dissabte, 31 de desembre del 2011

Bon any!

La vida està feta de cicles i de successos recurrents: la roda de les diades familiars i col·lectives, el cicle etern de les estacions, els rituals de la vida i la mort...  Any rere any, celebrem els aniversaris, les festes patronals, els Nadals... També els mitjans de subsistència estan sotmesos a la llei universal dels cicles. El Gènesi narra l’episodi del faraó que havia somniat amb set vaques primes que devoraven set vaques grosses. Ja saben: les vaques grosses simbolitzaven els anys d’abundància i riquesa; les primes, els anys d’escassesa, fam i pobresa. L’economia, per tant, que tampoc no escapa a les lleis de l’alternança, tendeix a comportar-se com l’oratge: després d’un anticicló, sempre arriba una borrasca. Cal fer, però, una puntualització: no elegim els nostres governants perquè es dediquen a erigir obeliscs o grans piràmides; bàsicament els elegim perquè s’apliquen a esmortir les crisis i els canvis de cicle, perquè ens eviten els ensurts. Ara bé, en la pràctica, els polítics pensen que això no es feina seua; d’això ja s’encarreguen les lleis del mercat. (Com si els mercats foren ens abstractes i no persones de carn i os.)

He estat repassant les columnes que vaig escriure a principis i finals de 2010. Sobre el temps de vaques primes que ens ha tocat de viure, trobe que ja està tot dit. Sentint ahir les declaracions de la portaveu del govern, posem per cas, veig que s’han confirmat finalment tots els pronòstics que venien fent molts analistes. El PP ja ha començat a entonar la cantilena prevista: «El PSOE ens ha enganyat. La situació és més dolenta del que deia l’anterior govern. No tindrem altre remei que aplicar mesures d’ajust extraordinàries.» Aquesta consueta no és gens casual; ja estava prevista. L’ajust pur i dur —sense cap mesura complementària de reactivació—, ens mena directament a l’abisme com ja s’ha dit fins a la sacietat. Vam escoltar, això sí, una novetat: Segons Saénz de Santamaría, els augments als diferents trams de l’IRPF són recàrrecs de solidaritat. De solidaritat? Jo creia que la solidaritat era virtut cívica de pràctica voluntària. En tot cas, la solidaritat de què parla la vicepresidenta s’hauria d’imposar prioritàriament als especuladors i als agents financers causants de la crisi que patim.

El nou govern ha decidit, però, d’imposar recàrrecs a les rendes del treball sense suprimir, paral·lelament, les nombroses bonificacions a l’impost de societats, ni la situació privilegiada de les SICAV. Altra novetat: s’augmenta l’IBI. Tots vostès recordaran les nombrosíssimes vegades que els nous governants havien acusat a l’anterior govern de pujar els impostos. Setmanes enrere, ja ho advertíem: mentre Rajoy proclamava allò de nosotros somos partidarios de bajar los impuestos, l’alcalde de Xàtiva havia provocat una pujada de l’IBI absolutament espectacular. Doncs bé, el govern ha anunciat un nou augment de l’impost. I també la congelació del salari mínim interprofessional i el sou dels funcionaris. Està clar, per tant, que la solidaritat per a sortir dels anys de vaques primes l’anem a practicar només els de sempre. Avui no és dia de revoltes. Aquesta nit toca anar a la plaça de la Seu, menjar-se els grans de raïm mentre sonen les dotze campanades i brindar amb un copa de cava. Brindar per què? Per un feliç any nou? Crec que hauríem de brindar per un 2012 menys conformista.

Jo sent contínuament —en el treball, pels carrers, a les converses familiars— expressions com aquestes: «Què li anem a fer? Era precís. Hem viscut per damunt de les nostres possibilitats...» Per damunt de les nostres possibilitats? Així hauran viscut alguns. «A Déu prega qui treballa», fa la dita. Està bé conjurar els dimonis de l’infortuni i la penúria, i desitjar-nos bona sort, però hauríem de ser més combatius amb les idees dogmàtiques que ens volen embotir. El pensament únic dominant ha fet servir —amb molt d’èxit, com es veu— una estratègia política i cultural orientada a introduir valors socials que fomenten l’individualisme, la fragmentació social, el conformisme... ¿Com és possible que els ciutadans no ens revoltem contra la injustícia i els retalls socials? ¿Com és possible que els xativins, posem per cas, no ens revoltem contra les taxes d’atur o contra l’entumiment dels nostres serveis públics? Sí, ja sabem que l’atur i l’endeutament sempre actuen com a factor de submissió i desmobilització social. Però un poc d’esperit combatiu no vindria mal, la veritat. Bon any!
(publicat a Levante-EMV, el 31/12/2011)

dijous, 29 de desembre del 2011

A propòsit d’un bicentenari

El nom d’un país i de la llengua pròpia, la bandera, l’himne... són motiu ben sovint de controvèrsia al si d’una comunitat. Els valencians ho sabem molt bé, això; encara més, n’hem estat testimonis –i part implicada– d’una lluita quasi sagnant –per visceral i íntima– a propòsit d’aquests elements identificadors. Tots recordem com durant la Transició espanyola hom va aprofitar per fer tabula rasa a propòsit de la polèmica identitària. La “solució” a què es va arribar, aparentment imparcial, es va decantar per l’accentuació artificiosa de la diferència en relació a Catalunya –sobretot– i les Illes Balears. Ara com ara la senyera del cap i casal s’ha imposat a la tradicional quadribarrada, la llengua és oficialment “valencià”, segons la darrera reforma estatutària de l’any 2006, l’himne continua sent el del mestre Serrano, amb lletra de Maximilià Thous, i el nom el de Comunitat Valenciana. Paral·lelament a aquests símbols oficials, però, són encara vigents, entre els sectors progressistes, els altres símbols. La qüestió no ha estat resolta, per tant, ni de bon tros. Però, són gratuïts els símbols? Realment tenen importància, més enllà de la seua funció aglutinadora? Tots sabem que darrere de cadascuna d’aquestes propostes simbòliques hi ha una ideologia subjacent o explícita; i que, en el pitjor dels casos, pot passar que darrere d’un símbol identitari no hi haja pràcticament res, més enllà de l’embolcall i d’una tímida i innòcua pruïja folklòrica. En aquest número d’Espai del Llibre, la revista de les “Comarques Centrals Valencianes” –un altre concepte territorial no exempt d’ideologia, tot cal dir-ho–, s’analitza una altra de les qüestions identitàries importants, com és el de la normalització dels noms dels pobles valencians. Tot just ara es compleix el bicentenari de la restitució del nom de la capital de la Costera que, el 1811, va passar de dir-se San Felipe –“por justo derecho de conquista”– a Xàtiva, gràcies a Joaquín Lorenzo Villanueva, diputat xativí a les Corts de Cadis. Cal celebrar, doncs, aquesta efemèride com un signe inequívoc i simbòlic de normalització i de maduració d’un poble i, per extensió, de tot el País Valencià, de tots els valencians.

(Editorial de l’Espai del Llibre nº 12, Publicacions de les Comarques Centrals Valencianes)

dimecres, 28 de desembre del 2011

Sant Nicolau de Bari

Papà Noel, Santa Claus o Sant Nicolau són alguns dels noms amb què es coneix universalment el personatge llegendari que porta regals als nens la nit de Nadal. El personatge està inspirat en un bisbe cristià del segle IV anomenat Nicolau, que visqué a Mira, Anatòlia, a les valls de Lícia (possessió llavors de Grècia i avui de Turquia). En orient se’l coneix, per tant, com Sant Nicolau de Mira o Myra; en occident, en canvi, com San Nicolau de Bari, perquè els cristians van traure suposadament les seues relíquies (quan els turcs envaïren els territoris grecs d’Àsia Menor, el 1087) i les van portar a la ciutat de Bari, en Itàlia, on encara es conserven. En aquesta ciutat s’obtingueren tants milacres per intercessió del sant barbut que la seua popularitat s’estengué ràpidament per tot Europa; fou un dels sants més venerats pels cristians de l’Edat Mitjana. Hi té dedicats centenars de temples a tot el món. A l’església de Sant Feliu de Xàtiva, per exemple, queden restes d’un retaule pintat al fresc dedicat a Sant Nicolau de Bari.

