¿Ingenuïtat o estratègia planificada?

El president de la Junta de Galícia ja ha anunciat que baixarà de 75 a 61 escons la composició del parlament gallec. Ho farà aprofitant-se de la seua majoria absoluta i en contra del parer dels altres partits representats a la cambra. I ho fa quan les enquestes anuncien que el PP gallec podria perdre en les pròximes autonòmiques la seua actual majoria. Amb la nova composició, les circumscripcions on solen traure més vots els populars, Lugo i Ourense, estarien sobrerrepresentades; Pontevedra i A Coruña, on habitualment obtenen més vots l’esquerra i el Bloque Nacionalista Galego, infrarrepresentades. Per tal que ens fem una idea: sobre baixar el nombre de diputats, si es tornaren a repetir els mateixos resultats de les últimes eleccions autonòmiques, el PP obtindria dos escons més. ¡Quina cara més dura!  I Núñez Feijoo ha tingut la barra de dir que la gent demana menys polítics, i que s’ha de fer cas de les demandes ciutadanes. Ací tenim les conseqüències d’algunes campanyes que circulen contínuament per la xarxa. I atenció: si s’estén l’exemple, ja ens puguem imaginar el que passarà a casa nostra. Com deia en un post anterior, «acabaran pagant els vidres trencats els partits més menuts (Compromís i Esquerra Unida), que podrien veure minvada la seua representació institucional». Tot açò em fa sospitar que els correus electrònics “indignats” que circulen últimament per la xarxa no són ni tan ingenus ni tan benintencionats com semblen a primera vista. Podrien formar part d’una estratègia perfectament dissenyada i planificada.

¡Ens estalviaríem una pasta!

¿Hem d’estar desvanits els xativins perquè un conciutadà nostre presidisca la Diputació de València? Jo contestaria amb altra pregunta. ¿Estaríem orgullosos si un veí nostre presidís —és un dir— l’actual Banc Central Europeu? En fi, servidor sol supeditar el seu orgull patriòtic, quan un veí ocupa llocs de rellevància en alguna institució, a dues condicions imprescindibles: que la institució siga útil i que estiga gestionada amb rigor. I clar, cap d’aquestes condicions es dóna a la Diputació de València. Aquest organisme, que enguany compleix el dos-cents aniversari —les diputacions provincials foren creades per la Constitució de Cadis— tindria sentit i utilitat en el segle XIX, o durant el franquisme. Ara, des dels punt de vista democràtic, no en té cap. La cosa és ben simple: quan no existien els actuals estatuts d’autonomia, les diputacions eren els únics òrgans administratius que gaudien de certa descentralització (eren una mena de mancomunitats d’àmbit provincial dedicades a gestionar determinades obres i serveis que escapaven a les possibilitats, generalment minses, dels ajuntaments).

Un cop creades les comunitats autònomes, les diputacions només tenen un sentit: controlar les respectives províncies i potenciar el clientelisme polític. I a això s’ha dedicat prioritàriament Alfonso Rus. ¿Alguna persona de trellat em pot dir què pinta el Pla Provincial d’Obres i Serveis existint una Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient? I encara altra pregunta: si existeixen sengles Conselleries d’Educació i Cultura, i de Sanitat, ¿per què ha de tenir la Diputació museus, centres educatius i hospitals propis? Aquest organisme només serveix per a duplicar serveis, funcionaris i despeses. Llavors, ¿per què es manté? Rus diu que està funcionant molt bé. ¡I tant! Li està funcionant molt bé a ell: li ha servit per a fer-se un pessebre, per a controlar el partit a nivell provincial, per a alleujar l’angúnia econòmica de l’ajuntament xativí i d’altres corporacions afins —és sabut que la primera prioritat d’un president de Diputació és apanyar-se el corralet propi. Ara bé, no ens enganyem; el pa tou dura poc. Algun dia ocuparà la poltrona provincial un polític d’altra localitat i la festa s’haurà acabat per a nosaltres.

