S'ha mort la representat per antonomàsia de la reialesa i estem patint una allau de programes de televisió, planes de periòdic i continguts digitals dedicats a Elisabet II. En realitat es tracta d'una magna operació de neteja i exaltació de la monarquia, de totes les monarquies, no solament la britànica. A la pell de brau, per exemple, s'estan aprofitant la pompa i l'ostentació del ritual fúnebre, i el munt d'emocions —reals o inventades— que genera un esdeveniment que es repeteix molt de tard en tard, per a tractar de traure'n profit. Els diversos portaveus de l'establishment (polítics, periodistes) i nombrosos ciutadans britànics agraeixen les grans coses que ha fet Elisabet II al llarg del seu regnat. ¿Grans coses per qui? ¿Per la gent del seu reialme? ¡No! Per la seua família. En realitat, l'estat britànic —com tots els estats— tira endavant gràcies al treball del conjunt de la seua població. Això sí, és dirigit principalment pel parlament i el govern, que són els manats del veritable amo, el capitalisme. La reina no ha fet res, o quasi res; gràcies al queen's consent, ha intervingut en la tramitació de vora mil cent lleis durant els setanta anys del seu regnat.
El queen's consent (a partir d'ara serà el king's consent, consentiment del rei) és imprescindible perquè el parlament puga debatre un projecte de llei que afecte les prerrogatives o els interessos (rendes hereditàries, béns personals i altres assumptes) de la corona britànica. En Anglaterra, el consentiment s'estén a assumptes relacionats amb els ducats de Lancaster i de Cornualla (per als afers relacionats amb el segon, també és preceptiu el consentiment del príncep hereu). La reina obligà a modificar projectes de llei sobre diverses matèries (transparència, ferrocarrils, museus, discriminació racial) per tal que no es veieren afectats els seus interessos (comptes de la corona, terres, edificis i obres d'art pertanyents al patrimoni reial, personal al seu servei...). El parlament d'Escòcia està sotmès a la mateixa exigència de plàcet. També se sap que Lilibet ha manipulat sovint els governs des de l'ombra. Aquests dies es parla molt de nimietats, com ara dels senyals que la reina feia amb la seua bossa negra de mà, però es passen per alt afers importants. Arran dels Papers de Panamà, sabérem que amagava milions en un compte offshore a les Illes Caiman.
¿Neutralitat política? ¿Antiracisme? ¡Ha! Açò, que li ho pregunten a la dona del príncep Harry. Tampoc no s'ha parlat gens de la insensibilitat d'Elisabet II. Obsessionada amb la rigidesa del protocol i amb la imatge de majestat que havia de donar —se suposa— la monarca, era incapaç de vessar una llàgrima de dolor, o de tenir mostres físiques d'afecte, com besar els seus fills (segons les convencions de la corona britànica, el cos de la reina és intocable en públic). Potser, no ha sigut una bona mare. I així li ha sortit la prole. En tot cas, aquests són aspectes diguem-ne privats, si és que els monarques constitucionals tenen dret a vida privada. Allò més important és el vessant institucional de la dona traspassada. Fidel a la mentida que no havia de ficar-se en política, es mostrà impàvida davant les atrocitats comeses als processos de descolonització des de 1952. Aquell any, el de la seua proclamació com a reina, la repressió britànica a Kènia fou brutal, amb milers de morts. Es podrà dir que era cosa del govern. Però ella ho sabria; mantenia reunions setmanals amb els primers ministres. ¿Féu alguna cosa per evitar aquelles massacres?
Fa l'efecte que Elisabet només estava interessada per la majestuositat i la riquesa de la casa reial i per guardar les aparences, típica actitud hipòcrita de les classes altes. En realitat, hi haurà molta gent de Gran Bretanya, Irlanda i diversos països de la Commonwealth que li hauran desitjat bon vent i barca nova. Normal. ¡El mort a la fossa i el viu a la fogassa! Ha finat una multimilionària, una terratinent, una de les persones més riques del món. Encara conservava drets d'origen feudal sobre extensos territoris del Regne Unit, els quals ha heretat el seu fill, el nou rei. Cal reconèixer que la monarquia britànica s'ho munta molt bé. Cada vegada que celebra algun esdeveniment (coronació, boda, funeral) organitza un espectacle grandiós que deixa les millors escenografies de Hollywood a l'altura del betum. Joies, carrosses, milers de soldats amb uniformes espectaculars, guerreres roges i blaves, faldilles escoceses, grans barrets negres, cuirasses, cascs, granaders, dragons, cavalls, antics canons, trompetes, tambors, gaites, litúrgies magnífiques, multituds d'espectadors embadalits pels fasts. ¿Desempolsaran sempre el mateix vestuari o el renovaran cada vegada?
Tot allò que envolta la família reial britànica és arcaic i anacrònic —som al segle XXI—, gens edificant i d'una injustícia esfereïdora. Cal recordar que existeixen cues de la fam al Regne Unit. Un vell riquíssim amb escassíssima moral privada i pública ha esdevingut el nou cap d'estat. El personatge ficava les banyes a la seua esposa i al marit de la seua amant, un oficial de l'exèrcit britànic. Es va filtrar una conversa durant la qual li deia a l'amant que voldria ser el seu tampó. Aquest cavaller és el nou rei d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda del Nord. S'ha sabut que va rebre quantitats milionàries de diners de la família Bin Laden i el xeic de Qatar. Un germà del nou monarca ha hagut d'arribar a un acord extrajudicial i pagar uns catorze milions de lliures per a evitar ser jutjat per abusos sexuals a una menor. Ja s'ha dit adés que la mare era una evasora fiscal. Als monarques constitucionals se'ls exigeix, a canvi de conservar els seus privilegis, que donen exemple de moralitat i que siguen políticament neutrals. Deixant a banda la moralitat, ¿quina neutralitat pot tenir una monarquia que és pilar bàsic de l'establishment del seu país?
El queen's consent (a partir d'ara serà el king's consent, consentiment del rei) és imprescindible perquè el parlament puga debatre un projecte de llei que afecte les prerrogatives o els interessos (rendes hereditàries, béns personals i altres assumptes) de la corona britànica. En Anglaterra, el consentiment s'estén a assumptes relacionats amb els ducats de Lancaster i de Cornualla (per als afers relacionats amb el segon, també és preceptiu el consentiment del príncep hereu). La reina obligà a modificar projectes de llei sobre diverses matèries (transparència, ferrocarrils, museus, discriminació racial) per tal que no es veieren afectats els seus interessos (comptes de la corona, terres, edificis i obres d'art pertanyents al patrimoni reial, personal al seu servei...). El parlament d'Escòcia està sotmès a la mateixa exigència de plàcet. També se sap que Lilibet ha manipulat sovint els governs des de l'ombra. Aquests dies es parla molt de nimietats, com ara dels senyals que la reina feia amb la seua bossa negra de mà, però es passen per alt afers importants. Arran dels Papers de Panamà, sabérem que amagava milions en un compte offshore a les Illes Caiman.
¿Neutralitat política? ¿Antiracisme? ¡Ha! Açò, que li ho pregunten a la dona del príncep Harry. Tampoc no s'ha parlat gens de la insensibilitat d'Elisabet II. Obsessionada amb la rigidesa del protocol i amb la imatge de majestat que havia de donar —se suposa— la monarca, era incapaç de vessar una llàgrima de dolor, o de tenir mostres físiques d'afecte, com besar els seus fills (segons les convencions de la corona britànica, el cos de la reina és intocable en públic). Potser, no ha sigut una bona mare. I així li ha sortit la prole. En tot cas, aquests són aspectes diguem-ne privats, si és que els monarques constitucionals tenen dret a vida privada. Allò més important és el vessant institucional de la dona traspassada. Fidel a la mentida que no havia de ficar-se en política, es mostrà impàvida davant les atrocitats comeses als processos de descolonització des de 1952. Aquell any, el de la seua proclamació com a reina, la repressió britànica a Kènia fou brutal, amb milers de morts. Es podrà dir que era cosa del govern. Però ella ho sabria; mantenia reunions setmanals amb els primers ministres. ¿Féu alguna cosa per evitar aquelles massacres?
Fa l'efecte que Elisabet només estava interessada per la majestuositat i la riquesa de la casa reial i per guardar les aparences, típica actitud hipòcrita de les classes altes. En realitat, hi haurà molta gent de Gran Bretanya, Irlanda i diversos països de la Commonwealth que li hauran desitjat bon vent i barca nova. Normal. ¡El mort a la fossa i el viu a la fogassa! Ha finat una multimilionària, una terratinent, una de les persones més riques del món. Encara conservava drets d'origen feudal sobre extensos territoris del Regne Unit, els quals ha heretat el seu fill, el nou rei. Cal reconèixer que la monarquia britànica s'ho munta molt bé. Cada vegada que celebra algun esdeveniment (coronació, boda, funeral) organitza un espectacle grandiós que deixa les millors escenografies de Hollywood a l'altura del betum. Joies, carrosses, milers de soldats amb uniformes espectaculars, guerreres roges i blaves, faldilles escoceses, grans barrets negres, cuirasses, cascs, granaders, dragons, cavalls, antics canons, trompetes, tambors, gaites, litúrgies magnífiques, multituds d'espectadors embadalits pels fasts. ¿Desempolsaran sempre el mateix vestuari o el renovaran cada vegada?
Tot allò que envolta la família reial britànica és arcaic i anacrònic —som al segle XXI—, gens edificant i d'una injustícia esfereïdora. Cal recordar que existeixen cues de la fam al Regne Unit. Un vell riquíssim amb escassíssima moral privada i pública ha esdevingut el nou cap d'estat. El personatge ficava les banyes a la seua esposa i al marit de la seua amant, un oficial de l'exèrcit britànic. Es va filtrar una conversa durant la qual li deia a l'amant que voldria ser el seu tampó. Aquest cavaller és el nou rei d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda del Nord. S'ha sabut que va rebre quantitats milionàries de diners de la família Bin Laden i el xeic de Qatar. Un germà del nou monarca ha hagut d'arribar a un acord extrajudicial i pagar uns catorze milions de lliures per a evitar ser jutjat per abusos sexuals a una menor. Ja s'ha dit adés que la mare era una evasora fiscal. Als monarques constitucionals se'ls exigeix, a canvi de conservar els seus privilegis, que donen exemple de moralitat i que siguen políticament neutrals. Deixant a banda la moralitat, ¿quina neutralitat pot tenir una monarquia que és pilar bàsic de l'establishment del seu país?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada