Cort humanista de Lucrècia Borja

Durant els primers anys a Ferrara, Lucrècia s'havia envoltat d'un petit grup de familiars, d'un cercle d'humanistes locals (els germans Strozzi, Celio Calcagnini, Antonio Tebaldeo) i havia entrat en contacte amb Ariosto i Pietro Bembo, secretari papal i futur cardenal, que li dedicà la seua obra Gli Asolani. Aquest grup es reunia sovint en Ostellato, vil·la i torre ordenades construir pel duc Borso d'Este. El lloc havia esdevingut refugi d'humanistes. Lucrècia hi acudia molt sovint. La seua relació tant amb Pietro Bembo com amb el menor dels Strozzi, mort en circumstàncies tràgiques, encara alimentaria més la llegenda negra de Lucrècia. Això no obstant, en morir son pare, ella restà al marge de la campanya de descrèdit que es desfermà contra tota la seua família. Intercediria sense èxit pel seu germà Cèsar, empresonat a Itàlia i Castella. Les visites a les diferents possessions dels Este continuaren: Medelena, Rubiera, Comacchio —la petita Venècia al delta del Po—, Belfiore, Mòdena —amb una magnífica catedral romànica—, Reggio, Borgoforte. Estant a Reggio, naixeria un fillet, batejat amb el nom de l'avi papa, Alexandre, que només viuria vint-i-cinc dies.

 

Ritratto di Pietro Bembo, Raffaello Sanzio, oli sobre taula, 1504

(Museu de Belles Arts, Budapest)

Restaurar la font i el seny

A l'entrada d'agost, un cotxe xocà contra la font de la plaça de Sant Joan o "de la Bola" i trencà part de la seua tassa octogonal. L'incident serví per a recordar una de les peces més boniques del patrimoni històric i artístic de Xàtiva. S'ignora la data precisa de construcció de la font. Sempre s'ha cregut que data del segle XV o la primeria del XVI, però podria haver estat construïda més tard. La bola de dalt és un afegitó posterior. Al principi li deien la font "de l'Arbre", per la seua forma. Estilísticament, és una peça de transició entre tardogòtic i barroc. No és una font pública de les denominades reials, sinó veïnal, però està doblement protegida, ja que el Conjunt Històric Artístic de Xàtiva figura a l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià, en l'apartat de béns d'interès cultural. La protecció de tot el conjunt arriba també a les seues parts —encara que aquestes puguen tenir un tractament individualitzat com béns d'interès cultural o de rellevància local. A més, la font de la plaça de Sant Joan gaudeix de protecció integral en altre document, el Catàleg de Béns i Espais Protegits del Pla General d'Ordenació Urbana, vigent des de 2015.

Quan s'aprove el Pla Especial de Protecció del Centre Històric, la redacció provisional del qual ja ha passat per la fase d'informació pública i al·legacions, hi haurà, de conformitat amb la Llei del Patrimoni Cultural Valencià, un catàleg nou que substituirà l'actual. Serà un bon moment per a suprimir contradiccions; actualment, elements que haurien de ser BIC —la font de la plaça de la Trinitat, posem per cas— figuren a l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià com a béns de rellevància local. Tanmateix, que urgisquen modificacions de registre no significa que peces mal classejades del Conjunt Històric i Artístic de la nostra ciutat estiguen desprotegides. Tornem, però, a la font estavellada. Els desperfectes causats pel xoc estan reparats. ¿Es féu bé la restauració? Abans de contestar, cal aclarir uns conceptes previs. En estropells com aquest, són possibles dues solucions alternatives igualment vàlides: repristinar els fragments caiguts, unint-los, o fer servir pedres noves dels mateixos tipus (calcària), qualitat i textura que les trencades.

