Moment estel·lar per a la fe en el més enllà

Trobar escapatòria al desassossec que la mort provoca en l'ésser humà és el principal estímul que empenta moltes persones a creure en el més enllà. Quan hom és jovenet no sol pensar massa en el final biològic que li arribarà a tothom. Encara més, tenim propensió a imaginar que la cosa no va amb u. El pas dels anys, però, fa replantejar-se moltes coses —que la fletxa del temps és imparable i ens afecta a tots, per exemple. El fet biològic de la mort té la seua lògica; mancaria de sentit que els humans visquérem infinitament en un món finit. I se'ns plantejarien nombrosos interrogants. ¿Hauríem de conviure per sempre amb el mateix cònjuge o hi hauria barra lliure per a la promiscuïtat eterna? ¿I ens reproduiríem també eternament? Si la resposta és afirmativa, caldria una infinitud de planetes com la Terra que proporcionés infinits estatges a una humanitat infinita. Relacionat amb açò està el tema de l'eterna joventut i l'elecció del moment cronològic exacte —¿vint, vint-i-cinc, trenta, quaranta anys d'edat?— que s'hauria de considerar l'òptim per a immortalitzar-nos. Perquè no seria qüestió d'experimentar el mal tràngol de la sibil·la Cumana.

El déu Apol·lo li va prometre la concessió d’un desig a condició de no tornar mai a Eritres. Ella prengué un grapat d’arena amb la mà i demanà de viure tants anys com grans havia agafat. Però s'oblidà de demanar també l’eterna joventut. En complir anys, començà a consumir-se tant que semblava una cigala. Hagueren de tancar-la en una gàbia que penjaren al temple d’Apol·lo. La llegenda diu que va viure nou vides de cent deu anys cadascuna. Els xiquets li preguntaven: «Sibil·la, ¿què vols?» I ella contestava: «¡Morir-me!» Però tornem a les preguntes. ¿Conflictes, guerres i genocidis, avui innombrables, esdevindrien eterns? Totes les preguntes menen a una conclusió: a més d'inexorable, la mort és necessària i equival a renovació. Però cadascú es pren les coses de manera diferent. Hi ha els nihilistes. Com consideren que tot es redueix al no-res, propugnen traure el màxim profit a la vida. En aquest sentit cal entendre el tòpic literari Carpe diem («Viu el moment, perquè vas a morir aviat.») En canvi, hi ha qui aspira a perpetuar la seua memòria a través de les seues aportacions, grans o petites, en algun àmbit de l'activitat humana.

Hi ha, finalment, les persones que, adoctrinades des de la infantesa, creuen en la transcendència, és a dir, en la vida més enllà de l'espai i el temps, en una vida eterna al "cel". Algunes "creuen" amb matisos. Diuen: «No ho tinc molt clar, però per si de cas...» El dels creients és camp adobat per a les religions. Unes prometen la vida eterna en el més enllà, altres la reencarnació... ¡Amb condicions! Cal ser bon xai a la terra per a gaudir del cel. En abril de l'any passat, vaig viatjar a Egipte. Gran part de l'antiga i esplendorosa civilització egípcia girava al voltant de la mateixa aspiració: transcendir la mort. Són inevitables els paral·lelismes entre religió catòlica i creences dels antics egipcis: l'Ull d'Horus i l'Ull de Déu en un triangle; Isis amb el petit Horus als braços i Maria amb el Jesuset; mite de la resurrecció (Osiris, que havia nascut el 25 de desembre, morí i tornà a la vida, com Crist); Horus llanceja Set; Sant Miquel (o Sant Jordi) llanceja el drac; el judici de l'ànima (Anubis pesa el cor del difunt i aquest és devorat per un monstre si el resultat li és desfavorable); túnica blanca de lli dels sacerdots d'Isis i alba de lli dels sacerdots catòlics...

Inclús els dos símbols per antonomàsia de l'alt clergat egipci i catòlic romà, crossa i pectoral, són semblants. Els del summe sacerdot eren bastó i creu amb nansa. Els del summe Pontífex, bàcul i creu llatina. En fi, dilluns de Pasqua morí el papa Francesc i els mitjans de comunicació ens han proporcionat un espectacle ple de sumptuositat al voltant de la mort. ¡I això que Francesc havia disposat que se simplificaren els ritus funeraris! En aquesta ocasió, l'embalsamament del cos ha estat substituït per la tècnica de la tanatopràxia, per tal de poder exhibir-lo públicament durant quatre dies. Moltes frases pronunciades («Ha retornat a la casa del Pare», «Descansa i espera el dia de la resurrecció sota la Mare de Déu», «El papa viu») remeten al mite de la immortalitat en el més enllà. Guàrdia suïssa al voltant del cos present, vetlla a la gran basílica i porpra (color imperial a l'antiga Roma). Vel de seda blanca, bossa amb monedes d'or i plata i tub metàl·lic amb un rogito (acta notarial) introduïts en el fèretre durant el ritu de la seua chiusura (clausura). Escut papal a la tapa, segells de lacre... ¡Un espectacle enlluernador que convida a la credulitat!

Cites culturals

Iniquitat a la terra de Crist

Podem veure a les pantalles un cúmul d'atrocitats que adoben el pessimisme —almenys el meu. Alguns fets són especialment colpidors. A títol d'exemple, jo n'enumeraria quatre: el genocidi de Gaza, l'agressió russa a Ucraïna, les deportacions massives i il·legals ordenades per Trump i, sense eixir de Nord-Amèrica, el desmuntatge del sistema democràtic. Tenim, doncs, un pòquer d'iniquitats infames. Però igualment podríem fer gala d'una escala de color o un repòquer. Les possibilitats que ofereixen els diferents escenaris del planeta són infinites. Sobre l'extermini de població innocent a Gaza o la guerra d'Ucraïna ja he reflexionat sovint —bé que no sobra seguir fent-ho. Al top ten de la infàmia universal en aquests inicis del segle XXI, el genocidi de Gaza ocuparia el primer lloc. Però tampoc no podem passar per alt l'enorme angúnia d'una persona innocent que haja estat traslladada a la presó de Tecoluca, en El Salvador, sense cap autorització judicial i sense cap esperança de sortir de l'infern. L'inventor d'aquesta infàmia no és Trump. La inventà la senyora Meloni amb el trasllat forçós d'immigrants a un centre de detenció d'Albània.

Aquestes coses passen i ben poca gent es remou. Veiem coses inaudites que no semblen motiu suficient per a omplir els carrers del món amb milions de manifestants. El govern federal dels EUA ha decidit llevar fons a les universitats (tradicionals espais de llibertat) que han permès protestes i manifestacions contra el genocidi de Gaza. Estudiants i professors d'origen àrab que hagen participat o hagen escrit articles crítics contra al govern israelià en periòdics universitaris veuran negada la sol·licitud de nacionalitat i corren el risc de ser deportats —alguns a països que pateixen règims totalitaris. S'albira un futur de bojos, un horitzó molt negre. En una entrevista, José Miguel Monzón, el Gran Wyoming, deia açò: «Que cadascú, des del seu lloc, faça el que cal, mantenir la decència. No s'ha de llançar la tovallola. Només ha d'haver-hi una veritat que s'impose. No hem de resignar-nos.» Algun signe positiu s'ataülla. El rector de Harvard, posem per cas, ho té molt clar; cap govern no dictarà a la universitat què ha d'ensenyar i a qui. Val més això que res. És impossible canviar el rumb dels esdeveniments sols amb decència individual.

Ignore si, durant els dies de Setmana Santa, els atemptats sagnants contra els drets humans que es produeixen a Gaza o El Salvador han colpit els xativins creients de debò. Utilitze l'expressió "de debò" perquè hi ha algunes persones de profundes conviccions religioses i molts "cristians" de pura façana. Si no, ¿com s'explica que les esglésies estiguen pràcticament buides al llarg de l'any i les processons d'aquesta setmana —la de la Burreta, per exemple— hagen estat la mar de concorregudes? Cal tenir present, a més, que la multitud congregada a l'Albereda o als carres de volta de Xàtiva es divideix en dos grups: el públic que vol contemplar un espectacle de caire etnogràfic i els "penitents" contemplats. Si la gent que desfila en processons de Setmana Santa freqüentara les esglésies de Xàtiva, els temples estarien plens tot l'any. Aquesta contradicció és només aparent. L'esdeveniment religiós té un doble caire, folklòric i pietós, que ha permès de conservar passos, confraries, cobles... Les processons no són allò que semblen a primera vista.

D'altra banda, la religió catòlica és professada, de manera ostensible, per molts conservadors. I, ves per on, la dreta, tant la conservadora com la totalitària, justifica les massacres que realitza el govern d'Israel. La hipocresia no és privativa del catolicisme. Els protestants evangèlics dels EUA, descendents dels Pilgrim Fathers, el puritans calvinistes anglesos que emigraren en la nau Mayflower a les costes nord-americanes, també justifiquen tota mena de barbaritats. Els catòlics salven fàcilment les contradiccions amb el sagrament de la reconciliació: hom confessa que ha pecat, el capellà absol la culpa i llestos. Però jo creia que els protestants, com a herència de les idees calvinistes, estaven predestinats a la salvació només si obraven rectament. ¡Ha! Ja es veu com és de recta la conducta del presbiterià Donald Trump, que voldria deportar tots els habitants de Gaza per a convertir la franja en un enorme holiday resort. En fi, no volia oblidar, de Xàtiva estant, la deshumanització i la insensibilitat que s'escampen pertot com una taca d'oli.

(publicat a Levante-EMV, el 19/04/2025)

Veritats i mentides

Segons dades d'Eurostat, en 2023, el dèficit comercial nord-americà amb la Unió Europea fou d'uns 158.000 milions d'euros, quasi la meitat del que diu Donald Trump. (Amb Espanya, els EUA tingueren superavit.) Però aquestes xifres només prenien en consideració l'exportació i la importació de béns. A l'apartat de serveis, la UE sortia perdent; Washington tingué un superàvit de 104.000 milions d'euros. Per tant, el desequilibri total fou d'uns 54.000 milions d'euros a favor d'Europa. En canvi, el dèficit dels EUA amb Xina fou de quasi 300.000 milions de dòlars. Trump diu que ha ficat uns aranzels recíprocs a tothom. Això no és cert per al cas d'Europa. Els tipus aranzelaris generals entre els EUA i la UE són prou semblants, amb una mitjana del 3,95 % per als productes estatunidencs i del 3,5 % per als de la UE. (També és cert, per exemple, que Europa grava més els automòbils que els EUA.) Un assumpte que cou a l'altra banda de l'Atlàntic és el poder regulador de la UE, especialment sobre grans tecnològiques com Google, Facebook o X (antiga Twitter) que estan sota vigilància de la UE. Això preocupa a Washington.

 

EUA és el major exportador de serveis del món. Tant per la falta de moderació dels continguts com per l'ús donat a les dades que obtenen, les tecnològiques estan en el punt de mira. La falta de col·laboració amb les autoritats europees podria tenir conseqüències en forma de represàlies per part de la UE. Brussel·les pot augmentar els imposts a les plataformes, revocar els drets de propietat intel·lectual, imposar restriccions addicionals a les empreses consultores i financeres dels EUA o llevar llicències a empreses com Airbnb, propietat de Pheter Thiel, multimilionari de Silicon Valley que finançà la campanya del vicepresident Vance. En ramaderia, agricultura i alimentació també hi ha conflicte. Els reglaments fitosanitaris europeus, estrictes, impedeixen importar carn de boví amb hormones, per exemple, cosa que troben incomprensible les autoritats de Washington. Les regulacions d'indicacions geogràfiques (IG) també impedeixen el comerç de certs aliments, vins i begudes espirituoses etiquetats amb denominacions protegides por la Unió Europea que els productors nord-americans consideren genèrics. Titllen la UE de proteccionista.

Els formatges dels EUA etiquetats com a Parmesà o Roquefort no poden vendre's a Europa, ja que només els produïts en regions amb registres d'IG poden utilitzar aqueixos noms. Relacionat amb açò està el tema cultural. El comportament i les preferències dels consumidors a les dues bandes de l'Atlàntic influeixen molt en les relacions comercials. El dèficit comercial sol reflectir diferències de costos de producció i de qualitat. Això suggereix que els consumidors nord-americans prefereixen els productes europeus als propis, mentre que els consumidors d'Europa prefereixen els seus productes propis als estatunidencs. El resultat és dèficit comercial a favor de la UE. La fortalesa del dòlar hi col·labora; una cotització alta fomenta les importacions. El consumidor americà troba atractius els preus dels béns estrangers. En general, però, els EUA surten molt beneficiats de la relació amb Europa. A la UE es desaprofita l'estalvi dels ciutadans; hi ha trenta-tres bilions d'euros aparcats en dipòsits bancaris o col·locats en fons d'inversió sovint nord-americans. (Els plans de pensions tenen una incidència inversora poc rellevant.)

Cada any, 300.000 milions d'euros d'estalvis europeus viatgen als EUA i acaben finançant les seues empreses. D'això, no se'n parla. Trump diu: «La UE ens estafa. Fou creada per a fotre'ns.» Venint del cap d'una potència que ens colonitza cultural i militarment, la frase resulta ofensiva. Bases militars, McDonald's, Coca-Cola, films de Hollywood a dojo, jeans, action painting... Em ve a la memòria El desafío americano, assaig de Jean-Jacques Servan-Schreiber. La relació amb EUA no és tan sols comercial. Fa poc, Luis María Anson, gens sospitós d'esquerranisme, deia que Espanya és un virregnat dels EUA. Es parla de prendre represàlies. Caldria començar per les empreses de serveis nord-americanes. També caldria evitar que l'estalvi europeu vaja als EUA. Dirigim-lo a inversió productiva en el nostre continent. Aconseguir-ho s'ha convertit en una urgència per a no perdre pes en l'economia global. Trump va barrejar mentides, veritats i mitges veritats en un sol paquet i va iniciar una ofensiva contra les regles diplomàtiques i comercials. Es tracta d'una guerra per a impedir que altres blocs econòmics li lleven l'hegemonia capitalista.

Roig, groc i morat

Marxa enrere de Trump

Des que governa Donald Trump, les seues decisions polítiques i les repercussions econòmiques que se'n deriven semblen una muntanya russa. Els esdeveniments corren a molta velocitat i són imprevisibles. Mentre escrius la teua opinió sobre l'última notícia, és possible que ja s'haja produït altra que invalide l'anterior. Malgrat el caràcter despòtic del president, hi ha vicissituds que se succeeixen amb independència de la seua voluntat. Un dels elements que expliquen les actuals turbulències econòmiques és el deute públic dels EUA. A finals de 2023, ascendia a trenta-tres bilions de dòlars. En 2024, arribà al 121% del PIB. EUA és un dels països més endeutats del món. Gasta més en pagar els interessos del deute que les despeses de defensa. En 2024, el dèficit pressupostari de Washington superà els 1,9 bilions de dòlars; el nivell d'ingressos fiscals, un 25% del PIB en 2023, és molt baix. (La pressió fiscal mitjana a la UE està per damunt del 40%.) Això significa que el govern federal es veu obligat contínuament a refinançar el deute públic. Podria reduir el dèficit pujant imposts. Però això sembla tabú, sobretot des que governa Trump.

El president ha anunciat la seua intenció de suprimir l'IRPF. ¡Augment del dèficit públic i més endeutament! Però durant aquests dies s'ha produït un fet que ha passat molt desapercebut per al públic llec. Els bons nord-americans han baixat de preu. ¿La causa? Generalment, la depreciació del deute públic sol obeir a moviments massius de venda. Inclús s'ha dit que Japó i Xina, els dos màxims tenidors estrangers de bons del Tresor dels EUA, podien estar desfent-se d'aqueixos actius en grans quantitats, com a represàlia pels aranzels de Trump. Quan es produeixen vendes massives, l'emissor dels bons es veu obligat a augmentar llur rendibilitat. Si augmenta molt la prima de risc, les agències qualificadores poden acabar donant una nota negativa. Bàsicament, tot això passa perquè el mercat de bons està regulat per l'oferta i la demanda de diners. Si els inversors no semblen disposats a utilitzar els seus diners en la compra de bons, el preu d'aquests baixa. L'única manera de frenar la caiguda és oferir tipus d'interès més alts, cosa que encareix el refinançament del deute —desorbitat en el cas dels EUA. ¡Un daltabaix per a l'economia!

 

Si la situació no s'atura, els bons nord-americans deixaran de ser un valor de refugi. La Reserva Federal pot contrarestar el daltabaix efectuant compres massives de deute, però això equival a la creació de diners. Quan es posa a funcionar la "màquina" de fer diners, la moneda es devalua. Una devaluació va molt bé per a reduir el dèficit comercial, però té com a conseqüència la inflació, és a dir, l'augment del cost de vida. Trump pot fer tot el teatre que vullga, però la decisió de decretar una moratòria de noranta dies per als aranzels "recíprocs" no ha estat cap mostra de magnanimitat per part seua. (La moratòria és relativa; la mitjana de tipus aranzelaris per als productes de la UE ha passat del 3,5 al 10% i no s'ha reduït l'augment dels aplicats a l'acer i l'alumini.) En realitat, la marxa enrere de Trump ha estat provocada per molts factors. El primer és la caiguda de les borses, que ha arrossegat nombroses empreses —les dels seus amics de l'oligopoli tecnològic, per exemple. Les “set magnífiques” (Apple, Nvidia, Microsoft, Meta, Google, Amazon i Tesla) acumulaven dimarts pèrdues de capitalització d'1,5 bilions d'euros.

 

 

Durant els últims tres mesos, l'empresa Tesla, dirigida per Elon Musk, ha registrat pèrdues que arriben als 700.000 milions de dòlars i una pèrdua de valor de les seues accions, des del màxim pic de desembre, del 41.4%. I el valor de la companyia no para de caure en picat. Totes aquestes xifres són provisionals, perquè la volatilitat i els rebots són constants. Quant a Elon Musk, la caiguda de la seua fortuna personal podria haver arribat als 63.000 milions d'euros. Tot aquest cataclisme és conseqüència dels aranzels de Trump. També s'han depreciat bancs i empreses petrolieres dels EUA (ha baixat el preu del petroli). En definitiva, no costa gens imaginar les pressions que haurà rebut Donald Trump per part de grups poderosos que són donants del Partit Republicà. D'altra banda, Xina i la UE, principals receptors de l'atac aranzelari de Washington, no s'han quedat de braços plegats; Xina ha reaccionat fulminantment i la UE té preparat el seu paquet de represàlies. En qualsevol cas, la depreciació dels bons del Tresor ha estat el cop de gràcia. Trump ha hagut de recular. Però encara pot donar sorpreses —desagradables, és clar!

Moratòria durant el combat

Historieta de Coll

Ficant tothom en el mateix sac

Durant un discurs recent, James David Vance, vicepresident dels EUA explicà que la globalització ha estat un fracàs. Heus ací el seu raonament: «La nostra classe dirigent creia que podem separar el disseny i la fabricació de les coses. La idea de globalització era que els països rics ascendirien en la cadena de valor, mentre que els pobres fabricarien les coses més senzilles. En la capsa d'un iPhone posava que s'havia dissenyat a Cupertino, Califòrnia, la qual cosa implicava, no cal dir, que s'havia fabricat en Shenzhen, Xina, o en qualsevol altre lloc. I sí, algunes persones podien perdre els seus llocs de treball en la fabricació, però podien aprendre a dissenyar —o, fent servir una frase molt suada, aprendre a programar. Crec que ens equivocàrem; les zones geogràfiques en què es fabriquen productes són molt bones dissenyant-los. Hi ha efectes interconnectats. Les empreses que dissenyen productes treballen amb empreses que els fabriquen. Comparteixen la propietat intel·lectual i les millors pràctiques. Sovint, comparteixen fins i tot empleats clau. Pensàrem que altres nacions sempre anirien darrere en la cadena de valor. Tanmateix, a mesura que milloraven en l'extrem inferior, començaren a atrapar-nos en l'extrem superior. I així han anat pressionant-nos des d'ambdós extrems. Altra idea errònia de la globalització és l'avantatge de la mà d'obra barata, una crossa que inhibeix la innovació. De fet, podria dir-se que és una droga a la qual s'han tornat addictes massa empreses dels EUA. Quan es pot fabricar més barat, és massa fàcil optar per abaratir els productes en comptes d'innovar. I tant si deslocalitzàvem fàbriques, cap a economies amb mà d'obra molt barata, com si importàvem aquesta a través del nostre sistema d'immigració, la mà d'obra barata es convertí en la droga de les economies occidentals.»

J.D. Vance explicava clarament els efectes de la globalització des de la seua particular òptica capitalista. La pretensió que el món continués dividit entre "Nord" ric i "Sud" pobre —entre uns pocs estats avançats i una immensa majoria d'endarrerits— no ha funcionat com es preveia. El pobres no són ximples i alguns d'ells han après. El cas de Xina és espectacular. En poques dècades, ha passat de ser un estat subdesenvolupat a esdevenir una gran potència econòmica, científica, tecnològica i militar. En altres paraules: Part del "Sud", Àsia sobretot, no sols eliminà del mercat global la mà d'obra estatunidenca poc qualificada. Gradualment, els pobres començaren a rivalitzar amb l'elit tecnològica del "Nord" i acabaren desplaçant-la. Avui, la mà d'obra asiàtica no sols trau dues o tres dècades d'avantatge en experiència als treballadors occidentals, sinó que també "ha après a programar". Ara, Àsia supera el "Nord" en nombrosos aspectes tecnològics. Com Xina i altres països asiàtics exporten des de fa temps productes d'alta tecnologia i màxima qualitat (semiconductors, panells solars, bateries, cotxes elèctrics, mòbils, ordinadors portàtils, electrodomèstics...) a preus més competitius, la disminució de vendes dels equivalents europeus i nord-americans ha provocat una gran crisi —en Alemanya, posem per cas— i dispara el dèficit comercial dels EUA. Donald Trump afirma que «tots ens han estafat». Amaga, però, que la primera intenció del capitalisme nord-americà era aprofitar-se dels països subdesenvolupats. Que la jugada li haja sortit mal no autoritza a ficar tothom en el mateix sac.

 

¿Hi ha ideologia?

Donald Trump i els seus col·laboradors porten a cap la demolició vertiginosa de l'aparell del govern federal nord-americà. Sembla que estan donant un auto cop. Per tant, és legítim fer-se aquesta pregunta: ¿els guia alguna ideologia concreta més enllà del conservadorisme i l'autoritarisme genèrics? A primera vista pot semblar que Trump no té una ideologia clarament definida i que es guia només pels desitjos del seu caràcter narcisista i megalòman. No. Sota totes les seues actuacions hi ha un substrat amb diverses capes ideològiques: teoria de l'executiu unitari, il·lustració fosca, anarcocapitalisme, nacionalisme, cristianisme sectari, neoliberalisme, imperialisme... Paga la pena detenir-se en alguns d'aquests termes. Que l'executiu siga unitari és una forma eufemística de dir que el president ha de governar com un monarca absolut. La Constitució dels EUA estableix que el poder executiu recau sobre un individu. Els partidaris de l'executiu unitari tenen clar, per tant, que el president concentra la totalitat d'aqueix poder i que la presidència no pot ser controlada ni pels tribunals ni pel legislatiu, llevat que es faça a través de l'impeachment.

Des de fa dècades, venien sovintejant les pressions d'advocats i organitzacions conservadores que volien desmantellar els organismes reguladors independents i restringir les seues facultats d'intervenir als mercats. En febrer, Trump firmà una ordre executiva que li permet de prendre el control d'agències com la Comissió Federal de Comerç, la Comissió Federal de Comunicacions i la Corporació Federal d'Assegurança de Dipòsits. Aquests organismes experts lluiten contra els monopolis, regulen ràdio i televisió, vigilen la seguretat bancària... Eren molt importants per a l'estructura del govern, consolidada durant els darrers cent quaranta anys, i garantien que no hi hagués abusos i que el mercat lliure no esdevingués una batalla campal. Trump està entrant a sac en tot això a través del mecanisme irregular del Departament d'Eficiència Governamental (DOGE), dirigit per Elon Musk, sense autorització expressa del Congrés. Alguns tribunals han decretat mesures cautelars contra decisions de Trump, però aquest en fa un cas com un cabàs.

En realitat, hi ha un límit a la funció executiva. La Constitució estableix que el president ha de vetlar per l'aplicació puntual de les lleis. Ha de facilitar, dins el seu àmbit de competències, el compliment de la llei. En el dret constitucional, la limitació de la funció executiva —que s'ha de limitar a l'acatament exacte de les lleis— es denomina Take care clause i té dues conseqüències: tota actuació executiva que no complisca les lleis és inconstitucional; ha d'existir un mitjà de control dels actes il·legals de l'executiu, per respecte a la supremacia de la carta magna. Les regles constitucionals justifiquen la supervisió judicial dels actes de l'administració, és a dir, invaliden la versió dura de l'executiu unitari. El president ha de complir la llei. Si no ho fa, els tribunals estan facultats per a invalidar els seus actes, al marge que s'inicie el procediment de destitució. La clàusula Take care impossibilita que el president puga ordenar vàlidament que els seus secretaris desobeïsquen les lleis. Tanmateix, els fets ens confirmen que la versió dura de l'executiu unitari s'ha instal·lat a la Casa Blanca, en contra de la democràcia i l'estat de dret.

 

La denominada il·lustració fosca, una ideologia neoreaccionària i antidemocràtica, també guia el president i el seu equip. El pensament d'aquest corrent filosòfic i polític, contrari a la igualtat, fou elaborat per l'enginyer informàtic Curtis Yarvin i el filòsof Nick Land, que va encunyar per primera cop l'expressió Dark Illumination en un assaig homònim en què mostrava el seu rebuig frontal al Segle de les Llums. Els seguidors d'aquest pensament d'extrema dreta no sols rebutgen el socialisme o el marxisme. Van més enllà. Repudien la il·lustració i el liberalisme sorgits al segle XVIII que culminaren en la democràcia liberal i la monarquia constitucional. Neguen que la història seguisca una progressió cap a major llibertat i més il·lustració. Estan a favor d'un retorn a formes de govern de l'Antic Règim, a la monarquia absoluta i altres fórmules més velles de lideratge. Trump i els seus també assumeixen els punts de vista reaccionaris en assumptes com avortament, diversitat de gèneres, relacions racials i migració. I arribats ací, cal citar personatges caracteritzats pel nacionalisme i el cristianisme sectari estès entre els fidels de diferents esglésies —l'Evangèlica sobretot.

Un d'ells és el vicepresident James David Vance. Tothom s'haurà adonat que Vance té molt més protagonisme en el govern que els seus predecessors. Va participar activament en la reunió que tingueren Trump i Zelenski al Despatx Oval. Cal destacar també els dicursos de J. D. Vance en Europa o Groenlàndia. La seua figura ens porta a la del multimilionari de Silicon Valley Pheter Thiel, creador de Paypal i accionista d'Airbnb, Linkedin, Spotify, TransferWise i moltes més empreses. Thiel, nacionalista cristià i gai, afirma que «cal perseguir el progrés tecnològic sense defallir, amb pocs miraments, o cap, pels potencials costos o perills per a la societat». Thiel recomanà a Trump que fitxés Vance com a candidat a vicepresident i finançà la seua campanya amb un donatiu de quinze milions de dòlars. S'ha de tenir present que Vance seria president si a Trump li passés alguna cosa —si empipa l'establishment, per exemple. Trump ja patí un intent d'assassinat. (La desclassificació dels papers relacionats amb l'assassinat de Kennedy reviu la hipòtesi d'una mort que potser comptà amb el vistiplau de la CIA i el deep state.) ¡Mare meua!

Pheter Thiel defensa i finança la nova dreta reaccionària nord-americana, en què s'enquadren els seguidors de la il·lustració fosca, promoguda per un protegit seu, Curtis Yarvin. Al final, totes les peces quadren. Thiel, nacionalista, anarcocapitalista, religiós i creient en la superioritat dels individus "diferents" amb alta intel·ligència (possiblement també feixista), blasma el període de la il·lustració i creu que seria molt positiu per als EUA el govern d'un "rei" fort que gestione el país com ho faria un bon CEO. Segons confessió pròpia, no creu que llibertat i democràcia siguen compatibles, per la contradicció insalvable entre democràcia i normes del capital. Trump i el seu equip tenen ideologia, la qual cosa no lleva que alguns alts càrrecs —el secretari d'Estat, posem per cas— siguen molt incompetents. També tenen agenda, adversaris a la diana i desig d'enriquir-se sense contemplacions. El grup ultra que ha pres el poder als EUA està envalentit, perquè acumula un poder quasi absolut, però vol enllestir la feina amb rapidesa; les eleccions de meitat de mandat podrien posar fi a la festa. ¿Conflicte d'interessos? ¡Ha! ¿Això quina cosa és?

¿Quin museu etnogràfic?

La casualitat ha volgut que haja vist amb pocs dies de diferència dos indrets que alberguen col·leccions etnogràfiques. El 27 de febrer, unes quinze persones, docents jubilats, vam visitar la Casa Cuesa o dels Pròixida. El 18 de març, la vespra de la diada de Sant Josep, jo estava en terres andaluses, concretament en una població de la província de Cadis, Medina Sidònia, que té un magnífic museu etnogràfic. Ignore si tots els lectors coneixen els orígens de la Casa Cuesa. Es tracta d'un dels edificis més antics de Xàtiva. Possiblement s'alçà al segle XVI. Va pertànyer als Procida o Pròixida, llinatge noble valencià originari del regne de Nàpols. Al golf que pren el nom de la ciutat es troba l'illa de Procida. Joan de Pròixida rebé feus al Regne de València —les baronies de Llutxent i Quatretonda, per exemple. Un descendent, Gaspar, senyor de Llutxent, seria elegit pel cardenal Roderic de Borja (futur papa Alexandre VI) marit de la seua filla Lucrècia, bé que el matrimoni mai no arribaria a celebrar-se. El llinatge Pròixida fou propietari de l'actual Casa Cuesa, una alqueria amb torres, capella, cuina, habitacions, andana, quadra...

A la primeria del segle XVIII, altre Joan de Pròixida era maulet. Quan els botiflers entraren a Xàtiva, el capturaren i el mataren al castell. L'alqueria fou requisada i donada a un irlandès que havia lluitat al bàndol borbònic i que la vengué més tard a Antoni de Pròixida. En 1734, va ser adquirida pels Almodóvar. En 1829, estava arrendada a Francesc Juesa. (D'aquest arrendatari li ve el nom a la casa.) Ara, però, és propietat de Pep Gimeno "Botifarra"; la comprà al diplomàtic Fernando Merry del Val i Díez de Ribera, nebot de la VII comtessa d'Almodóvar. El vell edifici havia estat molt de temps abandonat i "okupat". Pep, la seua família i alguns amics han fet un esforç enorme per a restaurar-lo. I s'ha convertit en espai etnogràfic i centre d'activitats culturals de tota mena gràcies a una iniciativa absolutament privada. El nombre d'eines, arreus, paraments de la llar, mobiliari i objectes variats exhibits a l'alqueria sorprèn, i deixa en evidència la manca d'un museu etnogràfic municipal, del qual no se'n tenen notícies. Però anem a Medina Sidònia.

Aquesta població andalusa d'uns 12.000 habitants —Xàtiva en té més del doble— conserva un immens patrimoni històric d'èpoques fenícia i, sobretot, romana (habitacions, criptopòrtics, una calçada, vint metres de cloaques, una gran col·lecció d'escultures, ceràmica, atuells, monedes, sarcòfags, làpides, columnes, capitells i elements diversos exhibits al museu arqueològic). Però vull referir-me específicament al museu etnogràfic de la localitat, emplaçat en un antic palau i dependències annexes. Mostra com eren de diferents les vides dels amos i els criats. Exhibeix, perfectament organitzats, arreus i eines que servien per a treballs relacionats amb l'agricultura i la ramaderia, el mobiliari d'una antiga farmàcia, l'aula d'una escola amb pissarra, mapa, pupitres de fusta, plumiers, estris de costura i exemplars de l'Enciclopedia Álvarez, les habitacions de la gent humil (dormitori amb màrfega i armari, cuina de carbó, sala d'estar amb màquina de cosir, ràdio i taula de braser), tallers i estris d'oficis (de forner, fuster, sabater, barber, terrissaire..).

En altra sala estan les peces d'una casa burgesa: el despatx del senyoret amb màquina d'escriure, exemplar antic de l'ABC i un barret al penja-robes, quadres, un filtre d'aigua, dormitori amb llit, escalfallits, armari rober, còmoda i orinals, un menjador amb tot el seu parament, cortinatges... La conservació del poble, el conjunt d'esglésies, les restes del castell, les portes medievals i els dolços artesanals com l'alfajor atrauen un munt de visitants. A Medina Sidònia s'han multiplicat exponencialment els serveis hostalers (de restauració i allotjament). Mentre, a Xàtiva, els veïns no podem regalar les nostres coses antigues a un museu municipal etnogràfic inexistent. Jo, per exemple, he heretat dels meus avis materns i paterns, i dels meus pares, objectes que hi podrien figurar perfectament. De fet, ja li n'he regalat algun a Pep Gimeno "Botifarra". En certa ocasió, Miquel Gil digué que la Casa Cuesa podria ser un regal per a Xàtiva en un futur. No sé. Però està clar que recórrer món m'ha permès de valorar l'esforç desplegat pel cantaor xativí. Al final, tots acabarem regalant-li les coses dels nostres avantpassats a l'admirat Pep Gimeno. ¡Veges!

(publicat a Levante-EMV, el 05/04/2025)

Cap de setmana de gastronomia i literatura

Sembrant el caos econòmic

Que Trump patisca narcisisme extrem no significa que tinga el quocient intel·lectual baix o que siga un beneit del cabàs. Això sí, el trastorn narcisista de la personalitat pot entrebancar la presa de decisions assenyades. El president dels EUA és una "joia": megalòman, masclista, mentider, superb, fanfarró... Però molta gent d'esquerra sol titllar de burros o ximples personatges que la saben molt llarga. Són errors comuns confondre manca de cultura amb manca d'intel·ligència, o subestimar els adversaris polítics. Darrere les posicions de Trump hi ha interès econòmic i càlcul electoral. Com ja s'ha dit anteriorment, és un especulador immobiliari ficat en política per a forrar-se. I apel·lar als suposats perjudicis que provoquen immigrants, minories i feminisme li dona molts rèdits electorals. Ara bé, que siga un tipus llest no vol dir que les encerte totes. De fet, no n'encerta cap. Totes les mesures que ha pres han començat a tenir uns efectes negatius: trompada de les borses, pèrdua de valor d'empreses —de la companyia Tesla d'Elon Musk, per exemple... I els analistes pronostiquen augment de la inflació i recessió econòmica als EUA.

 

Hi ha un altre aspecte que preocupa: l'alteració del mercat laboral nord-americà. La indústria de defensa ocupa uns sis milions de treballadors. La combinació de retalls anunciats al sector i l'anul·lació de compres de material bèl·lic als EUA per part d'Europa, Canadà o Japó posa en perill nombrosos llocs de treball. D'altra banda, els aranzels que diferents països imposaran a les exportacions nord-americanes —com a reacció a la política aranzelària de Trump— també van a afectar econòmica i laboralment altres sectors. Finalment està la intenció de deportar entre onze i quinze milions d'immigrants. Als EUA hi ha uns set milions d'aturats. Suposant que tots ells acceptaren vacants deixades pels expulsats, les empreses encara necessitarien entre quatre i vuit milions de persones per a treballs sense qualificació. En algun estat —Florida, posem per cas—, els legisladors estan pensant si legalitzen el treball de menors. Tot açò pot derivar en augment de preus per baixada de producció o alça salarial. També pot haver-hi pèrdua de productivitat per la sortida de molta mà d'obra barata de sectors com la construcció, el turisme o la logística.

Com que també minvaran la recaptació fiscal i les cotitzacions, pràcticament sembla garantida la baixada del PIB nord-americà. Molts empresaris donaren suport electoral a Donald Trump per sis motius: li tenen por, els agradava l'anunci de baixada d'imposts, estaven d'acord amb la política proteccionista, rebutgen els excessos del que ells denominen esquerra woke, volien més desregulació (el canvi climàtic i el medi ambient els importa un rave) i els va bé l'imperialisme (l'annexió de Groenlàndia, per exemple, els permetria l'obtenció de valuoses matèries primeres). Tanmateix, en vista del desgavell que s'acosta, comencen a haver-hi veus discrepants. A les files republicanes també se senten opinions negatives sobre allò que fa Trump; alguns pensen que està anant massa lluny. Pot obrir-se, per tant, una fractura imminent entre el capitalisme d'amiguets (l'oligarquia tecnològica) que dóna suport al president i el conjunt del capitalisme global, al qual li agrada de fer negocis sense ensurts. Donald Trump està sembrant el caos en l'economia nord-americana i, de retop, en l'europea. I la classe treballadora pagarà els plats trencats, com sempre.