dimarts, 31 de gener del 2017

Clavar-se en un jardí

En 2009, l'aleshores magistrat Baltasar Garzón es ficà en un jardí, quan instruí una causa general contra el franquisme. És cert que, d’acord amb els principis de la Justícia Universal, els crims de lesa humanitat no prescriuen; no és menys cert, però, que la pràctica totalitat dels autors de crims franquistes ja no vivia. El sumari no tenia, per tant, un futur prometedor. Se li amuntegaven els problemes processals; estaven sotmesos a controvèrsia la competència del jutge, el principi d’irretroactivitat de les lleis, la qualificació del delicte, la seua possible prescripció, l’extinció de responsabilitat dels autors (molts d’ells ja morts)... Alguns d’aquests incidents havien de ser resolts per la sala penal de l'Audiència Nacional. Era fàcil conjecturar que la instrucció d'aquell cas tenia poques possibilitats de prosperar. La pretensió de condemnar el franquisme en seu judicial acabà fracassant, cosa que enfonsà els ànims de totes les persones que havien confiat en Garzón i nodrí entre la militància de dretes les ànsies d’agitar vells fantasmes.

Tanmateix, els demòcrates no teníem altre remei que alinear-nos al costat del jutge. Avui sabem, gràcies a ell, que el franquisme fou responsable d’una repressió terrible, amb presoners morts de tisi o septicèmia en presidis immunds, nens furtats a les seues mares —moltes d’elles executades després del part—, 120.000 cadàvers soterrats a fosses comunes i cunetes perdudes... Els detractors de Garzón afirmaven que els crims de la dictadura havien estat amnistiats el 1977 —no podien, per tant, ser perseguits—; els partidaris, en canvi, negaven l’efecte oclusiu d’aquella mesura de gràcia —l'objecte de la qual eren els delictes d’intencionalitat política. La discussió girava al voltant d’un tema tècnic: Garzón entenia que els crims del franquisme no podien ser qualificats de delictes polítics; la Fiscalia acceptava tipificar-los com a delictes comuns. Aquesta acceptació tenia trampa: els segrests, per exemple, no haurien prescrit mentre no aparegueren els cossos de les víctimes, però Garzón ja no seria competent per a perseguir-los.

¿Quina qualificació havien de tenir el crims del franquisme? D'acord amb l'opinió majoritària, s’havien de considerar delictes de lesa humanitat —podien qualificar-se així prenent com a base el dret internacional consuetudinari, el convencional o el dret intern. Com que l’article 7 de la Constitució del 1931 acceptava el dret internacional, els facciosos alçats contra la legitimitat republicana —alguns dels quals és possible que encara sobrevisqueren— no es podien beneficiar del règim de fet —no de dret— de què es van dotar. Les institucions del dret internacional havien d’entendre’s, per tant, plenament vigents; l’amnistia de 1977, fos quina fos la idea del legislador, no afectava els delictes consumats per la dictadura. Aquesta conclusió ensopegava, però, amb la jurisprudència del Tribunal Suprem i amb un obstacle difícil de salvar: havia passat massa temps des de la Guerra Civil i la immediata postguerra, moment en què es van cometre els delictes, i la mort dels delinqüents havia extingit les responsabilitats penals.

Finalment, l'acció, a més d'incomplir requisits essencials de la justícia penal —existència d'imputats, immediatesa de les actuacions—, tenia efectes col·laterals; l’afront del retret o de la hipotètica sentència condemnatòria podia esguitar persones, els descendents dels criminals, que no tenien res a veure amb els fets judicats (podien desconèixer-los; podien fins i tot professar conviccions ideològiques distintes a les de llurs avantpassats). El veredicte de la història, sobre el període que va de 1936 fins a finals dels cinquanta, es coneix des de fa temps i mostra que l'intent de justificar responsabilitats personals creà moltes llacunes en la memòria d'aquells que protagonitzaren dels episodis més ominosos. Damunt, els "oblits" de la Transició serviren la coartada perfecta a molts desmemoriats. L'amnèsia, que afectà gran part de la dreta conservadora i catòlica, també es propagà entre jutges i magistrats. Esperar, per tant, que la justícia espanyola —un cachondeo, segons l’expressió d’un conegut personatge— saldés comptes amb la repressió franquista era demanar el sol i la lluna. Si no ho feren els polítics, ¿com ho havien de fer els jutges?

diumenge, 29 de gener del 2017

Homenatge amb polèmica

El processament de Baltasar Garzón posà en un compromís nombrosos demòcrates, que es debateren en un dilema: recolzar-lo o desentendre-se’n, perquè Garzón estava a les antípodes d’allò que es demana d’un bon jutge: discreció, equitat, llunyania dels focus, absència de compromís polític directe... Totes aquestes notes són alienes a la personalitat de l'exjutge; la seua trajectòria sempre ha estat jalonada per la llum dels flaixos. L’atracció pels grans sumaris, per les grans causes —complexes i, per tant, difícils d’instruir—, li va reportar fracassos estrepitosos, com aquell del cas Nècora, contra el tràfic de drogues, que acabà en no res a la vista oral. És també molt coneguda la seua fòbia al nacionalisme, que l’ha menat a cometre veritables atropellaments al País Basc i Catalunya. Cal recordar, per exemple, la batuda contra els independentistes catalans, durant l’Olimpíada de Barcelona, enllestida a instàncies seues, o l’orde de tancar empreses basques de comunicació: Orain SA —propietària del diari Egin i l’emissora Egin Irratia— i Zabaltzen, distribuïdora de llibres i discos en basc. (Pel que fa a Orain, l’acte posterior de l’Audiència Nacional, anul·lant la resolució de Baltasar Garzón, no arribà a temps d’evitar la fallida de l’empresa.)

Tots aquests antecedents fan dubtar de la imparcialitat de l'exmagistrat. Mai no sabrem si les grans causes obertes per ell (contra Pinochet, la dictadura argentina, Berlusconi...) obeïen a un veritable desig de justícia o a simple afany de notorietat. Sabem, però, que s’ha guanyat l’animadversió de tothom: dels polítics socialistes, per la persecució de les cúpules d’Interior involucrades en la guerra bruta contra ETA, durant els governs de Felipe González; dels populars, per destapar el cas Gürtel; dels nacionalistes, per les actuacions al País Basc i Catalunya... Tampoc no compta amb simpaties dels seus companys de professió. Fins els membres de Jutges per a la Democràcia, associació fundada, entre d’altres, pel magistrat Luciano Varela, instructor d'una de les causes per prevaricació contra Garzón, han manifestat sovint moltes reticències envers aquest. És coneguda l’animadversió que li professen, posem per cas, gent com la magistrada del Suprem Margarita Robles —actualment diputada del PSOE— o l'exvicepresidenta Mª Teresa Fernández de la Vega —antigues col·laboradores de Juan Alberto Belloch, durant la seua època de ministre d’Interior.

A Garzón sols el recolzen les víctimes del franquisme, uns quants intel·lectuals d’idees jacobines i poc més. El jutge aixeca més simpaties a l’estranger que a casa seua. En fi, ateses totes aquestes consideracions, sobta que els organitzadors de l'hommenatge anual a les víctimes del bombardeig de l'estació de Xàtiva, en 1939, hagen convidat el jutge Garzón a llegir el manifest d'enguany. Ja s'ha desfermat la polèmica. Algunes persones de rellevància en el món de la cultura local han anunciat que no acudiran a l'acte si l'estrella invitada és el jutge estrella defenestrat. Jo tampoc simpatitze gens amb el personatge. Potser el grup organitzador de la cerimònia —o l'organitzador únic, vés a saber— haja pecat d'unilateralitat o personalisme en decidir invitar una figura tan polèmica. Al final, és possible que Garzón no acudisca a Xàtiva per problemes d'agenda. Segons alguns rumors, el cap de Republicans de Xàtiva hauria donat la notícia sense tenir plenament confirmada la presència de l'invitat. ¡Llançar-se a la piscina sense haver comprovat si té aigua! Igual és María Garzón Molina, filla del jutge, qui llegeix el manifest. Ja veurem.

dimecres, 25 de gener del 2017

¿Fura o ermini?


L'obra de Leonardo da Vinci se sol titular Dama amb un ermini. Representa la jove Cecilia Gallerani, amant de Ludovico Sforza el Moro, duc de Milà. Els erminis estaven relacionats amb l'aristocràcia. Eren símbol de puresa pel seu color. Als bestiaris medievals, l'ermini representava virtuts com l'equilibri o la serenitat. És possible, per tant, que Leonardo volgués atribuir aquestes qualitats a Cecilia. Però també podria ser una al·lusió a Ludovico, ja que en el seu escut d'armes apareixia un ermellino, un petit ermini. Tot açò estaria molt bé si no fos per un detall: en realitat, l'animal de la pintura és, segons els especialistes en zoologia, una fura blanca. L'ermini és un animal feréstec, difícil de domesticar. És poc probable que Leonardo, famós per la seua lentitud quan treballava en les seues obres, fes servir com a model un ermini. Les fures són més fàcils de domesticar. En qualsevol cas, l'autor de la recreació fotogràfica ha solucionat el dilema. Una consideració final: les mascotes —la de la fotografia evoca les formes d'un gosset— no aconsegueixen enfosquir la bellesa extraordinària de les xiques que han posat per als dos retrats.

dimarts, 24 de gener del 2017

Sant Vicent de la Roda

Diumenge fou la festivitat de Sant Vicent d'Osca, també conegut com Sant Vicent Màrtir o Sant Vicent de Saragossa, mort a València vers l'any 304. En realitat, el seu veritable nom era Gai Galeri Eutiqui. Fou capturat i torturat durant el regnat de Dioclecià. Se'l sol representar amb roba de diaca, acompanyat d'un corb o sostenint una roda de molí, raó per la qual és conegut també com Sant Vicent de la Roda. Segons la tradició, el sant, que era diaca, s'encarregà de la predicació del cristianisme a causa d'un impediment de parla que afectava el bisbe Valeri de Saragossa —l'home era, possiblement, botijós. En aquella època, es desfermà una persecució contra els cristians, decretada pels emperadors Dioclecià i Maximià. Sembla que Dacià, un prefecte arribat de Roma, executà les ordes imperials amb rigor. Valeri i el seu diaca foren detinguts per orde del prefecte i traslladats a València. Hi ha dues teories sobre aquest trasllat. Segons uns, el prefecte volgué evitar disturbis a Saragossa, on hi havia una nombrosa comunitat de cristians.

Segons altres, Gai Galeri tenia familiars a la colònia del Túria que el podien convèncer d'abjurar de la seua fe. En qualsevol cas, els dos detinguts foren jutjats a València. El bisbe fou desterrat, però el diaca patí martiri. Morí en data imprecisa —segons la tradició, el 22 de gener de 304. Es creu que havia patit abans diversos turments: el fuet, la graella —potser una confusió amb el turment a Sant Llorens, també oriünd d'Osca—, la creu en aspa, el poltre i els ganxos de ferro. El cos fou llançat a un femer, però els corbs impediren que les feres el devoraren. Llavors, els botxins nugaren el cadàver a una roda de molí i el llançaren al Túria. Retornat el cos a la ribera, fou soterrat pels cristians als afores de la ciutat. Va rebre el nom de vincentius, el vencedor, perquè havia estat capaç de ressitir els turments sense renegar de la fe. Al lloc on suposadament havia estat martiritzat el sant diaca, fora dels murs de València, es construí, poc després de la seua mort, la basílica de Sant Vicent de la Roqueta, en què veneraven les seues despulles.


El santuari, que es trobava junt a la Via Augusta —el traçat de la qual segueix l'actual carrer Sant Vicent—, encara mantenia el culte durant l'època islàmica. En desaparèixer la comunitat mossàrab, les restes foren traslladades. De nou tenim dues teories. Una relació coetània explica que l’any 855 dos monjos de Conques (Llenguadoc), Hildebert i Eudald, emprengueren el camí cap a València per a rescatar el cos del màrtir i portar-lo al seu monestir. Una malaltia obligà Hildebert a abandonar l’empresa, que dugué a terme Eudald, amb la complicitat de Zacaries, un jueu. Eudald partí amb el cos del sant. Fou deturat a Saragossa. El bisbe li prengué la relíquia i la diposità en l’església de Santa Maria. El 863, el comte de Cerdanya i dos monjos occitans, amb autorització del valí de Còrdova, rescataren el cos del sant i el dugueren a Castres a través de Balaguer, Berga, Alp i Llívia, llocs on fou exposat i obrà nombrosos miracles.

