Il·lustració de Daniel Boris
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Món. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Món. Mostrar tots els missatges
dijous, 27 d’agost del 2026
diumenge, 16 d’agost del 2026
El futur de Ceuta i Melilla
La recent entrada massiva d'immigrants a la ciutat de Ceuta ha posat d'actualitat un assumpte de què es parla intermitentment: ¿Ceuta, Melilla i les diverses places de sobirania espanyola al nord d'Àfrica, a escassa distància de les costes marroquines, són territoris colonials i, per tant, haurien de ser tornats a Marroc? Segons les enquestes, entre el 70 i el 75% dels espanyols opina que Ceuta i Melilla són tan espanyoles com Sevilla o Sòria. (L'altre 25% opina el contrari, no sap o és indiferent.) Alguns analistes polítics, que citen fonts de la cúpula militar espanyola, diuen que Ceuta i Melilla serien indefensables davant un atac bèl·lic —a hores d'ara totalment hipotètic— de les forces armades marroquines. Però també afirmen, basant-se en les mateixes fonts, que cap de les dues ciutats no podria ser defensada d'una guerra híbrida en tota regla. És a dir, que no es podria fer res contra una nova edició de la "marxa verda". Naturalment es parteix d'una premissa: un estat democràtic no podria ordenar als seus militars que obriren foc contra una multitud civil desarmada. ¿I què opine jo respecte a l'espanyolitat de Ceuta i Melilla? ¡Uf!
Tinc ben clar que ambdues van pertànyer a Castella quan no existia l'Estat espanyol. Melilla fou conquerida el 1497, en temps dels Reis Catòlics, per un capità de la host del ducat de Medina Sidonia. La ciutat s'incorporà a la Corona de Castella. Ceuta havia estat conquerida per Portugal en 1415. El regne lusità s'integrà en l'Imperi Espanyol l'any 1580. Portugal recuperaria la seua independència, però Ceuta es mantingué fidel a Felip IV. En 1668, el Tractat de Lisboa firmat entre les monarquies hispànica i portuguesa reconegué la sobirania hispànica sobre Ceuta. En aquelles èpoques, el principal sentit de posseir les places africanes era la seua utilitat per a la lluita contra la pirateria berberisca i otomana. En tot cas, ja han passat més de cinc-cents anys d'història. Anteriorment, Ceuta havia estat en mans de cartaginesos, romans, vàndals, bizantins, visigots, idríssides... Havia estat possessió del califa Abd al-Raḥmān III i de la taifa de Màlaga. Esdevingué taifa independent. Cauria en poder dels almoràvits, dels almohades, de la taifa de Múrcia, dels benimerins. L'estret de Gibraltar era un camí d'anada i tornada. ¿Existia Marroc?
Ja s'ha dit que Espanya encara no existia en el segle XV. A l'oest del Magrib es creà el sultanat wattàssida. Els seus predecessors, els benimerins, havien arribat a conquerir als cristians algunes places del sud d’Al-Andalus. El successor dels wattàssides fou el sultanat dels sadites, un llinatge que afirmava ser descendent del profeta, ço és, xerif. Creà l'Imperi Xerifià. Per al nacionalisme marroquí, aquest imperi és l'antecedent més directe de l'actual Marroc. El nacionalisme somnia amb un Gran Marroc que arribaria a Tombuctú i inclouria Mauritània, el Sàhara Occidental, una regió de Mali i una part d'Algèria. En realitat, els nacionalistes ambicionen els territoris africans que arribaren a controlar els almoràvits. Les aspiracions compten amb suport dels governs dels EUA i Israel. Seria com si l'espanyolisme ranci ambicionés recuperar les possessions europees de l'Imperi Espanyol durant els segles XV i XVI. ¡Impossible! Però la prudència aconsella no deixar caure en sac foradat els objectius nacionalistes marroquins, bé que ens puguen semblar utòpics. La reivindicació de Rabat sobre Ceuta i Melilla també es basa en l'argument geogràfic.
«Com estan al continent africà, i voltades de territori marroquí, les dues ciutats han de pertànyer a Marroc.» Igual argument utilitza qui diu que França acaba als Pirineus o EUA al Río Bravo, oblidant que aquest raonament serví per a amputar una part de Catalunya i un 55% del territori de Mèxic, per posar dos casos ben coneguts. Segons el raonament geogràfic, ¿Turquia hauria de tornar a Grècia Istanbul i l'antiga Tràcia? Les fronteres entre estats són producte dels incessants canvis provocats per mil·lennis d'història. I la realitat no és estàtica; canvia contínuament. Jo he conegut canvis al llarg de ma vida. I és ben segur que els meus néts coneixeran un mapa polític del món distint de l'actual. ¿On estaran Ceuta i Melilla? Vés a saber. Fa temps, vaig escriure una reflexió sobre Gibraltar. Preferia que continués sent britànic. Recordava que els habitants del penyal havien exercit l'autodeterminació. Crec que no s'han de produir canvis d'estatus a Ceuta i Melilla sense consultar a llurs habitants. Però tenint en compte el menyspreu alauita per la vida humana, sempre planarà l'amenaça d'impulsar una marxa verda, bé que coste centenars de vides.
Tinc ben clar que ambdues van pertànyer a Castella quan no existia l'Estat espanyol. Melilla fou conquerida el 1497, en temps dels Reis Catòlics, per un capità de la host del ducat de Medina Sidonia. La ciutat s'incorporà a la Corona de Castella. Ceuta havia estat conquerida per Portugal en 1415. El regne lusità s'integrà en l'Imperi Espanyol l'any 1580. Portugal recuperaria la seua independència, però Ceuta es mantingué fidel a Felip IV. En 1668, el Tractat de Lisboa firmat entre les monarquies hispànica i portuguesa reconegué la sobirania hispànica sobre Ceuta. En aquelles èpoques, el principal sentit de posseir les places africanes era la seua utilitat per a la lluita contra la pirateria berberisca i otomana. En tot cas, ja han passat més de cinc-cents anys d'història. Anteriorment, Ceuta havia estat en mans de cartaginesos, romans, vàndals, bizantins, visigots, idríssides... Havia estat possessió del califa Abd al-Raḥmān III i de la taifa de Màlaga. Esdevingué taifa independent. Cauria en poder dels almoràvits, dels almohades, de la taifa de Múrcia, dels benimerins. L'estret de Gibraltar era un camí d'anada i tornada. ¿Existia Marroc?
Ja s'ha dit que Espanya encara no existia en el segle XV. A l'oest del Magrib es creà el sultanat wattàssida. Els seus predecessors, els benimerins, havien arribat a conquerir als cristians algunes places del sud d’Al-Andalus. El successor dels wattàssides fou el sultanat dels sadites, un llinatge que afirmava ser descendent del profeta, ço és, xerif. Creà l'Imperi Xerifià. Per al nacionalisme marroquí, aquest imperi és l'antecedent més directe de l'actual Marroc. El nacionalisme somnia amb un Gran Marroc que arribaria a Tombuctú i inclouria Mauritània, el Sàhara Occidental, una regió de Mali i una part d'Algèria. En realitat, els nacionalistes ambicionen els territoris africans que arribaren a controlar els almoràvits. Les aspiracions compten amb suport dels governs dels EUA i Israel. Seria com si l'espanyolisme ranci ambicionés recuperar les possessions europees de l'Imperi Espanyol durant els segles XV i XVI. ¡Impossible! Però la prudència aconsella no deixar caure en sac foradat els objectius nacionalistes marroquins, bé que ens puguen semblar utòpics. La reivindicació de Rabat sobre Ceuta i Melilla també es basa en l'argument geogràfic.
«Com estan al continent africà, i voltades de territori marroquí, les dues ciutats han de pertànyer a Marroc.» Igual argument utilitza qui diu que França acaba als Pirineus o EUA al Río Bravo, oblidant que aquest raonament serví per a amputar una part de Catalunya i un 55% del territori de Mèxic, per posar dos casos ben coneguts. Segons el raonament geogràfic, ¿Turquia hauria de tornar a Grècia Istanbul i l'antiga Tràcia? Les fronteres entre estats són producte dels incessants canvis provocats per mil·lennis d'història. I la realitat no és estàtica; canvia contínuament. Jo he conegut canvis al llarg de ma vida. I és ben segur que els meus néts coneixeran un mapa polític del món distint de l'actual. ¿On estaran Ceuta i Melilla? Vés a saber. Fa temps, vaig escriure una reflexió sobre Gibraltar. Preferia que continués sent britànic. Recordava que els habitants del penyal havien exercit l'autodeterminació. Crec que no s'han de produir canvis d'estatus a Ceuta i Melilla sense consultar a llurs habitants. Però tenint en compte el menyspreu alauita per la vida humana, sempre planarà l'amenaça d'impulsar una marxa verda, bé que coste centenars de vides.
dimarts, 11 d’agost del 2026
Sefardites i katalanim
Dissabte, recordava l'èxode dels jues expulsats pels Reis Catòlics en agost de 1492. En realitat, ja hi havia hagut una primera diàspora en 1391, després dels assalts a nombrosos calls jueus. El primer atac es produí a la jueria de Sevilla. L'onada d'intransigència es contagià a la Corona d'Aragó. L'aljama de Xàtiva també fou assaltada. Els atacs van destruir molts calls i produïren una xifra elevada de morts. Molts jueus hagueren de convertir-se forçosament al cristianisme i altres, fidels a la seua fe, es dispersaren, però van romandre a terres ibèriques. Finalment, hi hagué els qui decidiren marxar de la península. Aquesta fou la primera gran diàspora. Després vindria la de 1492. Però em centraré en els desterrats de la Corona d'Aragó. Anteriorment, vaig contar com molts marxaren a Itàlia. S'establiren a Roma, Liorna, Ferrara... Posteriorment també arribarien a Roma jueus procedents de Sicília i Nàpols. (Alguns conversos, anomenats marrans de manera despectiva, també es van exiliar per a escapar de la Inquisició.) Ja vaig recordar com Alexandre VI n'acollí uns i altres. Per aquest motiu, el rei Ferran el Catòlic li deia marrà al papa.
Però altres expatriats, tant de la primera diàspora com de la segona, recalaren en terres distintes: França, països riberencs de la Mar del Nord, Imperi Otomà... Ciutats com Bruges, Amsterdam, Alger, Tunis, Salònica o Istanbul acolliren jueus procedents dels regnes de la Península Ibèrica —inclosos molts portuguesos. En Flandes, Països Baixos i Itàlia, alguns conversos van tornar a la fe dels seus pares. Paga la pena referir-se de nou a Ferrara. Arribà a tenir la segona comunitat sefardita més nombrosa d'Itàlia després de la romana. Dos antics conversos, finançats en part per Gracia Nasi —el seu nom de conversa era Beatriz de Luna—, imprimiren la primera Bíblia en castellà. A la portada de la Bíblia de Ferrara es diu que ha estat vista i examinada per l'ofici de la Inquisició. Fou una estratagema per a burlar la censura; el llibre no havia estat examinat pel Sant Ofici. Gestionaren l'edició Abraham Usque (Duarte Pinel) i Yom Tob Athias (Jerónimo Vargas). Els criptojueus ja no entenien l'hebreu, però parlaven el judeocastellà. Els calien textos sagrats en castellà, perquè en Aragó i Castella només es permetia imprimir la Bíblia en llatí.
Però altres expatriats, tant de la primera diàspora com de la segona, recalaren en terres distintes: França, països riberencs de la Mar del Nord, Imperi Otomà... Ciutats com Bruges, Amsterdam, Alger, Tunis, Salònica o Istanbul acolliren jueus procedents dels regnes de la Península Ibèrica —inclosos molts portuguesos. En Flandes, Països Baixos i Itàlia, alguns conversos van tornar a la fe dels seus pares. Paga la pena referir-se de nou a Ferrara. Arribà a tenir la segona comunitat sefardita més nombrosa d'Itàlia després de la romana. Dos antics conversos, finançats en part per Gracia Nasi —el seu nom de conversa era Beatriz de Luna—, imprimiren la primera Bíblia en castellà. A la portada de la Bíblia de Ferrara es diu que ha estat vista i examinada per l'ofici de la Inquisició. Fou una estratagema per a burlar la censura; el llibre no havia estat examinat pel Sant Ofici. Gestionaren l'edició Abraham Usque (Duarte Pinel) i Yom Tob Athias (Jerónimo Vargas). Els criptojueus ja no entenien l'hebreu, però parlaven el judeocastellà. Els calien textos sagrats en castellà, perquè en Aragó i Castella només es permetia imprimir la Bíblia en llatí.
De la Bíblia de Ferrara es féu una sola edició; Abraham Usque hagué de lliurar els tipus amb què havia imprès el text. A partir de llavors, sols tindria autorització per a imprimir textos hebreus. Però la primera Bíblia en castellà es tornaria a reimprimir vàries vegades en Amsterdam. I això ens recorda que en aquesta ciutat també hi havia una comunitat sefardita tan important como la de Ferrara. En la meua última columna per a Levante-EMV, vaig explicar que els jueus catalans, valencians i balears expulsats de la pell de brau en 1492 eren poquíssims. Parlaven el català medieval quan marxaren de casa. El judeocatalà de les comunitats katalanim es transmeté i es conservà durant un temps. Estan documentats alguns cognoms dels judeocatalans de Roma: Catalano, Valensi, Maiorca, Gerondi, Demestre, Bargeloni... Però diferents factors provocaren la pèrdua del judeocatalà a la darreria del segle XVI. En 1555, el papa Pau IV havia decretat la concentració de totes les jueries de Roma. En altres països s'imitaria la mesura. Els matrimonis amb els sefardites (el grup demogràficament dominant) acabaren definitivament amb el català.
El mateix s'esdevingué a Flandes i els Països Baixos a partir de la segona meitat del segle XVI. Les relacions i el mestissatge amb sefardites castellans, gallecs i bascos motivaren el ràpid procés de desaparició del judeocatalà. Les comunitats d'exiliats establertes principalment a Bruges, Gant, Anvers i Amsterdam van crear una koiné sobre la base de la llengua judeocastellana (el ladino), amb aportacions del català i el galaicoportuguès. Entre els personatges famosos que van arribar en aquestes terres cal destacar Joan Lluís Vives, l'humanista convers valencià que, fugint de la Inquisició, s'exilià a Bruges, i el filòsof jueu d'origen portuguès Baruch Spinoza. El judeocatalà també desapareixeria de la jueria de Salònica. En aquesta ciutat portuària, en mans de l'Imperi Otomà, els jueus estaven dividits en diverses comunitats, segons el seus orígens. Cadascuna habitava en un barri. Els katalanim s'establiren el 1492 en una comunitat catalana ja preexistent. Estan documentats cognoms habituals de la jueria: Albó, Almosnino, Català, Estruch, Girona, Miró o Vidal. Però el judeocatalà tampoc no aconseguí de sobreviure més enllà del segle XVI.
S'ha de tenir present que més de la meitat de la població de Salònica arribaria a ser jueva. Hi vivien jueus de moltes procedències. El mestissatge fou intens. Aquella vida jueva desaparegué a causa de l'holocaust perpetrat pels nazis. Però feia molt de temps que ja no quedava enlloc cap parlant de judeocatalà. Ens queden, això sí, vestigis, sobretot textos sagrats. Es conserven, per exemple, quatre hagadàs, reculls de passatges bíblics, himnes i càntics que componen el ritus litúrgic popular dels dos primers dies de la pasqua jueva. Les quatre van viatjar a l'exili. Ara estan en museus europeus (una es conserva al monestir de Poblet). En sinagogues katalanim de Salònica, Istanbul i Esmirna s'oficiava la litúrgia segons el Majzor le-núsaj Bartselona minhag Catalunya, del qual es van fer vàries reimpressions. Els rabins que dirigien els oficis eren d’origen català, valencià, mallorquí i aragonès inclús quan el judeocatalà ja no es parlava. També en Algèria es conserven petjades de ritus dels katalanim. En fi, es pot concloure amb un breu fragment de la Bíblia de Ferrara: …e andubieron tras de la nada i fueron a nadear y nadearon (Jeremies 2:5).
El mateix s'esdevingué a Flandes i els Països Baixos a partir de la segona meitat del segle XVI. Les relacions i el mestissatge amb sefardites castellans, gallecs i bascos motivaren el ràpid procés de desaparició del judeocatalà. Les comunitats d'exiliats establertes principalment a Bruges, Gant, Anvers i Amsterdam van crear una koiné sobre la base de la llengua judeocastellana (el ladino), amb aportacions del català i el galaicoportuguès. Entre els personatges famosos que van arribar en aquestes terres cal destacar Joan Lluís Vives, l'humanista convers valencià que, fugint de la Inquisició, s'exilià a Bruges, i el filòsof jueu d'origen portuguès Baruch Spinoza. El judeocatalà també desapareixeria de la jueria de Salònica. En aquesta ciutat portuària, en mans de l'Imperi Otomà, els jueus estaven dividits en diverses comunitats, segons el seus orígens. Cadascuna habitava en un barri. Els katalanim s'establiren el 1492 en una comunitat catalana ja preexistent. Estan documentats cognoms habituals de la jueria: Albó, Almosnino, Català, Estruch, Girona, Miró o Vidal. Però el judeocatalà tampoc no aconseguí de sobreviure més enllà del segle XVI.
S'ha de tenir present que més de la meitat de la població de Salònica arribaria a ser jueva. Hi vivien jueus de moltes procedències. El mestissatge fou intens. Aquella vida jueva desaparegué a causa de l'holocaust perpetrat pels nazis. Però feia molt de temps que ja no quedava enlloc cap parlant de judeocatalà. Ens queden, això sí, vestigis, sobretot textos sagrats. Es conserven, per exemple, quatre hagadàs, reculls de passatges bíblics, himnes i càntics que componen el ritus litúrgic popular dels dos primers dies de la pasqua jueva. Les quatre van viatjar a l'exili. Ara estan en museus europeus (una es conserva al monestir de Poblet). En sinagogues katalanim de Salònica, Istanbul i Esmirna s'oficiava la litúrgia segons el Majzor le-núsaj Bartselona minhag Catalunya, del qual es van fer vàries reimpressions. Els rabins que dirigien els oficis eren d’origen català, valencià, mallorquí i aragonès inclús quan el judeocatalà ja no es parlava. També en Algèria es conserven petjades de ritus dels katalanim. En fi, es pot concloure amb un breu fragment de la Bíblia de Ferrara: …e andubieron tras de la nada i fueron a nadear y nadearon (Jeremies 2:5).
dimecres, 29 de juliol del 2026
Una mirada a l'Argentina
Un cop acabat el mundial de futbol, les xarxes socials i alguns mitjans han ficat Argentina en la diana. Abans de començar aquesta reflexió, imaginava que algú —la moderadora de la tertúlia matinal de la televisió comarcal, per exemple— em deia: «Intenta ser molt breu. ¿Què opines d'Argentina?» ¡Uf! Impossible contestar amb poques paraules. Hem de començar pel principi. ¿Què és un país, Argentina en aquest cas? És la suma d'elements diversos: territori, flora, fauna, habitants, una determinada estratificació social, una manera d'organitzar-se políticament, una cultura i les seues produccions... Òbviament, alguns d'aquests components em poden agradar més que altres. En 2020, abans de l'estat d'alarma per la pandèmia de covid, vaig viatjar al país austral. En guarde un record magnífic. És evident que tres setmanes no són prou per a conèixer un país en profunditat. Però hi ha formes alternatives —a més del viatge— per a fer-se'n una bona idea. Els territoris són espectaculars. Vaig conèixer les cascades d'Iguaçú, zones de la Patagònia (la península Valdés, el parc nacional Los Glaciares, Tierra de Fuego...), el Riu de la Plata...
Quant a paisatge, Argentina impressiona. Aquell viatge figura entre els millors que jo he fet per a gaudir de la natura. ¿I què podem dir de les gents del país? Doncs el mateix que es pot dir dels habitants de Rússia, les Espanyes o els EUA. A tot arreu hi ha gent bona, regular i dolenta. Sé per experiència que països demonitzats pels occidentals —Iran, posem per cas— estan habitats per gent amable i hospitalària. El nacionalisme de l'estat nació està generalitzat en l'Argentina, però també en molts altres estats: Turquia, Espanya, Rússia, EUA, França... Avui, l'extrema dreta campa pertot arreu. Açò no és motiu per a senyalar els argentins. L'estratificació social del país austral és injusta; els ingressos d'un 75% de les llars estan per sota dels 2.500.000 pesos al mes (1.500 euros). El 50% no arriba al 1.800.000. La classe mitjana està en caiguda lliure. En moltes llars els diners no arriben per a totes les despeses (lloguer, equipament, salut, educació). Tenir treball no elimina el risc de pobresa. El nombre de gent sense sostre ha augmentat molt. En 2020, ja vaig quedar esgarrifat a Buenos Aires quan vaig veure la dimensió del problema.
Vora el 50% del treball és informal i està remunerat amb salaris —750.000 pesos o menys— que no permeten eixir de la penúria. La precarietat és brutal. Durant dècades, ni el peronisme, una cosa ben estranya i difícil d'entendre, ni la socialdemocràcia, ni la dreta han estat capaços de solucionar els problemes. (Molts encara recordaran l'episodi del corralito.) ¿Que els argentins han tingut dictadures? Nosaltres també. De fet, ells van jutjar i condemnar els militars dictadors. Nosaltres, no. En fi, si exceptuem la peculiaritat del peronisme —que pot ser tant de dretes com d'esquerres—, la manera de votar dels argentins no és molt distinta de la nostra. Ara li toca el torn a l'extrema dreta. El passat d'Argentina té llums i ombres. Aquests dies s'ha dit que els argentins són racistes, perquè la selecció nacional de futbol no té cap jugador negre. ¿Què n'hi ha de cert? L'assumpte és complicat. Segons els censos oficials, només el 2'9% de la població és descendent, en tot o en part, dels pobles originaris indígenes. Quant als negres, són el 0'66% de la població total argentina. La majoria és, per tant, blanca, però amb alguns matisos importants.
Certament, molts descendents d'africans van morir a causa de malalties o com "carn de canó" en les guerres d'independència. Però també és cert que tant ells com els indígenes foren sotmesos a un procés d'emblanquinament i absorció. Avui, argentins que passen per blancs ignoren que part de la seua herència genètica és ameríndia o africana. El dialecte del castellà parlat en Argentina conserva paraules africanes: quilombo, candombe, milonga, marimba, tango, mucama... I sí, hi ha racisme a l'Argentina, segons afirmen les seues víctimes, però també n'hi ha a les Espanyes. La història del país austral compta amb un episodi de genocidi. Al final del segle XIX, els governs de Xile i Argentina van fer concessions d'extenses hisendes —estancias— en la Terra del Foc. Hi arribaren ramaders espanyols, xilens, alemanys, argentins, britànics... També hi arribaren missioners catòlics i anglicans, cercadors d'or —com el romanès Julius Popper, un criminal—, i caçadors d'indígenes com Alexander McLennan, Alexander A. Cameron, Samuel Hyslop, John McRae... S'oferien diners per cada indígena assassinat (calia ensenyar els genitals, una orella...).
Els qui es van recloure a les missions van morir a causa de malalties contra les quals no tenien defenses. Ètnies com els ona o els yamana van ser pràcticament exterminades. A hores d'ara s'intenta recuperar la seua memòria. L'enorme quantitat d'immigrants —principalment italians i espanyols, però també d'altres països europeus, i jueus i àrabs— arribats a l'Argentina entre la darreria del segle XIX i el començament del XX se sumà a la població autòctona criolla d'origen espanyol. Conclusió: quan hom visita l'Argentina té la impressió d'estar en un país "europeu". Passejar pel centre de Buenos Aires és com camejar per les eixamples de València o Barcelona. Hi sovintegen els edificis eclèctics, art-decó, historicistes, modernistes... Jo estava allotjat en un hotel del carrer Corrientes, ben a prop de l'Obelisc. En una passejada cap a Plaza de Mayo em vaig trobar amb una concorreguda manifestació de jubilats que protestaven per les pensions de misèria. Vaig traure el mòbil per a fer unes fotos. Uns manifestants, que no degueren notar que jo era turista, em mormolaren: ¡Compañero, unite a la manifestación! Sensació d'estar a casa.
Quant a paisatge, Argentina impressiona. Aquell viatge figura entre els millors que jo he fet per a gaudir de la natura. ¿I què podem dir de les gents del país? Doncs el mateix que es pot dir dels habitants de Rússia, les Espanyes o els EUA. A tot arreu hi ha gent bona, regular i dolenta. Sé per experiència que països demonitzats pels occidentals —Iran, posem per cas— estan habitats per gent amable i hospitalària. El nacionalisme de l'estat nació està generalitzat en l'Argentina, però també en molts altres estats: Turquia, Espanya, Rússia, EUA, França... Avui, l'extrema dreta campa pertot arreu. Açò no és motiu per a senyalar els argentins. L'estratificació social del país austral és injusta; els ingressos d'un 75% de les llars estan per sota dels 2.500.000 pesos al mes (1.500 euros). El 50% no arriba al 1.800.000. La classe mitjana està en caiguda lliure. En moltes llars els diners no arriben per a totes les despeses (lloguer, equipament, salut, educació). Tenir treball no elimina el risc de pobresa. El nombre de gent sense sostre ha augmentat molt. En 2020, ja vaig quedar esgarrifat a Buenos Aires quan vaig veure la dimensió del problema.
Vora el 50% del treball és informal i està remunerat amb salaris —750.000 pesos o menys— que no permeten eixir de la penúria. La precarietat és brutal. Durant dècades, ni el peronisme, una cosa ben estranya i difícil d'entendre, ni la socialdemocràcia, ni la dreta han estat capaços de solucionar els problemes. (Molts encara recordaran l'episodi del corralito.) ¿Que els argentins han tingut dictadures? Nosaltres també. De fet, ells van jutjar i condemnar els militars dictadors. Nosaltres, no. En fi, si exceptuem la peculiaritat del peronisme —que pot ser tant de dretes com d'esquerres—, la manera de votar dels argentins no és molt distinta de la nostra. Ara li toca el torn a l'extrema dreta. El passat d'Argentina té llums i ombres. Aquests dies s'ha dit que els argentins són racistes, perquè la selecció nacional de futbol no té cap jugador negre. ¿Què n'hi ha de cert? L'assumpte és complicat. Segons els censos oficials, només el 2'9% de la població és descendent, en tot o en part, dels pobles originaris indígenes. Quant als negres, són el 0'66% de la població total argentina. La majoria és, per tant, blanca, però amb alguns matisos importants.
Certament, molts descendents d'africans van morir a causa de malalties o com "carn de canó" en les guerres d'independència. Però també és cert que tant ells com els indígenes foren sotmesos a un procés d'emblanquinament i absorció. Avui, argentins que passen per blancs ignoren que part de la seua herència genètica és ameríndia o africana. El dialecte del castellà parlat en Argentina conserva paraules africanes: quilombo, candombe, milonga, marimba, tango, mucama... I sí, hi ha racisme a l'Argentina, segons afirmen les seues víctimes, però també n'hi ha a les Espanyes. La història del país austral compta amb un episodi de genocidi. Al final del segle XIX, els governs de Xile i Argentina van fer concessions d'extenses hisendes —estancias— en la Terra del Foc. Hi arribaren ramaders espanyols, xilens, alemanys, argentins, britànics... També hi arribaren missioners catòlics i anglicans, cercadors d'or —com el romanès Julius Popper, un criminal—, i caçadors d'indígenes com Alexander McLennan, Alexander A. Cameron, Samuel Hyslop, John McRae... S'oferien diners per cada indígena assassinat (calia ensenyar els genitals, una orella...).
Els qui es van recloure a les missions van morir a causa de malalties contra les quals no tenien defenses. Ètnies com els ona o els yamana van ser pràcticament exterminades. A hores d'ara s'intenta recuperar la seua memòria. L'enorme quantitat d'immigrants —principalment italians i espanyols, però també d'altres països europeus, i jueus i àrabs— arribats a l'Argentina entre la darreria del segle XIX i el començament del XX se sumà a la població autòctona criolla d'origen espanyol. Conclusió: quan hom visita l'Argentina té la impressió d'estar en un país "europeu". Passejar pel centre de Buenos Aires és com camejar per les eixamples de València o Barcelona. Hi sovintegen els edificis eclèctics, art-decó, historicistes, modernistes... Jo estava allotjat en un hotel del carrer Corrientes, ben a prop de l'Obelisc. En una passejada cap a Plaza de Mayo em vaig trobar amb una concorreguda manifestació de jubilats que protestaven per les pensions de misèria. Vaig traure el mòbil per a fer unes fotos. Uns manifestants, que no degueren notar que jo era turista, em mormolaren: ¡Compañero, unite a la manifestación! Sensació d'estar a casa.
dimecres, 27 de maig del 2026
Zapatero, peça del puzle
Les teories de la conspiració tenen molts seguidors. Algunes d'elles són prou estrambòtiques. A les xarxes socials, per exemple, alguna gent sosté que els chemtrails, els solcs blancs que es veuen sovint al cel, estan formats per substàncies químiques que deixen anar els avions i que provoquen diversos efectes perjudicials per a la salut o per a modificar el clima. Les teories més surrealistes són, però, les relacionades amb les vacunes. Hi ha qui diu que ens inoculen junt amb la vacuna un micro-xip per a tenir-nos ben controlats. Altres afirmen que la vacuna ens canvia l'ADN. Ara bé, que existisquen moltes falòrnies sobre preteses conspiracions no vol dir que no existisquen les conspiracions de veritat. Aquestes no són necessàriament secretes. Ara mateix, es desenvolupa una conjura dels poders globals per a eliminar la democràcia i substituir-la per un vell totalitarisme de nou encuny. L'epicentre està a Washington, però els tentacles s'estenen per tot el món. S'ha d'estar cec per a no adonar-se'n. Es pot pensar que accions desenvolupades per l'esquerra d'un país petit o mitjà passen desapercebudes per al "gran germà". ¡Cras error!
Amb independència dels seus possibles negocis poc edificants, José Luis Rodríguez Zapatero ha tocat sovint el nas als poders globals. En 2003, abans de ser president, no es posà dempeus al pas de la bandera dels EUA durant una desfilada militar, com a signe de protesta per la guerra d'Iraq. Només ser elegit president, prengué una primera decisió: retirar les tropes espanyoles d'aquella guerra, cosa que deteriorà les relacions d'Espanya amb els EUA. Un cop apartat de la primera línia política, ha exercit durant més d'una dècada tasques de mediació a Veneçuela entre els governs chavistes i la seua oposició. A parer de la dreta, s'ha dedicat en realitat a blanquejar una dictadura i a fer negocis amb les autoritats del país hispanoamericà. El gran germà ha anat prenent bona nota d'aquestes activitats. No sé si Rodríguez Zapatero n'haurà estat conscient. Ficar cullerada al pati del darrere dels EUA pot tenir conseqüències. ¿Ingenuïtat, inconsciència? D'altra banda, Pedro Sánchez també ha tocat els nassos a Trump. El president espanyol fou el primer a condemnar el genocidi en Gaza. També fou el primer a desvincular-se de l'atac a Iran.
Paral·lelament, Sánchez s'havia negat a seguir les directrius de Washington quant a augmentar al 5% del PIB les despeses militars. Trump ja ha amenaçat sovint amb l'expulsió d'Espanya de l'OTAN. El cap dels EUA, que vol debilitar la Unió Europea, desitjaria que l'extrema dreta conquerís tots els governs del nostre continent. Donald Trump detesta particularment el govern espanyol. A Washington, volen ajudar el PP i Vox. Tornem al principi. Si l'operació en marxa contra el govern no és una conjura, se li assembla molt. Enderrocar el govern continua sent una prioritat. Però el segon objectiu de la comjura és que l'esquerra no torne a aconseguir la majoria parlamentària a les pròximes eleccions generals. Hi ha dos fronts, l'intern i l'extern. A l'intern, tota munició és poca. Participen a la conspiració part —la més determinant— de la judicatura, els cossos de seguretat, els mitjans de comunicació de la dreta, xarxes, grups d'"esquadristes"... El lawfare s'ha de mirar en conjunt; episodis aïllats, com el d'Ábalos, poden dur a confusió. Per a precipitar la caiguda de Sánchez, han estat atacats la seua esposa, el germà, el fiscal general de l'Estat...
Amb independència dels seus possibles negocis poc edificants, José Luis Rodríguez Zapatero ha tocat sovint el nas als poders globals. En 2003, abans de ser president, no es posà dempeus al pas de la bandera dels EUA durant una desfilada militar, com a signe de protesta per la guerra d'Iraq. Només ser elegit president, prengué una primera decisió: retirar les tropes espanyoles d'aquella guerra, cosa que deteriorà les relacions d'Espanya amb els EUA. Un cop apartat de la primera línia política, ha exercit durant més d'una dècada tasques de mediació a Veneçuela entre els governs chavistes i la seua oposició. A parer de la dreta, s'ha dedicat en realitat a blanquejar una dictadura i a fer negocis amb les autoritats del país hispanoamericà. El gran germà ha anat prenent bona nota d'aquestes activitats. No sé si Rodríguez Zapatero n'haurà estat conscient. Ficar cullerada al pati del darrere dels EUA pot tenir conseqüències. ¿Ingenuïtat, inconsciència? D'altra banda, Pedro Sánchez també ha tocat els nassos a Trump. El president espanyol fou el primer a condemnar el genocidi en Gaza. També fou el primer a desvincular-se de l'atac a Iran.
Paral·lelament, Sánchez s'havia negat a seguir les directrius de Washington quant a augmentar al 5% del PIB les despeses militars. Trump ja ha amenaçat sovint amb l'expulsió d'Espanya de l'OTAN. El cap dels EUA, que vol debilitar la Unió Europea, desitjaria que l'extrema dreta conquerís tots els governs del nostre continent. Donald Trump detesta particularment el govern espanyol. A Washington, volen ajudar el PP i Vox. Tornem al principi. Si l'operació en marxa contra el govern no és una conjura, se li assembla molt. Enderrocar el govern continua sent una prioritat. Però el segon objectiu de la comjura és que l'esquerra no torne a aconseguir la majoria parlamentària a les pròximes eleccions generals. Hi ha dos fronts, l'intern i l'extern. A l'intern, tota munició és poca. Participen a la conspiració part —la més determinant— de la judicatura, els cossos de seguretat, els mitjans de comunicació de la dreta, xarxes, grups d'"esquadristes"... El lawfare s'ha de mirar en conjunt; episodis aïllats, com el d'Ábalos, poden dur a confusió. Per a precipitar la caiguda de Sánchez, han estat atacats la seua esposa, el germà, el fiscal general de l'Estat...
Il·lustració de Luis Grañena
I Rodríguez Zapatero és altra peça del puzle. Segons alguns analistes polítics, la participació de l'expresident en la campanya de les anteriors eleccions generals fou determinant per a impedir la majoria absoluta de PP i Vox. Per tant, cal desactivar ZP. I ací entra el front extern. Des del govern de Trump s'ha vist el moment oportú d'ajustar comptes amb Rodríguez Zapatero i Pedro Sánchez. El Departament de Seguretat Nacional d'EUA (DHS) col·labora en la caça de Rodríguez Zapatero. Una agència del DHS ha enviat documents a la Brigada Central d'Investigació de Blanqueig de Capitals i Anticorrupció de la Policia Nacional, especialitzada en delictes financers. Aquests documents s'han incorporat a la investigació que duu l'Audiència Nacional sobre el rescat de 53 milions d'euros concedit a Plus Ultra. Atès el precedent del fiscal general, no es pot descartar una futura sentència condemnatòria a ZP. En qualsevol cas, l'objectiu del poder està aconseguit; l'expresident ja no participarà en més campanyes electorals. I el desgast del govern és galopant. No crec que les vacunes canvien l'ADN, però que el lawfare canviarà el govern és ja quasi segur.
dimarts, 17 de març del 2026
Suposicions
En ser assassinat Ali Khamenei, la cúpula del règim iranià designà un triumvirat que havia d'assumir provisionalment les funcions de lideratge de l'aiatol·là desaparegut fins al nomenament del nou líder suprem de la República Islàmica. El triumvirat estava format pel president moderat Masud Pezeshkián, el cap ultraconservador del poder judicial Gholamhossein Mohseni Ejei i el clergue Alireza Arifi. Però cal pensar que hi havia un quart home fort, Ali Larijani, secretari del Consell Suprem de Seguretat Nacional —que ja podria estar mort. Durant uns dies governà una tetrarquia. Finalment, fou elegit successor de l'aiatol·là assassinat el seu fill Mojtaba Khamenei, la qual cosa empipà Trump i Netanyahu. Es fan moltes suposicions sobre Mojtaba. S'ha dit que no apareix en públic perquè ha mort. També corre el rumor que està hospitalitzat a Moscou, perquè fou ferit greument durant l'atac que matà son pare. Però podria haver-hi una explicació més simple: no apareix en públic per a evitar que el detecten. Els EUA han posat preu al seu cap —deu milions de dòlars— i Netanyahu diu que Israel eliminarà Mojtaba com va eliminar son pare.
En qualsevol cas, ja posats a fer suposicions, imaginem que Mojtaba Khamenei està realment mort. El seu nomenament com a líder suprem hauria estat una jugada mestra per dos o tres bones raons: Tehrân hauria enganyat tothom amb una maniobra de distracció; seguiria manant a l'ombra un grup, dividit entre moderats i radicals, cosa que explicaria algunes declaracions contradictòries dels seus membres; la designació de Mojtaba —en realitat una bonica enza per a enganyar— cercaria tocar els nassos a Trump, que aspirava a col·locar un titella com en Veneçuela. Inclús si Mojtaba estigués greument ferit, la cúpula del règim iranià, més complexa del que se sol dir, demostraria que manté el control de la situació, que descarta la rendició, que aposta per una llarga guerra de desgast i que intentarà tocar la moral dels països aliats dels EUA a la zona, provocant de pas una crisi econòmica global. Gent més radical que Ali Khamenei portaria ara el timó. Una de les primeres decisions de la tetrarquia podria haver estat la de completar el procés de fabricació de l'arma nuclear que Iran no tenia fins ara. ¡Males notícies per a Trump i per a Netanyahu!
En qualsevol cas, ja posats a fer suposicions, imaginem que Mojtaba Khamenei està realment mort. El seu nomenament com a líder suprem hauria estat una jugada mestra per dos o tres bones raons: Tehrân hauria enganyat tothom amb una maniobra de distracció; seguiria manant a l'ombra un grup, dividit entre moderats i radicals, cosa que explicaria algunes declaracions contradictòries dels seus membres; la designació de Mojtaba —en realitat una bonica enza per a enganyar— cercaria tocar els nassos a Trump, que aspirava a col·locar un titella com en Veneçuela. Inclús si Mojtaba estigués greument ferit, la cúpula del règim iranià, més complexa del que se sol dir, demostraria que manté el control de la situació, que descarta la rendició, que aposta per una llarga guerra de desgast i que intentarà tocar la moral dels països aliats dels EUA a la zona, provocant de pas una crisi econòmica global. Gent més radical que Ali Khamenei portaria ara el timó. Una de les primeres decisions de la tetrarquia podria haver estat la de completar el procés de fabricació de l'arma nuclear que Iran no tenia fins ara. ¡Males notícies per a Trump i per a Netanyahu!
Vinyeta de Hanif Bahari
També es demostraria que el sistema de govern de la República Islàmica no és una dictadura unipersonal com repeteixen contínuament els polítics i els mitjans de comunicació occidentals. Però tornem al principi. Potser el nou líder suprem d'Iran simplement s'amaga per precaució, bé que exerceix plenament el seu lideratge polític i religiós i les seues funcions. Llavors, Trump i Netanyahu tindrien enfront un home més ultra que el seu antecessor i que ha vist com els EUA i Israel han assassinat el seu pare, la seua mare, la seua esposa, la seua germana, el seu cunyat i una neboda molt petita. ¿Algú esperarà esperit conciliador d'una persona així? Ja es veu que es poden fer múltiples suposicions. Ara bé, siga quina siga la més plausible —tant si Mojtaba està mort com si està viu i en funcions—, el règim dels aiatol·làs no mostra símptomes de col·lapse. No s'ha ensorrat com esperaven EUA i Israel. Al final, l'agressió a Iran només haurà aconseguit que l'establishment del país es replegue sobre si mateix i es torne més fonamentalista. La guerra il·legal allunya les perspectives democràtiques. Les dones continuaran pagant els plats trencats.
dilluns, 2 de març del 2026
dijous, 22 de gener del 2026
Un nou món sense regles
Ja es pot dir sense embuts que el món dissenyat al final de la Segona Guerra Mundial acaba de passar a la història. Caminem cap a uns escenaris distints que no auguren res de bo. El president dels EUA, un personatge narcisista, egòlatra, megalòman i amb una set insaciable de poder i de riquesa, ja no es pren ni la molèstia de dissimular. Li sobren els organismes internacionals, que ha decidit d'abandonar. Passa olímpicament de l'Organització de les Nacions Unides. Creu que l'OTAN és una eina propietat exclusivament dels EUA que han de finançar, això sí, els altres socis. Els seus predecessors intentaven almenys salvar les aparences. George Bush, posem per cas, intentà que diversos països donaren suport a la invasió d'Iraq. Donald Trump menysprea els britànics i els socis de la Unió Europea. Encara més, percep la UE com una adversària que cal desactivar i controlar. ¿Com? Donant suport a l'extrema dreta feixista i sembrant-hi la desunió. I Europa no acaba de tenir una reacció contundent. Trump es burla dels dèbils. Només respecta aquells que li planten cara. Fins ara, però, els dirigents europeus no surten dels draps calents.
Després de l'agressió a Veneçuela, uns periodistes van preguntar a Trump pel dret internacional. «Només hi ha una limitació: la meua pròpia moral, la meua pròpia raó. Això és l'única cosa que pot aturar-me. No necessite el dret internacional», va contestar. Evidentment, el seu missatge és clar: «Faré el que em done la gana.» Cal perspectiva per a comprendre els fenòmens històrics en tota la seua complexitat. A mesura que passe el temps, s'aniran coneixent molts detalls de l'atac al país sud-americà. Però ja tenim algunes certituds. Els nord-americans havien intentat derrocar el règim bolivarià de moltes i diverses maneres ja des de l'època d'Obama. El principal instrument que s'havia fet servir és el bloqueig econòmic, el qual, junt amb la corrupció i la mala gestió del chavisme, ha sumit molts veneçolans en la pobresa. Però cap dels intents —inclosa l'operació per a col·locar com a president el també corrupte Juan Guaidó— no havia donat fruits. Trump ha acudit a l'acció directa. ¿El dret internacional? ¡I un be negre amb potes rosses! Ell és dels qui prenen una cosa quan la volen —com feia amb les xiquetes que li mostrava Jeffrey Epstein.
Està per veure's si aconseguirà el seu propòsit de carregar-se la ja dèbil democràcia dels EUA. En novembre hi ha eleccions de meitat de mandat. El Partit Republicà podria perdre la majoria absoluta en una o les dues cambres. De fet, ja hi ha alguns congressistes i senadors republicans nerviosos a causa dels deliris de Trump. Durant la crisi veneçolana, no se li ha sentit a dir la paraula democràcia. ¿Té cap interès a promoure les llibertats i la democràcia en Veneçuela? La democràcia es basa en l'imperi de la llei, però Trump, els seus col·laboradors més estrets i els oligarques tecnològics que els donen suport —Pheter Thiel, per exemple— perceben l'imperi de la llei con un destorb per als seus plans de poder absolut. Menyspreen la gent corrent. Thiel, multimilionari de Silicon Valley, és un nazi seguidor de la il·lustració fosca, ideologia d'extrema dreta que vol tornar a l'absolutisme monàrquic del segle XVIII. Per això, Trump no té cap interès a eliminar l'estructura de poder dels chavistes. Mentre li siguen útils, permetrà que continuen als seus llocs. Corina Machado i els seus seguidors s'han quedat amb un pam de nas.