Aquesta segona solució implica termini d'execució més llarg, treball de picapedrer i possibilitat que es note, durant un temps, la diferència de pàtina entre pedra vella i pedra nova. El primer remei és més ràpid. En qualsevol cas, s'ha d'utilitzar morter de calç. Amb la font accidentada s'optà per la solució ràpida, que és, a més, absolutament reversible. Es van unir els fragments amb morter. El treball fou executat per uns obrers de la brigada municipal sota la supervisió dels tècnics de l'Ajuntament. El seu departament d'obres compta almenys amb un arquitecte i una aparelladora experts en la matèria; als seus currículums figuren sengles màsters en conservació del patrimoni expedits per la Universitat Politècnica de València. Com és natural, el procés de reparació finalitzà amb la preceptiva prova d'estanquitat del vas, quan el morter s'havia endurit. L'Ajuntament de Xàtiva, que ha actuat amb rapidesa per raons d'urgència, ha de comunicar tots els detalls a la Direcció General de Cultura i Patrimoni, que s'assabentà dels fets immediatament i ordenà a un tècnic seu la presta inspecció de l'obra i la redacció de l'informe corresponent.

Si la tassa no té fuites d'aigua, conselleria pot donar per tancat l'assumpte o, atès que l'actuació realitzada és reversible, acordar l'altre tipus de restauració (amb utilització de pedra nova). De totes maneres, no serien les primeres reparacions del monument. Al llarg del temps, ha estat objecte de diverses reformes. A l'Arxiu Històric de Xàtiva es conserven expedients del segle XVIII relatius a adjudicacions d'obra i reparacions escomeses per un paleta en 1731. L'arbre central (pilar i copa, sense la bola que corona el conjunt) és l'únic element originari. L'última restauració, més ben enllestida que altres anteriors —com es pot comprovar a simple vista—, ha suscitat crítiques poc raonables en Internet i mitjans de comunicació. Poden estar motivades, en part, per la situació política xativina. El govern local suporta una oposició duríssima per la dreta i per l'esquerra. Tot serveix de munició per a l'atac —una restauració opinable, per exemple. Però hi ha censures lògiques; acabada de reparar, la font de la plaça de Sant Joan tornava a estar voltada d'automòbils. Des de fa vàries dècades, es troba en perill continu de patir desperfectes.

  

 

 

Espatllament, reparació, detall d'una rehabilitació antiga en què potser es féu servir ciment

i la font novament voltada de vehicles després de restaurada

És molt freqüent que tota mena de vehicles aparque al costat de la seua tassa, encara que estiga prohibit. Evidentment, no és gens fàcil conciliar la protecció del patrimoni amb el proveïment de certes comoditats als residents del nucli històric, com la possibilitat de poder aparcar els seus cotxes a prop de casa. (Allò que afavoreix la vida quotidiana frena l'abandó dels barris antics.) A la plaça de Sant Joan hi ha concedits dos guals que permeten l'entrada d'automòbils a sengles baixos destinats a guardar-los. És desitjable mantenir les llicències d'ocupació de voreres, però l'Ajuntament hauria de plantejar-se voltar la font central amb una illa que impedisca la repetició d'incidents. I col·locar mobiliari urbà asseguraria més la protecció de l'element patrimonial. Per altra banda, l'estacionament inadequat de vehicles al costat dels monuments obstaculitza molt la seua contemplació. Les imatges d'autos —furgonetes i turismes— en els entorns d'almenys dues fonts reials, a les places d'Aldomar i Sant Francesc, resulten massa habituals. S'haurien d'evitar.

