Ibn Ḥazm de Còrdova

Enguany, l'Ajuntament de Xàtiva i l'Associació d'Amics de la Costera estan commemorant amb un munt d'actes el mil·lenari de Ṭawq al-ḥamāma (El collar de la coloma), gran obra literària escrita en 1022 per Abū Muḥammad ‘Alī Ibn Aḥmad Ibn Sa‘īd Ibn Ḥazm, nascut a Còrdova l'any 994 (384 de l'hègira). En gener, ja vaig dedicar una columna a glossar el llibre. I mentre vostès llegeixen aquestes línies, es desenvolupa a la Casa de Cultura el XXIX Simposi Anual de la Societat Espanyola d'Estudis Àrabs, que vol sumar-se així a l'efemèride. Ibn Ḥazm, conegut sobretot per haver escrit El collar, fou un personatge controvertit i un dels principals pensadors d’al-Andalus. L'influx de l'escriptor en la teologia i el dret islàmics arriba fins als nostres dies; algunes de les seues idees són perceptibles a l'actual salafisme. Ibn Ḥazm redactà el seu tractat sobre l’amor i els amants, a partir de diversos episodis autobiogràfics, quan estava exiliat a Xàtiva. Passaria la vida fugint. Patí diversos empresonaments. Marxà de Còrdova dues vegades, després de ser deposats sengles califes omeies. S'instal·là en Almeria i, quan només tenia vint-i-vuit anys, a Xàtiva.

En aquesta ciutat arribaria a ser proclamat un nou califa omeia, ‘Abd al-Raḥmān IV, que seria assassinat aviat per eslaus amirites. Ibn Ḥazm sojornà molt de temps a Dénia i Mallorca, d'on hagué de fugir per les seues dissensions amb els alfaquins malikites. (Ell havia esdevingut un defensor aferrissat de la doctrina ẓāhirī, molt rigorista; rebutjava el racionalisme i l'analogia.) Durant la resta de la seua vida, es dedicà a escriure llibres sobre ciència, religió, dret. Destaquen La precisió dels fonaments jurídics i Llibre de les solucions decisives tocants a religions, sectes i escoles. El fugitiu peregrinaria per diferents territoris: Còrdova, Almeria, Granada, Talavera, Sevilla... Havia adquirit molts sabers de manera autodidacta, però caigué en desgràcia i els seus llibres foren cremats. Va dir: «Podreu cremar el paper, però no allò que conté, car això és dins el meu pit.» A Xàtiva es perpetua la seua memòria. En 1981, posem per cas, s'edità una carpeta, El collar de la coloma, que contenia gravats dels artistes Manuel Boix, Artur Heras, Rafael Armengol i Joan Ramos, i poemes d'Ibn Ḥazm de Còrdova traduïts per Antoni Martínez Revert. Jo firmava el prefaci, en què evocava literàriament la figura de l'exiliat a Xàtiva (encara no engalzat per la radical doctrina ẓāhirī). Hi vaig intercalar uns versos seus traduïts per Antoni Martínez. Reproduïsc, revisat, el text d'aquell pròleg:

«Farcells de núvols foscos s'estenen sobre l'albacar al darrer crit de pregària del muetzí. L'oreig duu perfums de palma tunisenca de dellà la mar Mediterrània. Remors de fonts i tremolar del ventijol. Vaig pels carrers sinuosos de Madina Satiba amb l'empenta del foragitat, del confinat a l'exili. Lluny, des de l'alcàsser del valí, els ritmes del tabal omplen el capvespre. ¡Ai Còrdova, que distant ets! ("...un sol moment l'he viscut sens solitud.") Muhammad m'ofereix l'òscul de la pau i es trau, de sota l'aljuba, l'adreça de la filla d'Ibrahim, la israelita. Dirigir les meues passes a l'aljama on ella espera. Deixar el recinte murat i l'encimbellat minaret. Endinsar-se al lloc que m'ha assenyalat l'alcavot. Pati amb tarongers, pou d'aigua neta. Dintre l'alcova, estores d'Alger, voluptuoses catifes d'Aràbia, pells d'anyells i de cabrits. ("La meua estimada, un capvespre, / de sobte, corprès, vaig besar...") ¡Al·là, l'únic Déu d'israelites i sarraïns! Fique els dits als cimbells del teu pit. Regalar-se amb la dolçor d'arnadí dels teus malucs. Engonal humit sota el blanquíssim caftà brodat amb flors. Vel de seda verda sobre els llavis. Recitar versos de l'Alcorà a l'harem. Guixos serpentejants, taulells socarrats de Manises. Fruites aromàtiques; natges tibants. Llamp d'amor. Un moment, un breu instant d'acoblament. ("Sóc ramader d'estels i tinc d'ells cura... / Ah, els estels, símbols d'amor encès, / focs a la nit, tenebra persistent / al meu desig.") Desert d'amor: buidar-s'hi. Lluna fosca. Torne a recordar aquell moment, aquell minut etern, aquella nit de noces. ("No tenir-te a prop és l'única raó / d'odiar la vida.") Blanca coloma de coll nu. Pestanyes ennegrides d'alcofoll. ¡Ibn Hazm de Còrdova! Tornar de bell nou al sudari negre de la nit. Carrers estrets. Cases i alfanges amagats. Pagar el tribut de l'estranyat en terra llunyana. Àngel Jibril, androgin alat al paradís, ¡obre les portes!»

(publicat a Levante-EMV, el 05/11/2022)

Conte d'estiu

Puix senyor, això era una vila —o, millor dit, ciutat, perquè el senyor rei li havia concedit aital títol— que rebia, segons diuen, molts visitants. L'indret era la mar de bonic; atresorava a muntó d'edificis (esglésies, palaus, un castell) dignes d'admirar, encara que no tenia platja ni port —el jurat en cap havia promès diverses vegades que solucionaria les mancances, però no trobava el temps per a fer-ho. Al lloc també hi havia múltiples fonts —«¡Més de mil!», exclamaven forans i autòctons. El cas és que la primera autoritat reuní jurats i consellers de la ciutat per a explicar-los la idea brillant que se li havia acudit: anaven a comprar, amb fons del comú, un trenet. «¿Un trenet?», preguntaren molt sorpresos tots els presents. «¡Sí, senyors!» El capitost explicà que els forasters s'hi podrien muntar, per a visitar els monuments. La iniciativa s'aprovà per majoria, no per unanimitat; els consellers de les mans mitjana i menor de l'estat pla s'oposaren com sempre. «¡Clar! Pretenen que la gent vaja en burro», deia insidiosament el jurat en cap, entre mormols i protestes. «Així estaran contents els Dríngola i altres membres de la confraria dels arriers.»

El trenet fou adquirit. Els jurats de la ciutat eren persones visionàries. El comboi fou homologat de manera que mai no hagués de passar per les ITB (inspeccions tècniques a què haurien de sotmetre's més endavant altres berlines). L'explotació del nou servei fou adjudicada a l'empresa Borrassó. I van passar els anys, i fou pillat en falta greu el jurat en cap, i fou substituït per un conseller de la mà mitjana de l'estat pla, i el trenet seguia fent paper. Però el nou consistori decidí canviar de concessionària. Ara havia d'explotar el servei l'empresa Transports Gambit. Per a conduir el comboi calien uns conduïdors experts, però la nova adjudicatària no en tenia. El trenet podia quedar-se fàcilment travessat en una corba baixant del castell. La primera idea de Gambit fou retirar-lo de circulació sense més. Al principi, l'operació podia resultar avantatjosa. Al contracte d'adjudicació figurava aquesta clàusula: «Sempre que el trenet haja d'estar parat per motius tècnics, Transports Gambit es compromet a prestar el servei amb òmnibus de l'empresa. El Consell pagarà el cost de tots els que siguen menester.» ¡Veges tu si no! Profit dues vegades.

Però negar-se a utilitzar el trenet podia suposar cancel·lació del contracte. Calia una excusa. Els adjudicataris decidiren portar el comboi a la ITB, cosa a què no estaven obligats si la filera de carros no superava les 6 llegües per hora de velocitat. Com és natural, el vistós comboi no passà la ITB. Seria llarg i avorrit d'enumerar els seus múltiples defectes, però n'esmentarem un ben visible: els seients no estaven proveïts dels preceptius cintons de seguretat. ¡Excusa perfecta per a tancar el tren en un clos, a la caserna de la milícia! Tant l'empresa com el consell afirmaven que el cost de remeiar deficiències era massa elevat. El trenet ja no podria rodar. S'encadenaren contractes menors, per als quals no calia concurs. L'empresa transportista seguia pujant visitants al castell amb petits òmnibus. Però no era el mateix. Ni de bon tros. Es van acabar els itineraris per ciutat vella. A més, el trenet tenia pintada en els seus laterals l'heràldica local i un lema ben atractiu: «¡Una ciutat amb molta història per descobrir!» Feia una propaganda força vistent.

En canvi, els òmnibus és clar que només feien publicitat de Transports Gambit. L'adaptació dels cotxes a persones funcionalment diverses era més aviat il·lusòria, cosa que causava l'enuig lògic d'alguns visitants i visitantes. Creixien les sospites, les murmuracions i les crítiques per possible mala administració dels cabals públics. Com ja s'acostava la data de la insaculació per a renovar magistrats locals, l'autoritat decidí de publicar un plec de condicions que hauria de regir un nou contracte de quatre anys. Però el concurs quedà desert; el tren que substituís l'anterior havia de ser a càrrec de l'adjudicatari, i el preu del viatge, ¡6 rals! No hi havia negoci. El consell havia de prendre una decisió, ¿però quina? Vingué fira i s'organitzà una funció a la plaça de la Seu. Un còmic, amb veu impostada, recità: «Caldrà organitzar visites en globus. I patidors i patidores de vertigen seran duts en llitera. Això crearà llocs de treball i reduirà la desocupació.» Autoritat i veïnat es trencaven de riure. ¡El poder terapèutic del teatre! I conte contat, qui no s'alce té el cul foradat.

(publicat a Levante-EMV, el 10/09/2022)

Turisme reinventat

Puteoli. Pouets. ¿Què faig jo a Puteoli? No ho sé. Estava còmodament repapat al sofà de ma casa i em trobe de sobte a Puteoli. El terra i el trespol de l'habitació tremolen. Arriba el patró de l'alberg. ¿Quin dia és?, pregunte. 24 d'octubre de l'any 79. Hora tèrcia —no sé què s'haurà fet del meu rellotge, però deuen ser les set del matí passades. Des de fa alguns dies, tenim petits terratrèmols, diu. Hi estem acostumats. El de l'any 69 fou d'una intensitat enorme. Va destruir cases, vil·les i temples a Stabia i Pompeia. La basílica i el temple de la Fortuna Augusta de Pompeia patiren desperfectes seriosos. Açò d'ara és un no res. ¿Tens algun negoci al port?, em pregunta tafaner. Fins a la tarda no atraca als molls la nau onerària carregada amb àmfores de Creta, continua el patró. Si no tens res a fer aquest matí, pots anar a l'amfiteatre o al lupanar. Hi ha llobes gregues, síries, anatòliques. Has de preguntar per Ecloga, Arxigènia, Eutròpia o Actea. Qualsevol d'elles et deixarà ben satisfet per un sesterci. No se m'ha perdut res al port, pense. Quant a les meuques, no en tinc cap necessitat. Em fique la jaqueta —millor dit, la lacerna— i em dispose a sortir de l'alberg per a fer una passejada. Camine sense rumb. Malgrat ser d'hora, hi ha molts rotlles. Totes les persones semblen mirar en la mateixa direcció. ¡Mireu el Vesuvi!, fan. Cap al sud s'alça la gran muntanya cònica. Del seu cim escapa una enorme fumarada. Els terratrèmols són freqüents. Pense que hauria de ficar-me en contacte amb Travels to Past perquè m'envie de tornada a casa. Però no sé pas com fer-ho. Casualment, passe per davant del lupanar, un petit edifici de dues plantes situat en la cruïlla de dos carrers secundaris. Als brancals de la porta pengen uns penis de terrissa. Un home —per l'aspecte, deu ser un esclau— m'invita a entrar. Sembles persona acomodada, em diu. Puja a la planta de dalt. El patró ha comprat unes joves síries que et faran una feina exquisida. Em pot la curiositat. Entre al vestíbul, presidit per una enorme pintura mural del deu Príap subjectant-se el llarguíssim fal·lus erecte amb la mà dreta. Veig cinc o sis cubicles oberts. Tenen llits tronats. Les parets estan decorades amb frescos que representen distintes posicions eròtiques. Comence a sospitar que l'agència xativina de Travels to Past no m'explicà bé els detalls del full de ruta. Faig acció de pegar mitja volta. Però l'empleat del bordell no està disposat a perdre un client. M'agafa pel braç. No t'has de preocupar de res. Les habitacions de dalt estan molt netes. Tens una safa i una tovallola ben gran de cànem. Per un quinari i tres asos, ¡servei complet! I s'inclou el profilàctic. ¡Puja, puja! I m'espenta cap amunt per una escala lateral. En arribar al pis de dalt, apareix una xica de rostre melangiós. ¡Ave! Em diuen Arxigènia. ¿I tu, com et dius? Vincentius, li conteste. ¿Quin prenom és aquest? ¿D'on véns? Vinc de Saetabis Augusta, un municipi de la Hispània Citerior, li dic. Entrem en una cambra. La xica es queda nua. Té uns pits preciosos. M'ajuda a llevar-me la lacerna, la túnica —o els pantalons, no sé— i el subligaculum. Em fa gitar sobre el matalàs. De sobte, la trepidació d'un sisme fa vibrar la cambra. Em vestisc i abandone precipitadament el bordell, avergonyit per haver estat a punt de col·laborar amb el sistema esclavista. Ja és l'hora sisena. Després de deambular per diverses vies de Puteoli, entre en una taverna. En acabar el dinar, coques redones i planes de blat, fruita, formatge i un got de vi amb mel, camege de nou pels carrers. A l'hora nona, qualsevol diria que és de nit. Plou cendra. Veig en un mur un grafit electoral: «Us pregue que feu edil Helvius Receptus, digne de dirigir la cosa pública, home bo.» ¡Polítics! Gire la vista cap al sud. Una colossal fumarada negra amb llamps s'eleva des de l'horitzó i s'escampa pertot. Des de Neàpolis fins a Misenum, tot el cel està negre. He sentit dir que la columna de fum té una altura superior a viginti milia passuum —podríem estar parlant de 25 quilòmetres. Per la rodalia del mercat sent com un home diu que Gaii Plini Secundi naves ad Stabias navigant. Sí, em ve al cap haver llegit alguna vegada que Plini el Vell, prefecte de la flota de Misenum, havia partit amb les seues naus cap a Stabia, la posterior Castellammare di Stabia, als peus del Vesuvi, per a veure de prop la gran erupció volcànica i ajudar uns amics. Hi va trobar la mort a causa dels gasos tòxics. Recorde haver llegit també que, en esclatar la seua cúspide, el Vesuvi havia passat de con perfecte a con truncat. Un monumental núvol ardent —un flux piroclàstic—, que baixà del volcà a una velocitat de set-cents quilòmetres per hora i amb unes temperatures que oscil·laven entre set-cents i dos-cents graus, sepultà aviat les ciutats de Pompeia i Herculà. La capa dels diversos materials dipositats tenia una altura de vint metres. Un posterior vessament de lava i nombroses cendres arribaren també fins a Puteoli i Misenum. Tanmateix, tot això ho vaig llegir en 2002, molts anys abans d'acceptar els serveis de Travels to Past. !Mare meua, quin embolic cronològic! Mentre camine cap a l'alberg, comprove que l'agitació i la por s'han emparat dels habitants de Puteoli. Potser pensaran que el món s'acaba. ¿Tindrà clients Arxigènia?, cavil·le. Qui sap. Com més va, més preocupat estic. Abans d'arribar a la fonda, m'entra el pànic. Rumie que Puteoli sempre em sonarà a putada. Demà, he de buscar transport per a fugir d'aquí, resolc. Em gite aviat, però no puc agafar el son. Sent esclafits llunyans i un fragor enorme. Les portes del proper Avern deuen estar obertes de bat a bat. Els tremolors al sostre, al terra i als murs del cubicle on jac no cessen. ¿Paquet d'iniciació? ¿Oferta gratuïta? Quan torne a casa, hauré de tenir unes paraules amb el personal de l'agència de viatges, em dic. Per fi, la meua cambra es fon en negre. L'endemà, a primera hora del matí, estic davant la porta de la sucursal xativina de Travels to Past, amb la cara, les mans i la roba ennegrides. És dilluns 8 de novembre de 2021. No he tingut temps de dutxar-me. ¿Vas estar allí?, pregunta sorneguer l'empleat que em féu l'oferta de gran viatge al passat. Sí, vaig estar allí, però quasi m'hi deixe la pell, cabró, conteste. El dicteri no sembla immutar-lo gens ni mica. ¿Què més vols? Has tingut turisme d'aventura, reinventat i gratuït, diu alçant els muscles. Jo estic a punt de traure foc pels queixals. A més, ¿et va agradar Arxigènia o no?, afegeix amb gest murri i una rialla burleta.

 

© 2022 Ximo Corts

El concert

Miquel Mollà, professor de filosofia, pintor i escultor, em va convidar a col·laborar en el seu blog aRT De FoNS. Em féu un envit. M'envià un dibuix ben suggeridor, executat amb BIC sobre paper, de clara pulsió surrealista, i un títol, "El concert". Jo havia de posar text a la imatge. No sóc el primer que he acceptat un repte semblant de Miquel.