Els serveis secrets nord-americans van traure Corina de Veneçuela en saber-se que li havien concedit el Premi Nobel de la Pau. Pot semblar que l'operació perseguia l'objectiu que la líder opositora estigués present a Oslo durant la cerimònia de lliurament —de tota manera, hi arribà tard. Avui, cap sospitar que calia allunyar-la del seu país, perquè no interferís als plans prevists per Trump i Marco Rubio. Ara, l'amenaça plana sobre Europa. Alguns portaveus de l'esquerra diuen que caldria sortir de l'OTAN i dir als nord-americans que se'n vagen de les bases militars que tenen en Espanya. La idea és bonica, però topa amb dues dificultats. Una és d'índole política; no crec que el PSOE vulga prendre la decisió. (Del PP i Vox, no cal ni parlar-ne.) L'altra dificultat és major. Espanya ha esdevingut un virregnat dels EUA. Només a la base de Rota, tenen més poder destructiu que totes les forces armades espanyoles juntes. Si el govern de Washington es negués a abandonar Rota i Morón, ¿qui seria el valent que els obligués a marxar? D'altra banda, sense defensa europea solidària, ¿com se'n sortiria Espanya en els nous escenaris internacionals?
Després de l'agressió a Veneçuela, uns periodistes van preguntar a Trump pel dret internacional. «Només hi ha una limitació: la meua pròpia moral, la meua pròpia raó. Això és l'única cosa que pot aturar-me. No necessite el dret internacional», va contestar. Evidentment, el seu missatge és clar: «Faré el que em done la gana.» Cal perspectiva per a comprendre els fenòmens històrics en tota la seua complexitat. A mesura que passe el temps, s'aniran coneixent molts detalls de l'atac al país sud-americà. Però ja tenim algunes certituds. Els nord-americans havien intentat derrocar el règim bolivarià de moltes i diverses maneres ja des de l'època d'Obama. El principal instrument que s'havia fet servir és el bloqueig econòmic, el qual, junt amb la corrupció i la mala gestió del chavisme, ha sumit molts veneçolans en la pobresa. Però cap dels intents —inclosa l'operació per a col·locar com a president el també corrupte Juan Guaidó— no havia donat fruits. Trump ha acudit a l'acció directa. ¿El dret internacional? ¡I un be negre amb potes rosses! Ell és dels qui prenen una cosa quan la volen —com feia amb les xiquetes que li mostrava Jeffrey Epstein.
Està per veure's si aconseguirà el seu propòsit de carregar-se la ja dèbil democràcia dels EUA. En novembre hi ha eleccions de meitat de mandat. El Partit Republicà podria perdre la majoria absoluta en una o les dues cambres. De fet, ja hi ha alguns congressistes i senadors republicans nerviosos a causa dels deliris de Trump. Durant la crisi veneçolana, no se li ha sentit a dir la paraula democràcia. ¿Té cap interès a promoure les llibertats i la democràcia en Veneçuela? La democràcia es basa en l'imperi de la llei, però Trump, els seus col·laboradors més estrets i els oligarques tecnològics que els donen suport —Pheter Thiel, per exemple— perceben l'imperi de la llei con un destorb per als seus plans de poder absolut. Menyspreen la gent corrent. Thiel, multimilionari de Silicon Valley, és un nazi seguidor de la il·lustració fosca, ideologia d'extrema dreta que vol tornar a l'absolutisme monàrquic del segle XVIII. Per això, Trump no té cap interès a eliminar l'estructura de poder dels chavistes. Mentre li siguen útils, permetrà que continuen als seus llocs. Corina Machado i els seus seguidors s'han quedat amb un pam de nas.
Els serveis secrets nord-americans van traure Corina de Veneçuela en saber-se que li havien concedit el Premi Nobel de la Pau. Pot semblar que l'operació perseguia l'objectiu que la líder opositora estigués present a Oslo durant la cerimònia de lliurament —de tota manera, hi arribà tard. Avui, cap sospitar que calia allunyar-la del seu país, perquè no interferís als plans prevists per Trump i Marco Rubio. Ara, l'amenaça plana sobre Europa. Alguns portaveus de l'esquerra diuen que caldria sortir de l'OTAN i dir als nord-americans que se'n vagen de les bases militars que tenen en Espanya. La idea és bonica, però topa amb dues dificultats. Una és d'índole política; no crec que el PSOE vulga prendre la decisió. (Del PP i Vox, no cal ni parlar-ne.) L'altra dificultat és major. Espanya ha esdevingut un virregnat dels EUA. Només a la base de Rota, tenen més poder destructiu que totes les forces armades espanyoles juntes. Si el govern de Washington es negués a abandonar Rota i Morón, ¿qui seria el valent que els obligués a marxar? D'altra banda, sense defensa europea solidària, ¿com se'n sortiria Espanya en els nous escenaris internacionals?
dissabte, 10 de gener del 2026
Ecos del Carib a Xàtiva
Corrien els anys 50, temps de dictadura. L'apotecari i ella festejaven. Com la carn és dèbil, ell es deixà argollar per altra que s'havia ficat pel mig, filla d'un metge. La núvia traïda restà amb un pam de nas. La nova amant estava prenyada. Calia casar-se. Les noces s'anaven a celebrar a la Seu. L'enganyada i els seus germans s'hi van presentar per a demanar explicacions al traïdor. El metge, amb bons contactes en el règim franquista, avisà la guàrdia civil. ¡Bonic desori es muntà a la col·legiata! Finalment, se celebrà la boda. La despagada aviat trobà altre nuvi. Es casaren i tingueren una filla. Van decidir de marxar a Veneçuela. La xiqueta es quedà a cura de l'àvia. Els emigrants van obrir una botiga al país hispanoamericà i van prosperar; el negoci rutllava la mar de bé. Tingueren més fills. Tornarien a Xàtiva per a fer-se càrrec de la filla major i marxarien al Carib definitivament. I és que hi hagué molta emigració a Europa durant la dictadura franquista, però es parla ben poc dels emigrants a Amèrica. Nieves també fou emigrant. Travessà l'Atlàntic.
Jo, quan tenia una dispèpsia ("parà" en col·loquial xativí), anava a ca la sinyo Nieves, que tenia gràcia per a llevar-la. Vivia al carrer Bosch. Em mesurava mentre recitava en silenci una oració que s'ha d'aprendre Dijous Sant o Divendres Sant de dotze a una del migdia. El ritual era així: jo subjectava l'extrem d'una cinta contra la boca del meu estómac. Ella prenia la cinta per l'altre extrem. La distància entre un punt i l'altre havia de ser el triple de la mesura del seu avantbraç des del colze fins a la punta del dit mitger. Se senyava i estenia l'avantbraç, pinçant la cinta dues vegades en tandes successives, fins al meu pit, fent-hi cada vegada el senyal de la creu. Que el dit mitger a penes em fregués era símptoma que la parà havia baixat. Sent joveneta, Nieves i el seu marit havien emigrat a Veneçuela. Ell havia trobat una feina molt bona. Era representant en tota Hispanoamèrica d'una marca de pneumàtics. Un dia, pel carrer, un home intentà furtar-li la filleta a Nieves, sense que cap dels clients d'una terrassa pròxima mostrés ànim d'ajudar-la. En arribar a casa, digué al marit: «Vull tornar a València. Preferisc ser pobre a Xàtiva que rica ací.»
A Veneçuela, els robatoris, els homicidis i la violència són antics. Això, la nostàlgia i que molts emigrants no aconseguien en terres veneçolanes la prosperitat somniada van obligar alguns a tornar. Tres germans, Sigfrido i Vicente, bessons —el primer ja traspassat, malauradament—, i Marcos van nàixer a Barquisimeto, capital d'un dels vint-i-tres estats de Veneçuela i la quarta ciutat més poblada del país. Sent encara xiquets, van tornar a Xàtiva amb la seua família. Jo tenia amistat amb els bessons. (Sigfrido regentava a la nostra ciutat una coneguda autoescola.) Els sentí parlar sovint del seu país natal. I encara hi ha més gent lligada a terra caribenya. Mari Carmen, cosina dels tres germans esmentats i muller del meu amic Eduard Francés, fotògraf magnífic, també va nàixer a Veneçuela. D'altra banda, conec veneçolans arribats a casa nostra a conseqüència de la diàspora provocada per una dècada de bloqueigs econòmics al règim bolivarià. En la residència Novaedat de Xàtiva —avui Solimar— hi havia una metge veneçolana. I jo he rebut en alguna ocasió assistència mèdica d'una veneçolana, la doctora Martorelli, metge d'atenció primària.
Tot açò m'ha vingut al cap aquests dies en què Veneçuela és notícia, trista; l'imperialisme ianqui ha tornat a posar la bota en un país d'Amèrica Llatina. Cada vez que el imperialismo se pone a exaltar sus propias virtudes, conviene, sin embargo, revisarse los bolsillos, va dir el periodista i escriptor uruguaià Eduardo Galeano. No existeix base jurídica perquè un estat actue com a jutge i policia global. Això és retrocedir a la llei del més fort. En Hispanoamèrica sol imperar aquesta llei. Però tornem als veneçolans que viuen a Xàtiva. Alguns matins, compre el pa en un súper de Baixada de l'Estació. Quan entre, una empleada em fa des del taulell: ¡Buen día, señor Chimo! ¿Cómo le va? Sé el seu nom, Delia, des del primer dia que la vaig veure. «¿D'on ets?», li vaig preguntar. ¡De Vene/s/uela!, contestà. Li vaig dir que coneixia alguns països hispanoamericans (Brasil, Argentina, Cuba), però que no havia viatjat mai al seu. Tiene que ir, pero no ahora. No es un buen momento. En fi, hi ha llaços poc coneguts entre la nostra ciutat i el país de l'Orinoco.
(publicat a Levante-EMV, el 10/01/2026)
dimecres, 7 de gener del 2026
L'imperialisme mai no havia desaparegut
¿És la Veneçuela chavista un règim dictatorial? Podria ser. Ara bé, sería en tot cas una dictadura peculiar; hi ha pluralitat de partits i s'hi celebren eleccions legislatives i presidencials. ¿Hi hagué tupinada a les últimes eleccions? És ben possible. Si hem de fer cas al pensament dominant, que emana dels mitjans de comunicació occidentals —la immensa majoria dels quals estan en mans d'empreses capitalistes—, Maduro no va guanyar les últimes eleccions. Jo desconfie per sistema dels mitjans quan donen notícies sobre països que pretenen escapolir-se dels poders globals capitalistes. Tanmateix, tres presidents progressistes o d'esquerres (Gabriel Boric, de Xile, Luiz Inácio Lula, de Brasil, i Gustavo Petro, de Colòmbia) van demanar a Maduro que publiqués les actes electorals, com també sol·licità el govern espanyol. Però Maduro es negà. ¿Hi ha presos polítics a Veneçuela? Sí —bé que convindria distingir entre opositors demòcrates i pistolers d'extrema dreta amb les mans tacades de sang tancats en presons. ¿Hi ha hagut morts d'opositors al règim xavista? Sí, s'han produït morts durant les manifestacions de protesta de l'oposició.
Les causes de les morts són l'ús d'una violència excessiva per part de la policia i l'acció de grups armats afins al govern. Però també diversos grups opositors d'extrema dreta han provocat morts. Finalment, cal dir que molts detinguts han patit maltractes i tortures a les comissaries. Però el repàs als aspectes que solen caracteritzar un règim dictatorial no estaria complet sense respostes a moltes altres qüestions, perquè existeixen més estats sospitosos al món. N'hi ha que, malgrat celebrar eleccions i permetre pluralitat de partits, susciten molts dubtes sobre el seu caràcter democràtic. ¿És l'Hongria de Viktor Orbán un país democràtic? ¿Hi ha democràcia a Rússia? ¿Són netes les seues eleccions? ¿Quina sort corren els opositors a Vladímir Putin? Caldria recordar quants han estat assassinats o han mort —sovint de manera misteriosa. Els autoritarismes pul·lulen pel sud-est asiàtic. Dictadures comunistes a Vietnam i Laos, govern monàrquic militar a Tailàndia, dictadura militar a Myanmar, monarquia absoluta a Brunei, règim de partit únic disfressat de falsa democràcia a Singapur, règim polític molt semblant al chavista veneçolà a Cambodja...
¿I a Turquia, hi ha democràcia? ¿I quina és la qualitat democràtica d'estats com Israel, Egipte o el Marroc? (Les monarquies feudals com l'Aràbia Saudita són un punt i a part.) I la pregunta del milió: ¿els EUA són, a hores d'ara, una veritable democràcia o caminen cap al totalitarisme? En fi, en aquest context s'han produït l'agressió militar a un país teòricament sobirà, Veneçuela, i el segrest del seu president. Trump ha violat la Carta de les Nacions Unides, que prohibeix envair un país membre, i ha actuat d'esquena al Congrès dels EUA, al qual no ha demanat autorització. Ha violat unilateralment la sobirania d'un país. ¿Amb quina excusa? ¿Per a volar una dictadura i implantar la democràcia? ¡Noo! Més dictadura hi ha a Myanmar o Aràbia Saudita. Ha segrestat Maduro amb l'excusa del tràfic de drogues i d'armes —excusa ben cridanera en un país, EUA, amb la major quantitat d'armes del planeta. En realitat, Trump ha agredit Veneçuela i s'ha passat per l'entrecuix el dret internacional públic perquè li ha rotat. Ho ha fet perquè vol emparar-se del petroli i totes les riqueses minerals de Veneçuela. No es talla un pèl a l'hora d'explicar-ho.
¿Només? ¡No! Encara hi ha moltes més raons. Trump vol aturar la influència de Xina i Rússia en Amèrica Llatina. Vol ressuscitar la Doctrina Monroe i deixar ben clar qui mana a la zona. ¿Imperialisme pur i dur! Després de Veneçuela, també podria agredir Cuba, Nicaragua, Mèxic, Colòmbia... Els nord-americans volen tenir el domini ple sobre allò que consideren el pati de darrere de sa casa. I després vindrà el pati de davant; Trump ja ha amenaçat amb l'annexió de Groenlàndia i Canadà. Són coses que han passat al llarg de tota la història. L'imperi Romà es va emparar d'una extensió territorial fabulosa. Però abans havien fet el mateix altres imperis —el persa aquemènida, posem per cas. ¿El dret internacional? Em ve al cap una anècdota curiosa. Quan estudiava la carrera de Dret, acudia a la seu d'Alzira del centre associat “Francisco Tomás y Valiente” de la UNED, per a rebre classes presencials. La professora de la matèria inicià així la seua primera classe: «El dret internacional no existeix.» (Però calia aprovar l'assignatura.) Tant si hi ha dictadura com si no, els demòcrates hem de condemnar qualsevol agressió imperialista.
