Clavar-se en un jardí

En 2009, l'aleshores magistrat Baltasar Garzón es ficà en un jardí, quan instruí una causa general contra el franquisme. És cert que, d’acord amb els principis de la Justícia Universal, els crims de lesa humanitat no prescriuen; no és menys cert, però, que la pràctica totalitat dels autors de crims franquistes ja no vivia. El sumari no tenia, per tant, un futur prometedor. Se li amuntegaven els problemes processals; estaven sotmesos a controvèrsia la competència del jutge, el principi d’irretroactivitat de les lleis, la qualificació del delicte, la seua possible prescripció, l’extinció de responsabilitat dels autors (molts d’ells ja morts)... Alguns d’aquests incidents havien de ser resolts per la sala penal de l'Audiència Nacional. Era fàcil conjecturar que la instrucció d'aquell cas tenia poques possibilitats de prosperar. La pretensió de condemnar el franquisme en seu judicial acabà fracassant, cosa que enfonsà els ànims de totes les persones que havien confiat en Garzón i nodrí entre la militància de dretes les ànsies d’agitar vells fantasmes.

Tanmateix, els demòcrates no teníem altre remei que alinear-nos al costat del jutge. Avui sabem, gràcies a ell, que el franquisme fou responsable d’una repressió terrible, amb presoners morts de tisi o septicèmia en presidis immunds, nens furtats a les seues mares —moltes d’elles executades després del part—, 120.000 cadàvers soterrats a fosses comunes i cunetes perdudes... Els detractors de Garzón afirmaven que els crims de la dictadura havien estat amnistiats el 1977 —no podien, per tant, ser perseguits—; els partidaris, en canvi, negaven l’efecte oclusiu d’aquella mesura de gràcia —l'objecte de la qual eren els delictes d’intencionalitat política. La discussió girava al voltant d’un tema tècnic: Garzón entenia que els crims del franquisme no podien ser qualificats de delictes polítics; la Fiscalia acceptava tipificar-los com a delictes comuns. Aquesta acceptació tenia trampa: els segrests, per exemple, no haurien prescrit mentre no aparegueren els cossos de les víctimes, però Garzón ja no seria competent per a perseguir-los.

¿Quina qualificació havien de tenir el crims del franquisme? D'acord amb l'opinió majoritària, s’havien de considerar delictes de lesa humanitat —podien qualificar-se així prenent com a base el dret internacional consuetudinari, el convencional o el dret intern. Com que l’article 7 de la Constitució del 1931 acceptava el dret internacional, els facciosos alçats contra la legitimitat republicana —alguns dels quals és possible que encara sobrevisqueren— no es podien beneficiar del règim de fet —no de dret— de què es van dotar. Les institucions del dret internacional havien d’entendre’s, per tant, plenament vigents; l’amnistia de 1977, fos quina fos la idea del legislador, no afectava els delictes consumats per la dictadura. Aquesta conclusió ensopegava, però, amb la jurisprudència del Tribunal Suprem i amb un obstacle difícil de salvar: havia passat massa temps des de la Guerra Civil i la immediata postguerra, moment en què es van cometre els delictes, i la mort dels delinqüents havia extingit les responsabilitats penals.

Finalment, l'acció, a més d'incomplir requisits essencials de la justícia penal —existència d'imputats, immediatesa de les actuacions—, tenia efectes col·laterals; l’afront del retret o de la hipotètica sentència condemnatòria podia esguitar persones, els descendents dels criminals, que no tenien res a veure amb els fets judicats (podien desconèixer-los; podien fins i tot professar conviccions ideològiques distintes a les de llurs avantpassats). El veredicte de la història, sobre el període que va de 1936 fins a finals dels cinquanta, es coneix des de fa temps i mostra que l'intent de justificar responsabilitats personals creà moltes llacunes en la memòria d'aquells que protagonitzaren dels episodis més ominosos. Damunt, els "oblits" de la Transició serviren la coartada perfecta a molts desmemoriats. L'amnèsia, que afectà gran part de la dreta conservadora i catòlica, també es propagà entre jutges i magistrats. Esperar, per tant, que la justícia espanyola —un cachondeo, segons l’expressió d’un conegut personatge— saldés comptes amb la repressió franquista era demanar el sol i la lluna. Si no ho feren els polítics, ¿com ho havien de fer els jutges?