Sempre m'agrada reflexionar sobre els fets d'actualitat. Però no tinc cor d'opinar de manera taxativa sobre la presumpta trama de corrupció descoberta al si del PSOE. Les coses que se'n van coneixent, convertides en un escàndol majúscul, ocupen les primeres planes dels mitjans. Tanmateix, el que ja sabem podria ser només la punta d'un iceberg. En març de 2024, vaig escriure açò: «La corrupció és transversal; afecta tots els partits quan governen. [...] La corrupció és sistèmica. Per tant, tots els controls i els filtres per a impedir-la són pocs.» En aquell moment només havia esclatat l'assumpte de les mascaretes aconseguides per Koldo, l'assistent de l'exministre Ábalos. Tenim tendència a vindicar partits polítics —no importa de quin color— completament nets, formats per persones impol·lutes i seràfiques. Això és impossible; tota estructura humana és imperfecta. Els pares fundadors de la democràcia ja ho sabien. Allà on s'ajunten diners i poder sol aparèixer gent amb ànim d'aprofitar-se'n. En època de Felipe González, el PSOE tingué un munt de casos de corrupció. I falten dits per a comptar els corruptes del PP d'Aznar i Rajoy.
Que la corrupció siga inherent a la política no vol dir que tots els polítics siguen corruptes. N'hi ha honrats a tots els nivells, però sempre tenen més ressò les males que les bones notícies. Al final, el legislador hauria d'establir mecanismes legals més eficaços per a combatre la corrupció i aconseguir màxima transparència. Electoralment, ¿a qui sol perjudicar més el descobriment de casos de suborn, a l'esquerra o a la dreta? ¡A l'esquerra! L'electorat de dretes perdona més fàcilment els seus representants. Es pot comprovar al País Valencià, on polítics del PP immersos en causes judicials guanyaven eleccions sense cap problema. Només acaben penalitzats quan l'escàndol esdevé enorme. Rajoy, posem per cas, que havia obtingut majoria aclaparadora de 185 diputats en la X legislatura, baixà a 134 en juny de 2016 i a 66 en abril de 2019. És important tenir present açò per dos motius: primer, perquè apel·lar a l'«i tu més» quan el càstig està amortitzat no té sentit; segon, perquè ha d'existir necessàriament una oposició que fiscalitze l'acció del govern, bé que aquesta oposició tinga antecedents corruptes (ja ha estat castigada).
El votant d'esquerra no perdona els seus representants corruptes. Es produeixen desafecció cap a la política i abstenció en les eleccions. La dreta mediàtica ho sap. Per això amplifica els casos de corrupció que afecten el PSOE. ¿Són greus? Sí. Hom espera que els defensors de la classe treballadora no roben. Que ho facen és percebut com una traïció de classe. Però hem de prendre-nos les coses amb calma. El Tribunal Constitucional, per exemple, ha anul·lat vàries condemnes a antics càrrecs socialistes andalusos pel cas dels ERO. La realitat és que, vist el carés que va prenent, el cas Koldo deixa totalment devastats els votants de partits progressistes —jo entre ells. Ja apareixen els predicadors habituals —com l'actor Pepe Sacristán— afirmant que Sánchez ha de prendre decisions dràstiques, però van amb compte de dir quines. ¿Dimissió? ¿Qüestió de confiança? ¿Convocatòria d'eleccions anticipades? Ja se sap que és molt més fàcil predicar que repartir blat. Jo confesse que no tinc clar quina decisió s'hauria de prendre. Em falten dades. Torne al text de 2024: «¿Sánchez ja sabia en 2021 que la trama Koldo estava sent investigada?
Sánchez diu que no. Val més que siga veritat. Altrament, ¿quin sentit tenia permetre que Ábalos es presentés com nº 2 per la circumscripció de València a les últimes eleccions generals? I se'm plantegen noves preguntes. ¿Sánchez desconeixia que Santos Cerdán cobrava suborns? ¿Com s'explica que aquest li clavés un gol per l'esquadra al president? (Hom espera que un governant estiga ben informat.) ¿Apareixeran més càrrecs socialistes involucrats a la trama? ¿Hi ha hagut finançament il·legal del PSOE? ¿Són fiables l'informe de la UCO i els àudios que hem conegut aquests dies? ¡Massa interrogants! Quan falten respostes és difícil opinar sobre quines decisions s'han de prendre. En qualsevol cas, com els esdeveniments se succeeixen tant de pressa, cap la possibilitat que els daus ja hagen estat tirats mentre escric aquestes línies; l'estabilitat del govern depén de socis alguns dels quals podrien retirar el seu suport. La presumpta trama corrupta posa en un destret greu un govern d'esquerres agafat amb pinces que la dreta tracta d'enderrocar des de 2018 valent-se de tots els mitjans al seu abast (clavegueres de l'Estat, premsa i jutges afins...).
