Tres-cents jueus xativins

En 1492, els Reis Catòlics decidiren d'expulsar els jueus que persistien en la seua fe. Un edicte, promulgat el 29 d'abril, els donava un termini, fins al 31 de juliol, per a resoldre els seus afers. Convertir-se al cristianisme evitava el desterrament. Molts es convertiren. Els altres començaren la diàspora l'1 d'agost. (Dissabte passat féu 534 anys d'aquell fet.) Jueus d'aljames aragoneses i valencianes van embarcar als ports de València i Sagunt. El 2 d'agost ja no quedaven jueus als estats de la Corona d'Aragó. Sorgeixen les preguntes: ¿eren molts? ¿on anaren? ¿quina llengua parlaven els jueus catalans, valencians i balears? Segons José Ramón Hinojosa, professor de la Universitat d'Alacant, al Regne de València hi havia hagut aljames ben importants a València, Xàtiva, Sagunt i Castelló de la Plana. Les de Morella, Onda, Sogorb, Llíria, Alzira, Gandia, Alcoi, Cocentaina, Alacant, Elx i Oriola eren menors. Però encara hi havia altres més petites en Uixó, Alpont, Albaida, Bocairent...). En el segle XIV començà el seu declivi per vàries causes.

A partir de 1348, la pesta negra, successives epidèmies, la guerra de la Unió a València i Aragó i la guerra dels dos Peres (Pere IV d'Aragó i Pere el Cruel de Castella) delmaren la població jueva. En 1391 es va accentuar el declivi. El call de València i els d'altres viles i ciutats foren assaltats. Nombrosos jueus van esdevenir conversos, ço és, abraçaren el cristianisme. Potser es convertí, posem per cas, el rabí Isaac ben Sheshet Perfet, que va adoptar el nom de Jaume de València i va ingressar a l'orde dominicà. Les conversions minvaren encara més la demografia jueva. Les prèdiques de Vicent Ferrer i la Disputa de Tortosa entre jueus i cristians es traduí en una nova onada de conversions. Yehosúa Halorquí, aragonès que havia pres el nom de Jerónimo de Santa Fe, fou el principal promotor de la disputa, que lògicament guanyaren els cristians. Amb Alfons el Magnànim millorà la situació; al Regne de València es va restablir gradualment la vida jueva en algunes localitats on havia desaparegut (Castelló, Oriola, Xàtiva...). Però fou un floriment molt efímer. L'aljama jueva de Barcelona va desaparèixer definitivament en 1401.

A València, el nombre de jueus era residual en 1430. L'1 d'agost de 1492 degueren marxar a la diàspora uns nou mil jueus aragonesos, uns tres mil catalans, uns mil valencians i encara menys balears. De Sagunt sortiren uns set-cents i de Xàtiva, tres-cents, quantitat insignificant per a una població total del regne de 223.000 persones vers el 1510. ¿La llengua d'aquells jueus? Uns cinc mil parlaven varietats dialectals del català (els desterrats de Sagunt i Xàtiva, el valencià). ¿On s'establiren? Ací apareixen els Borja. Directa o indirectament, aquest llinatge apareix sovint en capítols històrics desconeguts pel gran públic. Un grup de desterrats es dirigí a Ferrara, en Itàlia. Altres foren acollits a Roma pel papa Alexandre VI, que ja havia vist jueus durant la infància xativina. La diàspora judeocatalana va crear comunitats distintes de les sefardites i reconegudes perfectament per llur identitat d’origen: els katalanim. A Roma, esdevingueren la comunitat més prestigiosa de la ciutat, amb una sinagoga i una escola pròpies (la Sinagoga dei Catalani).

Pere Pintor, xativí i convers, fou metge del papa. Els katalanim es distingien dels sefardites; no parlaven judeocastellà. Ara bé, com eren pocs, els katalanim acabarien desconnectats de la seua matriu lingüística. Al segle XVI, el judeocatalà desaparegué, també a Ferrara. Per això, avui dia ja només parlem dels sefardites i de la seua parla judeocastellana o ladina. El duc Ercole II de Ferrara era fill d'Alfonso I d'Este i Lucrècia Borja —nét per tant de Roderic de Borja. A Ferrara s'imprimí en 1553, sota el patrocini d'Ercole II, una Bíblia traduïda al castellà per a criptojueus i descendents de conversos que havien tornat a la fe dels seus pares. Ja no entenien l'hebreu, però parlaven el judeocastellà. La Bíblia de Ferrara fou traduïda per a ells palabra por palabra de la verdad hebrayca, com diu el títol. El resultat és cridaner. No s'hi féu servir el ladino col·loquial, ni el castellà literari de l'època, sinó una varietat nova que calcava la sintaxi hebrea. Heus ací el començament del Gènesi: En principio crió el Dio a los cielos y a la tierra. Y la tierra era vana y vazía, y escuridad sobre faces de abismo, y espírito del Dio se movía sobre faces de las aguas.

(publicat a Levante-EMV, el 08/08/2026)