a la guerra, cosa que amb tota probabilitat desitja Netanyahu. Cada líder iranià assassinat és substituït per altra persona més radical que el seu antecessor. No deguem habituar-nos a l'estratègia criminal dels agressors.

Suposicions

En ser assassinat Ali Khamenei, la cúpula del règim iranià designà un triumvirat que havia d'assumir provisionalment les funcions de lideratge de l'aiatol·là desaparegut fins al nomenament del nou líder suprem de la República Islàmica. El triumvirat estava format pel president moderat Masud Pezeshkián, el cap ultraconservador del poder judicial Gholamhossein Mohseni Ejei i el clergue Alireza Arifi. Però cal pensar que hi havia un quart home fort, Ali Larijani, secretari del Consell Suprem de Seguretat Nacional —que ja podria estar mort. Durant uns dies governà una tetrarquia. Finalment, fou elegit successor de l'aiatol·là assassinat el seu fill Mojtaba Khamenei, la qual cosa empipà Trump i Netanyahu. Es fan moltes suposicions sobre Mojtaba. S'ha dit que no apareix en públic perquè ha mort. També corre el rumor que està hospitalitzat a Moscou, perquè fou ferit greument durant l'atac que matà son pare. Però podria haver-hi una explicació més simple: no apareix en públic per a evitar que el detecten. Els EUA han posat preu al seu cap —deu milions de dòlars— i Netanyahu diu que Israel eliminarà Mojtaba com va eliminar son pare.

En qualsevol cas, ja posats a fer suposicions, imaginem que Mojtaba Khamenei està realment mort. El seu nomenament com a líder suprem hauria estat una jugada mestra per dos o tres bones raons: Tehrân hauria enganyat tothom amb una maniobra de distracció; seguiria manant a l'ombra un grup, dividit entre moderats i radicals, cosa que explicaria algunes declaracions contradictòries dels seus membres; la designació de Mojtaba —en realitat una bonica enza per a enganyar— cercaria tocar els nassos a Trump, que aspirava a col·locar un titella com en Veneçuela. Inclús si Mojtaba estigués greument ferit, la cúpula del règim iranià, més complexa del que se sol dir, demostraria que manté el control de la situació, que descarta la rendició, que aposta per una llarga guerra de desgast i que intentarà tocar la moral dels països aliats dels EUA a la zona, provocant de pas una crisi econòmica global. Gent més radical que Ali Khamenei portaria ara el timó. Una de les primeres decisions de la tetrarquia podria haver estat la de completar el procés de fabricació de l'arma nuclear que Iran no tenia fins ara. ¡Males notícies per a Trump i per a Netanyahu!

 

 Vinyeta de Hanif Bahari

També es demostraria que el sistema de govern de la República Islàmica no és una dictadura unipersonal com repeteixen contínuament els polítics i els mitjans de comunicació occidentals. Però tornem al principi. Potser el nou líder suprem d'Iran simplement s'amaga per precaució, bé que exerceix plenament el seu lideratge polític i religiós i les seues funcions. Llavors, Trump i Netanyahu tindrien enfront un home més ultra que el seu antecessor i que ha vist com els EUA i Israel han assassinat el seu pare, la seua mare, la seua esposa, la seua germana, el seu cunyat i una neboda molt petita. ¿Algú esperarà esperit conciliador d'una persona així? Ja es veu que es poden fer múltiples suposicions. Ara bé, siga quina siga la més plausible —tant si Mojtaba està mort com si està viu i en funcions—, el règim dels aiatol·làs no mostra símptomes de col·lapse. No s'ha ensorrat com esperaven EUA i Israel. Al final, l'agressió a Iran només haurà aconseguit que l'establishment del país es replegue sobre si mateix i es torne més fonamentalista. La guerra il·legal allunya les perspectives democràtiques. Les dones continuaran pagant els plats trencats.

Cap gest d'humanitat

Al llarg de tota la història, darrere de les guerres sempre hi ha hagut el mateix mòbil: el robatori de riqueses alienes (territoris, recursos naturals, tresors, patrimoni artístic...). Els grans museus de França, Alemanya, Regne Unit —per posar només tres exemples— estan plens de patrimoni artístic eepoliat a altres nacions sotmeses. Naturalment, darrere de l'agressió contra Iran també està el robatori —de petroli, en aquest cas. En definitiva, el precapitalisme i el capitalisme són sempre els inductors de les conflagracions bèl·liques. Com explica l'historiador i sociòleg Emmanuel Rodríguez, en el seu llibre El fin de nuestro mundo. La lenta irrupción de la catástrofe, la crisi del capitalisme empenta a la cerca de nous mercats, noves matèries primes i nou coneixement, per tal d'augmentar la rendibilitat de les seues inversions. Però l'explotació dels recursos mostra símptomes d'un esgotament creixent. Hi ha cada cop menys terres, menys món que explotar, i l'existent està canviant molt ràpidament —i sembla que no en una direcció de més abundància i diversitat. (La crisi ecològica és només una dimensió de la crisi capitalista.)

