Ens ha deixat Artur Heras

Cultura i subcultura en l'Argentina

En un text anterior, reflexionava sobre diferents aspectes de la realitat argentina. La reflexió estava motivada pel desenllaç de la final del mundial de futbol i les reaccions posteriors. Paga la pena dedicar altre text a la cultura. Sense entrar en definicions, ni en disquisicions sobre quina cosa és la cultura, cal dir que la producció cultural del país austral és molt variada i rica en tots els seus àmbits (el del folklore, el de la cultura popular i el de l'alta cultura). A l'apartat musical, un dels elements més representatius és el tango, inicialment mostra del folklore urbà. Amb el temps, ha esdevingut part també de la cultura popular argentina. Però el rock —i altres corrents de la música pop— també tenen molta puixança al país. Recordem que dos membres del grup Tequila, Ariel Rot (guitarra) i Alejo Stivel (veu) són argentins. Durant la meua estada a Buenos Aires en 2020, vaig visitar la llibreria Ateneo, al barri de Recoleta. Aquest enorme establiment conserva tots els elements arquitectònics del que abans va ser el Teatro Splendid. Allí em vaig comprar alguns discs de Luis Alberto Spinetta, un dels músics fonamentals del rock argentí i hispanoamericà. Però també s'ha de destacar la importància de la música culta argentina.

Com no puc ser exhaustiu, esmentaré algunes fites. El pianista i director d'orquestra jueu Daniel Barenboim va nàixer a Buenos Aires. És del tot recomanable el disc Mi Buenos Aires Querido (Bareimboim, Mederos, Console). Julio Bocca és un dels grans ballarins de dansa clàssica a nivell internacional. El Teatro Colón de Buenos Aires és equiparable als grans teatres europeus de l'òpera. Al llarg de la seua història han actuat al Colón les principals figures internacionals de l'òpera, la música clàssica i el ballet. El cinema argentí donaria per a un text a part, però jo sent especial predilecció per la literatura argentina, sobretot pels autors de la generació de 1920 i posteriors: Jorge Luis Borges, Victoria Ocampo, Julio Cortázar, Adolfo Bioy Casares... Borges i Cortázar són els meus preferits. Tinc l'obra completa de Borges i diversos llibres de Cortázar (dos exemplars de Rayuela per exemple, perquè el primer es desenquadernà). Recentment, he llegit dues novel·les, Todo por la patria i Horror de Buenos Aires, d'un autor contemporani nascut a la capital argentina, Martín Caparrós, avui dia resident a Madrid. En resum: la cultura argentina sedueix les pedres.

Però tota cultura posseeix les seues subcultures. I en el país austral n'hi ha una que destaca, la futbolera. Pot tenir alguna especificitat, segur, però és en general molt semblant a la subcultura futbolera de molts altres països. El futbol esdevingut espectacle de masses és un dels principals mecanismes de propagació del nacionalisme banal, en Argentina, França, les Espanyes, Brasil i qualsevol altre estat. En aquest sentit, els argentins —no tots— es creuen únics i insuperables. Però el discurs, equiparant valors nacionals amb valors futbolers, no és gens original. El rotllo de Lo llevamos en los genes, tenemos furia, somos el mejor país del mundo, somos genuinos, somos apasionados y festejamos con un fervor que ellos ya perdieron val també per a fanàtics españoles, mucho españoles, i per a francesos, holandesos, croates o colombians. El futbol té un component identitari evident. Manuel Jiménez, doctor en Fisiologia Humana, ho explica així: «Quan guanya el seu equip, l'individu sent que ha guanyat el seu clan. Té la sensació que el triomf pertany a tota la comunitat: han guanyat els nostres i, per tant, he guanyat jo.» ¡Pertot arreu!

Després de la final del mundial, proliferaren les teories conspiranoiques per a explicar la derrota argentina. ¡Nos robaron la final!, es digué a les xarxes sense aportar-ne cap prova inapel·lable. Podria semblar que "tota" Argentina combregava amb aquestes teories. ¡Ni de bon tros! Alguns mitjans de comunicació, que cerquen ingressos ni que siga amb boles sensacionalistes, i els algoritmes han propagat aquestes històries. Tampoc no és cert que "tota" Espanya tinga esquira als argentins. La imatge que donen les xarxes no s'ajusta en absolut a la realitat, com l'escriptor Enrique García-Máiquez, que visità Argentina després del mundial, ha posat de relleu en una columna titulada "Argentino muerde perro", publicada al Diario de Cádiz. A mi no m'agrada el futbol argentí. Entenc que les magarrufes, la picardia i el contacte físic formen part del joc, però aquestes coses es tornen pura actitud antiesportiva quan se superen certes línies. Trampes i violència mai no tenen justificació. I l'esportivitat es demostra tant a la victòria com a la derrota. A més, s'ha de tenir ben present que molts xiquets i xiquetes prenen exemple dels seus ídols esportius.

El futbol és un substitut de les mancances que pateix una part important d'argentins. Però això passa a molts indrets. Els futbolers del país austral no en tenen la patent. Recordem els disturbis que es van produir a París quan la selecció francesa superà els vuitens de final. ¡I això que havia guanyat! Per sort, molts ciutadans, francesos, argentins o de casa nostra, pensem que el futbol és només futbol. A la final del mundial s'esdevingué una cosa molt simple: guanyà l'equip que jugà millor. El seleccionador argentí, Scaloni, ho va reconèixer elegantment: El adversario también juega. Y puede jugar mejor. Sembla que alguna gent d'extrema dreta —Arcadi Espada, per exemple— preferia que la selecció espanyola hagués perdut. ¡Ha! Per a poder tirar-li la culpa a Pedro Sánchez. En fi, subcultures a part, Argentina té una gran cultura. I si cal elegir entre Messi (magnífic jugador amb un tarannà personal molt millorable) o Cortázar, em quede amb el segon. Crec que els premis Nobel Luis Federico Leloir i Adolfo Pérez Esquivel, el papa Jorge Mario Bergoglio, Martín Caparrós o Madres de Plaza de Mayo representen millor l'Argentina que tant m'agrada.

Juny de diades i commemoracions

Equipo Crónica

Dies enrere, en aquestes mateixes planes, Manuel Muñoz, president de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, es feia ressò de la deriva incomprensible de l'IVAM. Tot va començar amb Consuelo Císcar, en 2004. Anteriorment, el museu havia estat referent cultural no sols del cap i casal, sínó també del País Valencià en tot l'Estat. El punt més baix de la deriva arribà durant el pas del militant de Vox Vicente Barrera per la Conselleria de Cultura; el gerent de l'IVAM, el xativí Sergi Pérez Serrano, fou acomiadat, i la directora, Núria Enguita, presentà la dimissió, farta de la persecució de què era objecte per part de l'equip de la conselleria. El museu continua sent important, perquè atresora unes magnífiques col·leccions, però duu una línia expositiva erràtica. Per sort, han sorgit referents privats: la Fundació Bancaixa i el Centre d'Art Hortensia Herrero. A la Fundació Bancaixa es poden veure dues exposicions, "Tàpies. Última dècada (2002-2012)" i "Compromís amb l’art. De Miró a Barceló". Però el president de l'Acadèmia de Sant Carles dedicava el gruix de la seua reflexió a la gran exposició d'obres d'Anselm Kieffer al Centre d'Art Hortensia Herrero.

Tot aquest preàmbul ve a compte de Xàtiva. Sense disposar de museus comparables als acabats d'esmentar, la nostra ciutat també s'està convertint en referent artístic gràcies a la programació de grans exposicions exhibides en edificis històrics. Ara li ha tocat el torn a Equipo Crónica, un col·lectiu format pels artistes valencians Rafael Solbes, Manuel Valdés i Juan Antonio Toledo —bé que aquest sols romangué dos mesos al grup— que va treballar durant els últims anys del franquisme i els inicis de la Transició. Partint dels postulats de l'art pop nord-americà (Warhol, Liechtenstein...), Rafa Solbes i Manolo Valdés tractaren d'arribar a un públic ampli fent servir cites de la cultura popular contemporània (premsa, còmic, cinema), llenços de grans mestres del barroc espanyol i obres destacades de les avantguardes. Les creacions d'Equipo Crónica estaven impregnades d'una forta crítica a la situació política i social. Les seues obres esdevingueren un referent clau de la cultura de la transició a la democràcia. L'exposició ha estat possible gràcies a la col·laboració de vàries institucions públiques i privades, i de diversos col·leccionistes privats.

 

De fet, algunes de les obres exhibides mai no s'havien pogut veure en una exposició. I serà molt difícil que tornen a veure's, cosa que dóna idea de la gran importància de l'esdeveniment artístic. "Crònica d'un temps" és el títol de la mostra, que està repartida en dos edificis, Sant Domènec i Casa de l'Ensenyança. Sota l'epígraf de 'Laboratori d'idees', les obres de major format, pintures i escultures, s'exhibeixen a l'antic convent de Sant Domènec. A la Casa de l'Ensenyança, les obres estan dividida en apartats: 'Del barroc a l'art pop', 'Abstracció', 'Fotografia i cinema', 'Cubisme i costumisme' i 'Producció gràfica', aquest darrer dedicat a l'art seriat i al disseny de revistes com Gorg, Batik, D'Ars Agency, Nuestra Bandera i Cimal, i cobertes de discos del xativí Raimon i l'alcoià Ovidi Montllor. De la mostra s'ha editat un catàleg excel·lent amb textos de Michèle Dalmace, Marion Le Carré-Carrasco i Pablo Camarasa, comissari de l'exposició. La casualitat ha volgut que haja llegit aquests dies Todo por la patria, novel·la de l'argentí Martín Caparrós.

L'episodi inicial del relat es desenvolupa en un saló de billar. A la mostra d'Equipo Crónica està representada la sèrie 'El billar' amb tres obres: Boceto de El Profesional II, amb una figura que remet a Fernand Léger, Él i les portades de les revistes Batik i Cimal —preciosa aquesta. També s'exhibeix una serigrafia, El suplicio (El emir contempla el suplicio), inspirada en el Martiri de Sant Felip, de Josep de Ribera, i en els tebeos sobre la Reconquesta. És una llàstima que no s'haja pogut veure en l'exposició una obra de la sèrie 'Guernica', El intruso, en què apareix el Guerrer de l'Antifaç. Solbes i Valdés comparen irònicament la Reconquesta i la Guerra Civil. El quadre és propietat de la Diputació de València. En fi, "Equipo Crónica. Crònica d'un temps" és una exposició que cap lector no s'hauria de perdre. Romandrà oberta fins a la darreria del mes de juliol. El centralisme del cap i casal ho acapara tot, però a Xàtiva també es fan molt bones exposicions. El visitant podrà gaudir del diàleg entre història de l'art i cultura contemporània.

(publicat a Levante-EMV, el 30/05/2026)

El palau de Benissuera

Benissuera, un poblet de la Vall d'Albaida, no sol ser notícia. Jo l'he esmentat alguna vegada en les meues columnes. En 2017 se celebrà el cinquè centenari de la reforma protestant; en octubre de 1517, Luter va clavar a la porta de l'església del castell de Wittenberg les seues noranta-cinc tesis contra la venda d'indulgències pel papa de Roma. En juny de l'esmentat 2017, va aparèixer en aquestes planes un article meu en què evocava aquella efemèride i l'origen de la presència d'evangèlics baptistes a les nostres comarques. No sé si encara en quedaran a Benissuera. L'obra reformadora arribà a Canals, Llanera, Benissuera, Sempere i Carlet a partir de 1923. Tanmateix, en 2015, ja havia dedicat tota una columna a Benissuera, antiga senyoria dels Bellvís, que van emparentar amb els Borja. El cardenal Lluís Joan del Milà i Borja, cosí del papa Alexandre VI, tingué un descendent, Eiximèn-Peris Milà d'Aragó, quart marquès d'Albaida, que es casaria amb una Bellvís. Per tant, el palau dels Bellvís de Benissuera pot ser considerat una fita borgiana.

El vaig veure per primera vegada en 1994. Cinc fotògrafs xativins havíem rebut un encàrrec de l'Ajuntament de Xàtiva: fotografiar els monuments de les comarques centrals del país vinculats amb la família Borja. El nostre treball aparegué en la publicació Els Borja a la Sotsgovernació de Xàtiva. El palau dels Bellvís és del segle XVI, però aprofita elements d'època islàmica (una de les torres, per exemple). En 1994, l'edifici ja estava en un estat de deteriorament visible. Era propietat d'un nou llinatge, els Colomer, vescomtes de San Germán. Com que el monument fou declarat BIC (Bé d'Interès Cultural), els amos havien de tenir-ne cura. Però la ruïna no s'aturà, perquè els Colomer eren incapaços d'afrontar les despeses de manteniment. Van caure parts de les cobertes i els arrebossats de les façanes. L'edifici va passar a mans d'una immobiliària, que planejava un PAI amb hotel i camp de golf, i de la divisió immobiliària d'un banc. Finalment, fou adquirit per l'ajuntament. A partir de llavors es reberen algunes subvencions que només donaven per a fer pedaços: reparar els ràfecs, tapar amb planxes metàl·liques els forats de la teulada...

La degradació del palau continuava. Yolanda, l'actual alcaldessa de Benissuera, aconseguí una subvenció de la Generalitat (150.000 euros) per a rehabilitar els jardins. Però la restauració de l'edifici va experimentar un gran impuls a la darreria del passat mes d'abril. La vicepresidenta de la Diputació anunciava el Pla de Recuperació del Patrimoni Valencià que inclou ajudes per a diverses poblacions de la Costera, la Vall d'Albaida i la Canal de Navarrés. Destaquen el milió d'euros per a l'antic monestir de Santa Clara de Xàtiva i els 950.000 euros per al Palau dels Bellvís de Benissuera. La vila sortí de nou als diaris. En aquesta ocasió, les notícies eren bones. Lògicament, la subvenció concedida no permet la rehabilitació integral de l'edifici, però servirà almenys per a les actuacions urgents: reparació total de les cobertes, restauració de les façanes... Cal esperar que les ajudes de les administracions públiques continuen en pròxims exercicis. Els veïns de Benissuera volen salvar una peça magnífica del seu patrimoni local. Sabrina i els altres membres del col·lectiu que lluita fa molts anys per la salvació del palau estan d'enhorabona.

El consistori ja en projecta els usos. Una part albergarà l'ajuntament, però també s'hi instal·laran un espai de cultura i sales dedicades a exposicions, museu i punt d'interpretació del monument. Com ja vaig dir en la meua columna de 2015, cal preservar el llegat cultural dels avantpassats. D'altra banda, la Diputació també invertirà en Benissuera una partida de 705.646 euros del "Pla Obert". Es finançaran actuacions per a frenar el despoblament de la vila: la rehabilitació de la parada d'autobús i l'entrada del poble, l'obertura d'una tenda i un bar nou, l'habilitació de zones d'esbarjo per al més majors i els més menuts, l'adequació de camins... Però la cirereta del pastís ha de ser el palau dels Bellvís. Benissuera hauria de formar part d'una ruta cultural borgiana que pot atraure visitants i revitalitzar l'economia dels pobles de les comarques centrals valencianes. La història, l’arquitectura, l’art, la iconografia borgiana i una oferta gastronòmica i hostalera de qualitat poden potenciar el turisme d'interior i fixar població als nostres territoris.

(publicat a Levante-EMV, el 16/05/2026)

Guerra cultural i electoral

Dies enrere, aquestes planes publicaren una magnífica reflexió de Vicent Soler sobre la negativa de la Generalitat a renovar el conveni per a la rehabilitació de l'antic convent de Santa Clara. La negativa és doble: no vol que aculla ni el Centre Raimon d'Activitats Culturals ni els jutjats. En el seu article, l'exconseller d'Hisenda s'interrogava sobre les raons per les quals la dreta no vol saber res de Raimon. Soler plantejava preguntes molt pertinents que cadascú s'ha de contestar. Però es poden aportar més elements per a la reflexió. Comencem pels jutjats. Tradicionalment, la dreta ha estat renitent a instal·lar serveis públics en el nucli històric. Molts recordaran el debat suscitat per la construcció del Gran Teatre. L'esquerra era més partidària d'emplaçar-lo al costat de l'antic convent de Sant Domènec. La discussió no era intranscendent; un centre històric sense dotacions públiques està condemnat a la mort lenta. Els nous jutjats susciten el mateix tipus de controvèrsia: el govern municipal d'esquerres advoca per Santa Clara, però la dreta prefereix el polígon industrial. (La dreta inclou bona part de l'àmbit judicial, majoritàriament conservador.)

Jutges, advocats i altres membres de l'estament exigeixen arribar en cotxe fins a la mateixa porta de la seu judicial. I la consellera del ram, oriünda d'Aiacor, compra la pretensió. L'Ajuntament ha ofert la possibilitat de reservar per als jutjats una planta de l'aparcament de la Glorieta. Però els del PP no cauen del ruc. Els importen un rave que el projecte estiga redactat, sense oposició de conselleria fins ara, i que ja s'haja concedit la llicència municipal. Tampoc no hem de descartar altres motius. Un dels edificis de l'antiga immobiliària Llanera situats a la Ronda Séquia de la Vila és propietat de dos notaris ben relacionats amb l'estament judicial. Pot ser l'opció elegida per conselleria, però l'immoble no està en sòl dotacional institucional, i només l'Ajuntament té competència per a requalificar-lo. Quant al Centre Raimon d'Activitats Culturals, l'agrupació local del PP ja donava senyals del que anava a passar; no vol el CRAC a Santa Clara. Raimon és persona non grata per al PP, tant a nivell local com autonòmic. Sols cal repassar l'hemeroteca.

 

Durant el mandat de Rus es posaren traves a l'actuació del cantautor en Xàtiva. Ni l'Ajuntament, ni les diputacions, ni la Conselleria de Cultura, llavors en mans del PP, van enviar representació oficial a actes significatius en la biografia de Raimon, com el lliurament de la medalla d’or de la Universitat de València en 2009 i la concessió del doctorat honoris causa per la Universitat d’Alacant en 2011. El fill predilecte de Xàtiva representa allò que més odia la dreta: la unitat de la llengua. La gent del PP li té quimera fonamentalment per això. Raimon ha viscut bona part de la seua vida a Barcelona, però mai no ha perdut els trets fonètics, lèxics i gramaticals propis de la parla de la seua terra, perquè «qui perd els orígens perd identitat». Ha emplenat auditoris de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, ha musicat poetes valencians i catalans, però tots els públics l'han entès i l'han aplaudit. ¡Massa per als qui odien la llengua! ¡Damunt, és d'esquerres! ¿Com no han de mirar Raimon de mal ull? A Madrid s'esdevingué una cosa ben semblant amb l'escriptora Almudena Grandes. El PP és més de retre homenatges a gent com Mario Vaquerizo.

Cal recordar que la consellera d'Educació, Cultura i Universitats vol eliminar els autors catalans del currículum de batxillerat. Això és com si el ministeri d'educació mexicà volgués llevar del currículum de literatura espanyola autors com Miguel de Cervantes o Juan Ramón Jiménez. En fi, el lector pot pensar que l'endarreriment de la rehabilitació de Santa Clara només s'explica per la guerra cultural, l'animadversió a Raimon i els interessos corporatius d'una minoria. Però crec que tampoc no s'han de perdre de vista els càlculs electorals. El PP aspira a recuperar la plaça xativina en els pròxims comicis municipals. El preocupa la perspectiva d'un govern d'esquerres amb un balanç espectacular de realitzacions en vigílies d'eleccions (nou ambulatori, nou edifici per al centre d'educació especial, monestir de Santa Clara rehabilitat i amb el Centre Raimon d'Activitats Culturals i els nous jutjats ja inaugurats...). Es pot sospitar que la Generalitat planeja posar pals a les rodes de tots els projectes en què cal finançament autonòmic. S'admeten apostes.

(publicat a Levante-EMV, el 02/05/2026)

31a edició

Manolo Valdés, Rafael Solbes i Juan Antonio Toledo

 

Inauguració a l'Espai Cultural Sant Domènec, a les 19.30 hores.

Senyories a l'antic territori de Xàtiva

 Presentació del número 21 de la revista Papers de la Costera, dedicat als palaus de Xàtiva i del seu antic territori

Casa la Abuela

Enguany s'està complint el setanta-cinc aniversari de Casa la Abuela. Des d'aquestes planes i des d'altres mitjans s'ha glossat l'efemèride. L'establiment el fundaren en 1950 Manuel Reig Sanchis i Maria Pastor Ferri, els dos de la Vall d'Albaida. Els quatre fills del matrimoni havien nascut en Albaida abans de 1950. La parella va comprar un negoci del carrer de la Reina, una taverna on es venien vi a granel i productes envinagrats i en salmorra, i decidí de transformar el local en casa de menjar, bé que continuà venent vi, licors, olives... La casa era freqüentada especialment per treballadors. S'hi servien potatges, lentilles, fesols bullits o estofats, tripes, bledes... A partir de 1966 esdevingué restaurant. La revolució de la casa arribaria amb el segon fill, Manolo. (Hi havia una filla major, Mª Ángeles.) Manolo, que es casaria amb la pintora Carme Caldes, era un gran cuiner. Havia adquirit experiència a la cuina d'un iot que va navegar per tot el món. Es féu càrrec dels fogons del restaurant familiar. El nou xef combinava la tradició amb la innovació. El germà menor, Pepe, duia la gestió. La reputació del restaurant ultrapassà els límits de la ciutat.

Altre fill dels fundadors, Genaro, obrí el bar Sait i s'encarregaria després de Salones Reina, però aquests capítols mereixen ser contats en altra columna. En 2000, Manolo, malalt, es retirà. El seu nebot José Reig, fill de Pepe, prendria el relleu en la cuina fins a 2014. El xicot havia après de la iaia i l'oncle, però també havia rebut formació acadèmica. Introduí tapes, postres i plats de creació pròpia. D'altra banda, a més de la gent que hi treballa, també s'ha de parlar dels clients, fonamentals per al prestigi d'un establiment. El nombre de gents conegudes (escriptors, polítics, cantants, professors, pintors, periodistes...) que han menjat a Casa la Abuela és infinit: Raimon, Vicent Ventura, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés, Sanchis Guarner, Ferran Torrent, Joan Francesc Mira, Joan Lerma, Vicent Todolí, Artur Heras, Empar Moliner, Ximo Puig... Miquel Roca Junyent hi presentà amb Enric Morera, en 1994, la llista conjunta de CiU, PSM i Bloc al Parlament Europeu. José Luis Rodríguez Zapatero va visitar la casa el passat mes de febrer.

Casa la Abuela està lligada a la vida social, cultural i política de Xàtiva. Els Reig adquiriren les plantes del damunt del restaurant. Al principal s'han celebrat actes de tota mena (de l'Associació d'Amics de la Costera, del Rotary Club, del Fòrum d'Opinió). Pep Gimeno "Botifarra" i el grup Bicicleta Teatre han actuat a la sala del restaurant. Quant a mi, he viscut moments molt plaents a Casa la Abuela; quan la meua dona i jo ens casàrem, per exemple, hi celebràrem l'àpat de noces. Amics meus i jo hi hem acudit també múltiples vegades amb personatges il·lustres, xativins o forans. Aquestes visites a la casa dels Reig són una font inesgotable d'anècdotes. En certa ocasió —degué ser a mitjan dècada dels noranta—, uns íntims organitzàrem un sopar d'homenatge a Toni Cucarella (Lluís per a nosaltres). Celebràvem una fita literària seua. Manolo abandonà la cuina i segué amb nosaltres. Havia preparat un plat nou en honor a l'escriptor. Aquest contestà, impertèrrit, que volia dos ous caiguts, una llonganissa i creïlles fregides, com és el seu costum.

 

Tampoc no puc oblidar els cambrers i caps de sala de Casa la Abuela: Vicent Solís, Lola Carpio, l'elegant José María Esandi, Vicente Pla, Paco Barba... (En realitat, el traspassat José María hi estigué poc de temps; marxà amb Genaro al Sait i a Salones Reina.) Paco, que treballa a la casa des de 1983, és lector de les meues columnes. «¿Escrius hui, Ximo?», em preguntà un dissabte quan vaig arribar al restaurant amb uns amics. «Jo llegisc el Levante per la seua columna i la de Salvador Català», digué en veu alta i amb un somrís. Els meus acompanyants mogueren gatzara. Menjàrem una fideuà d'ànec i bolets excel·lsa. Mentre preníem cafè, Paco em féu a cau d'orella: «N'ha quedat. ¿Vols que te la fique en un tàper i te l'endús?» ¡Veges! En fi, Pepe, el fill menut dels fundadors de la casa, que podria estar jubilat fa temps, encara continua al peu del canó. Des de 2014, és el xef. A més, gestiona el negoci familiar ajudat pel seu fill Ricardo Reig Insa, és a dir, per la tercera generació dels Reig. Segons ha contestat en alguna entrevista, Pepe encara es veu amb força i ganes de seguir endavant. I jo espere visitar Casa la Abuela durant molts anys.

(publicat a Levante-EMV, el 18/10/2025)

Recordant el canonge Gonzalo Viñes

Documental sobre Estellés

Fira 2025

¡Meravella d'exposicions!

L'Ajuntament, a través de la seua Regidoria de Cultura, ens té ben acostumats a una magnífica programació d'exposicions d'arts plàstiques. Sense anar massa lluny, fa pocs dies es va cloure la d'Artur Heras. Les mostres solen exhibir-se en edificis històrics de la ciutat molt valuosos (Sant Feliu, Sant Domènec, la Casa de l'Ensenyança i l'Almodí). Potser es podria posar un però: poca presència femenina. La Casa de Cultura, per separat, també se suma a la programació. El saló de columnes i la primera planta exhibeixen mostres de gran interès, en què sí ha aparegut alguna dona. Recorde, per exemple, D'un temps, d'un País, de la xativina Carme Jorques, que va estar exposada d'octubre a desembre. És una artista versàtil i compromesa que fa servir tècniques i suports diversos (dibuix, collage, pintura, muntatge) i llenguatges variats (figuració, abstracció, textures). L'obra s'organitza en sèries: Paisatges de la meua història, Terra cremada i Gaza, Distòpies, País petit, Dones (homenatge a Da Vinci), Personatges de la meua història, Retrat, Records d'infància, Memòria històrica, Homenatges a Isabel-Clara Simó i Ovidi Montllor...

A hores d'ara, el saló de columnes exhibeix Diàleg entre art i territori (des de la Polaca de Xàtiva), una col·lecció d'obres —pintures i escultures— de Toni Grau Mompó, artista nascut a l'Olleria però resident a Xàtiva des de 1970. Impacten el dinamisme i la gran claredat dels seus acrílics, predominantment abstractes, amb incursions en la figuració i algunes notes futuristes i surrealistes. Toni sempre fa servir profusament els tons suaus i pastís, però també es produeixen esclats de colors intensos. A l'opuscle anunciador figura la declaració d'intencions: «Conèixer per a estimar. La costa del castell i la serra de Vernissa, contemplades a través de la mirada de l'artista resident Toni Grau, que des de la Polaca, al bell mig de la muntanya, crea les seues obres en diàleg amb un territori molt viscut i connectat amb els orígens de Xàtiva.» Encara es pot visitar l'exposició aquest cap de setmana. I, sense sortir de la Casa de Cultura, a la primera planta s'exhibeix Passejades per Xàtiva amb Estellés, exposició col·lectiva d'artistes xativins.

És una excel·lent producció de la Càtedra Antoni Miró d'Art Contemporani i del MUA (Museu Universitari d'Alacant) en estreta col·laboració amb l'Associació d'Amics de la Costera - Institut d'Estudis Comarcals. La producció compta amb el patrocini de la Generalitat i l'Ajuntament de Xàtiva. El grup Passejades per Xàtiva amb Estellés està format per Carmen Caldes, Fina Caldes, Rubén Colomer, Ernest García, Mariamaria, Miquel Mollà, Joan Ramos, Miquel Soro i Ricard Vila. La mostra plàstica, conseqüència d'uns passeigs que van rebre el nom de Rutes Literàries amb Estellés, organitzades per Amics de la Costera per a celebrar el Centenari d'Estellés, ja s'ha exhibit a dues ciutats, Alacant i Alcoi. A la portada del magnífic catàleg, dissenyada per Antoni Mirò, figura una imatge de Rubèn Colomer. Els textos introductoris estan firmats per Vicent Torregrosa i Antoni Martínez, que explica les relacions d'Estellés i la inspiració que va rebre de molts artistes antics i contemporanis: Jacomart, Ribalta, Joan de Joanes, Ribera, Renau, Alfaro, Miró, Tàpies, Sorolla, Muñoz Degrain, Benlliure, Porcar, Manolo Gil, Picasso, Boix, Heras, Armengol, Castejón...

 

La llista d'artistes participants a la col·lectiva ja permet que el futur visitant es faça una idea de la varietat de suports, tècniques i llenguatges que trobarà: l'abstracció de les germanes Caldes, la figuració amb tocs coloristes, pops i surrealistes de Rubén Colomer, l'experimentació matèrica de l'últim Ernest García, els colors voluptuosos de Mariamaria (María Teresa Gosalbes Cháfer), la barreja d'hiperrealisme i surrealisme de Miquel Mollà, les trames i collages de Miquel Soro, l'expressionisme de Ramos, els collages de Ricard Vila impresos digitalment... I per si tot açò fos poc, el pròxim dia 3 de juliol s'inaugura a l'antic convent de Sant Domènec l'exposició Mirades, d'Eduard Francés, un dels millors fotògrafs xativins, premiat nombroses vegades en salons locals, nacionals i internacionals. Totes les fotos en blanc i negre exposades, pertanyents a la modalitat street photography (fotografia de carrer) són d'unes dimensions enormes (100 x 80 cm aproximadament) i estan preses en diversos països del món. ¡Meravella d'exposicions!

(publicat a Levante-EMV, el 28/06/2025)

Nova obra gràfica d'Artur Heras

Halt! Imatges que pensen

 Diumenge, Artur Heras va cloure la seua gran exposició a Xàtiva.

Romeria 2025

Cites culturals

Cap de setmana de gastronomia i literatura

Educació i memòria