Les causes de les morts són l'ús d'una violència excessiva per part de la policia i l'acció de grups armats afins al govern. Però també diversos grups opositors d'extrema dreta han provocat morts. Finalment, cal dir que molts detinguts han patit maltractes i tortures a les comissaries. Però el repàs als aspectes que solen caracteritzar un règim dictatorial no estaria complet sense respostes a moltes altres qüestions, perquè existeixen més estats sospitosos al món. N'hi ha que, malgrat celebrar eleccions i permetre pluralitat de partits, susciten molts dubtes sobre el seu caràcter democràtic. ¿És l'Hongria de Viktor Orbán un país democràtic? ¿Hi ha democràcia a Rússia? ¿Són netes les seues eleccions? ¿Quina sort corren els opositors a Vladímir Putin? Caldria recordar quants han estat assassinats o han mort —sovint de manera misteriosa. Els autoritarismes pul·lulen pel sud-est asiàtic. Dictadures comunistes a Vietnam i Laos, govern monàrquic militar a Tailàndia, dictadura militar a Myanmar, monarquia absoluta a Brunei, règim de partit únic disfressat de falsa democràcia a Singapur, règim polític molt semblant al chavista veneçolà a Cambodja...
¿I a Turquia, hi ha democràcia? ¿I quina és la qualitat democràtica d'estats com Israel, Egipte o el Marroc? (Les monarquies feudals com l'Aràbia Saudita són un punt i a part.) I la pregunta del milió: ¿els EUA són, a hores d'ara, una veritable democràcia o caminen cap al totalitarisme? En fi, en aquest context s'han produït l'agressió militar a un país teòricament sobirà, Veneçuela, i el segrest del seu president. Trump ha violat la Carta de les Nacions Unides, que prohibeix envair un país membre, i ha actuat d'esquena al Congrès dels EUA, al qual no ha demanat autorització. Ha violat unilateralment la sobirania d'un país. ¿Amb quina excusa? ¿Per a volar una dictadura i implantar la democràcia? ¡Noo! Més dictadura hi ha a Myanmar o Aràbia Saudita. Ha segrestat Maduro amb l'excusa del tràfic de drogues i d'armes —excusa ben cridanera en un país, EUA, amb la major quantitat d'armes del planeta. En realitat, Trump ha agredit Veneçuela i s'ha passat per l'entrecuix el dret internacional públic perquè li ha rotat. Ho ha fet perquè vol emparar-se del petroli i totes les riqueses minerals de Veneçuela. No es talla un pèl a l'hora d'explicar-ho.
¿Només? ¡No! Encara hi ha moltes més raons. Trump vol aturar la influència de Xina i Rússia en Amèrica Llatina. Vol ressuscitar la Doctrina Monroe i deixar ben clar qui mana a la zona. ¿Imperialisme pur i dur! Després de Veneçuela, també podria agredir Cuba, Nicaragua, Mèxic, Colòmbia... Els nord-americans volen tenir el domini ple sobre allò que consideren el pati de darrere de sa casa. I després vindrà el pati de davant; Trump ja ha amenaçat amb l'annexió de Groenlàndia i Canadà. Són coses que han passat al llarg de tota la història. L'imperi Romà es va emparar d'una extensió territorial fabulosa. Però abans havien fet el mateix altres imperis —el persa aquemènida, posem per cas. ¿El dret internacional? Em ve al cap una anècdota curiosa. Quan estudiava la carrera de Dret, acudia a la seu d'Alzira del centre associat “Francisco Tomás y Valiente” de la UNED, per a rebre classes presencials. La professora de la matèria inicià així la seua primera classe: «El dret internacional no existeix.» (Però calia aprovar l'assignatura.) Tant si hi ha dictadura com si no, els demòcrates hem de condemnar qualsevol agressió imperialista.
Vinyeta de Ricardo
No sé si serà d'alguna utilitat. Des que tinc ús de raó, ja he perdut el compte de les intervencions imperialistes —dels EUA i d'altres potències— en els afers interns d'altres països. La hipocresia és sideral; no s'actua igual en situacions semblants. El multilateralisme i la convivència pacífica entre els estats sobirans estaran en perill si un qualsevol, amb força suficient, es veu autoritzat a derrocar governs i segrestar governants d'esquena a la comunitat internacional. Segons el dret internacional públic, la captura d'un cap d'estat en exercici per altre Estat és il·legal i contrària als principis fonamentals de l'ONU. El sistema internacional es basa en la sobirania dels estats i la igualtat jurídica entre ells. Arrestar el cap d'estat d'altre país sense el seu consentiment és una violació greu dels principis de l'ONU. Des del punt de vista jurídic, Maduro, cap d'estat en exercici, gaudeix d'immunitat personal absoluta front a la jurisdicció penal estrangera. El dret internacional no distingeix entre presidents legítims o il·legítims, segons valoracions polítiques. Però a Trump tant se li'n dóna. Els EUA ni tan sols reconeixen la Cort Internacional de Justícia.
diumenge, 4 de gener del 2026
Començament d'any amb males notícies
Els EUA han agredit militarment un país i han segrestat el seu president en exercici. L'article 2, paràgraf 4, de la Carta de les Nacions Unides prohibeix expressament l'ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol estat. Des del punt de vista jurídic, l'operació de captura d'un president —en realitat un segrest— feta sense consentiment de l'estat afectat és una agressió a la independència política i forma part, per tant, de la prohibició —això amb independència de la simpatia o antipatia que inspire el segrestat, el president Maduro en aquest cas. L'acció nord-americana és il·legal, perquè vulnera tres principis centrals de l'ordre jurídic internacional consagrat per Nacions Unides: el principi de sobirania estatal, recollit a l'article 2, paràgraf 1, de la Carta de l'ONU; la prohibició de l'ús de la força, establerta a l'article 2, paràgraf 4; el principi de no intervenció en els afers interns dels estats, desenvolupat per la Resolució 2625 de l'Assemblea General, coneguda com Declaració sobre els Principis de Dret Internacional relatius a les Relacions d'Amistat entre els Estats. Per tant, ¡una triple il·legalitat!
Parlant col·loquialment, Donald Trump ha actuat com el cap d'un estat terrorista. Ja fa molt de temps que la justícia dels EUA, sobretot la seua fiscalia, intenta eixamplar l'abast extraterritorial del seu dret, passant-se pel folre el mecanisme de l'extradició. L'aplicació extraterritorial de les seues lleis afectava al principi només a suposades infraccions econòmiques —no respectar, per exemple, el bloqueig decretat unilateralment a països com Cuba—, però ha anat ampliant-se a altres tipus delictius, com els assassinats o el tràfic de drogues realitzats per no nord-americans en tercers països, quan, a criteri de fiscalia, els delictes afecten la seguretat o els interessos nord-americans. Gradualment, legislatiu i corts penals han acceptat aquest enfocament. La pretensió és clara: si és llei en EUA, és llei en tot el món. Inclús s'ha arribat a l'extrem de legalitzar les operacions encobertes a l'estranger. ¿Els EUA poden actuar unilateralment? No de manera legal. L'únic òrgan de l'ONU que pot autoritzar l'ús de la força és el Consell de Seguretat. Al marge d'aquest marc, qualsevol acció coercitiva es il·lícita. Però l'ONU li la bufa a Donald Trump.
No existeix cap base jurídica perquè un estat actue com a jutge i policia global. Això seria un retrocés a la llei del més fort. En fi, la història dóna passos endavant i passos endarrere. Ara sembla que estem retrocedint a la llei de la jungla. És evident que l'actuació dels EUA hauria de tenir conseqüències jurídiques. Aquestes poden incloure responsabilitat internacional de l'estat infractor, reclamacions davant la Cort Internacional de Justícia, condemnes en òrgans polítics de l'ONU, ruptura de relacions diplomàtiques... Des del punt de vista del dret internacional públic, la resposta del món hauria de ser inequívoca. Capturar el president d'altre país sense autorització internacional pot ser qualificat jurídicament com un segrest. Però el debat, aquest dies, no serà jurídic, sinó polític. I políticament, poc es pot fer; els EUA es creuen amos del món —ho són en bona mesura— i actuen conseqüentment. ¿Responsabilitats? ¡Ha! La invasió de Veneçuela és una pèssima notícia en aquest inici de 2026. Altres poders emergents poden prendre exemple, amb risc d'escalades regionals o de crisi internacional. ¿Bon any? Per als pàries de la Terra, no.
Parlant col·loquialment, Donald Trump ha actuat com el cap d'un estat terrorista. Ja fa molt de temps que la justícia dels EUA, sobretot la seua fiscalia, intenta eixamplar l'abast extraterritorial del seu dret, passant-se pel folre el mecanisme de l'extradició. L'aplicació extraterritorial de les seues lleis afectava al principi només a suposades infraccions econòmiques —no respectar, per exemple, el bloqueig decretat unilateralment a països com Cuba—, però ha anat ampliant-se a altres tipus delictius, com els assassinats o el tràfic de drogues realitzats per no nord-americans en tercers països, quan, a criteri de fiscalia, els delictes afecten la seguretat o els interessos nord-americans. Gradualment, legislatiu i corts penals han acceptat aquest enfocament. La pretensió és clara: si és llei en EUA, és llei en tot el món. Inclús s'ha arribat a l'extrem de legalitzar les operacions encobertes a l'estranger. ¿Els EUA poden actuar unilateralment? No de manera legal. L'únic òrgan de l'ONU que pot autoritzar l'ús de la força és el Consell de Seguretat. Al marge d'aquest marc, qualsevol acció coercitiva es il·lícita. Però l'ONU li la bufa a Donald Trump.
No existeix cap base jurídica perquè un estat actue com a jutge i policia global. Això seria un retrocés a la llei del més fort. En fi, la història dóna passos endavant i passos endarrere. Ara sembla que estem retrocedint a la llei de la jungla. És evident que l'actuació dels EUA hauria de tenir conseqüències jurídiques. Aquestes poden incloure responsabilitat internacional de l'estat infractor, reclamacions davant la Cort Internacional de Justícia, condemnes en òrgans polítics de l'ONU, ruptura de relacions diplomàtiques... Des del punt de vista del dret internacional públic, la resposta del món hauria de ser inequívoca. Capturar el president d'altre país sense autorització internacional pot ser qualificat jurídicament com un segrest. Però el debat, aquest dies, no serà jurídic, sinó polític. I políticament, poc es pot fer; els EUA es creuen amos del món —ho són en bona mesura— i actuen conseqüentment. ¿Responsabilitats? ¡Ha! La invasió de Veneçuela és una pèssima notícia en aquest inici de 2026. Altres poders emergents poden prendre exemple, amb risc d'escalades regionals o de crisi internacional. ¿Bon any? Per als pàries de la Terra, no.
dimecres, 5 de novembre del 2025
Els Borja en Amèrica
En setembre de 2024, vaig tenir el plaer de presentar Aldaia i la successió dels Borja, llibre de Francesc Ferre difícil de trobar. L'acte de presentació formava part del cicle "Converses a la Biblioteca". Ves per on, Xàtiva, Aldaia i algunes contrades hispanoamericanes comparteixen la circumstància d'haver estat escenaris de diferents episodis borgians. Fins ara, sabíem que títol i béns del ducat de Gandia passaren a la casa d'Osuna quan s'extingí el llinatge borgià gandienc. També coneixíem l'existència d'una branca americana dels Borja. En 1996 va visitar Xàtiva Rodrigo Borja Cevallos, expresident d'Equador i descendent directe de Joan de Borja, segon duc de Gandia i fill d'Alexandre VI. Però molta gent llega desconeix el perquè de tot això. Francesc Ferre ho explica molt bé en el seu llibre. Violant Mateu, una xica d'Aldaia nascuda el 1538, és l'origen dels Borja americans. Anava a casar-se amb el jove Jeroni Garcia. Calia seguir els costums de l'època, que establien tres fases: encartalles, esposalles (o prometatge) i velació (en llatí, velatio nuptialis). Es van fer les encartalles, a la notaria, i la cerimònia de les esposalles.
Tanmateix, la velació —les noces pròpiament dites— no arribaria a celebrar-se mai, perquè Jeroni deixà plantada la promesa davant l'altar. Després de diverses vicissituds, la xica acabaria marxant a Gandia. No entrarem a enumerar els detalls d'aquell trasllat; el lector els descobrirà si llegeix l'obra. A la ciutat ducal, Violant féu coneixença de Ferran de Borja, fill de Francesc de Borja i germà del duc Carles. Ferran, que havia estat gentilhome de cambra de Felip II, havia tornat a Gandia. Ambdós esdevingueren amants i ella quedà embarassada. Tingué un fill, Joan Bonaventura, que fou batejat en secret a la Col·legiata. Podem imaginar el rebombori en Aldaia; les notícies volaren i ella encara estava casada legalment amb Jeroni, bé que el matrimoni no s'hagués consumat. El nen es crià amb la comare que havia assistit el seu part. Joan Bonaventura sempre seria considerat un Borja. En fer-se fadrí, rebé una educació exquisida. Es casà amb una jove de bona família a l'església de Sant Nicolau de València i fou legitimat a les Corts de 1604.
La decretació reial esborrà la seua condició de fill il·legítim, l'habilità per a poder ser partícip de l'herència dels progenitors i li permeté l'accés a càrrecs civils o eclesiàstics i obtenir privilegis. Suposà de facto la incorporació a l'estament nobiliari. Joan Bonaventura ingressaria en l'ordre de Sant Jaume després de superar la dura recerca que havia de constatar la seua puresa de sang, la bona conducta i els orígens nobiliaris. Fou nomenat governador i capità general del Nou Regne de Granada i president de la Reial Audiència de Santa Fe, a l'Amèrica colonial. El fill de Violant és la primera baula d'una cadena que arriba fins a Rodrigo Borja Cevallos. ¿I què passà quan Pasqual de Borja, desè i últim duc de Gandia, va morir en 1740? Al ducat regia el principi d'agnació masculina, però Pasqual havia establert que li succeïren consecutivament el fill Lluís Ignasi, que no tenia descendència, la filla Maria Anna o els néts fills d'altra filla, Maria Ignàsia, que estava casada amb un Pimentel. Maria Anna, duquessa de Béjar i tia de Francisco Pimentel, duc de Benavente, s'emparà del títol i dels cobejats béns gandiencs. Això suscità un llarg litigi.
Francisco José de Borja, El Indiano, descendent de Joan Bonaventura, presentà una demanda de tenuta pel ducat de Gandia. D'acord amb el principi d'agnació masculina, tenia millor dret. El litigi se substancià al Consell de Castella i l'Audiència de València. Van sovintejar les mentides, les falsificacions i tota mena d'irregularitats. Maria Anna i el duc de Benavente feren valdre llurs influències i poder. (Durant la Guerra de Successió havien estat botiflers.) Des d'Amèrica, Francisco José i el seu fill, Lucas Vicente Joaquín, no pogueren fer res contra la maquinària de l'Estat. Com Felip V havia abolit els furs, la legitimació de 1604 no fou reconeguda. Finalment, el ducat seria lliurat, per sentència de 1755, al duc de Benavente. En morir aquest, heretà el títol la seua filla María Josefa, que es casaria amb el seu cosí germà Pedro Téllez-Girón, novè duc d'Osuna. Per tant, el ducat valencià va acabar incorporant-se a la casa d'Osuna. Però és bonic fantasiar. El ducat de Gandia podria haver romàs en mans dels Borja, dels Borja americans.