Fins a 2008, la sobreabundància de capital en cerca de rendibilitat es dirigia cap a l'especulació dels mercats financers. Però aquesta crossa va entrar en crisi. Per tant, la competència creixent per acaparar els nínxols de rendibilitat disponibles es materialitza en guerres pel petroli i altres recursos, monopolis tecnològics molt tancats i la resurrecció de polítiques proteccionistes que semblaven periclitades. A més del pillatge, poden haver-hi altres motius per a iniciar guerres. La religió i la ideologia també influeixen en el desencadenament de molts conflictes. Encara més: la personalitat, totalitària i/o desequilibrada, del líder d'una potència imperial, és altra espoleta. A l'actual guerra en el pròxim orient es donen pràcticament tots els ingredients per a la tempesta perfecta. D'una banda tenim el capitalisme dels EUA —concentrat especialment en els sectors tecnològic, de l'energia i armamentista, però també en altres— que no vol perdre l'hegemonia mundial. La d'Iran és una guerra pel control del petroli i la seua distribució des del golf Pèrsic, per a fer la guitza a Rússia i, sobretot, a la gran potència emergent, Xina. Quasi tots els règims de la zona que no combregaven amb els plans dels EUA han estat escapçats. Només falta Iran.

Si sumem els interessos de les petrolieres nord-americanes, l'enorme bossa de gas natural davant la costes de Gaza que els israelians pretenen rapinyar, la fantasia sionista d'un Gran Israel que arribe fins al riu Eufrates —engolint-se Líban, Síria i part de Jordània—, el mite religiós de la terra promesa, els problemes legals de Netanyahu per corrupció, les idees reaccionàries de la il·lustració fosca i un individu amb trastorn narcisista de la personalitat i dèficit d'aprenentatge que ha esdevingut màxim mandatari de la potència militar més gran del món —i que a més està esguitat per l'escàndol Epstein—, tindrem com a resultat una explicació exacta del perquè de la guerra de Trump i Netanyahu. Per a completar la feina, els cal aniquilar els aiatol·làs d'Iran i col·locar-hi un règim titella. ¿Acabar amb la fabricació d'armes nuclears? ¿Alliberar les dones iranianes? ¿Instaurar la veritable democràcia al país? ¡Ha! Precisament, han assassinat Ali Jamenei, el líder religiós iranià que frenava la fabricació de l'arma nuclear. No tenen ni idea de quin país és Iran. Trump no va fer cas dels advertiments del cap de l'estat major del seu exèrcit. S'ha deixat dur per "intuïcions" seues i pels consells del seu gendre, d'un promotor immobiliari i d'un presentador de televisió.

Després de la destrucció d'un país sempre arriben les immobiliàries. Trump ha entrat en un laberint la sortida del qual no troba. La guerra, un dels Genets de l'Apocalipsi, té efectes devastadors; provoca morts, ferits, fam, destrucció (de ciutats, del patrimoni històric i artístic, del medi ambient) i munions de desplaçats que ho han perdut tot. Aquestes calamitats són constatables a Gaza, Líban i Iran. La doctrina militar d'Israel és clara: quan vol eliminar una persona —un mul·là xiïta, posem per cas— que habita amb la seua família en un bloc de vàries plantes d'habitatges, bombardegen tot l'edifici sense avisar, per a impedir que l'objectiu de l'atac fuja. El nombre de víctimes innocents —xiquets, dones i ancians inclosos— és enorme. El bombardeig d'una escola d'Iran matà cent setanta xiquetes. Un dels atacs més terribles a Tehrân fou el bombardeig d'unes instal·lacions petrolieres. L'incendi dels dipòsits provocà que el combustible ardent es propagués per diverses vies urbanes i es filtrés en el subsol. Per les aixetes d'algunes llars eixia petroli. La "pluja negra" i un núvol gegantí de contaminació tòxica es van estendre durant uns dies sobre tota la ciutat.

L'impacte per a la salut i el medi ambient és brutal. Les pluges negra i àcida que van caure sobre Tehrân després de l'atac són un perill real per a la població civil iraniana. El lloc bombardejat no semblava ser d'ús militar exclusiu. L'atac als dipòsits tindrà efectes a llarg termini; els elements tòxics hauran afectat la salut respiratòria de nombroses persones i hauran contaminat les aigües. L'alliberament massiu d'hidrocarburs, òxids de sofre i composts de nitrogen en l'aire seran duradors. Els impactes sobre víctimes civils poden ser qualificats de crims de guerra, perquè Israel i els EUA no compleixen les obligacions de proporcionalitat i precaució que estableix el dret internacional humanitari. Tota guerra és terrible, però la contemporània més; les potències militars s'ho juguen tot a la tecnologia. Amb avions i míssils poden arrasar tot un país, deixant un paisatge ple de runes, però eviten posar tropes en terra. I l'artilleria guiada per intel·ligència artificial no dóna peu a cap gest d'humanitat. Trump pot ordenar que un B-2 llance una bomba antibúnquer GBU-57 de quasi 14.000 kg guiada amb precisió i anar-se'n a jugar una partida de golf.

¿Una capa de silenci?

