La Fira d'Agost i el canvi climàtic

Enguany, la Fira d'Agost s'inaugurava divendres per la nit. Però dos dies abans, dimecres 12, es produïa un fenomen que milions de persones no gaudiran mai des de sa casa, perquè és visible molt de tard en tard des d'un lloc concret de la Terra. Em referisc a l'eclipsi solar. El succés es repeteix cada 300 o 400 anys en un mateix punt del planeta. Des de terres valencianes, l'anterior s'havia vist el 30 d'agost de 1905. ¡Fa cent vint-i-un anys! En canvi, la nostra fira és anual. El passat dia 12, de Xàtiva estant, la Lluna ens havia d'ocultar el 99,9% de l'esfera solar. Des de molts dies abans, s'havia desencadenat una cursa frenètica per aconseguir ulleres de protecció en òptiques i farmàcies. El dia 10 estaven exhaurides —en 1905 eren de vidres fumats, amb vés a saber quines seqüeles. Finalment, veïns i veïnes quedàrem decebuts. A mi, un amic que viu a l'Albereda m'havia convidat a pujar al terrat de la seua finca. Però un front nuvolós de ponent no deixà veure l'eclipsi. Des del terrat, jo albirava la multitud de gent que pul·lulava pel Bellveret i el Castell esperant l'inici del fenomen. Imagine que se'n durien el mateix desengany que jo.

No poguérem comprovar la desaparició del sol, ni l'emmudiment de les aus. Això sí, l'espectacle dels núvols de ponent era magnífic. La temperatura caigué uns graus i es produí una certa foscor prematura, ¿però hi hagué cap fractura de l'equilibri còsmic? Per a milers d'antics romans, que no entenien la mecànica celeste, un eclipsi era una esquerda en l'ordre de les coses, un missatge que enviaven els déus als humans, un presagi carregat de sentit. Així degué entendre-ho la dreta el dia 12, a jutjar per les ximpleries que s'escoltaren. A Sánchez le ha venido muy bien el eclipse para que no se hable de otros asuntos. En X, el PP penjà una foto de la Península Ibèrica, presa per satèl·lit, i altra de l'eclipsi, i aquest text: Primera vez en 100 años que España se queda sin luz. Y no es culpa del PSOE. A Roma, els àugurs havien de dictaminar si els presagis eren bons o dolents, si s'havia trencat o no la pax deorum (la pau dels déus). Jo no entenc d'aquestes coses, però l'eclipsi no degué ser un bon auspici; el primer dia de fira, diada de l'Assumpció, va caure sobre Xàtiva un esclafit tèrmic, fenomen meteorològic impredictible i de gran poder destructiu.

Es va formar en escassos minuts i provocà vents huracanats de 90 km per hora. A més, com era humit, s'acompanyà de pluges torrencials. Va durar poc, però provocà destrosses a l'Albereda, principal ubicació de la fira, i en altres punts de la ciutat. Arbres arrencats, branques caigudes... Es van veure afectades atraccions mecàniques i paradetes dels firers. Quan esclatà la tempesta, la ciutat estava plena a vessar de visitants i faltaven poques hores per al concert de La Fúmiga. S'havien venut 7.000 entrades, però calgué ajornar-lo; la instal·lació elèctrica de l'escenari de la Murta havia patit danys. La Fira d'Agost té molts criticaires. Se la compara amb la fira de Cocentaina. Es pregona la brutícia que deixen gents mancades de civilitat. S'insisteix a culpar l'Ajuntament de qualsevol incidència. Ignore si tota la caterva d'àugurs que anuncien el declivi de la festa ausculta bé els presagis. Alguns són molt clars. El termòmetre marcà la temperatura rècord de 36 graus la mitjanit del dia 19. I la mínima del dia 20, també rècord, fou de 31 graus.

L'enemic més perillós de la Fira d'Agost passa una mica inadvertit. És el canvi climàtic. Mentre escric aquestes línies, un esclafit humit amb vents de 150 km ha provocat una gran devastació en Alzira. Ha destruït la coberta de l'església arxiprestal de Santa Caterina. A Xàtiva, l'anterior esclafit succeí en agost de 2022. Avui mateix, últim dia de fira, per la vesprada, tempestes amb aparell elèctric han tornat a descarregar pluges torrencials sobre la ciutat. Ha calgut cancel·lar la cloenda de la fira, un espectacle amb música d'ABBA que havia de celebrar-se a la Murta. ¡Fira calorosa i passada per aigua! Tothom és ben lliure de criticar les autoritats, però sobren blasmes insubstancials i manquen reflexions profundes sobre quins canvis cal fer per a garantir el futur de moltes coses —de la Fira d'Agost, per exemple. Convindria assumir que alguns efectes del canvi climàtic són irreversibles. Els episodis desastrosos seran cada vegada més freqüents i no sempre serà possible tirar-li la culpa a l'alcalde. Ens convé calmar la ira de la deessa Natura.

(publicat a Levante-EMV, el 25/08/2026)

Tres-cents jueus xativins

En 1492, els Reis Catòlics decidiren d'expulsar els jueus que persistien en la seua fe. Un edicte, promulgat el 29 d'abril, els donava un termini, fins al 31 de juliol, per a resoldre els seus afers. Convertir-se al cristianisme evitava el desterrament. Molts es convertiren. Els altres començaren la diàspora l'1 d'agost. (Dissabte passat féu 534 anys d'aquell fet.) Jueus d'aljames aragoneses i valencianes van embarcar als ports de València i Sagunt. El 2 d'agost ja no quedaven jueus als estats de la Corona d'Aragó. Sorgeixen les preguntes: ¿eren molts? ¿on anaren? ¿quina llengua parlaven els jueus catalans, valencians i balears? Segons José Ramón Hinojosa, professor de la Universitat d'Alacant, al Regne de València hi havia hagut aljames ben importants a València, Xàtiva, Sagunt i Castelló de la Plana. Les de Morella, Onda, Sogorb, Llíria, Alzira, Gandia, Alcoi, Cocentaina, Alacant, Elx i Oriola eren menors. Però encara hi havia altres més petites en Uixó, Alpont, Albaida, Bocairent...). En el segle XIV començà el seu declivi per vàries causes.

A partir de 1348, la pesta negra, successives epidèmies, la guerra de la Unió a València i Aragó i la guerra dels dos Peres (Pere IV d'Aragó i Pere el Cruel de Castella) delmaren la població jueva. En 1391 es va accentuar el declivi. El call de València i els d'altres viles i ciutats foren assaltats. Nombrosos jueus van esdevenir conversos, ço és, abraçaren el cristianisme. Potser es convertí, posem per cas, el rabí Isaac ben Sheshet Perfet, que va adoptar el nom de Jaume de València i va ingressar a l'orde dominicà. Les conversions minvaren encara més la demografia jueva. Les prèdiques de Vicent Ferrer i la Disputa de Tortosa entre jueus i cristians es traduí en una nova onada de conversions. Yehosúa Halorquí, aragonès que havia pres el nom de Jerónimo de Santa Fe, fou el principal promotor de la disputa, que lògicament guanyaren els cristians. Amb Alfons el Magnànim millorà la situació; al Regne de València es va restablir gradualment la vida jueva en algunes localitats on havia desaparegut (Castelló, Oriola, Xàtiva...). Però fou un floriment molt efímer. L'aljama jueva de Barcelona va desaparèixer definitivament en 1401.

A València, el nombre de jueus era residual en 1430. L'1 d'agost de 1492 degueren marxar a la diàspora uns nou mil jueus aragonesos, uns tres mil catalans, uns mil valencians i encara menys balears. De Sagunt sortiren uns set-cents i de Xàtiva, tres-cents, quantitat insignificant per a una població total del regne de 223.000 persones vers el 1510. ¿La llengua d'aquells jueus? Uns cinc mil parlaven varietats dialectals del català (molts desterrats de Sagunt i Xàtiva, el valencià). ¿On s'establiren? Ací apareixen els Borja. Directa o indirectament, aquest llinatge apareix sovint en capítols històrics desconeguts pel gran públic. Un grup de desterrats es dirigí a Ferrara, en Itàlia. Altres foren acollits a Roma pel papa Alexandre VI, que ja havia vist jueus durant la infància xativina. La diàspora judeocatalana va crear comunitats distintes de les sefardites i reconegudes perfectament per llur identitat d’origen: els katalanim. A Roma, esdevingueren la comunitat més prestigiosa de la ciutat, amb una sinagoga i una escola pròpies (la Sinagoga dei Catalani).

Pere Pintor, xativí i convers, fou metge del papa. Els katalanim es distingien dels sefardites; no parlaven judeocastellà. Ara bé, com eren pocs, els katalanim acabarien desconnectats de la seua matriu lingüística. Al segle XVI, el judeocatalà desaparegué, també a Ferrara. Per això, avui dia ja només ens recordem dels sefardites i de la seua parla judeocastellana o ladina. El duc Ercole II de Ferrara era fill d'Alfonso I d'Este i Lucrècia Borja —nét per tant de Roderic de Borja. A Ferrara s'imprimí en 1553, sota el patrocini d'Ercole II, una Bíblia traduïda al castellà per a criptojueus i descendents de conversos que havien tornat a la fe dels seus pares. Ja no entenien l'hebreu, però parlaven el judeocastellà. La Bíblia de Ferrara fou traduïda per a ells palabra por palabra de la verdad hebrayca, com diu el títol. El resultat és cridaner. No s'hi féu servir el ladino col·loquial, ni el castellà literari de l'època, sinó una varietat nova que calcava la sintaxi hebrea. Heus ací el començament del Gènesi: En principio crió el Dio a los cielos y a la tierra. Y la tierra era vana y vazía, y escuridad sobre faces de abismo, y espírito del Dio se movía sobre faces de las aguas.

(publicat a Levante-EMV, el 08/08/2026)

El poder evocador de les fotos antigues

Fa poc dies, he acabat de llegir Indignitat. Una vida recreada, de Lea Ypi, nascuda a Tirana en 1979, quan la República Popular Socialista d'Albània era dirigida amb mà de ferro pel dictador estalinista Enver Hoxha. Actualment, l'escriptora albanesa és professora de la London School of Economics. Va descobrir a les xarxes una foto en blanc i negre dels seus avis, que passaven la lluna de mel en 1941 a les Dolomites. Uns comentaris negatius la van empentar a escriure la biografia de la seua àvia Leman. Sovint, he escrit sobre el poder evocador de les fotos antigues. En març, Xavier, un conegut meu, m'envià una. La imatge en blanc i negre està presa a la Glorieta de José Espejo. S'hi veu una parella. Ell té un posat gens gojós. Només un ble de cabells esclarissats i pentinats cap endarrere intenta dissimular la calbesa a la part alta del seu crani. Les seues celles arrufades i la comissura dels llavis molt serrats i arquejats cap a baix potser denoten inquietud. Vesteix americana i pantalons clars una mica tronats, camisa blanca i corbata llarga a ratlles. Fica la mà dreta a la butxaca dels pantalons. Amb l'esquerra, agarra el braç de la dona, que cau fluix.

Ella sembla prenyada. Duu un conjunt obscur de jaqueta i faldilla creuada —ambdues peces a quadres—, brusa blanca amb el coll girat sobre la jaqueta i sabates negres de taló baix amb els dits a l'aire. No mira a càmera. Intenta somriure, però el gest li surt molt forçat. Té, això sí, un cert aire d'altivesa. ¿Qui són els personatges de la foto? Xavier diu que l'home va treballar com subaltern al Banc d'Espanya. Vaig trucar a ma tia. El meu avi matern fou cap de subalterns a l'antiga sucursal xativina del Banc d'Espanya. Tenia habitatge al segon pis de l'edifici avui Casa de la Ciutat. Jo em quedava molts dies a cals meus avis. Els meus germans i jo participàvem de les activitats que s'organitzaven tots els anys el 4 de novembre, diada de Sant Carles Borromeu, patró dels treballadors de banca. També recorde com tots els mesos arribava un camió protegit per la guàrdia civil i entrava al pati de darrere del banc. L'avi m'explicà que portava bitllets nous i s'enduia els esguerrats o malmesos; el Banc d'Espanya assortia de diners els bancs privats de la ciutat, que n'eren molts. Alguns (Español de Crédito, Hispano Americano) ja han desaparegut.

Però tornem a la foto de la parella. Fou presa en 1959. L'home es deia Felipe. Havia combatut al bàndol franquista durant la guerra i assolí el grau de sotsoficial. Sergents i brigades del cigró (o chusqueros en castellà) pescaren plaça en organismes oficials quan es llicenciaren —com molts guàrdies civils retirats. Sí, Felipe treballava al Banc d'Espanya. La seua dona devia estar al setè mes d'embaràs quan es van fer la foto a la Glorieta. Va parir setmanes després, però la felicitat duraria poc. Una nit d'agost d'aquell any, jo dormia a cals avis. Potser havien acabat els dies oficials de fira, bé que les parades s'estaven fins al final del mes. A les tantes de la matinada, se sentí un soroll fort, una mena d'espetec. Jo recorde vagament que hi hagué rebombori a casa i, l'endemà, a tot l'edifici. ¿Què havia passat? Felipe s'havia suïcidat mentre feia guàrdia nocturna. Es va disparar amb la seua arma reglamentària. (Tots els subalterns en tenien.) Havia caigut a la temptació de sostraure periòdicament quantitats de bitllets de les oficines del banc, pels matins.

Quan els empleats de caixa van detectar que els comptes no quadraven, s'obrí una investigació. Fins i tot arribaren perquisidors des de la central de Madrid. En veure's descobert, Felipe degué precipitar-se en una voràgine d'angúnia i malsons terribles. Imaginaria allò que l'esperava. En aquella època, els albanesos suportaven el règim estalinista d'Enver Hoxha. Nosaltres ja patíem, a la darreria dels anys cinquanta, dues dècades de dictadura feixista pura i dura. A més a més, Felipe, franquista sens cap dubte, devia haver furtat molts diners. Havia comès un delicte greu. ¿N'estaria assabentada l'esposa? Finalment, l'home optà per llevar-se la vida. La dona i la seua criatura marxaren de la ciutat. Ma tia ignora on anaren i si la vídua fou obligada a tornar tots o part dels diners furtats pel marit. En desembre de 1959, visità Espanya el president dels EUA, Dwight D. Eisenhower. El suïcidi de Felipe, una anècdota local, s'oblidà. La sucursal del Banc d'Espanya acabaria tancant. Però una lectura i el poder evocador d'una foto m'han fet recordar.

(publicat a Levante-EMV, l'11/07/2026)

Colpistes i espies a Xàtiva

El passat 25 de febrer es van desclassificar els papers del 23-F i moria Tejero, l'ex tinent coronel de la guàrdia civil que va irrompre en el Congrés dels Diputats, a trets, el 23 de febrer de 1981. La televisió va transmetre el seu crit: ¡Quieto todo el mundo! Mentre molts diputats s'amagaven darrere les bancades, Gutiérrez Mellado i Adolfo Suárez s'encararen amb els guàrdies. Llavors, el del bigoti llançà el crit que passà a la història: ¡Se sienten, coño! Va morir en Alzira, on vivia amb una filla. Però el vetlatori i la incineració del seu cos es feren en dos tanatoris de Xàtiva, per conveniència de la família i d'acord amb les disposicions de la pòlissa de decessos que tenia subscrita el finat. Total: Xàtiva va estar a les primeres planes de tots els mitjans de comunicació tant estatals com autonòmics. Però no era la primera vegada que els diaris relacionaven el nom de la nostra ciutat amb el d'algun militar conspirador o colpista. Ens hem de remuntar a 1977.

El 9 d'abril d'aquell any fou legalitzat el Partit Comunista d'Espanya. La dreta reaccionària s'ho va prendre malament. L'almirall Gabriel Pita da Veiga, ministre de Marina, presentà la dimissió en senyal de protesta. Manuel Fraga afegí llenya al foc. Va dir públicament que la legalització del PCE havia estat una farsa legal i va encapçalar les protestes contra la decisió de Suárez. Els dies 11 i 12 d' abril, el general Milans del Bosch es reuní amb Fraga i li preguntà: ¿Ahora nos tenemos que mover? Fraga li contestà que tingués calma. Un incís: al PP no li semblava bé la desclassificació dels documents del 23-F; hi apareix Fraga involucrat en alguna conspiració, bé que a penes se'n parla. Però tornem al ministre dimitit. José Luis de Vilallonga publicà en 1991 un llibre titulat El Rey. Conversaciones con D. Juan Carlos I. En les seues pàgines s'esmenta una reunió celebrada a Xàtiva en 1977, en la qual s'havia conspirat contra el futur ordre constitucional i fins i tot contra la mateixa institució monàrquica. L'almirall redactà una carta en què desmentia la seua participació en la reunió. Ja traspassat, la seua família enviaria la carta a Joan Carles.

Segons un periodista de La Vanguardia, la situació política durant la Transició s'avaluava sovint en trobades d'ambaixadors. En maig de 1977, el diplomàtic francès advertí als col·legues que la facció militar més franquista estava a l'Armada. En setembre, l'agregat militar dels EUA fèu als ambaixadors unes confidències que s'havien de mantenir en secret a tot preu. Els parlà d'una reunió a Xàtiva en què havien coincidit Pita da Veiga i Milans del Bosch. Els reunits havien decidit d'enviar una carta al rei mostrant llur disgust pel desgobierno y la situación económica. Avisaven Joan Carles que reemplacés Suárez, Gutiérrez Mellado i otros más. La reunió secreta s'havia celebrat aquell mateix setembre. Havia assistit la flor i nata del generalat. A més de tres exministres (Pita da Veiga, Álvarez-Arenas i Fernando de Santiago), també hi eren Milans, Coloma Gallegos, Cabeza Calahorra, González del Yerro, el general de divisió falangista Iniesta Cano i altres generals en actiu, molts d'ells amb comandament en capitanies generals (Elícegui Prieto, Merry Gordon, Campano, Prada Canillas, Fernández Posse, Manuel de la Torre, etc.).

Tenien la consigna d'anar vestits de paisà. Debateren un canvi de rumb. La majoria volia llevar el rei, titllat de traïdor. Potser algú parlà d'afusellar-lo i proclamar una república presidencialista militar. Milans, de família monàrquica, defensà una solució primorriverista: govern militar amb vistiplau del rei. ¿En quin lloc concret de Xàtiva es reuniren? Segons un guàrdia civil destinat a la comandància local, ja jubilat, hi hagué dues cites: una preparatòria al castell i altra en la finca dels Oriol y Urquijo al Pinar dels Frares, enclavament del terme xativí en la Ribera. ¿Al castell? En 1977, encara era propietat dels fills de Gregorio Molina. L'Hotel Murta també pogué ser punt de cita; un matí, la policia desallotjà el camp de futbol, la piscina i les places d'aparcament del carrer Ángel Lacalle. ¡Massa rebombori per a un conclau secret! Altres parlen de l'Hotel Vernisa, però els amos ja no conserven els registres de clients de l'època. Paul Preston dóna a entendre, en El triunfo de la democracia en España, que Tejero havia començat a ordir l'Operació Galàxia a Xàtiva en 1977, un any abans de reunir-se a Madrid amb Sáenz de Ynestrillas i altres tres oficials. ¿El del tricorni conspirant a casa nostra? Vés a saber. En fi, el seu vetlatori em va refrescar la memòria, però encara hi ha molts enigmes sense aclarir.

(publicat a Levante-EMV, el 18/04/2026)

Educació nacional-catòlica

El cinquantenari de la mort de Franco continua fent aflorar records de la infància transcorreguda en temps de dictadura. Encara mantinc vives imatges del meu pas per tres escoles. En la dècada dels cinquanta, l'edifici de la Ferroviària, a la plaça Espanyoleto, albergava unes aules de cagons en què em van matricular. Doña Conchita era una de les mestres. La meua iaia materna em duia i m'anava a buscar molts dies. Posteriorment, em matricularen en altra escola. Funcionaven a la plaça del Cid —actual plaça de la Trinitat— dues aules de xiquets amb dos mestres: don Adolfo i don Eugenio. Dir que aquest segon era mestre és dir massa. Era falangista. En acabar la guerra, com sabia de lletres i havia donat suport al bàndol franquista, fou recompensat amb una plaça de mestre nacional. Don Eugenio no tenia ni idea de pedagogia, ni de didàctica, ni de res, però feia d’home orquestra; sabia tocar el violí i escrivia cròniques per a Levante. Un incís: en aquella època, Levante no era ni mercantil, ni valencià, ni pertanyia a Editorial Prensa Valenciana SA; era propietat del partit únic, el Movimiento, una organització amb escassa fiabilitat periodística.

¿I què feia en classe don Eugenio? Escrivia amb una vella màquina Olivetti les seues cròniques periodístiques, anunciant que el governador civil i cap provincial del Movimiento havia visitat Xàtiva, s’afaitava davant d'un espill i orinava en una botella (dissimuladament, darrere la seua taula). Mentrestant, ¿què fèiem els alumnes? Contemplàvem al·lucinats l’espectacle i apreníem de memòria l’Enciclopedia Álvarez. Sovint, el "mestre" s'adormia. Quan es despertava, posava els alumnes en fila i, brandant una vara, ens preguntava la lliçó. Dilluns, tocava recitar els rius del vessant atlàntic: el Miño, el Duero, el Tajo, el Guadiana i el Guadalquivir. Dimarts, les taules de multiplicar. Dimecres, les festivitats del règim: u d'abril, Día de la Victoria, divuit de juliol, Día del Glorioso Alzamiento Nacional, u d'octubre, Día de la Exaltación a la Jefatura del Estado, dotze d'octubre, Día de la Hispanidad, vint de novembre, Día del Dolor (per la mort de José Antonio Primo de Rivera)... Quan acabàvem de dir la lliçó, els xiquets sèiem als pupitres, trèiem els nostres quaderns i havíem de copiar tots els dibuixos i els textos d'aquelles festivitats.

Era una roda inacabable; exhaurides les diades del santoral franquista, havíem de tornar a copiar textos i dibuixos una vegada i altra. Llavors ja existia l'assetjament escolar. Fasanar, un animal, em pegava al carrer. Jo vaig fer amistat amb dos condeixebles, Díaz i Guerri, fill del director de l'Institut Josep de Ribera. A l'hora del pati, estretíssim, formàvem una fila i ens repartien la llet en pols de l'ajuda nord-americana. És clar que no hi apreníem gran cosa. (Realment, jo ja sabia llegir i escriure abans d'anar a aquella escoleta situada als baixos de l'anterior Casino Republicà; m'havia ensenyat mon pare a casa.) Amb el sistema docent de don Eugenio, els coneixements dels alumnes eren —ja us ho podeu imaginar— d’una vastitud indescriptible. Jo volia perdre de vista cau i mestre, considerat per molts xativins un veritable geni. (Cinc dècades després, la sala de columnes de la Casa de Cultura exposaria obres d’un pintor local. Un dels quadres es titulava Violinista. Era un retrat de don Eugenio.) En fi, vaig pregar als papàs que em canviaren d'escola.

Els meus progenitors van decidir de portar-me als "Pares" —al col·legi dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria. Com ja he explicat en altra ocasió, l’estada dels claretians en Xàtiva fins a 1973 no estigué lliure de contradiccions. D’una banda, van educar generacions de xiquets que altrament no haurien rebut un ensenyament —primari sobretot— mínimament reglat. (Els alumnes d’origen més humil tingueren així certes possibilitats de promoció social.) Ara bé, els claretians també col·laboraren a sostenir el nacionalcatolicisme a la nostra ciutat. El primer dia que els papàs em portaren al nou col·legi, ens va rebre el pare Sanz, que havia de decidir quin grau em correspondria. Em va fer la famosa pregunta: A ver, chiquito, ¿qué pesa más, un kilo de paja o un kilo de plomo? I jo, com un beneït: ¡El kilo de plomo! El claretià: Ale, a cuarto de primaria. I començà el meu periple per les aules claretianes fins al final del batxillerat. Després cursaria el "Preu" a l'institut. Vaig rebre una educació nacional-catòlica, però vaig sobreviure.

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 24/01/2026)

Ecos del Carib a Xàtiva

Corrien els anys 50, temps de dictadura. L'apotecari i ella festejaven. Com la carn és dèbil, ell es deixà argollar per altra que s'havia ficat pel mig, filla d'un metge. La núvia traïda restà amb un pam de nas. La nova amant estava prenyada. Calia casar-se. Les noces s'anaven a celebrar a la Seu. L'enganyada i els seus germans s'hi van presentar per a demanar explicacions al traïdor. El metge, amb bons contactes en el règim franquista, avisà la guàrdia civil. ¡Bonic desori es muntà a la col·legiata! Finalment, se celebrà la boda. La despagada aviat trobà altre nuvi. Es casaren i tingueren una filla. Van decidir de marxar a Veneçuela. La xiqueta es quedà a cura de l'àvia. Els emigrants van obrir una botiga al país hispanoamericà i van prosperar; el negoci rutllava la mar de bé. Tingueren més fills. Tornarien a Xàtiva per a fer-se càrrec de la filla major i marxarien al Carib definitivament. I és que hi hagué molta emigració a Europa durant la dictadura franquista, però es parla ben poc dels emigrants a Amèrica. Nieves també fou emigrant. Travessà l'Atlàntic.

Jo, quan tenia una dispèpsia ("parà" en col·loquial xativí), anava a ca la sinyo Nieves, que tenia gràcia per a llevar-la. Vivia al carrer Bosch. Em mesurava mentre recitava en silenci una oració que s'ha d'aprendre Dijous Sant o Divendres Sant de dotze a una del migdia. El ritual era així: jo subjectava l'extrem d'una cinta contra la boca del meu estómac. Ella prenia la cinta per l'altre extrem. La distància entre un punt i l'altre havia de ser el triple de la mesura del seu avantbraç des del colze fins a la punta del dit mitger. Se senyava i estenia l'avantbraç, pinçant la cinta dues vegades en tandes successives, fins al meu pit, fent-hi cada vegada el senyal de la creu. Que el dit mitger a penes em fregués era símptoma que la parà havia baixat. Sent joveneta, Nieves i el seu marit havien emigrat a Veneçuela. Ell havia trobat una feina molt bona. Era representant en tota Hispanoamèrica d'una marca de pneumàtics. Un dia, pel carrer, un home intentà furtar-li la filleta a Nieves, sense que cap dels clients d'una terrassa pròxima mostrés ànim d'ajudar-la. En arribar a casa, digué al marit: «Vull tornar a València. Preferisc ser pobre a Xàtiva que rica ací.»

A Veneçuela, els robatoris, els homicidis i la violència són antics. Això, la nostàlgia i que molts emigrants no aconseguien en terres veneçolanes la prosperitat somniada van obligar alguns a tornar. Tres germans, Sigfrido i Vicente, bessons —el primer ja traspassat, malauradament—, i Marcos van nàixer a Barquisimeto, capital d'un dels vint-i-tres estats de Veneçuela i la quarta ciutat més poblada del país. Sent encara xiquets, van tornar a Xàtiva amb la seua família. Jo tenia amistat amb els bessons. (Sigfrido regentava a la nostra ciutat una coneguda autoescola.) Els sentí parlar sovint del seu país natal. I encara hi ha més gent lligada a terra caribenya. Mari Carmen, cosina dels tres germans esmentats i muller del meu amic Eduard Francés, fotògraf magnífic, també va nàixer a Veneçuela. D'altra banda, conec veneçolans arribats a casa nostra a conseqüència de la diàspora provocada per una dècada de bloqueigs econòmics al règim bolivarià. En la residència Novaedat de Xàtiva —avui Solimar— hi havia una metge veneçolana. I jo he rebut en alguna ocasió assistència mèdica d'una veneçolana, la doctora Martorelli, metge d'atenció primària.

Tot açò m'ha vingut al cap aquests dies en què Veneçuela és notícia, trista; l'imperialisme ianqui ha tornat a posar la bota en un país d'Amèrica Llatina. Cada vez que el imperialismo se pone a exaltar sus propias virtudes, conviene, sin embargo, revisarse los bolsillos, va dir el periodista i escriptor uruguaià Eduardo Galeano. No existeix base jurídica perquè un estat actue com a jutge i policia global. Això és retrocedir a la llei del més fort. En Hispanoamèrica sol imperar aquesta llei. Però tornem als veneçolans que viuen a Xàtiva. Alguns matins, compre el pa en un súper de Baixada de l'Estació. Quan entre, una empleada em fa des del taulell: ¡Buen día, señor Chimo! ¿Cómo le va? Sé el seu nom, Delia, des del primer dia que la vaig veure. «¿D'on ets?», li vaig preguntar. ¡De Vene/s/uela!, contestà. Li vaig dir que coneixia alguns països hispanoamericans (Brasil, Argentina, Cuba), però que no havia viatjat mai al seu. Tiene que ir, pero no ahora. No es un buen momento. En fi, hi ha llaços poc coneguts entre la nostra ciutat i el país de l'Orinoco.

(publicat a Levante-EMV, el 10/01/2026)

Casa la Abuela

Enguany s'està complint el setanta-cinc aniversari de Casa la Abuela. Des d'aquestes planes i des d'altres mitjans s'ha glossat l'efemèride. L'establiment el fundaren en 1950 Manuel Reig Sanchis i Maria Pastor Ferri, els dos de la Vall d'Albaida. Els quatre fills del matrimoni havien nascut en Albaida abans de 1950. La parella va comprar un negoci del carrer de la Reina, una taverna on es venien vi a granel i productes envinagrats i en salmorra, i decidí de transformar el local en casa de menjar, bé que continuà venent vi, licors, olives... La casa era freqüentada especialment per treballadors. S'hi servien potatges, lentilles, fesols bullits o estofats, tripes, bledes... A partir de 1966 esdevingué restaurant. La revolució de la casa arribaria amb el segon fill, Manolo. (Hi havia una filla major, Mª Ángeles.) Manolo, que es casaria amb la pintora Carme Caldes, era un gran cuiner. Havia adquirit experiència a la cuina d'un iot que va navegar per tot el món. Es féu càrrec dels fogons del restaurant familiar. El nou xef combinava la tradició amb la innovació. El germà menor, Pepe, duia la gestió. La reputació del restaurant ultrapassà els límits de la ciutat.

Altre fill dels fundadors, Genaro, obrí el bar Sait i s'encarregaria després de Salones Reina, però aquests capítols mereixen ser contats en altra columna. En 2000, Manolo, malalt, es retirà. El seu nebot José Reig, fill de Pepe, prendria el relleu en la cuina fins a 2014. El xicot havia après de la iaia i l'oncle, però també havia rebut formació acadèmica. Introduí tapes, postres i plats de creació pròpia. D'altra banda, a més de la gent que hi treballa, també s'ha de parlar dels clients, fonamentals per al prestigi d'un establiment. El nombre de gents conegudes (escriptors, polítics, cantants, professors, pintors, periodistes...) que han menjat a Casa la Abuela és infinit: Raimon, Vicent Ventura, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés, Sanchis Guarner, Ferran Torrent, Joan Francesc Mira, Joan Lerma, Vicent Todolí, Artur Heras, Empar Moliner, Ximo Puig... Miquel Roca Junyent hi presentà amb Enric Morera, en 1994, la llista conjunta de CiU, PSM i Bloc al Parlament Europeu. José Luis Rodríguez Zapatero va visitar la casa el passat mes de febrer.

Casa la Abuela està lligada a la vida social, cultural i política de Xàtiva. Els Reig adquiriren les plantes del damunt del restaurant. Al principal s'han celebrat actes de tota mena (de l'Associació d'Amics de la Costera, del Rotary Club, del Fòrum d'Opinió). Pep Gimeno "Botifarra" i el grup Bicicleta Teatre han actuat a la sala del restaurant. Quant a mi, he viscut moments molt plaents a Casa la Abuela; quan la meua dona i jo ens casàrem, per exemple, hi celebràrem l'àpat de noces. Amics meus i jo hi hem acudit també múltiples vegades amb personatges il·lustres, xativins o forans. Aquestes visites a la casa dels Reig són una font inesgotable d'anècdotes. En certa ocasió —degué ser a mitjan dècada dels noranta—, uns íntims organitzàrem un sopar d'homenatge a Toni Cucarella (Lluís per a nosaltres). Celebràvem una fita literària seua. Manolo abandonà la cuina i segué amb nosaltres. Havia preparat un plat nou en honor a l'escriptor. Aquest contestà, impertèrrit, que volia dos ous caiguts, una llonganissa i creïlles fregides, com és el seu costum.

 

Tampoc no puc oblidar els cambrers i caps de sala de Casa la Abuela: Vicent Solís, Lola Carpio, l'elegant José María Esandi, Vicente Pla, Paco Barba... (En realitat, el traspassat José María hi estigué poc de temps; marxà amb Genaro al Sait i a Salones Reina.) Paco, que treballa a la casa des de 1983, és lector de les meues columnes. «¿Escrius hui, Ximo?», em preguntà un dissabte quan vaig arribar al restaurant amb uns amics. «Jo llegisc el Levante per la seua columna i la de Salvador Català», digué en veu alta i amb un somrís. Els meus acompanyants mogueren gatzara. Menjàrem una fideuà d'ànec i bolets excel·lsa. Mentre preníem cafè, Paco em féu a cau d'orella: «N'ha quedat. ¿Vols que te la fique en un tàper i te l'endús?» ¡Veges! En fi, Pepe, el fill menut dels fundadors de la casa, que podria estar jubilat fa temps, encara continua al peu del canó. Des de 2014, és el xef. A més, gestiona el negoci familiar ajudat pel seu fill Ricardo Reig Insa, és a dir, per la tercera generació dels Reig. Segons ha contestat en alguna entrevista, Pepe encara es veu amb força i ganes de seguir endavant. I jo espere visitar Casa la Abuela durant molts anys.

(publicat a Levante-EMV, el 18/10/2025)

Canvia el riu i canviem nosaltres

La fletxa del temps corre imparable. Tot canvia. Recorde la impressió causada per la lectura del meu primer llibre de text de filosofia quan estudiava el batxillerat. (Avui, aquesta assignatura manca del reconeixement degut.) Hi havia coses evidents que no se m'havia acudit pensar. Per exemple açò d'Heràclit: «No es pot entrar en el mateix riu dues vegades.» Segons el filòsof grec, això és així perquè tant el riu com el banyista es transformen contínuament. Al món físic, res no roman inalterat. (Com no vull avorrir, ja reflexionaré altre dia sobre el retorn etern, sobre la idea d'univers circular.) Xàtiva ha canviat molt des dels anys cinquanta. I jo també. El paisatge urbà dels meus dies d'infant era distint al d'ara. Començaven a ser construïts alguns edificis al carrer República Argentina, però les vores de la ciutat eren pràcticament l'Albereda i el carrer de la Reina —en penjaven els apèndixs de les baixades del Carme i l'Estació. És un clàssic parlar dels negocis desapareguts (forns, ultramarins, carnisseries, pescateries, merceries, botigues de roba, estudis fotogràfics) sobretot als carrers Sant Francesc, Trobat i Botigues, i a la plaça del Mercat.

Avui, les desaparicions continuen a l'eixampla. Les sucursals de bancs i caixes d'estalvis minven de manera ostensible. Alguns establiments —els hostalers, posem per cas—, molt obsolescents, desapareixen i apareixen a velocitat de vertigen. Però hi ha elements del paisatge que semblen destinats a la mort definitiva. És el cas del quiosc de premsa. Jo he arribat a conèixer no menys de setze punts de venda, repartits per tota la ciutat. Em referisc també a les gasolineres, les papereries —com la Vidal o la Sicluna, esfumades fa temps—, el quiosc de l'Estació i les tendes on venen una mica de tot —també diaris i revistes. Bona part d'això ha passat a la història. Si no vaig errat, al centre de Xàtiva només queden tres llocs on es ven premsa. Un dels esvaïts és l'emblemàtic quiosc de Gregorio a l'Albereda. Jo li comprava el diari a ell i, quan morí, a la seua vídua i a la seua neboda. Els diaris noten les conseqüències d'aquest canvi de paisatge; sovint tenen menys fulls que una al·leluia parroquial. A l'apartat d'elements extingits del centre estan també els cines i els videoclubs. En fi, els quioscs formen part de la meua educació sentimental.

Quan els meus germans i jo érem xiquets, els meus pares ens treien a passejar els diumenges per l'Albereda. ¿Originalitat? ¡Cap! Les voreres estaven ben atapeïdes de gent. El matí de diumenge a l'Albereda és altre costum que ja no existeix. La passejada tenia els seus rituals. Un era anar al quiosc situat davant del Banco de Vizcaya, per a comprar el Pumby o el TBO. Pumby era un personatge d'historieta creat per José Sanchis Grau en 1954. Les seues aventures, d'enorme èxit entre el públic infantil, foren publicades per Editorial Valenciana entre 1955 i 1981 en revistes com Pumby o Super Pumby. La influència de Mickey Mouse era evident. La revista setmanal TBO, que es va publicar, amb alguna interrupció, des de 1917 fins a 1998, era altra de les meues il·lusions. (Mon pare també gaudia amb el seu contingut.) Hi destacaven "Los grandes inventos de TBO" i les historietes de Muntañola ("Josechu el vasco"), Benejam ("Melitón Pérez" o "La familia Ulises") i Josep Coll, el centenari del naixement del qual es va celebrar el passat 2024.

 

 

Jo em col·leccionava els exemplars de les revistes. De fet, encara en conserve alguns. Coll tenia un estil únic. A les seues historietes, breus i sense personatges fixos, apareixien els estereotips del nàufrag, el vagabund, el caníbal, el caçador, l'explorador, el portador africà, l'automobilista, el ciutadà de peu... Sovint prescindia de diàlegs. Tot solia acabar amb el fracàs del protagonista. Els dibuixos de Coll eren molt estilitzats. L'any passat em vaig comprar Coll, trayectoria de un historietista insólito, edició en tapa dura amb text explicatiu, biografia, reproduccions en color i una sola tinta de nombroses historietes i portades de TBO, múltiple material fotogràfic, índex de col·leccionistes... Efectivament ja no existeix aquell món de revistes infantils, on vivien també Pulgarcito (amb aventures de "Carpanta", "Zipi y Zape", "Mortadelo y Filemón", "El repórter Tribulete", "La familia Cebolleta"...) i Tío Vivo que publicava "13, rue del Percebe", d'Ibáñez. No, no es pot entrar al mateix riu dues vegades, però podem recordar antics banys de felicitat.

(publicat a Levante-EMV, el 12/07/2025)

Ucraïnesos a Xàtiva

L'animositat contra els immigrants s'escampa pertot arreu. La ultradreta és partidària d'expulsar-ne massivament. Fins ara, el PP era moderat; parlava només de l'expulsió d'irregulars, però ara ha entrat en competició amb Vox per a veure qui la diu més grossa. És colpidora l'actitud cap als immigrants menors no acompanyats. Haurien de repartir-se equitativament entre els diversos territoris de l'Estat, perquè els centres d'acollida de Canàries, Ceuta i Melilla estan desbordats. Però el PP, necessitat del suport de Vox en moltes comunitats autònomes, es nega al repartiment equitatiu. Les dretes no s'expliquen bé. Quan parlen d'immigrants, es refereixen als provinents d'Àfrica i països asiàtics en què predomina l'islam. Dóna la impressió que aquesta immigració és majoritària, però les xifres diuen altra cosa. A l'Estat resideixen uns 8.500.000 estrangers, el 17'5% d'una població total de 48.600.000 habitants (el 12,5%, si es descompta la gent d'origen estranger que ja té la nacionalitat espanyola). El 45% dels forans procedeix d'Hispanoamèrica, el 30%, d'Europa, el 18%, d'Àfrica i el 7% prové d'Àsia (de Xina, Pakistan, Síria, Afganistan...).

Almenys el 75% dels immigrants comparteix amb nosaltres algun tret ètnic o cultural —també les tradicions religioses, amb independència que uns i altres siguem creients o no. Colombians, britànics, alemanys, ucraïnesos, veneçolans o argentins son percebuts com persones semblants a nosaltres. Només entre el 20 i el 22% dels immigrants procedeix de contrades on l'islam és la religió predominant. Però color de pell i vestimenta (el vel de les dones) inclinen a pensar que són més nombrosos. Ho podem comprovar a Xàtiva. Dels seus 30.072 habitants, 3.880 (el 13%) són estrangers. ¿Tots magrebins i subsaharians? ¡De cap manera! El 49,6% és d'Europa i el 27% d'Amèrica. Només un 18% és originari d'Àfrica. Per tant, unes vuit-centes persones —si tenim en compte també les procedents de països d'Àsia com Pakistan) posen en perill, segons Vox, la cultura i les tradicions de Xàtiva. ¡Adéu a les falles, al Corpus, al pernil i a la processó de la Mare de Déu de la Seu! ¿Vuit-centes? ¡Bah! Tots els musulmans no són islamistes radicals o gihadistes. També existeixen els no practicants, i magrebines i magrebins sense vel ni gel·laba.