Que la corrupció siga inherent a la política no vol dir que tots els polítics siguen corruptes. N'hi ha honrats a tots els nivells, però sempre tenen més ressò les males que les bones notícies. Al final, el legislador hauria d'establir mecanismes legals més eficaços per a combatre la corrupció i aconseguir màxima transparència. Electoralment, ¿a qui sol perjudicar més el descobriment de casos de suborn, a l'esquerra o a la dreta? ¡A l'esquerra! L'electorat de dretes perdona més fàcilment els seus representants. Es pot comprovar al País Valencià, on polítics del PP immersos en causes judicials guanyaven eleccions sense cap problema. Només acaben penalitzats quan l'escàndol esdevé enorme. Rajoy, posem per cas, que havia obtingut majoria aclaparadora de 185 diputats en la X legislatura, baixà a 134 en juny de 2016 i a 66 en abril de 2019. És important tenir present açò per dos motius: primer, perquè apel·lar a l'«i tu més» quan el càstig està amortitzat no té sentit; segon, perquè ha d'existir necessàriament una oposició que fiscalitze l'acció del govern, bé que aquesta oposició tinga antecedents corruptes (ja ha estat castigada).
El votant d'esquerra no perdona els seus representants corruptes. Es produeixen desafecció cap a la política i abstenció en les eleccions. La dreta mediàtica ho sap. Per això amplifica els casos de corrupció que afecten el PSOE. ¿Són greus? Sí. Hom espera que els defensors de la classe treballadora no roben. Que ho facen és percebut com una traïció de classe. Però hem de prendre-nos les coses amb calma. El Tribunal Constitucional, per exemple, ha anul·lat vàries condemnes a antics càrrecs socialistes andalusos pel cas dels ERO. La realitat és que, vist el carés que va prenent, el cas Koldo deixa totalment devastats els votants de partits progressistes —jo entre ells. Ja apareixen els predicadors habituals —com l'actor Pepe Sacristán— afirmant que Sánchez ha de prendre decisions dràstiques, però van amb compte de dir quines. ¿Dimissió? ¿Qüestió de confiança? ¿Convocatòria d'eleccions anticipades? Ja se sap que és molt més fàcil predicar que repartir blat. Jo confesse que no tinc clar quina decisió s'hauria de prendre. Em falten dades. Torne al text de 2024: «¿Sánchez ja sabia en 2021 que la trama Koldo estava sent investigada?
Sánchez diu que no. Val més que siga veritat. Altrament, ¿quin sentit tenia permetre que Ábalos es presentés com nº 2 per la circumscripció de València a les últimes eleccions generals? I se'm plantegen noves preguntes. ¿Sánchez desconeixia que Santos Cerdán cobrava suborns? ¿Com s'explica que aquest li clavés un gol per l'esquadra al president? (Hom espera que un governant estiga ben informat.) ¿Apareixeran més càrrecs socialistes involucrats a la trama? ¿Hi ha hagut finançament il·legal del PSOE? ¿Són fiables l'informe de la UCO i els àudios que hem conegut aquests dies? ¡Massa interrogants! Quan falten respostes és difícil opinar sobre quines decisions s'han de prendre. En qualsevol cas, com els esdeveniments se succeeixen tant de pressa, cap la possibilitat que els daus ja hagen estat tirats mentre escric aquestes línies; l'estabilitat del govern depén de socis alguns dels quals podrien retirar el seu suport. La presumpta trama corrupta posa en un destret greu un govern d'esquerres agafat amb pinces que la dreta tracta d'enderrocar des de 2018 valent-se de tots els mitjans al seu abast (clavegueres de l'Estat, premsa i jutges afins...).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada