dimarts, 29 de gener del 2008

Les obsessions del govern valencià amb la candidata socialista

Col·locar gent forana en una circumscripció electoral, per conveniència partidista, és una pràctica més vella que la pana. Els valencians han hagut de votar caps de llista forans (cuneros, en diuen els castellans) en totes les convocatòries electorals. Els partits polítics d’àmbit estatal fan ús d’aquesta estratagema sempre que poden (a Catalunya o al País Basc, mai no ho han intentat, és clar). En temps d’UCD, per exemple, Abril Martorell, recordant que de menut estiuejava a Picassent, va encapçalar la candidatura centrista per València; Esquerra Unida arribà a presentar com a cap de llista per la circumscripció d’Alacant Cristina Almeida, oriünda de Badajoz; i ara, a les pròximes eleccions, Federico Trillo, natural de Cartagena, ocuparà de nou el primer lloc a la llista popular per la mateixa circumscripció (els alacantins estan acostumats, ja es veu, a empassar-s’ho tot). I encara podríem completar la nòmina de “paracaigudistes” de forma més minuciosa. Resulta, per tant, hipòcrita i molt exagerada la gresca alçada pel PP en saber que Maria Teresa Fernández de la Vega anava a encapçalar, el pròxim 9 de març, la llista socialista per València.

Sorprèn l’aldarull aixecat per l’empadronament de la vice-presidenta en una finca de Beneixida (al cap i a la fi, la senyora Fernández de la Vega té arrels familiars a València, a Xàtiva i a l’esmentat municipi de la Ribera). En un primer moment, els populars exigiren que la fiscalia intervingués a l’assumpte; acusaven la líder socialista d’haver comès una irregularitat. Aquestes pretensions del PP, que ha esdevingut, fa temps, una màquina d’empadronar perfectament engreixada, eren per a trencar-se de riure. Cal recordar que, poc abans de les darreres eleccions municipals, el nombre d'empadronats a pobles governats pels conservadors experimentà un creixement, si més no, exponencial: cinc persones desconegudes a casa de l'alcalde de tal lloc, deu en un baix comercial en estat de ruïna, vuit en una casa de camp abandonada... Era lògic, doncs, que, amb aquests antecedents, els populars acabaren abandonant llurs requeriments a la fiscalia.
Lluny, però, d’arraulir-se, el PP encetà una peculiar campanya d’imputacions contra la vice-presidenta del govern. Proclamà als quatre vents que la senyora Fernández de la Vega s’havia empadronat a Beneixida per a votar-se a si mateixa el dia de les eleccions. Aquesta sí que és bona! Tots els candidats de tots els partits es voten a si mateixos el dia de les eleccions. Algú ho dubta? Els populars afirmaren, més endavant, que la vice-presidenta i els seus parents s’havien beneficiat de la requalificació urbanística efectuada sobre els terrenys en què està situada la seua finca familiar, imputació que també s’hagué d’abandonar, perquè els propis denunciants “descobriren” que l’esmentada operació urbanística havia estat aprovada per una coalició municipal del PP i d’Unió Valenciana. Els animosos detractors de la candidata socialista intentaren de fer creure, llavors, que la casa on s’havia empadronat es trobava en estat de ruïna, cosa que novament resultà ser falsa. Finalment, com que se’ls exhauria tota la munició, les bel·licoses hosts del carrer Cavallers decidiren d’utilitzar l’últim cartutx que els quedava: el tema de l’aigua.

En unes declaracions a Levante-EMV, el president Camps ho deixava ben clar: “Esta señora es la persona que presidía el gobierno cuando se derogó el trasvase del Ebro y eso tenemos que recordárselo todos los días: usted viene a recoger los votos de aquellos a quienes quitó el agua”. A què obeeix aquesta obsessió dels populars valencians per la vice-presidenta del govern? A la por. Fins ara, les enquestes els vaticinaven uns resultats molt positius a les pròximes eleccions. Sembla, però, que la presència de Fernández de la Vega a la llista dels socialistes valencians podria capgirar els pronòstics. Es tracta, naturalment, de meres suposicions; mentre les urnes no donen el seu veredicte, no hi ha res decidit. Però els militants del PSPV creuen que l’estrebada electoral del seu cartell mobilitzarà de nou l’electorat d’esquerres i els votants indecisos; aspiren a recuperar els vots que van perdre a les passades eleccions municipals i autonòmiques.

Això precisament temen els populars. Si, tal com que es preveu, el resultat de la pròxima contesa electoral és molt ajustat, una davallada de les expectatives que el PP té dipositades al País Valencià posaria les coses molt difícils a Mariano Rajoy. I clar, als seus correligionaris els ha entrat la por escènica. Només així s’expliquen els seus escarafalls, els quals, ves per on, han aconseguit d’amagar la crisi i les incògnites que planen sobre el futur orgànic del PSPV. La vice-presidenta va presentar la decisió d’ocupar, a les pròximes legislatives, el primer lloc de la llista socialista per València com la conclusió d’unes converses mantingudes amb el president Rodríguez Zapatero, a qui hauria expressat la "il·lusió" de ser candidata per la seua terra. En realitat, s’ha comprovat una vegada més que el PSPV no té cap autonomia. Com ja s'ha dit en alguna ocasió, el socialisme valencià va escàs de líders carismàtics. L'elecció o el cessament dels seus secretaris generals sempre s'ha manejat des de Madrid. I la confecció de les llistes electorals, també.

(publicat a Levante-EMV, el 25/01/08)

diumenge, 20 de gener del 2008

Cosmopolitisme trampós

El Diccionari català-valencià-balear fa una definició de nacionalisme, “devoció a la pròpia nació, a la seva unitat, a la seva independència”, que multiplica enormement el nombre dels nacionalistes: tots els partits i les persones que senten i defensen aqueixa devoció serien nacionalistes. El concepte és tan ample que acaba englobant realitats molt diverses: tan nacionalista seria, en aqueix sentit, Rodríguez Zapatero com Carod Rovira. La vaguetat del terme obliga, per tant, a fer múltiples matisacions, distingint entre nacionalismes integradors o excloents, centralistes o perifèrics, moderats o exacerbats... Quina adscripció nacionalista tindrien, en vista d’aquesta diversitat, els distints partits espanyols d’àmbit estatal?

La contestació no és fàcil; amb la paraula “nacionalisme” passa el mateix que amb altres formulacions lingüístiques. La guerra, per exemple, és “ús legítim de la força”, si la declara l’estat, o “terrorisme”, si la protagonitza un grup armat independentista com el Front Polisario. Els espanyols (és a dir, aquells peninsulars que només s’identifiquen amb una nació, l’espanyola) i els partits que els representen no es proclamen nacionalistes (no ho necessiten; llurs aspiracions nacionals estan plenament acomplides); es declaren universalistes i cosmopolites. Nacionalistes, segons aquesta visió esbiaixada, resultarien ser només aquells (els catalans, els bascos...) que lluiten per allò que no tenen, la qual cosa no deixa, en realitat, de ser certa; si els bascos foren luxemburguesos, tampoc no es proclamarien nacionalistes.

Si utilitzàrem el llenguatge amb més propietat, les coses s’entendrien millor: les persones i els partits que volen anorrear, des de les institucions, als anhels patriòtics dels altres no són nacionalistes; són imperialistes (encara que exercisquen el seu imperialisme en una part de la pròpia comunitat estatal, és a dir, sense excedir el límits de l'estat). L’experiència demostra que, en topar amb l’obstacle de l’imperialisme, els pactes o les vies democràtiques són d’escassa utilitat per a les aspiracions nacionals. No és estrany, doncs, que molts partits nacionalistes acaben radicalitzant-se. I clar, en aquestes circumstàncies, els imperialistes adopten les disfresses de l’universalisme i del cosmopolitisme (fan creure que són ciutadans del món), i titllen els nacionalismes perifèrics d’exacerbats, d’insolidaris i de coses pitjors (des de l’esquerra, s’afirma que tots els nacionalismes són de dretes; des de la dreta, que tots són totalitaris).

Perquè clar, hi ha qui veu la palla a l’ull aliè i no veu la biga al propi. Els paladins del cosmopolitisme s’estan de dir, per exemple, que sota aquest concepte s’amaga una visió etnocèntrica del món emparentada amb el vell eurocentrisme; el cosmopolita típic és un baró occidental (principalment de raça blanca), culte i demòcrata, de posició econòmica acomodada, amant dels viatges, que mira les cultures i les tradicions exòtiques amb interès i amb cert aire de suficiència (pensa que les pròpies són superiors), i advoca per un món globalitzat regit pels valors vigents als països desenvolupats i capitalistes. Les tres quartes parts de la humanitat quedarien, per tant, fora d’aquest prototip.

Els polítics i els intel·lectuals espanyols que troben antigues, localistes i folklòriques les reivindicacions nacionals perifèriques (per contraposició als postulats propis, universals i moderns) engrosseixen les files del cosmopolitisme autòcton (variant paternalista de l’imperialisme). Volen salvar el linx ibèric, però no s’immuten si desapareix una llengua. De seguir les seues proclames, caminaríem sense remissió cap a un món absolutament pla, un món en què no hi hauria pluralitat, un món en què haurien desaparegut totes les diferències culturals (el final de la història, segons Fukuyama). Dissortadament, les coses semblen portar, molts dies, aquest rumb inexorable. Què farem?

diumenge, 13 de gener del 2008

La imprudència dels bisbes

El suport que brinda als populars la jerarquia eclesiàstica frega, senzillament, límits inadmissibles. Els pastors del ramat cristià semblen oblidar que algunes de les seues ovelles pasturen als prats de l’esquerra. A Xàtiva, per exemple, sovintegen els socialistes (Manuel Casesnoves, Bernat García...) compromesos públicament amb la fe cristiana. Les actituds de moderació cap a l’Església solen estar amplament representades a l’esquerra. Els seus militants i simpatitzants, a més de manifestar-se respectuosos amb la religió i amb els creients, són els principals valedors del patrimoni eclesiàstic. Mirem, si no, el cas de les diverses associacions culturals xativines de caire progressista que lluiten per salvaguardar béns de l’Església. Resumint: de vegades fa la sensació que l’anticlericalisme sovinteja més a la dreta que a l’esquerra. Per això sembla tan poc prudent la posició d’alguns bisbes.

Visions esbiaixades




Metàfora de les relacions conjugals que, segons el sector de la jerarquia eclesiàstica més exaltat,

s’allunyen del model familiar cristià.

Qüestió de noms

Era precís de dir-li matrimoni a la unió civil de dues persones homosexuals?”, pregunta Rocabuix amb un deix de dubte. “Tant s’hi val!”, emfatitza Eiximona, sabedora de les cabòries d’ell. “Són persones humanes com les altres i tenen els mateixos drets”, afirma amb convicció. “Avui, mossèn Joan ha dit que el mot matrimoni deriva de l’expressió llatina matris monium, dret que adquireix la dona casada a ser mare dins la legalitat”, tercereja Somina. La paraules d’elles, però, no mitiguen els dubtes d’ell, que darrerament pega moltes voltes a l’assumpte: ara es decanta per les tesis de Radaurí, “la relació entre la cosa i el seu nom és sempre arbitrària”, ara adopta la teoria etimològica. "La culpa és de l’ànsia de casar-se que li ha entrat a tothom”, pensa. “Quan jo tenia vint anys, els progressistes no volíem casar-nos; érem partidaris de l’amor lliure. Ara, fins i tot les parelles de fet volen figurar en un registre”, murmura amb aire nostàlgic. “Els bisbes haurien d’estar eternament agraïts al moviment gai i a l’esquerra en general; l’un i l’altra salvaran el matrimoni burgès”, conclou.

dijous, 10 de gener del 2008

La hipocresia de la dreta

L’actual dreta espanyola mai no ha exhibit una fermesa excessiva en les seues conviccions religioses. Sota el paraigües ideològic del PP, conviuen famílies molt diverses: l’extrema dreta reaccionària, el populisme, la democràcia cristiana, el liberalisme... Només una d’aquestes famílies –la democràcia cristiana– és partidària d’aplicar la doctrina de l’Església als assumptes temporals; els altres corrents veuen en la religió un mer instrument al servei dels seus interessos electorals. L’alineament dels populars amb les tesis eclesiàstiques sona, per tant, a oportunisme i a pura hipocresia.

El partit conservador compta, entre les seues files, amb nombroses biografies marcades per les infidelitats conjugals, pels divorcis o per les relacions homosexuals, ço és, per comportaments contraris al dogma que prediquen els bisbes (comportaments que no tenen res d’extraordinari; reflecteixen, simplement, la nostra realitat social). ¿Qui no coneix casos pròxims de militants o simpatitzants del PP –homes o dones– que, segons la teoria dels bisbes, viuen en “pecat”? ¿Els protagonistes d’aquestes biografies estarien disposats a adoptar, com a principis programàtics del seu partit, els dogmes morals de l’Església Catòlica?

No crec! De fet, els podrien haver aplicat durant les dues legislatures anteriors. Recordem, però, que els populars no gosaren tocar, al seu període de govern, ni un punt ni una coma de la legislació sobre divorci o sobre avortament. ¿Us imagineu, per exemple, que el senyor Álvarez Cascos hagués reivindicat la supressió del divorci?

dilluns, 7 de gener del 2008

Els Reis d’Orient porten carbó

De vegades, sorprèn que les rivalitats ideològiques transcórreguen, en una democràcia com la nostra, perfectament homologada, per canals, diguem-ne, tan poc “civilitzats”. No existeixen raons objectives que justifiquen la ferocitat dels actuals debats polítics: els interessos materials o ideològics que defensen els grans partits no són, des de fa temps, massa contraposats; tant l’esquerra com la dreta propugnen (amb matisos importants, això sí) el mateix sistema econòmic; hi ha, en definitiva, nombrosos assumptes fora de la discussió partidista. Resulta, per tant, complicat d’entendre que la rivalitat entre les grans opcions polítiques siga tan acarnissada.

Les baralles dels polítics provoquen molta suspicàcia ciutadana; la gent sap que acabarà pagant els plats trencats. Nombrosos veïns de Xàtiva, per exemple, es quedaran sense regal de Reis per culpa de les rivalitats entre partits. Els Reis Mags volien portar-nos enguany diversos presents: dotacions per a les biblioteques, ajudes per a les persones dependents, indemnitzacions amb què pal·liar les destrosses causades per les pluges d’octubre... Demà de mati, però, no trobarem aquests regals al balcó o a la finestra de casa nostra. Com s’acosten eleccions, el govern valencià ha decidit que els Reis només poden venir d’orient, d’un punt indeterminat del llevant mediterrani (han d’arribar en vaixell al Grau de València).

Tothom sap que, en realitat, els Reis Mags no són tres, ni vénen d’orient, ni tenen sang règia (si els punts cardinals en determinaren l’essència, un xiquet de Filipines, posem per cas, els hauria de dir Reis d’Occident, ja que Melcior, Gaspar i Baltasar arribarien a les illes seguint la Ruta de la Seda). Al govern valencià, però, tant se li’n dóna la realitat! Les biblioteques públiques valencianes no rebran enguany els quatre milions d’euros que fixa el conveni subscrit amb l’administració central, perquè la Generalitat no ha volgut desembossar els dos milions que li pertoquen. Quant a la Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i d’Atenció a les Persones en Situació de Dependència, la nostra comunitat autònoma se situa, una vegada més (junt amb Madrid, Castella i Lleó, i Múrcia), entre aquelles que pràcticament no apliquen la norma. Les autoritats valencianes tenen endarrerits els dos processos previs a la concessió de les ajudes fixades per la llei: el registre de sol·licituds i la valoració dels graus de dependència. Els Reis no deixaran enguany a les persones dependents ni llibres ni ajudes.

Tenim, d’altra banda, l’assumpte de les pluges. L’Ajuntament de Xàtiva no va anunciar, com era la seua obligació, que un reial decret llei firmat el 19 d’octubre per la vice-presidenta primera del govern (presidenta en funcions aquell dia) Maria Teresa Fernández de la Vega (la general Westmoreland, segons els vietcongs del líder revolucionari Francesc "Ho Chi Minh" Camps) establia diverses mesures (indemnitzacions, beneficis fiscals, subvencions, crèdits) destinades a pal·liar els danys provocats per les inundacions de la tardor. Tampoc no van advertir que una orde del 20 de novembre (firmada pel ministre Alfredo Pérez Rubalcaba, altra bèstia negra dels populars) desenvolupava el decret i declarava zona catastròfica la nostra ciutat, la qual cosa permetia que els xativins afectats per les pluges pogueren sol·licitar les ajudes previstes. Pocs damnificats arribaren a temps, per tant, d’incloure aquestes sol·licituds de reparació en la carta als Reis Mags (si de cas, alguns associats d’ADEXA, assabentats de l’assumpte, a través del seu president, per pura xamba); la majoria ignorava, per falta de notificació oficial, l’existència mateixa de les ajudes.

Encara podríem fer una llista més exhaustiva dels entrebancs ficats per les autoritats valencianes als regals que vénen d’on “no toca”; podríem citar, per exemple, les traves al “xec bebè”, l’anunci de recurs al decret que regula la renta bàsica d’emancipació (que estableix les ajudes al lloguer per a joves d’entre 22 i 30 anys)... Conclusió: els governants locals i autonòmics, elegits per a millorar les nostres condicions de vida, no accepten cap millora social que vinga dels rivals polítics; només accepten regals vinguts d’orient (del punt cardinal situat a la dreta de tots els mapes). Clar que, d’aquest llevant mític, és a dir, de la dreta política i cartogràfica, tal com van les finances públiques valencianes, en pràctica bancarrota, no podrem esperar moltes millores socials; si de cas, llepolies, engrunes de carbó, dolces però ben negres.

(publicat a Levante-EMV, el 05 / 01 / 08)

divendres, 4 de gener del 2008

L'errada dels senyors bisbes

Els senyors bisbes i cardenals cometen una errada de calibre fent aparèixer Rodríguez Zapatero com un radical perillós (o potser no, perquè Zapatero resultaria ser un revolucionari perillós , si se li aplica allò que diu la Bíblia: "dòcil com una coloma i astut com una serp"). Acabaran inflant la bèstia! I clar, bromes a banda, desbarataran un status quo que, fins ara, els ha estat absolutament favorable: l'actual socialisme democràtic espanyol s'ha caracteritzat per la seua moderació, per usar guant de seda amb els adversaris ideològics, estratègia que, sovint, s’ha mostrat ineficaç, perquè els senyors bisbes han acabat creient que se’ls té por –Llamazares ho ha dit de forma ben gràfica: “Cria bisbes i et trauran un ull” –. Què en penseu?

dijous, 3 de gener del 2008

Regles nobles per a robar llibres sense caure en baixesa ni fer pecat


Joan Amades, en El Llibre segons el Poble (1938), enumera els casos en què es pot considerar moralment acceptable el robatori de llibres. Hi ha quatre circumstàncies que toleren l’apropiació d'un llibre prestat, sense que això siga considerat un acte pecaminós, delictuós o repugnant moralment. Aquestes circumstàncies són les següents: que hom no puga adquirir el llibre (per estar exhaurit, per ignorar on es ven, per manca de mitjans econòmics o per qualsevol altra causa); que hom senta una gran necessitat de posseir el llibre; que la persona que el posseïa no en tinga una gran necessitat; que la persona que el posseïa no se'n vulga desprendre.
Vull deixar clar que no compartisc necessàriament l'opinió de Joan Amades i que tinc el costum de tornar els llibres que em deixen. Dic açò, perquè no voldria ser exclòs dels préstecs a cap biblioteca pública, per haver penjat aquest post.
xx

dimecres, 2 de gener del 2008

El millor, penjat!

“M’ho ha contat Elisenda, que treballa al gabinet de presidència”, xiuxiueja Somina. “El mes passat, se celebrava una recepció oficial al Saló Noble. Eren presents diversos càrrecs polítics del govern, la corporació del cap i casal, i els màxims dirigents de la diputació. Entre els assistents, estava, no cal dir-ho, el president. En un moment donat, la dona també volgué entrar a la recepció”. Eiximona i Jonça no perden detall. “Com és que no havia entrat amb el seu marit?”, pregunten encuriosides. “El marit havia marxat al despatx de matí, com tots els dies. Ella s’havia de reunir amb ell a les sis de la vesprada, però va arribar tard a la cita, ja ho veieu”. Somina s’atura una estona i encén, amb aire misteriós, una cigarreta. “Continua, continua”, fan les seues amigues. Somina torna a embastar el fil del relat: “Els membres del servei de seguretat li van barrar el pas. Un dels escortes se la va mirar de dalt a baix”. Ací intervé Eiximona: “Amb l’edat que té –ja va sent una dona madura–, hauria de canviar d’estil. Aqueixes minifaldilles tan ajustades que duu, les mitges llampants, la cabellera rossa tota estovada i els llavis pintats de roig encès donen peu... no sé... al malentès, no creieu?”. “Ja ho pots ben dir”, ratifica Jonça. Somina prossegueix: “El cap de l’escorta anuncià sorneguer, pel mòbil, que una dona molt maca assegurava ser l’esposa del president. De seguida va aparèixer ell. Va corroborar que, efectivament, era la seua esposa i se la va emportar cap a dins. Un cop al Saló Noble, ella quedà endarrerida, saludant les esposes d’altres polítics. Llavors, ell –i ara ve el millor– s’acostà al seu rogle de contertulians i va dir, amb una rialla, que no deixaven entrar la seua dona perquè, clar, l’havien confosa amb una meuca”. Eiximona i Jonça obrin uns ulls com unes taronges. “Això va dir el malparit?”, pregunten atònites. Eiximona, després d'uns breus instants de silenci, conclou: “El millor... hauria d’estar penjat!”. Rocabuix, que ha escoltat tota la conversa, s’amaga darrere del periòdic.

dimarts, 1 de gener del 2008

Banderes





Banderes de l'FNA vietnamita i dels vietcongs valencians
(llur disseny és plenament respectuós amb els colors de la senyera)

València no és Vietnam

Darrerament, el PP valencià es comporta com un veritable grup independentista. Qui ho anava a dir! Tot el partit convertit en una reedició del Viet Cong, a les ordes del president Paco “Ho Chi Minh” Camps i del seu general Vicent “Nguyen” Rambla. La lluita independentista dels populars abasta diferents fronts: el diplomàtic, el propagandístic i el militar. Els incidents diplomàtics provocats pels dos dirigents “guerrillers” (durant la seua estada al Vaticà, per exemple, o durant la visita de Ban Ki Moon, Secretari General de l’ONU, a terres valencianes) són cada cop més habituals. Ni Carod Rovira havia arribat tan lluny. Els líders valencians –o vietnamites, no sabria dir– exigeixen que se’ls tracte com a dignataris d’un estat sobirà.
Quant al front militar, els seguidors de la gavina (no sé si hauran pensat de substituir-la ja per una estrella de cinc puntes) han iniciat una veritable Ofensiva del Tet contra els marines de la general Fernández “Westmoreland” de la Vega, que ha desembarcat a la base de Da Nang (al carrer Blanqueries), amb la intenció d’emparar-se de l’Albufera –del delta del Mekong, com si diguéssem­–. La comandant en cap de les tropes invasores vol anihilar tots els guerrillers de l’FNA vietnamita que s’amaguen als arrossars. La batalla més cruenta s’ha esdevingut, però, a les terres altes centrals, concretament a la vila de Beneixida.
I pel que fa a l’activitat propagandística de Rambla i companyia, les seues dimensions són considerables. S’escampen, diàriament, milers de fulls volants amb diferents consignes: “Fora l’estrangera!”, “Ha enverinat les nostres aigües amb el factor taronja”, “Que demane perdó i se’n vaja”... La ràdio i la televisió controlades pels resistents disparen a tort i a dret llurs abrusadores proclames patriòtiques. Anuncien la victòria imminent de les forces populars sobre els invasors i els seus titelles. Ganes m’entren, d’integrar-me a les Forces Armades Populars d'Alliberament. Però clar, aquest matí he tret el cap per la finestra i he comprovat que el País no és Vietnam, que València no és Hanoi i que Xàtiva no és Saigon (encara que el cap local dels partisans populars, amo de la ciutat, actue de vegades com un autèntic guerriller leninista).