En realitat, la immensa majoria dels estrangers passa desapercebuda. És el cas dels ucraïnesos. Al conjunt de l'Estat viuen uns 320.000 —més de 200.000 arribats després de la invasió russa a Ucraïna. Jo en conec a Xàtiva. Algú pensarà que tots els habitants d'Ucraïna professen la religió cristiana ortodoxa. Però hi ha, com a qualsevol lloc, ateus, agnòstics i creients no practicants. I sumats fidels de les esglésies grecocatòlica ucraïnesa, catòlica de ritus llatí i armènia catòlica, uns cinc milions d'ucraïnesos són catòlics. Predominen a l'oest del país. Lviv (Leopolis en llatí), capital de l'oblast' homònima, conserva edificis d'estils renaixentista, barroc, neoclàssic i modernista (secessió o art-déco). Destaquen les esglésies catòliques d'estil barroc. S'hi noten les influències dels períodes de domini austrohongarès i polonès. Inha (nom fictici per a preservar la seua identitat) resideix a Xàtiva des de fa molts anys. És una dona menuda que podria passar per xativina de soca-rel. Sol vestir texans. Ella, el marit i dos fills vingueren de la regió de Lviv.

Ucraïna és un gran mosaic d'ètnies, identitats i llengües. En part, la diversitat és producte de les deportacions forçoses a gran escala ordenades per Stalin. Inha domina el rus —obligatori en la seua època escolar—, però l'abomina. De Putin, no vol ni sentir-ne parlar. Inha i la seua família viuen en un pis exigu de l'eixampla. Quan les bombes russes sobre objectius civils ucraïnesos esdevingueren rutinàries, Inha féu venir a Xàtiva els seus pares i un germà, tots molt malalts. Els vaig regalar un llit articulat que havia utilitzat el meu progenitor. El d'Inha morí. Ella viatjà al seu país per a soterrar les restes incinerades. Pensa que mai no tornarà a viure en Ucraïna. L'interès de Putin per finir la guerra és nul. Vol emparar-se del país del Dnièper; l'autòcrata diu que Ucraïna forma part de la gran pàtria russa. Posa unes condicions impossibles per a l'alto el foc. Demana la rendició incondicional dels ucraïnesos, però aquests no estan disposats a rendir-se. L'empipament i la nostàlgia d'Inha no tindran fi, i la presència d'ucraïnesos a Xàtiva, tampoc.

(publicat a Levante-EMV, el 14/06/2025)

El cas Errejón

«Mai m'ho hagués imaginat», diria molta gent, quan sabé que Íñigo Errejón és un assetjador i un presumpte delinqüent sexual. Efectivament, els seu discurs polític i la seua cara de xiquet i alumne aplicat no inclinaven a pensar malament d'ell. Però l'edat i les experiències viscudes m'han dut al punt de no donar res per descomptat. I se sol donar per descomptat que la gent de l'esquerra —de la radical sobretot— no és masclista. ¡Cras error! El masclisme és transversal i no entén de classes socials, ni de partits polítics, ni de nivell cultural... Leon Tolstói maltractava la seua dona. Antonio Machado es va casar als 34 anys amb Leonor, que sols en tenia 15. Pablo Picasso, un misògin, sempre fou infidel a les dones, que maltractava psicològicament. Neruda fou un violador. Dos premis Nobel, Ramón y Cajal i Einstein, menyspreaven les seues dones. L'actor Nicolas Cage fou detingut per violència domèstica. Dir que no em sorprèn el masclisme d'Errejón pot resultar presumptuós, però sóc home. Em conec a mi mateix i conec altres homes.

El masclisme, com el racisme, és una cosa contra la qual s'ha de lluitar. I mai no podem estar segurs de la victòria total. Per això, sospite sistemàticament de tot aquell que afirma: «Jo no sóc masclista.» Quan se sent a dir, en cercles de l'esquerra alternativa, «nosaltres mai no permetrem que hi haja cap assetjador masclista al nostre partit», em ve al cap el refrany: «No digues mai d'aquesta aigua no en beuré, per tèrbola que siga.» Jo he passat per l'experiència ben freqüent d'escoltar frases masclistes durant reunions sense dones a prop, esmorzars d'amics, xerrades de sala de professors... «¡Redéu quin cul, quines cuixes i quin parell de mamelles!», «¿No veus la minifalda que duu? ¡Està demanant guerra!», «¡Quin polvo fotria jo amb eixa!» També he oït, alguna vegada, comentaris inapropiats sobre les alumnes, dits per professors. He arribat a sentir vergonya aliena durant reunions en terrasses. «¡Que rebona estàs, xiqueta!», li han dit alguns dels meus companyons a una xica que passava per davant de nosaltres i apressava el pas per a escapolir aviat de la incomoditat. Sé perfectament la distància que hi ha entre paraula i acte.

Quan jo he mostrat el meu desgrat amb la situació, m'han amollat: «¡Xe, tu! Si no anem a poder parlar tranquil·lament entre amics...» No cal dir que els meus amics són, sense excepció, honrats pares de família —alguns amb filles—, homes respectables que ja han ultrapassat l'edat madura, molts d'ells persones d'idees progressistes o afiliats a partits d'esquerres... Calcule —però ja es veu que mai no es pot ficar la mà al foc— que difícilment passaran de la paraula a l'acció. Ara bé, certes paraules no són innocents; bé que no esdevinguen actes, exterioritzen un interior gens presentable, són símptoma d'una masculinitat tòxica. He començat la meua reflexió enumerant uns quants personatges destacats —als àmbits de les lletres, l'art i la ciència— que, tanmateix, no tenien un capteniment decorós amb les dones. Entre els polítics també pul·lula la misogínia. Errejón sols és la punta de l'iceberg. (Recordem, per exemple, Alfonso Guerra.) «¿I a Xàtiva?», podríem preguntar-nos. ¿Existeixen en el nostre entorn més immediat, ara i ací, mascles de certa notorietat que no tracten bé les dones? Crec que sí, bé que coste detectar-ne. Cal un bon radar.

Hem d'afinar els criteris de cerca. No em referisc als agressors que descriu Laura Bates en el seu llibre Los hombres que odian a las mujeres. Pense més bé en persones com ara Juan Ramón Jiménez o Manuel de Falla, homes que només necessiten algú, una dona, que els solucione les necessitats quotidianes i, si pot ser, les eròtiques i afectives. Els dos personatges que he citat anul·laren respectivament dona i germana, mentre ells es tancaven en la seua torre de marfil i es dedicaven exclusivament a l'elevada tasca creativa. Sorprendria saber que potser també existeix a Xàtiva aquesta classe de mascle il·lustre, la vida privada del qual xoca frontalment amb l'aura pública. ¿Estendre la roba, fer-se el llit, anar al mercat o portar els néts al col·legi? ¡Ha! «De tot això s'encarrega la meua dona.» ¿Tenir cura de l'esposa quan està malalta? «Que se n'ocupen les filles, o contractem una empleada domèstica.» I ves per on, aquests grans homes passen per ser la mar de progressistes. ¿Íñigo Errejón? Sovint, tenim el masclisme ben a prop i no el detectem.

Desitjos de bona sort

Aquest dissabte és vigília de la Nit de Cap d'Any. I dilluns pròxim comença 2024. Mentre estic escrivint, em vénen al cap imatges de la infantesa i l'adolescència. Rememore les celebracions de Nadal, de Cap d'Any i de Reis, amb tota la família reunida (avis, pares, oncles, germans, cosins...) i la il·lusió de muntar el pessebre i d'esperar els regals que portaven Melcior, Gaspar i Baltasar. Eren temps que ja no tornaran, o no tornaran de la mateixa manera; avui s'ha colat a la llar el Pare Noel i és difícil aconseguir que els joves sopen a casa l'última nit de l'any. Recorde que el pas del temps no produïa canvis massa substancials durant la darreria dels cinquanta i la primeria dels seixanta. Sempre vèiem el mateix paisatge urbà. A penes hi havia cotxes a Xàtiva. Pel vespre, durant l'estiu, mentre els pares i els avis xerraven asseguts a la terrassa del Casino Setabense, els xiquets comptàvem els equins (muls, cavalls, ases) que desfilaven entre el Banc d'Espanya i Correus. Solien passar Campana, l'arrier, amb la seua rècula de burros, i Paquito Cañones, muntat sobre el seu animal. La primera eixampla urbana encara era molt incipient.

La "tecnologia" escolar tampoc no evolucionava massa. Escrivíem a mà asseguts en pupitres de fusta amb dos seients, taulers abatibles i tinters. Tots els xiquets teníem plumier amb plomins i mànecs —plumillas i palilleros, dèiem— per a fer exercicis de cal·ligrafia amb lletra gòtica o redona —redondilla española— en quaderns Rubio i Edelvives. Jo conserve un quadern Orthos (d'Editorial Miguel A. Salvatella de Barcelona) de lletra gòtica. La nostra màxima preocupació era no fer cap esborrall. Algú s'assabentà que la Papereria Perben, al costat del Margallonero, venia un líquid miraculós per a eliminar les taques. Aviat, demanàrem a les mares que ens el compraren. Quant a llibres de text, l'Enciclopedia Álvarez s'obrí durant molt de temps sobre els nostres pupitres. D'altra banda, la roba tampoc no canviava de tendència cada any. Heretàvem peces dels germans majors —en el meu cas de l'avi matern. La dictadura franquista no afavoria l'evolució. A males penes podíem escoltar en la ràdio la música que arribava de fora. Una gran novetat per als amics més afortunats fou l'aparició a casa d'un flamant televisor en blanc i negre.

Però arribà el viatge a la Lluna de 1969 —el meu iaio morí convençut que era mentida— i tot començà a revolucionar-se. Crec que la gent de la meua edat ha vist més canvis al llarg de la seua vida que els viscuts per múltiples generacions d'ascendents. Hem passat del burro al cotxe elèctric, de la màquina d'escriure a l'ordinador, del correu postal a l'electrònic, de l'avió d'hèlix al dron supersònic, del disc de vinil a l'Spotify, de la foto analògica a la digital, de la filmadora súper 8 al mòbil amb vídeo, de la trucada telefònica a través d'operadora a la videoconferència, del telegrama al WhatsApp, de trasplantar òrgans a crear-ne amb impressora 3D, de la crossa a la pròtesi robòtica. Està descodificat tot el genoma humà. S'han clonat éssers vius i s'han posat sondes a Mart i Venus. En 1982 es creà el ZX Spectrum, primer ordinador personal. Sols tenia una memòria de 16 K. Després arribà el Macintosh 128 K. Avui, un mòbil té milers de milions de bits. I faltava la intel·ligència artificial, que marcarà un punt d'inflexió en les nostres vides.

