Col·locar gent forana en una circumscripció electoral, per conveniència partidista, és una pràctica més vella que la pana. Els valencians han hagut de votar caps de llista forans (cuneros, en diuen els castellans) en totes les convocatòries electorals. Els partits polítics d’àmbit estatal fan ús d’aquesta estratagema sempre que poden (a Catalunya o al País Basc, mai no ho han intentat, és clar). En temps d’UCD, per exemple, Abril Martorell, recordant que de menut estiuejava a Picassent, va encapçalar la candidatura centrista per València; Esquerra Unida arribà a presentar com a cap de llista per la circumscripció d’Alacant Cristina Almeida, oriünda de Badajoz; i ara, a les pròximes eleccions, Federico Trillo, natural de Cartagena, ocuparà de nou el primer lloc a la llista popular per la mateixa circumscripció (els alacantins estan acostumats, ja es veu, a empassar-s’ho tot). I encara podríem completar la nòmina de “paracaigudistes” de forma més minuciosa. Resulta, per tant, hipòcrita i molt exagerada la gresca alçada pel PP en saber que Maria Teresa Fernández de la Vega anava a encapçalar, el pròxim 9 de març, la llista socialista per València.
Sorprèn l’aldarull aixecat per l’empadronament de la vice-presidenta en una finca de Beneixida (al cap i a la fi, la senyora Fernández de la Vega té arrels familiars a València, a Xàtiva i a l’esmentat municipi de la Ribera). En un primer moment, els populars exigiren que la fiscalia intervingués a l’assumpte; acusaven la líder socialista d’haver comès una irregularitat. Aquestes pretensions del PP, que ha esdevingut, fa temps, una màquina d’empadronar perfectament engreixada, eren per a trencar-se de riure. Cal recordar que, poc abans de les darreres eleccions municipals, el nombre d'empadronats a pobles governats pels conservadors experimentà un creixement, si més no, exponencial: cinc persones desconegudes a casa de l'alcalde de tal lloc, deu en un baix comercial en estat de ruïna, vuit en una casa de camp abandonada... Era lògic, doncs, que, amb aquests antecedents, els populars acabaren abandonant llurs requeriments a la fiscalia.
Lluny, però, d’arraulir-se, el PP encetà una peculiar campanya d’imputacions contra la vice-presidenta del govern. Proclamà als quatre vents que la senyora Fernández de la Vega s’havia empadronat a Beneixida per a votar-se a si mateixa el dia de les eleccions. Aquesta sí que és bona! Tots els candidats de tots els partits es voten a si mateixos el dia de les eleccions. Algú ho dubta? Els populars afirmaren, més endavant, que la vice-presidenta i els seus parents s’havien beneficiat de la requalificació urbanística efectuada sobre els terrenys en què està situada la seua finca familiar, imputació que també s’hagué d’abandonar, perquè els propis denunciants “descobriren” que l’esmentada operació urbanística havia estat aprovada per una coalició municipal del PP i d’Unió Valenciana. Els animosos detractors de la candidata socialista intentaren de fer creure, llavors, que la casa on s’havia empadronat es trobava en estat de ruïna, cosa que novament resultà ser falsa. Finalment, com que se’ls exhauria tota la munició, les bel·licoses hosts del carrer Cavallers decidiren d’utilitzar l’últim cartutx que els quedava: el tema de l’aigua.
En unes declaracions a Levante-EMV, el president Camps ho deixava ben clar: “Esta señora es la persona que presidía el gobierno cuando se derogó el trasvase del Ebro y eso tenemos que recordárselo todos los días: usted viene a recoger los votos de aquellos a quienes quitó el agua”. A què obeeix aquesta obsessió dels populars valencians per la vice-presidenta del govern? A la por. Fins ara, les enquestes els vaticinaven uns resultats molt positius a les pròximes eleccions. Sembla, però, que la presència de Fernández de la Vega a la llista dels socialistes valencians podria capgirar els pronòstics. Es tracta, naturalment, de meres suposicions; mentre les urnes no donen el seu veredicte, no hi ha res decidit. Però els militants del PSPV creuen que l’estrebada electoral del seu cartell mobilitzarà de nou l’electorat d’esquerres i els votants indecisos; aspiren a recuperar els vots que van perdre a les passades eleccions municipals i autonòmiques.
Això precisament temen els populars. Si, tal com que es preveu, el resultat de la pròxima contesa electoral és molt ajustat, una davallada de les expectatives que el PP té dipositades al País Valencià posaria les coses molt difícils a Mariano Rajoy. I clar, als seus correligionaris els ha entrat la por escènica. Només així s’expliquen els seus escarafalls, els quals, ves per on, han aconseguit d’amagar la crisi i les incògnites que planen sobre el futur orgànic del PSPV. La vice-presidenta va presentar la decisió d’ocupar, a les pròximes legislatives, el primer lloc de la llista socialista per València com la conclusió d’unes converses mantingudes amb el president Rodríguez Zapatero, a qui hauria expressat la "il·lusió" de ser candidata per la seua terra. En realitat, s’ha comprovat una vegada més que el PSPV no té cap autonomia. Com ja s'ha dit en alguna ocasió, el socialisme valencià va escàs de líders carismàtics. L'elecció o el cessament dels seus secretaris generals sempre s'ha manejat des de Madrid. I la confecció de les llistes electorals, també.
(publicat a Levante-EMV, el 25/01/08)