(publicat a Levante-EMV, el 28/08/2021)

Quan el reclam deixa de funcionar

La situació de les dones és dolenta en molts racons del món, però és especialment abominable en Afganistan. Tot això ja ho sabem perfectament. En 2001, la condició de la dona afgana fou utilitzada com enze. Els EUA, secundats per una coalició internacional, envaí el país asiàtic en 2001. Comptà amb la cobertura del Consell de Seguretat de l'ONU i de l'OTAN. Les raons per a desfermar una guerra eren múltiples i totes difícils d'empassar: controlar el gas natural de la mar Càspia i Afganistan, i transportar-lo fins a l'oceà Índic per mitjà d'un gasoducte que havia de transcórrer per territori afganès; fer la guitza a Iran, Rússia i Xina; venjar-se dels atemptats de l'11-S... Com que aquestes coses no es podien dir en veu alta, calgué buscar altres excuses que comptaren amb l'aprovació de l'opinió pública. George Bush digué que Bin Laden s'amagava en Afganistan (bé que mai no hi seria trobat). Per tant, calia enderrocar el règim dels talibans per a instaurar la democràcia. ¡Mentides, mentides i més mentides! Les guerrilles islàmiques havien estat entrenades i armades, segons confessió de Hillary Clinton, pels mateixos serveis secrets nord-americans.

De fet, els líders dels mujahidins afganesos arribaren a entrevistar-se a la Casa Blanca amb el president Ronald Reagan. Els fanàtics d'al-Qaida i el moviment talibà eren útils per a combatre l'exèrcit soviètic i obligar-lo a replegar-se de territori afganès. En unes declaracions ben recents, l'actual president, Joe Biden, ha manifestat que els EUA mai no han estat interessats a instaurar la democràcia en Afganistan. Segons Biden, l'únic interès sempre ha sigut eliminar amenaces terroristes per al seu país. De tota manera, per si la utilització dels diferents reclams no era prou, es va utilitzar un esquer infal·lible, que tota la gent de bona voluntat va picar aviat: la coalició internacional acudia a Afganistan per tal d'evitar que les dones d'aquell país foren objecte d'injustícia, discriminació, desigualtats, matrimonis forçats, vexacions, maltractes, violacions... ¿Qui havia d'estar en contra de la invasió? Occident acudia a salvar les dones. ¿Segur? Sota els successius governs titella imposats pels EUA, les dones afganeses només van experimentar unes lleugeríssimes millores a Kābul i rodalia —i potser en alguna altra ciutat, com ara Qandahār o Herāt.

A la immensa ruralia del país, però, les dones continuaren tan marginades i maltractades com d'habitud. Cal recordar que Afganistan és un país pobríssim, tribal, amb índexs d'analfabetisme brutals, masclista i majoritàriament practicant d'un islamisme rigorista. Les principals activitats econòmiques dels habitants són l'agricultura i la ramaderia de subsistència. Però els senyors de la guerra també són narcotraficants; trauen del conreu de l'opi uns enormes beneficis. Fins i tot en l'època de la República Democràtica d'Afganistan (1978-1992), durant la presidència del comunista Muhammad Najibullah, les imatges de dones vestides a l'estil occidental que acudien a la universitat o al treball eren miralls, escenes que s'esdevenien a la capital. Als seus afores, el burca era tan omnipresent com sempre. Convé recordar aquestes coses ara, quan el reclam ha deixat de funcionar i correm el risc de passar a l'altre extrem, el de la indiferència. La situació de les dones afganeses és anguniosa. ¿Quina cosa podem fer per tal d'ajudar-les? La guerra s'ha demostrat inútil mil vegades. Per altra part, quasi ningú no recorda altres xacres del país asiàtic.

Hi sovintegen els crims d'honor, els càstigs cruels als delinqüents comuns, el tràfic de xiquets amb fins sexuals, la tortura i la mort de dissidents... A més, la llista d'estats en què les dones són violentades és llarga: República Democràtica de Congo (potser el pitjor lloc per a nàixer dona), Aràbia Saudita, Índia, Mèxic (terra de narcotraficants i feminicidis), Iemen... Més de dos-cents milions de dones i nenes pateixen mutilació genital en trenta països d'Àfrica i Àsia (Somàlia, Etiòpia, Sudan, Oman, Indonèsia...). Esclataria la guerra global si s'enviés una expedició militar a tots i cadascun d'aquests llocs. Evidentment, imaginar el dolor i la desesperació de tantes gents commou les persones de bé. ¿S'ha de fer alguna cosa? Sí. Primer de tot, reconèixer actituds hipòcrites (el nostre nivell de vida es basa en l'explotació dels altres) i resoldre contradiccions pròpies abans de buscar-ne lluny. Després, caldria expressar solidaritat amb les víctimes de totes les maneres possibles: ajuda als exiliats, requeriment de condemna i sancions a governs que no respecten els drets humans i a estats còmplices, denúncia de la venda d'armes, protestes, mobilitzacions...

Madrid

Madrid, com qualsevol altra unitat administrativa o entitat política, és la suma de moltes coses: la seua demarcació territorial, la gent que l'habita, la seua història, la seua cultura (els costums, la llengua i les formes de pensar dels madrilenys), el seu patrimoni històric i artístic, el seu clima... Per això és tan difícil contestar segons quines preguntes. Darrerament s'ha encunyat el terme madrilenyofòbia i és freqüent escoltar aquest interrogant: «¿Et cau mal Madrid?» Mmm. ¡Impossible contestar amb un monosíl·lab! Madrid és una gran ciutat però també una comunitat autònoma uniprovincial. Per tant, Madrid inclou San Martín de Valdeiglesias, San Lorenzo del Escorial, Rascafría, Buitrago de Lozoya, Alcalá de Henares, Getafe, Chinchón, Aranjuez... En conjunt, la capital i tota la comunitat autònoma atresoren un patrimoni històric i artístic immens i magnífic. Alguns llocs estan inscrits per la UNESCO en la seua Llista del Patrimoni Mundial. Visitar la capital durant la tardor és una veritable delícia. Hom pot passejar per la Cuesta de Moyano i adquirir algun llibre vell en una de les casetes, o fer un tomb pel Madrid dels Àustria.

La ciutat alberga parcs, museus, palaus, esglésies i monestirs, com el de les Descalces Reials, que són esplendorosos. Igualment magnífiques són les altres poblacions madrilenyes que s'han esmentat més amunt. Però —sempre hi ha un però— l'acumulació de patrimoni històric i artístic al Paisaje de la Luz (l'eix Passeig del Prado, Recoletos i Parc del Retiro), que acaba de ser declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO, té una explicació molt simple: Madrid és la capital d'Espanya. Quasi tot l'art que alberga el Museu del Prado prové de les antigues col·leccions reials. Els reis ho eren de tots els dominis de la monarquia (les exaccions reials arribaven a tots els punts d'aqueixos dominis), però les seues col·leccions artístiques romanen a Madrid. Guarda també el MAN (Museu Arqueològic Nacional) obres que haurien d'estar al País Valencià, com ara la Dama d'Elx o Els dotze treballs d'Hèrcules, mosaic romà trobat a Llíria. Xàtiva, pàtria de Josep de Ribera, no té cap obra indiscutible de l'artista. En canvi, el Museu del Prado amaga als seus magatzems vint-i-un quadres de Ribera —procedents quasi tots de les col·leccions reials.

Per la seua condició de capital de les Espanyes, Madrid és una aspiradora que ho atrau tot. Atrau població, sobretot de l'Espanya buidada. Al principi del segle XX, la capital només tenia uns 500.000 habitants. Avui, en té uns 3.300.000. Quelcom semblant s'ha esdevingut en poblacions de l'àrea metropolitana. Getafe, per exemple, tenia 4.300 habitants en 1900. Avui en té 185.000. Parlar de població genuïnament madrilenya és pura entelèquia. Sí, hi ha una minoria d'homes i dones madrilenys de soca-rel, però gran part dels habitants són de procedència molt diversa: gents arribades de zones rurals de l'Estat (les dues Castelles, Extremadura, Andalusia...), immigrants estrangers. La imatge del madrileny castís, chulapo i graciós és un tòpic en procés accelerat de desaparició. Madrid i la seua àrea metropolitana també atrauen moltíssima activitat econòmica. Gran part de les empreses més importants de l'Estat i les delegacions de grans multinacionals hi tenen seu social. Madrid alberga tots els alts organismes estatals: la residència del rei, el govern central, els ministeris, el Congrés i el Senat, la cúpula judicial, els organismes reguladors...

¿Hi ha esquerra política i classe treballadora pura i dura a Madrid? Sí, clar. Però la combinació de classe alta de tota la vida, directius i quadres mitjans d'empreses de múltiples sectors (inclòs el financer), funcionaris de tots els nivells i dels diferents serveis i institucions, professionals de diversos camps i treballadors situats a les zones més altes de l'escala salarial han conformat una majoria social benestant, d'idees neoliberals, que menysprea els serveis públics i està totalment d'acord amb la privatització de la sanitat o l'educació. Dos elements propicien la consolidació d'aquesta majoria. D'una banda, el dumping fiscal (que realment beneficia només els més rics) proporciona sensació de nivell de vida privilegiat. (A comunitats autònomes que no gaudeixen dels avantatges de la capitalitat o del règim de concert els és impossible fer dumping.) D'altra part, la política urbanística iniciada en època d'Esperanza Aguirre, amb l'objectiu de crear noves zones de baixa densitat poblacional (tenen edificis de sols quatre altures), ocupades per classe mitjana benestant, provoca el mirall de la urbanització de luxe, camp adobat per al vot de dreta.

El mateix es pot dir de diverses poblacions de l'enorme àrea metropolitana de Madrid. Pozuelo de Alarcón, per exemple, és, segons els estudis de l'INE, la localitat amb major renda per capita de l'Estat, 28.326 euros en 2018. Naturalment, aquesta majoria social conservadora inflada pel nacionalisme banal espanyol, que dóna suport electoral a la dreta des de fa 26 anys, conviu amb quasi altra meitat de madrilenys no invitats al banquet. La mentalitat neoliberal, importada dels EUA, s'expandeix. ¿Un dels seus axiomes? «El pobre ho és per culpa seua. ¡Que espavile!» En fi, ¿deteste Madrid? M'és impossible contestar amb un sí o amb un no. Tampoc no puc utilitzar l'expressió «M'agrada Madrid, però avorrisc els madrilenys.» Em diuen Corts Pérez. El Pérez em ve del meu avi matern, nascut a Getafe. Em cauen mal el centralisme, la distribució injusta del poder, l'abús de les situacions d'avantatge, l'acaparament de recursos econòmics i culturals... Em rebenta que tots els mitjans de comunicació parlen només de Madrid. M'incomoda la meitat dels madrilenys. No suporte els aires de superioritat de molts quan vénen a les nostres platges.

Em fastiguegen les complicacions que suposa anar a Madrid, per a visitar un museu, posem per cas, o per a prendre un vol intercontinental en Barajas. Em toca alçar-me d'hora, prendre un tren de rodalia que em porte a l'Estació Nord de València. Després he de traslladar-me a l'estació Joaquim Sorolla, per a prendre l'AVE. Tanmateix, la probabilitat que anul·len la sortida del tren de rodalia és molt alta. Resulta més segur —i més car— anar al cap i casal en taxi. Cal fer tot açò, perquè no paren a Xàtiva trens de llarga distància amb destinació a la capital de l'Estat. No hi ha en les Espanyes una distribució equitativa de res. En altres estats tenen un repartiment de funcions més equilibrat entre distintes ciutats. Suïssa, país confederal, és un magnífic exemple: Berna, capital política; Zuric, capital financera; Ginebra, seu dels organismes internacionals; Basilea, ciutat industrial... A Itàlia, Alemanya o Països Baixos també hi ha una divisió funcional equitativa, potser herència d'un passat en què els actuals estats estaven fragmentats en múltiples principats, regnes i repúbliques. En Espanya, Madrid és un monstre que ho engoleix quasi tot.