Segons altra tradició, les despulles anaren a parar al cap Sant Vicent, a Portugal, on s'alçà un santuari que albergava la tomba del màrtir. (En 1173, el rei Alfons I de Portugal exhumà el cos i el traslladà a Lisboa, al monestir de São Vicente de Fora, d'on passà a la catedral.) En el segle XIII, el nostre rei Jaume I ordenà alçar al lloc del martiri de Sant Vicent un conjunt d'església, monestir cistercenc i hospital que continuà dient-se Santuari de Sant Vicent de la Roqueta. Des del XVIII, aquest conjunt experimentaria grans transformacions. Durant les guerres carlines, fou destruït en part. D'altra banda, les muralles de la ciutat tingueren una Porta de Sant Vicent avui desapareguda, que s'obria on ara està l'actual plaça de Sant Agustí. I es crearia la parròquia de Sant Vicent Màrtir, situada a la plaça d'Espanya, a l'inici del carrer de l'Ermita, dit així perquè havia existit en aquest lloc una antiga ermita gòtica, construïda després de l'entrada de Jaume I a la ciutat. El temple tenia arcs diafragmàtics com els de les esglésies xativines de Sant Pere i Sant Feliu.

Aquella ermita recordava el femer on havia estat llançat el cos del sant. En 1738, fou substituïda per una església d'estil barroc que patí múltiples danys durant la guerra del Francès i la Guerra Civil. En 1951, el temple fou reconstruït. En 1958, però, malgrat haver esdevingut parròquia, fou enderrocat. Els titulars, els pares claretians —que també tenien casa a Xàtiva—, volgueren construir al solar un modern edifici d'habitatges. L'enderroc indignà alguns sectors de la ciutat, però prevalgué l'especulació. Avui, la parròquia, que encara continua regentada pels claretians, està situada als baixos de l'edifici. Malgrat la història de destruccions, encara queden petjades del sant a València. Dels dos braços incorruptes que se'n conserven, un està al cap i casal. Hi arribà el 16 d'octubre de 1970, procedent de la catedral de Bari. Segons estudis forenses, pertany a un home jove, presenta cremats a la pell i data del segle IV.

La relíquia està exposada a la girola de la seu valenciana, en la capella renaixentista de la Resurrecció. Aquesta capellla està tancada per un magnífic pòrtic d'alabastre de tres arcs en què hi ha un bell baix relleu encarregat per Alexandre VI vers 1510, per a honrar la memòria de Calixt III. Segons la tradició, durant el segle XII, un bisbe valencià havia volgut portar el braç a Terra Santa, però morí a Bari i allí quedà la relíquia fins a 1970. L'altre braç de Sant Vicent està a la seu de Braga (Portugal). Vicent fou un dels màrtirs més venerats a l'Europa cristiana. La narració més antiga del seu martiri és el poema escrit per Aureli Climent Prudenci en el seu Peristephanon, on descriu el judici en què Vicent parla per ell i per Valeri. El culte vicentí, que havia començat a València, Osca i Saragossa, es tralladà més enllà dels Pirineus. Fou venerat a Béziers i Narbona. L'abadia de Sant Benet de Castres tingué relíquies del sant, portades el 863 des de Saragossa, com ja s'ha dit abans, cosa que convertí el monestir en fita del Camí de Sant Jaume.

Vicent és patró de València, Lisboa i Vicenza, i de l'Orde dels Diacans de la Diòcesi de Bèrgam (Itàlia). A València, és patró del gremi de sastres i modistes. La diada vicentina era celebrada en diferents indrets amb fires i aplecs, sobretot a València, on era típic el porrat, o venda de confits i fruita seca. El sant també és patró de San Vicente Tancuayalab (Mèxic), Ardanaz de Egüés, Sigüenza, Corbera, Lucena del Puerto, Guadassuar, Laujar de Andarax, Molina de Segura, San Vicente del Monte, San Vicente de la Barquera, San Vicente de Alcántara, Zalamea la Real i Los Realejos. En aquesta localitat de Tenerife, el 22 de gener és festiu des de 1609, després de cessar una epidèmia de pesta. Tots els anys se celebra una de les processons més antigues de Canàries en honor a Sant Vicent, que també és patró dels vinaters i vinagrers. La premsa valenciana del passat dia 22 es feia ressò de la proposta municipal de traslladar tots els anys la festa de Sant Vicent de la Roda al diumenge més pròxim. Ja s'han alçat les primeres protestes.

dissabte, 21 de gener del 2017

El consens

El diccionari estableix diverses accepcions per al mot 'consens': consentiment, especialment per a una cosa demanada, acord, conformitat d’interessos o d’opinions... Doncs bé, Xàtiva encara tardarà uns mesos a tenir pla de mobilitat. ¿Per què? Perquè l'Ajuntament vol consens, ço és, consentiment de les persones afectades. «Fins que no tinguem un estudi ben fet, amb enquestes i participació de veïns, comerciants i partits polítics, no anem a iniciar cap acció. I caldran sis mesos per a desenvolupar tot aquest procés», afirmà el regidor responsable. A les xarxes socials, un membre del col·lectiu xativí d'EUPV va complementar la informació: «El nostre grup polític, que vol promoure un procés que culmine el 2022 amb un pacte de ciutat, demana consens abans d'actuar a la plaça del Mercat.» Tot açò està molt bé, però els terminis semblen massa dilatats i les condicions per a materialitzar els projectes municipals, massa exigents. En principi, vindicar la participació ciutadana és una bona notícia. També ho és la voluntat expressada de buscar consensos. Però tot açò no hauria de ser obstacle per a prendre decisions de govern ajornades.

L'experiència mostra que els conflictes d'interessos dificulten molt la consecució de consensos. Tenim l'exemple, ben pròxim, de la declaració de la plaça del Mercat i els carrers adjacents com a Zona Acústicament Saturada (ZAS). Els veïns mantingueren, en època de Rus, un contenciós amb l’Ajuntament i els propietaris dels establiments hostalers instal·lats al barri. Les opinions eren divergents. El veïnat es queixava perquè l’avantprojecte de declaració redactat pel govern local no solucionava els problemes de soroll i brutícia. Als hostalers, en canvi, els semblava massa dura la declaració de ZAS. Com ja vaig dir en una columna, «si el ploure hagués de venir-li bé a tothom, no plouria mai». Quan les posicions d'uns i altres estan molt allunyades, ni la conformitat de la majoria —la de tots seria quimera— pot considerar-se consens. De vegades, els projectes municipals susciten una reacció majoritària en contra. L'anunci d'eliminar el trànsit rodat de certes zones urbanes, posem per cas, sol alçar oposició. Si un govern progressista, per por a semblar autoritari, desisteix dels seus projectes, o els ajorna, dóna mostres de debilitat.

Les apel·lacions contínues a la participació veïnal semblen de vegades meres excuses. Governar és elegir (els escons de l'oposició són, en aquest sentit, més còmodes). Diferir les decisions no porta enlloc; en política, el temps és un bé escàs. Dir, després d'any i mig de mandat, que calien sis mesos de pròrroga per a redactar un pla integral de mobilitat, necessari per a pacificar la circulació de vehicles i persones per les vies públiques de Xàtiva, resultà decebedor. Si el temor paralitza l'acció del tripartit, molts assumptes quedaran pendents a finals del mandat municipal. De fet, la indefinició en matèria de mobilitat ja ha tingut un dany col·lateral. El projecte DUSI (Desenvolupament Urbà Sostenible i Integrat), que optava a finançament europeu provinent dels fons FEDER, fou tombat per les absències d'un Pla de Promoció Econòmica i Social, un Pla Especial de Protecció del Centre Històric i, ves per on, un Pla de Mobilitat. Sobtava l'última mancança, perquè resoldre els problemes de mobilitat —tant dels residents com dels visitants— era un dels objectius de l'Estratègia DUSI. A hores d'ara, no tenim, doncs, cap fons europeu.

Algunes ponències municipals no acaben de posar-se les piles. Sovint, els polítics progressistes creuen que la seua aura popular romandrà sempre impol·luta. ¡Això no és possible! En política, com en un taller mecànic, posar-se la granota de feina —elegir, prendre decisions— equival a enviscar-se, a provocar el malcontentament d'alguns. Satisfer la majoria és tota una conquesta. Les excuses són comprensibles —quedar com a pusil·lànime davant l'opinió pública no agrada a ningú—, però és necessari prendre, sense tantes dilacions, aquelles mesures que susciten major controvèrsia, després d'haver calibrat rigorosament els pros i els contres. L'experiència demostra que, passat un temps, els ànims veïnals s'asserenaran. Quan es comproven els avantatges dels canvis acordats, tothom n'estarà satisfet. En fi, s'entenen perfectament les crides al consens, però alguns ciutadans trobem a faltar més accions concretes, menys marxes enrere, més avenços.

(publicat a Levante-EMV, el 21/01/2017)

divendres, 20 de gener del 2017

¡Riure per no plorar!

Avui es produeix el relleu a la Casa Blanca. En principi, no ens hauria d'importar. És un assumpte intern dels Estats Units. Ara bé, sempre he sostingut —irònicament, és clar— que tots els ciutadans del món hauríem de participar a les eleccions nord-americanes. Els membres de l'elit de la primera potència mundial són els putos amos. Per a bé o per a mal, llurs decisions ens influeixen. Fins ara, existia cert paral·lelisme entre els sistemes de partits nord-americà i espanyol —quan imperava a casa nostra el bipartidisme pur i dur. El Partit Republicà era l'equivalent al PP i el Partit Demòcrata, l'equivalent al PSOE. Uns i altres propugnaven la mateixa política econòmica —amb alguns matisos socialdemòcrates en el cas dels coreligionaris d'Obana i Clinton— i més sensibilitat dels segons pels temes socials i per la defensa dels drets individuals i la igualtat. Les diferències en política internacional també eren de matís; Obama ha acabat el seu mandat sense tancar la presó de Guantánamo i sense posar punt i final a les diverses guerres que assolen l'Orient Mitjà. L'elecció de Trump ha introduït, però, algunes discordances cridanares.

El nou president s'ha mostrat partidari, posem per cas, d'impulsar polítiques comercials de caire proteccionista. Falta saber si complirà les seues promeses; mollts analistes sospiten que eren meres argúcies electorals. En qualsevol cas, Trump ja es disposa a desmuntar els petits avenços socials de l'era Obama (la reforma sanitària per a ampliar la cobertura mèdica, el permís de residència permanent als immigrants que han viscut als USA des de menuts...). En fi, els símbols són importants. Fou important que un país amb llarga tradició de discriminació racial elegís el primer president negre de la seua història, encara que aquest haja defraudat moltes expectatives. També hauria tingut una forta càrrega símbolica l'elecció de la primera dona presidenta d'Estats Units. No ha pogut ser. Un número exigu de votants —homes blancs, majoritàriament— ha permès d'elegir un personatge histriònic, multimilionari, masclista, xenòfob i populista. Ben mirat, atès el rumb que han pres les eleccions en molts països, Trump també podria haver sortit elegit president si haguérem participat als comicis nord-americans tots els ciutadans del món.

Una cosa és segura: el dignatari esdevindrà una mina per als humoristes. Els actors còmics, els monologuistes i els humoristes gràfics faran el seu agost. S'ha de reconèixer que la figura i el capteniment de Trump posen les coses molt fàcils. El nou dirigent està fet de la mateixa pasta que certs polítics europeus, com ara Silvio Berlusconi o —a escala més local— Alfonso Rus i el desaparegut Jesús Gil, personatges grollers i despòtics. ¡Riure per no plorar!


dijous, 12 de gener del 2017

L'educació no és la panacea

He dit en altres ocasions que la gent professa un optimisme excessiu sobre els efectes quasi miraculosos de l'educació. Michelle Obama s'adherí a l'optimisme durant el seu últim discurs com a primera dama. Dirigint-se a un grup d'estudiants va dir açò: «Busqueu la millor educació possible per tal de poder pensar críticament i expressar-vos amb claredat. Així podreu esdevenir la força més positiva que empente les vostres comunitats.» Evidentment, l'educació és un factor de progrés individual i col·lectiu. Una de les realitzacions més importants de l'estat del benestar fou, sens cap dubte, l’accés universal a l’educació. Però la generalització dels estudis tingué un efecte inesperat: el batxillerat deixà d'actuar com a barrera de classe. Abans, els títols acadèmics havien estat molt valorats. Quan sols la classe mitjana cursava estudis superiors, els seus títols eren molt apreciats, perquè proporcionaven mobilitat ascendent. Quan la universitat es massificà i s’obrí a totes les classes, els títols deixaren de ser selectius; la devaluació del sistema educatiu a causa de la seua democratització universal, amortitzà la seua utilitat com a mèrit.

