dilluns, 28 de novembre del 2011

S’admeten apostes!

Ja s’està acabant la ressaca electoral i no tardarem a sentir les primeres cantilenes del PP: «El PSOE ens ha estat enganyant. Les arques estan més buides del que deien els socialistes. Hem heretat una situació calamitosa. No tindrem altre remei que aplicar noves mesures d’ajust per a evitar la catàstrofe. En una hora difícil per a tots, calen dosis molt altes de patriotisme.» No es pot descartar, evidentment, que els socialistes hagen intentat maquillar els comptes de l’Estat, però la consueta del PP no serà casual; ja estava prevista. Les receptes dels empresaris per a crear ocupació consisteixen bàsicament a flexibilitzar el mercat laboral, ço és, afavorir el comiat, baixar els salaris... Durant la campanya, el Partit Popular ha callat, per tal de no espantar els votants, però anteriorment sempre s’havia manifestat conforme amb aquestes tesis de la patronal. El problema és el següent: si tots els empresaris apliquen aquestes mesures, i el govern les dóna per bones, qui quedarà que puga comprar els seus productes?

D’altra banda, els mercats financers, que només estan interessats a cobrar a l’interès més elevat possible el deute contret per les administracions públiques, aconsellen la disminució de la despesa, ço és, els plans d’austeritat. (Es tracta, evidentment, de destinar a la devolució del deute la major quantitat possible de recursos disponibles sense tocar ni un mil·límetre els impostos que graven el capital.) En quines parcel·les es pot retallar? Doncs, bàsicament en tres: salaris dels funcionaris, inversió en infraestructures i dotacions públiques, i serveis que conformen el denominat estat del benestar —educació, sanitat i prestacions socials. (També hi ha marge, menor, per a privatitzar algunes empreses públiques que encara romanen en mans de l’estat: televisions, aeroports, Renfe...) Rajoy ha negat, durant la campanya, que vaja a ficar la tisora als serveis socials bàsics (educació, sanitat, pensions) o que vaja a pujar els imposts.


On rau el misteri? Si es vol acomplir l’objectiu marcat per la UE, cal disminuir el dèficit públic en uns quants milers de milions d’euros. D’on sortiran aquests diners? Dels ingressos? De l’estalvi? De la lluita contra el frau fiscal? Fins ara, Rajoy calla, però la resposta vindrà ben aviat en forma de cantilena: «El PSOE ens ha estat enganyant; la situació és més dolenta del que pensàvem. No tenim altre remei que aplicar mesures d’ajust molt dures si volem evitar l’abisme. En aquesta hora difícil, hem d’estar tots units.» S’admeten apostes!

dissabte, 26 de novembre del 2011

Cap de setmana de premis

Aquest cap de setmana s’hauran atorgat diversos guardons. Anit, el nostre amic i conciutadà Xavier Aliaga obtingué a Gandia el Joanot Martorell de narrativa. La novel·la Vides desafinades, amb l’anècdota del canvi de títol inclosa, estarà als paradors de les llibreries en poquets dies. (Xavi, canalla, que calladet t’ho tenies. Enhorabona!)

També s’hauran fet públics dos guardons que premien el treball a favor de la cultura: el Premi Amics de la Costera, que fou lliurat anit a la Coordinadora d'Escoles d'Ensenyament en Valencià de la Costera, membre de la Federació Escola Valenciana, i la sisena edició dels Premis Jaume I del Camp de Túria, la gala dels quals se celebrarà avui a Bètera, a les 21 hores. Finalment, la Societat Coral el Micalet lliura aquesta nit els seus premis anuals, el Joan Coromines 2011 d’investigació filològica, històrica o cultural entre ells.

Els Premis Jaume I del Camp de Túria van ser creats l’any 2006 amb la finalitat de reconèixer el treball d’alguna persona o entitat del Camp de Túria que realitze una tasca important en defensa de la cultura dels valencians. El Premi Jaume I de Cultura i Normalització Lingüística ha estat concedit enguany al club de viatges Fil-per-randa. El club va nàixer a Xàtiva fa quasi vint anys. Entre els seus objectius, hi ha dos, l’agitació cultural i la difusió del patrimoni històric i artístic dels valencians, que també persegueix l’Associació d’Amics de la Costera. En 2008, Fil-per-randa dissenyà el projecte “Meravelles Valencianes”. Una de les candidatures presentada per Amics de la Costera, el castell i el conjunt monumental de Xàtiva, fou distingida amb el màxim guardó; Xàtiva fou proclamada, per tant, “Meravella Valenciana” en octubre d’aquell mateix any.

El Premi Jaume I a Entitats Comarcals ha recaigut en l’Associació Cultural l’Aljama de Bètera. Quant al Premi “Eugeni Pertegaz”, enguany estarà dedicat a dos homenots valencians que van dedicar la seua vida a estudiar i promoure l’ús de la llengua, Enric Valor i Vives i Manuel Sanchis Guarner. Com és sabut, durant 2011 s’ha celebrat el primer centenari del natalici d’ambdues personalitats. L’acte de lliurament dels Premis Jaume I vindrà precedit d’un sopar. En acabar la gala, hi haurà un concert a càrrec del grup valencià La Douche. Informació i venda de tiquets a campdeturia@acpv.cat.

dimecres, 23 de novembre del 2011

Premis Amics de la Costera

Aquest divendres, l’Associació d’Amics de la Costera lliurarà el IV Premi Amics de la Costera en el transcurs d’un sopar que se celebrarà a Salones Reina de Xàtiva. La distinció va nàixer amb vocació de premiar aquella persona o entitat que es destaca en la defensa del patrimoni comarcal, entès en un sentit ample: llengua, folklore, patrimoni històric i artístic, patrimoni natural.... El premi segueix el solc d’altres guardons que premien diferents activitats (literàries, empresarials, gastronòmiques...). Com que la cultura sempre ha estat la parenta pobra, Amics de la Costera decidí, fa uns anys, d’omplir el buit i establir aquests premis.

En la primera edició, el guardó fou lliurat al rector de Montesa, Joan Albelda, per la seua tasca de recuperació del patrimoni històric i artístic de la població veïna. El rector coordinà un grup de gent animosa que sabé gestionar ajudes de diferents administracions públiques. Gràcies al seu esforç, Montesa és avui un poble magnífic. L’església de l’Assumpció i tot el seu patrimoni moble —que inclou nombroses obres d’art i un orgue històric— estan avui perfectament restaurats i conservats. S’hi ha creat també un museu parroquial que alberga algunes peces d’interès. La tasca del capellà ha coincidit amb altres actuacions municipals que han renovat la imatge de Montesa.

La següent edició del premi recaigué en un col·lectiu: l’Associació Cultural 9 d’Octubre del Genovès. Els seus afiliats i afiliades portaven i porten endavant una magnífica programació cultural, però s’han destacat sobretot per les seues campanyes de defensa de dos edificis que es trobaven en perill de desaparició imminent: l’antiga església parroquial del Genovès i l’ermita del Puig. 9 d’Octubre  forma part, des dels seus inicis, junt amb Amics de la Costera i altres entitats comarcals, de la Coordinadora “Salvem el Puig!”, responsable de múltiples activitats (publicacions, exposicions, trobades, xerrades...) encaminades a divulgar els enormes valors de l’edifici, i organitzadora de la romeria que se celebra tots els anys després de pasqua.

El tercer premi fou atorgat al xativí Pep Gimeno Botifarra, per la seua tasca brillant i persistent —més de trenta anys— de recuperació i difusió del patrimoni musical tradicional de la Costera i del País Valencià. El lliurament del guardó a Botifarra fou especialment emotiu. El cantant obsequià els assistents al sopar amb una magnífica actuació, acompanyat dels seus músics habituals, Lola la de la Torre i un convidat especial, Paco Muñoz.

I arribats a la present edició, es pot dir que els premis Amics de la Costera porten camí de consolidar-se definitivament. En aquesta  ocasió, durant el transcurs del preceptiu sopar de lliurament, rebrà el guardó la Coordinadora d'Escoles d'Ensenyament en Valencià de la Costera, membre de la Federació Escola Valenciana, per la seua dedicació a difondre l’ús normal del valencià a l'escola, i per la ingent tasca de promoció de la nostra llengua a tots els àmbits comarcals, tant educatius com socials en general.

Escola Valenciana va començar la seua activitat al camp educatiu entre 1984 i 1986. Tots els anys organitza els Premis Sambori, que distingeixen les creacions literàries en valencià de xiquets i xiquetes de Primària i Secundària, i les Trobades d'Escoles en Valencià, aplecs lúdics i reivindicatius que han esdevingut el projecte amb més ressò de l'entitat. En els últims temps, Escola Valenciana ha ampliat el treball en matèria de normalització lingüística a altres àmbits: música, cinema, literatura, cultura popular, voluntariat... Tots aquests camps d'actuació s'han materialitzat en projectes i serveis concrets com el Voluntariat pel Valencià, La Gira - Festival Itinerant de Música en valencià, l'Acosta't al Territori,  el Cinema a l'Escola...

Així doncs, la Coordinadora d'Escoles d'Ensenyament en Valencià de la Costera s'emportarà enguany l’estatueta de bronze, obra de Manuel Boix, que representa un home caminant cap a endavant, cap al futur. L’acte de lliurament se celebrarà aquest divendres als esmentats Salones Reina de Xàtiva, a les 22.00 hores. Totes les persones interessades poden assistir. Animeu-vos!

Presentació de La veu de la memòria

dimarts, 22 de novembre del 2011

Quan veges la barba del veí pelar, posa la teua a remullar

El financial coach enviat per l’autoritat monetària conclogué la seua llarga dissertació amb aquesta comminació final a l’auditori:

—Ja heu vist com pelàvem les barbes de grecs, irlandesos, portuguesos... La dita francesa fa: Si tu vois la barbe de ton voisin brûler, tu peux mettre la tienne à tremper. Per tal d’engreixar els mercats, començàrem per afaitar Marx. Després rasuràrem la barba dels sindicats, els partits d’esquerres i els moviments socials que volien allargar la fase de plena ocupació i creixement econòmic sostenible. Més tard, començàrem a retallar l’estat del benestar, adduint diferents raons de difícil comprensió per als llecs. Gràcies a això, l’economia financera remena avui les cireres. L’altra, la real, ja no ens era d’utilitat. Ara us toca a vosaltres.

—Però jo no tinc barba —s’alçà un dit entre el públic assistent—. Patisc una alopècia galopant.

—Calla’t —li va xiuxiuejar el company del costat—, no siga que encara ens tallen el cap.

dilluns, 21 de novembre del 2011

“Conforme pitjor, millor”

Ja s’ha dit altres vegades: l’esquerra de l’esquerra sol defendre la teoria del “conforme pitjor, millor”. M’explique: és millor que guanye aclaparadorament la dreta reaccionària; així, tan aviat com els seus dirigents comencen a aplicar retalls i mesures antipopulars, hi haurà un gran esclat social i s’obriran les grans alberedes a la democràcia de debò. Una derivació d’aquesta teoria és la urgència de combatre l’estat d’ànim de les capes populars, renuent a mobilitzar-se massivament contra els governs socialdemòcrates, quan aquests es pleguen davant dels poders globals. S’ha d’aplanar el camí a la dreta, perquè un govern dur i reaccionari facilita, segons aquest corrent d’opinió, la resposta social davant les enormes injustícies comeses per uns i altres. Doncs bé, ara que Rajoy ha esdevingut una mena de monarca absolut, no quedarà altre remei —«per força, els moros van a missa», fa la dita— que abonar-se a la tesi del “conforme pitjor, millor”. Dit en altres paraules: esperem que Mariano es lleve ràpidament la melena, pose en pràctica uns retalls socials encara més dràstics que els vists fins ara, i que això propicie una ràpida estavellada de la dreta.

S’ha de recordar, però, que aquesta teoria és, en realitat, un camp sembrat de mines. Primer, caldria acotar què entenem avui per classes populars o classes treballadores. Els autors de l’obra Hay alternativas, han posat de manifest com la “revolució conservadora i neoliberal” de Margaret Thatcher i Ronald Reagan «posà en marxa una estratègia política i cultural orientada a introduir nous valors socials que fomentaren l’individualisme i la fragmentació social, els quals, junt a l’atur i l’endeutament com a resultat de menors ingressos, sempre actuen com a font de submissió i desmobilització política». Les polítiques neoliberals han produït canvis graduals no sols en la base productiva i financera, sinó en tot l’orde social, en la forma de ser i actuar dels individus, com a conseqüència de la desigualtat i la desocupació provocades per aqueixes polítiques. La classe obrera ha desaparegut. Els assalariats estan molt dividits. S’han perdut la unitat i la consciència de classe. Les capes més privilegiades dels assalariats han esdevingut affluent workers que es consideren operadors, en comptes d’obrers. S’ha substituït el concepte de classe obrera pel de classe mitjana.


