Passejant sota la pluja

A l'estat de conservació del nucli històric xativí se li podria aplicar allò de la botella mig plena o mig buida. Uns afirmen que ciutat vella es troba en un estat lamentabilíssim. Altres, en canvi, opinen que la situació no és tan dolenta. S'atribueix a Mario Benedetti una frase que s'ha fet famosa: No soy pesimista, sólo soy un optimista bien informado. Crec que jo també sóc un optimista ben informat. Anem a pams. Abans de traure conclusions sobre l'assumpte, convé fer unes consideracions prèvies. Quan parlem de la salut de les persones, ens referim al seu grau de benestar físic i psíquic. Hom pot ressentir-se del cos o l'esperit —o de totes dues coses alhora. Allò més freqüent és que els desajustos orgànics acaben afectant la ment. Igual passa amb la salut dels nostres barris antics. Una cosa és l'estat físic en què es troben tots els seus elements materials (carrers, places, edificis, zones enjardinades) i altra, distinta, l'ànima de ciutat vella. Si ens fixem en el nombre de veïns que hi viuen, en la seua edat mitjana i en el seu estatus social, conclourem que la Xàtiva antiga llangueix. Els pobladors envelleixen o marxen a l'eixampla.

El nucli històric perd habitants, serveis, vida comercial i activitat laboral. Aquest procés és ben evident a l'antic Barri del Mercat, al nord i al sud del carrer Sant Pere. Però també es percep en molts llocs del districte Ciutat i el Raval. Un amic diu que la contrada haurà reviscolat quan es vegen xiquets jugant per places i carrers. El passat dia 23, vaig tenir una experiència reveladora. A les set de la vesprada, la junta sortint de l'Associació d'Amics de la Costera anava a passar el relleu a la junta entrant. Jo visc en plaça de l'Almàssera. Allò més natural era marxar a peu en línia recta fins a la plaça de la Seu. Plovia molt. Els aiguats ja duren quasi tres setmanes. Ho diu Raimon: «Al meu país, la pluja no sap ploure.» Vaig caminar pels carrers Ventura Pascual, Pintor Jacomart, Germans Terol Gandia i Ensenyança. El carrer Roca estava tallat; havia caigut el ràfec del palau dels Cerdà. Em tocà baixar a Corretgeria per Arquebisbe Mayoral. Els cotxes circulaven a massa velocitat. Impossible posar-se a recer. Les enormes esquitxades produïdes pels pneumàtics em van banyar totalment les sabates, els calcetins i els camals dels pantalons.

En aqueixos moments, et recordes de tota la família del conductor, del responsable municipal de trànsit i del sursumcorda. Vaig seguir per Josep Carchano, Botigues i plaça del Mercat. Vaig evocar el rètol ceràmic de l'antiga Posada del Peix, que ha desaparegut. Finalment, vaig arribar tot xop al carrer Noguera. En acabar la reunió, calgué fer una volta per a tornar a casa; no era qüestió de repetir l'experiència. Dijous, al carrer de Montcada, vaig veure altre edifici, el palau dels Sanç de Sorió, en estat lamentable. Sembla que els requeriments municipals als propietaris han fet efecte; van a començar obres de reparació. Temps enrere, ja s'esfondrà l'escala gòtica del palau dels Sanç d'Alboi, que havia albergat el Círculo Mercantil. (Altres peces d'aquest palau del segle XIV també corrien perill.) Darrerament, hem sabut que un element de la Seu, la teulada de la sagristia, corre perill d'ensulsiada. En definitiva, la deixadesa —institucional i dels particulars— provoca danys i pèrdues materials. ¿Com està la botella, mig plena o mig buida?

Un tomb per ciutat vella mostra com augmenta el nombre d'edificis abandonats. I tots no són de caràcter palatí. Hi ha immobles deshabitats de tipologies i grandàries ben diverses. L'Associació d'Amics de la Costera presentà als Pressupostos Participatius 2021 de la Generalitat Valenciana la proposta de compra i rehabilitació de cases velles, per a la creació d'un parc públic d'habitatge de lloguer destinat a joves. Es tracta de revitalitzar el nucli històric xativí abans que siga tard. A l'Ajuntament li toquen vàries tasques: mantenir adequadament les infraestructures (la distribució de l'aigua, per exemple), vetllar per la conservació dels béns patrimonials propis —no sempre ho fa— i els de propietat particular o institucional —sense oblidar els de titularitat eclesial—, incentivar amb ajudes públiques la rehabilitació, instar a l'estricte compliment de la llei i exercir les accions pertinents contra els infractors. La ciutat vella encara no és una pura ruïna, però les mostres de descurança no cessen. ¡Evitem que cresquen les files dels optimistes ben informats!

(publicat a Levante-EMV, el 26/03/2022)

Juan Morcillo Olalla

Solidaritat amb Ucraïna

En els últims dies, hem pogut escoltar i llegir moltes opinions sobre l'agressió de què és víctima Ucraïna. Tothom sembla estar a favor de la pau. Però expressat així, el desig pacifista queda instal·lat als llimbs de l'equidistància, perquè no es condemna clarament l'atacant. Es fiquen en un mateix nivell l'agressor i l'agredit. També prolifera la denúncia de la hipocresia, perquè governs i ciutadans no reaccionen igual davant de totes les guerres. Resultaria que la nostra solidaritat és immensa ara, amb els ucraïnesos, però ha estat molt tèbia quan els agressors eren els EUA i alguns dels seus aliats. Jo crec sincerament que aquesta acusació és injusta per diversos motius. Primer cal considerar el distinguo que es fa, des de la mal denominada òptica occidental, entre guerres centrals i guerres perifèriques. Totes són cruels, però les perifèriques esclaten molt lluny i romanen larvades durant períodes que es dilaten en el temps. A poc a poc acaben formant part del paisatge i la gent s'hi acostuma. També és prou normal que els humans no sentim el mateix dolor quan expira un parent molt pròxim —la mare, un fill— que quan mor un familiar llunyà.

Si reaccionàrem igual davant de totes les desgràcies, la vida seria insuportable. Tampoc no es pot equiparar l'actitud dels polítics amb la del ciutadà de peu. És fals que la gent no haja protestat mai contra l'imperialisme dels EUA i els seus aliats —l'Estat espanyol inclòs. Em ve al cap una data, el 15 de febrer de 2003. Aquell dia, Xàtiva fou escenari d'una de les manifestacions més massives que es recorden. La resposta ciutadana a la convocatòria va sorprendre fins i tot els organitzadors; vora 3.500 persones desafiaren el fred i la pluja del vespre i sortiren al carrer per a condemnar rotundament la invasió d'Iraq. Tots els partits polítics excepte el PP s'adheriren a la protesta. Representants de partits, sindicats i entitats cíviques i culturals se sumaren de forma anònima a la resta dels ciutadans. Durant el trajecte des de plaça de la Bassa fins a l'Ajuntament no s'exhibí cap distintiu partidista. Només s'hi desplegà la pancarta que encapçalava la marxa. Es cridaren consignes com «Bush, Aznar, la pau ha de triomfar», «Per la pau i la justícia, no a la guerra i la cobdícia», «La guerra és evitable». En arribar a l'Ajuntament es llegí un manifest.

Centres acadèmics, partits, sindicats i organitzacions cíviques també van emetre llurs manifests: «No secundem els interessos econòmics dels EUA», «Atac injust i immoral», «El poble d'Iraq no té la culpa», «No a la mort d'innocents». Ara, en 2022, l'imperialisme té nou protagonista, però la seua manera de procedir és més vella que la pana. Veiem a la televisió una guerra brutal i ben pròxima; a les nostres comarques viuen ucraïnesos des de fa temps. (Jo mateix conec una dona d'Ucraïna, Irina, que està ben anguniada aquests dies.) Es tornen a convocar manifestacions de protesta. Dimecres passat, per exemple, es va celebrar a migdia —hora pèssima per a qui tinga feina— una concentració a l'Albereda. Un jove ucraïnès que viu des de menut a Xàtiva llegí un manifest de condemna a l'agressió russa. Però les protestes no estan tan concorregudes com les de 2003. ¿Per què? A l'extrema dreta li costa condemnar l'agressió; al cap i a la fi, Putin és tan ultranacionalista de dretes, homòfob i xenòfob com Orbán, Le Pen, Salvini o Abascal.