Des que es commemoraren els cinquanta anys de la mort de Franco, ja porte escrits diversos articles i columnes en què he recordat diferents detalls de la dictadura. També he escrit sobre la Transició. Totes les columnes s'han publicat en Levante-EMV, tant a l'edició en paper con a la digital. Fa pocs dies també he lliurat un article prou extens titulat "Records de la Transició" que apareixerà en una publicació xativina que s'està preparant. Com indica el seu títol, m'he dedicat a refrescar la memòria per a rescatar de l'oblit episodis molts dels quals vaig viure en primera persona. Supose que no tardarà a presentar-se i distribuir-se. Alguns del articles que he escrit han anat dirigits exclusivament al meu blog. (En realitat, quasi tot acaba podent-se llegir en ell.) He comprovat que la postguerra i el franquisme encara alcen molta polèmica. Des de ja fa temps, ningú no penjava comentaris en el meu diari digital. Ves per on, alguns dels textos sobre la dictadura han tingut la virtut de repescar aquell antic costum d'enviar opinions. (Evidentment, algunes estan emparades en l'anonimat i em fiquen a caure d'un burro.) Fins ara, no n'he esborrat cap.

Sóc del parer que, mentre no superen cap línia roja, s'ha de brindar als lectors l'oportunitat de llegir-les. Generalment, no entre en debats amb anònims. Però els seus comentaris em donen peu a escriure noves reflexions. Una de les crítiques més recurrents, quan rememore les accions ominoses protagonitzades per persones que militaren a favor de la dictadura franquista, és que em fique amb gent que ja no pot defendre's, perquè ha mort. Aquesta crítica ve acompanyada d'altra: que no dic res, en canvi, dels excessos que van cometre els "rojos". ¡Uf! Anem per parts. Sí he escrit sobre els crims i els excessos que es van cometre a la rereguarda republicana. Sense anar massa lluny, vaig recordar fa poc el lamentable assassinat del canonge Gonzalo Viñes. Ara bé, trobe certa incoherència quan es reclama tirar un vel sobre feixistes morts, perquè no poden defendre's, i reclamar barra lliure quan es tracta de republicans. Jo crec que la norma, igual per a tots, ha de ser només una: hem de poder ficar l'ull crític sobre tots els esdeveniments de la història recent i els seus protagonistes, sense excepcions —tant és que estiguen vius o morts.

És l'única manera d'arribar a la memòria, la veritat i la justícia. Els nazis alemanys foren jutjats i condemnats, però els franquistes espanyols no. En ciutats com Xàtiva, no massa grans, furgar en la història recent és molt complicat; viuen familiars directes dels protagonistes (germans, fills, néts...) que ens trobem sovint pel carrer, en celebracions... No tots aquests descendents tenen la mateixa ideologia que els seus avantpassats. Però hi ha alguns fills i néts que no troben motius per a renegar els avis i voldrien que s'estenga una capa de silenci sobre el passat. «És que estan morts i no es poden defendre», repeteixen contínuament. Damunt tenen una basa al seu favor: els avis feixistes no foren sotmesos a cap judici de Nuremberg. Naturalment, la pretensió no té ni caps ni peus. ¿No es pot parlar de Queipo de Llano perquè està mort? ¿No es pot parlar d'un delator per culpa del qual afusellaren un innocent a Paterna? Vivim en democràcia —almenys de moment— i es pot parlar de tot. Un comentarista d'una de les meues columnes deia: «Em dona que pensar que sigues feliç inventant-te dades i insultant a gent que no es pot defendre.»

Porte molts anys escrivint articles d'opinió i he aprés una cosa molt bàsica: les dades sobre les quals opine han d'estar ben contrastades. Em puc equivocar, és clar. I quan u s'equivoca, ha de rectificar. Però em crida l'atenció la referència a la felicitat. Escriure articles d'opinió per a la premsa obeeix a emocions molt diverses. Tot depèn del tema o assumpte tractat. De vegades s'escriu des de la ràbia. En abril de 2025, vaig publicar una columna, "Iniquitat a la terra de Crist", que estava dictada per la fúria. Altres vegades és el dolor qui empenta a escriure textos com "La mort definitiva és l'oblit". Sí, també la felicitat pot inspirar una columna. Recorde, per exemple, aquesta: "Els viatges d'Ibn Ferro i ibn Jubair". Les meues reflexions sobre la dictadura naixen del compromís cívic, no de l'ànim de revenja personal. Vaig nàixer anys després d’acabada la Guerra Civil. La meua família més pròxima no hi va estar directament implicada o afectada. Mai no he militat en cap partit dels que van formar part del Front Popular. Deduir que sóc feliç recordant arbitrarietats, algunes de les quals vaig patir, és certament esbarrar molt.

Sóc feliç quan recorde algun viatge plaent, una bona exposició, un magnífic sopar amb amics en Casa la Abuela... Com que vaig patir la falta absoluta de llibertat —igual que altres companys de generació—, reivindique poder parlar lliurement del que m'abellisca, sense més límit que el respecte a la realitat fàctica —partint de la base que no sempre és fàcil d'esbrinar-la. Al final, els lectors són els jutges inapel·lables. Si el diari en què col·labore no tragués trellat de les meues columnes d'opinió, m'acomiadaria en un tres i no res. En qualsevol cas, la pretensió d'estendre una capa de silenci sobre les atrocitats, les injustícies, les arbitrarietats i la manca absoluta de llibertat imperants durant la dictadura, amb l'excusa que els responsables estan morts i no poden defendre's, no ha de ser obstacle per a recordar i denunciar, perquè vivim un temps en què molta gent, jove sobretot, ignora quina cosa fou el feixisme, que retorna pertot arreu. ¿Que no s'han de remoure certes històries? Pensem en el dolor i la ràbia dels familiars de víctimes de la repressió; sovint no poden ni dur flors a les tombes de llurs parents. Mereixen justícia i conèixer la veritat.

Dia de la Dona

Al començament del segle XX, el Dia de la Dona era celebrat només per obreres. Però ha acabat concernint totes les dones sense distinció. S'atribueix l'origen de la commemoració a l'incendi esdevingut el 1908 en una fàbrica tèxtil de Nova York. Moriren unes cent obreres que s'havien declarat en vaga i s'hi havien tancat. En realitat hi hagué tres incendis a la ciutat: un en 1857, durant una vaga de treballadores del tèxtil; l’esmentat de 1908 a la fàbrica Cotton; i un tercer a la Triangle Shirtwaist Company, el 25 de març de 1911. En aquest van morir 142 obreres —la majoria immigrants— que l'any anterior havien fet una vaga per a demanar millores laborals. El primer Dia de la Dona fou celebrat per les socialistes nord-americanes en 1908. A Europa, el 1910, durant la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin proposà una celebració internacional, per a promoure el sufragi femení, encara inexistent. A partir de 1911, doncs, les europees celebrarien el Dia Internacional de la Dona Treballadora, el dia 19 de març.

Però des de la sortida al carrer, en protesta per la manca d'aliments, de nombroses dones russes, el 8 de març de 1917, la diada passaria a celebrar-se el 8 de març. Amb independència dels seus antecedents històrics, la diada és avui molt transversal; la desigualtat afecta totes les classes. Les dades són inapel·lables. Segons l'informe Women in Business 2026, el percentatge de dones CEO ha baixat al 18,5 % en el conjunt de l'Estat —un descens de deu punts en tres anys. El percentatge de presidentes d'empres també retrocedeix quasi un punt, del 4,4 al 3,5 %. El de sòcies ha experimentat l'últim any un gran descens, del 10,3 al 4,4 %. De fet, el govern mundial a l'ombra, format pels caps dels gegants tecnològics (Microsoft, Apple, Google, Meta, Nvidia, Tesla, Amazon), no compta amb cap dona. Les grans potències imperialistes (EUA i Rússia) també estan governades per mascles. Si las mujeres mandasen / en vez de mandar los hombres / serían balsas de aceite / los pueblos y las naciones, fa la lletra d'una de les jotes de Gigantes y Cabezudos, sarsuela amb música de Manuel Fernández Caballero i lletra de Miguel Echegaray.

La casualitat ha volgut que la diada de la dona coincidisca enguany amb l'agressió que porten a cap els EUA i Israel —també governat per un mascle— contra Iran, estat teocràtic i patriarcal. Algú pensarà que el país i el seu règim són agredits per reprimir les dones —molt més lliures en Iran que en les monarquies feudals del Golf—, o per massacrar l’oposició i conculcar els drets humans. Qui pense tot això somnia truites. Iran és un punt estratègic pel qual circulen els corredors energètics i comercials est-oest i nord-sud. El país dels aiatol·làs manté molt bones relacions amb Rússia i Xina, enemic aferrissat dels mandarins de Washington, temerosos de perdre l'hegemonia mundial. Volen col·lapsar la nova Ruta de la Seda i emparar-se del petroli iranià. L'enemic últim és Xina. L'alliberament de la dona iraniana els importa un rave a Trump i Netanyahu. La bola de l'arma nuclear és la nova versió de les "armes de destrucció massiva". En 2002, el general Wesley Clark va dir: «Ens desfarem de set règims en cinc anys, començant pel d'Iraq. Després, prendrem Síria, Líban, Líbia, Somàlia i Sudan. I acabarem la feina amb Iran.»

¿Quatre milions de morts i quaranta milions de desplaçats? Danys col·laterals. En fi, vull acabar aquesta columna amb una nota amable. Diumenge, Dia Internacional de la Dona Treballadora, podrem escoltar el concert que l'organista Montserrat Torrent oferirà a Montesa. Es tracta d'un esdeveniment molt especial. Montserrat va nàixer a Barcelona el 17 d'abril de 1926. Per tant, ¡està a punt de complir els 100 anys! Així i tot, estarà a Montesa per a interpretar un programa amb obres d'autors dels segles XVI, XVII i XVIII (Antonio de Cabezón, Francisco Correa de Arauxo, Joan Baptista Cabanilles, Alessandro Scarlatti...). L'organista té un currículum artístic i professional que impressiona. És una prova vivent d'allò que es pot aconseguir amb voluntat i treball. Deixe, per a concloure la columna, una reflexió de Montserrat: «Viure és creure, actuar segons la convicció pròpia, barrada a la vanitat, oberta a la persistència i la tenacitat. És assolir objectius, lluitar per un ideal, ser honrats. Deixem-nos bressolar pels braços de la il·lusió.»

(publicat a Levante-EMV, el 07/03/2026)

Dia de la dona amb música

 

 

Cent anys de Montserrat Torrent i de la declaració del castell de Montesa com monument nacional

No a la guerra

Quan els governs han de prendre decisions sobre assumptes de màxima gravetat, l'opinió de la gent del carrer compta poc o gens. D'altra banda, com sempre s'ha dit, l'opinió pública sol ser l'opinió publicada. En altres paraules: moltíssima gent està intoxicada per allò que publiquen els mitjans de comunicació. ¡Per a mostra, un botó! Dilluns, alguns diaris portaven en primera plana aquests titulars: Irán dispara el terror en el Golfo (El Mundo); Irán arrastra a una guerra a Oriente Medio tras caer su líder (Levante-EMV). El segon és, a més, incoherent; cal conèixer el context per a entendre'l. Potser una formulació més coherent seria aquesta: Tras caer su líder, Irán arrastra Oriente Medio a la guerra. En qualsevol cas, tots dos titulars intoxiquen l'opinió pública. Els qui han arrossegat a la guerra són els EUA i Israel; han desencadenat una agressió no provocada. I Iran tindrà dret a defendre's, ¿no? Ja havia advertit que si era agredit atacaria les bases militars dels EUA instal·lades en diversos països del Golf Pèrsic, cosa absolutament lògica; des d'aqueixes bases es podia atacar territori iranià, que es troba a molt poca distància.

Tanmateix, els mitjans —de propaganda, més que d'informació— intenten fer-nos creure que l'agredit és l'agressor. ¡El món del revés! També crida l'atenció el tractament donat a la notícia de l'esclat de drons a les bases britàniques de Xipre. Se'ns ha enviat el missatge que Iran ataca territori de la Unió Europea. Ja n'hi ha dos estats membres (França i Alemanya) que han anunciat la seua participació en l'agressió a Iran. Ignore què en pensaran els francesos i els alemanys corrents d'aquesta decisió dels seus governs. Potser els semblarà bé, si s'han engolit la bola. Les bases britàniques a Xipre no són territori de la Unió Europea. Els britànics tenen plena sobirania sobre dues bases militars a l'illa, Akrotiri i Dekélia, que suposen un 3 % del territori de Xipre. En resum: els atacs —realitzats per la milícia d'Hizbul·là, no per Iran— han anat dirigits contra territori britànic. I que jo sàpiga, el Regne Unit no forma part de la Unió Europea des del Brexit. La majoria dels electors britànics no vol saber res de l'Europa continental. ¿Per quina regla de tres s'ha de sentir concernida la Unió Europea per un atac a una base britànica?

Segons el meu parer, el govern espanyol ha pres la decisió correcta. Ha prohibit que els avions cisterna de la força aèria dels EUA utilitzen la base de Morón per a qualsevol operació relacionada amb l'agressió a Iran. I el govern encara ha tallat curt; hauria d'haver fet extensiva la prohibició a la base naval de Rota. No s'ha de donar suport a una guerra unilateral i il·legítima per contrària al dret internacional. Ni ha estat provocada, ni compta amb autorització de Nacions Unides. Obeeix a interessos espuris de Trump i Netanyahu. Per a iniciar-la, israelians i nord-americans han apel·lat de nou al subterfugi de les "armes de destrucció massiva" en la seua nova versió de «tindran una bomba nuclear en poques setmanes» —cobla que es repeteix des dels anys noranta del segle passat. Els habitants de la pell de brau ja tinguérem prou amb les guerres d'Iraq i d'Afganistan, bé que alguns semblen haver perdut la memòria. Si els britànics volen donar suport a una agressió que ja ha començat a provocar víctimes innocents, ja s'arreglaran. Netanyahu es fa la víctima i tracta de convèncer l'opinió pública internacional que Israel es defensa d'una agressió iraniana. Iran mai no havia agredit cap veí. I segons el dret internacional, una guerra preventiva és il·lícita.

Res (ni la cortina de fum per a tapar la implicació de Trump en el cas Epstein, ni el robatori del petroli i altres matèries primes d'Iran, ni el mite del Gran Israel, ni els interessos geoestratègics dels EUA) no justifica que ens involucrem en una guerra que podria prendre una deriva letal per a tot el planeta. Els estats membres de la Unió Europea haurien de recuperar el seny i negar-se a col·laborar amb plans imperialistes. Ningú no sap com acabarà la guerra. Als trets reaccionaris dels mandarins de Washington s'ha d'afegir una ignorància supina. No coneixen amb qui s'han ficat. Iran té una història més que mil·lenària, de la qual se senten orgullosos els iranians, molt amants de llur independència. Els nord-americans tampoc no deuen tenir idea de quins són els trets del xiisme, religió majoritària a Iran. Assassinar Khamenei és com si s'hagués assassinat el papa de Roma. Han eliminat el líder d'una religió amb milions de fidels. L'han convertit en un màrtir. Era un autòcrata cruel, però cap base jurídica no autoritza que Trump actue com a jutge global. A més, ni ell ni Netanyahu estan per a donar lliçons. I els pot sortir el tret per la culata.

