dilluns, 30 de novembre de 2020

Exclusivitat i classisme

S'havia quedat vídua molt jove i havia de criar i educar sola dos fills, un xiquet i una xiqueta. Portava la nena a un col·legi de monges xativí. En aquells temps, inici dels anys seixanta, calia pagar-lo, perquè no existien els concerts. Un dia, després d'acomiadar la seua xiqueta a la porta del centre educatiu, una coneguda que també hi duia la seua filla li va dir amb amanerament: «¡Que distingides van les xiques amb uniforme! Falta un sombreret. Les filles de famílies que puguem pagar-lo l'haurien de portar. Així es notarien les diferències.» La vídua contestà: «¡Maria, no es notaria cap diferència! Fent bugada i llavant en un parell de cases, ¡sombreret!» L'anècdota, que es real —encara que he volgut ometre la identitat de les dues protagonistes— em recorda que hi ha exclusivitat i classisme a cabassos en la defensa de l'ensenyança privada concertada, a més d'interessos econòmics i ideològics (un intent d'imposar la religió i la moral catòliques a tots els xiquets). ¿Interès per la qualitat educativa? Mmm. ¡Ànim de distingir-se! Cal recordar, a més, que les monges i els capellans podien impartir classe en els col·legis catòlics, fins al final dels seixanta, sense tenir titulació acadèmica adient. Les famílies de l'alumnat d'aquells col·legis s'estranyaven que fills i filles tragueren notes baixíssimes a les revàlides. (Més tard, la legislació obligaria els centres religiosos a contractar professorat laic amb títol de magisteri o llicenciatura universitària.) Quan començà a normalitzar-se l'ensenyament públic, seguí havent-hi col·legis exclusius i classistes totalment privats. Passà el temps i el PP començà a subvencionar-los de manera indiscriminada. I a partir de llavors, la gent "distingida" es malacostumà. En realitat, llevat que siga molt escarransit, el ric mai no tindrà problemes per a pagar un centre exclusiu. Ara bé, si l'Estat se'n fa càrrec... ¡Un gust no amarga a ningú! Per això, alguns s'han posat en peu de guerra. Veges. «¡El que es dóna ja no es torna i el que es perd, julivert!», deuen pensar. Declaren una guerra preventiva; en cap article de la Llei Celaá diu que s'elimina la concertada.

dissabte, 28 de novembre de 2020

Maradona i les seues contradiccions

El Pelusa, mort el passat dia 25, era un home amb llums i moltíssimes ombres. Sempre he pensat que era reflex d'un país tan contradictori com la República Argentina, que vaig visitar a principis d'any. Hi vaig poder comprovar com és de complicat entendre el peronisme. En principi, aquest moviment polític fou imatge una mica devaluada del feixisme europeu. De fet, Perón acollí molts fugitius nazis quan finalitzà la Segona Gerra Mundial. També va simpatitzar amb el règim de Franco. La visita d'Eva Duarte de Perón a l'Espanya franquista fou apoteòsica. Des de llavors, pobles i ciutats de la pell de brau es van omplir de carrers i places dedicades al país austral. A Xàtiva tenim la nostra avinguda República Argentina. Amb el pas del temps, el peronisme esdevingué una ideologia transversal i difusa en què cabia tot; es podia ser peronista d'esquerres i de dretes. Tot açò és dificilíssim d'entendre per a un europeu. Montoneros, posem per cas, fou una guerrilla peronista i revolucionària que lluità des dels setanta contra les successives dictadures militars argentines. Molts dels guerrillers montoneros patirien segrest, tortura, mort i desaparició.

També era peronista Carlos Menem. Argentina manté el culte a Eva Perón. Dos enormes retrats seus decoren dues façanes de l'edifici del Ministeri de Desenvolupament Social, gratacel situat a l'extrem sud d'avinguda 9 de Juliol de Buenos Aires. Per la nit, els retrats d'Eva s'il·luminen. El mausoleu del cementiri de la Recoleta en què descansen les seues despulles, després de vàries peripècies, rep nombroses visites. Altre exemple del galimaties argentí és la seu de l'Asociación Madres de Plaza de Mayo, en que són visibles les mostres de simpatia pels presidents peronistes Néstor i Cristina Kirchner, el Che Guevara i, atenció, Maradona. És sabut que la "Mà de Déu" també sentí simpatia per la Cuba comunista de Fidel Castro i la Veneçuela bolivariana d'Hugo Chávez. I ja que esmentem Déu, resulta sorprenent la barreja de futbol, religió i política en un país on el catolicisme està molt desprestigiat pel paper que jugaren els bisbes argentins durant la dictadura. De fet, les diverses esglésies protestants han experimentat un avanç extraordinari.
 
 
¡Tant se val! La cultura popular és una turmix. Diego és Déu. ¡Dios i el papa són argentinos!, ¿Qué más se puede pedir?, proclama la gent de les classes populars. S'arribà a fundar l'Església Maradoniana. Diego també és Déu a Nàpols. Un gran mural al llenç d'un bloc d'habitatges, en un barri de la ciutat italiana, exhibeix el retrat del futbolista amb la inscripció Dios Umano, veritable oxímoron. En 2009, durant un viatge a Nàpols, vaig veure en un carrer del seu nucli antic una fornícula amb la imatge de Diego Armando i uns ciris encesos. Tant en Argentina com en Nàpols, la mort de l'astre esportiu ha desfermat una bogeria col·lectiva que ha derivat fins i tot en incidents. La "Mà de Déu" fou un esportista enlluernador, i també trampós, tot s'ha de dir; el sobrenom li venia d'un gol marcat intencionalment amb la mà durant el partit de quarts de final entre Argentina i Anglaterra en la Copa Mundial de Futbol de 1986. En qualsevol cas, els ardits també formen part de l'esport professional. Diego deixà un record inesborrable en tots els llocs on jugà. Tanmateix, la seua vida al marge de l'esport ha estat sempre plena d'ombres.