Avui, nombrosos joves han de treballar en feines alienes a la seua titulació i per retribucions que no es corresponen amb el nivell de formació assolit. Nombrosos universitaris que han hagut d'emigrar a l'estranger treballen en minijobs o al sector de l'hostaleria. Bona part de la generació més ben preparada del país es troba en uns situació d'absoluta precarietat. D'altra banda, solem ficar al mateix sac instrucció i educació. S'ha d'advertir, però, que els alumnes d'ensenyaments obligatoris reben sobretot instrucció —prou deficient, segons alguns informes internacionals. En realitat, l'educació dels xiquets i les xiquetes sol estar a càrrec de les seues famílies. Per això, bé que l'ensenyament obligatori s'universalitzés fa temps, els gustos, els costums i els estils de vida de les classes populars no connecten amb els de les elits. A ningú no pot estranyar, doncs, que la batalla cultural haja esdevingut un element central de la lluita política. A nivell global —bé que les Espanyes siguen de moment l'excepció a la regla—, la dreta populista va guanyant la batalla cultural. Menysprear els gustos culturals populars s'ha tornat en contra de l'esquerra.

Des de les files progressistes es considera que l'educació podria capgirar aquesta situació. Jo no ho tinc tan clar. La casa i el carrer són competidors molt poderosos de l’escola a l’hora d'educar i socialitzar els infants i els adolescents. Si les virtuts taumatúrgiques de l’escola foren reals, el fem emès per certs programes de televisió tindria percentatges d'audiència ínfims, els índexs de lectura estarien pels núvols, la intolerància, la xenofòbia i el masclisme haurien desaparegut després d’anys d’escolarització universal. És possible que una major qualitat educativa millorés la instrucció dels ciutadans, llur capacitat productiva, però la cultura és assumpte distint. Països amb sistemes educatius més solvents que el nostre van caient en mans de la dreta populista, que ha convertit la guerra cultural en una lluita de classes invertida. «Els polítics i els intel·lectuals d'esquerres es rifen del patriotisme del ciutadà comú, i titllen de provincianes les preocupacions sobre la immigració», proclamà Theresa May, primera ministra britànica, en el congrés del seu partit. Jeremy Corbyn, líder dels laboristes, ja diu que el seu partit vol una immigració controlada.

I és que la gent de filiació xoni també vota. Burlar-se de les seues inclinacions (culte al cos i als diners fàcils, menyspreu a l'intel·lectualisme, esperit de barriada, ús d'un argot barroer i procaç, espanyolisme militant, prepotència i orgull individual desmesurats) no condueix enlloc. La dreta reaccionària s'encarrega de presentar l'esquerra —sobretot la més radical— com antiespanyola, destructora de les llibertats individuals i partidària de donar drets a moros i gais, partidària de la immersió lingüística en valencià i de tot allò que certes capes populars rebutgen totalment. Durant la campanya presidencial, Trump amenaçà de prendre mesures contra els immigrants i les empreses deslocalitzades. Això li donà el triomf en estats on la crisi industrial havia provocat unes xifres d'atur esgarrifoses. No, no crec que l'educació puga eliminar fàcilment la barrera cultural que separa les classes socials. Sort que diverses circumstàncies —com ara que el PP aglutine el conservadorisme reaacionari i el centredreta liberal— han evitat a casa nostra que el malestar social caiga en mans del feixisme. Ara bé, el futur immediat de l'esquerra es presenta ben negre.

dimecres, 11 de gener del 2017

Impertèrrits


Escultures amb el bronze fos de canons presos a l'enemic. Guàrdia d'honor impertèrrita.
Palaus monumentals. Monarques per la gràcia de Déu.   

dissabte, 7 de gener del 2017

¿Què els han portat els Reixos?

Ahir fou la diada dels Reis d’Orient: Melcior, Gaspar i Baltasar. L’evangeli de Mateu conta que uns mags (sense especificar nom ni quantitat) arribaren d’Orient per adorar l’infant Jesús, guiats per un estel que els havia anunciat la bona nova. Mateu diu que eren mags, en el sentit de savis, astrònoms o astròlegs (mai no esmenta reis). El mot grec mágos, d’origen persa, era el títol que s’adjudicava als sacerdots del zoroastrisme, religió de l’imperi persa. És possible, doncs, que els Mags d'Orient es dedicaren a l’estudi dels astres. Devien ser també persones d’alta nissaga —els sacerdots perses formaven una casta—, perquè anaren a demanar per l’infant al rei Herodes, que no sabia res —els demanà que l’avisaren si descobrien el parador de Jesús. Trobaren el xiquet en un lloc que l’evangelista no especifica. L’adoraren i li regalaren or, encens i mirra, una resina que s’emprava com anestèsic, substància per a embalsamar i oli per a ungir sacerdots i reis. (La paraula Crist significa ‘ungit’.) Feta la visita, els mags se’n tornaren a casa per un camí distint al d’anada, perquè foren avisats en somnis que Herodes no volia adorar Jesús, sinó eliminar-lo.

Herodes, enrabiat, féu matar tots els infants menors de dos anys nascuts a Betlem. Els evangelis apòcrifs també parlen dels mags, però no aporten detalls més aclaridors. Tanmateix, la tradició cristiana anà enriquint el relat de Mateu. Els mags foren elevats a la categoria de reis, potser per a confirmar antigues profecies. L’evolució també féu que el nombre de reis —que oscil·lava al principi entre dos i dotze— quedés fixat en tres, segurament a partir dels tres regals a Jesús. Apareixen amb els noms de Balthassar, Melchior i Gaspar en un mosaic del segle VI, a l’església de Sant’Apollinare Nuovo (Ravenna). Hom volgué que simbolitzaren tres continents: Baltasar seria rei dels àrabs; Melcior, rei dels perses; Gaspar, rei dels indis asiàtics (Amèrica encara no havia estat descoberta). El cristianisme volgué demostrar així que totes les nacions del món adorarien el Redemptor. La representació dels reis ha canviat al llarg del temps. A l’art bizantí es representen vestits de perses, amb pantalons i barret frigi. La corona apareix al segle X. Avui els veiem vestits de reis medievals. ¿Què fou dels mags després del viatge a Betlem?


En realitat, no en sabem res. Segons Joan Crisòstom (344-407), patriarca de Constantinoble, els tres mags foren batejats per l’apòstol Tomàs a l’Índia. Marco Polo diu haver visitat la tomba dels Reis Mags a Saveh (al sud de Teheran). ¡Estaria buida! Els seus cossos descansaren des del segle IV fins al XII en Milà. Els hi havia dut el bisbe Sant Eustorgi, que construí una basílica per a guardar les despulles —de pas, ordenà que, un cop mort, el soterraren a prop dels tres reis. El bisbe havia anat a cercar els ossos a Santa Sofia de Constantinoble, lloc en què els havia fet guardar Santa Helena, la mare de l’emperador Constantí. En 1162, després de conquistar Milà, l’emperador Frederic I ‘Barba-roja’ s'emportà els ossos màgics a la catedral de Colònia. Als milanesos els restà el consol de conservar una medalla feta amb l’or que els mags havien regalat a Jesús, medalla que encara exposen cada any. Però els habitants de Milà estimaven tant les despulles perdudes que mogueren les influències de papes, bisbes i reis per a recuperar-les.

El 6 de gener de 1904, els italians aconseguiren per fi, gràcies a la generositat de l'arquebisbe de Colònia, alguns dels ossets (dues fíbules, una tíbia i una vèrtebra) que ara guarden zelosament —un veritable regal dels Reis Mags. Abans-d'ahir per la nit, Melcior, Gaspar i Baltasar es feren presents a Xàtiva, on són anomenats Reixos. Era costum de posar prop de balcons o finestres aigua i una taronja per a un dels Reixos, i garrofes per al seu cavall. «Tirorí, tirorí. Senyor rei, estic ací. Palla i garrofes, tot per al seu rossí. Casques i avellanes, ¡per a mi, per a mi, per a mi!», fa la cançó popular. El senyor rei —o la senyora reina— entrava a casa nostra i deixava regals si els residents grans i menuts havíem fet bondat, però passava de llarg si havíem obrat malament. (No es pot descartar la possibilitat que el Melcior de Sant’Apollinare siga una dona; Sant Mateu no especifica al seu evangeli el sexe o el gènere —paraula non grata per a monsenyor Antonio Cañizares— dels mags que adoraren Jesús al portal de Betlem.) En fi, ses majestats també m'han deixat enguany uns regalets. I a vostès, estimats lectors, ¿què els han portat els Reixos?

(publicat a Levante-EMV, el 07/01/2017)