divendres, 30 d’abril de 2021

Narrador i gramàtic fonamental en la recuperació de la llengua i la cultura popular dels valencians

dijous, 29 d’abril de 2021

Sobres amb bales

Madrid continua acaparant tota l'actualitat política. Més enllà de Somosierra, Estremera, Aranjuez o San Martín de Valdeiglesias no sembla existir res. Pel que es veu, l'Estat és només la Comunitat de Madrid. La campanya per a les eleccions autonòmiques del pròxim dia 4 ho absorbeix tot. En realitat, més que campanya, es desenvolupa una anticampanya. Debats i altres actes propis del període preelectoral van esclatar el dia 23. I costa d'analitzar allò que està passant d'una manera assenyada i que no entre en contradicció amb dos dels pilars bàsics en què recolza la forma democràtica d'organització social: no cap l'equidistància entre democràcia i feixisme, i s'ha de condemnar qualsevol violència sense excepcions. Com tothom ja sap, el ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, la directora general de la Guàrdia Civil, María Gámez, i el secretari general d'UP, Pablo Iglesias, havien rebut sengles sobres amb escrits amenaçadors anònims i unes bales que se solien utilitzar amb armes militars d'assalt. No havien sigut detectats pels serveis de seguretat de Correus. Això planteja la primera pregunta: ¿Van passar inadvertits realment?

Els destinataris de les amenaces —Pablo Iglesias podria haver optat per comunicar els fets només a la policia— van denunciar públicament les amenaces. L'endemà, al debat organitzat per una cadena de ràdio, el líder d'UP volgué també que Rocío Monasterio condemnés l'enviament dels sobres. És sabuda l'actitud de la candidata de Vox. Afirmà que aquest assumpte era un muntatge de l'esquerra, es dedicà a provocar i li digué al cap d'UP: Señor Iglesias, levántese y lárguese de una vez. També es va riure de la moderadora, a qui va dir que era una activista. I ací comença la part més delicada de la meua reflexió. ¿Va fer bé Iglesias d'alçar-se i marxar? Jo crec que tenia altres opcions millors. Per descomptat, jo no me n'hagués anat si la brètola d'ultradreta m'hagués dit lárgate. Li hagués contestat: Lárgate tú, impresentable. De fet, Monasterio amollà després als seus: Prometimos que lo tiraríamos y hemos cumplido. Ja sé que, possiblement, m'aparte de l'opinió de l'esquerra sobre l'esdeveniment. Però vaig trobar lleig allò que passà després: UP va retraure als candidats de PSOE i Más Madrid que no hagueren marxat també immediatament.

Hi ha una part de veritat en aquest retret; si no estava Díaz Ayuso, no hi havia res a debatre amb la bergant de Vox —els demòcrates no tenen res a parlar amb el neofeixisme. Però això ja se sabia abans d'acudir a la cadena de ràdio. ¿Per què no havien pactat una estratègia conjunta? És que jo al·lucine. I finalment està la reflexió sobre els sobres amb bales. Evidentment, denunciar públicament les amenaces de mort tenia vàries utilitats. La primera és advertir del perill en què es troben alguns polítics d'esquerra. Recordem que la diputada laborista britànica Jo Cox fou assassinada quan sortia d'un acte sobre el Brexit després d'haver rebut nombroses amenaces. La denúncia pública també ficava molta pressió en el PP; el descontrol de Vox i els sobres amenaçadors poden mobilitzar l'electorat d'esquerres i fulminar les perspectives d'una majoria absoluta de les forces reaccionàries. Per tant, cabia esperar que les dretes havien de fer alguna cosa —i ràpida— per a deixar fora de l'anticampanya tant les bales com una navalla amb taques roges que havia rebut Reyes Maroto, ministra d'Indústria, Comerç i Turisme. De fet, han posat mans a l'obra aviat.

Volen llevar importància al sobre rebut per la ministra perquè l'ha enviat un desequilibrat mental. No hauríem d'oblidar que el procediment sol ser sempre el mateix: un polític extremista posa la diana i un fanàtic —o un desequilibrat, o una barreja d'ambdues coses— executa la feina. Es diu també que UP promou la violència, perquè anima a fer escraches i a llançar pedres contra líders de Vox. Aquesta acusació és completament falsa. I un escrache no admet comparació amb la veritable violència; les protestes ciutadanes i les amenaces de mort són coses ben distintes. Però reprenguem el fil. La dreta havia de fer aviat alguna cosa. ¿Quina era la més fàcil? ¡Començar a repartir sobres amb munició a tort i a dret! I, efectivament, mentre escric aquest text ja se n'han enviat un segon a Iglesias, detectat a l'estafeta de Vallecas, un a Isabel Díaz Ayuso, interceptat als serveis de Correus de Sant Cugat del Vallés i un a Rodríguez Zapatero. ¿Cal condemnar-los tots? Sí, clar. Però Díaz Ayuso ja està dient que el problema afecta tothom i que se li hauria de restar importància per a evitar que apareguen imitadors. La dreta intenta banalitzar i llançar balons fora.

A mi, ningú no em lleva del cap que els tres primers sobres eren els autèntics, emparentats amb el xat dels militars que volien afusellar vint-i-sis milions de ciutadans o amb el personatge que disparava en una galeria de tir contra fotos de polítics d'esquerra. ¿Els altres sobres? ¡Tinta de calamar! Algú em dirà: «Fas trampa. ¿Si les bales van contra uns, violència, però si van contra altres, muntatge?» Naturalment, no puc saber amb certitud on està la veritat. Si la policia —espere que no siga la denominada "policia patriòtica"— investiga les amenaces i troba els autors, sabrem què s'amaga darrere les bales. Dubte que ho aconseguisca. Mentre, la reflexió personal de cadascú és lliure. Sé que un demòcrata està obligat a condemnar la violència sense excepcions. D'acord. Però cal recordar que algun partit d'esquerra no ha condemnat sempre totes les violències —la policial desproporcionada, posem per cas. I nombrosos mitjans de comunicació, tampoc. Això ha donat peu a acusacions infundades contra qui sí ho ha fet, o contra qui ha tractat d'explicar la reacció irada del jovent a sentències injustes, que són una modalitat de violència institucional.

En fi, en política, les anàlisis simplistes —el blanc i negre sense matisos— no em convencen un pèl. No volia parlar de Madrid, perquè n'estic fart. Però he caigut finalment a la temptació. Sort que ja queda poc per al dia 4. ¿Quines repercussions tindran els anònims amenaçadors, les bales i la navalla? Ves a saber. Davant d'esdeveniments embrollats, allò més adequat és fer-se una pregunta: ¿açò qui perjudica o qui beneficia? En aquest cas, però, la resposta pot embolicar encara més la troca. En definitiva, dimarts per la nit, coneixerem la resposta als interrogants. A hores d'ara, les probabilitats que el neofeixisme governe l'única entitat estatal que sembla existir a la pell de brau són molt altes. I després de les eleccions, continuarà parlant-se de Madrid, aqueix lloc on la vida és molt apassionant, perquè pots seure en una terrassa per a prendre una cervesa ben fresqueta després d'un dia de patiment o de treball dur, o l'espai geogràfic on es pot canviar de cap i de parella tranquil·lament, perquè mai no trobaràs l'ex pel carrer. ¿Qui pensa en amenaces de mort, pobresa o injustícia? Els madrilenys trumpistes, no. ¡Quin malson viure a la perifèria! Clar que sí.

dissabte, 24 d’abril de 2021

Els plataners de l'Albereda

El 14 d'octubre de 1868, l'ajuntament revolucionari de l'època va decidir enderrocar la muralla de Xàtiva, seguint l'exemple de moltes altres ciutats. La demolició començaria l'any següent. Heus ací els orígens de l'actual Albereda. Es materialitzà la idea de transformar el buit de les velles muralles en façana d'una gran avinguda. El projecte tenia una remota inspiració francesa. Dos Bonaparte, Napoleó I i el seu nebot Napoleó III, casat amb Eugenia de Montijo, volgueren renovar París. El principal artífex d'aquella renovació fou Georges-Eugène Haussmann, que dissenyà els grans bulevards, els monuments i els tipus de construccions que avui es poden contemplar al centre urbà parisenc. Per raons òbvies, Xàtiva no podia aspirar a tanta grandeur. Però l'Albereda, dita així perquè estava poblada per molts exemplars de pollancre o àlber negre (populus nigra) es volgué transformar en un gran passeig. Abans de desaparèixer els murs, Pascual Madoz arribà a veure aquells àlbers, els quals, vers el 1880, foren substituïts pels actuals plataners. Per tant, el passeig de l'Albereda, que esdevingué l'orgull de xativins i xativines, ja és més que centenari.

Aviat, començaria a urbanitzar-se la banda meridional, sobretot el tram comprès entre plaça de la Bassa i carrer Portal del Lleó. Aquest tram arribaria a tenir mostres interessants de diferents estils arquitectònics (neoclassicisme, historicisme, eclecticisme, modernisme). Han desaparegut algunes (l'antiga seu de la Caixa d'Estalvis, el convent de Sant Francesc, el Casino Setabense). Afortunadament es conserva la Casa Botella. Després s'urbanitzaria la banda septentrional. Hi sorgirien diferents quioscs, mobiliari urbà, un templet de música, la Glorieta de José Espejo, delmada per successives edificacions (l'oficina de correus i el Banc d'Espanya, actual Casa de la Ciutat), l'Hotel Españoleto... ¡Albereda de Xàtiva, lloada pels poetes, ja no ets allò que vas ser! Et queden, això sí, molts plataners, que han esdevingut un problema. Cal suposar que es van plantar per bones raons. Són arbres poc exigents. Toleren podades i esporgades enèrgiques. Donen una ombra frondosa en estiu. Però demanen molta llum i un sòl profund i fresc.

Manquen d'aqueixes coses per culpa d'un paviment amb temperatures estiuenques molt altes, un aparcament subterrani i les edificacions en altura. Els plataners pateixen malalties. Alguns es podreixen. Hom lliga cables i quadres elèctrics als seus troncs. Els arbres centenaris no reben per part dels serveis municipals les atencions necessàries. No és precís arribar als extrems dels japonesos, que encorden minuciosament les branques, durant la tardor, per tal d'evitar que les trenquen els vents i les neus hivernals. ¡Quina enveja donen els parcs del país del sol naixent! Nosaltres estem a la Mediterrània, però alguna cosa s'hauria de fer. Ja són moltes les branques, i fins i tot arbres sencers, que han caigut sobre el terra de l'Albereda i d'altres llocs de la ciutat. De moment, només han provocat danys materials. Tanmateix, ¿qui se sorprendrà dels personals, si s'esdevé la caiguda d'una branca gran sobre algú? Els plataners centenaris han donat múltiples avisos a qui corresponga, però ja coneixem el refrany: «Acabats els trons, adéu Santa Bàrbara.»

També cal recordar que l'espècie arbòria hegemònica als espais públics de Xàtiva causa prou molèsties a les persones al·lèrgiques. En primavera, els fruits globulars dels plataners solten una pelussa que es clava al nas i els ulls dels vianants. Atenent tot açò, jo evite passejar per sota dels arbres des de fa temps. (Aquesta precaució es transformava en por si m'acompanyaven els meus néts.) Ja sé que un arbre —un ésser viu al cap i a la fi— no té cap culpa de res. Són els humans els qui decidiren plantar-lo al lloc on arrela. En fi, l'Albereda, la via xativina més emblemàtica i pulmó verd de la nostra ciutat durant una part de l'any, està malalta. I fa l'efecte que els serveis municipals se'n recorden només quan es produeix un agreujament episòdic de l'afecció. ¿És una bona idea anar pal·liant els problemes a poc a poc o caldrien solucions dràstiques? Pense, per exemple, en la substitució dels plataners per arbres d'altra espècie. No seria cosa de canviar-los en un tres i no res; als enamorats de l'Albereda els vindria un atac. I tampoc no tinc massa clar si aquesta és la solució idònia. No sóc biòleg. Ara bé, crec que els responsables tempten la sort.

(publicat a Levante-EMV, el 24/04/2021)

dijous, 22 d’abril de 2021

El concert

Miquel Mollà, professor de filosofia, pintor i escultor, em va convidar a col·laborar en el seu blog aRT De FoNS. Em féu un envit. M'envià un dibuix ben suggeridor, executat amb BIC sobre paper, de clara pulsió surrealista, i un títol, "El concert". Jo havia de posar text a la imatge. No sóc el primer que he acceptat un repte semblant de Miquel.

dimarts, 20 d’abril de 2021

Noranta aniversari

La Segona República espanyola fou una forma d'estat democràtica. Aquest caràcter encara és negat per bona part de la dreta. S'ha repetit milanta vegades que la República fou un règim estalinista. En realitat, el seu govern provisional fou presidit durant un temps per un catòlic conservador, Niceto Alcàlá Zamora (líder del Partido Republicano Progresista, l'anterior Derecha Liberal Republicana, de la qual s'escindiria el Partido Republicano Conservador de Miguel Maura). Després d'aprovada la Constitució de 1931, el primer president de la República fou Alcalá Zamora. El govern, presidit per Manuel Azaña, comptava amb el suport de grups que eren perfectament democràtics. Al parlament sorgit de les constituents de juny, encarregat de redactar la Constitució de 1931, el PSOE tenia 115 diputats, el Partido Republicano Radical d'Alejandro Lerroux, 94, el Partido Republicano Radical Socialista de Marcelino Domingo, 59, Esquerra Republicana de Catalunya, 31, Acción Republicana de Manuel Azaña (que després passaria a denominar-se Izquierda Republicana), 28, Partido Republicano Progresista, 22... La República no començà sent un règim revolucionari.

En definitiva, les formacions polítiques més esquerranes eren el PSOE i ERC. El PCE, irrellevant, no tenia representació parlamentària. La República volgué portar endavant canvis imprescindibles per a la modernització de les Espanyes: la reforma educativa, la reforma militar, la reforma agrària, la millora de l'economia i de les condicions laborals dels treballadors, la laïcització de l'Estat, el vot per a les dones, el disseny d'un Estat Autonòmic... La Constitució republicana suposà un gran avanç de l'ordenament jurídic espanyol i de l'organització democràtica de l'Estat; recollí i protegí els drets i les llibertats individuals i socials, amplià el dret de sufragi actiu i passiu... Des del primer moment, però, la República tingué l'oposició frontal dels monàrquics, l'Església i l'exèrcit, és a dir, de l'Espanya caciquil, ama i beneficiària de tot el reialme fins aleshores. El canvi de règim vingué en temps difícils; la depressió assolava Europa i EUA. El món financer acollí malament els canvis. Cal tenir present que moltes activitats econòmiques (producció d'energia elèctrica, telefonia, ferrocarrils) estaven en mans de capitals britànics, belgues, nord-americans, francesos.
 
 Dibuix de David Ouro

Hi hagué un primer intent de cop d'estat fracassat. Com que la creació de partits polítics i el vot eren lliures, la dreta (PRR i CEDA) guanyà les següents eleccions i governà durant el bienni 1933-1934. Desactivà moltes reformes, algunes de les quals havien tingut escassa volada. El descontent desfermà intents revolucionaris. El de 1936, iniciat després dels comicis guanyats per la coalició entre republicans d'esquerra i socialistes, i impulsat per l'anarcosindicalisme i el comunisme llibertari de la CNT-FAI, amb la col·laboració del POUM i l'ala esquerra del PSOE i la UGT liderada per Largo Caballero, començà en juliol del 36 i acabà en maig del 37, en plena Guerra Civil. Aquesta revolució anarcosindicalista i la participació del PCE en la seua desactivació han donat peu a la suposició que Espanya s'encaminava cap a un règim soviètic. Això és suposar massa; sense el cop d'estat feixista del 17 i el 18 de juliol de 1936 i la posterior dictadura militar, el futur de la República hauria depès en bona mesura dels esdeveniments europeus (el triomf dels aliats en la Segona Guerra Mundial, la derrota del feixisme i la guerra freda entre l'est i l'oest).

En qualsevol cas, la rebel·lió militar i el feixisme acabaren amb un règim democràtic i legítim. Franco instaurà una dictadura en què van desaparèixer les eleccions lliures, els drets de les dones i llibertats universalment acceptades com  les d'expressió, reunió i associació. Foren prohibits els partits i els sindicats obrers, s'eliminà la laïcització de l'estat, s'estroncà la reforma educativa —posant de nou l'ensenyament en mans de l'Església— i es va exercir una violenta repressió contra totes les persones que havien simpatitzat amb la República. L'actual dreta continua sense acceptar aquestes veritats inapel·lables. Almudena Grandes diu que l'especialitat del feixisme espanyol és convertir les víctimes en botxins, per tal que aquests apareguen com a màrtirs. Els colpistes de 1936 van considerar il·legítim el govern. L'actual dreta considera il·legítim el govern de coalició de PSOE i UP. Diu que la memòria intenta rectificar el passat. No. Reivindicar la memòria és plantejar què volem ser. Hi ha milions d'espanyols que no s'identifiquen amb els símbols de l'Estat, que no senten com seua la bandera monàrquica. Només la toleren si hi ha un mundial de futbol.

«En la Transició —de nou Almudena Grandes— es decidí que calia oblidar per a progressar. No anem a honorar la nostra tradició democràtica, no anem a honorar els seus defensors. Conclusió: hi hagué una guerra entre feixistes i demòcrates i encara no se sap qui és el bo. Oficialment, no se sap.» En Alemanya o Itàlia, ho saben. Nosaltres, no. És precís, per tant, refundar l'actual "democràcia", si volem viure en un país normal on ningú no visca la seua nacionalitat oficial com un acte de violència contra si mateix. Vindicar la república és plantejar renovació. Naturalment, la cosa no és gens fàcil. ¡La monarquia sols caurà si cau la Constitució! ¿Canviem la Carta Magna per a canviar la forma d'Estat? Avui, seria impossible aconseguir el consens necessari. En realitat, la pregunta és aquesta: ¿La modificació de tot el títol II de la Constitució seria una reforma constitucional o un canvi de Constitució? La majoria dels experts considera que seria un canvi de Constitució. El títol II només es pot modificar pel procediment agreujat que exigeix amplíssima majoria del Congrés (233 diputats) i del Senat, la dissolució de les Corts, eleccions generals i un posterior referèndum.

En la pràctica, un procés constituent. Caldria revisar tot el text de la Constitució de 1978, perquè són nombrosos els articles d'altres títols en què apareixen contínues referències al monarca. En definitiva, aniríem a la redacció d'un text constitucional nou, amb tot el que això implica —revisió del disseny autonòmic, per exemple. ¿Seria possible aqueix procés en aquests moments? Crec que no. Hi ha un empat tècnic entre dreta i esquerra. I cal recordar que el PSOE no és partidari de trencar el pacte de la Transició. Fins i tot si els socialistes canviaren d'opinió, que la meitat de la ciutadania imposés a l'altra meitat el marc de convivència comuna —com passà a la Transició— no portaria res de bo. Mentre no hi haja majoria significativa a favor, el canvi de Constitució no té probabilitats de reeixir. Alguns politòlegs han especulat amb altra possibilitat: la revolució. De fet, totes les constitucions espanyoles dels segles XIX i XX foren derogades per revolucions o colps militars, com el del 18 de juliol de 1936. ¿Però algú veu ambient prerevolucionari a l'Espanya d'ara? Veig més bé possibilitat de revolta social a causa de la crisi. Ja sé que no es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré.

Sent jove, pensava que mai no cauria el mur de Berlín. ¿Cauran els Borbó? No sé. L'extrema dreta està molt crescuda. Tampoc no és desitjable una revolució cruenta. Cap altra alternativa: que la crisi catalana depare sorpreses que en aquests moments no s'albiren. En qualsevol cas, està bé evocar una República que intentà acabar amb la subjugació dels ciutadans al poder de la corona, l'altar i l'espasa. Aquell intent d'instaurar una democràcia basada en prosperitat per a tots, llibertat, igualtat, justícia, cultura, ciència i educació no va reeixir. I ací estem, governats per una coalició d'esquerres, però sense haver-nos llevat de damunt encara ni la corona, ni l'altar, ni la injustícia... ¿Arribarà algun dia la III República? Si arriba, ¿com serà? ¿Federal, confederal? ¿Quin estatus hi tindrem els valencians? ¿Ho veuré? Qui sap.

dissabte, 10 d’abril de 2021

Entre la història i la ficció

El castell de Xàtiva ha estat notícia per diversos motius. S'ha tornat a obrir al públic. Aquestes pàgines han informat del nombre de visites al recinte i la procedència dels visitants. (Resulta que uns quants francesos van venir d'excursió durant els passats dies festius.) Com tots els altres espais municipals, el nostre monument més emblemàtic s'havia tancat per causa de la pandèmia. La Generalitat en té la titularitat, però l'Ajuntament, encarregat del manteniment, ha aprofitat el tancament per a fer algunes tasques; ha invertit 257.000 euros en reformar els lavabos, la cuina i la barra del restaurant, per a millorar l'accessibilitat en aqueixos espais. També s'han col·locat torns d'entrada al recinte i s'ha eliminat vegetació. Les obres han estat dirigides per Ferran Pina, arquitecte municipal. La Llei del Patrimoni Cultural Valencià (article 35, b,1) no exigeix permís exprés de conselleria per a obres de manteniment (habilitacions interiors dels immobles que no afecten llur percepció exterior i obres que, a més de limitar-se a conservar, reposar i mantenir elements preexistents, siguen reversibles i no comporten alteració de la situació anterior).

Ara bé, el text del mateix article diu que requeriran autorització «les actuacions d'urbanització dels espais públics que sobrepassen la seua mera conservació i/o reposició.» Dic açò perquè la zona enjardinada que hi havia en un costat del pati d'armes —i açò és altra dada noticiable— s'ha eliminat. Els xativins i xativines que hagen entrat sovint a l'alcàsser notaran de seguida el canvi, en una pròxima visita. Ja han aparegut comentaris per les xarxes socials. Sembla que dos tècnics municipals, arqueòleg i arquitecte, donaren el vistiplau per bones raons. En temps antics, el pati d'armes del castell no comptava amb jardinets. Per altra banda, les filtracions d'aigua i la vegetació posaven en perill l'estabilitat del tram de muralla comprès entre l'edifici neogòtic que alberga el restaurant i la torre també neogòtica que s'alça a prop del portal d'accés a la fortalesa. De fet, es prohibí acostar-se als merlets, pel perill de solsides. També és coneguda l'opinió de Vicent Torregrosa Soler, arquitecte conservador del castell. La va expressar en 2018 durant unes jornades, "Castells en l'aire. Els castells en la història i la ficció", celebrades a Sant Domènec.

