Paquet complet

Des de la darreria dels setanta del segle passat, es lliura una guerra cultural. Margaret Thatcher i Ronald Reagan inauguraren una era política caracteritzada pel final del fair play entre adversaris ideològics. El procés ha culminat amb el trumpisme, del qual ja existien precedents des dels anys noranta. Recordem la figura de l'italià Silvio Berlusconi. (A la pell de brau destacà altre personatge ben desinibit, Jesús Gil.) La guerra cultural ho ha polititzat tot. La dreta més extrema rebutja totalment la correcció política i el que denomina "cultura progre". Múltiples assumptes anteriorment despolititzats —el benefici d'una dieta sana o la utilitat de les vacunes— formen part avui del debat polític. Fins ara, hom podia ser de dretes i partidari alhora dels serveis públics, posem per cas. Però la transversalitat té cada cop la vida més difícil. Com la societat està molt dividida i polaritzada ideològicament, és habitual que les persones facen un paquet complet de temes ben diversos, el qual esdevé un senyal clar d'identitat política. Es veu nítidament en molts electors de l'extrema dreta: negacionistes de la violència de gènere, el canvi climàtic i la utilitat de les vacunes, en contra de l'avortament, la immigració, l'eutanàsia, els sindicats, l'ecologisme, el moviment LGBTI, la dieta sana, les mesures d'estalvi energètic, la descentralització política i les prestacions socials, i a favor de les corregudes de bous, la caça, la unitat de l'estat nació, la privatització dels serveis públics, el model educatiu autoritari, la baixada d'imposts... També consideren que els himnes i les banderes oficials són de la seua exclusiva propietat. Com les posicions són, en l'altre extrem de l'espectre polític, simètricament antagòniques, queda poquíssim espai per a la transversalitat. Davant d'aquest panorama, moltes persones voten en contra dels seus interessos objectius i a favor del paquet que millor es ven, amb independència que aquest estiga buit de mesures concretes o beneficioses. Fa fortuna una anarquia de dretes que reivindica la llibertat absoluta de fer cadascú allò que li vinga en gana, idea que resulta totalment falsa a l'hora de la veritat. En tot cas, aqueixa llibertat delirant només estaria a l'abast de qui se la pogués permetre. (Qui no arriba a final de mes mai no en tindrà.) Damunt, se senten unes afirmacions incomprensibles, com ara ¡Vivimos en una dictadura socialcomunista! En pocs dies, tindrem ocasió de comprovar com funciona la teoria del "paquet complet" a Itàlia.