Cal recordar que les diputacions són les úniques institucions polítiques no elegides directament pels ciutadans. Són elegides indirectament, cosa que ha suscitat —a la nostra comarca, sense anar massa lluny— tota mena de sospites sobre possibles pràctiques fraudulentes electorals: empadronaments estranys en vespres d’eleccions locals, vot massiu per correu de determinats col·lectius... La raó és ben simple: el dia de les eleccions locals, a Vallada, Rotglà o Lloc Nou, no es dirimeix únicament l’elecció d’alcalde; també es dirimeix la presidència de la Diputació, que no l’obté qui aconsegueix més vots, sinó qui obté més regidors —en aquest sentit, cada edil aconseguit en cada poble menut és valuosíssim. Les diputacions desvirtuen la democràcia local i trenquen la cohesió del país, dividit en botigues propietat de diferents amos: la botiga de Carlos Fabra a Castelló, la d’Alfonso Rus a València... Trenquen l’esperit d’aquell ens administratiu històric, la sotsgovernació de Xàtiva, que vertebrava les comarques centrals.

Amb les províncies, el país està dividit en compartiments que mantenen una rivalitat aferrissada entre ells ¿I a què es dedica l’amo de cada botiga provincial? ¡Al clientelisme! ¡A llaurar el bancal del vot! La resta és accessori. Per tant, les activitats essencials de la Diputació eren, quan cavalcàvem a cavall de l’euro, les excursions de iaios al MUVIM —amb àpat, ball i discurs de Rus inclosos—, concursos com el Rebost de la Dipu —amb un creuer com a premi—, la instal·lació de gespa artificial als camps de futbol dels pobles... ¡Les altres activitats, per a dissimular! I ara Mariano Rajoy diu que vol reduir un 30% el nombre de regidors. ¿Ens pren per tòtils? ¿A qui vol enganyar? Aquesta mesura pretén, en realitat, llevar representativitat als partits menuts (Compromís, Esquerra Unida...) i adobar el bipartidisme. ¡Que suprimisquen les diputacions, que no tenen cap utilitat pràctica! Les nostres han servit bàsicament per a bufar en caldo gelat —per a lluir de president, en alguns casos. ¡Que eliminen la Diputació, i el Senat, que tampoc no serveix per a res! ¡Els contribuents ens estalviaríem una pasta!

(publicat a Levante-EMV, el 28/07/2012)

Campanyes per Internet

Des de fa setmanes, rep contínuament correus electrònics enviats per amics i coneguts amb iniciatives per a estalviar despeses públiques supèrflues. Totes tenen un denominador comú: parlen de retallar el nombre de representants polítics, de reduir els seues emoluments i els seus drets passius, de suprimir certes institucions... Alguns d’ells estableixen comparacions, per exemple, entre terres ibèriques i alemanyes, concloent que ací tenim un nombre excessiu de càrrecs , sobretot si tenim present que Alemanya és un estat més poblat que el nostre. Quasi tots acaben amb la mateixa cobla: «Envia aquest missatge a deu amistats. En poc de temps serem milions. Aconseguirem pressionar perquè es reforme la Constitució.» En fi, no faig massa cas d’aquests correus. No en faig perquè són molt ingenus, poc fiables, contraproduents, habitualment equivocats i de procedència poc clara.

Comencem pel final. Tenen procedència poc clara perquè rarament permeten identificar el seu remitent; els missatges solen anar encapçalats amb expressions com «som un grup de ciutadans conscienciats que tal i tal...», però poquíssimes vegades estan firmats per una plataforma, entitat o col·lectiu que es puga identificar clarament. Estan equivocats perquè pretenen rebaixar la representació política. Però una reducció d’escons no perfeccionarà el sistema democràtic. Juristes de prestigi han explicat que la representativitat del Congrés milloraria ampliant el nombre d’escons. Fins ara, circumscripcions molt poblades, com València, estan infrarepresentades. En canvi, les despoblades, com Sòria, estan sobrerepresentades. Assignant més diputats a València o Barcelona, es respectaria per fi la igualtat del vot. En altres paraules: s’aconseguiria que el vot d’un valencià valgués igual que el d’un sorià.

Els missatges que advoquen per reduir el nombre de polítics són contraproduents perquè donen ales a iniciatives que només pretenen perpetuar el bipartidisme. Em referisc a la proposta del PP de reduir un 30% el nombre de diputats autonòmics i regidors. Acabaran pagant els vidres trencats els partits més menuts, que podrien veure minvada la seua representació institucional. Damunt, la despesa seria irrisòria, perquè els regidors de l’oposició no solen cobrar sous. A més de contraproduents, aquests missatges són poc fiables. No solen esmentar les fonts d’on trauen les dades. Dir, per exemple, que tripliquem el nombre de polítics d’Alemanya —que dobla la població espanyola— sense citar les fonts es presta fàcilment a la manipulació. Sobretot, si no es fan distincions entre els diferents nivells administratius. Finalment, les propostes electròniques són ingènues; donen per descomptat que tindran èxit.

És ingenu creure que reformarem la Constitució amb el Twitter o el correu electrònic. Això seria possible en una situació revolucionària que, de moment, encara no s’ha produït. Els mecanismes que preveu la Constitució per a la seua reforma són molt complicats i d’impossible aplicació sense el consens dels dos grans partits. També són ingènues les xifres d’estalvi de què es parla. Sovint es llegeixen frases com aquesta: «Amb tot açò, aconseguiríem estalviar mil milions d’euros.» ¿Mil milions d’euros? Sí, són moltíssims diners. Ara bé, si els comparem amb els cent mil milions del rescat a la banca, la xifra és de riure. És comprensible que les mesures polítiques contra treballadors i classes mitjanes provoquen rancúnia. Però carregar contra tots els polítics —tant si han governat com si no— resulta sospitós. ¿Hem oblidat que el veritable forat l’han provocat els especuladors i les entitats financeres?

Està clar que els governants no han estat innocents; la despesa innecessària que ha acompanyat l’acció política dels darrers anys s’ha d’acabar. Però des de la meua perspectiva, totes aquestes campanyes per la xarxa serien més creïbles si exigiren modificar la llei electoral, acabar amb el frau fiscal i les bonificacions a l’impost de societats, crear un tribut per a les grans fortunes, imposar un taxa a bancs i operadors financers, tipificar al codi penal les pràctiques econòmiques de casino, convocar una vaga general, exigir que les mesures de retall siguen sotmeses a consulta popular... Totes aquestes exigències serien més encertades, més factibles, més profitoses i, per tant, més encoratjadores. Anírien en línia d’impedir que el cost de la crisi recaiga exclusivament sobre les esquenes dels treballadors i les classes mitjanes. I si no volem renunciar a un o dos objectius utòpics, reclamem almenys els més raonables, com la supressió del Senat, les diputacions i les delegacions del govern.

Comencen els Jocs Olímpics

Esperit gregari

Els humans som éssers contradictoris. Potser la nostra herència evolutiva ens ha fet així: individualistes i amants de la llibertat, com els mamífers depredadors, però cooperatius i sociables com les abelles, i gregaris com els animals remugants. Als humans ens encanta formar grups, organitzacions, gremis, societats, confraries, partits, mútues, germandats... La pertinença a un grup sol despertar en els membres sentiments i actituds diverses i antitètiques. En general, sentir-se’n part dóna seguretat: l’individu creu que els seus confrares li tiraran una mà en cas de necessitat. Aquest és precisament un dels fonaments primordials de totes les religions.

Ara bé, quan els grups són massa amples i difusos, els vincles entre els afiliats es debiliten i es perd la seguretat que proporciona pertànyer al ramat. Sorgeixen llavors sectes, faccions... Ser catòlic a terres ibèriques o italianes, per exemple, esdevé una cosa tan genèrica que només proporciona identitat enfront d’altres credos —el musulmà, posem per cas. Per això, els fidels més enfervorits acaben creant sectes com l’Opus Dei, Comunió i Alliberament... A l’islam també hi ha nombroses sectes: la Societat dels Germans Musulmans, el Sufisme, el Salafisme...

Llevat d’aquells grups, com ara les societats secretes o la maçoneria, que volen mantenir reserva sobre la seua existència, és habitual que les organitzacions mostren en públic signes o emblemes identificadors. Els sacerdots de certes sectes catòliques han recuperat l’ús de la sotana, els jueus ortodoxes  van rigorosament uniformats, els salafistes exhibeixen les barbes característiques... És realment cridaner l’encís que suscita en molts membres de corporacions —el cas més extrem el trobem en els cossos militars— l’ús d’uniformes, insígnies, galons... Naturalment, aquestes insígnies no sols signifiquen pertinença; també signifiquen jerarquia dins del grup.

L’actitud dels membres d’una organització envers les persones que no en formen part depèn de molts factors: de l’estatus social del grup, del seu ideari, del seu caràcter incloent o excloent, del nombre d’afiliats, dels requisits per a afiliar-s’hi, del sistema iniciàtic o merament formulari d’ingrés, del caràcter secret o públic de l’organització... És proverbial la prepotència amb què actuen els grups religiosos als indrets en què són hegemònics. També els socis dels clubs exclusius i dels cercles elitistes tenen tendència a creure’s una casta superior.

Arribem, per tant, al moll de la qüestió: generalment, els militants o els adeptes de qualsevol corporació, partit o secta se senten superiors als altres humans, miren els no adeptes amb aire de commiseració. Els fidels de les sectes religioses, per exemple, se senten en possessió d’una veritat superior que escapa a la resta dels mortals. Em ve al cap la frase que va dir una persona molt religiosa a uns parents seus, durant una celebració familiar: «Tu i la teua dona formeu una bona parella, sou cultes i benestants, teniu uns fills guapos i educats, però us falta allò més primordial: la fe en Déu. Quina llàstima que priveu els vostres xiquets de l’amor a Déu.»

A causa d’aquesta displicència o d’aquest ensuperbiment, els membres de moltes organitzacions esdevenen un perill per a la pau i la convivència socials. Sovint, intenten imposar les seues regles gremials o morals al conjunt de la societat. És especialment greu el cas de molts grups religiosos, que aspiren a implantar règims teocràtics. Les confessions religioses provoquen alienació en els seus fidels. Aquesta alienació pot tenir efectes perversos i devastadors; l’alienat creu que fa un favor als infidels punint-los i obligant-los a convertir-se (els està garantint la salvació eterna). I si parlem de certes ideologies... ¡Actuen com les sectes religioses!

Cinema d'estiu

Amics i amigues. Dimecres, a les 10 de la nit, última pel·lícula del cicle “Cinema d'estiu al Poliesportiu de Novetlè”: The song of sparrows, La cançó dels teuladins —o dels pardals; ja veurem si són teulats o pardals—, premiada a Berlín. S’encarregarà de tot allò relacionat amb la projecció el gran maquinista, tècnic i enginyer de so i d'imatge, i programador del cicle, Daniel Santos. Del llarg equip tècnic, ja tots de vacances, només ell s’ha quedat de guàrdia. Més que suficient. Esperem que us agrade la peli i que hàgeu gaudit amb el cicle. Bon estiu.

Ja estudiarem el cas

Per molt que les confessions religioses adopten un perfil baix quan les circumstàncies els ho aconsellen, llur desig últim és imposar les seues prescripcions en matèria de moral i costums. Tan aviat com es presenta una situació propícia, intenten acabar amb la societat civil, amb les llibertats individuals i amb la igualtat de totes les persones. En realitat, totes les religions voldrien que les seues normes internes foren d’obligat compliment per a tothom. Anit veia en la televisió un documental sobre els germans musulmans egipcis. Eren entrevistats diferents líders i confrares, homes i dones, que asseguraven tenir intenció de respectar totes les llibertats democràtiques i tots els drets fonamentals. Els diversos caps del grup religiós —Mohammad Badia o Abdel Rahman al Bar, per exemple— tot i vestir a l’europea, exhibien la barba característica; les dones —com Sarah Mohammad, membre de les joventuts musulmanes— portaven el preceptiu hijab. A Abdel Rahman al Bar, teòleg i membre del consell executiu de la germandat, li van fer la pregunta del milió: «¿Què li semblaria que una dona fos presidenta d’Egipte?» El líder religiós dubtà uns segons i contestà amb un somrís: «Sobre això, els hadits no diuen res... En fi, no és un tema d’actualitat. No hi ha cap partit que presente una dona candidata a la presidència. Si arribés el cas, ja l’estudiaríem.»

Amistat per correspondència

Proper dimecres, a les 22 hores, al poli de Novetlè, tercera sessió de cinema d'estiu: Mary & Max. Personatges de plastilina per a una història intel·ligent, imaginativa i sorprenent. Com ja sabeu, les versions són originals subtitulades en valencià.

¿Ha canviat d'opinió Merkel?

El desclassament dels white collars

Segons el sociòleg Enrique Gil Calvo, un dels èxits del pacte socialdemòcrata entre blue collars i white collars, l’accés generalitzat a l’educació, produí un efecte indesitjat: la devaluació del sistema educatiu a causa de la seua democratització universal, que ha acabat amortitzant la seua utilitat com a mèrit. El fenomen del mileurisme (o depreciació dels professionals urbans), que sorgeix quan la inversió acadèmica en titulació superior ja no pot rendibilitzar-se en el mercat de treball, n’és la conseqüència. I aquest efecte contraproduent, que està devaluant la meritocràcia i amortitzant capital humà, està trencant molt de pressa la coalició entre treballadors de coll blau i professionals de coll blanc. Per culpa d’aquesta fractura, la socialdemocràcia europea ha entrat en declivi. El temor al desclassament fa que molts titulats, més nombrosos que mai, deixen de solidaritzar-se amb els treballadors no titulats, cada cop més residuals. Però de res no servirà el transfuguisme polític dels white collars, perquè els de “dalt” són insaciables. L’acusació d’haver viscut per damunt de les possibilitats (títol universitari, salaris superiors a la mitjana, accés a l’oci i la cultura) també va dirigida a les classes mitjanes. Es pretén tornar al vell orde “natural” de les coses: només una minoria de privilegiats tindria dret a gaudir sense restriccions d’un elevat nivell de vida; la resta hauria de resignar-se a la trista condició d’una existència subalterna. En aquesta clau s’haurien de llegir declaracions de l’estil «l’estat del benestar és insostenible», que tant proliferen darrerament. Els immensament rics no estan disposats a posar ni un euro en els sistemes de protecció social ni en l’educació pública. El desconcert de molts blue collars i white collars és tan gran que alguns d’ells comencen a sentir-se atrets per vies com la grega d’Alba Daurada. A casa nostra, però, els coreligionaris d’Alba Daurada ja tenen muntat el corralet al si del PP. En fi, amb aquest panorama, es comprenen millor la desorientació i el naufragi del PSOE.