És capaç de crear imatges (fotos i vídeos) de gran realisme, escriure textos —inclosos guions o peces literàries—, redactar treballs acadèmics, traduir llengües, compondre música. Però l'avanç tecnològic sol tenir una cara fosca. Per als bombardejos israelians sobre Gaza es fa servir la IA, que també pot usurpar la nostra personalitat, alterar les cotitzacions de borsa o controlar la gent mitjançant el reconeixement facial. El govern de Xina vigila els seus ciutadans acomplint la profecia d'Orwell en 1984. La IA prediu l'esperança de vida. (Imagine el que faran amb aquesta informació les asseguradores.) Gràcies a la IA i al big data, les empreses capitalistes detecten els nostres gustos i els nostres hàbits de consum. El màxim perill és, però, que la IA prenga autoconsciència i decidisca actuar autònomament, com Hal, el supercomputador del film 2001: una odissea espacial. En fi, acaba 2023 amb guerra a Ucraïna, genocidi a Gaza i gresca política a casa nostra. Aquesta Nit de Cap d'Any, els desitjos de bona sort estaran més justificats que mai.

(publicat a Levante-EMV, el 30/12/2023)

La història es repeteix

Aquests dies, l'etern conflicte al llevant mediterrani, aguditzat per un atac terrorista de Hamàs i la resposta desproporcionada i sanguinària d'Israel, és notícia de primera plana i qüestiona les nostres vinculacions amb els jueus. Durant l'època medieval, nombroses ciutats de la Corona d'Aragó —Xàtiva, per exemple— tingueren call jueu. A l'opuscle autoeditat i publicat en 2018 Muralles de ponent de Xàtiva, Eliseo Gallego, empresari jubilat sense cap formació acadèmica, basant-se en observacions personals i texts d'historiadors, desenvolupà una hipòtesi interessant sobre l'emplaçament del call de Xàtiva, adossat a les muralles entre la torre de Santa Tecla i la porta de l'Ametlla. Eliseo elucubra sobre els llocs on estaven la sinagoga, la necròpolis... Com altres barris jueus, el xativí fou objecte de ràtzies cristianes —ben cruels en 1391— atiades pels dominics. Cal recordar l'antijudaisme de Vicent Ferrer. Els seus sermons solien incitar assalts als calls. En 1492, alguns jueus es convertiren al cristianisme per a conservar la vida i els béns.

És possible que els lectors es pregunten de quin lloc vingueren els jueus que habitaren terres hispàniques. Fins ara, la hipòtesi de la diàspora jueva després de la destrucció del Segon Temple de Jerusalem era la més acceptada. Els jueus haurien fugit de Palestina i s'haurien estès per tot l'Imperi Romà. (Hispània en formava part.) Shlomo Sand, professor d'història a la Universitat de Tel Aviv, nega aquesta explicació. Sosté que ja hi havia jueus repartits per l'imperi abans que Jerusalem fos conquerida l'any 70 pel futur emperador Titus. D'altra banda, hom havia suposat que els jueus mai no practicaren el proselitisme. El sionisme, que afirma l'existència d'un poble jueu elegit per Déu, és el principal defensor d'aquesta suposició; acceptar el proselitisme és tant com dir que hi hagué gentils convertits al judaisme i que no existeix, per tant, una raça jueva. De nou, el professor Sand aclareix les coses; al seu llibre La invenció del poble jueu, diu que antics cartaginesos i amazics del nord d'Àfrica es convertiren al judaisme, com ha corroborat l'arqueologia. (També hi hagué molts romans, àrabs, túrquics i eslaus que abraçaren la fe jueva.)

Els cristians frenaren el proselitisme jueu, en desfermar la persecució contra els qui eren tinguts per deïcides. Abans, els primers jueus d'Hispània potser havien sigut soldats romans judaïtzats, esclaus, mercaders... La conquesta musulmana de la península Ibèrica en 711 va ser realitzada principalment per tropes berbers que degueren incloure molts destacaments de judaïtzats. Tàriq ibn Ziyad, general de l'exèrcit i primer governador musulmà d'al-Àndalus, era un amazic de la tribu judaïtzada de Nefouça (Gibraltar, Jàbal Tàriq en àrab, significa muntanya de Tàriq). Com els jueus hispans, molt perseguits pels visigots, van donar la benvinguda a Tàriq, foren titllats de traïdors pels cristians. Un cop conquerides, múltiples ciutats quedaren a càrrec de soldats jueus. Caps destacats d'aljames jueves van ocupar càrrecs importants en les administracions central i perifèrica d'emirs i califes de Còrdova. En definitiva, l'arribada de berbers judaïtzats augmentà la demografia de les comunitats jueves peninsulars —la de Madinat al-Xateba, posem per cas.

Tot açò destrossa el mite fundacional del nacionalisme sionista. No existeix un poble jueu o una nació ètnica jueva. Hi ha, això sí, gents de diferents ètnies que professen la cultura i la religió jueves pertot arreu. L'estat d'Israel és un microcosmos on es reflecteix aquesta realitat; hi viuen asquenazites d'origen germànic, sefardites de procedència hispana, jueus eslaus, falaixes etíops i hebreus els avantpassats dels quals no efectuaren cap diàspora, restaren a casa. Generacions de jueus palestins veieren passar per la seua terra bizantins, croats, àrabs, otomans, britànics. Molts jueus abraçaren primer el cristianisme i després l'islam. El professor Shlomo Sand opina que els palestins musulmans potser són més descendents d'Abraham que els mateixos jueus. Israel és una gran barreja ètnica. I si no existeix poble elegit, no hi ha terra promesa. Per tant, s'imposa la convivència pacífica d'uns i altres; ni la desesperança justifica les atrocitats, ni el mite exculpa cometre crims i robatoris. A casa nostra, les expulsions de jueus i moriscos van ser episodis de neteja ètnica. En fi, la història es repeteix amb llocs i actants diferents. I sembla que ningú no n'aprèn.

(publicat a Levante-EMV, el 02/12/2023)

El voleibol a Xàtiva

Els orígens del voleibol a Xàtiva, durant la dictadura, van estar molt lligats a la Falange o a alguna de les seues organitzacions, com l'OJE. Algú decidí que l'esport més adequat per a les xiquetes era el voleibol. Les condicions de la seua pràctica, durant les dècades dels quaranta i els cinquanta del segle passat, ens deixarien avui bocabadats: les dones havien de jugar amb brusa i faldilla llarga prisada amb peto. Des de Falange es va promoure aquest esport a col·legis i a l'institut. Cal recordar que els professors d'Educació Física —gimnàstica es deia en aquell temps— eren falangistes. Un dels qui van participar a la promoció fou Luis Martí Cuerpo, regidor franquista i director del col·legi Taquígraf Martí, entre altres coses. La seua dona, Rosa Llinares, havia sigut campiona d'Espanya en 1952, amb la selecció valenciana, abans de casar-se. La promoció del voleibol als centres de primària era molt simple; s'estenia una corda al pati i llestos. Molts del professors de gimnàstica eixien de l'Escuela de Mandos José Antonio. Un d'ells, Juan Párraga, que acabaria jubilant-se com a professor de l'IES Lluís Simarro, tingué un paper fonamental.

Sabé detectar un grup de xiquetes dotades per a la pràctica del voleibol i formà un equip molt competitiu en categories inferiors, que s'entrenava al pati de l'actual Casa de la Joventut. Fou campió d'Espanya en cadets i juvenils. Hi jugava Pilar Larriba, que ha posat nom al nou pavelló esportiu  i ja destacava llavors. (Esclataria com a "professional" als vuitanta.) L'equip no tenia preparador físic, ni psicòleg, ni instal·lacions adients... Les jugadores no cobraven cap sou, llevat d'unes poques que percebien un salari ínfim i vivien —si eren foranes— en un pis menut de prestat. Finalment, el Club Xàtiva rebé el patrocini de l'empresa Tormo Barberà. Guanyaria tres lligues i tres copes de la reina. S'arribaren a transmetre partits seus per TV. Pilar Larriba, la millor jugadora de l'equip, rebé ofertes de fixatge per part d'equips estatals i estrangers, però no volgué abandonar la seua ciutat. També era una de les millors jugadores a nivell estatal. Fou capitana de la Selecció d'Espanya i referent de moltes esportistes. Contribuí a millorar les condicions de l'esport femení. Encara avui no hi ha altra esportista a Xàtiva amb un currículum tan brillant com el de Pilar.

Tornant als vuitanta, el voleibol femení es jugava pertot. Potser per influència de les pioneres, és ara mateix un dels esports més practicats per dones a tot l'Estat —molt per damunt del futbol. Tanmateix, costà que els homes s'animaren a practicar-lo també, perquè era percebut com un joc típicament femení. Sortosament, els xics s'hi han anat enganxant a poc a poc. A Xàtiva, continua tenint presència avui. Hi ha equips tant masculins com femenins. De fet, Pilar Larriba fou responsable de l'Escola Municipal de Voleibol fins a la pandèmia. Ha treballat més de tres dècades a les escoles esportives municipals. És monitora a la secció d'adults, en què s'encarrega del manteniment físic. Entrena categories inferiors del col·legi de les dominiques. Té els títols d'entrenadora nacional i monitora esportiva. Alguns trobaran sorprenents els orígens falangistes del voleibol, però cal recordar que altres esports, i activitats no relacionades amb ell, tenen un origen molt semblant. L'Escola de Danses, posem per cas, té els seus antecedents en el grup que va organitzar a Xàtiva Coros y Danzas de la Sección Femenina de FET y de las JONS. ¡Veges!

Exposició de Manuel Boix

¿Per què puja el preu dels aliments?

El sector local de serveis ha experimentat una enorme transformació. No m'he parat a contar-les minuciosament, però les cadenes de supermercats deuen tenir unes dotze tendes a Xàtiva. En 2010, la ciutat acollia vora dues dotzenes d'oficines de caixes d'estalvis, a les quals calia afegir les sucursals bancàries. L'eix plaça de la Bassa, República Argentina (especialment el tram entre Baixada de l’Estació i Carlos Sarthou) semblava un veritable Wall Street. La ciutat havia arribat a tenir fins i tot sucursal del Banc d’Espanya. A l'Albereda de Jaume I tenien seu tots els bancs grans. Les fusions i la ventada de fallides a causa de la crisi de la rajola agranaren la proliferació d'entitats creditícies. Avui, però, s'ha produït a Xàtiva una metàstasi de cadenes de distribució. Aquests dies se'n parla molt. Unes paraules de la ministra Ione Belarra, pronunciades durant un míting, han desfermat una allau de raons sobre Juan Roig, amo de l'empresa Mercadona. ¿És un capitalista despietat? ¡És capitalista, sens dubte! ¡I loquaç! Recordem aquella famosa frase seua: Hay que trabajar como chinos para seguir viviendo como españoles. ¡Maleïda hemeroteca!

En tot cas, l'empresa de Roig proporciona abundants llocs de treball. A Xàtiva, sense anar massa lluny, Mercadona té dues tendes. Potser per això s'han criticat tant les paraules de la ministra, fins i tot des de l'esquerra. Ximo Puig, Joan Baldoví i Pepe Álvarez, el secretari general de la UGT, han defès l'empresari. Sembla que els sous dels seus treballadors estan per damunt de la mitjana del sector. Quant a les condicions laborals, són un misteri per a mi. Ara bé, això de trabajar como chinos fa pensar. Hi ha altre vessant de l'activitat de les cadenes de distribució que tinc més clar: el preu dels aliments no para de pujar. Segons alguns economistes i gabinets d'estudis, les xifres demostren que els supermercats han aprofitat la inflació per a elevar els preus i obtenir més beneficis. Dades oficials del Banc d'Espanya i l'Agència Tributària indiquen inequívocament que les empreses espanyoles en general —poden haver-hi excepcions— han pujat llurs marges de benefici; els preus han augmentat molt més que els costos. Mercadona no ha estat una excepció. Jo, que m'encarregue de la compra familiar, ho comprove setmanalment.

Roig controla el 27,4% del seu sector, lluny del següent competidor, Carrefour, que controla el 7,6%. Segons els economistes, major quota de mercat implica més poder per a fixar preus. I açò és fàcilment comprovable a l'àmbit de la distribució d'aliments. Quant a les dades concretes de Mercadona, un estudi de l'OCU revela que l'empresa de Roig i Carrefour han pujat preus per damunt de la resta de cadenes. Les dues empreses més grans han augmentat més els preus. I no es tracta d'una intuïció dels lectors o meua. És una evidència corroborada per les dades. L'augment en altres distribuïdores (Lidl, Consum, Alcampo, Caprabo, Condis...) no ha arribat al 10%. En canvi, les dues societats que controlen el 35% del sector han pujat els preus un 11,4 i un 12,1%. La distribució d'aliments està pressionada per alguns increments de costos en origen, però que dues empreses hagen encarit els productes més que les altres només té una explicació: han augmentat els marges de benefici. I ho fan perquè poden, perquè tenen una posició dominant al mercat.

 

En resum: pot ser que algú s'haja estat aprofitant de la crisi inflacionària per a elevar els preus més del compte i guanyar així més diners. Però tornem al principi. Sembla que el sector de la distribució alimentària resulta rendible. Altrament no s'explicaria la proliferació de sucursals de grans cadenes a casa nostra. Durant els últims temps s'han inaugurat també tendes que romanen obertes tots els dies, festius inclosos. (Aviat, altra marca obrirà tenda al carrer Sanchis Guarner.) Andy Warhol deia que el més bonic de Florència era el restaurant McDonald's. Diumenges, els súpers exprés de Xàtiva estan més concorreguts que la Seu. (Ja se sap que el menjar és l'últim de què es prescindeix en situació de penúria extrema.) La gent d'altra superba ciutat italiana, Pàdua, afirma que menja massa. «Primer dinem i després parlem del que hem tragat. És com dinar dues vegades.» A les Espanyes, uns omplen el pap bé, però altres s'han d'acontentar sovint amb parlar-ne només, perquè hi ha qui les passa magres a causa dels preus tan alts dels aliments.

(publicat a Levante-EMV, l'11/02/2023)

Manies

La saviesa popular diu que les manies no tenen cura. Es poden tenir dèries i no ser-ne conscient. Sembla que l'abat mitrat de la col·legiata de Xàtiva pateix una mania recurrent: l'administració pública té abandonada l'Església. Realment, l'Estat, les comunitats autònomes i altres ens locals destinen molts diners a l'Església Catòlica per distints conceptes: subvencions directes per a clergat, culte i assistència religiosa en hospitals, exèrcit, institucions penitenciàries i altres institucions; un percentatge de l'IRPF (suma de les caselles del 0'7% del recaptat, que es destina a l'Església i altres fins socials, és a dir, a les ONG, incloses les eclesials); concerts amb centres educatius o sanitaris catòlics; sous dels professors de religió... Per altra banda, l'Església, que és una de les principals propietàries de béns immobles de l'Estat (edificis, pisos, baixos, sòl urbà, terrenys agrícoles), no paga l'IBI, ni l'Impost de Societats, ni altres tributs (bé que alguns dels béns no estiguen destinats al culte i l'Església n'obtinga rendes: lloguers, beneficis per diverses activitats econòmiques). S'ha permès que l'Església s'immatricule béns d'una manera que frega la mala fe.

També obté beneficis del seu patrimoni històric i artístic (moble i immoble): catedrals i altres temples, monestirs, tresors artístics... Recordem que alguns d'aquests béns són rehabilitats per les administracions públiques. La col·legiata de Xàtiva i el seus tresors, per exemple, foren restaurats a càrrec de la Generalitat amb motiu de l'exposició del programa “La Llum de les Imatges”. Altres temples xativins i els seus béns mobles (retaules sobretot) han estat rehabilitats també amb diners públics. L'església xativina posseeix nombrosos immobles pels quals no paga IBI. L'espanyola, immensament rica, sembla un paradís fiscal. Els contribuents que marquen la casella del 0'7% a l'Església no paguen més que els altres ciutadans. (Ja m'agradaria a mi que un percentatge del que tribute es destinés, per exemple, a ajudes a la dependència.) Però les manies no tenen cura. Tan aviat com es produeix qualsevol desperfecte en dependències eclesials —al sostre de la sagristia de la Seu, posem per cas—, l'abat es queixa que els poders públics no acudisquen a reparar ràpidament un immoble que és privatiu de l'Església, i d'accés restringit.

La jerarquia eclesiàstica mai no té prou. N'hi ha exemples. Sant Feliu roman tancat. ¿Per què? Sembla que es tracta d'una qüestió econòmica. Cal alguna persona que òbriga, cobre els tiquets i vigile el recinte, però el titular del temple diu que no té diners per a pagar sous. Podria parlar amb l'alcalde; li he sentit dir que posar un treballador municipal no seria cap problema. Els bisbes repeteixen la cobla que l'activitat eclesial estalvia milers de milions a les administracions públiques. ¡Ha! En aquest cas, el veïnat xativí, catòlic i no catòlic, estalviaria diners a l'Església. Però sembla que l'abat parla poc amb la nostra primera autoritat civil. En fi, sense abandonar Sant Feliu, em vénen al cap alguns esdeveniments estranys que s'hi van produir abans, durant i després del passat pont de Tots Sants. Vaig acudir al temple el dia 30 d'octubre, per a escoltar el concert Presto para navegar, a càrrec de l'organista Arturo Barba i el baríton Sebastià Peris. ¡Concert i dolços en el marc de la Fira Borja! Em vaig trobar amb unes quantes sorpreses.

La pica d'aigua beneïda, un capitell romànic reaprofitat, amb escenes de la Nativitat i l’Adoració dels pastors, no estava en el seu lloc de sempre a l'esquerra de l'entrada; l'han traslladat als peus del presbiteri. ¿Per què? ¿Com ho han fet? ¿N'està assabentada la Direcció General de Cultura i Patrimoni? ¿Ha autoritzat el trasllat? Segona sorpresa: tres tubs de l'orgue presentaven bonys per cops. Versió oficial: es produïren durant l'afinació de l'instrument. Sospita o núvol: potser es produïren perquè algú volgué canviar d'emplaçament l'orgue, sense aconseguir-ho. Està ben clar que hi ha hagut remenament del bo a Sant Feliu, edifici declarat BIC. Deu estar efectivament oblidat per l'administració; el titular hi fa el que li dóna la gana. Més sorpreses: dues apagades elèctriques durant el concert. I últim fet enigmàtic: la furgoneta de repartiment d'una empresa multinacional quedà encallada als esglaons de pedra que enllacen l'església amb la carretera del castell, a prop del grup d'habitatges Santes. ¡Fiar-se del navegador, altra mania que no té cura!

(publicat a Levante-EMV, el 03/12/2022)

Ibn Ḥazm de Còrdova

Enguany, l'Ajuntament de Xàtiva i l'Associació d'Amics de la Costera estan commemorant amb un munt d'actes el mil·lenari de Ṭawq al-ḥamāma (El collar de la coloma), gran obra literària escrita en 1022 per Abū Muḥammad ‘Alī Ibn Aḥmad Ibn Sa‘īd Ibn Ḥazm, nascut a Còrdova l'any 994 (384 de l'hègira). En gener, ja vaig dedicar una columna a glossar el llibre. I mentre vostès llegeixen aquestes línies, es desenvolupa a la Casa de Cultura el XXIX Simposi Anual de la Societat Espanyola d'Estudis Àrabs, que vol sumar-se així a l'efemèride. Ibn Ḥazm, conegut sobretot per haver escrit El collar, fou un personatge controvertit i un dels principals pensadors d’al-Andalus. L'influx de l'escriptor en la teologia i el dret islàmics arriba fins als nostres dies; algunes de les seues idees són perceptibles a l'actual salafisme. Ibn Ḥazm redactà el seu tractat sobre l’amor i els amants, a partir de diversos episodis autobiogràfics, quan estava exiliat a Xàtiva. Passaria la vida fugint. Patí diversos empresonaments. Marxà de Còrdova dues vegades, després de ser deposats sengles califes omeies. S'instal·là en Almeria i, quan només tenia vint-i-vuit anys, a Xàtiva.

En aquesta ciutat arribaria a ser proclamat un nou califa omeia, ‘Abd al-Raḥmān IV, que seria assassinat aviat per eslaus amirites. Ibn Ḥazm sojornà molt de temps a Dénia i Mallorca, d'on hagué de fugir per les seues dissensions amb els alfaquins malikites. (Ell havia esdevingut un defensor aferrissat de la doctrina ẓāhirī, molt rigorista; rebutjava el racionalisme i l'analogia.) Durant la resta de la seua vida, es dedicà a escriure llibres sobre ciència, religió, dret. Destaquen La precisió dels fonaments jurídics i Llibre de les solucions decisives tocants a religions, sectes i escoles. El fugitiu peregrinaria per diferents territoris: Còrdova, Almeria, Granada, Talavera, Sevilla... Havia adquirit molts sabers de manera autodidacta, però caigué en desgràcia i els seus llibres foren cremats. Va dir: «Podreu cremar el paper, però no allò que conté, car això és dins el meu pit.» A Xàtiva es perpetua la seua memòria. En 1981, posem per cas, s'edità una carpeta, El collar de la coloma, que contenia gravats dels artistes Manuel Boix, Artur Heras, Rafael Armengol i Joan Ramos, i poemes d'Ibn Ḥazm de Còrdova traduïts per Antoni Martínez Revert. Jo firmava el prefaci, en què evocava literàriament la figura de l'exiliat a Xàtiva (encara no engalzat per la radical doctrina ẓāhirī). Hi vaig intercalar uns versos seus traduïts per Antoni Martínez. Reproduïsc, revisat, el text d'aquell pròleg:

«Farcells de núvols foscos s'estenen sobre l'albacar al darrer crit de pregària del muetzí. L'oreig duu perfums de palma tunisenca de dellà la mar Mediterrània. Remors de fonts i tremolar del ventijol. Vaig pels carrers sinuosos de Madina Satiba amb l'empenta del foragitat, del confinat a l'exili. Lluny, des de l'alcàsser del valí, els ritmes del tabal omplen el capvespre. ¡Ai Còrdova, que distant ets! ("...un sol moment l'he viscut sens solitud.") Muhammad m'ofereix l'òscul de la pau i es trau, de sota l'aljuba, l'adreça de la filla d'Ibrahim, la israelita. Dirigir les meues passes a l'aljama on ella espera. Deixar el recinte murat i l'encimbellat minaret. Endinsar-se al lloc que m'ha assenyalat l'alcavot. Pati amb tarongers, pou d'aigua neta. Dintre l'alcova, estores d'Alger, voluptuoses catifes d'Aràbia, pells d'anyells i de cabrits. ("La meua estimada, un capvespre, / de sobte, corprès, vaig besar...") ¡Al·là, l'únic Déu d'israelites i sarraïns! Fique els dits als cimbells del teu pit. Regalar-se amb la dolçor d'arnadí dels teus malucs. Engonal humit sota el blanquíssim caftà brodat amb flors. Vel de seda verda sobre els llavis. Recitar versos de l'Alcorà a l'harem. Guixos serpentejants, taulells socarrats de Manises. Fruites aromàtiques; natges tibants. Llamp d'amor. Un moment, un breu instant d'acoblament. ("Sóc ramader d'estels i tinc d'ells cura... / Ah, els estels, símbols d'amor encès, / focs a la nit, tenebra persistent / al meu desig.") Desert d'amor: buidar-s'hi. Lluna fosca. Torne a recordar aquell moment, aquell minut etern, aquella nit de noces. ("No tenir-te a prop és l'única raó / d'odiar la vida.") Blanca coloma de coll nu. Pestanyes ennegrides d'alcofoll. ¡Ibn Hazm de Còrdova! Tornar de bell nou al sudari negre de la nit. Carrers estrets. Cases i alfanges amagats. Pagar el tribut de l'estranyat en terra llunyana. Àngel Jibril, androgin alat al paradís, ¡obre les portes!»

(publicat a Levante-EMV, el 05/11/2022)

Salvador Terol

No hi ha dubte que Xàtiva ha estat bressol o sojorn de molts personatges il·lustres (humanistes, artistes, científics, polítics, escriptors...) Per exemple, estem celebrant el mil·lenari d'El collar de la coloma, obra escrita en 1022 per un cordovès, Ibn Hazm, mentre vivia exiliat a Xàtiva. La ciutat també aportà dues celebritats a l'Església, els papes Borja. Dissortadament, quant a fama, el nombre de dones és inferior al d'homes. I no solem evocar els científics tant com els artistes. Avui, vull parlar-los d'un científic xativí, Salvador Terol Alonso. Vaig conèixer la seua figura gràcies a un nebot polític seu, amb qui tinc amistat. M'interessà la biografia de Salvador; sembla una novel·la. Té alguns racons foscos que ja s'encarregaran d'il·luminar els historiadors, si ho consideren oportú. Va nàixer a Xàtiva en 1916. Va cursar estudis primaris i secundaris a la nostra ciutat. Durant la seua estada a l'Institut Simarro, fou president local de la FUE (Federació Universitària Escolar), organització estudiantil amb molta implantació en universitats i instituts.

En juny de 1936, havia completat alhora els dos primers cursos de Medicina i Químiques a la Universitat de València. En esclatar la guerra, la universitat hagué de tancar. Llavors, Salvador s'integrà al grup teatral El Búho, que dirigia Max Aub. En novembre, atès el desenvolupament del conflicte bèl·lic, va decidir d'ingressar a l'Acadèmia d'Artilleria de Lorca, on obtingué el despatx de tinent. En 1937, combaté a Madrid, Brunete i Belchite. Finalment, fou destinat a la Inspecció General d'Artilleria de la República, la seu de la qual estava a l'Escorial. A la darreria d'aquell any, realitzà un curs d'aviació a Los Alcázares. En gener de 1938, fou destinat al grup 24 de bombarders Túpolev SB-2, Katiuska, amb base en Los Llanos. Fins al final de la guerra, realitzà vora un centenar de vols. Fou nomenat cap d'observadors d'un grup de tres esquadrilles de la base aèria de San Clemente (Conca) i proposat per a l'ascens a capità. En 1939, en trencar-se tots els fronts, ell i un grup de camarades decidiren lliurar-se a l'exèrcit feixista en Albacete.

El 1940, després d'haver passat pels penals de Chinchilla, Ocaña i Yeserías, fou jutjat en un Consell de Guerra. Com que no havia pertangut a cap partit polític, ni havia tingut res a veure amb delictes de sang, fou condemnat a dotze anys de reclusió pel càrrec d'auxili a la "rebel·lió". Complí la condemna en Alcalá de Henares. A partir de llavors, se succeeixen capítols biogràfics estranys. Se li concedí llibertat provisional el 1943. Intentà reprendre els estudis a la Universitat de València que li negà la readmissió. Potser es plantejà un dilema: ¿fugir a l'estranger o plegar-se a la dictadura i assajar de guanyar-se el favor d'algun conegut ben situat al règim de Franco? Mentre no hi haja investigadors que completen la biografia del personatge, podem fer tota mena de conjectures. Salvador aconseguí el trasllat del seu expedient acadèmic a la Universitat de Barcelona en la qual obtingué, el 1945, la llicenciatura en Ciències Químiques. Començà una carrera científica molt profitosa, malgrat el seu passat republicà. Entre 1945 i 1948, fou becari del Consell Superior d'Investigacions Científiques, màxima institució franquista per a la ciència.

Es doctorà en Ciències Fisicoquímiques (1948), fou nomenat cap d'Electroquímica al Laboratori de Recerca de l'Estat Major de l'Armada, cap de Secció de Luminescència de l'Institut d'Òptica del CSIC, director tècnic de la Societat d'Aplicació de Pintures Lluminoses... Durant les dècades de 1950 i 1960, estigué pensionat en laboratoris dels EUA, França, Alemanya, Anglaterra... Fou professor d'investigació del CSIC entre 1970 i 1985 i membre de diverses societats científiques estrangeres. Va rebre distincions, com el Premi d'Investigació de la Reial Acadèmia de Ciències (1960) i el Premi de la Fundació Juan March (1962). Dirigí projectes de recerca i tesis doctorals. Fou conferenciant, professor de cursos per a postgraduats, autor d'un centenar de comunicacions i articles publicats en revistes nacionals i estrangeres, coordinador del programa del CSIC sobre Noves Energies (de 1980 a 1985), president de la Societat Espanyola d'Òptica (de 1981 a 1987). En fi, els senyals horitzontals reflectants que veiem al paviment, quan conduïm un vehicle de nit per una via urbana o interurbana, deuen molt a Salvador Terol Alonso, un xativí poc conegut.

(publicat a Levante-EMV, el 08/10/2022)

Esclafit

Divendres passat, Xàtiva experimentà un episodi meteorològic denominat esclafit. El fenomen és impredecible i força destructiu. Es caracteritza per vents huracanats superiors als 80 km per hora, 112 a la nostra ciutat el passat dia 26. (Si és humit, s'acompanya de pluges torrencials.) Va provocar, per tant, múltiples destrosses. Va afectar sobretot l'arbrat de la ciutat. ¿L'Ajuntament podia haver pres alguna mesura preventiva? Com és lògic, les opinions són diverses. Algunes persones han posat l'equip de govern com un drap brut. Els retrets més destacables són dos: no es va decretar l'estat d'alerta taronja, amb la qual cosa ningú no estava previngut, i no s'havia fet allò que cal amb els plataners de l'Albereda. Quant al primer blasme, recordem que sí estava decretat per la Generalitat l'estat d'alerta taronja, i tots els mitjans de comunicació havien avisat dies abans del perill de gota freda amb fortes tempestes. En tot cas, un esclafit meteorològic és imprevisible; es forma en minuts, dura poc i no es pot preveure el punt geogràfic exacte en què s'esdevindrà el fenomen. Quant al segon retret, l'esclafit ha afectat tot l'arbrat de tota la ciutat (a l'Albereda, Baixada de l'Estació, Ausiàs March, avinguda del Ferrocarril, jardí Selgas-Marín, plaça de l'Almàssera, Castell...) i elements que no tenen res a veure amb la vegetació (les cobertes de l'aparcament d'un centre comercial, per exemple).

 

 Oms trencats a la plaça de l'Almàssera

Han patit les conseqüències de la tempesta nombrosos arbres distints dels plataners. L'esclafit també ha fet molt de mal a Bixquert: pins, garrofers i altres arbres tombats, desperfectes a béns mobles i immobles, camins tallats... En definitiva, algunes crítiques a l'autoritat són poc assenyades. Per altra banda, s'ha dit que caldria haver prohibit aparcar vehicles en tots els llocs potencialment perillosos. S'argumenta que ja es fiquen senyals i cintes quan va a celebrar-se algun esdeveniment, o quan s'estan fent treballs de poda. Sí, però un episodi com el del dia 26, les dimensions del qual eren difícils de preveure, hauria obligat a prohibir l'aparcament a gran part de Xàtiva. No sé on s'haurien d'haver ficat els cotxes que aparquen al carrer perquè llurs amos no disposen de pàrquing sota cobert. ¡A pilota passada, tothom s'atreveix a dir-hi la seua! En definitiva, tots els ciutadans són ben lliures de criticar les autoritats, però si els blasmes no tenen ni trellat ni forrellat... Convindria anar acostumant-se als efectes del canvi climàtic. Els episodis desastrosos seran cada vegada més freqüents i no sempre serà possible tirar-los la culpa de res als alcaldes de les poblacions afectades. Naturalment, això no lleva la necessitat de reflexió profunda sobre el tipus d'actuació que demanen els plataners de l'Albereda. Fins ara, mai no s'han produït estralls personals, però tants anys de temptar la sort...