Cortina de fum

Aposte que ningú no parla ara d'Epstein, ¿veritat?

Cap novetat transcendent

És massa d'hora per a saber si la desclassificació dels 153 documents relatius al 23-F aportarà alguna novetat transcendent, però jo crec que no. Ja estan disponibles a la pàgina web oficial de la Moncloa. També es poden descarregar de les pàgines de diferents mitjans de comunicació. En els noticiaris s'han difòs alguns d'aqueixos documents. L'assumpte suscita diverses reflexions. Cal dir, primerament, que el nombre, 153 —o 167, segons altres càlculs—, semblen ben pocs. De fet, el govern afirma que ha desclassificat «tots els documents que ha trobat», la qual cosa fa sospitar. Hom pot pensar, per exemple, que se n'han destruït moltíssims al llarg dels quaranta-cinc anys transcorreguts des de l'intent de cop d'estat. De fet, Alberto Saiz, antic cap del CNI, diu que ha desaparegut la documentació que acredita la participació del CESID en el 23-F. Però també es pot sospitar que el govern haja decidit desvetllar uns i eliminar altres. Encara més: molts dels desvetllats —alguns manuscrits— els pot haver escrit qualsevol. En aquest cas, la fiabilitat és escassa o nul·la; les notes apòcrifes no serveixen per a res, poden induir a error.

Documents que no se sap d'on han sortit no tenen cap utilitat per als historiadors. Tampoc no en tenen els descontextualitzats. No descobrirem res de nou. Els escrits relatius al paper jugat pel rei Joan Carles han estat redactats per la mateixa Zarzuela. ¿Quin valor tenen? ¡Cap! En termes generals, la desclassificació sembla una operació de llavat d'imatge del rei emèrit. ¡Una presa de pèl monumental! Trobe que tots els aspectes de l'intent de cop d'estat del 23-F (els preparatius, els implicats, l'assalt de Tejero al Congrés dels Diputats, el paper del rei, les conseqüències) ja són perfectament coneguts. Nombrosos historiadors i periodistes han reconstruït el puzle. Vindria molt bé disposar de documents que corroboraren el relat dels fets. Però la documentació més comprometedora per al monarca i els altres participants ha estat destruïda. (No s'ha de descartar que hi haja més material ocult.) Molts dels protagonistes han mort i s'han dut llurs secrets a la tomba. Per tant, Sánchez no ha tingut cap problema per a desclassificar els 153 papers. A Núñez Feijóo no li semblava bé. Ja sabem el motiu. Fraga apareix involucrat en alguna conspiració.

A Pedro Sánchez li ve bé la publicació dels documents del 23-F. Queda com una persona que s'estima la transparència. Envia un missatge a Felipe González: «Deixa ja de tocar els nassos.» Ara bé, per damunt de tot, els papers desvetllats són —ja s'ha dit adés— un intent de convèncer els ciutadans que el rei Joan Carles no tingué res a veure amb el cop. (Només cal comprovar el tractament que estan donant-li a l'assumpte Antonio García Ferreras i laSexta.) Podem suposar el nihil obstat de Felip VI a la desclassificació. Inclús el PP ja demana que l'emèrit torne d'Abu Dhabi. Tanmateix, serà difícil que cole l'estratagema; molts recordaran els àudios enregistrats per Bárbara Rey: Palabra de honor, me río, cariño, de Alfonso Armada. Éste ha pasado siete años en prisión, se ha ido a su pazo de Galicia y el tío nunca ha dicho ni una palabra. ¡Nunca! En cambio, ese otro [Sabino Fernández Campo, cap de la Casa del Rei des de 1990 fins a 1993] está "largando". ¿Quines coses callava el general Armada? En fi, tinguérem sort el 23 de febrer de 1981; glaça la sang imaginar què hauria passat si la idea de Tejero, crear una junta militar com l'argentina, hagués arribat a port.

La vivenda protegida durant el franquisme

Fa poc esclatà l'escàndol en què està immers l'ajuntament d'Alacant. L'exregidora d'Urbanisme i el seu sogre, dos fills i un nebot d'una alta funcionària, l'arquitecte municipal, policies locals, la dona del director de gabinet de la Conselleria de Turisme, gent vinculada a càrrecs autonòmics, els fills del notari que escripturà la constitució de la cooperativa promotora i la compra del solar municipal en el qual s'alcen els blocs de pisos protegits, el representant de la gestora de la cooperativa, treballadors sanitaris, dues filles d'una farmacèutica, tres sagues familiars i un llarg etcètera van adquirir i tenen escripturats a nom seu en el Registre de la Propietat, pisos que hi consten com a vivenda de protecció pública (VPP) de nova construcció. L'afer crida l'atenció per vàries raons. Adquirents vinculats al PP poden haver tingut informació privilegiada o tracte de favor. A més, resulten cridaneres les característiques de la urbanització Les Naus: dotada de piscina, pista de pàdel, zona poliesportiva i club social; situada ben a prop de la platja de Sant Joan; amb habitatges de tres o quatre dormitoris (amb possibilitat de traster i plaça de garatge).

Els preus oscil·laven entre els 200.000 i els 230.000 euros, la meitat del que costen altres pisos a la mateixa zona. Les irregularitats s'amunteguen; webs immobiliàries anunciaven la venda o el lloguer d'habitatges de Les Naus. Gent que no hi pogué accedir en primera instància diu que els venedors demanaven 400.000 euros, 200.000 en negre. Recordem que les vivendes de protecció pública han de ser utilitzades com a primera residència i no poden ser subarrendades o venudes. Haurien d'anar destinades a persones amb dificultats d'accés a l'habitatge. ¡Ha! No sé jo si molta gent necessitada haurà accedit a Les Naus. Algú pensarà que tot açò no passava amb Franco. S'equivoca. Cal remetre's a dos personatges: Francisco Planas de Tovar i Diego Salas Pombo. El primer, coronel de l'exèrcit i governador civil de València entre 1939 i 1943, es féu famós per la seua activitat repressora. El segon, camisa vieja de Falange, va ser governador de València entre 1950 i 1956. Ambdós donaren nom a sengles grups de vivendes de protecció oficial a Xàtiva.

El de Salas Pombo es construí junt al barri del Carme. Les cases de Planas de Tovar s'edificaren després de les conegudes popularment com "Cases Barates", bé que totes acabarien anomenant-se igual. Hi hagué molta adjudicació cridanera. Un funcionari del Banc d'Espanya familiar meu aconseguí un pis al Carme. El subarrendà i acabaria venent-lo. Foren adjudicataris de les "Cases Barates" gent amb carnet de Falange —com el comissari polític local del partit únic i regidor pel terç sindical—, militars de diversa graduació, un comissari i un inspector de la "Secreta", algun guàrdia civil retirat... (El professorat del Josep de Ribera hi estava representat.) Coses semblants passaven en altres indrets. Als denominats "Pisos dels Pares", situats entre baixada del Carme, República Argentina i Pare Claret, una militant de la Secció Femenina de Falange i regidora de l'Ajuntament hi tenia dos pisos. L'amo d'un cèntric estanc també n'aconseguí dos. (S'havia de ser afecte al Glorioso Movimiento Nacional per tal de conservar o aconseguir la concessió d'una expenedoria de tabac, segells i timbres.) Però anem a un últim exemple de vivendes protegides.

 

Un falangista responsable de seguretat a la gestora municipal constituïda en acabar la guerra —i encarregat de depurar funcionaris locals— esdevindria alcalde el 1954. Es dedicà a l'activitat immobiliària. Entre 1951 i 1956, inicià els tràmits per a la construcció de sa casa en avinguda Ejército Liberador (hui Baixada de l'Estació) i un edifici amb baixos comercials i quatre plantes d'habitatges a la cantonada amb l'actual avinguda Gregorio Molina. L'arquitecte Joaquín Rieta Síster firmà els projectes. Se sap perquè va donar tota la documentació del seu despatx a la Universitat Politècnica de València. Al seu repositori institucional, Riunet, estan els plànols, les memòries i els imports de les subvencions dels projectes. Els habitatges de l'edifici cantoner (amb saló, sala d'estar, quatre dormitoris —un per a l'assistenta—, bany i lavabo) eren bonificables o de renda limitada, subvencionats per l'Instituto Nacional de la Vivienda. ¿Aquests habitatges protegits anaven destinats a gent necessitada? ¡Ha! Eren per als familiars del promotor. (Ja traspassat l'antic alcalde, els seus fills vendrien alguns pisos.) No hi hagué, però, cap escàndol. Veges.

(publicat a Levante-EMV, el 21/02/2026)

Música de Chopin

Alguna cosa s'haurà de fer

Des de fa uns dies es parla molt de dues propostes d'unitat de l'esquerra de cara a les pròximes eleccions generals. Sentir les declaracions dels portaveus remet al déjà vu —o al déjà entendu. Yolanda Díaz rebutja centrar la refundació de l'esquerra sols en persones o marques: Esto va de ganar el país, de movilizar a la gente. No va de hablar de nosotros mismos. Boniques paraules. Però Díaz ja no enganya a ningú; està molt calada. Si allò que diu fos cert, no hi hauria cap problema; la unitat de l'esquerra s'aconseguiria en un tres i no res. Efectivament, cal mobilitzar la gent. ¿Però qui sol fer això? ¡Exacte! ¡Els partits polítics i els seus líders! En altres paraules: les marques i les persones que les representen. I ja coneixem les ganivetades que s'assesten uns grups als altres —les de Sumar a Podemos, per exemple. Els partits i els seus dirigents actuen moguts per la necessitat, els interessos partidistes i —no cal descartar-ho— els personalismes. Izquierda Unida, posem per cas, té la necessitat imperiosa d'ocupar llocs de sortida a les llistes electorals, per tal d'assegurar-se les subvencions públiques amb què costeja la seua organització.