D’altra banda, les dades concretes no corroboren la pretesa submissió dels treballadors als governs socialistes. Al govern de Felipe González se li feren quatre vagues generals (en 1985, 1988, 1992 i 1994), algunes d’elles amb un enorme seguiment; a Zapatero, li n’han convocat una. Hi ha la tendència inveterada a ser més crític amb l’esquerra que amb la dreta. Quan els socialistes prenen mesures antipopulars, la gent es revolta; quan les pren la dreta, la gent acota el cap (pel que es veu, encara no ha desaparegut el costum ancestral d’inclinar-se davant dels senyors). No està clar, per tant, que el poble es vaja a revoltar aviat contra el govern de Rajoy. Tampoc no veig massa clar que un esclat social imminent òbriga les grans alberedes a una esquerra decidida a impulsar polítiques econòmiques d’esquerres. De moment, tindrem un govern absolut del PP, que governarà l’estat, les autonomies, les diputacions i les grans ciutats. I el recanvi a mitjà termini, si Rajoy s’entesta a seguir aplicant les mateixes polítiques constrictives —de manera més dura encara— i s’estavella, podria ser un govern de tecnòcrates com el de Grècia o el d’Itàlia. Visca Goldman Sachs Group, Inc. i visca la democràcia! I mentrestant, ja dic, ens abonarem  a la teoria del “conforme pitjor, millor”. Quin remei!

dissabte, 19 de novembre del 2011

Nostàlgia dels països boreals

Avui dissabte és jornada de reflexió electoral, una peculiaritat autòctona. (En altres països amb democràcia ben acendrada —al Regne Unit, posem per cas— no existeix jornada de reflexió; es pot fer propaganda partidària fins i tot el mateix dia de les eleccions, davant dels col·legis.) Altra característica del sistema electoral espanyol és l’escassa vinculació entre els parlamentaris electes i els seus votants. Les circumscripcions són provincials i no existeix oficina del diputat. Els ciutadans no tenen, per tant, cap relació amb els seus representants. En realitat, les eleccions generals només dirimeixen quin candidat a la presidència obtindrà  més escons i podrà formar el govern de l’estat. Per això, la ciutadania sol tenir la percepció que els grups parlamentaris són una tropa llunyana i anònima que, seguint les indicacions del cap de files, es limita a votar sí o no, o a votar en blanc, quan es debat un projecte de llei. De fet, els partits polítics estatals han col·locat sovint, a les llistes valencianes, candidats paracaigudistes o cuneros.

Un candidat cunero és aquell que, sense tenir cap relació amb una circumscripció —o tenint-la molt dèbil—, forma part d’una de les seues llistes electorals. Des dels orígens de la democràcia, el número de “paracaigudistes” que s’han llançat sobre el país és nombrós. Abril Martorell, per exemple, que estiuejava de menut a Picassent, encapçalà la candidatura d’UCD per València. EUPV arribà a presentar Cristina Almeida, oriünda de Badajoz, com a cap de llista per Alacant. El PSOE també ha tirat mà dels cuneros sovint: José María Maravall, María Teresa Fernández de la Vega... Però la palma se l’emporta, sense cap dubte, el PP: Nacho Uriarte, José María Michavila, Federico Trillo... Sortosament, el paracaigudisme ha minvat; quasi totes les llistes que es voten demà estan encapçalades per gent vinculada al país (així i tot, Trillo, natural de Cartagena, ocupa per enèsima vegada el primer lloc a la llista popular d’Alacant).

Tothom sap que els diputats intervenen poc als debats —els de peu solen romandre callats—, que fallen més que una carrabina de fira a les seues obligacions laborals —és freqüent veure l’hemicicle pràcticament buit—, que cobren sous, complements, dietes i jubilacions molt suculents... Durant la campanya electoral, s’ha sentit dir, al líder d’un partit majoritari, que caldria reduir el nombre de diputats. Tal i com estan les coses, potser pagaria la pena d’eliminar-los tots i establir un sistema de vot ponderat —d’acord amb els resultats dels comicis—, que fins i tot es podria articular a través de mitjans telemàtics, sense necessitat de presència física a l’hemicicle. (El Senat, vist que no serveix per a res, es podria eliminar ja.) Entre les propostes del Moviment 15-M hi ha una, la revisió del sistema electoral, que podria solucionar les coses. Ara bé, com això requereix l’acord dels grans partits, ja ens podem acomiadar d’una nova llei que corregisca el bipartidisme hegemònic a l’escena política espanyola.


En aquestes circumstàncies, quina cosa hem de reflexionar els xativins? No sé. Els seguidors dels partits polítics són com els fanàtics d’un equip de futbol, d’una fidelitat a prova de bomba. Altres persones també tenen ja decidit què faran amb el seu vot. La jornada de reflexió sols serà d’utilitat per als indecisos i els defraudats. Tinc unes amigues vacil·lants que encara no saben si votaran a pallús conegut o a savi per conèixer. Jo els dic: «Teniu altres possibilitats: quedar-se a casa, a recer de la pluja, o votar a candidats pròxims, de la terra, que porten una mica d’aire fresc a la Carrera de San Jerónimo.» A mi, en realitat, només em pica la curiositat una cosa: saber com celebraran la victòria els militants del partit que guanye. A Xàtiva, la prepotència i la falta d’estil d’alguns s’havien traduït fins ara en llançament de coets, com fan els exaltats del futbol. Però se’ns anuncia una manera distinta i sorprenent d’exterioritzar la saragata: xampany i dones. (I mentrestant, les farmàcies sense cobrar els medicaments, i les persones dependents sense ajudes.) De vegades m’entren ganes d’emigrar a qualsevol país boreal.

(publicat a Levante-EMV, el 19/11/2011)

dijous, 17 de novembre del 2011

Probable demolició del benestar social

A la dècada dels noranta, mesos abans del final del darrer govern de Felipe González, se sentia contínuament allò de Váyase, señor González. Reconec que, d’alguna manera, jo també em vaig sumar a la cobla; era l’època dels casos de corrupció del PSOE i la guerra bruta contra ETA. Molta gent d’esquerra opinava que els socialistes mereixien un bon càstig. Ara no se sent cap cantilena, perquè Zapatero va anunciar fa mesos que no repetiria com a candidat a la presidència del govern, i totes les enquestes pronostiquen que Mariano Rajoy serà el guanyador de la pròxima cita electoral. Quan marxà Felipe González, vingueren Aznar, Álvarez Cascos, Isabel Tocino, Federico Trillo... Ara podrien venir Rajoy, Cospedal, Saénz de Santamaría, González Pons...

El meu parer sobre els càstigs electorals —d’alguna cosa ha de servir l’edat i l’experiència— ha experimentat variacions; des la meua perspectiva d’esquerres, el puniment al PSOE, per no haver aplicat un programa veritablement socialdemòcrata, mai no hauria de consistir a obrir les portes de bat a bat a la dreta cavernícola —que és allò que tenen pensat de fer molts electors diumenge vinent. Això sí, després del terrabastall electoral, els socialistes haurien d’interrogar-se sobre la seua gestió de la crisi, i no mirar cap a un altre costat. Jo desitge que ningú no obtinga, a les pròximes eleccions, la majoria absoluta. I de cap manera em sedueix la idea d’un govern presidit pel cap dels mateixos que governen a casa nostra des de fa temps.

Si això s’esdevé, esperem almenys que la probable demolició del benestar social, fins a extrems insuportables, acabe estavellant-los com més aviat millor. Mentrestant, com que els socialistes valencians baixaran previsiblement tres o quatre graons més cap al seu infern particular, no estaria mal que el nacionalisme progressista valencià assolís per fi representació parlamentària a Madrid. No sé si la seua presència serviria de molt, però almenys visualitzaria una opció nova i diferent. El bipartidisme ja comença a ser francament anguniant. Tanmateix, s’ha de recordar que hi ha molta més pluralitat a la banda esquerra que a la banda dreta de l’espectre polític. El bloc de dretes és monolític. Això i les martingales de la llei electoral solen afavorir descaradament les hosts conservadores.

dimecres, 16 de novembre del 2011

Mare, quina por!

Generalment, quan arriben eleccions generals, els partits que tenen les enquestes en contra solen apel·lar a l’argument de la por. Ara bé, ho fan —com diria jo?— d’una manera massa rutinària, sense creativitat. «Si guanya en tal, congelarà les pensions», solen dir, intentant acollonir els avis. I clar, com que els avis ja han sentit moltes vegades aquesta cançó, no solen picar l’ham. Damunt, en aquesta ocasió, qui realment ha retallat el sou als funcionaris i ha congelat les pensions dels majors és el partit que previsiblement perdrà les eleccions del proper diumenge. ¿Hi ha motius, en vista d’aquestes previsions, per a tenir por? I tant! Anem a explicar el perquè.


Si obté la majoria absoluta, Rajoy serà com el rei Lluís XIV de França. La France c’est moi, deia el monarca gal; L’Espagne c’est moi, podrà dir Mariano Rajoy. El PP manarà a Xàtiva, a la Diputació, a la Generalitat i al Govern de l’Estat. Rajoy serà una mena de reietó absolut. Més d’un pensarà: «Sí, però encara no has dit de què s’ha de tenir por.» Anem allà! Està clar que Zapatero s’ha plegat als designis dels poders globals; Rajoy, en canvi, “és” part d’aquests poders. Les retallades amb què ens ha obsequiat durant aquesta legislatura el govern socialista seran una minúcia comparades amb aquelles que presumiblement durà a cap el govern del Partit Popular, seguint els desigs dels mercats.

De fet, Dolores de Cospedal ja ha anunciat que la gent es tirarà al carrer quan el PP començe a destapar el seu programa ocult. En què consistirà aquest programa? «A qui no vol cols, dos plats», fa la dita. La idea, pel que portem vist a les comunitats governades pel PP, és posar a la venda l’estat del benestar complet: privatització de la sanitat, l’educació, les pensions, les oficines d’ocupació, les televisions públiques, les infraestructures... (Només alguns d’aquests serveis públics dispensaris, escoles sobreviuran amb un caire merament residual i assistencial.) Es podrien decretar, per exemple, el copagament de l’assistència sanitària i un augment del percentatge que han de pagar els malalts pels medicaments que necessiten. (Els populars parlen insistentment d'aquests plans.)

També podrien arribar l’augment de les taxes universitàries, noves retallades salarials als funcionaris, la disminució de les pagues extres als treballadors, l’augment de l’edat de jubilació, el comiat lliure, la desregulació de la negociació col·lectiva, l’augment de l’IVA, el retall de les plantilles de funcionaris; la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions... Finalment, Rajoy ja ha anunciat que pensa modificar —per enèsima vegada— la llei d’educació i totes aquelles normes que asseguren a diversos sectors socials el gaudi més efectiu de llurs drets civils: dret a l’avortament, matrimoni homosexual... Anem a estar governats al dictat de l’Església!

I totes aquestes mesures es podran prendre sense cap problema, gràcies a una còmoda majoria absoluta. Molta gent no sembla, però, tenir por d’aquestes perspectives. Ni indignats del 15-M, ni nassos! Una plèiade d’electors, farta de les polítiques socialistes, votarà a un partit que pensa dur a cap unes polítiques encara més escorades a la dreta, als postulats de les teories neoliberals que acabaran abocant-nos al caos i la ruïna absoluts. ¡Com són de misterioses, de vegades, les reaccions humanes! Molta gent votarà —tot i saber que és una persona indolent i flemàtica— al “Rei Sol”, només pel gust d’enviar Zapatero a fer punyetes. Mare, quina por! Si almenys es produís un miracle d’última hora, si el PP no obtingués la majoria absoluta i fos possible un govern de coalició amb el concurs dels nacionalistes i EU...

dilluns, 14 de novembre del 2011

La salut és lo primer

—Saps? No hi ha cap principi universal, immutable o sagrat que obligue a finançar la seguretat social amb les aportacions dels futurs perceptors. Es tracta d’un d’aqueixos dogmes de fe acceptats per molta gent, la inconsistència dels quals ningú no es molesta a rebatre seriosament. Sí, home, com els de la santíssima trinitat o la infal·libilitat papal, posem per cas. ¿Amb quins diners s’han construït la CV-640, la presó de Villena o les instal·lacions de Canal 9? ¿Només amb diners dels respectius usuaris, els automobilistes que circulen per l’autovia, els delinqüents empresonats o els espectadors de la televisió valenciana? Noo!! Aquestes obres públiques s’han enllestit amb els diners dels impostos. I ningú no ens ha preguntat si som usuaris habituals de la CV-640 o si veiem Canal 9. De fet, jo no el veig per prescripció del meu metge de família. Llavors, per què no s’han de poder utilitzar els impostos per a finançar la seguretat social, o almenys una part d’ella? Com? Que tota la vida s’ha fet de l’altra manera. Escolta: doncs ja és hora d’anar canviant, no? La bona qüestió és que ens estan venent la moto, dient-nos que el futur de les prestacions socials és molt negre. Claar! Normal! Amb tanta gent a l’atur. Negre no, negríssim! I quina cosa se’ls ha acudit als polítics de la dreta? Privatitzar la sanitat, tu. Ara ens toca anar a Adeslas, Sanitas o què sé jo. I va i resulta que aquestes companyies privades els tenen dit als seus facultatius que s’han d’estalviar diners. En Aragó també, sí. Total: que la meua dona anà ahir a la consulta de ginecologia i obstetrícia, i mira el tractament que li va receptar la doctora.


—No em digues! Ostres, això sí que és un genèric, tu. Un tractament com aquest li vindria però que molt bé a la meua parenta. Avui mateix parlaré amb ella. No, si sempre ho he pensat: com l’empresa privada no hi ha res. Que sí, home, que sí. I com has dit que s’anomena aquesta companyia? Li diré a l’Empar que ens hem d’esborrar del Servasa. Ens apuntarem a... Aleslas? M’és igual. Encara que s’haja de vindre a Saragossa, tu! La salut és lo primer.

dissabte, 12 de novembre del 2011

Qui en traurà profit?

