dissabte, 29 de setembre del 2018

Santa Clara, bé de domini públic

Durant l'Antic Règim, gran quantitat de terres i béns romanien en poder de l'Església, el clergat secular i els ordes religiosos, que havien acumulat tanta riquesa per ser beneficiaris habituals de donacions, testaments i heretatges abintestats que no podien ser alienats —venuts, hipotecats o cedits. (L'Església sostenia que estaven destinats a Déu.) Les revolucions liberals decidiren d'expropiar forçosament i subhastar aquestes possessions per a posar-les al mercat, abaratir el preu de les terres lliures, augmentar la producció agrària, crear una classe burgesa i obtenir fons amb què amortitzar el deute públic. La Revolució Francesa marcà la pauta. En Espanya, se succeïren diferents intents desamortitzadors —durant la Il·lustració i les Corts de Cadis, posem per cas—, però les expropiacions definitives de béns eclesiàstics es van produir en 1835 i 1855 impulsades per Juan Álvarez Mendizábal i Pascual Madoz respectivament. Les amortitzacions espanyoles no van aconseguir pràcticament cap dels objectius que s'han enumerat més amunt. Això sí, molts convents i monestirs foren exclaustrats i passaren a mans públiques o privades.

A Xàtiva, tenim nombrosos exemples; els convents de la Trinitat, Sant Agustí, Sant Domènec, Sant Francesc o Montsant foren desamortitzats. Els temples, però, seguiren en mans eclesials. A més, les circumstàncies polítiques dels darrers cent cinquanta anys han permès que l'Església atresore un immens patrimoni moble i immoble: edificis, terrenys, obres d'art... Alguns dels seus immobles es destinen a usos aliens al culte: establiments hostalers, centres d'ensenyament, cases rectorals. Les parròquies continuen rebent donacions o herències. Altres organitzacions eclesials han realitzat vendes que proporcionen enormes beneficis —la del monestir xativí de Santa Clara, sense anar massa lluny. (Pel que es veu, les anomenades "mans mortes" ja no són béns inalienables, ni estan destinats al cel.) A França, les coses són distintes. Des de la promulgació de la llei de separació de les Esglésies i l'Estat, en 1905, els edificis religiosos són de domini públic, bé que poden ser utilitzats per l'Església. La llei estipula que l'Estat els podrà confiar gratuïtament a associacions religioses sempre que aquestes els facen servir per al culte.

Durant un viatge recent a Normandia, vaig constatar els efectes de la laïcitat francesa. A Caen, l'abbaye aux Hommes i l'abbaye aux Dames han esdevingut seus de l'ajuntament i el consell regional. Les antigues abadies de Fécamp (la Trinité) i Rouen (Saint-Ouen) alberguen totes les dependències dels respectius ajuntaments. (L'església de Saint-Ouen, dessacralitzada, permet usos diversos: exposicions, concerts...) L'abadia de Mont-Saint-Michel i les catedrals també són propietat estatal. En canvi, el nostre país veu com l'Església manté els privilegis. Està exempta de pagar l'IBI. Ha aprofitat la modificació de la Llei Hipotecària impulsada pel govern d'Aznar en 1998 per a immatricular-se tots els temples i milers de béns no registrats sense aportar cap títol de propietat. (Amb la nostra legislació tradicional, no calia registrar els llocs sagrats mentre continuaren oberts al culte.) Molts edificis que eren públics i podien seguir sent-ho —bé que cedits en ús a l'Església— han esdevingut privats. Això llasta la recuperació del nostre patrimoni històric.

En fi, en 2006, les filles de Santa Clara, la companya del Poverello d'Assisi (el Pobret d'Assís), vengueren el seu convent xativí per 2.400.000 euros. Ara, l'Ajuntament, que ja invertí diners públics en l'adquisició de Sant Domènec, haurà de pagar dos milions al Banc de Santander, per tal que el Reial Monestir de l'Assumpció, o de Santa Clara, passe a domini públic. Una bona notícia, malgrat la despesa, amb moltes incògnites. El Pla Especial de Protecció del BIC encara no està aprovat. Sabem que les parts més degradades del conjunt monàstic albergaran uns jutjats de nova construcció, però ignorem quina destinació es pensa donar a les dependències millor conservades. Tampoc no sabem com s'harmonitzaran aquests usos diferenciats, quants metres quadrats ocuparan els jutjats, ni quin tipus d'arquitectura es dissenyarà per a la nova seu judicial. En qualsevol cas, hem de felicitar-nos per una mesura que ha suscitat l'acord de tots els partits amb representació municipal. ¡Fins al PP li ha paregut bé! Veure-ho per a creure-ho.

(publicat a Levante-EMV, el 29/09/2018)

dimecres, 26 de setembre del 2018

Darrera novel·la de Carles Cortés

La segona planta de la Casa de Cultura de Xàtiva acull el proper dia 27, dijous, a les 20:00 hores, la presentació del llibre La vida dins dels ulls, de Carles Cortés. Aquesta novel·la narra dues històries paral·leles marcades per la persecució del poble jueu i el descobriment dels orígens. El president de l'Associació d'Amics de la Costera (Institut d'Estudis Comarcals), Ximo Corts, i el mateix autor presentaran l'obra.



L'escriptor Carles Cortés Orts és doctor en Llengua i Literatura Catalanes des de 1999 i professor titular de Literatura Catalana Contemporània a la Universitat d'Alacant (UA). Actualment, és vicerector de Cultura, Política Lingüística i Esports de la UA. També és membre de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i vocal al País Valencià de la Junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

A nivell internacional, forma part des del 2002 de l'Équipe Internationale de Recherche sur les Interférences des Codes (TRAVERSES) de la Université Paris VIII-Saint Denis; i des del 2009, del Centre de Recherches Interdisciplinaires sur les Mondes Ibériques et Contemporains (CRIMIC) de la Universitat Paris IV-Sorbonne.

Ha estudiat amb deteniment l'obra de Mercè Rodoreda, Carme Riera, Isabel Clara-Simó i Mª Antonia Oliver, entre altres. Com a escriptor de novel·les, ha publicat Veu de Dona (Columna, 2001), guanyadora del Premi 25 d’abril Vila de Benissa en la modalitat de Narrativa Curta; Marta dibuixa ponts (Broquil, 2003), Premi Ciutat de Sagunt; Els silencis de Maria (Brosquil, 2008); Sara la dona sense atributs (Bromera, 2010), Premi de Narrativa Eròtica Vall d’Albaida, i La clau que obria tots els panys (Bromera, 2015). Totes les seues obres han estat traduïdes al castellà. Com a dramaturg, ha escrit les obres Fests de rei i La joia, Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi en 2010, i l'adaptació teatral d'alguna de les seues novel·les. Cal destacar que és també autor de la biografía d'Antoni Miro Vull ser pintor.

Carles Cortés ha participat sovint en actes organitzats per l'Associació d'Amics de la Costera. Participà, posem per cas, en les jornades dedicades a l'estudi de la Transició a Xàtiva i la seua comarca, celebrades en 2014. També presentà, en març d'enguany, el darrer exemplar de la revista Papers de la Costera.

dissabte, 15 de setembre del 2018

Viatjant per terres normandes

A finals de juliol s'anunciava la publicació de Derrota Perpètua, obra de Guillem Llin, Carles Senso, Ximo Vidal i Salvador Català. El llibre recopila la biografia de quaranta-nou veïns de la Costera, la Vall d’Albaida i la Canal de Navarrés víctimes dels camps nazis d'extermini. Quasi tots eren republicans o simples reclutes forçats que marxaren a l'exili i foren reclosos en camps de refugiats. Per tal de fugir-ne, s'allistaren en les Companyies de Treballadors Estrangers. La seua peripècia fou ben trista; la capitulació de França provocà la captura i l'enviament a camps de concentració com Mauthausen o Gusen. La majoria no sobrevisqué. A finals d'agost, aquestes planes també evocaren la figura d'Amado Granell, tinent de la novena companyia, la Nueve, de la Segona Divisió Blindada del general Leclerc. La novena, formada bàsicament per republicans espanyols, aconseguí de prendre l'Ajuntament de París el 24 d'agost de 1944. La capital seria definitivament alliberada dels invasors alemanys. Granell, nascut a Borriana i mort a Sueca en 1972, fou el primer oficial de les Forces Franceses Lliures (FFL) que trepitjà els despatxos de l'alcaldia parisenca. Valencians en un episodi històric de màxima transcendència.

La casualitat volgué que jo estigués el passat dia 24 d'agost en Omaha Beach, Bloody Omaha, en què més de 4.000 soldats —uns 3.000 nord-americans i uns 1.200 alemanys— van perdre la vida el 6 de juny de 1944, durant el Desembarcament de Normandia. L'episodi, que ha estat recreat per pel·lícules com El dia més llarg o Salvar el soldat Ryan, fou l'inici del final de l'Alemanya nazi. Malgrat les destrosses patides a causa de les guerres, Normandia, terra de remots orígens víkings, conserva grans tresors històrics i artístics, molts declarats patrimoni mundial per la UNESCO. Destaquen sobretot els monuments religiosos: les grans catedrals de Coutances, Bayeux, Rouen —tantes vegades pintada per Claude Monet—; les antigues abadies de Mont-Saint-Michel, Jumièges, Caen, Rouen, Fécamp. Els viatgers poden contemplar nuclis urbans i pobles amb abundants mostres d'arquitectura tradicional: Rouen, Pont-l'Évêque, Pont-Audemer —vila plena de canals—, Honfleur... Els paisatges costaners i els pobles de pescadors són ben bonics.

Els penya-segats, les agulles i els arcs de la Costa d'Alabastre, que s'estenen a banda i banda de la petita vila d'Étretat, deixen en els viatgers una impressió inesborrable. La Porte d'Amont i la Porte d'Aval serviren d'inspiració a pintors (Gustave Courbet, Claude Monet, Eugène Boudin) i escriptors (Guy de Maupassant, Gustave Flaubert, Maurice Leblanc). Les platges de Trouville i Deauville remeten a Marcel Proust, la Belle Époque, els banys de mar, les curses de cavalls i els inicis del fenomen turístic. El port d'Honfleur, anomenat Vieux Bassin, està voltat de cases amb entramats de fusta en les façanes i una església també de fusta, Santa Caterina. És d'obligada visita el Centre Guillem el Conqueridor. Exposa el Tapís de Bayeux, peça brodada d'uns setanta metres de llargària que narra la batalla de Hastings i la conquesta d'Anglaterra per les hosts normandes l'any 1066. I açò em porta de nou als escenaris del Desembarcament de Normandia. En Sword Beach (nom xifrat), al nord de Caen, també arribaren unitats de les FFL.

El passat dia 24, vaig camejar per les platges que s'estenen entre Vierville-sur-Mer i Colleville-sur-Mer. Hi queden restes dels ports artificials que construïren els enginyers militars aliats. Al sector de Saint-Laurent-sur-Mer s'ha erigit un monument, Les Braves, en memòria dels soldats morts. La població compta amb el Museu Memorial d'Omaha Beach. Em vaig allargar fins a la Pointe du Hoc, per a veure les fortificacions alemanyes. Vaig visitar La Cambe, el cementiri on estan soterrats els alemanys morts en la batalla, i l'enorme cementiri nord-americà de Colleville-sur-Mer, on descansen uns 20.000 soldats, el fill del president Theodore Roosevelt entre ells. Ara, pensant en les víctimes dels camps nazis (veïns d'Ontinyent, Castelló de Rugat, Pobla del Duc, Aielo, Fontanars, Agullent, Ràfol de Salem, Xàtiva, Canals, Llanera, Moixent, Vallada, Quesa, Bolbaite, Chella, Enguera, Anna), em pregunte si hi hauria xativins o naturals de les nostres comarques entre els soldats de la França Lliure que desembarcaren a Normandia.















(publicat a Levante-EMV, el 15/09/2018)

dissabte, 1 de setembre del 2018

La promoció del 69

Uns quants homes i unes poques dones estem embarcats en els preparatius d'una celebració, el cinquantenari de la promoció de batxillers del 69. Ja fa temps, l'impulsor i l'ànima de la idea, Emilio Sala, creà un blog que batejà amb l'expressió "Els del 69", en al·lusió a l'any en què vam acabar els nostres estudis d'ensenyança secundària. Aquesta pàgina d'Internet servia, al principi, per a penjar fotos antigues, donar notícia d'alguna efemèride i deixar constància de les activitats d'un grupet, una mena de comissió permanent, que es reunia de tant en tant per a jugar un partit de futbol i dinar. Amb el temps —les cames començaven a pesar—, va desaparèixer el futbol i van sobreviure els esmorzars i el dinars. Començà a quallar la idea de celebrar el cinquantenari com cal. A través d'una xarxa social, el grup promotor aconseguí d'aglutinar antics estudiants de procedència diversa (l'institut Josep de Ribera, el col·legi de les dominiques i el Claret). El punt d'unió d'uns quants d'aquells alumnes fou el Curs Preuniversitari, el Preu, que vam estudiar a les aules del Josep de Ribera durant el curs 1969-1970. Allí, uns i altres férem noves amistats.

També sortiren parelles de promesos. Jo mateix vaig conèixer la meua dona a l'institut. Per tant, aquest centre acadèmic és, en certa mesura, una mena d'alma mater de tots nosaltres. La nostra promoció és aclaparadorament masculina; a mitjan dècada dels seixanta eren poques les xiques que estudiaven ensenyaments secundaris. (Avui, la truita s'ha girat.) Hi havia ben poques aules mixtes. A l'institut, xics i xiques de batxillerat elemental seien en aules separades. En sisè, es reunien durant les hores de matèries específiques de ciències o lletres, però se separaven durant les classes de comunes. Sols era totalment mixt el grup d'anglès. Quant als col·legis religiosos, eren exclusivament masculins o femenins. Per tant, durant el Curs Preuniversitari, molts de nosaltres, xics i xiques, seguérem junts per primera vegada. Encara que, ben pensat, això és un dir. Recorde molt bé les classes d'assignatures comunes: deu xiques en primera fila, amb les seues faldilles prisades, i trenta-cinc xics darrere. Tots vestíem l'uniforme preceptiu. I tot açò es pot predicar també de les promocions immediatament anteriors i posteriors a la nostra.

La fornada del 69 nodrí tota mena d'oficis, ocupacions i professions. Ha proporcionat docents dels diferents nivells d'estudis —primaris, secundaris i universitaris—, algun assessor financer, metges de diverses especialitats, infermers i infermeres, farmacèutics, un general de brigada de l'exèrcit, escriptors, un marí, advocats, dentistes, empresaris, psicòlegs, periodistes, arquitectes, policies. Manolo Miralles, membre dels grups Al Tall i Musicants, també és part de la fornada, bé que estudià el batxillerat a València. Jo diria que els del 69 hem deixat el llistó ben alt. Altre tret que ens caracteritza és la pluralitat ideològica. En les eleccions municipals de 1983, les llistes que obtingueren representació a l'Ajuntament de Xàtiva —del PSOE, AP i UPV— foren encapçalades per Miquel Calabuig, que seria elegit alcalde, Eduardo Nicolau i jo, els tres pertanyents a la promoció. La llista d'alcaldes, regidors, diputats —provincials i autonòmics— i altres càrrecs polítics que compartiren aules en la nostra ciutat fins a 1969 és molt extensa.

Em venen al cap diversos noms: Joaquín Llácer, alcalde de Sellent, Juanma Sancarlos, regidor d'EUPV al consistori xativí, Fernando Giner —alcalde de Vallada, president de la Diputació entre 1999 i 2007, i diputat autonòmic—, Emilio Llopis, alcalde del Genovés, Rafa Vila, alcalde de Novetlè. Naturalment, la diversitat d'idees i la presumpta implicació d'alguns en afers tèrbols han estat a punt de suscitar friccions en el grup, però els del 69 solem solucionar el contrast amb molta elegància. Al cap i a la fi, vam ser companys de penalitats i d'alegries durant les nostres adolescència i joventut. Ens entresaludem amb cordialitat quan ens retrobem. En 1994, ja vam celebrar, amb presència de molts antics professors, el vint-i-cinc aniversari de la promoció. Llavors, encara estàvem en plena activitat. (Ara, quasi tots hem passat a la condició d'emèrits.) Totes les persones que vam completar els estudis de batxillerat i el preuniversitari els anys 69 i 70 —fins i tot aquelles que marxaren fora o no els acabaren— ens anem retrobant a poc a poc.

(publicat a Levante-EMV, el 01/09/2018)