Atac a l'autonomia local

Evidentment, un edifici públic es pot alçar en qualsevol indret d'una ciutat, sempre que no ho impedisca la normativa urbanística. D'altra banda, les normes poden ser modificades seguint els canals reglamentaris. Faig aquesta reflexió perquè vaig llegir que el líder local del PP, Marcos Sanchis, retreia a l'alcalde que no volgués canviar la qualificació urbanística d'algun dels solars en què havia posat l'ull la Conselleria de Justícia, per a ubicar els nous jutjats. Marcos recordava que en altres casos —el del nou centre de salut, per exemple— s'han fet sense cap problema modificacions puntuals del planejament urbanístic. Vaja per endavant que ignore si es tracta de casos equiparables, però tinc molt clar que hi ha boníssimes raons per a no renunciar al projecte de nous jutjats a Santa Clara. Primerament està el respecte a la tradició. Des d'època antiga, els edificis institucionals solen alçar-se en espais cèntrics de les ciutats. En les romanes, el fòrum se situava a l'encreuament dels dos carrers principals, el cardo maximus i el decumanus maximus.

Al voltant del fòrum porticat, se situaven el mercat, les termes, la cúria (seu del senat local), els temples principals, la basílica (edifici d'usos diversos en què també s'impartia justícia)... Sols les construccions per a espectacles (els teatres, els amfiteatres i els circs) es construïen a la perifèria o fora dels murs. La Saetabis romana degué tenir aquesta configuració. Els temps han canviat, és clar, però encara avui són innombrables les ciutats que continuen emplaçant els edificis més representatius al centre urbà. Faré una analogia: una casa consistorial és l'equivalent de la cúria, i un palau de justícia, el successor de la basílica romana. A l'edil del PP li sembla bé, però, que els jutjats s'edifiquen a l'extraradi —al Pla de la Mesquita, posem per cas. ¡Ha! ¿I per què no al terme del Genovés? Donaríem una alegria als seus veïns. En fi, deixem les bromes. L'oposició té dret a expressar la seua opinió. Els ciutadans també. Jo trobe que l'actitud de conselleria ataca l'autonomia local. ¿Han de ser uns poders superiors els qui decidisquen en quin punt de la nostra ciutat s'ha d'alçar un edifici institucional? Això ens tocarà decidir-ho als veïns de Xàtiva, dic jo.

De moment, estem representats per l'actual equip municipal de govern, sortit d'unes eleccions. Els partits que el formen s'hi van presentar amb un programa que incloïa el projecte de nova seu judicial a Santa Clara. Per tant, la idea compta amb suport de l'electorat. Açò és de primer curs de teoria i praxi democràtiques. Encara més: en política ha d'haver-hi una cosa que es diu bona fe. El projecte ja estava licitat i redactat. La llicència, concedida. Ja s'havien esmerçat diners públics en l'assumpte sense oposició de conselleria fins ara. Fer marxa enrere quan falten dotze mesos per a les pròximes eleccions locals fa pensar mal. ¿Bona fe? Mmm. D'altra banda, tenim els arguments del PP per a justificar la pretensió d'enviar els jutjats a l'extraradi. Sanchis diu que la prioritat "absoluta" ha de ser assegurar instal·lacions modernes i accessibles per a ciutadans i professionals de la nostra comarca. El projecte de Santa Clara, dissenyat pels arquitectes Ramón Esteve i Carlos Campos, proposa una arquitectura moderna. I l'indret d'emplaçament, enfront de l'Agència Tributària, és perfectament accessible. Per tant, deuen haver altres raons que s'oculten.

La prioritat absoluta és fer tot allò que més convinga a la nostra ciutat. Segons el meu parer, li convenen vàries coses: revitalitzar el centre històric dotant-lo d'activitat, rehabilitar el patrimoni i donar-li ús, acostar els serveis públics a la ciutadania... Si s'actua en sentit contrari, per interès electoralista o corporativista, ciutat vella s'arrumbarà cap al naufragi. La ubicació dels jutjats a Santa Clara és perfecta per a molts xativins; la gran majoria podria arribar a peu a fer qualsevol gestió. En canvi, el trasllat a indrets com el Pla de la Mesquita obligaria prou gent a utilitzar vehicle privat —o transport públic. Els habitants d'altres poblacions igualment vindran en algun mitjà de transport. L'entrada de forasters al centre urbà també resulta beneficiosa per al comerç local. Això sí, cal garantir aparcament a distància raonable. En fi, la prioritat absoluta és impedir que una dotació pública com el palau de justícia s'envie als voltants del riu Albaida o al Polígon Industrial E. Jo no imagine la basílica de la Valentia romana a la vora del barranc del Carraixet.

(publicat a Levante-EMV, el 27/06/2026)

Juny de diades i commemoracions

El palau de Benissuera

Benissuera, un poblet de la Vall d'Albaida, no sol ser notícia. Jo l'he esmentat alguna vegada en les meues columnes. En 2017 se celebrà el cinquè centenari de la reforma protestant; en octubre de 1517, Luter va clavar a la porta de l'església del castell de Wittenberg les seues noranta-cinc tesis contra la venda d'indulgències pel papa de Roma. En juny de l'esmentat 2017, va aparèixer en aquestes planes un article meu en què evocava aquella efemèride i l'origen de la presència d'evangèlics baptistes a les nostres comarques. No sé si encara en quedaran a Benissuera. L'obra reformadora arribà a Canals, Llanera, Benissuera, Sempere i Carlet a partir de 1923. Tanmateix, en 2015, ja havia dedicat tota una columna a Benissuera, antiga senyoria dels Bellvís, que van emparentar amb els Borja. El cardenal Lluís Joan del Milà i Borja, cosí del papa Alexandre VI, tingué un descendent, Eiximèn-Peris Milà d'Aragó, quart marquès d'Albaida, que es casaria amb una Bellvís. Per tant, el palau dels Bellvís de Benissuera pot ser considerat una fita borgiana.

El vaig veure per primera vegada en 1994. Cinc fotògrafs xativins havíem rebut un encàrrec de l'Ajuntament de Xàtiva: fotografiar els monuments de les comarques centrals del país vinculats amb la família Borja. El nostre treball aparegué en la publicació Els Borja a la Sotsgovernació de Xàtiva. El palau dels Bellvís és del segle XVI, però aprofita elements d'època islàmica (una de les torres, per exemple). En 1994, l'edifici ja estava en un estat de deteriorament visible. Era propietat d'un nou llinatge, els Colomer, vescomtes de San Germán. Com que el monument fou declarat BIC (Bé d'Interès Cultural), els amos havien de tenir-ne cura. Però la ruïna no s'aturà, perquè els Colomer eren incapaços d'afrontar les despeses de manteniment. Van caure parts de les cobertes i els arrebossats de les façanes. L'edifici va passar a mans d'una immobiliària, que planejava un PAI amb hotel i camp de golf, i de la divisió immobiliària d'un banc. Finalment, fou adquirit per l'ajuntament. A partir de llavors es reberen algunes subvencions que només donaven per a fer pedaços: reparar els ràfecs, tapar amb planxes metàl·liques els forats de la teulada...

La degradació del palau continuava. Yolanda, l'actual alcaldessa de Benissuera, aconseguí una subvenció de la Generalitat (150.000 euros) per a rehabilitar els jardins. Però la restauració de l'edifici va experimentar un gran impuls a la darreria del passat mes d'abril. La vicepresidenta de la Diputació anunciava el Pla de Recuperació del Patrimoni Valencià que inclou ajudes per a diverses poblacions de la Costera, la Vall d'Albaida i la Canal de Navarrés. Destaquen el milió d'euros per a l'antic monestir de Santa Clara de Xàtiva i els 950.000 euros per al Palau dels Bellvís de Benissuera. La vila sortí de nou als diaris. En aquesta ocasió, les notícies eren bones. Lògicament, la subvenció concedida no permet la rehabilitació integral de l'edifici, però servirà almenys per a les actuacions urgents: reparació total de les cobertes, restauració de les façanes... Cal esperar que les ajudes de les administracions públiques continuen en pròxims exercicis. Els veïns de Benissuera volen salvar una peça magnífica del seu patrimoni local. Sabrina i els altres membres del col·lectiu que lluita fa molts anys per la salvació del palau estan d'enhorabona.

El consistori ja en projecta els usos. Una part albergarà l'ajuntament, però també s'hi instal·laran un espai de cultura i sales dedicades a exposicions, museu i punt d'interpretació del monument. Com ja vaig dir en la meua columna de 2015, cal preservar el llegat cultural dels avantpassats. D'altra banda, la Diputació també invertirà en Benissuera una partida de 705.646 euros del "Pla Obert". Es finançaran actuacions per a frenar el despoblament de la vila: la rehabilitació de la parada d'autobús i l'entrada del poble, l'obertura d'una tenda i un bar nou, l'habilitació de zones d'esbarjo per al més majors i els més menuts, l'adequació de camins... Però la cirereta del pastís ha de ser el palau dels Bellvís. Benissuera hauria de formar part d'una ruta cultural borgiana que pot atraure visitants i revitalitzar l'economia dels pobles de les comarques centrals valencianes. La història, l’arquitectura, l’art, la iconografia borgiana i una oferta gastronòmica i hostalera de qualitat poden potenciar el turisme d'interior i fixar població als nostres territoris.

(publicat a Levante-EMV, el 16/05/2026)

Commemoració de la Batalla d'Almansa

Trump i Netanyahu combustible per a falla

Era inevitable que Donald Trump, un individu amb trastorn narcisista de la personalitat i dèficit d'aprenentatge, aparegués en alguna falla de Xàtiva. D'una banda, fer un ninot del personatge és molt fàcil; n'hi ha prou amb posar-li una gran cabellera taronja (o del color del flocall del panís), cara de pomes agres i una llarga corbata roja. Però resulta, a més, que les decisions frenètiques del president dels EUA, afecten gents de tot el món, també els xativins. (Quan la psiquiatria encara no havia evolucionat, els frenètics eren lligats perquè no feren mal.) Les conseqüències més greus de la guerra desencadenada il·legalment contra Iran per Israel i EUA són la pèrdua de vides humanes, els ferits, la ruïna (de ciutats, del patrimoni històric i artístic, del medi ambient), les multituds de desplaçats que ho han perdut tot... Però la guerra amenaça també de provocar una crisi econòmica global, per l'encariment del petroli, el gas natural i certes primeres matèries. Els xativins comencen a notar-ho en les seues butxaques quan porten els cotxes a la gasolinera.

Iran, el més afectat per l'agressió no provocada, és un estat successor de l'antiga Pèrsia. El segon Imperi Persa, el Sassànida, que esdevindria un dels més extensos d'Àsia a la primeria del segle VII, acabaria conquerit pels musulmans. En el segle XIII, quan Jaume I conquistava Xàtiva, a Orient tenien notícies de la nostra ciutat. El persa d'origen àrab, Abu-Yahya al-Qazwīnī, jurista, astrònom, viatger i geògraf nascut en Qazvin (Iran), va redactar Kitāb āṯār al-bilād wa ajbār al-ʿibād, obra amb un extens capítol dedicat al territori andalusí. (Potser ignorava que Madinat al-Xateba havia deixat de pertànyer a al-Andalus.) Va descriure més de trenta ciutats. Els dedicava adjectius perquè el lector en pogués imaginar el prestigi i en deduís la grandària. Per exemple, deia que València era antiga —una ciutat preislàmica d'antiga fundació. De Xàtiva deia que era antiga i gran (qadīma wa kabīra). Encara que l'actual Iran continue pertanyent al món islàmic, el 60% dels seus habitants són tan aris com els europeus. L'idioma oficial és el persa. La branca xiïta de l'islam és la religió majoritària des de 1501. De 1925 a 1979 hi va regnar la dinastia Pahlaví.

¿Des de quan tinc notícies d'Iran? De menut, jo sentia parlar a ma mare de Farah Diba, la tercera esposa de Mohammad Reza Pahlavi, l'últim xa d'Iran, enderrocat per la revolució islàmica de l'aiatol·là Khomeini. Jo calcule que les revistes del cor amb la foto de Farah devien estar a totes les perruqueries femenines de Xàtiva. El xa havia permès un cop d'estat, en 1953, contra el primer ministre Mohammad Mosaddeq, que volia nacionalitzar el petroli. El cop, orquestrat per Regne Unit i EUA, instaurà la dictadura. Des de llavors, l'animadversió de molts iranians vers britànics i estatunidencs és irreductible. En 1971, el "rei de reis" Reza Pahlavi va organitzar uns grans fastos a les ruïnes de Persèpolis, per a celebrar els 2.500 anys del naixement de l'Imperi Persa. La sumptuositat de les mil i una nits es televisà. En representació del comte de Barcelona i el govern de Franco, hi acudiren Joan Carles i Sofia. ¡Més xerrola a les perruqueries xativines! Ho contava la meua sogra. Clienta que arriba a fer-se la permanent: «Escolta, ¿parleu de Reza?»

En 1976, Farah Diba visità Espanya, invitada pels reis Joan Carles i Sofia. Franco ja havia mort. Avui, sabem que Joan Carles havia demanat al xa d'Iran un donatiu de deu milions de dòlars per a ajudar a consolidar la monarquia espanyola i evitar el triomf electoral del Partit Comunista. En la pràctica, aqueixos diners havien de finançar la campanya d'UCD, però Suárez va dir que ell no n'havia vist ni un cèntim. En 1978, durant un viatge per Àsia, Joan Carles i Sofia visitaren de nou Iran i foren rebuts per Reza Pahlavi i Farah Diba, que marxarien a l'exili l'any següent. La seua presència en les revistes del cor aniria minvant. Quant a mi, en 2015, vaig viatjar a Iran. Vaig conèixer Shiraz, Persèpolis, Pasargada, Yazd, Meybod, Isfahan, Kashan, Teheran... El país és meravellós i els seus habitants, hospitalaris. Els mitjans en donen una imatge molt negativa. I hi ha qui, sense haver-hi estat, es creu tot el que li conten. Pense en les morts i la destrucció que estan provocant Trump i Netanyahu i no puc evitar que m'envaïsquen la ràbia i la consternació.

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 21/03/2026)

Senyories a l'antic territori de Xàtiva

 Presentació del número 21 de la revista Papers de la Costera, dedicat als palaus de Xàtiva i del seu antic territori

Cap novetat transcendent

És massa d'hora per a saber si la desclassificació dels 153 documents relatius al 23-F aportarà alguna novetat transcendent, però jo crec que no. Ja estan disponibles a la pàgina web oficial de la Moncloa. També es poden descarregar de les pàgines de diferents mitjans de comunicació. En els noticiaris s'han difòs alguns d'aqueixos documents. L'assumpte suscita diverses reflexions. Cal dir, primerament, que el nombre, 153 —o 167, segons altres càlculs—, semblen ben pocs. De fet, el govern afirma que ha desclassificat «tots els documents que ha trobat», la qual cosa fa sospitar. Hom pot pensar, per exemple, que se n'han destruït moltíssims al llarg dels quaranta-cinc anys transcorreguts des de l'intent de cop d'estat. De fet, Alberto Saiz, antic cap del CNI, diu que ha desaparegut la documentació que acredita la participació del CESID en el 23-F. Però també es pot sospitar que el govern haja decidit desvetllar uns i eliminar altres. Encara més: molts dels desvetllats —alguns manuscrits— els pot haver escrit qualsevol. En aquest cas, la fiabilitat és escassa o nul·la; les notes apòcrifes no serveixen per a res, poden induir a error.

Documents que no se sap d'on han sortit no tenen cap utilitat per als historiadors. Tampoc no en tenen els descontextualitzats. No descobrirem res de nou. Els escrits relatius al paper jugat pel rei Joan Carles han estat redactats per la mateixa Zarzuela. ¿Quin valor tenen? ¡Cap! En termes generals, la desclassificació sembla una operació de llavat d'imatge del rei emèrit. ¡Una presa de pèl monumental! Trobe que tots els aspectes de l'intent de cop d'estat del 23-F (els preparatius, els implicats, l'assalt de Tejero al Congrés dels Diputats, el paper del rei, les conseqüències) ja són perfectament coneguts. Nombrosos historiadors i periodistes han reconstruït el puzle. Vindria molt bé disposar de documents que corroboraren el relat dels fets. Però la documentació més comprometedora per al monarca i els altres participants ha estat destruïda. (No s'ha de descartar que hi haja més material ocult.) Molts dels protagonistes han mort i s'han dut llurs secrets a la tomba. Per tant, Sánchez no ha tingut cap problema per a desclassificar els 153 papers. A Núñez Feijóo no li semblava bé. Ja sabem el motiu. Fraga apareix involucrat en alguna conspiració.

A Pedro Sánchez li ve bé la publicació dels documents del 23-F. Queda com una persona que s'estima la transparència. Envia un missatge a Felipe González: «Deixa ja de tocar els nassos.» Ara bé, per damunt de tot, els papers desvetllats són —ja s'ha dit adés— un intent de convèncer els ciutadans que el rei Joan Carles no tingué res a veure amb el cop. (Només cal comprovar el tractament que estan donant-li a l'assumpte Antonio García Ferreras i laSexta.) Podem suposar el nihil obstat de Felip VI a la desclassificació. Inclús el PP ja demana que l'emèrit torne d'Abu Dhabi. Tanmateix, serà difícil que cole l'estratagema; molts recordaran els àudios enregistrats per Bárbara Rey: Palabra de honor, me río, cariño, de Alfonso Armada. Éste ha pasado siete años en prisión, se ha ido a su pazo de Galicia y el tío nunca ha dicho ni una palabra. ¡Nunca! En cambio, ese otro [Sabino Fernández Campo, cap de la Casa del Rei des de 1990 fins a 1993] está "largando". ¿Quines coses callava el general Armada? En fi, tinguérem sort el 23 de febrer de 1981; glaça la sang imaginar què hauria passat si la idea de Tejero, crear una junta militar com l'argentina, hagués arribat a port.

Cop d'estat i buit de poder

Sempre penge en aquest blog les columnes que em publica Levante-EMV. La de dissabte passat va rebre comentaris anònims. No vaig contestar, perquè no solc entrar en debats amb anònims. Tanmateix, un dels comentaris, prou metzinós, tocava temes que mereixen alguna reflexió. En principi, una república (i no em referisc a les soviètiques, ni a les islàmiques) no és beatífica ni pecadora, no és angelical ni demoníaca, no és bona ni mala. És la forma política d'un estat, en contraposició a la forma d'estat monàrquica. Repúbliques són estats del nostre entorn que tenen democràcia liberal: Portugal, França, Alemanya, Itàlia, Suïssa... Per tant, quan parlem de responsabilitats durant la II República cal referir-se a les dels seus governants. Convé utilitzar el llenguatge amb precisió. Els governs de la República, amb els seus encerts i els seus errors —això és altra qüestió—, eren legítims; sorgiren d'eleccions democràtiques. S'alternaren governs d'esquerres i de dretes. Que els governs republicans d'esquerres no dissenyaren una estratègia expressa per a eliminar persones de dretes no ho dic jo, ho diuen nombrosos historiadors.

Roque Moreno Fonseret, catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat d'Alacant: En la zona republicana hubo violencia, asesinatos y persecuciones, especialmente en los primeros meses de la guerra. Nadie serio lo discute. Pero esa violencia fue, en gran medida, incontrolada, consecuencia del hundimiento del Estado, del caos inicial y de la pérdida de control de las propias autoridades republicanas. Entre els historiadors no hi ha debat; els fets són cristal·lins. Després del cop d'estat, la República es quedà sense exèrcit i es produí un buit de poder (el govern a males penes podia garantir la seguretat i l'ordre públic). Es va desencadenar la violència a la rereguarda republicana. Manuel Azaña, por exemple, va fer crides constants a la pau i la convivència. En canvi, la violència feixista fou perfectament planificada pels colpistes i s'allargà, ja derrotada la República, durant bona part de la dictadura. També hi ha consens dels historiadors sobre això. Julián Casanova, especialista en la Guerra Civil i el franquisme, és un dels ponents que no s'han negat a participar en les jornades de Sevilla organitzades per Arturo Pérez-Reverte i Jesús Vigorra.

Hay cosas que son incuestionables e innegables y no porque alguien un día se levantó y lo dijo, sino porque la historiografía las ha indagado. Negar la represión de Franco es negar el trabajo de algunos de los mejores historiadores del mundo. Tras ellos hay solidez, rigurosidad y años de investigación, diu Casanova. L'historiador de la Complutense Gutmaro Gómez Bravo explica que els consells de guerra en tota Espanya arribaren a superar el milió, xifra brutal. Nos acusan de no abordar lo que no nos interesa, pero al igual que he escrito sobre Franco, he escrito sobre el anarquismo y el anticlericalismo que se vuelve violento a partir del 18 de julio, diu Gómez Bravo. Julián Casanova redunda en la mateixa idea: Si alguien me señala por no haber escrito de Paracuellos, es que no me ha leído. En definitiva, la violència a la rereguarda republicana i la violència franquista van ser molt diferents en escala i duració. A Xàtiva, l'ajuntament republicà legalment constituït (presidit per Vicent Parra Servet, exiliat després de la guerra) fou substituït després del cop per un comitè revolucionari i un consell municipal no sorgits de les urnes.

Foren sobretot anarquistes (de vegades també comunistes) els autors d'assassinats execrables com el del canonge Gonzalo Viñes. (També s'ha de dir, en honor a la veritat, que les milícies populars, amb tots llurs excessos rebutjables, van ser l'únic sosteniment militar de la República fins a la constitució de les brigades mixtes.) L'Associació d'Amics de la Costera (sóc membre de la seua junta directiva) col·laborà fa poc en l'organització d'un cicle de conferències dedicat a la memòria de Gonzalo Viñes. I l'entitat va a publicar un poemari del canonge. De cap part de la meua columna es podia extraure la conclusió que jo no reconega la injustícia dels crims contra persones pel fet de ser religioses. Viñes va conrear la literatura, fundà un periòdic, El Obrero Setabense, impulsà el sindicalisme catòlic (d'acord amb els postulats de Lleó XIII) i fou un gran arqueòleg. Va fer troballes importants a la Cova Negra i era membre del Servei d'Investigació Prehistòrica de la Diputació de València. Els anarquistes anaren a Vallés, on s'havia amagat el sacerdot, i l'assassinaren. (Per cert, Salvador Mollá, que esmentava a la meua columna, també tenia conviccions religioses.)

Cadascú és lliure de pensar com vulga, fins i tot de manera esgarriada, però recordaré —ja ho he dit en altres ocasions— que mai no he simpatitzat amb el comunisme. De fet, tinc aversió a les seues variants més cruels i ominoses (Stalin, Pol Pot, Ceaușescu i altres personatges han protagonitzat alguns dels capítols més terribles de la història universal de la infàmia). No tinc reblanit el cervell per cap secta ideològica. No milite en cap partit polític. Però observe amb preocupació els intents de blanquejar un règim, el franquista, que arribà a confraternitzar amb els nazis de Hitler i els feixistes de Mussolini. Un dels mestres que van delatar el dissortat Salvador Mollá mostrava ufanós a les seues amistats un retrat de Hitler i una pistola. Al final, hi ha gent que pretén revisar la nostra història recent. Es tracta de fer creure que la guerra la van perdre tots els espanyols, que la brutal i sanguinària repressió del franquisme, fins i tot quan ja havia acabat la guerra, tampoc no va ser per a tant. Molts joves, que no van viure la dictadura, sí tenen llavat el cervell per idees extremistes. Però ja sabem que la saviesa la solen donar els anys.

Els Borja en Amèrica

En setembre de 2024, vaig tenir el plaer de presentar Aldaia i la successió dels Borja, llibre de Francesc Ferre difícil de trobar. L'acte de presentació formava part del cicle "Converses a la Biblioteca". Ves per on, Xàtiva, Aldaia i algunes contrades hispanoamericanes comparteixen la circumstància d'haver estat escenaris de diferents episodis borgians. Fins ara, sabíem que títol i béns del ducat de Gandia passaren a la casa d'Osuna quan s'extingí el llinatge borgià gandienc. També coneixíem l'existència d'una branca americana dels Borja. En 1996 va visitar Xàtiva Rodrigo Borja Cevallos, expresident d'Equador i descendent directe de Joan de Borja, segon duc de Gandia i fill d'Alexandre VI. Però molta gent llega desconeix el perquè de tot això. Francesc Ferre ho explica molt bé en el seu llibre. Violant Mateu, una xica d'Aldaia nascuda el 1538, és l'origen dels Borja americans. Anava a casar-se amb el jove Jeroni Garcia. Calia seguir els costums de l'època, que establien tres fases: encartalles, esposalles (o prometatge) i velació (en llatí, velatio nuptialis). Es van fer les encartalles, a la notaria, i la cerimònia de les esposalles.

Tanmateix, la velació —les noces pròpiament dites— no arribaria a celebrar-se mai, perquè Jeroni deixà plantada la promesa davant l'altar. Després de diverses vicissituds, la xica acabaria marxant a Gandia. No entrarem a enumerar els detalls d'aquell trasllat; el lector els descobrirà si llegeix l'obra. A la ciutat ducal, Violant féu coneixença de Ferran de Borja, fill de Francesc de Borja i germà del duc Carles. Ferran, que havia estat gentilhome de cambra de Felip II, havia tornat a Gandia. Ambdós esdevingueren amants i ella quedà embarassada. Tingué un fill, Joan Bonaventura, que fou batejat en secret a la Col·legiata. Podem imaginar el rebombori en Aldaia; les notícies volaren i ella encara estava casada legalment amb Jeroni, bé que el matrimoni no s'hagués consumat. El nen es crià amb la comare que havia assistit el seu part. Joan Bonaventura sempre seria considerat un Borja. En fer-se fadrí, rebé una educació exquisida. Es casà amb una jove de bona família a l'església de Sant Nicolau de València i fou legitimat a les Corts de 1604.

La decretació reial esborrà la seua condició de fill il·legítim, l'habilità per a poder ser partícip de l'herència dels progenitors i li permeté l'accés a càrrecs civils o eclesiàstics i obtenir privilegis. Suposà de facto la incorporació a l'estament nobiliari. Joan Bonaventura ingressaria en l'ordre de Sant Jaume després de superar la dura recerca que havia de constatar la seua puresa de sang, la bona conducta i els orígens nobiliaris. Fou nomenat governador i capità general del Nou Regne de Granada i president de la Reial Audiència de Santa Fe, a l'Amèrica colonial. El fill de Violant és la primera baula d'una cadena que arriba fins a Rodrigo Borja Cevallos. ¿I què passà quan Pasqual de Borja, desè i últim duc de Gandia, va morir en 1740? Al ducat regia el principi d'agnació masculina, però Pasqual havia establert que li succeïren consecutivament el fill Lluís Ignasi, que no tenia descendència, la filla Maria Anna o els néts fills d'altra filla, Maria Ignàsia, que estava casada amb un Pimentel. Maria Anna, duquessa de Béjar i tia de Francisco Pimentel, duc de Benavente, s'emparà del títol i dels cobejats béns gandiencs. Això suscità un llarg litigi.

Francisco José de Borja, El Indiano, descendent de Joan Bonaventura, presentà una demanda de tenuta pel ducat de Gandia. D'acord amb el principi d'agnació masculina, tenia millor dret. El litigi se substancià al Consell de Castella i l'Audiència de València. Van sovintejar les mentides, les falsificacions i tota mena d'irregularitats. Maria Anna i el duc de Benavente feren valdre llurs influències i poder. (Durant la Guerra de Successió havien estat botiflers.) Des d'Amèrica, Francisco José i el seu fill, Lucas Vicente Joaquín, no pogueren fer res contra la maquinària de l'Estat. Com Felip V havia abolit els furs, la legitimació de 1604 no fou reconeguda. Finalment, el ducat seria lliurat, per sentència de 1755, al duc de Benavente. En morir aquest, heretà el títol la seua filla María Josefa, que es casaria amb el seu cosí germà Pedro Téllez-Girón, novè duc d'Osuna. Per tant, el ducat valencià va acabar incorporant-se a la casa d'Osuna. Però és bonic fantasiar. El ducat de Gandia podria haver romàs en mans dels Borja, dels Borja americans.

(publicat a Levante-EMV, el 05/11/2025)

Recordant el canonge Gonzalo Viñes

No a la doble vara de mesurar

¿Tenen dret a defendre's els palestins? Les possibilitats d'èxit davant la potència destructiva de l'Estat d'Israel són nul·les, però tenen dret a defendre's. Diferents resolucions de Nacions Unides han reafirmat la legitimitat de la lluita dels pobles per tal d'aconseguir el seu alliberament de la dominació colonial, l'apartheid i l'ocupació estrangera per tots els mitjans disponibles, inclòs l'ús de la força. Les resolucions fan menció explícita a pobles d'Àfrica i al poble palestí, que pot recórrer a tota classe de mitjans, inclosa la força armada, per tal d'acabar amb l'ocupació que impedeix l'exercici del seu dret a la lliure determinació. Açò duu necessàriament a preguntar-se què és una organització terrorista. La lluita armada té límits. Una acció armada palestina podrà incloure atacs contra objectius legítims, com ara les unitats o bases militars. En cap cas, però, no tenen cobertura de les resolucions de Nacions Unides el segrest de civils o la realització d'actes de terror. Els mitjans solen titllar de terrorista la milícia o el grup guerriller que combat contra el colonialisme. En canvi, s'accepta sense més que les forces armades dels estats són honorables.

Històricament, dos grups palestins han intentat la via armada. Hamàs fou en part una creació del Mossad, el servei secret israelià, que volia dinamitar l’OLP de Yasir Arafat. Israel, a fi de minar l’autoritat i el prestigi del desaparegut líder palestí, considerat per Israel terrorista i enemic de l’estat hebreu, aplicà la màxima “divideix i venceràs”. Després dels acords d'Oslo firmats per Isaac Rabin i Arafat, l'OLP deixà de ser considerada terrorista. Ara, l'acusació apunta a Hamàs. ¿Són terroristes les Brigades Izz ad-Din al-Qassam de Hamàs? Sí. Realitzen actes de terror i tenen segrestats ostages. Però l'Estat d'Israel té empresonats en pèssimes condicions uns 11.000 palestins —400 d'ells menors. I no podem oblidar que l'embrió de l'actual exèrcit d'Israel fou un grup terrorista, les milícies jueves. Durant el Mandat Britànic de Palestina, posaren explosius en mercats, vehicles de transport públic, l'hotel King David de Jerusalem i els cossos de dos soldats anglesos que prèviament havien segrestat i executat. Els colons israelians també realitzen actes terroristes. I, ¿com s'han de denominar les accions de les FDI contra civils palestins desarmats?

Evidentment, els pobles oprimits tenen dret a rebel·lar-se, però l'experiència mostra que la lluita armada no sempre aconsegueix els seus objectius. Sovint, la desesperació mena a ultrapassar els límits. La Cort Penal Internacional ordenà l'arrest de Netanyahu i el seu ministre de Defensa per crims de guerra i contra la humanitat, però també va ordenar la detenció d'un cap de Hamàs per idèntics càrrecs, des de l'acció del 7 d'octubre de 2023. Recordem que la milícia palestina matà civils (inclosos nens i dones) i prengué ostatges, alguns dels quals encara romanen en captiveri. S'ha de condemnar amb rotunditat el genocidi que duu a cap el govern israelià, però també l'evident activitat terrorista de Hamàs. La lluita armada no ha estat útil per al poble palestí. En realitat, només ha servit per a deixar Palestina en situació d'extrema debilitat davant d'Israel i els EUA, que volen convertir Gaza en una colònia a perpetuïtat, en un lloc on traure grans beneficis dels negocis immobiliaris, del turisme i de l'explotació de les reserves de gas. (Enfront de les platges de la Franja hi ha dos bosses de gas submergides a la Mediterrània, Gaza Marine 1 i 2.) Els habitants supervivents del genocidi serien la mà d'obra barata perfecta. ¡Paletes i cambrers!

L'interès econòmic també explica la tebior de molts governs —inclosos els dels estats membres de la Unió Europea— davant les enormes atrocitats comeses per les autoritats sionistes d'Israel. La pressió dels ciutadans del món, que demanen aturar el genocidi a Gaza, hauria de menar a la consecució de la pau. Ara bé, costa molt imaginar aquest horitzó pacífic si Hamàs conserva la seua hegemonia. L'organització pertany al wahhabisme, o salafisme, corrent rigorista majoritari a l'islam sunnita. Es compon d'un braç polític i un militar, no reconeix l'estat jueu i persegueix dos objectius: la destrucció d'Israel i la creació d'un estat palestí regit per la xaria —siga el que siga això. L'organització islamista guanyà les eleccions de 2006 —no se n'han convocat altres— per majoria absoluta. No sabem si ara les guanyaria. És possible que molts palestins n'estiguen tips. Fa feredat pensar en una Palestina governada per salafistes; seria una dictadura teocràtica. En tot cas, les perspectives de pau són poc falagueres. Amb extremistes instal·lats a totes les bandes, la creixent pressió ciutadana internacional hauria d'aconseguir almenys un alto el foc.

El nimfeu romà

Abel Soler és doctor en Història Medieval per la Universitat d'Alacant i en Filologia Catalana per la Universitat de València. Es dedica a la docència, la investigació i la divulgació històrica, literària i patrimonial. En desembre de 2021, presentà a la Casa de Cultura el llibre Joan-Jeroni de Vilaragut (1421-1463), el fill secret de la reina Margarida de Prades. L'èxit acadèmic més reeixit d'Abel és el descobriment de l'autor de la novel·la cavalleresca Curial e Güelfa. L'obra fou escrita per Enyego d'Àvalos, gran camarlenc d'Alfons el Magnànim. Ara, a Abel li ha pegat per la intel·ligència artificial. Fent servir aquesta eina, recrea o interpreta diferents elements del patrimoni valencià (monuments, peces arqueològiques, retrats de personatges, paisatges urbans...). Publica els resultats al seu compte d'una xarxa social molt coneguda. S'hi poden trobar moltes entrades relacionades amb Xàtiva i la seua comarca: l'ermita de Santa Anna, retrats de Roderic de Borja i els seus fills Cèsar i Lucrècia, la plaça de la Trinitat, la Seu, el Palau de l'Ardiaca, la pica califal que s'exposa a l'Almodí, els castells de Xàtiva i Montesa, les sinagogues, la Torreta de Canals...

Em va cridar especialment l'atenció la recreació dedicada al nimfeu romà del segle I dC. Abel explica els seus orígens. L'Aigua Santa (aquas sacras en llatí) brolla en Aiacor. Els romans, que atribuïen la font a unes nimfes, portaren l'aigua a Saetabis i reteren culte a les deïtats amb un nimfeu monumental (de 100 x 100 peus, equivalents a 30 x 30 metres). L'ornaren amb escultures, marbres, pintures murals, mosaics i jocs d’aigua fets amb fistulae plumbae, canonades de plom. Com que les restes no aporten massa informació, Abel s'ha inspirat en el nimfeu del Santuari de Fortuna (Múrcia), molt semblant i millor conservat. Les restes del monument xativí s'excavaren el 2002 al carrer Sariers, a l’antiga entrada de la Via Augusta en la ciutat, venint de la Bètica. El descobriment de les petjades romanes tingué les seues derivacions polítiques. En aquell temps, l'Ajuntament de Xàtiva estava presidit per Alfonso Rus. El solar en què s'amagava el nimfeu era propietat de l'empresa promotora i constructora Conlogar, que volia edificar-hi un bloc de pisos. Les restes romanes van emergir durant la neteja del terreny per als treballs de fonamentació.

Com la llicència d'obres encara no estava concedida —faltava el preceptiu informe arqueològic de la Direcció General de Patrimoni Cultural—, els grups municipals estudiaren solucions per a conservar el jaciment i fer-lo visitable. El grup socialista proposava l'adquisició del solar o una permuta —cedir els mateixos metres de superfície en alguna de les noves zones urbanitzables. Així, el nimfeu, situat al costat del jardí de Sariers, podria romandre obert bé que protegit amb una coberta. L'Associació de Veïns del Raval hi estava d'acord. Però l'alcalde acabà accedint a les pretensions de l'empresa Conlogar. ¿Per què? ¡Vés a saber! Es decidí d'encaixonar el nimfeu, entre murs de formigó, en un soterrani arqueològic. Que ningú no pense que l'Ajuntament —és a dir, el contribuent— s'estalvià diners; calgué pagar a Conlogar les places d'aparcament que perdé l'edifici per respectar el nimfeu. Els tècnics municipals, arquitecte i arqueòleg, avalaren la decisió. José Manuel Despiau, arquitecte de la Direcció General, advocava per la solució oberta.

 

L'oposició pensava que l'informe dels tècnics estava fet a mesura del parer de Rus. Les protestes socialistes tingueren conseqüències. L'alcalde expulsà el regidor Rafael Llorens de la Comissió Municipal de Patrimoni, de la qual era membre. A les pàgines de L'informador, Pacus Rocus (Paco Roca) publicà la vinyeta titulada "Segle I de l'era Rus-Augusta". Hi figuraven l'emperador Rus, amb corona de llorer, i el cònsol Vicent Parra. Rus feia senyal que Llorensus (Llorens), tancat al nimfeu, fos lliurat als lleons del circ. La vinyeta encara tenia altres detalls irònics. Però bromes a part, el destí del nimfeu ha estat decebedor; roman sempre tancat i rarament es pot visitar. Podria haver-hi més restes sota el jardí o les cases annexes al bloc edificat per Conlogar. La recreació d'Abel Soler mostra una gran façana amb columnes, fornícules quadrangulars, escultures, un absis central amb font dedicada a les nimfes i un jardí. Potser, la construcció fou finançada per algun patrici local. Però pocs xativins i forans deuen conèixer el jaciment romà.

(publicat a Levante-EMV, el 04/10/2025)

Prurit classista

La història de la capacitació per a exercir oficis o professions és ben antiga. A l'edat mitjana, els encarregats de certificar-la eren els gremis. Un xiquet entrava com aprenent en un gremi, sovint a canvi només d'habitació i menja, anava ensenyant-se l'ofici i podia arribar amb el temps al grau de mestre —de mestre d'obres, posem per cas. Per a exercir una professió calia obtenir un títol expedit per alguna universitat. Els estudis de dret i de medicina, per posar dos exemples, són molt antics. El títol de batxiller en arts era el grau universitari inicial, que concedia la facultat d'arts; seguia el grau de magister. Els estudis culminaven amb el grau superior de doctor. Ja es veu que, bàsicament, l'esquema continua vigent. Des de l'edat mitjana, qui es dedicava al dret o la medicina era considerat professional liberal. A la fi del renaixement i la primeria del període de la il·lustració es produí la separació entre les ciències i les humanitats. Durant el segle XVIII, es crearien les escoles estatals per a formar tècnics, com ara enginyers de camins o arquitectes. Al XIX, sorgirien també els col·legis encarregats de certificar la idoneïtat de certs professionals.

Avui, la col·legiació té rang constitucional i és obligatòria per a moltes professions, sobretot per a les relacionades amb la salut, el dret i la construcció (arquitectura, enginyeries...). Sovint s'ha discutit l'obligatorietat dels col·legis professionals, que solen ser percebuts com mecanismes de recaptació. «Vas, pagues la quota, et posen un segell i llestos», es queixen alguns. Hi ha, però, un element de reflexió més profund. Entre els objectius dels col·legis professionals està la vigilància de l'exercici de la professió i de l'observança de les normes deontològiques. ¿Això és necessari en totes les professions l'exercici de les quals exigeix estar col·legiat? Imagine que es tracta en alguns casos de lluitar contra l'intrusisme professional. ¿L'Estat no pot encarregar-se de vigilar? I ens podem plantejar una última pregunta: ¿demanar a un professional que es col·legie no suposa dubtar del títol de grau, màster o doctorat que li ha expedit una universitat, i de la formació d'especialitat en el cas dels metges? Fins ara, jo no trobava una resposta inequívoca. I continue sense trobar-la, bé que la situació universitària ha canviat molt des que jo vaig estudiar.

Han proliferat guinguetes universitàries privades que expedeixen títols de grau i màster com una parada de xurros. ¿Però els col·legis professionals són garantia que gent titulada per aquestes guinguetes exercisca la respectiva professió amb probitat? No sé. Però tornem a la capacitació per a exercitar certes activitats. ¿Cal un títol universitari per a exercir un càrrec polític? ¡No cal ni títol ni estar col·legiat! Per a obtenir una acta de diputat només calen vocació política, ideari, confiança del teu partit i suport dels electors. Per a ser president de govern tampoc no és necessari cap títol. Basta amb el suport de la majoria parlamentària que hagen elegit els ciutadans. I es pot ser ministre o conseller si es compta amb la confiança del president. Corre la brama que han de governar els millors. ¿Qui són els millors, els qui són més honorables o els qui tenen més títols? Jo he conegut persones amb titulació universitària que no tenien ni idea de res, de vegades ni de la seua especialitat. També es pot ser universitari i mala persona. En canvi, hi ha gents que no tenen estudis universitaris reglats, però són un pou de saviesa adquirida de manera autodidacta.

¿Haurien de governar només els científics? Sòcrates contemplà aqueixa possibilitat —ho veiem en un dels Diàlegs de Plató—, però va concloure que la polis ha de ser regida pels polítics. Els científics poden aconsellar, però no tenen sovint més informació que la resta dels ciutadans, perquè la ciència i la filosofia es guien pel principi d'incertesa. A més, el col·lectiu científic no està lliure de contradiccions. En fi, res no impedeix que un electricista, una reposadora de súper, un oficial paleta, una mecànica, un miner, una treballadora d'arts gràfiques o un sindicalista puga ostentar un càrrec polític per elecció o designació. És lògic que siga així. Altrament, la classe treballadora tindria molt restringit l'accés a la política. De fet, el té prou restringit. (Això sí, com més formats estiguen els polítics, millor.) Llavors, ¿a què obeeix la dèria per mostrar títols universitaris, destapada arran del cas de Noelia Núñez? És una història molt llarga. Ja fa anys, l’accés universal a l’educació, impulsat per l'estat del benestar, tingué un efecte inesperat: el batxillerat deixà d'actuar com a barrera de classe. Abans, els títols acadèmics havien estat molt valorats.

 

Quan sols la classe mitjana cursava estudis superiors, els seus títols eren molt apreciats, perquè proporcionaven mobilitat ascendent. Quan la universitat es massificà i s’obrí a totes les classes socials, els títols deixaren de ser selectius; la devaluació del sistema educatiu a causa de la seua democratització universal, amortitzà la utilitat del títol com a mèrit. Però s'ha perpetuat en les classes altes el prurit de tenir estudis universitaris. «¿Com pot ser que el fill d'un obrer siga més que el meu fill?», pensen els membres de les elits. Jo he arribat a escoltar aquesta frase literalment, quan encara era professor en actiu. S'ha de tenir present que estudiar el batxillerat i una carrera requereix esforç i talent. ¿Què fem si el xiquet no aprova? (Segons es diu al "Nou Testament", «L'Esperit Sant distribueix els dons com vol.» ¡No passa res! Aquí entren a funcionar moltes escoles i universitats privades que solucionen el problema. ¡Amb diners, torrons! Pablo Casado, per exemple, aprovà dotze assignatures de Dret —d'un total de vint-i-cinc— i aconseguí el títol en quatre mesos, després d'haver estat elegit diputat a l'Assemblea de Madrid. ¡Tot un rècord!

Professors de la Cardenal Cisneros diuen que Esperanza Aguirre i altres càrrecs del PP trucaven sovint a la universitat per a urgir l'aprovat de Casado. (Li havia costat set anys aprovar en Icade les altres tretze assignatures.) Per a molts polítics de dretes, tenir títols universitaris —més d'un si és possible— ha esdevingut un prurit classista. Com no poden suportar la idea de no tenir-ne, estan disposats fins i tot a mentir i a inventar titulacions inexistents. I el classisme es filtra cap a baix i contamina, dissortadament, alguns polítics d'esquerres —socialistes, per exemple. Als diputats i als senadors no els cal aportar cap títol quan accedeixen als seus càrrecs. Però la informació que vulguen aportar ha de ser veraç, perquè així se'ls demana en una declaració responsable que han de firmar. Mentir amb el currículum és un mal símptoma. Denota autoodi, classisme o manca d'honestedat, tres característiques gens desitjables en homes i dones que hagen de representar-nos o regir la cosa pública. ¡Perill! Hem d'aspirar a tenir polítics ben formats, però sobretot honestos. L'espectacle d'aquests dies duu a la desafecció política, perillosa per a la democràcia.

¿Quin museu etnogràfic?

La casualitat ha volgut que haja vist amb pocs dies de diferència dos indrets que alberguen col·leccions etnogràfiques. El 27 de febrer, unes quinze persones, docents jubilats, vam visitar la Casa Cuesa o dels Pròixida. El 18 de març, la vespra de la diada de Sant Josep, jo estava en terres andaluses, concretament en una població de la província de Cadis, Medina Sidònia, que té un magnífic museu etnogràfic. Ignore si tots els lectors coneixen els orígens de la Casa Cuesa. Es tracta d'un dels edificis més antics de Xàtiva. Possiblement s'alçà al segle XVI. Va pertànyer als Procida o Pròixida, llinatge noble valencià originari del regne de Nàpols. Al golf que pren el nom de la ciutat es troba l'illa de Procida. Joan de Pròixida rebé feus al Regne de València —les baronies de Llutxent i Quatretonda, per exemple. Un descendent, Gaspar, senyor de Llutxent, seria elegit pel cardenal Roderic de Borja (futur papa Alexandre VI) marit de la seua filla Lucrècia, bé que el matrimoni mai no arribaria a celebrar-se. El llinatge Pròixida fou propietari de l'actual Casa Cuesa, una alqueria amb torres, capella, cuina, habitacions, andana, quadra...

A la primeria del segle XVIII, altre Joan de Pròixida era maulet. Quan els botiflers entraren a Xàtiva, el capturaren i el mataren al castell. L'alqueria fou requisada i donada a un irlandès que havia lluitat al bàndol borbònic i que la vengué més tard a Antònia de Pròixida. En 1734, va ser adquirida pels Almodóvar. En 1829, estava arrendada a Francesc Juesa. (D'aquest arrendatari li ve el nom a la casa.) Ara, però, és propietat de Pep Gimeno "Botifarra"; la comprà al diplomàtic Fernando Merry del Val i Díez de Ribera, nebot de la VII comtessa d'Almodóvar. El vell edifici havia estat molt de temps abandonat i "okupat". Pep, la seua família i alguns amics han fet un esforç enorme per a restaurar-lo. I s'ha convertit en espai etnogràfic i centre d'activitats culturals de tota mena gràcies a una iniciativa absolutament privada. El nombre d'eines, arreus, paraments de la llar, mobiliari i objectes variats exhibits a l'alqueria sorprèn, i deixa en evidència la manca d'un museu etnogràfic municipal, del qual no se'n tenen notícies. Però anem a Medina Sidònia.

Aquesta població andalusa d'uns 12.000 habitants —Xàtiva en té més del doble— conserva un immens patrimoni històric d'èpoques fenícia i, sobretot, romana (habitacions, criptopòrtics, una calçada, vint metres de cloaques, una gran col·lecció d'escultures, ceràmica, atuells, monedes, sarcòfags, làpides, columnes, capitells i elements diversos exhibits al museu arqueològic). Però vull referir-me específicament al museu etnogràfic de la localitat, emplaçat en un antic palau i dependències annexes. Mostra com eren de diferents les vides dels amos i els criats. Exhibeix, perfectament organitzats, arreus i eines que servien per a treballs relacionats amb l'agricultura i la ramaderia, el mobiliari d'una antiga farmàcia, l'aula d'una escola amb pissarra, mapa, pupitres de fusta, plumiers, estris de costura i exemplars de l'Enciclopedia Álvarez, les habitacions de la gent humil (dormitori amb màrfega i armari, cuina de carbó, sala d'estar amb màquina de cosir, ràdio i taula de braser), tallers i estris d'oficis (de forner, fuster, sabater, barber, terrissaire..).

En altra sala estan les peces d'una casa burgesa: el despatx del senyoret amb màquina d'escriure, exemplar antic de l'ABC i un barret al penja-robes, quadres, un filtre d'aigua, dormitori amb llit, escalfallits, armari rober, còmoda i orinals, un menjador amb tot el seu parament, cortinatges... La conservació del poble, el conjunt d'esglésies, les restes del castell, les portes medievals i els dolços artesanals com l'alfajor atrauen un munt de visitants. A Medina Sidònia s'han multiplicat exponencialment els serveis hostalers (de restauració i allotjament). Mentre, a Xàtiva, els veïns no podem regalar les nostres coses antigues a un museu municipal etnogràfic inexistent. Jo, per exemple, he heretat dels meus avis materns i paterns, i dels meus pares, objectes que hi podrien figurar perfectament. De fet, ja li n'he regalat algun a Pep Gimeno "Botifarra". En certa ocasió, Miquel Gil digué que la Casa Cuesa podria ser un regal per a Xàtiva en un futur. No sé. Però està clar que recórrer món m'ha permès de valorar l'esforç desplegat pel cantaor xativí. Al final, tots acabarem regalant-li les coses dels nostres avantpassats a l'admirat Pep Gimeno. ¡Veges!

(publicat a Levante-EMV, el 05/04/2025)

Les històries d'indis i vaquers que ens contaren

Enguany, els coordinadors d'Argentina, que són molt rars, han elegit el tema "indis i vaquers" per al llibret de la falla. ¿Hi ha alguna semblança entre el Far West i casa nostra? Mmm. Potser. Els valencians rebem sovint un tracte colonial i els membres del govern autonòmic actuen com els indígenes renegats del segle XIX convertits en policies i els agents federals nord-americans d'afers indis. Els sioux lakota es burlaven de Daniel F. Royer, agent encarregat de vigilar-los. Li posaren el malnom de "jove temerós dels indis". Els valencians som tractats com a indis per consellers de la Generalitat. A Rovira, per exemple, caldria dir-li "xic temerós dels valencians". No vol parlar l'iroquès. S'entesta a comunicar-se en la llengua dels vaquers i els oficials del setè de cavalleria. Avui, la nostra terra no és objecte d'un extermini ètnic sensu stricto, però Rovira i companyia, afectats d'autoodi, s'han apuntat al genocidi cultural. Les directrius vénen des de la capital "federal". Comencem per la qüestió dels noms. Colom s'equivocà en arribar a Amèrica; cregué que estava a l'Índia. Els pobladors del continent foren automàticament anomenats indis.

Però els descendents dels indígenes no es reconeixen indis. Es proclamen americans originaris, americans nadius o primeres nacions. (Cal advertir que 'indígena' prové del mot llatí indigĕna, i aquest de l'adverbi inde 'd'allí' i -genus 'originari' o ‘nascut’.) ¿I els valencians què som? Des del "Washington Districte Federal" hispà ens diuen levantinos. Però si es pregunta als autòctons per Levante, molts contesten amb gest contrariat: «¡El Levante és un club de futbol!» Les primeres nacions nord-americanes eren nombroses, com les comissions falleres: cherokee, pueblo, paiute, navaho, apatxe, sioux, comanxe, blackfoot, arapaho, xeiene... (Nou advertiment: els blackfoot, els peu negre, es llaven els peus. El nom d'aquests nadius deriva del color negre dels mocassins amb què es calçaven.) Hi ha casualitats que sorprenen. Els acoma, de la nació pueblo, viuen al comtat de Valencia, al sud-oest d'Alburquerque (Nou Mèxic), en una mesa aïllada. Per la seua reserva flueix el riu San José. No és broma. Als anys quaranta del segle passat, el gran fotògraf Ansel Adams realitzà unes magnífiques fotografies en blanc i negre de les edificacions acoma.

Durant molt de temps, la meua visió de la conquesta de les terres nord-americanes va estar força mediatitzada pels films d'indis i vaquers. Recorde haver vist múltiples pel·lícules de l'oest quan era xiquet i adolescent. Entre els millors westerns de la història del cel·luloide es compten, sens cap dubte, els de John Ford, autor de clàssics que crearen escola (La diligència, Centaures del desert, Fort Apache). També recorde, però, altres títols (Murieron con las botas puestas, de Raoul Walsh, Esperit de conquesta, de Fritz Lang, Red River, de Howard Hawks, Fort Bravo, de John Sturges, La conquesta de l'oest, de diversos autors, Les aventures de Jeremiah Johnson, de Sydney Pollack...). En general, les pel·lícules tractaven malament els pobles nadius de Nord-Amèrica, que solien ser, amb poquíssimes excepcions, els dolents de les històries, uns dimonis sanguinaris que es dedicaven al pillatge i a arrencar cabelleres. (Els blancs copiaren la pràctica i oferien una recompensa pel cuir cabellut de cada indígena mort.) Ford ja havia revisat la visió negativa del "pellroja". En la seua pel·lícula Fort Apache, el dolent no és Cochise, cap principal del grup apatxe chiricahua i líder de la revolta contra l'home blanc esdevinguda en 1861. El dolent de la història és l'amargat tinent coronel Owen Thursday, que ignora els consells del capità Kirby York. Thursday i els seus homes cauen en un parany i són aniquilats pels apatxes.

Si hom es pren la molèstia de llegir alguna història solvent de la conquesta del Far West, podrà comprovar que nombrosos pobles indígenes nord-americans patiren veritables massacres —per no dir genocidis. El cas de Cochise és paradigmàtic. Treballava com a llenyataire en una posta de diligències. Un grup de nadius furtà ramat a un vaquer i segrestà el seu fill de dotze anys. Un tinent inexpert de vint-i-cinc anys cregué erròniament que Cochise era el causant dels fets. Cità aquest, que ignorava el que havia succeït; es trobava a cent quilòmetres del lloc de l'incident. Sense sospitar res, es presentà en Apache Pass, acompanyat per la dona, un germà, dos nebots i els dos fills petits. El tinent acusà Cochise del segrestament i l'empresonà junt amb els seus acompanyants. El cap apatxe aconseguí fugir ferit, però part de la seua família fou assassinada. Cochise s'alià amb el seu sogre Mànigues Vermelles i inicià la revolta de 1861. En el rerefons de tots aquests incidents estaven els vaquers, anomenats així per influència del cel·luloide. Des de la primeria del segle XIX, la pressió dels colons per establir-se en nous territoris no cessava.

Caravanes de carretes (covered wagons) migraven cap a l'oest. El cinema va fixar la figura èpica dels pioners que s'havien d'enfrontar, durant el seu trajecte, amb nadius salvatges. Molts colons cercaven terres en què assentar-se per a criar els seus ramats bovins. Als westerns sovintegen el ranxer —sovint un terratinent— i els genets —cowboys— encarregats de traslladar els ramats al nord. Altres colons eren agricultors. Però la realitat fou més plural. Entre els invasors de terres indígenes hi havia exploradors, caçadors i traficants de pells, comerciants, cercadors de metalls preciosos... (Recordem la febre de l'or.) La millor manera d'entendre les matances d'indígenes comeses per unitats militars és veure-les com part d'un procés de “colonialisme d'assentament” (settler colonialism). Els funcionaris federals actuaren conscientment per a accelerar l'expansió territorial blanca i prendre terres als pobles nadius, davant la demanda de la creixent població colonitzadora. El procés menà a l'eliminació de la identitat i les pràctiques culturals indígenes, i al trasllat forçós de les tribus a reserves aïllades. No pot estranyar la resistència dels nadius.

Un episodi ho explica molt bé. Els lakota ocupaven el territori de les Black Hills, centre de la seua cultura. El 1868, el govern dels EUA signà el Tractat de Fort Laramie, és a dir, uns i altres fumaren la pipa de la pau. S'establí una gran reserva sioux a l'oest del riu Missouri. Les Black Hills quedaven protegides "per sempre" de qualsevol assentament blanc. L'acord només durà sis anys. En 1874, els colons hi van descobrir or. Els miners van entrar a la zona. El govern dels EUA l'ocupà, traslladà forçosament els lakota, que s'havien revoltat, a cinc reserves menudes a l'oest de Dakota del Sud i vengué 36.000 km² de l'antiga terra tribal. Entre els pobles indígenes es van estendre danses rituals pacífiques (la dansa dels esperits, la dansa dels somnis...) amb què volien conjurar una realitat ben nefasta. Jo ignorava totes aquestes coses quan era xiquet. En la joventut, després de diverses lectures i noves pel·lícules (com Un hombre llamado caballo, d'Elliott Silverstein, o Pequeño gran hombre, d'Arthur Penn), vaig començar a conèixer la trista història dels nadius nord-americans —salvatges segons els westerns de la meua adolescència.

La massacre de Wounded Knee fou l'última. En un gèlid dia de desembre de 1890, soldats nord-americans encerclaren i massacraren tres-cents homes, dones i xiquets de la nació sioux lakota a Wounded Knee Creek, Dakota del Sud, en un intent per reprimir el moviment religiós de la Dansa dels Esperits, que s'havia estès entre les tribus de l'Oest a partir de la dècada de 1870. La dansa mística acceleraria l'expulsió dels blancs i el reviscolament dels nadius. Això alarmà els colons, que demanaren ajuda al govern federal. Dues setmanes abans, uns policies havien mort Sitting Bull (Bou Assegut), líder espiritual sioux que donava suport al moviment, i el seu fill Peu de Corb. Després de la massacre de Wounded Knee, vint soldats van rebre medalles d'honor pels seus actes violents. Actualment, els fets són recordats com una acció atroç. En 1970, Bury my heart at Wounded Knee (Enterra el meu cor a Wounded Knee), llibre de Dee Brown que narra la devastació sobre els nadius provocada per les accions de colons i soldats blancs arribats a la frontera, va vendre milions d'exemplars i convertí Wounded Knee en un topònim conegut.