(publicat a Levante-EMV, el 05/11/2025)
dimecres, 1 d’octubre del 2025
Pla de Trump amb més forats que un formatge suís
Donald Trump s'ha tret de la mànega un pla de pau per a Palestina. ¿L'ha negociat amb algú? Sí, amb els seus pebrots. ¡Ni Nacions Unides, ni l'opinió d'una de les parts a les quals va dirigit, ni la possibilitat d'introduir-hi modificacions, ni res! Sabedor que ostenta un poder imperial planetari —relatiu, perquè li està sorgint algun contrapoder—, Trump ha dissenyat un pla amb més forats que un formatge suís. No obliga Israel a obeir les múltiples resolucions de Nacions Unides que ha incomplit i el dret internacional humanitari, ni penalitza l'acció genocida. Donald Trump diu que Netanyahu accepta el pla. ¡Lògic! Sap que Hamàs difícilment s'hi avindrà, perquè implica la seua rendició i l'absoluta desmilitarització de tota la Franja de Gaza. En canvi, Israel només es comprometria a retirar les seues forces armades fins a una línia per determinar i sense calendari precís de retirada. Si Hamàs no accepta açò, els militars israelians tindran les mans lliures per a continuar la massacre de civils desarmats —«per a completar el treball», diu el primer ministre. El govern d'Israel té molts incentius per a acceptar el pla, perquè guanya en qualsevol escenari.
De tota manera, no està gens clar que els socis de Netanyahu, una colla d'ultres, accepten el full de ruta de Trump, perquè suposa la renúncia a annexionar-se els territoris de Gaza i Cisjordània, objectiu que veuen a tocar. Precisament, evitar l'annexió i poder salvar la pell són els dos únics i teòrics incentius de Hamàs —teòrics, perquè queden a mercè dels EUA i els sionistes, que tenen una llarga experiència en incompliment d'acords. El pla contempla la constitució d'un organisme internacional denominat “Junta de Pau”, presidit pel mateix Donald Trump, que governarà Gaza fins que es cree un govern autònom de tecnòcrates palestins sense presència de Hamàs. (No es fixa la data per a la creació d'aquest govern.) Tony Blair, amic dels sionistes, formarà part de la Junta de Pau —serà una mena de virrei, un delegat de l'emperador. És difícil d'entendre que no s'haja elegit un mandatari musulmà —l'emir de Qatar, per exemple. Tot s'ha dissenyat sense conèixer l'opinió dels afectats, que s'ho troben tot ja amanit. El refrany valencià diu: «Qui pren fiat no tria.» La comunitat internacional també ha quedat completament al marge del pla de pau.
Resulta sarcàstic que l'ex primer ministre del Regne Unit, la potència que va crear el merder d'orient pròxim, jugue un paper preponderant en la hipotètica solució del drama de Gaza. Allò més positiu del full de ruta de Trump és que podria obrir, si es porta a cap, un període indefinit de cessament de la matança indiscriminada de civils palestins. També hi hauria alliberament de captius: ostatges israelians en mans de Hamàs a canvi de nombrosos palestins tancats en presons israelianes, inclosos menors d'edat. La resta del futur de Palestina (com les al·lusions vagues a un estat viable) roman en una nebulosa. Ni es concreta com es reconstruirà el territori devastat, ni es diu com serà atesa la població mentre es realitze la tasca de reconstrucció, ni es garanteix el respecte als títols de propietat de terres i habitatges... Altra incògnita és saber quines empreses es beneficiaran de la reconstrucció. Hom pot sospitar que les immobiliàries de Trump i els seus amics s'enduran el pastís. Al final, si uns i altres accepten, l'enorme matança d'innocents haurà servit perquè uns quants desaprensius s'enriquisquen. Això sí, el pla li sembla acceptable a Pedro Sánchez.
De tota manera, no està gens clar que els socis de Netanyahu, una colla d'ultres, accepten el full de ruta de Trump, perquè suposa la renúncia a annexionar-se els territoris de Gaza i Cisjordània, objectiu que veuen a tocar. Precisament, evitar l'annexió i poder salvar la pell són els dos únics i teòrics incentius de Hamàs —teòrics, perquè queden a mercè dels EUA i els sionistes, que tenen una llarga experiència en incompliment d'acords. El pla contempla la constitució d'un organisme internacional denominat “Junta de Pau”, presidit pel mateix Donald Trump, que governarà Gaza fins que es cree un govern autònom de tecnòcrates palestins sense presència de Hamàs. (No es fixa la data per a la creació d'aquest govern.) Tony Blair, amic dels sionistes, formarà part de la Junta de Pau —serà una mena de virrei, un delegat de l'emperador. És difícil d'entendre que no s'haja elegit un mandatari musulmà —l'emir de Qatar, per exemple. Tot s'ha dissenyat sense conèixer l'opinió dels afectats, que s'ho troben tot ja amanit. El refrany valencià diu: «Qui pren fiat no tria.» La comunitat internacional també ha quedat completament al marge del pla de pau.
Resulta sarcàstic que l'ex primer ministre del Regne Unit, la potència que va crear el merder d'orient pròxim, jugue un paper preponderant en la hipotètica solució del drama de Gaza. Allò més positiu del full de ruta de Trump és que podria obrir, si es porta a cap, un període indefinit de cessament de la matança indiscriminada de civils palestins. També hi hauria alliberament de captius: ostatges israelians en mans de Hamàs a canvi de nombrosos palestins tancats en presons israelianes, inclosos menors d'edat. La resta del futur de Palestina (com les al·lusions vagues a un estat viable) roman en una nebulosa. Ni es concreta com es reconstruirà el territori devastat, ni es diu com serà atesa la població mentre es realitze la tasca de reconstrucció, ni es garanteix el respecte als títols de propietat de terres i habitatges... Altra incògnita és saber quines empreses es beneficiaran de la reconstrucció. Hom pot sospitar que les immobiliàries de Trump i els seus amics s'enduran el pastís. Al final, si uns i altres accepten, l'enorme matança d'innocents haurà servit perquè uns quants desaprensius s'enriquisquen. Això sí, el pla li sembla acceptable a Pedro Sánchez.
dijous, 19 de juny del 2025
Rerefons de l'agressió israeliana
A poc a poc, els EUA i Israel, amb l'ajuda d'altres països, han anat destruint els règims que donaven suport als palestins (Sudan, Somàlia, Iraq, Líbia, Síria). En alguns casos, han eliminat físicament —o han deixat fora de circulació— els seus dirigents (Saddam Hussein, Moammar al-Gaddafi, Baixar al-Àssad i els caps de les milícies d'Hezbol·là al Líban i Hamàs a Gaza). ¿Últim enemic a batre? El règim dels aiatol·làs d'Iran. Resulta evident que l'objectiu últim d'Israel no és destruir les centrals nuclear iranianes, sinó enderrocar el règim dels aiatol·làs. Els últims dies, Netanyahu i Trump han deixat caure que podrien matar l'aiatol·là Ali Hosseini Khamenei, líder suprem de l'Iran. (Ho poden fer; ja han assassinat en aquest país científics, polítics i militars.) Sabem per experiència que la destrucció de règims polítics porta aparellada la conversió dels atacats en estats fallits. D'altra banda, les guerres d'Iraq, Líbia i Síria han provocat milions de víctimes (morts, deportats, exiliats). Els EUA i Israel menteixen. Diuen que Iran està a punt d'aconseguir ogives nuclears. ¡Totalment fals! Es repeteix l'episodi de "les armes de destrucció massiva".
El govern iranià ha afirmat sovint que no fabrica armes nuclears. L'agència Reuters es féu ressò d'un informe dels serveis d'intel·ligència estatunidencs segons el qual Iran havia paralitzat en 2003 el seu programa per a desenvolupar armes nuclears. L'OIEA (Organització Internacional d'Energia Atòmica), organisme de l'ONU, corroborà la informació. Cal recordar que Iran i sis països (EUA, Xina, Rússia, Regne Unit, França i Alemanya) van firmar en 2015 un acord que implicava l'aturada del projecte iranià d'aconseguir l'arma nuclear. L'acord fou saludat tant per Obama com per Hassan Rohaní, president d'Iran, però fou molt criticat pel primer ministre israelià Netanyahu. ¿Per què? Perquè deixava sense coartada els seus plans d'eliminar el règim iranià. Tanmateix, Trump, només accedir al seu primer mandat presidencial, decidí d'abandonar l'acord nuclear amb Iran. Tornàvem a la casella de sortida. L'opinió pública internacional, els ciutadans de peu, estan molt intoxicats per les contínues mentides sobre Iran. Més enllà de les seues habituals fanfarronades retòriques, no suposava cap perill existencial per a l'estat d'Israel.
Es pot argüir que els grups proxy d'Iran, Hezbol·là i els houthis de Iemen, sí amenacen Israel, però l'amenaça és més aparent que real; la milícia d'Hezbol·là està molt malmesa. I no s'ha de perdre de vista que les diverses milícies islamistes són la resposta a l'acció genocida israeliana contra els palestins. A més a més, des de fa anys, els atacs injustificats d'Israel a Iran han estat freqüents. A hores d'ara, EUA i Iran tornaven a negociar un acord nuclear. Trump pretenia que Iran destruís totes les centrifugadores d'urani. Iran contestava que havia de conservar-ne algunes per a fins civils. Altres països —Alemanya, per exemple— enriqueixen urani per a usos civils. ¡Tant se val! Netanyahu, necessitat de desviar l'atenció de Gaza i de conjurar els seus problemes polítics i judicials, ha decidit d'atacar Iran amb l'excusa de "les armes de destrucció massiva". Israel mai no ha admès tenir armes nuclears, però sempre s'ha negat a firmar el Tractat de No Proliferació Nuclear. Mordejái Vanunu, un ex tècnic nuclear israelià, revelà detalls del programa nuclear del seu país a la premsa britànica en 1986. Israel posseeix armes de destrucció massiva.
El govern iranià ha afirmat sovint que no fabrica armes nuclears. L'agència Reuters es féu ressò d'un informe dels serveis d'intel·ligència estatunidencs segons el qual Iran havia paralitzat en 2003 el seu programa per a desenvolupar armes nuclears. L'OIEA (Organització Internacional d'Energia Atòmica), organisme de l'ONU, corroborà la informació. Cal recordar que Iran i sis països (EUA, Xina, Rússia, Regne Unit, França i Alemanya) van firmar en 2015 un acord que implicava l'aturada del projecte iranià d'aconseguir l'arma nuclear. L'acord fou saludat tant per Obama com per Hassan Rohaní, president d'Iran, però fou molt criticat pel primer ministre israelià Netanyahu. ¿Per què? Perquè deixava sense coartada els seus plans d'eliminar el règim iranià. Tanmateix, Trump, només accedir al seu primer mandat presidencial, decidí d'abandonar l'acord nuclear amb Iran. Tornàvem a la casella de sortida. L'opinió pública internacional, els ciutadans de peu, estan molt intoxicats per les contínues mentides sobre Iran. Més enllà de les seues habituals fanfarronades retòriques, no suposava cap perill existencial per a l'estat d'Israel.
Es pot argüir que els grups proxy d'Iran, Hezbol·là i els houthis de Iemen, sí amenacen Israel, però l'amenaça és més aparent que real; la milícia d'Hezbol·là està molt malmesa. I no s'ha de perdre de vista que les diverses milícies islamistes són la resposta a l'acció genocida israeliana contra els palestins. A més a més, des de fa anys, els atacs injustificats d'Israel a Iran han estat freqüents. A hores d'ara, EUA i Iran tornaven a negociar un acord nuclear. Trump pretenia que Iran destruís totes les centrifugadores d'urani. Iran contestava que havia de conservar-ne algunes per a fins civils. Altres països —Alemanya, per exemple— enriqueixen urani per a usos civils. ¡Tant se val! Netanyahu, necessitat de desviar l'atenció de Gaza i de conjurar els seus problemes polítics i judicials, ha decidit d'atacar Iran amb l'excusa de "les armes de destrucció massiva". Israel mai no ha admès tenir armes nuclears, però sempre s'ha negat a firmar el Tractat de No Proliferació Nuclear. Mordejái Vanunu, un ex tècnic nuclear israelià, revelà detalls del programa nuclear del seu país a la premsa britànica en 1986. Israel posseeix armes de destrucció massiva.
En definitiva, les negociacions d'Iran amb EUA estaven a punt de fructificar. Això no interessa a Israel, que pretén ser l'única potència nuclear regional d'Orient Mitjà, cosa que va molt bé als interessos nord-americans. ¿Què faran els EUA? Fins ara, Donald Trump i el Secretari d'Estat Marco Rubio no acabaven de posar-se d'acord. «El govern d'Israel ens ho ha comunicat, però ha actuat unilateralment (Rubio).» «Estàvem perfectament assabentats (Trump).» Menteixen. L'atac israelià durant la nit de dijous a divendres de la setmana passada no hauria estat possible sense el suport dels EUA (abastiment de combustible en vol, informació dels satèl·lits espies...). I a partir d'ara, ¿què? Netanyahu desitjaria que els EUA s'involucraren més, que declararen la guerra a Iran. Mentre escric aquestes línies, Trump no diu ni sí ni no. S'ho està pensant. S'ha empipat amb el primer ministre israelià; li ha trencat la negociació amb Iran. D'altra banda, hi ha divisió d'opinions al si del Partit Republicà: els falcons són partidaris de la guerra total sense més preàmbuls; l'ala més moderada pensa en Iraq i Afganistan i en les possibles conseqüències.