Fa poc, els quatre es retrataven amb el president rus, bé que ara hagen esborrat les fotos. Per la seua banda, part de l'esquerra té una visió daltònica del problema: creu que tots els ucraïnesos són nazis. Sí, hi ha neonazis en terres de l'antiga òrbita soviètica. ¡Acció, reacció! Però també n'hi ha a França, Regne Unit, Països Baixos, Itàlia, Espanya i fins i tot Rússia. Els problemes de convivència entre ètnies i nacions distintes al si d'un mateix estat i els dèficits democràtics no són privatius d'Ucraïna. Abans de la guerra hi havia motius sobrats per a criticar els avenços de l'OTAN cap a les fronteres de Rússia. L'organització atlantista féu promeses a Ucraïna i Geòrgia que no podria complir. Donà suport a un cop d'estat. Elevà sense trellat la tensió amb Moscou. ¡Lluita de poder en un món multipolar! D'aquella pols, vénen aquests fangs. Però els matisos ja són sobrers si Putin persisteix en una agressió il·legal que deriva a poc a poc en crims de guerra (atacs a civils, bombardeig d'hospitals, arrasament de ciutats). No és difícil distingir la barbàrie.

(publicat a Levante-EMV, el 12/03/2022)

Vladímir Vladímirovitx Putin

He d'aclarir que conec Rússia. Faig aquesta puntualització perquè molta gent en parla sense haver-hi posat mai un peu. Recorde que abans de marxar cap al país eslau, en 2016, vaig llegir el llibre A Moscú sin kaláshnikov, de Daniel Utrilla, que havia estat corresponsal d'El Mundo a la capital russa molts anys. La lectura em fou d'utilitat. Utrilla —ho he contat en altra ocasió— estableix una analogia amb la novel·la d'Italo Calvino El vescomte migpartit. El seu protagonista queda dividit en dues parts per un projectil d'artilleria disparat pels turcs. Utrilla diu que les canonades de Ieltsin contra la Casa Blanca de Moscou, en 1993, també partiren en dos els russos nascuts a la dècada dels cinquanta (l'esquerda no afecta els més majors ni els més joves), deixant-los amb el cor i el cap dividits entre la Rússia soviètica i el nou capitalisme salvatge. A la faula de Calvino, la meitat dreta es dedica a fer el mal mentre que l'esquerra conrea el bé. En Rússia era molt difícil traçar la línia divisòria entre bondats i maldats del comunisme i el capitalisme.

El cirurgià que va cosir les dues meitats de milions de russos es diu Vladímir Putin, exagent del KGB. Com a fils, féu servir el nacionalisme, la religió i la mà dura, tres elements que semblen agradar a la majoria dels votants russos; en les últimes eleccions presidencials, obtingué el 71% dels vots. Aquests dies es diuen d'ell tota mena de falòrnies: que està boig; que enyora l'antiga URSS... No està boig. En una entrevista a Fox News, Macron qualificava el president rus de persona forta i intel·ligent. Putin també és un home molt decidit i capaç d'aprofitar les debilitats dels adversaris. Des del punt de vista ideològic, el mandatari rus i el seu partit, Rússia Unida, són ultranacionalistes d'extrema dreta. (Per això suscitaven l'admiració d'Orbán, Le Pen, Salvini, Abascal, bé que els trumpistes europeus reneguen ara del líder rus.) Vladímir Putin no té cap problema a eliminar els opositors polítics i la premsa lliure, a reprimir les minories i tot allò que li faça nosa. No enyora el comunisme, sinó el gran imperi dels tsars. Ha afirmat més d'una vegada que la desaparició de l'antiga URSS fou el pitjor desastre del segle XX, més gran fins i tot que les guerres mundials.