Grans desitjos abstractes

El Llibre de la Fira d'enguany brindava l'ocasió de reflexionar sobre el futur de la nostra festa estiuenca. En general, l'avinentesa sols ha servit per a deixar anar la nostàlgia, expressar grans desitjos abstractes, sense donar alternatives concretes, i constatar com és de difícil endevinar un futur ple d'incerteses. La fira xativina va nàixer al segle XIII com un esdeveniment de caràcter netament comercial i, per tant, econòmic. Els tractants, autòctons i forans, haurien de pagar tributs sobre les compravendes, que omplirien les arques de la ciutat i la corona (els ramaders arribats a Xàtiva abonarien en les entrades els portatges corresponents). Però aquell món va desaparèixer fa temps. Les ciutats ja no tenen duanes. Això sí, fins a 2019, l'Ajuntament continuava cobrant llicències d'ocupació dels espais festers, i els hostalers feien l'agost. Llevat d'això, el negoci de fira no tenia massa repercussió en el comerç local, que solia tancar les portes durant la setmana de festa. Per tant, aconseguir que la futura fira siga part indestriable d'un hipotètic refloriment econòmic xativí exigeix alguna cosa més que bones intencions, idees dubtoses i grans paraules.

Sempre s'ha dit que la fira és molt transcendental per al futur electoral del partit que l'organitza. (Semblant importància s'atribueix al suport públic que reben falles, futbol i bandes de música.) No he fet cap sondeig, però em fa l'efecte que passejants del reial, abonats a l'Olímpic, fallers i músics es trobaran de tots els colors polítics. En fi, en 2022, l'actual govern local haurà disposat d'almenys dos anys sabàtics en allò referent a fira. Sempre li quedarà el recurs de no tocar res. L'experiència mostra que la gent té gustos tradicionals. Quan li donen allò que espera, es queda tan ampla. Per descomptat, trobe problemàtica, amb la superfície actual, una fira amb més llocs de venda, més terrasses, més espais de diversió i més zones de vianants. La política urbanística del PP durant l'època gloriosa del rajol reservà escàs sòl públic amb continuïtat, cosa que no permet disposar a curt termini d'un emplaçament firer distint i amb capacitat d'ampliar la festa. Les novetats només poden venir del carrer Juan Francés, és a dir, d'un nou afegitó a l'Albereda.

Per altra part, cal saber amb quines coses es voldria omplir un espai alternatiu més gran. ¿Amb més quantitat d'allò ja vist? ¿Tenim clar si n'hi hauria demanda? En qualsevol cas, caldria fugir dels errors comesos per altres activitats —la turística, per exemple. Una festa massificada, amb un soroll insuportable, generadora de molta brutícia i sense cap plus d'innovació no resulta gens atractiva per a nombrosos ciutadans, sobretot si estan directament afectats per les molèsties. ¿La fira que hem conegut pot dinamitzar el turisme i un nou model econòmic de ciutat? No crec. Pot atraure, a tot estirar, turisme puntual. De moment, ni això; només tempta excursionistes que no pernocten a la ciutat. Perduda bona part de l'autèntica funció comercial, la fira captiva persones, originàries majoritàriament de les comarques limítrofes, atretes per una combinació d'al·licients relacionats amb la tradició: pujar els fills als cavallets, comprar un gaiato, veure el concurs de tir i arrossegament, dinar al reial, sentir l'animació firera... ¿Aquest combustible durarà molt? I una pregunta més: ¿Xàtiva té assegurat el seu futur econòmic com ciutat eminentment comercial?

