Mossos de bou

Dies enrere, Enrique Gil Calvo, catedràtic de Sociologia de la Complutense, publicava en un diari madrileny un article força interessant. Hi explicava que el moviment obrer organitzat i les classes mitjanes de funcionaris, empleats de serveis i professionals havien estat separats fins a la dècada dels quaranta per la barrera de la desigual dotació de capital humà: en el moviment obrer predominaven els estudis primaris i una formació professional elemental; les classes mitjanes urbanes posseïen, en canvi, titulacions secundàries i superiors. El batxillerat actuava, per tant, com a barrera de classe. Això explicava la tradicional desavinença entre treballadors de coll blanc i coll blau, que històricament s’ha reflectit en la desconfiança entre reformisme socialista d’extracció burgesa i obrerisme revolucionari d’anarquistes o comunistes. Aqueixa distància de classe pogué ser salvada mitjançant l’acord socialdemòcrata que establí una unió de forces per a conquistar el poder polític per mitjans pacífics, a través del triomf en les urnes. Aquell pacte tingué com a fruit l’estat del benestar i les seues realitzacions cimeres: el sistema de protecció social i l’accés generalitzat a l’educació.

Servidor, d’uns orígens socials modests, és un d’aquells que aconseguiren superar la barrera del batxillerat. Els meus condeixebles que també la van superar acabaren sent carn de classe mitjana acomodada: metges, arquitectes, advocats, treballadors de banca, un militar, docents... De la meua quinta han sortit regidors i alcaldes, un general de l’Exèrcit de Terra, un broker de borsa, un president de la Diputació de València... He mantingut amb tots ells una relació de cordialitat. Quant a mi, les circumstàncies socioeconòmiques personals m’impediren de matricular-me en la universitat després d’estudiar preu. De fet, el meu destí era haver-me posat a treballar als catorze anys, per tal de col·laborar en el sosteniment de l’economia familiar. Però em vaig entestar a seguir estudiant; a finals dels seixanta, els títols acadèmics —com recorda el professor Gil Calvo— eren molt valorats. Finalment, acabí matriculant-me en magisteri. Em ve al cap una dita famosa durant aquells temps estudiantils: «Qui val val, i qui no, mestre nacional.» I és que el cas de les persones dedicades a la docència és ben curiós.

Un mestre no havia de superar el batxillerat, la barrera que separava els blue collars dels white collars. Jo podria haver-me estalviat el batxillerat superior; calia només l’elemental (l’equivalent a l’actual ESO) per a matricular-se en les escoles de magisteri. Més tard, acabaria obtenint una llicenciatura universitària i ascendint al cos de professors de secundària. Però hi vaig arribar just en el moment en què «la devaluació del sistema educatiu a causa de la seua democratització universal, amortitzava la seua utilitat com a mèrit». Quan sols la classe mitjana cursava estudis superiors, els seus títols eren molt apreciats, perquè proporcionaven mobilitat ascendent. Quan la universitat es massificà i s’obrí a totes les classes socials, els títols deixaren de ser selectius. Per sort, no he acabat sent mileurista, però el prestigi i l’enquadrament al sistema de classes d’un professor d’institut ja no és el que era. Quan jo estudiava a les antigues aules del Josep de Ribera, un catedràtic pertanyia a la part alta de la classe mitjana. Vostès hauran sentit parlar, per exemple, d’Ángel Lacalle o Andrés Guiteras.

Avui ja no queden catedràtics com aquells; ara, un professor d’institut pertany a la franja central o baixa dels white collars (és, per tant, presa fàcil per a les escomeses governamentals). Això sí, encara hi ha gent que ho passa pitjor. Pense, per exemple, en alguns quadres d’empresa que ho han perdut tot i acaben sovintejant els menjadors col·lectius. És més: les enquestes diuen que ha augmentat molt el nombre de suïcidis. Darrerament, totes aquestes circumstàncies són objecte de conversa freqüent als meus cercles d’amistats. Alguns amics i jo hem descobert que som vulgars mossos de bou, per molt que pensàrem, durant els bons temps, que érem amos d’un ou. Sabran la dita: «Val més ser amo d'un ou que mosso d'un bou.» (Más vale ser cabeza de ratón que cola de león, diuen els castellans.) Quan u comprova, després de romandre anys i anys en una mena de núvol, que mai no ha estat veritable amo del seu destí, pot optar per traure la bandera blanca o sumar-se a la revolta. De moment, l’horitzó sembla ple de banderes blanques.

(publicat a Levante-EMV, el 14/07/2012)