¿Per què? ¿Per la caiguda del comunisme? ¡No! Per la pèrdua de múltiples territoris de l'imperi dels tsars, com ara les repúbliques bàltiques, Ucraïna, el Caucas o les diverses repúbliques asiàtiques (Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan, Uzbekistan, Turkmenistan). És a dir, Putin també és un imperialista. I considera que Ucraïna forma part de Rússia, perquè la Rus de Kíev fou la primera entitat política eslava de l'Europa oriental entre els segles IX i XIII. (Que la Federació Russa reivindique ara el domini d'Ucraïna vindria a ser com si Noruega exigís el de Dinamarca, o Mèxic el d'Espanya.) Són evidents els llaços històrics, culturals i religiosos entre Rússia i Ucraïna. Però l'ultranacionalisme fa somniar a molts russos un imperi format per tots els territoris en què visquen russòfons. (Un somieig semblant tingueren els nazis alemanys abans de la Segona Guerra Mundial.) Aquests malsons topen amb el dret dels pobles subjugats a ser nacions lliures. L'aspiració imperialista, el supremacisme, el sentiment d'humiliació per la pèrdua territorial, els càlculs geoestratègics i l'interès per les riqueses ucraïneses guien la política agressiva de Putin.

Ucraïna agredida brutalment

Quan es produeix un esdeveniment de tanta transcendència com la guerra d'Ucraïna, és habitual que tothom en sàpiga molt. Sense anar massa lluny, els canals generalistes de televisió van plens, aquests dies, de politòlegs i especialistes en temes militars que pontifiquen a tort i dret sobre l'assumpte de màxima actualitat. Jo l'aborde d'altra manera. Escric sobre ell per a tractar de formar-me una opinió mínimament coherent sobre allò que està passant a l'est d'Europa. Primer, caldrà començar per les prèvies. Segons el meu parer, només existeix una guerra justa, la de defensa contra l'atac immotivat d'una potència estrangera. Per tant, considere just que els ucraïnesos es defensen de l'atac rus. Putin ha ordenat una agressió contra Ucraïna, una agressió pura i dura que costarà nombrosos morts, ferits i exiliats, i molta destrucció. Aquest matí, jo participava en una tertúlia de la televisió comarcal. Elio Cabanes, militant del PP, hi ha dit unes coses si més no ben cridaneres: «Potser Putin té raons per a fer el que està fent. No sé fins a quin punt paga la pena que Ucraïna es defenga. Amb Trump, açò no va passar. Ací ho deixe.»

No hi ha hagut oportunitat de rebatre aquestes paraules, perquè la moderadora ha clos la tertúlia per a connectar amb València i oferir en directe la mascletà. I clar, m'he quedat amb ganes de preguntar al senyor Cabanes si estava en contra, per tant, d'enviar armes als ucraïnesos. Durant la Guerra Civil, països com França o Gran Bretanya van decidir exactament això: no enviar ajuda militar al govern de la II República. Però tornem a Ucraïna. Durant els últims dies, he llegit moltes anàlisis sobre el conflicte en curs. Hi ha qui parla de la potència militar de Rússia. Em cridà l'atenció un analista que negava aqueixa potència. Enumerava els fracassos dels soldats russos des de la Primera Guerra Mundial fins a la fugida d'Afganistan. No donava per bona ni la teoria que la segona Guerra Mundial l'havia guanyada la URSS. Sí, moriren vint-i-cinc milions de soviètics lluitant contra els nazis, però els soldats de la URSS arribaren a Berlín gràcies a l'obertura del front oest, després del desembarcament aliat de Normandia. Els fets actuals semblen donar la raó a l'analista; per a Putin i els seus generals, la invasió d'Ucraïna està sent un desastre.

Si pensaven en una guerra rellamp, el càlcul els ha sortit malament. No han estat capaços de doblegar tan ràpidament com s'imaginaven, només amb força militar convencional, l'aferrissada i heroica defensa ucraïnesa. Com que necessita imperiosament un as a la màniga, Putin podria sentir la temptació d'abandonar la guerra convencional i utilitzar mitjans gens honorables, com en Txetxènia o Síria (armes químiques o bacteriològiques, bombes termo-bàriques, prohibides per les convencions internacionals, bombes brutes). Perquè la Federació Russa no té potència militar, però té potència nuclear, que és una cosa distinta. I açò em porta a altra afirmació que he sentit a la tertúlia: «Potser Putin té raons per a fer el que està fent.» Segons el dret internacional, ¡no! Ucraïna no havia atacat prèviament territori de la Federació Russa. Per altra banda, la Carta de Nacions Unides consagra amb caràcter general la prohibició de l'ús de la força per a dirimir diferències internacionals. Per tant, l'atac perpetrat per ordres de Putin no admet matisos. És una agressió amb totes les lletres. L'hem de condemnar i n'hem de demanar el cessament immediat.