Ara mateix, molta gent no deixa de fer-se la mateixa pregunta: qui traurà profit electoral del cessament definitiu de les accions violentes d’ETA? Tot i acceptar la possibilitat d’equivocar-se, la majoria creu que només se n’aprofitarà l’entorn de la il·legalitzada Batasuna. I clar, a alguns els trau de polleguera aquesta perspectiva. «¿Com és possible que la decisió etarra de no matar mai més puga traduir-se en vots per al seu entorn polític?», s’interroga més d’una persona. L’explicació és relativament senzilla. El final de la violència dificulta la impugnació de la nova marca abertzale, Amaiur. (De fet, el govern i  la fiscalia ja han decidit de no impugnar-la.) El món radical basc recuperarà, per tant, els vots perduts per les successives sigles declarades il·legals. Una part d’aquells vots havia engreixat l’abstenció, és cert, però altra part havia anat a parar provisionalment a distintes forces polítiques (especialment al PNB). Ara, Amaiur els recuperarà. En aquest sentit, cal recordar que Bildu, la marca predecessora d’Amaiur, es quedà tan sols a cinc punts de distància de la primera força política basca, el PNB, a les darreres eleccions locals. Una distància, ja es veu, ben curta.

El món abertzale sempre ha tingut un viver important de vots, però la millora dels seus recents resultats electorals té altres possibles explicacions. El nacionalisme basc més moderat sol sentir —malgrat la seua incomoditat per les accions violentes— certa simpatia envers els activistes d’ETA. Recordem la frase d’Arzalluz: «Uns agiten l’arbre i altres recullen les anous.» Les accions d’ETA privaven el seu entorn polític d’un recolzament electoral més ample. Amb el cessament de la violència, part del nacionalisme moderat es repensarà el seu vot. Actuarà com el pare que rep el fill pròdig. I no seria estrany que aquest fill faça seus els fruits de la noguera, almenys durant un temps. Recordem que la nova marca sobiranista compta amb el concurs d’Aralar. En definitiva, veurem novament, després del pròxim dia 20, com els diputats abertzales fan acte de presència a la Carrera de San Jerónimo (fins i tot cap la possibilitat que puguen formar grup parlamentari propi). Seria el corol·lari lògic al llarg període de proscripció política imposat pel PSOE i el PP a l’esquerra basca. Els dos partits espanyols s’ho haurien d’haver pensat millor.

Haurien d’haver pres exemple dels partits majoritaris britànics, als quals no se’ls passà pel cap d’il·legalitzar el Sinn Féin irlandès, braç polític de la banda terrorista IRA. Ara, en escampar-se per moltes zones d’Euskal Herria la sensació que els soldats tornen de la guerra, l’entorn polític de la banda podria atreure un flux de simpatia que desborde el PNB. (Sí, ens pot semblar inaudit, però una franja gens menyspreable de l’electorat nacionalista pensa que els anteriors gudaris , tant si estan llicenciats com si estan tancats a les presons, són una mena de reservistes o presoners de guerra.) Això sí, serà difícil que els abertzales conserven indefinidament el corrent d’afecció. El temps acabarà posant cadascú al seu lloc. Cal recordar que ETA es proclama marxista leninista. No crec que el conjunt de la societat basca estiga per a bromes. En acabar-se la primera onada de congratulacions pel final de la violència, els electors —inclosos els nacionalistes— exigiran a tots els partits que gestionen i, si és possible, acreixen les quotes de benestar amb què compta Euskadi, més elevades —cal recordar— que les vigents a la resta de l’Estat espanyol. El conglomerat radical es desinflarà si no dóna resposta a aquesta demanda.

divendres, 11 de novembre del 2011

Errare humanum est, errare humanum oest


Què faig? Estic feta un embolic. De menuda, ma mare em deia: «Ets l’eterna indecisió!» En arribar a l’adolescència, em passava hores davant de l’espill. «¿Em fique la minifaldilla roja i el suèter blanc a ratlles roses o els vaquers blaus i la brusa verd maragda? Quina combinació em pararà millor?» Amb els xics, em passava igual; m’agradava Alfred, però també em feia gràcia Enric. «No et convenen ni l’un ni l’altre», feia la mare. Finalment, vaig elegir Rocabuix —no sabria dir el perquè. Amb ell, continue experimentant l’eterna indecisió. «Què faig? ¿Demane el divorci o el mate? ¿L’ofegue directament o li pose dosis graduals d’arsènic als menjars?» Quan encara festejàvem, ja discutíem per coses que jo no captava aleshores en la seua veritable dimensió. Per exemple: si jo volia anar a veure una pel·lícula de Robert Redford, ell volia seure en un bar on hi hagués televisor, perquè retransmetien un partit del Barça; si jo volia anar a la platja, ell preferia la muntanya... De fet, ens vam barallar unes quantes vegades, però sempre acabàvem reconciliant-nos. En política també tenim les nostres discrepàncies: Rocabuix diu, posem per cas, que el partit col·lectivista ha fet mèrits sobrats perquè l’enviem a fer la mà; jo, en canvi, no sé què fer, perquè trobe que els altres encara ho han d’empitjorar més. Així que acabaré votant a la tercera via, no sé, o abstenint-me, com diu Rocabuix que farà el seu amic Radaurí, un dimoni cucarell independentista i republicà. No sé... Això sí, el meu marit em té tipa; no deixa de repetir destrellats. Segons ell, ara va i resulta que és millor que la gent d’ordre de tota la vida guanye les eleccions. «Si les coses no s’han d’apanyar en anys, que els representants del capital s’estampen com més aviat millor. I ja tornaran els col·lectivistes quan s’hagen regenerat a la puta oposició», diu amb cara de mala llet. Jo, la veritat, no vull que guanyen els de l’escapulari ni farta de vi. Mare meua, què faig? Quins dilemes!

dimecres, 9 de novembre del 2011

Abstenció?

Des de fa dies, apareixen a la blogosfera propostes d’abstenció activa de cara a les pròximes eleccions del dia 20. Totes tenen la seua lògica, si més no aparent: part de l’electorat socialista —l’ala més esquerrana, cabrejada amb les mesures neoliberals preses pel govern de Rodríguez Zapatero— podria votar Compromís, EU o abstenir-se; els independentistes diuen que aquestes no són les seues eleccions i titllen Compromís de formació aigualida i neoblavera; molts indignats no se senten representats per ningú... Un company de blogosfera ha dit que aquestes són les eleccions del je ne sais quoi. En principi, jo no tinc pensat d’abstenir-me. Trobe que l’abstenció no servirà de res. És possible, segons les enquestes, que no vaja més enllà del 30%. Pensem que els electors i els simpatitzants del PP, que ja oloren un triomf aclaparador, acudiran a votar en massa. (També hi acudiran gents de pelatge divers; els qui busquen una taula de salvació equivocada, els qui volen pegar-li un puntelló al PSOE...)


Amb un índex d’abstenció del 30%, els partits polítics majoritaris no se sentiran al·ludits. Per a prendre-se-la seriosament, caldria una abstenció massiva, altíssima. I així i tot és possible que els partits hegemònics continuaren mirant cap a d’altre costat. Recordem què va passar a Catalunya amb el nou Estatut: sotmès a referèndum, s’aprovà amb una abstenció del 60% més o menys, però els partits polítics que promovien el vot afirmatiu estaven la mar de satisfets, perquè la majoria dels catalans, segons ells, havia recolzat la reforma estatutària. Quan la gent no acut a votar, els governants solen dir que ha fet bon dia i les famílies han sortit d’excursió, o que ha fet un dia de gossos i no abellia sortir de casa. Com que no hi ha manera de provar l’abstenció activa i conscient, els polítics acaben atribuint-la a simple passotisme, a desafecció envers tot allò que faça olor a política o al mal oratge. És més, l’abstenció alta permet d’aconseguir un escó amb menys vots, i afecta igualment tots els partits, grans o menuts.

Hi ha també la temptació del vot en blanc. Aquest vot és demolidor per a les minories. És vot vàlid, tal com contempla la Llei Electoral, però no computa, és a dir, no passa a la fase de repartiment d’escons. Altera a la baixa, per tant, els percentatges de vots obtinguts pels partits, cosa que perjudica particularment aquelles forces minoritàries que lluiten per superar el tant per cent mínim exigit per a obtenir representació parlamentària. En resum: és evident que perjudica moltíssim els partits menuts i beneficia els grans.

dimarts, 8 de novembre del 2011

La mare de tots els debats

Els dos polítics que debatien ahir ho tenien francament complicat. Rubalcaba no sabia com vorejar les decisions econòmiques i socials preses pel govern socialdemòcrata de què ha format part fins a dates molt recents. Aquestes decisions, recordem-ho, s’han pres al dictat dels denominats “mercats”, en realitat un grup ben reduït de polítics i especuladors (directius dels bancs centrals, gestors de bancs privats i fons d’inversió d’alt risc, propietaris de grans fortunes, accionistes majoritaris de grans empreses multinacionals...). El govern de Rodríguez Zapatero ha comès sis errors colossals: no punxar, quan encara tenia possibilitats de fer-ho, la bombolla immobiliària, no apostar més decididament per un nou model productiu, no reconèixer la crisi quan aquesta començava a traure les orelles, prendre mesures demagògiques per a guanyar les darreres eleccions generals (la decisió de donar 2500 euros a cada xiquet nascut, per exemple), afavorir els culpables de la crisi i carregar l’ajust sobre les esquenes dels treballadors, i anunciar falsament l’aparició dels denominats “brots verds”. Tots aquests errors es resumeixen en una sola frase: Zapatero s’ha plegat en excés a les pressions dels poders globals i a l'oportunisme polític.

Es podran fer conjectures sobre les escasses possibilitats que tenia el govern socialista de defugir les pressions. Jo mateix era dels qui opinaven que Rodríguez Zapatero tenia un marge de maniobra molt estret; si un estat com el nostre s’hagués sortit de les regles del joc imperants en Europa —on ara mateix mana la dreta pura i dura— els atacs a la nostra economia haurien estat ferotges. Entre el blanc i el negre està, però, el gris. L’actual president del govern ha portat les coses a l’extrem. Pactà, posem per cas, d’incloure a la Constitució, sense consultar a la ciutadania, el dogma neoliberal del dèficit zero. I encara més: quan el primer ministre grec, Yorgos Papandreu, anuncià la seua intenció de convocar un referèndum —per a donar la paraula als seus conciutadans, que han d’engolir-se, tant si vols com si no vols, unes mesures d’ajust duríssimes—, Zapatero féu els cors a Nicolas Sarkozy i Angela Merkel, i es llançà a la jugular del seu company d’Internacional Socialista. (De tota manera, Papandreu tampoc no ha resultat ser un rebel irredempt; més bé ha acabat practicant allò tan valencià d’arrancâ de burro, parâ de rossí.) En definitiva, la gestió econòmica de Zapatero ha resultat insuportable fins i tot per a molts simpatitzants socialistes.


Rajoy, en canvi, havia de vorejar altre perill: deixar al descobert alguna de les cartes que amaga. (Si l’electorat arribés a saber les veritables intencions de la dreta, les enquestes es podrien tornar en contra seua.) Així que tot el debat va transcórrer per senderes previsibles: el candidat socialista tractant de destapar les cartes del contrincant; el candidat popular retraient al socialista els errors comesos pel seu govern i anunciant un canvi que no va concretar en què consistirà. Qui dels dos va guanyar? No sabria dir. A Rubalcaba, el van trair l’inconscient i les enquestes; durant el primer bloc, actuava com qui ja se sent irremissiblement relegat a l’oposició (al segon bloc, es va sobreposar, probablement advertit pels seus assessors). Per la seua banda, Rajoy estava nerviós, llegia molt i es va equivocar sovint. ¿Haurà influït el debat en els indecisos? ¿Aconseguirà Rubalcaba arrapar algun vot que atenue la previsible derrota? Tampoc no estaria mal que l’espectacle bipolar difós anit anime algun indecís a votar pels partits minoritaris de caire progressista que també participen a la contesa electoral. La solució, el pròxim dia 20.

dilluns, 7 de novembre del 2011

D’excursió per Nova York

Tothom sabia que l’anunci del final de la violència era imminent. A ningú li cabia en el cap que els diversos assistents a la Conferència Internacional de Pau (Kofi Annan , Gerry Adams, Bertie Ahern, Pierre Joxe, Gro Harlem Brundtland) hagueren vingut a Donostia sense tenir un compromís previ d’ETA d’anunciar públicament el final de les seues activitats. Tothom ho sabia. Ho sabien Zapatero i Rajoy, que ho havien parlat uns dies abans per telèfon. Ho sabia Arzalluz. Ho sabia una persona molt ben informada, Jesús Eguiguren, que per això mateix havia acudit al palau d’Ayete, on se celebrava el happening que la banda terrorista necessitava com a coartada, per a salvar la cara davant dels seus. Ho sabia fins i tot l’inefable Esteban González Pons, malgrat haver soltat aquella parida seua: estos [els assistents a la conferència] no tienen ni puñetera idea de lo que sucede en el País Vasco. ¿I Patxi López Álvarez, lehendakari del Govern Basc? ¿Ho sabia Patxi? ¿Sabia que la banda terrorista anava a anunciar el final de les seues activitats? Sembla que sí; altrament, hauríem de pensar que és un incompetent o un lehendakari molt mal informat —no sé quina de les dues coses és pitjor. Prova que estava ben assabentat són les paraules d’Eguiguren:  «El lehendakari s’hauria d’haver cremat per la pau». (Al pobre Eguiguren l’obligaren a retractar-se d’aquestes paraules i hagué de demanar disculpes al lehendakari.) Doncs bé, tot i ser sabedor que s’aproximava el final de la violència, Patxi López decidí de fer un joiós viatge als Estats Units d’Amèrica. Quan la banda terrorista anunciava l’esperada notícia, Patxi López estava d’alegre excursió per Nova York. Algú ho entén? En un reportatge de televisió, un jove basc afirmava estar més interessat pel partit de l’Athletic que pel final del terrorisme. El lehendakari feia la impressió d’estar molt més interessat per l’Empire State Building que pels esdeveniments del seu país. Quines coses!

diumenge, 6 de novembre del 2011

Hay alternativas

Fa uns mesos, l’Editorial Aguilar havia mostrat interès per publicar el llibre Hay alternativas; propuestas para crear empleo y bienestar en España, de Vicenç  Navarro, Juan Torres i Alberto Garzón, prologat per Noam Chomsky. Quan ja s’havia acordat la data de llançament d'aquest llibre —hauria d’haver aparegut a les llibreries el proppassat 19 d’octubre— i havia començat la seua promoció al web d’Aguilar i a les llibreries, els editors es van tirar enrere: van comunicar, sense donar més explicacions, que l’empresa volia retardar la publicació. Es confirmava així com és de difícil difondre —just quan és més necessari, en períodes electorals— les idees alternatives al pensament únic que domina tot el debat polític i social als països europeus. Els tres autors es veieren obligats, per tant, a desestimar l’estranya proposta d’edició d’Aguilar.

Convé recordar que aquesta editorial forma part —amb Alfaguara, Altea, El País-Aguilar, Santillana i Taurus, entre d’altres— de Grupo Santillana, pertanyent, a la seua vegada, al holding PRISA. Els accionistes majoritaris de PRISA són la família Polanco (amb un 35,016% de les accions) i, des de mitjan any passat, d’un fons d’inversió nord-americà, la Liberty Acquisition Holdings Corp. (que té el 57,7% de les accions). Aquest hedge fund agrupa més de 70 grans inversors, entre els quals figuren GLG, Taurus, Glenhill, Millenium, T Rowe Price, First Eagle, Soros Fund, Fortress, Teachers Advisors, Canada Pension Plan i els bancs Citigroup, Credit Suisse, Deutsche Bank i Morgan Stanley.

Per a solucionar la situació, els autors optaren per oferir l’obra gratuïtament a través de la xarxa, en format pdf, i en una nova edició impresa per Ediciones Sequitur. Aquesta editorial s’ha arriscat, amb la col·laboració d’ATTAC Espanya, a publicar ràpidament el text, que ja està a les llibreries des del passat 31d’octubre, al preu de 10 euros. Els autors tenen la ferma convicció que només es pot sortir de la crisi aguda que pateix el capitalisme, i que només s’aconseguiran més ocupació i més benestar social, si la ciutadania coneix allò que de veritat està  succeint a l’economia. S’han de donar a conèixer les alternatives existents contra les receptes neoliberals. I aquest llibre és una magnífica contribució. Els autors denuncien, en una nota, que «l’ocultació d’alternatives pels falsimedia convencionals és ja més que indignant; tota la ciutadania hauria de lluitar perquè algun dia se’ls puguen exigir responsabilitats».

El silenci o la manipulació amb què els poders globals tracten de tapar estafes, saquejos i morts és generalitzat. «Els mitjans de desinformació s’han convertit ja fa temps en còmplices de la barbàrie», afirmen Vicenç  Navarro, Juan Torres i Alberto Garzón. En definitiva, resulta força interessant divulgar la versió de l’obra en pdf, analitzar-la i difondre les seues propostes. En realitat, els mateixos lectors poden esdevenir distribuïdors. De pas, es defenen la pluralitat i la llibertat de pensament contra la censura dels grans oligopolis i el pensament únic imposat pels poders globals econòmics, financers i mediàtics. Finalment, es difonen el coneixent i el pensament crític. Qualsevol persona pot descarregar-se el llibre gratuïtament des del web d’ATTAC Espanya, els webs de Vicenç  Navarro, Juan Torres i Alberto Garzón, o punxant acíTambé es pot comprar l’exemplar imprès en paper al web d’Editorial Sequitur.

dissabte, 5 de novembre del 2011

De moliner canviaràs i de lladre no escaparàs

S’ha de reconèixer que els polítics, a base de molta barra i de repetir exageradament la mateixa cançó, acaben venent-nos la moto. Ara, per exemple, el senyor Rajoy, que podria ser el futur president del govern, ens amolla dia sí i dia també aquesta perla: Hay que ser austeros; no se puede gastar lo que no se tiene. Reconec que em va entrar la rialla, en sentir per primera vegada aquesta frase, perquè vivim en un país (el país de l’America's Cup, la Volvo Ocean Race, el circuit urbà de Fórmula 1, la Ciutat de la Llum, la Ciutat de les Arts i les Ciències...) on el mot “austeritat” ha desaparegut dels diccionaris. Vivim en una terra fallera i barroca en què mana des de fa molts anys el partit de Rajoy. Ací, els seus correligionaris treien els diners de la CAM i Bancaixa —que ara tenen les arques ben buides— a paletades, per a tapar forats com el de Terra Mítica. En aquestes contrades hi ha hagut diners per a construir aeroports sense avions i fonts ornamentals als polígons industrials, encara que després no n’hi haja per a nous ambulatoris, ni per a pagar la despesa farmacèutica, ni per a prestacions als dependents. Aquesta és la millor terreta del món, la meca dels castells de focs artificials, de les places de bous cobertes, de les estacions de l’AVE en pobles de vint-i-cinc mil habitants.

«Açò ho pague jo!» era el nostre lema més estès. (En realitat, el lema complet, en boca dels polítics, és «açò ho pague jo amb diners prestats o del contribuent».) L’ajuntament de Xàtiva, posem per cas, s’ha gastat sovint diners que no tenia. O dit en altres paraules: ha compromès despeses sense tenir la consignació pressupostària o els diners corresponents. Trasparencia y austeridad serán nuestras señas de identidad, proclamava setmanes enrere la senyora Cospedal. Transparència? Al nostre ajuntament estan apareixent factures sense consignació pressupostària, dels exercicis 2007, 2008, 2009, per un total de tres milions d’euros. I continuen apareixent més —algunes d’elles per despeses de l’última campanya electoral. Aquests diners no han sortit a la llum de motu proprio, sinó per imperatiu de la llei de morositat aprovada en 2010. No se puede gastar lo que no se tiene, diu Rajoy? Ai, que m’entra la riota! Açò és xauxa, la pàtria de les factures ocultes. Ara mateix, el nostre ajuntament deu dotze milions als seus proveïdors. I el termini de pagament de factures ha augmentat a cinc-cents dies. La corporació ha hagut de demanar un crèdit ICO per a poder pagar despeses corrents —circumstància que no s’havia produït mai des que tenim ajuntament democràtic. I s’ignora el nombre de factures ocultes que encara podrien guardar als calaixos l’alcalde o altres membres del seu equip.


Altra falca que repeteix sovint el candidat Rajoy és la següent: Nosotros somos partidarios de bajar los impuestos. Baixar els impostos? No serà a Xàtiva... La pujada de l’IBI, per posar un cas paradigmàtic, ha estat espectacular. I el govern municipal no pot mirar cap a altre costat. El rebut de l’IBI ha pujat perquè l’ajuntament va demanar una revisió cadastral que, en molts casos, ha tingut una conseqüència insòlita: el preu de mercat de molts immobles és inferior al seu valor cadastral. (Recordem que la crisi ha provocat una davallada del preu dels habitatges.) El plenari d’ahir decidí revisar el cadastre, però l’alcalde ja ha fet una advertència: pensa pujar el coeficient que s’aplica als valors impositius. (L’edil no vol que baixe la recaptació, perquè l’ajuntament està ofegat econòmicament.) I clar, tot açò acabarà influint en la morositat tributària de les empreses que sobreviuen al col·lapse. Encara no s’ha produït cap conat de rebel·lió fiscal, però alguns proveïdors ja comencen a dir en privat que no haurien de pagar cap impost local mentre l’ajuntament, a la seua vegada, no els abone a ells les factures pendents.

Les falques de Cospedal i Rajoy —tornem al principi— no són massa creïbles. Als xativins, no ens haurien de vendre la moto. De fet, nombrosos analistes adverteixen que el programa ocult de Rajoy no contempla cap baixada imminent i generalitzada d’impostos. Contemplaria, en canvi, retalls de la despesa social molt dràstics, cosa que de moment el candidat nega per tal de no perdre vots. (Si mirem a les comunitats autònomes governades pel PP, ens farem una idea dels llocs on pensa clavar la tisora l’host popular.) Abans de posar la papereta a l’urna, hauríem de recordar, per tant, la dita ancestral: «De moliner canviaràs i de lladre no escaparàs.»

(publicat a Levante-EMV, el 05/11/2011)

Festa al Raval


dijous, 3 de novembre del 2011

Quin és el nombre real d’aturats?

Des que va començar l’actual crisi econòmica, les xifres que recullen el número de parats són força contradictòries. Cada tres mesos s’observa una enorme disparitat entre l’atur registrat a les oficines de l’INEM i les dades de l’Enquesta de Població Activa. Quin és, doncs, el nombre exacte de parats que hi ha al país? Amb pocs dies de diferència, s’han conegut la xifra de l’EPA corresponent al tercer trimestre de 2011, 4.978.300 aturats, i les dades d’octubre proporcionades per l’INEM, 4.360.926. Ambdues dades estan recollides i elaborades de manera distinta. Les diferències de metodologia, criteris de medició, objectius i continguts d’aquests sistemes de calcular l’atur determinen la desviació entre l’un i l’altre. Ara bé, durant els darrers anys, la seua amplitud ha crescut desmesuradament. Així, l’atur registrat a les oficines públiques d’ocupació era de 3.128.963 persones en desembre de 2008, mentre que la xifra de l’EPA era lleugerament major, 3.207.900 desocupats. En 2010, la xifra de l’EPA del quart trimestre pujà, però, fins a 4.696.600, mentre que l’atur registrat en desembre era només de 4.100.073 persones.

Aquestes diferències reflecteixen les limitacions de la ciència estadística: qualsevol variació al maneig de les dades influeix sobre el resultat de manera significativa. La medició de l’atur, per exemple, és prou complexa, per la quantitat de situacions individuals, amb freqüència canviants, que es presenten. Per a començar, hi ha dues institucions distintes encarregades de mesurar l’atur. L’atur registrat és calculat per l’INEM, a partir de les demandes d’ocupació registrades a les seues oficines. Per tant, la seua informació és mensual i es refereix a tot el territori estatal i a totes les activitats econòmiques. L’EPA, en canvi, és una enquesta trimestral realitzada per l’Institut Nacional d’Estadística. Enquestadors especialitzats criden per telèfon a unes 65.000 llars —la qual cosa equival a enquestar unes 200.000 persones— per a conèixer l’estructura i l’evolució del mercat de treball estatal. Per les seues característiques, els resultats de l’EPA són més complets que els de l’INEM; permeten d’establir sèries homogènies en el temps, disgregar les dades per comunitats autònomes, facilitar informació no sols sobre persones desocupades, sinó també sobre les ocupades, les inactives...

Amb tot, l’atur registrat també té els seus avantatges: és, per exemple, molt més immediat i permet de conèixer les dades fins i tot per municipis (la mostra de l’EPA no arriba a tots els pobles). Per què hi ha diferències entre els dos sistemes? Que la desocupació reflectida a l’EPA supere la de l’atur registrat, obeeix fonamentalment a dues raons. En primer lloc, no totes les persones inscrites com a demandants de treball en una oficina pública es consideren aturats; s’exclouen de l’atur registrat, per exemple, els estudiants menors de 25 anys o les persones que demanden treballs de curta duració o de jornada reduïda. En canvi, una part d’aquestes persones, que compleixen els criteris de l’Organització Internacional del Treball per a ser considerats parats —trobar-se desocupat, buscar activament ocupació i estar disponibles per a treballar— poden estar inclosos a l’EPA. En segon lloc, no tots els aturats de l’EPA busquen treball a través de les oficines públiques d’ocupació; poden recórrer a altres mètodes.

De fet, l’amplitud de la diferència suggereix un augment dels desanimats, d’aquells que, tot i declarar que estan buscant treball activament, no confien a trobar-lo i pràcticament renuncien a la cerca a través de les oficines. També es pot donar el cas contrari, un atur registrat superior al de l’EPA —en 2006, per exemple—, cosa que sol ocórrer quan hi ha persones que estan inscrites a l’INEM com a demandants d’ocupació, i es declaren com a tals a l’EPA, però no han tingut contacte amb l’oficina durant les últimes quatre setmanes (la metodologia estableix que la mera renovació trimestral de la demanda no demostra la intenció de trobar feina). De moment, bé que els dos indicadors convergiran quan s’estabilitze la situació econòmica, continuen els interrogants. Quin és el nombre real d’aturats? Quants dels aturats inscrits o detectats per l’EPA estan treballant a l’economia submergida? Quants estan cobrant salaris en negre sense renunciar al subsidi d’atur? Em faig aquestes preguntes perquè, si realment hi ha quatre o cinc milions de parats, com és possible que no es produïsca un veritable esclat social?