dissabte, 10 de setembre de 2022

Conte d'estiu

Puix senyor, això era una vila —o, millor dit, ciutat, perquè el senyor rei li havia concedit aital títol— que rebia, segons diuen, molts visitants. L'indret era la mar de bonic; atresorava a muntó d'edificis (esglésies, palaus, un castell) dignes d'admirar, encara que no tenia platja ni port —el jurat en cap havia promès diverses vegades que solucionaria les mancances, però no trobava el temps per a fer-ho. Al lloc també hi havia múltiples fonts —«¡Més de mil!», exclamaven forans i autòctons. El cas és que la primera autoritat reuní jurats i consellers de la ciutat per a explicar-los la idea brillant que se li havia acudit: anaven a comprar, amb fons del comú, un trenet. «¿Un trenet?», preguntaren molt sorpresos tots els presents. «¡Sí, senyors!» El capitost explicà que els forasters s'hi podrien muntar, per a visitar els monuments. La iniciativa s'aprovà per majoria, no per unanimitat; els consellers de les mans mitjana i menor de l'estat pla s'oposaren com sempre. «¡Clar! Pretenen que la gent vaja en burro», deia insidiosament el jurat en cap, entre mormols i protestes. «Així estaran contents els Dríngola i altres membres de la confraria dels arriers.»

El trenet fou adquirit. Els jurats de la ciutat eren persones visionàries. El comboi fou homologat de manera que mai no hagués de passar per les ITB (inspeccions tècniques a què haurien de sotmetre's més endavant altres berlines). L'explotació del nou servei fou adjudicada a l'empresa Borrassó. I van passar els anys, i fou pillat en falta greu el jurat en cap, i fou substituït per un conseller de la mà mitjana de l'estat pla, i el trenet seguia fent paper. Però el nou consistori decidí canviar de concessionària. Ara havia d'explotar el servei l'empresa Transports Gambit. Per a conduir el comboi calien uns conduïdors experts, però la nova adjudicatària no en tenia. El trenet podia quedar-se fàcilment travessat en una corba baixant del castell. La primera idea de Gambit fou retirar-lo de circulació sense més. Al principi, l'operació podia resultar avantatjosa. Al contracte d'adjudicació figurava aquesta clàusula: «Sempre que el trenet haja d'estar parat per motius tècnics, Transports Gambit es compromet a prestar el servei amb òmnibus de l'empresa. El Consell pagarà el cost de tots els que siguen menester.» ¡Veges tu si no! Profit dues vegades.

Però negar-se a utilitzar el trenet podia suposar cancel·lació del contracte. Calia una excusa. Els adjudicataris decidiren portar el comboi a la ITB, cosa a què no estaven obligats si la filera de carros no superava les 6 llegües per hora de velocitat. Com és natural, el vistós comboi no passà la ITB. Seria llarg i avorrit d'enumerar els seus múltiples defectes, però n'esmentarem un ben visible: els seients no estaven proveïts dels preceptius cintons de seguretat. ¡Excusa perfecta per a tancar el tren en un clos, a la caserna de la milícia! Tant l'empresa com el consell afirmaven que el cost de remeiar deficiències era massa elevat. El trenet ja no podria rodar. S'encadenaren contractes menors, per als quals no calia concurs. L'empresa transportista seguia pujant visitants al castell amb petits òmnibus. Però no era el mateix. Ni de bon tros. Es van acabar els itineraris per ciutat vella. A més, el trenet tenia pintada en els seus laterals l'heràldica local i un lema ben atractiu: «¡Una ciutat amb molta història per descobrir!» Feia una propaganda força vistent.

En canvi, els òmnibus és clar que només feien publicitat de Transports Gambit. L'adaptació dels cotxes a persones funcionalment diverses era més aviat il·lusòria, cosa que causava l'enuig lògic d'alguns visitants i visitantes. Creixien les sospites, les murmuracions i les crítiques per possible mala administració dels cabals públics. Com ja s'acostava la data de la insaculació per a renovar magistrats locals, l'autoritat decidí de publicar un plec de condicions que hauria de regir un nou contracte de quatre anys. Però el concurs quedà desert; el tren que substituís l'anterior havia de ser a càrrec de l'adjudicatari, i el preu del viatge, ¡6 rals! No hi havia negoci. El consell havia de prendre una decisió, ¿però quina? Vingué fira i s'organitzà una funció a la plaça de la Seu. Un còmic, amb veu impostada, recità: «Caldrà organitzar visites en globus. I patidors i patidores de vertigen seran duts en llitera. Això crearà llocs de treball i reduirà la desocupació.» Autoritat i veïnat es trencaven de riure. ¡El poder terapèutic del teatre! I conte contat, qui no s'alce té el cul foradat.

(publicat a Levante-EMV, el 10/09/2022)