En 1990, el Congrés dels EUA es disculpà formalment per la matança indiscriminada. En 2021, alguns congressistes i senadors demanaren a Joe Biden que revoqués les condecoracions. Però tornem a casa nostra i deixem estar Kit Carson, Gerónimo, Calamity Jane, Cavall Boig i Buffalo Bill. Per tal de llevar tensió a un relat colpidor, podem acabar aquest text —perquè crec que ja m'estic allargant massa— amb la imatge d'una dansa circular. A la darreria de març de 1846, els wintu, unes cinc-centes persones, que havien alçat llur campament de tipis a les vores del riu Sacramento, al nord de Califòrnia, dansaven al voltant d'una enorme foguera. No executaven un ball guerrer. El ritme dels tambors i els cants salmòdics es dirigien al Gran Esperit, a qui es demanava que la captura anual de salmó fos abundant. (Els blancs poregosos cregueren que eren cançons de guerra.) En fi, amb cants i balls rituals, els comanxes que m'han encomanat aquest article han de pregar —al Gran Esperit o a qui siga— que la Reserva de República Argentina i Adjacents alce el tòtem més impactant i acolorit. ¡Que Guitxe Manitú escolte les pregàries!

 

(publicat en Argentina, llibret explicatiu de la falla República Argentina, 2025, Xàtiva)

Dijous i divendres de llibres

La Seu, una gran desconeguda

Penetrar dins els murs i pujar per una escala de cargol. Obrir una porta per a entrar al vetust arxiu de la Seu, que guarda un tresor de documents i l'estufa que els canonges feien servir en altres temps per a cremar paperassa inservible. Abandonar el cos cilíndric que corona l'escala, dirigir-se a una obertura, baixar uns esglaons i endinsar-se en la penombra. Impressiona petjar unes protuberàncies que són en realitat la part oculta de les voltes de mocador dels diferents trams de l'absis. Dalt del cap, unes bigues de fusta sostenen les cobertes de teula. Hi ha dos cilindres més, amb cúpules i pinacles barrocs, un dels quals és un fumeral. Continuar ascendint per una escala de caixa quadrangular, per tal d'arribar a la base de la gran cúpula. Altra escaleta, metàl·lica, permet arribar a la llanterna. Les vistes són esplendoroses. Cap a llevant, tramuntana i ponent, panoràmiques a vista d'ocell de la ciutat i la seua rodalia. A migjorn, les estampes de la Penya Roja, Sant Josep, el Bellveret, el castell... Passejar per l'enorme circumferència interior de la cúpula, sostinguda per les petxines dels quatre evangelistes pintats per Joaquim Tudela.

Des de la barana, visió aèria de la cruïlla i les naus. Passejar per damunt de l'absis travessant els portells dels contraforts. Veure els vitralls des de l'exterior. Entrar de nou a la foscor sota les cobertes. Abundància de grafits, sobretot davant la porta de sortida a la cornisa que envolta l'altar major. Baixar escales. Sortir del mur i tornar a petjar el paviment de les naus del temple. Davallar a la cripta, sota el presbiteri. ¡Santa Maria de Xàtiva, església amb aspecte de catedral! Em ve a la memòria Notre-Dame de Paris, la famosa novel·la de Victor Hugo protagonitzada per Quasimodo, campaner de la catedral parisenca. El narrador de la història descobreix racons desconeguts de l'enorme construcció i explica la relació del geperut amb l'edifici: «I la catedral no era sols la seua companya, era l’univers. Millor dit, era la Natura en si mateixa. Ell mai no somnià que hi hagués altres bardisses que els vitralls en continua floració, altra ombra que la del fullatge de pedra sempre en germen i ple d’ocells als matolls dels capitells saxons, altres muntanyes que les colossals torres de l’església, altres oceans que París braolant sota els seus peus.» Durant la dècada dels anys vuitanta del segle passat, vaig viatjar tres vegades a París.

En entrar per primera vegada a Notre-Dame, vaig quedar impressionat. Vaig pujar a la galeria de les quimeres i a una de les torres que s'alcen fins als setanta metres d’alçada. Les quimeres, figures monstruoses i diabòliques que decoren la balustrada del tercer nivell de la façana, hi havien estat col·locades per Viollet-le-Duc, durant els treballs de restauració enllestits al segle XIX amb criteris que avui serien rebutjats. Contemplant la ciutat de la llum, des d’aquella galeria —amb el fantàstic decorat de les quimeres—, vaig rememorar els personatges de Victor Hugo: l’ardiaca Frollo, el campaner Quasimodo, geperut i sordmut, la bella gitana Esmeralda, el capità Febus... Hi ha altres llocs que permeten l'experiència d'explorar els budells d'un gran edifici. La col·legiata de Santa Maria de Xàtiva, per exemple, també proporciona el conjunt de sensacions associades a moltes construccions religioses. La Seu és una gran desconeguda per als xativins. Tots la veuen, però pocs paren esment als detalls. Pocs deuen haver pujat a la cúpula, pocs coneixen passadissos, racons, estances i escales que s’amaguen als murs del superb edifici.

Dirigir-se cap al campanar, obert als visitants. Ascendir per l'escala helicoïdal. Descansar als bancs de pedra de les finestres per tal de recuperar l'alé. Arribar al cos de campanes, amb dos nivells. "Maria" és la campana major. En un nivell superior estan les menors. Més amunt, la campana d'hores. Les vistes de les façanes historicista de la Seu i renaixentista de l'antic hospital són magnífiques. Admirar el carrilló i la seua maquinària. Arribar al templet de la Mare de Déu. Albirar novament des de la màxima altura possible les vistes espectaculars de la ciutat, la seua redor i la Serra del Castell. Contemplar en picat la gran cúpula i les cobertes del temple. Noves postals de Montsant, Sant Josep, el Bellveret, San Feliu i els dos castells. Més grafits. Marcial Cutillas y Serafín Calzón subieron el dia 6 de junio de 1938, diu un. Baixar. Sortir al carrer. Un grapat de fotògrafs es conta entre els pocs privilegiats que coneixen els secrets de la Seu i els han desvelat amb les seues preses fotogràfiques. Fotos en blanc i negre de la primeria del segle XX mostraven com encara continuava la construcció de la Seu. La façana de ponent no existia.

Hi va haver un temps en què quasi tots els bons aficionats a la fotografia treballàvem en blanc i negre, bé que es podien fer incursions al color. Encara no havia arribat l’època de generalització dels aparells fotogràfics. (Avui, tothom té mòbil amb càmera fotogràfica.) Dissortadament, les generacions més joves es perden l’experiència meravellosa de tancar-se en una habitació fosca, revelar els carrets i assistir suspensos a l’espectacle màgic de veure com apareixen a la cubeta, a poc a poc, les imatges positives il·luminades per una llum roja. La fotografia en blanc i negre no ha passat de moda. Les actuals càmeres digitals de gamma alta permeten d’aconseguir imatges molt bones, tant en color com en blanc i negre. Les aplicacions informàtiques també permeten de transformar colors en escales de grisos. Encara podem representar la realitat en blanc i negre. El món té colors, però de vegades són sobrers. Rafa Benavent ha observat l'arquitectura de la Seu i l'ha fotografiada. Les seues fotos ens mostren indrets poc coneguts del bellíssim temple, el perímetre del qual també depara l'oportunitat d'observar detalls que passen desapercebuts sovint.

Contemplar la porta renaixentista de la girola i l'escala barroca de la façana nord —la cara sud és observable des dels patis de vàries cases que donen al carrer Ardiaca. La façana principal fou enllestida als anys vint del segle XX, seguint les traces de l’arquitecte Lluís Ferreres. Combina elements neobizantins i neoromànics. Malgrat haver estat construït al llarg de molts anys, amb la intervenció de múltiples arquitectes i mestres d’obra, el temple guarda una sorprenent unitat estilística. És un gran edifici classicista comparable a les esplèndides catedrals renaixentistes i manieristes andaluses. La seua arquitectura recorre els diferents corrents del classicisme (el renaixement, el barroc, l'historicisme...) i mostra alguns detalls exquisits: serlianes, voltes de mocador, elements oblics... ¡Inspiració per a pintors, imant per a fotògrafs! Pujar a l'ermita de Sant Josep per a contemplar la col·legiata. Ascendir al Calvari Alt i fotografiar contra el cel de ponent, plomís o tenyit de roig capvespre, la silueta imponent que s'enlaira enmig de la ciutat vella. La Seu, la gran desconeguda, testimoni mut d'uns quants segles de la nostra història.

 

(publicat al catàleg de l'exposició Entre el Compromís de Casp i la fi del Cisma d'Occident)

Migració, cultura i religió

En textos anteriors s'ha reflexionat sobre l'existència o no d'un dret humà a emigrar i sobre altres qüestions connexes (justícia global, el dret de poder escapar, l'ètica, la política). Tanmateix, dos factors importants a tenir presents, en abordar el fenomen migratori, són el cultural i el religiós. Sovint, algunes persones es veuen impel·lides a emigrar per uns motius que no tenen res a veure amb la satisfacció de necessitats bàsiques. Al llarg de la història s'han produït trasllats de gents que marxaven a terres llunyanes a fer proselitisme. Recents estudis afirmen que els jueus el van practicar. Van convertir al judaisme romans, cartaginesos, amazics, gents eslaves i túrquiques... També els musulmans s'han dedicat sempre a fer prosèlits, seguint la crida de l'Alcorà que mana donar a conèixer la llei de Déu. L'erudit musulmà d'origen andalusí Ibn Khaldun (1332-1406) va deixar escrit açò: «Per a la comunitat musulmana, la gihad és un deure religiós, conseqüència de la universalitat de la missió de convertir tothom a l'Islam ja sia per persuasió o per força.» Cal tenir en compte que molts salafistes que vénen a terres europees comparteixen aquesta opinió.

En fi, és ben conegut el missionerisme dels cristians. Els jesuïtes, posem per cas, van arribar a Amèrica en el segle XVI i van fundar nombroses colònies missioneres, anomenades reduccions. També són coneguts els viatges de Francesc Xavier a Moçambic, Socotra (a la mar Aràbiga), Goa (a l'Índia), illes Moluques (actualment d'Indonèsia), Malaca, Japó, illa Shangchuan (Xina)... En 1549, el jesuïta havia partit cap al Japó. Al principi, tots els conversos foren respectats pel shōgun. A partir de 1587 va començar, però, la persecució dels cristians. A la primeria del segle XVII, el shōgun Tokugawa Ieyasu expulsà de Japó tots els missioners i prohibí totalment el cristianisme. Resulta evident que els missioners que s'escamparen pertot no eren migrants econòmics. Aquest vessant religiós —i cultural si és vol— és molt important a l'hora d'analitzar els moviments migratoris. La hipocresia impedeix de reconèixer-ho, però l'agra polèmica que mantenen els partits polítics, sobre quines polítiques migratòries cal adoptar, se sol refererir exclusivament als migrants provinents d'Àfrica. ¿Està justificada la prevenció contra els musulmans? Sí i no.

Abans de continuar, vull esmentar Hanan Serroukh, mediadora sociocultural entre la comunitat marroquina i l'espanyola i autora del llibre El precio de la libertat. En una entrevista per a La Vanguardia, contava la seua peripècia vital. Sent encara una nena, va arribar a Catalunya amb els seus pares, analfabets i no especialment religiosos. Venien en cerca d'una vida millor. La mare era una dona normal; no duia vel, vestia texans, es posava el banyador per a anar a la platja... Però el pare va morir. La comunitat musulmana pressionà la vídua perquè es tornés a casar. Li van parlar d'un home "culte" que ensenyava l'Alcorà. En realitat era un salafista de la secta dels Germans Musulmans que volia fugir d'Egipte i entrar legalment en Europa. El mètode més senzill per als salafistes és casar-se amb una dona musulmana que ja tinga la residència europea regularitzada. El nou pare obligà la mare i la filla a adoptar una vestimenta islàmica ben rigorosa: hijab, nicab o túnica llarga... També obligà la mare a deixar la feina. A més, va traure la xiqueta d'escola i li concertà un matrimoni forçat amb altre salafista que li duplicava l'edat.

Hanan, ja adolescent, va fugir de casa. Des de llavors, la comunitat musulmana la considera una meuca. La mare va repudiar la filla per infidel. En el seu llibre, Hanan explica com l'islamisme expandeix les seues organitzacions i com els líders han aconseguit penetrar en les estructures de la societat. Segons l'escriptora, el hijab no és sols un signe religiós, és una eina de l'activisme islàmic que la correcció política impedeix calibrar en tota la seua dimensió. «Faça un tomb per Reus, fixe's com van vestides les nenes quan surten de les madrasses i sabrà de què li parle», deia Hanan a l'entrevistador. En fi, ¿a què vénen alguns musulmans a Espanya? Algú dirà: «Si una persona adulta vol convertir-se a una religió o vestir de determinada manera, no es pot fer res; vivim en un país democràtic.» Sí, però no està de més advertir del perill per a la democràcia que suposen les creences extremes. Es podrà argüir que la Convenció sobre Protecció de Drets de tots els Treballadors Migratoris i els seus Familiars (CDTF) prohibeix les discriminacions per motius de sexe, raça, color, idioma, religió o convicció, opinió política o d'altra índole, etc.

Ara bé, atès que no existeix un dret humà ple i universal a emigrar, les autoritats han de vigilar qui travessa les fronteres —en el nostre cas, les exteriors de la UE, perquè no n'hi ha interiors a l'espai Schengen. Convé tenir clar que tots els migrants de països predominantment islàmics no són salafistes i que un nombre indeterminat de musulmans tampoc no són creients practicants. Però no està de més indagar, en alguns casos, els motius de voler entrar en territori europeu; els imams o mul·làs no són treballadors. Poden al·legar reunificació familiar o sol·licitar asil. Però caldria fer comprovacions abans de donar-los acollida. Cal advertir-los de la possible expulsió si esdevenen un perill per a la seguretat o la convivència dels ciutadans. En fi, els fidels de cap religió no poden ser marginats. ¡És evident! A més, tota discriminació xoca frontalment amb la Constitució. Però no hem de deixar que el feixisme s'apropie d'algunes banderes. Combatre pacíficament els perills que suposen per a la democràcia moltes creences —cristianes incloses— i defendre els principis democràtics són accions compatibles. I l'esquerra ho hauria de tenir clar.

La branca americana dels Borja

El dret d'escapar

El fenomen de les migracions és tan antic com la humanitat. Centrant-nos en els temps històrics, coneixem nombrosos moviments migratoris provocats per causes variades: canvis climàtics, fams, fugides de conflictes bèl·lics, persecució religiosa... Convé no confondre les migracions amb les conquestes militars, impulsades per l'afany imperialista de domini, o per altres motius econòmics, polítics o religiosos. El cas és que, entre migracions i conquestes, tots tenim al nostre ADN petjades d'ancestres llunyans que arribaren a casa nostra des de llocs remots. Els hispans han estat pobles d'emigrants i exiliats des de fa segles. Hi hagué emigració a Amèrica, després de la conquesta i fins a dates ben recents. (No debades els argentins anomenen gallecs els espanyols.) Uns fugien de la pobresa. Altres havien d'exiliar-se per a evitar la repressió política. En 1939, vora 500.000 republicans (soldats vençuts i col·lectius de població civil) hagueren de travessar els Pirineus, marxar al nord d'Àfrica o emigrar a Amèrica, com a conseqüència dels últims episodis de la Guerra Civil. I tothom haurà sentit parlar també dels xiquets de la guerra.

Però encara hi hauria una nova diàspora durant la dictadura. El pla d'estabilització econòmica de 1959 provocà la sortida massiva de treballadors cap a l'Europa industrialitzada, cap a Alemanya, Suïssa, França, el Regne Unit, Països Baixos, Bèlgica... Alguns emigrants optaren per països sud-americans com Veneçuela, Xile, Argentina... S'ha dit que la centúria passada fou "el segle dels absents". Quasi dos milions d'espanyols nodriren durant els seixanta la denominada emigració econòmica. No hauria de ser difícil d'entendre que els immigrants d'avui —inclosos xiquets no acompanyats— arriben a casa nostra impel·lits pels mateixos motius que obligaren els nostres pares i avis a marxar a l'estranger. Però tornem a les migracions antigues. El món ha canviat molt des del final del feudalisme. A poc a poc, les comunitats polítiques embrionàries es van constituir en estats moderns. Va sorgir el concepte de ciutadania. Es promulgà la Declaració Universal de Drets Humans. Per tant, caldria preguntar-se si existeix un dret a emigrar. D'acord amb l'establert per la Declaració Universal, pot semblar que sí, però la cosa no està tan clara.

Segons l'article 13 de la DUDH, «1. Tota persona té dret a circular lliurement i a elegir la seua residència en el territori d'un Estat. 2. Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, fins i tot del propi, i a tornar.» Com veiem, la Declaració Universal només reconeix els drets a sortir de qualsevol país i a tornar-hi, i els drets a circular lliurement i a fixar la residència en el territori d'un estat, però no en el de tots i cadascun dels existents. Fa l'efecte que els redactors de l'article pensaven en l'Antic Règim, en les deportacions forçoses de Stalin o en l'apartheid. Els estats democràtics reconeixen la llibertat ambulatòria a l'interior del seu territori. En la pràctica, però, la legislació internacional no reconeix el dret a migrar, és a dir, a entrar en un país procedent d'un altre. Té la seua lògica; l'existència d'un dret a migrar implicaria que els estats no tindrien autoritat per a controlar llurs fronteres, ni per a restringir l'entrada generalitzada de gent en llurs territoris, cosa que implicaria la pèrdua d'un dels elements fonamentals de la seua sobirania. Encara més: l'entrada de qualsevol en un país democràtic posaria en perill la seua democràcia.

En certa ocasió, Jorge Verstrynge va dir açò: La frontera abierta es la muerte de la democracia. Una frontera es aquello que nos permite decidir nuestro destino. Si no hay frontera, nuestro destino lo puede decidir cualquiera. (Convé advertir que controlar la frontera no vol dir tancar-la hermèticament, sinó vigilar qui la depassa.) Ara bé, encara que no existisca un dret a emigrar, hauria d'estar reconegut internacionalment el "dret de fuga". Cal admetre que la mobilitat entre fronteres mereix ser considerada en certs casos com un dret humà que protegeix altres drets —el de subsistència, per exemple. La mobilitat internacional motivada per la urgència de fugir de la pobresa extrema mereix protecció. Permetre que el "fugitiu" accedisca a països on puga satisfer les seues necessitats més bàsiques donaria un nou significat al "dret de fuga". L'expressió no remetria a la irreductible individualitat de l'emigrant, sinó a l'abandó d'unes condicions de vida constrenyedores, que dificulten la supervivència (pobresa, fam, desastres ambientals i persecucions polítiques, religioses o ètniques), i al dret d'escapar en cerca d'una qualitat de vida millor.