A més de l'addicció a les drogues —o potser per causa d'ella—, el Pelusa també havia adquirit altres hàbits rebutjables. Era violent i fatxenda. Havia maltractat la seua dona i les seues filles. No tots els argentins han aprovat, per tant, la vetlla teatral i global organitzada al voltant del cadàver. Els polítics no han perdut ocasió de traure'n profit. Cristina Kirchner diposità un rosari sobre el taüt exposat a la Casa Rosada. Però altres argentins i argentines han sigut molt crítics. Una mostra: Tantas cosas pasando en el país y la gente llorando por Maradona. Así estamos. Que haya boludos en la radio, porque no tienen otro calificativo, diciendo que hay que aprender a vivir en un mundo sin Maradona. Flaco, en mi mundo, Maradona ni existe ni existió nunca. Déjenme de joder con Maradona. Un misógino, borracho, falopero... Las tuvo todas. Se cagó en sus hijas. Se cagó en su ex mujer y encima hay que celebrar tres días de duelo nacional por la muerte de este tipo. Déjenme, joder. Es que yo no me lo puedo creer. Me indigna, me indigna ver lo que está pasando. Medio país prendido fuego y estos tarados llorando por Maradona.

Efectivament, la primera reacció de molta gent il·lustrada i progressista és el blasme contra totes les exagerades manifestacions de dolor per un personatge tan incorrecte com Maradona. Jo sóc dels dubtosos. Cal recordar que ens trobem en plena batalla cultural entre dreta i esquerra, amb el trumpisme i altres fenòmens semblants, socials i polítics, com a teló de fons. Per tant, no convé fer ostentació de menyspreu a la cultura i les icones populars, perquè hi ha molt a perdre i res a guanyar. Diego Armando Maradona és tot un paradigma d'icona popular que no passa cap dels filtres de la correcció política. Però arrossegava masses. Cadascuna de les seues diverses facetes (els orígens humils, l'enorme triomf esportiu, les idees polítiques erràtiques, la fatxenderia) atreia uns grups humans alhora que espantava uns altres. L'atracció i el rebuig eren transversals, com també ho és la batalla cultural. Diego fou una síntesi de les contradiccions de la societat argentina. Ja està soterrat i acabarà corrent la sort de molts finats, l'oblit inevitable.

dimecres, 25 de novembre de 2020

Imposant una narrativa inventada

En la dinàmica de partits, els objectius polítics i els mitjans amb què es pensen aconseguir són importantíssims, però també ho és la manera de comunicar-los a la ciutadania. Les formacions polítiques solen tenir dos plans, un explícit i altre ocult. S'ha posat de moda denominar relat el descabdellament de l'explícit. Una persona poc versada difícilment en traurà trellat; sol estar farcit d'abundants recursos retòrics i moltíssimes floritures: enganys, metàfores, hipèrboles, dissimulació de les intencions ocultes, neologismes, eufemismes... Al cap i a la fi, la narrativa i el teatre són gèneres de ficció. Tan important com la narrativa és saber imposar-la, aconseguir que prevalga sobre la dels altres. En açò, la dreta és mestra. Abans dels episodis més conflictius de la nostra història recent (la guerra civil i la dictadura), els grups de dreta no tenien cap inconvenient a mostrar-se com el que realment eren. Elegien noms com ara Partit Moderat, Partit Conservador, Unió Patriòtica, Unió Monàrquica Nacional, Confederació Espanyola de Dretes Autònomes... En canvi, expressions com Front Popular o Unitat Popular s'identificaven clarament amb l'esquerra.

Doncs bé, amb l'adveniment de la democràcia, seguint el precedent de l'Acció Popular (AP) de José Mª Gil Robles i Antonio Goicoechea), la dreta hereva del franquisme s'anomenà Alianza Popular, denominació que canviaria per la de Partit Popular. ¿Aliança Popular? ¿Conjunt de forces que defensen els interessos de les capes més populars? ¡Ha! Intent de despistar la gent. Però fem un bot en el temps. L'època daurada de la narrativa política de ficció arribà amb el govern de Mariano Rajoy. La dreta va inventar una neollengua. L’eclosió d’eufemismes i habilitacions lèxiques fou espectacular: 'reforma' era sinònim de 'retall'; 'flexibilitzar' tenia dues accepcions, 'acomiadar' o 'abaratir' ('flexibilitzar la plantilla' significava tant 'despatxar els treballadors' com 'abaratir la indemnització pel seu comiat'); 'esforç de solidaritat' equivalia a 'no queda més remei que aguantar-se'; 'ara toca arrimar el muscle' tenia un significat paregut, 'ara toca fotre’s'. Altres recursos infal·libles per a construir un relat incontestable són l'ocultació i la fal·làcia: «El govern socialcomunista ha pactat amb terroristes i amb independentistes.» ¿Pactes amb terroristes?

Es tracta d'ocultar que els governs d'Aznar negociaren amb ETA i Herri Batasuna durant una època en què l'activitat de la banda armada era especialment violenta. En alguns ajuntaments d'Euskadi, els peperos també han arribat a pactar amb Bildu. ¡Ah! Però si qui negocia amb els abertzales és un govern d'esquerres... Les mentides són variades i desimboltes: dir que Sánchez ha venut Espanya als independentistes, afirmar que la gent de Bildu encara no ha condemnat la violència, assegurar que el projecte de pressupost general de l'Estat conté mesures comunistes, repetir mil vegades que el govern d'esquerres és il·legitim, proclamar que PSOE i UP són uns okupes... ¡Mentides i més mentides! Però no importa. Si la narrativa inventada acaba imposant-se i determina els límits d'allò tolerable, ¡objectiu aconseguit! La dreta establirà el marc mental en què tothom s'haurà de menejar i l'esquerra anirà a remolc si no vol ser titllada d'extremista i antipatriòtica. ¿Colofó? «¡Llibertat!», exigien tots els grups de dreta —Vox entre ells— quan la majoria parlamentària que dóna suport al govern d'esquerra aprovà la nova llei d'educació.