Referint-se a l'ascens de la dreta i l'extrema dreta, Gabriel Rufián diu: «El que ve no s'atura amb sigles, s'atura amb pobles. Creure que el feixisme va a parar-se en la frontera de la teua seu o de la teua nació perquè vota distint és màgia negligent. ¿No paga la pena intentar fer quelcom diferent per a frenar-lo? ¿De què serveix arribar al Congrés amb dos, tres o quatre diputats més si el ministre d'Interior és Abascal? Cal més cap i menys puresa.» Les seues paraules semblen dirigides sobretot als partits nacionalistes. Les intencions són bones, però costarà molt concretar-les. Sent realistes, el gran desori de l'esquerra se centra bàsicament a Madrid. En les nacionalitats històriques de l'Estat hi ha consolidades forces autòctones que ja ocupen la pràctica totalitat dels espais electorals a l'esquerra del PSOE. (Només a Catalunya, ERC ha de compartir espai amb una força no nacionalista, Comuns.) Encara més: a les autonomies de matriu castellana —llevat potser d'Andalusia—, les esquerres alternatives són residuals. Per tant, hi ha una qüestió prèvia a la proposta de Rufián: que l'embolic d'IU, Más País, Movimiento Sumar i Podemos s'aclarisca.

Si es produís aquest miracle, encara hi hauria entrebancs enormes. Algunes persones han dit que la proposta de Rufián s'hauria de concretar en una coalició plurinacional. Tanmateix, atès el que estableixen els reglaments del Congrés dels Diputats i el Senat, cap força política de la coalició no podria disposar de grup parlamentari propi, cosa que equival a no disposar tampoc de portaveus diferenciats. Resulta difícil imaginar que EH Bildu o ERC, per posar dos exemples, renuncien a la visibilitat que proporcionen els portaveus. De fet, l'enorme popularitat de Rufián es deu al seu treball com a portaveu d'ERC. Molts analistes consideren que les seues intervencions durant els debats parlamentaris són molt brillants. També s'ha de dir —ens ho recordava Najat el Hachmi en una columna— que estem acostumats al sorgiment d'estrelles rutilants que s'extingeixen en poc de temps consumides per la resplendor del seu narcisisme. Ha passat amb Yolanda Díaz. Però hi ha més problemes. ¿S'avindrà l'esquerra espanyola alternativa a no competir en espais electorals que ja ocupen forces nacionalistes, a Euskadi, Galícia o el País Valencià? Ho dubte.

Hi ha alguns espectacles vergonyosos que no haurien de repetir-se. En 2023, Compromís, que havia unit la seua sort al projecte de Yolanda Díaz, hagué d'engolir-se que el paracaigudista madrileny Chema Guijarro encapçalés la llista per Alacant; Sumar volia assegurar-li l'escó al Congrés dels Diputats. (¡Ha! Esto no va de hablar de nosotros mismos, diu la vicepresidenta Díaz.) Al País Basc, ningú no gosa fer certes coses, però els valencians les hem vistes de tots els colors amb tots els partits, tant d'esquerra com de dreta. En fi, tornem al principi. Es promouen models d'unitat de l'esquerra que topen amb problemes de difícil solució. De fet, alguns grups nacionalistes (EH Bildu, ERC, Bloque Nacionalista Galego, Compromís...) ja han anunciat que no hi participaran. És a dir, que Rufián no compta ni amb el suport del seu propi partit. Hi ha qui afirma que la dreta s'uneix més fàcilment que l'esquerra. Oblida una evidència: la gran majoria de formacions nacionalistes o sobiranistes és d'esquerra. A França, per exemple, la confluència és més fàcil; a penes hi ha nacionalismes "perifèrics" i l'esquerra és tan centralista com la dreta.

En qualsevol cas, sense unitat de l'esquerra va a ser impossible evitar que Abascal siga ministre d'Interior, o vicepresident. Potser caldrà oblidar alguns dels obstacles amunt esmentats i acceptar que els problemes extraordinaris requereixen solucions extraordinàries. Si un front d'esquerres obtingués suport electoral suficient per a formar govern de coalició amb el PSOE i capacitat de pressió sobre els socialistes, remeiar els problemes d'invisibilitat seria ben factible. Es podrien modificar els reglaments de les Corts, per tal que cada membre de la gran coalició plurinacional tingués grup parlamentari. Altra solució seria designar un o una portaveu i diversos portaveus adjunts, i negociar un sistema rotatori d'intervencions als debats, perquè tots els grups siguen visibles. Calen altura de mires, voluntat de cessió i consens; la deriva de personatges com Trump mostra allò que pot passar amb un govern d'ultradreta. Ens dirigirem veloçment cap al feixisme. I això són paraules majors. El feixisme no respecta ni la vida, ni la dignitat humana, ni els drets conquerits després de segles de lluita, ni les conquestes socials, ni la igualtat, ni res.