Analogies

«La comparació semblarà estrambòtica, però jo trobe moltes analogies entre el matrimoni dels reis emèrits i el de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias», diu Rocabuix després de tancar el Diari d'Informacions. «Que jo sàpia, Iglesias i Sánchez no estan casats», observa Eiximona amb gest burleta. «Bé, la seua unió rep el nom de coalició, però les semblances amb el matrimoni de Juan Carlos de Borbón i Sofía de Grecia són, crec jo, evidents. Juan Carlos ocultava moltes coses a Sofia. Sánchez les oculta a Iglesias. Ocultà, posem per cas, que Caixabank i Bankia volen fusionar-se; sabia que Iglesias rebutja aquesta fusió. Pedro Sánchez ha explicat a la premsa que aquesta informació s'havia de mantenir en secret, perquè és molt sensible.» Eiximona posa cara de sorpresa. «¡Ui! Això està molt lleig. ¿Pretén mantenir una relació duradora ocultant coses a la seua parella? Al marit o la dona se li ha de contar tot. En una parella no ha d'haver-hi secrets. ¿Tu m'ocultes coses, amor?» Rocabuix intenta que cap tic nerviós el traïsca. «¡Noo! Jo t'ho conte absolutament tot, estimada.» Ella riu. «¡Mentider!» Ell nega vehementment amb el cap i continua: «Els escàndols del rei emèrit també han demostrat que Sánchez no confia en la seua parella; aquesta es va assabentar de l'escapada reial per la premsa. ¡Més desconfiança i més secrets! ¡Si vols discutir amb la teua parella, fes-ho en la intimitat, no davant d'un munt de micròfons!» Eiximona posa cara d'incredulitat. Rocabuix prossegueix: «I encara queda el pitjor, ¡les banyes! Sánchez està mantenint una relació amb Inés Arrimadas. Als noticiaris han aparegut fotos i vídeos en què se'ls veu junts. ¡Una tercera persona interposant-se en la relació d'Iglesias i Sánchez! Juan Carlos també li ha ficat les banyes múltiples vegades a Sofía. En fi, ja veus que el deteriorament de la convivència de les dues parelles és semblant.» Eiximona reflexiona: «Els homes... Al principi, tot és molt bonic, però les coses es torcen quan comença la convivència.» Ell interromp: «No ho diràs per nosaltres. Tu i jo ens contem les coses amb amor i confiança.» Ella sospira i recorda una dita castellana, prometer hasta meter y, una vez metido, nada de lo prometido. Després d'uns instants de silenci, es pregunta: «¿I com és que Iglesias no li demana el divorci a Sánchez?» Ell somriu amb aire triomfal. «Aquesta és la màxima coincidència entre els dos himeneus. Sofia no es divorcia perquè vol continuar sent la reina mare. Iglesias no es divorcia perquè deixaria de ser governant consort del país. L'una i l'altre s'estimen més suportar banyes i desdenys que perdre la seua posició.» Eiximona llança una nova pregunta: «I amb tots aquests embolics, ¿d'on trauen temps, Pedro i Pablo, per a gestionar els afers que interessen a la ciutadania?» Rocabuix s'arronsa d'espatlles. «Supose que els seus ministres aniran fent.»

Accident

         Dalt de l'escaleta, l'home va fent. De sobte, una espurna, una primera guspira.
         —No passa res, sóc electricista —em diu amb un somriure.
         —¿Vol que lleve la llum? —li pregunte, preocupat.
         Ell em somriu altivament i, masoquista, furga amb el tornavís, i continua jugant amb la làmpada i amb la mort.

         Isc de la cuina i puge a l'estudi. M'acomode davant l'ordinador. El soroll del teclat és ofegat per la veu envellutada de Paul Buchanan, cantant de The Blue Nile. Les sonoritats d'A walk across the rooftops surten dels altaveus i envaeixen l'habitació. De colp, se sent un petarrelleig. La fosforescència de la pantalla i la música es fonen en negre simultàniament. Un enorme estrèpit i alguns laments pugen des de la planta baixa. Després, un silenci elèctric. M'alce de la cadira i abandone escopetejat l'estudi.

         Entre en la cuina i trobe l'electricista estès a terra cap per amunt. El frigorífic, apagat, està obert de bat a bat. L'escala de tisora, tancada, estreba en la safata de les verdures. Lola està recolzada al marc de la porta que dóna al jardí. Només duu les bragues del biquini. Es tapa els pits amb els braços encreuats. Primer mira l'electricista, que roman inert, i després es dirigeix a mi amb careta de pena i d'innocència alhora.
         —No sé què deu haver passat —em diu amb un fil de veu.

Remolí de dies i esdeveniments esfumats

En matèria de son, l'home passava per fases diferents. De tant en tant, tenia una ratxa de nits bones; dormia com un tronc. En aquest estadi, quan obria els ulls, no recordava haver somniat res. De vegades, la seua cònjuge li preguntava: «¿Has tingut algun somni bonic aquesta nit?» ¡Uf! No ho sabia, però calia quedar bé amb la mitja taronja. «És clar, amor. He somniat que ens estimàvem apassionadament.» Ella solia posar cara d'escepticisme. Tanmateix, quan ell entrava en la fase més habitual de dormir prim, com les llebres, recordava perfectament cada somni. Es despertava amb molta facilitat. Es produïen pauses al repòs nocturn i era fàcil conservar vívides les imatges oníriques que li havien passat pel cap a l'entreson. Unes vegades, les imatges eren plaents. Però també recordava els malsons. Una nit, en tingué un de ben angoixós. Havia eixit de casa; volia visitar els monuments fallers. Però places i carrers estaven deserts. No sonava cap tronador, no se sentia olor a pólvora. I, encara més estrany, havien desaparegut les falles.

Tornà pansit a la llar. El somni continuava. Mirà el calendari. Arrencà el full de març, el rebregà i el llançà a la paperera. El 4 d'abril s'inaugurava Alfaro a la ciutat, diàleg amb la història, una bona mostra antològica del gran escultor, gravador i dibuixant que podria visitar-se en diferents espais expositius del nucli històric: la Casa de l'Ensenyança, Sant Domènec... Dissabte, però, no hi havia una ànima pels carrers. Tots els edificis antics de la ciutat estaven tancats. Caigué en compte que tampoc no se celebraven els concerts i les xerrades d'Increscendofest a la Casa de Cultura. ¡Ostres! ¿I els trasllats de Setmana Santa? ¿Què passava amb les Cortesies, el Natzarè i la processó de Divendres Sant? Les esglésies també estaven tancades. En principi, pensà que s'hauria proclamat la III República. Les manifestacions religioses al carrer estarien prohibides. Per això, la romeria al Puig tampoc no s'havia anunciat per al diumenge següent a la Pasqua de Sant Vicent. Però després recordà que tant el 25 d'abril com la romeria tenien caràcter cívic.

Començà a imaginar, sense eixir del somni, que una host d'alienígenes havia envaït la contrada. Tot el veïnat havia escapolit. ¿I ell? ¿Com és que no se n'havia assabentat? ¿Què feia tot sol en una ciutat deserta? ¿On eren els extraterrestres? De sobte, un estrèpit provinent del Bellveret el tragué de l'abstracció. Es va girar i li semblà veure unes enormes cassoles que mans invisibles colpejaven insistentment. Cada vegada estava més aclaparat. Mirà de nou el calendari. Ja era juny. Es va acostar a la finestra. S'adonà que algunes persones, poques, deambulaven pel carrer. Alleujat, pensà que el perill havia passat; els expatriats tornaven. Però tots es tapaven el rostre amb màscares. ¿Els set vicis del ball de la Moma? ¡No! Era 14 de juny, però qualsevol vestigi del Corpus s'havia esvaït. Altre full del calendari arrencat i rebregat. El malson entrava en un remolí vertiginós de dies i esdeveniments esfumats. La nit del Ros, les fogueres de Sant Joan i les nits al castell eren absorbides pel vòrtex. L'home també fou atret pel buit format al centre de l'espiral. La força d'un estrany fluid en moviment el llançà a terra. S'alçà atordit. Mirà el mòbil.

Era 15 d'agost, però no hi havia ni barraques ni atraccions de fira a l'Albereda. Les rodes, el tren del terror, els cotxes de xoc, els carrusels, les tómboles, el castell encantat, les engronsadores gegants, les cadires voladores, el pèndol i la caiguda lliure s'havien esfumat. Es trobà amb l'amo de Cavallets Tortosa, que li féu: «Dels firers, ningú no se'n recorda. No tenim cap ajuda. ¿Que el tambor no és tropa? ¡La ruïna per al negoci!» El protagonista del malson marxava a casa i s'hi quedava reclòs vàries setmanes amb els dies i les nits corresponents. Patia, dins del somni, la síndrome de la cabana. «¡Com a casa, enlloc!», es deia. En pensar que hauria d'eixir algun dia, li venia l'ansietat. Va somniar que somniava —els malsons són com les matrioixques— un fet estrany: la seua ciutat estava en una nova realitat; mentre una meitat de veïns i veïnes adults treballava en bars, restaurants, cafeteries, cerveseries, snack-bars i pubs, l'altra meitat era clienta dels establiments, cosa evidentment absurda. De sobte, es desvetllà. «¿Has somniat alguna cosa bonica?», preguntà la dona. «Que t'estimava fogosament en un set cinematogràfic», contestà ell.