Washington ja té molts fronts oberts. Però se li'n podrien obrir altres —al Pacífic, posem per cas. La "guerra preventiva" —dir-li "agressió unilateral no provocada" sona mal— pot tenir imitadors. En qualsevol cas, com he vist durant la meua vida tantes agressions imperialistes dels EUA, una més no em causaria sorpresa. La condemna internacional hauria de ser contundent contra el règim sionista d'Israel. Recordem quina fou la resposta quan Iraq envaí Kuwait. Però la senyora Úrsula von der Leyen ha parlat amb el criminal de guerra Netanyahu —el Tribunal de la Haia ha decretat contra ell una ordre de detenció «per crims contra la humanitat i crims de guerra»— i li ha dit que Israel té dret a defendre's. La intoxicació de l'opinió pública internacional no va a cessar. ¿Von der Leyen parla en nom dels quatre-cents cinquanta milions d'habitants de la Unió Europea? Doncs, no. Almenys no en el meu nom. L'atac israelià a Iran és una violació del dret internacional i de la sobirania, la seguretat i la integritat territorial del país. I podria ser que els EUA, els únics que han llançat bombes atòmiques, ataquen Iran perquè no puga defendre's.
dimarts, 17 de juny del 2025
Agressió israeliana a Iran
En 2015, fa deu anys, vaig viatjar a Iran. Vaig recórrer diferents poblacions i llocs arqueològics: Shiraz, Persèpolis, Pasargada, Abarkuh, Yazd, Meybod, Na'in, Isfahan, Kashan, Teheran... Quan visite contrades llunyanes, intente conèixer les cultures i les gents que hi viuen, cosa gens fàcil; la barrera de l'idioma entrebanca la comunicació. Al final, sols acabar parlant només amb guies i persones que realitzen activitats vinculades al món del turisme (en hotels i restaurants, en oficines turístiques i tendes de souvenirs, en monuments i museus...). Iran és meravellós, però els seus habitants estan sotmesos a una dictadura teocràtica. Els mitjans globals s'han encarregat de donar-li mala fama al país. Hi ha qui, sense haver-hi estat mai, es creu tot el que li conten. Potser per això, Iran rebia —almenys quan jo el vaig visitar— pocs turistes. Veure estrangers causava l'estranyesa dels iranians. Això permetia cert contacte amb la població. Pel carrer, em preguntaven d'on era: Where are you from? (S'estudia anglès a l'escola.) Quan els contestava, em recordaven amb un somriure que Espanya havia guanyat el Campionat Mundial de Futbol.
Molts iranians volien fer-se selfies. Em vaig adonar ben aviat que part de la població no suporta els aiatol·làs. Sobre això ja he escrit. Ara bé, en occident es passa per alt que els iranians són, per damunt de tot, molt orgullosos. La majoria descendeix dels perses. L'antic Imperi Persa ja existia en 550 aC. (Sota els aquemènides, arribà a ser l'imperi més gran conegut fins aleshores.) El mot "Iran" està emparentat amb "ari". Els iranians, que són amants de llur independència, no suporten pressions externes. Al país predomina l'islam xiïta, però també hi ha minories sunnites, zoroàstriques, cristianes i jueves, que són tolerades. De fet, cristians i jueus tenen representació parlamentària, bé que simbòlica. Vaig tenir ocasió de visitar la magnífica catedral ortodoxa armènia d'Isfahan dedicada a Sant Salvador. Bé que no existeix una veritable llibertat de creació de partits, en Iran es fan eleccions —inexistents en altres monarquies feudals veïnes. Iran no és cap model de democràcia liberal, però hi ha estats amb règims polítics molt pitjors —Aràbia Saudita, posem per cas— que compten, ves per on, amb el suport dels EUA i tots els seus aliats.
¿Per què està demonitzat Iran? Perquè els aiatol·làs rebutgen la política supremacista del règim sionista d'Israel, perquè Iran mai no ha encaixat als plans imperialistes dels EUA, perquè el país té tractes amb Xina, Rússia i Veneçuela, perquè vol fabricar bombes atòmiques... ¿Fabricar bombes atòmiques? ¡Quanta hipocresia! No hauria de tenir-ne ningú. Tanmateix, amb independència que en tenen EUA, Rússia, Regne Unit i França, també disposen d'armes nuclears Israel, Xina, Pakistan, Índia i Corea del Nord. Com que Iran intenta fabricar ogives nuclears, ha estat atacat preventivament per Israel. Que Iran tinga armes nuclears és un perill, diu el govern de l'estat genocida israelià. ¡El mort li diu al degollat! Naturalment, l'estat agredit està exercint el seu dret a la defensa. Cal recordar-ho; conforme passen els dies, Netanyahu es fa la víctima i tracta de convèncer l'opinió pública internacional que Israel es defensa d'una agressió iraniana. ¡Fal·làcia total! Segons el dret internacional, la guerra preventiva és il·lícita. Si Israel no rep cap condemna, s'estableix un precedent molt perillós. Es pot estendre el mal exemple pertot arreu.
En el futur, qualsevol estat podria desencadenar una guerra preventiva contra algun veí. Estem assistint a una escalada bèl·lica entre Israel i Iran de conseqüències impredictibles. La capacitat militar d'Israel i EUA és superior a la iraniana, però la reacció de Teheran no cessa de moment. Allò més preocupant és que es consolide de manera generalitzada l'opinió que un criminal de guerra, el primer ministre israelià, actua com cal quan agredeix Iran. I faltava Donald Trump, que ha aconsellat als habitants de Teheran que abandonen la ciutat. ¿Com? ¿Cap portaveu de la Unió Europea no pensa dir res al respecte? ¿Què pintem els ciutadans de peu quan els nostres representants polítics han de prendre decisions en assumptes de política internacional? Per si algú no ho sap, en la capital d'Iran i la seua àrea metropolitana resideixen més de vint milions de persones. Qualsevol pot imaginar les conseqüències greus de l'estampida d'un nombre tan elevat de persones. Al final resultarà que Israel estava realitzant en Gaza un assaig general. Els ultres que governen l'estat hebreu somnien un Gran Israel que s'estenga des d'Egipte fins a l'Eufrates.
Molts iranians volien fer-se selfies. Em vaig adonar ben aviat que part de la població no suporta els aiatol·làs. Sobre això ja he escrit. Ara bé, en occident es passa per alt que els iranians són, per damunt de tot, molt orgullosos. La majoria descendeix dels perses. L'antic Imperi Persa ja existia en 550 aC. (Sota els aquemènides, arribà a ser l'imperi més gran conegut fins aleshores.) El mot "Iran" està emparentat amb "ari". Els iranians, que són amants de llur independència, no suporten pressions externes. Al país predomina l'islam xiïta, però també hi ha minories sunnites, zoroàstriques, cristianes i jueves, que són tolerades. De fet, cristians i jueus tenen representació parlamentària, bé que simbòlica. Vaig tenir ocasió de visitar la magnífica catedral ortodoxa armènia d'Isfahan dedicada a Sant Salvador. Bé que no existeix una veritable llibertat de creació de partits, en Iran es fan eleccions —inexistents en altres monarquies feudals veïnes. Iran no és cap model de democràcia liberal, però hi ha estats amb règims polítics molt pitjors —Aràbia Saudita, posem per cas— que compten, ves per on, amb el suport dels EUA i tots els seus aliats.
¿Per què està demonitzat Iran? Perquè els aiatol·làs rebutgen la política supremacista del règim sionista d'Israel, perquè Iran mai no ha encaixat als plans imperialistes dels EUA, perquè el país té tractes amb Xina, Rússia i Veneçuela, perquè vol fabricar bombes atòmiques... ¿Fabricar bombes atòmiques? ¡Quanta hipocresia! No hauria de tenir-ne ningú. Tanmateix, amb independència que en tenen EUA, Rússia, Regne Unit i França, també disposen d'armes nuclears Israel, Xina, Pakistan, Índia i Corea del Nord. Com que Iran intenta fabricar ogives nuclears, ha estat atacat preventivament per Israel. Que Iran tinga armes nuclears és un perill, diu el govern de l'estat genocida israelià. ¡El mort li diu al degollat! Naturalment, l'estat agredit està exercint el seu dret a la defensa. Cal recordar-ho; conforme passen els dies, Netanyahu es fa la víctima i tracta de convèncer l'opinió pública internacional que Israel es defensa d'una agressió iraniana. ¡Fal·làcia total! Segons el dret internacional, la guerra preventiva és il·lícita. Si Israel no rep cap condemna, s'estableix un precedent molt perillós. Es pot estendre el mal exemple pertot arreu.
En el futur, qualsevol estat podria desencadenar una guerra preventiva contra algun veí. Estem assistint a una escalada bèl·lica entre Israel i Iran de conseqüències impredictibles. La capacitat militar d'Israel i EUA és superior a la iraniana, però la reacció de Teheran no cessa de moment. Allò més preocupant és que es consolide de manera generalitzada l'opinió que un criminal de guerra, el primer ministre israelià, actua com cal quan agredeix Iran. I faltava Donald Trump, que ha aconsellat als habitants de Teheran que abandonen la ciutat. ¿Com? ¿Cap portaveu de la Unió Europea no pensa dir res al respecte? ¿Què pintem els ciutadans de peu quan els nostres representants polítics han de prendre decisions en assumptes de política internacional? Per si algú no ho sap, en la capital d'Iran i la seua àrea metropolitana resideixen més de vint milions de persones. Qualsevol pot imaginar les conseqüències greus de l'estampida d'un nombre tan elevat de persones. Al final resultarà que Israel estava realitzant en Gaza un assaig general. Els ultres que governen l'estat hebreu somnien un Gran Israel que s'estenga des d'Egipte fins a l'Eufrates.
dissabte, 14 de juny del 2025
Ucraïnesos a Xàtiva
L'animositat contra els immigrants s'escampa pertot arreu. La ultradreta és partidària d'expulsar-ne massivament. Fins ara, el PP era moderat; parlava només de l'expulsió d'irregulars, però ara ha entrat en competició amb Vox per a veure qui la diu més grossa. És colpidora l'actitud cap als immigrants menors no acompanyats. Haurien de repartir-se equitativament entre els diversos territoris de l'Estat, perquè els centres d'acollida de Canàries, Ceuta i Melilla estan desbordats. Però el PP, necessitat del suport de Vox en moltes comunitats autònomes, es nega al repartiment equitatiu. Les dretes no s'expliquen bé. Quan parlen d'immigrants, es refereixen als provinents d'Àfrica i països asiàtics en què predomina l'islam. Dóna la impressió que aquesta immigració és majoritària, però les xifres diuen altra cosa. A l'Estat resideixen uns 8.500.000 estrangers, el 17'5% d'una població total de 48.600.000 habitants (el 12,5%, si es descompta la gent d'origen estranger que ja té la nacionalitat espanyola). El 45% dels forans procedeix d'Hispanoamèrica, el 30%, d'Europa, el 18%, d'Àfrica i el 7% prové d'Àsia (de Xina, Pakistan, Síria, Afganistan...).
Almenys el 75% dels immigrants comparteix amb nosaltres algun tret ètnic o cultural —també les tradicions religioses, amb independència que uns i altres siguem creients o no. Colombians, britànics, alemanys, ucraïnesos, veneçolans o argentins son percebuts com persones semblants a nosaltres. Només entre el 20 i el 22% dels immigrants procedeix de contrades on l'islam és la religió predominant. Però color de pell i vestimenta (el vel de les dones) inclinen a pensar que són més nombrosos. Ho podem comprovar a Xàtiva. Dels seus 30.072 habitants, 3.880 (el 13%) són estrangers. ¿Tots magrebins i subsaharians? ¡De cap manera! El 49,6% és d'Europa i el 27% d'Amèrica. Només un 18% és originari d'Àfrica. Per tant, unes vuit-centes persones —si tenim en compte també les procedents de països d'Àsia com Pakistan) posen en perill, segons Vox, la cultura i les tradicions de Xàtiva. ¡Adéu a les falles, al Corpus, al pernil i a la processó de la Mare de Déu de la Seu! ¿Vuit-centes? ¡Bah! Tots els musulmans no són islamistes radicals o gihadistes. També existeixen els no practicants, i magrebines i magrebins sense vel ni gel·laba.
En realitat, la immensa majoria dels estrangers passa desapercebuda. És el cas dels ucraïnesos. Al conjunt de l'Estat viuen uns 320.000 —més de 200.000 arribats després de la invasió russa a Ucraïna. Jo en conec a Xàtiva. Algú pensarà que tots els habitants d'Ucraïna professen la religió cristiana ortodoxa. Però hi ha, com a qualsevol lloc, ateus, agnòstics i creients no practicants. I sumats fidels de les esglésies grecocatòlica ucraïnesa, catòlica de ritus llatí i armènia catòlica, uns cinc milions d'ucraïnesos són catòlics. Predominen a l'oest del país. Lviv (Leopolis en llatí), capital de l'oblast' homònima, conserva edificis d'estils renaixentista, barroc, neoclàssic i modernista (secessió o art-déco). Destaquen les esglésies catòliques d'estil barroc. S'hi noten les influències dels períodes de domini austrohongarès i polonès. Inha (nom fictici per a preservar la seua identitat) resideix a Xàtiva des de fa molts anys. És una dona menuda que podria passar per xativina de soca-rel. Sol vestir texans. Ella, el marit i dos fills vingueren de la regió de Lviv.
Ucraïna és un gran mosaic d'ètnies, identitats i llengües. En part, la diversitat és producte de les deportacions forçoses a gran escala ordenades per Stalin. Inha domina el rus —obligatori en la seua època escolar—, però l'abomina. De Putin, no vol ni sentir-ne parlar. Inha i la seua família viuen en un pis exigu de l'eixampla. Quan les bombes russes sobre objectius civils ucraïnesos esdevingueren rutinàries, Inha féu venir a Xàtiva els seus pares i un germà, tots molt malalts. Els vaig regalar un llit articulat que havia utilitzat el meu progenitor. El d'Inha morí. Ella viatjà al seu país per a soterrar les restes incinerades. Pensa que mai no tornarà a viure en Ucraïna. L'interès de Putin per finir la guerra és nul. Vol emparar-se del país del Dnièper; l'autòcrata diu que Ucraïna forma part de la gran pàtria russa. Posa unes condicions impossibles per a l'alto el foc. Demana la rendició incondicional dels ucraïnesos, però aquests no estan disposats a rendir-se. L'empipament i la nostàlgia d'Inha no tindran fi, i la presència d'ucraïnesos a Xàtiva, tampoc.
(publicat a Levante-EMV, el 14/06/2025)
dimecres, 28 de maig del 2025
Atents als signes i les pistes
Una de les primeres decisions que va prendre Bergoglio en ascendir al pontificat fou la de modificar els signes que havien emès els seus antecessors. És sabut que el poder se sol manifestar a través de signes. El poder eclesial té els seus propis. Opulència, magnificència, formes majestuoses, manteniment de la distància amb els subordinats i rituals barrocs són signes de poder. Bergoglio en va suprimir molts. Va renunciar a l’esclavina roja de domàs, a l’estola amb brodats d’or que solien lluir els pontífexs en les grans solemnitats i al pectoral d'or i brillants. També va renunciar a les sabates roges. Difícilment podia reivindicar una Església dels pobres si no abandonava l'oripell. Decidí no allotjar-se al Palau Apostòlic. Totes aquestes decisions van suscitar la reacció irada d’alguns portaveus de la dreta i van crear un enorme malestar al si de la cúria vaticana. ¿Per què? Perquè feien quedar malament molta gent aficionada a l'opulència. Les sabates negres gastades del papa Francesc han esdevingut simbòliques. Inclús tothom pogué veure-les al taüt amb el pontífex de cos present, durant l'exposició pública a la basílica de Sant Pere.
Molts consideraran que aquestes coses no tenen importància. ¡En tenen, i molta! Per això es mirarà amb lupa allò que faça el papa Lleó XIV. Ja tenim elements per a sospitar que farà equilibris. ¡Una de freda i una de calenta! Hi ha coses que no tenen marxa enrere —les sabates negres, per exemple. Però recuperarà tradicions en altres assumptes. Amb independència que li vaja la "marxa majestuosa" o no, Prevost ha d'intentar no aparèixer als ulls dels tradicionalistes com un papa woke. Als EUA hi ha qui vol tornar a la missa en llatí. D'altra banda, el pontífex no té el mateix caràcter que el seu antecessor. Segons els qui el coneixen, Prevost no és d'agafar nens en braços com feia Francesc, ni de contar acudits. És una persona tranquil·la, reservada, discreta i poc inclinada als grans gestos. Sembla que ha decidit d'allotjar-se al Palau Apostòlic, que tornarà a ser residència oficial pontifícia. ¡Una de freda! Però ha nomenat una dona, monja, secretària del Dicasteri per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica. ¡Una de calenta!
Segons els qui entenen d'aquestes coses, el nou papa mirarà més pels creients catòlics que no pas pels descreguts o gent aliena a l'Església. Estarà més centrat en l'interior que en l'exterior de la institució eclesial, la qual cosa no lleva que es pronuncie sobre els problemes del món (guerres, genocidis, deportacions...). Ara bé, al si de l'Església hi ha tanta divisió i tanta polarització com al conjunt de la societat. El nou papa haurà de decidir entre opcions antitètiques i irreconciliables. L'església alemanya, posem per cas, reivindica unànimement que la dona siga admesa al sacerdoci. Amb menys suport —una minoria de bisbes s'hi oposa—, demana també alçar el vet a l'ordenació sacerdotal dels homosexuals. Aquestes pretensions, no caldria dir-ho, xoquen frontalment amb el parer dels sectors eclesials més tradicionalistes. Lleó XIV ho tindrà difícil. Si segueix la senda ultraconservadora, corre el perill de perdre fidels. (A Europa, la xifra de catòlics no deixa de disminuir.) Però l'opció pel progressisme pot provocar algun cisma.
Molts consideraran que aquestes coses no tenen importància. ¡En tenen, i molta! Per això es mirarà amb lupa allò que faça el papa Lleó XIV. Ja tenim elements per a sospitar que farà equilibris. ¡Una de freda i una de calenta! Hi ha coses que no tenen marxa enrere —les sabates negres, per exemple. Però recuperarà tradicions en altres assumptes. Amb independència que li vaja la "marxa majestuosa" o no, Prevost ha d'intentar no aparèixer als ulls dels tradicionalistes com un papa woke. Als EUA hi ha qui vol tornar a la missa en llatí. D'altra banda, el pontífex no té el mateix caràcter que el seu antecessor. Segons els qui el coneixen, Prevost no és d'agafar nens en braços com feia Francesc, ni de contar acudits. És una persona tranquil·la, reservada, discreta i poc inclinada als grans gestos. Sembla que ha decidit d'allotjar-se al Palau Apostòlic, que tornarà a ser residència oficial pontifícia. ¡Una de freda! Però ha nomenat una dona, monja, secretària del Dicasteri per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica. ¡Una de calenta!
Segons els qui entenen d'aquestes coses, el nou papa mirarà més pels creients catòlics que no pas pels descreguts o gent aliena a l'Església. Estarà més centrat en l'interior que en l'exterior de la institució eclesial, la qual cosa no lleva que es pronuncie sobre els problemes del món (guerres, genocidis, deportacions...). Ara bé, al si de l'Església hi ha tanta divisió i tanta polarització com al conjunt de la societat. El nou papa haurà de decidir entre opcions antitètiques i irreconciliables. L'església alemanya, posem per cas, reivindica unànimement que la dona siga admesa al sacerdoci. Amb menys suport —una minoria de bisbes s'hi oposa—, demana també alçar el vet a l'ordenació sacerdotal dels homosexuals. Aquestes pretensions, no caldria dir-ho, xoquen frontalment amb el parer dels sectors eclesials més tradicionalistes. Lleó XIV ho tindrà difícil. Si segueix la senda ultraconservadora, corre el perill de perdre fidels. (A Europa, la xifra de catòlics no deixa de disminuir.) Però l'opció pel progressisme pot provocar algun cisma.
Cal recordar que el vicepresident dels EUA, J. D. Vance, és un catòlic ultraconservador. Les inclinacions polítiques de Prevost no estan massa clares; segons els registres d'inscripció de votants, participà a les primàries demòcrates de 2008 i 2010 i a les republicanes de 2012, 2014 i 2016, bé que mai no ha estat afiliat a cap partit. Això sí, sembla que rebutja la política migratòria de Trump. «Al nostre país hi ha un auge del catolicisme tradicionalista, sobretot entre els homes joves. Sabem que el nou papa es pronunciarà contra l'expulsió massiva d'immigrants, ho sabem. No anem a cedir. No tolerarem intromissions. Jo vaig ser dels primers a senyalar que el cardenal Prevost podia guanyar el conclave. Havia fet les meues indagacions i vaig arribar a aqueixa conclusió. Tenim bons informants al Vaticà», afirmava l'ultradretà Steve Bannon. Tot podria ser qüestió de números, de calcular quines opcions resten menys i sumen més. Atenent com està el món, no sóc optimista, però qui sap. En tot cas, les paraules i els signes emesos per Prevost aniran donant pistes.
dissabte, 19 d’abril del 2025
Iniquitat a la terra de Crist
Podem veure a les pantalles un cúmul d'atrocitats que adoben el pessimisme —almenys el meu. Alguns fets són especialment colpidors. A títol d'exemple, jo n'enumeraria quatre: el genocidi de Gaza, l'agressió russa a Ucraïna, les deportacions massives i il·legals ordenades per Trump i, sense eixir de Nord-Amèrica, el desmuntatge del sistema democràtic. Tenim, doncs, un pòquer d'iniquitats infames. Però igualment podríem fer gala d'una escala de color o un repòquer. Les possibilitats que ofereixen els diferents escenaris del planeta són infinites. Sobre l'extermini de població innocent a Gaza o la guerra d'Ucraïna ja he reflexionat sovint —bé que no sobra seguir fent-ho. Al top ten de la infàmia universal en aquests inicis del segle XXI, el genocidi de Gaza ocuparia el primer lloc. Però tampoc no podem passar per alt l'enorme angúnia d'una persona innocent que haja estat traslladada a la presó de Tecoluca, en El Salvador, sense cap autorització judicial i sense cap esperança de sortir de l'infern. L'inventor d'aquesta infàmia no és Trump. La inventà la senyora Meloni amb el trasllat forçós d'immigrants a un centre de detenció d'Albània.
Aquestes coses passen i ben poca gent es remou. Veiem coses inaudites que no semblen motiu suficient per a omplir els carrers del món amb milions de manifestants. El govern federal dels EUA ha decidit llevar fons a les universitats (tradicionals espais de llibertat) que han permès protestes i manifestacions contra el genocidi de Gaza. Estudiants i professors d'origen àrab que hagen participat o hagen escrit articles crítics contra al govern israelià en periòdics universitaris veuran negada la sol·licitud de nacionalitat i corren el risc de ser deportats —alguns a països que pateixen règims totalitaris. S'albira un futur de bojos, un horitzó molt negre. En una entrevista, José Miguel Monzón, el Gran Wyoming, deia açò: «Que cadascú, des del seu lloc, faça el que cal, mantenir la decència. No s'ha de llançar la tovallola. Només ha d'haver-hi una veritat que s'impose. No hem de resignar-nos.» Algun signe positiu s'ataülla. El rector de Harvard, posem per cas, ho té molt clar; cap govern no dictarà a la universitat què ha d'ensenyar i a qui. Val més això que res. És impossible canviar el rumb dels esdeveniments sols amb decència individual.
Ignore si, durant els dies de Setmana Santa, els atemptats sagnants contra els drets humans que es produeixen a Gaza o El Salvador han colpit els xativins creients de debò. Utilitze l'expressió "de debò" perquè hi ha algunes persones de profundes conviccions religioses i molts "cristians" de pura façana. Si no, ¿com s'explica que les esglésies estiguen pràcticament buides al llarg de l'any i les processons d'aquesta setmana —la de la Burreta, per exemple— hagen estat la mar de concorregudes? Cal tenir present, a més, que la multitud congregada a l'Albereda o als carres de volta de Xàtiva es divideix en dos grups: el públic que vol contemplar un espectacle de caire etnogràfic i els "penitents" contemplats. Si la gent que desfila en processons de Setmana Santa freqüentara les esglésies de Xàtiva, els temples estarien plens tot l'any. Aquesta contradicció és només aparent. L'esdeveniment religiós té un doble caire, folklòric i pietós, que ha permès de conservar passos, confraries, cobles... Les processons no són allò que semblen a primera vista.
D'altra banda, la religió catòlica és professada, de manera ostensible, per molts conservadors. I, ves per on, la dreta, tant la conservadora com la totalitària, justifica les massacres que realitza el govern d'Israel. La hipocresia no és privativa del catolicisme. Els protestants evangèlics dels EUA, descendents dels Pilgrim Fathers, el puritans calvinistes anglesos que emigraren en la nau Mayflower a les costes nord-americanes, també justifiquen tota mena de barbaritats. Els catòlics salven fàcilment les contradiccions amb el sagrament de la reconciliació: hom confessa que ha pecat, el capellà absol la culpa i llestos. Però jo creia que els protestants, com a herència de les idees calvinistes, estaven predestinats a la salvació només si obraven rectament. ¡Ha! Ja es veu com és de recta la conducta del presbiterià Donald Trump, que voldria deportar tots els habitants de Gaza per a convertir la franja en un enorme holiday resort. En fi, no volia oblidar, de Xàtiva estant, la deshumanització i la insensibilitat que s'escampen pertot com una taca d'oli.
(publicat a Levante-EMV, el 19/04/2025)
dimarts, 15 d’abril del 2025
Veritats i mentides
Segons dades d'Eurostat, en 2023, el dèficit comercial nord-americà amb la Unió Europea fou d'uns 158.000 milions d'euros, quasi la meitat del que diu Donald Trump. (Amb Espanya, els EUA tingueren superavit.) Però aquestes xifres només prenien en consideració l'exportació i la importació de béns. A l'apartat de serveis, la UE sortia perdent; Washington tingué un superàvit de 104.000 milions d'euros. Per tant, el desequilibri total fou d'uns 54.000 milions d'euros a favor d'Europa. En canvi, el dèficit dels EUA amb Xina fou de quasi 300.000 milions de dòlars. Trump diu que ha ficat uns aranzels recíprocs a tothom. Això no és cert per al cas d'Europa. Els tipus aranzelaris generals entre els EUA i la UE són prou semblants, amb una mitjana del 3,95 % per als productes estatunidencs i del 3,5 % per als de la UE. (També és cert, per exemple, que Europa grava més els automòbils que els EUA.) Un assumpte que cou a l'altra banda de l'Atlàntic és el poder regulador de la UE, especialment sobre grans tecnològiques com Google, Facebook o X (antiga Twitter) que estan sota vigilància de la UE. Això preocupa a Washington.
%20-%20Escalat%20(78%25).png)
EUA és el major exportador de serveis del món. Tant per la falta de moderació dels continguts com per l'ús donat a les dades que obtenen, les tecnològiques estan en el punt de mira. La falta de col·laboració amb les autoritats europees podria tenir conseqüències en forma de represàlies per part de la UE. Brussel·les pot augmentar els imposts a les plataformes, revocar els drets de propietat intel·lectual, imposar restriccions addicionals a les empreses consultores i financeres dels EUA o llevar llicències a empreses com Airbnb, propietat de Pheter Thiel, multimilionari de Silicon Valley que finançà la campanya del vicepresident Vance. En ramaderia, agricultura i alimentació també hi ha conflicte. Els reglaments fitosanitaris europeus, estrictes, impedeixen importar carn de boví amb hormones, per exemple, cosa que troben incomprensible les autoritats de Washington. Les regulacions d'indicacions geogràfiques (IG) també impedeixen el comerç de certs aliments, vins i begudes espirituoses etiquetats amb denominacions protegides por la Unió Europea que els productors nord-americans consideren genèrics. Titllen la UE de proteccionista.
Els formatges dels EUA etiquetats com a Parmesà o Roquefort no poden vendre's a Europa, ja que només els produïts en regions amb registres d'IG poden utilitzar aqueixos noms. Relacionat amb açò està el tema cultural. El comportament i les preferències dels consumidors a les dues bandes de l'Atlàntic influeixen molt en les relacions comercials. El dèficit comercial sol reflectir diferències de costos de producció i de qualitat. Això suggereix que els consumidors nord-americans prefereixen els productes europeus als propis, mentre que els consumidors d'Europa prefereixen els seus productes propis als estatunidencs. El resultat és dèficit comercial a favor de la UE. La fortalesa del dòlar hi col·labora; una cotització alta fomenta les importacions. El consumidor americà troba atractius els preus dels béns estrangers. En general, però, els EUA surten molt beneficiats de la relació amb Europa. A la UE es desaprofita l'estalvi dels ciutadans; hi ha trenta-tres bilions d'euros aparcats en dipòsits bancaris o col·locats en fons d'inversió sovint nord-americans. (Els plans de pensions tenen una incidència inversora poc rellevant.)
Cada any, 300.000 milions d'euros d'estalvis europeus viatgen als EUA i acaben finançant les seues empreses. D'això, no se'n parla. Trump diu: «La UE ens estafa. Fou creada per a fotre'ns.» Venint del cap d'una potència que ens colonitza cultural i militarment, la frase resulta ofensiva. Bases militars, McDonald's, Coca-Cola, films de Hollywood a dojo, jeans, action painting... Em ve a la memòria El desafío americano, assaig de Jean-Jacques Servan-Schreiber. La relació amb EUA no és tan sols comercial. Fa poc, Luis María Anson, gens sospitós d'esquerranisme, deia que Espanya és un virregnat dels EUA. Es parla de prendre represàlies. Caldria començar per les empreses de serveis nord-americanes. També caldria evitar que l'estalvi europeu vaja als EUA. Dirigim-lo a inversió productiva en el nostre continent. Aconseguir-ho s'ha convertit en una urgència per a no perdre pes en l'economia global. Trump va barrejar mentides, veritats i mitges veritats en un sol paquet i va iniciar una ofensiva contra les regles diplomàtiques i comercials. Es tracta d'una guerra per a impedir que altres blocs econòmics li lleven l'hegemonia capitalista.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)