Torregrosa es mostrà partidari d'enderrocar les parts neogòtiques de l'alcàsser, possessió, a la primeria del segle XX, dels Casesnoves, Bernardo Gómez i Gregorio Molina. Bernardo Gómez Igual, senador i propietari dels magatzems El Siglo Valenciano, reformà en estil neogòtic la residència dels Casesnoves, construïda al centre del conjunt. Seria molt dubtós que l'enderroc de l'exin castillos estigués emparat per la Llei del Patrimoni Cultural Valencià. A més, ens podem imaginar que part de la ciutadania s'esvalotaria. Ja sabem què passa quan cent anys d'existència consoliden la visió d'una tramoia. Nombroses persones creuen que són davant d'una construcció genuïna, existent des d'èpoques immemorials. Però tornem al jardinet. Seguretat i criteris històrics han aconsellat d'eliminar un element absolutament impropi. Pot sorgir alguna protesta irada. I també pot existir la temptació d'aprofitar políticament la protesta. Segons el meu parer, es perdria el temps en un assumpte d'escassa transcendència. Hi ha altra qüestió més interessant.

L'alcalde convocarà una reunió de la Comissió Mixta del Castell per a demanar la conclusió del pla director. La comissió es creà arran del conveni signat fa temps per Generalitat i Ajuntament. El pla director mai no ha passat de la fase prèvia, la recollida de documentació. I amb això s'ha estat funcionant fins ara. Cal recordar novament que el castell és propietat de la Generalitat. Els governs xativins de distints colors, a més de comptar els excursionistes que visiten la fortalesa, haurien de recordar a conselleria les seues obligacions. Convertir el castell en un recurs cultural i turístic útil exigeix reflexionar sobre els continguts i els usos, aprovar definitivament el pla director, determinar com s'ha de gestionar el monument, invertir diners en obres de consolidació i restauració. Les actuals autoritats locals se n'han recordat després d'haver-se gastat un dineral. ¡Al·leluia! Mai no és tard quan arriba. El patrimoni xativí compta amb molts elements materials i immaterials, però el castell és peça imprescindible per a elaborar un producte turístic atractiu.

(publicat a Levante-EMV, el 10/04/2021)

dimecres, 31 de març de 2021

Inici del viatge cap a Ferrara

Lucrècia Borja i Alfons d'Este, fill del duc de Ferrara, s'havien casat per procura el 30 de desembre de 1501 al Vaticà, en presència del papa, cardenals, ambaixadors i nobles. Tot seguit s'havia organitzat el seguici que havia d'acompanyar la filla d'Alexandre VI fins a la ciutat de Ferrara. La comitiva nupcial va partir de Roma el 6 de gener de 1502, en ple hivern. Seguí el trajecte següent: Castelnuovo di Porto, Città Castellana (a la regió del Laci), Narni, Terni, Spoleto, Foligno, Nocera Umbra, Gualdo Tadino i Gubbio (a l'Úmbria), Cagli, Urbino i Pesaro (a les Marques), Rimini, uns trams de la Via Flamínia i la Via Emília, Cesena, Forlí, Faenza, Imola, Bolonya, Castello Bentivoglio i, finalment, Ferrara (a l'Emília Romanya). El viatge durà prop d'un mes i estigué ple d'aturades durant les quals visità diverses corts.
 
Pintures al fresc en els murs del castell de Spoleto

dissabte, 27 de març de 2021

L'actualitat és una falla

Vivim dies caracteritzats per una altíssima densitat informativa. Tenim tots els trencacolls de la covid-19 (l'evolució de la pandèmia, les mesures per a frenar-la, les diverses vicissituds que depara la campanya de vacunació...). Només aquest assumpte ja proporciona un bon espectacle. Tan aviat com el govern central i la majoria d'autonomies es posen d'acord en una estratègia, la Comunitat de Madrid opta justament per la contrària. Esment a part mereix el numeret que s'ha muntat amb la vacuna d'AstraZeneca. A ningú no pot estranyar la desconfiança de molta gent envers aquest vaccí; autoritats europees i espanyoles han marejat amb un munt d'informacions enrevessades i antitètiques sobre edat aconsellada per a rebre'l, efectes secundaris i percentatge d'eficàcia. Ara ens diuen que és segur, però una part de la ciutadania no s'ho creu. D'altra banda, la negociació pèssima de les autoritats europees amb les empreses farmacèutiques —que explicava molt bé en un article el Nobel d'Economia Paul Krugman— fa sospitar que no estarem vacunats tots fins a les calendes gregues. Açò podria abocar-nos irremeiablement a una quarta onada pandèmica.

Però seguim amb la densitat informativa. Un diplomàtic europeu diu que Espanya fabrica més política d'aquella que pot consumir. Efectivament. Aquests dies, assistim a nyaps polítics de tota mena: unes mocions de censura poc meditades, compra de trànsfugues, eleccions autonòmiques anticipades, elaboració de llistes, Toni Cantó mirant de trobar un paper principal... Destaquen amb llum pròpia en aquest xou la cabriola de Pablo Iglesias i les declaracions d'Ángel Gabilondo: «Preferisc governar amb C's, abans que amb un Iglesias extremista.» En fi, ja es veu que Madrid continua sent un enorme forat negre que succiona bona part de l'actualitat, pandèmia inclosa. Però tot aquest allau de notícies envia a un segon pla dos assumptes ben interessants: els negocis tèrbols del rei emèrit i les notícies de tribunals. Com una columna no dóna per a tant, paga la pena centrar-se en l'activitat judicial, que ha posat el nom de Xàtiva als noticiaris. Comencem pel principi. A Pablo Casado i els seus companys de files els ve molt bé que els tribunals no ocupen la primera plana dels informatius. Ara mateix es jutja a l'Audiència Nacional la comptabilitat B del PP.

Tots els lectors saben que l'estrella de les vistes és Luis Bárcenas, que s'ha decidit a col·laborar amb fiscalia. Però hi ha altres actors, com ara J. M. Aznar i M. Rajoy, que han comparegut com a testimonis, beneficiant-se d'una circumstància extraordinària: poder declarar telemàticament. Un testimoni està obligat a dir la veritat, a no mentir, i no pot tenir cap assistència lletrada. Gonzalo Boye, advocat de l'acusació popular, va sospitar alguna cosa. ¿Está usted absolutamente solo?, preguntà a Aznar. , contestà aquest. Entonces, ¿por qué lleva mascarilla? Aznar i Rajoy van negar l'existència d'una comptabilitat B que ja han confirmat una sentència judicial i algunes persones els noms de les quals figuren als papers de Bárcenas. Recordem que un testimoni ha de dir la veritat. I si parlem de tribunals, haurem d'esmentar un grup de socarrats. En vint-i-quatre hores, Alfonso Rus es va assabentar que ha d'encarar-se amb dos processaments per contractar zombies en dues empreses públiques i per manipular l'adjudicació del call center de Diputació.

Les dels zombies són peces separades del cas Taula. Rus hauria ordenat múltiples contractacions irregulars en Imelsa i Ciegsa. Alcaldes del PP, amics, una mestressa de casa xativina (Eva Luisa Sarrión) i jugadors de l'Olímpic rebien remuneracions generoses, però ningú no treballava a les empreses. Tot s'ha conegut gràcies a les gravacions de Marcos Benavent, el jonqui dels diners. (Entre els zombies també hi ha algun socialista.) En l'assumpte del call center, més xativins. Rus adjudicà irregularment el servei a un soci de l'ex sogre de Benavent, Mariano López, que potser hi hauria intervingut com a intermediari, cobrant una comissió. Per a manipular el procediment es valgueren del funcionari Salvador Deusa, també de Xàtiva. Presumptes prevaricació, tràfic d'influències, malversació de cabals públics, frau en contractació pública, falsedat documental i blanqueig de capitals. Rus sempre diu que té la consciència neta. Com tots els acusats, que no estan obligats a dir la veritat. Total: l'actualitat és una falla. ¿Algú deia que no n'hem tingut?

(publicat a Levante-EMV, el 27/03/2021)

dimecres, 17 de març de 2021

¡L'arribada del Messies!

Tothom sap ja que Pablo Iglesias va a salvar Madrid. ¡L'arribada del Messies! I molta gent l'aclamarà, perquè el vell culte a la personalitat no acaba de desaparèixer. Està clar que l'entrada d'Iglesias en la competició electoral pot ser un revulsiu, però les seues maneres no m'agraden un pèl. Caldria interrogar-se per totes les motivacions de l'encara vicepresident del govern central. Fins ara, les enquestes no auguraven un bon resultat per a Unidas Podemos. Es vaticinava que no superaria la barrera del 5% del vot vàlid emès i quedaria fora de l'Assemblea de Madrid. Això podia suscitar una reacció en cadena, és a dir, una enorme pèrdua de vots en unes futures eleccions generals i la irrellevància política, com ja li passa a C's. D'altra banda, la vertiginosa actualitat política havia llevat protagonisme a UP. Per tant, Iglesias vol salvar en primer lloc la seua formació política. Si supera la barrera del 5%, tindrà assegurats almenys uns sis diputats, que d'altra manera es repartirien entre els partits més votats —el PP un d'ells. Alguns pennsen que també podria haver-se avançat a la temptació de Sánchez de provocar una crisi de govern.

En l'actitud d'Iglesias hi ha un punt de narcisisme. Deu creure que és providencial. Afirma que busca la unitat. En realitat, però, ha llançat un envit a Más Madrid. Aquesta manera de buscar la unitat no és de rebut. Llançar l'envit i pretendre, després, que qui no l'accepte explique les raons del rebuig és una manera d'actuar que no afavoreix la unitat. Abans s'hauria d'haver demanat una reunió, haver dialogat... S'ha de tenir present que Mónica García, líder de Más Madrid, és qui millor tasca d'oposició ha fet a Díaz Ayuso, en substitució d'un Ángel Gabilondo silent. A més, el grup parlamentari de Más Madrid triplicava en nombre de diputats el grup d'UP. ¿Per quina regla de tres es pensa Iglesias que és ell qui ha de liderar tot l'espai a l'esquerra del PSOE? És més, existeix una creença no verificada: que la unitat seria beneficiosa per a l'esquerra. No ho tinc gens clar. En circumscripcions on s'elegeixen moltíssims diputats hi ha proporcionalitat. La diversitat d'ofertes polítiques permet que no es perda cap vot per qüestions de matís o de discrepàncies al si dels blocs. És millor que MM i UP es presenten a les eleccions per separat.

En política, dos i dos no solen sumar quatre. Ho hem vist múltiples vegades. Nombroses gents d'esquerra pensen que Pablo Iglesias ha actuat de manera personalista. Els qui el votaren com a candidat a presidir el govern central també tenen motius per a estar sorpresos, sobretot si no són ciutadans de la Comunitat de Madrid. Antón Losada feia aquesta reflexió: La gente lo que quiere es ver a los gobiernos gobernando. Los gobiernos no están para resolver problemas personales. «¿Estoy incómodo en el Gobierno, tengo contradicciones?». No haberte presentado. Eres el vicepresidente del Gobierno. Un gran poder, como dice el tío de Spiderman, viene con una gran responsabilidad. ¿Qué es esto de salir corriendo? En part, Losada té raó. Madrid ho fagocita tot. Al cap i a la fi, les del dia 4 de maig són només unes eleccions d'una comunitat autònoma. Els altres ciutadans de l'Estat no necessitem que Pablo Iglesias ens salve de res. Tampoc no crec que ell sol puga frenar la dreta i l'extrema dreta. Deu imaginar-ho, perquè —amb altra mostra de narcisisme— s'ha permès de repartir rols i dir-li a Ángel Ggabilondo què ha de fer exactament.

Mónica García ha contestat: Las mujeres estamos cansadas de hacer el trabajo sucio para que nos pidan que nos apartemos en los momentos históricos. Està clar que la candidata de Más Madrid no vol un mascle alfa que la tutele o que vulga salvar-la. No, les coses no es fan així. Iglesias hauria de recordar els companys desapareguts d'aquella foto que es feren junts a Vistalegre en 2014. En qualsevol cas, voldria acabar la reflexió amb alguns apunts positius. No tots els polítics estarien disposats a canviar l'escó de vicepresident del Consell de Ministres per un bitllet d'anada cap al desconegut. Si la participació de Pablo Iglesias als pròxims comicis de Madrid aconsegueix mobilitzar tot l'electorat d'esquerres, els madrilenys en podrien traure alguna cosa de profit. Almenys, Díaz Ayuso tindrà enfront, durant la campanya, un parell d'oponents corretjosos i que no es mosseguen la llengua —bé que Iglesias corre el risc de passar-se de frenada—; Díaz Ayuso i Rocío Monasterio, dues dones que no es tallen un pèl si han d'actuar com veritables hienes, es berenarien en un tres i no res el savi i bondadós professor Gabilondo. Falta saber si C's sobreviurà. (Si el seu vot fos decisiu, ¿a quina opció donaria suport?) Amb o sense unitat de tota l'esquerra renovadora, tant de bo la ultradreta no governe Madrid. Al final, tot allò que passa en aquest territori acaba influint en la resta de l'Estat.

dilluns, 15 de març de 2021

¡Riu-te tu de Joc de trons!

La gent del carrer sempre ha anat per un costat i l'establishment, per un altre. De vegades, però, la divergència es torna descomunal. Ara mateix, en plena pandèmia, assistim a l'espectacle que està donant una part essencial del sistema, el conjunt de partits polítics. ¡Riu-te tu de Joc de trons! Múrcia havia esdevingut l'escenari d'una trama amb girs inesperats. Resultaria que el PP murcià es manté al poder gràcies a una presumpta xarxa de corrupció nodrida a base de favors, prevaricació, suborns, adjudicacions irregulars de contractes públics, clientelisme... (L'escàndol de les vacunacions d'alts càrrecs i funcionaris seria la punta de l'iceberg.) C's, que es presentà a les últimes eleccions amb la promesa d'acabar amb tot això, a l'hora de la veritat donà suport al PP en els governs autonòmic i local. Aviat sorgiren rivalitats al si de la franquícia murciana dels taronja, agreujades per intervencions de l'executiva estatal. Fa poques setmanes, la querella contra el tinent d'alcalde de Múrcia, membre de C's, que havia denunciat un presumpte cas de corrupció, esdevingué l'última gota que féu vessar el vas de la tensió entre els socis de govern.