(publicat a Levante-EMV, el 04/07/2020)

Una qüestió d'higiene

Portàvem molts dies tancats a casa. El pare havia dit que no podíem eixir perquè un coronavirus perillós ataca les persones que van pel carrer. Jo no vaig preguntar, perquè la mare em mormola sempre: per favor, deixa de fer preguntes ximples. Però no tenia ni idea de quina cosa era un coronavirus. Així que vaig agarrar el diccionari. Diu: virus, agent infecciós submicroscòpic, paràsit intracel·lular, format per un àcid nucleic, envoltat d’una càpsida proteica i un embolcall lipídic, que utilitza la cèl·lula hoste per a multiplicar-se. No vaig entendre molt, la veritat. El dissabte, durant una videoconferència, vaig interrompre els adults. Per fa, iaio, ¿et puc fer una pregunta? Ell: sí. I jo: ¿Quina cosa és un agent infecciós submicroscòpic? Ell es va riure i em va explicar. És un microbi que no es pot veure si no és amb una lupa o un microscopi. Si t'entra pel nas o per la boca, et poses molt malaltet i et pots morir. Jo ho vaig comprendre de seguida, perquè la mama em diu algunes vegades, o més bé tots els dies a totes hores, per favor, Miquel, has de rentar-te les mans abans de tocar el menjar, perquè les tens plenes de microbis. Precisament, el mateix dissabte per la nit, m'ho va dir, encara que aquesta vegada es posà un poc desagradable. Miquel, no t'ho pense repetir més vegades, renta't les mans, que tens microbis, i jo molt tranquil, voldràs dir que tinc agents infecciosos submicroscòpics, i a ella li va fer gràcia, però no massa, eh. O siga que el que havia dit el papa vol dir açò: no es pot eixir al carrer de tant de microbi que hi ha. Però continuava sense entendre per què obríem el balcó totes les vesprades i aplaudíem. Jo tenia molta por que entraren els microbis dins de casa. Així que li vaig exposar els dubtes al meu tete. I ell: tinc la impressió que tot està relacionat amb la política, però no ho sé segur. Així que jo vaig decidir preguntar-li-ho al iaio en la següent videoconferència. Dilluns, quan ja estàvem connectats, no fou precís preguntar res. Vaig sentir com Pep, el meu iaio, deia que el sendemà, a les nou de la nit, havíem d'eixir tots al balcó per a fer una bona casserolada contra la monarquia, perquè la situació de la sarsuela s'està ficant insuportable de tanta corrupció que té. Afegí que el rei havia aprofitat el coronavirus per a desviar l'atenció de la corrupció i que havíem de fer-lo fora i proclamar la república. Ací, el meu embolic ja fou molt gran. El diccionari diu: sarsuela, plat de peix variat amb crustacis i mol·luscs preparat amb sofregit de ceba, tomàquet i altres ingredients. Vaig arrugar el nas, perquè la ceba i el tomàquet no m'agraden gens. Vaig mirar també corrupció i deriva de corrompre i vol dir induir una autoritat a obrar il·legalment, i també incitar algú a tenir relacions sexuals il·lícites. La cosa s'anava complicant. Corrupció devia tindre alguna relació amb fabricar xiquets, com m'han explicat en classe d'educació sexual. Dimarts de matí, quan la mare estava a la cuina preparant macarrons amb formatge, li vag dir: mama, crec que ja sé què està passant. Ella: explica'm. Resulta que han pillat el rei fent xiquets amb una altra dona, però ell diu que no, que anaven a menjar-se una sarsuela i l'han hagut de deixar estar, perquè ara és més important lluitar contra microbis infecciosos. Però no entenc per què l'han de fer fora de sa casa. ¿Van a fumigar el palau reial? A la mama li va entrar un atac de rialla que quasi s'ofega. Li eixien les llàgrimes i se li va córrer el rímel i tot. Quan per fi es calmà, em va dir que el iaio es referia als diners que el rei ha amagat en l'estranger i que això està mal fet, perquè ara en tenim molta necessitat, per a lluitar contra el coronavirus. Jo seguia sense entendre algunes coses, però la mama em va dir que el rei no era massa bona persona i que ja era hora d'anar pensant en una república. Jo li vaig donar un gran abraç, vaig anar a l'habitació del meu tete i, somrient, li vaig dir que ja estava tot clar, que la casserolada de la nit era per a protestar perquè el rei, en comptes de rentar-se les mans per a matar els microbis, es dedicava a tocar diners, que ves a saber per quines altres mans haurien passat, i després, amb totes les mans brutes, a menjar-se una sarsuela de gambetes i llagostins, i a xuplar-se els dits. El meu tete em mirava amb cara d'al·lucinat. A les nou de la nit, jo vaig donar colps en una perola satisfet d'haver-ho entès tot per fi. El rei mereixia que l'expulsaren a no sé quina república, per no respectar les mesures d'higiene que la mama em recorda milanta vegades. Però no deixava de pensar en els coronavirus infecciosos que hi hauria pel carrer.

Els guanacs boten les alambrades

«La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica.»
Joan Fuster

Tants dies reclòs a casa li proporcionaven moltes hores per a reflexionar. Des del principi, Nelson Valdés Feldman, professor jubilat, fou respectuós amb la decisió de l'autoritat federal, que havia decretat un confinament de trenta dies. La nació havia de frenar l'epidèmia provocada per un virus desconegut. A Nelson, allò li semblava una nova modalitat de corralito. Però hi havia una diferència amb el de 2001: ara, el govern no confinava la plata, sinó les persones. Les vies públiques de Rawson estaven desertes, però no completament. La casa dels Valdés donava a una placeta enjardinada que travessaven esporàdicament vianants proveïts de barbijos. Alguns veïns de quadra insultaven els passants solitaris: Che, pelotudo, ¿no sabés que no podés andar por la calle? Diàriament, a les vuit del vespre, moltes persones sortien a balcons i finestres per a dedicar un llarg picament de mans als sanitaris que es deixaven la pell curant malalts de covid-19 a l'hospital Santa Teresita. El quart dia, a la mateixa hora, desfilà per totes les vies públiques de Rawson una caravana d'ambulàncies i autos policials que feien sonar les seues sirenes. Hilda, l'esposa de Nelson, va dir: También querrán que los aplaudamos a ellos. El professor no podia deixar de pensar en l'època de la dictadura militar i els tocs de queda. Aquells pensaments l'anguniaven.

Des que estava en vigor l'ordre de confinament, el senyor Valdés havia anat dues vegades a La Anónima, a comprar queviures. Havia aprofitat les sortides per a renovar uns medicaments que necessitaven ell i la seua esposa, i per a recollir exemplars endarrerits de La Ciudad, diari local. El Decret d'Aïllament Social Preventiu i Obligatori publicat al Boletín Oficial de la República deixava clar que supermercats, farmàcies i quioscs podien romandre oberts. Durant els trajectes, Nelson havia comprovat com agents de distintes forces, policia de la ciutat, policia federal i prefectura naval, impedien que algú anés pel carrer sense causa justificada. Per això, quan anunciaren per Canal 7 que la Casa Rosada havia decidit d'enviar patrulles de l'exèrcit a vigilar els carrers de les municipalitats, experimentà un estremiment. Hilda el va tranquil·litzar: No tenés que preocuparte de nada, viejo. Los soldados van a controlar el cumplimiento del decreto nomás. Mirarán que nadie ande por las veredas indebidamente. Nelson no n'estava convençut: ¡Pero no digás boludeces! A mi no me vengás... Si Rawson, una ciudad de treinta mil almas, ya cuenta con tres fuerzas policiales distintas! ¿Qué necesidad hay de milicos? No estamos en guerra. Després d'uns segons de silenci, la dona amb expressió de dubte: Che, ¿què querés que te diga? Les habrán encomendado algunos laburitos, identificar infractores o cerrar boliches clandestinos y cosas así, ¿no creés? Ell s'alçà del sofà i la mirà amb posat burleta. ¡Laburitos, laburitos! Cuchame, una epidemia se combate con científicos, doctores y enfermeros.

Ja anaven pel setè dia de confinament, però Nelson no deixava de comunicar-se amb un grup d'amics a través de telegram. Havien quedat que es reunirien virtualment cada dijous. La primera videoconferència estigué precedida d'un veritable quilombo; els vells no s'aclarien amb l'aplicació informàtica que havien d'utilitzar. Finalment, van aparèixer tots a les pantalles. Pibes, estamos en el horno, van dir quasi a l'uníson. Eren quatre i estaven, efectivament, ben fotuts. Omar, antic porter d'Atlético Germinal, seia davant una paret amb un quadre del general Perón, que somreia i saludava des d'un balcó de la Rosada. Eva, al seu costat. L'exfutbolista, es va dirigir a Nelson: Contame. ¿Cómo están las cosas por allá? El professor emèrit: Ya se acaba la temporada de los jeans, la remera y las ojotas, y acá estamos, ¡en prisión! Los mandamases de Buenos Aires decidieron ponerle puertas al campo. Luis Alfredo, actor teatral: ¡Son unos boludos! ¿Cómo se pueden poner puertas a la Patagonia? Nelson corregí: La Patagonia está lllena de puertas, viejo; cada estancia tiene la suya. L'actor, amb somriure murri, contraatacà: Los guanacos pueden botar las alambradas. Imaginá el coronavirus... Se li acostà Cristina, la seua dona. Tomá este matecito, monono, está recién cebado. I va saludar la pantalla. Els altres amics es burlaven divertits: ¡Oh, monono! ¡Monono!

Dijous següent de matí. Omar li preguntà al professor. ¿A vos no te pasa que te despertás cada mañana con la sensación de estar preso? Es como que nos quitaron libertades y derechos y no opusimos ninguna resistencia. No podés manejar el auto para ir a la chacra, no podés tomar un baño en la playa, no podés practicar running por el campo, no podés correrte por la ciudad. La calle está llena de cana y milicos. Parece que nos fuera a invadir Chile, no el coronavirus. Todo un presidente peronista se mandó una macana. Nos toman por pendejos. Els altres tres participants en la videoconferència van esclatar a riure. Leonel, periodista encara en actiu, molt callat dijous anterior: ¡Yo sí manejé el auto! Recién volví de Ramos Generales. ¡Compré papa, vacuno, palta, chaucha y birra para un mes! Y vi muchos viejos delante del Banco Francés. Esperaban turno para cobrar su pensión. Vos podés ir también. Els altres van moure una enorme gatzara. Pero Omar estava depressiu. Ponés el Canal 7 y emite en bucle: muertos, ingresados en la terapia intensiva de Santa Teresita, infectados, nonos muertos en hogares de mayores, funerarias saturadas, terapia intensiva, muertos, infectados... Si querían dar miedo, lo consiguieron. Leonel, amb gravetat: Mirá que no te conviene exaltarte en absoluto. La situación es re seria. La epidemia avanza exponencialmente por todas partes. La Rosada no tenía muchas alternativas. Mirá lo que sucedió allá en España. Ya murieron quichicientos gallegos.

Luis Alfredo i Omar s'acomiadaren: ¡Chau, pibes! Omar, reviviscent, féu memòria abans d'esfumar-se: ¿Se acuerdan? Tenemos un asado pendiente, y un partido inacabado de truco. Íbamos ganando. El professor i el periodista restaren sols mirant-se a través de les pantalles. Nelson protestà: ¿Fue preciso que Alberto Fernández decretase un nuevo corralito? Leonel, amb afectació patriòtica i cara de pòquer: Que venga Juan de los Palotes. Mientras sea peronista está todo bien. ¿Qué querés? ¿Un Bolsonaro? Nosotros somos peronistas, compañero, y estamos con quien hay que estar. Lo que importa es el justicialismo, abierto, transversal y solidario. Este gobierno acabará con la epidemia. ¡Viva Perón, carajo! Nelson va somriure: ¡Ja, le copiaste el párrafo a Sebastián Pandolfelli! Se sentí un so que venia de l'exterior de la casa. Hilda s'acostà a la finestra. Un auto policial amb parlantes circulava lentament per la placeta. Una veu que semblava de Ricardo Darín arengava: Al coronavirus lo frenamos entre todos. ¡Quedate en casa!

© 2020 Ximo Corts

S’acaben els dies a Madinãt al-Sātiba (i II)

Jo també havia somniat, moltes vegades, com seria Medina Xateba. Havia escoltat relats sobre la mesquita aljama xativina, que s’erigia al solar on ara s’alça l’església de Santa Maria. Malgrat la conquesta cristiana, la bellíssima mesquita no fou enderrocada immediatament. Els nous pobladors cristians es limitaren a cristianitzar-la i dedicar-la a la Mare de Crist. Al segle XVI, alguns cronistes en parlaren: Santa Maria de Xàtiva encara estava plena d’inscripcions daurades alcoràniques (sembla que els mudaÿÿan continuaven tenint tanta veneració per l’edifici que hi venien de molts llocs en pelegrinatge); Un dels cronistes descriví les seues set naus i la seua forma quadrangular. Un dibuix del segle XVI, realitzat pel geògraf belga Antoon van den Wijngaerde —una reproducció del qual m’ha regalat Elvira—, permet comprovar que encara conservava el minaret. Fa l’efecte que la mesquita xativina s’havia inspirat a la gran mesquita de Còrdova. És possible que les columnes de la mesquita xativina (amb les bases i els capitells respectius) foren materials reutilitzats d'estils diversos, procedents de construccions romanes o visigòtiques abandonades. Les columnes i pilastres suportarien dos nivells d'arcs, els primers de ferradura i els segons de mig punt peraltats. Aquesta estructura ja havia estat utilitzada pels romans als aqüeductes de Mérida.

D’acord amb el dibuix de Wijngaerde, el minaret, generalment esvelt i decorat, era, a l’oratori xativí, una torrassa robusta que feia guàrdia a la porta principal. També és possible que la morfologia de la torre fos realitzada tenint present la llum solar i la seua projecció sobre el sahn, el pati de les ablucions. Ningú no pot saber com seria l'haram, la sala d'oracions, i quants fidels podia albergar. Podem imaginar que s'hauria utilitzat fusta de pi bellament treballada i policromada als enteixinats; els murs de la qiblah estarien decorats amb ataurics, una transformació esquemàtica de la fulla d'acant coríntia. També podem imaginar que el mihrab estaria adornat amb una cúpula i tessel·les vidriades, daurades o policromes, inspirades en les enviades per l'emperador bizantí Nicèfor Focas, per a decorar el mihrab de la mesquita cordovesa. El yâmûr amb les tres pomes o esferes daurades (col·locades de major a menor grandària, representant els diferents móns en què es manifesta Allāh, dunia, mulk, yabarut), també de remots orígens bizantins i otomans, seria enderrocat del minaret i substituït per una creu.

En fi. S’acaben els dies d’estada a Madinãt al-Sātiba. He recorregut la ciutat per última vegada amb la meua amiga Elvira. He trepitjat els carrers de l’antic call hebreu, que s'estenia adossat als murs de ponent, entre la Porta de l’Ametlla i el Portal dels Jueus, que els cristians denominaren de Santa Tecla. Els hebreus seguiren ocupant aquesta contrada després de la conquesta cristiana. Encara queda un carrer, Corretgeria, amb el nom d’un dels oficis que exercien. He imaginat per última vegada el bullici de la ciutat, el recolliment dels banys, les anades i tornades dels artesans, dedicats a les ocupacions tradicionals entre la població islàmica. He recordat les escenes dels socs a la meua Algèria nadiua, on tenen els seus tallers els terrissers i els ceramistes, els fabricants d'instruments musicals de corda, els orfebres, els fusters, els tintorers. He tastat per última vegada la monjàvena i l’arnadí, mostres exquisides de la rebosteria àrab. El record de la seua dolçor m’acompanyarà durant el retorn a la meua pàtria. He de marxar. Abandone Sharq al-Andalus i Madinãt al-Sātiba amb el cor, la valisa i els quaderns de viatge plens d’impressions i experiències. Tant de bo haja sabut transmetre-vos almenys una part de la meua emoció. Que Allāh siga amb vosaltres.

(publicat a Papers de la Costera nº 14, en maig de 2011)

S’acaben els dies a Madinãt al-Sātiba (I)

A la meua ciutat nadiua, Mostaganem —Mestghalim, solem dir els seus habitants—, tot el món, amics i coneguts, em diu l’andalusina, o la tagarina. Des de ben menuda, mon pare m’ha anat explicant els orígens familiars: els nostres avantpassats més directes arribaren a Mestghalim procedents de Sharq al-Andalus, més concretament de Madinãt al-Sātiba, l’actual Xàtiva, on estic sojornant uns dies, perquè vull conèixer la història de la ciutat, vull camejar pels seus carrers, vull escoltar les seues veus, la remor de l’aigua de Bellús... Xàtiva va pertànyer alternativament a Còrdova i a les taifes de València, Toledo, Lleida i Múrcia. Abans de la conquesta cristiana era cap d’una extensa cora. Des d’època califal, Madinãt al-Sātiba —o Xateba— rebé influències benèfiques de Còrdova i d’altres capitals de taifes. La ciutat fou bressol del viatger Ibn Jubayr, de l’escriptor Abū-l-Càsim ibn Ferro, de l’introductor del paper en Europa Abū Masaifa...

Els Ibn Zuhr (o Banū Zuhr), estirp andalusina de metges il·lustres, també foren originaris de Xàtiva. Entre els membres més importants de la família cal esmentar Abū Marwān 'Abd al-Malik, Abū-l-'Alā' Zuhr i Abū Marwān ibn Zuhr. El primer d’ells, Abū Marwān 'Abd al-Malik, després d'una estada al Caire, s'establí a Dénia, on exercí la medicina. Fou conegut per la seua disconformitat amb les doctrines terapèutiques tradicionals. Abū Marwān ibn Zuhr, bé que —com ja s’ha dit— tenia ancestres xativins, nasqué en Andalusia. A Castella, fou conegut amb el nom d'Avenzoar. Viatjà pel nord d'Àfrica i visqué a Sevilla al servei dels califes almohades. Practicà només la medicina, propugnant la separació d’aquesta, la cirurgia i la farmàcia. La seua obra més important és el Kitāb al-taysīr fī-l-mudāwāt wa-l-tad-bīr (Llibre que facilita la terapèutica i la dieta), el més important tractat de medicina pràctica escrit pels àrabs, en el qual prefereix les dades de l'observació a les opinions dels clàssics. La dedicà al seu amic i deixeble Averroes. Fou molt aviat traduïda a l'hebreu i més tard al llatí. Fou coneguda, per tant, als regnes cristians.

He recordat aquests personatges passejant per l’antiga Xateba. Tot en ella evoca la meua pàtria africana: els carrers estrets i empinats, flanquejats per cases emblanquinades; la plaça del Collar de la Coloma; els jardins amb palmeres; el murmuri i la frescor de les fonts, la Torre del Sol, adossada als murs de llevant; els mocàbars de guix, els arcs de ferradura i els enteixinats policromats (molt apreciats a les corts cristianes durant tota l’època medieval) conservats a l’Almodí. També he reconegut nombrosos mots d’origen àrab (Alcúdia al-kudiyya, Albufera al-buhaira, garrofa ḫarrûba, gesmil al-yāsamîn, safrà za'farân, aljub al-ǧubb, arròs ar-ruzz, séquia sǟqiya, alcàsser al-qaṣr...). La ciutat encara conserva moltes petjades de les cultures islàmica i jueva. M’ha vingut a la memòria, passejant pels múltiples carrers costeruts, la imatge d’una tia àvia meua, Fatema, que conservava a casa unes claus rovellades. Segons ella, eren les claus de la llar famíliar a Madinãt al-Sātiba. He recorregut el Bellveret i, mentre contemplava l’extensa horta xativina, he imaginat l’antic esplendor de la ciutat, les influències arribades de Còrdova, Sevilla, de la Medina Garnata nassarita... He imaginat també els antics molins i les sènies andalusines.

He rememorat, contemplant la pica islàmica conservada al museu municipal, els ecos de Madinãt al-Zahrã'. En el segle XI, la ciutat ideada per Abd al-Rahmãn III ja era un mite al món musulmà. Els historiadors i compiladors islàmics idealitzaren el seu origen. L'historiador magribí al-Maqqari introduí al seu relat sobre Madinãt al-Zahrã' elements de caire oníric. Barrejà la fundació per motius amorosos (arreplegada del místic murcià Ibn Arabí), amb descripcions d'edificis i materials que «cap imaginació, ni la més rica i fèrtil, pot haver format». Va parlar de piques de bronze daurat amb figures d'or roig, perles i pedres precioses, salons amb sostres i murs d'or i marbre de diversos colors, piques de mercuri, arcs de vori i banús daurats, guarnits amb or i pedres precioses... El seu relat estava farcit de connotacions morals i religioses. La ciutat era una aproximació al paradís. La seua fundació, prova d'amor d'Abd al-Rahmãn III a Zahrã, la seua jove serventa, quedà gravada a l’imaginari col·lectiu musulmà.

(publicat a Papers de la Costera nº 14, en maig de 2011)

El senyor Sentit Comú

Arquejà les celles, obrí uns ulls com a plats i dirigí cada pupil·la en una direcció distinta. Si no me votáis a mí, vendrán los malos y lo arrasarán todo, digué des de la tribuna. Fent honor al seu onomàstic, el senyor Sentit Comú es vanagloriava del seu juí a tothora. ¿Quines coses considerava assenyades el rei del senderi? Heus ací una llista aproximada: acotxar-se davant la patronal, baixar els imposts als multimilionaris, privatitzar serveis socials, incomplir les seues promeses electorals, tolerar el finançament il·legal del seu partit amb diners opacs procedents d'empreses adjudicatàries d'obra pública, no perseguir el frau fiscal, utilitzar els aparells de l'Estat per a espiar l'oposició, pagar i cobrar sobresous en negre, muntar campanyes de difamació contra els adversaris polítics, protegir càrrecs corruptes tant a la seua formació com al seu govern, donar-los ànims, rebutjar l'assumpció de responsabilitats polítiques, controlar totes les institucions de l'Estat (òrgans judicials, organismes reguladors i supervisors, mitjans de comunicació públics), negar-se a les compareixences per a donar explicacions dels seus actes... Aquest campió de la sensatesa, la reflexivitat i la formalitat també considerava assenyat plegar-se als interessos dels mercats. Com que era persona molt circumspecta i mesurada, creia que els oponents no havien de governar mai, perquè eren incompetents, malvats i radicals. Per això, trobava molt natural que s'organitzaren expedicions de monges i ancians que foren traslladats, proveïts de les corresponents paperetes, des de les residències geriàtriques fins als col·legis electorals, els dies que se celebraven comicis. Las cosas hay que hacerlas como Dios manda, solia dir. Al gobierno se viene con los deberes hechos y la lección aprendida també era una de les seues frases predilectes. Sens dubte, evocava la seua època d'opositor a registres, quan hagué de cremar-se les celles memoritzant centenars de temes. El rei del seny pensava que un govern de registradors o notaris era la millor opció per a Espanya. Altra frase de Sentit Comú era aquesta: Nadie debería ser presidente si antes no ha sido, por lo menos, concejal de su pueblo. Fent gala de ponderació, enteniment i seriositat, apel·lava contínuament al sentit patriòtic: Yo soy español, muy español, mucho español. Els seus adversaris polítics li retreien poc discerniment, per desatendre el mandat del monarca, que havia encarregat al senyor Sentit Comú que es prsentés candidat a la investidura presidencial, i falta de prudència, per no dimitir després de fracassar en uns comicis —tornà a encapçalar la llista per a les noves eleccions. Anaven errats. Sentit Comú era persona plena de judici, seny i captinença. Sabia que, mentre fos president en funcions i parlamentari, estava estalvi perquè era aforat. No podria seure a la banqueta dels acusats per cobrar sobresous i permetre el finançament il·legal del seu partit, única garantia d'estabilitat i unitat de la pàtria. ¿Voleu més mostra de prudència?

Saetàbia, un nova república (IV)

En una sessió del consistori aixativí s’aprovà, per majoria absoluta, una declaració sobiranista. El text, subscrit per Terra Nostra i el Partit Menestral, establia que Aixàtiva era un subjecte polític i jurídic. El govern de la metròpoli aconseguí, però, que el Tribunal Constitucional Celtibèric anul·lés la declaració. El president del consistori aixativí declarà als mitjans de comunicació: «L’acte del Tribunal Constitucional ens és del tot indiferent. La nostra declaració sobiranista no té efectes jurídics pràctics; és una mera manifestació de voluntat. Per tant, no pensem variar els nostres plans. Seguirem impulsant el procés de transició cap a l’estat propi i la celebració d'una consulta. El poble d’Aixàtiva reivindica el seu dret a decidir.» Sense fer cas de les amenaces centralistes, les autoritats de la contrada van crear un Grup Assessor per a la Transició Nacional (GATN) i una Comissió  sobre el Dret a Decidir (CDD). De seguida sorgiren les primeres qüestions polèmiques: ¿calia esgotar totes les vies legals celtibèriques per a celebrar una consulta? ¿quin percentatge de vots favorables a la secessió seria necessari per a poder trencar amb Celtibèria? ¿el 51%? ¿el 55%? ¿quina pregunta s’havia de formular als aixativins? El GATN recomanava de fer una pregunta directa sobre si Aixàtiva havia de ser independent o no. Una pregunta directa no enganyaria el votant i permetria que els polítics interpretaren fàcilment el resultat de la consulta. El partit menestral, en canvi, era partidari de marejar: «¿Aixàtiva hauria de ser un territori administrat per una Missió Provisional de Nacions Unides, un estat federat, un estat lliure associat o un estat plenament sobirà?» Mentrestant, els grups independentistes del Garraf, defensors d’un projecte sobiranista per a tots els països de parla aixativina, rebutjaven la consulta.

Saetàbia, un nova república (III)

Mentre discorrien els treballs de la comissió encarregada d’estudiar el procés de transició cap a l’estat propi, diversos personatges de la contrada s’anaven manifestant a favor de la independència. El cantant de boleros Josep Calabuig —més conegut pel seu nom artístic, Poncho— organitzà el “Concert per la llibertat”, al qual es van adherir altres artistes: Ray Canon, Felip Fortuna, Llonganissa, el grup Fosca Visió... (El TDT Party va deixar com un drap brut tots els participants en el multitudinari esdeveniment.) Al món esportiu, també sorgiren veus independentistes. Johnny Aparici, entrenador de l’Olímpic, féu unes declaracions sorprenents a favor de l’estat propi. Preguntat per la situació en què quedarien els de la Murta, el míster contestà açò: «Hauríem de tenir el mateix estatus que l’Olympique de Marsella, que juga a la lliga francesa. Naturalment, nosaltres jugaríem a la celtibèrica.»

Saetàbia, una nova república (II)

La comissió encarregada d’estudiar el procés de transició cap a l’estat propi tenia una feina ingent. Havia d’estudiar, entre d’altres, les següents qüestions: forma d’estat; denominació del nou país; llengua oficial; símbols; moneda; reconeixement diplomàtic; pertinença a organismes supranacionals; model econòmic i social... El primer assumpte que suscità llarguíssims debats fou el lingüístic. ¿Aixàtiva havia de tenir alguna llengua oficial? ¿Quantes? Les opinions dels membres de la subcomissió encarregada de l'epígraf estaven dividides. Alguns comissionats eren partidaris d’una solució britànica: a la futura constitució saetabiana no havia de figurar cap llengua oficial, bé que totes les administracions i els mitjans de comunicació públics farien servir la llengua pròpia del país. Altres preferien consagrar l’oficialitat de l’idioma en el text constitucional. Finalment, un tercer grup de comissionats opinava que la carta magna havia de declarar igualment oficials l’idioma propi i la llengua celtibèrica, majoritària entre immigrants i certes capes de la població. Això sí, el nom del parlar autòcton fou objecte d’inacabables i acalorades discussions: segons uns, s’havia de dir català; segons altres, aixativí —tot i reconèixer que formava part del sistema lingüístic que els estatuts d'autonomia dels diferents territoris celtibèrics de l'antiga Confederació Mediterrània reconeixen com a propi. Alguns comissionats portaren les coses a l’extrem; reclamaren que es digués contestà —exposant una estranya teoria filològica: l’idioma de la contrada ja es parlava al segle VI aC. Fins i tot es contemplà la possibilitat de recuperar la denominació de llengua llemosina. Els partidaris d’aquesta opció afirmaven amb rotunditat que el parlar aixativí formava part d’un únic diasistema que s’estenia des de Garait fins a Guardamar.

Saetàbia, un nova república (I)

A llevant de Celtibèria, hi havia una petita contrada, Aixàtiva, els habitants de la qual, anomenats socarrats, tenien fama de gent indòmita i lliure. Després de patir centúries d’injustícies i abusos infligits per la metròpoli, la majoria social d’Aixàtiva aspirava a la independència. Aquesta aspiració topava, però, amb un obstacle difícil de salvar: segons la constitució de l’estat ocupant, la sobirania residia en el conjunt del poble celtibèric, que es negava a reconèixer cap dret d’autodeterminació als socarrats. Les veus més moderades d’un bàndol i l’altre coincidien, però, a demanar que es negociés una solució de compromís. Terra Nostra i el sector sobiranista del Partit Menestral signaren un acord per a desenvolupar el procés de transició cap a l’estat propi. Des de la capital de Celtibèria, plovien les mofes; els dirigents dels diferents partits centralistes deien que el moviment secessionista no arribaria enlloc. «És il·legal; la Constitució no ho permet», repetien com un mantra. «No podreu entrar en la Unió Eurasiàtica», advertien. «Els països petits no tenen futur», reblaven. El partit UByD (Unción, Barra y Democracia) era especialment combatiu contra les aspiracions independentistes d’Aixàtiva. Tanmateix, entre els habitants de la petita contrada s’estenia una creença: «Pitjor no ens pot anar. Val més ser amo d'un ou que mosso d'un bou. Si Andorra, Liechtenstein i la República de San Marino han reeixit, ¿per què no havíem de sobreviure nosaltres?»

Malbaratant la vinya del Senyor

Açò era el petit llogaret de Fermoy —Mainistir Fhear Maí en gaèlic—, localitat d’uns 6.000 habitants situada al nord-est del comtat de Cork, al sud d’Irlanda. El director de l’escola secundària voluntària d’aquell petit poble, Aogán Ó Bruadair, estava preocupat. Tres cursos enrere, el bisbe de Saint Finbarre’s, titular de la diòcesi de Cork, li havia enviat una oriünda de Portugal, Manoela Fontes, casada amb un irlandès de l’illa d’Oileán Chléire, per a donar classes de religió catòlica. Des de l’arribada de la dona, el nombre d’alumnes matriculats a religió havia minvat dràsticament; la professora era un autèntic desastre i els adolescents de 12 a 15 anys, que cursaven el Junior Cycle, li prenien la mida. La situació no era molt distinta entre els alumnes més majors de secundària lliure, que preparaven el Leaving Certificate. La gent de Fermoy en parlava; en un poble menut, les notícies s’escampen molt de pressa.

 

La senyora Fontes es quedà embarassada del sisè fill i aviat es va saber que era membre d’una secta ultramuntana d’origen espanyol, Neocatechumenal Way. Les seues opinions concitaven l’especial animadversió de les professores del departament de Biologia; mentre aquestes donaven consells sobre l’ús del preservatiu, per a evitar malalties infeccioses i embarassos no desitjats, la professora de religió afirmava que en cap cas no s’havia d’utilitzar el condom. (I es ficava ella mateixa com a exemple. «He tingut els xiquets que Déu ha volgut», deia amb total seriositat.) A causa de totes aquestes circumstàncies, la portuguesa anava perdent hores de docència. El director, persona de talant volterià, s’enfrontava a un dilema moral: d’una banda, estava ben satisfet amb la situació («Amb moltes professores com aquesta, s’havia acabat la superstició a l’escola», pensava amb un somrís); d’altra, li sabia greu que la dona perdés mig sou, perquè tenia el marit aturat i moltes criatures que alimentar.

 

Aogán Ó Bruadair aconseguí que el supervisor escolar adjudiqués a Maoela Fontes un horari complet, en canvi de donar altres matèries del currículum. La cosa no fou fàcil; Aogán descobrí que la dona portuguesa no tenia cap grau universitari. Només tenia un títol de formació professional i els cursos de teologia organitzats per la seu de Saint Finbarre’s. Finalment, completà l’horari de la dona amb unes classes d’informàtica —en mala hora, perquè els alumnes del Junior Cycle quasi destrossen el hardware de les aules. El director havia d’amonestar-la sovint. «Ets una calamitat; hauries de controlar millor els alumnes o acabaràs per no tenir-ne cap», la reprenia. Això no obstant, Manoela acotava el cap i semblava estimar de debò el director de l’escola secundària. Aogán Ó Bruadair no acabava de comprendre que ell, ateu convençut i anticlerical de pedra picada, pogués despertar en ella, seguidora beatífica de la Neocatechumenal Way, tals sentiments de docilitat i devoció. «Déu escriu recte amb renglons torts; s’ha enamorat de tu», proclamava un col·lega burleta d’Aogán.

 

Arribà el final de curs i esclatà la crisi econòmica irlandesa. Dublín ordenà retallades paoroses al sector educatiu. Aogán hagué d’advertir a la professora de religió que ja no podria garantir-li un horari complet per al curs següent. «T’ho dic amb temps perquè pugues demanar el trasllat a Youghal, Cork o altra ciutat pròxima», informà a la dona. Estranyament, la professora Fontes tornà a Fermoy l’u de setembre amb un somrís d’orella a orella, malgrat tenir un horari reduït. El director sospitava alguna cosa. Les seues sospites es veieren confirmades a finals de febrer, en rebre una trucada de l’Oficina Provincial d’Educació.

—Treballa al seu centre la professora de religió Manoela Fontes?

—Sí! —contestà Aogán.

—Quantes hores de docència té assignades?

—Nou.

—Quina cara! Només treballa nou hores, però està cobrant el salari complet des de primers de setembre. Haurà de tornar les quantitats indegudament percebudes —féu a l’altra banda del fil telefònic la funcionària de l’Oficina Provincial.

—Això no és assumpte meu —s’alçà de muscles Aogán, abans de penjar el telèfon.

 

A final de curs, Manoela perseguia el director. «Conec casos de professors de religió que han aconseguit la jornada completa. Parla amb el supervisor. Confie plenament en tu», pregava en anglès (Manoela era incapaç de dir cap paraula en gaèlic). El senyor Ó Bruadair se la va llevar de damunt: «Ja he parlat amb ell i no hi ha res a fer. Apanya-te-les tu.» Manoela acudí a l’Oficina Provincial i va rebre una bona reprimenda del supervisor: «Pel que es veu, has estat cobrant per hores no treballades, tens classes amb només dos o tres alumnes i manques de capacitació per a donar altres matèries. Amb aquests precedents, ¿tens la cara de demanar-me jornada completa? ¡Amach as mo radharc!» (Açò darrer, Manoela ho va entendre, bé que era una expressió gaèlica.) De sobte, la dona sentí un odi irreprimible envers Aogán.

 

Pensant-se que li havien delmat la nòmina per culpa del director, la portuguesa començà a enviar-li notes anònimes: «Jo pensava que érem amics fins que m’has apunyalat per darrere. Vaig confiar en tu, però al final tot se sap i m’he assabentat per un tercer que m’has traït. Ara sé quina classe de persona ets.» Un dels anònims caigué en mans dels col·legues d’Ó Bruadair, que havia de patir tota classe de brometes: «A quina amant desdenyada li l’has clavada per darrere, Aogán?» El pobre home, sospitant de Manoela, sentia la temptació de trucar al bisbat de Cork, per a posar l’autoritat eclesiàstica al corrent de l’estropell que estava patint l’assignatura de religió a l’escola de Fermoy, però la compassió li ho impedia. Durant les vacances d'estiu, els anònims de Manoela no cessaven i la paciència del director s’anava exhaurint. Finalment, arribà a Irlanda el papa de Roma, per a presidir unes jornades mundials de la joventut. Manoela acudí enfervorida a Dublín. A St Stephens Green s’havien instal·lat centenars de confessionaris amb motiu del dia del perdó. Un confessor amonestà la dona amb severitat: «I quants alumnes dius que tens? ¿Només setanta, en una escola de cinc-cents? Oblida’t de les notetes anònimes al director de la teua escola. Les ofenses més grans són les infligides directament a Déu. Estàs malbaratant la seua vinya! On m’has dit que treballes? ¿A l’escola secundària de Fermoy, al comtat de Cork?»

Falles a Irlanda

L’emigrant ha viscut ben a gust al petit llogaret d’Adare —Áth Dara en gaèlic—, localitat d’uns 3.000 habitants situada al nord del comtat de Limerick, a l’oest d’Irlanda. En aquest poble, la llengua gaèlica, parlada per poquíssima gent, és l’idioma oficial. Totes les institucions locals tenen, per tant, un nom ben estrany: l’ajuntament és el comhairle cathrach; l’alcalde, el méara; la diputació —en realitat, el consell del comtat— es diu comhairle contae; el president de la diputació és el buirg tUachtarán. I així successivament. ¡Mare meua! ¡Quin cacau lingüístic! Això sí, tots els habitants d’Adare són catòlics, apostòlics i romans. Fins i tot tenen fogueres, com a València i Alacant. Celebren el Bealtaine, el Bon Foc, a primeries de maig. Aquesta antiga diada cèltica encara sobreviu a moltes localitats del comtat de Limerick.

Per als ancestres dels actuals irlandesos, la nit de Bealtaine marcava l’inici de l’estiu pastoral, l’època de portar els ramats a terres de pastura. L’emigrant recorda que les falles de València marquen l’inici de la primavera. En llengua gaèlica, mi na bealtaine és el mes de maig. A València, el més faller és març. La principal activitat del Bealtaine és encendre focs de significat ritual i polític. El costum dels focs s’ha escampat per tot el comtat de Limerick. Igualet, igualet que les falles, que s’han escampat per moltes comarques valencianes. Per tant, Adare també té la seua fogata. En definitiva, el nostre protagonista només troba a faltar els ninots de Paco Roca. Bo, i l’ofrena, la paella al casalet, els bunyols, les mascletades, la caloreta de les latituds mediterrànies... En fi, les diferències entre Irlanda i casa seua són només de matís.

 

Ja se sap, però, que la felicitat completa dura poc. Fins ara, tot ha anat bé. ¡Massa bé! Fa cinc dies, l’empresa en què treballa, la constructora O’Riordan & Company, ha anunciat una downsizing, una reducció de personal. A causa de la crisi immobiliària irlandesa, tant la construcció com l’obra pública han experimentat una davallada brutal. Aquesta nit de Bealtaine, l’emigrant ha acceptat el suggeriment d’un company de feina, Liam Heaney, que li ha proposat d’anar a la crema. Volen distreure’s, aparcar momentàniament els seus problemes laborals.

Quan arriben a l’indret cerimonial, una colla de joves prepara el gran apilament. Dos pèl-rojos estan col·locant a la part més alta del monument un enorme ninot de palla sense trets definits. Per megafonia sona la cançó Precious Time, de Van Morrison. No massa lluny, els venedors ambulants agencen les seues parades, assortides de nombroses productes: hamburgueses, llaminadures, joguines, insígnies...  Els músics d’una banda èmula de The Chieftains trauen dels cofres els seus instruments: una gaita irlandesa, un violí, un bodhrán, una flauta... S’aproxima l’hora de la gran lluminària.

—Liam, ¿què representa el ninot de palla? —pregunta l’emigrant.

—Representa el méara.

—¿El méara? —s’estranya el nostre home.

—¡Sí! Existeix la tradició de cremar a la foguera, durant la nit de Bealtaine, aquell polític que haja robat o prevaricat durant el seu mandat.

—¿I quin furt ha perpetrat el méara, si es pot saber?

—¿Vius en Adare i no estàs al corrent de la seua actualitat política? —s’estranya Liam.

—La gent no sol garlar de política davant meu —s’excusa l’emigrant—. Va, explica’m quina proesa ha protagonitzat el méara.

—És una història llarga de contar —fa Liam—. Resulta que un antic granger, Seamus Kavanagh, tenia uns coberts al barri oriental de la vila, Gcomharsanacht na Mosc. Com que li vencien uns préstecs hipotecaris i la seua economia no era massa boiant, necessitava vendre els rafals. Això sí, anava a traure quatre centaus, perquè les normes urbanístiques d’Adare només permetien alçar tres altures a Gcomharsanacht na Mosc. Per això, el granger Kavanagh, comhairleoir cathrach durant l’anterior període municipal...

—¿Parles del conseller municipal Seamus Kavanagh? —interromp el nostre home.

—Efectivament —assenteix Liam—. Doncs bé, com t’anava dient, Seamus parlà amb el méara, Flann O'Casey. Seamus i Flann es professaven una mútua malvolença. El primer, militant del Sinn Féin, romania a l’oposició; el méara dirigia el conservador Fianna Fáil, guanyador de les eleccions. Per un d’aquells misteris de la vida, el méara O'Casey va prometre que el seu grup recolzaria la requalificació urbanística de Gcomharsanacht na Mosc. Aparentment, va complir la seua paraula; en un plenari del comhairle cathrach es va aprovar la requalificació de tot el barri oriental d’Adare. A partir de llavors, s’hi podrien bastir edificis de set altures. Però quedava un tràmit: l’acord municipal s’havia d’enviar a la capital, al comhairle contae, organisme superior encarregat de supervisar tots els plans urbanístics locals.

—¿I com acabà la cosa? —interromp de nou l’emigrant.

—Passaren els mesos —prossegueix Liam— i ningú no sabia res de la requalificació. Un dia, Seamus Kavanagh va trobar pels carrers de Limerik l’arquitecte del comhairle contae i li va preguntar per l’assumpte. «He informat favorablement el projecte de requalificació, però el buirg tUachtarán ha donat ordes de paralitzar-lo», contestà el tècnic. He d’aclarir-te que el buirg tUachtarán, és a dir, el cap del Consell del Comtat, Sean Behan, oriünd d’Adare, era correligionari i amic del méara. I clar, en saber que el tàndem O'Casey-Behan havia paralitzat la requalificació, el pobre granger agafà un empipament que li provocà dos infarts. «Deu ser una venjança política», repetia constantment. La seua esposa, Eithne, li deia: «Seamus, millor perdre un poc que perdre-ho tot. La salut i la vida són més importants que els diners.» Però Seamus necessitava urgentment diners. Així que es veié obligat a vendre els rafals al promotor i constructor Brendan O'Brien. Al cap de poques setmanes s’escampà un rumor: el comhairle contae havia aprovat definitivament la requalificació de Gcomharsanacht na Mosc. Ben aviat s’hi instal·laren les primeres grues i començaren a prendre altura els primers edificis d’estil platger. Avui, tot està aturat, a causa de la crisi immobiliària, però el constructor O'Brien encara arribà a temps de fer un bon negoci a la zona.

—¿I com reaccionà Seamus? —la curiositat de l’emigrant va en augment.

—Un matí, Kavanagh coincidí amb O'Brien en una taverna. «Brendan, no pense contar-li-ho a ningú, però digues, ¿quants diners has hagut de pagar a Flann  i Sean?» El constructor no volia dir res, però l’antic granger insistia: «Només és per la petita satisfacció de saber amb seguretat que són uns lladres i uns fills de puta.» Finalment, el constructor li va confessar la veritat: «Vaig haver de donar 90.000 euros a Sean i 120.000 a Flann, però jo vaig guanyar 300.000 a l’operació. I no contes açò a ningú. Jo negaré haver-te dit res. I serà la teua paraula contra la meua. Entesos?»

—De tota manera, s’ha sabut la història —somriu l’emigrant—. ¿Com s’explica, si no, que estiguen a punt de cremar l’alcalde dalt del Bealtaine?

—La gent d’Adare sospita que els polítics locals del Fianna Fáil són uns lladres, però ignora, per absència de proves, els lladronicis concrets —somriu Liam—. En realitat, el ninot de palla al cim de Bealtaine no s’assembla a ningú en concret.
 

La crema ja és imminent. La bellesa local, miss Máiréad Kavanagh, presideix el ritual. Un jove encén un llumí i l’aproxima a la metxa. De seguida, una flàmula blavenca comença a zigzaguejar pel terra i s’escola per sota el gran apilament. En breus instants, una llarga crepitació d’espetecs, esclats i trons fa tremolar tota la tramoia. L’espectacle és fastuós. Les flames i el fum arriben al ninot de palla, que llança projectils, petaments, focs d’artifici, brams, fumerols... Fragments de brancatge i fullam, esdevinguts minúsculs encenalls, voleien per damunt dels espectadors. La concurrència retrocedeix, fugint de la fogor i dels corpuscles incandescents. Mentrestant, els èmuls de Chieftains deixen anar les seues melodies de gaites, flautes i violins. El jovent dansa i mou gatzara. Finalment, mentre el Bealtaine, el Bon Foc, es va consumint a poc a poc, un gran esclat de focs artificials il·lumina la nit d’Adare.

            —¿T’agrada? —pregunta Liam.

            —I tant. Tot és igualet que en València —s’emociona l’emigrant—. Canvies la música de Chieftains pel Fallero, reemplaces la constructora O’Riordan per l’empresa Planeres SA, tanques els ulls i et penses que estàs en Aixàtiva.

 

(Publicat a Contes del foc, suplement literari del Llibret 2012 de la Falla República Argentina)