Sembla que el bisbe tenia una especial inclinació pels nens. El seu primer miracle consistí a salvar tres menuts acoltellats per un hostaler —que en volia fer pastissos de carn—; el sant pregà i obtingué la seua resurrecció immediata. La seua fama de repartidor d’obsequis es basa, però, en altra història. Un home empobrit no podia casar les seues tres filles per no tenir el dot necessari. Les xiques semblaven condemnades a restar fadrines i dedicar-se a la prostitució. Assabentat del problema, Nicolau lliurà a cadascuna d’elles, en complir l’edat de casar-se, una bossa plena de monedes d’or. El sant entrava per una finestra i posava bosses plenes de monedes dins dels mitjons que les xiquetes havien penjat sobre la llar per a eixugar-los. Nicolau també fou patró dels mariners. Segons la llegenda, uns marins que es veieren perduts enmig d’una gran tempesta en alta mar van pregar amb oracions com aquesta: «Déu misericordiós, salva’ns per intercessió del nostre bon bisbe Nicolau.» Llavors, la figura del sant es féu present i calmà les aigües.

No hi ha, però, cap prova material de l'existència del sant. El seu nom no apareix a les llistes dels bisbes que van assistir al Concili de Nicea. Tot fa pensar que, a fi d’afavorir la conversió dels pagans, l'Església creà el mite de Sant Nicolau, atribuint-li trets i accions pròpies del déu grec dels oceans, Posidó (Neptú per als romans), i del déu teutònic de la collita, Hold Nickar (transformat en Hagios Nikolaos, Sant Nicolau). Un temple dedicat en Bari a la deessa Befana (l'Àvia) fou derrocat; al seu solar es bastí una basílica en honor de Sant Nicolau. Fins aleshores, Befana era coneguda per omplir de regals els mitjons dels nens, fet que curiosament passà a ser atribuït al sant barbut. Malgrat la seua popularitat, atès que els documents sobre la seua vida inspiraven poca confiança, el papa Pau VI ordenà en 1969 la remoció de la festa de Sant Nicolau del calendari oficial catòlic romà. I amb tots aquests ingredients dubtosos, s’han bastit els personatges de Pare Noel i Santa Claus, l’alter ego nord-americà del bisbe grec. Veges tu!

dimarts, 27 de desembre del 2011

Així s’escriu la història

Diumenge passat fou 25 de desembre, data del naixement de Crist segons la tradició catòlica. És açò de veres? Qui sap. La figura de Jesús de Nazaret està plena d’incògnites. En general, s’admet la seua existència històrica. Ara bé, no hi ha proves arqueològiques que puguen confirmar-la. I les principals proves escrites (excepte algunes cites molt vagues fetes per autors no cristians del segle I, com ara Flavi Josephus, Tàcit o Suetoni) són diversos textos apologètics cristians: les cartes de Pau de Tars, els tres evangelis sinòptics, els evangelis apòcrifs... Alguns d’aquests textos —els evangelis, sense anar massa lluny— es van escriure trenta o quaranta anys després de la mort de Crist; els autors no havien conegut personalment Jesús de Nazaret. És més, els evangelistes no van escriure llurs textos amb pretensió de rigor històric. Escriviren per motius teològics i evangelitzadors. Per això hi ha erudits que neguen l’existència de Crist.

Una primera incògnita sobre el personatge és el seu lloc de naixença. Sembla lògic pensar que fos Nazaret. En la seua època, tothom acompanyava el nom propi amb el nom del lloc on havia nascut. Totes les fonts parlen de Jesús de Nazaret. Tanmateix, Lluc i Mateu afirmen que havia nascut a Betlem. Alguns historiadors suposen que els dos evangelistes alteraren la dada per a fer-la coincidir amb les profecies de l’Antic Testament, segons les quals el Messies havia de nàixer a Betlem. Tampoc no sabem amb seguretat l’any de la seua vinguda al món. La data més acceptada (segons els càlculs actuals) és l’any 4 aC. Lluc i Mateu diuen que havia nascut durant el regnat d’Herodes el Gran, mort aqueix any. (Lluc aporta, però, una dada incongruent; diu que Maria i Josep viatjaren a Betlem l’any 6, durant el mandat de Publi Sulpici Quirí, governador de Síria i encarregat de fer el cens ordenat per l’emperador Cèsar August.)

Tampoc no està clar que Crist nasqués en hivern. Alguns creuen que, d'acord amb els relats evangèlics, degué nàixer en primavera o estiu, èpoques de màxima activitat als ramats, pel naixement i la cria dels cadells. Això no obstant, des de l'any 354, els cristians romans celebren la Nativitat de Jesús després del solstici de desembre (la diada reemplaça, per tant, una festivitat romana, les Saturnals). Aquesta data és pren, de més a més, com a inici del calendari gregorià. I com a curiositat final, l’Església Catòlica sempre ha desqualificat els evangelis apòcrifs, però dóna per bones dues dades extretes d’ells: el nom dels tres Reis d'Orient, Melcior, Gaspar i Baltasar, i el nom dels pares de la Mare de Déu, Joaquim i Anna. En fi, l’única cosa en què tothom sembla coincidir és la data de la crucifixió de Crist a Jerusalem, per ordes de Ponç Pilat: l’any 30. I amb tots aquests ingredients, l’orbe cristià —i de retop, l’orbe sencer— celebra el Nadal tots els anys amb una gran orgia de consum i bombetes de colors. Quines coses, eh?

divendres, 23 de desembre del 2011

Absències cridaneres al nou govern

Durant molts anys, vaig pensar que mai no veuria un negre o una dona a la presidència dels Estats Units. ¿Veurem algun dia un valencià, o una valenciana, en alguna cartera ministerial o en la presidència del govern espanyol? Si parlem d’un ver valencià, d’un valencià que exercisca com a tal, la resposta és no. Això sí, definir quina cosa és un valencià —o un català— que “exerceix com a tal” és una empresa certament difícil, per no dir impossible. Home, si ens referim a aquells individus (d’ara endavant, perifèrics, per no haver de repetir constantment allò de catalans o valencians) que se situen als extrems, que es tenen exclusivament per independentistes perifèrics o per nacionalistes espanyols sense matisos (considerant llur origen regional, aquests segons, com un tret merament folklòric), la cosa no planteja grans dubtes. Ara bé, existeixen altres situacions intermèdies que ens embolicarien en discussions interminables.

Podríem acceptar que un nacionalista tebi —fins i tot un socialista partidari del federalisme o de tenir grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats— és un perifèric que exerceix com a tal. Persones com aquestes tingueren un protagonisme efímer als governs espanyols del segle XIX. Francesc Pi i Margall arribà a presidir la I República Espanyola. (Aquella experiència durà menys que un pastís a la porta d’un col·legi.) Tanmateix, bé que clavàrem els autonomistes al sac dels perifèrics que actuen com a tals, la qüestió seguiria sense estar solucionada al cent per cent. Francesc Cambó, posem per cas, fou partidari de l’autonomisme i cofundador, com a solució transitòria, de la Lliga Regionalista. Més tard, ocupà vàries carteres ministerials a governs espanyols. ¿Era Cambó un perifèric que exercia com a tal? Si ho era, tal condició s’esfumà el 1936, en esclatar la Guerra Civil; Cambó recolzà el bàndol franquista. És més: féu aportacions econòmiques quantioses als facciosos alçats en armes contra el govern de la República. (El franquisme era la quintaessencia del nacionalisme espanyol més ranci i reaccionari.)


¿Han tornat a participar als governs espanyols, després de Cambó, perifèrics que exerciren com a tals? No! La qüestió catalana —i de retop, la valenciana— ha anat a pitjor. (Recordem unes paraules molt recents de Gregorio Peces BarbaQuizá nos hubiera ido mejor con los portugueses y sin los catalanes—, o les de Pepe Bono, negant legitimitat a Carme Chacón per a dirigir el PSOE.) En 1986, l’última iniciativa política que intentà col·locar un català en llocs rellevants de la política espanyola, una candidatura del PDR encapçalada per Miquel Roca Junyent, fou l’estrepitós fracàs que tots recordaran. Espanya no vol els catalans. I els valencians som considerats poc més que un zero a l’esquerra pel nacionalisme espanyol  (gent molla que no alça pols ni remolí, que s’ho engoleix tot). La prova? El govern de Rajoy!

Al nou executiu, no hi ha ni catalans ni valencians (ni autèntics, ni adulterats). Cap ni un! Totes les carteres estan ocupades per gent que només exerceix d’espanyola. Els dirigents populars valencians s’havien afartat de dir que són un referent per al PP espanyol. Doncs sembla que no. Rajoy no ha elegit cap ministre valencià. Conclusió: ni els meus rebesnéts —si en tinc— veuran un govern central presidit per un perifèric català o valencià que exercisca de tal. Ni falta que fa! I açò ens porta a unes consideracions finals. ¿Farria bé el PSOE d’elegir secretària general Carme Chacón? ¿Tindria aquesta dona alguna possibilitat de ser elegida presidenta del govern espanyol?

dijous, 22 de desembre del 2011

Pura ideologia

Dies enrere, veia un documental televisiu en què s’explicaven algunes curiositats sobre els economistes. Fins a la Segona Guerra Mundial, l’economia no era considerada, si vaig entendre bé, una ciència exacta; en realitat, hom la solia incloure entre les denominades ciències socials, junt amb la sociologia, la filosofia... A partir de la segona meitat del segle XX, a uns pocs economistes, més concretament als de l’Escola de Chicago, els vingué, però, la pruïja de presentar les seues prediccions en forma d’equacions matemàtiques —pretensió vana, perquè els economistes són generalment molt bons explicant esdeveniments passats i absolutament incapaços d’endevinar els futurs. Després d’aquest intent de convertir l’economia en una ciència exacta, sorgiren dos corrents teòrics: el primer professa una fe indestructible en els mercats lliures (un dels seus seguidors arribà a dir que, gràcies al funcionament lliure del mercat, milions de persones havien sortit de la pobresa extrema, perquè havien deixat de cobrar només un o dos dòlars al dia); el segon —amb John Maynard Keynes al cap— sosté que les lleis del mercat experimenten les interferències constants dels sentiments i les emocions humanes, de la irracionalitat i de les fallades del mateix sistema. En fi, el primer corrent és partidari de la teoria del comportament econòmic racional dels individus quan, moguts per l’egoisme, vetllen pels seus interessos i prenen decisions relacionades amb els seus diners. Aquests optimistes solen plasmar matemàticament les seues prediccions (fan servir models matemàtics). Què podem dir de les seues prediccions? Que són un veritable desastre. En contra d’allò que els economistes neoliberals solen defendre —que les lleis del mercat acaben solucionant per si mateixes tots els problemes—, la fe cega en el funcionament sense traves del sistema ens ha abocat a l'actual daltabaix. Tot açò ens fa sospitar que algunes teories econòmiques no tenen res a veure amb la ciència; són pura ideologia, afirmacions gratuïtes que no resisteixen la més mínima prova empírica. Això no obstant, assistim perplexes al següent espectacle: els principals dirigents econòmics europeus —molts d’ells antics funcionaris de Goldman Sachs o Lehman Brothers— aconsellen d’aplicar teories “racionals” per a solucionar problemes que ells mateixos han creat: fallida d’empreses, atur, pobresa, desmantellament de l’estat del benestar... És a dir, piròmans com Luis de Guindos es disposen a apagar el foc que prèviament han provocat. Definitivament, hi ha poca racionalitat i molta avarícia al funcionament del mercats capitalistes. Cap novetat sota la capa del cel.

dilluns, 19 de desembre del 2011

A l’altra riba de la Mediterrània

Les mesures del pla “Salva Itàlia” de Mario Monti, amb què vol estalviar trenta mil milions d’euros,  li han produït a l’esquerra italiana un esquinç més gran que un piano de cua. El cas és que la coalició d’esquerra anava per davant en tots els sondejos; el PD i les altres forces de centreesquerra (la Itàlia dels Valors de l’exfiscal Antonio Di Pietro, el SEL del governador de la Puglia, el grup Esquerra, Ecologia i Llibertat, els Verds i un vast arxipèlag d’organitzacions pacifistes) podrien haver reunit el 44% dels vots si s’hagueren convocat eleccions anticipades. Però als progres italians els passava igual que a l’esquerra municipal de Xàtiva i València: que no aconseguien desfer-se de Berlusconi ni amb aigua calenta (les bèsties negres de la nostra esquerra autòctona són Rus i Rita). Llavors, als opositors a Berlusconi se’ls va acudir una idea: «Per què no recolzem un govern de tecnòcrates?» Pensat i fet! Aprofitant les desercions del bàndol berlusconià, la sinistra esdevingué principal valedora de Monti (assessor internacional de Goldman Sachs des de 2005) i del seu govern de beats relacionats amb el Vaticà, tecnòcrates, professors  i ploraneres com la ministra de Treball, Elsa Fornero. (Ploranera és la dona a qui es paga perquè plore en un soterrar.)

I quines idees se li han acudit a Monti? Retallar les pensions, ampliar l’edat de jubilació i reimplantar per al primer habitatge l’odiós impost sobre bens immobles que Berlusconi havia eliminat. (Recordem que, a Xàtiva, el rebut de l’IBI s’ha posat pels núvols des que Rus decidí revisar el cadastre.) Monti no ha volgut, però, gravar les grans fortunes, ni crear incentius per al creixement, ni aplicar l’IBI a l’Església Catòlica. Ja us podeu imaginar quina s’ha muntat al si de l’esquerra. Les baralles estan a l’orde del dia! El més afectat per les dissensions és el Partit Democràtic (PD), principal força del centreesquerra i primer partit del país d’acord amb les enquestes d’opinió. El PD està format per una majoria d’exmembres i simpatitzants de l’antic PCI (Partit Comunista Italià) i una minoria dels denominats “catòlics democràtics” (per tot allò del compromís històric i bla, bla, bla). Al PD impera el talant socialdemòcrata: les velles banderes de la sinistra estan totalment destenyides; els militants no es diuen “companys” entre si; els dirigents no esmenten gairebé mai la paraula sinistra... El PD cavalca cap al centre amb grans divisions internes. És evident que els seus caps recolzaren Mario Monti amb massa entusiasme. Ara, la divisió de la sinistra pot arruïnar les seues perspectives electorals.

Di Pietro llançà la primera bomba: «El pla d’ajust castiga els més dèbils i és d’una banalitat espaterrant; podria haver-lo fet un comptable de banc. Per a fer un pla com aquest, no calia un govern de professors.» Di Pietro proposà de revisar a fons el pla, durant el debat parlamentari, i de canviar les mesures més odioses mantenint inalterats els saldos, ço és, castigant cap amunt, aplicant imposts i taxes als més rics. Bersani, cap del PD, va proclamar: «A nosaltres no ens interessa vèncer sobre els enderrocs del país. Itàlia i els més dèbils estan per davant de tot. Si el senyor Di Pietro pensa altrament, pot anar-se’n pel seu cantó.» (ZP també solia interpretar una cançó semblant: «Nosaltres supeditem els nostres interessos de partit als interessos generals d’Espanya.») L’exfiscal italià contestà. «Em sorprèn l’actitud intimidadora i xantatgista de Bersani, a anys llum del país que pateix. Els italians esperaven [del nou govern] mesures equitatives i no normes dictades per banquers, especuladors i propietaris d’indústries bèl·liques.» (Al pròxim pressupost estan prevists més de vint mil milions d’euros per adquirir 4 submarins, 2 fragates i 131 avions f-35 que costaran divuit mil milions.) L’eterna divisió de l’esquerra! Total: que Berlusconi  podria tornar a guanyar les pròximes eleccions.

dissabte, 17 de desembre del 2011

Nadal empobrit

Ja s’acosta Nadal, és a dir, el solstici d’hivern, època d’alegria i felicitacions. Ara bé, l’alegria va per barris, com se sol dir. Fa pocs dies, aquestes mateixes planes publicaven unes dades ben esfereïdores: des que va començar 2011, els quatre menjadors socials de Xàtiva han repartit 20.000 menús entre gent necessitada. Pel que es veu, el deteriorament social i la pobresa han augmentat exponencialment a casa nostra. Gent de la Consolació —grup solidari que presidia el recentment traspassat Manuel Casesnoves— ha atès un 40% més de persones que en 2010. Segons aquesta ONG, abans només demanaven menjar els immigrants; ara ho fan també els autòctons. Mentrestant, el nostre ajuntament gasta 220.000 euros anuals en les assistències dels regidors a plens i comissions. (La part del lleó d’aquestes assistències —algunes, de dubtosa legalitat— se les embutxaquen els membres del partit polític que governa la ciutat.)

La causa principal de l’empobriment que experimenta Xàtiva és l’atur. Hi ha moltes famílies xativines amb tots els seus membres aturats. 3186 conveïns nostres no tenen feina. Dit en altres paraules: l’11% de la nostra població busca treball. I aquest percentatge és enganyós; augmenta si es calcula sobre la població activa —només la suma de persones ocupades i gent en edat de treballar que busca ocupació. Al conjunt del País Valencià, la taxa d’atur és del 24,73%, molt per damunt de la mitjana estatal. La situació xativina és reflex de la situació global. Tots els analistes afirmen que els bens produïts per l’economia mundial a penes suposen el 10% de tots els moviments econòmics. Per cada dòlar que es produeix en béns i serveis, circulen als mercats financers entre 20 i 30 fruit de l’especulació. Als mercats globals s’aposta i s’especula amb tot: amb el preu dels aliments i els béns bàsics, amb el deute de països com Grècia, Itàlia o Espanya, o amb els efectes dels desastres naturals —ruïna i fam a les zones més deprimides del planeta.

Vivim immersos en una enorme bombolla especulativa. La major part dels diners és virtual: apunts comptables, pantalles d’ordinador, targes de plàstic. Damunt, l’Estat espanyol té unes especificitats pròpies que redueixen encara més el pes de la seua economia productiva: un sector primari feble (amb pocs recursos miners o energètics); un sector secundari, el dels productes manufacturats, dedicat tradicionalment a activitats en crisi (construcció, fusta, tèxtil, calcer, joguines); siderúrgia, indústria base i producció mecànica, minoritàries o molt supeditades a capitals externs; excessiva dependència del turisme i l'hostaleria; bancs contaminats pel rajol; escassa incidència al PIB de l’apartat I+D; poca inversió en serveis públics (sanitat, educació, atenció a la dependència...); un 25% d’economia submergida...

I clar, amb aquestes dades, es comprèn fàcilment que els governs successius no s’atreviren a punxar la bombolla immobiliària; per a l’economia espanyola, és molt difícil crear ocupació de qualitat. (De fet, bona part dels llocs de treball destruïts per la crisi correspon al sector de la construcció.) Les estadístiques aporten dades ben cridaneres: el 60% de les persones que encara conserven el seu lloc de  treball cobra menys de 1.100 euros bruts mensuals (en Alacant, la millor terreta del món, el 50% dels treballadors cobra menys de 800 euros); d’altra banda, l’espanyola és l’economia europea amb major nombre de treballadors sobretitulats (és a dir, amb una titulació acadèmica superior a la requerida per al lloc de treball que desenvolupen).

El subdirector del Banc d’Espanya i el president de la CEOE han volgut, però, felicitar-nos per Nadal. «Els espanyols cobren massa; haurien de cobrar menys», ha dit el primer. El segon ha proposat la creació de minijobs. En altres paraules: segons aquests capitosts, unes “mesures a la xinesa” (treball inestable i salaris mitjans de 400 euros) millorarien la situació. ¿De veritat creuen que la pobresa salvarà el consum? Si? Aleshores, els dos pròcers —que no han dit, ves per on, quins són els seus ingressos— podrien haver afinat encara més: tornem a l’esclavitud! En fi, volia desitjar-los bones festes, però no sé... Vist el panorama, em fa un poc de vergonya.

(publicat a Levante-EMV, el 17/12/2011)

dijous, 15 de desembre del 2011

Caganers

En la passada reunió que celebraren a Marsella els líders del Partit Popular europeu, José Manuel Durão Barroso, president de la Comissió Europea, va saludar Mariano Rajoy, present a la cimera, amb aquestes paraules: «Felicitem el senyor Rajoy, que ha guanyat les eleccions dient als espanyols la veritat.» La veritat? Quina veritat? Durant la campanya electoral, Rajoy no ha desvetllat  quines mesures pensa dur a cap quan haja pres possessió com a nou president del govern. Això sí, li les ha explicat al vicepresident de la Comissió Europea i comissari d’Indústria i Empresa, Antonio Tajani, que en sortir d’un entrevista amb el cap del PP, va declarar: «M’agraden molt les mesures que pensa prendre el senyor Rajoy.» Mariano també ha informat dels seus projectes a Timothy Geithner, actual Secretari del Tresor dels USA. Fins i tot Angela Merkel coneix els plans del pròxim executiu. Els coneixen tots menys aquells que els haurien de conèixer necessàriament: els ciutadans espanyols, que potser se n’assabentaran durant el discurs d’investidura (la cosa no és segura, perquè les eleccions andaluses estan a tocar). Visca la democràcia! Rajoy ha actuat com el criat que ret comptes al “puto amo” —fent servir l’expressió feliç de Pep Guardiola. D’altra banda, és habitual sentir a les autoritats econòmiques europees i mundials comentaris d’aquesta mena: «Els governants han de prendre mesures valentes per a solucionar la crisi.» (donant a entendre que les han de prendre malgrat saber que són impopulars i tindran un cost electoral). ¿Valentia o una combinació de covardia i poca vergonya a parts iguals? Ja són diversos els polítics que han guanyat eleccions sense concretar durant les campanyes —al marge de promeses genèriques i anuncis vagues— quins projectes anaven a enllestir. Després, en prendre possessió dels seus càrrecs, amb l’excusa que la situació era pitjor del que creien, han iniciat duríssims plans d’ajust. Actuà així el premier britànic David Cameron, i s’han sumat a la idea Mariano Rajoy i Artur Mas. ¿Són això actituds valentes? ¿No hauria estat més valent anunciar els plans d’ajust abans de les eleccions? ¿És una mostra de coratge negar la possibilitat que la ciutadania puga pronunciar-se en referèndum sobre determinades decisions polítiques? ¿Són valents els qui actuen d’aquesta manera? Jo crec que són uns cagats. Els haurien de ficar al pessebre fent de caganers!

dimarts, 13 de desembre del 2011

Sumits al desconsol

Dissabte passat, a les onze de la nit, un amic em va cridar per telèfon: «Ja te n’has assabentat? Manolo Casesnoves ha mort.» Efectivament, el cor de don Manuel, el primer alcalde democràtic de Xàtiva que vam conèixer, havia deixat de funcionar. I clar, quan desapareix un personatge rellevant, arriba l’hora dels homenatges fúnebres. Els d’avui tenen, però, poc de ritual i molt de sincera desolació. Diferents veus ho han ficat de relleu: la virtut que millor definia Manuel Casesnoves era la bonhomia, potser heretada dels seus pares. Aquesta virtut li permetia de fer lliga amb tothom: amb pobres i acabalats, amb persones de dretes i persones d’esquerres, amb gent de lletra i gent rústega... La resta, el seu cristianisme progressista, les conviccions democràtiques i valencianistes, i la seua militància socialista, venia per torna.

La meua vinculació amb l’amic desaparegut s’inicià a mitjan dècada dels setanta, època en què Manolo militava al PSPV i havia adquirit una reputació de persona íntegra que l’acompanyaria tota la vida. Durant els anys anteriors a les primeres eleccions democràtiques, entre 1976 i 1978, vaig tenir la sort de compartir amb ell i amb altres amics comuns alguns moments inoblidables: la creació de l’Agrupament Democràtic de la Costera, la fundació d’Amics de la Costera... Guarde records inesborrables d’aquells moments, alguns més agradables que altres. Avui toca, però, parlar del agradables. Em vénen al cap moltes imatges: la placa que col·locàrem a la porta de l’Aljama, indret per on Jaume I va penetrar, segons la tradició, al recinte murat del castell, o la visita a Xàtiva del president del Consell Preautonòmic, Josep Lluís Albinyana...


Més tard, vaig ser regidor del primer ajuntament democràtic presidit per Casesnoves. El seu tarannà integrador quedà de manifest quan assignà al meu grup polític una llista independent la regidoria d’educació. (En posteriors períodes municipals, s’ha ficat de moda no donar ni aigua als grups opositors.) D’aquella etapa, recorde, per exemple, el nostre viatge a Vila-real, invitats per les seues autoritats locals, per tal d’assistir a la inauguració del Col·legi Públic Carles Sarthou. En fer-se més estreta la nostra amistat, vaig conèixer la seua religiositat. Manolo formava part d’un cercle de persones —entre les quals estava el també desaparegut Bernardo Garcia Ripoll— que participaven assíduament als Congressos organitzats per l’Associació de Teòlegs Joan XXIII. Eren cristians de base, practicants d’una solidaritat que suscitava admiració fins i tot entre els no creients. En realitat, el gènere més adient per a lloar gent com ells és l’hagiografia. Encara avui, Manolo continuava col·laborant en les activitats solidàries de Gent de la Consolació.

En retirar-se de la primera fila política, mantingué el seu activisme cultural i cívic. Els socis d’Amics de la Costera ens sentim especialment dolguts per la pèrdua del company. El dia 14 d'octubre, participà per última vegada en un acte nostre. Aquell dia, vam descobrir, a la plaça del Mercat, una làpida que recorda la restitució del nom de Xàtiva per acord de les Corts de Cadis. (Sent alcalde, havia firmat l’edicte que restituïa al valencià el topònim castellanitzat de la nostra ciutat.) I arribats ací, què més podríem dir? Doncs, que la família i els amics —la seua dona, Fina, els seus fills, els seus néts, els seus camarades— queden sumits en el desconsol a poquets dies de Nadal. Adéu amic! Sempre et recordarem!

(publicat a Levante-EMV, el 13/12/2011)

diumenge, 11 de desembre del 2011

Passejant en bicicleta

En Itàlia existeix un impost semblant a l’Impost de Béns Immobles (IBI) que paguem els ciutadans de l’Estat espanyol als respectius ajuntaments. Fins ara, el gravamen italià es denominava Impost Comunal sobre els Immobles, també conegut per l’acrònim ICI. Aquest tribut municipal gravava els edificis i els terrenys agrícoles o edificables de la República Italiana. El pagava només la gent amb més d’un immoble en propietat; a partir de 2012, serà substituït per l’IMU, Imposta Municipale Unica, i l’haurà de pagar tothom, amb independència del número d’immobles que tinga. L’ICI ha protagonitzat les primeres planes dels periòdics arran del pla “Salva Itàlia”, proposat pel govern de Mario Monti. Aquest dur pla d’ajust ha adquirit un plus de notorietat per les copioses llàgrimes que provocà en la ministra italiana de treball. Pobra dona!

El pla, que vol estalviar trenta mil milions d’euros, obligarà els italians a estrènyer-se el cinturó. S’imposaran nous impostos i sacrificis com l’augment de l’edat de jubilació. Això sí, l’exassessor de Goldman Sachs —catòlic practicant— s’ha oblidat de passar-li també el compte al Vaticà, que no paga els impostos que caldria, segons el parer de molts italians. Parlamentaris, gent de peu i grups d’indignats demanen que el Vaticà també assumisca una part dels sacrificis que imposa el decret del govern de Monti. L’Estat del Vaticà té actualment menys d’un quilòmetre quadrat d’extensió. Itàlia no hi té cap autoritat; només exerceix cert control en matèria monetària i bancària, per tal d’evitar, entre altres coses, el rentat de diners (en 1982, es va descobrir que l’IOR, el banc del Vaticà, havia llavat diners de la màfia). Bé que el poder geogràfic de la Santa Seu es limita a unes poques hectàrees, el seu poder terrenal arriba molt més lluny.

El Vaticà, a més de ser propietari dels palaus renaixentistes on viu el Papa i s’allotgen bona part de l’activitat administrativa de la Santa Seu i un immens patrimoni artístic —la Capella Sixtina i els Museus Vaticans es troben dins del seu recinte murat—, també posseeix centenars d’edificis i terrenys repartits per tota Roma i fora de la Ciutat Eterna. Molts ja eren seus quan s’esdevingué la unitat italiana i desaparegueren els Estats Pontificis, en 1861. Altres li foren donats per catòlics de la noblesa romana —cal recordar que molts pontífexs i cardenals de l‘Església han sortit d’aqueixa noblesa. També hi ha les propietats deixades en herència a la Santa Seu per catòlics fervents. Aquests dies, la premsa italiana ha parlat de 10.000 testaments anuals a favor dels ens eclesiàstics. Finalment, el Vaticà també ha comprat edificis, durant els últims decennis, per pura inversió, i sovint ha llogat els apartaments a gent de la seua confiança.

Gràcies als acords bilaterals entre Itàlia i el Vaticà, les esglésies, les capelles i tots aquells llocs considerats de culte no paguen l’ICI. Ara bé, la Santa Seu posseeix moltes propietats que, tot i ser conceptuades com a llocs de culte, estan destinades en realitat a activitats lucratives: sanatoris, clíniques, escoles, universitats, museus, hotels, albergs i pensions per als peregrins catòlics que visiten Roma, diversos centenars de mils a l’any. Tots aquests béns immobles (entre el 20 i el 30% del patrimoni immobiliari italià) no estan subjectes a un impost que, en canvi, hauran de pagar absolutament tots els altres propietaris. En total es tractaria d’un privilegi que, segons la premsa italiana, costaria a les arques de l’Estat uns 700 milions d’euros anuals. El cardenal Tarcisio Bertone, secretari d’estat i número dos del Vaticà, ha contestat les crítiques indicant que «l’ICI és un problema que ha de ser estudiat profundament» i recordant que l’Església fa molt pels pobres i pels més dèbils, fins i tot suplint les deficiències de l’Estat.

A mi, tot açò em recorda els llimbs fiscals en què viu l'església espanyola. Els indignats italians feren, el 8 de desembre, una marxa en bicicleta per tota Roma, visitant immobles eclesiàstics que no paguen l'ICI. Sorprendria saber el nombre de béns immobles de Xàtiva que són propietat de l'Església, o el nombre de testaments a favor seu. També es podria fer una bona passejada en bicicleta per la nostra ciutat!

divendres, 9 de desembre del 2011

Vindicacions tardanes

Que José Luis Rodríguez Zapatero ha balafiat el corrent de confiança i simpatia que aixecà en guanyar les primeres eleccions és cosa ben sabuda. Encara recorde com Alfonso Guerra li va traure el malnom de Bambi. Durant un temps, els fets semblaven desmentir aquesta imatge de beneït. «Astut com una serp i manyac com una coloma» semblava una caracterització més ajustada del president socialista. Els fets han vingut, però, a donar la raó al senyor Guerra. Com un beneït —o pitjor encara, com un tarròs— s’està comportant Zapatero durant el període de traspàs de poders. Generalment, en les setmanes que precedeixen la presa de possessió del nou executiu, els governs de dretes solen practicar una política de terra cremada; procuren deixar un camp minat als seus successors. ZP, en canvi, està fent una transició “modèlica”. Pel que sembla, tot són facilitats i transparència amb l’equip que presideix la senyora Saénz de Santamaría, una bona peça. Per què fa això ZP? Per què ha indultat el banquer Alfredo Sáenz, condemnat per delicte de denúncies falses? (El vicepresident segon i conseller delegat del Santander féu aquestes afirmacions en juny: Es imprescindible desmontar el welfare, el estado de bienestar europeo, y no tenemos demasiado tiempo para hacerlo.) ¿Per què no s'ha passat aquesta patata calenta al senyor Rajoy? Un govern en funcions només ha d’executar assumptes de tràmit. ¿A sant de què es planteja ara el futur del Valle de los Caídos? El senyor Rodríguez Zapatero ha tingut vuit anys per a donar una orde ben senzilla: col·locar una càrrega de dinamita —sí, de dinamita— en l’enorme creu que presideix Cuelgamuros i enderrocar-la. «Mort Pasqual, li portaren l’orinal», fa la dita. Zapatero ha tingut temps per a fer això i altres coses, com ara promulgar la llei de mort digna i cures pal·liatives, i la llei de llibertat religiosa. I encara gràcies! Com que les bases socialistes amenaçaven amb una revolta —jo tinc amics que eren a punt d’esgarrar el seu carnet del PSOE—, el govern en funcions ha hagut de fer marxa enrere en altres afers que volia passar resolts a Rajoy: una segona retallada de sous als funcionaris i el desenvolupament de la Llei Sinde. ¿Pensa José Luis que Mariano, agraït, no acusarà el PSOE d'haver mentit sobre la veritable situació del país? Bambi? Aquest qualificatiu es queda curt. Recorde haver-li dit a l’amic Vicent Terol que ZP era, en part, un dels nostres. Al final, ha resultat ser un torracollons que, llevat d’algunes mesures progressistes —en matèria de drets civils, posem per cas—, ha fet una gestió equivocada de la crisi, ha tingut una actitud massa submisa davant dels poders globals i ha pecat d’ingenuïtat en nombrosíssimes ocasions. (La ingenuïtat és un dels pitjors pecats que pot cometre un polític.) En resum: ha provocat la devastació del seu partit i de l’esquerra en general.


dijous, 8 de desembre del 2011

El pont de la Immaculada

La doctrina catòlica sobre la Immaculada Concepció, anomenada també dogma de la Puríssima Concepció, afirma que la Mare de Déu fou preservada del pecat original en el moment de la seua concepció, ço és, quan Sant Joaquim, que portava temps intentant-ho infructuosament, aconseguí finalment deixar prenyada Santa Anna —diuen que amb ajuda sobrenatural. El papa Pius IX elevà l’afer a categoria de dogma en 1854. (No s’ha de confondre aquest dogma amb el de la virginitat de la Mare de Déu segons el qual Jesús fou concebut sense intervenció de cap baró i Maria es mantingué verge abans, durant i després del seu embaràs.) La butlla pontifícia Ineffabilis Deus, de 8 de desembre de 1854, diu així: «Com a honra de la Santíssima Trinitat, com a joia de l’Església Catòlica, amb la autoritat de nostre Senyor Jesucrist, amb la dels Sants Apòstols Pere i Pau, i amb la nostra pròpia, definim, afirmem i diem que la doctrina que manté que la Santíssima Verge Maria fou preservada immune de qualsevol taca de culpa original des del primer instant de la seua concepció, per singular privilegi i gràcia de Déu Omnipotent, en atenció als mèrits de Crist Jesús, Salvador del gènere humà, ha estat revelada per Déu i que, per tant, ha de ser ferma i constantment creguda per tots els fidels. Raó per la qual, si algú tingués la temeritat, cosa que Déu no permeta, de dubtar en el seu cor d’allò que per Nos ha estat definit, sàpiga i entenga que el seu propi judici el condemna, que la seua fe ha naufragat i que s’ha separat de la unitat de l’Església i que si damunt gosés manifestar de paraula o per escrit o de qualsevol altra manera externa allò que sentís en el seu cor, pel mateix queda subjecte a les penes establertes pel dret.» Aquesta declaració partia de l’expressió  «Plena ets de Gràcia» (Gratia Plena) continguda en el salut de l’arcàngel Gabriel (Lluc 1,28) i recollida per l’Ave Maria. Tanmateix, els protestants rebutgen aquest dogma. Consideren que tots els essers humans, inclosa Maria, naixen en pecat i són salvats per l'obra redemptora de Crist. Només Jesús, que fou concebut per l'Esperit Sant, estigué lliure de pecat. La pena per als descreguts és doble: celestial i terrenal. En negar el dogma de la Immaculada, els luterans alemanys, posem per cas, pateixen una penalització inesperada: no poden gaudir aquests dies d’un bonic pont. En canvi, molts catòlics hispànics —tots no, eh— cobraran menys que un alemany, és cert, però tenien fins ara la possibilitat de resquitar-se amb uns aqüeductes festius espectaculars. (L'Església Catòlica sempre ha reivindicat el caràcter feriat de la Immaculada.) Hi ha, però, un petit problema: el nostre resquit podria estar a punt de desaparèixer, perquè la CEOE s’ha tornat luterana en matèria de ponts. Senyor, quina caterva de descreguts!

dilluns, 5 de desembre del 2011

Amén

—L’anterior primer ministre era un perill per a la supervivència de la fe. Sota l’aparença d’una ovella mansa, s’amagava en realitat una fera ferotge decidida a esborrar qualsevol vestigi del nostre credo.

—Et dic que no. Sovint, el Sant Pare i la seua Cúria s’han vist obligats, per raons diplomàtiques, a reprendre’l públicament. Recorda que el Senyor sol escriure recte amb renglons torts. Però el mandatari cessat és un dels nostres.

—Un dels nostres? No diga això vostra reverència! Un dels nostres mai no hagués autoritzat el casament dels marietes, ni l’avortament lliure, ni les eutanàsies encobertes... Mai no hauria promogut el laïcisme radical, ni la promiscuïtat sexual dels joves, ni la píndola del dia després, ni una escola pública atea que subverteix els nostres valors més preuats... Com ha de ser un dels nostres?

—Els camins de Déu són inescrutables. Hauries de discernir les qüestions essencials de les accessòries. Aquest home ha fet molt per la nostra missió apostòlica: ha contribuït a la nostra obra amb donatius abundants i freqüents; no ha volgut denunciar els concordats firmats i segellats amb la Santa Seu; ha augmentat el nombre de pobres i necessitats, la qual cosa ha eixamplat el camp de la nostra acció pastoral... Ha perdonat els directors dels monts de pietat, igual que el Senyor perdonà la Magdalena... És una veritable ovella del nostre ramat.

—Però pare...

—Deixa’m acabar. El mandatari que ara cessa ha tingut cura, durant quatre anys, de la nostra vinya. En aquest temps, ha besat vàries vegades l’anell del pescador. I sempre s’ha fet càrrec dels dispendis i les dietes de la Cúria... En fi, ha prohibit tota classe d’excessos amb l’alcohol, el tabac, la gola, la velocitat... Clar que és un dels nostres! Ha estat el cavall de Troia que ha desarmat el nostre pitjor enemic, el partit col·lectivista!

—Però pare, fins al punt de concedir-li el capel i la porpra cardenalícia?

—Fill meu, hem de ser agraïts amb qui ha col·laborat amb els plans de la Divina Providència, amb qui ha propiciat la vinguda d’un messies barbut i plàcid que, aquest sí, implantarà definitivament el Regne de Déu en aquesta extensa contrada de postisses i correbous. Au! Ja saps que tenim el deure d’obediència.

—Amén, pare.

—Amén, fill.

dissabte, 3 de desembre del 2011

El botones Sacarino

Sacarino, protagonista d’un còmic de Francisco Ibáñez inspirat en els personatges francesos Gaston Lagaffe i Spirou, ambdós d'André Franquin, era el grum —en castellà, el botones— d'un diari anomenat El aullido vespertino, que posteriorment passaria a dir-se DDT. El botones Sacarino tenia encomanades múltiples tasques: tenir cura de l’ascensor, netejar i ordenar els despatxos, omplir de tinta les ampolletes, fer encàrrecs, etc. El proppassat dia 20, em vingueren a la memòria les aventures de Sacarino. Un regidor del PP actuava com apoderat al col·legi electoral en què la meua dona presidia una de les taules. Jo també vaig passar molta estona en aqueix col·legi (com que havia d’estar sol tot el dia, vaig atendre la petició d’una coalició minoritària que necessitava apoderats) i vaig tenir ocasió, per tant, d’observar les evolucions dels militants dels diferents partits al llarg de la jornada. D’on traurà el PP la caterva d’interventors i apoderats que exhibia? Ai! «Qui té diners té tot adreç, i filla de rei si volgués», diu el refrany.

En fi, ja coneixia des de fa temps els maneigs que fan servir alguns per tal de pescar fins a l’últim vot en les aigües tèrboles de les cites electorals: enredades al padró, vots per correu manipulats, intents d’embolicar els immigrants i els vells... He vist, en altres conteses, el continu trasbals d’avis, des dels domicilis i les residències on viuen fins als col·legis electorals —en ambulàncies, en cotxes privats conduïts per coneguts militants. Generalment, els iaios porten les paperetes ja introduïdes als sobres respectius. Sovint, llurs acompanyants pretenen traslladar els sobres fins a la mateixa taula, quan els ancians tenen problemes de mobilitat. Sort que no totes les persones es deixen embolicar d’una manera tan barroera! Sense anar massa lluny, una senyora major que conec em contava com hagué de rebutjar dies abans dels anteriors comicis locals els oferiments d’una coneguda militant del partit finalment guanyador: «Si vol, la puc portar al col·legi electoral o la puc ajudar a votar per correu.» La senyora no picà l’ham. «El meu fill m’ajudarà», va dir.

El regidor esmentat més amunt semblava haver-se transmutat el 20 de novembre en ascensorista; com que s’havia emparat de les claus de l’ascensor, tots aquells electors que necessitaven utilitzar la màquina elevadora —gent major, discapacitats, persones accidentades— havien de passar pel seu post de sentinella. I ell, clar, aprofitava l’avinentesa per a garlar amistosament, traure pit i mostrar el logo del partit, preguntar en veu baixa  als usuaris si ja duien preparades les paperetes... Total: l’home no tenia assossec; degué estar tot el dia de guàrdia, al costat de l’ascensor. (A les sis de la vesprada, quan vaig tornar al col·legi, després d’haver descansat una llarga estona a ma casa, l’home continuava exercint de botones, voltat d’una plèiade d’apoderats i apoderades del seu partit.) Quin objecte tindria una dedicació tan abnegada? Si ell ja sabia que anava a guanyar les eleccions! És més: pel que sembla, el desassossec no era privatiu de Xàtiva; en un poble de Galícia, els interventors del PP van exigir, durant l’escrutini, que es considerés vàlida una papereta del seu partit que algú havia introduït al sobre junt amb una tallada de xoriç.

A mi, totes aquestes anècdotes em recorden els diversos personatges de Paco Ibáñez: la parella de Pepe Gotera y Otilio, chapuzas a domicilio, posem per cas, sempre acabava provocant, a causa de la seua ineptitud, esfondraments, inundacions i retrunys a les llars on intervenia; Sacarino solia protagonitzar situacions divertides, malifetes que alteraven el funcionament de l’oficina. Els membres del govern local xativí n’han fet de ben grosses al llarg del passats períodes municipals. Ara bé, com a encarregats de la fontaneria electoral no tenen preu. Els hi va la vida! Els resultats dels dos últims comicis indiquen que la dreta autòctona podria haver tocat sostre. L’enfonsament del PSOE ha dissimulat una dada òbvia: tant a València com a Xàtiva, els populars comencen a perdre vots (Rus ja no suma; resta). I clar, s’ha estès l’alarma entre els càrrecs públics i els afiliats que viuen directa o indirectament de la política —o arrodoneixen llurs ingressos amb dietes i complements pagats per l’erari públic—, i entre els clients que gaudeixen d’alguna prebenda. Estan disposats fins i tot a fer de botones en canvi de conservar la “mamella” indefinidament.

(publicat a Levante-EMV, el 03/12/2012)

divendres, 2 de desembre del 2011

Adéu al romanticisme

Malgrat la seua decisió d’abandonar definitivament les armes, ETA continua suscitant una enorme desconfiança entre els ciutadans, tal com mostra una enquesta feta pública ahir mateix. Hi hagué un temps —molt llunyà, és cert— en què les accions d’ETA concitaven l’aprovació general de tota la gent d’esquerres. Parle de l’època en què escamots etarres feren volar per l’aire el cotxe de l’almirall Carrero Blanco o mataren a trets el comissari Melitón Manzanas. Aquest policia era el cap de la brigada social de Guipúscoa, conegut pel seu zel en la repressió dels opositors a la dictadura franquista. Durant la Segona Guerra Mundial havia col·laborat amb la Gestapo alemanya. Tots els detinguts polítics que van caure en les seues mans van coincidir a senyalar-lo com un torturador brutal. Manzanas fou la primera víctima mortal premeditada d'ETA. Durant la meua època de militància política en Unitat del Poble Valencià —marca predecessora de l’actual Bloc Nacionalista—, vaig sentir com un destacat membre del seu Consell Polític deia en veu alta, en una reunió: «Jo mai no condemnaré els militants d’ETA.» Però l’organització terrorista acabà cometent accions —segrests, assassinats— cada vegada més incomprensibles. L’atemptat a l’Hipercor de Barcelona, el 19 de juny de 1987, marcà el final de qualsevol idil·li amb la banda. Això sí, durant un temps, l'esquerra se l'agarrava amb paper de fumar a l’hora de fer autocrítica; renegar dels anys de recolzament romàntic a la lluita dels etarres era molt complicat. Però continuaren els atemptats de la banda: la mort de Francisco Tomás y Valiente, l’execució del regidor Miguel Ángel Blanco, l'assassinat d’Ernest Lluch... A hores d’ara, no deu quedar cap conegut meu, militant d’esquerres i pertanyent a la meua generació, que conserve alguna recialla del romanticisme juvenil que inspirà el grup terrorista basc. Jo, que estic en contra de la pena de mort, sóc dels qui van viure el termini fixat per a l’execució de Miguel Ángel Blanco com la vigília que precedia la mort dels condemnats executats amb garrot vil. (Els últims executats amb aquest sistema van ser l'anarquista català Salvador Puig Antich i el delinqüent comú d'origen alemany Heinz Ches, que van ser ajusticiats el 2 de març de 1974.) Fins i tot he arribat a pensar que les morts dels odiosos Carrero Blanco i Melitón Manzanas foren vulgars execucions (i no les accions heroiques que tothom enalteix). Les preguntes del milió són les següents: En quin model polític es volien inspirar, per a construir l’Euskadi independent, els de la caputxa, la pistola i el cotxe bomba? En el model Ceauşescu? Es pot bastir una Euskal Herria lliure, socialista i democràtica sobre l’assassinat, el segrest i l’extorsió? Paga la pena de viure en un país en què no tenen cabuda els discrepants? Amb tots aquests interrogants, el comunicat d’ETA, anunciant el final definitiu de la violència, em va provocar una sensació d’alleujament, però cap evocació romàntica. L’any passat, visitant Cuba, em succeí quelcom semblant: també hi trobí a faltar qualsevol indici de romanticisme; des de llavors, les samarretes, les monedes o els bitllets amb l’efígie del Che Guevara han esdevingut mers records de viatge, mers objectes de col·leccionista.

dilluns, 28 de novembre del 2011

S’admeten apostes!

Ja s’està acabant la ressaca electoral i no tardarem a sentir les primeres cantilenes del PP: «El PSOE ens ha estat enganyant. Les arques estan més buides del que deien els socialistes. Hem heretat una situació calamitosa. No tindrem altre remei que aplicar noves mesures d’ajust per a evitar la catàstrofe. En una hora difícil per a tots, calen dosis molt altes de patriotisme.» No es pot descartar, evidentment, que els socialistes hagen intentat maquillar els comptes de l’Estat, però la consueta del PP no serà casual; ja estava prevista. Les receptes dels empresaris per a crear ocupació consisteixen bàsicament a flexibilitzar el mercat laboral, ço és, afavorir el comiat, baixar els salaris... Durant la campanya, el Partit Popular ha callat, per tal de no espantar els votants, però anteriorment sempre s’havia manifestat conforme amb aquestes tesis de la patronal. El problema és el següent: si tots els empresaris apliquen aquestes mesures, i el govern les dóna per bones, qui quedarà que puga comprar els seus productes?

D’altra banda, els mercats financers, que només estan interessats a cobrar a l’interès més elevat possible el deute contret per les administracions públiques, aconsellen la disminució de la despesa, ço és, els plans d’austeritat. (Es tracta, evidentment, de destinar a la devolució del deute la major quantitat possible de recursos disponibles sense tocar ni un mil·límetre els impostos que graven el capital.) En quines parcel·les es pot retallar? Doncs, bàsicament en tres: salaris dels funcionaris, inversió en infraestructures i dotacions públiques, i serveis que conformen el denominat estat del benestar —educació, sanitat i prestacions socials. (També hi ha marge, menor, per a privatitzar algunes empreses públiques que encara romanen en mans de l’estat: televisions, aeroports, Renfe...) Rajoy ha negat, durant la campanya, que vaja a ficar la tisora als serveis socials bàsics (educació, sanitat, pensions) o que vaja a pujar els imposts.


On rau el misteri? Si es vol acomplir l’objectiu marcat per la UE, cal disminuir el dèficit públic en uns quants milers de milions d’euros. D’on sortiran aquests diners? Dels ingressos? De l’estalvi? De la lluita contra el frau fiscal? Fins ara, Rajoy calla, però la resposta vindrà ben aviat en forma de cantilena: «El PSOE ens ha estat enganyant; la situació és més dolenta del que pensàvem. No tenim altre remei que aplicar mesures d’ajust molt dures si volem evitar l’abisme. En aquesta hora difícil, hem d’estar tots units.» S’admeten apostes!

dissabte, 26 de novembre del 2011

Cap de setmana de premis

Aquest cap de setmana s’hauran atorgat diversos guardons. Anit, el nostre amic i conciutadà Xavier Aliaga obtingué a Gandia el Joanot Martorell de narrativa. La novel·la Vides desafinades, amb l’anècdota del canvi de títol inclosa, estarà als paradors de les llibreries en poquets dies. (Xavi, canalla, que calladet t’ho tenies. Enhorabona!)

També s’hauran fet públics dos guardons que premien el treball a favor de la cultura: el Premi Amics de la Costera, que fou lliurat anit a la Coordinadora d'Escoles d'Ensenyament en Valencià de la Costera, membre de la Federació Escola Valenciana, i la sisena edició dels Premis Jaume I del Camp de Túria, la gala dels quals se celebrarà avui a Bètera, a les 21 hores. Finalment, la Societat Coral el Micalet lliura aquesta nit els seus premis anuals, el Joan Coromines 2011 d’investigació filològica, històrica o cultural entre ells.

Els Premis Jaume I del Camp de Túria van ser creats l’any 2006 amb la finalitat de reconèixer el treball d’alguna persona o entitat del Camp de Túria que realitze una tasca important en defensa de la cultura dels valencians. El Premi Jaume I de Cultura i Normalització Lingüística ha estat concedit enguany al club de viatges Fil-per-randa. El club va nàixer a Xàtiva fa quasi vint anys. Entre els seus objectius, hi ha dos, l’agitació cultural i la difusió del patrimoni històric i artístic dels valencians, que també persegueix l’Associació d’Amics de la Costera. En 2008, Fil-per-randa dissenyà el projecte “Meravelles Valencianes”. Una de les candidatures presentada per Amics de la Costera, el castell i el conjunt monumental de Xàtiva, fou distingida amb el màxim guardó; Xàtiva fou proclamada, per tant, “Meravella Valenciana” en octubre d’aquell mateix any.

El Premi Jaume I a Entitats Comarcals ha recaigut en l’Associació Cultural l’Aljama de Bètera. Quant al Premi “Eugeni Pertegaz”, enguany estarà dedicat a dos homenots valencians que van dedicar la seua vida a estudiar i promoure l’ús de la llengua, Enric Valor i Vives i Manuel Sanchis Guarner. Com és sabut, durant 2011 s’ha celebrat el primer centenari del natalici d’ambdues personalitats. L’acte de lliurament dels Premis Jaume I vindrà precedit d’un sopar. En acabar la gala, hi haurà un concert a càrrec del grup valencià La Douche. Informació i venda de tiquets a campdeturia@acpv.cat.

dimecres, 23 de novembre del 2011

Premis Amics de la Costera

Aquest divendres, l’Associació d’Amics de la Costera lliurarà el IV Premi Amics de la Costera en el transcurs d’un sopar que se celebrarà a Salones Reina de Xàtiva. La distinció va nàixer amb vocació de premiar aquella persona o entitat que es destaca en la defensa del patrimoni comarcal, entès en un sentit ample: llengua, folklore, patrimoni històric i artístic, patrimoni natural.... El premi segueix el solc d’altres guardons que premien diferents activitats (literàries, empresarials, gastronòmiques...). Com que la cultura sempre ha estat la parenta pobra, Amics de la Costera decidí, fa uns anys, d’omplir el buit i establir aquests premis.

En la primera edició, el guardó fou lliurat al rector de Montesa, Joan Albelda, per la seua tasca de recuperació del patrimoni històric i artístic de la població veïna. El rector coordinà un grup de gent animosa que sabé gestionar ajudes de diferents administracions públiques. Gràcies al seu esforç, Montesa és avui un poble magnífic. L’església de l’Assumpció i tot el seu patrimoni moble —que inclou nombroses obres d’art i un orgue històric— estan avui perfectament restaurats i conservats. S’hi ha creat també un museu parroquial que alberga algunes peces d’interès. La tasca del capellà ha coincidit amb altres actuacions municipals que han renovat la imatge de Montesa.

La següent edició del premi recaigué en un col·lectiu: l’Associació Cultural 9 d’Octubre del Genovès. Els seus afiliats i afiliades portaven i porten endavant una magnífica programació cultural, però s’han destacat sobretot per les seues campanyes de defensa de dos edificis que es trobaven en perill de desaparició imminent: l’antiga església parroquial del Genovès i l’ermita del Puig. 9 d’Octubre  forma part, des dels seus inicis, junt amb Amics de la Costera i altres entitats comarcals, de la Coordinadora “Salvem el Puig!”, responsable de múltiples activitats (publicacions, exposicions, trobades, xerrades...) encaminades a divulgar els enormes valors de l’edifici, i organitzadora de la romeria que se celebra tots els anys després de pasqua.

El tercer premi fou atorgat al xativí Pep Gimeno Botifarra, per la seua tasca brillant i persistent —més de trenta anys— de recuperació i difusió del patrimoni musical tradicional de la Costera i del País Valencià. El lliurament del guardó a Botifarra fou especialment emotiu. El cantant obsequià els assistents al sopar amb una magnífica actuació, acompanyat dels seus músics habituals, Lola la de la Torre i un convidat especial, Paco Muñoz.

I arribats a la present edició, es pot dir que els premis Amics de la Costera porten camí de consolidar-se definitivament. En aquesta  ocasió, durant el transcurs del preceptiu sopar de lliurament, rebrà el guardó la Coordinadora d'Escoles d'Ensenyament en Valencià de la Costera, membre de la Federació Escola Valenciana, per la seua dedicació a difondre l’ús normal del valencià a l'escola, i per la ingent tasca de promoció de la nostra llengua a tots els àmbits comarcals, tant educatius com socials en general.

Escola Valenciana va començar la seua activitat al camp educatiu entre 1984 i 1986. Tots els anys organitza els Premis Sambori, que distingeixen les creacions literàries en valencià de xiquets i xiquetes de Primària i Secundària, i les Trobades d'Escoles en Valencià, aplecs lúdics i reivindicatius que han esdevingut el projecte amb més ressò de l'entitat. En els últims temps, Escola Valenciana ha ampliat el treball en matèria de normalització lingüística a altres àmbits: música, cinema, literatura, cultura popular, voluntariat... Tots aquests camps d'actuació s'han materialitzat en projectes i serveis concrets com el Voluntariat pel Valencià, La Gira - Festival Itinerant de Música en valencià, l'Acosta't al Territori,  el Cinema a l'Escola...

Així doncs, la Coordinadora d'Escoles d'Ensenyament en Valencià de la Costera s'emportarà enguany l’estatueta de bronze, obra de Manuel Boix, que representa un home caminant cap a endavant, cap al futur. L’acte de lliurament se celebrarà aquest divendres als esmentats Salones Reina de Xàtiva, a les 22.00 hores. Totes les persones interessades poden assistir. Animeu-vos!