Des de Madrid, centre de totes les Espanyes, s'observaven atentament els fets. Moncloa veié la possibilitat de fer-se amb el govern autonòmic murcià. Inés Arrimada necessitava frenar la deflagració de la seua formació i demostrar que C's pot ser un partit frontissa. Amb el suport de Madrid, els grups parlamentaris murcians de PSOE i C's començaren a negociar una moció de censura. El PSOE, partit que més escons ocupa al parlament murcià (el més votat en les últimes eleccions), estava disposat a cedir la presidència a C's. Finalment, tots els diputats, els 17 del PSOE i els sis de C's, firmaren la moció. ¡Ha! No calibraren bé les conseqüències. Creien que el PP no sabia res. Però resulta que Judes seia entre ells. Diversos diputats de la formació taronja han jugat a doble baralla. Isabel Franco i Valle Miguélez, membre de la comissió negociadora, informaren al PP d'allò que s'estava cuinant. Els peperos, ¡mutis! Quan finalment es va registrar la moció, es produí un fet cridaner: el president murcià destituí tots els consellers de C's menys Isabel Franco, vicepresidenta i un dels tres diputats que havien firmat dues coses contradictòries.

Van subscriure la moció de censura i un pacte d'amagatotis amb els peperos. ¡Nou tamayazo! ¿Excuses? Primer, van dir que havien firmat la moció per disciplina de partit. Ara, diuen que foren coaccionats. ¿Els van amenaçar de mort? La realitat és que des de l'executiva estatal se'ls digué que el pla no seguiria endavant si hi havia gent disconforme. Des de l'ombra, però, el PP volia un sisme. ¡Moció de censura i tamayazo! És més, sembla que hi ha més diputats de C's comprats per si un dels tres inicials flaqueja. Les coses podrien haver quedat com estaven fa sis dies, però s'havia produït un efecte papallona inesperat: la convocatòria anticipada d'eleccions a Madrid. ¡Teoria del caos en estat pur! (Inesperat potser per a Moncloa, Inés Arrimadas i el comú dels mortals; a Gènova, estava tot ben planificat.) Más Madrid i PSOE reaccionaren ràpidament i presentaren sengles mocions de censura per a frenar les eleccions. Aprofitaren la incompetència jurídica i administrativa de l'equip de Díaz Ayuso, que no havia registrat a temps la dissolució de l'Assemblea de Madrid. Els jutges han resolt l'embolic. Tenir amics als tribunals sempre ajuda.

El PSOE també presentà una moció de censura tàctica en les Corts de Castella i Lleó. Però van comparèixer davant els mitjans de comunicació els vicepresidents de Castella i Lleó i Andalusia i Begoña Villacís. Van dir que no deixaran caure els respectius governs autonòmics i municipal. Com que els fets se succeeixen a velocitat de vertigen, aquestes declaracions ja podrien estar desfasades; les feren quan encara ignoraven que s'havia consumat el tamayazo a Múrcia ¿Ja han acabat les rèpliques del terratrèmol polític? ¡No! En realitat, la moció de censura al govern de Múrcia no ha estat retirada. És tot un misteri saber què votaran els tres membres del grup mixt expulsats de Vox. També s'ha sabut aquest matí que el president del parlament murcià, diputat de C's, s'abstindrà en la votació —un dels que tenia el PP a la recambra per a cas de necessitat. ¿Prosperarà una moció firmada pel PSOE gràcies al suport de diputats de l'extrema dreta? Cosas veredes, diria l'Arcipreste de Hita. Continua el degoteig de càrrecs —Toni Cantó l'últim— que abandonen el vaixell taronja, principal damnificat del sisme. C's està a punt d'enfonsar-se.

Podria sentir la temptació de morir matant. Ara bé, si Arrimadas decidís torpedinar l'Ajuntament de Madrid i la Junta de Castella i Lleó com a represàlia, ¿la seguirien tots els càrrecs polítics del seu partit presents en ambdues institucions? Teodoro García Egea ha obert les portes de bat a bat a dirigents i militants de C's. El dimitit Toni Cantó —que ja no donarà la tabarra a les Corts Valencianes— deu conèixer els vaticinis d'alguns sondeigs, perquè voldria que tot el centredreta es presente junt a les eleccions madrilenyes. Segons aqueixos vaticinis, C's i Unidas Podemos es quedarien sense representació en l'Assemblea de Madrid i Díaz Ayuso podria governar amb el suport de Vox. Aquests pronòstics han detonat l'altra bomba del matí: Pablo Iglesias abandona el govern de l'Estat, perquè vol ser candidat a president del govern de la Comunitat de Madrid. En conèixer la notícia, Díaz Ayuso ha dit: España me debe una; he conseguido sacar a Iglesias del gobierno. Voy a cambiar el lema de campaña, que ahora será "Libertad o comunismo". Ja es veu quin nivell ha assolit la política de les Espanyes. I que Madrid estiga sempre en el focus cansa molt.

En fi, el "joc de trons" podria seguir. Per tant, la gent del carrer té dret de preguntar-se si alguns dels polítics embolicats en operacions de transfuguisme, convocatòries d'eleccions, mocions de censura i confecció de llistes estaran pendents de l'evolució de la pandèmia, de la campanya de vacunacions, de la crisi econòmica i de l'atur. Fa l'efecte que només pensen en les seues coses. Qui vol ser nova presidenta de Múrcia, Ana Martinez Vidal, diputada de C's, féu una afirmació cridanera en assabentar-se del tamayazo dels seus ex companys: «Els tres traïdors que continuaran donant suport al PP s'han venut.» ¿Preu? «76.000 euros bruts a l'any i xofer a la porta de casa», va dir. Amb aquestes paraules de la candidata a presidir la Regió de Múrcia, podem fer-nos una idea de quin seria el seu preu si triomfés la moció de censura. I ja sabem quines són les inquietuds d'alguns personatges públics. Però tornem al principi. Per darrere d'aquest circ polític i mediàtic, està la necessitat imperiosa que té l'establishment de controlar els ressorts del poder a tots els àmbits. I això està per davant de preocupacions ciutadanes com la salut o la justícia social.

dissabte, 13 de març de 2021

Salvar l'hostaleria

Generalment, tenim tendència a solidaritzar-nos amb qui ho passa malament. Amb la covid-19, els propietaris de bars, restaurants, hotels, locals d'oci nocturn i altres negocis del sector hostaler travessen una època crítica. És normal que es queixen. I també és normal que reben mostres de solidaritat. Tanmateix, se solen oblidar aspectes que cal recordar. Comencem pel principi. Es diu que som una terra de cambrers. Sí, l'hostaleria del conjunt de l'Estat té unes dimensions gegantines. Les dades indiquen que la pell de brau és la contrada del món amb més negocis del sector, un per cada 175 habitants, més del doble que en Alemanya —on hi ha un establiment hostaler per cada 400 persones. Molts afirmen que el caràcter festiu i sociable dels hispànics és causa de la gran proliferació de bars, restaurants i locals d'oci. Hi ha, però, altres motius, com l'absència d'oportunitats de treball per manca d'un sector industrial amb suficient pes. Sovint, quan les famílies se senten anguniades per la situació d'atur dels seus components opten, si tenen estalvis, per la solució hostalera: un cònjuge a la cuina, altre a la barra i el fill a la terrassa.

Poden arribar a guanyar diners amb uns horaris terribles. Qüestions distintes són la qualitat del servei i la capacitat de supervivència en moments de crisi com els actuals. Són una plèiade els llocs en què el personal no té cap capacitació professional i tracta incorrectament els clients. Tots els restaurants no són locals prestigiosos o amb estrelles Michelin. Respecte a la capacitat de supervivència, es calcula que la solvència mitjana del sector és de dos mesos —inferior, cal suposar, en nombrosos establiments—, cosa que provoca una enorme rotació. Es tanquen molts negocis i s'obrin altres. Per tant, a l'hora de concedir subvencions, caldria verificar la solvència anterior a la pandèmia. Però tot açò només és una de les cares de l'assumpte. Molta gent haurà advertit que certs bars o restaurants canvien contínuament de cambrers. Cada quatre setmanes s'hi veuen cares noves. ¿Per quin motiu? ¡Els contractes temporals de prova! Alguns empresaris s'estalvien així fer fixos els treballadors. Al sector proliferen salaris baixos, escassa qualificació, jornades laborals llarguíssimes, hores extraordinàries mal remunerades i treball pagat en negre.

En altres paraules: molta explotació laboral. No tots els hostalers realitzen males pràctiques, però aquestes han de tenir conseqüències a l'hora de concedir ajudes. Quan s'anuncien, sempre hi ha desaprensius que volen aprofitar-se'n de manera fraudulenta. (Recordem que la inspecció ha detectat molts fraus en els ERTO.) Per altra banda és sabut que el sector afecta negativament molts entorns (ciutats velles, monuments, espais naturals...); fa un ús intensiu de béns escassos i recursos col·lectius (espais de domini públic, aigua, serveis de neteja i recollida de residus). Les terrasses ocupen excessivament vies públiques, obstaculitzant el pas de vianants. En entorns històrics, para-sols, tendals i altres estructures tapen perspectives i dificulten l'observació del patrimoni històric i artístic. Sovint, la instal·lació de terrasses no respecta característiques de les vies urbanes com l'amplària de les voreres. S'envaeix la calçada, eliminant places d'aparcament. Molts chiringuitos ocupen zones de domini públic a les platges. Això ja passava abans de la pandèmia.

Ara, l'autoritat permet més ocupació de via pública per a contrarestar la reducció de capacitat i l'obligació de mantenir distàncies. Barris sencers, sobretot nuclis històrics, esdevenen zones temàtiques. ¿Seqüeles? Pèrdua de comerç tradicional i fugida dels veïns, que no suporten sorolls nocturns, brutícia, pixarades... Tots hem vist cartells reivindicatius als balcons d'algunes ciutats. La invasió turística desferma processos de gentrificació. A Xàtiva, el veïnat de plaça del Mercat i zona adjacent n'està tip. Temps enrere, fou notícia el seu desacord amb els hostalers per la declaració del barri com Zona Acústicament Saturada (ZAS). La sobreexplotació de turisme i hostaleria és negativa per al patrimoni i el medi ambient. Es pot comprovar a les costes del nostre país. ¿Salvar l'hostaleria? Sí. És just ajudar un sector que crea molta ocupació. Cal que bars i restaurants continuen formant part de la nostra vida social. Però no a qualsevol preu.

(publicat a Levante-EMV, el 13/03/2021)

dijous, 11 de març de 2021

Embolic jurídic a Madrid

Encara és massa d'hora per a saber com acabarà la cosa —de moment, als tribunals—, però sembla que Díaz Ayuso ha ficat el rem de manera clamorosa per no seguir, ni ella ni els seus assessors, els tràmits legals d'una convocatòria electoral anticipada. La presidenta comunicà a Ignacio Aguado, cap de C's, que anava a dissoldre l'assemblea autonòmica per a convocar eleccions anticipades. Li ho va dir abans d'haver iniciat tots els tràmits jurídics, sobretot el registre del decret i la seua publicació en el Butlletí Oficial de la comunitat autònoma. Aguado acudí ràpidament a la premsa i donà la notícia abans que Díaz Ayuso, la qual cosa permeté que Más Madrid i PSOE, advertits que l'anunci no tenia cap efecte legal perquè encara no hi havia res publicat, presentaren immediatament sengles mocions de censura al registre d'entrada del parlament. ¿Qui havia de decidir si es tramitaven? La mesa de l'assemblea, on la suma de membres de PSOE i C's té majoria. Òbviament, C's, empipat per la pèrfida jugada del PP, votà a favor de la tramitació, legal a primera vista, perquè la dissolució del parlament encara no estava publicada al BOCM.

Si ho hagués estat, ja no es podrien haver tramitat mocions de censura. Díaz Ayuso es podria quedar amb dos pams de nassos; una moció de censura impedeix la convocatòria d'eleccions anticipades. ¿La burladora burlada? Ja veurem. Hi haurà un bon embolic jurídic. Però els fets demostren que no es pot ser més tanoca. ¿Avisar a la teua parella que penses ficar-li les banyes és una bona estratègia? Alguns especialistes —com ara el magistrat Joaquim Bosch— diuen que, d'acord amb la literalitat de l'Estatut d'Autonomia, la llei electoral de la Comunitat de Madrid i els principis generals del dret, la convocatòria d'eleccions anticipades decretada per Díaz Ayuso no pot dependre de la seua publicació en el BOCM; això equivaldria a la impossibilitat de convocar-les mai; sempre hi hauria un espai de temps, entre els acords presidencials i la seua publicació al diari oficial, que podria ser aprofitat per l'oposició per a presentar una moció de censura. Però el mateix Joaquim Bosch diu que pot estar equivocat; el tema és molt controvertit.

Crec que el magistrat oblida un detall. En els processos administratius i jurídics els terminis són molt importants. En unes oposicions o en una convocatòria de subvencions, per ficar un parell d'exemples que tothom entenga, la presentació de paperassa fora de termini equival a quedar-se fora del procés, Qui ha fet tard veurà desestimades les seues pretensions. La presidenta Díaz Ayuso acordà de dissoldre l'Assemblea de Madrid a mitjan matí. Tanmateix, en comptes d'ordenar a la consellera de Presidència que registrara ràpidament l'acord, es prengué les coses amb moltíssima calma. En comptes d'accelerar al màxim tots els tràmits legals, es dedicà a preparar l'escenificació d'una compareixença pública que tenia més de míting que d'anunci oficial. Això va permetre que el vicepresident Aguado s'avancés i comuniqués la notícia al mitjans de comunicació abans que la presidenta. Per tant, els partits d'oposició se n'assabentaren a migdia i s'apressaren a presentar les seues mocions de censura sobre les 13.00 hores.

La tardança a comunicar la dissolució donà la possibilitat que els membres de la mesa de l'Assemblea es pogueren reunir. La majoria votà a favor de tramitar les mocions de PSOE i C's perquè encara no s'havia registrat al parlament madrileny cap acord de dissolució pres per la presidenta. Finalment, la comunicació de la consellera de Presidència es registraria a les 16,10 hores de la tarda, quan ja havia donat temps de fer totes les coses que s'acaben d'enumerar. Conclusió: si s'hagués seguit correctament tot el procediment administratiu, tindria tota la raó Joaquim Bosch. Però la passió egòlatra encegà Díaz Ayuso fent-la oblidar totes les formalitats administratives. I dic jo: la incompetència jurídica i administrativa d'una autoritat hauria de tenir conseqüències, ¿no? Els terminis i les formalitats taxades són importants per al funcionament democràtic, per a evitar que cadascú faça allò que li done la gana. En aquest sentit, Díaz Ayuso ha passat de tot. No és que jo estiga en desacord amb el magistrat Bosch —de fet, té molt de sentit el que diu. En tot cas, tampoc no s'ha de tenir por al resultat d'unes eleccions, si finalment se celebren. Els tribunals decidiran.

dimarts, 9 de març de 2021

Massa desgavell durant la pandèmia

Tal vegada era inevitable, i deu haver passat en molts indrets. La gestió de la pandèmia ha estat desastrosa al País Valencià. Durant el primer estat d'alarma, vam creure que érem els millors, però les onades successives de covid-19 han evidenciat la crua realitat del caos, administratiu i ciutadà, en què estem immersos. El desori arribà a convertir el País Valencià en la comunitat autònoma amb pitjors dades de tot l'Estat (major incidència del coronavirus, més ingressos en hospitals i UCI i més morts). ¿Com és això? La crònica oficial anava per un costat i la realitat per altre. Sense sortir de Xàtiva, múltiples episodis mostren el desori. A finals de novembre, un diari amb delegació comarcal informava d'un fet que passà desapercebut. A l'ambulatori d'Ausiàs Marc havien acudit moltes persones a fer-se proves PCR, entre elles alumnes de la guarderia Ninos. Imaginem quin cacau suposa fer la prova a nens xicotets; se'ls ha de clavar un hisop o bastonet pel nas. La plorera és monumental. ¿Què passà? Que calgué repetir la prova a grans i menuts.

S'havien perdut les mostres. ¡Nova plorera dels menuts! En aquest cas, pèrdua pot tenir diversos significats: desaparició de mostres, descontrol en el registre de les proves, mala conservació... El cas és que calgué repetir-les. Per aquelles dates, amb el primer trimestre del curs acadèmic en vigor, algunes mares acudien a l'ambulatori en notar que llurs xiquets podien tenir símptomes compatibles amb la covid-19. Es van donar situacions ben cridaneres. Una mare treballadora, posem per cas, tenia un xiquet refredat. Trucà a l'ambulatori. La citaren per a fer-los una PCR. Abans d'entrar al box, una infermera li donà a la mare un document que calia signar. Aquesta: «Primer, l'hauré de llegir.» La sanitària: «Escolta, no tenim temps; hi ha molta gent fora.» La mare firmà i entrà al box. Els prengueren les mostres. «Han d'estar confinats a casa deu dies», digué la sanitària. La mare, estranyada: «Diguéreu que sols havia d'estar a casa mentre esperem els resultats. ¿Deu dies? Jo treballe.» La sanitària, indiferent: «És el que acabes de firmar.»

Quan la dona sortí del box, va dir a les mares que estaven a la sala d'espera: «Abans de firmar-lo, llegiu bé un paperet que us donaran.» La infermera, molt empipada: «Escolta, ¿qui ets tu per a dir això?» La interpel·lada: «No vull que els passe el mateix que a mi. I estic temptada d'anar al despatx de l'inspector.» Però encara hi ha més exemples de mal funcionament dels serveis sanitaris. A una dona li han de realitzar una endoscòpia al Lluís Alcanyís. Abans cal fer-li una PCR. Surt positiva. Fan la prova també al marit i dos fills. Positius i asimptomàtics. Els sanitaris els diuen que estiguen deu dies confinats a casa. Passat aquest període, podran fer vida normal si es troben bé. Ella té algunes molèsties i problemes per a comunicar-se telefònicament amb l'ambulatori. ¡Uf! Durant el confinament, cap rastrejador no els truca per a preguntar pels seus contactes estrets. Transcorreguts els deu dies, ¡a volar! Com deia més amunt, entre la ciutadania també han proliferat conductes inadequades. Es poden contar casos reals com la vida mateixa.

S'apleguen un parell de matrimonis amb els seus fills en un xalet. És dissabte. Les normes diuen que no es poden reunir persones no convivents. Un dels homes està contagiat i no ho sap. Fan paella. Les dones i els xiquets mengen cadascú del seu plat. Els homes decideixen menjar a la valenciana, clavant cullerada directament en el calder, és a dir, en la paella. Un amic contagia l'altre i aquest la seua família. Al seu fill li detecten el coronavirus en el col·legi. Cal enviar a casa tots els alumnes de la seua classe, a fer quarantena. Dues famílies i una classe, amb mestra inclosa, confinats. Altre grup familiar extens, molts membres del qual exerceixen professions relacionades amb la salut, es reuneixen també en un xalet. És diumenge. Algú d'ells té la covid-19. Una dona present a l'aplec, docent de professió, es contagia. L'endemà, acut a treballar en un conegut col·legi de Xàtiva. Tres dies després, una classe sencera enviada a casa i més confinats en quarantena. I encara hi ha més casos de professionals de la salut que fan coses molt rares.

Una metge ha donat positiu en coronavirus. Ella i la seua família han de romandre al domicili, fent la quarantena corresponent. Una veïna que viu al mateix immoble s'astora al supermercat; troba la metge agarrant gènere de les prestatgeries. «¿Però què fas ací? ¿No hauries d'estar en casa?», pregunta a distància amb una barreja d'espant i sorpresa. «És que jo no puc estar tants dies tancada. A més, hauré de comprar el menjar, ¿no?», contesta la metge. (L'escena transcorre al súper on jo solc comprar.) Més mostres d'irresponsabilitat. Durant el mes de febrer, no podien reunir-se a la via pública més de dues persones no convivents. La prohibició —molts lectors ho comprovarien— s'incomplia sovint. Trobar tertúlies al carrer era habitual. Veure ancians reunits —a la plaça on visc, sense anar massa lluny— era el pa nostre de cada dia. Em cridà l'atenció una anècdota. En la Baixada de l'Estació, sis avis, uns dempeus i altres asseguts en un banc, es burlaven d'altre que passava per la vorera d'enfront: «Vine ací. ¿És que tens por?» Devien ignorar que són població de risc. I potser criticarien després els joves que han organitzat festes.

Altre element que explica el desastre és l'hostaleria. Els propietaris de negocis hostalers s'han afartat de dir que llur activitat és segura. «Els locals tenen ventilació. Usem gel desinfectant i mascaretes. S'hi guarden distàncies. Respectem les mesures de seguretat.» ¿Sí? ¡No sempre! En un prestigiós restaurant xativí, tot està en ordre: cabuda i nombre de persones per taula com marca la norma; mascaretes dels cambrers ben ficades; distàncies adients; carta de menú que no cal tocar (hi ha a les taules un codi QR que es pot captar amb el mòbil). En canvi, les coses no funcionen com cal en altre establiment. Un grup de clients, més dels permesos per la norma, seuen a la terrassa al costat d'una finestra. Van fent comandes. S'estan dues hores. S'han llevat la mascareta en arribar i —malgrat un avís ben gran als vidres— no se la tornaran a posar fins que decidisquen marxar. L'amo del local fa els ulls grossos; no vol perdre clientela. Estan prohibits els plats per a compartir, però es veuen a taula plats de papes, olives i salmorra d'on piquen tots.

Recordem que l'alcaldia ordenà tancar dos locals de plaça del Mercat al començament de l'any. Els portaveus del gremi d'hostalers afirmen —sense explicar de quines fonts trauen les dades— que el nombre de contagis als seus negocis és ínfim. Jo no ho tinc tan clar. És més: si van baixar dràsticament el contagis quan es tancà tota l'hostaleria, alguna relació causa-efecte ha d'haver-hi. En tot cas, l'evolució de la covid-19 al País Valencià semblava per moments catastròfica. I ningú no pot llançar la primera pedra (ni autoritat, ni sectors econòmics, ni segments ciutadans). Ja hem sortit d'una terrible tercera onada pandèmica. La Generalitat ha rebaixat la duresa de les mesures contra el coronavirus. Atès que el procés de vacunació es desenvolupa de manera molt lenta, ¿tindrem una quarta onada en què es reproduïsquen desgavells administratius i socials com els acabats de contar? Tot podria ser. L'humà és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. I molta gent ja comença a estar desconnectada de l'assumpte.