Mossos de bou

Dies enrere, Enrique Gil Calvo, catedràtic de Sociologia de la Complutense, publicava en un diari madrileny un article força interessant. Hi explicava que el moviment obrer organitzat i les classes mitjanes de funcionaris, empleats de serveis i professionals havien estat separats fins a la dècada dels quaranta per la barrera de la desigual dotació de capital humà: en el moviment obrer predominaven els estudis primaris i una formació professional elemental; les classes mitjanes urbanes posseïen, en canvi, titulacions secundàries i superiors. El batxillerat actuava, per tant, com a barrera de classe. Això explicava la tradicional desavinença entre treballadors de coll blanc i coll blau, que històricament s’ha reflectit en la desconfiança entre reformisme socialista d’extracció burgesa i obrerisme revolucionari d’anarquistes o comunistes. Aqueixa distància de classe pogué ser salvada mitjançant l’acord socialdemòcrata que establí una unió de forces per a conquistar el poder polític per mitjans pacífics, a través del triomf en les urnes. Aquell pacte tingué com a fruit l’estat del benestar i les seues realitzacions cimeres: el sistema de protecció social i l’accés generalitzat a l’educació.

Servidor, d’uns orígens socials modests, és un d’aquells que aconseguiren superar la barrera del batxillerat. Els meus condeixebles que també la van superar acabaren sent carn de classe mitjana acomodada: metges, arquitectes, advocats, treballadors de banca, un militar, docents... De la meua quinta han sortit regidors i alcaldes, un general de l’Exèrcit de Terra, un broker de borsa, un president de la Diputació de València... He mantingut amb tots ells una relació de cordialitat. Quant a mi, les circumstàncies socioeconòmiques personals m’impediren de matricular-me en la universitat després d’estudiar preu. De fet, el meu destí era haver-me posat a treballar als catorze anys, per tal de col·laborar en el sosteniment de l’economia familiar. Però em vaig entestar a seguir estudiant; a finals dels seixanta, els títols acadèmics —com recorda el professor Gil Calvo— eren molt valorats. Finalment, acabí matriculant-me en magisteri. Em ve al cap una dita famosa durant aquells temps estudiantils: «Qui val val, i qui no, mestre nacional.» I és que el cas de les persones dedicades a la docència és ben curiós.

Un mestre no havia de superar el batxillerat, la barrera que separava els blue collars dels white collars. Jo podria haver-me estalviat el batxillerat superior; calia només l’elemental (l’equivalent a l’actual ESO) per a matricular-se en les escoles de magisteri. Més tard, acabaria obtenint una llicenciatura universitària i ascendint al cos de professors de secundària. Però hi vaig arribar just en el moment en què «la devaluació del sistema educatiu a causa de la seua democratització universal, amortitzava la seua utilitat com a mèrit». Quan sols la classe mitjana cursava estudis superiors, els seus títols eren molt apreciats, perquè proporcionaven mobilitat ascendent. Quan la universitat es massificà i s’obrí a totes les classes socials, els títols deixaren de ser selectius. Per sort, no he acabat sent mileurista, però el prestigi i l’enquadrament al sistema de classes d’un professor d’institut ja no és el que era. Quan jo estudiava a les antigues aules del Josep de Ribera, un catedràtic pertanyia a la part alta de la classe mitjana. Vostès hauran sentit parlar, per exemple, d’Ángel Lacalle o Andrés Guiteras.

Avui ja no queden catedràtics com aquells; ara, un professor d’institut pertany a la franja central o baixa dels white collars (és, per tant, presa fàcil per a les escomeses governamentals). Això sí, encara hi ha gent que ho passa pitjor. Pense, per exemple, en alguns quadres d’empresa que ho han perdut tot i acaben sovintejant els menjadors col·lectius. És més: les enquestes diuen que ha augmentat molt el nombre de suïcidis. Darrerament, totes aquestes circumstàncies són objecte de conversa freqüent als meus cercles d’amistats. Alguns amics i jo hem descobert que som vulgars mossos de bou, per molt que pensàrem, durant els bons temps, que érem amos d’un ou. Sabran la dita: «Val més ser amo d'un ou que mosso d'un bou.» (Más vale ser cabeza de ratón que cola de león, diuen els castellans.) Quan u comprova, després de romandre anys i anys en una mena de núvol, que mai no ha estat veritable amo del seu destí, pot optar per traure la bandera blanca o sumar-se a la revolta. De moment, l’horitzó sembla ple de banderes blanques.

(publicat a Levante-EMV, el 14/07/2012)

Pel·lícules a la fresqueta

L’Associació d’Amics de la Costera continua el seu cicle de pel·lícules en versió original subtitulades en valencià. Les projeccions es fan a la fresqueta, al poliesportiu de Novetlè. Per a demà dimecres dia 11 tenim preparada la projecció de la pel·lícula The Fall, una de les grans obres mestres secretes del cinema. La sessió serà a les 22 hores. Entrada gratuïta. Pots dur-te l'entrepà o adquirir-lo al bar del “poli”.



¿Existeix vida més enllà del dogma neoliberal?

Hi ha molta gent —economistes, empresaris, polítics de la dreta neoliberal— partidària de baixar els salaris; dues mesures preses pel govern, l'última reforma laboral i els ajusts a la funció pública, persegueixen, entre altres coses, rebaixar els salaris un 20% de mitjana. (Això vol dir, posem per cas, que un sou de 800 euros mensuals passaria a ser de 640.) També tenim aquella proposta dels minijobs, llançada fa mesos per la patronal: contractes a temps parcial amb salaris d’uns 400 euros. «Més val això que no res», argumentava la CEOE. Fins i tot vaig sentir com un empresari deia açò: «Al jove que “gaudeix” d’un minijob li queda temps lliure per a buscar altra activitat complementària amb què augmentar els seus ingressos.» En altres paraules: un jove sempre té la possibilitat de guanyar 640 euros, sumant dos treballs precaris i mal remunerats. Jo trobe aquestes afirmacions absolutament cíniques i deshumanitzades. Ja no es tracta de debatre si, amb xifres com l’esmentada, hi ha prou per a cobrir les necessitats d’una mera subsistència. Ens hauríem de fer altres preguntes: ¿En què consisteix una vida humana digna? ¿Venim al món només a subsistir o també a gaudir de l’oci i la cultura? El darwinisme social que ho envaeix tot ens ha fet perdre els referents. Fins a la dècada dels setanta, tothom estava d’acord a proclamar les virtuts del model europeu de benestar. Es deia, amb raó, que el món seria molt millor si tots els pobres de la terra assoliren un nivell de benestar paregut a l’europeu. Però com la vella Europa feia trampa —això és evident—, practicant el colonialisme econòmic i alçant filats que impedien l’accés dels pobres al festí, alguns miserables han hagut d’espavilar. I clar, els jerarques europeus diuen ara que el vell model ja no serveix; ara ens volen encolomar el model xinès, caracteritzat per un repartiment injust de la riquesa, salaris baixíssims, jornades laborals inacabables, nul·la protecció social i enormes desigualtats. Els defensors del capitalisme salvatge diuen que no hi ha alternativa. No estan del tot equivocats; en realitat no hi ha alternativa entre els quatre murs del dogma ultraliberal. Però fora d’aqueixos murs hi ha vida. Existeixen alternatives. Costa trobar, això sí, una esquerra creativa capaç de formular-les.

Cineclub al Poliesportiu de Novetlè

L’Associació d’Amics de la Costera inicia una temporada estival de cineclub. Les projeccions es faran a la fresqueta, al poliesportiu de Novetlè. Per a aquest dimecres tenim preparada, versió original i subtitulada en valencià, All is illuminated, que com el seu nom indica és Tot està il·luminat, una pel·lícula ucraïnesa. La sessió serà a les 22 hores. Entrada gratuïta. Pots dur-te l'entrepà o adquirir-lo al bar del “poli”. A més de la pel·lícula posarem algun curt —de Buster Keaton, per exemple— o algun documental. La posada en marxa de l’experiència ha estat possible gràcies a l’interès, les habilitats i els coneixements cinèfils i tècnics de Daniel Santos, professor de Matemàtiques a l'IES Francesc Gil de Canals. Si la primera sessió té èxit, la temporada estival de cinema alternatiu estarà assegurada.

Assignatures pendents

La notícia ha botat a les primeres planes: un bust de Manuel Azaña ha estat retirat del vestíbul del Congrés dels Diputats per ordre de l’actual president, Jesús Posada. Els fets demostren com és de difícil vindicar la memòria dels vençuts a la Guerra Civil. Sense anar massa lluny, la publicació d’un article sobre la Causa General va provocar fa pocs dies un reprotxe irat pel meu oblit dels crims perpetrats per la “barbàrie roja”. Es tracta d’una ira impostada. Pel que fa a Xàtiva, aqueixos crims van ser castigats amb l’execució dels autors. Les víctimes van ser identificades, honorades i, en alguns casos, beatificades. Les Espanyes estaven plenes de làpides dedicades als màrtirs de la Revolución Nacional Sindicalista. En totes les esglésies de la península hi havia creus dedicades als Caídos por Dios y por España. (A hores d’ara, aqueixes creus encara no han desaparegut d’alguns temples, malgrat la Llei de la Memòria Històrica.) Hi ha una asimetria d’actituds que no acaba de dissipar-se: des de l’esquerra democràtica s’admet, sempre que se susciten debats sobre la contesa civil, que es van cometre excessos intolerables a la rereguarda republicana; en canvi, a la gent de dretes encara li costa de fer el mateix exercici d’autocrítica.

La inclinació reaccionària impedeix d’acceptar un fet objectiu: els antecessors ideològics d’una part de l’actual dreta —els falangistes membres d’escamots armats— es van prendre la justícia per la seua mà i van practicar execucions arbitràries, assassinats polítics, incautacions... Als hereus del franquisme  els sembla normal, per exemple,  que es dictaren sentències de mort, en consells de guerra sumaríssims, a persones que no havien gaudit de cap garantia processal. Molta gent de dreta no té el valor de reconèixer aqueixa realitat —per por o vergonya de ser acusada de condescendir amb els “enemics” d’Espanya. Total: el conservadorisme calla hàbilment que es van cometre excessos pels dos bàndols i que els d’un costat han romàs impunes. Alguns arriben a dir que els perdedors es tenien ben merescut tot allò que els va passar. És més: no es concedeix el benefici del dubte ni als líders republicans aliens a la violència política; se’ls acusa sovint d’haver mirat cap a altre costat. S’oblida, posem per cas, que alguns membres del Comitè Local Revolucionari de Xàtiva van salvar la vida a unes quantes persones. No ho dic jo; ho diu la bibliografia que estudia un dels períodes més trists de la nostra història.

Aquesta ceguesa de la dreta s’entendria millor si paràrem esment en una circumstància que se sol oblidar: alguns fills dels feixistes que entraven a mata-degolla en les ciutats conquerides pel bàndol franquista ocupen càrrecs institucionals. Tenim l’exemple del president del Congrés dels Diputats, Jesús Posada. Son pare, Jesús Posada Cacho, antic governador civil de València, fou combatent, durant la guerra, de les milícies de Falange Española. En arribar la postguerra, ocupà diferents càrrecs: inspector general de Treball, alcalde de Sòria, governador civil i cap provincial del Movimiento a Sòria (1946), Burgos (1946-56) i València (1956-1962), membre del VII Consell Nacional de FET i de las JONS... ¿Algú creu que el president del Congrés va a blasmar la biografia política del seu pare? No li peguem voltes: per a bona part de la dreta és molt difícil d’acceptar que els franquistes de primera hora eren tan salvatges com alguns milicians del Front Popular. ¡Llàstima! Acceptar d’una vegada aqueixa veritat alliberadora permetria una autèntica reconciliació i un capteniment més assossegat en els debats. Alguns franquistes van trobar d’hora l’equanimitat —Dionisio Ridruejo, posem per cas, trencà ben aviat amb la dictadura i es va guanyar el respecte dels demòcrates. El president del Congrés dels Diputats no suporta, en canvi, ni la presència simbòlica d’una escultura.