Nostàlgics d'una dictadura lliberticida demanant llibertat a crits. ¡El món al revés! ¿És que la llei aprovada atempta contra la llibertat? Tot té una explicació; en neollengua, 'llibertat' significa 'absència de límits a l'hora de fer allò que em done la gana' —imposar una educació doctrinària als xiquets de les Espanyes, posem per cas. Entren ganes d'emular Fernán Gómez i Labordeta: «¡A la merda!» El govern pot agradar més o menys, però va sorgir de les urnes i d'una majoria parlamentària. És, per tant, un govern absolutament legítim. Les seues polítiques seran timorates o radicals, però comparades amb les de la dreta reaccionària... (Els colpistes del 18 de juliol de 1936 també consideraren il·legítim el govern de la República.) Hi estarem més o menys d'acord, però Bildu és legal i ha condemnat la violència. ¿No és això el que es demanava a l'esquerra abertzale, si volia participar al joc democràtic? Encaparra prou aqueixa narrativa trucada que tracta d'imposar l'Espanya castissa, arrendada, monàrquica i enyoradissa de l'espasí i la sagristia sobre la ciutadania que pensa altrament —amb el suport d'alguns desheretats, tot s'ha dir. ¡Quina llanda!

dilluns, 23 de novembre de 2020

Pacte educatiu quan les granotes crien pèl

He arribat a la conclusió que el pacte educatiu mai no serà possible. Dit d'altra manera, jo no el veuré mai. Qui sap si algun rebesnét meu... Per definició, pacte significa cessió. Quan dos que defensen posicions molt allunyades volen pactar, un i altre han de cedir en alguna pretensió. En cas contrari, mai no arribaran a un acord. L'educació i la instrucció, dues cares de la mateixa moneda, són inseparables de les conviccions ideològiques. Ara mateix, a Espanya, la divisió ideològica és abismal. Quasi tots els ponts estan trencats. Quasi, perquè hi ha un punt, la unitat sagrada d'Espanya, que sembla concitar la unanimitat dels grans blocs polítics, bé que allunye la possibilitat d'enteniment amb grups més menuts que reivindiquen l'emancipació de les diverses minories nacionals de l'Estat. La dreta populista espanyola, fent-se ressò de dinàmiques molt semblants sorgides en altres països —el trumpisme als EUA, per exemple—, considera que cal esclafar l'Espanya progressista com es xafa una cuca. Qualsevol assumpte transcendent provoca, per tant, picabaralles i desacords absoluts. Tenim l'últim exemple en la nova llei d'educació.

Em crida l'atenció el relat que féu ABC de la sessió parlamentària en què s'aprovà: El debate de la nueva ley de educación ha reflejado una clara división. Un abismo que aleja la llamada «ley de Celaá» de todo consenso. Después de la intervención de la socialista Mariluz Martínez Seijo, se ha evidenciado la fractura del hemiciclo por la mitad. Izquierda y derecha divididas por una ley que no une a nadie. Al diari li falla prou la memòria. Quan s'aprovà la llei Wert, la divisió fou la mateixa o fins i tot major. El 24 d'octubre de 2013 es convocà una vaga general de protesta contra aquella llei. Signaren la convocatòria una veritable constel·lació de sindicats, plataformes diverses i federacions de pares d'alumnes. Davant la contestació generalitzada, part del professorat de centres concertats s'adherí també a la mobilització; la Federació de Sindicats Independents d’Ensenyança, majoritària al sector concertat, convocà la seua pròpia vaga. Estava cantat que la llei Wert no duraria. El PP havia fet valdre la majoria absoluta. No volgué acceptar cap proposta de l'oposició. Era previsible que la norma canviés quan la dreta perdés el govern.

Però encara hi ha un precedent curiós. En maig de 2010, es donava per fracassat l'intent d'arribar a un gran acord d’estat sobre educació, subscrit per totes les forces polítiques. Les negociacions havien estat impulsades pel llavors ministre d'Educació, Ángel Gabilondo. La interlocutora del PP era María Dolores de Cospedal. La dreta no volia fer cap cessió. Tenia la vista posada en les eleccions. Si les guanyava per majoria absoluta, podria fer la llei educativa que li donés la gana. No necessitaria pactar-la amb ningú. (Era la mateixa tàctica que fa servir quan està a l'oposició i toca renovar òrgans com el CGPJ o el Tribunal Constitucional.) Sense cessions no és possible el consens. En matèria educativa, la dreta vol el pack complet: una educació basada en la selecció i l'adoctrinament (els alumnes han de ser educats en els valors que predica l’Església); augment sense límits de l'ensenyança privada concertada; segregació perquè els fills de l'elit no s'ajunten amb xiquets de sectors marginats; creació de controls selectius i rànquings; rebuig de l'educació per a la igualtat; sistema educatiu molt centralitzat, característica que topa amb les autonomies.

Centralització implica defensa a ultrança de la llengua i la cultura castellanes en detriment de les altres llengües i cultures, i ensenyances comunes que garantisquen la igualtat de continguts a tot l'Estat. Molt sovint, l'esquerra ha transigit en algunes qüestions —en la política de concerts, per exemple—, però la dreta no vol transigir en res. Estem abocats, per tant, a canviar de sistema educatiu periòdicament. En països del nostre entorn existeixen consensos bàsics assumits per esquerra i dreta —a França, sobre la laïcitat. A la pell de brau, cap. La nostra dreta està llançant moltes fal·làcies: que s'ha eliminat la religió; que els xiquets de Catalunya o el País Valencià no aprendran castellà; que desapareix l'ensenyança concertada; que s'ataca la llibertat d'educació... Allò ben cert és que el PP està tastant la seua pròpia medicina. De fet, la llei Celaá no conté moltes novetats. Essencialment, retorna el sistema educatiu a la situació en què es trobava abans del pas de José Ignacio Wert pel Ministeri d'Educació. Un capítol més de la mateixa història; la dreta pujarà al poder algun dia i tindrem nova llei d'educació classista. I així podríem estar tota l'eternitat.

dissabte, 21 de novembre de 2020

Ernest Lluch

Quan es publique aquesta columna ja farà vint anys de l'assassinat d'Ernest Lluch. Li donaren mort el 21 de novembre de 2000 al garatge del seu domicili barcelonès. El crim fou reivindicat pel denominat Comando Barcelona d'ETA, format per tres membres. Lluch, economista, polític i professor, havia estat molt vinculat al País Valencià, bé que el seu assassinat tingué a veure amb la seua postura a favor de la pau i el diàleg en Euskadi. Ja des dels temps d'estudiant, havia estat compromès amb moviments socials i polítics que lluitaven contra la dictadura franquista. Això provocà diverses detencions i l'expulsió de la Universitat de Barcelona, on era professor ajudant del catedràtic Fabià Estapé. Recalà a la Universitat de València en 1970 com a professor agregat en la Facultat d'Econòmiques, de la qual arribaria a ser vicedegà. Aviat, féu amistat amb professors, polítics i periodistes, com ara Miquel Tarradell, Joan Reglà, Vicent Ventura, Alfons Cucó —uns catalans i altres valencians—, tots ells preocupats pel futur del País Valencià quan ja s'albirava el final del franquisme. Ernest Lluch influí sobre algunes d'aquelles persones.

La seua implicació en el valencianisme polític tingué fites molt significatives; participà en el I Congrés d'Història del País Valencià (1971), en la creació de la Taula Democràtica del País Valencià (1974) i en la fundació del Partit Socialista del País Valencià (1974). Guanyà el premi Joan Fuster d'Assaig, als Premis Octubre de 1975, amb l'obra La via valenciana (publicada per Tres i Quatre l'any següent). Al final acabaria tenint molta anomenada la detenció el 24 de juny de 1975 dels membres d'una comissió de la Taula Democràtica reunits en la Casa d'Exercicis Espirituals la Puríssima d'Alaquàs. L'objecte de la reunió era constituir el Consell Democràtic del País Valencià, que havia de promoure la redacció d'un estatut d'autonomia i l'establiment de l'autogovern valencià. (Al conjunt de l'Estat, s'havia creat la Junta Democràtica, que no recollia la reivindicació autonòmica valenciana.) La Brigada Político-Social s'emportà els congregats, entre els quals estava Ernest Lluch. (l'actual conseller Vicent Soler també hi era.) L'episodi és conegut com la detenció dels 10 d'Alaquàs. A finals d'aquell mateix any, moriria Franco.

Lluc tornà a Catalunya on mantingué la seua militància política. Va participar en la fundació del PSC, actual franquícia socialista catalana. Entre 1977 i 1989, fou diputat a Corts per Girona i Barcelona successivament. (De 1980 a 1982, exerciria com a portaveu de la coalició Socialistes de Catalunya al Congrés dels Diputats.) Fou ministre de Sanitat i Consum del primer govern de Felipe González. Lluch és considerat el pare intel·lectual de la Llei General de Sanitat de 1984, que universalitzà l'atenció sanitària. També creà per primera vegada a l'Estat espanyol un servei de defensa dels drets del consumidor. En 1986, abandonà la política institucional i es reintegrà a la docència. Obtingué la càtedra d'Història de les Doctrines Econòmiques de la Universitat de Barcelona. De 1989 a 1995, fou rector de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo. Abans, havia visitat Xàtiva almenys dues voltes. En 1976, un grup de xativins commemorà el centenari de la mort de Jaume I amb unes xerrades celebrades al Comerç, en què participà Ernest.
 

Ernest Lluch parlant en un saló del Comerç (Xàtiva, 1976)

Recorde haver compartit estrada amb ell. També s'organitzà una taula redona sobre l'autonomia amb participació de Màrius Bevià, Vicent Soler, Ernest Sena, Maria Conca i Francesc de Paula Burguera. Anys després, en octubre de 1984, sent ministre de Sanitat, Ernest vingué a inaugurar l'hospital Lluís Alcanyís. Per fi, la ciutat comptava amb una instal·lació hospitalària digna. Fins aquell moment, l'antic Hospital de Pobres de la plaça de la Seu albergava quiròfan, paritori i sales de malalts atesos per les monges de Sant Vicent de Paül. (Una filla meua hi va nàixer.) El Lluís Alcanyís ha envellit. Durant tres dècades, no ha rebut cap inversió important. Es torna a anunciar per enèsima vegada la construcció d'un nou centre de dia. Ernest ja no viu per a veure la deriva presa per la sanitat pública que ell va gestionar. Però alguns xativins no hem oblidat el professor, ministre i amic assassinat per ETA. No podem celebrar el 21 de novembre cap acte commemoratiu; els espais municipals estan tancats. Farem altre dia un recordatori com cal.

(publicat a Levante-EMV, el 21/11/2020)

dimarts, 17 de novembre de 2020

Anèmia mental

En general, la gent considera més important la cura del cos que la de l'esperit, cosa que és prou raonable. Primum vivere, deinde philosophari. Hi ha vàries versions de la màxima atribuïda al filòsof Hobbes: Primum manducare, deinde philosophari; Primum bibere, deinde philosophari. Aquesta darrera versió, «Primer beure, després filosofar», fa furor darrerament. En un passatge d'El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha, Babieca i Rocinante dialoguen. El corser del Cid diu: Metafísico estáis. L'escanyolit cavall del Quixot respon: Es que no como. És la mateixa idea de Hobbes girada irònicament de l'inrevés. Quan esclatà la covid-19, durant els mesos de març i abril, els supermercats i els establiments en què es venien comestibles i productes per a l'atenció corporal mai no van estar buits. És ben sabut que el paper higiènic desapareixia de les prestatgeries a velocitat de vertigen. (Si ens pilla la parca, ¡les bragues, els calçotets i el cul nets com una patena!) En canvi, l'oferta cultural experimentà una gran disminució de demanda. Quedava ben clar que el menjar i l'endreçament personal són molt més importants que la cura de l'esperit.

Per això, les ànimes —no parle en un sentit religiós— estan generalment prou anèmiques. Hom menja moltíssims relloms, bistecs de vedella i hamburgueses, però a penes llegeix llibres o periòdics. Veu, això sí, la televisió, i navega a tothora per les xarxes. Però aquests pinsos tenen escàs valor nutritiu. Són més bé elements addictius que poden acabar eixugant-nos el cervell. L'anèmia de les ments disminueix les defenses contra els virus que ataquen l'ètica. Per això, ens oblidem dels marginats de la terra. Als canals de televisió, la informació sobre el coronavirus tapa moltes notícies del món. Poca gent sap, posem per cas, que l'agressió bèl·lica d'Azerbaidjan als armenis ha provocat milers de víctimes. Però no cal anar-se'n tan lluny. En alguna de les nostres comunitats autònomes, les autoritats eren partidàries que la selecció natural fes la seua feina. Els vells de les residències pagaren els plats trencats. Semblava que feien nosa. ¡Veges! Cada baixa d'un iaio és una prestació menys de la Seguretat Social. És possible que la pandèmia provoque una gran crisi econòmica. Però la crisi d'Europa —i d'Espanya, per tant— és sobretot moral.

