La situació de les dones és dolenta en molts racons del món, però és especialment abominable en Afganistan. Tot això ja ho sabem perfectament. En 2001, la condició de la dona afgana fou utilitzada com enze. Els EUA, secundats per una coalició internacional, envaí el país asiàtic en 2001. Comptà amb la cobertura del Consell de Seguretat de l'ONU i de l'OTAN. Les raons per a desfermar una guerra eren múltiples i totes difícils d'empassar: controlar el gas natural de la mar Càspia i Afganistan, i transportar-lo fins a l'oceà Índic per mitjà d'un gasoducte que havia de transcórrer per territori afganès; fer la guitza a Iran, Rússia i Xina; venjar-se dels atemptats de l'11-S... Com que aquestes coses no es podien dir en veu alta, calgué buscar altres excuses que comptaren amb l'aprovació de l'opinió pública. George Bush digué que Bin Laden s'amagava en Afganistan (bé que mai no hi seria trobat). Per tant, calia enderrocar el règim dels talibans per a instaurar la democràcia. ¡Mentides, mentides i més mentides! Les guerrilles islàmiques havien estat entrenades i armades, segons confessió de Hillary Clinton, pels mateixos serveis secrets nord-americans.
De fet, els líders dels mujahidins afganesos arribaren a entrevistar-se a la Casa Blanca amb el president Ronald Reagan. Els fanàtics d'al-Qaida i el moviment talibà eren útils per a combatre l'exèrcit soviètic i obligar-lo a replegar-se de territori afganès. En unes declaracions ben recents, l'actual president, Joe Biden, ha manifestat que els EUA mai no han estat interessats a instaurar la democràcia en Afganistan. Segons Biden, l'únic interès sempre ha sigut eliminar amenaces terroristes per al seu país. De tota manera, per si la utilització dels diferents reclams no era prou, es va utilitzar un esquer infal·lible, que tota la gent de bona voluntat va picar aviat: la coalició internacional acudia a Afganistan per tal d'evitar que les dones d'aquell país foren objecte d'injustícia, discriminació, desigualtats, matrimonis forçats, vexacions, maltractes, violacions... ¿Qui havia d'estar en contra de la invasió? Occident acudia a salvar les dones. ¿Segur? Sota els successius governs titella imposats pels EUA, les dones afganeses només van experimentar unes lleugeríssimes millores a Kābul i rodalia —i potser en alguna altra ciutat, com ara Qandahār o Herāt.
A la immensa ruralia del país, però, les dones continuaren tan marginades i maltractades com d'habitud. Cal recordar que Afganistan és un país pobríssim, tribal, amb índexs d'analfabetisme brutals, masclista i majoritàriament practicant d'un islamisme rigorista. Les principals activitats econòmiques dels habitants són l'agricultura i la ramaderia de subsistència. Però els senyors de la guerra també són narcotraficants; trauen del conreu de l'opi uns enormes beneficis. Fins i tot en l'època de la República Democràtica d'Afganistan (1978-1992), durant la presidència del comunista Muhammad Najibullah, les imatges de dones vestides a l'estil occidental que acudien a la universitat o al treball eren miralls, escenes que s'esdevenien a la capital. Als seus afores, el burca era tan omnipresent com sempre. Convé recordar aquestes coses ara, quan el reclam ha deixat de funcionar i correm el risc de passar a l'altre extrem, el de la indiferència. La situació de les dones afganeses és anguniosa. ¿Quina cosa podem fer per tal d'ajudar-les? La guerra s'ha demostrat inútil mil vegades. Per altra part, quasi ningú no recorda altres xacres del país asiàtic.
Hi sovintegen els crims d'honor, els càstigs cruels als delinqüents comuns, el tràfic de xiquets amb fins sexuals, la tortura i la mort de dissidents... A més, la llista d'estats en què les dones són violentades és llarga: República Democràtica de Congo (potser el pitjor lloc per a nàixer dona), Aràbia Saudita, Índia, Mèxic (terra de narcotraficants i feminicidis), Iemen... Més de dos-cents milions de dones i nenes pateixen mutilació genital en trenta països d'Àfrica i Àsia (Somàlia, Etiòpia, Sudan, Oman, Indonèsia...). Esclataria la guerra global si s'enviés una expedició militar a tots i cadascun d'aquests llocs. Evidentment, imaginar el dolor i la desesperació de tantes gents commou les persones de bé. ¿S'ha de fer alguna cosa? Sí. Primer de tot, reconèixer actituds hipòcrites (el nostre nivell de vida es basa en l'explotació dels altres) i resoldre contradiccions pròpies abans de buscar-ne lluny. Després, caldria expressar solidaritat amb les víctimes de totes les maneres possibles: ajuda als exiliats, requeriment de condemna i sancions a governs que no respecten els drets humans i a estats còmplices, denúncia de la venda d'armes, protestes, mobilitzacions...
De fet, els líders dels mujahidins afganesos arribaren a entrevistar-se a la Casa Blanca amb el president Ronald Reagan. Els fanàtics d'al-Qaida i el moviment talibà eren útils per a combatre l'exèrcit soviètic i obligar-lo a replegar-se de territori afganès. En unes declaracions ben recents, l'actual president, Joe Biden, ha manifestat que els EUA mai no han estat interessats a instaurar la democràcia en Afganistan. Segons Biden, l'únic interès sempre ha sigut eliminar amenaces terroristes per al seu país. De tota manera, per si la utilització dels diferents reclams no era prou, es va utilitzar un esquer infal·lible, que tota la gent de bona voluntat va picar aviat: la coalició internacional acudia a Afganistan per tal d'evitar que les dones d'aquell país foren objecte d'injustícia, discriminació, desigualtats, matrimonis forçats, vexacions, maltractes, violacions... ¿Qui havia d'estar en contra de la invasió? Occident acudia a salvar les dones. ¿Segur? Sota els successius governs titella imposats pels EUA, les dones afganeses només van experimentar unes lleugeríssimes millores a Kābul i rodalia —i potser en alguna altra ciutat, com ara Qandahār o Herāt.
A la immensa ruralia del país, però, les dones continuaren tan marginades i maltractades com d'habitud. Cal recordar que Afganistan és un país pobríssim, tribal, amb índexs d'analfabetisme brutals, masclista i majoritàriament practicant d'un islamisme rigorista. Les principals activitats econòmiques dels habitants són l'agricultura i la ramaderia de subsistència. Però els senyors de la guerra també són narcotraficants; trauen del conreu de l'opi uns enormes beneficis. Fins i tot en l'època de la República Democràtica d'Afganistan (1978-1992), durant la presidència del comunista Muhammad Najibullah, les imatges de dones vestides a l'estil occidental que acudien a la universitat o al treball eren miralls, escenes que s'esdevenien a la capital. Als seus afores, el burca era tan omnipresent com sempre. Convé recordar aquestes coses ara, quan el reclam ha deixat de funcionar i correm el risc de passar a l'altre extrem, el de la indiferència. La situació de les dones afganeses és anguniosa. ¿Quina cosa podem fer per tal d'ajudar-les? La guerra s'ha demostrat inútil mil vegades. Per altra part, quasi ningú no recorda altres xacres del país asiàtic.
Hi sovintegen els crims d'honor, els càstigs cruels als delinqüents comuns, el tràfic de xiquets amb fins sexuals, la tortura i la mort de dissidents... A més, la llista d'estats en què les dones són violentades és llarga: República Democràtica de Congo (potser el pitjor lloc per a nàixer dona), Aràbia Saudita, Índia, Mèxic (terra de narcotraficants i feminicidis), Iemen... Més de dos-cents milions de dones i nenes pateixen mutilació genital en trenta països d'Àfrica i Àsia (Somàlia, Etiòpia, Sudan, Oman, Indonèsia...). Esclataria la guerra global si s'enviés una expedició militar a tots i cadascun d'aquests llocs. Evidentment, imaginar el dolor i la desesperació de tantes gents commou les persones de bé. ¿S'ha de fer alguna cosa? Sí. Primer de tot, reconèixer actituds hipòcrites (el nostre nivell de vida es basa en l'explotació dels altres) i resoldre contradiccions pròpies abans de buscar-ne lluny. Després, caldria expressar solidaritat amb les víctimes de totes les maneres possibles: ajuda als exiliats, requeriment de condemna i sancions a governs que no respecten els drets humans i a estats còmplices, denúncia de la venda d'armes, protestes, mobilitzacions...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada