No hi ha dubte que Xàtiva ha estat bressol o sojorn de molts personatges il·lustres (humanistes, artistes, científics, polítics, escriptors...) Per exemple, estem celebrant el mil·lenari d'El collar de la coloma, obra escrita en 1022 per un cordovès, Ibn Hazm, mentre vivia exiliat a Xàtiva. La ciutat també aportà dues celebritats a l'Església, els papes Borja. Dissortadament, quant a fama, el nombre de dones és inferior al d'homes. I no solem evocar els científics tant com els artistes. Avui, vull parlar-los d'un científic xativí, Salvador Terol Alonso. Vaig conèixer la seua figura gràcies a un nebot polític seu, amb qui tinc amistat. M'interessà la biografia de Salvador; sembla una novel·la. Té alguns racons foscos que ja s'encarregaran d'il·luminar els historiadors, si ho consideren oportú. Va nàixer a Xàtiva en 1916. Va cursar estudis primaris i secundaris a la nostra ciutat. Durant la seua estada a l'Institut Simarro, fou president local de la FUE (Federació Universitària Escolar), organització estudiantil amb molta implantació en universitats i instituts.
En juny de 1936, havia completat alhora els dos primers cursos de Medicina i Químiques a la Universitat de València. En esclatar la guerra, la universitat hagué de tancar. Llavors, Salvador s'integrà al grup teatral El Búho, que dirigia Max Aub. En novembre, atès el desenvolupament del conflicte bèl·lic, va decidir d'ingressar a l'Acadèmia d'Artilleria de Lorca, on obtingué el despatx de tinent. En 1937, combaté a Madrid, Brunete i Belchite. Finalment, fou destinat a la Inspecció General d'Artilleria de la República, la seu de la qual estava a l'Escorial. A la darreria d'aquell any, realitzà un curs d'aviació a Los Alcázares. En gener de 1938, fou destinat al grup 24 de bombarders Túpolev SB-2, Katiuska, amb base en Los Llanos. Fins al final de la guerra, realitzà vora un centenar de vols. Fou nomenat cap d'observadors d'un grup de tres esquadrilles de la base aèria de San Clemente (Conca) i proposat per a l'ascens a capità. En 1939, en trencar-se tots els fronts, ell i un grup de camarades decidiren lliurar-se a l'exèrcit feixista en Albacete.
El 1940, després d'haver passat pels penals de Chinchilla, Ocaña i Yeserías, fou jutjat en un Consell de Guerra. Com que no havia pertangut a cap partit polític, ni havia tingut res a veure amb delictes de sang, fou condemnat a dotze anys de reclusió pel càrrec d'auxili a la "rebel·lió". Complí la condemna en Alcalá de Henares. A partir de llavors, se succeeixen capítols biogràfics estranys. Se li concedí llibertat provisional el 1943. Intentà reprendre els estudis a la Universitat de València que li negà la readmissió. Potser es plantejà un dilema: ¿fugir a l'estranger o plegar-se a la dictadura i assajar de guanyar-se el favor d'algun conegut ben situat al règim de Franco? Mentre no hi haja investigadors que completen la biografia del personatge, podem fer tota mena de conjectures. Salvador aconseguí el trasllat del seu expedient acadèmic a la Universitat de Barcelona en la qual obtingué, el 1945, la llicenciatura en Ciències Químiques. Començà una carrera científica molt profitosa, malgrat el seu passat republicà. Entre 1945 i 1948, fou becari del Consell Superior d'Investigacions Científiques, màxima institució franquista per a la ciència.
Es doctorà en Ciències Fisicoquímiques (1948), fou nomenat cap d'Electroquímica al Laboratori de Recerca de l'Estat Major de l'Armada, cap de Secció de Luminescència de l'Institut d'Òptica del CSIC, director tècnic de la Societat d'Aplicació de Pintures Lluminoses... Durant les dècades de 1950 i 1960, estigué pensionat en laboratoris dels EUA, França, Alemanya, Anglaterra... Fou professor d'investigació del CSIC entre 1970 i 1985 i membre de diverses societats científiques estrangeres. Va rebre distincions, com el Premi d'Investigació de la Reial Acadèmia de Ciències (1960) i el Premi de la Fundació Juan March (1962). Dirigí projectes de recerca i tesis doctorals. Fou conferenciant, professor de cursos per a postgraduats, autor d'un centenar de comunicacions i articles publicats en revistes nacionals i estrangeres, coordinador del programa del CSIC sobre Noves Energies (de 1980 a 1985), president de la Societat Espanyola d'Òptica (de 1981 a 1987). En fi, els senyals horitzontals reflectants que veiem al paviment, quan conduïm un vehicle de nit per una via urbana o interurbana, deuen molt a Salvador Terol Alonso, un xativí poc conegut.
(publicat a Levante-EMV, el 08/10/2022)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada