dimarts, 10 de novembre de 2020

¿Com es combat el trumpisme?

De les eleccions nord-americanes es poden traure moltes conclusions. Per a mi, la principal és que el model de democràcia liberal pot trontollar en qualsevol moment. A primera vista, sembla que el triomf del demòcrata Joe Biden allunya momentàniament el perill, però el resultat ajustadíssim dels comicis, l'impressionant nombre de vots obtinguts per Trump i una possible majoria republicana al Senat dels EUA no augura un futur massa falaguer per al sistema. El procés electoral, que encara no ha conclòs definitivament, ha oferit al món un espectacle ben lamentable. El país està travessat per vàries línies de fractura que separen diverses Amèriques. Hi ha la benestant i l'empobrida; la blanca i la multiracial; la rural i la urbana; la interior i la costanera; la ultrareligiosa i la liberal; la del nord i la del sud... (La divisió entre yankees i confederats no ha desaparegut del tot; les ferides de la Guerra de Secessió continuen obertes.) Algunes de les línies s'entrecreuen provocant més ruptures. La comunitat d'origen hispà, per exemple, està dividida també: cubans i veneçolans han votat a Trump; els mexicans, a Biden. ¡Desunió absoluta!

Els EUA estan totalment descosits i els trossos s'han aglutinat en dos pols que es repel·leixen mútuament. L'Amèrica rural, blanca, ultrareligiosa i empobrida contra la urbana, multiracial, liberal i benestant. Extremisme contra tolerància. En el costat extremista sovintegen les milícies armades i els grups supremacistes. El racisme i la proliferació d'armes, mals endèmics del país —el Ku Klux Klan encara té milers de seguidors— aboquen a situacions explosives. Sempre es parla de les dues Espanyes, però jo trobe més elements centrífugs en les dues Amèriques. Allò més preocupant és que s'hi ha consolidat la ideologia de l'odi radical a l'enemic, que ja no és, com podria suposar-se, algun país estranger. L'enemic és el meu veí que no pensa com jo. Quan Trump deia America first!, es referia únicament a mig país. L'altre mig s'ha de xafar com es fa amb una cuca o una panerola; no té dret ni a existir. Aquesta ideologia de l'odi ha calat de tal manera que quasi la meitat dels ciutadans d'EUA creu que la lluita a mort contra qui no pensa com un nord-americà de debò és més important a l'hora de votar que els interessos de classe o purament pragmàtics.

La dreta republicana reaccionària blasma, per motius religiosos, l’evolucionisme, l’avortament o l’eutanàsia, però creu fermament en la llei del més fort, amb el subsegüent rebuig dels subsidis, l’assegurança mèdica obligatòria o els sistemes de protecció social. Proclama sense embuts que el món és dels més forts, dels emprenedors, dels espavilats. Pensa que qui no reïx fracassa per culpa seua exclusivament. I d’acord amb aquesta premissa, defèn que la gent laboriosa no ha de carregar amb malfeiners o ineptes. Aquesta manera de pensar ha acabat sent acceptada com un dogma per bona part de l'electorat. Polítics com Obama, que volgué introduir l'assegurança mèdica obligatòria, són titllats d'esquerrans perillosos o de comunistes directament. Per idèntics motius ideològics, molts nord-americans rebutgen les mesures de prevenció de la covid-19. Cal recordar que Trump es burlava de Biden perquè aquest volia portar mascareta en els debats de la campanya electoral. Trump es jactava de ser molt fort i poder amb el coronavirus. Prop del 50% dels nord-americans es creu les farfolles i les falòrnies que llança l'extrema dreta republicana.

Aquesta meitat de la població tan ideologitzada ha donat el seu vot a Trump, que personifica la guerra contra l'Amèrica liberal i multiètnica. No és una guerra cavalleresca. Els fans de Donald Trump rebutgen la correcció política. La manca d'elegància —no reconèixer la derrota pròpia i la victòria de l'adversari, posem per cas—, el llenguatge absolutament incorrecte, la injúria, el negacionisme científic i l'ús de la mentida com arma política són consubstancials amb la ideologia de l'odi. Trump ha sigut derrotat —esperem—, però el trumpisme pot anar a més. A mig termini, el futur dels treballadors s'albira fosc, a causa dels grans canvis tecnològics que suprimiran llocs de treball i de la crisi climàtica que afectarà nombrosos sectors productius. L'augment de l'atur, els salaris baixos i la pèrdua de confiança en els partits tradicionals és camp adobat per a la ideologia de l'odi. S'escamparà el rebuig al sistema, a l'immigrant, als valors progressistes, a la cultura en general. Les idees simplistes, les formes barroeres i els tipus fatxendes proliferaran. I el "peculiar" sistema electoral nord-americà no ajudarà gens a formar majories demòcrates.

En el Senat, Califòrnia, amb 39 milions d'habitants, té la mateixa representació que Montana, on només viu un milió. Els procediments per a votar i el mètode d'escrutini són estranys. Crida l'atenció que la primera potència mundial tarde tants dies a completar el recompte de vots. ¡En ple segle XXI i amb la tecnologia informàtica més capdavantera a l'abast! I tot aquest espectacle ha sigut emès per televisió a tot el món. En molts llocs hauran pres nota —a les Espanyes, per exemple. De fet, molts partits polítics europeus —Vox sense anar massa lluny— vénen copiant fa temps el model Trump. S'ha dit sovint que els EUA són un model. Ara ja sabem de què: de sistema electoral esbiaixat; de poder judicial controlat per l'extremisme —poc abans de les eleccions, Trump havia designat jutge vitalícia del Tribunal Suprem una jurista coneguda per les seues idees reaccionàries—; de policia violenta i racista; de nacionalisme supremacista. Sona la lletra i la música. Ara més que mai, Estats Units són un mal exemple per al món. Porta camí de perdre el liderat mundial, la qual cosa no és un consol si pensem en els substituts, Xina i Rússia.

Tornem al principi. ¿Podem traure més conclusions de les eleccions d'EUA? Una primordial: cal eliminar el trumpisme. ¿Com ho fem? No és fàcil. Trobar la manera de compaginar en un sol discurs falòrnies de la cultura popular i valors de l'esquerra com la igualtat i la solidaritat sembla impossible. Jo solia pensar que la solució era contestar les sabaterades de gent com Donald Trump en un estil "dialèctic" semblant al seu. Els amics em miraven amb cara d'espant i reprovació: «Som gent educada i progressista. No podem baixar al nivell d'aquest individu.» ¡No! Ni tampoc podem fer la mateixa oferta política que la reacció. (La màxima «Si no pots amb el teu enemic, uneix-te a ell» no serveix; equival a fer-nos tots populistes de dretes i oblidar els valors en què hem cregut sempre.) Però és urgent trobar la manera d'articular un discurs que aglutine elements diversos, i sovint antitètics, i defense els valors de progrés sense desconnectar dels gustos i els interessos populars. Potser calga esborrar tota ostentació de superioritat moral sobre els altres i renunciar a l'exclusiva del bon gust. O tal volta hàgem de ser molt radicals i abandonar les mitges tintes.