Avui, el consumidor de qualsevol capital de comarques centrals té al seu abast, durant tot l'any, una àmplia oferta de béns i serveis. Un veí d'Ontinyent, posem per cas, no necessita venir a les botigues de Xàtiva. Mal anem si només pensem en un pilar bàsic de l'economia local, el comerç. Haurà d'oferir un plus. I així i tot... Però podem imaginar un escenari d'oci i cultura que brinde noves oportunitats, bé que també serà difícil d'aconseguir que els visitants s'hi queden uns dies; estem a prop de València. Les bones comunicacions són alhora un avantatge i un problema: la gent pot arribar de matí a Xàtiva i tornar a la capital, o a Gandia, al capvespre —no en tren de rodalia, clar. Amb propostes concretes, potser la fira puga reeixir. Però tindrà competidors amb fites etnològiques potents: Sagunt (festivals i teatralitzacions del món romà), Elx (el Misteri), Morella (el Sexenni), Alcoi (Moros i Cristians)... ¡I les pròpies falles! Al cap i a la fi, la fira no deixava de ser un gran mercadet amb moltes atraccions. ¿I els polítics? ¿Tenen alguna idea?

(publicat a Levante-EMV, el 14/08/2021)

Fira d'Agost 2021

Fugides de Lucrècia Borja

Per a fugir de la sensació de tancament, Lucrècia recorreria sovint Ferrara i diversos llocs dels dominis estenses. Visitaria el Palazzo Schifanoia, llavors als afores de la ciutat. S'havia construït en 1385 com lloc de divertiment. El nom elegit (schifare la noia, que significa literalment 'esquivar l'avorriment') subratlla la seua funció. Al Salone dei Mesi, les pintures murals representen els mesos de l'any. L'Studiolo di Belfiore era un dels espais de la desapareguda Delizia di Belfiore, construïda a la fi del segle XIV al nord del nucli urbà, fora de les muralles. Era objecte d'admiració per als visitants. L'Studiolo fou encarregat el 1447 per Lionello d'Este, però gran part es completà en l'època de Borso, germà i successor de Lionello, vers el 1463. Fou el primer studiolo principesc italià. La seua decoració havia estat concebuda per Guarino Veronese, antic preceptor de Lionello, que pensà en un cicle pictòric dedicat a les nou Muses.

 

Affreschi del Salone dei Mesi (Palazzo Schifanoia)

Ustedes los españoles

Com més va, més freqüent és que alguns mandataris hispanoamericans recorden la rapinya que els espanyols van practicar durant la conquesta i posterior colonització d'Amèrica. Últimament, els autors de retrets cap a Espanya han sigut el president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, i de Perú, José Pedro Castillo Terrones. El primer, durant una roda de premsa, contestà a un periodista que preguntava sobre les relacions econòmiques amb Espanya: Hay una nueva realidad en México y ya no se permite robar. El nou president peruà va dir durant la seua presa de possessió: Los tres siglos en que este territorio perteneció a la corona española permitieron a esta explotar los minerales que sostuvieron el desarrollo de Europa, en gran parte con la mano de obra de los abuelos de muchos de nosotros. Los hombres de Castilla, con la ayuda de múltiples “felipillos” y aprovechando un momento de caos y desunión, lograron conquistar el estado que hasta ese momento dominaba gran parte de los Andes centrales. El rei Felip VI, present a l'acte, hagué de sentir aquestes paraules, que cap polític espanyol de cap partit ha gosat desmentir o matisar.

Es denominen felipillos els indis que col·laboraren amb els conqueridors castellans. L'apel·latiu ve de Felipillo, nom amb què Francisco Pizarro rebatejà el seu intèrpret indígena. Anteriorment, altres líders de països hispanoamericans havien recordat el passat colonial espanyol. La cosa ve d'antic. En una ocasió anterior, el president de Mèxic ja havia demanat que Espanya demanés perdó. Recorde un viatge meu a Cuba en 2010. Durant els dies d'estada a l'illa, ens traslladàvem en autobús d'uns llocs a altres. Vaig acabar tenint confiança amb el xofer, que m'explicà la seua ascendència espanyola. Els seus avis i el seu pare eren castellans, de Lleó. Sentir les seues imprecacions mentre conduïa em recordava altres espais geogràfics. ¡Mujer al volante, peligro constante! Un dia, durant un trajecte, mentre parlàvem de l'extinció dels indígenes a Cuba i dels orígens esclaus dels negres cubans, em va amollar aquesta frase gloriosa: Porque ustedes los españoles nos colonizaron y nos esclavizaron. Jo no vaig poder reprimir una gran rialla. Pero si me dijiste el otro día que tus abuelos eran de León. L'evident contradicció en què queia el personatge era ben jocosa.

I són molts els mandataris que cauen en contradiccions. En tot cas, només els indígenes, els negres i aquelles persones que conserven sang indígena o africana poden blasmar Espanya sense perdre la coherència. José Pedro Castillo és l'únic que ha parlat, per tant, amb prou crèdit, bé que s'haja passat per l'arc triomfal els usos diplomàtics. Els processos d'independència hispanoamericans foren protagonitzats per criolls, és a dir, per gent tan castellana com Cortés o Pizarro. El general San Martín era fill de palentins. Ingressà a l'exèrcit espanyol i assolí el grau de tinent coronel després de combatre en Àfrica i contra les tropes de Napoleó. Després, tornaria a Buenos Aires. Simón Bolívar tenia antecessors biscaïns. Que López Obrador i altres polítics descendents de criolls censuren Espanya té dosis d'hipocresia i desmemòria a cabassos. Les elits criolles, un cop aconseguida la seua independència, continuaren marginant la població indígena, exterminant-la en les noves repúbliques —Xile i Argentina, per exemple— i fent servir mà d'obra esclava. Les primeres onades colonitzadores foren, com recorda el president de Perú, únicament castellanes.

Amb el temps, valencians i, sobretot, catalans també acabarien fent negocis en Amèrica. D'altra banda, a l'hora d'ajustar comptes amb la història —poc més es pot fer segles després de comeses les injustícies—, cal distingir entre el paper d'elits i poble pla. És cert que alguns membres de la reialesa, l'aristocràcia i la burgesia s'enriquiren amb el comerç d'esclaus africans. La reina regent Maria Cristina de Borbó, vídua de Ferran VII i mare d'Isabel II, i Antonio López, marqués de Comillas, destacaren en aquesta activitat infame. El poble pla fou majoritàriament carn de canó a les últimes guerres colonials espanyoles en Amèrica i Àfrica. Després tenim els emigrants i els exiliats. Els emigrants que van tornar als seus llocs d'origen amb grans fortunes reberen el nom d'indians. El fenomen de l'emigració a Amèrica continuava ben viu a mitjan segle XX, solapant-se amb l'exili republicà. ¿Demanar perdó? ¿Qui i de quina cosa? Hi ha iniciatives més útils que demanar perdó pel passat. La solidaritat amb els oprimits d'Amèrica, Àfrica, Filipines i altres llocs del món n'és una. Els hereus de l'abús colonial haurien de ser els primers a practicar-la.

Hem de recordar el nostre passat migratori i acollir bé els immigrants. Quant a l'Estat espanyol, hauria de fomentar la cooperació internacional sense ínfules de superioritat. Això només ho pot fer una democràcia plena i desfeta de llasts incòmodes. Jo porte molt malament la monarquia borbònica. Em sembla intolerable que un Borbó ocupe la més alta prefectura de l'estat. Atesos els precedents del llinatge (absolutisme, furts, lucre amb el comerç d'esclaus) i fets més recents d'extrema gravetat (presumpte tràfec d'armes, corrupció, vincles amb règims feudals), crec que una república equipararia simbòlicament el nostre Estat amb les repúbliques hispanoamericanes i reconciliaria les Espanyes amb el seu passat, del que formen part els episodis ominosos del genocidi i l'esclavisme. Les classes dirigents d'origen crioll que continuen gaudint d'una situació de privilegi sobre pobles indígenes haurien de fer també alguna reflexió. Pensar que no tenen cap implicació en tot allò que ara denuncien és, si més no, pura hipocresia. Ja hem vist com les gasten les elits blanques i catòliques en països com Bolívia. I si parlem d'Amèrica Central...