La pandèmia ha pillat alguns amb les defenses baixes. Certs polítics de la reacció no veuen les coses com Thomas Hobbes. Segons ells, primum philosophari, deinde vivere. ¿Filosofar sobre què? ¡Sobre què ha de ser, xe! Sobre la bandera grana i groga símbol de tots els espanyols, sobre Espanya i la seua unitat indissoluble, sobre la il·legitimitat del govern socialcomunista i sobre coses així. Tots cavalcant en la cresta de l'ona del coronavirus i alguns filosofant. ¿I què diuen del vivere? Que l'ingrés mínim vital és una paguita i que cal privatitzar la sanitat, per posar dos exemples. La immunodepressió moral també afecta molts partidaris del primum bibere. Només cal veure com està la plaça del Mercat de Xàtiva un dissabte a les onze de la nit. Es viu en mons paral·lels. Algunes morts han sigut dramàtiques (per a les persones que morien soles i per a qui no podia acomiadar-se d'un ésser estimat), però el drama no sembla colpir tothom; fa l'efecte que els de les defenses baixes tenen el cap a tres quarts de quinze. ¡Anèmia mental severa!

dijous, 12 de novembre de 2020

¿Govern dels metges?

En alguns moments de la pandèmia, hem assistit a la institucionalització d'una mena de poder mèdic. Dissabtes per la nit, en un canal de televisió generalista, els convidats habituals, polítics i periodistes, han cedit el seu lloc a metges i científics —i a persones dedicades a la divulgació científica. Hom podria pensar que són gent neutral que no s'inclina ni a l'esquerra ni a la dreta. Es tracta d'una falsa apreciació. Generalment, els sanitaris esdevinguts tertulians afirmen que tots els polítics són iguals. (Aquesta és la tesi predilecta de la dreta.) Però tots els polítics no són iguals. Certament, tots han comès errors, tots han utilitzat la pandèmia, d'una manera o altra, per a fins que no tenen res a veure amb la salut, però el procedir d'uns i altres no ha sigut simètric. Desvergonyiment i manipulació barroera s'inclinen clarament cap a un costat de la balança. El nostre és un dels pocs estats europeus en què l'oposició no ha volgut col·laborar amb el govern en un objectiu que hauria d'estar al marge de la rivalitat partidista, la lluita contra l'extensió de la pandèmia. Els metges posats a tertulians asseguren, ja dic, que tots els polítics han actuat igual.

Durant l'inici de la crisi, quan el desproveïment de tota classe de material de protecció sanitària estava generalitzat per diferents raons (la pandèmia havia agafat de sorpresa tothom, el mercat interior mancava d'oferta, la qualitat i els preus estaven descontrolats als mercats exteriors), el personal sanitari donava la culpa indiscriminadament als governs central i autonòmics. Pel que es veu, els professionals de la salut ignoraven de qui són les competències sanitàries. I, de retop, pagava els plats trencats el model autonòmic. Els retrets a les autonomies han augmentat arran dels confinaments perimetrals decretats a quasi tot l'Estat. ¿Per què? Perquè una sola comunitat autònoma, la madrilenya, va al seu aire. Els centralistes aprofiten per a dir que el cafè per a tots en matèria sanitària no funciona. Caldrà recordar-los dues coses: que no han de pagar justos per pecadors i que, durant la transició, es donà autonomia a regions que no l'havien reivindicat mai. ¡Cafè per a tots! Estaria bo que diverses nacions de l'Estat —nacionalitats, diu la Constitució— veieren perillar ara la seua autonomia per culpa dels tripijocs polítics dels peperos madrilenys.

Sovint se sent dir que ens caldria un govern de metges i científics. Jo no hi estic gens d'acord. Els metges i els altres sanitaris són homes i dones dignes d'admiració; lluiten contra la pandèmia en unes condicions molt difícils. Ara bé, donar-los plens poders perquè governen... Sòcrates va contemplar aqueixa possibilitat —ho veiem en un dels Diàlegs de Plató—, però conclogué que la polis ha de ser regida pels polítics. Cal el consell de metges i científics, però aquests no tenen sovint més informació que els altres ciutadans, perquè la ciència es guia pel principi d'incertesa. I el col·lectiu científic no està lliure de contradiccions. La tasca positiva de l'higienisme al segle XIX, per exemple, derivà en pràctiques eugenèsiques perverses. Sovint, l'eugenèsia ha servit de justificació per a discriminacions i violacions de drets humans promogudes per l'estat, com ara l'esterilització forçosa de persones amb certs defectes o malalties, l'assassinat institucional o, en alguns casos, el genocidi de races considerades inferiors. En fi, el col·lectiu mèdic, com altres grups funcionarials, pot caure al corporativisme, a la defensa d'interessos merament gremials.

Avui, les seues demandes són justificades; el sistema sanitari està a la vora del col·lapse. Però l'assumpte concerneix tota la ciutadania. A més, en un estat democràtic ha de ser el conjunt de la comunitat política qui marque les prioritats socials. La salut és ben important, però també ho són la llibertat, l'economia, el treball, la cultura, l'educació, els lligams socials... Potser els sanitaris són herois animosos, però no demiürgs ni polítics. Càrrecs electes, metges, geògrafs, economistes, sociòlegs, sindicalistes, experts en geopolítica, demògrafs i persones corrents han de participar en el disseny d'estratègies que compatibilitzen l'atenció a la urgència sanitària i altres objectius socials. La gestió de la pandèmia no es pot deixar sols en mans d'epidemiòlegs. Ha de ser l'autoritat democràtica —l'autoritat republicana, si visquérem en una república— qui prenga les decisions polítiques. En la salud, ustedes mandan pero no saben, s'afirma en un manifest subscrit fa poc per cinquanta-cinc societats mèdiques. No, els metges tampoc no ho saben tot.

dimarts, 10 de novembre de 2020

¿Com es combat el trumpisme?

De les eleccions nord-americanes es poden traure moltes conclusions. Per a mi, la principal és que el model de democràcia liberal pot trontollar en qualsevol moment. A primera vista, sembla que el triomf del demòcrata Joe Biden allunya momentàniament el perill, però el resultat ajustadíssim dels comicis, l'impressionant nombre de vots obtinguts per Trump i una possible majoria republicana al Senat dels EUA no augura un futur massa falaguer per al sistema. El procés electoral, que encara no ha conclòs definitivament, ha oferit al món un espectacle ben lamentable. El país està travessat per vàries línies de fractura que separen diverses Amèriques. Hi ha la benestant i l'empobrida; la blanca i la multiracial; la rural i la urbana; la interior i la costanera; la ultrareligiosa i la liberal; la del nord i la del sud... (La divisió entre yankees i confederats no ha desaparegut del tot; les ferides de la Guerra de Secessió continuen obertes.) Algunes de les línies s'entrecreuen provocant més ruptures. La comunitat d'origen hispà, per exemple, està dividida també: cubans i veneçolans han votat a Trump; els mexicans, a Biden. ¡Desunió absoluta!

Els EUA estan totalment descosits i els trossos s'han aglutinat en dos pols que es repel·leixen mútuament. L'Amèrica rural, blanca, ultrareligiosa i empobrida contra la urbana, multiracial, liberal i benestant. Extremisme contra tolerància. En el costat extremista sovintegen les milícies armades i els grups supremacistes. El racisme i la proliferació d'armes, mals endèmics del país —el Ku Klux Klan encara té milers de seguidors— aboquen a situacions explosives. Sempre es parla de les dues Espanyes, però jo trobe més elements centrífugs en les dues Amèriques. Allò més preocupant és que s'hi ha consolidat la ideologia de l'odi radical a l'enemic, que ja no és, com podria suposar-se, algun país estranger. L'enemic és el meu veí que no pensa com jo. Quan Trump deia America first!, es referia únicament a mig país. L'altre mig s'ha de xafar com es fa amb una cuca o una panerola; no té dret ni a existir. Aquesta ideologia de l'odi ha calat de tal manera que quasi la meitat dels ciutadans d'EUA creu que la lluita a mort contra qui no pensa com un nord-americà de debò és més important a l'hora de votar que els interessos de classe o purament pragmàtics.

La dreta republicana reaccionària blasma, per motius religiosos, l’evolucionisme, l’avortament o l’eutanàsia, però creu fermament en la llei del més fort, amb el subsegüent rebuig dels subsidis, l’assegurança mèdica obligatòria o els sistemes de protecció social. Proclama sense embuts que el món és dels més forts, dels emprenedors, dels espavilats. Pensa que qui no reïx fracassa per culpa seua exclusivament. I d’acord amb aquesta premissa, defèn que la gent laboriosa no ha de carregar amb malfeiners o ineptes. Aquesta manera de pensar ha acabat sent acceptada com un dogma per bona part de l'electorat. Polítics com Obama, que volgué introduir l'assegurança mèdica obligatòria, són titllats d'esquerrans perillosos o de comunistes directament. Per idèntics motius ideològics, molts nord-americans rebutgen les mesures de prevenció de la covid-19. Cal recordar que Trump es burlava de Biden perquè aquest volia portar mascareta en els debats de la campanya electoral. Trump es jactava de ser molt fort i poder amb el coronavirus. Prop del 50% dels nord-americans es creu les farfolles i les falòrnies que llança l'extrema dreta republicana.

Aquesta meitat de la població tan ideologitzada ha donat el seu vot a Trump, que personifica la guerra contra l'Amèrica liberal i multiètnica. No és una guerra cavalleresca. Els fans de Donald Trump rebutgen la correcció política. La manca d'elegància —no reconèixer la derrota pròpia i la victòria de l'adversari, posem per cas—, el llenguatge absolutament incorrecte, la injúria, el negacionisme científic i l'ús de la mentida com arma política són consubstancials amb la ideologia de l'odi. Trump ha sigut derrotat —esperem—, però el trumpisme pot anar a més. A mig termini, el futur dels treballadors s'albira fosc, a causa dels grans canvis tecnològics que suprimiran llocs de treball i de la crisi climàtica que afectarà nombrosos sectors productius. L'augment de l'atur, els salaris baixos i la pèrdua de confiança en els partits tradicionals és camp adobat per a la ideologia de l'odi. S'escamparà el rebuig al sistema, a l'immigrant, als valors progressistes, a la cultura en general. Les idees simplistes, les formes barroeres i els tipus fatxendes proliferaran. I el "peculiar" sistema electoral nord-americà no ajudarà gens a formar majories demòcrates.

En el Senat, Califòrnia, amb 39 milions d'habitants, té la mateixa representació que Montana, on només viu un milió. Els procediments per a votar i el mètode d'escrutini són estranys. Crida l'atenció que la primera potència mundial tarde tants dies a completar el recompte de vots. ¡En ple segle XXI i amb la tecnologia informàtica més capdavantera a l'abast! I tot aquest espectacle ha sigut emès per televisió a tot el món. En molts llocs hauran pres nota —a les Espanyes, per exemple. De fet, molts partits polítics europeus —Vox sense anar massa lluny— vénen copiant fa temps el model Trump. S'ha dit sovint que els EUA són un model. Ara ja sabem de què: de sistema electoral esbiaixat; de poder judicial controlat per l'extremisme —poc abans de les eleccions, Trump havia designat jutge vitalícia del Tribunal Suprem una jurista coneguda per les seues idees reaccionàries—; de policia violenta i racista; de nacionalisme supremacista. Sona la lletra i la música. Ara més que mai, Estats Units són un mal exemple per al món. Porta camí de perdre el liderat mundial, la qual cosa no és un consol si pensem en els substituts, Xina i Rússia.

Tornem al principi. ¿Podem traure més conclusions de les eleccions d'EUA? Una primordial: cal eliminar el trumpisme. ¿Com ho fem? No és fàcil. Trobar la manera de compaginar en un sol discurs falòrnies de la cultura popular i valors de l'esquerra com la igualtat i la solidaritat sembla impossible. Jo solia pensar que la solució era contestar les sabaterades de gent com Donald Trump en un estil "dialèctic" semblant al seu. Els amics em miraven amb cara d'espant i reprovació: «Som gent educada i progressista. No podem baixar al nivell d'aquest individu.» ¡No! Ni tampoc podem fer la mateixa oferta política que la reacció. (La màxima «Si no pots amb el teu enemic, uneix-te a ell» no serveix; equival a fer-nos tots populistes de dretes i oblidar els valors en què hem cregut sempre.) Però és urgent trobar la manera d'articular un discurs que aglutine elements diversos, i sovint antitètics, i defense els valors de progrés sense desconnectar dels gustos i els interessos populars. Potser calga esborrar tota ostentació de superioritat moral sobre els altres i renunciar a l'exclusiva del bon gust. O tal volta hàgem de ser molt radicals i abandonar les mitges tintes.

dissabte, 7 de novembre de 2020

¿Fins a quan?

La pandèmia de covid-19 experimenta un repunt considerable. Ha tornat l'estat d'alarma. S'han establert confinaments perimetrals. I podria decretar-se un nou confinament domiciliari. Tornen també el tancament d'espais públics i les prohibicions incomprensibles. Ja n'hi va haver moltes en plena vigència de l'anterior estat d'alarma, durant la primera onada del coronavirus. Posaré exemples: gent domiciliada al centre de Xàtiva no podia traslladar-se a la segona residència de Bixquert, al mateix terme municipal; tampoc no es podia anar sol a un lloc desert —una platja, un bosc—, per a fer una passejada i respirar l'aire de la natura; parcs i jardins estaven tancats. Doncs sembla que es repeteixen les mateixes mesures estranyes. La principal víctima de les decisions insondables és, una vegada més, la cultura. Entre el passat 29 d'octubre i el dia de Tots Sants s'anava a celebrar un festival cultural esplèndid, "Xàtiva Renaixentista. 500 anys de la revolta de Germanies". En principi, l'assistència de públic no tenia més límits que la reducció de cabuda dels locals on s'havia de desenvolupar l'esdeveniment i la reserva prèvia de localitat.

Al programa s'incloïen la conferència inaugural del professor Amadeu Serra, la presentació del disc Germanies, de Capella de Ministrers, tres concerts i unes passejades borgianes per la ciutat. Els escenaris prevists eren la Casa de Cultura, el Gran Teatre i les esglésies de Sant Feliu i Sant Pere. Un dels concerts, Carmesina i Tirant, estava dissenyat per a un públic infantil —per a xiquets i xiquetes acompanyats dels pares. Sant Feliu era el marc escollit per a Tañer de gala. Al voltant de Lluys de Milà, recital de viola de mà a càrrec de Robert Cases, una ocasió magnífica per a escoltar peces del gran compositor xativí del segle XVI. Finalment, l'autoritat municipal cancel·là part de la programació. Se celebraren només dos concerts al Gran Teatre, Carmesina i Tirant, el dia 30, i Germanies, el dia 1, sense la presència física del públic (bé que difosos per streaming). Es frustrà la possibilitat d'esprémer tot el suc d'unes jornades suggestives dedicades a la música antiga i a fer memòria de la revolta de les Germanies. Sort que el seguiment dels dos concerts per streaming ha sigut enorme (unes 1.300 persones han vist tant l'un com l'altre).

La cantant i ballarina Mara Aranda i l'actor, ballarí i coreògraf Toni Aparisi van interpretar els papers de Carmesina i Tirant. Capella de Ministrers féu un meravellós recorregut musical per la vida i les aventures dels protagonistes de la novel·la més universal de la nostra literatura, Tirant lo Blanch, de Joanot Martorell. La gent menuda hauria gaudit de valent, si hagués pogut veure l'espectacle en viu. Per al segon concert, Germanies, l'escenari del Gran Teatre reuní dotze músics de Capella de Ministrers davant d'una platea buida. Recorde el nom d'alguns (la manca de programa de mà m'impedeix ser més exacte): Carles Magraner, violoncel·lista i director del grup, Lixania Fernández, cantant i violoncel·lista cubana, Jordi Comellas, Leonardo Luckert, Raquel Fernández, David Antich, flautista, Paco Rubio i Simeón Galduf, intèrprets de cornetto i sacabutx, Miguel Ángel Orero, percussionista, Robert Cases, sonador de guitarra i tiorba. Tot un espectacle: violes da gamba, violone, flautes, cornetto, sacabutxs, baixó, percussió, tiorba...
 
 
Aquest elenc rememorà sonoritats renaixentistes. Interpretà part del repertori d'inspiració bèl·lica compost a l'Europa del XVI, sobretot batalles. Sonaren peces de Heinrich Isaac, Mateo Flecha, Claude Gervaise, Cristóbal de Morales, Samuel Scheidt, Orlando di Lassus, Michael Praetorius... Carles Magraner és un vell amic de Xàtiva, on se l'ha vist tocar la viola molt sovint. La discografia de Capella de Ministrers, d'una qualitat altíssima, produeix vertigen. Compta amb més de seixanta títols. Ha rebut nombrosos guardons. En 2018, posem per cas, el grup fou guanyador dels Premis Internacionals de Música Clàssica amb Quattrocento, en la modalitat de música antiga. Catalunya té la Capella Reial de Jordi Savall. Els valencians tenim la Capella de Ministrers. Però la pandèmia condemna la cultura al confinament (la mostra d'Alfaro n'ha patit també les conseqüències). La covid-19 no sols es cobra vides. També es carrega activitat social, econòmica i cultural. I no sabem fins a quan. Caldria recordar que els espais culturals són segurs.

(publicat a Levante-EMV, el 07/11/2020)

dimecres, 4 de novembre de 2020

Il bellissimo inganno

A finals de 1502, Cèsar Borja descobreix que els seus condottieri han preparat una conjura a Magione. Els conjurats, Guidobaldo da Montefeltro (duc d'Urbino), els Baglioni de Perusa, els Petrucci de Siena, els Bentivoglio de Bolonya, Vitellozzo Vitelli i Oliverotto da Fermo, Paolo Orsini i Francesco Orsini (duc de Gravina i antic pretendent de Lucrècia Borja), tement per la seua sort, decideixen de fer front al duc de la Romanya. Tanmateix, no aconsegueixen posar-se d'acord; cadascú per separat ofereix pactes a Cèsar. De forma astuta, el Valentinés els fa anar a Sinigaglia (l'actual Senigallia, població a la vora de l'Adriàtica) i allí ordena que els maten. Aquest episodi és conegut com il bellissimo inganno. A Roma, el papa Alexandre VI fa empresonar a Sant'Angelo el cardenal Giambattista Orsini, cap de la conspiració, que moriria sense haver-se lliurat del captiveri. Es confisquen tots els béns dels Orsini. Al seu torn, el "Gran Capità" derrota els francesos a Cerignola. Cèsar, perdut el suport francès, marxa a Roma. Les tropes hispàniques de Gonzalo Fernández de Córdoba s'apoderen de Nàpols i fan sentir la seua influència per tot Itàlia.
 
 
Retrat de Guidobaldo da Montefeltro (detall), obra de Rafael

dilluns, 2 de novembre de 2020

Tots Sants i el dia de difunts

Per primera vegada des de fa molts anys, celebrem la festa de Tots Sants i el dia de difunts en unes circumstàncies ben tètriques. La pandèmia de Covid-19 ha llevat la vida a unes 36.000 persones en tot l'Estat —que se sàpia; podrien ser més. Al País Valencià, ja són quasi 2.000 els morts "oficials" per coronavirus. Durant els moments àlgids de la crisi, moltes de les víctimes van morir soles, sense la proximitat dels familiars més íntims. No es podien fer ni funerals. I sembla que la situació podria repetir-se. De fet, les autoritats municipals aconsellaren no visitar els cementiris, per a evitar aglomeracions. Tots Sants i el dia de difunts són l'ocasió per a repetir rituals tradicionals, com ara encendre fogueres, menjar castanyes i panellets... Es considera popularment que la festa marca l'inici de l’hivern. Per tant, cal traure dels armaris la roba d'abric i vestir de llarg els més menuts. També són tradicionals, fins i tot a casa nostra, representacions teatrals típiques, com el Don Juan Tenorio de Zorrilla. ¿Hivern? Ahir diumenge, els termòmetres de Xàtiva arribaren a marcar vint-i-vuit graus. I estaven vedades reunions de més de sis persones.

En realitat, des del mes de març, tots els jorns són dia de difunts. Periòdics, ràdios i televisions dediquen bona part de les planes i la programació a parlar del coronavirus i a fer recompte diari d'infectats i morts. Als mitjans audiovisuals, els tertulians han cedit el seu lloc als metges, que ens recorden contínuament allò que ja sabem, que tothom ha de morir algun dia. Molta gent no deu escoltar-los; no es queda tancada a casa, no accepta consells assenyats dels galens. ¡Vius i difunts a l'infern, per descreguts! O potser no s'han de consentir abusos del poder. L'infern és el cos. «Des del moment que estem tancats dins del nostre cos, reduïts a la vida purament corporal, i acceptem l'imperi del poder mèdic, o del poder en general, que s'ha apropiat del mèdic, o la nostra pròpia submissió a tots dos, consentim [l'abús]», diu Bernard-Henri Lévy en Aquest virus que ens fa tornar bojos. Estar sol amb u mateix no és sa; som éssers socials. És impossible, per tant, gaudir de cap confinament. I els fets demostren que tothom no combrega amb la docilitat aclaparant davant l'ordre sanitari vigent, ni amb la manera com ha decidit disposar els cossos.

Per altra part, la pretensió de guarir "absolutament" els humans, de la mort i el mal, tampoc no és viable. Només es poden allargar els terminis. Com és lògic, s'ha de reivindicar la millora del sistema de salut i la recerca científica. Hem de servar la vida, nostra i dels altres, però no una vida pelada. I no s'han de fer discriminacions. Diuen que la mort iguala tothom. Això no és cert. Diàriament moren al món 18.000 xiquets i xiquetes menors de cinc anys —en total, 6,6 milions l'any passat, segons Unicef i el Banc Mundial. Més d'un terç d'aquestes morts són per fam. Però no són notícia, ni paralitzen el planeta, perquè solen produir-se en països molt pobres. Segons un estudi d'investigadors alemanys publicat a la revista European Heart Journal, la contaminació del medi ambient causa 800.000 morts anuals a Europa —8,8 milions a tot el planeta. En molts indrets, s'han fet solemnes homenatges d'estat als morts per coronavirus, però ningú no té presents els altres cadàvers. Als països desenvolupats, la mort ha esdevingut telerealitat. A còpia de repetir escenes macabres, hom intenta convèncer els descreguts i les descregudes. ¡Periodisme groc!

Els telediaris de màxima audiència ens traslladen a les Unitats de Cures Intensives, uns escenaris amb quadres esgarrifosos: malalts intubats i en coma induït (boca per avall, nus, amb bolquers), gent amb seqüeles a causa del coronavirus que conta la seua experiència... Per Tots Sants, hem evocat les persones pròximes traspassades mentre vèiem el reality show en què s'han convertit els noticiaris i les tertúlies dels principals canals televisius. S'ha perdut el pudor en allò tocant a la intimitat personal. L'espectacle de la realitat s'imposa aquests dies. S'oblida, però, que moltíssima gent no veurà mai cap telediari. Algunes persones prefereixen la seguretat a la llibertat, però altres no accepten de bon grat aqueixa mena de "contracte vital" consistent a fer renuncia de les llibertats a canvi d'una garantia antivirus que, per altra banda, no és absoluta. La vida no és vida si sols és mera existència. «Queda't a casa», ens diu l'autoritat. Potser no hi ha altre remei. Per a Michel Foucault, «la pesta com a forma real i alhora imaginària del desordre té per correlat mèdic i polític la disciplina.» Caldrà estar-se a casa per a no saturar els hospitals.
 
"Vanitas" d'Aelbert Jansz. Van der Schoor (oli sobre tela, c. 1640-1672. Rijksmuseum)

Luca Dobry —que vaig esmentar en altre text— opina que l'actual emergència global a causa de la covid-19 i la gestió que en fan els governs no són sols una resposta al patogen; en realitat, podrien ser un assaig general de cara a més crisis imparables de nivell planetari que hauran de venir. El repte no seria sols aturar el virus, lluitar contra la mort i a favor de la vida, sinó comprovar com es pot aturar el món durant unes setmanes, verificar quines mesures es poden prendre abans del col·lapse i establir noves ferramentes de poder. En tot cas, la parca continuarà cobrant-se vides. Però els poders —el polític i l'econòmic— i els sanitaris volen que se les cobre a poc a poc, a miquetes. En fi, supose que vindran altres temps millors durant els quals podrem recuperar les tradicions de la visita al cementiri, la castanyada, els panellets... També podrem recordar assossegadament els morts més íntims. (Els altres, els llunyans, ja s'ha dit que estan condemnats a l'oblit.) Hom seguirà celebrant, als països cristianíssims i als altres, el Halloween, Tots Sants, el dia de difunts. I anirem de nou sense traves, algun dia, als teatres, a les sales de concerts...